Mostrando las entradas para la consulta permetre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta permetre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 7 de febrero de 2018

Assormá

Assormá: assormo, assormes, assorme, assormem o assormam, assorméu o assormáu, assormen; assormat, assormats, assormada, assormades.

Doná de mamá a un cabridet o un corderet, normalmén de la mamella o bragué de una cabra.
Lo pastó a vegades te que ajudá perque la mare no vol al fill, per la auló o alguna depresió post-parto.

Assormá: assormo, assormes, assorme, assormem o assormam, assorméu o assormáu, assormen; assormat, assormats, assormada, assormades.
 
Amamantar en castellá.

DCVB

XURMAR v. tr.
|| 1. Traspuar, deixar anar un líquid pels porus (Tor); cast. rezumar. Chumá.
|| 2. Xarrupar, xuclar, beure a morro (Rosselló); cast. chupar, beber a morro. 
|| 3. Amorrar un xai o cabrit a la mamella d'una ovella o cabra que no és la seva mare, perquè li doni mamar (Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà). Això es fa principalment quan s'ha mort una ovella i ha deixat un o més xais que necessiten mamar. A vegades l'ovella no admet aquests xais, ni fins i tot els seus propis fills, i aleshores el pastor la subjecta obligant-la a no moure's i a permetre que l'anyell mami. També hi ha altres procediments enginyosos per aconseguir que l'ovella no es resisteixi a admetre el xai que no és seu. Així ho explica un folklorista de Ripoll: «El pastor, perquè la mare del xai mort es prengui com a seu el bessó que li xurmaven, es val d'una traça ben enginyosa. Lleva la pell al que s'ha mort, procurant que amb la mateixa hi quedin els forats de les quatre potes, i agafant el xai bessó el vesteix amb la pell del mort, fent-li ficar les potes dintre els forats, de manera que se li adapti com un abric, i l'acosta a l'ovella; de moment ja li sembla que no és el seu, però com aquestes coneixen llurs xais més que amb la vista amb l'olor, abans de dar-li mamar el flaira dos o tres vegades, i trobant que la farum és la del seu, li dóna de mamar; al cap d'un parell de dies ja l'ha pres, no hi ha necessitat que porti la pell del mort, i d'aquesta manera el xai va més bé i s'estalvien de xurmar-lo» (Catllar, 18 juny 1921).

Fon.: ʃuɾmá, əʃuɾmá (pir-or., or.).

http://alpi.csic.es/sites/default/files/publicaciones/cria_vaca_ALPI.pdf

En los nombres de los animales domésticos suelen menudear las etimologías  problemáticas, de carácter incierto, onomatopéyico, desconocido o prerromano. Los nombres de la cría de la vaca en las lenguas romances de la Península Ibérica no son una excepción. Junto a denominaciones de claro origen latino 
como ternero (< TĔNĔRU + -ARIU), novillo (< NOVĔLLU), anello (< ANNĬCŬLU), o los  derivados de VĬTĔLLU (vedell, vitelo), se encuentran becerro, chalo, choto ~ joto  ~ jote, jato ~ xato ~ chato, jito, pucho, cucho ~ cuxo, meco ~ mequerro, quirro, cherro ~ chirro, churro, meno, xurmar, cuyas etimologías se sitúan en terrenos  más movedizos. Es por ello mi propósito mostrar la distribución dialectal, hasta 
ahora inédita, de las voces destinadas a denominar a la cría de la vaca que fueron recolectadas para el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI),  de suerte que se proyecte algo de luz sobre su etimología e historia. Antes de entrar en un examen detallado, conviene visualizar el panorama general de las denominaciones en el mapa 1, que cartografía las primeras respuestas registradas en más de 10 puntos de encuesta. A la vista del mapa, es evidente que las voces preferidas en las lenguas iberromances son las derivadas de *(i)BICERRU, VĬTŬLU / VĬTĔLLU, TĔNĔRU y las voces  de origen incierto xato, choto, cucho ~ pucho, meco ~ mequerro ~ cherro. Desde un punto de vista estadístico, becerro (en español) o bezerro (en portugués) es la forma más extendida, con un área compacta en el occidente y sur  peninsular (aparece en 210 respuestas, de las cuales solo 26 (12%) lo fueron  como segunda opción). Es, probablemente, la voz más antigua de las documentadas, ya en 964 en el Becerro de Cardeña, y presente desde los primeros textos romances. En la Edad Media, como en portugués y en algunos pueblos de ...

