Mostrando las entradas para la consulta vigilies ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vigilies ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare, caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.

Ya calle Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta manera va escomensá a di:
Amoroses Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá un flare de un castic gravíssim.
Va ñabé a Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía, cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.
Per lo que, arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell, transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella, va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí; después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora. Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:
- Vach a eixí a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.
Y eixín y tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
Lo abad, per a podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta. La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va escomensá a di:
«Bah, ¿per qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá? Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre lo be que Déu mos envíe».
Y diénse aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad: ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.
Lo flare, que habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y, veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó. Lo flare rápidamen va contestá:
- Siñó, yo no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.

primera-jornada-novela-quinta

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA.

Paganín de Mónaco li robe la dona a micer Ricciardo de Chínzica. Éste, sabén aón está ella, va y se fa amic de Paganín; li demane que lay torno y ell, si ella vol, lay consedirá. Ella no vol torná en ell, y mort micer Ricciardo, se case en Paganín.

Tots los de la compañía van alabá per bona la história contada per la seua Reina, y Dioneo, lo únic que faltabe per novelá a la presén jornada, después de fé moltes alabanses de ella, va di:
Hermoses Siñores, una part de la história de la Reina me ha fet cambiá de opinió, volía contán una pero ne contaré un atra. La bestialidat de Bernabó (encara que acabare be) y de tots los demés que se creíen lo que ell mostrabe. Algúns, anán pel món ara en ésta y ara en aquella entretenínse, se imaginen que les dones dixades a casa se estarán de brassos crusats, com si no sabiguérem los que entre elles naixém y creixém y estém, qué es lo que les agrade. Y contánla tos mostraré cuánta es la simplesa de estos, y cuánta la de qui, pensánse mes poderosos que la naturalesa, se creuen (en fantástics raonaméns) que poden fé lo que no poden y se esforsen per portá a datres a lo que ells són.
Va ñabé un juez a Pisa, mes dotat de ingenio que de forsa corporal, de nom micer Ricciardo de Chínzica, qui, creén podé satisfé a la seua dona en les mateixes obres que fée per als seus estudis, sén mol ric, en no poca solisitut va buscá a una dona hermosa y jove per cónyuge, cuan tan de una com de l´atra, si haguere sabut aconsellás ell mateix com fée als demés, debíe fugí. Y u va conseguí, perque micer Lotto Gualandi li va doná per dona a una filla seua de nom Bartolomea, una de les mes hermoses y vanidoses joves de Pisa, encara que allí ne ñan poques que no pareguen sargantanes mossegadores y cuqueres.

Lo juez, portánla en grandíssima festa a casa seua, y selebrán unes bodes hermoses y magnífiques, va assertá la primera nit a tocála una vegada per a consumá lo matrimoni, y poc va faltá per a que
faiguere tables; pel matí, com ere fluix y sec y de poc espíritu, va tindre que reconfortás en garnacha y en dolsos, y en atres reméis torná a la vida.
Pos este siñó juez, habén adeprés a valorá milló les seues forses que abáns, va escomensá a enseñáli an ella un calendari bo per als chiquets que adeprenen a llichí, y potsé fet a Rávena. Tal com li enseñabe, no ñabíe cap día al que no se selebrare una festa o mes de una; per diverses raóns li enseñabe que lo home y la dona debíen abstíndres de tals ajuntaméns, afegín an ells lo dijú y les cuatre témporesy vigilies dels apóstols y de mil atres sans, y divendres y dissaptes, y lo domenge del Siñó, y tota la Cuaresma, y sertes fasses de la lluna y atres moltes exepsións, pensán potsé que tan conveníe descansá de les dones al llit com descansos ell se preníe al pleitejá les seues causses. Y esta costum, no sense gran melancolía de la dona, a qui potsé tocabe una vegada al mes, y ben just, per mol tems va mantindre; sempre guardánla mol, per a que cap atre anare a enseñáli los díes laborables tan be com ell li habíe enseñat los díes de festa. Va passá que, fen molta caló, a micer Ricciardo li van entrá ganes de aná a recreás a una possessió seua mol hermosa prop de Montenero (Montenegre), y allí, per a péndre lo aire, quedás algúns díes. Y va portá en ell a la seua hermosa dona, y están allí, per a entretíndrela una mica, va dessidí un día eixí a peixcá; y en dos barquetes, ell a una en los peixcadós y ella a un atra en les atres dones, van aná navegán y, sentínse a gust, se van adentrá al mar unes cuantes milles casi sense acatássen. Y mentres estaben atentos mirán, de repén una galera de Paganín de Mónaco, entonses mol famós pirata, va apareixe, y vistes les barques, se va adressá cap an elles; y no van podé fugí antes de que Paganín arribare an aquella a la que anaben les dones, y veén a la hermosa Siñora, sense vóldre datra cosa, y veénu micer Ricciardo que estabe ya an terra, pujánla an ella a la seua galera, sen va aná. Sabén lo selós que ere micer lo juez, que teníe temó hasta del aire, no cal preguntá si li va doldre. Sense profit se va queixá, a Pisa y a datres puestos, de la maldat dels corsarios, sense sabé quí li habíe robat la dona o aón la habíe portat. A Paganín, al vórela tan hermosa, li va paréixe que habíe fet un bon negossi; y no tenín dona va pensá quedás en ella sempre, y com plorabe mol va escomensá a consolála dólsamen. Y, vinguda la nit va escomensá a consolála en los fets, pareixénli que de poc habíen servit les paraules durán lo día; y de tal manera la va consolá que, abáns de que arribaren a Mónaco, lo juez y les seues leys se ni habíen anat de la memória y va escomensá a viure en Paganín com la mes alegre del món. Portada a Mónaco, ademés dels consols que de día y de nit li donabe, honradamen com a la seua dona la teníe. Después de sert tems, arribán als oíts de micer Ricciardo aón estabe la seua dona, en ardentíssim dessich, pensán que dingú sabíe verdaderamen fé lo que fee falta per an alló, se va disposá a anay ell mateix, y a gastá en lo rescate consevol cantidat de dinés; y fénse a la mar, sen va aná cap a Mónaco, y allí la va vore y ella an ell. Ella, per la tarde, lay va di a Paganín y lo va informá de les seues intensións. Al matí siguién, micer Ricciardo, veén a Paganín, se va arrimá an ell y va establí en ell en un momén gran familiaridat y amistat, fingín Paganín no reconéixel y esperán a vore aón volíe arribá. Pel que, cuan li va paréixe be a micer Ricciardo, com milló podíe y del modo mes amable, va descubrí la raó per la que habíe vingut, rogánli que demanare lo que vullguere y li tornare la dona. A lo que Paganín, en la cara alegre, va contestá:
- Micer, sou benvingut, y contestántos, tos dic:

Es verdat que ting a casa a una jove que no sé si es la vostra dona o de algún atre, perque a vos no tos coneixco, ni an ella tampoc, sol de alguna vegada que en mí ha estat un ratet. Si sou vos lo seu home, com diéu, yo, com pareixéu gentilhome amable, tos portaré aon está ella, y estic segú de que tos reconeixerá. Si ella diu que es com diéu, y vol anássen en vos, per amor de la vostra amabilidat, me donaréu de rescate per nella lo que vos mateix vullguéu; si no fore aixina, faríeu una canallada volénmela traure perque yo soc jove y puc tindre una dona igual que consevol atre, y espessialmen ella que es la mes agradable que hay vist may. Va di entonses micer Ricciardo:
- Per sert que es la meua dona, y si me portéu aon ella está, u vorás pronte: me se aviará al coll; y per naixó te demano que no sigue de atra manera que com tú has pensat.

- Pos entonses - va di Paganín - aném.
Van aná, pos, a casa de Paganín y, están ella a una cámara seua, Paganín la va fé cridá; y ella, vestida y preparada, va eixí de una cámara y va vindre aon micer Ricciardo en Paganín estaben, y va fé tan cas a micer Ricciardo com lay haguere fet a consevol atre forasté que en Paganín haguere vingut a casa seua. Lo que veén lo juez, que esperabe sé ressibit per nella en grandíssima festa, se va maravillá mol, y va escomensá a dis:
«potsé la melancolía y lo llarg doló que hay passat desde que la vach pédre me ha desfigurat tan que no me reconeix».

Pel que li va di:

- Siñora, car me costará habét portat a peixcá, perque un doló paregut no vach sentí may com lo que hay tingut desde que te vach pédre, y tú no pareixes reconéixem, pos tan fura me dirigixes la paraula. ¿No veus que soc lo teu micer Ricciardo, vingut aquí a pagáli lo que vullgue an este gentilhome, per a recuperát y portát en mí; y ell, la seua mersé, pel que yo vullga donáli te torne a mí?

La dona, giránse cap an ell, sonrién una miqueta, va di:

- Micer, ¿me u diéu a mí? Miréu que no me haigáu pres per un atra perque yo no men enrecordo de habétos vist may.
Va di micer Ricciardo:

- Mira lo que dius: míram be; fes memória y vorás que soc lo teu micer Ricciardo de Chínzica.

La Siñora va di:

- Micer, perdonéume: no me es honesto mirátos mol com tos imaginéu, pero tos hay mirat prou com per a sabé que may tos hay vist abáns. Se va imaginá micer Ricciardo que fée aixó de no volé confessá o reconéixeu per temó a Paganín pel que, después de un ratet, va demaná per mersé a Paganín que li dixare parlá en ella a una cámara. Paganín va di que sí a cambi de que no la besare contra la seua voluntat, y va maná a la dona que aniguere en ell a la alcoba y escoltare lo que vullguere díli, y li contestare com vullguere. Anánsen, pos, a la alcoba sols la Siñora y micer Ricciardo, en cuan se van assentá, va escomensá micer Ricciardo a di:
- ¡Ay!, Cor del meu cos, dolsa alma meua, esperansa meua, ¿no reconeixes al teu Ricciardo que te ame mes que an ell mateix? ¿cóm pot sé? ¿estic tan desfigurat? ¡Ay!, bonicos ulls meus, míram una mica.

La dona va escomensá a riure y sense dixál seguí, va di:

- Be sabéu que no soc tan desmemoriada que no sápiga que sou micer Ricciardo de Chínzica, lo meu home; pero mentres vach está en vos vau mostrá conéixem mol mal, perque si éreu sabio o u sou, com voléu que de vos se penso, tos va faltá lo coneiximén de vore que yo era jove y fresca y gallarda, y sabé lo que les dones joves demanen (encara que no u diguen per vergoña) ademés de vestí y minjá; y lo que féeu be u sabéu. Y si tos agradabe mes lo estudiá les leys que a una dona, no haguéreu tingut que péndre estat; encara que a mí me pareix que may vau sé juez sino pregoné de fires y festes, de dijú y de vigilies. Y tos dic que si tantes festes haguéreu fet guardá als llauradós que llauraben les vostres terres com féeu guardá al que teníe que entrecavá lo meu hortet, may haguéreu arreplegat un gra de blat. Me hay doblegat a qui Déu ha volgut, com piadós defensó de la meua juventut, en qui me quedo an esta alcoba, aon no se sap lo que són les festes, dic aquelles que vos, mes devoto de Déu que de serví a les dames, tantes ne selebrábeu; y may per esta porta van entrá dissaptes ni domenges ni vigilia ni cuatre témpores ni cuaresma, que es tan llarga, mes que de día y de nit se traballe y se carde la llana; y desde que una nit van tocá a maitines, be sé cóm va aná lo assunto mes de una vegada. Y, aixina, vull quedám en ell y traballá mentres siga jove, y les festes y les peregrinassións y fe dijú esperá a féles cuan siga agüela; y vos anéu en bona ventura tan pronte com pugáu y, sense mí, guardéu cuantes festes vullguéu.

