Mostrando las entradas para la consulta ixquere ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ixquere ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo llama a su madre a las fiestas del Pilar. De una extraña aventura que le sucedió en ellas.

Desde la corte había escrito al concejo de Almudévar dándole cuenta de su comisión y diciéndole que S. M. agradecía el regalo, pero encargándoles que lo tuviesen callado hasta su vuelta, por cierta razón que les diría. Y llegado a Zaragoza escribió a su madre rogándola que viniese a ver las fiestas y visitar a Nuestra Señora del Pilar. Alegróse mucho su madre, y la respuesta fue presentarse con una familia honrada de su pueblo y trayéndose consigo a la hija de su madrina, que quisieron ir a Zaragoza y con tan buena compañía y al lado de una persona como la Pupila no se les podía negar tan natural y justo deseo.

Pedro Saputo entregó el pliego al capitán general y le dijo lo que de palabra le encargó S. M. y el ministro. Preveníanle en sus letras que recibiera muy bien al portador y mensajero y que no despreciase sus consejos. Con esto el virrey le convidó a comer algunas veces y le quiso ver todos los días. Su madre viéndole tratar con tan altas personas, daba continuas gracias a Dios y no sabía salir del Pilar, costando trabajo a las pobres niñas sacarla para hacerla seguir y ver la ciudad.

Llegaron las fiestas, y el virrey le convidó a ver la corrida en su balcón, siendo entonces el Coso donde se corrían los toros. Después refrescaron, y cuando iba ya a despedirse recibió un billete cuyo sobre decía: Para el caballero que esta tarde ha estado a la izquierda del señor virrey viendo los toros, y llevaba una cinta verde en el pecho. Y dentro leyó: «Mañana a las dos de la tarde en punto os aguarda en la casa cuya puerta es la segunda a la derecha en la calle de don Juan de Aragón entrando por la Mayor. - La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que fue en el convento de Geminita.»

El frío de la muerte sintió en sus entrañas al ver este recado; fue la nueva que más profunda y cardinalmente le sobresaltó y conmovió en su vida. Fuese inmediatamente de la casa y visita diciendo que le llamaban, y lleno de confusión sin poder casi hacer salir la respiración del pecho, iba diciendo entre sí: ¿qué es esto? ¿Sueño o es verdad? ¡Sor Mercedes fuera del convento! ¡La sensible y tierna sor Mercedes! ¿Qué sucedería? ¿Qué le sucedería a la infeliz? ¡Y en tantos años no he sabido...! ¡Secreto grande sería! Bien que ella no sabría quién yo era. Y agora ya lo entiendo; ¡me habrá visto, y me ha conocido! Abrid, cielos, camino, y aquí estoy para el sacrificio que el caso pueda pedir. Y dio algunas vueltas por las calles para calmarse un poco, procurando con esfuerzo y valor disimular su profunda cavilación y tristeza para no afligir a su buena madre ni dar a entender nada a las dos muchachas.

¡Qué noche aquélla! ¡Qué día siguiente! ¡Qué demudado se vio en el espejo! Parecíale que no era el mismo; y entre mil revueltas imaginaciones pasó el día y oyó las tres de la tarde; conque se dispuso a ir a la casa de la cita. El corazón le latía, las piernas le flaqueaban, la espada le incomodaba, y hasta el cuerpo le quería huir y seguía arrastrando la intención de los pasos. Llegó a la calle, y sin querer se encontró en la puerta. Entró, llamó, abrieron, subió y en un rellano o descanso de la escalera se abrió de sí misma una puerta; entróse por ella dándole a cada paso más fuertes y más ansiosos latidos el corazón de punto en punto más alterado. Vio una señora muy bien vestida a la puerta de una sala, que parecía aguardarle; dirigióse a ella, pero la señora se fue entrando por la sala al mismo paso que él adelantaba hacia ella. Oye pasos detrás, se vuelve a mirar con algún recelo, y ve otra señora no menos bien vestida y misteriosa. Siguió a la primera sin saber si debía saludarlas o callar, porque ninguna hablaba y no podía verles el rostro por la poca luz que permitían unas cortinas de damasco en las vidrieras, que tampoco no estaban del todo abiertas. La que iba delante llegó hasta la ventana y se paró; la que venía detrás se paró también, y él en medio de las dos, no adivinaba en qué pararía aquello ni podía conocer cuál de ellas sería sor Mercedes. Mientras miraba ya a la una ya a la otra, ellas guardando el mismo silencio, fueron adelantando cada una de su punto a juntarse en frente de él entre dos alcobas que había y quedaron a unos seis pasos como dos estatuas. Estuviéronle mirando así un poco y él a ellas: y luego la que vino delante dijo medio en verso, pero en tono grave y fingiendo la voz, porque se conocía:

Habéis venido al terrero

Bien engañado, por Dios;

No un corazón, sino dos,

Necesitáis, caballero.

