raím

Raím

sep, viña, parra, vi, carroll

null

RAÏM m.
|| 1. Fruit del cep o de la parra (Vitis vinifera), format per un conjunt de baies sucoses rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat; conjunt dels dits fruits, fruita del cep o de la parra; cast. racimo (cadascun dels fruits), uva (el conjunt dels fruits o cadascun dels grans o baies que el formen). En una vinya on havia molts raïms... ell anà fer penitència menjant tots jorns dels raïms, Llull Blanq. 52, 2. Reconta's que'l vent pujà un gra de raym en una alta montanya, Llull Arbre Sc. ii, 352. Adux bé XX bèsties carregades entre ciuada e cabrits e galines e raïms, e'ls raïms eren aytals que'ls adúyem en sachs e no's trencauen ni s'afolauen, Jaume I, Cròn. 71. E cell qui vol traure vin dels rayms, no'ls prem en lo temps de la primauera, Genebreda Cons. 52. Més ne penjavan | que de rahims, Spill 1757. I penjois de raïms i tota mena | de saborosos fruits, Alcover Poem. Bíbl. 55. Gra de raïm: cadascuna de les baies d'aquest fruit. Singló o aixingló de raïm: conjunt d'alguns grans arrancat d'un raïm amb el pedicel que els uneix. Rapa de raïm: el conjunt dels pedicels del raïm sense els grans. Raïm de taula: el que es menja, o sia, que no es destina a fer-ne vi. Raïm de penjar o de servar: el que es conserva molt de temps per a esser menjat durant l'hivern. Raïm de cup, o de vi, o de verema: el que es destina a fer-ne vi.
Raïm blanc i Raïm negre són les denominacions més generals del raïm segons el color dels grans. Hi ha moltes altres designacions específiques de cada varietat de raïm, de les quals indicarem només les principals. Raïm afartapobres: és blanc i molt gros, però poc exquisit (Calasseit). Raïm afartabellacos: és de gra gros, negre i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm agramussa: és negre, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar, un poc millor per a fer-ne vi (Mall.). Raïm alacantí: és de grans negres i atapeïts (Mall.). Raïm alicambuixer: és llarguer, de grans negres i poc espessos; no és bo per a menjar i dóna molta negror al vi (Petra). Raïm aleluia: de grans negres i atapeïts, no és bo per a menjar i fa un vi ordinari i de poc grau (Petra). Raïm batista: és gros, de grans negres i grossos, bo per a menjar i per a fer-ne vi (Petra). Raïm d'assecar: raïm de pell dura, el gra del qual es conserva fins a assecar-se i té bon gust en menjar-se sec (Griera Tr.). Raïm de balança: el que es destina a la venda i a esser menjat a taula (Andratx, ap. Griera tr.). Raïm de botó de gall: és gros, vermell i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm boval: és de grans grossos, negres, atapeïts, no gaire bo per a menjar, però sí per a fer-ne vi (val., mall.). Raïm cagat: de gra blanc, rodó, no gaire gros, poc agradable per a menjar, però bo i retent per a vi (Mall.). Raïm calop: n'hi ha de blanc i de vermell, té el gra gros, llarguer, de molta polpa, dolç, exquisit per a menjar, i es guarda bé durant mesos (Mall., Men.); cast. lairén. Raïm calop moscatell: és blanc groguenc, de gra gros i clar, molt dolç (Mall.). Raïm calop de malvasia: és més dolç que el calop comú (Manacor). Raïm calop aiguardenter: té un poc de gust d'aiguardent (Manacor). Raïm callet: és de gra negre, rodó, dur, de gust regular per a menjar i millor per a vi (Mall.). Raïm de cambril: és vermellet, menut, no tan dolç com el de garnatxa (Alcoi). Raïm carenyena: és negre i bo (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm de casa en lluna: raïm blanc de grans grossos i rodons (Benassal, ap. Griera Tr.). Raïm de clotet: és gros, vermell, bo, i té un clotet a sota; madura entre el setembre i l'octubre (Alcoi). Raïm de cor d'àngel: és molt gros, tendre, de molt poc pinyol, vermell i molt bo (Albaida, Xàtiva, Gandia). Raïm cluixent: varietat de raïm molt dur (Val.). Raïm cua-tendra: és negre i abunda poc (Pla d'Urgell). Raïm de dolcivera: és negre, llarguet i grosset, i dolç (Vinaròs, Llucena). Raïm Escursac: no gaire gros, de gra mitjancer i no gaire atapeït, molt negre, no gaire bo per a menjar però boníssim per a fer vi