Micer Ricciardo, sentín estes paraules, patíe un doló insoportable, y va di, cuan ella callabe:
- ¡Ay, dolsa alma meua!, ¿quines paraules són estes que me has dit? ¿no mires lo honor dels teus paréns y lo teu? ¿vols de ara en abán quedát aquí de barragana en éste, y en pecat mortal, en ves de a Pisa sé la meua dona? Éste, cuan lo haigues fartat, en gran reprobassió te fotrá al carré; yo te tindré sempre amor y sempre, encara que yo no u vullguera, siríes la ama de casa meua. ¿Tens que abandoná lo teu honor per este dessich desordenat y deshonesto, y a mí que te vull mes que a la meua vida? ¡Ay, esperansa meua!, no diguéu aixó, dignáutos vindre en mí: yo de ara en abán, ya que conec lo teu dessich, me esforsaré; pero, dols be meu, cambia de opinió y víne en mí, que no hay tingut cap cosa bona desde que me vau sé arrebatada.
Y la dona li va contestá:

- Pel meu honor no crec que dingú, ara que ya res pot fes, se preocupo mes que yo: ¡ojalá se hagueren preocupat los meus paréns cuan me van entregá a vos! Y si ells no u van fé pel meu, no vull yo féu ara pel de ells; y si ara estic en pecat mortero, alguna vegada estaré en pecat macero: no tos preocupéu mes per mí. Y tos dic mes, que aquí me pareix sé la dona de Paganín y a Pisa me pareixíe sé la vostra barragana, pensán que segóns les fasses de la lluna y les escuadres geométriques debíem vos y yo ajuntá los planetes, mentres que Paganín tota la nit me té en brassos y me aprete y me mossegue, ¡y cóm me cuide, que u digue Déu per mí!

Diéu encara que tos esforsaréu: ¿en qué?, ¿en empatá en tres basses y eixecála a palos? ¡Ya vech que tos hau fet un caballé de pro desde que no tos hay vist! Caminéu y esforséutos per viure: que me pareix que estéu a pensió, tan arguellat y prim me pareixéu. Y encara tos dic mes: que cuan éste me dixo, a lo que no me pareix disposat, no penso torná may en vos que, exprimíntos tot sansé no podríe fes en vos ni una escudella de salsa, perque en grandíssim mal meu y interés y rédits allí vach estáy una vegada; pel que a un atra part buscaré la meua manduca. Lo que tos dic es que no ñaurá festa ni vigilia aon penso quedám; y per naixó, tan pronte com puguéu, anéu en Déu, si no, cridaré que voléu forsám.

Micer Ricciardo, veénse en apuros y veén la seua locura de triá una dona jove están apátic y sén casi impotén, en doló y tristesa, va eixí de la alcoba y va di a Paganín moltes paraules que de res li van valé. Y sense habé conseguit res, dixada la dona, sen va entorná cap a Pisa, y se ni en va aná lo cap de tan doló. Cuan anabe per Pisa, a qui lo saludabe o li preguntabe algo, no contestabe res mes que:

- ¡Lo mal foro no vol festes!
Y después de no mol tems va estirá la garra. Se va enterá Paganín, y sabén
l´amor que la dona li teníe, la va desposá com a la seua legítima mullé, y sense may guardá festes ni vigilies o dichuná, van traballá mentres les cames los van aguantá y be que se van divertí.

Pel que, volgudes Siñores meues, me pareix que lo siñó Bernabó dispután en Ambruogiuolo vullguere apartá la cabra del monte.

Esta história va fé riure tan a tota la compañía que no ñabíe dingú a qui no li faigueren mal les barres (mandíbula); y de común consentimén totes les dones van di que Dioneo teníe raó y que Bernabó habíe sigut un animal. Pero después de acabá la história y les risses van callá, habén vist la Reina que la hora estabe ya mol abansada y que tots habíen novelat, y lo final del seu señorío habíe arribat, segóns lo orden escomensat, traénse la guirnalda del cap, damún del cap de Neifile la va ficá, dién en alegre gesto:
- Ya, volguda compaña, ara es teu lo gobern de este poblet - y va torná a assentás. Neifile se va ficá una mica roija en este honor ressibit, y la seua cara pareixíe una fresca rosa de abril o de mach tal com se amostre al clarejá lo día, en los ulls anheláns y chispejáns, una mica baixos, com una matutina o matinera estrella o estrel. Después de que lo cuchicheo dels concurréns se va pará y ella va recuperá lo ánimo, assentánse una mica mes alt del que acostumbrabe, va di:
- Ya que ara la vostra Reina soc, sense alluñám massa de la costum seguida per aquelles que abáns de mí u han sigut, tos faré manifest en poques paraules lo meu paréixe, y seguirém si u estiméu aixina. Com sabéu, demá es divendres y en son demá dissapte, díes que, per les minjades que se acostumbren a fé, són una mica engorrosos a la mayoría de la gen; sense di que, lo divendres, ya que an este día per la nostra vida Jesús va morí, va patí la passió, es digne de reverénsia; en honor de Déu, valdríe mes que en orassións en ves de en históries mos entretinguérem. Y lo dissapte es costum de les dones rentás lo cap y tráures tot lo pols, tota la brutíssia que pel traball de la semana se haigue agarrat; y tamé mols acostumbren a fé dijú en reverénsia a la Virgen Mare del Fill de Déu, y lo domenge, descansá de consevol traball. Com no podém estos díes seguí la vida que ham adoptat, crec que estaríe be que estos díes dixém les históries. Después, com haurém estat aquí cuatre díes, si volém evitá que arribo la gen nova, jusgo adecuat mudámos de aquí y anámon a un atre puesto. Allí, cuan estiguém reunits lo domenge después de dormí, com ham tingut avui mol tems per a raoná conversán, tindrém mes tems per a pensá, y sirá milló que se limito una mica la libertat de novelá y que se parlo de un dels mols cassos de la fortuna, hay pensat que sigue sobre qui alguna cosa mol dessichada haygue conseguit en industria o una pérdua recuperada.