jueves, 4 de enero de 2018

Carta a los Reis Magos

Carta a los Reis Magos, Juan Carlos Abella
(No corregida. Crec que es del grupo Yo parlo chapurriau de Facebook)

Carta a los Reis Magos, Juan Carlos Abella


Ben vullguts Reis Magos de orient, tos escrit esta carta pa demanatos algunes coses pa la gen de este grupo, son coses pera la gen del chapurriau en conjun pos individualmen cada u ya tos am escrit la nostra carta. La gen del chapurriau estem pasan momens mol difisils, estem sen ignorats per les nostres autoridats regionals que san dixat embauca per los interesos que venen desde Cataluña y no volen ni sabe la nostra opinio y an aprofitat pera imposamos una llengua ofisial, lo catala, y damun encara se creuen que mos fan un favor, cuan lo que  realmen an fet es agarra la solusio mes cómoda pa ells, sucumbi a la campaña mediática del catala, una campaña mol potent mol llerga en lo temps (pos ya fa mols añs que incordien), y a la que an dedicat tots los dines que faigue falta pagan opinions de tecnis interesadamen, o pagan los recursos mediatics nesesaris, les nostres autoridats an demostrat una gran gosina pos an obtat per la solusio fasil, la mes destructiva, en be de apolla (apoyá) una llengua aragonesa com es lo chapurriau. Cuan parlo de autoridats me referisco a totes tame les comarcals que tame son cómplices de permetre que una llengua tan poten en tans recursos com es lo catala acabo en la llengua dels nostres pares, tots ells tenen nom y seguramen mols se voldran presenta a la reelecsio, pos tenen que sabe que natros estarem atentos a la hora de desidi lo nostre vot, mentres tan estimats Reis Magos pera este añ 2018 tos demano que no mos falto salud ni idees pa defensa la nostra entrañable llengua, y de paso a vore si podrieu fe lo milagre que a algún politic lo entrare lo sentit comu y reconeguere este terrible error que se está cometen a Aragó, vatros sabeu que natros tenim la rao. Moltes grasies, majestats.

martes, 12 de marzo de 2019

Vilachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem Vilachoyosa.
/ Com a Valchunquera y La Fresneda: puchá, bachá, rochechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

 

LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA (no sé de aón o hay copiat, pero se troben mols errors, que no corregiré o correchiré.)

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.

GRAFIA O LLETRA «CH»

El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».
FONOLOGIA
La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).
La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...

FONETICA
El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.
Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:
DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar
per tant
ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar

GRAFIA O LLETRA «Y»

El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/.
Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).
Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).
El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.
Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.
Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.

martes, 18 de mayo de 2021

Capitol LXXII. Com los Reys partint de hierusalem: anaren a bethlem: e trobaren aqui lo senyor e la sua excellent mare.

Capitol LXXII. Com los Reys partint de hierusalem: anaren a bethlem: e trobaren aqui lo senyor e la sua excellent mare.

Los millós Reis Magos. Com los Reys partint de hierusalem: anaren a bethlem: e trobaren aqui lo senyor e la sua excellent mare.

Los Reys sancts haguda resposta de herodes despedits dell ab gran plaer: partiren cuytadament desijosos de trobar lo senyor que cercauen. E exint de hierusalem veren la stela quels hauia guiat per tot lo cami: la qual hauien perduda venint en la dita ciutat. E recomplits de goig inestimable seguirenla: la qual los porta al propri loch hon era lo senyor ab la excellent mare sua. E entrant per aquella casa o porchet: trobaren la magestat diuina ab la vestidura humana: sols de la sua mare acompanyada. E illuminats de celestial gracia: conegueren esser aquell lo fill de deu qui en forma humana en los braços de la sua sanctissima mare reposaua. E prostrats en terra ab goig inestimable adoraren lo senyor: regraciant a sa clemencia la merce tan singular quels hauia feta e digueren ab feruor de vera deuocio.

