Pedro de Portugal, nombrado rey de Aragón, conde de Barcelona, por los traidores catalanes.

Pedro de Portugal, nombrado rey de Aragón, conde de Barcelona, por los traidores catalanes. 

(El rey en 1464 es Juan II, hasta su muerte y exequias, y le sucede Ferrando, Fernando II de Aragón, el católico. Otra cosa es lo que hagan los catalanes, que siempre quisieron ir a su bola, y así les fue, les ha ido, les va y les irá, por imbéciles).

Patrocina la entrada el Instituto Nueva Histeria:

COLECCIÓN DE CARTAS ESCRITAS POR LA DIPUTACIÓN DE CATALUÑA,
CORRESPONDIENTES AL AÑO DE 1463.

ADVERTENCIA.

Hasta la última fecha citada, ocho de marzo de mil cuatrocientos sesenta y cinco, en que se aprueba la deliberación tomada en dos del propio mes, ninguna interrupción ha habido respecto al orden cronológico de los actos, sesiones, deliberaciones, correspondencias y demás, aun cuando, ya desde algún tiempo, ha de haberse observado la decadencia del cuerpo que representaba en cierto modo el espíritu del país, y la transformación consiguiente que aquel, por la misma causa hubo de sufrir. Así en un principio se ve obrar a la Diputación con toda su fuerza e influencia; más adelante, cuando los apuros crecen y aparecen defecciones inesperadas, aquel cuerpo se da la mano, como igualándose mutuamente sus poderes, con el concejo de la ciudad de Barcelona, en términos, que al pie de cada deliberación va la aprobación o desaprobación de la ciudad, notándose ya en este caso gran simplificación en lo concerniente a la parte que podría llamarse ceremonial del cuerpo; y por último, se llega ya al extremo de prescindirse enteramente de los individuos que componían los diferentes brazos, cuya asistencia en las sesiones del consejo general era indispensable para votar y deliberar, y se faculta a un determinado número de personas que, representando a la Diputación y a la ciudad, deliberen de común acuerdo con los pocos o muchos diputados u oidores que se hayan mantenido en su cargo hasta la fecha a que antes se ha hecho referencia, siendo de esta clase la última sesión y deliberación con que da fin el registro que concluye en la página precedente, y con la circunstancia, además, de llevar al pie una aprobación de la ciudad, cuando las que la preceden de su clase no la llevan, y de no advertirse al margen, según era costumbre, que las tres personas facultadas para deliberar con las que representan a la Diputación pertenezcan al Cuerpo municipal.
Otras variaciones pueden haberse observado en el decurso de estos importantes hechos, sobre todo en los que empiezan en el tomo anterior, a saber, la desaparición de la correspondencia oficial, desde el agosto del año mil cuatrocientos sesenta y dos en adelante, de modo que desde esta fecha quedan consignadas solamente en los registros las deliberaciones y se prescinde enteramente de toda carta; y luego la reducción del número de sesiones, en términos que, pasado el mes de enero de mil cuatrocientos sesenta y cinco, que contiene un número regular, se reducen las demás a una docena para llegar al julio del mismo año, o acaso al marzo del siguiente, pues hay que advertir, que se encuentra este mes con posterioridad al julio de mil cuatrocientos sesenta y cinco, aunque estas equivocaciones, frecuentes en las últimas páginas, son fáciles de adivinar en los demás casos y quizá se deban en gran parte al copista.
Inducen estas observaciones a pensar si podían haber influido en el ánimo de las personas que dirigían los negocios públicos, en la marcha de estos y por consiguiente en el orden y sistema de administrarlos y regirlos, ya que en todo se observa una transformación decadente, los fatales sucesos que tuvieron lugar durante el año mil cuatrocientos sesenta y cuatro, a saber, el hambre y miseria que se experimentaron en varios puntos del Principado, la inevitable entrega de Lérida al rey don Juan, la concordia entre este y don Juan de Beaumont, la batalla de Calaf, donde el condestable de Portugal, el mismo que habían aclamado por rey los catalanes, quedó vencido y derrotado,
mientras que hubieron de pasar al cautiverio la mayor parte de caudillos que representaban y defendían los principios proclamados por la Diputación; o por otra parte, si, para adoptar otro sistema menos complicado en la formación de los registros, se prefirió, desde la fecha ya citada anteriormente, separar toda la correspondencia de las actas y con ella arreglar otra colección especial de cartas, instrucciones etc. Por lo primero no sería de extrañar que los papeles concernientes a una causa vencida quedaran acaso en cierto desorden, y hubiera poco interés en coordinarlos o salvarlos: así se encuentra el único registro de cartas a que se alude presentando la fecha del primer documento que encierra, posterior de un año a la que lleva la última carta transcrita en el tomo precedente, y así se observa en la última página de aquel empezada una
carta que no concluyó, de manera que por ello no puede deducirse si faltan solamente folios al registro o si se extraviaron el volumen de cartas pertenecientes al tiempo intermedio que se indica y los que tal vez seguían al único salvado; y de lo segundo, ninguna duda puede quedar ya al lector, cuando el tomo que se conserva ofrece una serie no interrumpida de cartas, que guarda riguroso orden cronológico, con la particularidad de ser estas solamente las emitidas por la Diputación, y no a la vez las emitidas y recibidas, como se había practicado en los registros anteriores, cuando se copiaban al pie de las deliberaciones, lo que cuando menos revela un nuevo plan o sistema.
Este interesante volumen de correspondencia es el que ofrecemos, pues, a los lectores, con la idea de proporcionar todos los datos que puedan contribuir a
poner en claro la turbulenta época en que reinó don Juan II, y de aglomerar materiales, aun cuando fueron inconexos (inconnexos) entre sí, para formar un conjunto diplomático sobre la misma época, con ayuda del cual, (conforme ¡remos acreditando en lo sucesivo,) pueda después el historiador trazar con toda imparcialidad y fácilmente el cuadro de los sucesos, y presentar a los que en ellos intervinieron con los grados de mérito o culpa que desapasionadamente se les deban atribuir. Sin apartarnos, por consiguiente, del sistema adoptado (odoptado) en todos los tomos ya publicados, y trasladando el volumen con la exactitud que corresponde, esto es, sencillo como puede serlo un copiador de cartas, sin que le preceda advertencia, portada o prefacio alguno, daremos principio por la primera carta que encierra, cuyo contenido es como sigue.

