Mostrando entradas con la etiqueta ascuma. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ascuma. Mostrar todas las entradas

domingo, 12 de abril de 2026

Razo, Raso, Ratio, Raxio

Razo, Raso, Ratio, Raxio, s. f., lat. ratio, raison, sens, bon sens.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 243.

Razos destrui, razos bat, razos pen,

Per que val pauc razos ses chauzimen.

Pons de Capdueil: Us guais.

Raison détruit, raison bat, raison pend, c'est pourquoi vaut peu raison sans égard.

En aytals gens es morta razos, e vivon coma bestia.

(chap. En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.)

V. et Vert., fol. 31.

En de telles gens est morte raison, et elles vivent comme bête.

En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.

- Avis, motif, opportunité.

Ges d' aitals razos

No son li drut al comensar.

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui.

Point de tels avis ne sont les amants au commencer.

Respondez mi par cal razon.

(chap. Respongueume per quína raó - motiu.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Répondez-moi par quel motif.

Loc. Doncx passem lay, que temps e razos es.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Donc passons là, vu qu'il est temps et opportunité.

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

(chap. Ara canto triste, y ne tinc bona raó : bon motiu.)

B. Carbonel: S'ieu anc.

Maintenant je chante marri, et j'en ai bien raison.

- Raisonnement, argument, pourparler.

Lo Dalfins si respondet al rei Richart, en un autre sirventes, a totas las razos qu' En Richartz el avia razonat.

V. de Richard, roi d'Angleterre.

Le Dauphin ainsi répondit au roi Richard, dans un autre sirvente, à tous les arguments que le seigneur Richard lui avait exposés.

De totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes.

V. de Bertrand de Born.

De tous ces arguments fit le seigneur Bertrand de Born le sirvente.

- Sujet, en parlant d'une composition littéraire.

Sap la razo e 'l vers lassar e faire

Si que autr' om no l' en pot un mot traire.

Marcabrus: Auiatz de chan.

Il sait le sujet et le vers entrelacer et faire de telle sorte qu'autre homme ne lui en peut un mot retirer.

- Propos, parole, langage.

Ieu n' aia tot lo pro

Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.

Que j'en aie tout le profit et lui le beau langage.

Per que belha razos cara

Se pert.

P. Vidal: Sitot l'aura.

C'est pourquoi beau langage précieux se perd.

- Calcul, combinaison.

Segon la razon dels agurs.

V. de Bertrand de Born.

Selon le calcul des augures.

- Justice, légalité, garantie.

Pero be sai que dregz es e razos

Que selh qu' es francx, amoros e plazens

Sia plus braus d' autr' om e plus felos,

Quan no li val merces ni chauzimens.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Pourtant je sais bien que droit est et justice que celui qui est franc, amoureux et prévenant soit plus rude qu'autre homme et plus courroucé, quand ne lui vaut merci ni égard.

De totas es sebrada razos.

Si el non a singular razon.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 19.

De toutes est séparée raison.

S'il n'a pas particulière garantie. 

Loc. Ieu vos man e us recort 

Que vos deiatz razon rendre.

B. Zorgi: L' autr' ier quant.

Je vous mande et vous rappelle que vous deviez rendre raison.  

Ieu vos farai razo e dreg.

(chap. Yo vos (tos) faré raó y dret.)

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Je vous ferai raison et droit.

Adv. comp. Fresqu' e vermeilh' a razo.

Granet: Fin pretz. 

Fraîche et vermeille à plaisir.

De vos vueill que m respondaz 

S' o sabes a razo.

T. d'Aimeri et de Pierre du Puy: Peire del.

De vous je veux que vous me répondiez si vous le savez à propos.

A rason de IX florins per marc.

(chap. A raó de nou florins per marc.)

Rég. des États de Provence, 1401.

A raison de neuf florins par marc.

Atressi com per farguar

Es hom fabres per razo.

P. Cardinal: Atressi.

Pareillement comme pour forger on est forgeron nécessairement.

En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple, mai per razo.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Par ainsi trois jours nourrissez-le non avec excès, mais raisonnablement.

