Lega, Legua - Recollectio

Lega, Legua, s. f., lat. leuca, lieue.

Voutor sent de tres legas caronhadas.

(chap. Lo buitre sén (aulore) de tres legües la carroña.)

Naturas d'alcuns auzels.

Le vautour sent de trois lieues les charognes.

Una legua te la ost per totz los latz. Roman de Fierabras, v. 46.

L'armée tient une lieue de tous les côtés.

ANC. CAT. Llega. CAT. MOD. Llegua. ESP. Legua. PORT. Legoa. IT. Lega.

(chap. Legua, legües: mida de llargaria, distansia.)

Legir, Lire, v., lat. legere, élire, choisir.

Apren del pom

Per que ni com 

Na Discordia lo fes legir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.

Totz los bes qu'om pot lire.

G. Faidit: Quoras que m des. 

Tous les biens qu'on peut choisir. 

Part. pas. L' eligidor que ligit so.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Les électeurs qui sont choisis

Ieu suy de tal enquistaire

Qu' ai d' entre cent bellas lesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Je suis solliciteur de telle que j'ai choisie entre cent belles.

Dans l'ancien catalan on trouve lesta pour choix, triage; lestar pour choisir, trier.

(chap. elegí, triá. ESP. Elegir.)

2. Lectio, s. f., lat. electio, choix, élection.

E 'l Roman, ses tot contrastar,

Volon a lui la lectio 

Del emperi, e Milan e Pavia.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Et les Romains, sans aucunement contredire, veulent pour lui l'élection à l'empire et Milan et Pavie.

(chap. Elecsió, elecsions.)

3. Legio, Legion, s. f., lat. legionem, légion.

De sas gens una grand legion. Chronique des albigeois, col. 94.

De ses gens une grande légion. 

XII legios de companhas d'angels. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 26. 

Douze légions de compagnies d'anges. 

Si deu aver en una legio VII M peos. L'Arbre de Batalhas, fol. 91.

Il doit y avoir en une légion sept mille fantassins.

CAT. Legió. ESP. Legión. PORT. Legião. IT. Legione. (chap. Legión o legió, legions; soldat de la legión: legionari, legionaris.)

4. Elegir, Eligir, Eleger, Eslire, Eslir v., lat. eligere, élire, choisir, distinguer. Cascuns volgra eleger evesque d'un dels sieus. V. de S. Honorat. 

Chacun voudrait élire évêque d'un des siens. 

Vol triar et eslire.

H. Brunet: Cortezamen. 

Veut trier et choisir.

Gardas cal deu la domna mais eslir?

T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer. 

Regardez quel la dame doit plus choisir? 

Belh' e plazens, si que no n' es a dire 

Negus bos ayps qu'om puesc' en domn' eslire. 

Pons de Capdueil: Tant m'a donat. 

Belle et agréable, tellement que n'en est à dire (il n'y manque) nul bon avantage qu'on puisse distinguer en dame.

Elegron poestatz,

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Élurent magistrats, pour qu'il fût paix entre eux. 

Part. pas.

Car Dieus m'a elegit maestre e doctor. Guillaume de Tudela.

(chap. Ya que Deu m' ha elegit (triat) maestre y doctor; lo títul de doctor se pot escriure en r final; lo meche o dotó, doctó, sense.) 

Car Dieu m'a choisi maître et docteur. 

Tot lo mons vos avia elegut

Pel melhor rey que anc portes escut. 

Bertrand de Born: Mon chan. 

Tout le monde vous avait élu pour le meilleur roi qui oncques portât écu.

M'a sobr'els amans eleg 

Ma dona.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni platz. 

Ma dame m'a choisi sur les amants. 

Lo jorn que ns ac Amors abdos eletz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Le jour qu'Amour nous eut choisis tous deux. 

Ies tu sola verges electa. Los VII Gaugz de Maria. 

Tu es seule vierge élue. 

Subst. Tan lor deu del elieg de Valensa doler. 

Hugues de S. Cyr: Un sirventes vuelh. 

Tant leur doit douloir de l'élu de Valence. 

Al elech son vengut. V. de S. Honorat. 

Sont venus à l'élu.

Del pascor vei la elesta.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Du printemps je vois l'élue (la beauté). 

Prega ton filh e ton paire 

Que ns fassa sos elegitz.

G. Riquier: Sancta Verges. 

Prie ton fils et ton père qu'il nous fasse ses élus. 

ANC. FR. Cil de Juda m'unt eslit. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 42. 

Si eshalcei l'eslit del people. Anc. trad. du Psautier, Ms. n° 1, ps. 88. 

Et les granz joies des esliz. Marie de France, t. II, p. 424.

ANC. CAT. Eleger. CAT. MOD. Elegir (escullir). ANC. ESP. Esleer, esleír. ESP. MOD. Elegir. PORT. Eleger. IT. Eleggere. (chap. Elegí, triá: elegixco, elegixes, elegix, elegim, elegiu, elegixen; elegit, elegits, elegida, elegides; triá: trío, tríes, tríe, triém, triéu, trien; triat, triats, triada, triades. Cuan se tríe o elegix a un obispo, etc, se diu electo o electe.)

5. Electio, Election, s. f., lat. electionem, élection, choix. 

Per elegir prelat;

Aytals elections 

No s deu far am tenzons.

V. de S. Honorat. 

Pour élire prélat; telle élection ne se doit faire avec disputes.

Far... election de papa. L'Arbre de Batalhas, fol. 27.

Faire... élection de pape.

En aquesta election deu esser lo senhor rei..., o un messatge... per lo dit senhor rei. Cartulaire de Montpellier, fol. 46. 

En cette élection doit être le seigneur roi..., ou un message... pour ledit seigneur roi. 

CAT. Elecció. ANC. ESP. Eslecion. ESP. MOD. Elección. PORT. Eleição. 

IT. Elezione. (chap. Elecsió, elecsions.)

 

6. Electiu, adj., électif.

Liberalment electiva. Eluc. de las propr., fol. 23. 

Libéralement élective. 

Que comparatiu o electiu.

Electivas; coma: ans, mays.

Leys d'amors, fol. 77 et 100. 

Que comparatif ou électif. 

Électives, comme: avant, davantage.

CAT. Electiu. ESP. PORT. Electivo. IT. Elettivo. (chap. Electiu, electius: comparatiu, comparatius, comparativa, comparatives. Lo sompo de Tomás Bosque Peñarroya de La Codoñera li díe comparativa a la cooperativa del seu poble. Es un juglaret que se creu mes de lo que es. Es un dels mes membrillos del seu poble o lloc.)

7. Elegimen, s. m., élection.

No fezes de Saul rey per elegimens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

Ne fît de Saül un roi par élections.

IT. Eleggimento. (chap. Elegimén, elegimens : elecsió, elecsions.)

8. Elegidor, Eligidor, s. m., électeur.

Lhi princep d'Alamanha, elegidors del emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Les princes d'Allemagne, électeurs de l'empereur. 

D' aisso m fan meravilhar 

L' eligidor que ligit so, 

Qui puescon emperador far.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

De cela me font émerveiller les électeurs qui sont choisis, qu'ils puissent faire un empereur. 

ANC. FR. Qui feit l'office du marquis de Brandebourg, esliseur du roy d'Allemaigne. Monstrelet, t. 1, fol. 212. 

ANC. ESP. Elegidor, esleídor. ESP. MOD. Elector. PORT. Eleitor. IT. Elettore.

(chap. Electó, electós; se podríe fé aná: elegidó, elegidós, elegidora, elegidores)

9. Collegir, Colligir, v., lat. colligere, colliger, assembler, amasser, cueillir.

Dels apostemas que collegeysso sania. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Des apostêmes qui amassent sanie. 

