Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 12 de abril de 2026

Razo, Raso, Ratio, Raxio

Razo, Raso, Ratio, Raxio, s. f., lat. ratio, raison, sens, bon sens.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 243.

Razos destrui, razos bat, razos pen,

Per que val pauc razos ses chauzimen.

Pons de Capdueil: Us guais.

Raison détruit, raison bat, raison pend, c'est pourquoi vaut peu raison sans égard.

En aytals gens es morta razos, e vivon coma bestia.

(chap. En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.)

V. et Vert., fol. 31.

En de telles gens est morte raison, et elles vivent comme bête.

En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.

- Avis, motif, opportunité.

Ges d' aitals razos

No son li drut al comensar.

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui.

Point de tels avis ne sont les amants au commencer.

Respondez mi par cal razon.

(chap. Respongueume per quína raó - motiu.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Répondez-moi par quel motif.

Loc. Doncx passem lay, que temps e razos es.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Donc passons là, vu qu'il est temps et opportunité.

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

(chap. Ara canto triste, y ne tinc bona raó : bon motiu.)

B. Carbonel: S'ieu anc.

Maintenant je chante marri, et j'en ai bien raison.

- Raisonnement, argument, pourparler.

Lo Dalfins si respondet al rei Richart, en un autre sirventes, a totas las razos qu' En Richartz el avia razonat.

V. de Richard, roi d'Angleterre.

Le Dauphin ainsi répondit au roi Richard, dans un autre sirvente, à tous les arguments que le seigneur Richard lui avait exposés.

De totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes.

V. de Bertrand de Born.

De tous ces arguments fit le seigneur Bertrand de Born le sirvente.

- Sujet, en parlant d'une composition littéraire.

Sap la razo e 'l vers lassar e faire

Si que autr' om no l' en pot un mot traire.

Marcabrus: Auiatz de chan.

Il sait le sujet et le vers entrelacer et faire de telle sorte qu'autre homme ne lui en peut un mot retirer.

- Propos, parole, langage.

Ieu n' aia tot lo pro

Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.

Que j'en aie tout le profit et lui le beau langage.

Per que belha razos cara

Se pert.

P. Vidal: Sitot l'aura.

C'est pourquoi beau langage précieux se perd.

- Calcul, combinaison.

Segon la razon dels agurs.

V. de Bertrand de Born.

Selon le calcul des augures.

- Justice, légalité, garantie.

Pero be sai que dregz es e razos

Que selh qu' es francx, amoros e plazens

Sia plus braus d' autr' om e plus felos,

Quan no li val merces ni chauzimens.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Pourtant je sais bien que droit est et justice que celui qui est franc, amoureux et prévenant soit plus rude qu'autre homme et plus courroucé, quand ne lui vaut merci ni égard.

De totas es sebrada razos.

Si el non a singular razon.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 19.

De toutes est séparée raison.

S'il n'a pas particulière garantie. 

Loc. Ieu vos man e us recort 

Que vos deiatz razon rendre.

B. Zorgi: L' autr' ier quant.

Je vous mande et vous rappelle que vous deviez rendre raison.  

Ieu vos farai razo e dreg.

(chap. Yo vos (tos) faré raó y dret.)

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Je vous ferai raison et droit.

Adv. comp. Fresqu' e vermeilh' a razo.

Granet: Fin pretz. 

Fraîche et vermeille à plaisir.

De vos vueill que m respondaz 

S' o sabes a razo.

T. d'Aimeri et de Pierre du Puy: Peire del.

De vous je veux que vous me répondiez si vous le savez à propos.

A rason de IX florins per marc.

(chap. A raó de nou florins per marc.)

Rég. des États de Provence, 1401.

A raison de neuf florins par marc.

Atressi com per farguar

Es hom fabres per razo.

P. Cardinal: Atressi.

Pareillement comme pour forger on est forgeron nécessairement.

En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple, mai per razo.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Par ainsi trois jours nourrissez-le non avec excès, mais raisonnablement.

