Mostrando las entradas para la consulta estauviá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estauviá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Lo Camí, XIV. Lupa, gat, Pesteta, pestetes


Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus assits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos del sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delissies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectans lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarmens. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremam una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solamens sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impúnemen de les seues atribussions.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniens.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabolics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassions mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalons - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalons.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassions satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalons seguíen sense apareixe. A paupons van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalons y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe, desformat y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalons - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

Lo Camí, IV. Molledo, Cantabria


IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferens, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantindre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿entens? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamins.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redons com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

martes, 20 de febrero de 2024

Essil - Estalvar

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Cornelius Nepos, 18, 5, I, dit res exiles pour choses malheureuses:

Res exiles animi magnitudinem et si non frangebant tamen imminebant.

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Paneg. veter., Eumenes, c. V.

Un évêque de Béziers, en 875, souscrivit un titre: 

Alaricus exilis omnium servorum Dei.

Gall. Christ., t. VI, col. 30. 

Li plus d'aquest segle carnau 

An tornat joven en essil.

Marcabrus: Lo vers comens. Var. 

La plupart de ce siècle charnel ont tourné la gaîté en ruine. 

ANC. FR. Et renart à tout sen fausart

Des gens le roi fait grand escil. 

Roman du Renart, t. IV, p. 339.

Li jur metent terre à essil.

Roman de Rou, v. 10011. 

Out e l' eissil e la rapine 

Que fait la gent ultremarine. 

B. de S.-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 167.

2. Exilhament, s. f., destruction. 

Trobet manieyra de totz tormens e de exilhamens e de metre en fers, en ceps. L'Arbre de Batalhas, fol. 40. 

Trouva manière de tous tourments et de destructions et de mettre en fers, en entraves.

3. Ichilhaire, s. m., destructeur. (chap. Aniquiladó.)

Combatedor per veritat, ichilhaire de errors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56.

Champion pour vérité, destructeur d'erreurs.

4. Issilhar, v., détruire, renverser, rendre malheureux.

Autres cent destruir' et issilhar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Détruire et renverser cent autres. 

Part. pas. Pero mais amava sofrir

Sos precx que a son marit dir 

Res per que el fos issilhatz. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Pourtant elle aimait mieux souffrir ses prières que dire à son mari rien par quoi il fut rendu malheureux.

ANC. FR.

C'est d' escillier et d' ardoir à fu et à flame. 

Roman du Renart, t. IV, p. 273.

O s'il toz nes essille par mort u par famine. 

La cité arst, é la cuntrée

Ad tut essilie é gastée.

Roman de Rou, v. 4723 et 7780. 

Lui ne sun rengne travelher 

Ne la povre gent essiller.

Marie de France, t. II, p. 135.

 

Eissabozir, Eissaborzir, Eissaborir, v., étourdir, abasourdir.

Aissi 'l fes totz eissabozir,

Qu' el vezer li tolc e l' auzir.

(chap. Així lo va fé tot estamordí, que la vista y l' oít li va traure; aturdí)

Roman de Jaufre, fol. 13.

Ainsi le fit tout étourdir, vu qu'il lui ôta le voir et l'ouïr. 

Part. pas. Leva sus totz eissaborzitz,

Et aissi com hom que non ve.

Roman de Jaufre, fol. 13.

Se lève sus tout abasourdi, et ainsi comme homme qui ne voit pas.

Domna, mos sens eissaboritz 

M' a faig dir fols mots.

Rambaud d'Orange: Braus chans. 

Dame, mon sens étourdi m'a fait dire mots insensés.

2. Estaboir, Estabordir, Stabozir, v., abasourdir, étourdir, engourdir. 

Part. pas. Fieron se si asprament

An las espassas verament, 

Che tomberon estaboitz 

Per miech del sol. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Avec les épées vraiment ils se frappent si durement, qu'ils tombèrent abasourdis au milieu du sol.

Caset, e fom totz esbaitz, 

E jac si tot estaborditz, 

Que non si moc ni n' ac poder.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Il tomba, et nous fûmes tous ébahis, et il resta ainsi étendu tout étourdi, tellement qu'il ne se mut ni n'en eut pouvoir.

Quan alcun membre es stabozit

O adormit.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Quand aucun membre est engourdi ou endormi.