Part. pas. A colligit mota sania. Trad. d'Albucasis, fol. 24. 

A amassé beaucoup de sanie.

CAT. Collegir. ESP. Colegir. PORT. Colligir. (chap. Colegí, cullí.)

10. Collectiu, adj., lat. collectivus, collectif.

Noms collectius, es aquel que, en singular, significa motas cauzas coma: pobles. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom collectif, c'est celui qui, au singulier, signifie plusieurs choses, comme: peuple. 

Unitat collectiva. Eluc. de las propr., fol. 279. 

Unité collective.

CAT. Collectiu (N. E. aún sin l·l l geminada, col·lectiu). ESP. Colectivo. PORT. Collectivo. IT. Collettivo. (chap. Colectiu, colectius, colectiva, colectives.)

11. Collegial, adj., lat. collegialis, collégial.

Los autres capelas, confraires non cathedrals, collegials ni habituatz.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Les autres prêtres, confrères non cathédraux, collégiaux ni habitués.

CAT. Collegial (N. E. sin l·l). ESP. Colegial. PORT. Collegial. IT. Collegiale. (chap. Colegial, colegials; chiqueta que va al colegio o escola: colegiala, colegiales.)

12. Collegiat, adj., collégial.

Fetz una glyeia collegiada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

(chap. Va fé una iglesia colegiada, colegiata.)

Fit une église collégiale. 

Fundada en la gleysa collegiada.

Tit. de 1468, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

Fondée en l'église collégiale.

IT. Collegiato.

Le catalan, l' espagnol et le portugais n'emploient ce mot qu'au féminin et substantivement.

CAT. Collegiada, collegiata. ESP. Colegiata. PORT. Collegiata. (Chap. Colegiat, colegiats, colegiada, colegiades; iglesia colegiada o colegiata, com la de Alcañís, desde 1407 hasta 1851.)

13. Collectio, s. f., lat. collectio, collection, assemblage, amas.

Mar es d' aygas granda collectio. Eluc. de las propr., fol. 152.

La mer est grand amas d'eaux.

Collectio de sania. Trad. d'Albucasis, fol. 46. 

Amas de sanie. 

Collectios o ajustamens d' unitatz. Leys d'amors, fol. 53.

Réunion ou ajustement d'unités. 

CAT. Collecció. ESP. Colección. PORT. Collecção IT. Collezione. (chap. Colecsió, colecsions; v. colecsioná: colecsiono, colecsiones, colecsione, colecsionem o colecsionam, colecsionéu o colecsionáu, colecsionen; colecsionat, colecsionats, colecsionada, colecsionades.)

14. Collector, s. m., lat. collector, collecteur.

Non a estat ordenat dengun collector.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

N'a été ordonné nul collecteur. 

Collector apostolical.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 166. 

Collecteur apostolique. 

CAT. Collector. ESP. Colector. PORT. Collector. IT. Collettore. 

(chap. Colectó, colectós, colectora, colectores.)

15. Collecta, s. f., lat. collecta, collecte, prière. 

Fes e compos las collectas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Fit et composa les collectes. 

CAT. Collecta. ESP. Colecta. PORT. Collecta. IT. Colletta. (chap. Colecta, colectes; v. colectá.)

16. Collegi, s. m., lat. collegium, collége, assemblée, association.

Non auzan far... collegi al prejudici del senhor. 

Charte de Gréalou, p. 108.

N'osent faire... association au préjudice du seigneur.

- Collége des cardinaux.

(chap. Colegio dels cardenals.)

Dementre qu' el collegi attendia l' assentimen del imperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 75.

Pendant que le collége attendait l'assentiment de l'empereur.

CAT. Collegi. ESP. Colegio. PORT. IT. Collegio. (chap. Colegio, colegios.)

17. College, s. m., collége des cardinaux.

Als cardenals

Al college.

Poëme sur la mort du roi de Naples. 

Aux cardinaux au collége.

18. Recollegir, v., lat. recolligere, colliger, recueillir, rassembler, ramasser, réunir.

Totas aquestas diffinicios recolligen en somma.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Colligeant toutes ces définitions en somme. 

Los quals Seneca pres e recollegit de Salomo e de Cato.

Leys d'amors, fol. 138.

Lesquels Sénèque prit et recueillit de Salomon et de Caton. 

ESP. Recolegir. (chap. Arreplegá, ajuntá, ensamblá.)

19. Recollectio, s. f., réunion, rassemblement, ramas, assemblage.

Dins ela... cervel ha sa recollectio. Eluc. de las propr., fol. 35.

Dans elle... cerveau a son assemblage.

CAT. Recollecció (v. recullir). ESP. Recolección. (chap. Recolecsió, recolecsions; cullita, cullites.) 

Suffraguant; Suia, Sueia, Suga; Suil, Soill; Suilla; Sulh; Sumac, Simac; Sumptuos; Superbia

Suffraguant, Suffraguan, s. m., lat. suffragantem, suffragant.

L' arcivesque de Narbona am sos suffraguans. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 183.

L'archevêque de Narbonne avec ses suffragants.

ANC. CAT. Sufragant. IT. Suffragante. (ESP. Sufragante) (chap. Sufragán, sufragans, sufraganta, sufragantes; v. sufragá : votá, triá.)

Suia, Sueia, Suga, s. f., suie.

De fel e de suia pura.

Folquet de Lunel: E nom del.

De fiel et de suie pure.

Amors es cum la beluga

Que coa fuec en la suga.

Marcabrus: Dirai vos.

Amour est comme l'étincelle qui couve feu dans la suie.

Fum es... de sueia nutritiu.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

La fumée est... de suie nutritive.

CAT. Sutja. (chap. Fullí; mascara. ESP. Hollín, tizne.)

Suil, Soill, s. f., souillure, saleté, fange.

Qui la prega de suil.

Folquet de Lunel: Tan fin' amors.

Qui la prie de saleté.

Fig.

Enpastatz coblas ab soill de discovinenza.

Lanfranc Cigala: Lantelm qui us.

Vous empâtez des couplets avec fange d'inconvenance.

2. Sulhament, s. m., souillure, saleté.

Splendor... naysh de lutz... ses tot sulhament. 

Eluc. de las propr., fol. 120.

Splendeur... naît de lumière... sans nulle souillure.

3. Solar, Sulhar, v., souiller, salir.

Sulha tot... de urina. Eluc. de las propr., fol. 160.

Souille tout... d'urine.

Part. pas. La polpra, pois es solada,

Non pot esser jamais gensada.

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.

La pourpre, après qu'elle est souillée, ne peut être jamais embellie.

 

Suilla, s. f., lat. suilla, truie.

A guiza de suilla... quer sa pastura. Eluc. de las propr., fol. 115.

A manière de truie... cherche sa pâture.

(chap. Gorrina, gorrines; verra, verres; truja, truges. Soll, solls es aon están los gorrinos, en castellá : pocilga.)

2. Suillo, s. m., lat. suillus, suillon, porc marin, sorte de poisson.

Porc mari, dit comunament suillo. Eluc. de las propr., fol. 155.

Porc marin, dit communément suillon.

Sulh, s. m., seuil.

Ab aquesta paraula passet lo sulh. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.

A vec cette parole il passa le seuil.

IT. Soglio. (ESP. Solio, como el papal. Chap. Solio, solios, cadira, cadiera, sobre tot la del Papa de Roma.)

Sumac, Simac, s. m., sumac, sorte d'arbuste.

Las erbas... ad obs del mestier de la blancaria, so es assaber... simac.

Cartulaire de Montpellier, fol. 47.

Les herbes... pour le besoin du métier de la tannerie, c'est à savoir... sumac.

Aygua de mirt e sumac. Trad. d Albucasis, fol. 55.

