Mostrando entradas con la etiqueta Ricart Garcia Moya. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ricart Garcia Moya. Mostrar todas las entradas

domingo, 27 de diciembre de 2020

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758.

De RICART GARCIA MOYA.

I yo com unic responsable de la traduccio al valenciá del articul i de les “llicencies”.

Es tan bonico este articul i l'he llegit tantes vegaes, que ya el considere un poc meu i el vaig incloure en la meua novela "Pinzellaes......"

"....El 25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”-la millor veu tiple d'Europa-,les capelles musicals del Reyne de Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesus i , en una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.

Aquell matí, seguint la tradicio, els coros de la Seo, interpretaren melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart i-davant la sorpresa general- s'escoltaren llaors al Chiquet Deu en la llengua mes dolça de la terra:

El Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,

els Angels, y els Homens, ab tot lo criat,

publiquen, celebren, veneren y ensalsen

ab pompa festiva la Nativitat”

A l'introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes, interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”

Açi, el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era VALENCIA (en mayuscules en l'original) qui cantava a Jesus: “Perque te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia, Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá, italiá, frances i portugues.

Don Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del pentagrama des d'els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici. Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en este Sigle”, no s'havia cantat a la Nativitat en valenciá.

y en este Sigle no es troba memoria

de que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”

La veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per Cervantes en el Persiles. A continuacio, desafiant, el soliste anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a que el coro tornava a fer publica l'introduccio en valenciá: “El Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma divierta”.

De seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá modern, molt prop del d'ara mateix i gens paregut al catala impost en l'inmersio. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”, els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien els de Canal 9....(A punt ara)

Al villancico valenciá de 1758 - obra popular de actor cult - va seguir atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa. De la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics “entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre. Tambe trobem el adverbi ahón (adonde), consevat per Escrich en 1851 i eliminat per el IEC.

De la mateixa decada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un villancico en catala, a on llegim “naixament, saltan i vallan, noi, mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien: naiximent, boten y ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.

Com es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, cridantli “músico catalan”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en orgull d'aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser els versos que tancaven el festiu mati de Nadal:

Aria a 4 voces:

Y entre tant repetixca el fervor

dels cors valencians,

perque tinga son fi el Villancico

de ahón va comenzar

Coros:

El Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,

els Angels y els Homens,

ab tot lo criat.....”

domingo, 5 de enero de 2020

La expansión de la lengua valenciana en Cataluña.

La expansión de la lengua valenciana en Cataluña.

Por Ricart Garcia Moya

Este verano, en una tórrida tarde en la Universidad de Barcelona, comprobé lo interesante que era el manuscrito Ms. 1010. Terminado hacia 1637, con caligrafía semejante a batallones de inquietas hormigas, trataba sobre la "lengua catalana materna". Ahora, ya en el Reino, he consultado los comentarios sobre el citado manuscrito en la "Historia de la Lìteratura Catalana", de D. Martí de Riquer, y algo no concuerda; la única cita referente a nosotros es para recordar que en los años del manuscrito estudiaban en Lleida más de "300 valencianos que hablaban y entendían, como es lógico, el catalán"
(HLC, V, p. 430). Por supuesto que entendían el catalán y el latín, pero ¿hablaban catalán o valenciano?
El Ms. 1010 confirma que las lenguas habituales en Lleida fueron el catalán, el latín (círculo universitario) y el valenciano; conclusión que no sorprendería si la inmersión no censurara originales.