(chap. Estamordí: estamordixco o estamordixgo, estamordixes, estamordix, estamordim, estamordiu, estamordixen; estamordit, estamordits, estamordida, estamordides; te estamordiré de una galtada. Aturdí: aturdixco o aturdixgo, aturdixes, aturdix, aturdim, aturdiu, aturdixen; aturdit, aturdits, aturdida, aturdides. Dits adormits o baubos.)

 

Estacar, v., de l'allemand (stecken y) Stecken, attacher, lier.

Voyez Denina, t. III, p. 75 et 76; Muratori, diss. 33.

Pueis l' estacaretz ab un fil

O ab an linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis vous l' attacherez avec un fil ou avec un cordonnet fin.

Fig. Que mays d'amor don m' estaca

No chantaria ab nuls agurs.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Que je ne chanterais plus avec aucuns augures de l'amour dont elle me lie.

Part. pas. Ac sos dos barrils entor si estacatz. 

Roman de Fierabras, v. 1044.

Eut ses deux barils attachés autour de lui. 

De la peyra estacada.

Trad. du tr. de l'Arpentage, tit. XXXV. 

De la pierre attachée.

ANC. FR.

Le montent sur ung bon cheval et l' estachent 

Bien seurement.

Roman français de Fierabras.

CAT. Estacar. ESP. PORT. Estacar, atacar (liar, atar). IT. Staccare, attaccare. (chap. Estacá, estacás, en lo sentit de quedás enganchat a un puesto, sense pugués moure, per ejemple, en lo coche al fang.)

2. Estacha, Estaca, s. f., attache, lien, pieu.

Tant fort i fier lo coms que l'una estacha

Petiet.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 100. 

Le comte y frappe si fort qu'il brisa une attache.

Ni estacas a naus ni a molis. 

Tit. de 1224. DOAT, t. LXXVII, fol. 226.

Ni attaches à barques ni à moulins. 

ANC. FR. Fu loyés à une estache par jugement. Chron. de Cambray.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estaca. IT. Stacca.

3. Estacatge, s. m., estacade, palissade, 

Ab totas fermas et estacatges que... seran necessarias.

(chap. En totes les tanques y palissades, valles, que... sirán nessessaries.)

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Avec toutes fermetures et palissades qui... seront nécessaires. 

Si per aventura estacatge... de moly se trobava.

Tit. de 1283. DOAT, t. CXCIX, fol. 218. 

Si par aventure estacade... de moulin se trouvait.

4. Destacar, v., détacher.

Destacan la donna qu'es liada al peyron.

(chap. Deslliguen a la dona que está lligada al peiró, piló, pelleric.)

V. de S. Honorat.

Détachent la dame qui est liée au perron.

Dis lor que destaquesso una asina que era estaquada.

Sermons en provençal.

Leur dit qu'ils détachassent une ânesse qui était attachée.

Part. pas. Ab tan greu las los estrigua

Que greu n' es hom destacatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Les étreint avec un lacs si pesant qu'on en est difficilement détaché.

Quan l' auretz destacada.

Brev. d'amor, fol. 159.

Quand vous l'aurez détachée.

ANC. FR. Dieu l'attent toute fois et devant qu'il destache sa foudre contre luy.

Œuvres de Du Bellay, p. 548. 

CAT. Destacar. ESP. PORT. Destacar, desatacar (desatar).

IT. Distaccare. (chap. Deslligá, be de una estaca o de un atre puesto.)

 

Estadi, Stadi, s. m., lat. stadium, stade, cirque, arène.

L' estadis, so es aquel loc on corron li caval a Roma.

Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le stade, c'est ce lieu où courent les chevaux à Rome.

- Stade, mesure.

LXXX stadis.

Es lat otra I estadis.

(chap. Es mes llarc que un estadio o estadi.)

Eluc. de las propr., fol. 166 et 168.

Quatre-vingts stades.

Est large au-delà d'un stade.

CAT. Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio.

Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio. Camp Nou, Nou Camp, Barcelona, Francisco Franco Bahamonde

 

Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

Si aco qu' estalbia cant dejuna no dona als paubres.

(chap. Si aixó qu' estalvie o estauvie cuan dejune, fa dejú, no done als pobres. Se pot escriure estalbiá, estalviá, estaubiá, estauviá; es com aforrá, gastá poc. Borao escriu estalviar, pero en lo sentit de perdoná.)