Él, saliese lo que saliese, pero adoptando el sentido cortesano, respondió con serenidad y presteza:

Si de amor es el terrero,

Uno me basta, por Dios;

Bien puede servir a dos,

Si se ofrece, un caballero.

Y otra vez se quedaron mirando. Entonces la misma de los versos dijo en su voz natural y con mucha confianza y ahínco: ¡Ah, ciego!, y corrieron las dos a abrazarle, recibiéndolas él un poco dudoso, preocupado siempre con la suerte y desgracia de sor Mercedes. Acabólas en fin de conocer, y exclamó: ¡Hijas mías! Porque eran... ¿Quién se lo había de imaginar? Eran Juanita y Paulina, que le conocieron en el balcón del virrey y discurrieron aquella aventura para causarle susto y gozar de su turbación y zozobra. No acababan de alegrarse, de mirarle, de satisfacer y sosegar el corazón lleno de amor y de ternura. Y tomándole las manos le entraron en el estrado.

Quisieron explicarse; pero preguntaron tantas cosas y tan de tropel, que en vez de responderles, porque era imposible de aquel modo, les soltó él también un largo borbollón de preguntas. Calmáronse poco a poco, y le fueron diciendo que eran casadas y habían venido a las fiestas con sus maridos; que Paulina tenía un niño de dos años, y a Juanita se le había muerto una niña de un año hacía tres meses; que los maridos con una criada para las dos, con el huésped y otros forasteros se habían ido a los toros y de allí irían a las fiestas del Pilar hasta las nueve de la noche yendo de paso a refrescar a otra casa; que habiéndole conocido ayer en el balcón del virrey habían acordado llamarle del modo que lo hicieron; y quedarse hoy en casa con pretextos que nunca faltaban a las mujeres, para verle y decirle que ellas siempre eran las mismas.

Preguntóles si estaban contentas con su suerte, y dijeron que no les pesaba de haberse casado; que Juanita estaban bien y mal, bien por la casa y el marido, porque la casa era muy rica y el marido un bonachón; y más que bien por su suegro, que era un hombre muy instruido y amable, pero que estaba mal por su suegra, porque con su genio era tres veces suegra lo mismo para los demás que para ella. Que Paulina había dado con gente sencilla y pacífica fuera de ser su suegro un poco áspero y gorito, aunque de buena razón generalmente.

- Pero, ¿es posible, dijo después Juanita, que en viéndote hayamos de volver siempre a niñas? ¿Y es posible que no hemos de saber quién eres después de tantos años? Pero el día ha llegado; cuando seáis casadas, dijiste; ya lo somos, cumple tu palabra. - La voy a cumplir, dijo él; no os lo haré desear más, porque bien lo merecéis. ¿Habéis oído hablar de Pedro Saputo? Al oír este nombre quedaron estupefactas, mudas, mirándose una a otra, mirándole a él, y como recorriendo en su memoria la historia de sus aventuras con él desde el noviciado.

Al fin, exclamó la misma Juanita: - ¡Tú, Pedro Saputo! ¡El Geminita, el estudiante, el caballero, ahora el cortesano y hombre de palacio! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podía ser otro! Ya no me admiro de tu mucho saber, de tu mucha agudeza, ni de nada de cuanto hemos visto desde que te conocimos. ¿Qué extraño que a todas nos engañases en el convento fingiéndote mujer, haciendo lo que hiciste y que nos encantases de aquella manera? Pero en fin, a ti te debemos el no haber quedado allí sepultadas para toda la vida; a ti debemos... Mira, Paulina, bien nos podemos perdonar los desatinos y locuras que con él hemos hecho. ¿Quién resiste a tus palabras? ¿Quién puede con esa gracia? ¿Quién no cree triunfar cuando sin reflexión ni sentido se deja llevar del encanto de tus miradas y llama suya tanta perfección y gallardía? - ¿Estás loca, Juanita?, le dijo él. ¿Concluyes y pasamos a otro asunto? - ¿Qué es concluir?, dijo Paulina. ¿Quién acabará de admirarse? ¡Pedro Saputo, nuestro antiguo y primer amante! ¡Oh!, sí que lo eres, sí, no lo dudamos, si no eres algún diablico del infierno. ¡Y tan ciegas nosotras, Juanita! ¡Y tanto como hemos oído tu nombre, no dar en que tú solo podías ser! Hombre y demonio, ¿de dónde has salido? ¡Ah, cuántas torres habrán caído a tus pies! ¡Cuántas fortalezas se te habrán rendido! ¡Cuántas infelices deben pensar en ti en este mismo instante, y llorar y afligirse, mientras estás aquí con nosotras! Pero eres nuestro, y de nadie más; sí, nuestro, aunque sea crimen decillo. ¿Por qué te conocimos?

