Mostrando las entradas para la consulta escrúpol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escrúpol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

viernes, 23 de agosto de 2019

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues.

Ricart Garcia Moya

l'ahuelo-leo-gimenez-l'humoriste-de-les-manchegues

No, per supost, no es el ‘Risitas’ de la inmersió, ni el Rey del Cachopo llingüístic, encá que li agrá fer riurer y, a la llengua, chichines; tampoc es el nou Tom Sharpe o Chesterton, ni te més finea que Visanteta la del virgo. Estem davant del Soberá de les Manchegues.

Leo Giménez,manchegues
 
(Artícul, o lo que siga, no apte pera delicaes de Gandía, putos del catalanisme y valencians que se’l roden en paperet Bambú).

S’ha esgolat, ¡ay!, aquell periódic Levante que fea forum a encarnella 1 ensabatá, ahon les mafies de chinetes a bon preu y piloniers de rebaixes feen sa publicitat y aumplíen bolchacons del progresiste Grup Moll catalá. Hui, a cámbit de carchofes, clóchines, chones, boques de rap, parrusos y alficosos, tenim eixemplars com l’ahuelo de les manchegues, bromiste homenet que’s clavá de técnic llingüístic municipardal fa anys y, singo-mansango, ya te un nom dins del clot dels cómics y caricatos per el seu llibre ‘El valencià és fàcil’, recull humorístic sobre llengua‘. ¡Ja, ja, ja, qué graciós es este sinyor, ja, ja, ja! Dasta’l títul te corfa y molla, perque’l llibre está en catalá y diu que’s valenciá, ¡ja, ja, ja!. En el diari (Levante, 19/06/2019) llixc el seu artícul en recolp pera cáurer de tos a carcallaes. El bort humoriste, en sonriseta 2 plastificá, fa com a que’s fica a deféndrer el valenciá d’una chiqueta de Bachillerat 3; pero, ¡ja, ja, ja!, heu fa asoltant manchegues lléxiques en catalá (la ‘manchega’ o ventositat no te res que vórer en el gentilici. Es derivat del valenciá mancha, cast. ‘fuelle‘).

¡Ja, ja, ja, em muic de risa pensant en la melosa dona d’Enric Morera, y el seu “maricón de España” dit a u del PP, ja, ja, ja!. ¡Son simpátics y tolerants, ja, ja, ja!. En la presentación del llibre del chistós llapisera estava tot el palmit d’urquesos 4 que viuen o vólem viurer del cuento del catalanisme millonari.
En llengua fora y cul apretat, aplaudint les llimes idiomátiques del So Giménez, destacaven Ramonet Reversible, Artur Avui, Eduart Mira y Ampoma, Ángel Carpe Diem, el clásic Don Honorato (Norat, en valenciá modern), Abelardo Saragata, Inmaculá Cerdá (¿o no du acent?), el Sifoner Desventat, Pérez Saldaña (ara es Manel, en catalá), Voro de los Verdejos y, en el solaget, u que li diuen Puchades (a lo millor…, no heu crec; pero n’hiavía un Puchades que, segóns me moscá Albert Albert, era valencianiste de cor y corpenta, pero es ficá en Canal 9 y mutá en progresiste de pancha y bolchaca. El machongo no será el mateix dátil de rabosa, clar).

L’humoriste maganto Giménez, seguint el seu método 6 de llingüiste bromiste, es tira en els nasos de la chiqueta (a ella va dedicat l’artícul) la bufa “assambentada” (Levante, 18/06/2019). ¡Ja, ja, ja, n’hia que enténdrer a este ahuelo y el seu humor, ja, ja, ja!.

