Mostrando las entradas para la consulta quinse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta quinse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de febrero de 2024

Lexique roman; Erdre - Escala


Erdre, v., lat. erigere, hausser, élever, exalter, exhausser. 

Et apres restaur e conderc,

De novelh, e bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps.

Et après je restaure et redresse, et bâtis et élève de nouveau un vers de sens qu'il n'exhausse autre.

Soplei vas Proensa 

Que m'a tant aut ers 

Que rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je supplie vers Provence qui m'a si haut élevé que je suis puissant et distingué. 

ANC. ESP. Ercer (MOD. Erigir; chap. erigí, eixecá, alsá, exaltá). 

IT. Ergere.

2. Derdre, v., du lat. erigere, hausser, atteindre, lever, élever.

Elha m ders un pauc lo mento.

Gavaudan le Vieux: Desamparatz.

Elle me lève un peu le menton.

Poder a que m derc o m bays.

Raimond de Miraval: Er ab la. 

Elle a pouvoir qu'elle m'élève ou m'abaisse.

Fig. Derga son cap cristientatz.

Giraud de Borneil: Era quan vei. 

Que la chrétienté lève sa tête.

Bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua. 

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Je bâtis et élève vers de sens qu'il n'exhausse autre. 

Ni com passet Perdicx son mandamen, 

Car se ders tan que s cuiet enantir,

Per qu' en la mar l'avenc mort a sofrir. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.

Ni comme Perdicx passa sa mission, car il s'éleva tant qu'il crut s'avancer, c'est pourquoi il lui arriva de souffrir la mort dans la mer.

Part. pas.

Mas tan es ders sobre tot' autra domna 

Vostre pretz.

Arnaud de Marueil: Us jois d'amor. 

Mais votre mérite est tant élevé sur toute autre dame.

3. Derc, s. m., position, place.

Cant alcuna cauza es estada torbada, e pueish hom la retorna a son derc et a son primier estamen.

Leys d'amors, fol. 102.

Quand aucune chose a été dérangée, et puis on la ramène à sa place et à sa première position.

4. Aderdre, v., élever.

Ja us non s'i adergua.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Que jamais un ne s'y élève.

Part. pas. Son cortes pretz, car tan aut es aders.

Folquet de Marseille: Chantan volgra.

Son courtois mérite, parce qu'il est si haut élevé.

IT. Adergere.

5. Azers, s. m., élévation, puissance.

Ni grans thezaurs ni grans azers 

No salva ric vilan, fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes far. 

Ni grand trésor ni grande puissance ne sauve le riche vilain, faux.

6. Conderdre, v., redresser, relever, entasser.

Apres restaur e conderc...

Obs m'es qu' amas' e condergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Après je restaure et redresse...

M'est besoin que j'amasse et entasse.

7. Enderdre, v., élever, dresser, monter, diriger.

Usquecs dira qu' ieu mellor' et enderga.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat.

Un chacun dira que j'améliore et monte.

Part. pas. Rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je suis puissant et élevé.

Vol que mos chanz sia per leis enders. 

Folquet de Marseille: Chantan volgra. 

Je veux que mon chant soit pour elle distingué.

8. Enders, s. m., élévation, rehaussement.

Joyos que per bon enders

No s' alegra fols es mers.

Giraud de Borneil: Er ausiretz.

Joyeux qui ne se réjouit pour bonne élévation est franc fou.


Erebre, Herebre, Erebir, v., lat. eripere, arracher, sauver, délivrer, réchapper.

Enquera si 'l voletz erebre,

Sercaretz un pauc de pebre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore si vous voulez le réchapper, vous chercherez un peu de poivre.

Autra res no m pot herebre.

E. Cairels: Era no vei. 

Autre chose ne me peut sauver. 

Avoleza l'a si conquis, 

C'anc de pois no 'n poc erebir.

Marcabrus: Puois l'iverns. 

Lâcheté l'a tellement conquis, qu'oncques depuis ne put en réchapper. Part. pas. Cel qui vius en escapa, se te per ereubutz.

Guillaume de Tudela. 

Celui qui en échappe vif, se tient pour sauvé.


Ergada, s. f., compagnie, société, troupe, fréquentation.

Per qu' ie us prec que de lor ergada

Vos tulhatz a vostre poder.

Amanieu des Escas: A vos qu'ieu.

C'est pourquoi je vous prie que vous vous ôtiez de leur société selon votre pouvoir.

Ergada

Ab nul home faichuc,

Nessis ni malastruc.

Amanieu des Escas: El temps de.

Fréquentation avec nul homme fastidieux, ignorant ni malotru.


Erguir, s. m., dépouille du serpent.

Qui pren d'una gran serp l'erguir,

So es la pel que pert cad an.

(chap. Qui pren d'una gran serp la despulla, aixó es la pell que pert cada añ. Allacuanta se féen aná com a medissina les despulles, pells que dixen les serps; per a les ovelles, per ejemple, pero ara no sé ni cóm se preparabe ni per a qué valíe. Sol sé que mon pare les arreplegabe.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend la dépouille d'un grand serpent, c'est-à-dire la peau qu'il perd chaque année.


Erisipila, Herizipila, s. f., lat. erysipelas, érysipèle.

Reprem erisipila rozegant la carn...

Es dita herizipila.

Eluc. de las propr., fol. 216.

Arrête érysipèle rongeant la chair...

Est dite érysipèle.

CAT. ESP. PORT. Erisipela. IT. Risipola. (chap. La erisipela la produíxen los estreptococos catalanistes; yo ting la pell que me se pele per culpa de esta plaga, com la tiña de los salvaches, les cabres monteses.)


Erisso, Herisso, Hirisso, s. m., lat. ericium, hérisson.

Erisso a tal natura, que se met en las grans battas et en las grans rodas d'espinas, que no 'l puesca hom penre.

Naturas d'alcunas bestias.

Le hérisson a telle nature, qu'il se met dans les grands buissons et dans les grands fourrés de ronces, pour qu'on ne puisse le prendre.

Tartuga a testas et herisso espinas.

(chap. La tortuga té escames y l'erissó espines, punches.) 

Espinos, semlant ad herisso.

(chap. Espinós, que se assemelle al erissó; per ejemple, Espinete de Beseit.)

Hirisso es bestia 'spinosa.

Eluc. de las propr., fol. 230, 251 et 252.

La tortue a écailles et le hérisson épines.

Épineux, semblable au hérisson.

Le hérisson est bête épineuse. 

CAT. Erissó. ESP. Erizo. PORT. Ouriço. IT. Riccio.

2. Yrissament, s. m., hérissement.

Las plumas del col han yrissament.

Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament.

(chap. Les plomes del coll tenen erissamén. 

En horripilassió, (ço es a di, o sigue) en erissamén, en los pels erissats, com escarpies.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 90. 

Les plumes du cou ont hérissement.

Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement.

CAT. Erissament. ESP. Erizamiento. IT. Arricciamento.

3. Erissar, Hirissar, Irissar, v., hérisser.

Ab tan la cata s'en erissa.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Cependant la chatte s'en hérisse. 

Lor pel es peluda... se hirissa quan la mar es tempestuosa.

(chap. La seua pell es peluda... s'erisse cuan la mar es tempestuosa.) 

Eluc. de las propr., fol. 261.

Leur peau est velue... elle se hérisse quand la mer est tempêtueuse.

Part. prés. Pels yrissan.

Eluc. de las propr., fol. 235. 

Hérissant les poils. 

Part. pas. Pels hyrissatz et negres.

(chap. Pels erissats (o risats) y negres. Vore esturrufat y varians.)

Eluc. de las propr., fol. 110.

Poils hérissés et noirs.

Plegassetz vostre leon,

Qu'un petit va trop irissatz.

(chap. Que plegáreu lo vostre león (bandera, estandart), que va una mica massa erissat, o espelussat, o esturrufat.)

Guillaume de Baux: En Gui a tort.

Que vous pliassiez votre lion, vu qu'il va un peu trop hérissé.

CAT. Erissar. ESP. Erisar (erizar). PORT. Erriçar. IT. Arricciare.


Erm, adj., lat. eremus, désert, privé, abandonné.

(N. E. En los textos antiguos se encuentra bastantes veces “cultos et eremos”, cultivados o yermos.)

Si vostr' auzel a el cors verms,

De la vida pot esser erms.

(chap. literal: Si lo vostre muixó té al cos cucs, de la vida pot sé erm.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a vers au corps, il peut être privé de la vie.

Erma e deserta tornaras,

Illa del Lerins, que faras?

V. de S. Honorat.

(chap. Erma y deserta (te) tornarás, isla de Lerins, qué farás?