Hizo callar también a Paulina, y así hablando y volviendo siempre a lo mismo se pasó el tiempo hasta las nueve; a esa hora se levantó y se fue a la posada, diciéndoles que no podría volver a verlas; pero prometiéndoles ir a sus pueblos.

Acabáronse las fiestas; descansaron tres o cuatro días y ellas se fueron con sus maridos a sus pueblos, y él, a Almudévar con su madre y las niñas. A su llegada le visitaron en cuerpo los del concejo, luego de formalidad y con el afecto que siempre, los dos hidalgos y medio que había en el lugar y los tres caballeros que se daban a entender que lo eran por tener caballo y ceñir espada los días festivos. A los del concejo encargó mucho que hablasen poco de los tres higos, y les dijo que para librarse de la baya del vejamen que les darían otros pueblos no reparasen en echarle la idea y la obra, y así creerían que hubo en ella algún misterio, como quiera que, al cabo, misterio había tenido su presencia en la corte y su asistencia en palacio.

Mas de haberle visto familiar amigo del virrey y de otros personajes no se admiraban, porque, aunque aldeanos y sin mundo, bien se les alcanzaba que Pedro Saputo era hombre para eso y para mucho más; ni aun de que a Su Majestad hubiese merecido tanto favor. Y todos se creían honrados con la fama y gran persona de aquel hijo de su pueblo.

martes, 18 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare, caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.

Ya calle Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta manera va escomensá a di:
Amoroses Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá un flare de un castic gravíssim.
Va ñabé a Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía, cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.
Per lo que, arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell, transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella, va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí; después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora. Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:
- Vach a eixí a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.
Y eixín y tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
Lo abad, per a podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta. La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va escomensá a di:
«Bah, ¿per qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá? Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre lo be que Déu mos envíe».
Y diénse aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad: ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.
Lo flare, que habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y, veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó. Lo flare rápidamen va contestá:
- Siñó, yo no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.

primera-jornada-novela-quinta

JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una história sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.

Después de que, alabada per tots la história de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La história contada per Neifile me porte a la memória un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miséria, aixina aparte la prudénsia al sabio de gravíssims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miséria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne aparéixen mil ejemplos; pero que la prudénsia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victóries sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memória un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat própia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:
- Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:
- Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendéns va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les máns de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediéns) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixáre lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendénta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendénta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herénsia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendénta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.
Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandíssims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.

martes, 10 de agosto de 2021

Lo Decamerón en chapurriau.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Llibre disponible a Amazon (de momén en Kindle)

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.


Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

Acabada la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:

- Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de avui ha estat dedicat als reys, als sultáns y a gen pareguda; y per naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los seus pensaméns; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en alló. A lo que Gualtieri va contestá:

- Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may, considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que argumentáu que me la dareu tal que me agradará, es una tontada; encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentareu peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua voluntat, sol pera contentatos a vatros.

Los valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre, va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:

- Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich de dona que tinguera. Sabeu lo que me vau prometre: es a di, que estaríeu conténs y acataríeu com a Siñora a consevol que yo triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la meua promesa y en que vatros cumpligau la vostra. Hay trobat una jove del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a casa de aquí pocs díes: y per naixó, penseu en prepará una bona festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu sentitos en la meua.

Los homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltáns; y ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van prepará sinturóns, anells y una rica y bella corona, y tot lo que se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín dispostes totes les coses nessessaries, va di:

- Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.

Y ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.

Entonses Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren, va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé que li ficaren una corona, y después de aixó, maravellanse tots, va di:

- Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si ella me vol per home.

Y después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li va di: - Griselda, ¿me vols per home?

A lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.

Y ell va di: - Y yo te vull per dona.

Y en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous, pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable, plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién que los seus vassalls estaben mol desconténs della per la seua baixa condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia, y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon talante, va di:

- Siñó meu, féu de mí lo que cregau que milló sigue per al vostre honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos per la vostra cortessía me vau portá.

A Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della, informán a un criat seu, lo va enviá a dili:

- Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane. Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res mes.

La Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:

- Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u haygue manat aixina.

