Mostrando entradas con la etiqueta Amerigo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Amerigo. Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava