Orgañá, homilías, homilíes d´Organyà.

Dicen que en Orgañá se redactaron unas homilías en catalán, supuestamente son de fines del s. XII. Pero es erróneo llamarle así a tal lengua, porque geográficamente tal aldea no era Cataluña, que además aún no existía como entidad geopolítica, como lo podía ser la taifa valenciana, reino de Navarra (824), Castilla (1065), reino de Aragón (desde 1035).

"homilias, latín"

OCCITAN

Este prestigioso historiador nos delimita el territorio catalán de entonces, que se circunscribe a las actuales provincias de Barcelona y Gerona;

"Cataluña la Vieja era un territorio situado entre los Pirineos, el mar y una línea que unía aproximadamente la desembocadura del Llobregat con los macizos del Montsec, y de la que forman frontera los cursos de este río y del Cardoner." (García de Cortázar; La época medieval, Alianza Madrid. 1973)

Pau de Ponts

No tos cregáu tot lo que veéu o lligíu:

https://es.wikipedia.org/wiki/Homil%C3%ADas_de_Orga%C3%B1a

https://www.wdl.org/es/item/14180/

http://www.organya.cat/

https://ca.wikisource.org/wiki/Homilies_d%27Organy%C3%A0

Homilies d'Organyà

d' autor desconegut

Joaquim Miret Sans (transcripció)

Les Homilies d'Organyà són un dels documents literaris més antics escrits en català, per l'època i l'arcaisme d'escriptura el seu llenguatge es troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català.

HOMILIES DE QUARESMA

SEGONS LO MANUSCRIT D'ORGANYÀ

————————

 «Per zo dix sapi salamo. Uanitas uanitancium et omnia uanitas ... set caritas nuncam excidit. Totes les coses del segle son uanitats e caden e tornen enient mas carita iames no cadra e cels qi la segieran ia unqua nos faliran. E per zo si sins uolem gardar de perdicio e de uanitad obs auem a saber qe es caritad. Karitas est dileccio dei et proximi. caritad es propriament qe om am deu mas qe nula res. e tot cristia aixi com si elex fedelment. Aqesta es la mor de Deu e de tot xristia. per zo a nom caritad qar del es pus car qe nula res. Cel om a caritad en si. acui es pus car zo qe pus car li deu eser zo es deu el espirit dom qi ia sempre durara e totes altres coses temporals periran. E per aizo. S. per les coses peridors no uulams lo gog del durable paradis perdre. Ni per les uanitats del segle qui gian om a les penes..... (segueixen algunes ratlles esborrades en la part dreta de la plana).....

 Sapiatz S. [Senyor?] que zo apela o lasmosna caritad..... qar cel qi dona almosna asson proxme fa be et a Deu plader et amor e onranza e deus radrallsen bo gadardo perpetual a c. dobles et als bons et als mals del remedi dinfern e de la gloria de paradis. Sapiatz S. qe tot lo be qe om fa tu diz per bo cor e per pentencia de deu tot es caritat e lauament del anima. E per zo dix sent paul en lapistola que nulla obra non es bona ni perfeita senes caritad zo es cel qi a caritad no ret mal per mal e cels qi estan mal fa auenir. E encara aqel qia caritad no a enuega a nula re e no mou barala a nul om e no mou barales entre uns frares e altres, qia zoa noa ergul. Qi caritad a noqer aqels coses qe sues son, zo es qe no uol la uolluntad de la carn mas solament de lanima. Zo es qe noa cor e mal a fer, mas en seger dretera e ueritad Aqel om. S. qi te la persecucio del segle sapiatz qe noa perfeita caritad qar qe caritad noa paor for de deu. Et encara si dix sent paul en la..... 

 Ex parte enim cognouimus et ex parte prophetamus. De la una part conoxem e de laltra profetam, zo es qe conexem aqest segle qe es nient, empero prohfitam lo regisme de deu lo qel es perfeita causa. E pero aqeles coses qi son del segle periran. Cum essem paruulus loqebar ut paruulus, sapiebam ut paruulus, cogitabam ut paruulus. Qan om es macip penssa aixi com macip e sab aixi com macip. Et empero qan es feit om lex aqeles coses qe son de macip. Moltes coses qe emacipea a feites esment, qar ia a om uergonia a dir zo que dezie qan ere macip. Aixi sera fora aqest segle uil en ues aqel qe es auenir. Donches frares cars aiam carita uera senes ira, senes auarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo qe la caritad de deu sia espandida els nostres cors Q. i. p. d. c. p.

 Dominica in LX.ª In illo tempore cum turba plurima conuenirent et de ciuitatibus properarent ad ihesum dixit per similitudinem. Exiit qi seminat seminare semen suum. S. nostre S. dix aqesta paraula per semblant et el esposa per si elex. Aqel qui ue seminar la sua sement e dementre qe semenaua la una sement cadec prob de la uia e fo calzigad els ocels del cel mengaren aqela sement. Aquest seminador dix. n. s. qe son los maestres de sent eglesia..... . Los auzels del cel qi mengaren..... los diables qi tolen la paraula de deu..... e per males obres. Et aliut cecidit supra petram, et natum aruit quia non habebat humorem. Aqela sement qe cadeg sobre la pedra fo seca per car noi auie humor demostra la paraula de deu qi cad el cor del om e uen diable e la tol del cor, per zo qar noa humor de caritad. Et aliud cecidit inter spinas et simul exorte spine suffocauerunt illud. Et aqela sement qi cadeg en les espines demostra la paraula de deu qi cad entrels auers dels rics omens daqest segle qar pensen de lurs riqezes e no segeixen la paraula de deu e amen les terenals coses e meins preden les cestials. Et aliut cecidit in teram bonam et ortum fecit fructum centupulum. Aixi aqela sement qi cadeg en la bona tera demostra lo cor del bon xhrisptia qi reten be la paraula de deu e la ment en obra.

SIA : sigue, SIAN : siguen.

//

Co es senes auarea / avarea recorde a bellea valensiá, avaríssia / e senes adulteri et senes escarn / del germánic skairnjan: burlás /
e senes neguna oreeza primerament no entemen los apostols de qi. n. s. ordene. E ia dixeren adel interrogabant autem eum discipuli eius qe esset hec parabola. Seiner trastot poderos sia tu platz fes nos entendre aqesta paraula. E. n. s. dix adels uobis datum est nose misterium regni dei ceteris autem in parabolis. A uos es donad a conexer lo mester del regisme de deu pusqe aqels qi no creren per paraules. Donces frares cars rezebam la paraula de la predicacio de ihesu xhrist en goig e retingams la en nostre cor qe diable no la pusca gitar / aragonés gitar : arrojar, a Beseit se díe gitá allacuanta en lo significat de vomitá, aviá, ara sol de tombás, dormí o datra cosa / 
de nostre cor et aixi farem fruit en paciencia senes nulla oreeza. Sapiats. s. qe qi mas se trebalara dels afans de deu en est segle maior gazardo naura el seu regisme. Donces fraires / latín frater / cars / Del latín carus ("volgut"), del protoindoeuropeo *kāro-/ esforcennos qels pecats en que somo nos lexen, e nostres penitencies prenam per zo qe ihesu xhrist nos deu portar denant los angels el cel. Qi. i. p. d. i. l.