Ell, que no está taboll, sap que eixe arcaisme desaparegué en el sigle XV y, per cert, en el Tirant ya ix en sibilant simplificá: “asabentat per Plaerdemavida” (c.1460), pero la veu desaparegué totalment del valenciá y quedá soterrá en el malvaret dels arcaismes, frut pera etimólecs y gambaires com a Jaume Massó. Pero en temps de Pompeu Fabra y Mussolini, pera alluntarse més del espanyol de les besties, revixcolaren el verp els magansesos filólecs catalans. Aixina heu conta, en catalá, el furuler Corominas: «Des de c.1920 aquest verb torna a ser molt usat, i si bé encara serva per a bastants algun regust de mot savi, es pot i convé usar-lo sense escrúpol” (DECLLC, VII, p.557). ¡Ja, ja, ja, que ingénit te l’ahuelo gargallós, ja, ja, ja!. Obedint el consell dels catalans, fa cas al ‘convé usarlo sinse escrúpul’. 7 La chicona a qui dedica l’artícul creurá que ‘assabentar’ es un verp valenciá de soca y arrail, cuan es un frankenstein catalá reparit per els Jaume Massó (qui falsificá les Regles d’esquivar vocables), Pompeu Fabra y demés llusos expansionistes del 1920. La modernitat de la veu també l’arreplega Alcover: “Aquest mot arcaic ha estat restaurat en el llenguatge literari modern” (DCVB). En arrufaldat sentit de la parodia, l’ahuelet li estampa a la chiqueta la gargallá “esbiaixades” (Levante, 18/06/2019), com si l’haguera escoltat alguna vegá a son yayo o apareguera en algún imprés en valenciá. ¡Ja, ja, ja, este galavardeu vol fer créurer a la gent que la cansalá es de pollastre, ja , ja, ja!. Emparentat en l’antiu verp occitá biaissar, es atre furt al provensal dels tallabolses catalans de la Renaixença.
L’ahuelo Leocadio, Leopoldo o Leovigildo (¿qué amaga baix eixe Leo?) fa lo de no lladrar ni mosegar la ma de qui te pot donar rosegons y, en la mija fulla del artícul, llepa piteus y gorrites a tota la molá de catalanistes sinse llímits (pera Catalunya): Josepet Piera, Abelardo Saragat y tots els sopacaumenboca de l’AVLL y, ¡ja, ja, ja!, dasta fa la pilota al própit diari Levante ahon escriu. Sempre en sentit del humor groc merda de lloca, del morros del bufo de la llengua ixen brafaes y reglots idiomátics pera endenyar de llunt dasta les hienes, y tombar dasta’l jagant Golíes. No vullc fero més llarc, aixina que asoles recorde que’l técnic del valenciá amanchegat y pudent, adorat per amoixamats tiracordetes de l’AVLL y RACV, aufega a la chiqueta 8 (que ell escriu “xiqueta”) en bonyigos catalanistes com el verp “emprar”, fugint del valenciá ‘amprar’. ¡Ja, ja, ja, quína ironía eixhibix el robellat 9 rabosot Giménez, ja , ja, ja!. En sutilea, per mig de carcallaes y ma de morter en la cara, chafa al valenciá, pos dasta Corominas diu que ‘amprar’ es l’únic que’s diu en valenciá (DECLLC, III, p.305), encá que mosatros, per si la chiqueta llix el paperot, oferim testimonis d’esta familia lléxica, no asoles en temps moderns. Pero, millor, m’arrepentixc y no ficaré el llansol de referencies y obres en valenciá que, desde l’Etat Mija, han usat la morfología valenciana “amprar”10 y els seus derivats. Qui vullga vórelo, en el DHIVAM 2019 d’internet ix la retafila d’eixemples.
Y aplegue al fi d’este homenage al tafarrut catalaniste Leo Giménez, amant del humor a mascletaes y dels fins productes aulorosos de caixetes de música (fesols). La naturalea produix eixemplars pera riurer en totes les situaciones, dasta en les més dramátiques y vergonyoses. En el III Reich, raere de tráurer nyitols a cuansevol desgraciat per no ser ari, els butonis de les SS anaven al teatro 11 Scala de Berlín y aplaudíen en mans tacaes de sanc al clown catalá Charlie Rivel. En totes les guerres, siguen d’aniquilació d’humans o idiomes, sempre ha eixistit l’humoriste que ballava els nanos al ranteret dels manyofles. En este cas, l’amoixamat humoriste fa de truchella pera aplanar camí als trampantingos del fascisme expansioniste de Catalunya, els que volen aplegar dasta Oriola. No obstant, com ya diguerem l’atre día, a tots els porcs els aplega el seu Sent Martí, y de tantes manchegues que’l cómic se tira en el, dasta fa poquet, diari de les putes, el Levante, a lo millor s’ampudega ell mateix. No anem a trencar palletes ni manaro a pastar fanc a este paixarell de la carcallá fácil, aixina que li deixe uns versos del pare Mulet que, encá que per l’etat no coincidix, pareix que tenía en la capsana al humoriste de la llengua bruta, perque les manchegues del mal apatuscat Giménez ya son petots més patétics que’ls plors de l’astová Fallera Cantimplora.
Tant creix en fi el forat
y per colar tant de vent,
que’l tro que pega se sent
moltes llegües apartat.
(Mulet: Tratat del pet, c.1650)