Trad. de Bède, fol. 53.

S'il ne donne aux pauvres ce qu'il épargne quand il jeûne.

Non aura tan de lauzor

Qui quier a bon despendedor

Can deu estalbiar cosselh.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'aura tant de louange celui qui demande conseil à bon dépensier combien il doit épargner.

Qui percassa et estalvia 

Leu pot intrar e manentia.

Libre de Senequa.

Qui pourchasse et épargne peut facilement entrer en richesse.

Fig. Feric lo paya, no 'l volc estalbiar.

Roman de Fierabras, v. 3409.

Frappa le païen, ne le voulut pas épargner.

Part. pas. Anatz vo n la jos en cel palays listrat, 

E guardatz vos no y sia negus estalviat.

Roman de Fierabras, v. 2720.

Allez-vous-en là-bas en ce palais façonné, et gardez-vous que nul n'y soit épargné.

CAT. Estalviar.

Fuster, Jordi Pujol; Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

2. Estalbi, s. m., épargne, économie.

Ja en estalbi no metras

Zo que ses dan metre poyras.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Tu ne mettras pas en épargne ce que tu pourras employer sans dommage.

CAT. Estalvi. (chap. diém aforrá, pero no estalvi ni estauvi, ni estalbi ni estaubi, sino los ahorros, tinc algo aforrat al madalap.)

3. Adestalbiar, v., épargner. 

Substantiv. Restrenha e se e sa maynada de beure e de manjar per lo sieu adestalbiar. V. et Vert., fol. 18.

Restreigne et soi et sa compagnie de boire et de manger pour épargner le sien.

 

Estalizagria, s. f., staphisaigre, herbe aux poux.

Des mots grecs *, raisin, *, sauvage, attendu que ses feuilles ont quelque ressemblance avec celles de la vigne sauvage.

On lui a donné en français le nom d' herbe aux poux; parce que la semence, étant appliquée, est propre à faire mourir les poux.

D' estalizagria penretz

Sol catre grans, que pro n' auretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez seulement quatre grains de staphisaigre, vu que vous en aurez assez.

ESP. Estafisagra (Delphinium staphisagria, estafisagria, albarraz, matapiojos). IT. Stafisagra, stafisagria. (chap. “Matapolls”, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu.)

Matapolls, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu

 

Estalvar, v., advenir, arriver, se trouver.

Mas diran alqu: Co s pot far,

Ni per qual razo estalvar, 

Que nos vezem alcun dia 

Estalvar, per que que sia, 

Qu' us hom qu' er bos penra grans dans,

Autres qu' er mal er benanans.

Brev. d'amor, fol. 16.

Mais diront aucuns: Comment se peut-il faire, et par quelle raison advenir, que nous voyons chaque jour, par quoi que ce soit, arriver qu'un homme qui était bon prendra grand dommage, autre qui était méchant sera heureux.

De la balena s' estalva que s' esquina par sobre mar.

Naturas d'alcunas bestias. 

De la baleine il arrive que son échine paraît sur la mer.

Pueis s' estalvet I autra dia 

Jhesus am d' autra companhia.

Évangile de l'Enfance. 

Puis un autre jour Jésus se trouva avec une autre compagnie. 

Part. pas. So dizon li fin amador

Que soven nos es estalvat.

Brev. d'amor, fol. 215.

Cela disent les vrais amants que souvent il nous est arrivé.

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén mossen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquians; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.

viernes, 23 de febrero de 2024

Estrus - Esturjon

Estrus, adj., lat. strenuus, courageux, fier, audacieux.

Ans sui brus

Et estrus

A las autras.

A. Daniel: Autet et bas.

Mais je suis sombre et fier envers les autres.

Substantiv. Fos fort e ferms sos estrus.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Fut fort et ferme son courage.

(N. E. La imagen corresponde a 
Esturjon, última palabra.)

Esturió, sturgeon; Estrus; Esturjon

2. Estrun, s. m., courage, audace, effort. 

Sai n' a negun 

Que volgues aver tan d' estrun 

Que s'en volgues ab vos anar. 

Estiers non conquier el negun 

Per batailla ni per estrun.

Roman de Jaufre, fol. 66 et 100. 

Il n'y en a aucun ici qui voulût avoir tant d'audace qu'il voulût s'en aller avec vous.