¶ O omnipotencia nascentis: o magnificentia de celo ad terram descendentis: gratias agimus tibi domine deus omnipotens: quia ad viam rectam nos duxisti. mens nostra tibi deuota: amore tuo succensa suspirans tibi: quia tu es fons lucis diuine et sol claritatis eterne. requiescat in te anima nostra: ardeat in te cor nostrum cantet laudes tuas in iubilatione: es gloria nostra et spes nostra in terra viuentium.

E dient aço los dits reys sentiren dins si vn lum diuinal: quels illumina les consciencies fent los conexer clarament les errors e peccats en que han viscut fins aqui: e la gran misericordia que hauien rebuda per sola bonea de nostre senyor deu: de que romperen en tantes e tan habundoses lagrimes per gran peça no pogueren parlar ne leuarse de terra. E la senyora leuantse depeus ab gest prudentissim presentas a ells tenint en lo braç lo tresor diuinal a sa senyoria comanat: ço es lo seu fill glorios. E dixlos ab singular dolçor.

Surgite et accedite et illuminamini: et facies vestre non confundentur. Volent dir. Leuau fills meus ab gran seguretat e mirau aquest spill de vida: e sereu pus largament illuminats: e podeu esser certs les vostres cares de açi auant no seran confuses: puix vos sou mesos sots la bandera de aquest Rey de gloria.

¶ Ideo notum vobis facio qp liberati a peccato: serui aūt facti deo: habetis fructum vestrum: in sanctificationem: finem vero vitam eternam: quia nomina vestra scripta sunt in celis.

Volent dir sa senyoria. O amichs e per lo meu fill molt amats yous manifeste vn grandissim goig: car sou deliurats de tot peccat. e fets seruents de aquest senyor fill de deu e meu: qui es deu omnipotent: e lo fruyt vostre en gran sanctificacio de vida: de que aconseguireu la beatitut eterna: car los noms vostres scrits en lo cel: per aquell qui eternalment vos ha elegit. E dispensa axi la diuina clemencia que lo parlar de la senyora fon axi entes per ells: e lo dells per sa senyoria com si tots eren de vna lengua. E hoyt per los reys lo dolç parlament e rahonament de sa altesa dreçaren se ab infinit goig: del que hoit hauien: e anant axi agenollats acostaren se al senyor ab molta reuerencia de hu en hu besant lo peu de sa magestat ab deuocio no recomptable. E la senyora a qui era donada potestat e auctoritat de regir lo fill de deu: prengue aquella preciosa maneta del dit senyor e posala sobre lo cap de cascu dels reys: de que sentiren consolacio no recomptable de aquell tocament. E digueren ab grandissima suauitat.

¶ O dulcebo amoris et amor dulcedinis qp magna misericordia tua: et propitiatio tua conuertentibus ad te: quesiuimus et inuenimus te domine: vt habeamus te sicut signaculum super cor nostrum.

