Mostrando las entradas para la consulta gualla ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gualla ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 14 de noviembre de 2018

Santistebe de Llitére, vocabulario dialectal literano

VOCABULARIO DIALECTAL LITERANO (HUESCA) (Caza y pesca, juegos y albañilería) El vocabulario seleccionado pertenece a Santistebe de Llitére (Huesca). En esta ocasión nos ocuparemos de la terminología de la caza y de la pesca, del léxico de los juegos infantiles y de la albañilería.

ANTONIO VIUDAS CAMARASA

También interesante 
http://www.iea.es/documents/73041/25a56146-8f6b-4f01-835e-7444b5f2d262

(Hay errores en la transcripción desde un PDF, supongo. No los edito. Igualmente sirve como ejemplo del léxico de La Litera, Llitera, en concreto de San Esteban, Sant Esteve, Santiestebe; al final pongo una versión del Planch de Sant Esteve)

1.0. LA CAZA Y LA PESCA

La caza y la pesca son dos diversiones que gustan al hombre del campo; en La Litera el deporte más practicado es el de la caza. Los distintos términos municipales han sido señalados por unos letreros que indican coto. Los cotos que hay en La Litera pertenecen a las sociedades de cazadores constituidas en cada pueblo. La caza se practica, sobre todo, en invierno, siendo frecuentes las capturas de jabalíes en esa época. En este apartado analizaremos el léxico relacionado con la caza y la pesca. Hay un refrán popular que compara el riesgo de accidente que tienen el cazador y el pescador con el peligro que corren las personas cuyo oficio consiste en cocer yeso y cal; el refrán dice: Pescadó y cazadó, cocedó de ches y cal, a morí al hespital. El nombre genérico de los pájaros es el de mixó, /muixó/ mientras que el gorrión recibe el nombre de torrodá, común a las hablas aragonesas y ribagorzanas; / PARDAL /