En temps forals, en un Reyne en dignitat, a la genteta que viu al servici del catalanisme d’extrema dreta els faríen apóstols de Serrans y Sent Narcís 12, sinse cap de ducte. Y al bromiste de la llengua, l’ahuelet Leo, li enviaríen de castic com a tramuser chistós per algún cantó pixat de la Barceloneta. Per cert, al graciós no li agradará el lletrero que han ficat en el carrer més important d’Alacant, el de ‘Alfonso el Sabio’, els foguerers de la Barraca “Lo millor de la terreta”. Guardant tradició, han mantingut la purea del valenciá en el neutre ‘lo’, recurs de construcción sintáctica dels clasics y de tots el valencians, dasta que aplegaren bromistes com l’ahuelo de les manchegues. (Informació de societat: la image es d’este matí, divendres, 21 / 06/ 2019; y lo negre que ix baix la finestra es el cinturó de rebaixes dels chinos, lo mateix que’l desfargalat pantaló; la camisola te més categoria y preu: 5 €, d’Alcampo).
1 En idioma valenciá es lo mateix encarnella que carchofa.
2 En valenciá: “¿Per qué han de vindre en una sonriseta?” (El Cullerot, Alacant, 19/06/1897); “y sonriseta” (Cubells: Les pantorrilles de Rita, 1919); “una sonriseta” (Meliá, F.: El fills dels vells, 1926)
3 En idioma valenciá tenim ‘bachiller’, encá que’l técnic de les manchegues no heu sapia, perque escriu Batxillerat en catalá. Es cultisme derivat del fr. antiu bacheler > bachelier; orige del ing. bachelor, port. bacharel y val. bachiller, ahon es mantingué la –ch– etimológica, fora en St. Vicent Ferrer (c.1400), Fenollar (a.1497) o la Univ. de Valencia del 1500; cat. batxiller. Hui está prohibit per el fascisme catalaner, que asoles admitix el cat. ‘batxiller’ als sompos valencians: “grans clerguers e bachellers” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “bachiller que sap be” (Fenollar: Lo Procés, 1497); “li ha posat nom el bachiller Cigala” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561); “bachiller en Theologia” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
4 En valenciá, del lletí Orcus, infern; emparentat en el cast. antiu huerco (¿y val. huendo?); ser diabólic, eixit del infern o relacionat en lo satánic: “velles urqueses” (Roig: Espill, 1460)
5 En idioma valenciá: “cuento del porch espí” (Milá, Lluis de: El Cortesano, 1561); “Deixes de cuentos y pase a la reixa” (Morla: Del torn de…, c. 1650); “el cuento está acabat” (Serres, M.: Sacro novenario, 1669, p. 398); “unes veus y cuentos que havien corregut” (A. M. Elda. Proc. Joseph Arnau, 1694), etc.
6 En idioma valenciá tenim el cultisme ‘método’, encá que’l greixer de les manchegues tampoc heu sap. Del lletí methŏdus y grec μέθοδος méthodoscat. mètode“ha posat del methodo com qui fa un ramellet” (Nofre: Reportori dels Furs, 1608); “de methodo conforme” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “método” (Mas, L. V.: Sermó Cofradia St. Vicent, 1755); “conten prodigis del método de ensenyança” (Gadea: Tipos, III, 1918), etc.
7 En valenciá es cultisme derivat del lletí scrupŭlus, cudolet; doc. en el s. XIV com scrúpul; abanda del traslatici significat moral, també parts chicotetes: “el gran diminutiu, / miquetes y escrupulets” (Paper curiós, pera contrafer… a. 1741); “per qué eixe escrúpul cuant en una…”(Barchino: El cuquet del carinyo, 1932); “les vehines escrupulechaven” (Ballester: Ramellet, 1667), etc.
8 En idioma valenciá tenim la morfología en ch-: “María… chiqueta” (Roig: Espill, 1460);“chiqueta menuda” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); “fer una cella chiqueta” (La vida de Sant Honorat, Valencia, 1495); “chiqueta” (Pou, O.: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
9 En idioma valenciá es cultisme en –b-, del lletí robīgo, -ĭnis: “robell de hou: yema de huevo” (Ros: Dicc. 1764); “robell: orín” (Pastor Fuster: Voc. val. 1827); “robell: orín, herrumbre” (Lamarca: Dicc. val. 1839) “robellat: oriniento, mohoso” (Lamarca: Dicc. val. 1839); “robellats, cucats, florits” (La Moma, 18 d’abril 1885); “robellat y ple de…” (La Traca, 25 de joliol 1912); “coselet robellat” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914); “en oli de cresol robellat” (Martí, L.: Pepe el curandero, 1928), etc.
10 ¿Dels lletins impĕrare > *ad-imperare?; el polisémic valenciá amprar equival als castellans aprovechar, solicitar, emplear, usar, pedir prestado; cat. emprar: “tota persona que… amprar” (Canals: traducció del Valeri al valenciá, 1395); “ampra” (March, A.: Obra, c. 1445); “amprar e pregar (…) amprant e demanant” (Dietari del capellá del Magnánim, 1462, 1468); “amprant totes les ales de vostra voluntat” (Perez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491); “deuem amprar” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.
11 En idioma valenciá tenim el cultisme teatro, del lletí theātrum. La grafía ‘teatre’ va ser invent de Carlos Ros pera alluntarse del castellá en el sigle XVIII; pero: “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “en lo theatro del studi de Valencia” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 20 de maig 1614); “hagué funció… ocupats en apanyar lo teatro” (DECLLC, 1, p. 341, doc. valenciá de 1639); “les empaliades del teatro pera conclusions…” (Const. Univ. de Valencia, 1655); “lo Theatro y feren…” (Bib. Univ. de Valencia, Ms. Joachim Ayerdi, giner 1644); “se li feu… un teatro en alt… el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720), etc.
12 Aixina, en llengua valenciana, els díen als guilopots tancats en els presilis homónims de Serrans y Sent Narcís.


