Mostrando las entradas para la consulta mantas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mantas ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de diciembre de 2023

Giraud de Borneil. Aquest terminis clars e gens,

Giraud de Borneil.


Aquest terminis clars e gens, 

Qu'es tan deziratz e volgutz, 

Deu esser ab joy receubutz, 

E quasqus en sia jauzens,

Quar ven estatz 

Ab sas clartatz; 

A cui non platz 

Jois ni solatz, 

Non es amatz 

Ni amaire.


Era m melhura mos talens 

Pel joy, quar issem a la lutz, 

Que totz lo deportz e 'l desdutz 

Covens qu' esta sazon comens,

Pos vey los pratz

E 'ls boys foillatz;

E vuelh sapchatz

Per amistatz

Suy envezatz 

E chantaire.


Mos cors es pus gays e jauzens,

Quar m' es us messatgiers vengutz

Que m retray d' un' amor salutz

Don mi ven joys e jauzimens;

Si 'n suy estatz

Lonc temps iratz,

Desacordatz,

D'amor sobratz,

Ar puesc assatz

De joy faire.


Mout es grans la proez' e 'l sens

Qu' il a, que fis sabers l' adutz,

Qu'anc non fon per lieys mantengutz

Erguelhs, ni no 'l passet las dens; 

Qu' umilitatz,

Don es cargatz

Sos cors prezatz,

La ten en patz

E 'l digz parlatz

E non gaire.


Sobre totz bos ensenhamens

Aitan fort es sos pretz crezutz, 

E 'l sieus sens per melhor tengutz,

Ni ja no l' en er fag contens,

Qu' ilh a puiatz

Los aussors gratz;

Qu' alhs pus senatz

Es, so sapchatz, 

Greus la meitatz 

A retraire.


Domna, mos pes e mos entens 

E totz mos respietz es cazutz, 

Et en vostra merce vengutz, 

E prenda us de mi chauzimens,

Qu' ieu sui d' un latz

Pel col lassatz,

A vos donatz

Et autreiatz, 

Quar tant eratz 

De bon aire. 


Domna, volhatz 

Que mos pensatz 

Sia vertatz, 

E, s' a vos platz, 

Ma volontatz 

M' en esclaire. 


A penas sai comensar

Un vers que vuelh far leugier;

E si m' ai pessat des ier 

Qu'el fezes de tal razo 

Que l' entenda tota gens, 

E qu' el fassa leu chantar, 

Qu' ieu 'l fas per plan deportar. 


Be 'l saupra plus cubert far, 

Mas non a chans pretz entier

Quan tug non son parsonier,

Qui que s n' azir, mi sap bo 

Quant aug dire per contens 

Mo sonet rauquet e clar,

E l' aug a la font portar.


Ja plus volrai clus trobar,

Non cug aver mon parier,

Ab so, que ben ai mestier

A far una leu chanso;

Qu' ieu cug qu' atrestan grans sens

Es, qui sap razon gardar,

Cum dels motz entrebescar. 


D' als m' aven a cossirar

Qu' ieu am tal que non enquier:

Per so quar del cossirier

Sai be que s fa mesprezo, 

Que farai? qu' us ardimens 

Mi ven qu' ieu l' an razonar, 

E paor fai m' o laissar. 


Ben lo i volria mandar, 

Si trobava messatgier: 

Mas si 'n fas autrui parlier 

Ieu tem qu' ella m n' ochaizo; 

Quar non es ensenhamens 

Qu' om ja fass' autrui parlar

D'aisso que sols vol celar.


Tant be m saup lo cor emblar 

La beutat e 'l pretz sobrier

Que gran batailla 'n sufier,

Car no i vauc ad espero;

Pueis m' en ven us espavens 

Que m' en fai dezacordar, 

E mon ardimen bayssar.


Ges no la puosc oblidar, 

Tan mi fai gran dezirier! 

Ieu vuelh pietz qu' a mon guerrier

Selui que d' als me somo,

Quar lai es mos pessamens,

E miels no m pot solassar 

Sol que m lays de lieys pessar.


Cossiriers m' en es guirens

Qu'anc ren tan no m puoc amar

Pus la vi, ni tener car.

___


Si per Mon Sobre Totz no fos

Que m ditz qu' ieu chant e sia gays,

Ja 'l suaus temps, quan l' erba nays, 

Ni pratz, ni rams, ni bosc, ni flors,

Ni durs senhers, ni van' amors, 

No m pogram metre en eslays:

Mas d' aisso m tenc ab lui 

Que, pos joys falh e fui, 

Merma pretz e barnatz; 

E pois las poestatz 

S' estraigneron de jay, 

De quan que 'l piegers fay

No fon per mi lauzatz;

Qu'aissi m suy cosseillatz, 

Que nulh ric non envey 

Que trop mal senhorey.


Selha vetz era 'l segles bos 

Quan per tot aondava jays, 

E selh grazitz on n' era 'l mays, 

E pretz s' aveni' ab ricors: 

Ar appell' om pros los peiors 

E sobrier selh que pieitz s' irais;

E selh que mais adui,

Cum que s pot, del autrui, 

Sera plus enveiatz. 

De que m tenh per forsatz, 

Qu'om d' avol plait savay

Cuelha bon pretz veray

Don degr' esser blasmatz

E vos, quar non pessatz 

Si s tanh qu' om pretz autrey

A sel que lag feuney.


Mal fon capdelada razos

Des qu' om tenc per pros los savays,

E 'ls francs e 'ls cortes e 'ls verays

Razonet hom per sordeiors;

E moc la colpa dels aussors

Quant de vers brezillet ni frays,

Qu' eras no sai per cui 

Tol hom l' onor selui

Que n' era adreit cazatz; 

E si 'ls encoreillatz 

Diran que ben estay;

Mas selh qu' ieu no diray, 

Sera trop miells armatz; 

E pueis si us embarjatz

De pretz ni de domney,

Mens avetz el conrey.


Ieu vi qu' om prezava chansos,

E que plasia tresc' e lays,

Mas eras vei, pus que hom s' estrays

De solatz ni de fagz gensors,

Ni l' afars dels fis amadors

Se viret de dreit en biays

Que totz devers defui; 

Que ja s' om se deblui 

Las carns ni 'ls vis ni 'ls blatz, 

E s' el acompanhatz, 

A pretz non o tenray, 

Ni crezutz non seray; 

Mas no m segra 'l peccatz, 

Que lai val pauc rictatz 

Qui la men' a desrey,

Ni dreg non sec ni ley.