La Universidad de Lleida fue autorizada en 1300 por Jaime II
en un lugar a salvo de ataques costeros y de la peligrosa frontera castellana, aunque alejado de Valencia, Zaragoza y Barcelona.
EI monarca nacido en Valencia concedió a Lleida el monopolio de los estudios universitarios de todos sus estados; hecho que explica la nutrida presencia de valencianos en la diminuta ciudad.
La tradición persistió incluso en el XVII, cuando el Estudio General de Valencia superaba a Lleida en prestigio y alumnado.
La Universidad reconocía a los valencianos múltiples inmunidades y por privilegio de Alfonso III (año 1428), elegían al rector independientemente de
aragoneses y catalanes. Lérida vivía de su Universidad y, necesariamente un colectivo que oscilaba de 300 a 800 valencianos sobre una población que, por ejemplo en 1708 no superaba los 3.000 habitantes, tuvo que influir lingüísticamente a lo largo de los siglos, desde 1300 hasta 1705.
EI avispado gerundense Onofre Pou se percató del negocio que supondría un diccionario en las tres lenguas habituales y, tras estudiar en Valencia, editó en 1575 un vocabulario valenciano-catalán-latín. Convertido en bestseller, sirvió de texto en la universidad catalana hasta el siglo XVIII, según reconoce la propia Enciclopedia Catalana.
Precisamente los que discuten en el Ms. 1010 sobre las lenguas maternas son dos ilerdenses ilustres: el canónigo Alexandro Ros y el catedrático Diego Cisteller. El primero advierte que si los sermones sólo se imparten en catalán no gustará a los extranjeros, incluso a los valencianos. Y añade que "en el Reyno de Valencia los más son bilingües, sin que se hagan estorbo en la pronunciación las dos lenguas valenciana y castellana" (Ms. 1010). A estas consideraciones (censuradas por Riquer, claro), se opone Cisteller, que convivía con valencianos en Lleida y disponía del Thesaurus de Pou para despejar dudas en los tres idiomas. En él, por ejemplo, se aclaraban incluso nimiedades como que el latín pastanaca o el catalán pastanaga equivalían al valenciano safanoria (f. 31 v). La copiosa información sobre léxico y ortografía del idioma valenciano (carchofa, pechines, picher, chic, eixida, otonyo, charrador, etc.) explicaría el éxito del trilingüe vocabulario en las universidades condales.
EI constante trasiego valenciano por la ruta de Lleida se efectuaba lentamente, con frecuentes descansos y pernoctaciones en las mismas y poco pobladas aldeas desde el medieval año 1300. Estudiantes y familiares, cultos y acomodados en relación a los aldeanos, eran modelo a imitar por su refinamiento e idioma. No es ilógico, pues, que la cuña lingüística valenciana amenazara extenderse desde Lleida hacia la parte oriental de Cataluña, hecho denunciado en 1628 por el catalán Andreu Bosch ("Titols d'Honor', Perpinya, 1628).
La valencianización en la ruta
valenciana llegó a un punto en que los predicadores regnícolas usaban el valenciano en sus sermones, no el catalán. EI doctor Cisteller, desde Lleida, testificaba que "los
padres Lorenzo San Juan, y Blanch (...) y otros apostólicos varones de la Compañía de Jesús son valencianos, y predican en valenciano en Cataluña" (Ms.1010).
Quien esto dice, recordémoslo, era catedrático de la Universidad de Lleida, y lo afirma en su "Memorial en defensa de la lengua catalana" (Ms. 1010) dirigido a
la Generalidad de Cataluña en 1636. Con él contestaba al también ilerdense Alexandro Ros, que opinaba: "Es fuerza estén retirados en Cataluña sus predicadores, porque rompidos (sic) en la lengua catalana, no han de ir si fueran cuerdos a Valencia, donde falta en el estilo o vicio en la pronunciación ofende grandemente". En otro párrafo del Memorial dirigido a la Generalidad, el letrado Cisteller deja claro que el idioma de los valencianos era independiente de cualquier otro peninsular al recordar que las leyes de Castilla "están en castellano; en Valencia, en valenciano; y en Cataluña, en catalán". Esto también lo censuran, científicamente, los inmersores.
Es lógico que, tras graduarse en Lleida, los universitarios que regresaban a Mallorca y Cataluña añoraran la clásica lengua de los valencianos; de ahí que los catalanes Pere Posa y Pere Bru publicaran en Barcelona en 1481 la "Historia de Alexandre" "en la present lengua valencìana". O que a Gregori Genovart, canónigo de Mallorca, agradeciera la edición del Blanquerna, "traduyt, corregit y estampat en llengua valenciana"; traduccìón efectuada de los
manuscritos provenzales de Llull por el catalán Bonlabi en 1521.
La franja de influencia idiomática valenciana fue un tormento para Cataluña hasta 1862, cuando el astuto Milá i Fontanals inventó lo del dialecto catalán occidental.
Hoy, atrapada en el tarquín inmersor, la bisoña Universidad de Elche ya edita folletos en puro catalán.

Articulo publicado en
"Las Provincias" 11 de Septiembre de 1997


La expansión de la lengua valenciana en Cataluña.

viernes, 23 de agosto de 2019

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues

Ricart Garcia Moya

l'ahuelo-leo-gimenez-l'humoriste-de-les-manchegues


No, per supost, no es el ‘Risitas’ de la inmersió, ni el Rey del Cachopo llingüístic, encá que li agrá fer riurer y, a la llengua, chichines; tampoc es el nou Tom Sharpe o Chesterton, ni te més finea que Visanteta la del virgo. Estem davant del Soberá de les Manchegues.



