Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 31 de enero de 2024

Lexique roman; DE

De, prép., lat. de, de.

De sos plazers dir e far, 

E de son pretz tenir en car, 

E de son laus enavantir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

De dire et faire ses plaisirs, et de tenir son mérite renchéri, et de mettre en avant sa louange. 

ANC. IT. Ch'un terz' ordine a Dio piacente,

Haggio fatto de penitente. 

CAT. ESP. PORT. (chap) de. IT. MOD. di.

Cette préposition est restée dans la contraction qui a formé les articles romans del, dels.

Elle indique ou caractérise plus ou moins expressément divers rapports, tels que:

1. Origine.

Tu fust nada de Suria.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu fus née de Syrie.

Si com Dieus fon de vos natz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Ainsi que Dieu fut né de vous. 

Moller nada de Monpellier.

(chap. Dona, femella naixcuda a Montpellier; nativa de; mullé se sol fé aná per a les dones casades, pero als fueros de Jaca no ere aixina.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 132.

Femme native de Montpellier.

2. Relation.

De lati en romans tornar.

(chap. de latín, llatí, en romans traduí, trasladá; torná se pot empleá, com a “de negre u ha tornat blang.”)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Traduire de latin en roman.

De ben en mielhs et de pretz en poder.

(chap. De be en milló y de apressio : preu : mérit en poder.)

H. Brunet: Pus lo dous.

De bien en mieux et de mérite en pouvoir.

3. Personnalité, appartenance.

De tot en tot es ar de mi partitz 

Aquelh eys joys que m'era remazutz.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot. 

Du tout au tout est maintenant séparé de moi ce même plaisir qui m'était demeuré.

Tot es del comte veramens.

Boniface de Castellane: Guerra e trebals.

Tout est véritablement du comte.

4. Indication, désignation.

E 'l reys de Fransa e sos cosis... 

Qu'ai rei d'Espanha socorratz.

Gavaudan le Vieux: Senhor, per los. 

Et le roi de France et son cousin... Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

Garins lo Bruns ... fo un gentils castellans de Neillac del evesquat de Puoi Sainta Maria. V. de Garin le Brun. 

Garin le Brun ... fut un gentil châtelain de Neillac, de l'évêché de Puy-Sainte-Marie.

5. Espèce, qualité.

Segle caitiu e de falsa natura.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantiei. 

Siècle malheureux et de fausse nature. 

Es de bona doctrina. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Est de bonne doctrine.

Sos cantars es de nien.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Son chanter est de néant.

6. Matière, état.

D'espinas coronatz

E de fel abeuratz.

(chap. D'espines coronat y de fel abeurat.) 

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Couronné d'épines et abreuvé de fiel.

Gentils e paura d'arnes.

P. Cardinal: Vera Vergena.

Gracieuse et pauvre d'équipement.

7. Destination.

Dona, que cuidatz faire

De mi que vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss'aura. 

Dame, que pensez-vous faire de moi qui vous aime tant?

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

8. Moyen, cause, effet.

A totz degra de dolor lo cors fendre 

Del deseret del fill sainta Maria.

G. Faidit: Cascus hom. 

Le coeur devrait à tous fendre de douleur, à cause du déshéritement du fils de sainte Marie. 

De ben gran joy chantera 

Si en agues razon de que.

Saïl de Scola: De ben gran. 

Je chanterais de bien grand plaisir si j'eusse motif de quoi.

9. Temps, époque, circonstance de temps.

De mati m solia preguar.

Le Moine de Montaudon: L'autre jorn m'en. 

De matin avait coutume de me prier.

Quan non ai loc de vos vezer, 

Joi ni deport non puesc aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je n'ai pas lieu de vous voir, je ne puis avoir joie ni satisfaction.

10. Localité, circonstance de lieu. 

Quar s'un flum d'un aut pont guardatz.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Car si d'un haut pont vous regardez un fleuve. 

Mas paor ai, pus aitan fort blanqueya, 

Qu'el lo veira ben de Matafelo.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Mais j'ai peur, puisque aussi fort il paraît blanc, qu'il le verra de Matefelon (Matafelon).

11. Ordre, rang.

Cant hun ve de premier issir

Pena d'auzel...

Lev ab la senestra ma

La coda so d'amon d'aval.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quant on voit du commencement sortir penne d'oiseau... on lève avec la main gauche la queue ce d'amont d'aval.

