champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Laca e indi e grana. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 16.
Laque et indigo et garance.
Si la laca no se vent en Narbona.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151.
Si la laque ne se vend à Narbonne.
ESP. (chap.) Laca. IT. Lacca.
Lacert, s. m., lat. lacertus, muscle.
Dels nervis e dels lacerts. Trad. d'Albucasis, fol. 1.
(chap. Dels nervis, ñervis, ñirvis y dels musculs.)
Des nerfs et des muscles.
ANC. ESP. IT. Lacerto. (ESP. MOD. Músculo, músculos. Chap. Múscul, musculs; musculat, musculats, musculada, musculades; v. musculá: musculo, muscules, muscule, musculem o musculam, musculéu o musculáu, musculen. Aniré al gimnassio de Cristian Queral Bosque a fé musculassió, musculassions.)
Lach, Lag, Lait, Layt, s. m. et f., lat. lactem, lait.
Que verges aia enfant e lach,
Aiso no fon hanc vist.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Que vierge ait enfant et lait, cela ne fut oncques vu.
En lait de cabra freit.
(chap. En lleit de cabra freda. En ocsitá, lach, lag, lait, layt ere igual femení que masculí.)
Je suis petit et nu, et, en vertu, enfant à la mamelle.
(chap. Alleitat, alleitats, alleitada, alleitades; que están mamán de la mamella; corderets o cabridets als que están assormán; assormat, assormats, assormada, assormades.)
Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls
o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams. Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped. Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe escoltán
los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.
La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que
relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota
comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del
telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta,
inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que
habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures,
sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé
de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta,
com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore
profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona,
plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes
sossegades y doctrinals odes de Horacio.
Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!
Pasturá
de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense
pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense
dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros
en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no
patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe
de cuan li habíe picat la mosca.
"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló
parabe tan lluñ!"
Aquella
pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió
del
ferrocarril.
La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va
abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del
Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá
mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la
máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná
acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un
perill que passabe, una catástrofe que amenassabe
sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre
potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo;
mes abán no fée mes que mirál,
sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.
A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí
impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o
escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó
superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé
gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo
passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en
gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa,
acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins
tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes,
forasteres.
Pero lo
telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén
passajero que se aufegabe
al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se
veíe cap
vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá
lo tren.
Matíns
sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels
insectes, la vaca y
los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al
mateix prat, hasta arribá la nit,
en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los
nugols allá
dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al
pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá
alguns estrels a lo mes oscur
del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de
Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de
la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels
seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que
acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang
tintineo de modorra esquella.
An este
silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos
germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per
la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén,
de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca
agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li
recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la
amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats
y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut,
contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu
fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis
que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.
Ere poc
expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella
los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses
que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo
afecte del animal passífic y pensatiu.
Als
tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los
impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta
habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen
nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó
es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de
les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía
pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la
guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos
esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están
exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars
de un camí.
Als
díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás
escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén
de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil
industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels
tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha
nessessaria entre lo alimén
y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en
robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore
absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín,
an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan
ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo
vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a
buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre,
girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:
Estos
recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a
tot aixó que la Cordera
teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe
emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella,
sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la
veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura,
velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.
Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de
privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalánla com a salvassió de la familia. "Cuidéula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.
Tot
aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta
nessessaria no se
teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de
día, de mal humor,
Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán
d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y
Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo
pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la
Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los
cabíe datra conjetura.
Pinín
y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que
no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé
cóm ni cuán.
Al
tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara,
cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los
fills van adiviná lo perill.
No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe. Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, bueys y
vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen
en mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.
Al
Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de
Chinta a quedás
sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot
lo día oferinli
pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat..
Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo
capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a
tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera,
interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo
pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les
mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que,
entre madreselvas que encara no floríen y romigueres
o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.
Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes. Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.
Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que
eren los tiranos del mercat. La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella. Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs. Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.
"¡Sen
anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.
"¡Ella
sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra
yaya!"
Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta. Pero
Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo. Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes? Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella. Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá. Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:
- ¡Bah,
bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ
lo pare, en la
veu enterbolida per les llágrimes.