Leo Giménez,manchegues

(Artícul, o lo que siga, no apte pera delicaes de Gandía, putos del catalanisme y valencians que se’l roden en paperet Bambú).


S’ha esgolat, ¡ay!, aquell periódic Levante que fea forum a encarnella1 ensabatá, ahon les mafies de chinetes a bon preu y piloniers de rebaixes feen sa publicitat y aumplíen bolchacons del progresiste Grup Moll catalá. Hui, a cámbit de carchofes, clóchines, chones, boques de rap, parrusos y alficosos, tenim eixemplars com l’ahuelo de les manchegues, bromiste homenet que’s clavá de técnic llingüístic municipardal fa anys y, singo-mansango, ya te un nom dins del clot dels cómics y caricatos per el seu llibre ‘El valencià és fàcil’, recull humorístic sobre llengua‘. ¡Ja, ja,ja, qué graciós es este sinyor, ja, ja, ja! Dasta’l títul te corfa y molla, perque’l llibre está en catalá y diu que’s valenciá, ¡ja, ja, ja!. En el diari (Levante, 19/06/2019) llixc el seu artícul en recolp pera cáurer de tos a carcallaes. El bort humoriste, en sonriseta2 plastificá, fa com a que’s fica a deféndrer el valenciá d’una chiqueta de Bachillerat3; pero, ¡ja, ja, ja!, heu fa asoltant manchegues lléxiques en catalá (la ‘manchega’ o ventositat no te res que vórer en el gentilici. Es derivat del valenciá mancha, cast. ‘fuelle‘).
¡Ja, ja, ja, em muic de risa pensant en la melosa dona d’Enric Morera, y el seu “maricón de España” dit a u del PP, ja, ja, ja!. ¡Son simpátics y tolerants, ja, ja, ja!. En la presentación del llibre del chistós llapisera estava tot el palmit d’urquesos4 que viuen o vólem viurer del cuento5del catalanisme millonari. En llengua fora y cul apretat, aplaudint les llimes idiomátiques del So Giménez, destacaven Ramonet Reversible, Artur Avui, Eduart Mira y Ampoma, Ángel Carpe Diem, el clásic Don Honorato (Norat, en valenciá modern), Abelardo Saragata, Inmaculá Cerdá (¿o no du acent?), el Sifoner Desventat, Pérez Saldaña (ara es Manel, en catalá), Voro de los Verdejos y, en el solaget, u que li diuen Puchades (a lo millor…, no heu crec; pero n’hiavía un Puchades que, segóns me moscá Albert Albert, era valencianiste de cor y corpenta, pero es ficá en Canal 9 y mutá en progresiste de pancha y bolchaca. El machongo no será el mateix dátil de rabosa, clar).
L’humoriste maganto Giménez, seguint el seu método6 de llingüiste bromiste, es tira en els nasos de la chiqueta (a ella va dedicat l’articul) la bufa “assambentada” (Levante, 18/06/2019). ¡Ja, ja, ja, n’hia que enténdrer a este ahuelo y el seu humor, ja, ja, ja!. Ell, que no está taboll, sap que eixe arcaisme desaparegué en el sigle XV y, per cert, en el Tirant ya ix en sibilant simplificá: “asabentat per Plaerdemavida” (c.1460), pero la veu desaparegué totalment del valenciá y quedá soterrá en el malvaret dels arcaismes, frut pera etimólecs y gambaires com a Jaume Massó. Pero en temps de Pompeu Fabra y Mussolini, pera alluntarse més del espanyol de les besties, revixcolaren el verp els magansesos filólecs catalans. Aixina heu conta, en catalá, el furuler Corominas: «Des de c.1920 aquest verb torna a ser molt usat, i si bé encara serva per a bastants algun regust de mot savi, es pot i convé usar-lo sense escrúpol” (DECLLC, VII, p.557). ¡Ja, ja, ja, que ingénit te l’ahuelo gargallós, ja, ja, ja!. Obedint el consell dels catalans, fa cas al ‘convé usarlo sinse escrúpul’.7 La chicona a qui dedica l’artícul creurá que ‘assabentar’ es un verp valenciá de soca y arrail, cuan es un frankenstein catalá reparit per els Jaume Massó (qui falsificá les Regles d’esquivar vocables), Pompeu Fabra y demés llusos expansionistes del 1920. La modernitat de la veu també l’arreplega Alcover: “Aquest mot arcaic ha estat restaurat en el llenguatge literari modern” (DCVB). En arrufaldat sentit de la parodia, l’ahuelet li estampa a la chiqueta la gargallá “esbiaixades” (Levante, 18/06/2019), com si l’haguera escoltat alguna vegá a son yayo o apareguera en algún imprés en valenciá. ¡Ja, ja, ja, este galavardeu vol fer créurer a la gent que la cansalá es de pollastre, ja , ja, ja!. Emparentat en l’antiu verp occitábiaissar, es atre furt al provensal dels tallabolses catalans de la Renaixença.