Eron cen per un per razo.

(chap. Ne eren a raó de sen per un; 100 - 1; un per sen, 1%.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Ils étaient cent pour un compte fait.

Voyez Rendre.

- Ration, portion, part.

Aysso es la lieura e la ratio que Dieus dona per cascun jorn a sos canorgues.

V. et Vert., fol. 43.

Ceci est la livraison et la ration que Dieu donne pour chaque jour à ses chanoines.

Tolgron lur la raxion. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 19.

Leur ôtèrent la ration.

CAT. Rahó. ESP. Razón. PORT. Razão. IT. Ragione. (chap. Raó, raons.)

2. Razonansa, s. f., observation, remontrance, réprimande.

Dona deu a autra far razonansa.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Dame doit à une autre faire observation.

3. Razonamen, Rezonamen, s. m., raisonnement.

Non avetz ges de bon razonamen.

(chap. No teniu gens de bon raonamén; tú no tens; vosté no té.)

Gui d'Uisel: Be feira.

Vous n'avez point de bon raisonnement.

Grans mestiers m' es rezonamens.

Raimond de Miraval: Grans.

Grand besoin m'est (me fait) raisonnement.

- Reproche, réprimande, observation.

S' ieu per so vuelh far razonamen

A las domnas.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Si pour cela je veux faire réprimande aux dames.

ANC. CAT. Rahonament. ESP. Razonamiento. PORT. Razoamento. 

IT. Ragionamento. (chap. Raonamén, raonamens : reprimenda, reprimendes, renec, renecs; reproche, reproches; observassió, observassions.)

4. Razonaire, Razonador, s. m., raisonneur, argumentateur, discuteur.

Guillem, de la vostra razo

No vueill esser razonaire.

T. de Blacas et de Guillaume de Saint-Gregori: Senher.

Guillaume, de votre argument je ne veux pas être discuteur.

Li advocat, so son li razonador del plait, non podon far garancia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les avocats, ce sont les argumentateurs du plaid, ne peuvent porter témoignage.

ESP. Razonador. IT. Ragionatore. (chap. Raonadó, raonadós, raonadora, raonadores; argumentadó, argumentadós, argumentadora, argumentadores; discutidó, discutidós, discutidora, discutidores.)

3. Razonable, adj., lat. rationabilem, raisonnable.

Mai que negunas creaturas razonablas. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Plus que nulles créatures raisonnables.

Per causa razonabla. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Per causa raonable.)

Pour cause raisonnable.

Ome era de gran bontat,

Razonable de veritat.

(chap. Home ere de gran bondat, raonable de verdat.)

V. de S. Alexis.

Il était homme de grande bonté, raisonnable en vérité.

CAT. Rahonable. ESP. Razonable. PORT. Razonavel, razoavel, rasoavel. 

IT. Razionabile. (chap. Raonable, raonables.)

6. Razonar, Rasonar, v., lat. ratiocinari, raisonner, expliquer, exposer, 

interpréter, argumenter.

Perdigons, en fol razonatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Perdigons, en fou vous raisonnez.

No m' en puesc razonar,

E sai que no m' es gen.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Je ne m'en puis raisonner, et je sais qu'il ne m'est pas gentil.

Que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo.

V. de Pons de Capdueil.

Qu'elle dût souffrir qu'il lui vint devant expliquer la sienne raison.

Si' ades totz pesseiatz,

Que sol no 'l laissetz razonar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Qu'il soit incessamment tout mis en pièces, que seulement vous ne le laissiez argumenter.

- Vanter, prôner, célébrer.

Mon senher lo marques

Que quascus razona.

Fouquet de Romans: Far vuelh.

Mon seigneur le marquis que chacun vante.

Quals rasonatz ni tenetz per plus pros?

T. de Raimond de Miraval et de Bertrand: Bertran.

Quels prônez-vous et tenez-vous pour plus preux?

- Justifier, disculper.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born.

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier.

No s' en podon razonar. V. et Vert., fol. 15.

Ne s'en peuvent pas justifier.

Huga la rasona, que l' avia accusada. V. de S. Honorat.

Huga la disculpe, qui l'avait accusée.

Manta gens me mal razona,

Quar ieu non chan plus soven.

Peyrols: Manta gens.

Mainte gent me justifie mal, parce que je ne chante pas plus souvent.

- Blâmer, accuser, réprimander, médire.

El mon, domna non razon ni n' apelh.

Bertrand de Born: Quan la novella.

Au monde, dame je ne blâme ni ne dénonce.

Quascus hom deu razonar son faire. (fraire, flare, frare, frère : de frater.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Chaque homme doit réprimander son frère.

Vos, cortes, que anatz

Per cortz, m' en razonatz.

Pierre de la Mula: Dels joglars.

Vous, courtois, qui allez par les cours, vous m'en blâmez.

Aitals reis deu portar croz e corona

De part son avi, don tot lo mon razona.

Giraud du Luc: Ges sitot.

Tel roi doit porter croix et couronne de part son aieul, dont tout le monde médit.

Artur Quintana i Font; Aitals reis deu portar croz e corona De part son avi, don tot lo mon razona

- Avouer. 

Leu troba perdos,

Qui gen sos tortz razona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Bientôt trouve pardon, qui gentiment ses torts avoue. 

Part. prés. Albert, no soi per aver razonaire,

Mas per los bes que i vei soi razonans.

T. d'Albert et du Moine: Monges.

Albert, je ne suis pas pour argent raisonneur, mais pour les biens que j'y vois je suis raisonnant. 

Part. pas. Car si fa falhizo,

Ja non er razonatz. 

G. Riquier: Al mieu semblan.

Car s'il fait faute, jamais il ne sera justifié.

On mays l' en a entervada,

Ades plus fort l' a razonada.

V. de S. Honorat.

Où plus il l'en a interrogée, toujours plus fort il l'a blâmée. 

CAT. Rahonar. ESP. Razonar. PORT. Razoar. IT. Ragionare. 

(chap. Raoná : raono, raones, raone, raonem o raonam, raonéu o raonáu, raonen; raonat, raonats, raonada, raonades; yo raonaré; yo raonaría; si yo raonara. Enraoná : parlá, charrá.)

7. Razonablament, Rasonablamen, Razonablamenz, adv., raisonnablement.

Per dialectica sai molt razonablamenz

Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement exposer et répondre, et fausser arguments.

Natxo Sorolla Vidal; Per dialectica sai molt razonablamenz Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Lo juramen si deu entendre rasonablamen. Arbre de Batalhas, fol. 104.

(chap. Lo juramén se deu entendre raonablemen.)

Le serment se doit entendre raisonnablement.

CAT. Rahonablement. ESP. Razonablemente. PORT. Razoavelmente. 

IT. Ragionevolmente, ragionevolemente. (chap. Raonablemen.)

8. Rationatio, s. f., ratiocination, figure de rhétorique.

Rationatio, es cant hom demanda razo a se meteysh.

Leys d'amors, fol. 141.

Ratiocination, c'est quand on demande raison à soi-même.

9. Racional, Rational, adj., lat. rationalis, rationnel, raisonnable.

Volc far, per bontat pura,

Rational creatura.

Brev. d'amor, fol. 17.

Il voulut faire, par bonté pure, raisonnable créature.

Las autras rationals, si cum si, etc. Gramm. provençal.

Les autres rationnelles, ainsi comme si, etc.

Las causas sosmezas a liberal arbitre, cum so nostras cogitacios, o racionals operacios. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libéral arbitre, comme sont nos pensées, ou rationnelles opérations.

CAT. ESP. PORT. Racional. IT. Rationale. (chap. Rassional, rassionals; rassiossini, rassiossinis : capassidat de raoná, pensá, cavilá o cabilá.)

10. Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

Per que pauses aquella raciocinacio e regla. Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Pour que tu poses ce raisonnement et règle.

CAT. Rociocinació (raciocinació). ESP. Raciocinación. PORT. Raciocinação. 

(chap. Rassiossinassió, rassiossinassions : raonamén, argumén.) 

Javier Giralt Latorre; Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

11. Arrazo, Arrason, s. f., raison, motif, cause.

Per arrazo del matrimoni. Cout. de Condom.

(chap. Per raó del matrimoni; motiu, causa.)

Par raison du mariage.

Per arrason de las causas dessus dictas.

Tit. de 1330, Bordeaux. Cab. Monteil.

Par raison des causes dessus dites.

- Tenson, dialogue.

Non valon re coblas ni arrazos 

Ni sirventes.

G. Magret: Non valon.

(chap. No valen res ni cobles ni raons ni sirventés.)

Ne valent rien couplets ni tensons ni sirventes.

12. Arrazonar, v., interpeller, requérir.

Vespazian, Sesar emperaire, arrazonet lo, e dis li.

Roman de la Prise de Jerusalem, fol. 8 bis.

Vespasien, César empereur, l'interpella, et lui dit.

(chap. Vespasiano, César emperadó, lo va interpelá (requerí) y li va di.)

El temps qu' om plus d' amar las arrazona.

Raimond de Miraval: Amors me fai.

Au temps que plus d'aimer on les requiert.

ANC. FR. Quant tuit furent assamblé, elle les araisonna.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 256.

Or me commença icelle à arraisonner.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 266.

Lors a aresonné le roi.

Roman du Renart, t. 1, p. 213.

Je l'araisonne, elle plainct et regrette.

Cl. Marot, t. II, p. 406.

ANC. CAT. Arrahonar. PORT. Arrazoar. (chap. Interpelá, requerí : interpelo, interpeles, interpele, interpelem o interpelam, interpeléu o interpeláu, interpelen; interpelat, interpelats, interpelada, interpelades; yo interpelaré; yo interpelaría; si yo interpelara.)

13. Desrazo, s. f., déraison.

Per que no m platz que nulha desrazos

Vos plasse en mi, quar no us ser' honransa.

G. Pierre de Cazals: Be m plagr' ueymais.

C'est pourquoi il ne me plaît pas que nulle déraison vous plaise en moi, car (ce) ne vous serait pas honneur.

Adv. comp. Mi fes tort a desrazo.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns jois.

Me fit tort à déraison (mal à propos).

IT. Disragione. (chap. Des + raó, desraó : fé mal aposta, a propósit.)

14. Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

Cel qu' a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l' auza enrazonar, 

Feigneires es espaventatz.

Un Troubadour Anonyme: Domna vos.

Celui qui a bon coeur de dame aimer, et va souvent la courtiser, et ne l'ose questionner, est amant timide effrayé.

Part. pas. Enrazonatz e gent parlans. Brev. d'amor, fol. 2.

Endoctriné et gentiment parlant.

Subst. Ab los joios deu hom esser jauzens,

E gen parlans ab los enrazonatz.

H. Brunet: Cuendas razos.

Avec les joyeux on doit être gai, et gentiment parlant avec les instruits. 

CAT. Enrahonar. (chap. Enraoná signifique parlá, charrá, no adoctriná, cuestioná, instruí.)

Catanazis, catalanazis; Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

15. Irrational, adj., lat. irrationalis, irrationnel, irraisonnable.

A cauza irrational, so es a cauza no razonabla.

(chap. A cosa irrassional, aixó es a cosa no rassional, raonable.)

Leys d'amors, fol. 59.

A chose irrationnelle, c'est-à-dire à chose non raisonnable.

CAT. ESP. PORT. Irracional. IT. Irrazionale. (chap. Irrassional, irrassionals.)

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Ludovico li descubrix a doña Beatriz lo amor que li té; ella envíe a Egano, lo seu home, a un jardí, disfrassat com si fore ella, y se gite en Ludovico, que se eixeque y li fot una palissa a Egano al seu jardí.