Caíe
la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos,
formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que
pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo
tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los
chirrits melancolics de infinites chicharres.
-
¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós,
Cordera de la meua alma!
-
¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.
- Adiós
- va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu
lamén trist, ressignat,
entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.
En son
demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al
prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista;
aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.
De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons. A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.
-
¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga,
a la yaya vaca.
-
¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli
los puñs al tren, que volabe
camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que
san germana de les picardíes del món:
Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres... -
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -
Van
passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey
pera luchá a la guerra carlista.
Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé
influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un
roble.
Y una
tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas
del tren
correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.
Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen. Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:
-
¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín
de la meua alma! ...
Allá
anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn
de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma,
carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."
Entre
confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén
lo trenpedres
allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés,
les vegues y los roquissals...
¡Qué
sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.
-
¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -
En quín
odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams
del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere
lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa
va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta
del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó
metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de
abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a
queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la
vía abán:
Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).
Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada! Y la jove va di: - ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá: - Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di: - Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di: - ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen. Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina: - Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.
abejarruco, abejarrucos. El abejaruco europeo o abejaruco común (Merops apiaster) es una especie de ave coraciforme de la familia Meropidae que vive en Eurasia y África.
abentá - aventá lo carro pel pedregal - aviá, tirá
aventar, aviar, tirar
abeurá, abeurás – abeuro, abeures, abeure, abeurém o abeurám, abeuréu o abeuráu, abéuren, cuan se abeurabe un macho, se li díe poma, po-ma y atres coses segóns lo puesto per a marcáli lo ritmo y que no beguere massa
abogado, abogados, abogada, abogadas – Quieres ver al abogado ? Qué abogado ? El que llevo aquí colgado !
abogot
zángano
abogot , zángano
abrevarlos
aboñá, fé un boñ al coche
abollar, bollo, bulto en un coche producido por un golpe - https://m.forocoches.com/foro/showthread.php?t=4647040 Me cago en la puta madre de los que no saben aparcar ni salir sin dar a los demás. Es que es casi seguro que fue al salir hay que ser subnormal para darle al de al lado saliendo de frente flipante. Tampoco puedo saber quien fue para soltarle dos ostias a menos que me ponga de noche a buscar coche por coche a ver quien ha sido.
acampás una cría, un chiquet ressién naixcut, - A Beseit, un chiquet va náixe mol arguelladet y minudet y son pare va di, no acampará, fotéulo al riu. Después de va fé mol gros y majo. No diré quí es, pero a la casa ña un 1900 grabat a la pedra, lo añ de naiximén de mon yayo Tomás.
sobrevivir una cría recién nacida. En Beceite un niño nació muy pequeño y “arguellau”, su padre dijo “no acampará”, tiradlo al río, pero después se hizo muy gordo y majo. No diré quién es, pero en la casa hay un 1900 grabado en la piedra, el año de nacimiento de mi abuelo Tomás.
acassá (perseguí) - yo te acasso, tú me acasses, ell mos acasse, acassém o acassám, acasséu o acassáu, acássen – acassámos – acassat, acassada – acassaría – si yo te acassára – acassaré
aclarí , aclarís, despejás (lo cap) – yo me aclarixco o aclarixgo, aclaríxes, aclaríx, aclarím , aclaríu, aclaríxen – si aclarigueres los préssecs te se faríen mes majos, grossos – aclariría – aclarit, aclarida
acotolá - yo acotolo, acotoles, acotole, acotolám o acotolém, acotoláu o acotoléu, acotólen, ya u ham acotolat tot. - acotóla an este chiquet, que se quedo COTO (quieto), cotet.
agotar – hacer que alguien se esté quieto - acotolar (RAE) - tr.Ar.Aniquilar, acabarconalgo, especialmenteconlosanimalesofrutosdelatierra.
