champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.
En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá: Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als hómens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré. Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos hómens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:
- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.
Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di: - ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?
Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:
- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?
Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe: - ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá? ¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.
Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:
- ¡Prenéulo, aturéulo!
Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví. Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:
- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:
- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.
Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus paréns de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósi de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.
Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.
Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá: Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.
Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada. Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.
Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, paránse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?
Y Nello li va di:
- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix. Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:
- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?
Va di Nello:
- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo. Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?
Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.
A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di: - Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe? Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?
Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, ficát al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps. Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:
- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.
Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs: - Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál. Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins! Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:
- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.
La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:
- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo! La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba. Calandrino, continuán queixánse, díe:
- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá? Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.
Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:
- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica. Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí. Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capóns, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:
- Mestre meu, lo que digáu.
Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capóns li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capóns y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá. Calandrino va beure jarabe tres matíns; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:
- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.
Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.
Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.
En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.
Ella, en seguida, va escomensá:
Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.
Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála. Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:
- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda. Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:
- ¿Aón está eixa maleída de Deu?
Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di: - Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:
- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?
Entonses la jove, un atra vegada, va di:
- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu. En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.
Al voltán de Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la
finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic
Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los
rossiñols, los verderols y los arrendajos (garrulus glandarius) inissiaben los seus
melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen
pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues
tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en
una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben,
cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada
y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no
habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima
historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprenén lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los
ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que
la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell
entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió,
de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un
enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol,
compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la
una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una
inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los
seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la
vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera
escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes
ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía
del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una
espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten
oportuns y consecuens en lo nostre particulá estat de ánim.
A
Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere
sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la
vall estiguere anugada o lligada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa.
No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un
pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia
y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la
Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo
rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la
formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó
melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe
lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball
de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los
movimens lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega
confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres
coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixássu per lo progrés.
Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder
de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan
ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol
quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de
dessisió de un home, si pot sabés? La vida ere lo pijó tirano,
caudillo o dictadó conegut. Cuan la vida l´agarre a un, li
sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en
condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare
qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se
organisabe tan rematadamen mal? Lo formaché, a pesá del estat
de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua
dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres.
La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera
despedís.
-
Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que
escomenso lo grado.
Y
lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué
diu lo estudián?". Pero ell mirabe an terra entristit. No
ñabíe res a di. Només calíe obeí.
Pero
al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y
tot, com si los aliviare
lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo
Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y
expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:
Y
Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un
viu sentelleo.
La
Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia
de la marcha de Daniel, lo Mussol.
-
Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya
saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te
enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les
carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu
mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la
siudat y ve a despedís.
Y
va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó,
se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y
sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena
pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a
la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:
-
Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la
seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res
-. Que sigue pera lo teu be.
Y
después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque
enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va
doná peu pera desahogás o desfogás (desaufegás):
-
Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a
discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar.
Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel
que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a
don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al
formaché, pegánli una
manotada al muscle:
-
Chaic, cóm passe lo tems.
Y
lo formaché va di:
-
No som dingú.
Y
tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare
que Daniel teníe un gran futur
en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco.
Va afegí que sen fixaren en ell. Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria.
Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet
una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix,
que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan
ya casi se mossegabe la negra patilla (o pulsera) se van despedí dell y lo van
dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus frenetics aspavens.
Don
José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li
va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José
sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu
sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses
que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá
de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán
podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de marmols
y criats.
Al
recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu
camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va
entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya
no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot",
sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y
peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán,
lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va
mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no
tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets
pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre
ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells
díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a
la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la
Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo
Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió
al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades
li habíe advertit lo Moñigo:
-
Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que
se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol,
recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija
volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín
per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al
persibí un braf intens de herba humida y de boñiga. De repén, se
va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin
embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La
veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:
-
¡Mussol!
Se
va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que
donabe a la carretera. Allí baix, al asfalt, en una lechera
vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera
extraña.
-
Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di
adiós a la estassió.
Daniel,
lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá
que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée
pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes
brillaben al sol.
-
Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló
inusitada.
Daniel
va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les
mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera
oportunidat.
-
Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague
les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá
de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que
la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va
invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí
diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.
Germán,
lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes
condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y
chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y
fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc
recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:
Trobabe
plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una
forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe
una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo,
se va incorporá de un bot y va di:
-
Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres
metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen
tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no
ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la
vall. U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella
serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un
tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los
tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.
Germán,
lo Tiñós, va advertí:
-
No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes
de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo
Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota.
Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en
un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la
herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es
que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y
se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix
de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo
Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján
dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu
amic. Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe
perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se
va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta
la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes
compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la
Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell
estat. Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo
poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben
pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia.
Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues
paraules:
-
Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una
ambulansia a la siudat - va di lo meche.
De
repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo
Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y
tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré.
Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero
la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de
acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit.
Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en
una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de
batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la
ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que
treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com
un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe
despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill
de una manera casi eléctrica. La exclamassió de la Tonta va sé
com una chisparrada fulminán.
-
Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.
Y
a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si
se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la
casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y
Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé
de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles
de la enana mes baixeta del món. Y Daniel, lo Mussol, va sentí
que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo,
vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés
despótica. Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al
Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo
Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel,
lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de
solidaridat. Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo
Mussol van aná a la forja.
-
Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se
va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la
impresió lo anonadabe. Va di, después, com si luchare contra
algo que lo enervare:
-
Los homens se fan; les montañes ya están fetes.
Lo
Moñigo va di:
-
¿Qué vols di, pare?
-
¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá
la bota de vi.
Les
montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns
y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses,
Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona
fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa
de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe
plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va
vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós.
Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe
atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá
encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo
Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes
después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la
Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo
Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats.
Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que
los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero
que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se
ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán
jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y
besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les
llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van
voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y
Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo
seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que
a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure
la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va
administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla.
Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare
mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del
acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:
-
Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo
mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a
tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol,
no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán.
Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo
acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto
de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una
perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc
de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon
los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les
desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que
estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a
vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a
la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell
y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo
Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen
aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se
sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá
de repén mol a dins del seu ser:
potsé
la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen
morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu
y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo
asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems,
terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día,
poquet a poc, inexorablemen. A la llarga, tots se acabaríen
morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les
Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la
Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo
ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no
quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no
quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la
mutassió se produiríe
de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món
tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món
no advertiríe lo cambi.
La mort ere lacónica, misteriosa y
terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del
mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta),
amorsá. No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo
estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe
an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se
sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben
parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si
cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de
dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se
vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que
pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo
habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al
passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un
siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los
sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la
massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero
artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá
les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé
un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó
abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo
camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a
dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada,
que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé
habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va
maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo
no te olvidarán may". Rita, la Tonta, va torná a abrassál
en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo
germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al
vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós",
dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán
may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo
contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a
dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo
seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense
duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá
la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó,
incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los
ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después
de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén
superstissiosa pel seu cos.
-
¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.
Daniel,
lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se
va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia.
Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se
arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.
-
¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?
Rita,
la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels
seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.
-
Mussol, ¿saps tú...?
-
Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.
Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell
momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá
a plorá silensiosamen.
-
Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell
- va di.
Los
plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí
pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé
Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u
va insinuá en veu tremolosa.
-
Aixó... es un milacre.
Los
presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta
veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté
se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:
-
¡Un milagre!
Varies
dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van
aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos
del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel,
lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia.
Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben
al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats
assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses,
lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió,
siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José,
lo mossen.
-
Miro, miro, don José - va di lo sabaté.
Don
José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord
rosán la bauba ma del Tiñós.
-
¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada,
al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg
murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre
mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va
pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:
-
Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?
-
¡Dingú, dingú! - van cridá tots.
Daniel,
lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre
carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don
José:
-
¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?
Don
José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.
-
Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol
possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió,
haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara
per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo
Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol,
assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va
seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que
aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En
realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de
milagre mes que assó: la apariensia. - De repén va tallá, sec
-: A les sing tornaré peral enterro.
A
la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va
trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo
mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels
voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals
al clatell, y li va di en un sussurro:
-
Bona la has armat, fill; bona la has feta.
Después
li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una
gayata, a passes mol curtes y lentes.
Daniel,
lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro;
la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls
de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de
definissió sexual.
Aixó
no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro
ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe
medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la
iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y
Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio
cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una
vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.
Al
entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá
la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en
vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la
Virgen. Anem a vore - va repetí.
Li
va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los
chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:
Paass-too-raa
Dii-vii-naaa
Seee-guiit
yooo vuu-uull...
Cuan
ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va
ficá un gesto raro de dessolasió y va di:
-
¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas".
Aixina:
"Paaas-too-raa
Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees
teuues huee-lles en poos".
Tornémi
- va di.
Va
pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la
atensió de tots. Los muros del templo van ressoná en les agudes
veus infantils. Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco
que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.
