Mostrando las entradas para la consulta patí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta patí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de septiembre de 2024

Pasta - Pacha

Pasta, s. f., pâte.

Voyez Denina, t. III, p. 57, et Muratori, Diss. 33.

Si com lo levat corromp la pasta, e la torna a sa sabor.

V. et Vert., fol. 85.

Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur. 

Que non aia blat ni vi ni pan ni pasta. 

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Qu'il n' ait blé ni vin ni pain ni pâte.

Aquest pa apellan nostre, car fo fag de nostra pasta.

V. et Vert., fol. 43. 

Ce pain nous appelons nôtre, car il fut fait de notre pâte. 

CAT. ESP. IT. Pasta. (chap. Pasta, pastes; pastera, pasteres: aon se guardabe la pasta o lleute pera a fé pa. Pasteta, pastetes : ademés de diminutiu de pasta, ere lo fang que féem cuan erem chiquets; pasterada, pasterades.)

lleute

2. Pastela, s. f., pastille.

De vipra se fan pastelas... contra veir. Eluc. de las propr., fol. 162.

De vipère se font pastilles... contre venin.

(chap. Pastilla, pastilles; en este cas, de escursó se fan pastilles... contra veneno; antídoto.)

3. Pastar, v., faire de la pâte, gâcher, délayer, broyer.

De barutelar..., de pastar. Cartulaire de Montpellier, fol. 59.

De bluter..., de faire de la pâte. 

Part. pas. L' onhemen es complitz 

E pastatz e pestritz.

P. Cardinal: Sel que fes. 

L' onguent est composé et délayé et pétri.

CAT. Pastar. (chap. pastá: pasto, pastes, paste, pastem o pastam, pastéu o pastáu, pasten; pastat, pastats, pastada, pastades.)

4. Pestre, s. m., lat. pistorem, pétrisseur, boulanger.

Sai esser pestres e cocx.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais être boulanger et cuisinier. 

Li pestres que fan lo pan a vendre.

Coutume d'Alais. Arch. du Roy., K, 704. 

Les pétrisseurs qui font le pain à vendre. 

IT. Pistore. (chap. Pastadó, pastadós.)

5. Pastoressa, Pestoresa, s. f., pétrisseuse, boulangère.

De cada pastoressa, que fassa pan a vendre. 

Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse. 

De chaque pétrisseuse, qui fasse pain à vendre. 

De pestres e de pestoresas de Monpeslier. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

De boulangers et de boulangères de Montpellier.

(chap. Pastadora, pastadores.)

6. Pestoria, s. f., boulangerie.

Perda e cesse de tot en tot de son ofizi de pestoria per tres ans.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Qu'il perde et qu'il se désiste de tout en tout de son métier de boulangerie pendant trois ans.

7. Pestrir, Prestir, v., du lat. pistrina, pétrir, façonner.

De cela aiga prestiron. Guillaume de Tudela.

De cette eau ils pétrirent.

Fig. Als clercx se laisso pestrir.

P. Cardinal: Qui vol sirventes.

Par les clercs ils se laissent pétrir.

8. Empastar, v., empâter.

Fig. Empastatz coblas

Ab soill de descovinensa.

Lanfranc Cigala: Lantelm qui us.

Vous empâtez des couplets avec fange d' inconvenance.

- Part. pas. substantiv. Pâté.

An aste o empastat. Brev. d'amor, fol. 130. 

Ont broche ou pâté. 

De salsas de girofle e de bos empastatz.

Izarn: Diguas me tu.

De sauces de girofle et de bons pâtés.

ANC. CAT. ESP. PORT. Empastar. IT. Impastare. (chap. Empastá; fanguejá; fé pastetes; fé paté; fé empastres.)


Pastenaga, s. f., lat. pastinaca, carotte.

Herbas ab razitz trop nutritivas, quals so raba et pastenaga.

(chap. Herbes en arraíls mol nutritives, com son raba (o churuvía) y safranoria, sanfandoria y varians.)