acre, acres, medida de terreno
acre, acres
acreditá
acreditar
acreditat
acreditado
acreditatiu, acreditatius (sertificat de nivell mijà de valencià)
acreditativo, acreditativos
acreditátos
acreditaros
acsedí
acceder
acsedíx
accede
acsés, acsésos, accesos
acceso, accesos
acsidén, acsidéns
accidente, accidentes
acsidental
accidental
acsió, acsións, acsioneta, acsionetes
acción, acciones
acsiomo, ecce homo, persona mal farjada, bruta, dixat - Imache : ECCE HOMO de Borja, Saragossa
actuá, actúo, actúes, actúe, actuém o actuám, actuéu o actuáu, actúen – actuát, actuada, actuassió – actuaría – actuára – actuaré – per ejemple, fem riure (o no) a Valderrobres.
acurrucá – enroná a La Litera ? (ficá a un chiquet a la faldeta), acurrucás – me acurruco, acurruques, acurruque, acurruquém o acurrucám, acurruquéu o acurrucáu, acurrúquen – acurrucat, acurrucada, acurrucats, acurrucades
acurrucar
acurrucadet, acurrucadeta
acurrucadito, acurrucadita
acurruquéu
acurruquéis
acursá, acursás – fé algo mes curt – acurso, acurses, acurse, acursém o acursám, acurséu o acursáu, acúrsen – acursán (g) – acursat, acursada – acursaría, acursaríes, acursaríe, acursaríem, acursaríeu, acursaríen
adorassió (de los tres reys magos, y qué majos que eren)
adoración (de los tres reyes magos, y qué majos que eran)
adorm (se, s´adorm)
se duerme
adormí, adormís - yo me adórmigo, tú te adorms, adorm, adormím, adormíu, adórmen – adormiguéra – adormiría – adormit, adormida – adormiré – vore dormí, se conjugue igual
afeitá – afeitás – rapá lo cap, rapás lo cap - afeitat, afeitada – yo me afeito, afeites, afeite, afeitém o afeitám, afeitéu o afeitáu, aféiten – afeitaría – afeitára – te afeitaré t´afaitaré
agraná en una granera o ramás – agrano, agranes, agrane, agraném o agranám, agranéu o agranáu, agránen – agranat, agranada – agranaría – si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría
aguaitá – guaita ! – aguaita ! - aguaito, aguaites, aguaite, aguaitém o aguaitám, aguaitéu o aguaitáu, aguáiten – aguaitaría – si yo aguaitara – aguaitaré – aguaitat, aguaitada - (tamé en aragonés) – está al aguait, vigilá, mirá, ataullá
mirar, observar
aguantá – a guantá llimpia (guantada)
aguantar – a guantazo limpio
aguantá, aguantás – aguanto, aguantes, aguante, aguantém o aguantám, aguantéu o aguantáu, aguánten – aguantaría – aguantára – aguantaré – aguantat, aguantada (a guantada llimpia no, que es de guan, bufetada)
aguantar, aguantarse
aguantáe o aguantabe
aguantaba
aguantáen
aguantaban
aguantán (g)
aguantando
aguantánla , aguantánlo
aguantándola, aguantándolo
aguantánli
aguantándole
aguantánme
aguantándome
aguantánse
aguantándose
aguantaríe
aguantaría
aguantaríen
aguantarían
aguantat, aguantát
aguantado
aguante – capassidat de aguantá
aguanta – capacidad de aguantar
aguantém
aguantamos
aguanten
aguantan
aguánton, aguanton
aguanten
aguardá , esperá – aguardo, aguardes, aguarde, aguardém o aguardám, aguardéu o aguardáu, aguárden – aguárda aquí ! - aguardaría – aguardára – aguardaré (guardá se conjugue igual)
aigüera, aigüeres, boñs a la terra, caballonets O regués per a desviá l´aigua de un camí cap a un bancal y que no se regallo. No es un desaigüe encara que sigue per a desaiguá.
ajustá, just, justa – ajusto, ajustes, ajuste, ajustém o ajustám, ajustéu o ajustáu, ajústen – ajustat, ajustada, justet, - ajustán (g) – ajustára, ajustáres, ajustáre, ajustárem, ajustáreu, ajustáren – si te fico lo dit al cul entre just, pero no es lo correcte.
ajustar, justo, justa – si te meto un dedo en el culo entra justo, pero no es lo correcto.