Volent dir O dolçor de sobirana amor: e amor tota dolça quant es gran la misericordia vostra: e com vos acostau senyor als qui a vos se conuerteixen: cercat vos hauem bonea infinida: e sou vos leixat trobar senyor perço que dins lo nostre cor sia
empremtada la memoria vostra axi com lo sagell en la disposta cera. E dient aço besauen moltes vegades aquells peuets tan dolços del senyor.
¶ E apres volgueren besar la ma a la senyora mare sua: e sa merce nou volgue permetre: per donar honor a la dignitat reyal sabent quant es a nostre senyor cara. E posant los lo braç damunt ab molta familiaritat e amor mana que
siguessen en vn banquet pobrellet que staua en aquell loch dauant sa senyoria sens catifa ne bancal: car en la posada de sa merce res de empaliament noy hauia: ans pobretat extrema e fretura gran. E los dits reys supplicaren sa senyoria los leixe star axi agenollats: car no senten nengun treball ne cansament: e la senyora tornant los a manar que siguessen: leuant se ells depeus per hobeir e fer lo que sa merce manaua: entra joseph lo glorios spos de la senyora per la porta: qui de mati era exit de la posada e no era tornat fins alauors: e vehent tanta nouitat de gent estanya (estranya) stigue admirat fins per la senyora fon informat qui eren ne perque venien. E sabuda la veritat alegras molt e festeja tant com li fon possible aquells excellents reys. E ells lo reueriren singularment sabuda la sanctedat sua e la dignitat tan alta qui era spos de la senyora de qui ells eren tan afectats seruidors.
E lo dit joseph no podent los seruir daltre leuas lo manto per posarlo sobre lo banch hon los reys hauien a seure per fer los strado. E ells conuidant se ab ell feren lo seure primer de si regoneixent li majoritat e senyoria per esser dit pare del fill de deu: e spos de la sua mare: e
perco li donauen tota la honor e reuerencia possible. e stant axi los dits Reys asseyts contemplant en lo senyor e en la sua purissima mare: e molt desijosos de saber largament lo diuinal misteri de aquella vnio diuina e humana interrogaren la senyora dient.
¶ O mira et laudabilis inter feminas enarra nobis quomodo meruisti esser mater dei.
Volent dir. O senyora admirable e digna de singular lahor entre totes les dones sia de vostra merce recomptar a nosaltres com haueu meritat esser mare de deu: car defall tot enteniment en pensar tan excellent dignitat: e sa senyoria respongue ab la humilitat e prudencia acostumada: e dix.
¶ Gratia dei sum id qd´sum: quia regnum tenui virginitatis: et regem genui castitatis: ingredientem et regredientem habui in palatio ventris filium imperatoris: et de manibus meis non amisi clauem regni pudoris. Volent dir sa merce als dits reys. o fills meus responent vos al que desijau saber: dich vos que les grans obres marauelloses que nostre senyor deu ha fetes en mi son per sola gracia e clemencia sua. Car hali plagut que tenint yo lo regne de virginitat haja concebut e parit lo rey de castedat: e dins lo palau del ventre meu es entrat e exit lo fill del emperador eternal e de la mia ma no he leixada james la clau del regne de puritat virginal. E hoida aquesta resposta de la senyora los sancts reys foren tant inflamats en la amor de sa senyoria que ficant lo genoll dauant sa altesa: digueren.
¶ O virgo virginum reffugium opressorum et summe deitatis oraculum: pro peccatoribus es effecta: nam peccatores hoc meruerunt: vt mater efficereris altissimi: et propter iperos (i+ p en virgulilla +ros) inuenisti gratiam apud deum: non enim audebat homo: se tante credere magestati: per seipsum accedere ad deum suum: nisi tu mediatrix interuenisses: per quam velut per scalam ad nos descenderet summus deus: et ad ipsum ascenderet ymus homo.
Volent dir. O verge e senyora sobre totes les vergens reffugi e solaç als tribulats e posats en pressura vos sou aquella intercessora e aiudadora qui dels peccadors sou e sereu feta aduocada: e aço han senyora meritat los peccadors que vos siau constituida mare del altissim deu e senyor: e per ells hauem trobat gracia dauant la magestat diuina reconciliant los ab la sua clemencia. O senyora excellent que no fora lome gosat de pensar atreuirse tant que per si mateix se hagues acostar a tanta magestat com es la del seu deu y senyor si vos
mediadora no fosseu entreuenguda: per lo mija de la qual axi com per scala es deuallat a nosaltres lo sobiran deu omnipotent. E sa clemencia es pujat lome qui es pols e cendra.

sábado, 16 de junio de 2018

Puigventós de la figuereta, Horta de Sant Joan

Puigventós de la figuereta, Horta de Sant Joan

http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/historia-completa-d-horta/


La conformación del nombre del pueblo de Horta de San Juan ha sido larga y compleja. La designación en las épocas medieval era de Orta, comenzando en el siglo XVIII llamándose Horta. En 1919, el consistorio municipal precedido por Onofre Pallarés, le añadió “de Sant Joan“. Intelectuales e historiadores comarcales han defendido el restablecimiento del topónimo originario, opinión mantenida también por la Asociación de Vecinos de Orta y el centro de estudios de la Terra Alta.


