champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.
Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:
Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.
Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:
- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:
«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá: - No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell. Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:
«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:
- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen. OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.
Guiglielmo Borsiere, en discretes paraules, emprén la avaríssia del siñó Herminio de los Grimaldi.
Se sentabe a la vora de Filostrato Laureta, que, después de habé sentit alabá lo ingenio de Bergamino y advertín que li corresponíe an ella contá alguna cosa, sense esperá cap órden, plassenteramen va escomensá a parlá aixina:
La novela pressedén, volgudes compañes, me porte a contá cóm un home bo, tamé cortessano y no sense fruit, va criticá la codíssia de un mercadé riquíssim; y ésta, encara que se assemelle al argumén de la passada, no tos tindrá que sé per ixo menos gustosa, pensán que va a acabá be.
Va ñabé a Génova, ya fa mol tems, un gentilhome de nom siñó Herminio de los Grimaldi que ere estimat per tots, y per les seues grandíssimes possesións y dinés, superabe en mol la riquesa de consevol atre ressidén de qui entonses se sapiguere a Italia; y tan com superabe en riquesa a consevol itálic, tamé en avaríssia y miséria destacabe sobre consevol misserable y agarrat que ñaguere al món: per lo que no sol per a honrá a datres teníe la bossa tancada, tamé en les coses nessessáries a la seua própia persona, contra la costum general de los genovesos que acostumbren a vestí noblemen, teníe ell, per no gastá, grans privassións, y del mateix modo en lo minjá y lo beure, que no minjae per no cagá.
Per lo que mereixcudamen lo seu apellit de Grimaldi li habíe sigut retirat y tots lo cridaben com Herminio Lopretto. Va passá en este tems en lo que ell, no gastán, multiplicabe lo seu, que va arribá a Génova un valén home de corte, cortés y de bones paraules, de nom Guiglielmo Borsiere, en res paregut als de avui que, no sense gran vergoña de les corruptes y vituperables costums dels qui volen avui sé cridats y reputats per nobles y per siñós, paréixen mes be burros educats a la torpesa de tota la maldat de los homes mes vils que a les cortes. Y mentres a datres tems solíe sé la seua ocupassió y consagrás lo seu cuidado a consertá pas aon ñabíe guerra o les ofenses hagueren naixcut entre homes nobles, o a consertá matrimonis, parentéles y amistat, y en paraules bones y discretes recreá los ánims de los fatigats y distraure a les cortes, y en ágres renécs, corregí los defectes de los roíns; avui en contá mal los uns dels atres, en sembrá sissaña, en di infámies, ignomínies y maldats y, lo que es pijó, en féles en presénsia de los homes, en fótres en cara los mals, les vergoñes y tristeses, verdaderes o falses, los uns als atres, y en falsos afalagaméns (halagos) fé torná los ánims nobles a les coses vils y malvades, se ingenien en passá lo tems.
Y es mes vullgut y mes honrat y exaltat en premios altíssims per los Siñós misserables y desconsiderats aquell que mes abominables paraules diu o acsións cometíx: gran vergoña y digna de reprobassió del món presén y proba mol evidén de que les virtuts, volán de aquí aball, mos han abandonat als fems del vissi.
Pero, tornán a lo que había escomensat, que lo just enfado me ha apartat mes del que pensaba, dic que Guiglielmo va sé honrat y de bona gana ressibit per tots los homes nobles de Génova y que, habénse quedat algúns díes a la siudat y habén sentit moltes coses sobre la miséria y la avaríssia del siñó Herminio, lo va volé vore. Lo siñó Herminio habíe ya sentit que este Guiglielmo Borsiere ere un home honrat y, per agarrat que fore, alguna chispeta de cortessía, en paraules amistoses y en alegre gesto lo va ressibí y va entrá en ell en mols y variats raonaméns, y conversán lo va portá en ell, jun en atres genovesos que en ell estaben, a una casa nova seua que habíe manat fé mol hermosa; y después de habélay mostrat tota, va di:
- Siñó Guiglielmo, vos que hau vist y sentit tantes coses, ¿me sabríeu mostrá alguna cosa que may haygue sigut vista, que yo puguera fé pintá a la sala de esta casa meua? A lo que Guiglielmo, sentín lo seu modo de parlá poc discret, va contestá:
- Siñó, algo que may se haygue vist no cregáu que yo puga mostrátos, si no són estornuts, pets y datres vens o coses paregudes; pero si tos agrade, be tos enseñaré una cosa que vos no crec que haigáu vist may.
Lo siñó Herminio va di:
- Tos u rogo, diéume qué es -.
A lo que Guiglielmo entonses va contestá rápidamen:
- Manéu pintá la cortessía.
Al sentí lo siñó Herminio estes paraules se va sentí invadit per una vergoña tan gran que va tindre forsa per a féli cambiá lo ánimo a tot lo contrari del que hasta aquell momén habíe sigut, y va di:
- Siñó Guiglielmo, la faré pintá de manera que may ni vos ni datre en raó puguéu dim que no la hayga vist y conegut.
Y desde entonses (en tal virtut van sé dites les paraules de Guiglielmo) va sé lo mes liberal y mes generós gentilhome y lo que va honrá als forastés y als siudadáns mes que cap atre que ñaguere a Génova al seu tems. NOVENA
Confundix un bon home en una dita ingeniosa la malvada hipocressía de los religiosos.
Emilia, que estabe assentada a la vora de Fiameta, habén sigut ya alabat per totes lo valor de la marquesa respecte al rey de Fransa, com va agradá a la seua Reina, va escomensá a di en animosa franquesa:
Yo tampoc callaré una llissó (lecsió) que va doná un bon home laico a un religiós agarrat en una agudesa tan divertida com digna de loá.
Va ñabé no fa mol tems, a la nostra siudat, un flare menor, inquissidó de la depravassió herética que, per mol que se esforsare en paréixe san y creén de la fe cristiana (com tots u fan), ere bon investigadó de qui teníe la bossa plena, mes que de qui sentiguere indiferénsia de la fe cristiana. Y portat per la seua solissitut va trobá un bon home, bastán mes ric en dinés que en juissi, que potsé per lo vi o per la alegría de la abundánsia acalentát, habíe arribat a di un día a la compañía en la que estabe que teníe un vi tan bo que ne beuríe hasta Cristo. Aixó, contat per algú al inquissidó y entenén éste que los seus bens eren mols y que teníe ben abultada la bossa, cum gladiis et fustibus(enespases y fuéts)va córre a fótreli damún una gravíssima acusassió, buscánla afluénsia de floríns a la seua má, com va passá. Y, fénlo cridá, li va preguntá si ere verdat lo que s´habíe dit contra nell. Lo bon home va contestá que sí. A lo que lo inquissidó santíssim y devoto de San Juan Barba de Or va di:
- ¿De modo que has fet a Cristo bebedó y afissionat als bons vins, com si fore Cinciglione o algún atre de vatres, bebedós, borrachos, mamadós, gats, trascoladós, tabernáris, amáns de la mamera, y ara, parlán humildemente, ¿vols fé vore que es una cosa sense importánsia? No es com te pareix; has mereixcut lo foc per naixó, si es que volém comportámos en tú com debém. Y en éstes y en atres bastantes paraules, en rostro amenassadó o cara amenassadora, com si aquell haguere sigut un epicúreo(sibarita) negán la eternidat del alma, li parlabe; y, en ressumen, tan lo va acolloná, que lo bon home, per algúns intermediaris, li va fé en una bona cantidat de la grassa de San Juan Barba de Or embadurnás les máns (lo que mol millore la enfermedat de la pestilén avaríssia de los clérigos, y espessialmen de los flares menores que no se atrevíxen a tocá los dinés) per a que se portare en ell misericordiosamen. Esta unsió, encara que Galeno no parle de ella com mol eficás a cap part de los seus llibres, tan bon profit li va fé, que lo foc que lo amenassabe se va permutá en una creu: y com si haguere de aná a la expedissió de ultramar, per a fé una bella bandera, se la va ficá groga damún de lo negre. Y ademés de aixó, ressibits ya los dinés, lo va retindre en ell uns díes mes, ficánli per peniténsia que cada día escoltare una missa a la Santa Creu y que a la hora de minjá se pressentare dabán de ell, y lo que quedabe del día podíe fé lo que mes li apetiguere.
Y, fen estes coses diligenmen, va passá que un dels díes sentín a missa un evangelio al que se cantaben estes paraules:
«Ressibiréu sen per un y ressibiréu la vida eterna», que va retíndre firmemen a la memória; y segóns la obligassió imposada, anán a la hora de diná aon lo inquissidó, lo va trobá dinán. Lo inquissidó li va preguntá si habíe sentit missa aquell matí y ell, enseguida li va contestá:
- Sí, siñó meu.
A lo que lo inquissidó va di:
- ¿Has sentit, an ella, alguna cosa de la que dudos o vullgues preguntám?
- En verdat - va contestá lo bon home - de res del que hay sentit dudo, y tot firmemen u crec verdadé; y algo hay sentit que me ha fet y me fa tindre de vos y de los atres flares grandíssima compassió, pensán en lo mal estat en que estaréu allá a l’atra vida. Va di entonses lo inquissidó:
- ¿Y qué es lo que te ha mogut a tindre esta compassió de natros? Lo bon home va contestá:
- Siñó meu, van sé aquelles paraules del Evangelio que diuen:
«Ressibiréu lo sen per un». A lo que lo inquissidó va di:
- Aixina es; pero ¿per qué te han mogut estes paraules?
- Siñó meu - va di lo bon home - , yo tos u diré. Desde que estic aquí, hay vist tots los díes doná aquí fora a mols pobres a vegades un y atres dos calderos de sopa, que to se trauen a vos y als flares del vostre convén; per lo que si per cada un de ells ton donarán sen al atre barri tanta ne tindréu que allí dins tots aufegaréu.
Y com tots los que estaben assentats a la taula del inquissidó van arrencá a riure, lo inquissidó, sentín que se transparentabe la hipocressía de los seus sopicaldos, se va enfadá mol, y si no fore perque ya se li reprochabe lo que li habíe fet, un atra acusassió li hauríe aventat a damún per lo que en aquell chiste habíe reprobat an ell y als seus dropos invitats; y, en ira, li va maná que faiguere lo que mes li agradare sense ficásseli mes a dabán.
Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.
Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá: Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.
Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!
Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:
- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:
- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.
Dicen que en Orgañá se redactaron unas homilías en catalán, supuestamente son de fines del s. XII. Pero es erróneo llamarle así a tal lengua, porque geográficamente tal aldea no era Cataluña, que además aún no existía como entidad geopolítica, como lo podía ser la taifa valenciana,reino de Navarra (824), Castilla (1065), reino de Aragón (desde 1035).
Este prestigioso historiador nos delimita el territorio catalán de entonces, que se circunscribe a las actuales provincias de Barcelona y Gerona; "Cataluña la Vieja era un territorio situado entre los Pirineos, el mar y una línea que unía aproximadamente la desembocadura del Llobregatcon los macizos del Montsec, y de la que forman frontera los cursos de este río y del Cardoner." (García de Cortázar; La época medieval, Alianza Madrid. 1973)
Les Homilies d'Organyà són un dels documents literaris més antics escrits en català, per l'època i l'arcaisme d'escriptura el seu llenguatge es troba entre el llatí vulgar i la llengua romanç del català.