Esta invensió de doña Isabela contada per Pampínea va sé per tots los de la compañía tinguda per maravillosa. Filomena, a la que lo rey ya li habíe manat que continuare, va di: Amoroses siñores, si no me engaño, crec que tos contaré una história no menos bona. Hau de sabé que a París va viure un home noble florentino, que, per la seua pobresa, se habíe fet viachán, y li habíe anat tan be en lo comers que se habíe fet mol ric. Teníe de la seua dona un fill únic, al que li habíen ficat de nom Ludovico. Y per a que continuare la noblesa del pare y no se dedicare al comers, no lo habíe son pare volgut ficá en cap negossi, sino que lo habíe colocat jun a datres homens nobles al servissi del rey de Fransa, aon moltes bones maneres y bones coses habíe adeprés. Y están allí, va passá que serts caballés que tornáen del Sepulcro, mesclánse en una conversa de los joves entre los que estabe Ludovico, y escoltánlos raoná entre ells sobre les dames hermoses de Fransa y de Inglaterra y de atres parts del món, va escomensá un de ells a di que de tot lo món que ell habíe voltat y de totes les dones que habíe vist, may ne habíe vist cap tan guapa com la dona de Egano de los Galluzzi de Bolonia, de nom doña Beatriz. En lo que van está de acuerdo tots los seus compañs, que tamé la habíen vist a Bolonia; y escoltán aixó Ludovico, que encara no sen habíe enamorat de cap, se va inflamá en tan dessich de vórela que en atra cosa no podíe fixá lo pensamén; y del tot disposat a aná hasta Bolonia a vórela, y quedás allí si ella volíe, li va doná a entendre a son pare que volíe aná al Sepulcro, lo que va conseguí en gran dificultat. Ficánse per nom Aniquino, va arribá a Bolonia, y tal com va volé la fortuna, al día siguién o en son demá va vore an esta Siñora a una festa, y li va pareixe mes hermosa de lo que habíe pensat; per lo que, enamoránsen de ella, se va proposá no anássen may de Bolonia si no conseguíe lo seu amor. Y pensán cóm su faríe, va dessidí que, si puguere colocás com a criat del home de ella, que ne teníe mols, igual podríe passá lo que dessichabe. Venuts los seus caballs, y colocats los seus criats de manera que estaben be, habénlos manat que faigueren vore que no lo coneixíen, habén fet amistat en lo amo de la fonda aon estáe, li va di que de bona gana entraríe com a criat de algún siñó de be, si sen podíe trobá algún; a lo que va di lo posadé: - Tú valdríes com a criat de un home noble mol apressiat an esta terra, que se diu Egano, té mols criats, y tots los vol pareguts a tú; yo li parlaré.

Y com u va di, aixina u va fé; y va colocá a Aniquino a casa de Egano, y al amo li va agradá mol. Tan be lo va serví que éste se li va encariñá, y sense ell no sabíe fé res; y ademés li va encomaná lo gobern de les seues coses. Va passá un día que, habén anat Egano a cassá en falcóns, y quedánse Aniquino a casa, doña Beatriz, que del seu amor no sen habíe acatat, encara que an ella li agradáe, miránlo an ell y a les seues maneres, moltes vegades lo habíe alabat; se va ficá a jugá en ell al ajedrez, y Aniquino, que volíe agradáli, se dixabe guañá dissimuladamen, de lo que la Siñora faie maravilloses festes.
Y habénse apartat de vórels chugá totes les dames de la Siñora, dixánlos jugán sols, Aniquino va soltá un gran suspiro.

La Siñora, miránlo, va di:

- ¿Qué tens, Aniquino? ¿Tan te dol que te guaña?

- Siñora - va contestá Aniquino -, algo mol mes gran que aixó ha sigut la raó del meu suspirá.
Va di entonses la Siñora: - ¡Ah! Dísmela, si me vols be.