Cel que us fetz de joglar cavallier. 

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Celui qui vous fit de jongleur chevalier.

12. Dimension, quantité, poids. 

Aitan a de lonc coma de larc.

Liv. de Sydrac, fol. 45.

A autant de long comme de large.

Lo millier... de clavels de cavals... 

Quintal de coire e d'estang.

(chap. Lo milená... de claus de caballs... Quintal de cobre y d' estañ.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 116. 

Le millier... de clous de chevaux... Quintal de cuivre et d'étain.

De, préposition romane, se traduit ordinairement par de dans les langues de l'Europe latine, mais il a quelquefois le sens exact ou approximatif d'autres prépositions, dont les principales sont:

1. A.

E 'l mostres de ginolhs, ploran, 

Cum sui sieus endomenjatz.

Alegret: Aissi cum selh qu'es. 

Et je lui montrasse à genoux, pleurant, comme je suis son serviteur inféodé.

Dona, doncx a vos mi ven,

De mas jonthas, humilmen.

Albert de Malespine: Dona, a vos. 

Dame, je viens donc à vous, à mains jointes, humblement.

Totz sols de pe. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74 bis.

Tout seul à pied. 

ANC. FR. De bataille sunt tuit apareillez. 

Chanson de Roland, p. 45.

Arbalestriers allans de pied.

Monstrelet, t. I, fol. 26.

CAT. Estar lonch temps de jonolhos.

P. de Quéralt (Queralt): Sens pus tardar. 

ESP. Los que fueron de pie cavalleros se facen.

Poema del Cid, v. 1222. 

PORT. Tanto he mais de admirar... Avia de vir ao mundo.

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 115 et 125. 

O navios de remo. 

J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. III. 

IT. Disposto son del ubidire... 

Che devria prima cercare 

Di curar mia malatia...

Jacopone da Todi, Sat. 1, 1 et 7.

2. Avec.

Say ben de peira murar.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien murer avec pierre.

Pasques, Senher sobras, 

De dos peys et de cinc pas.

Pierre d'Auvergne: Dieus, vera vida. 

Vous repûtes, Seigneur souverain, avec deux poissons et avec cinq pains.

ANC. FR.

Galyen le regardoit, car s'il se fust feint, 

Galien l'eust occiz de Haute-clere.

Roman de Galien le Rhétoré, fol. 60. 

Se li leve souvent la fache

Et les temples de l'aige rose.

Roman de la Violette, p. 120. 

Et que de mes deniers chascun d'aus rachetai. 

Roman de Berte, p. 12. 

CAT. Tot element elementat no 's simple,

Ans es compost d'un altre son contrari. 

Auzias March: Lo cinquen.

ESP. De crisma lo untaron.

V. de san Millán, cop. 4. 

PORT. Os versos... ditados de mesma natureza. 

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 114. 

IT. Tal che sol de la voce

Fà tremar Babilonia.

Petrarca, Canzone: O aspettata. 

Per far di marmo una persona viva.

Petrarca, Soneto: L'aspettata.

3. A cause de, par l'effet de.

Pero per fol e per musart 

Vos tenon d'esta fermalha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Pourtant ils vous tiennent pour fou et pour musard à cause de ce traité.

Quant ieu denant lieys venh, 

De sa gran beutat mi senh.

Arnaud Catalan: Amors ricx. 

Quand je viens devant elle, je me signe à cause de sa grande beauté. ANC. FR. Cent sols de forfait. L. de G. le Conquérant. 

Li dus si fu joios é liez 

Del gonfanon é del congiez 

Ke l'apostoile li dona.

Roman de Rou, v. 11471. 

Que de plorer ses iols afole.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 1. 

E sa mère encommence de la joie à plourer. 

(chap. Y sa mare escomense a plorá de alegría, goch.)

Roman de Berte, p. 6.

CAT. Si com Adam pres mal del vedat gust.

Auzias March: Si com rictat. 

ESP. Del gozo que avien de los sos oios loraban. 

(ESP. MOD. Literal: Del gozo, de la alegría, que habían : tenían de los sus ojos lloraban.)

Poema del Cid, v. 1608. 

Del mal sabor que hey non vos lo puedo decir.

Poema de Alexandro, cop. 187. 

Mas querie de fiebre yacer todo un anno.

V. de S. Domingo, cop. 21. 

PORT. Morre de pura paixão.

Man. Sev. di Faria. V. de Camoens, fol. 52. 

IT. Gloria hai del vestimento... 

Se hai gloria dell' havere.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 5.

4. Contre.

No ns pot de mort defendre.

(chap. No mos pot de la mort defensá.)

G. Faidit: Cascus hom. 

Ne nous peut défendre contre la mort. 

Lo sanc de ton fraire, que as escampat... si clama a mi de tu.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3. 

Le sang de ton frère, que tu as répandu... se plaint à moi contre toi.

Thesaur ab que s poguesso adjudar de lor enemix.

Liv. de Sydrac, fol. 133. 

Trésor avec quoi ils pussent s'aider contre leurs ennemis.

ANC. FR.

Ke de Rou les defende, cel felon aversaire,

É des altres Normanz, quer mult sont de mal aire.

Roman de Rou, v. 1606.

CAT. E tinch per foll qui de mort no s deffen.

Auzias March: Tal so com.

(chap. Yo ting per foll a Raynouard, perque no coneixíe la llengua valensiana, o be no la volíe coneixe.)

ESP. Jhu Xpo nos garde de tales serviciales.

Signos del juicio, cop. 36. 

PORT. Punnei eu muito en me guardar, 

Quanto en pude, de mia sennor. 

Cancioneiro do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 44.

Para o servir et ajudar del rei don Sancho seu irmão.

D. Nunes de Llião (Leão; Lião en tomos anteriores), Orig. de la ling. port., p. 72. 

IT. Ajutami da lei. Dante, Inf., 1.

5. Depuis.

Lo sinquante dia de la pascha.

Eluc. de las propr., fol. 129. 

Le cinquantième jour depuis la pâque.

D'Agen tro a Nontron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Depuis Agen jusqu'à Nontron

ANC. FR. De la garde matinale desque à nut. 

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 129.

Requerre me feroit d'Espaigne dusqu'en Frise.

Roman de Berte, p. 47. 

CAT. Del un disapte al altre.

Consolat de la mar, c. 8. 

En pus breu temps que de vespr' a mati. 

Auzias March: En aquel temps.

ESP. Del dia que fue conde... 

Del dia que nasquieran no vieran tal tremor.

Poema del Cid, v. 1070 et 1670. 

PORT. Infancia, de 4 annos ate 7; pueritia, de 7 ate 14; adolescentia, de 14 ate 22. D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 132. 

IT. Del mar Tirrheno a la sinistra riva. 

Petrarca, Son.: Del mar.

6. Durant, pendant.

Que de mil ans no vos poiretz jauzir.

P. de Bussignac: Quan lo dous. 

Que pendant mille ans vous ne pourrez vous réjouir. 

No fino de dias ni de nuehtz d'ardre. 

Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Ne cessent de brûler pendant les jours et pendant les nuits.

ANC. FR. Et ne sufri pas que oisels entamassent les cors de jurs, ni les bestes de nuiz. Anc. trad. des livres des Rois, fol. 69. 

CAT. Qu'en als no pens de dia ni de nit.

L. de Vilarosa: Sobres d'amor. 

ESP. Del noch pasan la sierra...

Ella me acorra de noch è de dia.

Poema del Cid, v. 428 et 221. 

PORT. Reparando todos de noite o que as batarias derribavão de dia... Entron de noite o rio de Surate

J.-FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. Stancho nocchier di notte alza la testa 

A' duo lumi c'ha sempre il nostro polo. 

Petrarca, Canzone: Poichè per.

7. En, dans.

Fuy de seda bos obriers.

(chap. Yo vach sé bon operari de seda; obré)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus bon ouvrier en soie.

Devetz me de mon dreitz mantener. 

Granet: Comte Karle. 

Vous devez me maintenir dans mon droit. 

ANC. FR. Moult fasse de bonne eure née.

Roman de la Violette, p. 58. 

Mais ne leur voult de riens la chose demonstrer. 

Roman de Berte, p. 30. 

Qui de Normendie esteit nez.

Chron. ang.-normandes, p. 190. 

CAT. Que de infant usar fas l'home vell.

Auzias March: Algu no pot.

Que la sua roba reman del tot o en partida.

Consolat de la mar, c. 44.

ESP. Que asmar cuemo iacen los mares ò de qual guisa. 

Poema de Alexandro, cop. 258. 

PORT. Costumamos de o screver, quando he vogal, de corpo pequeno

D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 174. 

IT. Queste parole di colore oscuro

Vid' io scritte al sommo d'una porta.

Dante, Inf., 3.

Ma non avete offeso d' alcuna cosa.

Boccaccio, Decameron, II, 9.

8. Entre, parmi.

Triar lo ben del mal. 

(chap. Triá lo be del mal.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Trier le bien d'entre le mal. 

Que trenta d'els non esperavon tres de vos.

Boniface Calvo: Ges no m'es. 

Que trente d'entre eux n'attendaient pas trois d'entre vous.

Ben ai chausit de las melhors,

Al mieu semblan, qu'anc Dieus fezes.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

A mon avis, j'ai bien choisi entre les meilleures qu'oncques Dieu fît.

ANC. FR. Ke un de nos, mais ne sai ki,

Deibt hui perir, ne sait cument... 

Et asquanz d'els s'en repentirent. 

Roman de Rou, v. 9734 et 10202. 

Que il eislied de treis choses quele que il volt mielz.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 74.

CAT. Se algun personer de aquells qui contrastaran, etc.

Consolat de la mar, c. 6. 

Si qu'algu d'els no sera may tan nici.

Auzias March: Si com un rey. 

ESP. Vos con C... de aquesta nuestra compaña... Once Moros mataba de los que alcanzaba. Poema del Cid., v. 443 et 478. 

Pocos avia y de ellos que no fuesen llorando. 

Poema de Alexandro, cop. 230.

(N. E. avia y : había “hic” : hi havia o avia occitano.)

PORT. Morendo dos inimigos trezentos... Nam falton nenhum dos nossos... Com oito mil soldados, muitos delles turcos trazidos a seu soldo. J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 2. 

IT. Et un di quelli spirti disse: Vieni. 

Dante, Purgatorio, 18. 

Sì che di mille un sol vi si ritrova.

Petrarca, Canzone: Perchè la.

9. Par.

Anc mos ostaus petitz 

No fon d'els envazitz.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Jamais mon hôtel petit ne fut envahi par eux. 

Ni ges d'armas Galvains plus non valia.

Aimeri de Peguilain: Ara par ben. 

Ni Gauvain ne valait pas plus par les armes. 

ANC. FR. De co fuist atint de la justice du roi.

L. de G. le Conquérant, 11. 

CAT. Cell qui d'amor del tot no s leixa vencre.

Auzias March: Los ignorants. 

ESP. E escribió la cuenta, ca de cor la sabia. 

Poema de Alexandro, cop. 1637. 

PORT. Se sempre en verso humilde celebrado 

Foi de mi vosso rio alegremente... 

Promettido lhe esta dó l'ado eterno. 

Camoens, Os (Lusidias) Lusiadas, 1, 4 et 28. 

IT. Difeso 'ntorno d'un bel fiumicello. 

Dante, Inf., 4.

10. Pour, afin de.

Cautz de tort far e de caritat frez.

P. Cardinal: D'un sirventes.

Chauds pour faire tort et froids pour charité.

Ja de far un nou sirventes

Non quier autre ensenhador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Jamais, afin de faire un nouveau sirvente, je ne demande autre maître.

Mas amors vens tota causa

Que m venquet de lieys amar.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Mais amour dompte toute chose qui me vainquit pour elle aimer.

Si alcuns condempnat sera d'enjurias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 14. 

Si aucun sera condamné pour injures.

ANC. FR.

Pour avoir plus d'espace de leur chose arréer. 

Roman de Berte, p. 31. 

Pais de venir è pais d'aller.

Roman de Rou, v. 556. 

CAT. Que te mala carrera

De cambiar son estat en maior.

Auzias March: So m pren. 

ESP. Calzó s las espuelas de cabalgar ligeras.

Poema de Alexandro, cop. 616. 

PORT. Os instrumentos de guerra. 

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. E 'l nimico il cor m'appanna

Da veder la ragion mia.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 7. 

Di se medesimi dubitando, non ardivano ad ajutarlo.

Boccaccio, Decameron, II, 1.

11. Sur, touchant.

Ni enves lieis de nulha re contendre.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Ni envers elle disputer sur aucune chose. 

Aissi cum es bella sil de cui chan.

G. de Saint-Didier: Aissi cum es. 

Ainsi comme est belle celle touchant qui je chante. 