lo millor de la terreta


Lo tío Collons (Antonio Ferrandis)


domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.

Relassió del pare de Saputo.

Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.


Original en castellá:

Capítulo III.

Relación del padre de Saputo.

Yo, hijos míos (dijo), tuve en mi juventud una vanidad que me ha costado muy cara, pues me quitó la felicidad de la vida, sin sacar de ella por contrapeso otra utilidad que desengañarme de la virtud de las mujeres. Mas no creáis por eso que las condeno o que siento mal de ellas; no pueden ser de otra manera. Aun más: ni convendría que lo fuesen si no se mudaba enteramente el orden de causas en la inclinación que se tienen los dos sexos. También admitiré excepciones si se me piden; o al menos dejaré en su opinión al que las defienda.

Había llegado el término de mis libres entretenimientos en cuya edad, sin embargo, no causé ningún escándalo ni di lugar a feos rumores; pensaba en tomar estado; mas ninguna de las jóvenes que había tratado o conocía me pareció digna de llamarse mi esposa. Mi padre me había dicho que el suyo, es decir, mi abuelo, fue hombre muy sabio y que le habló muchas veces de la condición de los caballeros, de la diferencia de los tiempos, de la mudanza de las costumbres, del olvido de los usos antiguos, todo por causa que ya no estaba en manos de los hombres detener, y cuyos efectos serían aún mayores de sí mismos y por el solo curso de las cosas, porque en un siglo había corrido mucho el mundo y mudándose de modo que no se conocía. Que por consiguiente el hombre que sabía descostarse del vulgo juzgando sanamente de las cosas, y tenía valor para obrar conforme a la razón venciendo las falsas opiniones recibidas, no debía fundar la felicidad en causas ajenas y tal vez contrarias al orden y fin de la naturaleza. Y entre otras muchas consecuencias que de estas reflexiones sacaba, aplicándolas al estado particular de cada uno, decía que en la mujer para casarse no se debía buscar sino dos cosas, talento y agrado; y del nacimiento decía que sin despreciallo de ningún modo, no era de las primeras causas que contribuyen a hacellas más o menos dignas. Así es que mi padre imbuido de estas sabias máximas se casó con una labradora hija de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y fue muy feliz con ella; y lo fuimos sus hijos también, porque era mujer muy amable, y solícita y advertida en todo. Y a mí me decía que si me parecía bien una mujer plebeya, no reparase en preferilla a otra de nacimiento, si por sus prendas solas y puramente personales no fuese tan digna como aquélla.

Confieso que esta filosofía de mi padre y de mi abuelo me parecía un poco irregular; pero observando lo que pasaba en muchos matrimonios veía que era la verdadera; y con todo me repugnaba, y aun casi me deshonraba, de vella en mi casa. Ofreciéndoseme en esto un viaje a Zaragoza, y de allí pasar a Huesca, a Casbas y otros pueblos, y no teniendo en Almudévar ningún conocido y acosándome el frío pedí posada a la primera persona que encontré en la calle. Era una muchacha de una presencia agradable que entraba en una casita que me pareció convenía al traje y aire modesto de la persona. Quería sólo pasar un rato; pero la voz de aquella joven, sus respuestas y palabras, siempre naturales, siempre atentas y aun discretas, me detenía y me hacían contar las horas por minutos. Pasóse el día; la mañana siguiente continuó el temporal, y me alegré interiormente, y le dije que si no le era molesto no me iría con aquel mal tiempo. Ella, con una gracia que acabó de prendarme, respondió: «el mal tiempo, señor, le tiene vuestra merced en mi casa; y no en el campo o por los caminos; pero pues a vuestra merced... no se lo parece, lo mismo será engañarse que estar bien en realidad. Ya dije a vuestra merced ayer, que sólo siento no podelle hospedar como desearía; lo demás es cuenta de vuestra merced que lo padece». Esta respuesta, como digo, me encantó de manera, que pasé todo el día observando sus ademanes; y acordándome del consejo de mi padre dije entre mí: a esta muchacha en dos meses la educo yo y levanto a la dignidad del porte que le corresponde en mi casa; es discreta, dócil, naturalmente graciosa y afabilísima; honrada también y cuanto puedo juzgar, y me parece que no me engaño, honesta y recatada. Su apellido ha tenido lustre en Aragón, y no hará disonancia al mío. Ésta es, pues, mi suerte; sigo la filosofía de mis buenos padres y abuelo. Y por algo también me ha traído la Providencia a esta casa. Llaméla entonces, y haciéndole primero algunas preguntas, le dije: no temáis, soy caballero; vuestra virtud merece un premio, y voy a daros el mayor que puedo. Soy libre, miradme; y si no os parezco mal, dadme la mano y sed mi esposa. Ella se turbó, como era natural, y temblaba; yo le tomé la mano, se la apreté y le pregunté: ¿me la dais como yo os la pido?, y respondió llena de agitación y sin poder casi pronunciar las palabras: sí, señor. Me detuve aquel día y parte del siguiente, y continué mi viaje.