Eluc. de las propr., fol. 220 et 221.

Herbes avec racines fort nutritives, telles que sont rave et carotte. 

CAT. Pastanaga. PORT. IT. Pastinaca. (ESP. Zanahoria. 

Chap. safranoria : del coló del safrá : taronja, sanfandoria y varians).

safranoria : del coló del safrá : taronja, sanfandoria y varians

2. Pastenegla, s. f., carotte.

Prenetz pastenegla, verben' e cost,

E cozetz lo fort tot ensemps.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez carotte, verveine et coq, et cuisez-le fort tout ensemble.


Patac, s. m., patart, sorte de monnaie.

En moneda de papa XXIII gros, VII patacs bons.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

En monnaie de pape vingt-trois gros, sept patarts bons.


Pataris, s. m., paterin, sectaire vaudois.

Los truans pataris, que van per lo setgle..., tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69.

Les gueux paterins, qui vont par le monde..., si importunément montrent leur pauvreté.


Patena, Padela, s. f., lat. patena, patène. 

La patena era hornada entorn de noblas peyras presiosas. Philomena.

(chap. La patena estabe adornada en rogle (voltada) de nobles pedres pressioses.)

La patène était ornée autour de nobles pierres précieuses.

Las causas sagradas ni la padela del calix.

(chap. Les coses sagrades ni la patena del cáliz.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Les choses sacrées ni la patène du calice.

CAT. ESP. PORT. IT. Patena. (chap. Patena, patenes.)


Patent, adj., lat. patentem, patent.

Exemple patent e manifest. Arbre de Batalhas, fol. 70. 

Exemple patent et manifeste.

Baylar sas lettras patentas en forma authentica.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 426. 

Bailler ses lettres-patentes en forme authentique.

Doas letras patens e doas clauzas. Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron.

(chap. Dos lletres patentes y dos tancades.)

Deux lettres-patentes et deux closes.

CAT. Patent. ESP. PORT. IT. Patente. (chap. Patén, patens, patenta, patentes.)


Pati, s. m., pays.

Depopulet lo pati arvernicimi.

El pati de Lemotjas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 145.

Dépeupla le pays auvergnat.

Au pays de Limoges.

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne (1130 – 1190)

Patir, v., lat. pati, pâtir, souffrir.

A luec en meillura

Qui pas amesuradamen.

B. Zorgi: Totz hom qu'enten.

Parfois en améliore qui pâtit raisonnablement. 

E 'l mal qu' el pat li nede sa propria colpa..., el s' auci, cant lo mal que pat non reconois aver deservit. Trad. de Bède, fol. 11.

Et que le mal qu'il souffre lui nettoie sa propre faute..., il se tue, quand il ne reconnaît pas avoir mérité le mal qu'il souffre.

CAT. Patir. ESP. PORT. Padecer. IT. Patire. 

(chap. Patí: patixgo o patixco, patixes, patix, patim, patiu, patixen; patit, patits, patida, patides.

A Beseit ñabíe un chiquet que los va demaná una bissicleta als reixos.
Li van portá un patí o patinet. Lo chiquet plorabe y díe: “no vull patí”, y son yayo li va contestá: “pos no patixques o patixgues.”

los reixos de Orient eren cataláns

2. Patient, Pacient, Pascien, Passien, adj., lat. patientem, patient, endurant, souffrant, tolérant, paisible.

S' afina e s' adoussis

Lo bons paupres paciens

En las trebalhas cozens.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Le bon pauvre patient s'épure et s'adoucit dans les tribulations cuisantes.

Devem esser patient vers los mals que hom nos fai. 

Trad. de Bède, fol. 21. 

Nous devons être endurants à l'égard des maux qu'on nous cause.

Fig. Patz passien ven del Senhor

Que, per nos, pres carn, e moric.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Paix paisible vient du Seigneur qui, pour nous, prit chair, et mourut.

Subst. Si 'l pasciens es vigoros. Brev. d'amor, fol. 95. 