el DCVB documenta este término en Benassal y Morella. Para cazar generalmente se usa la escopeta, pero en ocasiones se usa la técnica de untar con pez besc la verguete y la palanquete para capturar las aves por medio del reclamo A pesar de que está prohibida la caza con el furó siempre hay cazadores que son amigos de la caza furtiva. Esparbé llebré, m. Gavilán. Coll, La Litera, «esparbero»; Haensch, Alta Ribagorza, «esparvé, esparvéro»; Arnal, Alquézar, «esparvero»; Badía, CVAM, «esparvér» eii Benabarre, «esparveret» en Bielsa; Badía, Bielsa, «esparveret»; Ballarín, V. Benasque, «esparbé»; Pardo, «esparvel, esparvero, esparver»; Alvar, Léxico catalán, «esparavé». Mixó, m. Pájaro en general. Coll, La Litera, «michón»; Haensch, Alta Ribagorza, «muxón, muxó»; Ballarín, V. Benasque, «moixón»; Badía, CVAM, «moixó» en Benabarre, «moixón» en Benasque; Ferraz, Alta Ribagorza, «moixón»; DCVB, «mixó» "ocell (Pons, Tamarit de la L., Ll., Balaguer, Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberá, Penedés, Vendrell, Camp de Tarr.)"; Bosch, Fonz, «mixón»; Barnils, Fraga, «muixó».
Torrodá, m. Gorrión. Haensch, Alta Ribagorza, «torrodá, gurrión, pardál»; Badía, CVAM, «torrodá»; DCVB, «torredá, torrodá» '(dialectal) Pardal, teulader (Bonansa, Benavarre, Tamarit de la L., Benassal, Morella". Auxá, v. Ahuyentar. DCVB, «auxar». Esgarrapáde, f. Arañazo, Coll, La Litera, «esgarrapazo»; DCVB, «esgarrapada»; Pardo, «esgarrapada». Runruneá, v. Arrullar. Muzól, m. Mochuelo. Haensch, Alta Ribagorza, «clluc»; Ferraz, Alta Ribagorza, «cluc»; Ballarín, V. Benasque, «clluc»; DCVB, «mussol». Mixonét, m. Pajarillo. Haensch, Alta Ribagorza, «muxonet, moixonet». Gárce, f. Urraca. Haensch, Alta Ribagorza, «garsa»; Ferraz, Alta Ribagorza, «garsa»; Badía, CVAM, «garsa» en Benabarre; Badía, Bielsa, «garsa»; Arnal, Alquézar, «garza»; Ballarín, V. Benasque, «garsa». Esturnéll, m. Estornino, tordo. Coll, La Litera, «esturnell»; Haensch, Alta Ribagorza, «esturnell»; Ballarín, V. Benasque, «esturnell»; DCVB, «estornell»; Llatas, «estornell»; Pardo, «estomell». Chorlovit, m. Chorlito, alcaraván. Coll, La Litera, «chorlovit»; Alvar, Jaca, «cholovita»; Oliva, Sopeira, «xorrolit». Canó, m. Plumón. Ballarín, V. Benasque, «canón». Moíiét, m. Caperuz de la abubilla. Coll, La Litera, «caperuz». • Falcille, f. Vencejo. Coll, La Litera, «falcilla»; Ballarín, V. Benasque, «falsilla»; DCVB, «falzia»; Casacuberta-Corominas, «falcilla»; Alvar, Jaca, «falceta»; Alvar, Léxico catalán, «falsilla». Rulléte, f. Tórtola silvestre. Coll, La Litera, «rulleta»; Pardo, «rulleta». Sisélle, f. Paloma torcaz. Coll. La Litera, «sisella»; Bosch, Fonz, «sisella». Sisót, m. Variedad de ave. Coll, La Litera, «sisot». Culroyét, m. Pitirrojo. Haensch, Alta Ribagorza, «pintarrói»; Ballarín, V. Benasque, «culroyéta»; Llatas, «pipirroyo»; Casacuberta-Corominas, «pitarroy». Terreréte, f. Alondra. Coll, La Litera, «terrereta». Turcázos, m. pl. Palomas torcaces. Coll, La Litera, «turcazo»; Ballarín, V. Benasque, «turcáso»; Alvar, Materiales, «turcazo»; Llatas, «turcazo». Grálle, f. Grajo. El canto del grajo anuncia el viento y se dice: «qu'en fa d'aire que las gralles gralleen molto». Coll, La Litera, «gralla»; Haensch, Alta Ribagorza, «gralla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gralla»; Badía, Bielsa, «gralla»; Badía, CVAM, «gralla» en Benabarre; Ballarín, V. Benasque, «gralla»; DCVB, «gralla»; Pardo, «gralla»; Casacuberta-Corominas, «gralla»; Oliva, Sopeira, «gralla»; Kuhn, «gralla» 21. Perdigót, m. Perdiz macho. Coll, La Litera, «perdigacho»; Ballarín, V. Benasque, «perdigácho»; DCVB, «perdigot»; Pardo, «perdigacho»; Llatas, «perdigacho»; Pardo, «perdigana». Guálle, f. Codorniz. Haensch, Alta Ribagorza, «guálla, guánlla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gualla»; Ballarín, V. Benasque, «gualla»; DCVB, «gualla»; Llatas, «guala». Perdiu, f. Perdiz. Haensch, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ferraz, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ballarín, V. Benasque, «perdiu»; Alvar, Oroz-Betelu, «perdigana»; DCVB, «perdiu». ANTONIÓ VEIDAS CAMARASA 277 Permudá, v. Cambiar el plumaje las aves y pájaros. Coll, La Litera, «permudar»; Ballarín V. Benasque, «permudá»; González, «premudar»; DCVB, «permudar»; Pardo, «pelmudar»; Kuhn, «premudá» 105. Engreñéte, f. Golondrina. Para imitar su canto se dice: «La engreñete en la mie terrel azŭquer y canele; no ña res...». Cuan canten pel maitino se lis diu as críos que encare están al llit el canto de las engreñetes: «Llevántate podrít, I que t ŭ encá estás al llit, I y yo ya vingo de Madrit». Coll, La Litera, «engolondrina»; Haensch, Alta Ribagorza, «falsilla, bolandrina»; Ferraz, Alta Ribagorza, «bolandrina»; Barnils, Fraga, «engrinéte». Pupŭt, f. Abubilla. En la siguiente estrofa se parafrasea el canto de la abubilla: «Allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, I me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...». Coll, La Litera, «puput»; Haensch, Alta Ribagorza, «poput»; Arnal, Alquézar, «porpuz»; Guillén, Orihuela, «parputa»- Magaria, Rioja, «babuta»; DCVB, «puput»; Llatas, «pulput»; Pardo, «puput»; «gurgŭ»; Oliva, Sopeira, «put-put»- Alvar, Jaca, «borbuta-viel barbut», «barbut». Cuculláde, f. Cogullada. Coll, La Litera, «cucullada»; DCVB, «cucullada», 'forma dialectal, per cogullada'. Calvét, m. Pájaro que tiene la cabeza blanca. Mosquéte, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «mosquéta». Chŭte, f. Lechuza. Coll, La Litera, «chuta»; Haensch, Alta Ribagorza, «fabiáca, babiéca»; Ferraz, Alta Ribagorza, «fabiáca»; Barnils, Fraga, «chute»; Pardo, «gata». Engañapastós, m. Aguzanieves, nevetera. Coll, La Litera, «engariapastor», «avellerol»; Haensch, Alta