Lo criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit la Siñora, maravellanse de la seua passiensia, la va enviá a Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua dona, y en cara enfadada li va di un día:

- Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que, si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:

- Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te agrado.

Al cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se maravellabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills, lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo que los habíe engendrat.

Habén passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda. De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses, pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa, en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia de mols li va di:

- Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra que hay trobat apropiada pera mí.

La dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va contestá:

- Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre, sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo que tos vau casá en mí, preneulo. Me maneu que me emporta la dote que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgau que puga emportám.

Gualtieri, que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.

Tots los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó, habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles, a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:

- Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa teua.

Encara que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda, com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.

Y entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les habitassións, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon tots los llauradós y mols atres veíns dels voltáns esperaben an esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue la meua Siñora!

Les dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?

- Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viureu en ella com lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigau an esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.

Gualtieri, veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría; per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está contén de la seua dona.

Y dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes, eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona, y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri, retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com podíe.

Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens. ¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí les dures probes a que la va sotsmetre Gualtieri? Li haguere estat mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un bon vestit.

Habíe acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores, uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres, sense alsás, va escomensá a parlá aixina.

- Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o coneixe les preséns, sino que per les unes y les atres lo sabé vore les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens eminéns. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia, dels bon minjás y mol beure, de la música y los cántics (coses que inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula, ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí, habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton fixeu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra felissidat; y per naixó, si aprobeu la meua opinió, conservaré la corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.

Les siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a tocá instruméns; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:

Si Amor no vinguere en sels,

no siría yo dona,

encara que aixó me alegrare, y a consevol.

Si la alegre juventut

del amán guapo a la dona agrade,

ossadía o valor,

o fama de virtut,

talento, cortessía, y honrat parlá,

o lo humor encantadó,

yo soc, per la seua salut,

una que pot vore

a la meua esperansa esta visió sansera.

Pero com be vech

que datres dames la meua siensia tenen,

me mórigo de temó

creén que lo dessich

aon yo l´hay ficat a ficá venen:

al que es lo lladre

de la meua alma,
y de este modo en lo meu doló,

mal vech que tornará

la que ere la meua ventura verdadera.

Si li veiguera lealtat

al meu siñó, tal com li vech valor,

selosa no estaría,

pero es tan gran verdat

que moltes van buscán amán,

y a tots ells los vech falsía.

Aixó me desespere, y moriría;

y que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.

Per Deu, a cada una

de vatres li rogo que no intento

fém en aixó ultraje,

que, si u faiguere alguna

en paraules, señes o datres coses,

li juro que siríe lo meu coraje

capás de fela triste,
y en la llengua no se pot

contá lo que per tal locura patiríe.

Cuan Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.

Después de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada, cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí delles, y tots sen van entorná a les seues cases.


CONCLUSIÓ DEL AUTÓ.

Nobilíssimes joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les grassies, es tems de consedili descáns a la ploma y a la fatigada ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes, que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores, y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres perque sé que me venseríeu. Pera contestatos per qué u hay fet aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos, aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre clérigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardíns, y com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula; y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos, mes dignes, mes reveréns que la divina Escritura? Y mols ne han ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per útils y honestes si se llichen o conten en les ocasións y a les persones pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart, que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada. Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé en creá paladíns, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que ne ñaguen de totes les calidats. No trobareu cap finca tan ben llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls, gram, llicsóns, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero, ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú, porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gasteu en amorosos plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermóns dels flares pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen enrigueren en aixó, les lamentassións o trenos de Jeremíes, la passió del Salvadó y los remordiméns de la Magdalena podrán fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo, que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá ñabíen poques de les pressedéns noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al dessichat final; y vatres, amables dones, quedeutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo lligit li haygue ajudat.

AQUÍ ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN, APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA. FINAL.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.


Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

Acabada la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:

- Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de avui ha estat dedicat als reys, als sultáns y a gen pareguda; y per naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los seus pensaméns; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en alló. A lo que Gualtieri va contestá:

- Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may, considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que argumentáu que me la dareu tal que me agradará, es una tontada; encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentareu peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua voluntat, sol pera contentatos a vatros.

Los valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre, va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:

- Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich de dona que tinguera. Sabeu lo que me vau prometre: es a di, que estaríeu conténs y acataríeu com a Siñora a consevol que yo triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la meua promesa y en que vatros cumpligau la vostra. Hay trobat una jove del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a casa de aquí pocs díes: y per naixó, penseu en prepará una bona festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu sentitos en la meua.