Al molt alt e excellent senyor lo Rey de Portugal et cetera.
Illustrissimo e Serenissimo Senyor. Rebuda ab degut honor la letra de vostra excellencia scrita en Lisboa a VI de juliol prop passat e oyda la creença en virtut de aquella explicada per Alonso Periz apres la demostracio de bona voluntat e amicicia que vostra Altesa e los Illustrissimos Reys predecessors de aquella haveu e han hagudes als serenissimos Reys Darago de loabla memoria e a aquest Principat de Cathalunya e ciutat de Barchinona havem compres vostra senyoria haver enuig de les diferencies suscitades entre lo Rey don Johan e lo dit Principat per les quals remediar e pau e concordia procurar de bona voluntat se ofer intercessora mediadora e tractadora a efecte de esser restituhit lo dit Principat al dit Rey don Johan ab integracio de leys e libertats e seguretat de persones e bens e a la fi concloent que si fer no ho volem vostra celsitut enten valer al dit Rey don Johan avoncle seu contra los dits Principat e ciutat. Venints al fet de la resposta Senyor molt alt nosaltres som be certs de la amicicia e bona voluntat dessus dita e semblantment aquests Principat e ciutat tota via son stats afectats al servey de vostra Excellencia a la qual fem gracies infinides de la tramesa del dit embaxador e molt mes de la predita oferta la qual si en temps opportu venguda fos haguerem tant accepta quant de Rey o altre senyor del mon com aquell per lo qual desijam fer totes coses possibles lo dit empero Rey don Johan contra leys divines e humanes ha talment tractat lo dit Principat que fahent si matex e sa posteritat indignes de la senyoria ha covengut per restauracio de la cosa publica haver aquells per enemichs. E per que algun tant la Magestat vostra haje noticia de les coses jatsie aquelles amplament al dit embaxador sien stades narrades encara certificam vostra gran senyoria que feta per lo dit Rey don Johan contra tota umanitat e pietat capcio de la persona del Illustrissimo don Carles de gloriosa recordacio fill seu e cosingerma de vostra Altesa lo qual de obediencia honesta vida e conservacio ab compliment de moltes virtuts ere singularment dotat amich de Nostre Senyor Deu fahents testimoni los grans e maravellosos miracles que continuament se manifesten per merits del dit glorios don Carles lo dit Principat per satisfer a la fidelitat a que ere obligat la qual altrament salvar no podie com apres los dies del dit Rey don Johan la successio pertangues al dit don Carles primogenit seu ab molta pertinencia per mija de solemnes embaxadors prostrats ab scampament de moltes lagremes suplica e primerament de gracia e clemencia e apres de justicia insisti molt umilment per la sua liberacio fahents per aço molts actes deguts e permesos segons leys libertats e practiques del dit Principat los quals apres per lo dit Rey don Johan foren loats e approvats e ratificats ab composicio de certa capitulacio per ell e per lo dit Principat fermada solemnament jurada tirant a efecte daquiavant no poder recaure algun inconvenient entre lo dit Rey don Johan e dit don Carles fill seu ne lo dit Principat e singulars daquells. Seguida empero la mort del dit don Carles encontinent los dits cathalans usants de lur innata e intacta fidelitat ab gran amor e devocio demanaren e reberen en primogenit don Ferrando fill del dit Rey don Johan e per la sua edat admeteren en tudriu la Reyna dona Johana muller sua tot aço empero no obstant lo dit Rey don Johan retenint vers si odi contra los cathalans per destruir aquells e lurs leys e libertats hasta aliança ab lo Christianissimo Rey de França e per major eficacia de portar a fi son proposit proposit liura e mes presonera en poder de sos enemichs la virtuosissima
princesa filla sua e dona o enpenyora al dit Illustrissimo Rey de França los comdats de Rossello e de Cerdanya qui son membres units e indissolublament
agregats al dit Principat segons per lo dit Rey don Johan e sos predecesors en lo introhit de lur regiment ere stat solemnament jurat. Ignorant e no cogitant lo dit Principat tals incidies alienacions e mals tractes com aquells qui de la promesa fe jurament e paraula reyal confiaven los dits Rey don Johan dona Johana don Ferrando fidelissimament solien no resmenys tracta ab intervencio de la dita Reyna dona Johana tudriu certa cedicio e o conjuracio en aquesta ciutat de Barchinona per matar nosaltres e los consellers a qui lo carrech de la cosa publica es comanat e altres gents daquella e procurar cautalosament comocio dels homens vulgarment dits de remença prenents color de no esser tenguts no voler paguar a lurs senyors los drets e servituts que habien acostumat als quals homens asigna per capita hun pages qui ab bandera reyal oficials e gran exercit e ma armada insolta lo dit Principat per les quals causes