L’ahuelo Leocadio, Leopoldo o Leovigildo (¿qué amaga baix eixe Leo?) fa lo de no lladrar ni mosegar la ma de qui te pot donar rosegons y, en la mija fulla del artícul, llepa piteus y gorrites a tota la molá de catalanistes sinse llímits (pera Catalunya): Josepet Piera, Abelardo Saragat y tots els sopacaumenboca de l’AVLL y, ¡ja, ja, ja!, dasta fa la pilota al própit diari Levante ahon escriu. Sempre en sentit del humor groc merda de lloca, del morros del bufo de la llengua ixen brafaes y reglots idiomátics pera endenyar de llunt dasta les hienes, y tombar dasta’l jagant Golíes. No vullc fero més llarc, aixina que asoles recorde que’l técnic del valenciá amanchegat y pudent, adorat per amoixamats tiracordetes de l’AVLL y RACV, aufega a la chiqueta8 (que ell escriu “xiqueta”) en bonyigos catalanistes com el verp “emprar”, fugint del valenciá ‘amprar’. ¡Ja, ja, ja, quína ironía eixhibix el robellat9 rabosot Giménez, ja , ja, ja!. En sutilea, per mig de carcallaes y ma de morter en la cara, chafa al valenciá, pos dasta Corominas diu que ‘amprar’ es l’únic que’s diu en valenciá (DECLLC, III, p.305), encá que mosatros, per si la chiqueta llix el paperot, oferim testimonis d’esta familia lléxica, no asoles en temps moderns. Pero, millor, m’arrepentixc y no ficaré el llansol de referencies y obres en valenciá que, desde l’Etat Mija, han usat la morfología valenciana “amprar”10 y els seus derivats. Qui vullga vórelo, en el DHIVAM 2019 d’internet ix la retafila d’eixemples.
Y aplegue al fi d’este homenage al tafarrut catalaniste Leo Giménez, amant del humor a mascletaes y dels fins productes aulorosos de caixetes de música (fesols). La naturalea produix eixemplars pera riurer en totes les situaciones, dasta en les més dramátiques y vergonyoses. En el III Reich, raere de tráurer nyitols a cuansevol desgraciat per no ser ari, els butonis de les SS anaven al teatro11 Scala de Berlín y aplaudíen en mans tacaes de sanc al clown catalá Charlie Rivel. En totes les guerres, siguen d’aniquilació d’humans o idiomes, sempre ha eixistit l’humoriste que ballava els nanos al ranteret dels manyofles. En este cas, l’amoixamat humoriste fa de truchella pera aplanar camí als trampantingos del fascisme expansioniste de Catalunya, els que volen aplegar dasta Oriola. No obstant, com ya diguerem l’atre día, a tots els porcs els aplega el seu Sent Martí, y de tantes manchegues que’l cómic se tira en el, dasta fa poquet, diari de les putes, el Levante, a lo millor s’ampudega ell mateix. No anem a trencar palletes ni manaro a pastar fanc a este paixarell de la carcallá fácil, aixina que li deixe uns versos del pare Mulet que, encá que per l’etat no coincidix, pareix que tenía en la capsana al humoriste de la llengua bruta, perque les manchegues del mal apatuscat Giménez ya son petots més patétics que’ls plors de l’astová Fallera Cantimplora.
Tant creix en fi el forat
y per colar tant de vent,
que’l tro que pega se sent
moltes llegües apartat.
(Mulet: Tratat del pet, c.1650)
En temps forals, en un Reyne en dignitat, a la genteta que viu al servici del catalanisme d’extrema dreta els faríen apóstols de Serrans y Sent Narcís12, sinse cap de ducte. Y al bromiste de la llengua, l’ahuelet Leo, li enviaríen de castic com a tramuser chistós per algún cantó pixat de la Barceloneta. Per cert, al graciós no li agradará el lletrero que han ficat en el carrer més important d’Alacant, el de ‘Alfonso el Sabio’, els foguerers de la Barraca “Lo millor de la terreta”. Guardant tradició, han mantingut la purea del valenciá en el neutre ‘lo’, recurs de construcción sintáctica dels clasics y de tots el valencians, dasta que aplegaren bromistes com l’ahuelo de les manchegues. (Informació de societat: la image es d’este matí, divendres, 21 / 06/ 2019; y lo negre que ix baix la finestra es el cinturó de rebaixes dels chinos, lo mateix que’l desfargalat pantaló; la camisola te més categoria y preu: 5 €, d’Alcampo).
1 En idioma valenciá es lo mateix encarnella que carchofa.
En valenciá: “¿Per qué han de vindre en una sonriseta?” (El Cullerot, Alacant, 19/06/1897); “y sonriseta” (Cubells: Les pantorrilles de Rita, 1919); “una sonriseta” (Meliá, F.: El fills dels vells, 1926)