HOMILIES DE QUARESMA
SEGONS LO MANUSCRIT D'ORGANYÀ
————————
«Per zo dix sapi salamo. Uanitas uanitancium et omnia uanitas ... set caritas nuncam excidit. Totes les coses del segle son uanitats e caden e tornen enient mas carita iames no cadra e cels qi la segieran ia unqua nos faliran. E per zo si sins uolem gardar de perdicio e de uanitad obs auem a saber qe es caritad. Karitas est dileccio dei et proximi. caritad es propriament qe om am deu mas qe nula res. e tot cristia aixi com si elex fedelment. Aqesta es la mor de Deu e de tot xristia. per zo a nom caritad qar del es pus car qe nula res. Cel om a caritad en si. acui es pus car zo qe pus car li deu eser zo es deu el espirit dom qi ia sempre durara e totes altres coses temporals periran. E per aizo. S. per les coses peridors no uulams lo gog del durable paradis perdre. Ni per les uanitats del segle qui gian om a les penes..... (segueixen algunes ratlles esborrades en la part dreta de la plana).....
Sapiatz S. [Senyor?] que zo apela o lasmosna caritad..... qar cel qi dona almosna asson proxme fa be et a Deu plader et amor e onranza e deus radrallsen bo gadardo perpetual a c. dobles et als bons et als mals del remedi dinfern e de la gloria de paradis. Sapiatz S. qe tot lo be qe om fa tu diz per bo cor e per pentencia de deu tot es caritat e lauament del anima. E per zo dix sent paul en lapistola que nulla obra non es bona ni perfeita senes caritad zo es cel qi a caritad no ret mal per mal e cels qi estan mal fa auenir. E encara aqel qia caritad no a enuega a nula re e no mou barala a nul om e no mou barales entre uns frares e altres, qia zoa noa ergul. Qi caritad a noqer aqels coses qe sues son, zo es qe no uol la uolluntad de la carn mas solament de lanima. Zo es qe noa cor e mal a fer, mas en seger dretera e ueritad Aqel om. S. qi te la persecucio del segle sapiatz qe noa perfeita caritad qar qe caritad noa paor for de deu. Et encara si dix sent paul en la.....
Ex parte enim cognouimus et ex parte prophetamus. De la una part conoxem e de laltra profetam, zo es qe conexem aqest segle qe es nient, empero prohfitam lo regisme de deu lo qel es perfeita causa. E pero aqeles coses qi son del segle periran. Cum essem paruulus loqebar ut paruulus, sapiebam ut paruulus, cogitabam ut paruulus. Qan om es macip penssa aixi com macip e sab aixi com macip. Et empero qan es feit om lex aqeles coses qe son de macip. Moltes coses qe emacipea a feites esment, qar ia a om uergonia a dir zo que dezie qan ere macip. Aixi sera fora aqest segle uil en ues aqel qe es auenir. Donches frares cars aiam carita uera senes ira, senes auarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo qe la caritad de deu sia espandida els nostres cors Q. i. p. d. c. p.
Dominica in LX.ªIn illo tempore cum turba plurima conuenirent et de ciuitatibus properarent ad ihesum dixit per similitudinem. Exiit qi seminat seminare semen suum. S. nostre S. dix aqesta paraula per semblant et el esposa per si elex. Aqel qui ue seminar la sua sement e dementre qe semenaua la una sement cadec prob de la uia e fo calzigad els ocels del cel mengaren aqela sement. Aquest seminador dix. n. s. qe son los maestres de sent eglesia..... . Los auzels del cel qi mengaren..... los diables qi tolen la paraula de deu..... e per males obres. Et aliut cecidit supra petram, et natum aruit quia non habebat humorem. Aqela sement qe cadeg sobre la pedra fo seca per car noi auie humor demostra la paraula de deu qi cad el cor del om e uen diable e la tol del cor, per zo qar noa humor de caritad. Et aliud cecidit inter spinas et simul exorte spine suffocauerunt illud. Et aqela sement qi cadeg en les espines demostra la paraula de deu qi cad entrels auers dels rics omens daqest segle qar pensen de lurs riqezes e no segeixen la paraula de deu e amen les terenals coses e meins preden les cestials. Et aliut cecidit in teram bonam et ortum fecit fructum centupulum. Aixi aqela sement qi cadeg en la bona tera demostra lo cor del bon xhrisptia qi reten be la paraula de deu e la ment en obra.
Co es senes auarea / avarea recorde a bellea valensiá, avaríssia / e senes adulteri et senes escarn / del germánic skairnjan: burlás / e senesneguna oreeza primerament no entemen los apostols de qi. n. s. ordene. E ia dixeren adel interrogabant autem eum discipuli eius qe esset hec parabola. Seiner trastot poderossia tu platz fes nosentendreaqestaparaula. E. n. s. dix adels uobis datum est nose misterium regni dei ceteris autem in parabolis. A uos es donad a conexer lo mester del regisme de deu pusqe aqels qi no creren per paraules. Donces frares cars rezebam la paraula de la predicacio de ihesu xhrist en goig e retingams la en nostre cor qe diable no la puscagitar / aragonés gitar : arrojar, a Beseit se díe gitá allacuanta en lo significat de vomitá, aviá, ara sol de tombás, dormí o datra cosa / de nostre cor et aixifaremfruit en pacienciasenes nulla oreeza. Sapiats. s. qe qi mas se trebalara dels afans de deu en est segle maior gazardo naura el seu regisme. Donces fraires / latín frater / cars / Del latín carus ("volgut"), del protoindoeuropeo *kāro-/ esforcennos qels pecats en que somo nos lexen, e nostres penitencies prenam per zo qe ihesu xhrist nos deu portar denant los angels el cel. Qi. i. p. d. i. l.