Ribagorza, «engariapastós»; Ballarín, V. Benasque, «engariapastós»; Guillén, Orihuela, «engariapastor»; DCVB, «enganyapastors o enganapastors»; García Soriano, «enganapastor»; Llatas, «enganapastor»; Alvar, Léxico catalán, «engariapastós». Caliándre, f, Calandria. Coll, La Litera, «callandra»; Ballarín, V. Benasque, «calándria»- Alvar, Léxico catalán, «caliandra». Gribe, f. Variedad de ave. Verderól, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «berderol»; Guillén, Orihuela, «berderol forastero»; García Soriano, «verderol»; DCVB, «verderol»; Llatas, «verderol». Cruixidó, m. Variedad de pájaro. Avelleról, m. Abejaruco. Coll, La Litera, «avellerol». Bobó, m. Búho. Coll, La Litera, «bobón». Gorgór, m. Gorjeo. Fe la róde, loc. Rondar el macho de los pájaros a la hembra. Piulá, v. Piar. Coll, La Litera, «piular»; Ballarín, V. Benasque, «piulá»; Badía, Bielsa, «piular»; Borao, «piular»; DCVB, «piular»; Llatas, «piular»; Pardo, «piular». Gralleá, v. Graznar. Ballarín, V. Benasque, «graliá»; Pardo, «grallar». Pllŭme, f. Pluma. Ballarín, V. Benasque, «pllŭme». Llébre, f. Liebre. Haensch, Alta Ribagorza, «llébre»; Badía, CVAM, «llebre» en Ansó; Ballarín, V. Benasque, «llébre»; Badía, Bielsa, «liepre»; González, «lliebre»; DCVB, «llebre»; Llatas, «llebre». Llebrót, m. Liebre macho. DCVB, «llebrot». 278 VOCABULARIO DIALECTAL LITERANC) Onso, m. Oso. Coll, La Litera, «onso»; Haensch, Alta Ribagorza, «onso»; Badía, Bielsa, «onso»; Borao, «onso»- DCVB, «onso»; Pardo, «onso»; Casacuberta-Corominas, «onso»; Kuhn, «ónso» 104. Verguéte, f. Vergueta, ramita untada con pega usada para cazar pájaros. Coll, La Litera, «vergueta (caer en la)»; Magaya, Rioja, «velgueta». Bescoso, adj. Viscoso, pegadizo. Besc, m. La pez, pega; pegamento hecho con hierbas. Haensch, Alta Ribagorza, «bésc, sébo» el cebo para los peces"; Ballarín, H. Benasque, «besque»; Pardo, «besque». Palanquéte, f. Instrumento usado para cazar pájaros. Coll, La Litera, «palanqueta». Fóne, f. Honda. DCVB, »fona»; Alvar, Léxico catalán, «fóne», «fona». Sendére, f. Red donde se ponen el hurón y los conejos. Coll, La Litera, «sendera»; DCVB, «sendera». Furó, m. Hurón. Ballarín, V. Benasque, «furón»; DCVB, «furó». Cachild, m. Guarida. Cau, m. Madriguera. Haensch, Alta Ribagorza, «cádo, cau»; Magaria, Rioja, «cabo»; Kuhn, «kádo» 117; Alvar, Léxico catalán, «cau»; Casacuberta-Corominas, «cado». Lloriguére, f. Madriguera. Coll, La Litera, «lloriguera»; DCVB, «lloriguera o llodriguera». Encobilá, v. Encamarse la caza. Coll, La Litera, «encubilarse». m. Madriguera. Alvar, Oroz-Betelu, «cado»; DRAE, «cobil» en Aragón, «escondite o rincón»; García Soriano, «cobil». Encaguá, v. Encamarse la caza. Bertól, m. Red de pescar. DCVB, «bertol». Enguile, f. Anguila. Coll, La Litera, «enguila». Pésque en fil, f. Pesca con el sedal. Péix, m. Pez. DCVB, «peix». Pescáu, m. Pescado. Esfarrusteá, v. Ahuyentar. Esfurreá, v. Ahuyentar. Coll, La Litera, «esfurrear»; Ballarín, V. Benasque, «esfuriá»; Pardo, «esfurrear»; Alvar, Léxico catalán, «esfuriá». Fé marrañáus, Loc. Maullar. Maulá, v. Maullar. Coll, La Litera, «maular»; Lázaro Carreter, Magallón, «maular» "magullar"; Alvar, Salvatierra y Sigüés, «maular»; DCVB, «maular, miolar»; Llatas, «maular»; Kuhn, «maular» 242. 2.0. LOS JUEGOS Al estudiar el léxico relacionado con los juegos nos fijaremos en primer lugar en los términos más característicos del juego de cartas y veremos en segundo puesto la terminología que nos introducirá en la cultura popular de los juegos de nirios. En el juego de los naipes hay un léxico peculiar como es el expresado por las palabras siguientes: enchugaldrít se dice de quien es muy aficionado al juego y no puede vivir sin él; cortá y escortá se usan para indicar la acción de levantar las cartas; con el verbo matá se expresa la acción de comer una jugada; • ŭte es la denominación que recibe la sota de los cuatro palos de la baraja; el as de cada palo de la baraja recibe una denominación diminutiva a pesar de ser la carta que mayor dibujo tiene, así los cuatro ases son: el oret (as de oros), la copete (as de copas), bastillo (as de bastos) y la espadille (as de espadas). Los juegos de los nirios tienen la particularidad de turnarse en las distintas épocas del ario; en invierno se juega a cucut, a la tabe, a ñego; en primavera se alterna el juego de los pitos con el de las cartetes. La mayoría de los juegos que anotamos en el vocabulario se han perdido o están a punto de hacerlo debido, en parte, a que gran parte del tiempo libre de los nirios está ocupado por los programas de televisión. 2.1. Las cartas Chugá, v. Jugar. Ballarín, V. Benasque, «chugá»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá»; Badía, CVAM, «chugar» en Ansó, Benasque, «xugar» en Benabarre; Badía, Bielsa, «chugár»; Ballarín, H. Benasque, «chugutiá»; Oliva, Sopeira, «xuar»; Kuhn, «chugár» 37. Choc, m. Juego. Badía, Bielsa, «chuego». Enchugaldrít, adj. Apasionado por el juego. Coll, La Litera, «enjuadrido»; Ballarín, V. Benasque, «enchugardiu»; Pardo, «enjualdrido». Entreteníse, v. prnl. Entretenerse. Pŭte, f. Sota; cada uno de los cuatro palos de la baraja recibe este nombre. Matá, v. Comer una jugada. Trapaceá, v. Cometer trampas. Cortá, v. Alzar en la baraja. Espadille, f. As de espadas. Coll, La Litera, con otro significado; Pardo, «espadilla». Escortá, v. Cortar, alzar. Coll, La Litera, «escortar»; Magaria, Rioja, «escortar» "disminuir el agua de un río, acequia"; DCVB, «escortar»; Llatas, «escortar» "rozar, limpiar las tierras de las matas y hierbas inŭtiles". Bastillo, m. As de bastos; bastón. Copéte, f. As de copas. Oret, m. As de oros. Brésque, f. Brisca, juego. 