precedints diverses embaxades a la dita Reyna axi en la present ciutat de Barchinona com en la ciutat de Gerona on apres ana suplicants fes cessar los dits actes comocions tant tameraris e de irreparable perill fou per la dita Reyna apres molts tractats respost que hi havie fet e faye lo possible axi ab provisions e manaments en scrits com altrament pero que los dits homens aquells e aquelles no volien obtemperar la qual resposta encontinent per nosaltres e los dits concellers no volents tals carrechs a la corona Reyal fossen fets per los dits homens en no optemperar los manaments reginals e per conservacio del patrimoni Reyal e cedar tals comocions e perills fou delliberat fer exercit de gent a cavall e a peu per asistir als oficials de la dita Reyna en fer optemperar sos manaments e castigar los culpables e axi fou fet e notificat a la dita Reyna del qual exercit fou capita lo comte de Pallars lo qual anant per la dita raho a la dita ciutat de Gerona per oferir se a la dita Reyna hague en contra dels dits homens de remença per celada que ells molts en nombre e hun cavaller de casa de la dita Reyna ab certa gent a cavall li havien mesa en lo cami e per gracia divina aquells rompe e desbarata e com fon prop la dita çiutat volent fora aquella atendar lo dit exercit per que no fos feta novitat alguna la dita Reyna qui ja tenia sos conceptes e tractes fets mana tancar les portes e feu acometre lo dit comte e la sua gent de ballestes e altres municions donant occasio de venir a les armes e los matexos dies lo dit Rey don Johan continuant la ruptura de la dita capitulacio per executar lo seu sinistre proposit e no volent se recordar dels grans serveys ampliacio exaltacio que lo dit Principat per sa amor e fidelitat havie fets al dit Rey e als gloriosos Reys passats entra lo dit Principat ab molta gent darmes cremant viles e lochs matant rescatant e robant homens dones e infants e apres pochs dies entraren les gents darmes de França en nombre de passats XIIII M. Pensar pot vostra Magestat aquestes coses eren de luny pastades e concertades per esser tot succehit en uns matexos dies car altrament fer no ere possible ab les quals gents franceses la dita Reyna e don Ferrando se mesclaren e lo dit don Ferrando armat e com a cap del exercit entrevenie e present ere en les execusions crueltats e inhumanitats ques fahien. En apres lo dit Rey don Johan ab son poder se ajunta ab la dita Reyna don Ferrando e francesos ab tots ensems tingueren siti per hun mes sobre aquesta ciutat per terra e per mar e discorregueren moltes parts del dit Principat cremants e destrouints prenents matants e rescatants viles castells lochs homens dones infants e esglesies ab gran inhumanitat e crueltat. Per les quals causes dessus dites e altres moltes lo dit Principat havent per indignes los dits Rey Reyna don Ferrando e posteritat lur de la Senyoria proclama en e per senyor lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella a la corona del qual pertanyie. En axi que ni un sol moment sens Rey e Senyor star no fou nostre proposit. Si lo dit Illustrissimo Rey de Castella volia lexar e o de la sua corona segragar lo dit Principat segons pot esser cregut (vaya breva nos hubiese caído, y vaya pufo para Castilla, JA JA!!) tota via aquest Principat recorrera a Senyor pertinentment e deguda com loablament a acostumat car
huncha (nuncha, nunca; may, mai) fou ne sera sens senyor unit e ans sotz domini de Rey governat e regit vol esser. Adonchs vostra gran senyoria en ses eponderades les coses dessus dites les quals en fet e scriptura e la mes part son notories a Deu e al mon compendra nosaltres e lo dit Principat no haver fet alre que lo degut e que odiava la voluntat cupiditat de regiment bens oficis ne altres utilitats nons ha induhits mas sola necessitat de restauracio de la cosa publica a la qual apres Deu inmediadament e primer en orde stam obligats testificant ho la sacra scriptura ne duptam prosseguints tanta justicia a la qual com dessus es dit nos obligua la fidelitat e encare deute de caritat en respecte de la liberacio del dit don Carles cosingerma de vostra Magestat lo qual per levar li la succecio ere detengut. Vostra merce haura per loablas les coses per nosaltres fetes e no solament cessara fer guerra com a Rey virtuos e de molta prudencia dotat ans encara procurara tota indemnitat al dit Principat lo qual sempre sera dispost fer tots serveys possibles a vostra excellent senyoria la qual Nostre Senyor Deu mantingue e prosper longament segons desige. Scrita en Barchinona a XXVII de septembre del any MCCCCLXIII.
- De vostra excellencia devots servidors qui en gracia de aquella se recomanen los deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya.
Domini Deputati et consilium mandaverunt mihi Anthonio Lombard. 