Si le patient est vigoureux. 

Vianda deu estre ministrada segon la diversitat de la malautia, segon la virtut del pacient. Eluc. de las propr., fol. 74. 

Nourriture doit être administrée selon la diversité de la maladie, selon la force du patient. 

CAT. Pacient. ESP. PORT. Paciente. IT. Paziente. 

(chap. Passién, passiens, passienta, passientes.)

3. Paciencia, Pasciensa, s. f., lat. patientia, patience, tranquillité d'âme. Per que Dieus fa, ses pro, far penedensa 

Als crestias crestatz de paciensa.

G. Riquier: Fortz guerra. 

C'est pourquoi Dieu fait, sans profit, faire pénitence aux chrétiens privés de patience.

Pasciencia es lo escut daurat que sosten totz los colps per la amor de Dieu, e cobriss home de totas partz. V. et Vert., fol. 65. 

La patience est l' écu doré qui soutient tous les coups pour l'amour de Dieu, et couvre l'homme de toutes parts. 

Adv. comp. Li requeron que portes

Sos mals en vera pacienza. V. de S. Honorat. 

Lui requièrent qu'il portât ses maux en véritable patience.

Loc. Los fatz de Jhesu Crist non as en pacienza. V. de S. Honorat. 

Les faits de Jésus-Christ tu n' as en patience (ne peux supporter).

CAT. ESP. PORT. Paciencia. IT. Pazienza. (chap. Passiensia, passiensies.)

4. Patienment, Pacienmen, adv., patiemment.

Si pacienmen o soste. Brev. d'amor, fol. 59. 

Si patiemment il le supporte. 

Ieu te pregui que mi auias patienment.

(chap. Yo te demano que me escoltos passienmen.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 26. 

Je te prie que tu m'écoutes patiemment. 

CAT. Pacientment. ESP. PORT. Pacientemente. IT. Pazientemente.

(chap. Passienmen : en passiensia.)

5. Passio, s. f., lat. passio, passion, souffrance, maladie.

Verbs es una part d'oratio significans actio o passio. 

Leys d'amors, fol. 73.

Le verbe est une partie d'oraison signifiant action ou passion.

Suffriron passion per mans de Sarrazins. V. de S. Honorat.

(chap. Van patí passió a mans dels Moros.)

Souffrirent passion par mains de Sarrasins.

Greus passios et mortals. Eluc. de las propr., fol. 31. 

Graves maladies et mortelles.

Il se dit plus particulièrement en parlant de Jésus-Christ.

Venc, per nostre salvamen, 

Recebre mort e passio.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Vint, pour notre salut, recevoir mort et passion.

Creessen Deu que sostenc passio. Poëme sur Boèce. 

Qu'ils crussent Dieu qui supporta passion.

- Mouvements charnels.

Aquel deu donar issemple en totas maneiras, que es morz en totas las passios de la charn. Trad. de Bède, fol. 80. 

Celui-là doit donner exemple en toutes manières, qui est mort pour toutes les passions de la chair.

Al cor me toca una tals passios.

P. Vidal: Aissi m'ave. 

Au coeur me touche une telle passion. 

CAT. Passió. ESP. Pasión. PORT. Paixão. IT Passione. 

(chap. Passió, passions.)

6. Passionar, v., tourmenter, supplicier.

Part. pas. Fon passionatz fora la porta.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Fut tourmenté hors de la porte.

Motz sanhs son passionatz per diversas provincias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21.

De nombreux saints sont martyrisés dans diverses provinces.

IT. Passionare. (chap. atormentá, causá suplissi, torturá, martirisá.)

7. Passibilitat, s. f., lat. passibilitatem, passibilité, sensibilité.

Terra... ha major passibilitat. Eluc. de las propr., fol. 157.

La terre... a plus grande sensibilité.

CAT. Passibilitat. ESP. Pasibilidad. PORT. Passibilidade. IT. Passibilità, passibilitate, passibilitade. (chap. Sensibilidat, sensibilidats: passibilidat, passibilidats.)

