Mostrando las entradas para la consulta recordá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta recordá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de octubre de 2018

REFLEXIÓ DE TOTS SANS

REFLEXIÓ DE TOTS SANS.

Juan Carlos Abella.
Ya escomense a fé fret.
Ya escomense a acursás lo día.
Haurém de pensá un poquet
y creá alguna poesía.

Casi sense volé estém a Tots Sans.
Minjarém castañes y panellets
Seguirém les tradissións de tots los añs
Que bons los moniatos ben calents.
A Tots Sans selebrém la castañada
La juventut la viu en mol entusiasmo
Y fan que sigue una festa mol animada
A pesá del fret, mai falte lo ánimo.
Tame es fecha pera fe una reflexió
Y recordá a aquells que mos van dixá
En tristesa los dedicarém una orasió
En amor unes flos los anirém a portá.
Los volém encara en locura
Mai olvidarém a la nostra gen
En vida mos van doná tanta ternura
Que en natros seguixen ben preséns.
Dedicarem un temps pera ana a vorels
Recordán tot lo amor que mos van dona
Que a la bona gen no la olvide lo tems
Són persones que val la pena recordá.
Tots Sans y tame la castañada
Tots u tením que viure en molta ilusió
Pos es la porta de una nova temporada
La del fret, lo ivern y tota la seua tradisió.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

Al voltán de Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los rossiñols, los verderols y los arrendajos (garrulus glandarius) inissiaben los seus melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben, cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprenén lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió, de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol, compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten oportuns y consecuens en lo nostre particulá estat de ánim.

A Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la vall estiguere anugada o lligada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa. No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los movimens lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixássu per lo progrés. Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de dessisió de un home, si pot sabés?
La vida ere lo pijó tirano, caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres. La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera despedís.

- Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que escomenso lo grado.

Y lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No ñabíe res a di. Només calíe obeí.

Pero al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y tot, com si los aliviare lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:

- A vore si tornes fet un home.

- ¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina eixe día!

Y Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un viu sentelleo.

La Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia de la marcha de Daniel, lo Mussol.

- Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la siudat y ve a despedís.

Y va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó, se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:

- Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res -. Que sigue pera lo teu be.

Y después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va doná peu pera desahogás o desfogás (desaufegás):

- Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar. Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al formaché, pegánli una manotada al muscle:

- Chaic, cóm passe lo tems.

Y lo formaché va di:

- No som dingú.

Y tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare que Daniel teníe un gran futur en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco. Va afegí que sen fixaren en ell. Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria. Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix, que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan ya casi se mossegabe la negra patilla  (o pulsera) se van despedí dell y lo van dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus frenetics aspavens.

Don José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de marmols y criats.

Al recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot", sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán, lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades li habíe advertit lo Moñigo:

- Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol, recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al persibí un braf intens de herba humida y de boñiga. De repén, se va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:

- ¡Mussol!

Se va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera extraña.

- Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di adiós a la estassió.

Daniel, lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes brillaben al sol.

- Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló inusitada.

- Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?

Daniel va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera oportunidat.

- Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

domingo, 2 de junio de 2024

Lexique roman; Melodia - Reminiscencia


Melodia, s. f., lat. melodia, mélodie.

Cant aquestas II partz del cor se acordon, elas fan mot dous cant e doussa melodia. V. et Vert., fol. 59.

Quand ces deux parties du coeur s'accordent, elles font moult doux chant et douce mélodie.

La gran melodia

Que an los benhauratz en l' auta ierarchia. V. de S. Honorat. 

La grande mélodie qu'ont les bienheureux dans la haute hiérarchie. 

Redo dossa et plazent melodia. Eluc. de las propr., fol. 281.

Rendent douce et agréable mélodie.

Siei compaynon cantavan mirabla melodia. V. de S. Honorat.

Ses compagnons chantaient admirable mélodie.

CAT. ESP. (melodía) PORT. IT. Melodia. (chap. melodía, melodíes.)

