
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 26 de abril de 2026
Rog - Rubrica

miércoles, 19 de enero de 2022
caparra, Alberto Garzón, IU, izquierda unida, alergia a la carn roija
Se diu "Estrella Solitaria" (Amblyomma americanum) y no es, ni de lluñ, la caparra mes perillosa pera lo ser humano, pero sí la que provoque efectes graves relassionats en la nostra alimentassió.
Als radés añs se ha alertat de la mossegada de este insecto - habitual an algunes zones de Estats Units y Australia - que provoque alergia a la carn roija. Lo mes inquietán es que la espessie europea Ixodes ricinus (que se trobe arreu a España) tamé pot provocá esta reacsió alimentaria. Se coneix, per lo menos, un cas al nostre país.
https://izquierdaunida.org/categoria/alberto-garzon/
Aquí expliquem en qué consistix la sensibilissasió a la carn roja, cóm identificá les caparres que la provoquen y qué fé si observem que mos han mossegat o picat.
Molta atensió perque este parásit sol viure al cam, busque cossos calentets pera alimentás y a lo milló no notéu la seua mossegada.
Traducsió libre del original en castellá:
domingo, 16 de abril de 2017
Roch, roija
Roch, roija
ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
Var. form. dial.: roi.
Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.
sábado, 22 de agosto de 2020
JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA. Fresco, neboda, espill
JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.
Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.
La historia contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contindre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatons. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:
Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta historia, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.
Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als homens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:
- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:
- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los homens y les dones tan fastidiosos y pudens com avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.
Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.
Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligensia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoransia, y encara porte la mateixa seguida.
jueves, 20 de septiembre de 2018
PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA
No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora.
Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:
moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.
- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino.
Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre.
Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.
Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:
Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
martes, 12 de marzo de 2024
Formiga - Formigueiar
Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.
A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.
À manière de fourmi.
Formiga... fa provizio en estiu per yvern.
(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per al hivern, ivern.)
Eluc. de las propr., fol. 251.
Fourmi... fait provision en été pour hiver.
CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.
(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”. Lo seu home es rumano, y en rumano se escriu furnică. Igual van aná los catalans a Rumanía a enseñáls a parlá y escriure als rumanos, o als mateixos romanos.)
2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.
Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.
On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.
Négation expl. No m'o pretz una fromit.
(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)
Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.
Je ne prise cela une fourmi.
ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.
(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)
Marie de France, t. II, p. 124.
Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison
Envitaille en un mois pour un an sa maison.
Philippe Hegemon, p. 22.
3. Formiguier, s. m., fourmillière.
Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.
Eluc. de las propr., fol. 241.
(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)
Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.
CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.
(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen pera aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)
4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)
Jai ades el fromiger.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Gît incessamment dans la fourmillière.
5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.
Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.
(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)
Eluc. de las propr., fol. 251.
Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.
6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.
Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.
Eluc. de las propr., fol. 96.
Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.
ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)
7. Formicar, v., fourmiller, picoter.
Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.
Eluc. de las propr., fol. 21.
Comme le pouls est sautillant, fourmillant.
ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare.
(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella. Si te se queden los dits baubos pel fret, después te formiguejarán.)
8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.
Eluc. de las propr., fol. 101.
Fourmillement en raison de la matière ascendante.
ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)
9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.
Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.
(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)
Eluc. de las propr., fol. 102.
Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.
ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)
viernes, 28 de septiembre de 2018
SEGONA JORNADA. NOVELA OCTAVA.
Al sé lo imperi de Roma dels fransesos als tudescos transportat, va náixe entre una nassió y l’atra grandíssima enemistat y ágra y continua guiarra, per la que, tan per a deféndre lo seu país com per a atacá als atres, lo rey de Fransa y un fill seu, en tota la forsa del seu Reino y jun en los amics y paréns, van organisá un grandíssim ejérsit per a marchá contra los enemics; y abáns de que an alló se ficaren, per a no dixá lo Reino sense gobern, sabén que Gualterio, conde de Amberes, ere un home noble y sabio y mol fiel amic y criat seu, y com tamé coneixíe lo arte de la guerra los pareixíe an ells mes apte per a les coses delicades que per a les fatigoses, an ell al puesto de ells van dixá com a vicari general sobre tot lo gobern del Reino de Fransa, y sen van aná a les seues campañes.