 In illo tempore ecce ascendimus ierosalimam et consumabuntur omnia qe scripta sunt per profetas de filio hominis. S. qan. n. s. ihesu xhrispt anaue per les terres de iherusalem ab los seus disciples el los dix zo que del ere auenir aixi com lauengeli odix en aquesta gisa. Ecce ascendimus. i. e. c. o. q. s. s. p. d. f. o. Ara zo dix. n. s. i. x. als seus diciples nos entrarem en la Ciutat de iherusalem e sera acabad tot zo qe de mi an escrit les profhetes. En aital gisa dix. n. s. Yo sere tradid e pres e liad et escopid e lanceiad e pugad en crod e coronad despines et al terzer dia resusetara. Els diciples de n. s. no enteneren adaquela hor les paraules qe el los dizie de la sua passio e de la sua ressureccio entro al dia qe els uideren e conogren com el o ac dit. E qen els no enteneren les paraules qe el los ag dites li fet n. s. un precios miracle dun ceg qe el alumena dauant els. Aqest ceg ere itera prob de ierico et el acaptaues tot zo don uenie. E qan ozi que. n. s. i. x. i pasaue per aqela terra el comenza a cridar en aquesta gisa. Ihesu fili d. d. miserere mei. Seiner fil de d., merce aies a mi et aqeles companges de les gents qi anauen dauant. n. s. manazauen ad aqel ceg e dezienli qe calas. E com els li manazauen el mas li cridaue. Ihesu fili d. d. m. m.. O seiner fil de la uerge merce ages de mi. En. i. quan audi aizo qe tan fort lo pregaue e li clamaue merce, esteg et aturas e fedlos amenar dauant entre la gent gran e demanali qe qeria et el dix. Domine ut uideam. Seiner trostor poderos sia tu platz que ueia et en apres daico. n. s. posa la sua benedita ma sobrels uls del ceg espre el uit. El ceg qan ag uist fed grans gracies a nostre S. esegil en totes bones obres. E les compaines de les gens qan uiderent lo tan gran miracle feren grans gracies e grans laudors a. n. s. S. audid auetz del ceg qe n. s. alumena per la sua vertud e per lo poxeule quel ceg li fazie de merce a clamar per qe el no estaue per los menazadors qil volian fer calar. Et el on mas li menacauen el mas cridaue. Aixi com odid auetz. Ihesu. f. d. d. m, m. S. sapiatz qe aizo porta aital figura de tot pecador qi es en tenebres de mort et en cega de pecad e dauoleza e de no fe. E per aizo S. deuem clamar merce de dia e de nuit a. n. s. qe el nos traga de tenebres de mort e de no fe ens do alumenament de la sua vertut. Aizeles gentz qi menazauen al ceg qe calas porta figura dels fols pensamentz de les cures daqest segle qins destorben en oracions et en bones obres. E per zo. S. fazamo nos aixi com lo ceg o fet e trobarem mercia ab. n. s. aixi com audid auetz per les paraules del sent euengelii. Can. n. s. uenia de iherusalem pendre passio de la ·✠· lo ceg auetz audid li clama merce mas el no la troba a la primera uegada. E com el comenza. n. s. a clamar a forza de cels qil manaien calar. n. s. li ac merce aital com el la demanda qar el li qis uezer et el uit sempre. E nosatre si elex qen sem en tenebres de pecad e de mala uoluntat-pregem n. s. ab bona fe e ab bones obres per zo qe el nos do alumenament de la sua gracia qe nos entendam, la sua paraula e segescam lo seu manament..... mas per la torba del uans pensamentz del segle qins destorben en oracions et en bones obres fazamo o aixi com lo ceg fed qe com mes lo mandauen calar el mas clamaue merce a. n. s. e per zo troba mercia. E nos S. com mas no destorban les cures daquest segle els desirers carnals els uans pensamentz nos mas deuem puxular. n. s. ab pregs e ab oracions et ab deiunis et ab oficis et ab almoines et ab oblacions et ab uegilies et ab romeries et ab bones obres de fe e de caritad entro a. n. s. ne prena merce per lo puxoule de les oracions e de les bones obres aixi com ac merce al ceg qi pouxoula a forza daqueles gens qil manauen calar. E per aixo. s. nos clamem merce e mercia a. n. s. i. xⁱ., qe a forza dels nostres pensamentz e dels desigs carnals qe el nos faza uenir enan memoria et e enan sanitat auera penitencia et auera confessio ens do uida durable per totz temps. Cui est honor et gloria.

Conuertimini ad me in toto corde uestro in ieiunio et fletu et planctu et scindite corda uestra et non uestimenta uestra ait dominus omnipotens S. audir et entendre deuem. n. s. per la sancta scriptura e con nos apela dolzament tornad uos a mi zo dix. n. s. ab tot nostre cor et ab tota nostra pensa no dix merca ab la meitad del cor mas ab tot lo cor perque qar del cor ixen totes les obres qe son feites primerament son pensades e pux son messes en obra. Qi de cor exeunt male cogitaciones del cor ixen males cogitacions homicidis adulteris fornicacions monzonges periuris cobezes auaredes e tots los mals del mon. E per aixo dix. n. s. conuertimini ad me in toto corde uestro tornaduos a mi zo dix. n. s. de tot uostre cor..... de bon cor a. n. s. no no fara daltra causa qan el dix donos cor demostra qe de totz sos pecatz si deu om partir. Car si pren om penitencia de sos pecatz sils a feits dom qe aia mort et altres moltz enrote ab si negu pauc li ual sa penitencia aixi com dix. Quid prodest uiro si tota domus claudatur et unum relinquitur in ea foramen. Quel predes ad om zo dit qi ben tanca sa casa o son castel ei laxa un trauc on entran los laires e rauben lo castel e la maiso. Qel predes ad om qi a pres altrui auer o per engan o per ladronici o per tolta o per fals jutgament e pren sa penetencia o no aqel auer pauc pred li te aquela penitencia et el la cuide pendre o no la pren. E per zo dix. n. s. si ergo offers munus tuum ad altare et. r. f. q. f. t. a. a. u. t. r. i. o. t. a. t. u. p. r. f. f. et tunc. u. o. a. a. Si tu vols a mi uenir zo dix. n. s. e tum uols ren donar del teu uate primerament acordar ab ton proxme a cui mal auras fait. Car enant no redebria tu ni ton do. Aizo aferma sent agosti. Si res aliena non reditur propria quia pecatum sit cum redi posit penitencia nangitur. Aizo dix que no perdonaria deus pas lo pecad ad om qe aia altrui auer si nol red e nossen acorda ab el si far o pod. E si far no o pod si li clam merce. S. bo es altrui auer a pendre mas males a rendre. Qar aixi o trobam en la homelia de sent gregori qe. u. monge fo e qan se dec morir derezi totson auer e partil estirs dos besans qe li oblidaren e per aqels dos besans deg esser perdud en infern et estec ne XXX dies en pena. E per aizo dix. n. s. Conuertimini ad me. i. t. o. u. i. i. et f. et d. c. et. u. c...Tornaduos a mi de tot uostre cor en ieiuni et en oracions et en plorar et en planier et en trencar uostres cors. Trencar manda lo cor per aizo qe om se tola les males cogitacions els pecatz de si. E qes qe peccads aia om faitz entro aizi ne qas qe falimentz ara en la senta qeresma de. n. s. nos deuem tornar a deu ab almosnes et ab uigilies et ab oracions et abones obres qe fazames. E per aizo .S. clamem merce e merca a. n. s. qe el nos do a fer zeles obres per qe la sua amor puxam auer al exir daquest segle. Q. de ipse. p. d. qi. c. p.

