Mostrando las entradas para la consulta perdiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta perdiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 13 de enero de 2018

LO CANT DE LA PERDIU, Juan Carlos Abella

LO CANT DE LA PERDIU.

A un atre dels meus blogs, paraules del Matarraña, han borrat la entrada los borregos de Blogger perque algú ha denunsiat la entrada perque insite al odio.

Si borren esta, encara está a datres puestos, com per ejemple:

https://chapurriau.wordpress.com/2018/01/12/lo-cant-de-la-perdiu/

https://monchosoft.es/lo-cant-de-la-perdiu/

Hola:
 
Como probablemente ya sabrás, nuestras Normas de la Comunidad 
(https://blogger.com/go/contentpolicy) describen los límites de los contenidos permitidos y no permitidos en Blogger.

Nos han pedido que revisemos tu entrada "LO CANT DE LA PERDIU".

Hemos determinado que infringe nuestras normas y hemos eliminado la entrada, anteriormente disponible en 

http://paraulesdelmatarrana.blogspot.com/2018/01/lo-cant-de-la-perdiu.html.
 
¿Por qué hemos eliminado tu entrada de blog?
Tu contenido vulnera nuestra política de incitación al odio.

Para obtener más información, visita la página de normas de la comunidad, cuyo enlace encontrarás en este correo.

 
Si crees que hemos cometido un error, puedes solicitar una apelación: 
 
Tienes la opción de presentar tus reclamaciones ante juzgados o tribunales. 
 
Si tienes alguna duda de carácter legal o quieres consultar las opciones 
legales a las que puedes recurrir, te recomendamos que busques 
asesoramiento jurídico.
 
Te recomendamos revisar el contenido completo de tus entradas para 
asegurarte de que cumplen nuestros estándares y no existe ninguna otra 
infracción que pueda dar lugar a que se elimine tu blog.
 
Para obtener más información, consulta los siguientes recursos:
 
Términos del Servicio: https://www.blogger.com/go/terms
Normas de la Comunidad de Blogger: https://blogger.com/go/contentpolicy
 
Un saludo,
 
LO CANT DE LA PERDIU, Juan Carlos Abella


//

Juan Carlos Abella

"LO CANT DE LA PERDIU"

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
un águila la vol perseguí
pos lo seu fill no pot dormí.

Per qué cante la perdiu
a la vora del riu?
a ver a quí fa baixá
pa podé festejá.

Aón cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Matarraña,
la senten a tota España.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Ulldemó
u fa sense cap pó.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Algás
no ña manera de callás.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Mezquín
la gen tamé está patín.

Que canto la perdiu
no cal que patiu,
cante com sempre ha cantat,
lo seu cant mai ha cambiat.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que cambio lo seu cant
per un atre de mes gran.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que lo cant te que cambiá
per un que de fora vindrá.

Dixeu a la perdiu cantá
y natros que mos puguem expresá
igual que sempre u ham fet
que es un parlá mol monet.

Fem tots com la perdiu,
cantem a la vora del riu
lo nostre cant "lo chapurriau"
com sempre un cant de pau.

La perdiu vol volá,
natros no volem cambiá,
als nostres fill ham enseñat
la llengua que ham heredat.

Cantem tots com la perdiu
que no cal que patiu,
si som mols los que cantem
a mes gen arrivarem.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijans de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al pondres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiens, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejanse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutix y trau los cartuchos dels cañons hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañons, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silensio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, loíndice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insistensia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogansia y, finalmen, díe en mal reprimit despressio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasions, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distansia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrencaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañons se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portali lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixons derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la teta! exclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta (testa) va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniensia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silensio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsions, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolanli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilás, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejanla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgamos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra historia, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿comprens?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargatos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silensio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collons te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambianli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atonits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrala de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretingut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Miriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre pressentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

viernes, 13 de septiembre de 2024

Pera - Perdonar, Perdonnar

 

Pera, s. f., lat. pirum, poire.

Si cum el fes e peras e pomas e castanhas.

(chap. Aixina com lo fenás y peres y pomes y castañes.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

Ainsi comme le foin et poires et pommes et châtaignes. 

Prov. Amb el senior non voles partir las peras, 

Car lo senior prendra las pus maduras 

E te rompra lo cap amb las pus duras.

Dictionnaire languedocien. 

(chap. En lo siñó no vullgues partí les peres, ya que lo siñó pendrá les mes madures y te romprá (chafará) lo cap en les mes dures.)

Avec le seigneur ne veuilles pas partager les poires, car le seigneur prendra les plus mûres et te rompra la tête avec les plus dures.

Paucas peras pezo may que tropas pomas. Eluc. de las propr., fol. 218.

(chap. Poques peres pesen mes que moltes pomes.)

Peu de poires pèsent plus que beaucoup de pommes.

CAT. ESP. PORT. IT. Pera. (chap. Pera, peres; pereta, peretes. La pereta ere un interruptó antic, en forma de pera.)

PERETA : interruptó antic de fusta

2. Perier, Peyrier, s. m., poirier.

Cum si en perier es enpeutat pomier. Eluc. de las propr., fol. 196. Comme si sur poirier est greffé pommier. 

Albres dometges, pomier, noguier, peyrier. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Arbres domestiques, pommier, noyer, poirier.

CAT. Perer. (chap. Perera, pereres. Lligí al Decamerón en chapurriau https://lo-decameron.blogspot.com/2020/11/jornada-septima-novela-novena.html)


Peratgar, v., lat. peragere, achever, terminer, mener à fin. 

Lo portaniers no perdona

Non peratge tota persona; 

Zo es mort que peratga totz.

Deudes de Prades, Poëme des Vertus. 

Le passager ne pardonne qu'il ne mène à fin toute personne; c'est la mort qui mène à fin tous.


Percutir, v., lat. percutere, heurter, frapper.

Si que la derniera percutish e fier la dita vocal. Leys d'amors, fol. 111.

Tellement que la dernière heurte et frappe ladite voyelle.

Percussia am una autra peyra sobre la peyra. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

(chap. Percutíe en un' atra pedra sobre (damún de) la pedra.)

 Frappait avec une autre pierre sur la pierre.

- Meurtrir, détruire.

Part. prés. Per l' angel percussien.

Geneys, le jongleur de Lucas: Dieus verays.

Par l'ange détruisant.

Can cazero del sel angels percuciens.

(chap. Cuan van caure del sel los angels percutidós, destructós, exterminadós, etc.)

Izarn: Diguas me tu.

Quand tombèrent du ciel les anges détruisants.

Substantiv. Lai defendens

Dels percutiens.

J. Esteve: Quossi moria.

Là se défendant des meurtrissants.

ESP. Percudir. IT. Percuotere. (chap. Percutí: percutixco o percutixgo, percutixes, percutix, percutim, percutiu, percutixen; percutit, percutits, percutida, percutides.)

2. Percutio, Percussio, s. f., lat. percussio, percussion, coup, heurt. 

Am lo batemen et am la percutio. Leys d'amors, fol. 74. 

Avec le battement et avec la percussion. 

Per cazement o per percussio. Trad. d'Albucasis, fol. 10.

Par chute ou par coup.

CAT. Percussió. ESP. Percusión. PORT. Percussão. IT. Percussione.

(chap. Percussió, percussions; percut, percuts.)

3. Percussiu, adj., percussif, propre à frapper.

Es dicha percussiva quar percutish. Leys d'amors, fol. 111.

Elle est dite percussive parce qu'elle frappe.

IT. Percussivo. (ESP. Percutivo, percutiva. Chap. Percutiu, percutius, percutiva, percutives.)

4. Repercutir, v., lat. repercutere, répercuter.

Part. prés. Per freior repercussient la humor. 

Eluc. de las propr., fol. 265. 

Par froid répercutant l'humeur. 

CAT. Repercutir. ESP. Repercutir, repercudir. PORT. Repercutir. 

IT. Ripercuotere. (chap. Repercutí: repercutixco o repercutixgo, repercutixes, repercutix, repercutim, repercutiu, repercutixen; repercutit, repercutits, repercutida, repercutides.)

5. Repercussio, s. f., lat. repercussio, répercussion.

Endeve de calor natural... repercussio. Eluc. de las propr., fol. 19. 

Il advient de chaleur naturelle... répercussion.

CAT. Repercussio. ESP. (Repercussion) Repercusión. PORT. Repercussão. 

IT. Ripercussione. (chap. Repercussió, repercussions.)

6. Repercussiu, Respercussiu, adj., répercussif, propre à répercuter.

Es dezicativa, respercussiva. Eluc. de las propr., fol. 185. 

Elle est désiccative, répercussive.

Subst. No deu hom uzar de repercussius. Eluc. de las propr., fol. 98. 

On ne doit pas user de répercussifs.

ESP. Repercusivo. PORT. Repercussivo. IT. Ripercussivo.

(chap. Repercussiu, repercussius, repercussiva, repercussives.)

7. Repercussori, adj., répercussoire, propre à répercuter.

Subst. Usar de tempratz repercussoris. Eluc. de las propr., fol. 82.

User de modérés répercussoires.

Perditz, s. f., lat. perdix, perdrix.

Pendre cug, ab la perditz, l' austor.

G. Magret: En aissi m pren. 

Je crois prendre, avec la perdrix, l'autour. 

Ieu reman pres si cum perditz en tona.

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Je demeure pris ainsi comme perdrix en tonnelle.

CAT. Perdiu. ESP. PORT. Perdiz. IT. Pernice. 

(chap. Perdiu, perdius.)

Perdiu, perdiz, alectoris rufa

2. Perdigal, Perdigalh, s. m., perdreau.

E 'l reis Felips cassa lay, ab falcos,

Sos perdigals e 'ls petitz auzelos.

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses perdreaux et les petits oisillons.

Quan los perdigalhs auzo lor propria mayre, laysho la qu' els ha coatz.

Eluc. de las propr., fol. 278.

Quand les perdreaux entendent leur propre mère, ils laissent celle qui les a couvés.

PORT. Perdigão. (chap. perdigana, perdiganes : críes de la perdiu. Cuan les perdiganes escolten a la seua propia mare, dixen a la que los ha covat.)

3. Perdigos, s. m., perdreau.

Can los perdigos auzon lo can de la mayre. Naturas d'alcus auzels. Quand les perdreaux entendent le chant de la mère.

CAT. Perdigot. ESP. Perdigón. PORT. Perdigoto. IT. Perniciotto.

(chap. perdigacho, perdigachos; perdigot, perdigots : mascle.)



Perdo, s. m., pardon.

Si de bon cor non es faitz lo perdos.

P. de Barjac: Tot francamen. 

Si de bon coeur n'est fait le pardon. 

Ai quist, ses tort, perdo.

P. Vidal: Pus tornatz. 

J'ai demandé, sans tort, pardon.

- Rémission, indulgence, absolution.

Tal cuia sai guazanhar perdo,

Qu' el perdos l' er de gran perdicio.

Pierre, Roi d'Aragon: Peire Salvagg' en.

Tel croit gagner ici indulgence, que l' indulgence lui sera à grande perdition.

Aian aquel perdon que an tut li romieu.

Anavan al perdon en l' islla de Llerins. V. de S. Honorat.

Qu'ils aient cette absolution qu'ont tous les pélerins.

Ils allaient au pardon dans l' île de Lerins. 

Loc. Per la colpa d'una fals' amairis

Que fes ves mi enguans e tracios, 

Per que ieu fauc los quaranta perdos. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Pour la faute d'une fausse amoureuse qui fit vers moi tromperies et trahisons, par quoi je fais les quarante pardons.

Adv. comp. Am mais servir lieys en perdo 

Qu' autra qu' ab si m degues colguar. 

Sordel: Bel m'es ab. 

J'aime mieux servir elle gratuitement qu'autre qui avec soi me dût coucher.

Amarai doncx en perdos?

Folquet de Marseille: Ja no volgra. 

J'aimerai donc en vain? 

Elh reys frances li tolh en plas perdos 

Tors et Angieus.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Le roi français lui enlève en plaine liberté (tout à son aise) Tours et Angers.

CAT. Perdó. ESP. Perdón. PORT. Perdão. IT. Perdono. 

(chap. Perdó, perdons.)

2. Perdonansa, s. f., pardon, indulgence, absolution.

D'aquest tort non vol far perdonansa. 

P. Vidal: Quant hom onratz. 

De ce tort ne veut faire pardon. 

Sol de cest pensar 

Me fessetz perdonansa.

Aimeri de Peguilain: Qui soffrir. 

Seulement que de ce penser vous me fissiez pardon. 

Prov. Merces dis eisamen:

De gran tort, gran perdonansa.

Aimeri de Peguilain: Tan fui. 

Merci dit également: A grand tort, grand pardon.

ANC. FR. Que nos indignes dessertes ne luy tollent pas la dignité de ses pardonnances. Œuvres d'Alain Chartier, p. 291. 

Sus donc, despaichons-nous, voicy la pardonnance.

Œuvres de Du Bellay, fol. 411.

ANC. CAT. Perdonansa. ESP. Perdonanza. PORT. Perdoança. 

IT. Perdonanza.

3. Perdonamen, s. m., pardon.

Totz homs deu far perdonamen 

Als penedens.

B. Carbonel, Coblas triadas. 

Tout homme doit faire pardon aux repentants.

ANC. FR. Dont Horn par sa bonté vus fist pardonement.

Roman de Horn, fol. 20.

ANC. CAT. Perdonament. ANC. ESP. Perdonamiento. IT. Perdonamento.

(chap. Perdonamén, perdonamens : perdó, perdons.)

4. Perdonaire, Perdonnaire, Perdonador, s. m., pardonneur, qui pardonne, indulgent. 

El ric Senhor qu'es lials perdonaire.

Pons de Capdueil: So qu' om plus.

Le puissant Seigneur qui est loyal pardonneur. 

Dieus perdona 'ls bons perdonadors.

(chap. Deu perdone als bons perdonadós; indulgens.)

G. Faidit: Chant e deport. 

Dieu pardonne aux bons pardonneurs.

Adject. Lo Salvaires

Perdonnaires, 

M' aya merce.

J. Esteve: Lo Senher. 

Que le Sauveur indulgent me fasse merci.

Ja no l' er Dieus perdonaire.

Rambaud d'Orange: Ar mi er. 

Jamais Dieu ne lui sera indulgent. 

ANC. FR. Tu Sires, qui es pardonnerres de tous péchiez.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 305. 

Il ne fault estre au meschant pardonneur. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 53. 

ESP. Perdonador. PORT. Perdoador. IT. Perdonatore. 

(chap. Perdonadó, perdonadós.)

5. Perdonairitz, s. f., pardonnatrice, indulgente, pardonneuse.

Creatura non es... 

… De peccat perdonairitz.

Brev. d'amor, fol. 73.

La créature n'est pas... de péché pardonnatrice.

IT. Perdonatrice. (chap. perdonadora, perdonadores.)

6. Perdonar, Perdonnar, v., pardonner, gracier.

Fis amans deu gran tort perdonar.

Guillaume de Cabestaing: Lo jorn. 

Fidèle amant doit grand tort pardonner. 

Aqui ela lo perdonet baysan. V. de Guillaume de Balaun.

Là elle le pardonna en baisant.

Li denh, si 'l platz, per merce perdonnar.

Paulet de Marseille: Razos non es.

Lui daigne, s'il lui plaît, par merci pardonner. 

Aissi com sai perdonaran, 

Sapchatz c' aital perdon auran.

Pons de Capdueil: En honor.

Ainsi comme ils pardonneront ici, sachez que tel pardon ils auront.

Loc. S' ieu 'l lauzey en mas coblas menten,

Dieus m' o perdo, qu' ab ver dir m' en desmen.

Durand de Carpentras: Un sirventes leugier.

Si je le louai dans mes couplets en mentant, Dieu me le pardonne, vu qu'avec vrai dire je m'en démens.

- Remettre.

Perdonar lo deute ad aquel que non lo pot pagar.

(chap. Perdoná la deuda (lo deute) an aquell que no lo pot pagá.)

Un ser fello a cuy so senhor avia perdonat gran deute, et aquell no volc perdonar ad 1 de sos sers 1 petit deute. V. et Vert., fol. 78.

Remettre la dette à celui qui ne la peut payer.

Un serf félon à qui son seigneur avait remis forte dette, et celui-ci ne voulut pas remettre à un de ses serfs une petite dette.