Tot lo món va alabá lo dit y lo imaginat per la Reina, y aixina van quedá que se faríe. La Reina, después de aixó, fen cridá al seu senescal, li va di aón debíe ficá la taula per la tarde, y tot lo que después teníe que fé durán lo tems del seu señorío; y ficánse de peu, los va doná llisénsia per a fé lo que a cadaú mes li apetiguere. Van agarrá, pos, les Siñores y los homes lo camí de un jardinet, y allí, después de entretíndres una mica, vinguda la hora del sopá, en festa y en plaé van sená; y eixecánse de allí, segóns li va apetí a la Reina, portán Emilia la carola, esta cansó de Pampínea, que los demés corejaben, se va cantá:

¿Quí podríe cantá al meu puesto
que ting tot cuan ansío?
Víne, pos, Amor, raó de la meua ventura,
de la esperansa y de tota la alegría,
víne en mí a cantá
no de suspiros, penes y amargura,
que ara me es dols lo que va sé agonía,
mes que de este brillá
del foc, a les seues flames vull está
adoránte a tú com a Déu meu.
Tú dabán dels ulls me vas portá, Amor,
cuan en lo teu foc me vach sucarrá per primera vegada,
a un de tal talante
que en bellesa y ossadía, y en valor,
atre milló may se trobaríe,
ni datre paregut;
y tan me va inflamá que en este instán
felís te estic cantán, siñó meu.
Y este que es per a mí máxim plaé
y que me vol cuan yo lo vull
Amor, per la teua Mersé,
pel que an este món vull,
gosá de pas en un atre espero;
pos li guardo fe
que hasta al seu Reino, Déu, que aixó u veu,
confío que per la seua bondat mos portará.

Después de ésta, atres moltes se van cantá y se van ballá moltes danses y se van tocá diferentes músiques; pero jusgán la Reina que ere tems de anássen a descansá, en los cresols per dabán cadaú a la seua cámara sen van aná, y durán los dos díes siguiéns fen cas a lo que la Reina habíe dit, van esperá en dessich la arribada del domenge.


Acabe la segona jornada.

martes, 30 de julio de 2024

Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh

Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh, s. f., lat.

noctem, nuit. (N. E. Aragonés nuey, nuei.)

cheso, nuey, nuei, feito, aragonés, Hecho, Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh


De beutatz elugora

Bel jorn, e clarzis noit negra.

B. de Ventadour: Amors enquera.

De beautés elle illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.

Enca nuh la reina en cercha vai.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Cette nuit la reine va en recherche.

Loc. Fan de la nueg jorn, et del jorn nueg.

V. et Vert., fol. 20. 

Font de la nuit le jour, et du jour la nuit.

Ni noit ni dia no faz que mal pensar. Poëme sur Boèce.

(chap. Ni nit ni día no fach mes que malpensá o mal pensá o pensá mal. Estes negassions ya no se fan aná, se diu: Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)

Ni nuit ni jour je ne fais que mal penser.

Nuech e jorn planc, sospir e plor.

Gavaudan le Vieux: Crezens. 

Nuit et jour je gémis, soupire et pleure. 

Tota nuoit chanta sotz la flor. 

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernatz. 

Toute la nuit il chante sous la fleur.

CAT. Nit. ESP. Noche. PORT. Noite. IT. Notte. (chap. Nit, nits.)

- Adv. comp. Aujourd'hui.

Tant colps a a noit receubut. Roman de Jaufre, fol. 47. 

Tant de coups il a reçu aujourd'hui.

A nueh li rei d' aquesta encontrada son vengut a mon comandamen.

Liv. de Sydrac, fol- 2. 

Aujourd'hui les rois de cette contrée sont venus à mon commandement.

ANC. FR. Se ta beauté te délecte, c'est annuit herbe, demain foin.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 340.

Tous les jours ne fait que acquerre...

Anuit chasteau et demain terre.

Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.

Messeigneurs, oyez l'apointement 

Ennuyt donné en nostre court.

Farce de Pathelin, p. 116.

Chevalier vous feray ou ennuit ou demain.

Poëme d'Hugues Capet, fol. 17.

2. Meia Nuech, Mieia Nueh, s. f., mie nuit, minuit.

D' al prim som jusquas a mieia nueh. Liv. de Sydrac, fol. 128.

D'au premier sommeil jusques à la mie nuit. 

Lay ves la mieia nuech. V. de S. Honorat.

Là vers la mie nuit.

D' a mieia nueh en lay.

Dissendra pueis en yffern a meia nueh de sa resurrectio.

Liv. de Sydrac, fol. 128 et 120.

De la mie nuit en avant.

Il descendra après en enfer à la mie nuit de sa résurrection.

ANC. FR. Après mie nuit. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 289.

Je ne verrai la mie nuit.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 113.

Un soir à la mie nuit. Villehardouin, p. 89.

ESP. Media noche. PORT. Meia noite. IT. Mezza notte. (chap. Mija nit, mijanit.)

3. Nuiteia, s. f., nuitée.

Trastota una nuiteia.

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm.

Toute une nuitée.

IT. Nottata.

4. Nocturn, adj., lat. nocturnus, nocturne, de nuit.

Beceite nocturno. Mi casa enfrente de la panadería Bosque Caballé.

Taur es signe... nocturn. 

Val contra temors nocturnas. 

Auzels nocturns com so nucholas.

(chap. Muixons nocturns com son los mussols, chutes, chólipes, caros, ducs.)

Eluc. de las propr., fol. 100, 186 et 127.

Le taureau est signe... nocturne. 

Vaut contre frayeurs nocturnes. 

Oiseaux de nuit comme sont hiboux.

CAT. ESP. PORT. Nocturno. IT. Notturno. (chap. Lo caro es nocturn o nocturno, los ducs són nocturns o nocturnos, la chuta es nocturna, les chólipes són nocturnes.)