Cuan Aniquino se va sentí «si la volíe be» com sobre totes les coses la volíe, va soltá un atre suspiro mol mes fort que lo de abans, per lo que la Siñora un atra vegada li va demaná que li diguere quina ere la raó de los seus suspiros.

A lo que Aniquino li va di:

- Siñora, crec que tos molestará si to la dic, y ademés ting temó de que u contéu a un atra persona.
A lo que la Siñora va di: - Segú que no me molestará, y pots está segú que res de lo que tú me digues li charraré a dingú may.

Entonses va di Aniquino:

- Pos com aixina me u prometéu, tos u diré.

Y en llágrimes als ulls li va di quí ere ell, lo que de ella habíe sentit y aón, y cóm de ella se habíe enamorat y cóm habíe arribat allí, y per qué habíe entrat com a criat del seu home; y después, en humildat li va demaná que si podíe sé tinguere piedat de ell y li guardare este secreto y dessich; y que, si no volíe fé aixó, que, dixánlo está en lo traje y disfrás que portáe, li permitiguere amála. ¡Oh, dolsó única de sang boloñesa, que digna de lahors has sigut sempre en estos casos! may te vas enorgullí de les llágrimes y los suspiros y sempre has sigut sensible a les súpliques, y als amorosos dessichos doblegable; si yo tinguera dignes lahors per a alabát, may se voríe satisfeta la meua veu.
La noble Siñora, al parlá Aniquino, lo mirabe; y donán plena fe a les seues paraules, en tanta forsa va ressibí per les seues súpliques lo amor a la men, que tamé ella va escomensá a suspirá, y después de uns cuans suspiros va contestá:

- Dols Aniquino meu, anímat: ni dons ni promeses ni lo festejá de nobles o siñós (aixó que hay sigut y soc festejada per mols) may ha pogut moure lo meu ánimo tan que ne vullguera an algún; pero tú, en tan poc tems com han durat les teues paraules, me has fet mes teua que meua soc. Vech que mol be te has guañat lo meu amor, y per naixó te lo dono y te prometixgo que te faré gosá de ell antes de que acabo esta nit que ve. Aixina que, cap a mija nit, vindrás a la meua alcoba; yo dixaré la porta uberta; saps a quín costa del llit dórmigo; vindrás allí, y si estic dormín, sácsam hasta que me desperta, y te consolaré de tan llarg dessich com has tingut; y per a que tu cregues te besaré.

Y ficánli un bras pel coll, amorosamen lo va besá, y Aniquino an ella. Dites estes coses, Aniquino, dixán a la Siñora, sen va aná a cumplí algunes de les seues obligassións, esperán en la alegría mes gran del món que arribare la nit. Egano va torná de la cassera, y cuan va acabá de sopá, com estabe baldat, sen va aná a gitás, y la Siñora detrás de ell; y com habíe prometut, va dixá la porta de la alcoba ajuntada. A la hora que li habíe sigut dita, va acudí Aniquino y en cuidadet va entrá a la alcoba, va tancá la porta per dins, va aná al costat aon dormíe la Siñora, li va ficá la ma al pit y va vore que no dormíe. Ella, cuan va notá que Aniquino estáe allí, li va agarrá la ma en les dos seues y lo va aguantá fort, donán voltes al llit, y despertán a Egano que dormíe; al que li va di:
- No vach volé dit res perque estáes cansat; pero dísme, Egano, ¿a quí tens tú com a milló criat y mes leal de los que tens a casa?
Va contestá Egano: - ¿Qué es assó, dona, que me preguntes? ¿No u saps? No ña ni ha ñagut may datre del que mes men fiara o me fía o vullga, del que men fío y vull a Aniquino. Pero ¿per qué me u preguntes?
Aniquino, sentín a Egano y que parláen de ell, habíe estirat moltes vegades de la ma cap an ell per a soltás, pensánse que la Siñora volíe engañál; pero ésta lo habíe agarrat mol be y lo aguantáe de manera que no podíe soltás.