2.2. Juegos infantiles Baixadó, m. Juego del tobogán; sobre una inclinación del terreno mojada bajan los nirios apoyándose en los pies. Ballarín, V. Benasque, «baixadón»; DCVB, «baixador». Arrastrecŭls, m. pl. Pendiente por donde los nifios bajan arrastrando el culo. Baldeadó, m. Columpio. Badía, Bielsa, «baldeáse» 'columpiarse'. Galondreáse, v. Columpiarse. Brincadó, m. Comba. Bosch, Fonz, «brincadors». Galdrŭfe, f. Peonza. Haensch, Alta Ribagorza, «galdrŭfa»; Badía, Bielsa, «bailadéra»; DRAE, «galdrufa» en Aragón 'trompa, peonza'; Borao,  «galdrufa»; DCVB, «galdrufa» 'baldufa (Bonansa, Tamarit de la L., Fraga)'; Pardo, «galdrufa»; Alvar, Léxico catalán, «galdrufa»; Casacuberta-Corominas, «galdrufa». Tángo, m. Bolo. Borao, «tango». Tábe, f. Juego de nirios; se usa el hueso de la rodilla del cerdo, que recibe el nombre de «tábe»; se lanza al aire y segŭn el lado en que cae se gana o se paga prenda. DCVB, «taba». Pilóte, f. Pelota. Badía, Bielsa, «pilota». Palitrócs, m. pl. Bolos. DCVB, «palitroc»; Alvar, Léxico catalán, «palitrocs». Pítos, m. pl. Juego de las bolas. Ballarín, V. Benasque, «píto»; Badía, Bielsa, «pítos»; Borao, «pítos»; Pardo, «pitón». Borricofálso, m. Se ponen varios nirios agachados colocando la cabeza debajo de las piernas del que está delante; los otros nirios que juegan deben saltar encima de los que están agachados y permanecer allí hasta que el «burro» se deshaga. Coll, La Litera, «burrofalso». Esparteñéte, f. En este juego se sienta un nirio en medio de un círculo; los nirios que están alrededor le pegan con una alpargata. El nirio que está en el centro debe averiguar quién tiene la alpargata. Coll, La Litera, «apargateta». Escampille, f. Este juego consiste en lanzar un palito lo más lejos posible con el impulso de un palo aue sirve de bastón. Billarda o tala. Coll, La Litera, «escampilla»; DRAE, «escampilla» en Aragón y Alicante, «toria, tala»; DCVB, «escampilla»; Pardo, «escampilla». Estrebillo, m. Rayuela. El juego consiste en mover una piedra, a la pata coja, dentro de una especie de jeroglífico. Coll, La Litera, «estrebillo». Cucŭt, m. Escondite, juego. Coll, La Litera, «cucut»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá a cucŭ, chugá a conilléts»; Alvar, Léxico catalán, «cucut». Tataratá, m. Hacer el pino; poner las manos en el suelo y los pies en el aire. Coll, La Litera, «tataratá». Tanganét, m. Rayuela. Coll, La Litera, «tanganet»; Ballarín, V. Benasque, «tanganet»; DCVB, «tanganet»; Pardo, «tanganet»; Llatas, «tanganillo». Rócle, f. Aro aue se hace correr por medio de un hierro que lo dirige. DCVB, «roda». Acompañát, m. Juego de la pindola. Haensch, Alta Ribagorza, «cavall fort»; Badía, Bielsa, «pindola». Maiarréte, f. Juego del pino. Redól, m. Ruedo, círculo. Pardo, «redol»; García Soriano, «rogle»; Llatas, «rogle»; DCVB, «redol»; Guillén, Orihuela, «rogle, rolde»; Arnal, Alauézar, «rolde»; Ferraz, Alta Ribagorza, «redol, roclle»; Ballarín, V. Benasaue, «rolde, roclle». Cartétes, f. pl. El juego consiste en colocar sobre un cuadro hecho en la tierra unos cartoncitos que se obtienen de las cartas de la baraja e ir sacándolas tirando con un pequerio hierro de forma rectangular. 117égo, m. Variedad del juego de ladrones y policías. Se provoca a los policías cantando el estrebillo: «Ñego negó, faríne y segó». Badía, Bielsa, «desembarro»; Bosch, Fonz, «ariego chugar». Baldedse, v. Columpiarse. Badía, Bielsa, «baldeáse»; DCVB, «baldear» 'brandar les campanes (Tamarit de la L.); Bosch, Fonz, «baldeáse». Tauléro, m. Tablero del ajedrez, del juego de las damas. Dómino, m. Dominó. Endivinéte, f. Adivinanza. Bosch, Fonz, «adivineta». Endivinánce, f. Adivinanza. Coll, La Litera, «endivinalla»; Guillén, Orihuela, «adivinalla, adevinalla»; Llatas, «endevinalla». Mórie, f. Mufieca. Haensch, Alta Ribagorza, «murieca, nina, móna»; Badía, Bielsa, «moria»; Bosch, Fonz, «moria». Juéte, m. Juguete. Píto, m. Silbato. Haensch, Alta Ribagorza, «siulét, piulét, fapiól». Fuinéte(fé), Loc. v. Hacer novillos. Coll, La Litera, «fuineta»; Magaria, Rioja, «fuína»; Pardo, «fuchina». 3.0. LA ALBAÑILERIA La albariilería es una rama de la arquitectura popular que, por lo general, aclara problemas etnológicos de una comarca. La manera de imbricar las tejas, el remate de los aleros de las casas, por ejemplo, son datos que indican a qué área antropológica pertenece un pueblo. Las casas de La Litera se acercan más a la construcción aragonesa que a la catalana. En cada pueblo había unos hombres que se dedicaban al oficio de albariil y ellos eran los que, a petición del duerio de una casa, realizaban las reformas deseadas o construían una nueva morada guiados más por el dominio del oficio que por unos planos. En esta sección nos ocuparemos de la terminología propia de la albariilería; hemos dividido el estudio en la terminología general, los instrumentos y los materiales. El yeso se fabricaba en las cheseríes y la materia prima se obtenía de las sierras de yeso que atraviesan La Litera; ahora podemos ver algunas canteras abandonadas y los hornos de cocción parcialmente derruidos. 311. Terminología general Arbariileríe, f. Albariilería; la construcción. Arbariil, m. Albariil. Haensch, Alta Ribagorza, «arbariil»; CVAM, «arbarill» en Benabarre; Llatas, «arbariil»; Barnils, Fraga, «arbariil» Encargát 4de óbres, m. Maestro de obras. Manóbre, m. Peón. Badía, Bielsa, «manobra»; García Soriano, «manobra» 'oficial de albariil'; DCVB, «manobra»; Llatas, «manobrero». Empresári, m. Empresario. Línie, f. Línea. Letrecidát, f. Electricidad. Revozá, v. Revocar. Enchesá, v. Enyesar. Bllanqueadó, m. Pintor de brocha gorda. Bllanqueá, v. Blanquear, faldegar.  