5. Nocturnal, Noitornal, adj., nocturne, de nuit.

Las nocturnals vigilias sian dichas. Regla de S. Benezeg, fol. 32.

(chap. Les vigilies nocturnals o nocturnes siguen dites.)

Les veilles de nuit soient dites. 

Per la noitornal illusio. Trad. de Bède, fol. 81. 

Par l'illusion nocturne.

CAT. ESP. (chap.) Nocturnal.

6. Noytal, adj., nocturne, de nuit.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concéd. par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs.

7. Noctiluca, s. f., ver luisant.

Ugutio noctilucam vermem esse ait sic dictum quod noctu luceat.

Du Cange, t. IV, col. 1195.

Noctiluca... es pauca bestiola. Eluc. de las propr., fol. 255. 

(chap. Lo cuc de llum... es una bestiola menuda; en castellá luciérnaga : que luce en la noche.)

Le ver luisant... est petite bestiole.

8. Noctilipe, s. m., lat. nictalopem, nyctalope, qui voit mieux la nuit que le jour.

Sana noctilipes clarifican lor vista. Eluc. de las propr., fol. 230. 

Guérit nyctalopes en éclaircissant leur vue.

9. Noctilepa, s. f., nyctalopie.

Val contra noctilepa. Eluc. de las propr., fol. 194. 

Vaut contre nyctalopie.

10. Nuchola, s. f., chouette, hibou. 

Auzels nocturns com so nucholas.

Autrament es dit nuchola, quar la nuech ve... mas no de jorn.

Eluc. de las propr., fol. 127 et 147.

Oiseaux de nuit comme sont hiboux.

Autrement est dit chouette, car il voit la nuit... mais non de jour.

11. Niticorac, s. m., chouette, hibou. 

Uous de niticorac... a uous de corp so semlans, e dizo que valo a epilentics.

Niticorac o nuchola... la nuech quer sa vianda.

Eluc. de las propr., fol. 278 et 147.

Oeufs de chouette... à oeufs de corbeau sont semblables, et ils disent qu'ils valent à épileptiques.

La chouette ou hibou... cherche sa nourriture la nuit.

12. Nuachol, adj., qui n'y voit que la nuit.

Subst. Lo solelh clar

No pot lo nuachols remirar,

Ni ve re tro que s' anuchis.

Brev. d'amor, fol. 77.

Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.

13. Equinocci, s. m., lat. aequinoctium, équinoxe.

Equinocci vernal... equinocci autumpnal.

Dos solsticis, dos equinoccis.

Eluc. de las propr., fol. 109 et 121.

Équinoxe du printemps... équinoxe d'automne.

Deux solstices, deux équinoxes.

CAT. Equinocci. ESP. PORT. Equinoccio. IT. Equinozio. (chap. Equinocci o Equinoccio, equinoccis, equinoccios. A Valldesgorfa, Valdealgorfa, se veu lo sol a través del túnel.) 

https://www.escapadarural.com/blog/el-tunel-de-valdealgorfa-teruel-por-donde-cruza-el-sol/

14. Equinoccial, Equinoxial, adj., lat. aequinoctialis, équinoxial.

La linha equinoccial. 

Prumier apelam equinoxial.

Eluc. de las propr., fol. 22 et 108. 

La ligne équinoxiale. 

Nous appelons le premier équinoxial. 

CAT. ESP. PORT. Equinoccial. IT. Equinoziale. (chap. Equinocsial, equinoxial.)

15. Anuchir, v., anuiter, faire nuit. 

Lo solelh clar 

No pot lo nuachols remirar, 

Ni ve re tro que s' anuchis.

Brev. d'amor, fol. 77. 

Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.

ANC. FR. Si i fu tot le jor entier

Tant que ce vint à l' anuitier.

Roman du Renart, t. III, p. 120. 

Al seir quant fu anuitié. Roman de Rou, v. 6833.

(chap. Fés de nit. ESP. Anochecer.)

16. Anoitar, v., anuiter. 

Substantiv. C' abans del anoitar

Veirem be cals s' ira darriers al camp levar.

Guillaume de Tudela.

Qu'avant de l' anuiter nous verrons bien quel s'en ira le dernier à lever le camp.

17. Trasnuechar, Trasnuchar, veiller, passer les nuits blanches.

Per gerra, vey las nueigz trasnuechar.

Blacasset: Gerra mi play.

Pour guerre, je vois les nuits veiller.

Subst. Penrai invern per pascor,

E 'l trasnuchar per pro dormir.

Dalfinet: Del mieg. Var.

Je prendrai hiver pour printemps, et le veiller pour assez dormir.

(chap. Trasnochá : passá la nit sense dormí : empalmá; ESP. Trasnochar.)

Las quintas de Beceite, Fernando Tejedor Giró, José Miguel Adell, Raboseta, Ramón Barberán Abella, pelu, sivilet

miércoles, 21 de febrero de 2024

Estenher - Estoc

Estenher, Esteinger, Extenjer, v., lat. extinguere, éteindre.

Aigua esteing lo foc ardent.

(chap. L'aigua extinguix, apague lo foc ardén.)

Estenher, Esteinger, Extenjer, extinguere, éteindre; extinguí


Trad. de Bède, fol. 66.

L'eau éteint le feu ardent.

Anc flama tan tost no s' esteys.

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad. 

Jamais flamme ne s'éteignit sitôt. 

Fig. Fuecx d'amor escart e destreing 

Que vins ni l' aigua no l' esteing. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau ne l' éteint.

Pus fon enpris, pueis no s' esteys.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Depuis qu'il fut épris, après il ne s'éteignit.

Las ardens sajetas del diable devem extenjer per lo freit de dejuns e de vigilias.

(chap. Les ardentes saetes (fleches) del diable ham de extinguí (apagá) per lo fret de dijús y de vigilies.

Trad. de Bède, fol. 53.

Nous devons éteindre les ardentes flèches du diable par le froid des jeûnes et des veilles. 

Ieu for' esteyns e relinquitz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad.

Je serais éteint et abandonné. 