- Épargner, ménager.

Yenna es mot cruzel bestia que non perdona ad home ni mortz ni vius.

V. et Vert., fol. 24.

(chap. (La) hiena es mol cruel bestia que no perdone a (cap) home ni  mort ni viu. Lligí lo llop blanc dels Ports, que ere una hiena.)

L'hyène est moult cruelle bête qui ne pardonne à homme ni mort ni vif.

(La) hiena es mol cruel bestia que no perdone a (cap) home ni  mort ni viu.

Cel que perdona sas vergas, 

Per sert, adzira sos efans.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Celui qui épargne ses verges, pour sûr, hait ses enfants.

Part. prés. Que m siatz de mos tortz perdonans.

P. Cardinal: Un sirventes.

Que vous me soyez pardonnant de mes torts. 

Per so devetz, Senher Dieus, per dreitura, 

A quascun d' els esser vers perdonans.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc. 

Pour cela vous devez, Seigneur Dieu, par justice, à chacun d'eux être vrai pardonnant. 

Part. pas. A celui que tost cofessa es tost perdonat. 

Trad. de Bède, fol. 51. 

A celui qui tôt confesse il est tôt pardonné. 

CAT. ESP. Perdonar. PORT. Perdoar. IT. Perdonare.

(chap. Perdoná: perdono, perdones, perdone, perdonem o perdonam, perdonéu o perdonáu, perdonen; perdonat, perdonats, perdonada, perdonades.)

miércoles, 14 de noviembre de 2018

Santistebe de Llitére, vocabulario dialectal literano

VOCABULARIO DIALECTAL LITERANO (HUESCA) (Caza y pesca, juegos y albañilería) El vocabulario seleccionado pertenece a Santistebe de Llitére (Huesca). En esta ocasión nos ocuparemos de la terminología de la caza y de la pesca, del léxico de los juegos infantiles y de la albañilería.

ANTONIO VIUDAS CAMARASA

También interesante 
http://www.iea.es/documents/73041/25a56146-8f6b-4f01-835e-7444b5f2d262

(Hay errores en la transcripción desde un PDF, supongo. No los edito. Igualmente sirve como ejemplo del léxico de La Litera, Llitera, en concreto de San Esteban, Sant Esteve, Santiestebe; al final pongo una versión del Planch de Sant Esteve)

1.0. LA CAZA Y LA PESCA

La caza y la pesca son dos diversiones que gustan al hombre del campo; en La Litera el deporte más practicado es el de la caza. Los distintos términos municipales han sido señalados por unos letreros que indican coto. Los cotos que hay en La Litera pertenecen a las sociedades de cazadores constituidas en cada pueblo. La caza se practica, sobre todo, en invierno, siendo frecuentes las capturas de jabalíes en esa época. En este apartado analizaremos el léxico relacionado con la caza y la pesca. Hay un refrán popular que compara el riesgo de accidente que tienen el cazador y el pescador con el peligro que corren las personas cuyo oficio consiste en cocer yeso y cal; el refrán dice: Pescadó y cazadó, cocedó de ches y cal, a morí al hespital. El nombre genérico de los pájaros es el de mixó, /muixó/ mientras que el gorrión recibe el nombre de torrodá, común a las hablas aragonesas y ribagorzanas; / PARDAL /