Llavá, v. Revestir la pared con yeso. Doná une máno, loc. v. Revestir la pared con yeso. Zarandeá, v. Mover hacia uno y otro lado el cedazo o la zaranda. Llevantá, v. Levantar. Entaruguí, v. Meter tacos de madera en la pared. Llimá, v. Limar. DCVB, «llimar». Llaminá, v. Laminar. Pastá, v. Amasar la argamasa. Ballarín, V. Benasque, «pastá»; Badía, CVAM, «pastar» en Benasque. Martellá, v. Martillear. Ballarín, H. Benasque, «martellá»; DCVB, «martellar». Baixá a péso, loc. v. Levantar una pared siguiendo la plomada. A tájo paréllo, loc. Construir algo a buen ritmo. Coll, La Litera, «tajoparejo(a)»; Quilis, Albacete, «tajo parejo»; García Soriano, «tajo parejo(a)»; Llatas, «tajoparejo(a)». Enrebuñáse, v. prnl. Oxidarse. Coll, La Litera, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «robinarse, arrobinarse»; Quilis, Albacete, «enrobinarse»; Zamora, Habla albaceteria, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «enrobinarse»; Pardo, «enrobinarse», «robinarse, robinar»; Llatas, «enrobináse». Rebuñóso, adj. Oxidado. Borao, «reburioso»; Bosch, Fonz, «reburioso». Arrebuñát, adj. Oxidado. Plláno, adj. Llano. Haensch, Alta Ribagorza, «pllano». Giiéco, adj. Hueco. Fóndo, adj. Profundo, hondo. Badía, Bielsa, «fondo»; DCVB, «fondo». adj. Ancho. Ballarín, H. Benasque, «ampllo»; Alvar, Léxico catalán, «amplle». Cŭrto, Adj. Corto. Ballarín, V. Benasque, «curto»; Haensch, Alta Ribagorza, «curt, curta»; Badía, Bielsa, «curto, curter, curta». Apañá, v. Reconstruir, arreglar. Badía, Bielsa, «apariar»; Guillén, Orihuela, «anariar»; Borao, «apariar» 'remendar o componer lo que está roto'; DCVB, «apanyar»; Pardo, «apariar»; Barnils, Fraga, «apariá» Esboldregá, v. Caerse un edificio por defecto de construcción. Ballarín, V. Benasque, «esboldregáse»; Coll, La Litera, «esboldregarse»; DCVB, «esboldregar, esbaldregar»; Pardo, «esboldregar». Afonáse, v. prnl. Hundirse. Badía, Bielsa, «afondarse»; DCVB, «afonar». Foradá, v. Horadar, agujerear. Ballarín, V. Benasque, «foradá»; Borao, «forado» 'agujero'. Cdure, v. Caer. DCVB, «caure»; Alvar, Léxico catalán, «caure». Tamboned, v. Sonido ronco que producen el suelo y la pared de una casa si se les golpea. Coll, La Litera, «tambonear». Esbalzáse, v. Caerse, derrumbase. Coll, La Litera, «esvalzarse»; Ballarín, V. Benasque, «esbalsáse»; DCVB, «esbalçar». Cayése, v. prnl. Caerse. Ballarín, V. Benasque, «cayé, cáyre». Tirá, v. Derribar. DCVB, «tirar». Alvar, Léxico catalán, «tirá». Despllomáse, v. prnl. Desplomarse.  3.2. Herramientas de la construcción Tauló, m. Tablón. DCVB, «tau16». Táule, f. Tabla. Haensch, Alta Ribagorza, «taula»; Ferraz, Alta Ribagorza, «taula»; DCVB, «taula». Tapiére, f. Armazón que se usa para hacer paredes gruesas de adobes. Coll, La Litera, «tapiera»; DCVB, «tapiera»; Pardo, «tapiera». Escóbre, m. Escoplo. Coll, La Litera, «escobre»; DCVB, «escobre» 'bedaina, juntacorrent de taló (Bonansa)'; Casacuberta-Corominas, «escobre». Punchó, m. Punzón. Coll, La Litera, «punchón»; Ballarín, V. Benasque, «punchón»; Borao, «punch6n»; García Soriano, «punchón»; Llatas, «punchón». Eixól, m. Azuela. Coll, La Litera, «ajuelo». Estenaceá, v. Atenazar. Régle, f. Regla. Borao, «regla» listón que usan los albariiles y otros operarios para las alineaciones'. Réglle, f. Regla gruesa de albafiil. Guillén, Orihuela, «regle»; Llatas, «regla». Celíndro, m. Rodillo de pintor. Córde, f. Cuerda. Alvar, Léxico catalán, «corda». Nivél d'áigiie, m. Nivel de agua. Carretó, m. Carretilla. Haensch, Alta Ribagorza, «carretég , brugueta»; Guillén, Orihuela, «carretón»; DCVB, acarreté»; García Soriano, «carretén»; Alvar, Léxico catalán, «carret6»; Kuhn, «carretón», 212. Calderét, m. Artesa. Alvar, Materiales, «caldereta» 'cubo para el agua'; Alvar, Léxico catalán, «calderet» . Kuhn, «calderet» 180. Carrŭche, f. Polea de una sola cuerda. Ballarín, V. Benasque, «carrucha»; Haensch, Alta Ribagorza, «carrucha»; Alvar, Léxico catalán, «carrucha»; Oliva, Sopeira, «carrut»; Barnils, Fraga, «carruche». Morté, m. Mortero, argamasa. Wilmes, Mobiliario, «mortero» 'almirez' p. 216. Macéte, f. Martillo grueso de albañil. Montecárgues, m. Montacargas. Llíme, f. Lima. Lláne, f. Instrumento de albañil usado para revocar. DCVB, «llana»; Boch, Fonz, «llana». Tancá en clláu, loc. v. Cerrar con llave. Ubrí, v. Abrir. Burneá, v. Mover por un extremo un sillar o mole pesada. Coll, La Litera, «burnear». Remolineadó, m. Plancha de madera usada por el albañil. Zaránde, f. Instrumento que se utiliza para cribar la grava. Andámio, m. Andamiaje. Badía, Bielsa, «endamio». PMnche, f. Chapa. Péso, m. Plomada. Picoléte, f. Paletin pequerio del albariil. Borao, «picoleta»; García Soriano, «picoleta»; Pardo, «picoleta». Pasteréte, f. Artesa. Ferraz, Alta-Ribagorza, «pastera»; Guillén, Orihuela, «pastera»; DCVB, «pastereta»; Barnils, Fraga, «pasterete». Pllŭme, f. Grŭa dirigible. Talóche, f. Instrumento usado para revocar con yeso. Magaria, Rioja, «talocha»; DCVB, «talotxa». Ternál, m. Polea usada para elevar las vigas. 3.3. Materiales de construcción Garbancillo, m. Gravilla. Hormigó armát, m. Hormigón armado. Machembrát, m. Ladrillo largo, ancho y poco grueso. Ches, m. Yeso. Ballarin, V. Benasque, «ches»; Haensch, Alta Ribagorza, «chés»; Badia, Bielsa, «chéso»; Ferraz, Alta Ribagorza, «ches»; Arnal, Alquézar, «chesánco». Cimén bllánco, m. Cemento blanco. Cimén pa, rn. Cemento blando. Bóbile, f. Tejar, tejeria. Fondició, f. Fundición. Cimén armát, m. Cemento armado. Cimén, m. Cemento. Ferraz, Alta Ribagorza, «simén»; DCVB, «ciment»; Alvar, Léxico catalán, «simén». Vidre, m. Vidrio. DCVB, «vidre»; Llatas, «vidre». Tócho, m. Ladrillo. Pédre, f. Piedra. Haensch, Alta Ribagorza, «pedra»; DCVB, «pedra». Ches morráno, m. Yeso cristalizado. Enruná,. v. Enterrar, cubrir con escornbros. Badia, Bielsa, «enronarse»; DCVB, «enrunar»; Llatas, «enrunar»; Alvar, Léxico catalán, «enruná». Enrŭne, f. Escombro. Ballarin, V. Benasque, «enruena»; DCVB, «enruna»; Llatas, «enruna»; Pardo, «enruna, enruena, enrona». Desenruná, v. Quitar escombros. DCVB, «desenrunar»; Llatas, «desenrtutar» 4.0. 