Eron cen per un per razo.

(chap. Ne eren a raó de sen per un; 100 - 1; un per sen, 1%.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Ils étaient cent pour un compte fait.

Voyez Rendre.

- Ration, portion, part.

Aysso es la lieura e la ratio que Dieus dona per cascun jorn a sos canorgues.

V. et Vert., fol. 43.

Ceci est la livraison et la ration que Dieu donne pour chaque jour à ses chanoines.

Tolgron lur la raxion. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 19.

Leur ôtèrent la ration.

CAT. Rahó. ESP. Razón. PORT. Razão. IT. Ragione. (chap. Raó, raons.)

2. Razonansa, s. f., observation, remontrance, réprimande.

Dona deu a autra far razonansa.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Dame doit à une autre faire observation.

3. Razonamen, Rezonamen, s. m., raisonnement.

Non avetz ges de bon razonamen.

(chap. No teniu gens de bon raonamén; tú no tens; vosté no té.)

Gui d'Uisel: Be feira.

Vous n'avez point de bon raisonnement.

Grans mestiers m' es rezonamens.

Raimond de Miraval: Grans.

Grand besoin m'est (me fait) raisonnement.

- Reproche, réprimande, observation.

S' ieu per so vuelh far razonamen

A las domnas.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Si pour cela je veux faire réprimande aux dames.

ANC. CAT. Rahonament. ESP. Razonamiento. PORT. Razoamento. 

IT. Ragionamento. (chap. Raonamén, raonamens : reprimenda, reprimendes, renec, renecs; reproche, reproches; observassió, observassions.)

4. Razonaire, Razonador, s. m., raisonneur, argumentateur, discuteur.

Guillem, de la vostra razo

No vueill esser razonaire.

T. de Blacas et de Guillaume de Saint-Gregori: Senher.

Guillaume, de votre argument je ne veux pas être discuteur.

Li advocat, so son li razonador del plait, non podon far garancia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les avocats, ce sont les argumentateurs du plaid, ne peuvent porter témoignage.

ESP. Razonador. IT. Ragionatore. (chap. Raonadó, raonadós, raonadora, raonadores; argumentadó, argumentadós, argumentadora, argumentadores; discutidó, discutidós, discutidora, discutidores.)

3. Razonable, adj., lat. rationabilem, raisonnable.

Mai que negunas creaturas razonablas. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Plus que nulles créatures raisonnables.

Per causa razonabla. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Per causa raonable.)

Pour cause raisonnable.

Ome era de gran bontat,

Razonable de veritat.

(chap. Home ere de gran bondat, raonable de verdat.)

V. de S. Alexis.

Il était homme de grande bonté, raisonnable en vérité.

CAT. Rahonable. ESP. Razonable. PORT. Razonavel, razoavel, rasoavel. 

IT. Razionabile. (chap. Raonable, raonables.)

6. Razonar, Rasonar, v., lat. ratiocinari, raisonner, expliquer, exposer, 

interpréter, argumenter.

Perdigons, en fol razonatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Perdigons, en fou vous raisonnez.

No m' en puesc razonar,

E sai que no m' es gen.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Je ne m'en puis raisonner, et je sais qu'il ne m'est pas gentil.

Que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo.

V. de Pons de Capdueil.

Qu'elle dût souffrir qu'il lui vint devant expliquer la sienne raison.

Si' ades totz pesseiatz,

Que sol no 'l laissetz razonar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Qu'il soit incessamment tout mis en pièces, que seulement vous ne le laissiez argumenter.

- Vanter, prôner, célébrer.

Mon senher lo marques

Que quascus razona.

Fouquet de Romans: Far vuelh.

Mon seigneur le marquis que chacun vante.

Quals rasonatz ni tenetz per plus pros?

T. de Raimond de Miraval et de Bertrand: Bertran.

Quels prônez-vous et tenez-vous pour plus preux?

- Justifier, disculper.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born.

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier.

No s' en podon razonar. V. et Vert., fol. 15.