Er aug del rey qu' era plus pros

E plus valens en totz assays 

De totz selhs que vianda pays, 

Que sobret meians e majors, 

E crec sos pretz e sas honors, 

E non temia afan ni fays,

Que si lo planhon dui, 

Lo ters lor o destrui;

Que m par mal ensenhatz, 

Qu' ieu non cug qu' anc fos natz, 

De Karlemagn' en say, 

Reys per tant bel essay

Mantengutz e prezatz;

Mas ja leu non crezatz

Qu' afars tan mal estey

Qu' esems lo plaignon trey.


E que val doncs bella faissos, 

Ni grans poders qu' aissi s' abays!

E ja passava part Roays

Lo noms e 'l pretz e la paors,

Entr' els pagans galiadors 

Qu'anc us sols areire no 'ls trays;

Per que falh qui s desdui,

Pus aissi leu s' esdui

So qu' om plus vol ni'l platz, 

De qu' ieu tenc per grevatz 

Selhs que mais podon say, 

Si non adobon lay, 

Quan camjaran rictatz, 

Qu' aian qualque solatz

De lur gran galaubey 

Denant lo maior rey.


Qu' el trefas segles enveios 

Dona piegz, s' elh que plus s' atrays

Non a suenh mas qu' el cors s' engrays,

E fassa cum que s pot son cors,

E l' arma pert ses lo socors

De lui cui sos covens a frays;

Qu'om tan gen no s' estui 

Ni no s serra ni s clui

De belhs murs dentelhatz,

Quan sera lai passatz 

Al port on no s' eschay 

Qu'om merme son esmay, 

Totz non sia ensarratz; 

Per qu' es conseills senatz

Qu'om de sai se castey

Que sos tortz lai no 'l grey.

___


S'es chantars ben entendutz, 

E sofrirs pretz e valor, 

Per qu' es lag de trobador, 

Des que son chans er saubutz, 

Qu'el eis en sia lauzaire? 

Que ben pareys al retraire 

Si 'l n' eschai blasmes o laus.


E bos pretz reconogutz

Dur' ades d' una color, 

Si 'l senhers gara com cor, 

Qu'aissi sera greu vencutz; 

E qui fort es rabinaire

No sap ni no s pot estraire 

Qu' ans termini non repaus.


E bon' amistatz de drutz, 

Qui la noyris ab temor,

Fa bon frug e bona flor,

Quan quascus n' eschai salutz; 

E no us aizinetz gabaire

Si a ren fatz fis amaire,

Ans cove francs e suaus.


Qu' ieu ai d' amadors vistz nutz,

Pus i feron gabador; 

Quan guerra sors entre lor, 

Lo gabars es remazutz

Escarnitz; sobregabaire, 

Dins o defors son repaire,

A pejor perilh que naus.


Lo vers auzitz e mogutz 

Coma de bon trobador;

Pueis revertis en error

Lo chans quant era saubutz; 

Qu'us s' en fasia clamaire 

Dels ditz don autr' era laire, 

Com fes de la gralha paus.


Rics savis decazegutz 

Pus foron larc donador,

Quar per agrey de folhor,

Remania lur pretz nutz: 

E cui sens non es guidaire

No sap ni pot a cap traire,

Ans par a la fin bertaus. 


E ieu que sai sui vengutz, 

Bos reys, per vostra valor, 

E no i muov a comtador, 

Mas del vers, quant er saubutz, 

Ves lo vostr' entier veiaire; 

Quar sai que ns es guitz e paire 

De pretz e tenetz las claus.

E creys vos ades vertutz,

Cui que s vir de dreit en quaire;

E Dieus, si 'l platz, la us esclaire

Qu' ie us am servir, e non aus.

___


Lo douz chans d' un auzelh 

Que chantav' en un plays

Me desviet l'autr'ier

De mon camin, e m trays,

E justa 'l plaissaditz, 

On fon l' auzels petitz, 

Planhion, en un tropel, 

Tres tozas en chantan,

La desmezur' e 'l dan

Qu'an pres joys e solatz; 

E vengui plus viatz

Per miels entendr' el chan,

E dissi lur aitan: 

“Tozas, de que chantatz

O de que vos clamatz?”


E cobret son mantelh

La maier, que sap mays, 

E dis: “D'un encombrier

Que mov dels ricx savays,

Per qu' es jovens delitz, 

Qu'aissi cum proez' es guitz

Ab bon pretz, qui 'l capdel

E 'l creis e 'l par enan,

Aissi son a son dan 

Li peior dels malvatz;

Que si vos alegratz,

Ni 'n faziatz semblan,

Ilh vos aguisaran

Cum ja joys non aiatz,

Si dels non etz privatz.”


- “Toza, ges tan isnelh

No son vas bos assais

Cum foron li premier 

Quant aondava jais, 

E chantz era grazitz, 

Qu' ieu eys en sui marritz, 

Quar no trop qui m' apelh, 

Ni m queira ni m deman; 

Ans fui raubatz ogan 

Entre tres reys prezatz,

Si que l' us dels regnatz

M' o vai contrarian; 

E parec al ferran

Que m' era gen donatz,

E m fon mal prezentatz.” 


- “Senher, d' avol fardelh 

Se carg' e d' avol fays

Qui rauba soudadier,

Ni s' en vest ni s' en pays;

E 'l luecs es plus aunitz 

On el es aculhitz. 

Aital lairon fraidelh 

Plen de mal e d' engan,

Si ja 'l sofre ni 'l blan

Nulh' auta poestatz,

Greu pot esser honratz;

Que ben leu se diran 

Cylh que non o sobran 

Qu'elh eys n' es encolpatz

O 'l n' eschai la meitatz.”


- “Amiga, el temps novelh 

Solion esser guays;

Ar no vol hom vergier

Entro qu' el frugz l' engrays,

Ni non platz chans ni critz; 

Totz lo mons es marritz, 

E plus li jovenselh 

Que nulh conort no fan; 

Qu' ieu vi que per un guan, 

Si lor fos enviatz, 

Se mesclav' us barnatz

Que durava tot l' an;

Ar vos escondiran 

Lur drusas amistatz,

Pus qu'en folh pretz triatz.”


- “Senher, li fort castelh

Don la maleza nays,

E 'l mur e li terrier

De tort e de biays

An tolt dos e convitz, 

Quar non es hom garnitz 

Si non fai manganelh 

Que pas sobre l' anvan, 

D'on ira s pueis cridan 

Us vilas enrabiatz: 

Tota la nueg velhatz, 

Qu' ieu ai auzit mazan! 

Et adonc levaran , 

E vos, si non levatz, 

Seretz n' ocayzonatz.” 


- “E que m val si m revelh, 

Amiga, ni m' irays? 

Cuiatz vos qu' elh derrier

Se metan en eslays

Per aitals colps petitz?