Dominica in iclo XL.

 In illo tempore. Ductus est ihesus in deserto a spiritu ut tentaretur a diabolo. Et cum ieiunaset XLª diebus et XLª noctibus postea esurit. S. audir et entendre deuem lo sent evangelii per que aizo uol dir e mostrar qel .n. s. grans penas e grans trebals e grans dolors soferi per nos per aizo qar el nos uolg saluar e trer de poder de diable. Qar en aixi trobam qe el dejuna XLª dies. XLª nuitz qe anc no beg ne menga et en apres si ag fam. S. el no deiuna gens per zo qe el ages peccad feit per qe el deges fer penitencia ni deges deiunar mas per exemple o fet de nos e per zo que nos deiunasem per los nostres peccads. E per aizo qar el deiuna XLª dies e XLª nuitz mostra qe el ere uer deus. Et aizo qe el ag fam mostra ere uer om. E per aizo deuem cretre qe el fo uer deus e uer om. Et en apres si dix leuangeli qe can. n. s. ac fam si ueng lo diable a el e uolglo temtar e dix. Si filius dei es dic ut lapides isti panes fiant. Si tu es fil de deu di a les pedres qes tornen pa e mangan. E .n. s. respos ad el e dix. Non in solo pane uiuit homo. s. i. o. u. q. p. d. o. dei. No uiu om solament de pa mas de les paraules de deu uiu om et es de ueritat car en aixi com lo cors mor si no a pa terenal aitambe mor larma si no a pa cestial. Aizo es la paraula de deu. Qan lo diable uit e conog qe re de azo no faria .n. s. portal en la ciutad senta de iherusalem e posal sus el temple e dixli. Si filius dei es mitete de orsum. Si tu es lo fil de deu laxat cader en aual qe los teus angels ti soferan e not faras mal. E .n. s. respos e dix ad el. Non tentabis dominum deum tuum. Tu ia no tentaras deu lo teu seinor. Qan lo diable uit qe re daizo no faria .n. s. portal in mont oliuis el pus alt mont qi es en la tera de flum iorda e mostrali tot lo mon e tota la gloria del segle e dixli. Tot aizo te mostrad te donare sit gites als meus peds emadores. Ad aqela paraula .n. s. respos e dix. Va de retro satana. Deu el seinor deu om adorar et ad el solament seruir. S. ara podetz audir com es diable mals et es ardidz e com a gran poder. Molt fo ardit qan el uolia tentar aqel seinor qi es .s. de tot lo mon per qel diable pogra cegar sis uolges e gitar en infern si qe iames no nasqes. E .n. s. ac tant gran humilitad per qe el se lexa exaiar a diable a no nos torna ad el ni anc mal no li fed. Mas lexetse ad el portar portar perert et exaiar a seu esperit. Aizo dona a nos exemple qe nos deuem sofrir nostres enemigs e mostra qe no deuem redre mal per mal qe auantz deuem auer paciencia et humilitad per aizo qar diable exaiet .n. s. qi es cab de totz omens. Docs be podem saber qe negu om no escapara qel diable nol exag just ni pecador per qe qar el tenta lo primer om adam qe deus auia feit al seu semblant et a la sua image el auia espirad del seu sent espirit el auia pausad en paradis. Anc aizo nolne gari qel diable nol temtas e nol enganas laintz en paradis. E lo temta per glotonia qen li fet mengar lo pom de paradis lo qel deus li auia uedad. El lo temta de uana gloria qan li dix. Eritis sicut dii. Tu seras aixi com deus. Temtal per auarea qan li dix. Scientes bonum et malum. Tu sabras be e mal. Per aqestes tres coses uolg temtar lo diable .n. s. per aizo qar el uenceg lo primer om adam. Diable exaia .n. s. per glotonia qan li dix que fedes de la pedra pa. E lo exaia de uana gloria qan li dix qes lexas cader del temple qe nos faria mal. Et lo exaia dauarea qan li dix qe lo mon li daria sis gitaue a tera als seus peds el adoraue. S. be ere fol lo diable qe aizo qe feu no ere ni en sompoder. Aizo li uolia donar. Tot era de n. s. zo qe el li uolia donar ni el li prometia. Mas lo diable li uolia tolre tot son regisme e tot som poder si poges. Ara auetz audid com lo diable tenta om per glotonia de mengar e per uana gloria e per auarea. Nousen poden tant dir qe encara no aia mes de folia diable e de maleza. S. gardar nos deuem daqestes coses qe odides auem e guardar nos deuem maierment de tentacio de diable e del seu engan. E gardar nos deuem de mala uoluntad e de leges paraules e de monconges e dergul e de superbia e qe deiunen la senta qerentena ab almoines ab oracions ab bona voluntad qe deuem atendre a sante ecclesia a odir nostres menestris e qe deus nos parcesqe nostres pecats for qe farem. S. dels grans pecats qe fem qan de les fols paraules qe dezim aurem a redre rado al dia del judici per qe .n. s. nos o dix ab la sua domenga boca nonso mana gens per altre. Mas el noso ueng dir propriament del cel ontera aixi com el o dix de omni occiosa quod loccuti fuerint homines reddent racionem de eo in iudicii die. De totes les paraules e de totz los faits qe om fa aura a redre rado al dia del iudici a. n. s. E les prefetes nosen porten garenza. Ret damus domino labiorum nostrorum et predes qi locuntur mondanii. Negu de nos zo dit no enganassem los altres qar tals nia daicels qi cuidara enganar son uedi et engane si elex. S. qant qe aiam feit entro aici ara nosen deuem emendar a. n. s. en aqesta senta qerentena. Qar zo es lo desme del dies de lan qar deuem nostres cors..... fer deiunar et estar en oracions et en fer bones obres qe qan uenra al dia de la resureccio qe dignes siam de redebre lo seu precios de ihesu xrispti. Q. i. p. d. c.