En nom de Deu sie e de la gloriosa Verge Nostra dona Santa Maria e del benaventurat cavaller mossen Sant Jordi e de madona Santa Eulalia cors sant de Barchinona e de tots los sants e santes del Peradis.
Instruccions per los molt reverent egregi nobles e magnifichs senyors deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya fetes entrevenint consentint hi la ciutat de Barchinona al honorable mossen Francesch Ramis ciutada qui ab les dues gualeas (galees, galeres; galeras) patronejades per lo honorable En Rafel Julia de lur ordinacio va vers lo regna de Portugal per les coses devall scrites.
Fara donchs lo dit mossen Francesch Ramis tota sa diligencia les dites dues gualeas se transfiren en lo dit regne com abans poran squivant totes terres e parts de les quals algun impediment haver pogues e stant tota via molt recelos en no exir presencialment en part alguna fins a tant sie al loch (loçh) hon haura necesariament explicar la creença que sen porte e demostrant en totes coses esser gualeas de cossaris e provehints nos puixe haver lengua dell ne dels negocis per que es trames.
E com lo dit sera en lo regna de Portugal fara exir en aquella part que li semblara algun home de recapte e discret lo qual en cauta manera se informara on se trobe lo Illustrissimo don Pedro de Araguo al qual si vist li sera trametre la dita o altre persona feel ab letra o altre senyal denunciant li en gran secret la sua venguda e suplicant lo vulle dispondre si matex en poder oyr comodament e a ple lo dit mossen Ramis.
Pervengut lo dit mossen Francesch Ramis lla hon sera lo dit Illustrissimo Don Pedro Daraguon ab aquella millor gravitat e gest de homenia que pora e sabra
dira a la sua senyoria com los deputats e consell e representants lo Principat de Cathalunya se rechomanen en gracia sua e liurar li ha la letra de creença que sen porte intitulada al Illustrissimo e virtuos senyor Don Pedro de Araguo en virtut de la qual apres que sia legida suplicara la sua senyoria li vulla donar audiencia e a soles e axi apartats lo dit mossen Francesch Ramis splicara afectualment unes tals o semblants paraules.
- Illustrissimo e virtuos senyor. No deu ser ignorat per vostra senyoria que temps ha lo dit Principat Cathalunya es viduat de Rey e senyor. (Juan II está bien vivo, y el heredero, príncipe Fernando o Ferrando, futuro rey católico)
E per quant los cathalans uncha han haguda intencio ne voluntat sens rey e senyor viure com sempre han acustumat e molts princeps e senyors hajen acostament a la successio entre los quals es vostra Illustrissima Senyoria.
Per ço los dits deputats e consell me han trames a aquella per saber on a nostre Senyor Deu los plasent ells recayguesseu en voluntat e delliberacio de haver vostra Illustrissima Senyoria per Rey e Senyor si acceptaria la senyoria e si seria en disposicio decontinent anar en Cathalunya.
- E si lo dit virtuosissimo S. decontinent ho apres passat algun intermedi de temps respondra esser content e de fet dira ell acceptar e voler anar la hora lo dit mossen Francesch Ramis suplicara aquell li placie manar fer venir devant les gents de la sua senyoria de la sua cort o altres que alli seran si a la sua Senyoria plaura e o volra lo dit mossen Ramis en presencia de tots retirat ab pertinent composicio de persona atras per spay de VIII o X passes en la millor manera que pora tornantse acostar al dit senyor ans que del tot sie ab ell fara reverencia ginoll ficat no pero a terra e apres acostar se ha mes aginollat a terra besarli ha la ma com ere acustumat als predecessors e gloriosos Reys de loabla memoria dient unes tals o semblants paraules. - Molt alt e molt excellent Senyor. Los deputats e consell representants lo vostre Principat de Cathalunya se rechomanen en gracia e merce de vostra alta Senyoria han me liurada aquesta letra.
- E besada primer metra li en la ma aquella intitulada Al molt alt e molt excellent senyor lo senyor En Pere per la gracia de Deu Rey Daraguo et cetera comte de Barchinona et cetera.