In illo tempore ecce ascendimus ierosalimam et consumabuntur omnia qe scripta sunt per profetas de filio hominis. S. qan. n. s. ihesu xhrispt anaue per les terres de iherusalem ab los seus disciples el los dix zo que del ere auenir aixi com lauengeli odix en aquesta gisa. Ecce ascendimus. i. e. c. o. q. s. s. p. d. f. o. Ara zo dix. n. s. i. x. als seus diciples nos entrarem en la Ciutat de iherusalem e sera acabad tot zo qe de mi an escrit les profhetes. En aital gisa dix. n. s. Yo sere tradid e pres e liad et escopid e lanceiad e pugad en crod e coronad despines et al terzer dia resusetara. Els diciples de n. s. no enteneren adaquela hor les paraules qe el los dizie de la sua passio e de la sua ressureccio entro al dia qe els uideren e conogren com el o ac dit. E qen els no enteneren les paraules qe el los ag dites li fet n. s. un precios miracle dun ceg qe el alumena dauant els. Aqest ceg ere itera prob de ierico et el acaptaues tot zo don uenie. E qan ozi que. n. s. i. x. i pasaue per aqela terra el comenza a cridar en aquesta gisa. Ihesu fili d. d. miserere mei. Seiner fil de d., merce aies a mi et aqeles companges de les gents qi anauen dauant. n. s. manazauen ad aqel ceg e dezienli qe calas. E com els li manazauen el mas li cridaue. Ihesu fili d. d. m. m.. O seiner fil de la uerge merce ages de mi. En. i. quan audi aizo qe tan fort lo pregaue e li clamaue merce, esteg et aturas e fedlos amenar dauant entre la gent gran e demanali qe qeria et el dix. Domine ut uideam. Seiner trostor poderos sia tu platz que ueia et en apres daico. n. s. posa la sua benedita ma sobrels uls del ceg espre el uit. El ceg qan ag uist fed grans gracies a nostre S. esegil en totes bones obres. E les compaines de les gens qan uiderent lo tan gran miracle feren grans gracies e grans laudors a. n. s. S. audid auetz del ceg qe n. s. alumena per la sua vertud e per lo poxeule quel ceg li fazie de merce a clamar per qe el no estaue per los menazadors qil volian fer calar. Et el on mas li menacauen el mas cridaue. Aixi com odid auetz. Ihesu. f. d. d. m, m. S. sapiatz qe aizo porta aital figura de tot pecador qi es en tenebres de mort et en cega de pecad e dauoleza e de no fe. E per aizo S. deuem clamar merce de dia e de nuit a. n. s. qe el nos traga de tenebres de mort e de no fe ens do alumenament de la sua vertut. Aizeles gentz qi menazauen al ceg qe calas porta figura dels fols pensamentz de les cures daqest segle qins destorben en oracions et en bones obres. E per zo. S. fazamo nos aixi com lo ceg o fet e trobarem mercia ab. n. s. aixi com audid auetz per les paraules del sent euengelii. Can. n. s. uenia de iherusalem pendre passio de la ·✠· lo ceg auetz audid li clama merce mas el no la troba a la primera uegada. E com el comenza. n. s. a clamar a forza de cels qil manaien calar. n. s. li ac merce aital com el la demanda qar el li qis uezer et el uit sempre. E nosatre si elex qen sem en tenebres de pecad e de mala uoluntat-pregem n. s. ab bona fe e ab bones obres per zo qe el nos do alumenament de la sua gracia qe nos entendam, la sua paraula e segescam lo seu manament..... mas per la torba del uans pensamentz del segle qins destorben en oracions et en bones obres fazamo o aixi com lo ceg fed qe com mes lo mandauen calar el mas clamaue merce a. n. s. e per zo troba mercia. E nos S. com mas no destorban les cures daquest segle els desirers carnals els uans pensamentz nos mas deuem puxular. n. s. ab pregs e ab oracions et ab deiunis et ab oficis et ab almoines et ab oblacions et ab uegilies et ab romeries et ab bones obres de fe e de caritad entro a. n. s. ne prena merce per lo puxoule de les oracions e de les bones obres aixi com ac merce al ceg qi pouxoula a forza daqueles gens qil manauen calar. E per aixo. s. nos clamem merce e mercia a. n. s. i. xi., qe a forza dels nostrespensamentze dels desigs carnals qe el nos faza uenir enan memoria et e enan sanitat auera penitencia et auera confessio ens do uida durable per totz temps. Cui est honor et gloria.