Part. pas. Don ja non er estendida 

La braxa.

Un troubadour anonyme: Si saubesson.

Dont jamais la braise ne sera éteinte. 

Caus non extincta. 

(chap. Cals viva.)

Trad. d'Albucasis, fol. 41. 

Chaux non éteinte.

Substantiv. Al estinct de la candela.

Tit. de 1441. Toulouse, bibl. Monteil. 

A l'extinction de la chandelle.

CAT. ESP. PORT. Extinguir. IT. Estinguere. (chap. extinguí: extinguixco o extinguixgo, extinguixes, extinguix, extinguim, extinguiu, extinguixen; extinguit, extinguits, extinguida, extinguides.)

2. Extinctiu, adj., extinctif, capable d'éteindre.

Fig. De malas suspicios extinctiva.

De luxuria extinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 189 et 67.

Extinctive des mauvais soupçons.

Extinctive de la luxure.

(chap. Extinguidó, extintó, extinguidós, extintós; extinguidora, extintora, extinguidores, extintores.)

3. Destenher, v., éteindre.

Tota falha escandida si aluca, et tota falha alucada si destenh.

(chap. Tota falla apagada s' ensén, y tota falla ensesa s' apague.)

Eluc. de las propr., fol. 150.

Tout flambeau éteint s'allume, et tout flambeau allumé s'éteint.

Fig. part. pas. Lo crim e la confiscation sia destent.

Cout. de Condom.

Que le crime et la confiscation soit éteints.

 

Esterelitat, Sterilitat, s. f., lat. sterilitatem, stérilité. 

Delhieurara una bona femna, Anna, de sa esterelitat.

(chap. Librará a una bona dona, femella, Anna (sa mare de María) de sa (la seua) esterilidat.)

Liv. de Sydrac, fol. 119.

Délivrera une bonne femme, Anne, de sa stérilité.

Las esterilitats de la terra.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 266. 

Les stérilités de la terre.

La ciptat 

Ac tan de carestia e de sterilitat.

V. de S. Honorat. 

La cité eut tant de chèreté et de stérilité.

CAT. Esterilitat. ESP. Esterilidad. PORT. Esterilidade. IT. Sterilità.

(chap. Esterilidad, esterilidats, estéril, esterils.)

 

Esterlin, s. m., sterling.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 58.

Totz trez gaban qu'els marcs e 'ls esterlis

Faran metre els enaps e 'ls bacis.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Arago. 

Tous trois prétendent que les marcs et les sterlings feront dépenser les coupes et les bassins. 

O lai, en Normandia, 

Conquerr' esterlis.

G. Faidit: Era nos sia. 

Ou là, en Normandie, conquérir sterlings.

- Fig. et allusivement à la monnaie des Anglais. 

E m plai quan la trega es fracha 

Dels Esterlins e dels Tornes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Et me plaît quand la trêve est rompue des Sterlings et des Tournois. 

ESP. (libra esterlina) PORT. Esterlin. IT. Sterlino. (chap. Esterlí, esterlins, libra esterlina, libres esterlines; als textos antics la moneda libra se trobe liura, lliura, liures, lliures.)

 

Estern, s. m., trace, chemin.

(N. E. Stern, alemán estrella, como la que guió a los reyes magos.)

Cant Hero vi qu' esquern

An fach li rey per lur estern.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Quand Hérode vit que les rois ont fait moquerie pour leur trace.

No m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Je ne me sépare du chemin.

Fig. Per qu'a mal govern...

Qui sec vostr' estern.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

C'est pourquoi a mauvaise gouverne... qui suit votre trace.

2. Esternar, v., poursuivre, suivre à la piste.

(N. E. Seguir la estrella, Stern, die Sterne, como las de Mercedes Benz.)

Mas qui be us quer ni us esterna,

Trobar vos pot.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Mais qui bien vous cherche et vous poursuit, vous peut trouver.

 

Esters, adj., lat. externus, exempt, dépourvu, privé.

De totz bos aips esters.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Dépourvu de tous bons avantages.

Cum fols de saber esters.

Giraud de Borneil: Ar auziretz.

Comme fou privé de savoir.

ANC. FR. Ja de ce ne serai estiers 

Que je ne die vo plaisir.

Roman de la Violette, p. 12.

CAT. Ester, extern. ESP. (exento) PORT. Externo. IT. Esterno.

(chap. exén, exens, exenta, exentes; extern, externs, externa, externes.)

 

Esters, Estiers, adv., autrement.

S' esters non pogues fenir.

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx.

S'il ne pouvait finir autrement. 

Be m cugei fos estiers

Ma domna que non es.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l. 

Je m'imaginai bien que ma dame fut autrement qu'elle n'est.

Estiers no us aus pregar de re.

Peyrols: Atressi col. 

Autrement je ne vous ose prier de rien.

- Prép. Hormis, contre.

Ges no l'aus mostrar ma dolor, 

Estiers adhorar.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Je ne lui ose point montrer ma douleur, hormis adorer. 

Estiers mon grat mi faitz dir vilania.

T. d' Isabelle et d' E. Cairels: N Elias Cairel.

Contre mon gré vous me faites dire vilenie. 

Conj. comp.

Trop vuelh s'amor, mas querre no l' aus ges,

Esters qu' ab ditz cubertz li vau parlan.

Peyrols: D'un bon vers. 

Je désire beaucoup son amour, mais je ne l'ose point quérir, à l'exception qu'avec mots couverts je lui vais parlant.

Atressi m nafr' amors

Fort 

Cum vos de sa lansa,

Estiers que gaug e deport

N' avetz, et ieu pezansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles un.

Amour me blesse fort de sa lance tout comme vous, excepté que vous en avez joie et amusement, et moi chagrin.

 

Esteva, Estiva, s. f., musette.

 

Esteva, Estiva, s. f., musette.

Ni estevas ni chan.

Pons de Capdueil: Per joy d'amor.

Ni musettes ni chants.

Estivas

Ab votz pivas.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Musettes avec sons aigus.