3 En idioma valenciá tenim ‘bachiller’, encá que’l técnic de les manchegues no heu sapia, perque escriu Batxillerat en catalá. Es cultisme derivat del fr. antiu bacheler > bachelier; orige del ing. bachelor, port. bacharel y val. bachiller, ahon es mantingué la –ch– etimológica, fora en St. Vicent Ferrer (c.1400), Fenollar (a.1497) o la Univ. de Valencia del 1500; cat. batxiller. Hui está prohibit per el fascisme catalaner, que asoles admitix el cat. ‘batxiller’ als sompos valencians: “grans clerguers e bachellers” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “bachiller que sap be” (Fenollar: Lo Procés, 1497); “li ha posat nom el bachiller Cigala” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561); “bachiller en Theologia” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
4 En valenciá, del lletí Orcus, infern; emparentat en el cast. antiu huerco (¿y val. huendo?); ser diabólic, eixit del infern o relacionat en lo satánic: “velles urqueses” (Roig: Espill, 1460)
5 En idioma valenciá: “cuento del porch espí” (Milá, Lluis de: El Cortesano, 1561); “Deixes de cuentos y pase a la reixa” (Morla: Del torn de…, c. 1650); “el cuento está acabat” (Serres, M.: Sacro novenario, 1669, p. 398); “unes veus y cuentos que havien corregut” (A. M. Elda. Proc. Joseph Arnau, 1694), etc.
6 En idioma valenciá tenim el cultisme ‘método’, encá que’l greixer de les manchegues tampoc heu sap. Del lletí methŏdus y grec μέθοδος méthodoscat. mètode“ha posat del methodo com qui fa un ramellet” (Nofre: Reportori dels Furs, 1608); “de methodo conforme” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “método” (Mas, L. V.: Sermó Cofradia St. Vicent, 1755); “conten prodigis del método de ensenyança” (Gadea: Tipos, III, 1918), etc.
7 En valenciá es cultisme derivat del lletí scrupŭlus, cudolet; doc. en el s. XIV com scrúpul; abanda del traslatici significat moral, també parts chicotetes: “el gran diminutiu, / miquetes y escrupulets” (Paper curiós, pera contrafer… a. 1741); “per qué eixe escrúpul cuant en una…”(Barchino: El cuquet del carinyo, 1932); “les vehines escrupulechaven” (Ballester: Ramellet, 1667), etc.
8 En idioma valenciá tenim la morfología en ch-: “María… chiqueta” (Roig: Espill, 1460);“chiqueta menuda” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); “fer una cella chiqueta” (La vida de Sant Honorat, Valencia, 1495); “chiqueta” (Pou, O.: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
9 En idioma valenciá es cultisme en –b-, del lletí robīgo, -ĭnis: “robell de hou: yema de huevo” (Ros: Dicc. 1764); “robell: orín” (Pastor Fuster: Voc. val. 1827); “robell: orín, herrumbe” (Lamarca: Dicc. val. 1839) “robellat: oriniento, mohoso” (Lamarca: Dicc. val. 1839); “robellats, cucats, florits” (La Moma, 18 d’abril 1885); “robellat y ple de…” (La Traca, 25 de joliol 1912); “coselet robellat” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914); “en oli de cresol robellat” (Martí, L.: Pepe el curandero, 1928), etc.
10 ¿Dels lletins impĕrare > *ad-imperare?; el polisémic valenciá amprar equival als castellans aprovechar, solicitar, emplear, usar, pedir prestado; cat. emprar: “tota persona que… amprar” (Canals: traducció del Valeri al valenciá, 1395); “ampra” (March, A.: Obra, c. 1445); “amprar e pregar (…) amprant e demanant” (Dietari del capellá del Magnánim, 1462, 1468); “amprant totes les ales de vostra voluntat” (Perez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491);“deuem amprar” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.
11 En idioma valenciá tenim el cultisme teatro, del lletí theātrum. La grafía ‘teatre’ va ser invent de Carlos Ros pera alluntarse del castellá en el sigle XVIII; pero: “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “en lo theatro del studi de Valencia” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 20 de maig 1614); “hagué funció… ocupats en apanyar lo teatro” (DECLLC, 1, p. 341, doc. valenciá de 1639); “les empaliades del teatro pera conclusions…” (Const. Univ. de Valencia, 1655); “lo Theatro y feren…” (Bib.Univ. de Valencia, Ms. Joachim Ayerdi, giner 1644); “se li feu… un teatro en alt… el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720), etc.
12 Aixina, en llengua valenciana, els díen als guilopots tancats en els presilis homónims de Serrans y Sent Narcís.