Conuertimini ad me in toto corde uestro in ieiunio et fletu et planctu et scindite corda uestra et non uestimenta uestra ait dominus omnipotens S. audir et entendre deuem. n. s. per la sancta scriptura e con nos apela dolzament tornad uos a mi zo dix. n. s. ab tot nostre cor et ab tota nostra pensa no dix merca ab la meitad del cor mas ab tot lo cor perque qar del cor ixen totes les obres qe son feites primerament son pensades e pux son messes en obra. Qi de cor exeunt male cogitaciones del cor ixen males cogitacions homicidis adulteris fornicacions monzonges periuris cobezes auaredes e tots los mals del mon. E per aixo dix. n. s. conuertiminiad me in toto corde uestro tornaduos a mi zo dix. n. s. de tot uostre cor..... de bon cor a. n. s. no no fara daltra causa qan el dix donos cor demostra qe de totz sos pecatz si deu om partir. Car si pren om penitencia de sos pecatz sils a feits dom qe aia mort et altres moltz enrote ab si negu pauc li ual sa penitencia aixi com dix. Quid prodest uiro si tota domus claudatur et unum relinquitur in ea foramen. Quel predes ad om zo dit qi ben tanca sa casa o son castel ei laxa un trauc on entran los laires e rauben lo castel e la maiso. Qel predes ad om qi a pres altrui auer o per engan o per ladronici o per tolta o per fals jutgament e pren sa penetencia o no aqel auer pauc pred li te aquela penitencia et el la cuide pendre o no la pren. E per zo dix. n. s. si ergo offers munus tuum ad altare et. r. f. q. f. t. a. a. u. t. r. i. o. t. a. t. u. p. r. f. f. et tunc. u. o. a. a.Si tu vols a mi uenir zo dix. n. s. e tum uols ren donar del teu uate primerament acordar ab ton proxme a cui mal auras fait. Car enant no redebria tu ni ton do. Aizo aferma sent agosti. Si res aliena non reditur propria quia pecatum sit cum redi posit penitencia nangitur. Aizo dix que no perdonaria deus pas lo pecad ad om qe aia altrui auer si nol red e nossen acorda ab el si far o pod. E si far no o pod si li clam merce. S. bo es altrui auer a pendre mas males a rendre. Qar aixi o trobam en la homelia de sent gregori qe. u. monge fo e qan se dec morir derezi totson auer e partil estirs dos besans qe li oblidaren e per aqels dos besans deg esser perdud en infern et estec ne XXX dies en pena. E per aizo dix. n. s. Conuertimini ad me. i. t. o. u. i. i. et f. et d. c. et. u. c...Tornaduos a mi de tot uostre cor en ieiuni et en oracions et en plorar et en planier et en trencar uostres cors. Trencar manda lo cor per aizo qe om se tola les males cogitacions els pecatz de si. E qes qe peccads aia om faitz entro aizi ne qas qe falimentz ara en la senta qeresma de. n. s. nos deuem tornar a deu ab almosnes et ab uigilies et ab oracions et abones obres qe fazames. E per aizo .S. clamem merce e merca a. n. s. qe el nos do a fer zeles obres per qe la sua amor puxam auer al exir daquest segle. Q. de ipse. p. d. qi. c. p.
Dominica in iclo XL.
In illo tempore. Ductus est ihesus in deserto a spiritu ut tentaretur a diabolo. Et cum ieiunaset XLª diebus et XLª noctibus postea esurit. S. audir et entendre deuem lo sent evangelii per que aizo uol dir e mostrar qel .n. s. grans penas e grans trebals e grans dolors soferi per nos per aizo qar el nos uolg saluar e trer de poder de diable. Qar en aixi trobam qe el dejuna XLª dies. XLª nuitz qe anc no beg ne menga et en apres si ag fam. S. el no deiuna gens per zo qe el ages peccad feit per qe el deges fer penitencia ni deges deiunar mas per exemple o fet de nos e per zo que nos deiunasem per los nostres peccads. E per aizo qar el deiuna XLª dies e XLª nuitzmostra qe el ere uer deus. Et aizo qe el ag fam mostra ere uer om. E per aizo deuem cretre qe el fo uer deus e uer om. Et en apres si dix leuangeli qe can. n. s. ac fam si ueng lo diable a el e uolglo temtar e dix. Si filius dei es dic ut lapides isti panes fiant. Si tu es fil de deu di a les pedres qes tornen pa e mangan. E .n. s. respos ad el e dix. Non in solo pane uiuit homo. s. i. o. u. q. p. d. o. dei. No uiu om solament de pa mas de les paraules de deu uiu om et es de ueritat car en aixi com lo cors mor si no a pa terenal aitambe mor larma si no a pa cestial. Aizo es la paraula de deu. Qan lo diable uit e conog qe re de azo no faria .n. s. portal en la ciutad senta de iherusalem e posal sus el temple e dixli. Si filius dei es mitete de orsum. Si tu es lo fil de deu laxat cader en aual qe los teus angels ti soferan e not faras mal. E .n. s. respos e dix ad el. Non tentabis dominum deum tuum. Tu ia no tentaras deu lo teu seinor. Qan lo diable uit qe re daizo no faria .n. s. portal in mont oliuis el pus alt mont qi es en la tera de flum iorda e mostrali tot lo mon e tota la gloria del segle e dixli. Tot aizo te mostrad te donare sit gites als meus peds emadores. Ad aqela paraula .n. s. respos e dix. Va de retro satana. Deu el seinor deu om adorar et ad el solament seruir. S. ara podetz audir com es diable mals et es ardidz e com a gran poder. Molt fo ardit qan el uolia tentar aqel seinor qi es .s. de tot lo mon per qel diable pogra cegar sis uolges e gitar en infern si qe iames no nasqes. E .n. s. ac tant gran humilitad per qe el se lexa exaiar a diable a no nos torna ad el ni anc mal no li fed. Mas lexetse ad el portar portar perert et exaiar a seu esperit. Aizo dona a nos exemple qe nos deuem sofrir nostres enemigs e mostra qe no deuem redre mal per mal qe auantz deuem auer paciencia et humilitad per aizo qar diable exaiet .n. s. qi es cab de totz omens. Docs be podem saber qe negu om no escapara qel diable nol exag just ni pecador per qe qar el tenta lo primer om adam qe deus auia feit al seu semblant et a la sua image el auia espirad del seu sent espirit el auia pausad en paradis. Anc aizo nolne gari qel diable nol temtas e nol enganas laintz en paradis. E lo temta per glotonia qen li fet mengar lo pom de paradis lo qel deus li auia uedad. El lo temta de uana gloria qan li dix. Eritis sicut dii. Tu seras aixi com deus. Temtal per auarea qan li dix. Scientes bonum et malum. Tu sabras be e mal. Per aqestes tres coses uolg temtar lo diable .n. s. per aizo qar el uenceg lo primer om adam. Diable exaia .n. s. per glotonia qan li dix que fedes de la pedra pa. E lo exaia de uana gloria qan li dix qes lexas cader del temple qe nos faria mal. Et lo exaia dauarea qan li dix qe lo mon li daria sis gitaue a tera als seus peds el adoraue. S. be ere fol lo diable qe aizo qe feu no ere ni en sompoder. Aizo li uolia donar. Tot era de n. s. zo qe el li uolia donar ni el li prometia. Mas lo diable li uolia tolre tot son regisme e tot som poder si poges. Ara auetz audid com lo diable tenta om per glotonia de mengar e per uana gloria e per auarea. Nousen poden tant dir qe encara no aia mes de folia diable e de maleza. S. gardar nos deuem daqestes coses qe odides auem e guardar nos deuem maierment de tentacio de diable e del seu engan. E gardar nos deuem de mala uoluntad e de leges paraules e de monconges e dergul e de superbia e qe deiunen la senta qerentena ab almoines ab oracions ab bona voluntad qe deuem atendre a sante ecclesia a odir nostres menestris e qe deus nos parcesqe nostres pecats for qe farem. S. dels grans pecats qe fem qan de les fols paraules qe dezim aurem a redre rado al dia del judici per qe .n. s. nos o dix ab la sua domenga boca nonso mana gens per altre. Mas el noso ueng dir propriament del cel ontera aixi com el o dix de omni occiosa quod loccuti fuerint homines reddent racionem de eo in iudicii die. De totes les paraules e de totz los faits qe om fa aura a redre rado al dia del iudici a. n. s. E les prefetes nosen porten garenza. Ret damus domino labiorum nostrorum et predes qi locuntur mondanii. Negu de nos zo dit no enganassem los altres qar tals nia daicels qi cuidara enganar son uedi et engane si elex. S. qant qe aiam feit entro aici ara nosen deuem emendar a. n. s. en aqesta senta qerentena. Qar zo es lo desme del dies de lan qar deuem nostres cors..... fer deiunar et estar en oracions et en fer bones obres qe qan uenra al dia de la resureccio qe dignes siam de redebre lo seu precios de ihesu xrispti. Q. i. p. d. c. Dominica ua.....