Ne s'en peuvent pas justifier.

Huga la rasona, que l' avia accusada. V. de S. Honorat.

Huga la disculpe, qui l'avait accusée.

Manta gens me mal razona,

Quar ieu non chan plus soven.

Peyrols: Manta gens.

Mainte gent me justifie mal, parce que je ne chante pas plus souvent.

- Blâmer, accuser, réprimander, médire.

El mon, domna non razon ni n' apelh.

Bertrand de Born: Quan la novella.

Au monde, dame je ne blâme ni ne dénonce.

Quascus hom deu razonar son faire. (fraire, flare, frare, frère : de frater.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Chaque homme doit réprimander son frère.

Vos, cortes, que anatz

Per cortz, m' en razonatz.

Pierre de la Mula: Dels joglars.

Vous, courtois, qui allez par les cours, vous m'en blâmez.

Aitals reis deu portar croz e corona

De part son avi, don tot lo mon razona.

Giraud du Luc: Ges sitot.

Tel roi doit porter croix et couronne de part son aieul, dont tout le monde médit.

Artur Quintana i Font; Aitals reis deu portar croz e corona De part son avi, don tot lo mon razona

- Avouer. 

Leu troba perdos,

Qui gen sos tortz razona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Bientôt trouve pardon, qui gentiment ses torts avoue. 

Part. prés. Albert, no soi per aver razonaire,

Mas per los bes que i vei soi razonans.

T. d'Albert et du Moine: Monges.

Albert, je ne suis pas pour argent raisonneur, mais pour les biens que j'y vois je suis raisonnant. 

Part. pas. Car si fa falhizo,

Ja non er razonatz. 

G. Riquier: Al mieu semblan.

Car s'il fait faute, jamais il ne sera justifié.

On mays l' en a entervada,

Ades plus fort l' a razonada.

V. de S. Honorat.

Où plus il l'en a interrogée, toujours plus fort il l'a blâmée. 

CAT. Rahonar. ESP. Razonar. PORT. Razoar. IT. Ragionare. 

(chap. Raoná : raono, raones, raone, raonem o raonam, raonéu o raonáu, raonen; raonat, raonats, raonada, raonades; yo raonaré; yo raonaría; si yo raonara. Enraoná : parlá, charrá.)

7. Razonablament, Rasonablamen, Razonablamenz, adv., raisonnablement.

Per dialectica sai molt razonablamenz

Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement exposer et répondre, et fausser arguments.

Natxo Sorolla Vidal; Per dialectica sai molt razonablamenz Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Lo juramen si deu entendre rasonablamen. Arbre de Batalhas, fol. 104.

(chap. Lo juramén se deu entendre raonablemen.)

Le serment se doit entendre raisonnablement.

CAT. Rahonablement. ESP. Razonablemente. PORT. Razoavelmente. 

IT. Ragionevolmente, ragionevolemente. (chap. Raonablemen.)

8. Rationatio, s. f., ratiocination, figure de rhétorique.

Rationatio, es cant hom demanda razo a se meteysh.

Leys d'amors, fol. 141.

Ratiocination, c'est quand on demande raison à soi-même.

9. Racional, Rational, adj., lat. rationalis, rationnel, raisonnable.

Volc far, per bontat pura,

Rational creatura.

Brev. d'amor, fol. 17.

Il voulut faire, par bonté pure, raisonnable créature.

Las autras rationals, si cum si, etc. Gramm. provençal.

Les autres rationnelles, ainsi comme si, etc.

Las causas sosmezas a liberal arbitre, cum so nostras cogitacios, o racionals operacios. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libéral arbitre, comme sont nos pensées, ou rationnelles opérations.

CAT. ESP. PORT. Racional. IT. Rationale. (chap. Rassional, rassionals; rassiossini, rassiossinis : capassidat de raoná, pensá, cavilá o cabilá.)

10. Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

Per que pauses aquella raciocinacio e regla. Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Pour que tu poses ce raisonnement et règle.

CAT. Rociocinació (raciocinació). ESP. Raciocinación. PORT. Raciocinação. 