8. Passiu, adj., lat. passivus, passif.

L' autre es dit entendement passiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

L'autre est dit entendement passif.

- Subst. Terme de grammaire.

L' actiu, lo passiu e 'l neutri.

Tres significatios... l' activa, la passiva, la neutrals.

Leys d'amors, fol. 74 et 100.

L' actif, le passif et le neutre.

Trois significations... l' active, la passive, la neutre.

CAT. Passiu. ESP. (pasivo) PORT. IT. Passivo. 

(chap. Passiu, passius, passiva, passives.)

9. Passivamen, adv., passivement.

Doas manieras de significar, so es activamen e passivamen.

Leys d'amors, fol. 74. 

Deux manières de signifier, c'est-à-dire activement et passivement.

ESP. Pasivamente. PORT. IT. Passivamente. (chap. Passivamen.)

10. Inpacient, adj., lat. impatientem, impatient.

Els so inpaciens, et fan rezistencia. Eluc. de las propr., fol. 32.

Ils sont impatients, et font résistance.

CAT. Impacient. ESP. PORT. IT. Impaciente. 

(chap. Impassién, impassiens, impassienta, impassientes.)

11. Inpaciencia, Enpaciencia, s. f., lat. impatientia, impatience.

Non pot esser soptatz ni torbatz per ira ni per inpaciencia.

Per sa enpaciencia.

V. et Vert., fol. 58 et 13.

Ne peut être surpris ni troublé par colère ni par impatience.

Par son impatience.

CAT. ESP. PORT. Impaciencia. IT. Impazienza. 

(chap. Impassiensia, impassiensies.)

12. Compatir, v., lat. compatiri, compatir, avoir pitié.

Part. prés. Fos piatos ni compaciens ni misericordios. V. et Vert., fol. 82.

Fut sensible et compatissant et miséricordieux.

CAT. Compadexer. ESP. PORT. Compadecer. IT. Compatire.

(chap. Compadí, compadís: co + patí : patí en algú : tindre piedat, misericordia.)

13. Compassio, s. f., lat. compassio, compassion. 

Ab pietat et ab compassio. V. et Vert., fol. 61. 

Avec pitié et avec compassion.

- Douleur, souffrance, affliction.

Cant 1 membre es malautes o nafratz, gran compassio n' a lo cors.

V. et Vert., fol. 57.

Quand un membre est malade ou blessé, grande souffrance en a le corps.

CAT. Compassió. ESP. Compasión. PORT. Compaixão. IT. Compassione.

(chap. Compassió, compassions.)


Patz, s. f., lat. pax, paix, repos, tranquillité. 

Bona patz mi platz, quan dura,

E patz forsada no m platz ges.

Bertrand de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bonne paix me plaît, quand elle dure, et paix forcée ne me plaît point.

Ben volgra qu' el reis dels Frances 

E 'l reis engles fezeson patz.

Pons de Capdueil: En onor. 

Je voudrais bien que le roi des Français et le roi anglais fissent paix.

Loc. Ilh escoutan, e feron patz. V. de S. Honorat. 

Ils écoutent, et firent paix.

Adv. comp. Ieu n' am mais soffrir en patz

Penas e dans e dolor.

Alfonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

J'aime mieux en souffrir en paix peines et dommages et douleur. 

Joves, deu far guerra e cavalaria, 

E, quant er veillz, taing ben qu' en patz estia.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Aragon. 

Jeune, il doit faire guerre et chevalerie, et quand il sera vieux, il convient bien qu'il soit en repos.

ANC. CAT. Patz (MOD. Pau). ESP. PORT. Paz. IT. Pace. (chap. Pas o pau.)

2. Pazibletat, s. f., tranquillité, paix.

La segurtatz de princes fai plus certana pazibletatz.

Tals deu esser pazibletatz de prince.

Trad. de Bède, fol. 8 et 6. 

La sûreté de princes fait tranquillité plus certaine.

Telle doit être tranquillité de prince.