Egressus ihesus inde cecessit un partes Tiri et Sidonis. Et ecce mulier cananea a finibus illis egresa clamauit dicens ei. Miserere mei domine. f. e. d. f. m. m. a. d. uexatur. S. audir et entendre deuem sent Mateu lapostol et euangelista qe dix enen euangeli qe ades auetz ozid. Dir vol e mostrar qe qan n. s. anaue per la tera si ana el per les teres doltra mar per qe el sa proximaue a la passio que deuie rede en iherusalem tot per zo qels falses iudeus nol anasen cercar en altra terra ia ueng el en les ciutatz qi son en riba de mar qi son molt fortz si qels fils disrael anc no les pogren pendre per forza. Aicestas III. ciutatz apela om per so nom la una tir elaltra Sidon. Aquesta qe om apela tirus. Sg. las tribulacions daquest segle. E laltra qe. o. a. sidon. sg lo poble qi ans del aueniment de . i. xi. menaua diable a mort. Mas ia ueng una femna qi era en aquela terra e auia una fila qi auia mal de dimonis et ela audi dir qe. n. s. ere en aqela tera et exi de sa tera et ana cercar lo seinor per zo qe garis sa fila. E ia ueng la femna en aqela tera e troba lo seinor trastot poderos e clamali merce e dix. fili d. d. mi. mi.. O seiner fil de la uerge merce aies de mi. S. per aqesta femna deuem entendre sancta ecclesia qi ere morta entre la mala gent. Et en aixi com aqesta. f. dementre qe fo en sa terra no clamaua merce a deu tot exoant aqeles males gentz dementre qe adorauen les ydoles e foren descrents no clamaren merce a deu. Donces. S. aqesta femna gran fe ag per qe qan sa fila no mena e creceg qe de sola za paraula de .n. s. garia sa fila. Molt gran sauieza ag ab si aizela f. per qe qar en persona dom conog deu zo es qe uit la umanitad e credeg la diunitad et encara si dix femina fili d. d. m. mi. filia mea. or a. d. uexatur. O seiner fil de dauid la mia fila a mal de demoni. S. per aqesta .f. deuem entendre les gentz qi eren meins credents. Et en aixi com aqesta .f. pregaua per sa fila tot exament sancta eglesia no ceses de pregar per son poble qe uinga a saluament zo es a la fe de crist. Et encara deuem entendre. per la fe de. crist la nostra carn e per la fila la nostra anima. E per zo si la fe es malauta zo es la nostra anima qi es el nostre cors. per nul pecad qe lo cors aia fet. la mare zo es la nostra carn deu clamar merce a deu per deiuni e per almoines. e per oracions. e per tot be feit per qe deliure la fila de poder de diable qi la te. Et encara .s. per la .f. deuem entendre la nostra anima. e per la fila la nostra carn. Aizo deuem saber qe si la fila zo es la nostra carn fa nuil pecad sempre a mal de demoni la anima. E la donc la mare deu pregar. zo qoue a saber qe es la anima qi deu pregar per deiunar e per almoina e per oracions qe deus la deliure daqel pecad en qe es. et encara .s. deuen saber qe .n. s. no respos a la .f. per tres uegades. la primera qar aquesta .f. ere pagana. la segona qe per auentura no dixesen los falses judeus aqesta .f. de la nostra generacio pres carn. e ua a les altres gentz tot per zo qe no agesen escusa los judeus qe nol credegesen. la terza qe uolian prouar si auian misericordia los seus diciples qe pregasen per aqesta .f. ono. Mas ia pregaren los seus diciples al. n. s. seiner sia tu platz aias merce ad aqesta .f.. E per zo qe los falses judeus credegesen qe el ere ihesu crist. ere misericordios ia exaudi el los pregs dels apostols tot per zo qe no dixesen los iudeus aqest no es misericordios. per .la .f. qi clamaue merce a. n. s. deuem entendre qe pos la pasio e la resureccio. e la ascencio. de. ihesu xrist. per la predicacio dels apostols credeg tot lo poble qi ere paga per los apostols qi pregaren. per aquesta .f. deuem entendre los doctors de sancta ecclesia qi dia cotidi pregan deu per els. Et enaxi con los apostols pregauen per la .f. tot exament pregan los preueres per totz cristians qe deus los aport a bona fi. Et en aizo podem conoxer qe deus no od pecadors per qe qar ana aqesta .f. no la uolg audir tro qe ag parlad ab los diciples. zo coue asaber qe qan ag parlad ab los preueres et ele per la penitencia sempre fo deliurada del poder del demoni. Aizo porta significanza de tot peccador qi esta en peca et en males obres. audir nol uol. n. s. oñ can el se part de pecad e de males obres e pren sa penitencia fermament sempre li es perdonad tot son pecat. E per aizo .s. clamen merce e misericordia. a. n. s. qe el nos do adir et a fer zeles obres qe qan exirem daquest segle qe segurament puscam uenir al seu celestial palaz qe el a promes als seus fodels. »Dominica III. Erat dominus ihesus eiciens demonium et illud erat mutum.»