el DCVB documenta este término en Benassal y Morella. Para cazar generalmente se usa la escopeta, pero en ocasiones se usa la técnica de untar con pez besc la verguete y la palanquete para capturar las aves por medio del reclamo A pesar de que está prohibida la caza con el furó siempre hay cazadores que son amigos de la caza furtiva. Esparbé llebré, m. Gavilán. Coll, La Litera, «esparbero»; Haensch, Alta Ribagorza, «esparvé, esparvéro»; Arnal, Alquézar, «esparvero»; Badía, CVAM, «esparvér» eii Benabarre, «esparveret» en Bielsa; Badía, Bielsa, «esparveret»; Ballarín, V. Benasque, «esparbé»; Pardo, «esparvel, esparvero, esparver»; Alvar, Léxico catalán, «esparavé». Mixó, m. Pájaro en general. Coll, La Litera, «michón»; Haensch, Alta Ribagorza, «muxón, muxó»; Ballarín, V. Benasque, «moixón»; Badía, CVAM, «moixó» en Benabarre, «moixón» en Benasque; Ferraz, Alta Ribagorza, «moixón»; DCVB, «mixó» "ocell (Pons, Tamarit de la L., Ll., Balaguer, Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberá, Penedés, Vendrell, Camp de Tarr.)"; Bosch, Fonz, «mixón»; Barnils, Fraga, «muixó».
Torrodá, m. Gorrión. Haensch, Alta Ribagorza, «torrodá, gurrión, pardál»; Badía, CVAM, «torrodá»; DCVB, «torredá, torrodá» '(dialectal) Pardal, teulader (Bonansa, Benavarre, Tamarit de la L., Benassal, Morella". Auxá, v. Ahuyentar. DCVB, «auxar». Esgarrapáde, f. Arañazo, Coll, La Litera, «esgarrapazo»; DCVB, «esgarrapada»; Pardo, «esgarrapada». Runruneá, v. Arrullar. Muzól, m. Mochuelo. Haensch, Alta Ribagorza, «clluc»; Ferraz, Alta Ribagorza, «cluc»; Ballarín, V. Benasque, «clluc»; DCVB, «mussol». Mixonét, m. Pajarillo. Haensch, Alta Ribagorza, «muxonet, moixonet». Gárce, f. Urraca. Haensch, Alta Ribagorza, «garsa»; Ferraz, Alta Ribagorza, «garsa»; Badía, CVAM, «garsa» en Benabarre; Badía, Bielsa, «garsa»; Arnal, Alquézar, «garza»; Ballarín, V. Benasque, «garsa». Esturnéll, m. Estornino, tordo. Coll, La Litera, «esturnell»; Haensch, Alta Ribagorza, «esturnell»; Ballarín, V. Benasque, «esturnell»; DCVB, «estornell»; Llatas, «estornell»; Pardo, «estomell». Chorlovit, m. Chorlito, alcaraván. Coll, La Litera, «chorlovit»; Alvar, Jaca, «cholovita»; Oliva, Sopeira, «xorrolit». Canó, m. Plumón. Ballarín, V. Benasque, «canón». Moíiét, m. Caperuz de la abubilla. Coll, La Litera, «caperuz». • Falcille, f. Vencejo. Coll, La Litera, «falcilla»; Ballarín, V. Benasque, «falsilla»; DCVB, «falzia»; Casacuberta-Corominas, «falcilla»; Alvar, Jaca, «falceta»; Alvar, Léxico catalán, «falsilla». Rulléte, f. Tórtola silvestre. Coll, La Litera, «rulleta»; Pardo, «rulleta». Sisélle, f. Paloma torcaz. Coll. La Litera, «sisella»; Bosch, Fonz, «sisella». Sisót, m. Variedad de ave. Coll, La Litera, «sisot». Culroyét, m. Pitirrojo. Haensch, Alta Ribagorza, «pintarrói»; Ballarín, V. Benasque, «culroyéta»; Llatas, «pipirroyo»; Casacuberta-Corominas, «pitarroy». Terreréte, f. Alondra. Coll, La Litera, «terrereta». Turcázos, m. pl. Palomas torcaces. Coll, La Litera, «turcazo»; Ballarín, V. Benasque, «turcáso»; Alvar, Materiales, «turcazo»; Llatas, «turcazo». Grálle, f. Grajo. El canto del grajo anuncia el viento y se dice: «qu'en fa d'aire que las gralles gralleen molto». Coll, La Litera, «gralla»; Haensch, Alta Ribagorza, «gralla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gralla»; Badía, Bielsa, «gralla»; Badía, CVAM, «gralla» en Benabarre; Ballarín, V. Benasque, «gralla»; DCVB, «gralla»; Pardo, «gralla»; Casacuberta-Corominas, «gralla»; Oliva, Sopeira, «gralla»; Kuhn, «gralla» 21. Perdigót, m. Perdiz macho. Coll, La Litera, «perdigacho»; Ballarín, V. Benasque, «perdigácho»; DCVB, «perdigot»; Pardo, «perdigacho»; Llatas, «perdigacho»; Pardo, «perdigana». Guálle, f. Codorniz. Haensch, Alta Ribagorza, «guálla, guánlla»; Ferraz, Alta Ribagorza, «gualla»; Ballarín, V. Benasque, «gualla»; DCVB, «gualla»; Llatas, «guala». Perdiu, f. Perdiz. Haensch, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ferraz, Alta Ribagorza, «perdiu»; Ballarín, V. Benasque, «perdiu»; Alvar, Oroz-Betelu, «perdigana»; DCVB, «perdiu». ANTONIÓ VEIDAS CAMARASA 277 Permudá, v. Cambiar el plumaje las aves y pájaros. Coll, La Litera, «permudar»; Ballarín V. Benasque, «permudá»; González, «premudar»; DCVB, «permudar»; Pardo, «pelmudar»; Kuhn, «premudá» 105. Engreñéte, f. Golondrina. Para imitar su canto se dice: «La engreñete en la mie terrel azŭquer y canele; no ña res...». Cuan canten pel maitino se lis diu as críos que encare están al llit el canto de las engreñetes: «Llevántate podrít, I que t ŭ encá estás al llit, I y yo ya vingo de Madrit». Coll, La Litera, «engolondrina»; Haensch, Alta Ribagorza, «falsilla, bolandrina»; Ferraz, Alta Ribagorza, «bolandrina»; Barnils, Fraga, «engrinéte». Pupŭt, f. Abubilla. En la siguiente estrofa se parafrasea el canto de la abubilla: «Allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, I me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...». Coll, La Litera, «puput»; Haensch, Alta Ribagorza, «poput»; Arnal, Alquézar, «porpuz»; Guillén, Orihuela, «parputa»- Magaria, Rioja, «babuta»; DCVB, «puput»; Llatas, «pulput»; Pardo, «puput»; «gurgŭ»; Oliva, Sopeira, «put-put»- Alvar, Jaca, «borbuta-viel barbut», «barbut». Cuculláde, f. Cogullada. Coll, La Litera, «cucullada»; DCVB, «cucullada», 'forma dialectal, per cogullada'. Calvét, m. Pájaro que tiene la cabeza blanca. Mosquéte, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «mosquéta». Chŭte, f. Lechuza. Coll, La Litera, «chuta»; Haensch, Alta Ribagorza, «fabiáca, babiéca»; Ferraz, Alta Ribagorza, «fabiáca»; Barnils, Fraga, «chute»; Pardo, «gata». Engañapastós, m. Aguzanieves, nevetera. Coll, La Litera, «engariapastor», «avellerol»; Haensch, Alta Ribagorza, «engariapastós»; Ballarín, V. Benasque, «engariapastós»; Guillén, Orihuela, «engariapastor»; DCVB, «enganyapastors o enganapastors»; García Soriano, «enganapastor»; Llatas, «enganapastor»; Alvar, Léxico catalán, «engariapastós». Caliándre, f, Calandria. Coll, La Litera, «callandra»; Ballarín, V. Benasque, «calándria»- Alvar, Léxico catalán, «caliandra». Gribe, f. Variedad de ave. Verderól, f. Variedad de pájaro. Ballarín, V. Benasque, «berderol»; Guillén, Orihuela, «berderol forastero»; García Soriano, «verderol»; DCVB, «verderol»; Llatas, «verderol». Cruixidó, m. Variedad de pájaro. Avelleról, m. Abejaruco. Coll, La Litera, «avellerol». Bobó, m. Búho. Coll, La Litera, «bobón». Gorgór, m. Gorjeo. Fe la róde, loc. Rondar el macho de los pájaros a la hembra. Piulá, v. Piar. Coll, La Litera, «piular»; Ballarín, V. Benasque, «piulá»; Badía, Bielsa, «piular»; Borao, «piular»; DCVB, «piular»; Llatas, «piular»; Pardo, «piular». Gralleá, v. Graznar. Ballarín, V. Benasque, «graliá»; Pardo, «grallar». Pllŭme, f. Pluma. Ballarín, V. Benasque, «pllŭme». Llébre, f. Liebre. Haensch, Alta Ribagorza, «llébre»; Badía, CVAM, «llebre» en Ansó; Ballarín, V. Benasque, «llébre»; Badía, Bielsa, «liepre»; González, «lliebre»; DCVB, «llebre»; Llatas, «llebre». Llebrót, m. Liebre macho. DCVB, «llebrot». 