(chap. Tranquilidat : pas o pau.)

3. Pazible, Paizible, Paisible, adj., paisible, tranquille, calme.

Per aysso especialmens son appellatz homes pazibles filhs de Dieu.

Cant elhs seran en pazibla possessio de l' heritatge de lur payre.

V. et Vert., fol. 105. 

Pour cela spécialement les hommes paisibles sont appelés fils de Dieu.

Quand ils seront en paisible possession de l'héritage de leur père.

Mais val hom seglars paizibles que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Mieux vaut homme du monde paisible que moine irascible.

Subst. Bonazuratz son los pazibles, car ells seran appellatz fils de Dieu.

V. et Vert., fol. 105. 

(chap. Benaventurats són los passifics, ya que ells sirán nomenats fills de Deu.)

Bienheureux sont les paisibles, car ils seront appelés fils de Dieu.

(chap. Passífic, passifics, passífica, passífiques; calmat, calmats, calmada, calmades; tranquil, tranquils, tranquila, tranquiles.)

4. Paziblament, Paziblamen, adv., paisiblement, tranquillement.

Tro, a tota lur voluntat, 

Paziblamen aio pauzat

Sant Alexi al monimen.

V. de S. Alexis. 

Jusqu'à ce que, selon toute leur volonté, ils aient posé tranquillement saint Alexis au tombeau.

Vera pacientia, es cant hom sufri los mals que hom li fai paziblament.

Trad. de Bède, fol. 21.

Véritable patience, c'est quand l'homme souffre paisiblement les maux qu'on lui fait.

5. Pacific, Passific, Passiffic, adj., lat. pacificus, pacifique, paisible, tranquille.

El es pacific senhor de la dita terra. Chronique des Albigeois, col. 20. 

Il est tranquille possesseur de ladite terre.

Devon tenir la Gleysa passifica. Arbre de Batalhas, fol. 161. 

Ils doivent tenir l'Église paisible.

CAT. Pacific. ESP. (pacífico) PORT. IT. Pacifico. (chap. Passífic.)

6. Pacificar, v., lat. pacificare, pacifier, tranquilliser.

Semenan discordias, e non pacifican. La Confessio.

Sèment discordes, et ne pacifient pas. 

CAT. ESP. PORT. IT. Pacificare. (chap. Passificá: passifico, passifiques, passifique, passifiquem o passificam, passifiquéu o passificáu, passifiquen; passificat, passificats, passificada, passificades.)

7. Pacifficament, Pacificamen, adv., pacifiquement, tranquillement.

Los tractar ben e pacificamen. Chronique des Albigeois, col. 8. 

Les traiter bien et pacifiquement.

Pacifficament, bonament, en pacz.

Tit. de 1402, Bordeaux. Cab. Monteil. 

Pacifiquement, bonnement, en paix.

CAT. Pacificament. ESP. (pacíficamente) PORT. IT. Pacificamente.

(chap. Passíficamen : en pas o en pau.)

8. Pagar, Paguar, Paiar, Payar, v., lat. pacare, payer, satisfaire, acquitter. Voyez Denina, t. III, p. 54.

Quan Peire Pelissiers volc l' aver recobrar, lo Dalfins no 'l volc pagar.

V. de Pierre Pélissier. 

Quand Pierre Pélissier voulut recouvrer l'argent, le Dauphin ne voulut pas le payer. 

Los deutes que devia trastotz li vai paguar. V. de S. Honorat.

Les dettes qu'il devait toutes il va lui acquitter. 

Coblas e motz, cordos, anel e guan

Solian pagar los amadors un an.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Couplets et mots, cordons, anneaux, et gants soulaient satisfaire les amoureux un an.

Fig. Longamen lo paget esta dona ab sas folas promessas.

V. de Savari de Mauléon.

Longuement le paya cette dame avec ses folles promesses.

Que m fai del mieu turmen pagar.

B. Calvo: Tant auta. 

Vu qu'elle me fait du mien tourment payer. 