A Mallorca diuen ses illes, ipsas insulas, sa illa, ipsa insula. Lo plural normal a Mallorca siríe “sas illas”, pero en los siglos se cambien tamé los articuls, noms, plurals, etc. Y cuan entre lo catalanisme, se cambie lo que los done la gana, menos los cansonsillos y les bragues, que los y les porten sempre igual de cagats y cagades que sempre.

En fransés, se sol di Îles de Lerins, circunflejo î : is : antic isles.)

Île de Lerins, tu retourneras abandonnée et déserte, que feras-tu?

Remas en iglieya erma prop d'una ciutat.

V. et Vert., fol. 98. 

Demeura en église abandonnée près d'une cité.

ANC. FR. Ung herm ou pièce de terre non labourable.

(chap. Un erm o tros (pessa) de terra no llaurable, que no se pot llaurá, del latín laborare; diém tamé treballá, traballá, pero la etimología es diferenta.)

Tit. de 1445. Carpentier, t. II, col. 744.

CAT. Erm. ESP. Yermo (= no cultivado, estéril; ver Yerma de Federico García Lorca). PORT. IT. Ermo. (chap. erm, erma; ermura, ermures; ermá, desermá: desermo, desermes, deserme, desermem o desermam, deserméu o desermáu, desermen; desermat, desarmats, desermada, desermades.)

2. Ermage, s. m., désert, lieu abandonné, friche.

Issart ni cams ni ermage.

(chap. Desert ni cam ni erm.)

Folquet de Lunel: E nom del.

Lieu inculte ni champ ni friche.

3. Aermar, Adermar, Azermar, v., rendre désert, dévaster, ruiner, déserter, désoler.

De maleza non a par, 

Que tot quan cossec aderma... 

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi.

Il n'a pareil en méchanceté, vu qu'il dévaste tout ce qu'il atteint...

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté.

Fig. Don l'amars s'azerma.

Pierre d'Auvergne: L'airs clars. 

Dont l'aimer se désole.

Part. pas. Pois quan m'an ma terr' aermada. 

(chap. Pos cuan me han ma terra ermada.)

Bertrand de Born: Rassa m'es. Var.

Puis quand ils m'ont désolé ma terre. 

ANC. FR. Qant Renart vit adesertir

Son castel gaste et enhermir.

Roman du Renart, t. II, p. 113. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Ermar. (chap. ermá: ermo, ermes, erme, ermem o ermam, erméu o ermáu, ermen; ermat, erm, ermats, erms, ermada, erma, ermades, ermes.)

4. Ermanezir, v., déserter, abandonner.

Part. pas. Es ermanezit de Xrist.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Vous êtes abandonnés du Christ.

5. Ermita, Hermitan, s. m., lat. eremita, ermite.

L'ermitas lhi a fah bon lieh de fen.

(chap. Lo ermitaño li ha fet un bon llit de fenás; vore márfega)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

L'ermite lui a fait bon lit de foin.

Non sai hom tan sia e Dieu ferms, 

Ermita, ni monges, ni clerc,

Com ieu vas cella cui am.

Arnaud Daniel: Amors e joy.

Je ne sais homme qui soit autant ferme envers Dieu, ermite, ni moine, ni clerc, comme moi vers celle que j'aime.

Seynors, per servir Dieu, Nos em fach hermitan.

V. de S. Honorat. Seigneur, pour servir Dieu, nous nous sommes faits ermites.

CAT. Hermita. ESP. Ermitaño. PORT. Ermitão. IT. Eremita. (chap.

ermitaño, 
ermitaños, ermitaña com Alibechermitañes, eremita, eremites.)

6. Ermitatge, Hermitaje, s. m., ermitage, demeure.

Parton del hermitaje.

V. de S. Honorat.

Partent de l'ermitage.

Fig. Aquel es perfeiz que soferta en l'ermitatge de la solestansa.

Trad. de Bède, fol. 62.

Celui-là est parfait qui souffre en la demeure de la solitude. 

CAT. Ermitatge. IT. Eremitaggio.

7. Hermitanatge, s. m., ermitage.

Ni hermitanatge escondut.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ni ermitage caché.

8. Hermitori, s. m., ermitage.

Ieu veni d'aytal hermitori, hon ay demorat XL ans.

(chap. Yo vinc de tal eremitori, aon hay viscut coranta añs.)

V. et Vert., fol. 98.

Je viens de cet ermitage, où j'ai demeuré quarante ans.

ESP. Ermitorio. PORT. Eremitorio, eremiterio. IT. Eremitorio, romitorio.


Errar, v., lat. errare, errer, écarter, éloigner.

Fan senes errar 

Lo cors.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Font le cours sans errer. 

Tro per erguelh s'erra de las paretz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Jusqu'à ce que par orgueil il s'écarte des murs. 

Fig. No m meravilh ges,

Roma, si la gent erra.

(chap. No me maravillo gens, Roma, si la gen erre.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Je ne m'étonne pas, Rome, si la gent erre. 

Si donc no y vol Aristotils errar.

Serveri de Gironne: Un vers farai. 

Si donc Aristote n'y veut errer. 

Part. prés. Ans n'i a d'alcunas rodans 

Desostz que apelham errans.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Mais il y en a aucunes roulant dessous que nous appelons errantes.

Part. pas. Substantiv.

Torno 'ls erratz desviatz en la fe. 

G. de Montagnagout: Del tot vey. 

Ramènent dans la foi les égarés déviés.

CAT. ESP. PORT. Errar. IT. Errare. (chap. errá: erro, erres, erre, errem o erram, erréu o erráu, erren; errat, errats, errada, errades; error, errors.)

2. Erratic, Eratic, adj., lat. erraticus, errant. 

Planetas so estelas erraticas.

(chap. Los planetes són estrelles errantes, estrels errans.)

Eluc. de las propr., fol. 114.

Planètes sont étoiles errantes.

Sitot fan senes errar 

Lo cors qu'an costumat de far, 

Eraticas son nomnadas.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Quoiqu'elles font sans errer le cours qu'elles ont coutume de faire, elles sont appelées errantes.

ANC. FR. A faire mal gist son entendement,

Pen de cervelle et moins de jugement 

La font superbe, erratique superbe. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 263.

ESP. (errático, errática, erráticos, erráticas; errante) PORT. IT. Erratico.

3. Erro, adj., lat. erro, vagabond. 

Si el era servs fugitius o erro.

(chap. Si ell ere siervo fugitiu o “erro”.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 42. 

S'il était serf fugitif ou vagabond.

4. Error, s. f., lat. error, erreur, faute, contestation, dispute.

Ieu pens si sui enchantatz

O sui cazut en error.

(chap. Yo penso si estic encantat o hay caigut en error.)

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

Je pense si je suis enchanté ou si je suis tombé en erreur.

Tot lo mon avetz mes en error.

B. Carbonel: Per espassar. 

Vous avez mis tout le monde en erreur. 

D'ayso on es en error, 

Vos esclairarai la brunor.

T. du Dauphin d'Auvergne et de Gaucelm: Gaucelm. 

De cela dont vous êtes en erreur, je vous éclaircirai l'obscurité.

Ni 'l drech de la corona 

Li met en error.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Et lui met en contestation le droit de la couronne. 

ANC. FR. Piechà que ceste error conmenche. 

Helinand, Vers sur la Mort.

Que qu'il estoit en telle error. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 252. 

CAT. ESP. PORT. Error. IT. Errore.

5. Erransa, s. f., erreur, incertitude, égarement.

El savis deu tornar lo fol d'erransa. 

Guillaume de Montagnagout: Nulhs hom. 

Le sage doit ramener le fou d'erreur.

Erransa, 

Pezanca (pezansa o pezança, la ç : s apenas aparece en el occitano.) 

Me destrenh e m balansa. 

Guillaume moine de Beziers: Erransa. 

Incertitude, chagrin m'étreint et me balotte.

Monges, d'aiso vos aug dir gran erransa.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Moine, de cela je vous entends dire grande erreur.

ANC. ESP.

Las erranzas que dices con la gran follonia. 

(N. E. Parece que sea una frase para Pedro Sánchez, el presidente felón, o bien para Mariano Rajoy, con sus famosos errores al hablar.)

V. de S. Domingo de Silos, cop. 149.

ANC. CAT. IT. Erranza.

6. Errada, s. f., erreur, égarement.

Quar de Valh ven l'errada.

(chap. Ya que del Vaud ve la errada. Cantón de Suissa, la doctrina dels Vaudois, del añ 1000.)

Serveri de Gironne: En mal.

Car de Vaud vient l'égarement.

Si be ns gardam d'errada.

Serveri de Gironne: Crotz, aiga. 

(chap. Si be mos guardam d'errada. Serverí o Cerverí (de Cervera) de Girona, Gerona: Creu, aigua.)

Si nous nous gardons bien d'égarement. 

CAT. ANC. ESP. Errada. ESP. MOD. IT. Errata. (chap. errata, errates, u fem aná per als llibres; errada, errades, fallo, fallos, equivocassió, equivocassions, cagada, cagades, etc.)

7. Erramen, s. m., errement.

Vi soniamens 

Don Daniel li dis los ponhs e 'ls erramens. 

P. de Corbiac: El mon de.

Vit songes dont Daniel lui dit les points et les errements.

ANC. FR.

Son errement li conte dont bien estoit certaine.

Romancero français, fol. 14.

ANC. CAT. Errament. IT. Erramento.


Errs, s. m., lat. ervum, ers, vesce noire. (Vicia sativa nigra)


Am farina de errs coyta...

Apostemas durs, semblantz a gras de errs.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Avec farine d'ers cuite...

Apostèmes durs, semblables à grains d'ers.

CAT. Er. ESP. Iervo (vezos). IT. Ervo.


Eruca, Eruge, Ruca, s. f., lat. eruca, chenille.

Eruca o ruca es verm ab trop pes en fuelhas... nayshent.

(chap. La oruga es un cuc en mols peus que naix a les fulles. Ya u diu Leo Harlem, no mingéu lletugues, que allí follen les orugues.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille est ver avec beaucoup de pieds, naissant dans les feuilles.

Qui pren eruges et aranhas,

C'om apela fadas estranhas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend chenilles et araignées, qu'on appelle fées étrangères. 

CAT. Eruga. ESP. Oruga. IT. Eruca.


Eruca, Eruga, s. f., lat. eruca, roquette, plante. (Eruca sativa)

Eruga ab mel mesclada 

Garis la cara tacada.

Brev. d'amor, fol. 50.

La roquette mêlée avec du miel guérit la figure tachée.

Fuelhas aspras et grassas et divisas cum eruca.

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Feuilles âpres et grasses et divisées comme roquette.

CAT. Eruga. ESP. (rúcula, Eruca vesicaria o sativa, arúgula, oruga, ruca, roqueta) PORT. Oruga. IT. Eruca (rucola). (chap. rúcula)


Eructuacio, s. f., lat. eructatio, éructation, rot.

Hom sent dolor en l'estomach ab alguna eructuacio agra.

(chap. Hom sen doló al estómec en algún rot agre.)

Ab eructuacio acetoza.

Eluc. de las propr., fol. 43 et 85.

On sent douleur en l'estomac avec quelque éructation aigre.

Avec rot acéteux.

(chap. Rot; ESP. Eructo.)


Eruginar, v., lat. aeruginare, s'enrouiller, jaunir, verdir. 

Sa maleza erugina si cum erams.

Trad. de Bède, fol. 75.

Sa malice jaunit comme airain.

IT. Arruginire.

2. Eruginos, adj., lat. aeruginosus, vert, verdâtre, couleur de vert-de-gris.

Colra no natural, eruginoza.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Bile non naturelle, verte.

ESP. PORT. Eruginoso.

3. Erugua, s. f., sangsue. 

(chap. sangonera, sangoneres. ESP. Sanguijuela, sanguijuelas.)

Saumada d'eruguas dona II eruguas.

(chap. Saumada (: cárrega de somera) de sangoneres done dos sangoneres.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de sangsues donne deux sangsues.


Esbair, v., ébahir, étonner.

Voyez Denina, t. II, p. 306.

Que s'esbaic d'esguardar.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus.

Qui s'ébahit de regarder.

Quan suy ab lieys, si m'esbays 

Qu'ieu no sai dire mon talan. 

P. Bremond Ricas Novas: Quant l'aura. 

Quand je suis avec elle, je m'ébahis tellement que je ne sais dire ma volonté.

Part. pas. Adoncx remanc si esbaitz,

Non sai on vauc ni don mi venc. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors je reste si ébahi, que je ne sais où je vais ni d'où je vins.

Cant lo vei, es esbaida.

Roman de Jaufre, fol. 80. 

Quand elle le voit, elle est ébahie.

De que foro tuit esbaitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 66. 

De quoi furent tous ébahis. 

CAT. Esbalair, sbalair. IT. Sbaire.


Esc, s. m., lat. esca, aliment, nourriture.