Dominica ua.....

 Egressus ihesus inde cecessit un partes Tiri et Sidonis. Et ecce mulier cananea a finibus illis egresa clamauit dicens ei. Miserere mei domine. f. e. d. f. m. m. a. d. uexatur. S. audir et entendre deuem sent Mateu lapostol et euangelista qe dix enen euangeli qe ades auetz ozid. Dir vol e mostrar qe qan n. s. anaue per la tera si ana el per les teres doltra mar per qe el sa proximaue a la passio que deuie rede en iherusalem tot per zo qels falses iudeus nol anasen cercar en altra terra ia ueng el en les ciutatz qi son en riba de mar qi son molt fortz si qels fils disrael anc no les pogren pendre per forza. Aicestas III. ciutatz apela om per so nom la una tir elaltra Sidon. Aquesta qe om apela tirus. Sg. las tribulacions daquest segle. E laltra qe. o. a. sidon. sg lo poble qi ans del aueniment de . i. xⁱ. menaua diable a mort. Mas ia ueng una femna qi era en aquela terra e auia una fila qi auia mal de dimonis et ela audi dir qe. n. s. ere en aqela tera et exi de sa tera et ana cercar lo seinor per zo qe garis sa fila. E ia ueng la femna en aqela tera e troba lo seinor trastot poderos e clamali merce e dix. fili d. d. mi. mi.. O seiner fil de la uerge merce aies de mi. S. per aqesta femna deuem entendre sancta ecclesia qi ere morta entre la mala gent. Et en aixi com aqesta. f. dementre qe fo en sa terra no clamaua merce a deu tot exoant aqeles males gentz dementre qe adorauen les ydoles e foren descrents no clamaren merce a deu. Donces. S. aqesta femna gran fe ag per qe qan sa fila no mena e creceg qe de sola za paraula de .n. s. garia sa fila. Molt gran sauieza ag ab si aizela f. per qe qar en persona dom conog deu zo es qe uit la umanitad e credeg la diunitad et encara si dix femina fili d. d. m. mi. filia mea. or a. d. uexatur. O seiner fil de dauid la mia fila a mal de demoni. S. per aqesta .f. deuem entendre les gentz qi eren meins credents. Et en aixi com aqesta .f. pregaua per sa fila tot exament sancta eglesia no ceses de pregar per son poble qe uinga a saluament zo es a la fe de crist. Et encara deuem entendre. per la fe de. crist la nostra carn e per la fila la nostra anima. E per zo si la fe es malauta zo es la nostra anima qi es el nostre cors. per nul pecad qe lo cors aia fet. la mare zo es la nostra carn deu clamar merce a deu per deiuni e per almoines. e per oracions. e per tot be feit per qe deliure la fila de poder de diable qi la te. Et encara .s. per la .f. deuem entendre la nostra anima. e per la fila la nostra carn. Aizo deuem saber qe si la fila zo es la nostra carn fa nuil pecad sempre a mal de demoni la anima. E la donc la mare deu pregar. zo qoue a saber qe es la anima qi deu pregar per deiunar e per almoina e per oracions qe deus la deliure daqel pecad en qe es. et encara .s. deuen saber qe .n. s. no respos a la .f. per tres uegades. la primera qar aquesta .f. ere pagana. la segona qe per auentura no dixesen los falses judeus aqesta .f. de la nostra generacio pres carn. e ua a les altres gentz tot per zo qe no agesen escusa los judeus qe nol credegesen. la terza qe uolian prouar si auian misericordia los seus diciples qe pregasen per aqesta .f. ono. Mas ia pregaren los seus diciples al. n. s. seiner sia tu platz aias merce ad aqesta .f.. E per zo qe los falses judeus credegesen qe el ere ihesu crist. ere misericordios ia exaudi el los pregs dels apostols tot per zo qe no dixesen los iudeus aqest no es misericordios. per .la .f. qi clamaue merce a. n. s. deuem entendre qe pos la pasio e la resureccio. e la ascencio. de. ihesu xrist. per la predicacio dels apostols credeg tot lo poble qi ere paga per los apostols qi pregaren. per aquesta .f. deuem entendre los doctors de sancta ecclesia qi dia cotidi pregan deu per els. Et enaxi con los apostols pregauen per la .f. tot exament pregan los preueres per totz cristians qe deus los aport a bona fi. Et en aizo podem conoxer qe deus no od pecadors per qe qar ana aqesta .f. no la uolg audir tro qe ag parlad ab los diciples. zo coue asaber qe qan ag parlad ab los preueres et ele per la penitencia sempre fo deliurada del poder del demoni. Aizo porta significanza de tot peccador qi esta en peca et en males obres. audir nol uol. n. s. oñ can el se part de pecad e de males obres e pren sa penitencia fermament sempre li es perdonad tot son pecat. E per aizo .s. clamen merce e misericordia. a. n. s. qe el nos do adir et a fer zeles obres qe qan exirem daquest segle qe segurament puscam uenir al seu celestial palaz qe el a promes als seus fodels.

 »Dominica III. Erat dominus ihesus eiciens demonium et illud erat mutum.»

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials 

Javier Giralt Latorre, colega de Ignacio Sorolla Amela an algunes investigassions (ells diuen y escriuen recerca) y encuestes, es coautó del llibre. 

La documentació dels arxius aragonesos que conserven originals redactats en català no permet, en la majoria dels casos, remuntar-se més enllà del segle XIV; per aquest motiu, tant des d’una perspectiva filològica com històrica, els documents de la baixa edat mitjana, en particular, i la resta de testimonis que es custodien en els fons aragonesos, en general, contribueixen a la recopilació de referències essencials sobre la llengua antiga de l’Aragó catalanòfon. En la present publicació s’ofereix l’edició de 50 manuscrits en pergamí del segle XIV, en els quals són protagonistes els pobles i la gent del Matarranya (Terol), / Terol no u diu ni escriu dingú del Matarraña / i s’hi analitza la llengua catalana reflectida en aquella scripta. Tot i que, en general, no s’hi perceben particularitats lingüístiques notables, almenys si es contrasten els textos amb altres de la mateixa sincronia, no hi ha dubte que aquesta recerca esdevé una aportació fonamental per conèixer l’estat del català en aquella època dins un territori administrativament aragonès.