Loc. Ieu am trop mais frug que flor, 

E mais ric don de senhor

Que si m pagava del ven.

T. de Blacas et de Rambaud de Vaqueiras: En Raimbaud.

J'aime beaucoup plus fruit que fleur, et plus riche présent de seigneur que s' il me payait du vent.

Prov. Vos mi paguatz d'autrui borsel.

Cercamons: Car vei. 

Vous me payez de la bourse d'autrui. 

Subst. Ben pot esser fis qu' al pagar 

Venra centismes gazardos.

Giraud de Borneil: Ben es adregz. 

Il peut bien être sûr qu'au payer viendra centuple gain.

Part. pas. Si 'l fetz tan d'onor qu'el s'en tenc fort per pagatz.

V. de Bertrand de Born.

Ainsi lui fit tant d'honneur qu'il s'en tint fort pour payé.

K. iratz e mal paguatz de la mort de sa compainha. Philomena.

Charles chagriné et mal satisfait de la mort de sa compagne.

Non es dona el mon que no s degues tener per pagada de sa amor.

V. de Gaucelm Faidit.

Il n'est dame au monde qui ne se dût tenir pour payée de son amour.

ANC. FR. Tout son despens li a payet.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 100.

Les parchoniers qui auroient paiet leur part de l' héritaige.

Paix de Valenciennes, 1114, p. 434.

CAT. ESP. PORT. Pagar. IT. Pagare. 

(chap. Pagá: pago, pagues, pague, paguem o pagam, paguéu o pagáu, paguen; pagat, pagats, pagada, pagades.)

9. Paga, Pagua, Paia, Paya, s. f., paie, paiement, solde.

Recebon paga temporal. Brev. d'amor, fol. 68. 

Reçoivent paie temporelle. 

En Uc, lo sart, o sap qui fe la paia.

Lanfranc Cigala: Ramon Robin. 

Le seigneur Hugues, le tailleur, qui fit le paiement, le sait.

Deziron la mort ayssi co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33. 

Désirent la mort ainsi comme fait le mercenaire l'heure de sa paie.

Loc. fig. Quar a la pagua van tut

L' enganat e l' enganaire.

P. Cardinal: Razos es.

Car à la paie ils vont tous le trompé et le trompeur.

CAT. ESP. PORT. IT. Paga. (chap. Paga, pagues; pagueta, paguetes.) 

10. Pagamen, Paguamen, Paiamen, Payamen, s. m., paiement, rétribution.

Cel que non fai paiamen.

B. Zorgi: Atressi cum. 

Celui qui ne fait pas paiement. 

Ses payamen o ses jauzir.

Raimond de Miraval: Res contr' amors.

Sans rétribution ou sans jouir.

CAT. Pagament. ESP. PORT. IT. Pagamento. (chap. Pagamén, pagamens.)

11. Pagaire, Pagador, s. m., lat. pacator, payeur. 

Deveire e pagaire. Tit. de 1198. Arch. du Roy., J. 320. 

Débiteur et payeur.

Devedor e pagador principals. Tit. de 1278. Château de Capdenac. Débiteur et payeur principaux.

- Adj. Payable.

Quinze livras de cens... pagaduyras cascun an.

Tit. de 1386. Bordeaux. Cab. Monteil. 

Quinze livres de cens... payables chaque année.

(chap. Pagable, pagables; pagadó, pagadós, pagadora, pagadores.)

12. Apagar, Apaguar, Apaiar, Apaziar, v., apaiser, calmer, pacifier.

Apagaran se entre lor. Trad. du lapidaire de Marbode. 

S' apaiseront entre eux. 

Lengua suaus apaia ira. Trad. de Bède, fol. 21. 

Langue douce apaise colère. 

Pens e sospir, e puois m' apai.

B. de Ventadour: Ara no. 

Je pense et soupire, et puis je m'apaise. 

Us dous dezirs me ten guay e m' apaya.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Un doux désir me tient gai et me calme. 