278 VOCABULARIO DIALECTAL LITERANC) Onso, m. Oso. Coll, La Litera, «onso»; Haensch, Alta Ribagorza, «onso»; Badía, Bielsa, «onso»; Borao, «onso»- DCVB, «onso»; Pardo, «onso»; Casacuberta-Corominas, «onso»; Kuhn, «ónso» 104. Verguéte, f. Vergueta, ramita untada con pega usada para cazar pájaros. Coll, La Litera, «vergueta (caer en la)»; Magaya, Rioja, «velgueta». Bescoso, adj. Viscoso, pegadizo. Besc, m. La pez, pega; pegamento hecho con hierbas. Haensch, Alta Ribagorza, «bésc, sébo» el cebo para los peces"; Ballarín, H. Benasque, «besque»; Pardo, «besque». Palanquéte, f. Instrumento usado para cazar pájaros. Coll, La Litera, «palanqueta». Fóne, f. Honda. DCVB, »fona»; Alvar, Léxico catalán, «fóne», «fona». Sendére, f. Red donde se ponen el hurón y los conejos. Coll, La Litera, «sendera»; DCVB, «sendera». Furó, m. Hurón. Ballarín, V. Benasque, «furón»; DCVB, «furó». Cachild, m. Guarida. Cau, m. Madriguera. Haensch, Alta Ribagorza, «cádo, cau»; Magaria, Rioja, «cabo»; Kuhn, «kádo» 117; Alvar, Léxico catalán, «cau»; Casacuberta-Corominas, «cado». Lloriguére, f. Madriguera. Coll, La Litera, «lloriguera»; DCVB, «lloriguera o llodriguera». Encobilá, v. Encamarse la caza. Coll, La Litera, «encubilarse». m. Madriguera. Alvar, Oroz-Betelu, «cado»; DRAE, «cobil» en Aragón, «escondite o rincón»; García Soriano, «cobil». Encaguá, v. Encamarse la caza. Bertól, m. Red de pescar. DCVB, «bertol». Enguile, f. Anguila. Coll, La Litera, «enguila». Pésque en fil, f. Pesca con el sedal. Péix, m. Pez. DCVB, «peix». Pescáu, m. Pescado. Esfarrusteá, v. Ahuyentar. Esfurreá, v. Ahuyentar. Coll, La Litera, «esfurrear»; Ballarín, V. Benasque, «esfuriá»; Pardo, «esfurrear»; Alvar, Léxico catalán, «esfuriá». Fé marrañáus, Loc. Maullar. Maulá, v. Maullar. Coll, La Litera, «maular»; Lázaro Carreter, Magallón, «maular» "magullar"; Alvar, Salvatierra y Sigüés, «maular»; DCVB, «maular, miolar»; Llatas, «maular»; Kuhn, «maular» 242. 2.0. LOS JUEGOS Al estudiar el léxico relacionado con los juegos nos fijaremos en primer lugar en los términos más característicos del juego de cartas y veremos en segundo puesto la terminología que nos introducirá en la cultura popular de los juegos de nirios. En el juego de los naipes hay un léxico peculiar como es el expresado por las palabras siguientes: enchugaldrít se dice de quien es muy aficionado al juego y no puede vivir sin él; cortá y escortá se usan para indicar la acción de levantar las cartas; con el verbo matá se expresa la acción de comer una jugada; • ŭte es la denominación que recibe la sota de los cuatro palos de la baraja; el as de cada palo de la baraja recibe una denominación diminutiva a pesar de ser la carta que mayor dibujo tiene, así los cuatro ases son: el oret (as de oros), la copete (as de copas), bastillo (as de bastos) y la espadille (as de espadas). Los juegos de los nirios tienen la particularidad de turnarse en las distintas épocas del ario; en invierno se juega a cucut, a la tabe, a ñego; en primavera se alterna el juego de los pitos con el de las cartetes. La mayoría de los juegos que anotamos en el vocabulario se han perdido o están a punto de hacerlo debido, en parte, a que gran parte del tiempo libre de los nirios está ocupado por los programas de televisión. 2.1. Las cartas Chugá, v. Jugar. Ballarín, V. Benasque, «chugá»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá»; Badía, CVAM, «chugar» en Ansó, Benasque, «xugar» en Benabarre; Badía, Bielsa, «chugár»; Ballarín, H. Benasque, «chugutiá»; Oliva, Sopeira, «xuar»; Kuhn, «chugár» 37. Choc, m. Juego. Badía, Bielsa, «chuego». Enchugaldrít, adj. Apasionado por el juego. Coll, La Litera, «enjuadrido»; Ballarín, V. Benasque, «enchugardiu»; Pardo, «enjualdrido». Entreteníse, v. prnl. Entretenerse. Pŭte, f. Sota; cada uno de los cuatro palos de la baraja recibe este nombre. Matá, v. Comer una jugada. Trapaceá, v. Cometer trampas. Cortá, v. Alzar en la baraja. Espadille, f. As de espadas. Coll, La Litera, con otro significado; Pardo, «espadilla». Escortá, v. Cortar, alzar. Coll, La Litera, «escortar»; Magaria, Rioja, «escortar» "disminuir el agua de un río, acequia"; DCVB, «escortar»; Llatas, «escortar» "rozar, limpiar las tierras de las matas y hierbas inŭtiles". Bastillo, m. As de bastos; bastón. Copéte, f. As de copas. Oret, m. As de oros. Brésque, f. Brisca, juego. 2.2. Juegos infantiles Baixadó, m. Juego del tobogán; sobre una inclinación del terreno mojada bajan los nirios apoyándose en los pies. Ballarín, V. Benasque, «baixadón»; DCVB, «baixador». Arrastrecŭls, m. pl. Pendiente por donde los nifios bajan arrastrando el culo. Baldeadó, m. Columpio. Badía, Bielsa, «baldeáse» 'columpiarse'. Galondreáse, v. Columpiarse. Brincadó, m. Comba. Bosch, Fonz, «brincadors». Galdrŭfe, f. Peonza. Haensch, Alta Ribagorza, «galdrŭfa»; Badía, Bielsa, «bailadéra»; DRAE, «galdrufa» en Aragón 'trompa, peonza'; Borao,  «galdrufa»; DCVB, «galdrufa» 'baldufa (Bonansa, Tamarit de la L., Fraga)'; Pardo, «galdrufa»; Alvar, Léxico catalán, «galdrufa»; Casacuberta-Corominas, «galdrufa». Tángo, m. Bolo. Borao, «tango». Tábe, f. Juego de nirios; se usa el hueso de la rodilla del cerdo, que recibe el nombre de «tábe»; se lanza al aire y segŭn el lado en que cae se gana o se paga prenda. DCVB, «taba». Pilóte, f. Pelota. Badía, Bielsa, «pilota». Palitrócs, m. pl. Bolos. DCVB, «palitroc»; Alvar, Léxico catalán, «palitrocs». Pítos, m. pl. Juego de las bolas. Ballarín, V. Benasque, «píto»; Badía, Bielsa, «pítos»; Borao, «pítos»; Pardo, «pitón». Borricofálso, m. Se ponen varios nirios agachados colocando la cabeza debajo de las piernas del que está delante; los otros nirios que juegan deben saltar encima de los que están agachados y permanecer allí hasta que el «burro» se deshaga. Coll, La Litera, «burrofalso». Esparteñéte, f. En este juego se sienta un nirio en medio de un círculo; los nirios que están alrededor le pegan con una alpargata. El nirio que está en el centro debe averiguar quién tiene la alpargata. Coll, La Litera, «apargateta». Escampille, f. Este juego consiste en lanzar un palito lo más lejos posible con el impulso de un palo aue sirve de bastón. Billarda o tala. Coll, La Litera, «escampilla»; DRAE, «escampilla» en Aragón y Alicante, «toria, tala»; DCVB, «escampilla»; Pardo, «escampilla». Estrebillo, m. Rayuela. El juego consiste en mover una piedra, a la pata coja, dentro de una especie de jeroglífico. Coll, La Litera, «estrebillo». Cucŭt, m. Escondite, juego. Coll, La Litera, «cucut»; Haensch, Alta Ribagorza, «chugá a cucŭ, chugá a conilléts»; Alvar, Léxico catalán, «cucut». Tataratá, m. Hacer el pino; poner las manos en el suelo y los pies en el aire. Coll, La Litera, «tataratá». Tanganét, m. Rayuela. Coll, La Litera, «tanganet»; Ballarín, V. Benasque, «tanganet»; DCVB, «tanganet»; Pardo, «tanganet»; Llatas, «tanganillo». Rócle, f. Aro aue se hace correr por medio de un hierro que lo dirige. DCVB, «roda». Acompañát, m. Juego de la pindola. Haensch, Alta Ribagorza, «cavall fort»; Badía, Bielsa, «pindola». Maiarréte, f. Juego del pino. Redól, m. Ruedo, círculo. Pardo, «redol»; García Soriano, «rogle»; Llatas, «rogle»; DCVB, «redol»; Guillén, Orihuela, «rogle, rolde»; Arnal, Alauézar, «rolde»; Ferraz, Alta Ribagorza, «redol, roclle»; Ballarín, V. Benasaue, «rolde, roclle». Cartétes, f. pl. El juego consiste en colocar sobre un cuadro hecho en la tierra unos cartoncitos que se obtienen de las cartas de la baraja e ir sacándolas tirando con un pequerio hierro de forma rectangular. 117égo, m. Variedad del juego de ladrones y policías. Se provoca a los policías cantando el estrebillo: «Ñego negó, faríne y segó». Badía, Bielsa, «desembarro»; Bosch, Fonz, «ariego chugar». Baldedse, v. Columpiarse. Badía, Bielsa, «baldeáse»; DCVB, «baldear» 'brandar les campanes (Tamarit de la L.); Bosch, Fonz, «baldeáse». Tauléro, m. Tablero del ajedrez, del juego de las damas. Dómino, m. Dominó. Endivinéte, f. Adivinanza. Bosch, Fonz, «adivineta». Endivinánce, f. Adivinanza. Coll, La Litera, «endivinalla»; Guillén, Orihuela, «adivinalla, adevinalla»; Llatas, «endevinalla». Mórie, f. Mufieca. Haensch, Alta Ribagorza, «murieca, nina, móna»; Badía, Bielsa, «moria»; Bosch, Fonz, «moria». Juéte, m. Juguete. Píto, m. Silbato. Haensch, Alta Ribagorza, «siulét, piulét, fapiól». Fuinéte(fé), Loc. v. Hacer novillos. Coll, La Litera, «fuineta»; Magaria, Rioja, «fuína»; Pardo, «fuchina». 