de molt de grau (Mall.). Raïm d'esperó de gall: és blanc, de grans grossos i molt llarguers, semblant al calop blanc però no tan bo (Mall.). Raïm fogoneu: negre, gros, espès de grans, dolent per a menjar i no gaire bo per a vi, però en fa molta quantitat (Mall.). Raïm de forcallada: és vermell, mitjancer, prou bo (Alcoi). Raïm formigó: de color negre rogenc, dolent per a menjar i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm franceset: és menut, blanc, molt primerenc, no gaire bo (Xàtiva). Raïm de grans de jueu: és de color vermell terrós (Sancelles). Raïm giró: és de gra mitjancer, rogenc fosc, molt dolç, molt bo per a menjar i per a fer-ne vi; és primerenc, madura entre juliol i agost (Mall.). Raïm de garnatxa (val.) ogranatxa (mall.): és negre o vermell fosc, mitjancer, molt bo per a fer-ne vi. Raïm grec: és de gra petit, blanc, molt dolç, i té aplicacions medicinals sobretot per a guarir indigestions i reforçar la vista (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm grumer: és gros, molt tendre, molt bo; n'hi ha de blancs i de negres (Xàtiva). Raïm jaumet: és primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals). Raïm de Jerusalem: és blanc, petit, de grans mitjancers, bo per a menjar i no tant per a fer vi (Mall.). Raïm joanenc: és blanc, molt primerenc, car madura pels volts de Sant Joan de juny (Empordà). Raïm joanillo: és blanc, petit, molt bo per a menjar i per a fer vi; és primerenc (Mall.). Raïm lloseta: negre, molt atapeït, de pell gruixada, poc comestible i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm macabeu: és blanc, atapeït, gros, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm magdalena: és de grans blancs, mitjancers i poc espessos, bo per a menjar i per a vi, i primerenc, madurant a la darreria de juliol (Mall.). Raïm malvasia: blanc, de grans petits i clars, bo per a menjar i sobretot per a fer vi. Raïm de mamella de vaca: és de grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre (val., mall.). Raïm mansés: de grans negres, atapeïts, de pell gruixada, no gaire bo per a menjar i de gust regular per a fer vi (Mall.). Raïm de marseguera: és blanc, mitjancer i aspre, però fa bon vi, i madura pel setembre (Alcoi). Raïm massacà: de gra petitó molt espès, negre i no gaire bo (Mall.). Raïm mateu: blanc, de gra rodó i petitet, però de gust exquisit (Empordà). Raïm mollinc: és molt sucós però poc saborós, només serveix per a fer vi; n'hi ha de blancs i de negres (Empordà). Raïm monastell (Xàtiva, Alcoi) o monestrell (Empordà, Urgell, Mall.) o morastell (Calasseit, Maestrat): varietat de raïm negre moradenc, de gra petit, bo per a vi però no gaire per a menjar. Raïm moscatell: n'hi ha de blanc i de negre, és molt saborós i té un gust com de canyella, aromàtic. Raïm pansa o panser: és molt dolç, però més bo per a assecar-lo i fer-ne panses que per a menjar-lo quan és fresc. Raïm pansal: és de gra negre, grosset, de pell gruixada, bo per a menjar i per a fer vi (Mall.). Raïm pascari: és negre i de pell prima (Alg.). Raïm de penjar: el que es penja per guardar-lo fins a l'hivern. Raïm picapoll: és blanc, de gra petitet, poc recomanat per a vi, però bo per a penjar i menjar-se d'hivern. Raïm de planta: és gros, blanc, bo; madura pel setembre (val., mall.); hi ha subvarietats anomenades raïm de planta nova (Xàtiva), de planta fina (val.), de planta vermella (mall.), etc. Raïm de pobre: el de gra gros i que dóna molt de vi (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm ribot: és negre i gros, no bo per a menjar, però sí per a fer vi (Urgell). Raïm roig (Empordà), o roget (val.), o rojal (Massalcoreig): és vermellós, de gra rodonet, primerenc, saborós. Raïm sabater: és negre, gros, de grans atapeïts, no comestible, però bo per a fer vi (Mall.). Raïm salzenc: és negre i gros (Urgell). Raïm de Sant Jaume: és blanc, rodó, de pell fina (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm de sarró: és petit, blanc i bo; madura per l'agost (Alcoi). Raïm senyal de gall: és blanc, de grans poc espessos, llargueruts, mitjancers, bo per a menjar i fluix