ANC. FR. Ses paroles que il ad de mei parled.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 79. 

CAT. Per que d'amor yo mal ja no diria.

Auzias March: Ja tots mos. 

ESP. De un confessor sancto quiero fer una prosa.

V. de S. Domingo, cop. 1. 

Non farian de Achiles tan longa ledania (harían, Aquiles, larga, letanía)

Se sopiessen en él alguna cobardia. (supiesen, cobardía)

Poema de Alexandro, cop. 58. 

PORT. Boas novas que me dais de Affonso de Rojas

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. 3. 

IT. A ragionare di donne.

(chap. A enraoná de dones; parlá, raoná.)

Boccaccio, Decameron, IV, 3.

De dans le sens de QUE, après un terme de comparaison.

Cor plus tost d'una sajeta d'arc.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Court plus vite qu'une flèche d'arc. 

ANC. FR. Se vous estes de moi plus biele.

Roman de la Violette, p. 150.

CAT. Les coses avenir sempre de les presents mostren esser millors.

Trad. de Quinte-Curce, liv. I, c. 4.

ESP. Que non podrie contarlos de mi mucho meior.

V. de san Millán, cop. 315. 

PORT. E pero vos amo mais d'outra ren.

Cancioneiro do coll. dos nobres, fol. 94.

IT. Monaca non avea, che molto più savia non fosse dì lei.

Boccaccio, Decameron, III, 1.

DE a quelquefois un sens partitif et devient une sorte d'article indéfini.

Ieu 'n sai de tals qu'amon dezeretar 

Mais Crestias que Sarrazis fellos.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

J'en sais de tels qui aiment mieux déshériter les Chrétiens que les Sarrasins félons.

Anet querre d'aiga Maria.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Marie alla chercher de l'eau.

De favas a desgranar 

E de notz a escofelar.

(chap. De fabes o faves a desgraná y de anous a desclofá; o be partí la clasca.)

Marcoat: Mentre.

Des fèves à égrainer et des noix à écaler.

Il sert parfois à lier au mot qu'il régit la qualification exprimée par le mot qui précède.

Aquela bestia d'ome... Diable de gens son. 

Leys d'amors, fol. 142.

Cette bête d'homme... Diables de gens sont.

DE, entre deux substantifs identiques, donne au premier la force et le sens du superlatif.

Saphir... peyra es de las peyras. (N. E. como en rey de reyes.)

Eluc. de las propr., fol. 192. 

Saphir... est la pierre des pierres.

Quelquefois, quand il régit un substantif, DE lui donne une valeur d'adjectif, qui modifie le substantif précédent.

Car vos etz coms de valor e de sen, 

E coms de joy, e coms d'abelhimen.

B. d'Allamanon: Un sirventes. 

Car vous êtes comte de valeur (vaillant) et de sens (sensé), et comte de joie (joyeux), et comte de grâce (gracieux).

DE, placé devant des mots avec lesquels il présente un sens absolu, concourt à former des adverbes composés.

- Avec un substantif.

De cor l'en prec e creza m'en, si 'l play.

B. de tot lo mon: Be m'agrada. 

Je l'en prie de coeur (cordialement) et qu'elle m'en croie, s'il lui plaît.

- Avec un adjectif.

Sapias de certan... Dic de certan.

(chap. Sapies de sert; sápigues en seguridat. Dic de sert.)

Traité de l'Arpentage, ch. 38. 

Sachez certainement... Je dis pour certain.

Cum cel qui er

Visquet, mor hui de leu.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Comme celui qui vécut hier, meurt aujourd'hui promptement.

Après le verbe esser, cette préposition concourt à former diverses locutions:

De proeza e de valor fui. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je fus de prouesse (preux) et de valeur (vaillant).

Tut son d'un sen, d'un cor e d'un albire.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Tous sont de même sentiment, de même coeur, et de même avis.

S'aiso es de dir, be us dirai.

(chap. Si aixó es de di, be tos diré.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Si cela est à dire, je vous dirai bien.

De, placé immédiatement à la suite d'adverbes, de prépositions, sert aussi à former des prépositions composées.

No m'acuelh pres de se.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Ne m'accueille auprès de soi. 

Que res non y aia part en me, 

Mas vos sola, foras de Dieu.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi, excepté vous seule, hors de Dieu.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.

domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,




Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.