(chap. Rassiossinassió, rassiossinassions : raonamén, argumén.) 

Javier Giralt Latorre; Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

11. Arrazo, Arrason, s. f., raison, motif, cause.

Per arrazo del matrimoni. Cout. de Condom.

(chap. Per raó del matrimoni; motiu, causa.)

Par raison du mariage.

Per arrason de las causas dessus dictas.

Tit. de 1330, Bordeaux. Cab. Monteil.

Par raison des causes dessus dites.

- Tenson, dialogue.

Non valon re coblas ni arrazos 

Ni sirventes.

G. Magret: Non valon.

(chap. No valen res ni cobles ni raons ni sirventés.)

Ne valent rien couplets ni tensons ni sirventes.

12. Arrazonar, v., interpeller, requérir.

Vespazian, Sesar emperaire, arrazonet lo, e dis li.

Roman de la Prise de Jerusalem, fol. 8 bis.

Vespasien, César empereur, l'interpella, et lui dit.

(chap. Vespasiano, César emperadó, lo va interpelá (requerí) y li va di.)

El temps qu' om plus d' amar las arrazona.

Raimond de Miraval: Amors me fai.

Au temps que plus d'aimer on les requiert.

ANC. FR. Quant tuit furent assamblé, elle les araisonna.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 256.

Or me commença icelle à arraisonner.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 266.

Lors a aresonné le roi.

Roman du Renart, t. 1, p. 213.

Je l'araisonne, elle plainct et regrette.

Cl. Marot, t. II, p. 406.

ANC. CAT. Arrahonar. PORT. Arrazoar. (chap. Interpelá, requerí : interpelo, interpeles, interpele, interpelem o interpelam, interpeléu o interpeláu, interpelen; interpelat, interpelats, interpelada, interpelades; yo interpelaré; yo interpelaría; si yo interpelara.)

13. Desrazo, s. f., déraison.

Per que no m platz que nulha desrazos

Vos plasse en mi, quar no us ser' honransa.

G. Pierre de Cazals: Be m plagr' ueymais.

C'est pourquoi il ne me plaît pas que nulle déraison vous plaise en moi, car (ce) ne vous serait pas honneur.

Adv. comp. Mi fes tort a desrazo.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns jois.

Me fit tort à déraison (mal à propos).

IT. Disragione. (chap. Des + raó, desraó : fé mal aposta, a propósit.)

14. Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

Cel qu' a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l' auza enrazonar, 

Feigneires es espaventatz.

Un Troubadour Anonyme: Domna vos.

Celui qui a bon coeur de dame aimer, et va souvent la courtiser, et ne l'ose questionner, est amant timide effrayé.

Part. pas. Enrazonatz e gent parlans. Brev. d'amor, fol. 2.

Endoctriné et gentiment parlant.

Subst. Ab los joios deu hom esser jauzens,

E gen parlans ab los enrazonatz.

H. Brunet: Cuendas razos.

Avec les joyeux on doit être gai, et gentiment parlant avec les instruits. 

CAT. Enrahonar. (chap. Enraoná signifique parlá, charrá, no adoctriná, cuestioná, instruí.)

Catanazis, catalanazis; Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

15. Irrational, adj., lat. irrationalis, irrationnel, irraisonnable.

A cauza irrational, so es a cauza no razonabla.

(chap. A cosa irrassional, aixó es a cosa no rassional, raonable.)

Leys d'amors, fol. 59.

A chose irrationnelle, c'est-à-dire à chose non raisonnable.

CAT. ESP. PORT. Irracional. IT. Irrazionale. (chap. Irrassional, irrassionals.)

jueves, 22 de enero de 2026

Pulvina - Repugnancia

Pulvina, s. f., lat. pulvinus, coussin.
Estreyssec la fractura sobre la plaga am pulvinas.
Trad. d'Albucasis, fol. 1.
Étreignit la fracture sur la plaie avec coussins.
2. Pulvil, Polvilh, s. m., lat. pulvillus, petit coussin, coussinet.
Que tu pauses pulvils embegutz am aigua et oli.
Pausa dejos la palpebra polvilhs petits de coto.
Trad. d'Albucasis, fol. 24 et 16.
Que tu poses coussinets imbibés avec eau et huile.
Pose dessous la paupière coussinets de coton.
(chap. Cuixí, cuixins; cuixinet, cuixinets : com los que se fan aná per a punchá les agulles y les agulles de cap o alfilers. ESP. Cojín, almohada.)