https://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_de_Portugal,_conde_de_Barcelona (wikitrolas, mentiras, y gordas, y más wikitrolas.cat)

//

E legida la dita letra lo dit mossen Francesch Ramis demanara alli (al) dit senyor si sera plasent a la sua celsitut que explique les coses que ha dir en presencia o a part de les dites gents e seguint la voluntat del dit Senyor Rey lo dit mossen Francesch Ramis de part dels dits deputats e consell explicara a la sua excellencia que com los cathalans lo demanen el amen per senyor e stiguen ab grandissimo desig veure la sua reyal persona la qual divinament inspirats sempre han tengut e tenen en les visceres com aquella qui vertaderament devalle de la massa dels Reys Daraguo e a la qual pertany la Senyoria li placie decontinent se reculle en les dites gualeas per venir en lo dit seu Principat e dominar aquell e pendre e haver la universal senyoria qui li sta aparellada suplicant e ab paraules pertinents e accomodes requerint ne virilment la Sua Magestat. Certificant lo dit mossen Francesch Ramis la clemencia sua que per los dits deputats e consell e altres cathalans es axi ferventment e de amor natural volguda demanada e desijada fins als petits infants que es cosa incredible. E per ço placie a la sua clemencie se reculle decontinent tant per seguretat de la sua reyal persona e visitacio de sos fidelissimos vassalls e institucio e ordinacio de la sua reyal casa quant per subvenir a les necessitats occorrents al dit seu Principat qui sta vexat a causa de la guerra narrant lo dit mossen Francesch Ramis al dit Senyor Rey aquelles de les particularitats de la guerra e del stament del Principat e altres coses que li semblara e persuadint e solicitant tota via ab pertinents humiltat e paraules la sua altesa opportunament e si master sera importuna de recullir se a venir de part deça al mes prest que puixe com en la trigua porien succehir grans contraris e inconvenients. E on la sua Altesa metes en noves lo dit mossen Francesch Ramis de la proclamacio del serenissimo Rey de Castella dira e respondra que com la sua Altesa sera presencialment en lo dit Principat li sera dada tal raho de totes les coses que la sua Magestat ne sera contenta com a virtuosissima que es.
E si possible sera lo dit mossen Francesch Ramis fara e procurara per son poder lo dit Senyor Rey vingue acompanyat axi de gents com de fustes al mes que pora com en la custodia de sa reyal persona vage tant com per los tots es pensat e on axi facilment fustes nos puguessen haver vingue en nom de Deu ab les dites dues gualees precipitant la venguda com mes pora.
E jure lo dit ambaxador a Nostre Senyor Deu e als sants quatre Evangelis qui directament o indirecta publicament ho amagada per si ne per altres no procurara alguns oficis beneficis o altres utilitats gracies del dit Senyor Rey a obs de ell dit ambaxador ne de altres qualsevol persones ne entendra en altres coses sino en les dessus dites. Data en Barchinona a XXVII de octubre del any de la Nativitat de Nostre Senyor Deu MCCCCLXIII. - M. de Montsuar dega de Leyda.
Domini deputati et cetera. 

1464:
7 DE FEBRERO.

Deliberación.

Fou deliberat e conclos que les persones derrerament eletes en fet den Rafel Julia axi com havien lo poder ab referir sie sens referir e encare de nou donaren poder a les dites persones que ensemps ab los senyors deputats vegen e apunten ço que demane lo dit Rafel Julia per lo viatge que ha fet ab les dues galees portant la Magestat del Senyor Rey e se informen de les coses e façen conclusio que deu haber per lo dit viatge tot sens referir. E per que lo artiacha Çariera ere hu de aquelles dites persones eletes e de present es fora la ciutat de Barchinona elegiren en loctinent seu lo honorable mossen Johan Comes canonge.

Aprobación posterior de la ciudad.

A VIII del dit mes de fabrer los honorables consellers e consell de XXXII e XVI loaren approvaren e consentiren a la dita delliberacio.

8 DE FEBRERO.

I.

Deman jo Raphel Julia al Principat de Cathalunya per part del qual mossen Pere de Belloch mossen (se lee Authoni) Anthoni Lonch En Pere Julia stant lavors consellers En
Barthomeu Costa e Nanthoni Lombart notari de la casa (de la Diputacio) me prometeren hem donaren paraula degues ab les mies dues gualeres e berganti anar en Portugal per portar la Magestat del Senyor Rey ab les quals galeres munta En Franci Ramis per ambaxador al dit Senyor Rey. E volgueren los sobre dits que per la dita anada jo prestas sagrament e homenatge al dit Principat de Cathalunya de star a ordinacio per la dita materia del dit Franci Ramis lo qual sagrament jo liberament presti al dit Principat aço perquen stigues ab lanimo per reposat. E parti de la plage (playa; platja) de Barchinona a XXX del mes de octubre e son arribats an Barchinona ab lo dit Senyor Rey a XXI del mes de janer que son dos mesos XXIII jorns çensa que apres les dites galeres son stades vengudes son stades continuament e stan a tota ordinacio del Principat. E la una de les quals galeres es apres de la dita venguda anada de ordinacio
del dit Principat per lavar e aportar labat de Montserrat. E munten los dits tres mesos a raho de CCCC lliures per galera axi com primer jo comptava que son …. II M CCCC lliures.

II.

Item demana lo dit Raphel Julia que ha hagut lexar en Santa Maria del Porto en Castella D quintars de pa e les coses seguents. Aço per tant com lo dit Senyor havent deliberat de present muntar e partir fonch deliberat lexar quant ere en terre per fer nostre bon viatge que valia los dits D quintars …. CCCLXXV lliures.

III.

Item mes que per la dita causa de la dita prompte anada lexi en terre en Santa Maria del Porto En Jutglar per comprar algunes coses necessaries per galera CL dobles e C crusados que valen …. CCXXV lliures.

IIII.

Item una anchora.
Item un tonell doli.
Item IIII^e tonells de vi.
Item IIII botes de vinagre.
Item IIII dozenes de lances de peres.
Item dos caps plans.
Item dues gumenes.
Item XX quintars de seu. (segó, sego, pera fer pa de segó)
Valen les dites coses …. CCL lliures.

V.

Item demana lo dit Raphel Julia al dit Principat que vulla haver sguart als grans perills que lo dit Raphel Julia ha passats en lo dit viatge cuydantse perdre en la costa de Castella donant a trevers ab la una galera de la qual perde lo palament los placia vuyllen fer aquella gracia e smena que condigna al servey fet los aparegua.

VI.

Item demana que ha perdut en lo dit viatge hun berguanti ab XVII homens qui nagaren lo que conexeran.
VII.