Lo judío Abraham, animat per Giannotto de Civigní, va a la corte de Roma y, vista la maldat de los religiosos, torne a París y se fa cristiano.
La novela de Pánfilo va sé selebrada per les dones, y com estabe sentada a la seua vora Neifile, li va maná la Reina que, contán una historia, continuare lo orden del entretenimén. Y ella, com tan de corteses maneres com de bellesa estabe adornada, va contestá que de bona gana, y va escomensá aixina: Pánfilo mos ha mostrat a la seua novela la benignidat de Déu que no mire los nostres errors cuan vénen de algo que no mos es possible vore; y yo, en lo meu cuento, vull mostrátos cuán esta mateixa benignidat, soportán en passiénsia los defectes de qui tenen que doná de ella verdadé testimoni en obres y paraules y fan lo contrari, es per naixó mateix argumén de infalible verdat per a que los que creém continuém en mes firmesa de ánimo.
Tal com yo, grassioses Siñores, hay sentit di, va ñabé a París un gran mercadé y home bo que de nom Giannotto de Civigní, mol leal y recte y gran negossián de llana y roba; y teníe íntima amistat en un riquíssim home judío de nom Abraham, que ere tamé mercadé y tamé mol recte y leal. Veén aixó Giannotto, va escomensá a tindre gran llástima de que l´alma de un home tan valiós y sabio y bo se perguere per falta de fe, y per naixó amistosamen li va escomensá a rogá que dixare los errors de la fe judaica y se convertiguere a la verdat cristiana, a la que com santa y bona podíe vore sempre aumentá y prosperá, mentres la seua, per lo contrari, podíe vore cóm disminuíe y se anabe reduín. Lo judío contestabe que cap religió creíe ni santa ni bona fora de la judaica, y que en ella habíe naixcut y en ella volíe viure y morí; no ñauríe res que de alló lo faiguere moures. Giannotto no va pará de, passats algúns díes, repetíli paregudes paraules, mostránli, tan toscamen com la mayoría de los mercadés poden féu, per qué raóns la nostra religió ere milló que la judaica.
Y encara que lo judío siguere gran mestre de la ley judaica, com la gran amistat que teníe en Giannotto lo movíe, o potsé les paraules que lo Espíritu San ficabe a la llengua del home simple u faiguéren, al judío li van escomensá a agradáli mol los arguméns de Giannotto; pero tossut en les seues creénsies, no se les dixabe cambiá. Y encara que ell aguantabe, com no dixabe Giannotto de solissitál, hasta que lo judío, vensut per tan seguides instánsies, va di:
- Vale, Giannotto, a tú te agradaríe que me faiguera cristiano; y yo estic disposat a féu, tan sertamen que vull primé aná a Roma y vore allí al que tú dius que es lo vicari de Déu a la terra, y considerá los seus modos y les seues costums, y los de sons germáns los cardenáls; y si vech que la vostra fe es milló que la meua, com te has empeñát en demostrám, faré alló que te hay dit: y si no fore aixina, me quedaré sén judío com soc. Cuan Giannotto va sentí aixó, se va ficá mol triste, diénse an ell mateix:
«Hay perdut los esforsos que me pareixíe habé empleat mol be, creén que había convertit an éste; perque si va a la corte de Roma y veu la vida criminal y bruta de los religiosos, no sol no se fará cristiano, sino que si se haguere fet cristiano, sense duda se tornaríe judío». Y giránse cap a Abraham li va di:
- Ay, amic meu, ¿per qué vols passá eissa pena y fé tan grans gasto per a aná de aquí a Roma? Sense contá en que, tan per mar com per terra, per a un home ric com eres tú tot está ple de perills. ¿No creus que trobarás aquí qui te batejo? Y si tens dudes sobre la fe que t´amostro, ¿ñan mes grans mestres y homes mes sabuts allí que aquí per a podét aclarí tot lo que vullgues o pregúntos? Per tot lo que, al meu paréixe esta idea teua está de mes. Pensa que igual són allí tan pelats los prelats com aquí los has pogut vore y los veus; y aixó que aquells están mes prop del pastó prinsipal. Y per naixó, eixa moléstia, segóns lo meu consell, te servirá en un atra ocasió per a obtíndre algún perdó, en lo que yo te faré compañía.
A lo que va contestá lo judío:
- Yo crec, Giannotto, que sirá com me contes, pero per a resumítu en poques paraules, estic del tot disposat, si vols que faiga lo que tan me has rogat, a anámen. Giannotto, veén la seua voluntat, va di:
- ¡Vésten en bona ventura! - y va pensá que may se faríe cristiano una vegada haguere vist lo Vaticano de Roma; pero com res perdíe, va callá.