INDICE DE PALABRAS 

Acompariát, 2.2. Afonáse, 3.1. Ámpllo, 3.1. Andámio, 3.2. Apariá, 3.1. Arbañil, 3.1. Arbañileríe, 3.1. Arrastreculs, 2.2. Arreburiát, 3.1. Auxá,-1.0. Avelleról, 1.0. Baixá a péso, 3.1. Baixadó, 2.2. Baldeadó, 2.2. Baldeáse, 2.2. Bastillo; 2.1. • Bertól, 1.0. Besc, 1.0. Bescóso, 1.0. Bllanqueá, 3.1. • Bllanqueadó, 3.1. Bóbile, 3.3. Bobó, 1.0. Borricofálso, • 2.2 Brésque, 2.1. Brincadó, 2.2. Burneá, 3.2. Cachiló, 1.0. Calderét, 3.2. Caliándre, 1.0. Calvét, 1.0. Canó, 1.0. Carretó, 3.2. Cartétes, 2.2. Carrŭche, 3.2. Cau, 1.0. Cáure, 3.1. Cayése, 3.1. Celindro, 3.2. Cimén, 3.3. Cimén armát, 3.3. Cimén bllánco, 3.3. Cimén pa, 3.3. Cobil, 1.0. Copéte, 2.1. Córde, 3.2. Cortá, 2.1. Cruixidó, 1.0. Cuculláde, 1.0. Cucŭt, 2.2. Culroyét, 1.0. Cŭrto, 3.1. ch Ches, 3.3. Ches morráno, 3.3. Choc, 2.1. Chorlovít, 1.0. Chugá, 2.1. Chŭte, 1.0. Dómino, 2.2. Doná une máno, 3.1. Desenruná, 3.3. Despllomáse, 3.1. Enguile, 1.0. Enreburiáse, 3.1. Enruná, 3.3. Enrŭne, 3.3. Entaruguí, 3.1. Entreteníse, 2.1. Esbalzáse, 3.1. Esboldregá, 3.1. Escampffle, 2.2. Escóbre, 3.2. Escortá, 2.1. Esfurreá, 1.0. Esfarrusteá, 1.0. Esgarrapáde, 1.0. Espadille, 2.1. Esparbé llebré, 1.0. Esparteriéte, 2.2. Estenaceá, 3.2. Estrebillo, 2.2. . Esturnéll, 1.0. Falcille, 1.0. Fé marrariáus, 1.0. Fé la róde, 1.0. Fóndo, 3.1. Fondició, 3.3. Fóne, 1.0. Foradá, 3.1. Fuinéte (fé), 2.2. Furó, 1.0. Galdrŭfe, 2.2. Galondreáse, 2.2. Garbancillo, 3.3. Gárce, 1.0. Gorgór, 1.0. Grálle, 1.0. • Gralleá, 1.0. Gribe, 1.0. Guálle, 1.0. Grieco, 3.1. Hormigó arrnát, 3.3. Juéte, 2.2. Letrecidát, 3.1. Línie, 3.1. 11 Llaminá, 3.1. Lláne, 3.2. Llavá, 3.1. Llébre, 1.0. Llebrót, 1.0. Llevantá, 3.1. Llimá, 3.1. Llíme, 3.2. Lloriguére, 1.0. Macéte, 3.2. Machembrát, 3.3. Majarréte, 2.2. Manóbre, 3.1. Matá, 2.1. Martellá, 3.1. Maulá, 1.0. Montecárgues, 3.2. Mórie, 2.2. Moriet, 1.0. Morté, 3.2. Mosquéte, 1.0. Mixó, 1.0. Mixonét, 1.0. Muzól, 1.0. Nivél d'áigua, 3.2. fi Ñégo, 2.2. o Onso, 1.0. Orét, 2.1. Eixól, 3.2. Empresari, 3.1. Encaguá, 1.0. Encargát de óbres, 3.1 Encobilá, 1.0. Enchesá, 3.1. Enchugaldrít, 2.1. Endivinánce, 2.2. Endivinéte, 2.2. Engariapastós, 1.0. Engreriéte, 1.0. Palanquéte, 1.0. Palitrócs, 2.2. Pastá, 3.1. Pasteréte, 3.2. Pescáu, 1.0. Pédre, 3.3. Péix, 1.0. Perdigót, 1.0. Perdiu, 1.0. Permudá, 1.0. Péso, 3.2. Pésque en fil, 1.0. Picoléte, 3.2. Pilóte, 2.2. Píto, 2.2. Pítos, 2.2. Piulá, 1.0. Plánche, 3.2. Plláno, 3.1. Pllŭme, 1.0., 3.2. Punchó, 3.2. Pupŭt, 1.0. Pŭte, 2.1. Reburióso, 3.1. Redól, 2.2. Régle, 3.2. Réglle, 3.2. Remolineadó, 3.2. Revozá, 3.1. Róde, 2.2. Rulléte, 1.0. Runruneá, 1.0. Sendére, 1.0. Sisélle, 1.0. Sisót, 1.0. Tábe, 2.2. Tájo parello(a), 3.1. Talóche, 3.2. Tamboneá, 3.1. Tancá en clláu, 3.2. Tanganét, 2.2. Tángo, 2.2. Tapiére, 3.2. Tataratá, 2.2. Táule, 3.2. Tauléro, 2.2. Tauló, 3.2. Ternál, 3.2. Terreréte, 1.0. Tirá, 3.1. Tócho, 3.3. Torrodá, 1.0. Trapaceá, 2.1. Turcázos, 1.0. Ubrí, 3.2. Verderól, 1.0. Verguéte, 1.0. Vídre, 3.3. Zaránde, 3.2. Zarandeá, 3.1. 5.0. 