Part. pas. Lo cors toz apasiaz.

La pessa ben apaziada e serena. 

Trad. de Bède, fol. 12 et 18. 

Le coeur tout calmé. 

La pensée bien apaisée et sereine.

Subst. Om troba en l' Avangeli: Benaurat li apaziat.

Trad. de Bède, fol. 18.

On trouve dans l'Évangile: Bienheureux les pacifiés.

- Se complaire, s'affectionner, s'attacher, s'appuyer.

Vielha la tenc si de dos drutz s' apaya. 

Bertrand de Born: Belh m'es. 

Je la tiens vielle si elle s'affectionne à deux amants.

Ges per so, dona, no us cal temer,

En dreg d'amor, qu'ieu vas autra m' apays.

Pons de Capdueil: Tant m' a donat. 

Point pour cela, dame, il ne vous faut craindre, en justice d'amour, que vers autre je m' affectionne. 

Vei mort jovent e valor

E pretz, que non trob' on s' apays.

P. Vidal: Per pauc de. 

Je vois morte grâce et valeur et mérite, vu qu'elle ne trouve où elle s' appuye. 

Si la guerra no s' apaia,

Crestiantatz greu sera que non caia.

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Si la guerre ne s' apaise, il sera difficile que chrétienté ne tombe pas.

Leu s' apai e leu s' ira.

Raimond de Miraval: Er ab la. 

Facilement s'apaise et facilement s'irrite. 

ANC. FR. De ce mon coeur s'apaie

Qu'en nul païs n' a gent plus douce ne plus vraie.

Roman de Berte, p. 13. 

Li autre pélerin... se tenroient touz apaiés de faire leur pélerinage. Joinville, p. 116.

CAT. ESP. PORT. Apagar. IT. Appagare.

(chap. Apagá, apagás; aplacá, aplacás. Apago, apagues, apague, apaguem o apagam, apaguéu o apagáu, apaguen; apagat, apagats, apagada, apagades.)

13. Apagansa, s. f., satisfaction, contentement.

No us cal aver doptansa

De mi, c' ab leu d' apagansa

M' auretz del tot tos temps a vostre latz.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

Il ne vous faut avoir doute de moi, vu qu'avec peu de contentement vous m'aurez entièrement toujours à votre côté.

14. Despagamen, s. m., désappointement, mécontentement.

En despagamen

Venon ades aital afar.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

En désappointement tournent incessamment telles affaires.

ANC. CAT. Despagament. ANC. ESP. Despagamiento.

(chap. Despagamén : mal contentamén : desilusió.)

15. Despagar, Despaguar, v., désappointer, fâcher, mécontenter.

Part. pas. Non deu esser blasmatz,

Car mot n'es despagatz.

G. Riquier: Per re non.

Il ne doit pas être blâmé, parce que moult il en est désappointé.

Tan m' an lunhat li miei peccat

De ton Filh que ieu ay despagat.

Los VII Gaugs de Maria.

Tant les miens péchés m'ont éloigné de ton Fils que j'ai mécontenté.

Estan despagatz 

Entr' els mantas vetz l' an.

G. Riquier: Si m fos. 

Ils sont fâchés entre eux maintes fois l' an.

Ni 'l trobes despaguat en re.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Ni le trouvât mécontenté en rien.

ANC. CAT. ANC. ESP. Despagar.

16. Pactio, s. f., lat. pactio, paction, pacte.

Ab las pactios e convenensas. Charte de Gréalou, p. 60.

(chap. En los pactes y conveniensies o convensions.)

Avec les pactions et conventions.

ANC. FR. Ainsi fut deffaite cette paction. Chronique de Cambray.

ANC. CAT. Pacció. ESP. Pacción (pacto). (chap. Pacte, pactes.)

17. Pati, s. m., pacte, convention.

Que no acordarian plus los patis en cas que no los volguessen pagar.

Docum. de 1376. Ville de Bergerac.

Qu'ils n' accorderaient plus les pactes en cas qu'ils ne les voulussent pas payer.