3.0. LA ALBAÑILERIA La albariilería es una rama de la arquitectura popular que, por lo general, aclara problemas etnológicos de una comarca. La manera de imbricar las tejas, el remate de los aleros de las casas, por ejemplo, son datos que indican a qué área antropológica pertenece un pueblo. Las casas de La Litera se acercan más a la construcción aragonesa que a la catalana. En cada pueblo había unos hombres que se dedicaban al oficio de albariil y ellos eran los que, a petición del duerio de una casa, realizaban las reformas deseadas o construían una nueva morada guiados más por el dominio del oficio que por unos planos. En esta sección nos ocuparemos de la terminología propia de la albariilería; hemos dividido el estudio en la terminología general, los instrumentos y los materiales. El yeso se fabricaba en las cheseríes y la materia prima se obtenía de las sierras de yeso que atraviesan La Litera; ahora podemos ver algunas canteras abandonadas y los hornos de cocción parcialmente derruidos. 311. Terminología general Arbariileríe, f. Albariilería; la construcción. Arbariil, m. Albariil. Haensch, Alta Ribagorza, «arbariil»; CVAM, «arbarill» en Benabarre; Llatas, «arbariil»; Barnils, Fraga, «arbariil» Encargát 4de óbres, m. Maestro de obras. Manóbre, m. Peón. Badía, Bielsa, «manobra»; García Soriano, «manobra» 'oficial de albariil'; DCVB, «manobra»; Llatas, «manobrero». Empresári, m. Empresario. Línie, f. Línea. Letrecidát, f. Electricidad. Revozá, v. Revocar. Enchesá, v. Enyesar. Bllanqueadó, m. Pintor de brocha gorda. Bllanqueá, v. Blanquear, faldegar.  Llavá, v. Revestir la pared con yeso. Doná une máno, loc. v. Revestir la pared con yeso. Zarandeá, v. Mover hacia uno y otro lado el cedazo o la zaranda. Llevantá, v. Levantar. Entaruguí, v. Meter tacos de madera en la pared. Llimá, v. Limar. DCVB, «llimar». Llaminá, v. Laminar. Pastá, v. Amasar la argamasa. Ballarín, V. Benasque, «pastá»; Badía, CVAM, «pastar» en Benasque. Martellá, v. Martillear. Ballarín, H. Benasque, «martellá»; DCVB, «martellar». Baixá a péso, loc. v. Levantar una pared siguiendo la plomada. A tájo paréllo, loc. Construir algo a buen ritmo. Coll, La Litera, «tajoparejo(a)»; Quilis, Albacete, «tajo parejo»; García Soriano, «tajo parejo(a)»; Llatas, «tajoparejo(a)». Enrebuñáse, v. prnl. Oxidarse. Coll, La Litera, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «robinarse, arrobinarse»; Quilis, Albacete, «enrobinarse»; Zamora, Habla albaceteria, «enrobinarse»; Guillén, Orihuela, «enrobinarse»; Pardo, «enrobinarse», «robinarse, robinar»; Llatas, «enrobináse». Rebuñóso, adj. Oxidado. Borao, «reburioso»; Bosch, Fonz, «reburioso». Arrebuñát, adj. Oxidado. Plláno, adj. Llano. Haensch, Alta Ribagorza, «pllano». Giiéco, adj. Hueco. Fóndo, adj. Profundo, hondo. Badía, Bielsa, «fondo»; DCVB, «fondo». adj. Ancho. Ballarín, H. Benasque, «ampllo»; Alvar, Léxico catalán, «amplle». Cŭrto, Adj. Corto. Ballarín, V. Benasque, «curto»; Haensch, Alta Ribagorza, «curt, curta»; Badía, Bielsa, «curto, curter, curta». Apañá, v. Reconstruir, arreglar. Badía, Bielsa, «apariar»; Guillén, Orihuela, «anariar»; Borao, «apariar» 'remendar o componer lo que está roto'; DCVB, «apanyar»; Pardo, «apariar»; Barnils, Fraga, «apariá» Esboldregá, v. Caerse un edificio por defecto de construcción. Ballarín, V. Benasque, «esboldregáse»; Coll, La Litera, «esboldregarse»; DCVB, «esboldregar, esbaldregar»; Pardo, «esboldregar». Afonáse, v. prnl. Hundirse. Badía, Bielsa, «afondarse»; DCVB, «afonar». Foradá, v. Horadar, agujerear. Ballarín, V. Benasque, «foradá»; Borao, «forado» 'agujero'. Cdure, v. Caer. DCVB, «caure»; Alvar, Léxico catalán, «caure». Tamboned, v. Sonido ronco que producen el suelo y la pared de una casa si se les golpea. Coll, La Litera, «tambonear». Esbalzáse, v. Caerse, derrumbase. Coll, La Litera, «esvalzarse»; Ballarín, V. Benasque, «esbalsáse»; DCVB, «esbalçar». Cayése, v. prnl. Caerse. Ballarín, V. Benasque, «cayé, cáyre». Tirá, v. Derribar. DCVB, «tirar». Alvar, Léxico catalán, «tirá». Despllomáse, v. prnl. Desplomarse.  3.2. Herramientas de la construcción Tauló, m. Tablón. DCVB, «tau16». Táule, f. Tabla. Haensch, Alta Ribagorza, «taula»; Ferraz, Alta Ribagorza, «taula»; DCVB, «taula». Tapiére, f. Armazón que se usa para hacer paredes gruesas de adobes. Coll, La Litera, «tapiera»; DCVB, «tapiera»; Pardo, «tapiera». Escóbre, m. Escoplo. Coll, La Litera, «escobre»; DCVB, «escobre» 'bedaina, juntacorrent de taló (Bonansa)'; Casacuberta-Corominas, «escobre». Punchó, m. Punzón. Coll, La Litera, «punchón»; Ballarín, V. Benasque, «punchón»; Borao, «punch6n»; García Soriano, «punchón»; Llatas, «punchón». Eixól, m. Azuela. Coll, La Litera, «ajuelo». Estenaceá, v. Atenazar. Régle, f. Regla. Borao, «regla» listón que usan los albariiles y otros operarios para las alineaciones'. Réglle, f. Regla gruesa de albafiil. Guillén, Orihuela, «regle»; Llatas, «regla». Celíndro, m. Rodillo de pintor. Córde, f. Cuerda. Alvar, Léxico catalán, «corda». Nivél d'áigiie, m. Nivel de agua. Carretó, m. Carretilla. Haensch, Alta Ribagorza, «carretég , brugueta»; Guillén, Orihuela, «carretón»; DCVB, acarreté»; García Soriano, «carretén»; Alvar, Léxico catalán, «carret6»; Kuhn, «carretón», 212. Calderét, m. Artesa. Alvar, Materiales, «caldereta» 'cubo para el agua'; Alvar, Léxico catalán, «calderet» . Kuhn, «calderet» 180. Carrŭche, f. Polea de una sola cuerda. Ballarín, V. Benasque, «carrucha»; Haensch, Alta Ribagorza, «carrucha»; Alvar, Léxico catalán, «carrucha»; Oliva, Sopeira, «carrut»; Barnils, Fraga, «carruche». Morté, m. Mortero, argamasa. Wilmes, Mobiliario, «mortero» 'almirez' p. 216. Macéte, f. Martillo grueso de albañil. Montecárgues, m. Montacargas. Llíme, f. Lima. Lláne, f. Instrumento de albañil usado para revocar. DCVB, «llana»; Boch, Fonz, «llana». Tancá en clláu, loc. v. Cerrar con llave. Ubrí, v. Abrir. Burneá, v. Mover por un extremo un sillar o mole pesada. Coll, La Litera, «burnear». Remolineadó, m. Plancha de madera usada por el albañil. Zaránde, f. Instrumento que se utiliza para cribar la grava. Andámio, m. Andamiaje. Badía, Bielsa, «endamio». PMnche, f. Chapa. Péso, m. Plomada. Picoléte, f. Paletin pequerio del albariil. Borao, «picoleta»; García Soriano, «picoleta»; Pardo, «picoleta». Pasteréte, f. Artesa. Ferraz, Alta-Ribagorza, «pastera»; Guillén, Orihuela, «pastera»; DCVB, «pastereta»; Barnils, Fraga, «pasterete». Pllŭme, f. Grŭa dirigible. Talóche, f. Instrumento usado para revocar con yeso. Magaria, Rioja, «talocha»; DCVB, «talotxa». Ternál, m. Polea usada para elevar las vigas. 3.3. Materiales de construcción Garbancillo, m. Gravilla. Hormigó armát, m. Hormigón armado. Machembrát, m. Ladrillo largo, ancho y poco grueso. Ches, m. Yeso. Ballarin, V. Benasque, «ches»; Haensch, Alta Ribagorza, «chés»; Badia, Bielsa, «chéso»; Ferraz, Alta Ribagorza, «ches»; Arnal, Alquézar, «chesánco». Cimén bllánco, m. Cemento blanco. Cimén pa, rn. Cemento blando. Bóbile, f. Tejar, tejeria. Fondició, f. Fundición. Cimén armát, m. Cemento armado. Cimén, m. Cemento. Ferraz, Alta Ribagorza, «simén»; DCVB, «ciment»; Alvar, Léxico catalán, «simén». Vidre, m. Vidrio. DCVB, «vidre»; Llatas, «vidre». Tócho, m. Ladrillo. Pédre, f. Piedra. Haensch, Alta Ribagorza, «pedra»; DCVB, «pedra». Ches morráno, m. Yeso cristalizado. Enruná,. v. Enterrar, cubrir con escornbros. Badia, Bielsa, «enronarse»; DCVB, «enrunar»; Llatas, «enrunar»; Alvar, Léxico catalán, «enruná». Enrŭne, f. Escombro. Ballarin, V. Benasque, «enruena»; DCVB, «enruna»; Llatas, «enruna»; Pardo, «enruna, enruena, enrona». Desenruná, v. Quitar escombros. DCVB, «desenrunar»; Llatas, «desenrtutar» 4.0. 