Eau de myrte et sumac.

CAT. Sumac. ESP. Zumaque. PORT. Sumagre. IT. Sommaco, sommacco.

Sumptuos, adj., lat. sumptuosus, somptueux, dispendieux.

Li temple sumptuos. Doctrine des Vaudois.

(chap. Los templos suntuosos.)

Les temples somptueux.

De tan longua guerra e de tan sumptuosa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 181.

De si longue guerre et de si dispendieuse.

CAT. Sumptuos. ESP. Suntuoso. PORT. Sumptuoso. IT. Suntuoso, sontuoso.

(chap. Suntuós, suntuosos, suntuosa, suntuoses.)

Superbia, s. f., lat. superbia, superbe, orgueil.

Contra superbia sun fait d' umilitat. Poëme sur Boèce.

Contre orgueil ils sont faits d'humilité.

Lo diable que fon gitat de paradis per la sieua superbia.

(chap. Lo diable que va sé gitat - expulsat, foragitat - del paraísso per la seua soberbia : orgull.)

Hist. de la Bible en prov., fol. 2.

Le diable qui fut jeté de paradis pour le sien orgueil.

CAT. ANC. ESP. Superbia. ESP. MOD. PORT. Soberbia. IT. Superbia.

(chap. Soberbia, soberbies; massa orgull, orgulls.)

2. Superbios, adj., superbe, orgueilleux, arrogant.

Substantiv. Lo superbios e l' avar. Doctrine des Vaudois.

Le superbe et l'avare.

CAT. Superbios. ESP. Soberbioso (soberbio). IT. Superbioso. 

(chap. Soberbio, soberbios, soberbia, soberbies.)

3. Ensuperbir, v., devenir superbe, enorgueillir.

Fig. O fanc ! o polver ! or te ensuperbis. La Barca.

O fange! ô poussière! maintenant tu t'enorgueillis.

CAT. Ensuperbir. ESP. PORT. Ensoberbecer. IT. Insuperbire.

triá (verbo)

Verbo triá:  trío, tríes, tríe, triem o triém o triam o triám, triéu o triáu, tríen; triat, triats, triada, triades; triaré; triaría; si yo triara.
Vore separá.

"Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exelens, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe." (Lo Decamerón en chapurriau, primera jornada, novela quinta.)