CAT. Pacte. ESP. PORT. Pacto. IT. Patto.

18. Pacha, s. f., traité, accord, convention, société.

Parti m de lur pacha.

J. Esteve: El dous temps. 

Je me séparai de leur société. 

Per que totz homs deu refudar la pacha 

D' ome, cant mal ni anta li a facha. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

C'est pourquoi tout homme doit refuser l'accord d'homme, quand mal et honte il lui a fait.

ANC. FR. Avant que je fasse aultre pache à toi.

Roman de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 14. 

Je te ferai une pache telle.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 76.

sábado, 15 de abril de 2017

no cal, no caldrá

No cal , no caldrá 


No hace falta, no hará falta 

"no cale patir" es una castellanisasió de "no cal patí", no hace falta sufrir.

- Un chiquet de Beseit volie una bisicleta per als reys i son pare li va regalà un patí.
 "No vull patí", die lo chiquet,
"pos no patixques", va di son pare.

dcvb

PATIR v.: cast. padecer, sufrir. 

miércoles, 26 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.




sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
"AMOR"
Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat
Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló
Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó
Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents
Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura
Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum
Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau
Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

sábado, 3 de noviembre de 2018

LA FRONTERA

Algú ha escrit ultimamen sobre fronteres, pos bé la poesía de avui está pensada pera intentá reflejá lo que natros pensém sobre la frontera, y sobre lo que está pasan tan a un com a lo atre costat, aixo sí es sol una opinió y un dessich.

Juan Carlos Abella, Valderrobres (Helix Teruel

" LA FRONTERA "
Orgullós pel monte Refalgarí 
puge desde Beseit a la carrera
un gros y pressiós jabalí
segú que no ha vist cap frontera
los animals se mouen en llibertat
no se fiquen cap impedimen
pasen per aon sempre han passat
paréixen mes listos que natros, la gen
comarques que sempre han estat juntes
de fronteres mai ne volien sabé
ara pareix que se vullguen tancá les portes
aixó es señal de que algo no va bé
natros observem passienmen
los moviméns del atre cantó
lo camí empres per la seua gen
y u observem en preocupassió
pareix que volen ficá una frontera
a la partissió han ficat unes marques
mol ben pintades a la carretera
res que vore en com estáem antes
natros sol volem defensa lo nostre parlá
no volem trencá en dingú
sol volem femos respetá
y si no traurem lo nostre genio mes dú
tenim la nostra llengua y identidat
y per res les volem cambiá
son les de sempre, les de verdat
orgullosos les volem conservá
algo volem dí als nostres germans
que los nessessitém, y que los volem
que sempre que ajuntem totes les mans
es cuan mes y milló avansém
tenim que fé com lo jabalí
podé pasá de aquí capa allá
sense que dingú tingue que patí
si a la atra banda podrá torná
dixem a la política de racó
que sol mos portará odio y rencor
y retorném a la nostra germanó
que es de verdat, pos mos ix del cor
la política no mos omplirá lo topí
¿per qué volen separamos?
sol volen femos patí
y per lo seu interés, enfrentamos
siguém listos com los animals
pensem per natros mateixos
que seguixquen les coses com avans
conservém una convivencia de siglos.

sábado, 10 de noviembre de 2018

POESÍA A VALDERROBRES, Juan Carlos Abella

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :


A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.
y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén

entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.
A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.
La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.
Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.
Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.
Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.
Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Águeda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.
Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

Lo pon de ferro parle en lo riu,  no te enfados mol, aixó li diu,  que cuán traus lo genio me fas patí  pos que ñá mol perill te volía dí.


La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.
A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !
La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.
Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.
Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.
De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.
Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.
Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.
Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.
La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

miércoles, 4 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.


JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.
Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.
A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.
Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:
- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!
Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:
- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!
Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.
Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.
Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.
Lo bon home va contestá:
- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?
Lo bon home li va contestá:
- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:
- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.
Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.
Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:
- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?
La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:
- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.
La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.
La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.
- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.
Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.
Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:
- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta