Mostrando las entradas para la consulta no están ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta no están ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 14 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Ausias March.

AUSIAS MARCH. 

Ausiàs

(Cants d'amor.) 

I. 

Qui no es trist de mos dictats no cur 
o en algun temps que sia trist estat 
e lo qui es de mals apassionat 
per ferse trist no cerque lloch escur 
lija mos dits mostrant pensa torbada 
sens algun art exits d'hom fora seny, 
e la rahó qu'en tal dolor m'empeny 
amor ho sab quina es la causa estada. 

Alguna part é mòlta es trobada 
de gran delit en la pensa del trist, 
e si les gents ab gran dolor m'han vist 
de gran delit m' arma fon companyada. (de gran deleite, mi arma)
Quant simplament Amor ab mi habita 
tal delit sent que no 'm cuyt ser al mòn, 
e com sos fets vull veure de pregon 
mescladament ab dolor me delita. 

Prest vé lo temps que faré vida hermita 
per mills poder d'amor les festes colre, 
d'est viure estrany algú nos vulla dolre 
car per sa cort Amor me vol é 'm cita, 
e jo qui 'l am per si tan solament, 
no denegant lo dó que 'm pot donar 
á sa tristor me plau abandonar 
e per tots temps viure entristadament. 

Traure no puch de mon enteniment 
que sia cert é mòlt pus bell partit 
sa tristor gran que tot altre delit 
puix hi recáu delitos languiment. 
Alguna part de mon gran delit es 
aquella que tot home trist aporta 
que playent si lo planyer lo conforta 
mes que si d'èll tot lo mòn se dolgues. 

Esser me cuyt per mòltes gents repres 
puix que tant llou viure en la vida trista 
mes jo que hi he sa gloria al ull ja vista 
desig sos mals puix delit l' es permes. 
No 's pot saber menys de la esperiença 
lo gran delit qu'es en lo sols voler 
d'aquell qui es amador verdader 
e ama si vehentse en tal volença. 

TORNADA. 

Lir entre carts, Deu vos don coneixença 
com só per vos á tot estrem posat 
ab son poder Amor m'ha 'nderrocat 
sens aquell sèu d'infinita potença. 

(Cants de mort.) 
I. Aquelles mans que james perdonaren han ja romput lo fil tenint la vida de vos qui sòu d'aquest mòn exida segons los fats en secret ordenaren. Tot quant jo veig é sent, dolor me torna, quant me recort de vos qui tant amava, en ma dolor si primé bè 's cercava si trobará qu'en delit se contorna, Donchs durará puix tè qui la sostinga car sens delit dolor crech nos retinga. En cor gentil amor per Mort no passa mes en aquell qui per los vicis tira, la cantitat d'amor durar sols mira, la calitat d' amor bona no tassa. Quant l'ull no véu é lo toch no 's practica mor lo voler que tot per ell se guanya; qui en tal punt es, dolor sent mòlt estranya, mes dura poch l'espert lo testifica. Amor honest los sants amants fá colre d'aquest vos am é mort no 'l me pot tolre. Tots los volers que en mi confusos eren se mostren clar per llur obra forana, ma carn se dol car há natura humana perqué en la mort sos delits se perderen. En sa dolor m'arma es embolcada de que llur plor é plant per null temps callen en tal dolor tots los conorts me fallen com sens tornar la que am es amada. Mes l'altr' amor qu'es amistança pura apres la mort sa força gran li dura. Aquesta amor si los pechs no la crehen es ver senyal del bè que en ella habita aquesta es qui sens dolor delita y 'ls cechs volers de prop d'aquestes venen. Lo voler cech del tot ell illumena mes no en tant que lleve lo caracte e si poguès fèr sens empaig son acte No fora 'l mòn ull ab gòta serena. Mes es axí com la poca triaga que mòlt verí sa virtut li apaga. Aquell voler que 'n ma carn sola 's causa si no es mort no tardará que muyra l' altre perquí dol continu m'abuyra si 'm defalleix no será sens gran causa. Ell pot ser dit voler concupiscible e vol durar puix mòlt de l'arma toca mes no tostemps car virtut no invoca e d'un costat es apetit sensible. Aquests volers honestamènt me torben perqué entre mal é bè mes penses bornen. D'arma é cos es compost l'hom contraris perque 'l voler é l' apetit contrasten, tot quant aquest de llur natura tasten es saborós é utils letovaris. Altre voler qu'en mig d'aquest camina es atrobat que no tè via certa cuyd' haver port en la platja deserta é lo verí li sembla medicina. Cascun dels tres fá obra en mi diversa lo menys potènt lo jorn ab mi conversa. Tres son les parts vers hon mos volers pujen é per semblant venen per tres maneres entre si han contraries carreres delits portant é d'altres que m'enujen. Quant los delits del cos la pensa 'm mostra jo sent dolor car son perduts sens cobre altra dolor sent que 'm vist tot é 'm cobre com péns que mort há tolta l'amor nostra. L'altre voler rahó y natura funden que sens dolor mòlts delits ne abunden. Lo lloch hon jau la dolor gran que passe no es del tot fora de mes natures ne del tot es fora de llurs clausures (tol en el original) lo turmènt grèu que jo per elles passe. aquell voler qu'en mi no troba terme es lo mijá per hon dolor m'agreuja, l'estrem d' aquest fora natura alleuja fort é punyènt mes es causable verme. Opinió falsa per tots es dita que fora nos é dintre nos habita. D'aquest' amor les demes gents tremolen aquesta es sentida y no sabuda, poques gents han la causa coneguda, delit, dolor per ella venir solen. Lo cos per si lo sèu delit desija l'arma 'n apres lo sent é vol atenyer lo propi sèu al qual no 's pot enpenyer car tot es fals hon ella se enfastija. D'aquests contrasts aquest amor escapa que veritat no l' ateny ab sa capa. Tant es unit lo cos ab la nostra arma que acte en l'hom no pot ser dit bè simple algú no es vers l' altre humil é simple contrast se fan, hu contra l'altre s'arma, mes es tan poch lo contrast á sa hora que en fets del cos l'arma no fa gran nosa y en contemplant axí l'arma reposa que bè représ lo cos d'açó no plora. Aquesta pau en mi no es mòlt longa perqué dolor mes que 'l delit s'alonga. Dolor jo sent é sembla mi estrema no sò en punt de voler consell rebre ne de algun remey me vull percebre ans de tristor he presa ja ma tema. Si 'm trob en punt que dolor no 'm acorde ja tinch senyal ab que á dolor torne, recort sos fets d'amor é elles borne d'ací escapant ab mi gens no concorde. Son esperit sens lo cos jo contemple tant delit sent com l'hom devot al temple. De pietat ab sa mort vè que 'm dolga e sò forçat que mon mal haja planyer tant he perdut que bè no 'm pot atanyer fortuna ja no tè que pus me tolga. Quant imagin les voluntats unides y 'l conversar separats pera sempre pensar no puch ma dolor haja tempre, mes passions no trob gens aflaquides. E si per temps elles passar havien vengut es temps que començar deurien. Mes voluntats mos pensamènts aporten avall y amunt si com los nuvols l'aire: adés me dolch puix dolor no sent gaire e sent dolors qu'ab si dólres comporten. quant péns que 'ls morts que res del vius no pensen, e les dolors que pas sens grat se perden, mos sentimènts han mal é no se perden, tant que d'amor é dolor se defensen: E pas dolor qu' en la d'infern s' acosta com en est mòn no lam veure de costa. En l'altre mòn á mi part que jo sia y 'ls propis fets estranys á mi aparen semblants d'aquells que mos juhins lloaren lo fals, per ver; la veritat, falsia. Los mèus juhins la dolor los ofega lo lloch no hi es hon primer habitaven si es no tal com ans del cas estaven alterat es la mort y açó 'm fa brega. Tal é tant fort qu'altre matant mi mata no se com es que lo cor no m'esclata. Alguns han dit que l'amor es amarga podenho dir los qui la sabor senten ó de per si ó com per altre senten sa fort dolor qu'entre totes es llarga. Per mi no tem per altre l'he temuda puix fonch cruel ja pietat no m'haja, qui 'n terra jau no tem pus avall vaja en l'esperar una esperança es perduda. O partiment dolorós, perdurable, sentme en dolor comparat al diable. No preu los bèns que jo sol posehesca car plahènt res home sol no practica, la mort no tem que lo mòn dampnifica sinó que tem que cel me desfallesca. Tot cas jo mir ab una egual cara, res no 'm fá trist é ja mòlt menys alegre no es color de sobre blanc ó negre vers mi no hi ha cosa escura ne clara. Tot quant amor é pòr me pogren nóure finí lo jorn que li viu los ulls clóure. Segons lo cas ma dolor no es tanta com se requer per un mortal dampnatje, sobre tots mals la mort porta avantatje jo 'l he sentit é de presènt m'espanta. Segons l' amor del dan no port gran signe e volgra jo qu'en lo mòn fòs notable dient cascú: - «veus l'home pus amable» e que planguès cascú mon fat maligne. Aquell voler causat per cosa honesta mentres será, será mostrant gran gesta. tan comun cas, ¿perqué tan estrem sembla al que per fort la mort en tant lo plaga? ¿Perqué tal cas la rahó d'hom s' amaga e passió tota sa força sembla? Dèu piadòs é just cruel se mostra, tant es en nos torbada conexença fluxant dolor primer plega crehença mes ferm saber no es en potença nostra. Als que la mort tol la muller ó aymia (tolre : quitar) sabrán jutjar part de la dolor mia. Tot ver amich á son ver amich ama de tal amor que mort no la menyscava; ans lo fornal que apura l' or y acava leixant l'or fi, é l' als en fum derrama. D'aquest amor am aquella qu'es morta e temènt am tot quant es de aquella l' esperit diu, ¿donchs quina maravella que am aquell é res tant no m comforta? Mémbram la mort é torn en ma congoxa e quant hi sò dolor pas no m'afloxa. Accidènt es amor é no substança e per sos fets se dòna á nos conexer quant es ne qual ell se dòna á parexer segons d'hon part axí sa força llança si com lo vent, segons les encontrades hon es passat, de si calt ó fret gita, axí amor dá dolor ó delita segons lo for del lloch hon ha llançades Fondes rahels ó sus cara de terra ó sobre sanch ó sus mòlt aspra serra. Amor en l'hom dos llochs disposts arroba car home es dit per ses dues natures, lo cos per si vol semblant de sutzures, l'arma d'un blanc vol que sia sa roba. D'ells units surt amor de algun acte que no 's véu bè qual d'ells mes part hi faça cascú per si algun delit acaça y aquell atés l'altre 'n porta caracte. E véus la mort que 'l gros voler termena lo bó no pot ne bast á aquell ofena. Morint lo cos son amant no 'l resta sinó dolor per lo recort del plaure, fallint aquell no tarda mòlt en caure, fallint lo sanct defall la sua festa. Alguns delits qu'en l'arma pèl cos venen son los composts que 'ls amadors turmenten e cascú d'ells canta qual dolor senten segons del cos ó de l'arma part prenen. E mort l'amat, amor es duradora tant quant lo mort del viu te gran penyora. Çó qu'en passat enbolt é confus era es de partit lo grá deixant la palla, l' esperimént altre no 'm péns hi valla per la mort es uberta la carrera. Ma carn no sent, ¿doncs no 's pot fer que ame car ja no hi es ço que sentir li feya? Si voler tinch pech es lo qui no creya que 'l esperit de pur amor se inflame. Cobejant mòlt que Deu s'arma se 'n porte açó dubtant fá que jo pena porte. Si 'n nostra amor péns esser si venguda e d'ella pert esperança de veure; sinó que tost vinch en açó descreure l'arma en lo cos no fora retenguda. Si be los morts en lo mònt no retornen, ans de ser mort noves sabré d'aquella. Estat es ja, ¿donchs quina maravella açó esperant mos sentiments sojornen? E si cert fòs, qu'entre les sancts fos mésa no volgre jo que de mort fòs defésa. O Deu, mercé, mes no se de que 't pregue sinó que á mi en lo seu lloch aculles no tardes mòlt que d'ella á mi no vulles puix l'esperit hon es lo seu aplegue. E lo meu cos ans que la vida fine sobre lo seu abraçat vull que jaga amor é mort feríls de una plaga; sepárals mort dret, es qu'ella 'ls vehine. Lo jorn del juhí quant pendrém carn é ossos mescladament partirem nostres cossos. (Cants morals.) I. Si com lo Taur se vá fuyt per desert quant es sobrat per son semblant que 'l força no vol tornar fins há cobrada força per destruir aquell qui 'l ha desert, tot en axí 'm convé llunyar de vos car vostre gest mon esforç ha confus, no tornarè fins del tot haja fus la gran pahor qui 'm tol ser desijòs. Que será valeròs es temps vengut l'hom qui son cor haurá fort ó covart e ja negú no cuyt saver tal art que si es flach tal no sia sabut. Car desastrug al perill de la mort lla donchs no val enginy ni maestria per bèn cobrir sa estrema covardia ans elegeix fugir per ser estort. Ans del perill se déu metre 'l conort ans prenent risch hom há dels bons paria aconseguint honor é senyoria, fahènt venir los Cesars en recort. Les armes fan los prous homens valer, e 'ls puja tost en semblant de moment qu'est es lo lloch d'hon lo covart dexèn pus prop de si en les dones veher. Renom d' ardit vol l' home parencer mes no será comportat son engan car los qui mes de tals afets sabrán dirán qui 'n nom sobre si déu haver. E baxamènt entre si volrán dir hom virtuòs no déu ser nomenat mes prenedor del que no ha guanyat entre aquells qui no 'l vehen fallir. L'home tastart qui no tembra morir no fahent fruit son perill hasajar grau de virtut volia en si posar mes en aquest se déu mills soferir. Puix ab perill mòlt gran de sa persona cuyda guanyar lo que no s' de son dret car la virtut en lo mig lloch se met e á los estrems per vici s'abandòna. Guanya virtut qui son cos á mort dòna per un gran bè é de molts benifet pensar no déu compte li 'n sia fet virtut de si lo virtuós guardòna. L'hom de cor flach meta perill á part car son honor lluny de perill está, e lo tastart per temps venir porá en ser temptat é usar de Renart. Quant dels passats llig alguns fets ó guart los per venir gracia á Dèu nos fan com son en temps que al mon disposts están per grans afèrs é de cascuna part. Especial per nostre gran senyor qui festejant la gent ab pòr lo mira, tot gran senyor dintre son cor sospira crehènt qu'ell vol ser dels senyors major. Fortuna es sobtós cambiador nengú no sab hon son voler la tira e lo semblant de son amor es ira sa ira es mòltes véus gran amor. Nengú no 's pot regir per son panell sinó qu 'ls flachs de sa cort fora-gita, lo coratjós de sos bèns lo delita havent esforç vehènt la contra d'ell. TORNADA. Contra la mort es aquest aparell, menyspréu del mòn é no tembre fortuna, tenir sa lley é si es moro Çuna, Dèu lla donchs lo fará segur d'ell.
(Cant espiritual.)
ESTRAMPS. Puix que sens tu algú á tu no basta dònam la má ó pèls cabells me lleva, sinó estench la mia vers la tua quasi forçat á tu mateix me tira. Jo vull anar en vers tu al encontre, no sè perqué no faç lo que volria e no sè que aquest voler empatxa puig jo sò cert haver voluntat franca. Llevar mi vull é prou no mi esforce ço fá lo pés de mas horribles colpas ans que la mort lo procés á mi cloga placiat Dèu puix bèn vull fér que 'm vulles. Fès que ta sanch mon cor dur amolleixca, de semblant mal guarí ella mòlts altres, ja lo tardar ta ira 'm denuncia, ta pietat no trob' en mi que obre. Tan claramènt en l' entendre no peque com lo voler he carregat de colpa ajúdam Dèu mes follamènt te pregue car tu no vals sinó al qui 's ajuda, y á tots aquells qui á tu se apleguen no 'ls pots fallir é mostrenho tos braços que faré jo que no meresch m'ajudes car tant com puch conech que no m'esforçe. Perdònam Dèu si follamènt te parle de passió partexen mes paraules: yo sent pahor d'infern al qual faç via girar la vull é no hi disponch mos passos. Mes jo 'm recort que meritist lo lladre tant quant hom véu no hi bastaven ses obres ton esperit lla hon li pláu espera com ne perqué no 'u sab qui en carn visca.
Ab tot que sò mal crestiá per obra ira no tinch ne de res jo t' encolpe, jo sò ben cert que per tostemps bè obres e fás tant be donant mort com la vida. Tot es egual quant sur de ta potença d'hon tinch per foll qui 'n contra tu murmura, amor de mal é de be ignorança es la rahó qu 'ls homens no 't coneixen. A tu deman que lo cor m'enforteixques si que 'l voler ab ta voluntat lligue e puix sò cert que lo mòn no 'm profita dònam esforç que del tot l' abandone. E del delit que 'l bon hom de tu gusta fésmen' sentir una poca centilla perque la part menor que m'es rebetle haja afalach que tant fort no 'm contraste. Ajúdam Dèu que sens tu no 'm puch móure perqué 'l meu cos es mes que paralitich: tant sòn en mi envellits los mals hábits que la virtut al gustar m'es amarga. O Dèu, merce revolta en mi natura que mala es per la mia gran colpa e si per mort jo puch rembre ma falta esta será ma dolça penitença. Jo tem á tu mes que no 't sò amable e davant tu confés la colpa aquesta, torbada es la mia esperança e dintre mi sent terrible baralla. Jo veig á tu just e misericorde, veig ton voler qui sens merits gracia, dones e tols de grat lo do sens merits (das y quitas) qual es tan just quant mes jo no tremole. Si, Job lo just, pòr de Dèu lo prenia, ¿qué faré jo qui dins les colpes nade? Com péns d'infern que temps no si esmenta lla es mostrat tot quant sentiments temen. L'arma qui es contemplar Deu electa en contra aquell blasfemant se rebetla, no es en hom de tant gran mal estima: Donchs ¿com está que vers tal part camina?
Prechte Senyor que la vida m'abreujes ans que pijors casos á mi segueixquen; en dolor visch fahent vida perversa e tem la Mort que es per tostemps longa. Donchs mal deçá é dellá mal sens terme prenme al punt que millor en mi trobes, lo detardar no se á que 'm serveixca no te respos qui te á fer viatje. Jo 'm dolch perqué tant com vull no 'm puch dolre del infinit dampnatje lo qual dupte: e tal dolor no la recull natura ne 's pot asmar é menys sentir pot l'home. E donchs açó sembla á mi flaca escusa com de mon dany tant com es no 'm espante si 'l cel deman no li do bast' estima fretura pas de pòr é d'esperança. Per be que tu irascible te mostres ço es defalt de nostra conexença lo teu voler tostemps clemença guarda ton semblant mal es be inestimable. Perdònam Deu si t' he donada culpa, car jo confes esser aquell colpable; ab ulls de carn he fets los teus judicis, vulles dar llum á la vista de l'arma. Lo mèu voler al teu es mòlt contrari he 'm sò enemich pensantme amich esser: ajúdam Dèu, puix me veus en tal pressa jo 'm desesper si mos desmerits guardes, jo 'm enuig mòlt la vida com allongue e dubte mòlt que aquella feneixca, en dolor visch car mon voler no 's ferma, e ja en mi alterat es l'arbittre. Tú es la fi hon totes fins termenen
e no es fi si en tu no
termena:
tú es lo bè hon tot altre 's mesura e no es bó qui á tu, Deu, no sembla. Al qui 't compláu, tu aquell Deu nomenes, per tu semblar major grau d'home 'l muntes, d'hon es gran dret de qui sembla 'l diable prenga lo nom d'aquell ab qui 's conforma. Si alguna fi en aquest mòn se troba no es vera fi puix que no fá l'hom felix, es lo començ per hon l'altre s'acaba segons lo cos qu'entendre pot un home. Los philosophs qui aquella posaren en si mateix son esser vists discordes senyal es cert qu'en veritat no 's funda, per conseguent al home no contenta. Bona per si no fon la ley judayca, en paradis per ella no se entrava: mes tant com fon començ d'aquesta nostra de que 's pot dir d'aquestes dues una. Axí la fi de tot en tot humana no dá repós al apetit ho terme, mes tan poch l' hom sens ella no ha l'altra sant Joan fon senyalant lo Mesías. No te repos qui en altra fi guarda car en res als lo voler no reposa, ço fent cascú é no hi cal subtilesa que fora tú lo voler no s'atura. Si com los rius á la mar tots acorren, Axí les fins totes en tu se 'n entren; puix te conech, esfórçam que jo t' ame, vença l'amor á la pòr que jo 't porte. E si l'amor tanta com vull no m'entra creixme la pòr si que temènt no peque, car no pecant jo perdré aquells hábits que son estats, perque no t' am, la causa. Muyren aquells que de tú m'apartaren puix som migmort é 'm fan que no revisca; o senyor Deu, fes que la vida allargue, puix me apar que envers tú jo m'acoste. ¿Quim mostrará davant tú fer escusa quant hauré dat del mal ordenat compte? Tu m'has donat disposició no mala e jo he fet del regla fals mòlt corba. Dreçarla vull mes he mester ta ajuda, ajúdam Deu car ma forsa es flaca. Tú es primer en tota bona obra, ¿com será donchs qui primer de tú passe? No 't prech que 'm dons sanitat de persona ne bèns alguns de natura y fortuna mes solament que á tu Deu sols ame car jo sò cert que 'l major be si causa. Per conseguent delectació alta jo no la sent perqué dispost no 'm trobe, mes per saber un home grosser jutja quel major be sus tots es delitable. Qual será 'l jorn que la mort jo no tema, e será quant de t' amor jo 'm inflame, e no 's pot fer sens menyspreu de la vida e que per tu aquella jo menysprehe. Lla donchs serán jus mí totes les coses que de present me veig sobre los muscles, lo qui no tem del fort lleó les ungles mòlt menys tembrá lo fibló de la vespa. Prechte Senyor, que 'm faças insensible e qu'en null temps alguns delits jo senta no solament los leigs qui 't venen contra mes tots aquells qu'indiferents se troben. Açó desig perqué sol en tu pense e puscha haver la via qu'en tu 's dreça: fesho Senyor, é si per temps me 'n torne haje per cert trobar ta orella sorda. Tolme dolor com me veig perdre 'l segle car mentre 'm dolch tant com vull jo no t' ame e vullho fer mes l'hábit me contrasta, en temps passat me carreguí la colpa. Tant te cost jo, com mòlts qui no 't serviren, e tu 'ls has fet no menys que jo 't demane perqué 't suplich que dins lo cor tu m'entres puix es entrat en pus abominable. Catholich sò mes la fé no 'm escalfa que la fredor lenta de 'ls senys apague car jo leix só que mos sentiments senten e Paradis crech per fé, y rahó jutje. Aquella part del esperit es prompta mes la de 'ls senys rocegant lam acoste, donchs tu senyor ab foch de fé m'acorre zant que la part que 'm porta fret, abrase. Tu creist mi perque l'ánima salve e potse fer de mi sabs lo contrari. Si es axí, ¿perqué donchs me creaves puix fon en tu lo saber infalible? Torna no res jo 't suplich lo meu esser car mes me val per tostemps l'escur carcer, jo crech á tu' com volguist dir de Judes que 'l fora bó no fòs nat al mòn home. Par mi segur havent rebut batisme no fòs tornat als brassos de la dida, mas á la mort hagues retut lo deute e de presen jo no viuria en dubte. Major dolor d'infern los homens senten qui los delits de Paradis no jutjen lo mal sentit es d'aquell altre exemple e Paradis sens lo sentir se jutja. Dònam esforç que prenga de mi venia jo 'm trob ofés contra tu ab gran culpa e si no hi bast tu de ma carn te farta ab que no 'm tochs l'esperit qu'á tu sembla. E sobre tot ma fé que no vacille e no tremol la mia esperança, puix que no 'm fall charitat, elles fermes, e de la carn si 't suplich no me 'n ojes. ¿O quant será que regaré les galtes d'aigua de plor ab las llagrimes dolces? Contrició es la font d'hont emanen, aquell es clau quel cel tancat nos obre. D' atrictió parteixen les amargues perqué 'n temor mes qu'en amor se funden, mes tals quals sòn de aquestes m'abunda puix sòn camí é via per les altres. Tè á mes una obra que comensa aixís: Ja no sper que sias mort. (No la encuentro)

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.