DCVB - TRIAR v. tr. || 1. Separar, posar persones o coses fora del conjunt on estaven mesclades o confoses; cast. separar, apartar. Los lauradors veem que con han segat lo blat, que'l baten, e com l'han batut venten-lo, per tal que'l vent triu la palla del gra, Lull Cont. 121, 8. Benahuirats són aquells qui dels peccadors se trien, Lull Cont. 279, 15. Faem-lo uenir denant nós a la església de Sent Feliu e triam-lo a una part ab lo maestre del Temple, Jaume I, Cròn. 521. Cabrit qui sia triat de lur mare, doc. segle XIV (Priv. Ordin. Valls Pir. 348). Viu lo sudari... qui estaua triat a una part dels altros vestiments, Serra Gèn. 229. E triaren la un del altre per saber si se acordarien les rahons de amdós, Serra Gèn. 252. Com foren al portal triaren-se tots los capitans e cauallers, Tirant, c. 314. D'anar triant triant el breny de la farina, Riber Sol ixent 90. Especialment: a) Separar el gra de la palla (occ., val.).
—b) Separar el bessó de les clovelles de les ametlles (mall.).
—c) Separar l'oli de l'aigua o de la molinada, dins el safareig (mall.).
—d) Treure el carbó de la sitja (mall., men.).—e) Separar la llana fina de la comuna.—f) Separar del ramat els caps que són d'un altre propietari, o bé aquells que cal conservar perquè formin el ramat de la temporada vinent, apartant-los dels que es destinen a la venda.—g) Pentinar de manera que se separi una porció de cabells de l'altra amb una ratlla enmig (Empordà).—h) Separar d'una cosa les impureses que conté, sia garbellant-la, sia denejant-la amb les mans, etc.—i) Posar a munts diferents els trossos de suro per fer carracs, segons llurs qualitats (Empordà, Gironès).
—j) Netejar les cols (Llofriu). || 2. refl. Desfer-se, descompondre's una cosa en les seves parts; es diu especialment de la llet que perd la seva cohesió líquida i es resol en grums, i també de l'allioli que sofreix una transformació semblant; cast. cortarse. Car tot l'all hi oli haueu fet triat, Proc. Olives 787. Alerta a que sa llet tenga punta d'agre... Pren una pella ben neta y fe-la-hi bollir a veure si se tria, Ignor. 71. || 3. Prendre una cosa o coses d'un conjunt, sia com a millors, sia com a especialment pròpies a un destí determinant; cast. escoger, elegir. Los animals... no han poder de triar enfre bé e mal, Lull Cont. 44, 5. Vos ha Déu eleta e triada sobre totes, Lull Sta. Mar. 83. Segurament triaran de dos béns lo millor, Muntaner Cròn., c. 72. Plàcia a aquel senyor de qui tots béns vénen, que us lex triar lo meylor, doc. a. 1331 (Anuari IEC, ii, 325). Per aquella fe e naturalesa que'ns sóts tenguts, ne triets ço que conegats que'n sia pus profitós,Epist. Pere 142. Que triàs de aquelles dues la que millor li paregués, Tirant, c. 57. Bonic de cara y dolcíssim, | com a triat entre mil, Verdaguer Idilis. Pren els camells, i tria | dintre ma casa del millor que hi ha, Alcover Poem. Bíbl. 30. Loc. —M'afluixaria de prendre per no triar: ho diem quan ens trobam davant diverses coses de les quals no veiem quina és la que ens convé. Refr.—a) «Qui tria, s'engana»: significa que sovint el qui cerca les coses millors s'equivoca i pren les menys bones (mall., men.).—b) «A qui donen a triar, li donen què rumiar»: vol dir que quan ens donen facultat d'escollir, solen causar-nos preocupació per la por d'equivocar-nos en l'elecció.
—c) «A qui tria i s'enganya, Sant Pere l'escanya»: blasma la curtedat de la persona que, podent triar, s'equivoca i pren la cosa menys bona. Fon.: tɾiá (or., occ., bal.); tɾiáɾ (val.). Etim.: incerta. Cal abandonar definitivament l'origen llatí *trītare, ‘esmicolar’, proposat per Diez i acceptat per Meyer-Lübke; ni fonèticament ni semànticament és acceptable. Segons G. de Diego Dicc. 6838, cal partir d'una base llatina *triare, «terciar», derivat del llatí tria, ‘tres’; però l'evolució de significat no s'explicaria. Vist que el significat bàsic de triar és ‘separar’, Corominas DECast (s. v. triar) ha suggerit la possibilitat que triar sigui una forma bastida per falsa descomposició de destriar, i que aquest vingui d'un verb llatí *destriare derivat de stria, ‘ratlla’.

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.

Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.

A lo que Guiscardo sol va contestá:

- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.

Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.

Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:

- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.

Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:

- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.

Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:

- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.

Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:

- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.

Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:

- Quedéutos en Déu, que yo men vach.

Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

Chapurriau, catalá, catalanisme

Chapurriau, catalá, catalanisme.

 

Ña molta diferensia entre catalanista y catalá. 

 

Un catalá ha naixcut o s'ha criat de menut a Cataluña, Catalonha, Catalunya, Catalonia, parlo o no parlo catalá, siguen sons pares catalans o marroquís, es un catalá, o una catalana. Ejemple, Jaume Fons García, (QEPD) que vivíe a Beseit.

 

Un catalaniste pot habé naixcut a Cataluña, Aragó, o a Murcia, Extremadura, y defendre lo catalanisme. Ejemple, Paco Escudero, que viu a Beseit. 

 

El catalanismo es un movimiento orientado a la exaltación de los valores propios y distintivos de la personalidad histórica de Cataluña: sus tradiciones, su cultura y el dialecto occitano catalán.

 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Catalanisme

 

El catalanisme, o nacionalisme català, és un moviment social estructurat tant polític com cultural que promou el reconeixement de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya i, - en alguns casos — també dels Països Cagalans. 

A la wikipedia en catalá, viquipèdia, fique en alguns casos també dels Països Catalans. Lo País Vasco tampoc es cap país, es una comunidat autónoma de España. Pronte tindrem los países extremeños, países andaluces, países cántabros, países aragoneses, etc.

 

Segons la teoría de un filólogo, un catalá va eixí de la figa de sa mare y va di: 

"Benvolguda familia, ja sòc aquí. Porto un pà devall del braç, porteu-me l'espetec". 

Es una teoría lingüística, se pot demostrá sientíficamen, o refutá, la lingüística es una siensia, a vegades pareix astrología, horóscopo, avui tindrás un mal día, y chay, asserte de plé.

 

Esta teoría es pareguda a la del gran filólogo grillat catalá, Arturo Quintana Font, va afirmá que lo catalá ya se parlae a la península, fa 2200 añs. Este home té la creu de Sant Jordi, Carlos Puigdemont lay va ficá. Arturo es catalá y catalanista.

 

 

Té que sé mol tentadó fótreli un calvot a la calva del doctó Arturo teninlo acachat així com a la foto. 

Puigdemont té mol aguante, Mas y Pujol van triá mol be.

 

Calvot y calva segons la lingüística, etimología, filología, están emparentades, com la sogra y la nora. Estes dos raderes paraules no tenen la mateixa arrel, pero tenen lo fill en comú.

La lingüística es mol interessán, sobre tot per al sebollot Ignacio Sorolla, de Penarroija de Tastavins, que ademés es sociólogo, sociolingüista, doctor, cum laude, plus summum et mater tua mala burra est. Ignacio, Natxo Sorolla Amela, es un catalanista aragonés. Sempre ham parlat en chapurriau, pero ell defén que es catalá.

 

La llibertat de expressió permitix parlá y escriure en chapurriau , negá que sigue catalá, valensiá, y pensá que es una llengua diferenta, no sol un dialecte de la denominada la llengua pels catalanistes.

 

Si fas aixó, los catalanistes te traten de facha, feixista, blaver, nazi, catalanòfob, xenòfob, pancastellaniste, panespañol. 

Aixó u han dit mol antes del jaleo en la Falange al grupo. 

 

Al grupo no se va asseptá que la FE de las JONS defengue lo chapurriau, valensiá, mallorquí. La publicassió la va ficá y borrá la mateixa persona, militán de Falange Española y a les llistes per Aragó.

 

Atres mos traten de incultos, baturros, maños (en molta honra), com Ramón Sistac, al seu escrit a Temps de Franja del meu cul, panfleto de la Ascuma, Alejandro Maño. 

Tot aixó u fa una gen que va de moderna, libertadós, liberals, cults. Sels veu enseguida, y ne ñan de amagats al grupo que passen informassió a atres que escriuen. Atres intenten comentá al blog, van probán totes les entrades que no están capades. Cap problema.

 

Entre gen a insultá, a dimos que ells no chapurregen res, recurrixen a la RAE (real academia española), per a dimos que chapurrear es hablar mal un idioma. 

 

Me pregunto si esta gen entre tamé a un grupo de facebook que se diu "me gustan las tetas gordas" a díls que son uns misóginos, que pobretes elles, quin mal de esquena han de tindre, que an ells los agraden planes, o que ficon fotos de gays embutín butifarra, al mondongo me referixco, en seba de Penarroija, sang, y carn de gorrino de Fondespala.