La Siñora li va contestá a Egano, y va di:

- Yo te u diré. Yo creía que ere com tú dius, y que te ere mes fiel que los atres, pero me ha engañat, perque cuan ten has anat avui a cassá, ell se ha quedat aquí, y cuan li va pareixe be no se va avergoñí de demanám que consentiguera en fé lo seu gust; y yo, per a que esta cosa no tinguera que probát en massa probes, y per a fétel tocá y vore, li vach contestá que me pareixíe be y que esta nit, passada la mija nit, aniré al jardí y lo esperaré a la soca del pi. Yo no porto cap intensió de anáy, pero si tens ganes de vore la fidelidat del teu criat, pots fássilmen, ficánte damún alguna de les meues robes y al cap un vel, aná allá baix a esperál, que estic segura de que acudirá.
Egano, sentín aixó, va di: - Convé que lo veiga.

Y eixecánse com va pugué a la oscurina, se va ficá alguna roba de la Siñora, y se va tapá lo cap, se va atansá cap al jardí y deball de un pi se va ficá a esperá a Aniquino. La Siñora, cuan lo va sentí ya fora de la alcoba, se va eixecá y va tancá la porta per dins. Aniquino, que habíe passat molta temó, y se habíe esforsat en escapás de les mans de la Siñora, y mil vegades an ella y al seu amor y an ell mateix habíe maldit, veén lo que al final habíe fet, va sé lo home mes felís que may va existí; y habén la Siñora tornat al catre, se van despullá y juns van chalá durán un bon rato.

Después, pareixénli a la Siñora que Aniquino no se teníe que quedá mes rato, lo va fé eixecás y torná a vestís, y aixina li va di:

- Dolsos labios meus, ara agarra una bona gayata y vésten al jardí, y fen vore que me habíes requerit per a tentám, com si fora yo mateixa, insultarás a Egano y mel esbatussarás be, y de aixó se seguirá después mol mes plaé.

Se va eixecá Aniquino y va aná al jardí en una bona vara de oró a la ma. Cuan va arribá al pi y Egano lo va vore víndre, se va alsá com si vullguere ressibíl en grandíssima festa, y va eixí a trobál; a lo que va di Aniquino:

- ¡Ah, dona roína, aixina que has vingut! ¿Y te has cregut que yo volía féli al meu siñó esta afrenta? ¡Sigues mil vegades mal vinguda!

Y alsán la gayata, lo va escomensá a esbatussá com a les sigroneres.

Egano, al sentí aixó y notá la gayata a les costelles, sense di res mes va escomensá a fugí, y detrás de ell Aniquino, encara dién:

- Fora, que Deu te porto a la desgrássia, mala pécora; per sert que demá lay contaré tot a Egano. Y Egano, tan pronte com va pugué sen va entorná a la alcoba, y la Siñora li va preguntá si Aniquino habíe acudit al jardí.

Egano va di:

- Ojalá no hi haguera anat, perque creén que eres tú, me ha batut en una vara y me ha dit les mes grans injuries que may se han sentit díli a una dona roína. Yo me extrañaba mol de que ell te haguere dit aquelles paraules en ánim de fé algo que me portare la vergoña; u ha fet perque te va vore alegre y amable, y va volé probát.

- Entonses - va di la Siñora -, alabat sigue Deu perque a mí me ha probat en paraules y a tú en obres; y crec que podría di que yo soporto en mes passiénsia les paraules que tú les obres. Ya que tanta lealtat te té, ña que tíndrel en estima y honrál.

Egano va di:

- Per sert que dius la verdat.

Y después de alló, Egano creíe que teníe la dona mes leal y lo criat mes bo que may habíe tingut un noble; y aixina, después, moltes vegades Aniquino y la Siñora sen van enriure de este fet, y van tíndre molta mes fassilidat per a fé alló que los donabe plaé, tan tems com Aniquino va vullgué quedás en lo seu amo Egano a Bolonia.

domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,




Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.