No vuelh ja m prest' hom viula ni estiva. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit.

Je ne veux qu'on me prête jamais viole ni musette.

 

Estever, v., falloir. 

Per tant l' estut morir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 45.

Pourtant il lui fallut mourir.

ANC. FR. Il li ad dit que al vesprer 

Estuverat od li aler.

Marie de France, t. 1, p. 456.

Par estevoir hurter.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 26.

Déporter m'en estavera.

Roman de la Violette, v. 150.

 

Estil, s. m., lat. stylus, style, usage.

Estilhs mudatz, es can la sentencia e la materia del comensamen es nauta e de gran fag, de gran auctoritat e de gran excellensa e pueysh se varia, e desshen en fort humil et en trop bassa materia.

Leys d'amors, fol. 117.

Le style changé, c'est quand l'expression et la matière du commencement est haute et de grand fait, de grande autorité et de grande excellence, et puis change, et descend en fort humble et en très basse matière. 

Per so car l' estil es ancian al contrari.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Parce que l'usage est ancien pour le contraire. 

CAT. Estil. ESP. Estilo. PORT. Estilo, estylo. IT. Stilo. (chap. Estil, estils.)

 

Estimar, v., lat. aestimare, estimer, calculer.

Nombrar et estimar lo monde que se era assemblat.

Chronique des Albigeois, p. 52. 

Nombrer et calculer le monde qui s'était assemblé. 

Non pot cor estimar ... ni escriptura demonstrar.

V. et Vert., fol. 56. 

Ne peut esprit estimer... ni écriture démontrer.

- Avoir de l'estime pour quelqu'un, pour quelque chose, apprécier. Estiman los homes del mun en lauzan et honran lurs riquezas.

Li fay amar et estimar sos deliegz carnals.

V. et Vert., fol. 8 et 71. 

Estiment les hommes du monde en louant et honorant leurs richesses. Lui fait aimer et estimer ses délices charnelles.

Mi dons no m' estima, 

Et ieu, las! la estim.

(N. E. En las Baleares aún se usa estim, de estimar.)

Raimond de Miraval: Aissi m ten. 

Ma dame ne m'apprécie pas, et moi, malheureux! je l' apprécie.

(chap. La meua dama no me apressie, vol, y yo, desdichat, la vull.)

CAT. ESP. PORT. Estimar. IT. Estimare, stimare. (chap. Estimá : calculá, estimassió, estimassions; voldre.)

2. Estima, s. f., estimation, évaluation.

Li fil leial devun (devon) noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52. 

Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, à estimation d'un honnête homme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estima. IT. Stima.

3. Estimatio, s. f., lat. aestimatio, estimation, évaluation.

Estimacion de maestres.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 224.

Estimation de maîtres.

Per justa e covinen estimacion.

Statuts de Montpellier de 1258.

Par juste et convenable évaluation.

- Jugement, instinct.

Aysso es sens et estimatio d'efan.

V. et Vert., fol. 32.

Cela est sens et jugement d'enfant.

La ovelha, per sa estimacio, percep lop... cum enimic, e 'l fug.

Eluc. de las propr., fol. 18.

La brebis, par son instinct, sent le loup... comme ennemi, et le fuit.

CAT. Estimació. ESP. Estimación. PORT. Estimação. IT. Estimazione, stimazione.

4. Estimable, adj., lat. aestimabilem, estimable, calculable.

Una trinitat, e non estimabla. Liv. de Sydrac, fol. 137.

Une trinité, et non estimable. 

Preondeza d'aygas no estimabla.

(chap. Profundidat (fondaria) de aigües no estimable : calculable.)

Eluc. de las propr., fol. 152.

Profondeur d'eaux non calculable.

CAT. ESP. Estimable. PORT. Estimavel. IT. Stimabile.

5. Estimatiu, adj., estimatif, appréciatif.

Diferencia es entre la potencia estimativa et ymaginativa.

Eluc. de las propr., fol. 18.

Différence est entre la puissance appréciative et imaginative.

6. Inestimable, adj., lat. inaestimabilem, inestimable.

Granda richessa et inestimabla.

Chronique des Albigeois, col. 36. 

Grande et inestimable richesse. 

CAT. ESP. Inestimable. PORT. Inestimavel. IT. Inestimabile.

(chap. Inestimable, inestimables.)

7. Adestimar, v., évaluer, estimer, apprécier.

Deu adestimar la causa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Doit apprécier la chose.

8. Adesmar, Azesmar, Aesmar, v., estimer, calculer, évaluer, apprécier, préparer, comparer.

Aesmar e apersebre si es plus fortz. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Estimer et reconnaître s'il est plus fort. 

Ieu no say qui vos etz, ni no us puesc adesmar.

Roman de Fierabras, v. 2104.

Je ne sais qui vous êtes, ni ne puis vous apprécier.

Aissi vos pogratz un denier 

Adesmar contr' un marc d'argen.

T. de Giraud de Borneil et de P. Roi d'Aragon: Be m plairia.

Ainsi vous pourriez estimer un denier contre un marc d'argent.

A lui s' azesmaran

Cill q'entorn lui seran.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

A lui se compareront ceux qui seront autour de lui.

Per que par que s' aesme

De grant sofrait' aver

Qui vol, a son plazer, 

Segon son cors despendre.

Nat de Mons: Sitot non. 

C'est pourquoi il paraît qu'il se prépare à avoir grande disette celui qui veut dépenser selon son coeur, à son plaisir.

ANC. ESP. Asmar.

9. Aesmansa, s. f., opinion, pensée.

Tota sabieza es en aesmansa e en obra.

Trad. de Bède, fol. 37. 

Toute sagesse est en pensée et en oeuvre.

10. Esmar, v., estimer, apprécier, calculer.

En drechura no cal esmar 

Cal causa si coven a far.

Deudes de Prades: Poëme sur les Vertus.

En droiture il ne faut pas calculer quelle chose il convient de faire.