Autrement il ne conquiert personne par bataille ni par effort.

Intren en la batalha ab un estrun. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11. 

Ils entrent en la bataille avec même effort.

- Fig. Affection, désir ardent. 

Per qu' ieu non ai mon estrun 

Ab aver don sui burlaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

C'est pourquoi je n'ai pas mon affection avec l'avoir dont je suis moqueur.

3. Estrunar, v., encourager, remplir d'ardeur, irriter, indigner. 

K. quan l'a vit, si s'en estrus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Charles quand il l'a vu, ainsi s'en irrita. 

Part. pas. D'aquo sera ben estrunatz.

Roman de Jaufre, fol. 67.

Sera de cela bien encouragé.

Om joves, estrunatz,

Larcs e mals e doptatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Homme jeune, rempli d'ardeur, généreux et mauvais et redouté.

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non car' estrunada.

P. Vidal: Lai on cobra.

Elle eut yeux amoureux, gais et agréables, et non figure irritée.

 

Estuba, Stuba, s. f., allem. Stube, étuve, vapeur.

Voyez Denina, t. III, p. 77; Muratori, Diss. 33.

S' es fort refreiatz, faitz l' estuba,

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

S'il est fort refroidi, faites-lui étuve, non en cornue ni en cuve.

Fassa stuba... de la qual uze soven.

Rec. de recettes de médecine.

Qu'il fasse étuve... de laquelle il use souvent.

CAT. Estuba. ESP. PORT. Estufa. IT. Stufa. (chap. La estufa pot fé vapor, braf, si s' acalente aigua o se fa bullí, pero en general es per a escofás, calentás.)

 

Estudi, s. m., lat. studium, étude. 

Los bes que hom pot conquerre per estudi o per bona doctrina.

(chap. Los bens que hom pot conquistá per estudi o per bona doctrina; este conquistá: adquerí, guañá, etc.)

V. et Vert., fol. 30.

Les biens qu'on peut conquérir par étude ou par bon enseignement.

Per l' estudi dels salmes. Trad. de Bède, fol. 28.

(chap. Per l'estudi dels salmos.) 

Par l'étude des psaumes.

Qui los destorbes en la contemplatio de lur estudi.

(chap. Qui los destorbare a la contemplassió del seu estudi; meditassió.)

V. et Vert., fol. 85.

Qui les troublât dans la méditation de leur étude.

ANC. FR. Roy, en ce met ton estudie.

Godefroi de Paris: Chr. métr., p. 178.

CAT. Estudi. ESP. Estudio. PORT. Estudo. IT. Studio. (chap. Estudi, estudis.)

2. Estudiar, v., lat. studere, étudier.

Estudiar continuamens en lur filosofia.

V. et Vert., fol. 85.

Étudier continuellement dans leur philosophie.

Deu si estudiar l'abbas que vuelha mais esser amatz que tempsutz.

Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit l'abbé s'étudier qu'il veuille plus être aimé que craint.

A metre sa obra a perfeccio si estudia.

Eluc. de las propr., fol. 126.

S' étudie à mettre son oeuvre à perfection.

- Exercer.

Trobam que VII manieyras de gens se estudion en aquesta escola.

V. et Vert., fol. 14. 

Nous trouvons que sept espèces de gens s'exercent en cette école.

CAT. ESP. Estudiar. PORT. Estudar. IT. Studiare. 

(chap. Estudiá: estudio, estudies, estudie, estudiem o estudiam, estudiéu o estudiáu, estudien; estudiat, estudiats, estudiada, estudiades.)

3. Estudian, s. m., étudiant.

Qu'el sia verai estudian. L'Arbre de Batalhas, fol. 195.

(chap. Qu'ell sigue ver estudián; ver en chapurriau es lo mateix que verdadé; mon pare diu ver a un abre que no es bort. Estudián es sujeto y gerundio, ej. Ignacio Sorolla Vidal li díe a son pare: “No me pegos al cap, que estic estudián”, aixina está lo pobret Nachet

Ignacio Sorolla Vidal li díe a son pare: “No me pegos al cap, que estic estudián”, aixina está lo pobret Nachet.