• Tapa blanda: 296 páginas
• Editor: Prensas de la Universidad de Zaragoza; Edición: 1 (19 de marzo de 2018)
• Colección: Estudios
• Idioma: Catalán
• ISBN-10: 8417358242
• ISBN-13: 978-8417358242

DEJEMOS LAS COSAS CLARAS, MUY CLARAS.
Asociación cultural amics del chapurriau. 

El pasado día 13-6-18, se celebró en la ciudad de Alcañiz un acto de presentación del libro El català del segle XIV, que trata sobre escritos notariales de esa época encontrados en el Matarraña, a dicho acto asistieron escasamente una veintena de personas, esto demuestra el poco o nulo interés que despertaron entre la población, en la ciudad de Alcañiz viven mas de 1000 personas que hablan Chapurriau, además este libro nos lo venden los defensores de la imposición del catalán en Aragón como la prueba definitiva que lo argumenta todo. Desde esta asociación nos hemos interesado por este libro desde el primer día que tuvimos noticia de su existencia, lo hemos comprado, estudiado, y analizado, hemos llegado a la conclusión que no es ninguna prueba que aclara nada, los defensores de la imposición del catalán en Aragón saben que dicha imposición no se sostiene ni por los pies ni por la cabeza, que no tenían ningún argumento solido que la justifique, por lo que debieron buscar por las profundidades del baúl de los recuerdos para encontrar algo que maquillándolo pudiera parecerse a algo así como un argumento, y entonces sus autores publicaron este libro, en cambio, y esto ellos lo saben muy bien, nosotros si estamos sobrados de argumentos para defendernos, pues nuestra lengua lo Chapurriau  forma parte de nuestra cultura, y también forma parte muy importante de nuestra identidad, y a un colectivo que lucha por defender su identidad como es nuestro caso, nunca le faltaran argumentos por que les salen de su corazón, por que defienden lo mas sagrado que tienen. En este libro hablan de escritos encontrados en la comarca del Matarraña, pues bien nosotros también hemos encontrado escritos similares en esta misma comarca de la misma época pero escritos en un castellano muy antiguo, estamos seguros que los autores del libro en su labor de búsqueda también debieron encontrarse con dichos escritos, y si no fue así pues ahora ya lo saben, en esos años nada era como es hoy en día, las personas que sabían escribir eran muy pocas y lo hacían el la lengua que dominaban, depende si procedían de un sitio u otro los escritos estaban hechos en una lengua u otra. Los escritos citados en el libro están hechos en escritura paleográfica, y calificarlos como de catalán es hacer una interpretación claramente partidista hacia sus intereses, los coetáneos de esa época ni sabían de la existencia de la lengua catalana por que no existía, ni podían llegar a imaginarse que existiría un territorio llamado Cataluña tal y como lo conocemos hoy, esta escritura paleográfica es la madre de nuestras lenguas, de todas Chapurriau, catalán, valenciano, mallorquín, etc..de ella nacieron multitud de dialectos, hoy en día en la época moderna existen territorios diferentes a los de entonces, las actuales regiones, y en Cataluña hace solo unos 100 años crearon la gramática catalana, y solo a partir de entonces se puede hablar de la lengua catalana, pues antes en su territorio se hablaban dialectos hijos de esa lengua madre común, tortosino, ampurdanés, etc. para crear su gramática tuvieron en cuenta a los dialectos hablados dentro de su territorio.  La situación del catalán antes del siglo XX era la misma situación que tenemos aun hoy en Aragón, desde esta asociación pedimos el reconocimiento del Chapurriau como lo que es, una lengua cien por cien aragonesa, evolucionada durante siglos por generaciones de aragoneses, formada por bastantes dialectos ( Fraga, Maella, Valjunquera, La Codoñera. etc.), el Chapurriau es la hermana aragonesa de esa familia actual de lenguas, nacidas de esa lengua romance antigua que se extendió por la Corona de Aragón. Desde hace unas décadas estamos sufriendo una fuerte campaña propagandística en favor del catalán, y en contra de nuestro Chapurriau, nuestros detractores alegan por los cuatro vientos que chapurrear es hablar mal una lengua, cierto es, chapurrear es un verbo castellano que significa eso mismo, pero nuestro nombre es Chapurriau, un sustantivo, este nombre viene de uno de los padres de esa  nuestra lengua madre, el occitano, y sus hablantes nos lo pusieron a todos aquellos que empezábamos a usar dicha lengua (también a los actuales catalanes), en lengua occitana Chapurriau significa mezcla, pues para ellos hablábamos una mezcla lenguas, aclarado este punto queremos también comentar que en diferentes foros, grupos, y no sabemos que mas de los defensores de la imposición del catalán en Aragón, se nos acusa de querer romper la unidad de la lengua (unitat de la llengua), ¿unidad de que lengua?, ¿unidad en torno a que lengua?, ¿al catalán?, ¿acaso el catalán es la lengua madre?. Nosotros sostenemos que somos una familia de lenguas hermanas, diferentes, cada una con su identidad y sus variantes, por lo que a la unidad que ellos quieren decimos claramente NO, pues acabaría con las demás y especialmente con la nuestra al ser la menos numerosa en hablantes, nosotros decimos SI, a la convivencia de estas lenguas, de igual a igual, como iguales son en historia y tradición, decimos SI a la colaboración entre lenguas hermanas y vecinas que son, decimos SI a potenciar nuestros lazos, en lugar de destruirlos. Trabajemos en recuperar la normalidad perdida, ayudándonos como buenos vecinos y hermanos que somos.

//
comentari de Javier Giralt Latorre, dels borinots chulos mes grans que tením a Aragó, professó a la universidat de Saragossa, a la pg de facebook amics del chapurriau . 

Com a coautor del llibre que es va presentar a Alcanyís, vull manifestar públicament la meua tristor al comprovar la desconsideració que traspua l'escrit d'aquesta associació cap a una investigació feta amb tot el rigor que exigeix qualsevol estudi científic /si la enserto la endivino/ basat en documentació antiga. Es podrà estar d'acord o no amb les nostres conclusions, amb la identificació de la llengua, però no accepto de cap manera que es tracti amb aquest desdeny un treball acurat com el nostre. JA JA JA ! Pos no u asseptos, borinot !