Item demana lo dit Raphel Julia li fonch promes degues nos dar XXX companyons mes avant daquella que ordinariament aportava lo sou dels quals me fonch ja paguat per dos mesos ab la macio restant esser satisfet per XXIII jorns que a raho de IIII florins lo mes son .... XXXXVIIII lliures.

VIII.

Item per la macio dels dits XXX companyons a raho de X diners lo jorn son …. XXX lliures.
(página 18 del pdf ilegible, 12 del libro en papel)

per los dits dos mesos axi en panatica com en diners o altres coses. Exceptat ço que li fou dat per los homens de cap que de mes de lacustamat havie portar ab quascuna de les dites galees per fer lo dit viatge. E aximateix excetades aquelles XXXX o L lliures que
foren dades al dit Julia per confits sera gingebre vert polvora de duch e altres menuderies que sen porta per servey del dit Senyor Rey.
En les coses contengudes al segon e terç capitols posaren scilenci com aquelles que no procehien de justicia segons a tots fou vist.
Quant al fet de la anchora tonell doli IIII tonells de vi IIII botes de vinagre IIII dotzenes de lances de peres dos caps plans dues gumenes e XX quintars de seu dixeren concordablament ques deu sobreseure quant a aço fins tant lo dit Jutglar sie tornat e llavors aquell oyt sera pensat que es fahedor.
Al V capitol dixeren que lur potestat no se sten a remunerar e per conseguent noy podien provehir.
Al VI capitol dixeren que no fou concordat anas berganti al dit viatge e si anat ni ha ere armat de la gent de les galees per les quals se pague lo sou e per ço no li taxaren res per lo dit berganti.
Quant al VIIe e VIIIe capitols deliberaren que sien pagades al dit Julia les dues quantitats en aquells scrites prenents suma de LXXVIIII lliures X sous per sou e messio dels dits homens de cap per XXIII jorns que han servit mes dels dos mesos per los quals ja foren paguats com les dites galees foren expedites.

Aprobación posterior de la ciudad.
A X de febrer del any Mil CCCCLXIIII los honorables consellers e consell de XXXII e XVI loaren e approvaren les dites coses delliberades per les persones a qui aquelles eren remeses ey consentiren.

19 DE MARZO.

Deliberaciones.

Per tots los demunt dits concordablement fou feta deliberacio e conclusio que sien prestades al Serenissimo Senyor Rey En Pere huy benaventuradament regnant dues de les galees que lo General ha e te a la Taraçana a tres anys del die present a anant comptadors ab la ferrera tanta com se trobara en poder del dit General. E que sie prestada sens calament ne fermançes sino a sola confessio e promissio de esser restituides passat lo dit temps per lo dit Senyor Rey. Ab aço empero que los deputats no puixen comprar res qui fallegue a la dita ferrera e o als buchs exarcia e altres forniments de les dites galees.
Item que la Magestat del Senyor Rey sie suplicada que dels diners a sa Altesa liurats o liuradors per los deputats e concell qui en los dies passats foren destinats per al socors de la vila de Cervera façe contents Menant de Beamunt Johan Darmendaris e altres qui
demanen pagua per haver trabellat e vaguat en socorrer la dita vila de Cervera com sie vist esser molt rahonable ells sien contentats e satisfets dels dits diners a aço assignats dels quals la major part reste encara alvirar al dit Senyor Rey.
Item que los deputats presents e sdevenidors hajen facultat e potestat de ordonar e fer publicar qualsevol prohibicions e crides que vistes lus seran a utilitat del dret novament imposat sobre la sal axi en no permetre que la sal venedora en nom del General no sie revenuda per revenedors com en totes altres coses als dits deputats ben vistes a tota lur voluntat per utilitat del dit dret e per squivar fraus.
Item que mossen Bernat Tor mossen Johan Colom e Francesch del Bosch vegen lo carrech dat en los dies passats al honorable En Johan Benet Çapila ciuteda e En Nicholau Bernat de veure letres e posar bollatins. E apunten si deuen esser paguats o remunerats e ho refiren al present consell.
Item que los prop dits tres ogen lo honorable mossen Jacme Segur canonge de Tortosa del que demane per lo reschat que ha hagut paguar als enemichs quil prengueren anant en Leyda trames per los deputats e consell per negocis del Principat e encara per les grans despeses que diu haver fetes e treballs e perills de mort passats per la raho dessus dita e vegen si deu haver pagua e remuneracio e del que apuntaran façen relacio al present consell.
Item que les prop dites tres persones vegen una suplicacio lo dia present dada per mossen Jacme Carbo caveller e les coses en aquella contengudes e se informen de aquelles e les apunten e lur apuntament refiren al present consell.

Aprobación posterior de la ciudad.

A XXIII de març del dit any Mil CCCC sexanta quatre los honorables consellers e consell de XXXII loaren approvaren e consentiren a les dites deliberacions exceptat lo que concerneix la imposicio del dret de la sal sobre lo qual los dits consellers hagen informacio dels senyors de deputats sobre certs contraris occorrents al dit consell. E elegi sobre los caps en los quals ha remissio de persones los seguents ciuteda Luis Ros mercader Nicholau Julia artiste Pere Prats specier Bernat Beatriu cotoner. 