- Mol volgut y dols amic y siñó meu, vos podéu, com home sabio, fássilmen vore cuánta es la fragilidat dels homes y de les dones. Per está lluñ lo meu home no puc yo als estímuls de la carn ni a la forsa del amor oposám, y están yo sola, les fleches del amor m´han portat a enamorám. Vos sou digne de sé amat per una dona com yo, y tos ting pel mes hermós, lo mes amable y mes galán y lo mes sabut caballé que al Reino de Fransa pugue trobás; y tal com yo puc di que sense home me vech, vos tamé sense dona. Pel que yo tos rogo, pel tan gran amor com es lo que tos ting, que no me neguéu lo vostre, que la meua juventut, com lo gel al foc, se consumix per vos. Al arribá an estes paraules li van vindre als ulls tantes llágrimes que ella, que encara intentabe rogáli mes, se va encaná y no va pugué parlá mes, y baixán la cara y plorán, a la faldeta del conde va dixá caure lo cap. Lo conde, que ere un lealíssim caballé, en mols serios renecs li va escomensá a rependre lo loco amor y a rechassála perque ya al coll volíe tirásseli, y en juraméns, afirmán que preferiríe sé descuartissat a fé tal cosa contra lo honor del seu siñó y lo seu.
La Siñora, olvidán l´amor y cabrejada li va di:
- ¿Sirá, pos, roín caballé, burlat aixina per vos lo meu dessich? Voléu fém morí. Y dién aixó, se va ficá les máns als pels, despentinánsels y esturrufánsels, y después de habés esgarrat lo vestit per la part del pit, va escomensá a cridá fort:
- ¡Ajuda, ajuda, que lo conde de Amberes vol forsám!
Lo conde, veén aixó, y tenín mes temó de la enveja dels cortessáns que de la seua consiénsia, y tenín po de que se creguéren la mentira de la Siñora, se va eixecá y tan depressa com va pugué, de la cámara y del palau va eixí y va escapá cap a casa seua, aon, sense péndre datre consell, va ficá als seus fills a caball y montán ell tamé, tan a escape com van pugué sen va aná cap a Calais. Als brams de la Siñora van córre mols, y veénla y coneixén la raó dels seus crits, no sol van doná fe a les seues paraules, sino que van afegí que la galantería y les adornades maneres del conde habíen sigut una excusa per a pugué arribá an alló. Van córre, pos, cap als palaus del conde per a arrestál; pero com no lo van trobá an ell, los van saquejá tots y después hasta los solaméns los van fé solsí (assolá).
- La salut del vostre fill no está als reméis dels meches, sino en máns de Giannetta, a la que, tal com hay vist per serts signos, lo jove vol encara que ella no sen haygue donat cuenta pel que yo vech. Ya sabéu lo que teniu que fé si voleu la seua vida.
Lo noble siñó y la seua dona, sentín aixó, se van ficá conténs per una part, ya que se podríe salvá al fill, pero mol los penabe tindre que donáli a Giannetta a son fill per dona. Ells, pos, sen van aná al dolén, y li va di la Siñora:
- Fill meu, no hauría cregut may que me amagáres algún dessich teu, y espessialmen veénte, per no tíndrel, fluixejá. Grássies que nostre Siñó se ha apiadat de tú, y per a que de esta enfermedat no te mórigues me ha amostrat la raó del teu mal, que no es datra cosa que un exessiu amor que séns per alguna jove, sigue qui sigue ella. Y en verdat, de manifestá aixó no hauríes de avergoñít perque la teua edat u demane, raro seríe que no estigueres enamorat. Pel que, fill meu, no te amagos de mí, descubríxme en confiansa lo teu dessich, y la melancolía y lo pensamén que tens y del que esta enfermedat ve, aviáls fora, y consólat y convensíxte de que res ñaurá per a la teua satisfacsió, que tú me demanos, que yo no faiga si está a les meues máns, perque mes te vull que a la meua vida. Fot a fora a la vergoña y a la temó, y dísme si puc fé algo pel teu amor. Lo jove, sentín les paraules de sa mare, primé va tindre vergoña; después, pensán que dingú milló que ella lo podríe ajudá, li va di aixina:
- Mare, res me ha fet tíndretos amagat lo meu amor mes que habém donat cuenta de que la mayoría de les persones, después de entrá en añs, no volen enrecordássen de habé sigut joves. Pero com que en aixó tos vech discreta, no sol no negaré que es verdat alló de lo que tos hau donat cuenta, sino que tos faré manifest de quí; en la condissió de que me prometigáu que tot lo que estigue a les vostres máns faréu, y aixina podréu sanám.
- ¡Ay, fill meu!, ¿aixina que per naixó te has dixat ficá tan dolén? Consólat y díxam a mí fé, y te curarás.
- Cóm, Giannetta, si monseñor lo rey, que es un jove caballé, y tú eres una hermossíssima donsella, buscare al teu amor algún plaé, ¿lay negaríes?