Bonas Pasquas, Javieret

Diuen els autors de l'escrit que aquest llibre és venut pels defensors de la imposició del català a l'Aragó; però vull aclarir, perquè ells no ho fan, que naix d'un projecte d'investigació concedit pel Ministerio de Economía y Competitividad del Govern d'Espanya, / ya voleu a España ya, per a que porto perres / dono un projecte que s'ha concebut amb l'objectiu d'estudiar l'aragonès i el català medievals escrits a les nostres terres aragoneses, les dues llengües que foren d'ús oficial dintre de la Corona d'Aragó, al costat del llatí. La realitat històrica és aquesta i no es pot pintar d'una altra manera. Però encara m'entristeix més el menyspreu que es manifesta cap als manuscrits que hem estudiat, segons ells trets "de las profundidades del baúl de los recuerdos"; quin despreci (per dir-ho dialectalment) cap al patrimoni que es conserva a diversos pobles del Matarranya i que hauria de ser estimat per tots els veïns del Matarranya!!! / míral com se enfade lo dropo borinot este / (estigui escrit en la llengua que sigui). Ja ho vam dir a la presentació del llibre: el valor històric dels documents publicats és molt important, a banda del lingüístic, però pareix que no ho creuen així els membres d'aquesta associació. No val la pena entrar en d'altres detalls de tipus tècnic que usen erròniament per desconeixement (com això de ¿"la escritura paleogràfica"?). Només els vull animar (o, perquè no, desafiar) a estudiar els manuscrits que es conserven al Matarranya des d'un punt de vista lingüístic, tant els que estan escrits en català (o chapurreau medieval per a ells) com els que estan escrits en castellà; estic convençut que les seues aportacions seran ben profitoses per a tots (i, si n'han fet alguna, per favor, ens ho poden fer saber). Serà aquesta una bona manera d'afavorir la germanor que reclama aquest manifest.

Javieret, mírat com se escribíe al 1196 lo aragonés (o es ocsitá?) y cuan parlos de idioma valensiá, ocsitá, y no de dialecte del provensal com es lo catalá que fas aná, entonses igual te fach una mica de cas. 

A la mateixa página, Franchi Farmer Gabon Irunya #Altsasukoakaske, amiguet de Ignacio Sorolla Vidal, que per naixó escriu lo seu nom com Natxo, me volíe insultá, se bloquege y abán. Tamé es amiguet de Marcel Pena y de los catalanistes que ressibixen al etarra de Bildu Arnaldo Otegi. Lo paregut en Los Draps, que canten cansons com feixistes al PP, no es casual, la llibertat de expresió sol es pan ells, natros no podem di lo que volem. En dos paraules, catabatasunos y catanazis. Igual no saben que lo fascismo ere un movimén sossialista. Me envíe un missache per messenger en lo nick monegros wood, monegrian wood y me escriu aixó. Te espero a consevol jusgat de Alemania, que es aon vic mes de 165 díes al añ.

Viva Franco!

Joan Roís de Corella, llengua valensiana

Péndret per imbéssil es que te diguen que Joan Roís de Corella escribíe en dialecte catalá cuan ell mensione que ere en llengua valensiana.

Alexandre Cirici los catalanes escribimos en valenciano o en leridano

Hasta la wikitroles diu: 

Joan Roís de Corella (Gandía o Valencia, 1435 - Valencia, 1497)​ fue un poeta, caballero y sacerdote valenciano del siglo XV, que escribió en valenciano. En su legado literario, tanto en prosa como en verso, se encuentran obras de temática religiosa, amatoria y de otros temas, y se dejan notar los indicios de la cultura y erudición del renacimiento.

https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella

y la viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella diu :

Joan Roís de Corella (Gandia o València, 28 de setembre de 1435 - València, 6 d'octubre de 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida com la seva obra estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement.

Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), estava emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina i tingué una íntima relació amb el poeta Ausiàs March, trenta anys més gran que no pas Joan Roís. Així, el 1443, fou un dels testimonis en el contracte matrimonial entre el poeta i la seva segona muller (Joana Escorna). 

De la mare, només en sabem que es deia Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es féu frare, Lluís i Dalfina. Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos, sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. Aquesta dada és interessant de tenir en compte per a després poder entendre alguns aspectes bàsics de la seva obra. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia. La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir que ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris. De molt jove, pels volts de la vintena d'anys, entre 1453 i 1456, s'inicià en l'exercici de l'escriptura. Una mostra interessant d'aquesta pràctica seria, entre d'altres, el debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, qui elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries. La seva vida sentimental fou molt intensa, ja que a partir de les nombroses aventures amoroses anònimes a què fa referència al llarg dels seus escrits, han pogut ser documentades diverses experiències. Així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut; les de Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; les de Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, les hagudes amb Isabel Martines de Vera. Amb aquesta última dama, de qui no sabem res referit al seu estat, les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir de 1473, ja que l'any següent els nasqué un fill. En aquella data, Roís de Corella ja devia haver entrat en els ordes sacerdotals, únic motiu que possiblement l'impedí d'esposar la dama. Aquesta hipòtesi és ratificada pel procés seguit per tal d'atorgar testament. El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seva germana Dalfina. Entre els objectes que hi havia, hi era la biblioteca de l'escriptor. Un total de 780 volums foren donats a la seva mort als frares del convent de Sant Francesc de València. Tanmateix, un cop mort el poeta, els hereus reals foren els fills haguts amb Isabel Martines de Vera. Quatre dies després de la defunció, Dalfina féu donació voluntària de l'herència a Joan Roís de Corella, donzell, i Estefania Roís de Corella, donzella. La qual cosa ens ratifica que, pels voltants de 1473, devers els quaranta anys, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de l'amistançada ni dels fills naturals. En morir Roís de Corella tenia una cambra a la seva disposició al convent de Sant Francesc, prova de la seva creixent religiositat a mesura que s'anà fent vell. Efecte tot plegat del penediment que degué sentir de la passada vida mundana. 

Aquesta vida tan agitada ens fa entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars. Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana. La seva obra –escrita en vers i en prosa, i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres. Roís de Corella és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista als Països Catalans i fou l'últim escriptor important de renom fins a la Renaixença. L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions. En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Una altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia. En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasíl·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana. La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa. Roís de Corella fou un gran coneixedor de la literatura clàssica i enllaçà amb Bernat Metge amb la voluntat humanística de reconstruir damunt de la llengua catalana el prestigi literari del llatí clàssic. Aquestos objectius no es van aconseguir perquè en arribar el Renaixement, la literatura catalana culta inicia la seva davallada. L'autor clàssic que més s'ajustava a la seva personalitat enamoradissa fou Ovidi, i d'aquest prengué la temàtica argumental i el dramatisme sentimental de les seues narracions. Pel que fa als clàssics més contemporanis, cal destacar, sobretot, Boccaccio, de qui imitarà les tècniques de la narrativa sentimental.