Yo vach sé estudián del institut de Valderrobres, entonses se díe Francisco Grande Covián, y de la Universidat de Saragossa: són dos nius de rates catalanistes desde fa bastans añs. Fan falta moltes rateres en formache de Languedoc o de Suiza, del Vaud.)

SERMENTS, 842, STRASBOURG, lengua romana, el chapurriau más antiguo

Qu'il soit véritable étudiant.

CAT. Estudiant. ESP. Estudiante. PORT. Estudante. IT. Studiante. 

(chap. En ocsitá, Estudian; no se escribíen les tildes. En chapurriau, estudián. La t final tamé se trobe al ocsitá, tan als sujetos com als adverbios en men, ment. Esta falta de la t signifique claramen que no se pronunsiabe a segons quins puestos desde fa mols siglos.)

4. Estudios, adj., lat. studiosus, studieux, soigneux, attentif.

Diligent et estudios.

(chap. Diligén y estudiós, com Francisco Celma Tafalla, un trompeté de Valderrobres que se pense que es una eminensia en los textos antics del dialecte catalá.)

Diligén y estudiós, com Francisco Celma Tafalla, un trompeté de Valderrobres que se pense que es una eminensia en los textos antics del dialecte catalá

Mot estudioza.

(chap. Mol estudiosa, com la Silvia Dilla Vidal, de la CHA, de Valderrobres, apellit: de Illa, com lo vescomte, llissensiada en filología inglesa, (me sone esta carrera) una eminensia en lo estudi dels apellits catalans. Professora d'inglés al niu de rates catalanistes que hay sitat aquí damún. Espero que estos dos aragonesos catalanistes, si volen escriure Vall-de-Roures, tamé escriguen Barchinona, Lerida, Gerona, etc, noms que se troben als textos antics (del ACA) a palades, arréu, encara que la gen ara no u digue aixina. Tenen mol poquet rigor históric, y mol poca vergoña.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 71.

Actif et soigneux.

Fort studieuse.

Ab gran sen estudiosa,

No volc estar ossiosa.

Brev. d'amor, fol. 92.

Studieuse avec grand sens, elle ne voulut pas être oisive.

CAT. Estudios. ESP. PORT. Estudioso. IT. Studioso. (chap. Estudiós, estudiosos, estudiosa, estudioses.)

5. Estudiosamen, adv., studieusement, soigneusement.

Soven e estudiosamen.

(chap. Assobín y estudiosamen, en estudi, en aplicassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Souvent et soigneusement.

CAT. Estudiosament. ESP. PORT. Estudiosamente. IT. Studiosamente.

(N. E. Occitano: Estudiosamen, catalán: Estudiosament. 

Si en occitano hay adverbios en ment y en men es porque no se pronunciaba ya la t final. Ergo, ¿qué diferencia hay entre el dialecto catalán estudiosament y el estudiosamen de la lengua occitana? Cualquiera con un dedico de frente puede contestar a esta pregunta. Algunos, algunas y algunes tienen ese dedico de frente, pero muy poco seso activo, y comiendo buñuelos tampoco lo van a recuperar.)

Javier Giralt Latorre; ¿qué diferencia hay entre el dialecto catalán estudiosament y el estudiosamen de la lengua occitana?

6. Estudiozamental, adj., d'étude. 

Ad horas fort estudiozamental o cordial aplicacio.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Par fois forte préoccupation d'étude ou de coeur.

 

Estui, Estug, s. m., étui, cachette.

Que m tramezes del seu estui

La contra clau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmit la contre-clef de son étui.

Fig. Anc no fis ganda ni estug

D' amar, ans m'era bon e bel.

A. Daniel: Lanquan vei.

Oncques je ne fis refus ni cachette d'aimer, mais il m'était bon et bel.

ANC. ESP. Vidieron est estui nadar sobre la glera.

(chap. Van vore este estuche, cofre, baúl, nadá sobre la glera. 

La glera, a un riu, es la vora, normalmén de pedres, grava, (me recorde a Gleis o Geleise, alemán), allí podríem trobá saduricha. Igual ere un estuche de Pelikan, disseñat per Luis Latorre Albesa, de Beseit, de mote cansaladé.)

Luis Latorre Albesa, Beceite, Beseit, roquerol, cansaladé, Pelikan, estuches, química, papel secante

Milagros de Nuestra Señora, cop. 674.

ESP. MOD. Estuche. PORT. Estojo. IT. Astuccio.