Salí de su casa, feliz, glorioso, y mudado en otro hombre. No quise ir a Huesca, sino que me vine vía recta a casa a decir a mi padre lo que había hecho; cuando al llegar me entrega una carta que hacía dos días me aguardaba, en la cual la difunta me decía: «Tengo noticia que has vuelto a Zaragoza, y ya me moría de pena, y más pensando que hace seis meses que no te has dignado venir a verme. Sabe que tu última visita me ha puesto en un estado que yo no puedo ocultar. Si dentro de tres días no vienes, lo descubriré todo a mis padres que ya andan sospechosos; o me corto el cuello o hago desatino, porque estoy desesperada y no puedo disimular más, no haciendo sino llorar y dar a entender mi desgracia.»

Figuraos lo que pasaría en mí con esta nueva tan a deshora llegada. Mi padre al verme sin color y sin voz me preguntó qué era, e yo le di a leer la carta. Leyóla y me dijo: Siento tu disgusto y el de aquella familia; pero todo tiene remedio, si no es mala elección que has hecho, porque el carácter de esa muchacha le dará mal genio y será poco amable de cerca, a no domalla desde el primer día. Ha tenido muy mala educación, o por mejor decir, no ha tenido ninguna; hanla criado a la soberbia y sólo sabe ser soberana, que es, impertinente y necia; y el no ser fea no compensa estos defectos. - Por humillar su soberbia, dije entonces, la quise enamorar de esta manera sin estar yo enamorado de ella. - Pues has sido ignorante, me respondió mi padre; la soberbia del carácter, la altivez del genio, la vanidad y el orgullo, no tienen que ver con la sensibilidad del corazón, si hay honor en el hombre y no ha de publicar aquella flaqueza. Disponte a ir allá; por mi parte estoy resignado a vella de nuera en mi casa, aunque tendremos trabajo con ella.

Partí aquel mismo día; y a poco más de la mitad del camino topé con un hermano de ella que venía a buscarme. Paróseme delante y muy grave me pregunta: - ¿Adónde vais, don Alfonso? - A vuestra casa, le respondí. - ¿Sabéis lo que pasa en ella? - Lo sé y a eso voy. - Pues vamos. Y sin hablar más palabras en todo el camino llegamos allá. Su padre, hombre un poco duro y áspero, porque la soberbia era innata en aquella familia, me recibió con seriedad, me llevó al cuarto donde estaba su hija llorando, y sin preguntarme nada, sin prevenirme ni decirme nada, me tomó del brazo, me presentó a ella y dijo: - Aquí tienes a tu esposa; dale la mano. Yo le alargué la mano, ella me dio la suya, y dijo el padre: acábense los lloros, o al menos llora con quien ha de consolarte y no conmigo. Yo al vella tan humilde, tan confusa y avergonzada, le dije: - Ten buen ánimo, Vicentita; esta mano es tuya, y este brazo tu escudo. Hoy he de comer contigo en la mesa, y no he de ver correr más lágrimas de esos ojos. Por abreviar; aquella misma noche se arregló todo, y a los seis días caminábamos ya hacia esta casa unidos legítimamente.