lo millor de la terreta

Cupones de la ONCE Catalanización. Cego. Cordell.

Cupones de la ONCE

compre-cupones-y-la-once-se-gastara-los-€-en-catalanizar/

Ricart Garcia Moya.

No saben qué hacer con los millones que ganan con la venta directa y subvenciones políticas. Les sobra el dinero a los ciegos de la ONCE y, con expertos asesores, lo gastan introduciendo el catalán en territorio valenciano, algo que gusta a Podemos y PSOE. Buen ejemplo del despilfarro de los invidentes es la compañía de teatro de la ONCE que representará romances de ‘cecs, cuando en valenciano sería ‘cegos‘. Pero este colectivo, lanzado ciegamente en su papel de lazarillo catalanista, también usa la denominación de coplas de “cordill”, cuando en valenciano es cordell.
En fin, con estos calores no vale la pena usar bizantinismos ni retóricas que agotan al lector. Así que, para que los lectores piensen si vale la pena comprar cupones a estos peones del catalanismo ciego, recordamos que en valenciano tenemos “cego” o “sego”; y que las coplas de romances cantadas por los invidentes se llamaban “cantá de cegos” en valenciano:
cantá de cegos “cantá de cegos: en los pueblos valencianos… las fiestas de sus patronos una reunión de ciegos que durante la velada, sobre un tablado en la plaza, con guitarras y bandurrias, cantan…” (Escrig: Dicc. 1887)
cantá de cegos “cantá de cegos” (Bodría, J.: Festes de carrer, 1906, p. 42)
cantá de cegos “per les festes… canten cansons en valenciá y castellá …les cantaes dels tals cegos” (Gadea: Tipos, 1908, p.52)
cego –del lletí caecus; cast. ciego, cat. cec: “per cego fet” (Roig: Spill, 1460)
cego “lo cego” (Esteve: Liber, 1472)
cego “qu esta despert / es lo cego…” (Gaçull: Lo Sompni de Johan Johan, 1497)
cego “miren çegos les vostres…” (Fenollar: Lo Procés de les olives, 1497)
cego “dels trists cegos” (Beltrán, Jaume: Obres contemplatives, 1515)
cego “los homens cegos” (Lull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521, f. 35)
cego “cego de mi” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575)
cego “dos cegos” (BRAH, Ms. Porcar, Joan: Dietari, 27 abril 1599)
cego “encara que sia testament de cego” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, p. 235)
cego “Qué li han dit. Pase al sego” (Morlá: Dels torn de les Monches, c. 1650)
cego “al amor lo pinten cego” (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos, c. 1660)
cego “cego” (Torres, Lluis de les: Ms. Evangelis valencians d’Oxford, 1730)
cego “en totes festes… salve de cegos” (Ortí Mayor: Coloqui pera lo Conv. de Senta Ursula, 1730)
cego “cegos que canten” (Mas, L. V.: Sermó Cof. S. Vicent, 1755, p. 4)
cego “pera fer cantar a un cego” (Galiana, Lluis: Rondalla de rondalles, 1768, p. 28)
cego “en los cegos reparí” (El enamorat en dia de Corpus, s. XVIII)
cego “ahon canten els cegos” (2ª part, en la que es referix com el tio Joan Senen, 1797, p. 1)
cego “cego” (Valencia per sos Reis, 1802)
cego “y donaria a menjar a tots los cegos del reyne” (Bib. del Senado, Coloqui entre un capador de la Gascunya y un sabater remendó de Valencia, 1808, f.10)
cego “ni baldat, tort, ni sego, ni potrós” (BSM, Ms. 7116, El fadrí, c. 1820, f.3)