//

https://archive.org/details/opsculosliterar00meligoog/page/n14/mode/2up

Referencias de la wikitrolas:

http://blog.museunacional.cat/es/pedro-de-portugal-rey-de-los-catalanes-1464-1466-un-principe-maldito-redimido-por-el-arte/

Albert Estrada-Rius

Pedro IV, llamado «El Condestable de Portugal», Pacífico, 1464-1466

Las efemérides son un buen pretexto para rememorar hechos históricos o bien para recordar a personajes olvidados. Este año se celebran 550 años de la muerte de un infante de la casa real de Portugal, de nombre Pedro, que llegó a reinar en Cataluña entre 1464 y 1466 con el nombre de Pedro IV. (También el mes que viene se podría nombrar a Carlicos Puigdemont como Rey de Catalunya, Karles Puigdemont I el caganer).

Ver moneda de Pedro IV de Aragón, el ceremonioso,
(Pedro IV enciclopedia aragonesa)

numismática mramos Pedro-iv-de-aragon-el-ceremonioso-florin-perpinan

Falsificadores de moneda en Aragón o sin licencia

El contexto en el que accedió al trono fue el de la guerra civil (1462-1472) de las instituciones representativas de Cataluña –el Consell de Cent y la Diputación del General de Cataluña– (ninguna Generalitat, pero generalitats y General sí, y república también, pero con rey aragonés o franco, no la republiqueta esa ilegal) contra el rey «legítimo» Juan II de Aragón. Por esta razón, una vez éste recuperó el trono y se acordó la paz, el difunto Pedro pasó a ser considerado un rey «intruso» y todas las partes procuraron olvidarle.

La cualidad del legado patrimonial del soberano que ha llegado a nosotros, a pesar de que su reinado fue corto y el contexto convulso, justifica que el Museu Nacional d’Art de Catalunya se haya implicado en la divulgación del personaje y de su obra. Primero, con la preparación del seminario «La moneda de un rey proscrito: Pedro IV en Cataluña» y, este otoño, con la organización de la jornada de estudio «Pedro de Portugal, rey de los catalanes: memoria y patrimonio».

Carta del rey a los  «Consellers» de Barcelona con firma autógrafa. Foto: AHCB

Pedro era miembro de la familia real portuguesa y, por vía materna, nieto del último conde de Urgel, Jaime II. Su linaje arraigaba con el de los soberanos de la casa de Barcelona. Por esta razón, los catalanes levantados contra Juan II –hermano y sucesor de Alfonso V de Aragón y padre de Fernando II el Católico– le proclamaron rey.

El Condestable era un joven príncipe tan culto y refinado como perseguido por el infortunio. En el atardecer de la Edad Media y el nacimiento de la modernidad el humanismo magnificaba la melancolía y hacía bandera de ella. Pedro, hijo del regente de Portugal caído en desgracia y muerto en batalla, fue desposeído de la maestría de la orden de Avís y del cargo de Condestable; sufrió exilio en la culta corte de Castilla y allí escribió tres obras literarias de cualidad notable; adoptó como divisa personal, siguiendo la moda de la época, el «Paine pour joie» y la imagen alegórica de la rueda de la fortuna. En el inventario notarial levantado a su muerte se recogen objetos preciosos de todo tipo, en los que había grabado, pintado, esculpido o bordado, casi de manera obsesiva, su emblema.

Fragmento de «Satira de infelice e felice vida» de Pedro de Portugal. Colección particular

Como monarca utilizó ampliamente las manifestaciones artísticas para proyectar sobre los nuevos súbditos la imagen personal de un rey culto y decidido. A pesar de la penuria económica imperante en un período de guerra, se esforzó en invertir dinero en la reforma del antiguo Palau Reial Major de Barcelona y encargó obras a los mejores artistas coetáneos, demostrando un gusto exquisito. Hoy aún se conserva el retablo  que encomendó a Jaume Huguet para ornar la capilla real y que dedicó a la Epifanía, en una sutil exaltación de la monarquía que encarnaba, y donde es posible que aparezca retratado en la figura del más joven de los magos. Igualmente se conservan varios dinteles de piedra ornados con su divisa esculpida.

Jaume Huguet, Retablo del Condestable en la capella palatina de Santa Ágata (MUHBA). Foto: Amador Álvarez CC-BY-SA-3.0.

Detalle del retablo anterior con la escena de la Epifanía con el supuesto retrato del Condestable

También utilizó el ofrecimiento de obras de arte –en las que nunca olvidaba colocar su famosa divisa– a algunos santuarios para demostrar su carácter de príncipe piadoso. Así, se conserva la corona que regaló a Santa Maria de Castelló d’Empúries, actualmente en el Museu d’Art de Girona, y consta que también regaló, después de enriquecerla, la fastuosa cruz de los condes de Foix –hoy perdida– a la Virgen de Montserrat.

Como gobernante mandó acuñar una nueva, bonita y fuerte especie monetaria de oro que, por razones propagandísticas, denominó pacífico. Recientemente, la Generalitat de Catalunya ha adquirido una de estas raras monedas y la ha depositado en el Museu Nacional donde está expuesta.