ABREVIATURAS Y BIBLIOGRAFÍA Para el desarrollo de las abreviaturas y para la bibliografía del presente trabajo remitimos a nuestro estudio «Terminología de la casa en La Llitére (Huesca)», en Anuario de Estudios Filológicos, III (1980), págs. 279-281. 

//

Planch de Sant Esteve.

(N. E. No es igual que el que aparece en un apéndice del Viaje literario a las iglesias de España. Lo he copiado anteriormente. AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. Falta esta entrada : sezets hasta falsetat;
hay muchas diferencias en las palabras.)

Sant Esteve; Deforas els lo van menar, Comensson a lo lapidar.


Sezets, senhors, e aiats pas:

So que direm ben escoutas; 

Car la lisson es de vertat; 

Non hy a mot de falsetat. 


Lectio actuum apostolorum.


Esta lisson que legirem

Dels fachs dels apostols trayrem;

Lo dic san Luc recontarem;

De sant Esteve parlarem.


In diebus illis, etc.


En aquel temps que dieus fo nat

Et fo de mort ressuscitat,

Et pueys el cel el fo puiat,

Sant Esteve fo lapidat.


Stephanus plenus gratiâ et fortitudine faciebat prodigia et signa magna in populo.

Auiats, senhors, per qual razon

Lo lapideron li fellon,

Car connogron dieus en el fon

Et fec miracla per son don.


Surrexerunt autem quidam de synagogâ quæ apellatur Libertinorum et Cyrenensium et Alexandrinorum et eorum qui erant a Ciliciâ et Asiâ, disputantes cum Stephano. 


Encontra el corron e van

Los fellons Losbertinians,

E los crudels Cilicians,

E 'ls autres Alexandrians.


Et non poterant resistere sapientiæ et spiritui qui loquebatur.


Lo ser de dieu e las vertuts

Los a messongiers conoguts,

Los plus savis a rendut mutz,

Los paucs, los grans totz a vencutz.


Audientes autem hæc dissecabantur cordibus suis et stridebant dentibus in eum.


Quant an auzida la raso

E conogro que vencutz so,

D' ira lor enflo lo polmo,

Las dens cruysso cum al leo.


Cum autem esset Stephanus plenus spiritû sancto, intendens in cœlum vidit gloriam Dei et Jesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait:

Cant lo sant vi lor voluntat,

No quer socors d' ome armat,

Sus en lo cel a regardat;

Auiats, senhors, cum a parlat.


Ecce video cœlos apertos et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei.


Or escotats, non vos sia greu;

Que sus el cel ubert vec yeu,

E conosc la lo filh de Dieu

Que crucifixeron Juzieu.


Exclamantes autem voce magnâ continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum et ejicientes eum extrà civitatem, lapidabant.


D' aisso foron fort corrossat

Los fals juzieux, et an cridat:

Prengam lo, que trop a parlat,

Gittem lo for de la ciutat.


Et ejicientes eum extrà, etc.


No se pot plus l' orguelh celar;

Lo san prenon per lo penar;

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.


Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis qui vocabatur Saulus.

Vecvos qu' als pes d' un bachallier

Pauson lur draps, per miels lancier:

Saul l' apeleron li premier,

San Paul cels que vengron darrier.


Et lapidabant Stephanum invocantem et dicentem:


Lo sant vic las peyras venir;

Doussas li son, non quer fugir:

Per son senhor suffri martyr,

E comensset aysso a dir:


Domine Jesu, suscipe spiritum meum.


Senher Dieus, que fezist lo mont,

E nos trayssist d' infer prion

E nos domnest lo teu sant nom,

Recep mon esperit amont.


Positis autem genibus clamavit voce magnâ dicens:


Apres son dich s' aginolhet,

Don a nos exemple donet;

Car per sos enemics preguet,

E so que volc el accabet.


Domine, ne statuas illis hoc peccatum.


Senher Dieus, plen de gran doussor,

So dis lo ser a son senhor,

Lo mal que m fan perdona lor,

No 'n aian pena ni dolor.


Et cum hæc dixisset, obdormivit in domino.


Quant aquest sermo fo fenit,

E 'l martyri foc adymplit,

Sanct Esteve foc exausit,

E 'l regnum dieus s' es adormit.

------


Asseyez-vous, seigneurs, et ayez paix:

Ce que dirons bien écoutez;

Car la leçon est de vérité;

N’ y à mot de fausseté.

Cette leçon que lirons

Des actes des apôtres tirerons;

Le dit de saint Luc raconterons;

De saint Étienne parlerons.


En ce temps que Dieu fut né

Et fut de mort ressuscité,

Et puis au ciel il fut monté,

Saint Étienne fut lapidé.


Oyez, seigneurs, pour quelle raison

Le lapidèrent les félons,

Parce qu' ils connurent que Dieu en lui fut

Et fit miracle par son don.


Encontre lui courent et vont

Les félons Losbertiniens,

Et les cruels Ciliciens,

Et les autres Alexandriens.


Le serviteur de Dieu dans les vertus

Les a mensongers connus,

Les plus sages a rendu muets,

Les petits, les grands tous a vaincus.


Quant ont ouie la raison

Et connurent que vaincus sont,

D' ire leur enfle le poulmon,

Les dents grincent comme au lion.