Yo, sin embargo, no podía olvidar a tu madre; siempre estaba allá el pensamiento; pero cuando supe que había dado a luz un niño, pensé dar al traste con mi resignación y echarlo todo a barato. Hube de conformarme empero con lo que no tenía remedio, y pretextando no sé qué fui a Huesca, me presenté al señor obispo y le dije lo que pasaba, para suplicarle al fin, como lo hice, que con gran recato y mucho secreto, y valiéndose del cura del pueblo a quien nada se le había de revelar y sí encargar no dijese por qué ni dónde, procurase asistir a tu madre y al hijo, no con mano tan larga que moviese la curiosidad del pueblo, o de un modo poco disimulado, sino con circunspección y prudencia, y haciendo que era favor que ella y el niño merecían; o tomando ocasión de una fiesta; de algún suceso público, de las gracias mismas del niño. Y le dejé mil escudos de plata, mandándoles otros mil a los cinco años. Así se hizo y así procedimos hasta que tú supiste volar; y te ibas y venías del nido a tu cuenta, y campabas por tu respeto; que fue cuando concluiste de pintar la capilla del Carmen. Por el señor obispo supe que la pintabas, y fui a verte y estuve en la capilla como uno de tantos curiosos. Así es que me pareció conocerte, y al fin no dudé que eras tú, disfrazado de estudiante, hallándome casualmente en Berbegal cuando pasasteis, y bien podrás acordarte que de una sola mano hubisteis treinta y seis escudos de plata, y no supisteis de quién venían.

- Me acuerdo, me acuerdo, respondió Pedro Saputo, de ese rasgo de liberalidad; pero estuve bien lejos de imaginar que fuese de mi padre. - Yo pues, continuó don Alfonso, cuando te vi tan aventajado y listo, y que desde niño te llamaban Pedro el Sabio, dije: éste ya no me necesita; ni yo debo hacer más por ahora; a su tiempo será otra cosa. Y desde entonces (no olvidando nunca tu derecho) te encomendé a la providencia, y sólo procuré saber si madre e hijo vivíades, lo cual la misma fama de tu nombre me lo decía. Agora he quedado libre y desde luego determino cumplir mi obligación con tu madre y contigo; y a eso me disponía cuando no sé cómo te has presentado aquí para abrir más fácil camino a este trato, en el cual, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréis vuestra aprobación y consejo. - Yo, respondió Juanita, admito, recibo y abrazo de corazón a este nuevo hermano que me encuentro, y a su madre por mía y por señora en esta casa, así como confieso que si hubiérades pensado en darme otra, quizá lo sintiera más de lo que podría sufrir buenamente. Su marido (el hijo mayor de don Alfonso) dijo lo mismo, y añadió que en lo demás el padre haría lo que quisiese, aprobándolo y dándolo todo por bien desde aquel punto. El padre entonces rebosando amor y consuelo del corazón, abrazó a los tres; y pasadas las demostraciones y satisfacciones primeras de aquel tan extremo caso, dijo el padre a Pedro Saputo: - Agora, hijo, te toca a ti. Quiero que otro rato u otros me cuentes muy por menor y de espacio tu vida, tus travesuras, tus aventuras, que no dudo serán muchas y peregrinas. - Creo que sí, dijo Juanita; dignas serán de saberse, porque según la fama, y aún no debe de decirlo todo, ha de haber cosas muy extraordinarias y gustosísimas de oír en la vida de vuestro hijo y nuestro hermano. Pero para eso, tiempo queda; y cata que oigo caballo o mula a la puerta, y me da el corazón que es mi amiga Paulina a quien escribí que viniese. Voy a recibilla. Mirad hermano, dijo a Pedro Saputo, que no contéis lo que yo he de tener curiosidad de oír, y habríades doble trabajo. No necesitaba él esta advertencia, que entendió muy bien, y caló el pensamiento de Juanita, pues no había de ir a contar las bellaquerías del noviciado ni otras después de aquéllas.

martes, 19 de diciembre de 2023

Ais - Aiz

Ais, s. m., dégoût, tristesse.

Vomit li fai ais e bistoc. Deudes de Prades, Auz. cass.

Dégoût et répugnance lui cause vomissement.

CAT. ESP. PORT. Asco. (chap. Asco, escrúpol, vómit, disgust, repugnansia.)

2. Aissa, s. f., tristesse, dégoût.

Plen d' aissa. Trad. de Bède, fol. 20.

Plein de dégoût.

3. Aissos, adj., dégoûté, inquiet, soucieux.

Tan sui iratz.

- De que?
- De lieys don sui aissos.

P. Rogiers: Ges non.

Tant je suis affligé. - De quoi? - De celle dont je suis inquiet.

E 'l desirer de vezer vos

Me ten aissi lo cor aissos.

Arnaud de Marueil: Dona genser, var.

Et le désir de vous voir me tient ainsi le coeur soucieux.

 

Ais, s. m., aise, agrément.

Loc. No 'l valra mession genta

Ni sojorns ni estar ad ais,

Tan cum guerr' e trebaill e fais.

Bertrand de Born: Al dous nou.

Ne lui vaudra libéralité agréable ni repos ni rester à l'aise, autant comme guerre et fatigue et faix.