Los homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltáns; y ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van prepará sinturóns, anells y una rica y bella corona, y tot lo que se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín dispostes totes les coses nessessaries, va di:

- Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.

Y ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.

Entonses Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren, va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé que li ficaren una corona, y después de aixó, maravellanse tots, va di:

- Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si ella me vol per home.

Y después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li va di: - Griselda, ¿me vols per home?

A lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.

Y ell va di: - Y yo te vull per dona.

Y en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous, pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable, plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién que los seus vassalls estaben mol desconténs della per la seua baixa condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia, y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon talante, va di:

- Siñó meu, féu de mí lo que cregau que milló sigue per al vostre honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos per la vostra cortessía me vau portá.

A Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della, informán a un criat seu, lo va enviá a dili:

- Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane. Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res mes.

La Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:

- Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u haygue manat aixina.

Lo criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit la Siñora, maravellanse de la seua passiensia, la va enviá a Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua dona, y en cara enfadada li va di un día:

- Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que, si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:

- Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te agrado.

Al cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se maravellabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills, lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo que los habíe engendrat.

Habén passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda. De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses, pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa, en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia de mols li va di:

- Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra que hay trobat apropiada pera mí.

La dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va contestá:

- Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre, sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo que tos vau casá en mí, preneulo. Me maneu que me emporta la dote que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgau que puga emportám.

Gualtieri, que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.

Tots los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó, habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles, a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:

- Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa teua.

Encara que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda, com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.

Y entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les habitassións, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon tots los llauradós y mols atres veíns dels voltáns esperaben an esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue la meua Siñora!

Les dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?

- Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viureu en ella com lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigau an esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.

Gualtieri, veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría; per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está contén de la seua dona.

Y dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes, eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona, y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri, retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com podíe.

Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens. ¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí les dures probes a que la va sotsmetre Gualtieri? Li haguere estat mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un bon vestit.

Habíe acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores, uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres, sense alsás, va escomensá a parlá aixina.

- Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o coneixe les preséns, sino que per les unes y les atres lo sabé vore les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens eminéns. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia, dels bon minjás y mol beure, de la música y los cántics (coses que inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula, ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí, habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton fixeu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra felissidat; y per naixó, si aprobeu la meua opinió, conservaré la corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.

Les siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a tocá instruméns; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:

Si Amor no vinguere en sels,

no siría yo dona,

encara que aixó me alegrare, y a consevol.

Si la alegre juventut

del amán guapo a la dona agrade,

ossadía o valor,

o fama de virtut,

talento, cortessía, y honrat parlá,

o lo humor encantadó,

yo soc, per la seua salut,

una que pot vore

a la meua esperansa esta visió sansera.

Pero com be vech

que datres dames la meua siensia tenen,

me mórigo de temó

creén que lo dessich

aon yo l´hay ficat a ficá venen:

al que es lo lladre

de la meua alma,
y de este modo en lo meu doló,

mal vech que tornará

la que ere la meua ventura verdadera.

Si li veiguera lealtat

al meu siñó, tal com li vech valor,

selosa no estaría,

pero es tan gran verdat

que moltes van buscán amán,

y a tots ells los vech falsía.

Aixó me desespere, y moriría;

y que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.

Per Deu, a cada una

de vatres li rogo que no intento

fém en aixó ultraje,

que, si u faiguere alguna

en paraules, señes o datres coses,

li juro que siríe lo meu coraje

capás de fela triste,
y en la llengua no se pot

contá lo que per tal locura patiríe.

Cuan Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.

Después de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada, cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí delles, y tots sen van entorná a les seues cases.


CONCLUSIÓ DEL AUTÓ.

Nobilíssimes joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les grassies, es tems de consedili descáns a la ploma y a la fatigada ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes, que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores, y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres perque sé que me venseríeu. Pera contestatos per qué u hay fet aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos, aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre clérigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardíns, y com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula; y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos, mes dignes, mes reveréns que la divina Escritura? Y mols ne han ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per útils y honestes si se llichen o conten en les ocasións y a les persones pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart, que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada. Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé en creá paladíns, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que ne ñaguen de totes les calidats. No trobareu cap finca tan ben llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls, gram, llicsóns, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero, ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú, porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gasteu en amorosos plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermóns dels flares pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen enrigueren en aixó, les lamentassións o trenos de Jeremíes, la passió del Salvadó y los remordiméns de la Magdalena podrán fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo, que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá ñabíen poques de les pressedéns noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al dessichat final; y vatres, amables dones, quedeutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo lligit li haygue ajudat.


AQUÍ ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN, APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.