Pulvina, pulvinus, coussin, cuixí, cuixins, cojín, cojines, almohada, almohadas



Punh, Poing, Poinh, Ponh, s. m., lat. pugnus, poing.
L' estrenh tan el punh tro que l' aussi.
Folquet de Marseille: Aytan gent.
L'étreint tant au poing jusqu'à ce qu'il l'occit.
Tans ponhs trencatz e tanta testa. V. de S. Honorat.
Tant de poings coupés et tant de têtes.
La lansa al punch. Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
(chap. La llansa al puñ.)
La lance au poing.
- Poignée. 
Nég. expl. El non val un poing de cendre. 
B. Zorgi: S'ie us trobes. 
Il ne vaut pas une poignée de cendres.
Loc. Ple ponh de linos solamen
Faretz fort cozer e buillir.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Pleine poignée de graine de lin seulement vous ferez cuire et bouillir fort.
Del ple ponh de terra, si engendro X ponhatz d'ayga, de X d'ayga, cent d'ayre, de C d'ayre, mil de foc. Eluc. de las propr., fol. 105. 
De pleine poignée de terre, s'engendrent dix poignées d'eau, de dix d'eau, cent d'air, de cent d'air, mille de feu.
ANC. FR.
E çaint l'espée au pont d'or flamboiant
Roman d'Agolant, v. 814.
CAT. Puny. ESP. Puño. PORT. Punho. IT. Pugno. (chap. Puñ, puñs; cop: puñada, puñades; puñeteo; los de Queretes, gen de puñetes.)
2. Pogalh, s. m., poignet. 
L'escut lhi trenquet sot lo pogalh.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.
L'écu lui coupa sous le poignet.
3. Ponhat, s. m., poignée, ce que peut contenir la main.
Del ple ponh de terra, si engendro X ponhatz d'ayga, de X d' ayga, cent d' ayre, de C d'ayre, mil de foc. Eluc. de las propr., fol. 105.
De pleine poignée de terre, s'engendrent dix poignées d'eau, de dix d'eau, cent d'air, de cent d'air, mille de feu.
CAT. Punyat. ESP. Puñado. PORT. Punhado. IT. Pugneto. (chap. lo que cap a dins del puñ tancat es un grapat, de garra, carpe, no una puñada.)
4. Ponhada, Punchada, s. f., poignée, ce que peut contenir la main.
Una ponhada d'arena.
Liv. de Sydrac, fol. 56.
Une poignée de sable.
(chap. Un grapat d'arena o de sauló, - com lo fransés sable, sablon - que es una arena fina que se fee aná per a rentá cacharros, les mans, etc.)

Un grapat d'arena o de sauló, - com lo fransés sable, sablon - que es una arena fina que se fee aná per a rentá cacharros, les mans