Ni joves endurzitz, 

Pus qu' el tira la pelh, 

Se veynha melhuran

Per pauc colp de verguan,

Ni que s fassa vezatz?

Qu'us vers pros hom prezatz, 

Ses domna pars un an,

Duptara pueis l' afan,

E tenra s per greviatz

Si ja re il demandatz.”


- “Si 'l senher de Bordelh, 

Amics non sofr' el fays,

E no s da cossirier 

C'om del tot non abays,

Lo mons fos totz peritz; 

Que pois joys es falhitz

Re 'n tot l' als non espelh 

A bon pretz benestan,

Ni ja lay non iran

Ni jois ni fes ni patz;

Qu'el senher regna iratz, 

Qu'a luy s' azesmaran 

Cilh qu' entorn luy seran; 

E pus que joys li platz

Alegro s' en totz latz.”


- “Toza, ieu m' irai laissan

De chantar mays ongan

S'a mon Sobre Totz platz,

Que non sui enastratz.” 


- “Senher, li dui Bertran

Say be que vos diran

Que us etz mal cosselhatz,

Si del chan vos laissatz.” 


- “Toza, totz deshonratz 

Es qui ama desamatz.”

___


Al honor Dieu torn en mon chan

Don m' era lonhatz e partitz,

E no mi torna braitz ni critz

D' auzels ni fuelha de verjan,

Ni ges no m' esjau en chantan,

Ans sui corrossos e marritz,

Qu'en mainz escritz

Conosc e vey

Que podera pechatz,

Per que falh fes, e sors enequitatz.


E cossir mout meravelhan

Com s' es lo segles endurmitz,

E com ben seca la razitz

E 'l mals s' abriv' e vai poian,

Qu' er a penas prez' om ni blan

Si Dieus es anctatz ni laiditz,

Qu' als Arabitz

Traitors, sens ley, 

Reman Suria en patz,

E sai tenson entre las poestatz.


Mais pero ges non es semblan 

Qu'om valens d' armas ni arditz, 

Pos c'a tal coch' er Dieus falhitz, 

Ja sens vergonha torn denan; 

Mas selh qu' aura pres d' autrui bran

De grans colps, e del sieu feritz,

Er aculhitz,

E de son rey 

Si tenra per pagatz, 

Qu'el non es ges de donar yssarratz. 


E pus de cor e de talen 

Dona poder Sans Esperitz, 

E 'l lonha qu' om no si' aunitz

Del Diable qu' es plen d' enjan,

Esquivan silh qu' ab Dieu iran,

Qu'us de sa forsa non s' iritz,

Qu'a penas vitz, 

Per gran desrey

De vairas voluntatz, 

Grans chauzimens venir, ni de manhs latz.


Mas des que seguem tuit un ban,

E chascus vol esser grazitz, 

Qui mais pot, plus s' i afortitz; 

Qu'aissi sapchan que venceran: 

E sels ajudon que no i van

Per que Dieus sia mielhs servitz;

Pero so ditz 

Qu' usquecx abney

So qu' el mon plus li platz, 

E 'l segua nutz, qu' el sai venc despolhatz


A! caitiva gen! que diran 

Quant el remembrara 'ls ublitz, 

E volra comte dels petitz, 

De cels qu' er non l' ajudaran? 

Veiretz ben que razon rendran

De quan qu' els aian senhoritz, 

E ja lor guitz, 

Fe que vos dey, 

Qu'els auran mal guidatz,

No lor faran ni conortz ni solatz.


Ben sapchatz que m peza del dan,

Mas per l' anta m suy esbaitz, 

Qu'els trefanetz, menut vestitz, 

Que Dieu ni ley ni ben non an,

Fassan sobre nos so que fan,

Que lag nos an envilanitz;

Qu'anc non ausitz 

En tal agrey,

Del temps que Dieus fo natz, 

Tan gran perilh que tan leu fo portatz.


Pero, si vauc solatz cobran 

Que m' eran lonhatz e partitz,

E mos vers es en joi finitz

Qu'era comensatz en ploran,

Des que las ostz qu'en aug qu' iran

E 'l socors dels reys es plevitz;

Mal er bailitz, 

So vos autrey, 

Soudans o amiratz

Quant ilh venran, si no son d' els loynhatz.


El coms Richartz es ben garnitz,

Et a 'ls sieus aizitz,

Qui que 'l n' envey;

Aitals afars me platz

Que ben es grans, e sia 'n Dieus grazitz.

___


A ben chantar 

Coven amars

E locs e grazirs e sazos; 

Mas, s' ieu n' agues dels quatre dos,

Non cug qu' els autres esperes:

Que locs mi dona joi ades 

E la sazos de qu' ieu sui gais; 

Que ges lo temps, quan l' erba nais, 

Si ben s' agensa fuelha e flors,

Tan no m' ajud' en mon chantar

Cum precs e grazirs de senhors. 


E per amar

Fon ja chantars

Grazitz, e pretz prezatz pels pros, 

E fon que sol la sospeissos, 

Ses autre pro qu' om hi cuides, 

Ensenhava qu' om s' enanses 

Vas totz los benestars d' eslais,

E que s penes, en mans assais, 

Cum li cregues pretz e valors, 

E que s chauzis de mescabar, 

E il fos vils senhorils honors.


Era no m par

Que chastiars 

Mi valgues ni clams ni tensos,

Pero no m cuich qu' anc Amors fos 

Plus fina, s' amadors trobes, 

Que, qui per dreg la razones, 

Ades se meillura e val mais: 

C'aissi, cum par fina als verais, 

Sembla trefana als trichadors, 

E lor engans fa 'l nom camjar,

Que, pus falh, non es fina Amors.


De castiar

Me suy tan pars

Que pro vetz n' estau cossiros,

Que vey qu' ab ponher d' esperos 

Non puesc tan far que joi cobres: 

Pero, si sos ditz averes, 

Mos Bels Senhers, l' ira e l' esmais,

Qu' ieu n' ai sofert, mi fora jais

E forsa e valors e socors; 

E deuria s' en plus coitar,

Car no 'n deman ni 'n vuelh d' alhors. 


E s' ieu de far

Li fos avars 

Don m' agues mandat ni somos,

Assatz l' aportera razos 

Que ja covens no m' atendes; 

Mas, s' ieu li sui verais, penses 

Si s tanh que s volva ni s biais; 

Que la bona esperansa m pais 

E m' acompanha ab cantadors 

E m' a faitz solatz recobrar, 

Don m' era totz loignatz de cors.


E ges d' avar

No m par afars,

Des que trebaills ni messios

No m tolh qu' ieu no sia joios; 

Qu'anc no parec que ben ames 

Cela cui joi non agrades;

Qu'anc sens ni poders, que joi bais,

No m' agradet ni no m' atrais.

Mal aia irada ricors!

E qui que apel trop pensar

Saber, ieu dic qu' ans es follors.


A merce ar

Taing mercears

E franquesa als francs amoros, 

E contra 'ls sobriers orgoillos

Orgoills e mals, que si s gardes 

Dona al traspas, ans qu' el passes, 

Ja vils ni sobriers ni savais

No il plagra, que no il taing s' apais

En tal obra don desonors 

Li remazes, s' a rasonar 

S' avenia entr 'els amadors.

Senher, sobre totz de colors

Son li drap, e qui 'ls sap triar

Falh, si compra los sordeiors.

___


Ben es dregz, pos en aital port 

Nos a nostre Senher trames, 

Qu'ab joi l' en referam merces, 

E chascus ponhe, ab plans esfortz, 

Qu'elh sia lauzatz e grazitz 

Tant adreg guitz, 

Cui terr' e mars e pluei' e vens

Serv e sap esser obediens; 

E qui 'l ten car, 

Ben pot esser fis qu' ai paguar 

Venra centismes gazardos; 

Ja 'l servizis non er tan bos.


E pos sabem qu' anc no fes tort 

Ni fara d' aisso que ns promes, 

Ans en sec ades maiers bes, 

Pro deu valer nostre conortz; 

Quar sel qu' els defragz e 'ls frunitz

E 'ls mal noiritz 

Acuelh, e 'ls fai viure jauzens, 

Be m sembla que 'ls rics penedens

Vuelha logar, 

Si 'l cors e l' obra venen par, 

Trop mielhs qu' els forfaitz sofraitos,

Quar mais val lor confessios.


Per que s degra 'l plus rics plus fort

Esforsar qu' om mais li plagues, 

Pois gens garnirs ni bels conres

Ni cortesia ni deportz

No 'l notz, des que Sanhs Esperitz

Hi met razitz;

Ni ja per sos bels garnimens,

Pueis qu' es cortes et avinens,

Non deu doptar

Que nostre Senhers desampar

Los plus gent tenens ni 'ls plus pros,

Si non lur notz autra razos.


Ni non crei qu'en l' adreit deport,

Si 'l cor non falsa ni la fes,

Que si' aissi jujatz ni pres

Qu' al cor no 'l venga bos acortz

Selh que non sap esser maritz;

Qu'el cors me ditz:

Tan vau treballatz e temens,

Non puesc suffrir que non comens

Un sol chantar,

Ab que cujava remembrar

Los avols rics de valor blos,

Per qu' es falhitz condugz e dos.


E si non fos qu'en al m' acort

Don m' aven a pensar manes, 

Anc non foron pieitz escomes,

E mais m' atendera 'l plus fortz,

Per qu' es jois e jovens aunitz

E pretz faiditz,

Ses ajud' e ses benvolens;

Qu' aissi cum fo 'l comensamens

De joi menar 

Pels plus rics, ar lo fan baissar,

Tan paucs n' i a de coratjos

De far honradas messios. 

E qui pogues tarzar la mort 

Un jorn o dos que non vengues 

Ben estera qu' om conquezes, 

E non fora tan autz lo tortz; 

Mas ieu cre qu' anc sellui non vitz

Qui 'n fos auzitz, 

Cui vizis ni sabers ni sens

Ni manentia fos guirens

D'un mot parlar;

Don puesc ieu segur afizar

C' uei non son tan bellas meissos

Cum d' aver pretz entr' els baros.


E pos, per saber ni per sort,

Reys ni ducs ni coms ni marques

Non viu lo menor jorn del mes,

Com er del aver? metrem tortz,

Qu'elh no 'l falh tro qu' el er falhitz;

E l' avol critz

Renha e mostr' a mantas gens,

Las obras e 'ls captenemens,

E 'ls fai blasmar;

Per que s deuria suenh donar

Totz hom, mentre n' es lezeros,

Que no 'l remazes mal ressos.


Laissem estar las avols gens,

Qu'aissi s tanh a far als valens,

Que trop es greu d' els a parlar,

E pensem dels Turcs orgullos

Cum lur avols leys chaia jos.

___


Jois sia comensamens

E fis, ab bon' aventura, 

D'un nou chan qu' era comens;

Quar sobravinens 

Es e bona ma razos;

De far chansos 

Sol hom dir qu' es falhimens; 

Ar es bes e chauzimens

Qu' usquecx chan,

E digu' e mostr' en chantan

Quan ric gazardon aten

Sel qu' a Dieu ser bonamen.


Per qu' ieu, que n' er' alques lens,

Non tenc, per man d' escriptura,

Qu' al chantar non torn jauzens,

Tan mi sembla gens

E fis lo mestier, qu' ab sos

Vuelh far sermos

E precs contra 'ls noncalens, 

Cui cors falh enans qu' argens;

Per qu' estan

Qu' al servizi Dieu non van

De pagans e d' avol gen 

Deslivrar lo monimen.

E qui, dels fals mescrezens, 

Non pensa ni s dona cura 

Quom caia lor ardimens,

Viu cum recrezens; 

Que mielhers luecs cre non fos

D' esproar los pros,

Qu' armatz de bels garnimens, 

Sobre los destriers correns,

Conquerran 

Benenans' e valor gran, 

Don seran pueis viu manen,

E si moron eyssamen.


Mas que val esbaudimens

Al cor, s' el cap s' en rancura?

Ni que val forsa ni sens,

Quan non es parvens? 

Dieus, qu' es lo cap e la cros

Don nos ven, sai jos, 

Lo bes e l' ensenhamens

E l' adreitz captenemens,

Que l' enjan 

E la pen' e 'l mal talan

E 'l vilan captivemen 

Cuelh hom de la carn creissen.


Pos tals es sos mandamens 

Coven, mentr' om viu ni dura, 

Qu'a Dieu sia obediens;

Qu' amics ni parens,

Ni larga possessios,

Ni conques ni dos

Non valran dos aguilens

Al estrenher de las dens;

Mas penran,

Segon que servit auran, 

Li bon ben e 'l mal tormen

Ses fin perdurablamen. 


Dieus! E quan pauc val jovens

En qu' el cors creys e s melhura,

Si s pert lo melhuramens,

Reys omnipotens,

Ans que comens la sazos

En que hom er bos!

Qu' eras es paucs pros e gens, 

Si sas colpas penedens

Non eschan

Dieu serven e 'l cor forsan, 

Qu' aissi venra veramen

Al sieu premier estamen.


Per que m par recrezemens, 

Si 'l reys, qu' es maiers, abdura 

Los mals ni 'ls deschauzimens;

Qu'om sas ni valens

Estei del anar doptos,

Pueis es sospeissos

Qu' al anar sera guirens; 

E las penas e 'ls turmens

Qu'en venran 

Ira Dieus amezuran, 

Si 'l platz, venjan o parcen,

Merce mesclat d' espaven.

Qu'el aten ben sos covens, 

Qui qu' els an

Somoven ni abaissan; 

E ten als larcs larc presen,

Cum larx senher largamen.

___


Be veg e conosc e say,

Per so quar proat o ay,

Que, qui plus el segl' estay, 

Pus y a dol et esmay;

E selh que per pieitz maltray 

Es fols e plus, quar no s tray

Lai on sap que tos temps may

Viura ses dol e ses pena.


Senhers Dieus, drechuriers, cars,

Humils, resplandens e clars,

Entre mos nessis pessars

Son endevengutz liars;

Mais ar conosc que l' amars 

D'aquest segle es amars, 

Qu'om n' es fols e tant avars,

Per que n' a pueis dol e pena. 


Q' uei non es hom aut ni bas

Que per la greu mort non pas,

E doncx pessa de tu, las!

Que ja saps be que morras,

Et ades ves la mort vas;

E s' ans qu' om te met' el vas,

Non pensas, ja non seras

Nuls temps ses dol ni ses pena.


Vols que t done bon conort?

Fai de ton cor feble, fort; 

Et aissi de ton gran tort 

Trobaras ab Dieu acort; 

Si non o fas, tem que t port

Tos fols volers a tal port 

Que viuras apres la mort

Totz temps ab dol et ab pena.


Qu'om no viu II jors essems

Ses trebalh, e pueis falh temps

Qu'om mor doloiros ab gems, 

E put pus mil tans que fems;

E si vols venir per temps 

A Dieu, ni l' amas ni 'l tems,

Ja non seras de joi sems, 

Ni trairas mays dol ni pena. 

martes, 10 de octubre de 2023

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun, Marcabrunela,

Marcabrus.

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun, Marcabrunela,


I.


Cortezamens vuelh comensar

Un vers, si 'l es qui escotar,

E pus tan m' en sui entremes,

Veyrai si 'l poirai afinar,

Qu' eras vuelh mos chans esmerar,

E dirai ver de mantas res.


Assatz pot hom vilanejar

Qui cortezia vol blasmar,

Qu' el plus savis e 'l mielhs apres

No sap dire tantas ni far,

Q' om non li puesca essenhar

Petit o pro, tals hora es.


De cortezia s pot vanar

Qui ben sap mezura gardar;

E qui tot vol auzir quant es,

Ni tot quant es cuida amassar,

Del tot l' es ops a mezurar,

O ja non sera trop cortes.


Mezura es en gent parlar,

E cortezia es d' amar;

E qui no vol esser mespres,

De tota vilania s gar,

D' escarnir e de foleiar,

Pueis sera savis ab qu' el pes.


Aissi deu savis hom renhar,

E bona domna melhurar;

Mas sella qu' en pren dos o tres,

E per un no s' en vol fiar,

Ben deu sos pretz asordeiar,

Et avilar a quada mes.


Aitals amars fai a prezar

Que se meteissa ten en car;

E s' ieu en dic nuill vilanes

Per mal que la 'n vuelh' encolpar,

Be 'l laus que m fassa pro badar,

Qu' ieu n' aurai so que m n' a promes.


Lo vers e 'l so vuelh enviar

A 'N Jaufre Rudelh oltra mar,

E vuelh que l' aion li Frances

Per lur coratges alegrar;

Que dieus lur o pot perdonar,

O sia peccatz o merces.


II.


A la fontana del vergier,

On l' erb' er vertz josta 'l gravier,

A l' ombra d' un fust domesgier,

En aiziment de blancas flors

E de novelh chan costumier,

Trobey sola, ses companhier,

Selha que no vol mon solatz.


So fon donzelh' ab son cors belh,

Filha d' un senhor de castelh;

E quant ieu cugey que l' auzelh

Li fesson joi e la verdors,

E pel dous termini novelh,

E que entendes mon favelh,

Tost li fon sos afars camjatz.


Dels huelhs ploret josta la fon,

E del cor sospiret preon.

“Jhesus, dis elha, reis del mon,

Per vos mi creis ma gran dolors,

Quar vostra anta mi cofon,

Qu' ar li melhor de tot est mon

Vos van servir, mas a vos platz.


Ab vos s' en vai lo mieus amicx 

Lo belhs e 'ls gens e 'l pros e 'l ricx, 

Sai m' en reman lo grans destricx,

Lo deziriers soven, e 'ls plors:

Ay! mala fos reys Lozoicx

Que fai los mans e los prezicx,

Per qu' el dols m' es el cor intratz.” 


Quant ieu l' auzi desconortar,

Ves lieis vengui josta 'l riu clar.

“Belha, fi m' ieu, per trop plorar

Afolha cara e colors,

E no vos qual dezesperar;

Que selh que fai lo bosc fulhar

Vos pot donar de joi assatz.”

 

“Senher, dis elha, ben o crey

Que dieus aya de mi mercey

En l' autre segle per jassey,

Quon assatz d' autres peccadors;

Mas sai mi tolh aquelha rey

Don joy mi crec; mas pauc mi tey,

Que trop s' es de mi alonhatz.” 

sábado, 14 de marzo de 2020

INVÉNTATE UN ORIGEN

INVÉNTATE UN ORIGEN.


INVÉNTATE UN ORIGEN. Marca hispánica

Las mentiras de los nacionalismos: cómo crear un país de la nada en sólo 7 pasos.
El profesor Javier López Facal explica en su nuevo libro cómo surgieron las naciones europeas y qué proceso siguieron para construir su identidad (inventada)
16/01/2014

Este año Europa vivirá dos de los procesos soberanistas más importantes de los últimos años. El 18 de septiembre se celebrará el referéndum sobre la independencia de Escocia y, si todo sale según los planes de Artur Mas, Cataluña celebrará una consulta similar el 9 de noviembre. Ambas regiones europeas cuentan con un fuerte movimiento nacionalista, que insiste en que sus habitantes forman un pueblo sin Estado, con una identidad que se remonta por los siglos de los siglos.
Lo que suelen olvidar todos los nacionalistas, de forma consciente o inconsciente, es que la nación es un invento moderno. En su libro Breve historia cultural de los nacionalismos europeos (Catarata, 2013), el filólogo y profesor de investigación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Javier López Facal, explica como “la mayoría de los símbolos, ritos y tradiciones que hoy tienden a creerse inmortales se crearon, en realidad, entre 1870 y 1914”.
La construcción de la identidad nacional permite montajes diferentes a partir de las mismas categorías elementales.
En ese periodo concreto, de la mano del romanticismo, políticos, artistas, historiadores, clérigos y filósofos, construyeron las modernas naciones europeas, y lo hicieron siguiendo un modelo similar, imitado por una nación detrás de otra. La construcción de la identidad nacional se convirtió pronto, tal como explica el sociólogo Orvar Löfgren, en una especie de kit de do it yourself (“hazlo tú mismo”), “un sistema IKEA de construcción de las identidades nacionales, que permite montajes diferentes a partir de las mismas categorías elementales que pertenece actualmente al dominio público mundial”.
De un modo u otro, tal como explica López Facal, todas las naciones modernas siguieron una serie de pasos, encaminados a construir una identidad que hasta entonces no existía. Son estos.
1. Inventar un origen remoto.
Toda nación, para ser tomada en serio, tiene que tener una cierta antigüedad. Esto lo entendieron bien los escoceses que, según López Facal, fueron los primeros en construir su identidad.
En 1707 los parlamentos de Inglaterra y Escocia aprobaron sendas leyes sobre la unión de sus respectivos reinos, dando paso a la creación de la Gran Bretaña. Muchos escoceses no aceptaron de buen grado la unión y en las décadas siguientes comenzaron a crearse una serie de hechos diferenciales para reforzar su scottishness frente a los vecinos del sur.
A mediados del siglo XVIII, James MacPherson (1736-1796) se encargó de traducir al inglés una serie de baladas tradicionales de las Highlands. Pero no se limitó a recoger poemas conocidos por transmisión oral, además los modificó a su gusto, e inventó muchos nuevos, mezclando a Homero, Milton y pasajes de la Biblia. Se sacó de la manga, además, al bardo que los había escrito, Ossian, que, aseguró, había vivido en el siglo II (algo que sería imposible de creer por cualquier historiador).
El bardo Ossian visto por François Gérard (1880)

El éxito de los poemas osiánicos fue arrollador. Fueron el producto literario e ideológico que toda Europa estaba esperando, un poco cansada de rendir culto a la literatura y los mitos de griegos y romanos. Esto era “auténtica” poesía popular, que otorgaba identidad remota a unos pueblos que no carecían de tal cosa.
Pronto muchas naciones europeas imitaron los poemas osiánicos, creando su propia identidad folclórica. El rexurdimiento gallego y la renaixença catalana, son buenos ejemplos del fenómeno. El folclore se convirtió con frecuencia en un fake-lore, una “supercherigrafía”, porque, como explica López Facal, se pasaba con mucha facilidad de estudios etnográficos reales a invenciones “pseudográficas”, que más que recolectar tradiciones, las inventaban. Mediante este proceso llegamos al absurdo de abrir el periódico las pasadas navidades y encontrar un anuncio del Gobierno vasco en que se vende al Olentzero como “uno de los precursores mundiales del shopping”. De aquellas aguas, estos lodos.
2. Buscar un héroe legendario, de raza.
Alemania fue el segundo país, después de Escocia, que más contribuyó a crear la mitología nacionalista en Europa. Y partía de una gran ventaja respecto a estos: no necesitaban inventarse ningún Ossian, porque contaban con un autor prestigioso y, además, antiguo de verdad. El gran historiador romano Tácito (56-117) había escrito un librillo sobre las costumbres y pueblos de Germania, más conocido, sucintamente, como la Germania.
Desde su publicación en época moderna, los humanistas alemanes se lanzaron sobre él y lo convirtieron en una indiscutible, precisa y exacta descripción de cómo era su pueblo en la antigüedad. Siglo tras siglo los alemanes se veían cada vez más identificados con el heroico Arminio, traducido de una manera quizá interesadamente nacionalista como Hermann, que había derrotado a las legiones romanas en el bosque de Teutoburgo en el año 9 a.C y con su gente, tan genuina y diferente de sus vecinos: grandes y vigorosos, con ojos azules, pelo rubio, igualitarios y monógamos. Tácito también los describía como perezosos, borrachos, zafios y bárbaros, pero eso, como explica López Facal, “eran defectillos que más de una edición del libro contextualizaba púdica o comprensivamente, o expurgaba sin más”.
3. Unirse frente a un enemigo común.
Toda nación, para su construcción, necesita de un archienemigo, y al igual que Cataluña, el País Vasco y Galicia tienen a España, España tuvo a Francia. Como explica José Álvarez Junco en su libro Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX (Taurus, 2001), “presentar la larga y sangrienta confrontación de 1808 a 1814 como una guerra de la independencia, o enfrentamientos con los franceses por una liberación española, es una de las simplificaciones de la realidad tan típicas de la visión nacionalista del mundo”.
La Guerra de la Independencia fue en realidad una guerra internacional entre Francia e Inglaterra. Como apunta López Facal, no debemos olvidar que el comandante en jefe “español” era el duque de Wellington, y si las Cortes de Cádiz pudieron hacer su trabajo, a pesar de tener a las tropas napoleónicas al otro lado del puente de San Fernando, fue porque las protegía la escuadra inglesa. En realidad, en la guerra dominó más el odio al francés que la voluntad de construir una nación española.

Muerte de Pedro Velarde y Santillán durante la defensa del Parque de artillería de Monteleón. 1884