Veénse del tot cambiat de aspecte, y sentínse mes fort pel mol ejercicio que li tocabe fé, mol mes del que fée cuan ere jove, sen va aná, pobre y mal vestit, de aon mol tems habíe estat, cap a Inglaterra, y allá aon a Perotto habíe dixat se va adressá, y va trobá que éste ere mariscal y gran siñó, y lo va vore sano y fort y hermós, lo que li va agradá mol, pero no va volé donás a conéixe hasta sabé qué habíe sigut de Giannetta. Pel que, ficánse en camí, no va descansá hasta arribá a Londres; y allí preguntán cautamen per la Siñora a qui habíe dixat la seua filla pel seu estat, va trobá a Giannetta dona del fill, lo que mol li va agradá; y totes les seues desgrássies passades va tindre per poca cosa, ya que vius habíe trobat als seus fills y en bon estat. Y dessichós de puguéla vore va escomensá, demanán limosna, a arrimás a la vora de casa seua, aon, veénlo un día Giachetto Lamiens, que aixina se díe lo home de Giannetta, tenín compassió de ell perque apuradet y vell lo va vore, va maná a un dels criats que a casa seua lo portare y li donare de minjá, lo que lo criat va fé de bona gana.
Ell, sabén que eren los seus nets, va escomensá a demostráls amor y a féls caríssies y cussigañes; pel que los chiquets no volíen separás de ell, per mol que los cridare lo maestre que los vigilabe. Giannetta, sentínu, va eixí de una cámara y va aná cap allí aon estabe lo conde, amenassánlos en pegáls una surra si no féen lo que lo seu mestre volíe. Los chiquets van escomensá a plorá y a di que volíen quedás en aquell home honrat, que los volíe mes que lo seu mestre; del que la Siñora y lo conde sen van enriure. Se habíe eixecat lo conde, no com pare sino com mendigo, per a saludá a la filla com a Siñora y un maravillós plaé al vórela habíe sentit a l´alma. Pero ella ni entonses ni después li va conéixe de res, perque estabe mol cambiat, vell, canós, barbut, prim, moreno, y pareixíe un atra persona que lo conde. Y veén la Siñora que los chiquets no volíen separás de ell, sino que al vóldrels separá ploraben, va di al mestre que los dixare quedás un rato mes. Están, pos, los chiquets en lo home honrat, va passá que son pare de Giachetto va torná, y pel mestre se va enterá de alló; pel que, com despressiabe a Giannetta, va di:
Va passá durán la guerra que la Reina de Fransa se va ficá dolenta grave; y veén ella mateixa que se moríe, arrepentida de tots los seus pecats se va confessá devotamen en lo arzobispo de Rouen, que per tots ere tingut per home bo y santíssim, y entre los demés pecats li va contá lo gran mal que per la seua culpa habíe patit lo conde de Amberes. Y no sol se va contentá en contáu, sino que dabán de mols atres homes de pro va explicá com habíe passat, rogánlos que en lo rey intersedíren per a que al conde, si estabe viu, y si no an algún de sons fills sels restituíre lo seu estat; y mol después, ya finada la seua vida, honrosamen va sé sepultada.
Perotto, sentín aixó y miránlo fíxamen, enseguida lo va reconéixe, y plorán se va aviá als seus peus y lo va abrassá dién:
Y después de contás les aventures de cadaú, y habén plorat y habénse alegrat mol juns, volén Perotto y Giachetto vestí al conde, de cap manera se va dixá, sino que va di que primé se teníe que obtíndre la recompensa prometuda (promesa), y que tal com estabe vestit sel emportare.
Giachetto, pos, en lo conde y en Perotto se va presentá al rey y li va oferí portáli al conde y a son fill si, segóns lo bando publicat, vullguere recompensál. Lo rey rápidamen va fé portá una maravillosa recompensa dabán dels ulls de Giachetto y va di que se la emportare si de verdat li amostrabe, com prometíe, al conde y als seus fills. Giachetto entonses, fénse atrás y ficán a dabán de ell al conde, lo seu palafrené, y a Perotto va di:
- Tí estos dons de la magnifissénsia de monseñor lo rey, y enrecórdaten de di a ton pare que los teus fills, nets seus y meus, no són per part de sa mare naixcuts de cap mendigo. Giachetto va agarrá los dons y va fé vindre a París a la seua dona y a sa sogra; va vindre la dona de Perotto; y allí en grandíssima alegría van está en lo conde, al que lo rey habíe restituít tots los seus bens y lo habíe fet mes alt del que ere abáns; después, cadaú en la seua venia sen va entorná a casa seua, y ell hasta la mort va viure a París en mes honor que may.
NOVENA