L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522), L'obra literària de Roís de Corella, per la diversitat dels temes i les tècniques emprades en escriure-la, exemplifica com cap altra els canvis profunds que es produïren en les nostres lletres de finals del segle XV. Joan Lluís Marfany (Barcelona, 1943), catanazi com ell a soles, ha qualificat la seva poesia com un camí sense demà, com les obres del doctor Artur Quintana, què ni tenen demà ni tenen avui. I així fou, fent-ho extensible també a la prosa. 

Autor de formació i temàtica fonamentalment medieval, fou el brillant epígon d'un llarg període de normalitat literària, que podia haver estat el punt d'arrencada de la modernitat del barroc valencià. Però les circumstàncies històrico-culturals no el permeteren. L'aristocràcia, classe a la qual pertanyia Corella i d'on procedien la major part d'escriptors de l'època, era la que havia d'haver potenciat la presència de l'obra corelliana en les lletres del XVI partint, sobretot, de la gran popularitat que assolí en vida i dels nous camins estilístics i tècnics que oferia. Tanmateix, després de la guerra de les Germanies (1520-1522), l'agombolament d'aristocràcies al voltant de Germana de Foix, inicià un procés d'intensíssima castellanització de les lletres valencianes a Valencià. És cert que l'obra de Corella influí significativament alguns autors valencians que s'expressaven en castellà (Gaspar Gil Polo), però la traducció genuïna s'havia trencat i Corella i la seva obra caigueren en l'oblit més absolut o en una mala valoració per part d'alguns erudits il·lustrats, fins pràcticament els nostres dies. I encara, recentment, Jordi Carbonell ha pogut afirmar: és el menys conegut i el menys estudiat dels clàssics de la literatura valenciana. S'ha designat Corella com el nostre últim gran escriptor medieval. Seguint l'ús d'aquests tòpics, també podríem dir que és en alguns aspectes el primer escriptor no medieval. Fou un dels màxims conreadors del que a finals del XV s'anomenava valenciana prosa. En definitiva, el terme no volia dir altra cosa que una manera d'escriure el català afectada, culta, ampul·losa i retoritzant, tendència aquesta que tot just iniciada podia haver-nos aconduït, en circumstàncies normals, envers una plenitud barroca amb les mínimes influències castellanes. En el pla estrictament temàtic, Corella féu ús com a matèria literària de nombrosos elements autobiogràfics, sentimentals i referits a l'entorn social. D'altra banda, trobem que aplica als seus personatges una incipient tècnica d'anàlisi psicològica, basada, sobretot, en l'expressió dels seus sentiments (amor, alegria, tristesa, solitud, angoixa...). I és també en aquest nivell on se serví dels elements de la naturalesa com a contrapunts dels diversos estats d'ànim. És remarcable, sobretot a la Tragèdia de Caldesa i l'Oració per citar només dos exemples, l'interès que sentí Corella per ambientar les seves obres d'acord amb els gustos teatralitzants del Renaixement. Les accions se situen en el marc d'unes acurades escenografies i són narrades amb una llengua feta d'imatges poètiques de gran plasticitat, les quals fan pensar més d'una vegada en un esbós de pintura. Malgrat el que podria fer pensar aquesta tendència al to grandiloqüent, aquest sempre és intimista, delicat, la qual cosa en aquells moments significava una important innovació literària. Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l'acostà, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, vers la nova musicalitat de la lírica italiana. Conreà també el virolai i se serví de forma esparsa del vers d'arte mayor de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplicava determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits fragments en vers de la seva producció. En definitiva, l'actitud humana i l'obra de Corella, tal com remarca Carbonell, són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc. Les lluites guerreres han estat substituïdes per les amoroses amb actituds molt més properes a l'humanisme. L'amor però, ja no respon als usuals i gastats tòpics de l'amor cortès trobadoresc. Els esquemes han estat capgirats i, amb ells, en gran part, els sistemes de valors. Així, Corella és lluny del misogínia medievalitzant. Les dones prenen un paper destacat en la ficció literària. Potser en part, aquesta innovació fou deguda al fet que el nucli més important de seguidors de la seva obra fos femení. Recordem els versos de Jaume Gassull:

Diga-us-ho ella,
que del senyor Mossèn Corella
lig lo més dies
totes les seues poesies. 

En la idealitat narrativa la dona és tractada amb mentalitat moderna. A part de ser les protagonistes de les històries, en narren els fets. Ara bé, quan Corella passa a descriure experiències personals en el camp de les relacions amoroses, sura la realitat misògina medieval, tot i que amb una variada gamma de trets innovadors i personals. Així, quan ha d'afrontar l'engany de l'amada, ho fa prenent una actitud d'una profunda sinceritat, quedant com a cornut i havent d'acceptar el triomf de la dama. Una actitud tan teòrica com es vulgui, però que prefigurava una modernitat literària definida pel mateix poeta al final de la Tragèdia de Caldesa, com quan exclama: Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa. Així doncs, per Corella, la literatura a part de l'art, transmissora d'idees, eina moralitzadora...era, sobretot, una via de desfogament, tal com l'entengueren molts anys després -segons Joan Fuster- els romàntics. Tot el conjunt d'aportacions personals de Corella a la nostra literatura, vistes amb una suficient perspectiva històrica, les trobem ben allunyades de les modes en voga de l'època, bo i prefigurant un cas excepcionalment singular en la literatura europea de finals del segle XV. (3) Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa. Cal destacar la Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1458, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. L'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval. El Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals de la ciutat de València, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosis de Ovidio. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decamerón de Boccaccio.

Les obres religioses foren escrites durant la seva maduresa; també hi alterna la poesia amb la prosa. La prosa religiosa, igual que la poesia, són escrites amb les mateixes tècniques que en la literatura profana. Aquestos poemes són també una prova de la falta de vocació religiosa de l'autor, ja que, igual que en altres poemes religiosos, s'observa un to desapassionat i distant. La vida gloriosa de santa Anna es tracta d'una amplificada i dilatada biografia de la mare de la Verge Maria. Apareix el tema del matrimoni que durant molts anys no té descendència. Quant a l'estil, cal assenyalar que aquesta obra no presenta el característic estil pompós i retòricament complicat propi de Corella, probablement perquè anava adreçat a una dona inculta que havia d'entendre el text. A Història de la gloriosa santa Magdalena narra la història de santa Magdalena, bevent de fonts bíbliques, i després acull les divulgades llegendes de penitència de l'antiga pecadora. Aquesta és una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada amb un estil renaixentista i recaragolat sintàcticament i retòricament. La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob degué ser creada quan Corella ja tenia el títol de mestre en Teologia. Es tracta d'una gran amplificació dels capítols del Gènesi, que narren els fets de Josep. El cartoixà, que es tracta d'una traducció de la Vita Christi, va ser escrit pel cartoixà Ludolf de Saxònia, datat entre 1348 i 1377. La traducció corelliana va aparèixer impresa en quatre lliuraments i reisqué fabulosament: despertà fins i tot l'interès del rei Ferran el Catòlic. El Psalteri es tracta d'una traducció de salms sobre el text de la Vulgata, amb cultismes procedents del llatí. Poesies marianes es tracta de l'única obra religiosa en vers creada per Corella. Dintre d'aquest grup cal esmentar la Vida de la sacratíssima verge Maria amb rimes. La Vesió és un escrit que té tres propòsits: raonar teològicament la puresa de la concepció de Maria, descriure un nou retaule de la capella de Nostra Senyora de Gràcia (que es venerava a l'església de Sant Agustí de València), i lloar mossèn Fernando Díeç.