Años después, la Guerra de la Independencia sería reinterpretada como un episodio más de la secular lucha de los “españoles” contra el invasor, sea este romano –aunque luego quede muy patriótico pensar que Viriato era español– o musulmán. El nacionalismo español, como todos los demás, se ha basado en el mito de una España eterna cuyos belicosos habitantes habrían defendido heroicamente su independencia siglo tras siglo.
Hoy nos parece un hecho natural y de secular antigüedad que en Francia se hable francés; en Italia, italiano o en Alemania, alemán. Pero ni es natural ni siempre ha sucedido así. Durante siglos en ningún lugar de Europa existió algo parecido a una lengua oficial. El latín cumplía la función del inglés, era la lengua académica y culta, y el francés, más adelante, se convirtió en el idioma por antonomasia de las cortes. Por lo demás la diversidad lingüística era abrumadora.
En 1789 el 50% de los franceses no hablaba nada de francés y, correctamente, sólo lo hacía un 12 o 13%
Cuando empezaron a surgir las naciones, se consideró necesario dotarlas también de una lengua propia para distinguirse de los vecinos, y fue necesario un esfuerzo alfabetizador en un idioma que no siempre era mayoritario. Parece increíble, pero según Eric Hobsbawm, en 1789 el 50% de los franceses no hablaba nada de francés y, correctamente, sólo lo hacía un 12 o 13%. La situación española era parecida, se calcula que en 1860 en torno al 50% de los 16 millones de habitantes no eran castellanoparlantes. No existía la tan cacareada “lengua común”, la escolarización de la población en la lengua nacional fue una decisión política.
5. Diseñar una bandera, un himno y un traje típico.
La mayoría de los elementos de distinción de una nación, como la bandera, el himno o el traje típico, nacieron también de la nada, a la vez que se construían las identidades nacionales.
Una ikurriña ondea tras la estatua de Sabino Arana en Bilbao. (Euskalduna/CC)
La famosa falda escocesa para hombre, el kilt, fue un invento de un empresario siderúrgico de Lancashire –en Inglaterra–, que en 1727 mandó transformar las roñosas mantas con las que vestía un clan de las Highlands que había contratado. Ocurre algo parecido con el traje de flamenca, que todas las sevillanas llevan con orgullo el día de la feria: se inventó muy a finales del siglo XIX y no se popularizó hasta 1929, año en que se celebró la Exposición Universal de Barcelona y la Iberoamericana de Sevilla.
El himno más antiguo del mundo tampoco es demasiado viejo. Se trata de La Marsellesa, que se escribió en 1792. Y las banderas se crearon todas al mismo tiempo que las naciones, como adaptación de los estándares militares y las enseñas marítimas de uno u otro reino o, directamente, a partir de planteamientos originales. Para su diseño, de hecho, los nacionalistas se fueron imitando unos a otros. La ikurriña vasca, por ejemplo, fue creada por Sabino Arana –alguien que creía que el pueblo vasco descendía de Tubal, nieto de Noé y había venido directamente desde el Paraíso hasta Euskadi– en 1894, a imagen y semejanza de la Union Jack británica. Luego, claro está, se inventó toda una simbología en torno a ella.
6. Celebra una fiesta nacional.
Toda nación tiene que tener un momento fundacional, un día en que se celebre el despertar del pueblo (por usar la retórica típicamente nacionalista). Que lo que ocurriera ese día no tenga nada que ver con lo que se está festejando, importa poco.
Caso paradigmático es el 11 de septiembre catalán. Todos los años una comitiva encabezada por el presidente de la Generalitat se dirige al monumento a Rafael Casanova, donde se vienen depositando flores desde el año 1894.

Artur Mas y su gobierno durante la ofrenda floral de la Diada, frente a la estatua de Rafael Casanova. (Reuters)

Entre los asistentes que entonan el himno Els segadors (compuesto en 1899), se da por supuesto que Casanova fue algo así como el iniciador de la lucha por la independencia de la nación, por la que resistió heroicamente en 1714 el asedio de la ciudad de Barcelona, frente a las tropas españolas que acabarían arrasando la ciudad y suprimiendo sus tradicionales derechos y centenarias libertades.
Pero lo que se vende como una guerra entre Cataluña y España fue en realidad una guerra entre dos bloques europeos, los Habsburgo de Austria frente a Francia, y cada bando trataba de situar a su propio candidato al trono vacante de la Corte española. Dentro de la propia España las simpatías políticas por uno u otro bando estaban muy divididas. Rafael Casanova, el héroe nacionalista catalán, partidario de los Austrias, creía y confesaba luchar per la libertat de tota Espanya. Considerar esta contienda como una guerra de España contra Cataluña es un desvarío.
7. Escribe buenos libros de texto.
El sistema escolar es el instrumento por antonomasia para lograr la identificación de los ciudadanos con la idea de nación. La historia nacional española “oficial”, inamovible de los libros de texto hasta la Constitución de 1978, fue obra del palentino Modesto Lafuente, que redactó una Historia General de España, entre 1850 y 1867, que recogió todos los tópicos del nacionalismo español: los visigodos, Numancia, la reconquista, el Cid campeador, los Reyes Católicos, los comuneros
Los estudiantes catalanes y vascos están acostumbrados a mapas donde Euskal Herria o los Països Catalans son entidades geográficas y políticas diferenciadas.
El reduccionismo castellanista de Lafuente era evidente, pero eran los nacionalistas españoles los que tenían el poder de imponer la enseñanza a toda la población cautiva en las aulas de España. Con la llegada de la democracia, se dio la vuelta a la tortilla, y las otras nacionalidades se esforzaron por hacer sus propios libros de texto.
Aunque el carácter localista y doctrinario de los manuales escolares no se da sólo en las nacionalidades históricas, es en el País Vasco y Cataluña donde la ideología nacionalista está más generalizada y es más obvia en los libros de texto. Así no es de extrañar que en los libros de geografía de los estudiantes vascos y catalanes no aparezca nunca la palabra "España", sino conceptos como “Estado español” o “Península” y estén acostumbrados a mapas donde Euskal Herria o los Països Catalans son entidades geográficas y políticas diferenciadas.
"Los nacionalismos son como el olor corporal", afirma López Facal a modo de conclusión de uno de los capítulos de su libro.
"Uno no percibe el propio, sino sólo el ajeno".

http://historia-aragon.blogspot.com/search?q=nacio

clvii-arch-dip-diet-1460-diciembre

1461. Setiembre.
SANT KARLES PRIMOGENIT DARAGO E DE SICILIA.
- Dimecres a XXIII. - Aquest die entre III e IIII hores de mati passa desta vida en la gloria de paradis la sancta anima del illustrissimo senyor don Karles primogenit Darago e de Sicilia lo qual fini sos dies en lo palau reyal major de aquesta ciutat de mal de pleusulismochsen grandissim dol en Barchinona e per tot lo principat de Catalunya per la gran e bona amor que ell portava a tota la nacio cathalana quil havien tret de preso el havien lunyat e separat de la ira e furor del senyor rey son pare.
Loat e beneit sia lo nom de Deu a qui ha plagut separar ten sanct e virtuos senyor daquells qui tant lamaven el volien.
Nota: beneit sia lo nom de Deu - tant lamaven el volien; el: y lo – y lo volien, e lo volien, et lo volien. Encara no apareix la i latina, pero sí la y grega.
mal de pleusulis: pleuresía, o más bien tisis
/

Empezóse con la lectura de la carta que sigue:

Núm. 386. Tom. 20. Fol. 1792.