Hotel , Miralles, Horta , delicias de Lledó, Crial
Hotel Miralles, Horta, delicias de Lledó, Crial

La etimología de Horta podría derivar de un origen ibérico que significaría cima, punto elevado. Los defensores de la H, sostienen que el nombre puede derivar de unas tierras de cultivo de este tipo, de las que hay muy pocas en el término municipal, o de Fuerte (fortaleza), forta, en rememoranza de sus fortificaciones.

Otra teoría más reciente sugiere que el nombre procede de una mujer que habitaba el Mas de Miralles, Francisca Fortuño, de un solo ojo, "la torta", ya que perdió el ojo cogiendo olivas en el Parot en el año 1018. 

Pablo Picasso, tot el que sé ho he après a Horta
ho va dir en català amb lleuger accent de Màlaga
Los orígenes históricos de Horta no se pudieron precisar con certeza, aunque tendremos que suponer su presencia de yacimientos prehistóricos. Las excavaciones han sacado a la luz numerosos restos prehistóricos que se remontan al periodo de la edad de hierro. Si que tenemos constancia de la presencia de vestigios ibéricos ilercavons asentados en la zona más alta del pueblo y coincidiendo con lo que se denomina “el castillo”.
Encuentran, cabeza, faraón ,Tutanbidón, excavaciones,arqueología, excavar, paleontología
A partir del siglo II a C. Con la romanización de la península, Horta se encontraba situada cerca de una vía secundaria que se apartaba de Tortosa y atravesaba los puertos hacia la meseta, por el camino que luego sería Aragón hacia Castilla, siendo probable que en este momento el núcleo urbano no sufriera modificaciones.
No volvemos a tener noticias documentales de la población hasta la época musulmana. En este periodo y dado el impulso económico Tortosino debemos suponer la existencia de un castillo (documentado hasta el 1153 como fronterizo) sobre el antiguo poblado íbero.
Se trataría de un recinto fortificado de dimensiones desconocidas ya que no ha llegado a nuestros días ningún vestigio, por haberse excavado y construido el depósito municipal de aguas en el emplazamiento del antiguo castillo, documentalmente dependiendo del castillo de Miravet . Podemos suponer también en esta parte alta la extensión de un sistema de murallas por las calles del Castillo y de Grau.
Los historiadores sitúan la reconquista de Horta de San Joan el 1097, antes que la de Tortosa, cuando según la documentación, Ramón Berenguer III tras fallar el primer intento de conquistar esta, dirigió a los castillos de Horta y Miravet, arrasando el primero completamente hasta que fue abandonado y perdiendo incluido el calificativo del lugar, reducido a “Puigventós de la Figuereta” por el fuerte viento que había, puig, lugar elevado, como Puig Demont y una higuera pequeña. Reconquistada Tortosa en 1148 y Miravet en 1153, se repuebla toda esta gran zona. La repetición de las cartas de población revela la dificultad que comportaba poblarla por su amplitud, siendo un proceso que se extiende hasta el siglo XII.
La primera carta de población de Horta de San Joan de 1165 es dada por el monarca Alfonso I, (Alfonso II de Aragón) y una segunda de 1192 por Ponce de Reginaldo, del orden de templarios, los habitantes del lugar procedentes la mayoría de Lleida, dado que Horta había sido cedida por Alfonso II a los templarios (1177) a perpetuidad.

Fruto de esta donación será la existencia de la Comanda de Horta de la que dependían Prat del Compte, Bot, Arnes, y Caseres.
A finales del siglo XII se inicia un periodo a la vez que repoblador, reformador. La recuperación, aunque muy lenta, tal y como demuestra que el año 1296 no se consiguiera aprobar los costums en el denominado “Consentuds” de Horta, se atribuida a la repoblación del lugar bajo dominio templario hasta su extensión en el siglo XIV. En este siglo deberíamos contar la presencia de los hospitalarios y el hecho de que la Comanda de Horta pasó a depender de la Castellanía de Amposta, uniéndose al resto de los pedidos de Aragón y Valencia, por lo que se vio desvinculada por un tiempo de Cataluña.
En el siglo XIII-XIV cuando se inicia la construcción de la iglesia parroquial de San Juan Bautista, a la vez que se construía el Convento de San Salvador fuera del casco urbano, así como la Torre del Prior (o de Galindo), todos ellos nos aparecen documentados coetáneamente y presentan características estructurales y estilísticas comunes.
La situación geopolítica de proximidad con Castilla del núcleo urbano en determinó su enmurallament en el siglo XIV durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336 a 1387). En el mismo siglo deberemos suponer un crecimiento continuado, una densificación en el interior del recinto fortificado, la construcción de los principales edificios y la configuración de la Plaza Mayor (s.XIV-XV) frente a la iglesia. También lo son gran parte de las casas que la forman (con soportales de arcos apuntados y rebajados).
Documentalmente constatamos un aumento de población en el número de fuegos (de 43 en 1358 a 81 en 1378), siendo una prueba de este crecimiento generalizado, continuando en los siglos XV y XVI. De estos periodos será posteriormente el Ayuntamiento (s. XVI), la casa del Delme, sede de los hospitalarios en Horta. Habrá que contar, también, con la construcción del hospital (1580), muy próximo a la muralla.
El siglo XVII supondrá un freno importante al crecimiento de Horta debido a diversos factores (gran parte serán las consecuencias derivadas de los conflictos de la Guerra de los Segadores). La defección de Horta, que se puso de lado de los castellanos, comportó el asalto y el saqueo para impedir el paso del enemigo hacia Cataluña.



El siglo XVIII será el inicio de un nuevo periodo de prosperidad, creciendo la población espectacularmente en el curso de este siglo y la primera mitad del siglo XIX tal como lo desprenden los censos: 460 habitantes en 1718; y 2.316 en 1860 
La estancia de Picasso en dos ocasiones: 1898 y 1909, particularmente fértil al inspirar más de doscientas obras entre dibujos y pinturas, es uno de los elementos dinamizadores de la economía turística de Horta que como todas las poblaciones de la Tierra Alta sufre una fuerte regresión demográfica y económica.
Actualmente Horta tiene una población de 1.240 habitantes (según el último padrón), pero cuando llega el fin de semana la afluencia de visitantes es muy grande, debido al atractivo turístico y cultural de esta población, y también a la gran cantidad de servicios que se pueden ofrecer.
http://www.ebre.com/es/horta-de-sant-joan/convent-de-sant-salvador-dhorta/

Història complerta del Convent de Nostra Senyore dels Angels.

La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. Probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la población d’ Horta de Sant Joan, els quals celebraven missa molt sovint a l’església.
Aquest el trobem situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara.
Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’ Horta de Sant Joan,  però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que
tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542.
Puigventós de la figuereta, Horta de Sant Joan, convent
convent des de baix
Llegeix més sobre el convent a història dels Catars d’Horta.

Va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país.
El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants.
El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’Horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632).
Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions.
A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D.
Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen),
un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes.
Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió  de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent.
Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general
Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església.
Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya.
Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’ Horta de Sant Joan, va reprendre l’obra de reconstrucció.
Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal•laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.
Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, a casa del ferrer, cullera de melis, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.

Arquitectura del Convent de Sant Salvador d’ Horta de Sant Joan.

A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau.
Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura
cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal.
Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau.
La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen  amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta.
Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica.
Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten  cap a l’exterior.
Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple.
En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic.
L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental.
La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.
Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques
més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació.
Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs
que obren les capelles i que disposa d’un òcul.
Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu,
l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral.
L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres,
que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt.
Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal.
La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc
diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del
convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics
inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació.
Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les
esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis.
Biografia de Sant Salvador d’Horta.  Millor dit, de Santa Coloma de Farners.