Non esmon son albir.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Ils n'estiment son jugement. 

ANC. FR. Et les compaignes des crestiens esmer. 

Roman d' Agolant, v. 716.

Li chevaliers de s'ost à treis mille esma.

Roman de Rou, v. 4757. 

Il cuidièrent et esmèrent 

Que Gérars fust issus de vie.

Roman de la Violette, p. 232. 

Car nus ne nule ne set mie 

Esmer de soi ne de sa vie.

Fables et cont. anc., t. III, p. 232.

Et tant des autres chevaliers que il furent esmé à trois cens.

Joinville, p. 47.

11. Esme, s. f., estimation, appréciation, évaluation.

Car non pren do a esme,

Nat de Mons: Sitot non es. 

Parce qu'il ne prend pas don à estimation. 

Per vertut de sentir 

E per esme d' albir.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par vertu de sentir et par appréciation de jugement.

12. Esmansa, s. f., estimation, appréciation, opinion.

Segon la mia esmansa. 

T d' A. Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m. 

Selon mon estimation. 

Tem que non denh penre esmansa.

Sordel: Tos temps serai. 

Je crains qu'elle ne daigne prendre appréciation.

13. Aymar, Ymar, v., lat. aestimare, estimer, adjuger, apprécier. 

Mos mals no s' ayma, 

Et ieu sos bes aym.

Raimond de Miraval: Aissi m ten. 

Mon mal ne s'apprécie pas, et moi j'apprécie ses biens.

Part. pas. Venc I jorn que retornet la vaca del simple paure home a sson ostal, et amenet ab se de las vacas del capella entro a C, e foron li ymadas per son avesque, que totas fosson sieuas. V. et Vert., fol. 75.

Il advint un jour que la vache du simple pauvre homme retourna à sa maison, et amena avec elle des vaches du prêtre jusques à cent, et elles lui furent adjugées par son évêque, que toutes fussent siennes.

14. Adysmar, Adimar, v., apprécier, estimer, soudoyer, acheter, séduire.

O sia que aquel om que fetz la malafaita, adimet los oms ab cui fetz la malafaita, o sia que autre los adimes per son mal engein.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100.

Ou soit que cet homme qui fit le méfait, séduisît les hommes avec qui il fit le méfait, ou soit qu'un autre les séduisît par sa mauvaise tromperie. Tant que lunhs hom non pot ben adysmar.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs. 

Tant que nul homme ne peut bien apprécier.

14. Azismamen, Ismamen, s. m., estimation, appréciation, évaluation. Tan grans gens ab els, non es azismamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Si grande quantité de gens avec eux, il n'y a pas d' évaluation.

Lains a tal pudor que non es ismamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Là dedans il y a telle puanteur qu'il n'y a pas d' appréciation.

 

 

Estipar, v., lat. stipare, entasser, boucher, calfater.

Stopa val ad estipar naus. Eluc. de las propr., fol. 223.

(chap. La estopa val per a calafatejá barcos.)

Étoupe vaut à calfater les navires. 

ESP. Estipticar. IT. Stipare.

2. Estiptic, Stiptic, Stipic, adj., lat. stypticus, styptique, astringent. L'ayga de ploia es estiptica et restrictiva.

Plus acetozas et stipicas.

Sabor stiptica que es en rozas et codonhs.

(chap. Gust astringén (aspre) que está a les roses y als codoñs.)

Eluc. de las propr., fol. 136 et 269.

L'eau de pluie est styptique et astringente. 

Plus acides et astringentes.

Saveur astringente qui est dans roses et coings.

CAT. Estitic (estític). ESP. Estíptico. PORT. Estitico. IT. Stitico.

3. Stipticitat, s. f., qualité astringente. 

Intenssa et fort stipticitat.

Eluc. de las propr., fol. 271. 

Intense et forte qualité astringente. 

ESP. Estipticidad. IT. Stiticità, stiticitate, stiticidade.

4. Costipar, v., lat. constipare, resserrer, constiper.

Part. pas. Mas qu' el pacient no sia costipat. 

Eluc. de las propr., fol. 186. 

Pourvu que le souffrant ne soit pas constipé. 

CAT. ESP. (estreñir) PORT. Constipar. IT. Costipare. 

(chap. estreñí, estreñís; en rumano se diu constipat : estreñit.)

5. Constipacio, s. f., lat. constipatio, constipation.

Don ve opilatio o constipacio.

Eluc. de las propr., fol. 57.

Dont vient opilation ou constipation.

CAT. Constipació. ESP. Constipación. PORT. Constipação. IT. Costipazione.

Stipula, s. f., lat. stipula, fétu, chaume, paille. 

Stipula o restolh. Eluc. de las propr., fol. 223. 

(chap. Estípula o rostoll.)

Chaume ou éteule.

2. Estobla, Stobla, s. f., lat, stipula, chaume, paille.

Pueis si gietava al lieg 

D' estobla o de junquier.

(chap. Después se gitabe al llit de palla o de juncs.)

V. de S. Honorat.

Puis il se jetait au lit de paille ou de jonc.

Metre son bestiari dedins las stoblas de aultruy.

Tit. du XVe sièc., entre le seigneur et les habitants de La Roche.

Mettre son bétail dans les chaumes d'autrui.

ANC. FR. Comme pourcelets en estoubles.

G. Guiart, t. II, p. 158. 

Les supplians faisoient pasturer leurs beufs arans en une estouble ou garet. Lett. de rem., 1470. Carpentier, t. II, col. 288.

 

Estoc, s. m., estoc, épée.

Voyez Denina, t. III, p. 76. 

Brantz e estocs agutz... 

Tans colps d' estocs e de dartz.

V. de S. Honorat. 

Glaives et épées aigus... 

Tant de coups d'épées et de dards. 

D' estox... es segura.

Palaytz de Savieza. 

Elle est assurée... contre estocs. 

CAT. Estoc. ESP. PORT. Estoque. IT. Stocco. (chap. Estoc o estoque, estocs o estoques; espasa, espases.)