per a fer vi (Mall.). Raïm sumoll: és de gra llarguerut, negre, de pell prima, molt sucós, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm tintorer: de grans mitjancers, poc espessos, negres, amb el suc vermell; no gaire bo per a menjar, fluix per a fer vi, però el fa de bon color (Mall.). Raïm trobat: de gra negre, rodó, molt dolç (Urgell). Raïm ull de llebre: és de color blanc groguenc amb un pic negre a l'ull, regular per a menjar i per a fer vi (val., mall.). Raïm valent: n'hi ha de negre i de blanc, és de gra gros i bo (Mall.). Raïm verdil: és blanc, menudet, bonet, molt primerenc (Val., Xàtiva, Alcoi). Raïm vidriell: és menut, blanc, primerenc, molt dolç (Valls, Maestrat). Raïm vernatxa: el de garnatxa (Calasseit, Maestrat). Raïm vinater: és de gra blanc groguenc o rogenc, mitjancer, molt dolç i molt bo també per a fer vi (Mall.). Raïm xarel·lo: és de gra blanc, llarguer, molt saborós, i molt primerenc (Empordà, Mallorca).
|| 2. Inflorescència formada per un eix principal que en tota la seva llargària té eixos secundaris o peduncles acabats cada un en una flor; cast. racimo.
|| 3. Conjunt de qualssevol altres fruits agrupats al volt d'un eix ramificat, a la manera del fruit del cep o parra; cast. racimo. «Un raïm d'ametlles, de cireres, de dàtils, de plàtans», etc. Raim de eura: Corymbus: Razimo de yedra, Nebrija Dict. Gronxant-hi entre lianes..., la palma escabellada, son ensucrat raïm, Atlàntida ii. Raïms de saüquera: el fruit de què es fa el vi de saüc, usat com a remei contra el mal de coll. a) L'espiga de la civada i de la cugula (Mall.).
|| 4. Element ornamental format per un conjunt de peces rodonenques agrupades entorn d'un eix ramificat; cast. racimo. Pregà'l que se'n brodàs unes calses de rayms e los grans fossen de perles, Tirant, c. 249.
|| 5. fig. Conjunt de coses o de persones agrupades d'una manera semblant als grans d'un raïm; cast. racimo. «A cada plataforma hi havia un raïm de persones» (Fabra Dicc. Gen.).
|| 6. Nom que, acompanyat d'un complement, forma la denominació de diverses plantes. a) Raïms de guineu: planta esmilàcia de l'espècie Paris quadrifolia, que es cria per llocs humits del Ripollès i la Garrotxa; cast. uvas de zorra o de oso.
—b) Raïms de llop: planta crassulàcia de les espècies Sedum album i Sedum acre (V. crespinell || || 2 i 3). El Sedum album s'anomena també raïm de galàpat, i el Sedum acre a Mallorca té el nom de rém de moix.
—c) Raïm de moro, o raïm de guilla, o raïm de Sant Salvi, o raïm de l'escopeta: planta fitolacàcia de l'espècie Phytolacca decandra; cast. hierba carmín.
—d) Raïm d'óssa: planta ericàcia de l'espècie Arctostaphylos uva-ursi de fulles petites, fruit esfèric i flors rosades (Vall Ferrera); cast. gayuba.
—e) Raïm de pastor: planta vacciniàcia de l'espècie Vaccinium myrtillus, de fulles ovades i finament serrades, flors d'un blanc rosat o verdós, i baies globuloses d'un negre blavós; cast. arándano.
—f) Raïms de sapo: planta crassulàcia de l'espècie Sempervivum tectorum (val.); cast. hierba puntera. (V. consolda || 4).
—g) Raïm de mar: planta efedràcia de l'espècie Ephedra fragilis (V. ginesta || 3 c).
|| 7. Raïms de la mar: hidrozou sifonòfor de l'espècie Apolemia uvaria (Boscà Fauna Val. 440).
    Var. dial.: reim, rim, rém (Dues tovalloles ab réms vermells, doc. a. 1478, ap. Hist. Sóller, ii, 1002).
    Loc.
—Mig figa mig raïm: així així, ni bé ni malament (or., bal.). Son pare tot lo dia mitj figa i mitj rém, Aguiló Rond. de R. 13.
    Refr.
—a) «La vinya de Sant Joatxim, molta planta i poc raïm»: es diu referint-se a una cosa de molt bon aspecte però d'escassa valor (Vinaròs).
—b) «Quan no són figues, són raïms»: es diu d'una successió de molèsties o preocupacions de divers caràcter, però que totes fan patir.
—c) «No té vinya, i ven raïms»: es refereix a les persones que gasten més diners dels que el seu estat o posició social els permet.
—d) «Cada cosa a son temps, i d'estiu réms» (Mall.).
—e) «El raïm li diu al vi: Vine cap ací, cosí»: es diu referint-se a coses que són anàlogues o que lògicament han d'anar plegades (val.).

