Mostrando las entradas para la consulta no ne ña ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta no ne ña ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEGONA.

Peronellaembutix al seu amán a una engerra al torná lo seu home a casa; habén venut lo home esta engerra de fang (o tinalla), ella li diu que ya la habíe venut ella a un home que está a dins mirán si está sansera y sense bades; eixín este, fa que lo home la llimpio y después se la emporte a casa seua.

En grandíssima rissa va sé escoltada la história de Emilia, y la orassió va sé alabada com a bona y santa per tots. Va maná lo rey a Filostrato que continuare, y ell va escomensá: caríssimes siñores meues, són tantes les burles que los hómens tos fan, y espessialmén los marits, que cuan alguna vegada passe que alguna al home lay fa, no sol hauríeu de está contentes de que alló haigue passat, y de enterátos per sentílay an algú, sino que hauríeu vatres mateixes de aná contánu per tot arreu, per a que los hómens sápiguen que si ells ne saben, les dones per la seua part, tamé; lo que es mol útil, perque cuan algú sap que l´atre sap, no se atrevix a engañálfássilmen. ¿Quí dude, pos, que lo que avui direm sobre esta materia, sén conegut per los hómens, no siríe grandíssima ocasió de que se refrenon en burlátos, sabén que vatres, si voléu, sabríeu burláls an ells? Es, pos, la meua intensió contátos lo que una joveneta, encara que de baixa condissió, va fé per a salvás.

No fa mol tems que un pobre home, a Nápoles, va pendre per dona a una hermosa y atractiva joveneta de nom Peronella (Petronila); y ell en lo seu ofissi, que ere obré, y ella filán y cusín, guañáen mol poc, y gobernáen la vida com milló podíen. Va passá que un jove galán, veén un día an esta Peronella y agradánli mol, se va enamorá de ella, y tan de una manera y datra la va marechá que va arribá a intimá en ella. Y per a está juns van quedá que, com lo seu home se eixecáe pronte tots los matins per a aná a treballá o a buscá traball, que lo jove se estiguere a un puesto de aon lo veiguere eixí; y sén lo barri aon estabe, que se diu Avorio, mol solitari, una vegada eixit ell, éste entrare a casa; y aixina u van fé moltes vegades. Pero va passá un matí que, habén eixit lo bon home, y Giannello Scrignario, que aixina se díe lo jove, entrat a la casa y están en Peronella, después de un rato (normalmen en tot lo día no tornáe) a casa sen va entorná, y trobánse la porta tancada per dins, va cridá, y se va escomensá a dís: - Oh, Deu, alabat sigues sempre, que, encara que me haigues fet pobre, al menos me has consolat en una bona y honesta jove per dona. Enseguida ha tancat la porta per dins, en cuan yo men hay anat, per a que dingú pugue entrá aquí a molestála.

Peronella, sentín al home, y coneixénli la veu, va di: - ¡Ay! Giannelo meu, morta soc, que aquí está lo meu home, que ha tornat, y no sé qué vol di aixó, que may ha tornat an esta hora; potsé te ha vist cuan entrabes. Pero per amor de Deu, sigue com sigue, fícat an eixa tinalla o engerra que veus ahí y yo aniré a obríli, y veigám qué signifique este torná tan pronte a casa.

Giannello rápidamen va saltá a dins de la tinalla, y Peronella, anán a la porta, li va obrí al seu home, y en mala cara li va di:

- ¿Pos quína novedat es ésta que tan pronte tornes a casa este matí? Me pareix que avui no vols pegá golpe, que te vech torná en les ferramentes a la ma; y si aixó fas, ¿de qué viurem? ¿De aón traurem lo pa? ¿Creus que permitiré que me empeños la meua roba, que no fach mes que día y nit filá y cusí, tan que ting la carn desapegada de les ungles, per a pugué per lo menos tíndre oli en lo que ensendre lo nostre cresol? Home, no ña cap veína que no se maravillo y que no sen burlo de mí en tanta faena y tot lo que hay de aguantá; y tú me tornes a casa en les mans penján, cuan hauríes de está a la faena.

Y dit aixó, va escomensá a gemegá y va torná a di:

- ¡Ay! ¡Triste de mí, qué desgrassiada que soc! ¡En mala hora vach naixe! Vach vindre aquí, cuan haguera pogut tíndre un jove de possisió y no vach volé, y tíndre que acabá en este, que no pense quí se va emportá a casa. Les demés se divertixen en los seus amáns, y no ña cap que no ne tingue o dos o tres, y chalán, y li amostren al home la lluna per lo sol; y yo, ¡miserable de mí!, com soc bona y no me ocupo de estes coses, només ting mals y mala ventura. No sé per qué no preng algún amán, com fan les atres. Enténu be, home meu, que si vullguera obrá mal, be trobaría en quí, que ne ñan de ben colocats que me volen y me festegen, y me han enviat propostes de mols dinés, o si vull roba o joyes, y may me u ha dixat fé lo cor, perque soc filla de ma mare; ¡y tú me tornes a casa cuan tindríes que está al tall!

Va di lo home:

- ¡Bah, dona!, no te enfados, per Deu; has de creure que te conec y sé quí eres. Men hay anat a treballá, pero se veu que tampoc u saps, avui es lo día de San Caleone y no se treballe, y per naixó men hay entornat tan pronte cap a casa; pero no hay dixat de buscá y trobá lo modo de que avui tingam pa per a un mes, que hay venut an este que veus aquí detrás de mí la engerra, que saps que ya fa tems que mos fa nosa a casa: ¡y me done sing monedes de plata!

Va di entonses Peronella:

- Y tot aixó es ocasió del meu doló: tú que eres un home y vas per ahí y hauríes de sabé les coses del món, has venut una tinalla per sing monedes, cuan yo, pobra dona, no habíes apenes eixit de casa cuan, veén lo que estorbabe, lay hay venut per set a un bon home que, ara mateix, está a dins mirán si no está badada o esbadocada.

Cuan lo home va sentí aixó se va ficá mol contén, y li va di al que habíe vingut en ell per a péndrela: - Bon home, vésten en Deu, que ya sens que la meua dona la ha venut per sat cuan tú no men dones mes que sing.

Lo bon home va di: - ¡Sigue en bona hora! Y sen va aná.

Giannello, que estabe en les orelles tiesses per a vore si de algo teníe que preocupás o protegís, sentides les explicassións de Peronella, rápidamen va eixí de la tinalla; y com si no haguere sentit res de la tornada del home, va escomensá a di:

- ¿Aón estéu, bona dona?

A lo que lo home, que acudíe, va di:

- Aquí estic, ¿qué vols?

Va di Giannello:

- ¿Quí es vosté? Vull parlá en la dona en la que hay fet lo trate de esta engerra.
Va di lo bon home:

- Parlo en confiansa en mí, que soc lo seu home.

Va di entonses Giannello:

- La tinalla me pareix que está sansera, pero hay vist que hau tingut a dins algo que se ha fet malbé, está tota bruta de no sé quina cosa, tan seca que no puc tráurela en les ungles, y no me la emporto si abans no la vech llimpia.

Va di Peronella entonses:

- No, per assó no se desfará lo trate; lo meu home la rascará.

Y lo home va di:

- Sí, u faré ara mateix.

Y dixán les ferramentes, va ensendre un cresol y va agarrá un sepillo, va entrá a dins y va escomensá a rascá.

Y Peronella, com si vullguere vore lo que fée, ficat lo cap a la boca de la tinalla, que no ere mol alta, y ademés de aixó un dels brassos al muscle, li va escomensá a di al seu home: - Rasca aquí, y aquí, y tamé allí... Mira que aquí ne ha quedat una miqueta.
Y mentres aixina estabe y al home enseñabe y corregíe, Giannello, que no habíe satisfet aquell matí lo seu dessich cuan va víndre lo home, veén que com volíe no podíe, se les va ingeniá en satisfél com puguere; y arrimánse an ella, que tapáe la boca de la tinalla, tal com per los amples cams los desenfrenats caballs ensesos per l´amor assalten a les yegües de Partia, va portá a efecte lo seu dessich juvenil; lo que se va completá casi al mateix pun que se va acabá de rascá la tinalla, y ell se va apartá y Peronella va traure lo cap de la engerra, y lo home va eixí fora. Per lo que Peronella li va di a Giannello:

- Agarro esta llum, bon home, y miro si está limpia com vol; y ell, mirán a dins, va di que estabe be y que estáe contén, y donánli set monedes se la va fé portá a casa seua.

miércoles, 11 de abril de 2018

Estómecs agraits

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

martes, 12 de marzo de 2024

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

Este treball ha guañat lo Concurs XXII de la Facao de 2023.

Amor als sesanta (Luis Arrufat)


Les aventures del agüelo “Sebeta”: Amor als sesanta.

Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
 
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
 
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
 
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns.
No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
 
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
 
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
 
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
 
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
 
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
 
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens.
No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra.
 
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
 
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.

Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
 
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
 
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
 
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
 
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,

Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
 
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
 
Los rosés vells tamé fan flos.

Amor als sesanta. Los rosés vells tamé fan flos.

//

Juan Carlos Abella li escriu:

“UN PREMIO PA VALCHUNQUERA
Avuy han premiat a un amic meu
Escritó de postín, de prosa equilibrada
Mos fa arrivâ la llum de la seua tiarra
Tiarra de la que presumich per tot arreu
Escritura que penetre al cor de la chen
Igual que lo coló de la primavera es lo viart
Que la seua prosa emosione en ben siart
Y trau de natros lo milló sentimen
Mol orgullós está de sê valchunquerí
Lo meu amic te un nom, se diu Luis Arrufat
Lo seu poble al cor sempre l’ha portat
Aon ha anat, ha presumit de que ha naixcut aquí
Lo meu amic escriu en chapurriàu
Únic, tan únic, que no ne ña cap de igual
Que se pugue mantindre viu es la clau
Amic de tots, persona de gran cor
Un regalo pa natros, cada historieta
Escrites, contades, explicades en gran amor.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.

sábado, 28 de mayo de 2022

rabí Izach, rabí Samuel de Fez, versión lemosina, S. Miguel de los Reyes, Ms. siglo XIV

XI.

Copia de la carta que escribió rabí Izach a rabí Samuel, cuya versión lemosina existe en S. Miguel de los Reyes, en un MS. del siglo XIV.

Copia de la carta que escribió rabí Izach a rabí Samuel, cuya versión lemosina existe en S. Miguel de los Reyes, en un MS. del siglo XIV.

(Extracto del tomo 2 de Viaje literario a las iglesias de España)

Salut sia a tu jerma (germá, germà; hermano) Samuel de Ffeç (Fez), e a tota la tua companya, yo rabi Izach de Zigi Valmesa te faç saber que reebi la tua letra en un libre quem envijest ab aquella, el qual libre reebi tanquat et segellat, e en aquell metes vint e huyt capitols, e envjest (envijest, como pone antes) me a preguar (pregar) per la tua letra, que legis el dit libre, cascun capitol per si; e com lo aques (hagués) legit, quet envjas (enviás) resposta daquell, segons que yo ho entenia, per la raho que tu dius que tens dubte en nostra ley. E yo guarde sobre aço que venia scrit e ordenat en lo teu libre, e studij sobre aquell per los libres de Moyses, e per la ystoria dels prophetes, e per tal que lo nom de Deu sia exaltat e beneyt per tots temps, entes ho for, be, e per ço com a aquest senyor nos pot res amaguar (amagar; esconder), axi com dix de ell David, que no es quis puixa amaguar de la sua calor, conve a tu respondre en poques rahons, e verdaderament car tengut ne so que ho faça en aytal cars com aquest puix quem fas demanda sobre aquest fet, car yo entenc que savi est tu en la ley. E com yo no respongues a aço segons que es veritat, non estaria be, e seria molt gran menyspreu contra mi si yot responja (responia) ab falsia, e seriam gran vergonya, e seria provada la veritat contra mi, segons que appar per lo test e per la glosa dels libres de Moyses, e dalguns dels prophetes, dequi yot trauré aquesta resposta e eximples (exemples), los quals prophetaren de Messies, jat sia que tu parlest per los capitols del teu libre daço complidament, e yo per minvar, ne fallir en la mia resposta de ço qui es cert e veritat que prophetaren los prophetes de Messies respondre acordant ab tu en tot ço que es scrit en lo dit libre teu, e conexer, e saber ho tot axi com ho dius, he asignats sobre los teus declaraments, segons que yon trob, e perço que digueren los prophetes, aquest es lo just Messies, que nos fills de Israel speram. E com donchs nol coneguerem per nostres peccats, e les gents quel conegueren apparse quals son, e proves perço que dix Deus per la boca de Daniel propheta, hon dix: quant vendra lo sant dels sants, cessara la vostra uncio. ¿E qui es altre senyor, ne sant dels sants, sino aquest just qui era Deu? Et despuix que aquest just vengué, no aguen uncio, ne sacerdocit, ne olocaust (holocaust), ne princep, ne rey; e dic que aquells quel conegueren son los christians, e proves clarament per ço que dix Deus per boca de David en un loch que diu: trencaré tots los poders dels peccadors, e exaltare aquell del just. E senyor, ¿e quina contesa e neciesa es aquesta que tenim, cas (car) ja es en nos complit aço que aquest propheta dix? Car despuix en aquest just descreguem, nos perdem tot lo be que haviem, e cobrarenlo aquestes gents qui cregueren en la sua venguda. E senyor, ¿quin major screbantament que aquest, que siam escampats per totes les parts entre les gens estranyes, e servimlos nos la mil anys passat, e mes? E veig senyor ço que dix Deu de aquest jux per boca de Micheas propheta; ohiats (ojats, hojats, escuchad, oíd; típico de los pregones) tots los pobles, e escoltats (escoltéu o escolteu; escuchad), e la terra humillarse ha a nostre Senyor Deu per testimoni de la sua sanctedat, e el Senyor exira (exirá, eixirá; saldrá) de son loch (su lugar, ipsius locis); e aquesta exida com dix que exira de son loch, ¿qual es sino la sua venguda? E jatsia que Deus del cel fo qui fon enviat per lo sant Sperit, e axi com Deus dix per la boca de Abdies propheta de la venguda de aquest just levat, e levem nos sobre ell a la batalla ço que no diviem, e dix sempre aqui, e petit te demostra entre les gents e poch. E nos tenim es ment (esment) aço sino al seu poder ja fos qui no hagues part en la sanch de aquest infant petit gran just. E pur nos encara speram Messies. E senyor mes valria que fessem esmena a Deu de la nostra errada en que cayguerem; quel propheta Abacuch dix de la sua venguda: speral que a venir ha, e nos tardará. Donchsquet (donchs que te) es vejares senyor de la mia contesa durar tant sens raho. Car aquest propheta dix, que vendrá e nos tardara. Donchs, senyor, sil speram, gran tardança es aquesta de mil anys ança (ençá, ençà, en ça) e mes que ha que som en aquest cativeri (captiveri, cautiveri; cautiverio), e servim les gents que cregueren en aquest just segons que dit he. Mas complit he ço que dix aquest propheta que vendra e nos tardara. Car no volch Deu quel propheta digues sino veritat. Entro (tro, fins; hasta) açi (aquí) te he dit deço que parlaren alguns dels prophetes de la venguda del Messies. Sobre aquesta raho te vull encara mes dir, senyor. Yo hagui disputatio sobre la ley ab mestre Anthoni bisbe de Marrochs (Marruecos); e jatsia que tu hajes parlat en aquesta raho per un dels teus capitols, nom puix estar que no te envij a dir diu maestre Anthoni, que santa Maria la qual honren molt los christians, que ve del linatge de David, e que Christ nasque per lo Sperit sant del ventre de aquesta Senyora: e jatsia que yo no li volgui alli sempre atorgar, aquesta pero es la veritat, segons appar per lo dir dels prophetes dels quals te he parlat tro açi. Et entrant sobre aço vull mes testimonis e proves dar perço que dix Isaies a Achaz: e dix li, affigia el Senyor per parlar a Achaz; e dixli, demana senyal a ton Senyor Deu, e demana la sua senyoria que la exech sus (execar, eixecar, alçar; alzar, elevar) alt. Et dix Achaz, no demanaré, ne tentaré al Senyor. 

E dix: aqui sempre ohiats casa de David, si es poc ades en fellonir el Senyor Deu, per aixo dará el Senyor senyal, car verge concebrá e infantará fill: Emmanuel será son nom, que vol dir, Deu ab nos, per saber aborrir lo mal, e elegir lo be. E dix aqui sempre en altre loch aquest mateix propheta: nin fo nat a nos, effill fon dat a nos, e fon la majorança (mayorazgo) sobre la sua espalla (espatla, espala; espalda), e appellá el seu nom maravellos, e conseller, Deus fort, e pare per tots temps. E Senyor dic que molt declara aquest propheta en lo engenrament de aquest just dix, que seria dat senyal en casa de David, que concebria verge, e que infantaria fill, que havria nom Emmanuel, que vol dir, Deu es ab nos, e que sabria aborrir lo mal, e elegir lo be. E no nomená en aquest engenrament pare carnal; car no fo engenrat de pare carnal, mas per lo sant Sperit. E tu parlest per un de tots (tos, tons : tus) capitols de aço complidament: e veus tu senyor ço que dix sempre aqui aquest mateix propheta, que nin fo nat a nos &c. Dol de nosaltres amich per ço com no ho saber conexer e occehim (de occidere: matamos) Isaies per tal com dix aquesta paraula. ¿Quin major senyal poria esser mostrat en lo mon, que aquest, que fembra verge concebés per lo sant Sperit, e que infantás fill axi com aquest de qui parla aquest propheta, e los altres prophetes ab ell; e apres del part romás verge? E proves per ço que dix Deu per boca de David en un loch alli hon diu: acaba tu, Senyor, la vinya la qual plantá la tua dextra (dextera; dreta; derecha, diestra); e fermala sobre lo fill de la Verge, al qual enformest pera tu. ¿E Senyor, quet semble de nostra seguedat (ceguedad, ceguera) e malaventura en que estam? Car lo propheta veritat dix, e no volgue Deu que mentis, e veus tu senyor com liu a (li ho ha) promes que no limentria (li mentria; le mentiría) alli hom diu; si yo a Daviu servent meu ment, ¿a qui diré veritat? El seu linyatge (linatge; linaje) durará per tots temps, lo qual lignatge son les gents dels christians. Ca (car) no volgué Deus, que minvés alguna cosa deço que prophetá en son nom. E dix Deu per boca de aquest mateix propheta en altre loch: pugest (pujar; subir) tu, Senyor, en alt, e messist nos en catiu entre los homens. Aço dix lo propheta del cativeri en que som, e nons promes aqui algun cobrament, ne nengun remey. E dix aqui sempre prenguist aquells qui no crehien que lo teu fill fos Deu e hom. Donchs be veus tu Senyor, que dix aquest propheta: que fill era de deu e hom. E dix en altre loch, qui era Deu sino veritat? E dix en altre loch: la veritat nasqué de la terra, e la justicia caygué del cel. E dix en altre loch aquest mateix propheta: nasqué Deu e just, e endreçá als qui son drets de cor. E de puix que aquest just vengué, lo qual nosaltres malastruchs no coneguem per nostres peccats, foren destruiths (destruhits, destruits) los fills de Israel, per nul temps mes no haguen venanança (benanança; buenandanza), axi com ho dix aquest propheta de aquest nostre destruiment en un loch hon diu: confuses sien e evergonyesguen (confusos sean y se avergüencen) tot a una aquells qui cerquen la mia anima, per ço que lam tolguem (lam : me la; tolguen : quiten, de tolere). E dix aqui sempre: tornats sien atras, e envergonya vinguen aquels qui de mi dien: bo es quens guardem de ell, car mal es. ¿E com pot esser major confussio e vergonya, que aquesta en que som, e no trovam quey cobrament nengu: e puix que Deus nos malaeix axi, que es aço que nos speram? En tró açi te he parlat de la venguda daquest just, segons queyo (que yo) nhe (n'he) trobat per los libres dels prophetes qui parlen de la sua venguda. E tu, senyor, saps be aço, mils que (mejor que) yo. Senyor, com se vulla que tu hajes enviat a dir per alguns dels teus capitols, com fon venut aquest just per argent; vull sobre aço parlar un poc, qui dien alguns de nostres letrats, que lo just venut per argent fo Josep (Josué). E yo dic que Josep fo el mesqui (mesquí) qui fo venut sens morir mal; e axi nos ho repres Deus per boca de David alli hon diu: venut es axi com a ovella, e el preu que reberen sos germans quil veneren fo vint argenters de argent, (20 argénteos, monedas de plata) qui valen cascun argent, un diner e mig de la moneda que corria en aquella terra hon vivien Josep, e sos germans, e axi fahien XXX diners de la dita moneda.

Mas yo dic que lo just de qui havem parlat tro açi, fo venut per trenta diners cabals, e aytants ne rebé aquell quil nos vené en la sinagoga, e novint argentes dargent axi com aquells de Josep. E proves aço molt be per ço que dix Deu per boca de Zacaries (Zacarías) propheta en persona de aquell quil nos vené alli hon dix; alegrats vos molt consell de Sion, e cantats companya de Jerusalem, car lo teu rey ve a tu just e salvador molt es bell, calvacant en un polli fill de Somera (Asna), e dix, si plau a vostres ulls dats me mon preu, sino leixats lo comptarem per son preu trenta diners. Aquest trenta diners reebé aquell quill (quil, qui'l) nos vené el just, e no vint argentes, ne vint e cinch, axi com dit he. E dix aqui compra aquest propheta daquests XXX diners, gitals (los expulsa, tira, de gitar) al oller car era fortalea de preu, al qual me aprearen trenta diners, e reb los trenta diners, e gitals en la casa del Senyor. A aquest oller foren semblants los fills de Israel que no durá la nostra honor, ni lo nostre be, ni nostre poder, sino segons la obra del oller que es de argila (arcilla), e de poqua durada. E da (de) aquesta venguda parlaren Jeremies e Amos, e Isaies prophetes e nengun propheta no parlá del preu perque Josep fon venut, sino David, qui dix, venut es Josep com a ovella, e mesgue que aquells quil veneren no reberen mes per ell de vint argentes de argent axi com dit he; car (se lee ear) Josep no fon just, mas hom carnal e peccador: e aquest just no fo pecador, ne fo en ell trobada alguna tacha (taca; mancha; macula). E puix que Josep era hom carnal e pecador, no pot esser dit just. E quin profit nos te de metre devant nos aquesta escusa que es axi sens tota raho, car la ystoria fa testimoni en aço contra nos, per quant fo venut Josep, e per quant fo venut el just. Dol de nos, e ya volgues Deu que nos no haguessem part en aquesta compra, ne en aquesta venda. Ja te he yo parlat (pone parlát) de la sua venguda, e com fo venut el just per nostres peccats. Senyor dix Deu de la creu per la boca de Zacaries propheta de aquest just: guardarán aquell que alancegaren (alancearon) sobre aquell, axi com plany hom sobre un hom, e feren dol sobre ell axi com fa hom sobre el major. E en aquell dia será dol gran en Jerusalem, axi com lo plor de Adramon en la vall de Magedon; planyerá la terra cada generacio a son de part, dol de la generacio com tant gran errada fo aquesta. Et veus senyor que dix aquest propheta, planyerán sobre ell axi com sobre hu; y no fon altre sino aquest qui fon hu seguint la voluntat del Pare quil enviá, segons David en un loch, que es Deu e hom; e dix Deu per boca de aquet propheta, mon fill es tu, huy te engendré yo.

E dix, faran dol sobre ell, axi com sobre lo major. ¿E qui es major que aquest just? Lo qual apellam Deu fill per boca de David, axi com dit he. E dix que aço que dix planyeran sobre lo major es el Pare e aquest just qui fo enviat del Pare es fill; e ajustal el propheta e apellal hu; e axi es Pare, e fill un sol Deu, Sperit sant ixent de ab dos (ambos; abdos), axi com hix la resplandor del sol. E per aço apellen los christians trinitat, e ja no sia yo ab aquells qui aço no crehen (creuen; creen). E dix David en altre loch, Senyor, lo imperij al nin, e fon salvu el fill de la tua serventa. E daqest (daquest, d'aquest) imperij dix Isaies, quel imperij daquest infant seria sobre el seu muscle. Aquest imperij fo la creu, en la qual nos lo plagam per nostres peccats; e daquest plagament dix Zacaries, qui plagua e naffra son Deu, linyatge malvat es. E dix David, desyaran ells contra la anima del just, y scamparán la sanch del simple qui no fa perqué. E donchs nos som linyatge malvat e fexuch per peccats, car plagam o naffram nostre Deu. Dol de nos, senyor, per ço quins es devench (esdevench). Dio (diu) maestre Anthoni bisbe de Marrochs que aquest just resucitá despuis que nos lo occiem, e parque diga veritat, e proves per ço que dix Deu per boca del propheta David en altre loch: provist me, e coneguist me, e tu coneguist el meu saber (forte seure: hisp. seer.: latín. sessionem, id est mortem): e el meu resucitar. Senyor maestre Samuel, hoc he parlat, e departit en poch despay de la venguda de aquest just fill de Deu e hom, esgons (segons) qui dit he; de aquell que nos negam per nostra desaventura. Et daqui avant sper lo quis vulla, car no vendrá sino jutgar la terra; e prech te axi com amich e senyor que tot aço sia entre tu e mi secret, entró de huy en trenta jorns que yo seré ab tu.

Deo gratias.

viernes, 5 de julio de 2024

Moys, Mois, Moix - Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog

Moys, Mois, Moix, adj., lâche, vil, sournois.

Falz prezicx

D' omes moys ni tricx.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Fausses prédications d'hommes lâches et trompeurs.

Tug cominalmen

Em trafeguier e moys.

Nat de Mons: Sitot non.

Tous généralement nous sommes trompeurs et vils.

Aissi quo 'l moix laire 

Son quetz e celaire.

Raimond de Miraval: Enquer.

Ainsi comme les voleurs sournois sont cois et dissimulés.

Fig. Ab lial cor, fi e pauc moys.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Avec coeur loyal, pur et peu sournois.

2. Moyssart, Moichart, adj., lâche, vil, méprisable.

Adreg e franc ses cor moyssart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Loyal et franc sans coeur vil.

Ab moicharda machination.

Cartulaire de Montpellier, fol. 142. 

Avec lâche machination. 

Subst. Li folh e 'l fellon e 'l moyssart.

P. Cardinal: Ben tenh.

Les fous et les félons et les lâches.

(chap. En chapurriau, al menos al poble de Arnes, aon no ñan gendarmes pero sí arnerols o gen de Arnes, moix, moixa signifique trist o triste, apagat, sensible, etc. Coneixeréu alguns a Terenci Moix.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,

 

Moyso, s. f., mesure.

A forma ni a moyso dessus dita. Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 85.

A forme et à mesure dessusdite.

ANC. FR. La bouche petite et grocete... 

Le col fu de bonne moison, 

Gros assez et lons par raison. 

Boutons i ot petis et clos... 

Si en i ot d'autre moison.

Roman de la Rose, v. 539 et 1649.

 

Mozir, v., moisir.

Part. pas. Ama locs mozitz et pudens. Eluc. de las propr., fol. 240. 

Aime lieux moisis et puants.

ANC. CAT. Mosir. ESP. Mohecer (N. E. enmohecer, cubrir de moho).

(chap. fés, criás moho, enverdí, enverdís; puestos humits y pudens.)

 

Mucal, s. m., bas lat. mucalis, datte.

Palma..., sos frugs... so ditz mucals. Eluc. de las propr., fol. 217.

Le palmier..., ses fruits... sont dits dattes.

(chap. Dátil, datils; palmera, palmeres; no confundí en cubalibre o palmero, que se diu aixina perque lo tubo medix mes o menos un pam. Esta l de palm no se pronunsie, se pert, com la p de psiquiatra, dels que ne fan falta un clapé per als catalanistes; la o de Lourdes, la p de psicópata com Manel Riu Fillat, etc.)

 

Mucellage, s. m., lat. mucillaginem, mucilage.

Que la femna sia cristerizada de mucellage de ptilli.

Mucellage de fenugrec am cizami. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Que la femme soit clystérisée avec mucilage de tilleul.

Mucilage de fénugrec avec sésame. 

ANC. CAT. Mussilage. ESP. Mucílago (N. E. Sustancia viscosa, de mayor o menor transparencia, que se halla en ciertas partes de algunos vegetales, o se prepara disolviendo en agua materias gomosas.)

PORT. Mucilagem. IT. Mucilagine, mucillagine, mucellagine.

Mudar, v., lat. mutare, changer, transporter, détourner, différer, déplacer. Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Je ne voudrais jamais transporter ailleurs mon équipage.

An mudat lur estaje. V. de S. Honorat. 

Ont changé leur demeure.

Quascuna creatura

Pot mudar, segon natura,

Son bon esser de ben en mal.

Brev. d'amor, fol. 10.

Chaque créature peut changer, selon nature, sor bon être de bien en mal.

El fols si muda coma li luna. Trad. de Bède, fol. 37.

(chap. Lo tonto, atontat, se mude, se gire, se cambie com la lluna.

Menos Carlos Rallo Badet, que es lo mes sompo de tot Aragó, que se va quedá girat cap a la lluna catalanista desde que ere un chiquet que corríe per la bassa. Sol li falte abrassá la mija lluna del Islam y que li tallon la punteta de la sigala. Milló siríe que lay tallaren sansera; total, la fa aná menos que Arturico Quintana Font. San germana y sa mare me van escriure al Carallibre - cuan encara lo tenía - per a defensál, com si un home nessessitare que lo defenguen, y mes online. Mes dropo, cagat, insultadó, aragonés catalanista y ploramiques no ne ña a cap puesto.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Le fou se change comme la lune.

Los quals quatre mestres, cascun an, se mudaran.

(chap. Aixó hauríen de fé los presidens de la Ascuma, que ni són mestres ni u sirán may, cada añ, cambiá, pera vore quín es lo mes inútil de tots.) 

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Lesquels quatre maîtres, chaque année, se changeront.

Tro 'l nom d'amans 

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maia.

Jusqu'à ce que le nom d'amant se change en favori.

Loc. Aoras non aus mudar

Qu'ieu no chant al vostre somos.

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d'Uiselh. 

Maintenant je n'ose différer que je ne chante à la votre invitation.

Non mudarai deserenan

Qu'ieu non despley 

Un son novelh qu'els esbaudey.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Je ne différerai pas désormais que je ne déploie un nouvel air qui les réjouisse.

- Muer.

Deu hom son auzel aguizar 

Aissi que meills deia mudar. 

Dirai co si deu mudar 

Auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

On doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Je dirai comment se doit muer oiseau.

Part. prés. A senhor mudan, so es assaber a abbat moren.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

A seigneur changeant, c'est à savoir à abbé mourant.

Part. pas.

Volrai lo donc mal mudat, guallinier.

Gras, debaten, que non puesca volar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Je le voudrai donc mal mué, gelinier, gras, se débattant, qu'il ne puisse voler.

ANC. FR. Sans vostre amor ne m'a vie mestier; 

Ne je ne vuil tot lo siegle en muer. 

Le Châtelain de Couci, chanson 8. 

Bien me revint son gracieux langaige, 

Et tost muey mon propos et coraige.

Charles d'Orléans, p. 4.

Ou sont-ce honneurs qui font muer les meurs. Cretin, p. 232.

Ceux-là sont incontinent muez d'amour en haine et de haine en amour.

Comines, liv. I, p. 73. 

D'un visage constant et sans muer de couleur. 

Amyot, Tr. de Plutarque. Vie de Sylla.

CAT. ESP. PORT. Mudar. IT. Mutare. (chap. mudá, mudás, mutá (cambiá): yo me mudo, mudes, mude, mudem o mudam, mudéu o mudáu, muden; mudat, mudats, mudada, mudades.)

2. Muda, s. f., mue.

Si vostr' ausels, avan la muda,

A tota la coa perduda.

(chap. Si lo vostre muixó, abans de la muda, ha tota la coa perduda.)

Deudes de Prades: Auz. cass.

Si votre oiseau, avant la mue, a toute la queue perdue.

CAT. ESP. PORT. IT. Muda. (chap. Muda, mudes; v. mudá, mudás; mutá, cambiá, cambiás.)

3. Mudamen, s. m., changement.

Senes lunh mudamen en se. Brev. d'amor, fol. 35.

Sans nul changement en soi. 

L'orde de mudamen del enperi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

L'ordre de changement de l'empire.

Tota la solfa sai e los set mudamens.

(chap. Tota la solfa sé y los set mudamens; solfa : solfeo : do, re, mi, fa, sol, la, si. Sol + Fa : solfa.)

coral, Beceite, Alberto Moragrega, Margarita Celma Tafalla

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je sais tout le solfége et les sept changements.

ANC. FR. Par muement de lieu en autre.

Joinville, p. 149.

CAT. Mudament. ESP. Mudamiento. PORT. Mudamento. IT. Mutamento.

(chap. Mudamén, mudamens.)

4. Mutatio, Mutacio, Mudazo, s. f., lat. mutatio, mutation, changement. Dieus no pren mutatio. 

Segon diverses movemens 

E mutacios.

Brev. d'amor, fol. 9 et 32. 

Dieu ne prend point de changement.

Selon divers mouvements et mutations. 

Greus es sopdosa mudazos. Trad. de Bède, fol. 30.

Changement subit est pénible. 

CAT. Mutació. ESP. Mutación. PORT. Mutação. IT. Mutazione. 

(chap. Mutassió, mutassions.)

5. Mutabilitat, s. f., lat. mutabilitatem, mutabilité, mobilité, inconstance.

Mutabilitat, sensibletat.

Granda mutabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 117.

Mobilité, sensibilité. 

Grande mobilité.

CAT. Mutabilitat. ESP. Mutabilidad. PORT. Mutabilidade. IT. Mutabilità, mutabilitate, mutabilitade.

(chap. Mutabilidat, mutabilidats; inconstansia, inconstansies, sensiblería, sensibleríes, com al italiá “la donna è mobile...”, “la dona es mutable com una ploma al ven”.)

6. Mudayritz, s. f., muable, changeuse.

Luna... es mudayritz del ayre. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... est changeuse de l'air.

7. Mutable, Mudable, s. f., lat. mutabilis, mobile, changeant, muable. 

Fa hom mutable de loc en autre. Eluc. de las propr., fol. 117. 

Fait l'homme changeant de lieu en autre. 

Alqu mot so mudable. Leys d'amors, fol. 68.

Quelques mots sont muables.

Tota creatura es mudabla per sa natura. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est changeante par sa nature. 

CAT. ESP. Mudable. PORT. Mudavel. IT. Mutabile. 

(chap. Mudable, mudables, mutable, mutables; contrari: inmutable, inmutables, que no se inmute, que no mude, que no cambie.)

8. Commutatio, s. f., lat. commutatio, commutation, changement, figure de rhétorique.

Commutatios... apelada anthimetabola, se fay can son doas sententias que la una es adversaria a l'autra, et hom fay del mot derrier premier e del primier derrier. Leys d'amors, fol. 146. 

La commutation.... appelée antimétabole, se fait quand deux phrases sont dont l'une est contraire à l'autre, et qu'on fait du mot dernier le premier et du premier le dernier.

CAT. Commutatió. ESP. Conmutación. PORT. Commutação.

IT. Commutazione. (chap. Conmutassió, conmutassions; v. conmutá.)

9. Comutatiu, adj., commutatif, changeable, variable.

O son.... comutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont... commutatives. 

CAT. Commutatiu. ESP. Conmutativo. PORT. IT. Commutativo.

(chap. Conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. 

Propiedat conmutativa de les matemátiques.)

conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. Propiedat conmutativa de les matemátiques

 

10. Inmutar, v., lat. immutare, changer. 

Part. prés. Requier lutz inmutant.

Segon la qualitat de la vapor inmutant la cella phantastica.

Eluc. de las propr., fol. 15 et 78. 

Requiert lumière changeante.

Selon la qualité de la vapeur changeant le siége fantastique.

Part. pas. Els inmutatz, l' esperit animal corr. Eluc. de las propr., fol. 16.

Eux changés, l'esprit animal court. 

CAT. Immutar. ESP. Inmutar. IT. Immutare. (chap. Inmutá, inmutás: inmuto, inmutes, inmute, inmutem o inmutam, inmutéu o inmutáu, inmuten; inmutat, inmutats, inmutada, inmutades.)

11. Immutacio, Inmutacio, s. f., lat. immutatio, changement.

Desordenada inmutacio. 

De immutacio receptivas.

Eluc. de las propr., fol. 34 et 114. 

Changement désordonné. 

Susceptibles de changement. 

CAT. Immutació. ESP. Inmutación. IT. Immutazione. 

(chap. Inmutassió, inmutassions; v. inmutá, inmutás.)

13. Inmutabilitat, s. f., lat. immutabilitatem, immutabilité. 

Han inmutabilitat. 

Inmutabilitat ses transmutacio.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 4. 

Ont immutabilité. 

Immutabilité sans transformation. 

CAT. Immutabilitat. ESP. Inmutabilidad. PORT. Immutabilidade. 

IT. Immutabilità, immutabilitate, immutabilitade. (chap. Inmutabilidat, inmutabilidats.)

13. Inmutatiu, adj., immutatif, changeant.

Virtut inmutativa.

So dels elemens inmutativas.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 114. 

Vertu changeante. 

Sont immutatives des éléments. 

ESP. Inmutativo. (chap. Inmutatiu, inmutatius, inmutativa, inmutatives.)

14. Permutar, v., lat. permutare, permuter.

Desempari e doni e permuti de mi en vos.

(chap. Yo desamparo y dono y permuto de mí en vos.)

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321.

Je désempare et donne et permute de moi à vous.

CAT. ESP. Permutar. PORT. Permudar. IT. Permutare.

(chap. Permutá: permuto, permutes, permute, permutem o permutam, permutéu o permutáu, permuten; permutat, permutats, permutada, permutades. Encara se fan permutes de dos possessions entre dos persones. Permuta : concambi, cambi.)

15. Permutatio, s. f., lat. permutatio, permutation, changement.

Cofermi aquesta permutatio. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321. 

Je confirme.... cette permutation.

Permutatios de letra o de sillaba. Leys d'amors, fol. 121. 

Permutation de lettre ou de syllabe. 

CAT. Permutació. ESP. Permutación (permuta). PORT. Permutação. 

IT. Permutazione. (chap. Permutassió o permuta, permutassions o permutes.)

16. Permuta, s. f., échange, troc.

Non ha loc en permutas simplas. Fors de Bearn, p. 1085.

N'a pas lieu en échanges simples.

CAT. ESP. IT. (chap.) Permuta.

17. Permutador, s. m,, troqueur.

Los autres.... permutadors. Cout. de Condom.

Les autres... troqueurs.

IT. Permutatore. (chap. Permutadó, permutadós, permutadora, permutadores.)