cego “¡Yo estic sort, mut, coixo y sego!” (Roig y Civera: Els banys de les barraquetes, 1871)
cego “el tío Blay pareix qu´haixca caigut en un pou sego” (El Bou solt, 1877, p.188)
cego “mig sego em fas” (Roig y Civera: El tesor, Gandia, 1884, p. 23)
cego, sego “un sego estava mirant / com se cremava una casa” (Gadea: Ensisam, 1891)
cego “més vell es fa, més sego está en la peixquera” (Vicent, J.: Els peixcaors de canyeta, estrenat en Alberich el 01/12/1902; editat en Barcelona, 1903, p. 14)
cego “pera cánters en Onil, pera cegos Albatera” (Gadea: Tipos, 1908, p. 9)
cego “Pasqual el cego, / el que canta coloquis/ allá per Pego” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, 140)
cego “hui, cegos y embaucats” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 11)
cego “més cego que (…), cego y atrevit” (Alberola, E.: Refraner valenciá, 1928, pp. 323, 360)
cego “caigudeta dels segos del dumenche” (Colomer: ¡Me cason l’Havana!, Alcoy, 1931, p. 4)
cego “els segos en els désims” (Valls, E.: Matí de Gloria, Alcoy, 1932, p. 1)
cego “el més sego u veu” (El Obrero, Elig, 16 d’abril de 1933)
cego “a este preu haurá comprat qui está sego en el tabaco” (‘El Obrero’ d´Elig, 15/05/1938)
cego “tots cegos, sí, cegos, perque…” (La Cotorra Fallera, març 1947)
ceguets “tals ceguets y ceguetes” (Gadea: Tipos, modismes. 1908, p. 52)
Respecto al cat. “cordill”, los colaboracionistas ciegos de la ONCE rechazan hasta el clásico cultismo valenciano “cordell”:
cordell –del lletí tardiu *cordĕllum; cat. cordill: “de tres cordells” (March, Ausias: Obres, c. 1440)
cordell “certs cordells” (Roig: Espill, 1460)
cordell “qui porta cordells en lloch de tiretes” (Gaçull: Brama dels llaur., 1497)
cordell “cordell: cordel” (BMV, Serrano Morales, ms. 6549, Diccionari valenciá, any 1825)
cordell “¡amarreulo en un cordell!” (BNM, Ms. 14459, Arnal: ¡No entrará en llista!, c.1870)
En fin, mientras la ONCE siga quemando millones en la catalanización de valencianos, los cupones los comprarán sus soberanas madres, además de Torra, Chimo Puig y Mónica Oltra. Los de la ONCE, miserablemente, actúan peor que los catalanes, pues hasta Corominas reconocía que:
La forma francamente predominante en valenciano es cego” (DECLLC, II, p.652)
Y del valenciano “cordell”, que la ONCE catalaniza en “cordill”, nos dice el etimólogo catalán:
cordell ya cuenta con documentación clásica valenciana desde Ausias March” (DECLLC, II, p.932)
Lo siento, pero desde hoy dejo de comprar mis dos cupones diarios a esta gente que derrocha el dinero en sucio colaboracionismo
Ni un € a estos seguidores del fascismo anexionista catalán que pretende ampliar Cataluña hasta Orihuela, previa aniquilación del valenciano y español, e imposición del catalán.

samaruc, teatre, ONCE

La compañía de la ONCE, siguiendo la táctica de la extrema derecha invasiva catalana, mezcla voces genuinas valencianas, como ‘samaruc’, con catalanas como ‘cec’, buscando el desconcierto y la catalanización de los valencianos. (Diario catalán Levante, 27/ 06/ 2019)

//

Y aquí un video de un cèlio tortosí: (+ lo noi y lo mut de Ferreríes)