És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la mostra literària està més marcada per l'estil. Pretén acostar-se als més típics termes de l'antiguitat clàssica per tal de reflectir estats passionals. La narració mitològica permet tota mena de filigranes retòriques i d'exhibicions de mestratge en l'elegant ordenació i cadència dels mots. En aquestes obres Ovidi exercí una gran influència sobre Corella. Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe és una trilogia que recull tres dissortats amors que Corella compara amb el seu propi fracàs amorós. La primera part explica la història de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare, Cínaras. Està narrada en primera persona i la trobem en forma de plany. La segona part és la lamentació de Narcís, causada pel seu propi enamorament en veure's reflectit a l'aigua clara. La tercera part se centra en el llarg parlament dels dos joves, Tisbe i Píram, per trobar-se fora de les seves cases respectives. En Història de Biblis, qui s'enamorà de Cauno, germà seu, Corella conserva la intenció d'aquells versos, encara que actualitzà diferents detalls a la realitat quotidiana del s.XV. El raonament de Telamó e de Ulixes en lo setge de Troia davant Agamenó aprés mort Aquil·les sobre les sues armes. Els raonaments són unes peces de tipus oratori, d'estil elevat i contundent, amb troballes en l'expressió i un cert dramatisme. A Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d'Astianacres Corella col·loca en boca de la reina Hècuba la descripció de la fi de Troia. Tota l'obra d'Història de Jason e Medea és posada en llavis de Medea, que explica la ingratitud de Jason per donar exemple a les dones. La Història de Leànder i Hero és escrita en prosa amb la particularitat que intercala versos estramps.

Després de tot un corrent humanístic que arrenca de Bernat Metge, el principal interès del qual era la moralització i l'ensenyament amb importants dosis del pensament medievalitzant, sorgeix la figura de Roís de Corella, qui influït pels nous aires italianitzants volgué fer en certs aspectes de l'Humanisme una assimilació purament literària, estètica. En aquest sentit, l'Ovidi de l'Ars amandi, de les Heroides i de les Metamorfosis en foren la font clàssica més destacada. 

De la influència dels humanistes del quatre-cents italià, cal destacar-ne Boccaccio, traduít al chapurriau, de qui prengué l'exemple del període ciceronià i les tècniques de la narració sentimental, que en el cas corellià estigueren tan impregnades del to autobiogràfic. La prosa de Corella és original temàticament en comtats casos. Aspecte aquest que tenia ben poca significació a l'època. Solia elaborar les seves proses a partir de temes extrets dels clàssics, fent-ne, això si, unes recreacions a vegades personalíssimes. (4) En primer lloc cal referir-se a la Tragèdia de Caldesa de contingut autobiogràfic. És una peça més aviat curta però la més reeixida literàriament del conjunt. Per una referència històrica del text, sabem que fou escrita pels voltants de 1458. L'acció se situa a la ciutat de València i narra com una donzella de molt temps desitjada per l'autor, tanca aquesta en una cambra mentre ella festeja amb un altre home de condició vilana. L'autor ha de contemplar l'engany per una petita obertura amb la consegüent indignació i nerviosisme. Es descarrega emocionalment mitjançant un poema, que es pot considerar dels millors de la producció corelliana. La dama ha d'admetre la seva culpa amb una total submissió.(5) Corella escriví les mostres d'aquest gènere molt probablement entre 1456 i 1462. La primera i més extensa és el Debat epistolar amb el príncep de Viana, escrit entre 1456 i 1458/61, que conté elements temàtics que el relacionen amb la Tragèdia de Caldesa. El tema del debat és el d'haver de triar entre dues dames, una que estima i no és corresposta i, l'altra que és desitjada però que en canvi no estima. Lletres d'Aquiles e Policena (volum IV, pàgs. 31 i 32), Lletres a Iolant Durleda i Lletra consolatòria poden, pel seu estil, ser datades vers 1458. Iolant Durleda, dama no identificada, podria, segons Riquer, ser la mateixa Isabel Martines de Vera. Li adreça dues breus lletres. En la primera li demana resposta per tal de concertar una entrevista; en la segona constata la joia de l'amant d'haver vist secretament l'amada. Totes dues es clouen amb versos, i són els de segona: Jo desig ésser vostre, e la sort mia / no ho vol que ho sia que insinuen la possibilitat que Corella ja fos eclesiàstic. A la Lletra consolatòria diu Corella: E per ço germà e senyor, he pres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, referència que podria fer pensar novament en el príncep de Viana. El tema tracta del consol per al germà e senyor que ha sofert un conflicte amorós. Corella bescanta les dones que cerquen l'home que poden dominar i s'allunyen del qui les vol submises. De La lletra que Honestat escriu a les dones, datable vers el 1462, només ens n'ha pervingut el fragment final, sobre la mort d'una dona virtuosa. El Triümfo de les dones és un llarg parlament de la Veritat, personatge al·legòric, en defensa del sexe femení. Obra a contracorrent de la misogínia de l'època, fou escrita com a conseqüència de la polèmica suscitada pel Maldezir de mujeres de Pere Torroella. El títol sembla manllevat a consciència del Triunfo de las mujeres del castellà Juan Rodríguez del Padrón. L'obra es clou amb 18 versos adreçats a la Verge. Cal mencionar dos epitafis breus. Un en prosa, datable el 1482, dedicat a la Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar. L'altre, en vers, dedicat al cavaller Perot de Penarroja. Tots dos cavallers valencians morts en la guerra de Granada.

• «Joan Roís de Corella». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
• Obra de Roís de Corella digitalitzada
• Poesia de Joan Roís de Corella a RIALC
• "La revaluació crítica de Joan Roís de Corella"
• "«La sepultura» de Roís de Corella, amb una postil·la"