Biografia de Sant Salvador d’Horta. Millor dit, de Santa Coloma de Farners. Només per estar deu o dotze anys a Orta ja és d'Orta?
Quín rigor científic més rigorós.
Religiós franciscà i sant miracler popular, nasquè a l´hospital de Sta. Coloma de Farners, on els seus pares eren servents, l’any 1520. als catorze anys quedà orfe de pares, se n’anà al santuari de Nostra Senyora de Montserrat,on passa una llarga temporada servint com  a criat, segurament allí, sota la direcció dels monjos, s’aniria iniciant en la seva vocació.
De Montserrat passa a fer de pagès al pla de Barcelona, però als vint anys resolguè entrar a la religió del Pare St. Francesc, vestint l´hàbit dels frares menors, l´any 1541. Prompte tingueren lloc els primers senyals extraordinaris i s´estengué la fama de santedat del frare.
Desprès de la feta la professió, els superiors, tement la fama de miracler que s’anava escampant, el traslladen  al convent de Jesús (Tortosa), però els miracles continuaren i molta gent acudia per trobar remei als seus mals. Llavors cregueren convenient enviar-lo al convent Bellpuig (Urgell), on fou relegat a la cuina, perquè  no hi hagués ocasió de comunicar-se amb els de fora. D’allí l’enviaren al convent de Lleida.
Els trasllats eren decidits pels seus superiors a causa dels miracles i les curacions, cosa que atreia molta gent.  Va exercir els oficis mes humils, com porter, cuiner, etc. Cap a l’any 1547, arribà al convent d’Orta on va restar de deu a dotze anys (marxà el 1559). Als pocs díes començaren a arribar gent de totes les parts de Catalunya, de Valencia, d’Aragó, de Provença de Flandes…Molts d’ells malalts, cecs, muts, paralitics, tambè grans personatges, prelats, sacerdots i nobles; es parla que un any va arribar a aplegar-se 4.000 persones, per alimentar tantes multituds els queviures escassejaven i anaven molt cars.
El P. Provincial fart de l’exit del frare, del moviment inacabable de gent al covent, li ordenà canviar-se de nom (fra. Alfons) i marxar a Reus, de Reus tornà a Barcelona, allí fou processat per la Inquisició a causa dels seus miracles (any 1560), sense que el poguessin castigar.
El 1565 fou tralladat al convent de Càller (Sardenya), on fèu de cuiner i continuà fent miracles; allì moria  l’any 1567. Fou beatificat el 1711 i canonitçat el 1938. Els franciscans celebren la seva festa el 17 d´abril, I l’Esglesia en general el 18 de març.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.


Original en castellá:

Capítulo X.

Extraordinaria aplicación de Pedro Saputo.

Zotes los padres, zotes los maestros, zotes los vecinos y zote el siglo, más valdría no nacer, o no estudiar nada y vivir solo o irse a los montes si uno supiese que allí había de topar una compañera de trato confortante y recreativo. Dichoso de Pedro Saputo, que aunque dio con muchos zotes supo librarse de ellos y hacerles la higa. Yo, fuera de mi padre... No quiero decir lo demás. Sobre que tengo amigos y amigas del alma que así estoy en mandarlos para zotes, como en creer hombres de pro a los faramallas, charlatanes, embaidores e hipócritas que se nos venden por Licurgos suscitados de la providencia para remediar la España y reformar el mundo.

Había nuestro niño pintor oído hablar al maestro Artigas de autores y libros del arte, y le suplicó al señor cura le hiciese traer cuantos de ellos se encontrasen; y en dos o tres meses tuvo los más de los que entonces se conocían. Púsose a estudiarlos con mucha afición y no menos constancia, y por las mañanas y las veladas pasaba casi todo el tiempo en ello, sin olvidar al mismo tiempo y de ahí a unos días los otros ejercicios, alternando luego el trabajo por horas y aun por días según el rumor o la disposición, porque tenía por máxima el no violentarse nunca ni cansarse en un ejercicio. Conque estudiaba, dibujaba, pintaba, esculpía, torneaba, repasaba la solfa, y tocaba los varios instrumentos que sabía. A su madre le dijo que no fuese más a lavar ropas ajenas, sino que buenamente sirviese en casa a las personas de más estado del pueblo en lo que le pareciese; y que aun esto le daba el corazón que duraría poco tiempo, y entre tanto se fuese tratando con alguna más estimación y decencia.