    Fon.: rəím (or.); raím (occ.); reím (Isavarri, Sort, Vilaller); rə́јm (Mall., Eiv.); rém (Palma, Santanyí, Sóller, Alcúdia, Men.); rím (pir-or., Blanes); rəɣím (Angostrina).

    Intens.:
— a) Augm.: raïmàs, raïmarro.
— b) Dim.: raïmet, raïmetxo, raïmel·lo, raïmeu, raïmiu, raïmó.
— c) Pejor.: raïmot.
    Var. ant.: rasim (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 65); reym (doc. a. 1290, ap. BABL, xi, 301; Palladi 152).
    Sinòn.:— || 6a, herba de la creu, panses de guineu;
— || 6b, crespinell, arròs de bruixa, arròs de pardal;
— || 6c, arbre de tinta, escopetes;
— || 6d, boixerola;
— || 6e, avajonera;
— || 6f, consolda, matafocs, herba de foc, orellana;
— || 6g, ginesta borda.

    Etim.: del llatí racēmu, mat. sign. ||1.

2. RAÏM f. ant.
Matriu, úter. La sua decocçió... torna la mare en son loc quan és exida de fora e val a la umiditat que corre de la rrahim, Medic. Part. 73. Quan és donat a beure estreyn e talla la corrença de la rrahim, Medic. Part. 84.
    Etim.: de l'àrab raḥim, mat. sign.

Murena - Mutilacio, Mutilation

Murena, s. f., rate, souris. 

La murena ve ves ela. Eluc. de las propr., fol. 262.

(chap. La rata o lo ratolí ve contra (an) ella.)

La souris vient vers elle.

Murmurar, v., lat. murmurare, murmurer.

Es molt grans peccatz cant hom murmura encontra Dieu o contra home... Tu no deves pas murmurar. Liv. de Sydrac, fol. 128.

C'est moult grand péché quand on murmure contre Dieu ou contre l'homme... Tu ne dois pas murmurer.

Part. prés. Substantiv. Lo regnes del cel non recep pas los murmurans.

Trad. de Bède, fol. 63. 

Le royaume du ciel ne reçoit pas les murmurants. 

CAT. Murmurar. ESP. Murmurar, mormurar. PORT. Murmurar. 

IT. Mormorare. (chap. Murmurá: murmuro, murmures, murmure, murmurem o murmuram, murmuréu o murmuráu, murmuren; murmurat, murmurats, murmurada, murmurades. sinonims: rossegá, parlá entre dens.)

2. Murmur, s. m., lat. murmur, murmure.

Ni per vana gloria, ni per tristicia de cor, ni per murmur.

V. et Vert., fol. 54.

Ni par vaine gloire, ni par tristesse de coeur, ni par murmure.

Ses murmur et ses duptansas. Trad. de Bède, fol. 63.

Sans murmure et sans doutes.

ANC. FR. Ceux de l'ost qui ouyrent le murmur.

Monstrelet, t. I, fol. 316.

Dous et gracieus murmur retentissant par la voulte du temple.

Rabelais, liv. V, ch. 37.

ESP. PORT. Murmurio. IT. Mormorio. 

(chap. Murmur o murmurassió, murmurs o murmurassions.)

3. Murmuri, s. m., murmure.

Murmuris lor es amparat davan totas res. 

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 21. 

Le murmure leur est défendu avant toutes choses.

4. Murmuratio, Murmuracio, s. f., lat. murmuratio, murmure, plainte. Murmuratio es la setena branca d'orguelh. Liv. de Sydrac, fol. 128. 

Le murmure est la septième branche d'orgueil.

La canso d'yfern, so es murmuracio que durara, en yfern, entre los dampnas, aytant cant Dieus estara glorios el cel. V. et Vert., fol. 26. 

La chanson d'enfer, c'est murmure qui durera, en enfer, entre les damnés, autant que Dieu sera glorieux au ciel.