18. Permutable, adj., lat. permutabilis, permutable, changeable. Permutabla per sa condicio.

Prepausan... las que han inmutabilitat a las permutablas.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 1.

Permutable par sa condition.

Préfèrent... celles qui ont immobilité aux changeables. 

IT. Permutabile. (chap. Permutable, permutables.)

19. Permutatiu, adj., permutatif, propre à permuter.

O son.... permutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont.... permutatives.

Dels cors d'aquels qui la auzo permutativa. Eluc. de las propr., fol. 46.

Permutative des corps de ceux qui l'entendent. 

IT. Permutativo. (chap. Permutatiu, permutatius, permutativa, permutatives. )

20. Remudar, Remuiar, v., lat. remutare, remuer, changer, bouger, séparer.

Parlar ni remudar no i s pot. Liv. de Sydrac, fol. 16.

Parler ni remuer ne s'y peut.

Pero si s remuda

Malautes, quan mielhs cuda

En autra part guerir.

Peyrols: Pus de mon.

Pourtant aussi se remue le malade, quand il pense en autre part mieux guérir.

Mas que per aisso no m remut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Pourvu que pour cela je ne me remue. 

Sol non polsa ni remuia.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Seulement ne souffle ni remue.

Fig. Doz cavaliers prezans

Don largueza no s remuda. 

T. de Guion et de Maenard: En Maenard. 

Deux chevaliers prisés dont générosité ne se sépare pas.

Subst. A son remudar si eversa la maire. 

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

A son remuer se renverse la matrice.

CAT. ESP. Remudar. IT. Rimutare. (chap. Remudá, remudás, sorollá, sorollás, com Ignacio Sorolla, moures mol, no está coto o quieto, no tartí.)

21. Remudamen, s. m., remuement, mouvement, agitation, changement.

Per la vanetat del dih sanc e de son remudamen. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Par la légèreté dudit sang et de son agitation. 

Al remudament no fassa barat. Arbre de Batalhas, fol. 130. 

Au changement qu'il ne fasse pas tromperie. 

ESP. Remudamiento. IT. Rimutamento. (chap. Remudamén, remudamens; agitassió, agitassions; sorollamén, sorollamens.)

22. Transmudar, Trasmudar, v., lat. transmutare, transmuer, transporter, changer.

Virar e transmudar los motz. Leys d'amors, fol. 14. 

Changer et transporter les mots. 

Laurador termes moven

De lor logal o trasmudan.

Quan l' onor a Dieu deguda 

En creatura transmuda.

Brev. d'amor, fol. 127 et 74.

Laboureurs remuant ou transportant les limites de leur local.

Quand il transporte à la créature l'honneur dû à Dieu.

Part. pas. Las dichas dictios son transmudadas. Leys d'amors, fol. 108. Les dits mots sont transportés. 

ANC. FR. Destruisit le royaume de Assur et en transmua la seigneurie aux Persans, et aux Mèdes. Alain Chartier, p. 295. 

Vous qui m'avez en rocher transmué. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 253. 

CAT. ESP. Transmutar, trasmudar. PORT. Transmutar, transmudar. 

IT. Trasmutare, tramutare. (chap. Transmudá, transmutá, trasmudá, trasmutá.)

23. Transmutacio, Trasmutacio, s. f., lat. transmutatio, transformation. Entro que es digerida et ha presa transmutacio.

En trasmutacios de metalhs.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 240. 

Jusqu'à ce qu'elle est digérée et a pris transformation.

En transformations de métaux. 

CAT. Transmutació, trasmutació. ESP. Transmutación, trasmutación, trasmudación. PORT. Transmutação, trasmudação. IT. Trasmutazione, trasmutagione, tramutazione, tramutagione. (chap. Transmutassió, transmutassions; trasmutassió, trasmutassions; transmudassió, transmudassions; trasmudassió, trasmudassions. La mes coneguda es la transmutassió a la eucaristía.)

24. Transmudamen, Trasmudamen, s. m., transformation, permutation, bouleversement, changement.

Lo qual transmudamen o transpositio. Leys d'amors, fol. 108. 

Lequel changement ou transposition. 

Fai d' umors gran transmudamen 

La luna merman e creissen.

(chap. Fa de humors (aigües) gran transmudamén la lluna mermán y creixén.)

Brev. d'amor, fol. 34.

Fait grand bouleversement d'humeurs la lune diminuant, et croissant.

ANC. ESP. Trasmudamiento. IT. Trasmutamento, tramutamento.

(chap. Transmudamén, transmudamens; trasmudamén, trasmudamens; transformassió, permutassió, permuta, cambi. Ya se sap o sa sabíe que la lluna afecte mol a les aigües, desde les marees hasta al hora de llimpiá la sequia, o regá, o plantá, etc. en lluna nova o lluna vella. Aixó u saben mol be los allunats com Manel Riu Fillat, Carlos Rallo Badet, Ignacio Sorolla Vidal y alguns atres aragonesos catalanistes com los de la Ascuma.)

25. Transmudable, Trasmudable, adj., transmutable.

Ses comensamen e ses fi,

Non transmudables atressi.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sans commencement et sans fin, non transmutable pareillement.

ESP. Trasmutable. PORT. Transmutavel. IT. Trasmutabile.

(chap. Transmudable, transmudables; trasmudable, trasmudables; transmutable, transmutables; trasmutable, trasmutables.)

 

Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog, s. m., lat. modius, muid.

Richartz metra a mueis et a sestiers

Aur et argent.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Richard dépensera à muids et à setiers or et argent. 

Tu li donaras X sols, o XX mugz de blatz chascun an.

Trad. du Code de Justinien, fol. 39. 

Tu lui donneras dix sous, ou vingt muids de blé chaque année. 

PORT. Modio. IT. Moggio.