Dintel de ventana con la divisa del Condestable procedente del Palau Reial Major de Barcelona. MUHBA (MHCB-9150)

Dintel con la divisa del Condestable procedente del Palacio Real Mayor de Barcelona, ​​hoy en el patio del Palau del Lloctinent. Foto: Albert Estrada-Rius

El infortunio del príncipe hizo que perdiera demasiadas batallas y culminó con su prematura muerte a los 37 años en Granollers. En esta población se conserva la memoria de la casa –Palau dels Tagamanent o casa del Conestable– donde murió, el 29 de junio de 1466. Según sus disposiciones, fue enterrado en la iglesia de Santa Maria del Mar. En el libro de las solemnidades de Barcelona se describe el recorrido del séquito fúnebre y la vistosa y ruidosa ceremonia caballeresca del «correr las armas» que tuvo lugar en la plaza del Rei. La gastada lauda de mármol blanco que se le atribuye se conserva bajo el órgano de la basílica y muestra al rey –extrañamente desprovisto de los atributos de la realeza– con un libro en las manos. Su espada, símbolo supremo de la Justicia y de la protección armada que se esperaba de un monarca, se conserva en el tesoro de la Catedral de Barcelona. Ni que decir tiene que esta pieza extraordinaria, que va cautivó al poeta Juan-Eduardo Cirlot, también ostenta la mítica divisa.

Joan «lo florentí». Espasa del Conestable . Tresor de la Catedral de Barcelona

No existe mejor manera de terminar esta evocación de una figura poco conocida que invitar a los lectores a recorrer los espacios y las calles de Ciutat Vella en los que se movió este príncipe. Un itinerario histórico y artístico que empieza en el Saló del Tinell del Palau Reial, pasa por la capilla palatina de Santa Àgata y por su retablo, sigue por el patio vecino del Palau del Lloctinent, donde reposa uno de los dinteles pétreos con la divisa del Conestable, continúa por el tesoro de la catedral y acaba delante de su tumba en Santa Maria del Mar. Parta aquellos que quieran continuar, el viaje puede seguir hacia Granollers para contemplar la casa donde murió y hacia el Museu d’Art de Girona donde se guarda la corona que dedicó a la Virgen.

Lauda sepulcral del Condestable a Santa Maria del Mar. Foto Albert Estrada-Rius

Albert Estrada-Rius

Gabinet Numismàtic de Catalunya

1.  Pedro de Portugal, rey de los catalanes (1464-1466) ¿Un príncipe maldito redimido por el arte?, Museu Nacional d'Art de Catalunya, 17 de noviembre de 2016
2.  Ferrán Soldevila (1962), Història de Catalunya, volumen 3, Editorial Alpha, pág.760
3.  S. Sobrequés, Catalunya al segle XV, Editorial Base, Barcelona, 2011, p. 129.
4.  Isabel Rivero (1982), Compendio de historia medieval española, Ediciones AKAL, pág.268
5.  [http://www.academia.edu/3668039/Los_discursos_científico_y_amoroso_en_la_Sátira_de_felice_e_infelice_vida_del_Condestable_D._Pedro_de_Portugal Eukene Lacarra, Los discursos científico y amoroso en la Sátira de felice e infelice vida del Condestable D. Pedro de Portugal.
6.  Sátira de felice e infelice Vida, Pedro de Portugal.

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.

Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans. 

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!

Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!

Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.

La vinya de Companys i Aragai.

En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.

La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.

Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.

Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.

Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.

Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.

És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.

Aquest és el panorama actual.

Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.

La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.

S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.

Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.

A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.

L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.

Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.

Josep M.a Rendé.    

     

“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.

Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.

Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.

Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”

L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.

No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.

Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.

No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)

És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!

Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.

Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.

Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).

Cara. - Els nostres lectors no han d'oblidar els noms de les cases que hi anuncien.

Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)

Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.

Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.

Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:

Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 

Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.

Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.

Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.

JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.

II.

L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.

Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.

Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.

Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.

Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.

Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 

Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.

La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.

No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

RAMPONT.

Senyor Governador...

(Tot en mayúscules.)

NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 

FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.

Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.

I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”

Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.

Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.

I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”

Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.

I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.

Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

B. Bono i Barber.

DE LA NOSTRA HISTORIA.

La primera conquista de les Balears.

Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.

Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.

Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.

De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.

Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.

A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.

No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.

Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.

La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.

Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.

Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.

Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.

Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.

“Nosaltres Sols!” de Gavà.

“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.

“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.

“Nosaltres Sols!” de Cornellà.

Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.

“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.

“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.

Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.

El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.

El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.

La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.

A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.

Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.

Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.

Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.

L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.

L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...

Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...

Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.

Pàgina 4.

Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 

Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.

Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.

I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.

A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!

Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.

Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.

Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.

Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.

Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.

Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.

Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 

Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!

J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.

Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.

Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.

Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.

Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.

Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”

Delegació de Sant Boi del Llobregat.

EL CONSELL DIRECTIU.

Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.

I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.

Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.

Quina és la causa d'aquest avenç?

Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.

Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.

“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.

Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.

Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.

¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!

Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!

Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.

I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.

L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.

Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.

Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.

…

“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.

Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.

Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.

Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.

Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 

Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 

A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.

J. DE C.

              

Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*

Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.

Suma anterior Ptes. 383,45

Un nacionalista 2, -

A. S. de C. 5, -

Un Cervelloní 3,-

Separatistes de Solsona 9,-

Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia

Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-

Martrus 0,50

Camps 0,50

Asther 1,-

Calvo 1,-

Dominguez 0,50

Cañissar 0,50

Roca 1,-

Alexandre Salabert 0,50

T. S. T. 0,25

Un Separatista 1,-

Puig de fàbregues 1,-

Pere Valldeperes 2,50

Aguilar 2,-

Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.