De mieia punchada de sal. Tit. de 1285. DOAT, t. X, col. 191. 
De demi-poignée de sel.
(chap. De mich grapat de sal.)
5. Punhadiera, s. f., pougnadière, sorte de mesure.
Del moli d' al pont, VIII punhadieras de froment.
Cartulaire du Bugue, fol. 1.
Du moulin du pont, huit pougnadières de froment.
(chap. Del molí del pon, vuit “punhadieras” de fromén : blat candeal o tardá, com lo que se sembrabe a Formenta, masos de Beseit a Fredes, y a la isla Formentera.)
ANC. FR. Item en seigle quatre sextiers,... quarteranche de ponhardière.
Tit. de 1464, Carpentier, t. III, col. 345.
6. Ponhal, adj., gros comme le poing.
Gran quantitat de peiras ponhals per lansar am fondas.
(chap. Gran cantidat de pedres - grosses - com lo puñ per a llansá en fones. Se diu tamé de alguna pedregada o granisada, pedres com lo puñ, com a ous de gallina; com a ous de avestrús espero no vóreu.)
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.
Grande quantité de pierres grosses comme le poing pour lancer avec frondes.
7. Pognador, Poingnador, Ponhedor, s. m., lat. pugnator, combattant, guerrier.
En Antioch' als poingnadors.
Hugues de Pena: cora que m.
Dans Antioche aux combattants. 
Rotlan ab sos ponhedors
No saubron tan gen conquerir. 
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.
Roland avec ses guerriers ne surent si gentiment conquérir.
Adoncx viratz plurar man gentil ponhedor.
E vic venir Richart lo noble ponhedor.
Roman de Fierabras, v. 3904 et 3908.
Alors vous verriez pleurer maint gentil combattant.
Et vit venir Richard le noble combattant.
ANC. FR. Li queus de vos conoist cest poigneor,
Qui tel damage nus a fait hui ce jor.
Roman d'Aubri. Bekker, p. 172.
IT. Pugnatore. (chap. Pugnadó : luchadó, pugnadós : luchadós, pugnadora : luchadora, pugnadores : luchadores. Los catalans tenen la lluita per la truita.)
8. Pugnar, v., lat. pugnare, combattre, guerroyer.
Voyez Denina, t. I, p. 285; Aldrete, p. 181.
Pugnaran matin e ser.
(chap. Pugnarán matí y tarde; lucharán; combatirán.)
Deudes de Prades: En un sonet. 
Combattront matin et soir.
Part. pas. fig.
Molt a pugnat Amors en mi delir.
G. Faidit: Molt a. 
Moult a combattu Amour à me détruire.
ANC. CAT. ESP. PORT. Pugnar. IT. Pugnare. (chap. Pugná: pugno, pugnes, pugne, pugnem o pugnam, pugnéu o pugnáu, pugnen; yo pugnaré; yo pugnaría; si yo pugnara.)
9. Impugnar, Enpugnar, Empunhar, v., lat. impugnare, impugner, combattre.
Per enpugnar los Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 219.
(chap. Pera impugná - combatre, luchá contra - los sarracenos o sarraíns : moros, mahometans, musulmans, agarenos.)
Pour combattre les Sarrasins.
Angels... malignes impugno vigorozament. 
Eluc. de las propr., fol. 12. 
Anges... les diables ils combattent vigoureusement.
En re empunhar.
Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 336.
En rien impugner.
CAT. ESP. PORT. Impugnar. IT. Impugnare. (chap. Impugná : impugno, impugnes, impugne, impugnem o impugnam, impugnéu o impugnáu, impugnen; yo impugnaré; yo impugnaría; si yo impugnara.)
10. Inpugnador, s. m., lat. impugnator, attaquant, assiégeant, qui impugne.
Dels inpugnadors defensar. Eluc. de las propr., fol. 50.
Défendre des assiégeants.
CAT. ESP. PORT. Impugnador. IT. Impugnatore.
(chap. impugnadó, impugnadós, impugnadora, impugnadores.)
11. Impugnacion, s. f., lat. impugnationem, attaque, opposition. Renuncian... a impugnacion d' aquesta present carta.
(chap. Renunsián... a la impugnassió d'esta presén carta.) 
Tit. de 1402, Bordeaux. Cab. Monteil.
Renonçant... à l'attaque de ce présent titre.
CAT. Impugnació. ESP. Impugnación. PORT. Impugnação. 
IT. Impugnazione. (chap. Impugnassió, impugnassions.)
12. Repugnar, v., lat. repugnare, répugner, contredire.
La qual causa repugna al drech. Statuts de Provence. BOMY, p. 227.
(chap. La cual cosa repugne al dret: lo contradiu.)
Laquelle chose répugne au droit.
Part. prés. Paraula mot estranha e repugnan al entendemen d' ome.
(chap. Paraula mol estraña y repugnán al entenimén d' home; del home, pero tamé de la dona.)
Leys d'amors, fol. 106.
Parole moult étrange et répugnant à l'entendement d'homme.
CAT. ESP. PORT. Repugnar. IT. Repugnare. (chap. Repugná: repugno, repugnes, repugne, repugnem o repugnam, repugnéu o repugnáu, repugnen; repugnat, repugnats, repugnada, repugnades; repugnán, repugnans; yo repugnaré; yo repugnaría; si yo repugnara.)
13. Repugnancia, s. f., lat. repugnantia, répugnance, opposition, contradiction.
Implicans repugnancia. Eluc. de las propr., fol. 5.
Impliquant opposition.
CAT. ESP. PORT. Repugnancia. IT. Repugnanza.
(chap. Repugnansia, repugnansies; la Repu de José Mota fa menos repugnansia que consevol ascumita, sossio o sossia de la Ascuma, la assossiassió catalanista del Matarraña, disfrassada de cultural, y sol es una sucursal del IEC a Calaseit.)