Lo judío va montá a caball y lo mes pronte que va pugué sen va aná a la corte de Roma, aon al arribá va sé per los seus compañs judíos honradamen ressibit; y vivín allí, sense di a ningú per qué hi habíe anat, en cuidadet va escomensá a fixás en les maneres del Papa y de los cardenáls y de los atres prelats y de tots los cortessáns; y entre lo que ell mateix va observá, com home mol furigaña que ere, y lo que tamé algúns li van contá, va trobá que tots, del mes gran al mes minut, generalmén pecaben deshonestíssimamen de lujuria, y no sol de la natural sino tamé de la sodomítica, se donaben pel cul, sense cap freno de remordimén o de vergoña. Ademés de aixó, eren tos llépols, bebedós, borrachíns y los mes farts que habíe vist may. Y los va vore tan agarrats, pretos, y afanosos de dinés que en dinés veníen y compraben bules y privilegis, fen en elles mes comérs y empleán a mes corredós de mercansíes que ñabíen a París de la moda o cap atre negossi, y habén a la simonía(acsió de comersiá en coses espirituals o religioses, com sacraméns, cárrecs eclesiástics)manifesta ficat lo nom de «mediassió» y a la gula lo de «manutensió», com si Déu, no ya lo significat de les palaures, sino la intensió de los péssims ánimos no coneguere y per los homes se dixare engañá per lo nom de les coses. Estes coses, mes atres moltes que tenen que callás, li van desagradá mol al judío, que ere sobrio y modesto, y pareixénli habé vist prou, se va proposá torná cap a París; y aixina u va fé. Allí, al sabé Giannotto que habíe tornat, esperán consevol cosa menos que se faiguere cristiano, va aná a vórel y se van fé mutuamen grans festes; y después de descansá algúns díes, Giannotto li va preguntá lo que pensabe del San Pare y de los cardenáls y de los atres cortessáns. A lo que lo judío va contestá:
- Me paréixen mal, que Déu los maldigue a tots; y te dic que, si yo sé be enténdre, cap santidat, cap devossió, cap bona obra o ejemplo de vida o de alguna atra cosa me va pareixe vore en cap religiós, mes que lujuria, avaríssia y gula, fraude, enveja y soberbia y coses paregudes y pijós, si de pichós ne pot ñabé; me va pareixe vore que es lo Vaticano mes una forja de dimonis que la antessala del sel. Tots se esforsen en reduí al no res y expulsá del món a la religió cristiana, allí aon hauríen de sé lo seu solamén y embastida. Y com vech que no passe alló en lo que se esforsen mes, sino que la vostra religió aumente y mes relluén y clara se torne, me pareix vore que lo Espíritu San es lo seu solamén, y vech esta religió com la mes verdadera y mes santa. Ara te dic en tota franquesa que per res dixaré de fém cristiano. Anem, pos, a la iglesia; y allí segóns les costums de la vostra santa fe me faré batejá. Giannotto, que esperabe un final exactamen contrari an este, al sentíl di aixó se va torná lo home mes contén que ha ñagut may: y a Nostra Siñora de París anán en ell, va demaná als móssens de allí dins que li donaren a Abraham lo batech. Y ells, sentín que ell u demanabe, u van fé a escape; y Giannotto lo va portá a la pila sagrada y lo va batejá en lo nom de Giovanni, y per homes de valor lo va fé adoctriná en la nostra fe, la que va adepéndre mol pronte; y va sé después un home bo y de santa vida. jornada-primera-novela-tersera
Es
expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió
es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y
aguts y sombríos. May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que
diuen u diuen de la mateixa manera.
Daniel,
lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les
campanes. Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a
cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se
li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría
complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les
campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva,
precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades,
los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van
enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses,
se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y
buits de les campanes parroquials. Y lo fred de les seues
vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les
plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels
chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable -
blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes.
Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y
estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút
als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A
continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y
detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les
chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les
seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una
modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día
les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com
un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera.
Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com
una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu
ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los
nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li
dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records;
notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís,
torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia
y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha
atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe
a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u
fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les
polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no
torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití
com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós
se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los
cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni
postergassións. Se va confortá un poc tanteján a la seua
burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al
mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo
Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro
que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de
enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben
ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los
tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa.
Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul
fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes
cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va
asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la
frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos
y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés,
lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó. No
ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes
revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se
confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de
ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se
dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la
herbabona y tot género de herbes silvestres. Ere un consol, al
final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del
monte. Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe
plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de
dol de estremessedó y angustiós simbolisme. Daniel, lo Mussol,
va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va
escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de
la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert
sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé
entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la
seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la
chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un
ademán dessolat de impotensia y ressignassió. Va pensá lo
Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la
Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de
la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra
maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá
habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al
volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust
salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo
Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen,
la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta
tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los
responsos:
-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...
A
partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible.
Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al
contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén
no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu",
may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén,
ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don
José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre
una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una
pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison.
Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...
Después
va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don
José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso.
Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y
mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta. Y después
Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo
alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les sing
Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada
un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de
monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José,
lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si
donare les grassies.
-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...
Daniel,
lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la
burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó
que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo
gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós
y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó
mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo
cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu
interió lo va aguantá: "¿Cuán tems tardarás en tindre
un atre cuproníquel, Mussol?". Lo va soltá portat per un
instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió
en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la
seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la
borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan
Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va
adelantá hasta la caixa:
-
¡Espero! - va di.
Tots
los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades
dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les
gotetes de aigua. Pero no li va importá. Casi va sentí un
orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al
traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich,
y aviála a la borrassa. Va seguí lo itinerari de la moneda en
los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en
les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu
apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá
la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa
blanca y barnissada.
-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...
Al
acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta
terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri.
Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo
cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble.
Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y
después de persignás va di:
-
Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no
"Brrr".
Ya
se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les
seues passes. Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del
tord.
La
Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma
sense díli cap paraula.
Daniel,
lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat
dessich de plorá. Se va aguantá, perque deu passes dabán
avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si
ell plorabe.