2. Aize, s. m., demeure, séjour.

Mas adoncx l' es tot son deleit doblatz,

Quan sap l' aize salvatge.

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Mais alors tout son plaisir lui est doublé, quand il connaît le séjour sauvage.

- Aise, plaisir.

Mas mal trazen, creis honors...

E pueys apres aizes ve.

Giraud le Roux: A la mia fe.

Mais en supportant le mal, honneur grandit... et puis après le plaisir vient.

ANC. FR. Et il molt doucement le baise,

Ne li vaut soffrir nule autre aise.

Lai d' Ignaurès, p. 15.

ANC. IT. Se vuo' più in asio stare.

Barberini, Docum. d'amore, p. 256.

ANC. CAT. Aise, aize. IT. MOD. Agio.

3. Aizi, s. m., demeure, maison, asile.

Que vers es so qu'el vilas di,

Que nul hom qu'es dins son aizi

Trobe tot so que vai queren.

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Que ce que le vilain dit est vrai, que nul homme qui est dans sa demeure trouve tout ce qu'il va cherchant.

4. Aizimen, s. m., aise, facilité.

Pero leumens

Dona gran joy qui be mante

Los aizimens.

Le comte de Poitiers: Pus vezem.

Pour cela facilement donne grande joie qui bien maintient les aises.

ANC. FR. Se elle s'en vousist fuir, elle n'avoit lieu ne aisement par quoi elle s'en peust fuir.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 214.

Qu' heureuse fut d' honneur et d' aisement.

J. Marot, t. V, p. 88.

5. Ayzer, s. m., aise.

Quar del mal aizer del paure lo ricx hom non a paor.

Un hom que es en gran efermetat (enfermetat) molt de temps, e ve las autras gens sanas et a gran ayzer.

Aissi tost coma lo mal lo laissa I jorn o dos,

el es mais ad ayzer et plus joyos.

Liv. de Sydrac, fol. 25, 39 et 40.

Car l'homme riche n'a pas peur du mal aise du pauvre.

Un homme qui est en grande maladie beaucoup de temps, et voit les autres gens en santé et à grand aise.

Aussitôt que le mal le laisse, un jour ou deux, il est plus à l'aise et plus joyeux.

6. Aisida, s. f., jouissance, agrément.

Per que l' onors torna en aisida.

G. Olivier d' Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi l' honneur tourne en agrément.

De camps, pratz et boscagges ayzida.

Eluc. de las propr., fol. 177.

Jouissance de champs, prés et bois.

7. Ais, adj., aise, joyeux.

Adverb. Preguera vos que cuitamens et ais

A la bella cui sui fis e verais,

M' anesses dir, pois tota gens l' aclina,

Qu'l meiller es del mon e que val mais.

Guillaume de Berguedan: Quan vei lo.

Je vous prierais que vous m' allassiez dire rapidement et joyeusement à la belle à qui je suis fidèle et vrai, puisque toute gent lui rend hommage,

qu'elle est la meilleure du monde et qu'elle vaut le plus.

8. Aisar, v., donner de l' aise, mettre à l'aise.

Aquilh que trebalho e no s' auzo aizar, aquilh so sirvenh d'autrui.

Quals so las plus aisadas gens del mon?

Liv. de Sydrac, fol. 41 et 107.

Ceux qui travaillent et n' osent se donner de l'aise, ceux-là sont serviteurs d'autrui.

Quelles sont les gens les plus à l'aise du monde?

ANC. FR. Après qu'il eut sejourné... trois jours pour refreschir et aiser ses gens. Monstrelet, t. I, fol. 302.

Et l'a grandement aaiset. Hist. du châtelain de Couci (Coucy), v. 3131.

IT. Agiare.

9. Aizadamen, adv., facilement.

Coma no 'l pot aucire aizadamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85.

Comme il ne peut le tuer facilement.

10. Aizir, v., accueillir, accommoder.

Aizic un fals preyador

Ab si jos son cubertor.

Gaubert, Moine de Puycibot (Puicibot): Partit de joy.

Accueillit un faux amant avec elle sous sa couverture.

Si no m' aizis lai ont ilh jay.

B. de Ventadour: Lonc temps a.

Si elle ne m' accueille là où elle gît.

N Ugo, lo reis valentz e fis

D'Aragon, en cui pretz s'aizis.

T. de Certan et d' Hugues: N Ugo.

Seigneur Hugues, le vaillant et parfait roi d'Aragon, en qui mérite s'accommode.

Part. pas. Aquest tablier aizit

De totz jocs.

G. Riquier: Segon qu'ieu.

Cette table accommodée de tous jeux.

ANC. FR. La toyson prist et Medée saisit,

Laquelle peu de son amour se aisit.