la Repu de José Mota fa menos repugnansia que consevol ascumita, sossio o sossia de la Ascuma, la assossiassió catalanista del Matarraña, disfrassada de cultural, y sol es una sucursal del IEC a Calaseit

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.

Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

domingo, 18 de febrero de 2024

Esporle - Escumar

Esporle, s. m., esporle, droit de lods, d'investiture, dû par le vassal en cas de vente, pour obtenir l'approbation du seigneur.

Ni dar, ni balhar... ab meis esporle.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux. 

Ni donner, ni bailler... avec moitié esporle. 

Avant deytz esporles et cens.

Tit. de 1464. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Esporles et cens avant-dits.

Ni dar ab meis cens ni ab meis esporle.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni donner avec moitié cens ni avec moitié esporle. 

Cent sols de Bordeu d' esporle.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 149. 

Cent sous de Bordeaux d'esporle. 

ANC. FR. Bailla pour esporle et devoir deux lances... Bailla pour esporle vingt sols. 

Reg. des hommages d'Aquitaine. Du Cange, t. VI, col. 667.

Esporle ou reconnoissance.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil.

2. Esporlar, v., payer le droit d'esporle. 

Recebre en lur affevatz et per affevatz, et dar a esporlar... e deven li deytz affevatz esporlar et far dreyt.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Recevoir en leurs feudataires et pour feudataires, et donner à payer l'esporle... et doivent lesdits feudataires payer l'esporle et faire droit. Deu esporlar e far dreit.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Doit payer l'esporle et faire droit.

(N. E. Esporles, Esporlas, Mallorca.)

Esporle, Esporles

 

Esporta, Sporta, s. f., lat. sporta, besace, panier, corbeille.

Enans penria l' esporta

Qu'ieu no li defenda mas gens.

Boniface de Castelane (Castellane): Guerra e trebalhs.

Je prendrais la besace avant que je ne défende mes gens contre lui.

Cel qu' a plena l' esporta 

D' avol gazaing.

(chap. Aquell que té plena la esporta de mal guañ; cartó, cartró, cóvec, sistella, canasta, normalmén fet de vime, típic del fematé o fematera, vore El femater de Vicente Blasco Ibáñez; jota la fematera – Miguel Fleta.)

Tu mujer se folla al frutero, eso es imposible, y eso?, porque es de mimbre; vime, vímec

Boniface Calvo: S'ieu dirai.

Celui qui a la besace pleine de méchant gain.

Tota esporta de figas.

(chap. Tota esporta de figues.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117. 

Tout panier de figues.

Sportas si fan d'el.

(chap. Les esportes se fan d'ell : vime, vímec.) 

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Paniers se font de lui.

CAT. Esporta. ESP. Espuerta. PORT. Esporta. IT. Sporta.

2. Esportella, s. f., lat. sportella, sac, besace, bissac. 

Esportellas ni pa ni moneda.

Trad. du Nouv. Test. S. Marc, ch. 6. 

Besaces ni pain ni monnaie. 