2. Estuiar, Estoiar, Estugar, v., mettre dans l'étui, serrer, cacher, renfermer, rengainer.

Son chaval et son mul fetz establar,

Son ausberc e son elme ben estoiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.

Fit mettre à l' écurie son cheval et sa mule, bien serrer son haubert et son heaume.

Pot la, aquel qui aportada l'aura, estugar a Agen.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148. 

Celui qui l'aura apportée, peut la serrer à Agen. 

Qui sas armas estui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Qui cache ses armes.

Fig. Lo fol te so cor e sa boca,

E 'l savis estuia l' a la cocha.

Libre de Senequa. 

Le fou tient son coeur en sa bouche, et le sage le cache selon le besoin.

Amors, que m te per vos en sa bailia, 

Vol que mon cor vos estuy e vos gar. 

Claire d' Anduze: En greu esmay. 

Amour, qui me tient pour vous en sa puissance, veut que je vous serre et vous garde mon coeur. 

Part. pas. El reis a son escut pausat,

E pueis a 'l bon bran estuiat. 

Roman de Jaufre, fol. 2. 

Le roi a posé son écu, et puis a rengainé le bon glaive. 

Quar tezaurs estoiatz no val charbo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Car trésor caché ne vaut charbon.

Devo esser estuiadas el vestiari.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Doivent être serrées au vestiaire.

- Conserver, réserver.

Pero ad ops vos estuy,

Que m siatz governs e vela.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

Mais au besoin je vous conserve, pour que vous me soyez gouvernail et voile.

Aysso es aquell be que Dieus estuia a ssos amix.

V. et Vert., fol. 100.

C'est ce bien que Dieu réserve à ses amis.

ANC. FR. Je vous en estui la moitié,

Que jà de moi n' en aurez plus.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 483. 

Portrait qu'au fond de l'or si chèrement j' estuie. 

Bertaud, p. 647. 

Estuye ton coustel, ou je le te osteray. 

Lett. de rém. de 1373. Carpentier, t. II, col. 293. 

Garder les vout e estoier. 

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 78.

(chap. Este verbo estuiar, estoiar, estugar té mol a vore en estalviá, estauviá, guardá, aforrá, ficá a la hucha o al estuche, tancá, etc.)

3. Estueyra, s. m., armoire, garde-manger.

Fis estueyras e tamis.

(chap. Yo vach fé guardaminjás y tamissos; lo guardaminjá es com una gabia de tela metálica fina aon se fique lo minjá per a que les mosques ni datres bichos sel minjon; ne teníem un a la caseta de La Pileta, una finca que se diu aixina per la fon del mateix nom, camí del Pantano de Pena, Beseit; tamís: sedás, criba, aré, porgadora, etc.)

La Pileta, caseta

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fis gardes-manger et tamis.

ANC. FR. Ces brigans brisoient maisons, coffres et estuyers, et prenoient ce qu'ils trouvoient.

Froissart, vol. I, cap. 148, Carpentier, t. II, col. 293.

 

Esturjon, s. m., lat. sturionem, esturgeon.

I pescayre, cant pren I gran salmo o I esturjon.

V. et Vert., fol. 98.

Un pêcheur, quand il prend un grand saumon ou un esturgeon. 

CAT. Esturió. ESP. Esturión. IT. Sturione. 

I pescayre, cant pren I gran salmo o I esturjon.

(chap. Esturió, esturions. Un peixcadó, cuan pren (peixque) un gran salmó o un esturió.
Hau de lligí l'agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí. Yo lo vach traduí fén aná la traducsió en castellá (no sé de quí); tamé u haguera pugut fé desde lo original en inglés, pero la meua llengua materna es lo castellá, exactamén de Alustante, Guadalajara.).
Autó: Ernest Hemingway. Sirá durán mols añs un autó de referensia; va luchá a la guerra sivil de España; teníe los collons com lo caball de Espartero, un home que va morí vin añs abans de naixe ell. 

Espartero

Lo esturió es conegut pel caviar; yo hay minjat esturió a Alemania, de una tenda russa (Stor), bastantes vegades, m' agrade, lo caviar tamé, pero lo trobo massa salat. Caviar de esturió mol poques vegades ne hay minjat, sol sé de atres peixos, salmó, o un imitat, sucedáneo.)