ANC. FR. Considéré la murmuration du clergié, des nobles et du peuple.

Monstrelet, t. 1, fol. 22. 

Commencèrent à sourdre les premières murmurations et accusations secrètes à l'encontre de lui. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Coriolan.

CAT. Murmuració. ESP. Murmuración. PORT. Murmuração.

IT. Mormorazione. (chap. Murmurassió, murmurassions.)

5. Murmurament, s. m., murmure, plainte.

Nostre senhor auzi lo murmurament.

A auzit lo vostre murmurament.

Hist. de la Bible en provençal, fol. 30.

Notre Seigneur ouït le murmure.  

A entendu le votre murmure. 

ANC. FR. Ici sorstrent murmuramenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 105. 

ANC. CAT. Murmurament. IT. Mormoramento. 

(chap. Murmuramén, murmuramens.)

6. Murmurios, adj., grondeur. 

Murmurios e moleste e turbolent. Trad. de Bède, fol. 20. 

Grondeurs et fâcheux et turbulents. 

ANC. FR. Ou murmureux de doulx souspirs

Entre les flots et les zéphirs. 

Luc de la Porte, Trad. des Odes d'Horace, p. 68. 

IT. Mormoroso.

(chap. Murmuradó, murmuradós, murmuradora, murmuradores.)

7. Murmuratiu, adj., murmuratif, qui cause, qui excite le murmure.

Es murmuratiu quan aten en prezent que hom fa mal, e contraditz.

(chap. Murmuratiu, murmuratius, murmurativa, murmuratives. Pressisamén, Ramón Mur es un murmuradó que apoye als ascumites catalanistes y murmuratius y a les ascumites murmuratives.

Lo seu servellet no done per a mes.)

Eluc. de las propr., fol. 23.

Est cause de murmure quand il attend le moment où l'on fait mal, et contredit.

Mus, s. m., museau, face.

Voyez Denina, t. III, p. 52.

Segon la natura e l' us

Que fan l' autre bon drut pel mon,

Val may so d'aval no fa 'l mus.

T. de Sifre et de Bernard: Mir Bernart. 

Selon la nature et l'usage que pratiquent les autres bons amants par le monde, vaut mieux ce d'en bas que ne fait la face.

L' arc me te sul mus. Leys d'amors, fol. 27.

Me tient l'arc sur le museau.

IT. Muso.

2. Mursel, Mursol, s. m., museau, face, figure.

E 'l mursel e 'l front e 'l menton

Negre e ruat e fronsit.

Roman de Jaufre, fol. 56.

Et la face et le front et le menton noir et ridé et froncé.

Un manuscrit porte mursol.

ANC. FR. Le sans li coule del musel. Roman du Renart, t. II, p. 27.

Moult s'en faut poi, par saint Marcel, 

Que je ne vous oing le musel.

Fables et cont. anc., t. III, p. 290.

Musa, s. f., lat. musa, muse.

Las mias musas qui ant perdut lor cant. Poëme sur Boèce.

Les miennes muses qui ont perdu leur chant.

CAT. ESP. PORT. IT. Musa. (chap. Musa o mussa, muses o musses.)

2. Musar, v., jouer de la cornemuse.

L' us musa, l'autre caramela. Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la cornemuse, l'autre joue du chalumeau. 

ANC. FR.

Qui a plus gros tabour et plus grosse musèle, 

Et qui miex set muser et plus haut la fet brère. 

Jongleurs et Trouvères, p. 166.

3. Muzica, s. f., lat. musica, musique.

De muzica sai yeu tot aondozamens 

Quatre tons principals.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De musique je sais tout suffisamment quatre tons principaux.

CAT. ESP. (música) PORT. IT. Musica. (chap. Música, músiques.)

4. Muzician, s, m., musicien.

Muzicias, phisicias. Leys d'amors, fol. 6.

Musicien, physicien.

(chap. Músic, musics.)

5. Musicador, s..m., musicien. 

Vous de citarizadors e de musicadors.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 18. 

Voix de joueurs de lyre et de musiciens.

6. Muzical, adj., musical, de musique.

Per ma art muzical.

Cytholas et autres muzicals istrumens.

Eluc. de las propr., fol. 46 et 12. 

Par mon art musical.

Citoles et autres instruments de musique.

ESP. PORT. Musical. IT. Musicale. (chap. Musical, musicals.)

Musar, Muzar, v., s muser, attendre en vain.