INDICE DE PALABRAS 

Acompariát, 2.2. Afonáse, 3.1. Ámpllo, 3.1. Andámio, 3.2. Apariá, 3.1. Arbañil, 3.1. Arbañileríe, 3.1. Arrastreculs, 2.2. Arreburiát, 3.1. Auxá,-1.0. Avelleról, 1.0. Baixá a péso, 3.1. Baixadó, 2.2. Baldeadó, 2.2. Baldeáse, 2.2. Bastillo; 2.1. • Bertól, 1.0. Besc, 1.0. Bescóso, 1.0. Bllanqueá, 3.1. • Bllanqueadó, 3.1. Bóbile, 3.3. Bobó, 1.0. Borricofálso, • 2.2 Brésque, 2.1. Brincadó, 2.2. Burneá, 3.2. Cachiló, 1.0. Calderét, 3.2. Caliándre, 1.0. Calvét, 1.0. Canó, 1.0. Carretó, 3.2. Cartétes, 2.2. Carrŭche, 3.2. Cau, 1.0. Cáure, 3.1. Cayése, 3.1. Celindro, 3.2. Cimén, 3.3. Cimén armát, 3.3. Cimén bllánco, 3.3. Cimén pa, 3.3. Cobil, 1.0. Copéte, 2.1. Córde, 3.2. Cortá, 2.1. Cruixidó, 1.0. Cuculláde, 1.0. Cucŭt, 2.2. Culroyét, 1.0. Cŭrto, 3.1. ch Ches, 3.3. Ches morráno, 3.3. Choc, 2.1. Chorlovít, 1.0. Chugá, 2.1. Chŭte, 1.0. Dómino, 2.2. Doná une máno, 3.1. Desenruná, 3.3. Despllomáse, 3.1. Enguile, 1.0. Enreburiáse, 3.1. Enruná, 3.3. Enrŭne, 3.3. Entaruguí, 3.1. Entreteníse, 2.1. Esbalzáse, 3.1. Esboldregá, 3.1. Escampffle, 2.2. Escóbre, 3.2. Escortá, 2.1. Esfurreá, 1.0. Esfarrusteá, 1.0. Esgarrapáde, 1.0. Espadille, 2.1. Esparbé llebré, 1.0. Esparteriéte, 2.2. Estenaceá, 3.2. Estrebillo, 2.2. . Esturnéll, 1.0. Falcille, 1.0. Fé marrariáus, 1.0. Fé la róde, 1.0. Fóndo, 3.1. Fondició, 3.3. Fóne, 1.0. Foradá, 3.1. Fuinéte (fé), 2.2. Furó, 1.0. Galdrŭfe, 2.2. Galondreáse, 2.2. Garbancillo, 3.3. Gárce, 1.0. Gorgór, 1.0. Grálle, 1.0. • Gralleá, 1.0. Gribe, 1.0. Guálle, 1.0. Grieco, 3.1. Hormigó arrnát, 3.3. Juéte, 2.2. Letrecidát, 3.1. Línie, 3.1. 11 Llaminá, 3.1. Lláne, 3.2. Llavá, 3.1. Llébre, 1.0. Llebrót, 1.0. Llevantá, 3.1. Llimá, 3.1. Llíme, 3.2. Lloriguére, 1.0. Macéte, 3.2. Machembrát, 3.3. Majarréte, 2.2. Manóbre, 3.1. Matá, 2.1. Martellá, 3.1. Maulá, 1.0. Montecárgues, 3.2. Mórie, 2.2. Moriet, 1.0. Morté, 3.2. Mosquéte, 1.0. Mixó, 1.0. Mixonét, 1.0. Muzól, 1.0. Nivél d'áigua, 3.2. fi Ñégo, 2.2. o Onso, 1.0. Orét, 2.1. Eixól, 3.2. Empresari, 3.1. Encaguá, 1.0. Encargát de óbres, 3.1 Encobilá, 1.0. Enchesá, 3.1. Enchugaldrít, 2.1. Endivinánce, 2.2. Endivinéte, 2.2. Engariapastós, 1.0. Engreriéte, 1.0. Palanquéte, 1.0. Palitrócs, 2.2. Pastá, 3.1. Pasteréte, 3.2. Pescáu, 1.0. Pédre, 3.3. Péix, 1.0. Perdigót, 1.0. Perdiu, 1.0. Permudá, 1.0. Péso, 3.2. Pésque en fil, 1.0. Picoléte, 3.2. Pilóte, 2.2. Píto, 2.2. Pítos, 2.2. Piulá, 1.0. Plánche, 3.2. Plláno, 3.1. Pllŭme, 1.0., 3.2. Punchó, 3.2. Pupŭt, 1.0. Pŭte, 2.1. Reburióso, 3.1. Redól, 2.2. Régle, 3.2. Réglle, 3.2. Remolineadó, 3.2. Revozá, 3.1. Róde, 2.2. Rulléte, 1.0. Runruneá, 1.0. Sendére, 1.0. Sisélle, 1.0. Sisót, 1.0. Tábe, 2.2. Tájo parello(a), 3.1. Talóche, 3.2. Tamboneá, 3.1. Tancá en clláu, 3.2. Tanganét, 2.2. Tángo, 2.2. Tapiére, 3.2. Tataratá, 2.2. Táule, 3.2. Tauléro, 2.2. Tauló, 3.2. Ternál, 3.2. Terreréte, 1.0. Tirá, 3.1. Tócho, 3.3. Torrodá, 1.0. Trapaceá, 2.1. Turcázos, 1.0. Ubrí, 3.2. Verderól, 1.0. Verguéte, 1.0. Vídre, 3.3. Zaránde, 3.2. Zarandeá, 3.1. 5.0. 

ABREVIATURAS Y BIBLIOGRAFÍA Para el desarrollo de las abreviaturas y para la bibliografía del presente trabajo remitimos a nuestro estudio «Terminología de la casa en La Llitére (Huesca)», en Anuario de Estudios Filológicos, III (1980), págs. 279-281. 

//

Planch de Sant Esteve.

(N. E. No es igual que el que aparece en un apéndice del Viaje literario a las iglesias de España. Lo he copiado anteriormente. AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. Falta esta entrada : sezets hasta falsetat;
hay muchas diferencias en las palabras.)

Sant Esteve; Deforas els lo van menar, Comensson a lo lapidar.


Sezets, senhors, e aiats pas:

So que direm ben escoutas; 

Car la lisson es de vertat; 

Non hy a mot de falsetat. 


Lectio actuum apostolorum.


Esta lisson que legirem

Dels fachs dels apostols trayrem;

Lo dic san Luc recontarem;

De sant Esteve parlarem.


In diebus illis, etc.


En aquel temps que dieus fo nat

Et fo de mort ressuscitat,

Et pueys el cel el fo puiat,

Sant Esteve fo lapidat.


Stephanus plenus gratiâ et fortitudine faciebat prodigia et signa magna in populo.

Auiats, senhors, per qual razon

Lo lapideron li fellon,

Car connogron dieus en el fon

Et fec miracla per son don.


Surrexerunt autem quidam de synagogâ quæ apellatur Libertinorum et Cyrenensium et Alexandrinorum et eorum qui erant a Ciliciâ et Asiâ, disputantes cum Stephano. 


Encontra el corron e van

Los fellons Losbertinians,

E los crudels Cilicians,

E 'ls autres Alexandrians.


Et non poterant resistere sapientiæ et spiritui qui loquebatur.


Lo ser de dieu e las vertuts

Los a messongiers conoguts,

Los plus savis a rendut mutz,

Los paucs, los grans totz a vencutz.


Audientes autem hæc dissecabantur cordibus suis et stridebant dentibus in eum.


Quant an auzida la raso

E conogro que vencutz so,

D' ira lor enflo lo polmo,

Las dens cruysso cum al leo.


Cum autem esset Stephanus plenus spiritû sancto, intendens in cœlum vidit gloriam Dei et Jesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait:

Cant lo sant vi lor voluntat,

No quer socors d' ome armat,

Sus en lo cel a regardat;

Auiats, senhors, cum a parlat.