Als molt reverents egregis nobles et honorables senyors: a la vostra molt gran saviesa notifich com per lo patro del laut armat quels honorables consellers de Caller hichan trames he rebut un plech de letres de vosaltres senyors trameses ensemps ab los capitols que la senyora reyna trametia per mossenyer Bertran de la Saga lo qual plech yo he reebut et he vista la sustancia de les dites letres. E de present per correu ho tramis tot a mos companyons en Cathania dels quals he haguda resposta feta a vint et set de abril com han reebut lo dit plech et dada la letra a la dita senyora et als barons de son consell et han explicat de paraula et satisfet segons lo carrech que en la vostra letra per vosaltres senyors nos era donat. De la resposta de la dita senyora et dels barons de son consell sereu plenariament informats per lo honrat en Montholiu lo qual dies ha sta en Mecina sperant les galeas dels venicians ab les quals vol muntar: et si a Deus plaura que passen per sta ciutat yo hi muntare et men ire en sa companyia per ço car me sembla que la concordia de la dita senyora et dels barons de sa part no es en termens ques faça guardant les maneres que per la dita senyora et per son consell son tengudes: ço es quels capitols de la concordia feta et tractada per los navarresos et loats et fermats per la dita senyora et signats de la sua ma et segellats de son segell en neguna manera no ha volguts aquells tenir ne servar: et per nos missatgers vostres fon tractat stant la dita senyora en lo castell de Solento que la dita senyora passas als dits capitols anedinthi algunes altres coses que demanava: et treballam tant quel noble baro mossenyer Bernat de Cabrera mestre justicier passa et loha les addicions que la dita senyora volia: pero ella retengut que nou juraria neu loaria tro tant queu hagues demanat alguns barons en que ho havia promes et jurat que concordia alguna no faria ab lo dit mestre justicier tro los ne hagues demanats.
Et ab aquest pacte parti de Solento per anar al castell de Cathania hon devia tenir son dret cami et no exir en neguna ciutat ne vila que alguns poguessen esser pus poderosos que ella ne al dit castell de Cathania no permetria intrar barons que li poguessen tolre sa libertate sots aquests pactes mos companyons sen anaren ab ella tres: en quant foren a Cathania la dita senyora volch exir a la ciutat et per los dits companyons meus fo requesta que li plagues no isques de la galea ne prengues terra sino al castell axi com havia promes: e no stant per cosa que ells li diguessen ella isque a la dita ciutat els dits companyons meus romangueren en la galea que non volgueren exir tro tant que la dita senyora fon al castell en poder de mossenyer Gabriel de FanoE stant aqui la dita senyora ha haut diversos consells et acorts ab los barons et ab aquells que li ha plagut et ha respost que no passaria en les coses concordades a Solento que convenia que dels quinçe milia florins que devia reebre ans de sa anada que fossen vint milia florins et quel mestre justicier perdonas a tots los foraexits de les terres del domay en manera que segurament poguessen star quiscuns en lurs cases et que fes treua general ab tots los barons et altres parcials seus: e ab aquesta concordia et conclusio fon trames aci en Macia Just scriva nostre: e yo presenti los dits capitols al dit mestre justicier ab una letra quels dits companyons meus li trameteren de la qual havia gran malaltia et ab gran dificultat se podia hom rasonar ab ell: pero ab la gracia del Sperit sant et ab ajuda del noble mossenyer Archimbau de Foix treballi tant et tengui les millos maneres que a mi foren possibles. Lo dit noble baro mossenyer Bernat justicier loha et ferma de fet en poder de notari ço que la dita senyora demanave dels vint milia florins et de la treua dels barons et de la remissio dels foraexits e tot aço havia per loat et fermat ab carta publica tota hora que la dita senyora hagues loats et jurats et fermats los dits capitols ço es en sustancia que totes les terres del domay et les terres et castells de la cambra de la dita senyora fossen meses en mans et obediencia del dit mestre justicier per part de aquel qui per justicia sera elet rey de Arago et de Sicilia: la qual cosa me appar que la dita senyora no hage volgut loar ne fermar jatsia moltes de vegades ho haja atorgat et dit de paraula la qual cosa apparria ara nou volgues fer ne metre en obra per ço car en Mecia Just parti daci a deu deabril ab los dits capitols los quals havia carrech de dir a mos companyons que de present com la dita senyora hagues lohats et fermats los dits capitols per correu propri scrivissen notifficantho al dit mestre justicier et a mi e fins vuy non havem haut certifficacio. Perquel mestre justicier et tot hom generalment se te per dit que la dita senyora no ha cor ne voluntat de fer la dita concordia et aquells per qui ella se governa no li ho consellene par be versemblant que apres que la dita senyora es en Cathania ha fet liurar lo castell de Sent Felip a mossenyer Golota de que la gent de la vila se son molt sentits et han haut gran desplaer en tant ques diu certament quel dit mossenyer Golota ha presos et feta justicia de alguns dels millors de la vila per ço com resistien a la sua senyoria: apres ses seguit quel comte Johan de Vintimilla sa ocupada la ciutat de Xifalo dihent al poble que per nom et per part de la dita senyora ho ha fet mostrant letra sua quel ha fet capita de guerra: pero lo castell que te Johan Aragones nol ha volgut obesir ans ha scrit al dit mestre justicier requirintlo de socorrerli: jatsia tota hora haja stat en obediencia de la dita senyora ara empero no ha acceptada la dita letra la qual li es stada presentada per lo dit comte Johan o per son procurador: perque lo dit mestre justicier hi ha trameses dues galiotes per socorrerlo de ço que haja necessari. Perque mos senyors tot hom hic fa comte que es necessari quel mestre justicier sia poderos et favorit en tal manera que puga conservar aquest regne per la casa de Arago que sens falla si ell fos mort de aquesta malaltia tota la nacio cathalana fore sterpada de aquest regne: hoc encara los barons cathalans qui no son de sa obediencia ab los quals lo dit mestre justicier vol fer pau segons ha dit et atorgat a nos missatgers tota hora que parlat havem ab ell de aquesta materia: pero ab los barons sicilians quel senyor rey que Deus haja havia condempnats no ha atorgada pau neguna sino la treua dessus expressada. Al present noych ha altres coses necessaries scriure a la vostra molt gran saviesa la qual man a mi tot ço quem sia possible. E sia la Trinitat sancta guarda de tots. Scrita en Palerm a cinch del mes de maig del any de mil et quatrecents et dotze. - Apres la data de la present sich es sabut per letra qui es venguda del Matzari que mossenyer Johan de Munchada ses ensenyorit del castell et de la vila de Plosa et que lo castellan quil tenia se te molt per enganat de la manera que li han tenguda perques diu que lo dit mossenyer Johan te vuy la vila et lo castell. Closa en lo dit loch a sis dels dits mes et any. - Lo vostre missatger en lo regne de Sicilia qui humilment se recomana en gracia de tots vosaltres senyors Guillem Gavella.

Fueron leídas después algunas otras cartas en que se trataba de las demandas de abogados que hacía don Fadrique, y de las comunicaciones que había dirigido a las universidades doña Violante.