J. Marot, t. III, p. 289.

11. Aiziu, adj., accommodant, facile.

Si a lieys platz qu' elha m sia aiziva celadamen.

Sail de Scola: Grans esfors.

S'il lui plaît qu'elle me soit accommodante secrètement.

Que ges mey fag als ditz no son aiziu.

G. Riquier: Be m meravelh.

Que mes faits ne sont point accommodants aux paroles.

12. Aizivar, v., accueillir, accommoder.

Si desotz son mantel vayre

Josta son bel cors m' aiziu.

B. Martin: Quan l' herba.

Si je m' accommode auprès de sa belle personne sous son manteau vair.

13. Aizina, s. f., ustensile, facilité. (CAT. Eina, eyna)

De aizinas de refrechor... de toalhas, d' escudelas. 

(escudellas, escudelles, escudella; ESP. escudilla, escudillas)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 341.

D' ustensiles de réfectoire... de nappes, d' écuelles.

Be m degratz dar de vos loc et aizina.

Guillaume de Berguedan: Quan vey lo.

Vous devriez bien me donner lieu et facilité à l'égard de vous.

E pus tot jorn m'en fal aizina. G. Rudel: Quan lo rius.

Et puisque la facilité m'en manque toujours.

14. Azina, s. f., êtres.

Selvas... en els hom pert leu las vias, si be no sap lors azinas.

Eluc. de las propr., fol. 222.

Bois... on y perd facilement les voies, si on ne sait bien leurs êtres.

15. Azinamen, s. m., préparation, disposition.

D' esperit es plaga mortal

Et azinamens de totz mals.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Est plaie mortelle d' esprit et préparation de tous les maux.

16. Aizinar, v., arranger, préparer.

Karles a faytz sos homes garnir et ayzinar.

Roman de Fierabras, v. 4470.

Charles a fait armer et arranger ses hommes.

Que amors es tan chauzida

C'ab humilitat s' aizina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Qu'amour est si poli qu'il s'arrange avec la modestie.

Lo pros coms de Tolosa aizina son affar.

Guillaume de Tudela.

Le preux comte de Toulouse arrange son affaire.

Part. pas. En un lieg que trobet aisinat.

Philomena.

En un lit qu'il trouva préparé.

17. Desaise, s. m., malaise.

El era... en un ost, en temps d'ivern, et avia gran desaise.

V. de Bertrand de Born.

Il était... en une armée, en temps d'hiver, et avait grand malaise.

ANC. FR.

Car mieulx me vaut tout à ung cop morir

Que longuement en desaise languir.

Charles d' Orléans, p. 12.

18. Desaizinar, v., ôter l' aise, troubler.

E m desaisinet mon pays. G. Faidit: Pus vey reverdir.

Et me troubla mon pays.

19. Malayze, Mezayze, s. m., malaise, mésaise.

La amor d'aquest mun que torba lo cor e lo met a malayze.

Motz trebalhs e mezayzes.

V. et Vert., fol. 101 et 54.

L'amour de ce monde qui trouble le coeur et le met à malaise.

Nombre de tourments et mésaises.

ANC. IT. Come si perde in agio, in misagio s' acquista.

Guittone d' Arezzo, Lett. 21.

20. Dezaizir, v., ôter l'aise, déranger.

Ni de s'amor mi dezazic.

Rambaud d' Orange: Pus tals sabers.

Et me dérangea de son amour.

21. Desasiat, adj., privé d' aise.

Anet s'en paubres, desasiatz.

V. de Guillaume de Baux.

Il s'en alla pauvre, privé d' aises.

IT. Disagiato.

 

Aissela, s. f. lat., axilla, aisselle.

Per so m train, e m cembela

E m tra 'l cor de sotz l' aissela.

P. Vidal: Be m pac.

Pour cela me traîne, et me combat et me tire le coeur de dessous l' aisselle.

Adonc lo moynes leva sotz l' aissela lo mort.

V. de S. Honorat.

Alors le moine enlève le mort sous l' aisselle.

CAT. Axella. IT. Ascella. (ESP. Chap. Axila.)

 

Aiz, s. m., lat. axis, essieu.

Coma roda de char e coma aiz versaz.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme roue de char et comme essieu versatile.

ANC. FR. Sur quatre roes et aissels de araim.

Anc. tr. des livres des Rois, fol. 89.

ESP. Exe. (eje) PORT. Eixo. IT. Asse.

2. Aysha, s. f., axe, essieu.

Aysha que atenh del ponch meridional entro 'l ponch septentrional, passan pel centre de la terra, sobre la qual si revol coma la roda, si gira en sa aysha.

Eluc. de las propr., fol. 108.

Axe qui atteint du point méridional jusqu'au point septentrional, passant par le centre de la terre, sur lequel elle tourne comme la roue se tourne sur son essieu.