Ecce video cœlos apertos et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei.


Or escotats, non vos sia greu;

Que sus el cel ubert vec yeu,

E conosc la lo filh de Dieu

Que crucifixeron Juzieu.


Exclamantes autem voce magnâ continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum et ejicientes eum extrà civitatem, lapidabant.


D' aisso foron fort corrossat

Los fals juzieux, et an cridat:

Prengam lo, que trop a parlat,

Gittem lo for de la ciutat.


Et ejicientes eum extrà, etc.


No se pot plus l' orguelh celar;

Lo san prenon per lo penar;

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.


Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis qui vocabatur Saulus.

Vecvos qu' als pes d' un bachallier

Pauson lur draps, per miels lancier:

Saul l' apeleron li premier,

San Paul cels que vengron darrier.


Et lapidabant Stephanum invocantem et dicentem:


Lo sant vic las peyras venir;

Doussas li son, non quer fugir:

Per son senhor suffri martyr,

E comensset aysso a dir:


Domine Jesu, suscipe spiritum meum.


Senher Dieus, que fezist lo mont,

E nos trayssist d' infer prion

E nos domnest lo teu sant nom,

Recep mon esperit amont.


Positis autem genibus clamavit voce magnâ dicens:


Apres son dich s' aginolhet,

Don a nos exemple donet;

Car per sos enemics preguet,

E so que volc el accabet.


Domine, ne statuas illis hoc peccatum.


Senher Dieus, plen de gran doussor,

So dis lo ser a son senhor,

Lo mal que m fan perdona lor,

No 'n aian pena ni dolor.


Et cum hæc dixisset, obdormivit in domino.


Quant aquest sermo fo fenit,

E 'l martyri foc adymplit,

Sanct Esteve foc exausit,

E 'l regnum dieus s' es adormit.

------


Asseyez-vous, seigneurs, et ayez paix:

Ce que dirons bien écoutez;

Car la leçon est de vérité;

N’ y à mot de fausseté.

Cette leçon que lirons

Des actes des apôtres tirerons;

Le dit de saint Luc raconterons;

De saint Étienne parlerons.


En ce temps que Dieu fut né

Et fut de mort ressuscité,

Et puis au ciel il fut monté,

Saint Étienne fut lapidé.


Oyez, seigneurs, pour quelle raison

Le lapidèrent les félons,

Parce qu' ils connurent que Dieu en lui fut

Et fit miracle par son don.


Encontre lui courent et vont

Les félons Losbertiniens,

Et les cruels Ciliciens,

Et les autres Alexandriens.


Le serviteur de Dieu dans les vertus

Les a mensongers connus,

Les plus sages a rendu muets,

Les petits, les grands tous a vaincus.


Quant ont ouie la raison

Et connurent que vaincus sont,

D' ire leur enfle le poulmon,

Les dents grincent comme au lion.


Quant le saint vit leur volonté,

Ne quiert secours d' homme armé,

Sus dans le ciel a regardé;

Oyez, seigneurs, comme a parlé.


Or écoutez, ne vous soit grief;

Vû que en haut le ciel ouvert vois moi,

Et connais là le fils de Dieu

Que crucifièrent les Juifs.


De ceci furent fort courroucés

Les faux juifs, et ont crié:

Prenons-le, vû que trop a parlé,

Jetons le hors de la cité.


Ne se peut plus l' orgueil celer;

Le saint prennent pour le punir;

Dehors ils le vont mener,

Commencent à le lapider.


Voici qu' aux pieds d' un bachelier

Posent leurs habits, pour mieux lancer:

Saul l' appelèrent les premiers,

Saint Paul ceux qui vinrent derniers.


Le saint vit les pierres venir;

Douces lui sont, ne cherche fuir:

Pour son seigneur souffrit martyre,

Et commença ceci à dire:


Seigneur Dieu, qui fis le monde,

Et nous tiras d' enfer profond

Et nous donnas le tien saint nom,

Reçois mon esprit en haut.


Après son dire s' agenouilla,

Dont à nous exemple donna;

Car pour ses ennemis pria,

Et ce qu' il voulut il acheva.


Seigneur Dieu, plein de grand douceur,

Ce dit le serf a son seigneur,

Le mal que me font pardonne-leur,

N' en aient peine ni douleur.


Quand ce discours fut fini,

Et le martyre fut accompli,

Saint Étienne fut exaucé,

Et au royaume de Dieu s' est endormi.


Fragments d' une traduction en vers de la vie de Saint Amant, évêque de Rhodez.


Et fo mandat al rey, per mesatge coren,

Que Quintia l' avesque de Rhodes veramen

Era fugit sa oltra, per penre gandimen

Del pobol de Rhodes que va' n far perseguen;

Diso que subjugar los vol certanamen

Al noble rey de Franca; no lor era plasen,

Et, per aquella causa, lo rey ven brevemen.

…..

Aprob aisso long tems, s' en s vol recordar,

Un prince qu' era duc, que se fasia appelar

Marcia, ab gran gen ven per asettjar

La vila de Rhodes, et vol la subjugar,

Que de per totas parts la fec environar

Et gardar, que monda no lay pouges intrar,

Et destrieys tant lo pobol que non ac que mangar.

…...

Tant lor entendement a Dieus van demonstrar,

Ab gran devotio se van appareilhar,

Qu' el sepulchre visito de sanct Amans lo bar,

Et prego caromen qu' els veille desliurar

Del prince Marcia, et de tot son affar;

Quand airo long temps facha aquesta orasio,

Et airo Dieus pregat ab grand devotio,

Et an pres sanct Amans per garda et per guido,

Viro fugir d' aqui los contrari que so.

….

Et devenc se l' altr' an, per malvais mouvement,

Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament

Per tornar a Rhodes et per far raubamen;

Que vol penre la vila et contrenger la gen

Per so que miels n' agut tot son entendemen

Que no ac l' altra ves, quan s' en fugi coren.

E 'l pobol, que a vist sest assietgamen,

Gran paor en a aguda d' aquela mala gen,

A sanct Amans s' en fuio, qu' es lor defensamen:

E 'ls ennemics fugiro com l' altra ves coren.

Onc puiessas no tornero per far mal a la gen.

…..

Al nom de Jesus Christ aysi sia affinat

Lo libre, que vous ay de lati romansat,

Del patro sant Amans.



Et fut mandé au roi, par message en courant,

Que Quintius l' évêque de Rhodez vraiment

Était fui ça outre, pour prendre sûreté

Du peuple de Rhodez qui va s' en faire poursuivant;


Ils disent que subjuguer les veut certainement

Au noble roi de France; cela ne leur était plaisant,

Et, pour cette cause, le roi vient rapidement.

….

Après ceci long-temps, si en veut soi souvenir,

Un prince qui était duc, qui se faisait appeler

Marcia, avec grande foule vient pour assiéger

La ville de Rhodez, et veut la subjuguer,

Vû que de par toutes parts la fit environner

Et garder, de manière que monde ne là pût entrer,

Et pressa tant le peuple que n' eut quoi manger.

….

Tant leur desir à Dieu vont démontrer,

Avec grande dévotion se vont apprêter,

Afin que le sépulcre visitent de saint Amant le baron,

Et prient chèrement que les veuille délivrer

Du prince Marcia, et de toute son affaire;

Quand eurent long-temps fait cette oraison,

Et eurent Dieu prié avec grande dévotion,

Et ont pris saint Amant pour garde et pour guide,

Virent fuir de là les ennemis qui sont.

…..

Et arriva-t-il l' autre an, par mauvais mouvement,

Que ce duc Marcia fit autre siége

Pour retourner à Rhodez et pour faire volerie;

Vû qu' il veut prendre la ville et contraindre le peuple

Pour cela que mieux en eût tout son desir

Que n' eut l' autre fois, quand s' enfuit en courant.

Et le peuple, qui a vu ce siége,

Grand peur en a eue de cette male gent,

A saint Amant s' enfuient, qui est leur défense:

Et les ennemis fuirent comme l' autre fois en courant.

Oncques depuis ne retournèrent pour faire mal au peuple.

….

Au nom de Jésus-Christ ici soit fini

Le livre, que vous ai du latin romancé,

Du patron saint Amant.