 

Lo origen del la paraula chapurriau es un atre, una paraula del ocsitá, una amalgama de idiomes, champouirau, champoiral, champourrau, español, italiá, portugués, provensal, parlat per extrangés (de La Portellada no), que frecuenten les nostres costes, y se li done este nom tamé a estes persones, chapurriaus.

 

 

Ara ya tenim una ortografía básica orientativa, sense normalisá. Fem aná la gramática que coneixem desde que vam adependre a parlá chapurriau, podem escriure literatura, textos, y conservá la forma de parlá de cada poble aon se parle chapurriau.

La forma de escriure intente representá la forma de parlá de cada persona que escriu, poc a poc anem fixán esta escritura. Li diem yo escric igual que parlo, y mos entenem tots.

Si lligiu al agüelo sebeta lligiréu lo chapurriau de Valjunquera, Teruel. Piau, diau, tiarra, chen, chuñ, etc. (apichat, apitxat)

Si escriu algú de Azanuy, se note, ña mol vocabulari que no coneixem, no sabem be com sone. Estem adeprenén uns dels atres, desde dal a Huesca a baix a Teruel.

 

Mos falten vídeos en chapurriau, al grupo yo parlo chapurriau de facebook sol ñan un parell meus, yo parlo chapurriau de Beseit. Podeu vore com me fótego una madalena pel cul, en directe, y en chapurriau roquerol.

 

Lo chapurriau s'apareix tan al catalá, valensiá, mallorquí, com lo catalá s'apareix al ocsitá (provensal, lemosín, etc), aragonés, castellá, gallego, portugués, fransés, italiá, rumano, etc. Ademés ñan paraules del árabe (moltíssimes) y datres idiomes. 

Ara está evolussionán mol, per a be y per a mal, se castellanise, amarill, lunes, cuchillo, y se perden paraules, sobre tot les de ofissis antics, llauradós, pero tamé se catalanise, bonic (bonico, majo), Tramuntana (sers), el en ves de LO, lo nostre artícul.

 

Sabem tots quina llengua va sé la mare de totes estes, romances, romániques, lo latín. Y lo latín no haguere existit sense lo griego. (Lo latín seríe la yaya o yayo; lo romans lo pare o mare.) Fen aná la paraula griego en un dels sentits que pot tindre una paraula, catalanistes, que tos faiguen un griego.

 

Los catalanistes diuen que lo mallorquí, valensiá, chapurriau son catalá, varians de una mateixa llengua.

 

En chapurriau, catalá se escriu en tilde á , igual que al castellá, idioma al que li tenen molta manía, rabia, perque represente una unidat, moltes nassions fan aná lo castellá o español.

Per als catalanistes represente atres coses negatives, sobre tot per als que no les van viure pero les recorden com si les hagueren viscut. Com diu José Mota, yo no estaba, pero me acuerdo. Ahora vas y lo tuiteas.

 

Esta gen igual parle del añ 1300, que se escribíe catalá al Matarraña y la Franja del meu cul, notaris, y atres sol parlen de cuan la dictadura.

 

Diuen que no se podíe parlá catalá cuan Franco, pos cuan Franco, aixó no passae.

Mon yayo, de 1900, sempre va parlá chapurriau, que no deuríe está prohibit, menos en los grisos, algún señorito o gen que sempre parlae en castellá. Va viure a Beseit 87 añs. Mon pare va naixe al 1938, y tamé va viure al poble 87 añs cumplits.

 

Ña gen als pobles chapurriaus que entenen lo chapurriau, y no lo parlen, alguns son naixcuts o criats al poble, pero parlen y escriuen castellá. Una cosa rara están a España!

 

Algú publicaríe un escrit en chapurriau a Cataluña, ejemple cossetania.com, La Vanguardia, Grupo Planeta? 

Yo crec que la resposta es NEIN, en este cas, fotéutos la democrassia per lo forat de la Franja, la normalització es una dictadura, y está acabán en dialectes dins de Cataluña.