Qui fin' amor vol blasmar, 

Elha 'l fai si en fol muzar, 

Que per art cuida esser peritz.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Qui pure amour veut blâmer, elle le fait tellement muser en fou, qu'il pense par artifice être détruit.

Si l' us musa, l'autre bada.

Marcabrus: El son. 

Si l'un muse, l'autre bâille.

Esperar

E muzar

Mi fai coma Breto.

P. Vidal: Ajostar. 

Espérer et attendre en vain me fait comme Breton. 

ANC. FR. Si ne musez ne çà ne là,

Tout droit devant vous regardez. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 186. 

ANC. ESP. Musar. IT. Musare.

Voyez Bavec.

2. Musart, Muzard, adj., musard, nigaud.

Per fol e per muzart

Vos tenon. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Pour fou et pour musard vous tiennent. 

Mot parliera fon e musarda. V. de S. Honorat. 

Moult bavarde fut et musarde. 

Substantiv. Tracher, vieyll musart,

Per qu' as fach tan gran malvestat? 

V. de S. Honorat. 

Traître, vieux musard, pourquoi as-tu fait si grande méchanceté?

ANC. FR. De quel gin musarts s'entremet 

Qui por autrui eu champ se met. 

Roman de la Violette, p. 261.

3. Musaire, adj., musard, lent, tardif, sot.

No i a mestier de mora, 

Que trop ai estat musaire. 

R. Jordan ou Azemar le Noir: Era don Dieus. 

Il n'y a pas besoin de retard, vu que j'ai été trop musard.

Fols pareis e musaire 

Qui vol far, e non pot faire 

So qu' ad amic taing e cove. 

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Fou paraît et sot qui veut faire, et ne peut faire ce qui à ami appartient et convient. 

ANC. FR. Le roiz fu mult dolent, mult se tint por musart 

De Richart ki li fu escapez par cest art.

Roman de Rou, v. 3080. 

S'il est chaiens, moult est musars, 

Quant il ne vient là où je sui.

Roman du Renart, t. IV, p. 52.

4. Musa, s. f., vaine attente, retard.

Loc. prov. Fach ai l'obra de l' aranha 

E la musa del Breto.

P. Vidal: Mout es. 

J'ai fait l'oeuvre de l'araignée et la vaine attente du Breton. 

ANC. FR. Li roys de France fait la muse. G. Guiart, t. I, p. 129.

5. Musatge, Muzatge, s. m., vaine attente, lenteur, retard.

S' en fan pagar lo muzatge.

P. Cardinal: El mon non.

S'en font payer la vaine attente.

ANC. FR. Là li fist Renart le musage. Roman du Renart, t. II, p. 163.

Et fains et sois tant le damage 

Qu'il en olblie le musage. Roman de Partonopeus, t. 1, p. 31.

Musc, s. m., lat. moschus, musc.

Sia donat en beure... medicament de musc. Trad. d'Albucasis, fol. 55. Soit donné à boire... médicament de musc.

ANC. ESP. Musco. IT. Musco, muschio. (chap. Anou muscada o moscada.)

2. Musquet, s. m., musc.

Odoramens, ayssi co son musquet o flors et autras cauzas ben flayrans.

V. et Vert., fol. 70.

Parfums, ainsi que sont musc ou fleurs et autres choses bien odorantes.

3. Muscat, adj., muscat.

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Teníe un flat mes dols que la canela moscada o muscada.)

Roman de Fierabras., v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle muscade.

IT. Muscato, muschiato. (chap. muscat o moscat, muscats o moscats, muscada o moscada, muscades o muscades.)

4. Muscadel, s. m., muscat. 

Adjectiv. Vyns de pays, vermelh e muscadel. Carya Magalon, p. 10. 

Vins du pays, vermeil et muscat.

(chap. Moscatell, moscatells; classe de raím y nom del vi que se fa en esta variedat. Encara ting a la boca lo gust del moscatell de la parra de los olivás de Beseit. No vam fé may vi de esta classe.)

Muscle, Moscle, s. m., lat. musculus, muscle.

Car la corrija si abrassa

Los muscles e 'l cors d' eviron.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car la courroie embrasse ainsi les muscles et le corps tout autour.

Fazent els nervis et els moscles alteracio.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Faisant altération aux nerfs et aux muscles.

CAT. Muscles. ESP. (músculo) PORT. Musculo. IT. Muscolo. (chap. Múscul, musculs; musclo, musclos, mejilló, mejillons : molusco : músculo : mejillón, mejillones. Muscle, muscles : hombro, hombros.)