Greu taillaretz mais ad esc pan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai etz.

Vous taillerez difficilement davantage pain pour aliment. 

IT. Esca.

2. Escar, v., manger.

Dolz e suaus es plus que bresca

E plus que nuls piments qu'om esca.

V. de Sainte-Foi d'Agen.

Elle est douce et suave plus que gaufre et plus qu'aucun piment qu'on mange.

3. Esca, s. m., lat. esca, amorce.

Pren ab l' esca 

Lo peison que saut e tresca.

E. Cairel: Era no vei. 

Prend avec l'amorce le poisson qui saute et s'agite. 

Lo fuecs que compren ses esca.

(chap. Lo foc que pren sense esca.)

Rambaud d'Orange: Car douz.

Le feu qui prend sans amorce.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que es carnada per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

CAT. Esca. ESP. Yesca. PORT. Isca. IT. Esca.

4. Adesc, Azesc, s. f., amorce, appât.

Als peyssons en faran adesc.

V. de S. Honorat.

Ils en feront amorce aux poissons.

Ab doussa sabor azesca

Sos digz de felo azesc.

Marcabrus: Contra l'ivern. 

Avec douce saveur elle amorce ses paroles d'appât trompeur.

5. Adescar, Azescar, v., amorcer.

Mas il no sap qual estrena 

M'a dada, ni com m'adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Mais elle ne sait quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Los deliegz e los ayzes del cors que enbrazon et azescon lo fuoc pudent de la luxuria. V. et Vert., fol. 85.

Les délices et les aises du corps qui embrasent et amorcent le feu puant de la luxure.

IT. Egli seppe in si fatta guisa gli Viniziani adescare.

Boccaccio, nov. 32, 6.

6. Enescar, v., amorcer.

Sel que fin' amors enesca.

E. Cairel: Era no vei.

Celui que pur amour amorce.


Escabel, s. m., lat. scabellum, escabeau, marche-pied.

Entro que ieu pauze tos enemicx al escabel de tos pes.

(chap. Hasta que yo posa a tons enemics al escabell de tons peus.)

Trad. des actes des Apôtres, ch. 2.

Jusqu'à ce que je pose tes ennemis à l' escabeau de tes pieds.

CAT. Escambèll. ESP. Escabelo (escabel). PORT. Escabello. IT. Sgabello.

(chap. escabell, escabells, tauleta que se fique per a descansá los peus; tamé per a pujá, o fé pujá an algú per a penjál.)

2. Escaimel, s. m., escabeau, marche-pied.

Fig. Dels pes de Dieus es escaimel nomnat. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Est appelé escabeau des pieds de Dieu. 

ANC. FR. Et l'eschamel sur quoy il roys tenoit ses piez.

Joinville, p. 15.

3. Escanh, s. m., lat. scamnum, escabeau, banc.

A fayt una taula sus dos escanhs levar.

(chap. Ha fet eixecá una taula damún de dos escañs.)

Roman de Fierabras, v. 4996.

A fait lever une table sur deux escabeaux.

ANC. FR. De haut estal en bas escame

Pueent bien lor siége cangier.

Le reclus de Moliens. Carpentier, t. III, fol. 713. 

Print une petite forme ou escame de laquelle il bouta et frappa.

Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. III, col. 713. 

ANC. CAT. Escany. ESP. Escaño. IT. Scanno. (chap. Escañ, escañs.)


Escac, s. m., jeu des échecs, pièce du jeu. 

Plus a 'l cor blanc que nulhs escacx d'evori.

(chap. Té lo cos mes blanc que cap pessa del ajedrez de marfil.)

G. de S. Gregori: Razo e dreit.

Elle a le corps plus blanc que nul échec d'ivoire.

Jogar a taulas ad escaxs et a datz. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Jugá a les taules al ajedrez y als dados.)

Jouer aux tables à échecs et à dés. 

Ab ma domna jogar, en sa maizo, 

Un joc d'escacs, ses autre companho... 

E qu' ieu 'l disses un escac sotilmen.

B. d'Auriac: S'ieu agues. 

Jouer avec ma dame, dans sa maison, une partie d'échecs, sans autre compagnon... et que je lui disse habilement un échec. 

Loc. Dig n'a escat mat.

(chap. Ell ne ha dit jaque y mate.)

T. de G. Riquier, de M. de Castillon et de Codelet: A 'N Miquel. 

Il en a dit échec et mat. 