Fui en gitat en esportella per fenestra. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

J'en fus jeté dans un sac par la fenêtre.

ANC. CAT. Esportella. ESP. Esportilla. IT. Sportella. 

(chap. Banasta, pl. banastes; si van traure per la finestra a un home, seguramén siríe en algo mes gran que la canasta, cartró o cartó, sistella. La banasta té dos cornaleres com lo nas de Doña Rogelia.)

 

Esposcar, v., arroser, asperger.

De bon vi l' esposcaretz 

La carn, qu'en aisi 'l guerretz... 

Los hueills l' esposcatz de vinagre.

(chap. De bon vi li arruixaréu la carn, que aixina lo sanaréu... 

Los ulls li esquicharéu en vinagre; guerretz : gueriréu : sanaréu, curaréu; lat. aspergere : esquichá, arruixá, bañá com un aspersó, lo que fa lo mossen en l' aigua beneita, esparsí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui arroserez la chair de bon vin, vu que vous le guérirez ainsi... Vous lui aspergez les yeux de vinaigre.

- Rejaillir.

Am tant una gran font eyssi 

D' ayga con hanc aital non vi...

E esposquet lur per la cara.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

En même temps sortit une grande fontaine d'eau comme jamais telle on ne vit... et leur rejaillit par le visage.

 

Espuma, Spuma, s. f., lat. spuma, écume.

Espuma es dita, quar l'ayga la escup.

(chap. Se diu espuma, perque l'aigua la espute : escupiñe.)

Spuma d' argent sana nafras.

(chap. La espuma d' argén, plata, sane nafres, ñafres, ferides.)

Eluc. de las propr., fol. 154 et 184.

Est dite écume, car l'eau la crache.

Écume d'argent guérit blessures.

ESP. Espuma. IT. Spuma. (chap. Espuma, espumes; vi espumós, vins espumosos, beguda espumosa, begudes espumoses; v. espumá, espumejá, fé espuma: espumejo, espumeges, espumege, espumegem o espumejam, espumegéu o espumejáu, espumejen; espumat, espumats, espumada, espumades.)

2. Despumar, v., écumer, épurer.

Part. pas. Quan no es be despumada.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Quand elle n'est pas bien écumée.

ESP. PORT. Espumar. IT. Spumare.

3. Escuma, s. f., écume.

L'aigua...

Per destorser torna escuma.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L'eau... par détordre devient écume.

Fig. Qui pros fon, ara s'en repen,

Et es ben d' avols escuma.

Alegret: Ara pareisson. 

(N. E. La avols escuma está en Calaceite, es la Ascuma, asociación catalanista del Matarraña, disfrazada de cultural para recibir tantas subvenciones como sea posible. Su presidente actual es un Luisico Companys en potencia, un pez gordo, pero que muy gordo; se llama Juaquinico Monclús, a veces escribe Montclús, de Montecluso.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

su presidente honorífico es un mentecato catalán de los de aúpa;
sus miembros (y miembras) van oliendo el pastel, algunos o algunas le hincan el diente, pero en total son una panda de modorros.)

Artur Quintana Font, Ascuma; su presidente honorífico es un mentecato catalán de los de aúpa

Qui fut preux, maintenant s'en repent, et est bien de méchante écume.

CAT. PORT. Escuma. IT. Schiuma.

4. Escumar, v., écumer.

L' abato a terra e lo fan trebalhar de pes e de mas, e escumar la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 75.

L' abattent à terre et le font agiter de pieds et de mains, et écumer la bouche.

Fig. Lo fan escumar en luxuria. V. et Vert., fol. 85. 

Le font écumer en luxure.

Ieu sui selh qu' els motz escuma,

E sai triar los auls dels avinens.

Alegret: A per pauc.

Je suis celui qui écume les mots, et sais trier les mauvais des convenables.

Part. pas. Mesclar l' etz ab tan de mel, 

Qu' er escumatz premeiramen. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le mêlerez en même temps de miel, qui premièrement sera écumé.

CAT. PORT. Escumar. IT. Schiumare.