ajustarém
ajustaremos
ajustat, ajustada
ajustado, ajustada
al tardet, al acabás la tarde
al acabarse la tarde, crepúsculo, puesta del sol
ala, ales (Red Bull ten done) - aleta (de un tiburón), aletes (de pollastre)
ala, alas (Red Bull te las da) – aleta, aletas, alita, alitas
alababe, alabáe
alababa
alabáen, alababen
alababan
alabál – alábal !
alabarlo – alábalo !
alabálay
alabárselo
alabám
alabarme
alabán (g)
alabando
alabánlo
alabándolo
alabansa, alabanses
alabanza, alabanzas
alabánte
alabándote
alabat
alabado
alabats
alabados
aladre, aladres per a llaurá
arado, arados para labrar
alambique, alambiques, alambic, alambics per a fé aiguardén
alambique, alambiques para hacer aguardiente
alarmat
alarmado
albada, música que se toque a la primera hora del matí o maití (maitines)
albada, música que se toca a primera hora de la mañana o maitines.
albarca, abarca, abarques, albarques, calsat en sola de goma o caucho, fet de cuero
albarca, calzado con suela de caucho, hecho de cuero
albarda, aubarda, albardes, aubardes
albarda, albardas (para un equino)
albéitar, menescal, veterinari
albeitar, menescal, veterinario
albelló, albellóns, aubelló, aubellóns, auvelló, auvellóns, ovelló, ovellóns – drenaje de aigua - del árabe al-ballóʿa, ‘séquia subterránea’ (Dozy Gloss. 65). - Beure més que un aubelló: sé mol bevedó (Mallorca).
albañal, tíjera, sumidero, desagüe, desagües hechos en un campo, drenaje de agua
albenc, albeng, forat, bada, esclecha de les roques
Alga, algues – Algás o Algars , riu algarada, abalot, crits
alga, algas – río Algás, Algars
algarada, gritos, alboroto o vocerío formado por un grupo de personas que habla, discute o protesta. Tropa de a caballo que en la Edad Media salía a correr y robar la tierra del enemigo.
alifara (julibéu y jubiléu), alegría – va sé una festa del Matarraña y pobles de zona Morella – Maestrat - la de Torredarques va sé mítica, los sivils esperáen a la carretera y al que véen tocat lo féen esperá o doná mija volta cap aball y a tornáy.
alifara, júbilo, alegría
áliga (águila), áligues
águila, águilas
aligerán (g)
aligerando
alimaña , alimañes
alimaña , alimañas
alimén, aliméns
alimento, alimentos
alimentá, doná de minjá – yo alimento, alimentes, alimente, alimentém o alimentám, alimentéu o alimentáu, aliménten – alimentat, alimentada, alimén – alimentán (g)
almanaque, almanaques – ara que hay adeprés a di almanaque li diuen “candelari”. Calendari, calendaris. - anuari, agenda, efemérides, repertori, recordatori
almogávar, almogávars (desperta, ferro !) - al-mugāwir, lo que provoque algarades, o al-mujābir, lo portadó de notíssies : vore albríssia
almogavar , almogávares - Los almogávares fueron unas tropas de choque, espionaje y guerrilla presentes en todos los reinos cristianos de la península ibérica a lo largo de la Reconquista, formadas principalmente por infantería ligera y especialmente conocidos por el activo papel que desempeñaron en el Mediterráneo aquellos procedentes de la Corona de Aragón entre los siglos xiii y xiv.
allacuanta , allavonses, llavonses, llavores, entonses, allabonses, etc.