ANC. FR.

Puis aprist-il as tables et à eschas jouer... 

Et si nos mostreras des eschax et des dez. 

Roman de Parise la duchesse. Du Cange, t. VI, col. 169. 

L'assailli por li desconfire, 

Échec et mat li ala dire.

Roman de la Rose, v. 6676.

Diaules vous dist eskiec et mat.

Roman du Renart, t. IV, p. 368. 

ANC. CAT. Escacs. ESP. (ajedrez) PORT. Escaques. IT. Scacco.

2. Escaquier, s. m., échiquier.

Mil tans es doblatz sos bes

Qu'el comtes de l'escaquier.

P. Vidal: Tant an ben. 

Son mérite est doublé mille fois autant que le compte de l'échiquier.

Allusion à ce qu'on raconte au sujet de la récompense qu'un roi des Indes consentit à donner au bramine qui lui avait enseigné le jeu des échecs. Ce bramine obtint, qu'il lui serait donné le nombre de grains de blé que produiraient les soixante-quatre cases de l'échiquier: un seul pour la première, deux pour la seconde, quatre pour la troisième, huit pour la quatrième, et ainsi de suite en doublant toujours jusqu'à la dernière.

Il n'existe pas dans les mots employés pour la numération, des expressions qui puissent rendre l'immense quantité de grains que ce calcul produit.

On a évalué la somme de ces grains de blé à: 16.384 villes, dont chacune contiendrait 1.024 greniers, dans chacun desquels il y aurait 174.762 mesures, et dans chaque mesure 32.768 grains.

Voyez Mémoire de Fréret sur l'origine du jeu des échecs, Histoire de l'Académie royale des Inscriptions et Belles-Lettres, t. V, p. 251; Montucla, Histoire des Mathématiques, etc. 

ANC. FR. Qui me doubleroit l'eskiekier

D'estrelins, n'es prendroie mie. 

Roman de la Violette, p. 258.

A fait Renart d'un eskiekier,

Tout de fin or, le roi présent

Et les eskiés...

Que cil qui juent as eschés,

Ne voient pas tous les bons trés

Qui demeurent sour l'eschakier. 

Roman du Renart, t. IV, p. 223 et 121. 

IT. Scacchiere. (chap. Tablero d'ajedrez.) 

3. Escac, s. m., tache, marque, par allusion aux échecs qui sont noirs et blancs.

Pel de ca blanc ses tot escac negre. 

(chap. Pel de gos blanc sense cap taca negra. A Mallorca, ca.)

Els escas de pantera so mais blancs.

Eluc. de las propr., fol. 234 et 256. 

Poil de chien blanc sans aucune tache noire. 

Les taches de la panthère sont plus blanches.

4. Escacat, adj., tacheté, marqueté. 

Dur test et escacat...

Tygre es bestia diversament escacada.

(chap. Lo tigre es una bestia diversamén tacada.)

Eluc. de las propr., fol. 260.

Coquille dure et tachetée... 

Tigre est bête diversement tachetée.


Escafit, adj., potelé.

Blancha e grayl' et escafida.

B. Martin: Quan l'erba.

Blanche et déliée et potelée.

El sieu blanc cors, gras, escafitz e le. 

G. Adhemar: No m pot.

Le sien corps blanc, gras, potelé et lisse.


Escag, s. m., surplus, excès.

Que d'aquel escag d'una saumada ni de doas... non done re.

Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69. 

Que pour ce surplus d'une charge et de deux... il ne donne rien.


Escala, Scala, s. f., lat. scala, échelle. 

Voyez Denina, t. II, p. 269, et t. III, p. 70; voyez également Muratori, diss. 33.

Tiran l'escala mantenent,

E Guigonet pendet al vent.

V. de S. Honorat.

Tirent l'échelle incontinent, et Guigonet pendit au vent.

Cals es la schala? De que sun li degra?

(chap. Quína es la escala? De quí són los escalons?

Poëme sur Boèce.

Quelle est l'échelle? De quoi sont les degrés?

An ja l'escala levada 

Per intrar dedintz la ciptat.

V. de S. Honorat. 

Ont déjà levé l'échelle pour entrer dans la cité. 

Fig. Aysso es lo pus aut gra en la escala de perfectio.

(chap. Aixó es lo grasó (graó) mes alt de la escala de perfecsió.
Canticum gradum.)

V. et Vert., fol. 100.

Ceci est le plus haut degré en l'échelle de perfection.