- Tête.

Plus aut del muscle en amont que tots. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 14.

Pus haut de la tête en amont que tous.

- Omoplate.

Elh muscle e la 'spalla li 'n va devalhar. Philomena.

L' omoplate et l' épaule lui en va abattre.

- Épaule.

La dislocatio del muscle.

(chap. La dislocassió del muscle.)

Als coides et als muscles.

(chap. Als colses y als muscles.)

Trad. d'Albucasis, fol. 67 et 10.

La dislocation de l' épaule. 

Aux coudes et aux épaules. 

L'aze vic so senhor intrar, e venc li encontra, cridan e braman, e volc li metre los pes sobre los muscles. Liv. de Sydrac, fol. 61. 

L'âne vit son maître entrer, et lui vint au devant, criant et brayant, et voulut lui mettre les pieds sur les épaules.

Musec, s. m., lat. musivum, mosaïque. 

Tot fo penhs a musec.

Figuratz a musec.  

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15 et 22.

Tout fut peint en mosaïque. 

Figuré en mosaïque.

ESP. PORT. Mosaico. IT. Musaico. (chap. Mosaic, mosaics.)

2. Mozaic, adj., lat. musaicum, de mosaïque, en mosaïque.

Las paretz d'aquel oratori son depenchas a la mozaica maniera.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 91-92. 

Les murs de cet oratoire sont peints à la manière de mosaïque. 

ANC. FR. Et sont d'or musike aorné. Roman de Partonopeus, t. I, p. 30.

CAT. Mosaic. ESP. PORT. Mosaico.

Mut, adj., lat. mutus, muet.

Hom que nais sortz e mutz, que parlar ni auzir non pot.

(chap. Home que naix sort y mut, que parlá ni escoltá (sentí) no pot.)

Liv. de Sydrac, fol. 61.

Homme qui naît sourd et muet, qui parler ni entendre ne peut.

Ben es mutz, 

E ja, per el, nostre secret

Non er saubutz.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est bien muet, et jamais, par lui, notre secret ne sera su.

Ni oill cec, ni lengua muda.

(chap. Ni ull sego, ni llengua muda.)

T. de Blacas et de Rambaud: Raymbautz. 

Ni oeil aveugle, ni langue muette. 

Temensa m fai mut.

(chap. La temó me fa mut; la po, paó, paor.)

Raimond de Miraval: Belh m' es.

La crainte me fait muet.

- Fig. Paresseux, inactif. 

Tan mi ten de joi mut.

G. Adhemar: Al prim pres. 

Tant elle me tient muet de joie. 

L' emperaire de Fransa non esta pas cum mutz, 

C' ap l' espaza que porta n' a CC abatutz. 

Roman de Fierabras, v. 534. 

L'empereur de France ne reste pas comme inactif, vu qu'avec l'épée qu'il porte il en a abattu deux cents.

Lo reis engles cug qu' a 'l sanglut, 

Car tan lo ve hom estar mut 

De demandar sas heretatz.

Boniface de Castelane: Era pueis. 

Le roi anglais je crois qu'il a le hoquet, car on le voit tant demeurer muet de demander ses héritages.

- Terme de grammaire.

De semivocals ni de mudas ni de liquidas. Leys d'amors, fol. 3.

(chap. De semivocals ni de mudes ni de líquides.) 

De semi-vocales et de muettes et de liquides.

Substantiv. Rendre... als mutz lo parlar. V. et Vert., fol. 22. 

Rendre... aux muets le parler.

ANC. FR. E si dit li Evangiles que cil deaubles estoit muz. 

Trad. ms. de la Consolation de Boèce, liv. I. 

Tous sont devenus plus muts que poissons. 

Ung mut sourd de nature.

Rabelais, liv. III, chap. 24 et 19. 

Et devindrent mutz et taisans.

Roman de Giron le Courtois, fol. 83.

CAT. Mud. ESP. PORT. Mudo. IT. Muto. (chap. Mut, muts, muda, mudes.)

2. Mutir, Mudir, v., lat. mutire, devenir muet, se taire. 

Sa umbra fa mutir totz les cas. Eluc. de las propr., fol. 252. 

(chap. Sa ombra, sombra fa mutí (callá) a tots los gossos. Mutí : quedás mut, fé callá; Mutis y a la gabia. ESP. Enmudecer. Mutis por el foro.)

Son ombre fait se taire tous les chiens.

Denan li fremisc e 'lh sospire, 

Quar sa beutatz fai ma boca mudir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor. 