Quant le saint vit leur volonté,

Ne quiert secours d' homme armé,

Sus dans le ciel a regardé;

Oyez, seigneurs, comme a parlé.


Or écoutez, ne vous soit grief;

Vû que en haut le ciel ouvert vois moi,

Et connais là le fils de Dieu

Que crucifièrent les Juifs.


De ceci furent fort courroucés

Les faux juifs, et ont crié:

Prenons-le, vû que trop a parlé,

Jetons le hors de la cité.


Ne se peut plus l' orgueil celer;

Le saint prennent pour le punir;

Dehors ils le vont mener,

Commencent à le lapider.


Voici qu' aux pieds d' un bachelier

Posent leurs habits, pour mieux lancer:

Saul l' appelèrent les premiers,

Saint Paul ceux qui vinrent derniers.


Le saint vit les pierres venir;

Douces lui sont, ne cherche fuir:

Pour son seigneur souffrit martyre,

Et commença ceci à dire:


Seigneur Dieu, qui fis le monde,

Et nous tiras d' enfer profond

Et nous donnas le tien saint nom,

Reçois mon esprit en haut.


Après son dire s' agenouilla,

Dont à nous exemple donna;

Car pour ses ennemis pria,

Et ce qu' il voulut il acheva.


Seigneur Dieu, plein de grand douceur,

Ce dit le serf a son seigneur,

Le mal que me font pardonne-leur,

N' en aient peine ni douleur.


Quand ce discours fut fini,

Et le martyre fut accompli,

Saint Étienne fut exaucé,

Et au royaume de Dieu s' est endormi.


Fragments d' une traduction en vers de la vie de Saint Amant, évêque de Rhodez.


Et fo mandat al rey, per mesatge coren,

Que Quintia l' avesque de Rhodes veramen

Era fugit sa oltra, per penre gandimen

Del pobol de Rhodes que va' n far perseguen;

Diso que subjugar los vol certanamen

Al noble rey de Franca; no lor era plasen,

Et, per aquella causa, lo rey ven brevemen.

…..

Aprob aisso long tems, s' en s vol recordar,

Un prince qu' era duc, que se fasia appelar

Marcia, ab gran gen ven per asettjar

La vila de Rhodes, et vol la subjugar,

Que de per totas parts la fec environar

Et gardar, que monda no lay pouges intrar,

Et destrieys tant lo pobol que non ac que mangar.

…...

Tant lor entendement a Dieus van demonstrar,

Ab gran devotio se van appareilhar,

Qu' el sepulchre visito de sanct Amans lo bar,

Et prego caromen qu' els veille desliurar

Del prince Marcia, et de tot son affar;

Quand airo long temps facha aquesta orasio,

Et airo Dieus pregat ab grand devotio,

Et an pres sanct Amans per garda et per guido,

Viro fugir d' aqui los contrari que so.

….

Et devenc se l' altr' an, per malvais mouvement,

Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament

Per tornar a Rhodes et per far raubamen;

Que vol penre la vila et contrenger la gen

Per so que miels n' agut tot son entendemen

Que no ac l' altra ves, quan s' en fugi coren.

E 'l pobol, que a vist sest assietgamen,

Gran paor en a aguda d' aquela mala gen,

A sanct Amans s' en fuio, qu' es lor defensamen:

E 'ls ennemics fugiro com l' altra ves coren.

Onc puiessas no tornero per far mal a la gen.

…..

Al nom de Jesus Christ aysi sia affinat

Lo libre, que vous ay de lati romansat,

Del patro sant Amans.



Et fut mandé au roi, par message en courant,

Que Quintius l' évêque de Rhodez vraiment

Était fui ça outre, pour prendre sûreté

Du peuple de Rhodez qui va s' en faire poursuivant;


Ils disent que subjuguer les veut certainement

Au noble roi de France; cela ne leur était plaisant,

Et, pour cette cause, le roi vient rapidement.

….

Après ceci long-temps, si en veut soi souvenir,

Un prince qui était duc, qui se faisait appeler

Marcia, avec grande foule vient pour assiéger

La ville de Rhodez, et veut la subjuguer,

Vû que de par toutes parts la fit environner

Et garder, de manière que monde ne là pût entrer,

Et pressa tant le peuple que n' eut quoi manger.

….

Tant leur desir à Dieu vont démontrer,

Avec grande dévotion se vont apprêter,

Afin que le sépulcre visitent de saint Amant le baron,

Et prient chèrement que les veuille délivrer

Du prince Marcia, et de toute son affaire;

Quand eurent long-temps fait cette oraison,

Et eurent Dieu prié avec grande dévotion,

Et ont pris saint Amant pour garde et pour guide,

Virent fuir de là les ennemis qui sont.

…..

Et arriva-t-il l' autre an, par mauvais mouvement,

Que ce duc Marcia fit autre siége

Pour retourner à Rhodez et pour faire volerie;

Vû qu' il veut prendre la ville et contraindre le peuple

Pour cela que mieux en eût tout son desir

Que n' eut l' autre fois, quand s' enfuit en courant.

Et le peuple, qui a vu ce siége,

Grand peur en a eue de cette male gent,

A saint Amant s' enfuient, qui est leur défense:

Et les ennemis fuirent comme l' autre fois en courant.

Oncques depuis ne retournèrent pour faire mal au peuple.

….

Au nom de Jésus-Christ ici soit fini

Le livre, que vous ai du latin romancé,

Du patron saint Amant.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda


Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:

Hermosíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuans, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Com los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casare, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis res la un al atre, encara que los dos u dessichaben mol. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe.
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tindre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abans de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tindre que empleá moltes arts per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a tú te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena.
A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu.
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fet a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé pendre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetat per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amans y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetat, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tindre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confessán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va doldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a algú a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere o cumplire. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué o sabé se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la sentensia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan arrimada, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grassia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat a Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadans. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tindre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tindre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amans en mol descans y plaé tan com la vida los va durá.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro, Armenia, Pietro, Violante, Yolanda



jornada-quinta-novela-octava

viernes, 6 de febrero de 2026

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.