- Échelle de guerre, compagnie.

Si fetz de chavaliers escalas tres,

E quatre de sirvens e de borzes. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Ainsi fit trois échelles de chevaliers, et quatre de sergents et de bourgeois.

La dezena escala lo rey de Sant Denis. 

Roman de Fierabras, v. 4616. La dixième échelle du roi de Saint-Denis. Aisso es l'aordenamen de las escalas de Monpeslier con devon gardar los portals. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Ceci est l'ordonnance des compagnies de Montpellier comme elles doivent garder les portails.

Dans la langue romane rustique scara signifiait troupe, compagnie de gens de guerre. 

Bellatorum acies quas vulgari sermone scaras vocamus.

Hincmar, t. II, p. 158.

CAT. ESP. (escalera) PORT. Escala. IT. Scala. (chap. escala, escales; escalá: escalo, escales, escale, escalem o escalam, escaléu o escaláu, escalen; escalat, escalats, escalada, escalades; escaleta, escaletes.)

2. Escalo, Scalo, s. m., échelon, degré. 

L'enfant puget quinze escalons.

(chap. Lo chiquet va pujá quinse escalons.)

Trad. d'un évangile apocryphe.

L'enfant monta quinze échelons.

Qui pot un dels escalos poiar. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Qui peut monter un des échelons. 

Sobre un scalo d'escala. Trad. d'Albucasis, fol. 67.

Sur un échelon d'échelle.

Fig. Ja no creatz qu'om ressis 

Puig de pretz dos escalos.

Bertrand de Born: Be m platz car.

Ne croyez jamais qu'un homme lâche monte deux échelons de mérite.

Quatre escalos a en amor. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Il y a quatre degrés en amour. 

ANC. FR. Contre mont puie les degrez,

Monte quatre eschaillons ou trois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 344. 

Montons seulement ces eschelons.

Rabelais, liv. I, ch. 12. 

CAT. Escaló. ESP. Escalón. IT. Scalino. (chap. escaló, escalons; graó, grasó, graons, grasons.)

3. Escalier, s. m., escalier.

Can foron al escalier

Del temple.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Quand ils furent à l'escalier du temple.

Montar l'escalier per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Monter l'escalier pour sortir de la prison.

ESP. Scalera (escalera). PORT. Escada. IT. Scala.

- Compagnie, troupe. 

Carta de l'escalier d'En P. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.

Charte de la troupe du seigneur P.

4. Escalament, s. m., escalade.

Si per escalament hom pot pendre una vila.

(chap. Si per escalada se pot pendre una vila.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 213.

Si par escalade on peut prendre une ville.

5. Escalar, Escaliar, v., escalader. 

Per escaliar la villa... A escalar per intrar dedins.

(chap. Per a escalá la vila... A escalá per a entrá adins.)

Chronique des Albigeois, p. 15 et 35. 

Pour escalader la ville... A escalader pour entrer dedans.

Si en temps de trevas hom pot escalar. 

L'arbre de Batalhas, fol. 213. 

Si en temps de trève on peut escalader. 

Part. pas. Minatz ni de leu escalatz.

(chap. Minats ni fássilmen escalats.)

Eluc. de las propr., fol. 158.

Minés et escaladés facilement.

- Échelonner, mettre en échelle.

Fe 'ls en tres partidas totz essems escalar.

Guillaume de Tudela. 

Les fit tous ensemble échelonner en trois parties. 

ANC. FR. A l'endroit dont les François eschelloient ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 139.

Par là les Angloys eschlèrent ledit chastel. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 125.

CAT. ESP. PORT. Escalar. IT. Scalare.

6. Esqueira, s. f., escadron, bataillon. (chap. escuadró, escuadra)

Aordena las esqueiras dels baros e de la soa gen per passar outra a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Ordonne les escadrons des barons et de sa gent pour passer outre à la bataille.

7. Esqueirar, v., ranger en bataille, disposer.

Part. pas. Un dia, foron armat tuit aquill qu' eran ab lo rei Richart et esqueirat de venir a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Un jour, tous ceux qui étaient avec le roi Richard furent armés et disposés de venir à la bataille.

8. Bescalo, s. m., double échelon. (chap. replá : bescaló, bi + escaló.)

Ab los cadafalcs dobles e ab ferm bescalo. Guillaume de Tudela.

Avec les échafauds doubles et avec ferme double échelon.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.