-
Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?
Roc,
lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que
ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap
cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben
home té que definís desde lo naiximén. Los primés de la
escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de
superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa
admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de
dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo
Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en
transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples".
Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre
sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo
ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere
nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta
va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro
suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que
un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría
pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus
dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro
Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un
desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne
eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als
sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de
aquí al día de la Virgen.
Van
sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de
tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo
bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe
fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de
Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo
les plegaries a la Virgen:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
seee-guiit-
yoo vuu-ll
peeer
les va-alls y o-te-rooos
lees
teuues hue-lles en pooos.
Daniel,
lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los
chics descartats, capitanejats
per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un
corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a
chillá de una manera repetitiva y enfadosa:
De
res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de
Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot.
Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol,
li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe
hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del
grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut
excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no
importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo
Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an
aquella borrasca.
Aquella
nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al
cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo
excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben
pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de
tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de
Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la
seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que
ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro
abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo
ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a
la seua veu. La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la
vareta y lo cántic va escomensá:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
Seee-guit
yoo vuu-ull...
La
Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li
molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no
cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá
la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la
vareta al Mussol, y li va di, molesta:
-
Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una
clatellada.
Habíe
sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés
pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi.
Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la
primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo
grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu
estribillo:
Daniel,
lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo,
perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si
plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures".
Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día,
Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina
als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe
cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la
finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt
y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels
cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá
lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per
don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit
teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca,
escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No.
La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu.
No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo
"Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures".
No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los
digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal,
voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la
frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del
aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima
del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama.
Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de
Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets
la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va
amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben
a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida
sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les
dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro
y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José
que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe
sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol,
li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell
y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y
entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora
Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren
dell ni lo
motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un
gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí
un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol,
va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en
realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don
José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la
cuenta.
-
Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que
seguí sempre lo nostre camí,
sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es
ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo
camí
que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di
que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu
y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -.
Lo camí
del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los
mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon
datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al
horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels
panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo
món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que
ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá.
Va
descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que
descansá. Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda,
inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va
prosseguí dién coses del camí
de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a
vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per
ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera
Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes
felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca,
que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats. "Algúns
- va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los
teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá -
no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes
apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al
camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue
humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí
en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los
ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un
día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no
siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de
escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del
armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán
dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí
la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va
empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina".
Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen
controlades per la batuta de la Pesteta:
Paaas-too-raa
Di-vii-naaa
seee-guit
yoo vuu-ull
peeer
les vaa-lls y o-te-rooos
lees
teeues hue-llees en pooos.
La
teuua grey des-va-lii-daa
gee-meg-aan
tee im-plo-ree,
ees-cool-taa,
Sii-ñoo-raa,
lo
seu ar-dén claa-moor....
Cuan
va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá
en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la
burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos
envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero
Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo
guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de
la iglesia la gen parlabe del sermó de don José. Un poc
apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va
sonriure ella.
-
Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.
Los
deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé
en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero
no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de
dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que
no li va agradá al Mussol.
Y
entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ
pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se
donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se
díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha
vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la
Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú
apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe
entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo
Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día,
encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los
muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues
melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li
haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera
desesperás
y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe
amenassadoramen al seu interió. Per la tarde va baixá a la
romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben.
Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat
de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen;
a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu
metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van
contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels
primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la
cucaña y díe:
-
Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.
Y
sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a
Roc, lo Moñigo.
-
Vach a pujá yo - va di.
Roc
lo va picá:
-
A que no ñan collóns.
Germán,
lo Tiñós, li va di en precaussió:
-
No u faigues. Te pots matá.
Lo
va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove
enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va
saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel,
lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de
orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe
-. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú
sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán,
encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe
caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe,
y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen
del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig
y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján.
Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell
continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de
deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven.
Pero no teníe temó. Li agradabe está mes prop del sel, podé
tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames.
Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.
-
¡Daniel, fill!
Ere
sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y
Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de
rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y
lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don
José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y
tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la
seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per
una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord
a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se
tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al
tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes
com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi
tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano".
Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos
apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia
mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes. ¡Li faltabe tan poc!
A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica;
chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya
estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se
atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá
la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un
aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una
desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del
trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les
cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que
se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn
viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor
escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la
galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home
enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién:
"Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures"
anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y
renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va
vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les
cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes
incontenibles...
Después,
de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada
de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está
trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y
lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".