Devant je lui frémis et lui soupire, car sa beauté fait ma bouche devenir muette.

Mutilacio, Mutilation, s. f., lat. mutilationem, mutilation.

Effusion de sanc, mutilation de membre.

(chap. Efussió de sanc o sang, mutilassió de membre o miembro.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 199. 

Effusion de sang, mutilation de membre.

Per mutilacio o rumpement. Eluc. de las propr., fol. 268.

Par mutilation ou fracture. 

CAT. Mutilació. ESP. Mutilación. PORT. Mutilação. IT. Mutilazione.

(chap. Mutilassió, mutilassions; v. mutilá: mutilo, mutiles, mutile, mutilem o mutilam, mutiléu o mutiláu, mutilen; mutilat, mutilats, mutilada, mutilades.)

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.

Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.

Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.

TERSERA JORNADA

Escomense la tersera jornada del Decamerón, a la que se parle, gobernán Neifile, sobre algú que haguere conseguit en habilidat alguna cosa mol dessichada o haguere recuperat alguna pérduda.

La aurora escomensabe ya a passá de coloradaa ataronjada per la aproximassió del sol cuan lo domenge, eixecada la Reina y feta eixecá tota la compañía, y habénli manat al senescal que preparare lo que ere menesté, rápidamen se van fé carregá totes los demés coses, com si de allí llevantaren lo campo, y sen van aná en los bagaches, dixán als criats en les Siñores y los Siñós. La Reina, en pas lento, acompañada y seguida per les seues dames y los tres joves, guiada per los cántics de unes vin cagarneres o cardelines y atres tans muixóns, per una senda en poc tráfec y plena de verdes herbetes y de flos que al sol que les siñalabe totes escomensaben a obrís, va agarrá lo camí cap a ocsidén, y charrán y fen bromes y rién en la seua compañía, sense habé caminat mes de dos mil passes, bastán abáns de que estiguere a miges la horade tersia, los van portá a una hermossíssima y rica mansió una mica eixecada a un collet. Una vegada a dins y navegán per tot arreu, y habén vist les grans sales, les llimpies y adornades habitassións en tot lo que a una alcoba li correspón, mol la van alabá y reputá al seu amo per magnífica; después, baixán, y veén lo amplíssim y alegre pati, les bodegues plenes de mols carretells en bons vins y un aigua fresquíssima y abundán que de allí manabe, tota per als bous y les vaques, mes encara lo van alabá. Allí se van assentá, voltats de flos y de abrets, y va vindre lo senescal en exquisites dolsaines y mol bons vins. Después van fé obrí un jardí pegat al palau, que estabe voltat per una tápia o muro, van entrá allí, y van aná mirán la seua maravillosa bellesa. Teníe per la vora y pel mich passeos amplíssims, rectes com una flecha y cuberts de parres de moscatell en pinta de doná mols raíms; y tot florit, escampabe tan bona auló que, mesclada en la de mols atres aromes del jardí, los pareixíe está entre totes les fragánsies de lo Orién. Per les vores dels passeos ñabíen rosés en roses blanques y roiges y jazmíns, y no ya de matí sino cuan lo sol estáe mes alt, daball de umbrietes (sombres), sense sé tocat per Lorenzo, se podíe caminá per elles. Cuántes plantes tan ben ordenades ñabíen an aquell puesto! No ne faltabe cap que al nostre clima se adaptare.

Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.

Pero después de caminá mol, veén ara aixó ara alló, habén fet ficá les taules al voltán de la hermosa fon, y cantán allí primé sis cansonetes y dansán algúns balls, cuan va maná la Reina se van ficá a minjá, y servits en bones y delicades viandes, mes alegres se van eixecá y a les tonades y als cántics y als balls van torná, hasta que a la Reina, com ya fée caló, li va paréixe hora de que, qui vullguere, sen aniguere a gitás a fé la michdiada. Algúns sen van aná y uns atres, enchisats per la bellesa del puesto, no van volé anássen, se van quedá allí a llichí llibres de caballeríes, o jugá al ajedrez o a les dames, mentres los atres dormíen.

Después, tots se van eixecá y, habénse refrescat la cara a la fresca aigua, al prat, la Reina va aná prop de la fon, y se va assentá segóns la manera acostumbrada, y se van ficá a contá les históries sobre la materia proposada per la Reina.

Lo primé a qui la Reina va doná lo encárrec va sé Filostrato, que va escomensá aixina:

PRIMERA

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.