Por capricho pintó en una tabla un nido de golondrinas en el acto de llegar la madre con el cebo, ya comenzando a echar pluma los pequeñuelos, y la enclavó por la noche desde una ventana en un madero de los que formaban el alero del tejado, que no era alto; y por la mañana muy tempranito lo estaban apedreando los muchachos de la calle desatinándose porque no podían siquiera hacer huir a la madre, y llamándola maldita porque había hecho allí el nido sin verlo ellos. Sintiólo Pedro Saputo, y salió y quitó la tabla, quedando los muchachos corridos por una parte, y por otra riéndose de sí mismos. Corrió la voz y vinieron a ver la pintura infinitas personas; mas él les dijo que no podía verse de cerca, sino en el alero y desde la calle; y así la tornó a poner en su lugar, y todo el pueblo venía a ver aquel prodigio de un niño de catorce años. Que si no se perdiera en su muerte, quizá hubiera sido otro Yalisso, el cual fue un perro pintado en un cuadro con tal perfección, que parecía le representaba rabioso, y costó guerras por haberlo, y al fin, después de muchos tiempos, fue traído del Asia a Roma y dedicado por Augusto César en el Capitolio.

Pintó en aquel año dos salas, una de un beneficiado rico, y otra del hidalgo padre de Eulalia, el cual, para acabar de borrar la memoria de las palabras que dijo a la madre de Pedro Saputo, le hacía más favor que nadie en el lugar. Y en verdad, aunque el niño era tan generoso, no podía olvidar del todo las dos últimas expresiones que usó contra él y su madre; y eso que no comprendía aún toda la malicia que encerraban. Murió desgraciadamente el hidalgo cuando estaba pintando el último lienzo de su sala, que la concluyó no obstante; pero añadió en lo alto dos ángeles en ademán de tender sobre el cuadro un velo blanco de crespón con orla negra. Y puso aún allí otro primor; y fue que en aquellos ángeles hizo el retrato de Eulalia y el suyo saliendo tan bien, que parecía les hubiesen cortado las cabezas y pegándolas a los cuerpos desnudos de los ángeles.

Como ya seguía las reglas del arte y sabía componerlas con la naturaleza, y ésta y aquéllas con su gusto, advirtió entonces muchos defectos en las pinturas de la capilla de la Corona; y pidió licencia para poner un rótulo que declaraban quién las había hecho y la edad que tenía. Pero la obra mejor, la obra de más mérito, y lo dijo él cuando ya no podía equivocarse, fue siempre el nido de golondrinas, el cual le quisieron comprar algunos, habiendo quien le mandó por él hasta cuarenta escudos de oro, que para los conocedores que podía haber en un pueblo como Almudévar, es mucho sin duda. Perdióse, como he dicho, en su muerte, así como otras cosas de mucho primor y valor que había en su casa.

Entre los libros de pintura vinieron también dos en latín y uno en italiano, y dijo: pues yo estas lenguas he de aprendellas. Y con efecto se puso a estudiar la latina, y en una semana aprendió los nominativos y las conjugaciones, porque su memoria era asombrosa. Mas no le permitieron seguir este estudio las dos obras de pintura que tuvo en el pueblo.

Su buena madre recordaba ahora muchas veces la profecía de la gitana, pero callaba por no decir el engaño con que la habían seducido, exponiéndose además a no ser creída, puesto que su honestidad y mucho juicio la abonasen para cuanto quisiese decir en su defensa. Mas después de bien pensado lo dejaba, y resumía todas sus reflexiones en estas cristianas palabras: Dios me perdone aquel yerro y no me dé todo el bien en esta vida.