hace mucho tiempo, entonces
allanamén (de morada)
allanamiento (de morada)
allargá, fé mes llarg o llarc, llarga – allárgam la sal (pássam la sal) – allargo, allargues, allargue, allarguém o allargám, allarguéu o allargáu, allárguen – allargára – allargaría – allargat, allargada – allargás, aná a un puesto
allunat, allunada (lluna) – vore modorro, modorra (tamé les ovelles)
persona que no rige bien, que le afecta la luna, alunado, alunada
alluñen
alejan
ama, ames
ama, amas
amabe
amaba
amaben
amaban
amábeu, volíeu, estimábeu
amábais
amabilidat
amabilidad
amabilíssima
amabilísima
amabilíssimes
amabilísimas
amable
amable
amablemen
amablemente
amades
amadas
amadó
amador
amagá – yo m´amago, tú t´amagues, ell s´amague, natros mos amagám o amaguém, tos amaguéu o amagáu, ells d´amáguen – amagat, amagada, de amagatontes, amagatóns - amenassá, ocultás, amagás, acachás, atrincherás
amansá - amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen
amansar
amansabe, amansáe
amansaba
amánse, amanse – de amá
amansa – amándose
amansém
amansamos
amánsen
amansan
amánses
amansas
amanséu
amansáis
amansí – amansá
amansar
amargá
amargar
amargamen
amargamente
amargaréu
amargareis
amargat, amargats
amargado, amargados
amarguíssim, amarguíssims
amarguísimo, amarguísimos
amarguíssima, amarguíssimes
amarguísima, amarguísimas
amargura, amargures
amargura, amarguras
amartellá (un arma)
martillear, golpear, montar, armar
amartellat (rifle), amartellada (escopeta)
Amartillado, amartillada
amassá, pastá la pasta – vore lleute - amasso, amasses, amasse, amassém o amassám (la massa , lo lleute), amasséu o amassáu, amássen – amassaría – amassára – amassaré – amassat, amassada
amontoná, amuntoná, fé múns – amontóno, fach mún, amontónes, amontóne, amontoném o amontonám, amontonéu o amontonáu, amontónen – amontaría – amontonara – amontonat, amontonada
amontonar
amontonáen, amontonaben (ells, elles)
amontonaban
amor, amors
amor, amores
amorós
amoroso
amorosa
amorosa
amorosamen
amorosamente
amoroses
amorosas
amorrá, amorrás – yo me amorro, amorres, amorre, amorrém o amorrám, amorréu o amorráu, amórren – amorrat, amorrada – amorraría – si yo me amorrára – baixá, inclinás
aná – vach, vas, va, aném o anám, anéu o anáu, van – anat, anada – si yo aniguéra, aniguéres, aniguére, aniguérem, aniguéreu, aniguéren – yo haguera anat – anán – anada (contari: tornada)
ir
aná als atres
morirse
aná, anássen / vach, vas, va, aném, anéu o anáu, van – aniguéra – aniría – men aniría – ten vas – sen va – mon aném – anán (g) – anat, anada
añorá, añorás – añoransa – yo me añoro, añores, añore, añorém o añorám, añoréu o añoráu, añóren – añoraría – añorat, añorada – añorára, añoráres – no te añóros !
aparellá – fé una parella (un casamenté) – dixá algo parello, igualat, per ejemple, una era de un hort cuan se cave
hacer pareja – dejar algo parejo, igualado, por ejemplo una era de un huerto cuando se cava
aparellada, aparellat
aparejada, aparejado
aparells
aparejos
aparén , aparenta
aparente
aparen, apáren
paran
aparenmén, aparenmen
aparentemente
aparenten
aparentan
aparesque, apareixque
aparezca
apariénsia, apariénsies
apariencia, apariencias
aparissió, aparissións
aparición, apariciones
apart, a part
aparte
apartá, apartás – yo (me) aparto, apartes, aparte, apartém o apartám, apartéu o apartáu, apárten – apartat, apartada – apartaría – si yo me apartára – fés a una vora
apartar
apartaba, apartabes o apartáes, apartabe o apartáe, apartabem o apartáem, apartábeu o apartáeu, apartáen o apartáben
apoderá, apoderás – yo me apodero, apoderes, apodere, apoderám o apoderém, apoderáu o apoderéu, apodéren – apoderaría – apoderára – apoderaré – aixó me se apodere (pot en mí) – apoderat, apoderada – lo poder (vore verbo podé o pugué)
aproximá, aproximás – yo me aproximo, aproximes, aproxime, aproximém o aproximám, aprofiméu o aproximáu, aproxímen – aproximaría – aproximára – aproxímat ! - aproximat, aproximada
aproximar, aproximarse
aproximadamen
aproximadamente
aproximánse
aproximándose
aproximánsels, apropánsels
aproximándoseles
aproximassió
aproximación
aproximáu
aproximáis
aproxime
aproxima
apte, apto
apto
aptes
aptos
aptitut
aptitud
apuche, puge (lo)
lo sube
apún - a pun de
Apunte – a punto de
apúns
apuntes
apuntá, apuntás – apuntán (g) – apunto , apuntes, apunte, apuntém o apuntám, apuntéu o apuntáu, apúnten – apuntada, apuntat (lo vi que se fa agre) – apuntára – apuntaría – apúntat ! - apuntadó
arrasserás, buscá rasé, cubert – yo me arrasséro, te arrasséres, se arrassére, mos arrasserám o arrasserém, tos arrasseráu o arrasseréu, se arrasséren – arrasseraría – si yo me arrasserára – arrassérat que ve la gebrada !
buscar cubierto para el frío
arrastrá, arrastrás, arrastrán (g) – yo me arrastro, arrastres, arrastre, arrastrém o arrastrám (al guiñot o la brisca), arrastréu o arrastráu, arrástren – arrastrat, arrastrada – arrastrára – arrastraría – arrastraré – portá algú a rastres – está per al arrastre
arrastrar
arrastrába, arrastrábes o arrastráes, arrastrábe o arrastráe, arrastrábem o arrastráem, arrastrábeu arrastráeu, arrastráben o arrastráen
asclá - estellá la lleña, fé estelles, esclopála en un mall, tascóns, destral, etc – chafá consevol cosa – asclat, asclada – yo asclo, ascles, ascle, aclém o asclám, ascléu o ascláu, ásclen
cortar la leña – romper algo
asclada, asclades
cortada, rota
asclat, asclats
cortado, roto
ascles
rompes
áscles , riscles, riscla, áscla
astilla, astillas
asco
asco
assossegá
sosegar
aspa, aspes
aspa, aspas
aspavéns
aspavientos
aspecte, aspectes
aspecto, aspectos
asperesa
aspereza
aspirá
aspirar
aspirabe
aspiraba
aspiradó
aspirador
aspirina, aspirines per al mal de cap y atres dolós.
aspirina, aspirinas para el dolor de cabeza y otros dolores.
assegurá, assegurás - segú – asseguro, assegures – Estás segú que has assegurat lo seguro de la escopeta ?
asegurar, asegurarse – Estás seguro de que has asegurado el seguro de la escopeta ?
assegurada
asegurada
assegurám
asegurarme
asseguránla
asegurándola
asseguránli
asegurándole
assegurántos
asegurándoos
assegurarém
aseguraremos
assegurat
asegurado
assegure
asegura
asseguren
aseguran
asseguréu
aseguráis
asseguro
aseguro
asselerá
acelerar
asselerada, asselerat
acelerada, acelerado
asselero
acelero
assemellá, assemellás - yo me assemello a mon pare, tú te assemelles a ta mare, se assemelle, mos assemellém o assemellám, tos assemelléu o assemelláu, se asseméllen – assemellat, assemellada – assemellaría – haguera assemellat – assemellán (g)
parecerse, parecer
assemellats
parecidos
assemelle (se)
se parece
assemellen (se)
se parecen
assemelles (te)
te pareces
assentá , assentás – me assento, te assentes , se assente, mos assentem, tos assenteu o assentau, se assenten (s'assenten) /assentat , assentéutos
Atribuir - asignar, aplicar, achacar, imputar, cargar, enjaretar, encasquetar, culpar, colgar, inculpar, acusar, suponer, presumir, cargar el muerto, colgar el milagro, poner el sambenito, echar la culpa, conceder, otorgar, agraciar, dar, prestar apoderarse, reivindicar, reclamar
atribuít
atribuido
atribuíxen
atribuyen
atronán
ofrecer oferir,ofrenda, ofrecido
atronánse (tro)
sonido como un trueno
atropelládamen
atropelladamente
atropellaríe
atropellaría
atropellat, atropellada
atropellado, atropellada
atuendo, atuendos
atuendo, atuendos
atún, bonito
atún, bonito
aturá, aturás, pará, parás - yo me aturo, te atures, se ature, mos aturém o aturám, tos aturéu o aturáu, se atúren – aturat, aturada – aturaría, aturaríes, aturaríe, aturaríem, aturaríeu, aturaríen – aturára, aturáres, aturáre, aturárem, aturáreu, aturáren – aturán (g)