2. Melodios, adj., lat. melodus, mélodieux.

Ab sos melodios e prims. La Crusca provenzale, p. 100. 

Avec airs mélodieux et délicats. 

So es cant melodios. Leys d'amors, fol. 7. 

C'est chant mélodieux. 

Cansos... melodiosas. Eluc. de las propr., fol. 69.

Chansons... mélodieuses. 

PORT. Melodiozo. IT. (ESP.) Melodioso. (chap. Melodiós, melodiosos, melodiosa, melodioses; melódic, melodics, melódica, melódiques.

ESP. Melódico.)


Melota, s. m., du lat. melis, blaireau.

Melota... es nom de taysho.

Aquesta liquor amo trop alcunas bestias, qual es melota.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 272.

Blaireau... c'est le nom de taisson.

Cette liqueur aiment beaucoup quelques bêtes, tel est le blaireau.

2. Melota, s. f., lat. melota, peau garnie de son poil, fourrure.

Ab pel mot peluda, dita melota. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Avec peau moult velue, dite fourrure.


Mels, Meils, Mielhs, Miels, adv. comparatif, lat. melius, mieux.

Sap ben dir e mielhs faire.

(chap. Sap be di y milló fé.)

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir. 

Sait bien dire et mieux faire.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh.

Berenger de Palasol: Mais ai.

Où plus je vais, mieux j'aime et plus je veux. 

ANC. FR. Se bien l'ont fet, mielx le feront.

Roman de Rou, v. 11251. 

Loc. Dona, si m don vostr' amor Dieus,

Cen tantz soi miels vostres que mieus. 

Arnaud de Mareuil (Marueil): Dona genser. 

Dame, si Dieu me donne votre amour, cent (fois) autant je suis mieux vôtre que mien.

El vos volia meils que ad home del mon. V. de Bertrand de Born.

(chap. Ell tos volíe mes que a cap home del mon.)

Il vous voulait mieux (plus de bien) qu'à homme du monde.

Pero maltraitz ni afans 

No m dezenansa ni m te 

De vos servir mielhs de be.

Aimeri de Peguilain: Eissamen cum. 

Pourtant persécution ni peine ne me décourage ni me retient de vous servir mieux que bien. 

Mielhs de dompna, quan vei vostre cors gen. 

Richard de Barbezieux: Atressi com Persavaus. 

Mieux de dame, quand je vois votre corps gentil. 

Adv. comp. Las trips s'ajosteron aqui,

Tut li home qui mielz e mielz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Les tribus s'assemblèrent là, tous les hommes à qui mieux mieux.

ANC. FR. I acoururent que mieus mieus. Roman du Renart, t. IV, p. 275. Dances et chières à merveilles 

D' ungz et d' autres à qui mieulx mieulx. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 35.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielhs e de pretz en poder.

Hugues Brunet: Per lo dous. 

Dieu lui donne bonne voie à tenir de bien en mieux et de mérite en puissance. 

ANC. FR. De bien en mieulx renouvelloient les biens.

Hist. de J. de Saintré, p. 203.

IT. Quando montar credea di bene in meglio. 

Redi, (Dittiram.) Ditirambo, v. 22. 

Pero m'a fait Amor tan d'onramen

Que mais e meils, ab ferm cor natural, 

Am que nuls hom.

P. Raimond de Toulouse: De fin' amor. 

Pourtant Amour m'a fait tant d'honneur que plus et davantage, avec coeur ferme et naturel, j'aime que nul homme. 

Substant. Dic vos que m par vilania,

Qui partis, e qui 'l mielhs se tria. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Je vous dis que (cela) me paraît vilenie, qui partage, et qui se choisit le mieux.

Mas elha m deu mon mielhs triar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais elle me doit trier mon mieux. 

Loc. Era nos a mostrat Mortz que pot faire, 

Qu'a un sol colp a lo mielh del mon pres. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

(chap. Ara mos ha mostrat la Mort qué pot fé, que en un sol cop ha lo milló del món pres.)

Maintenant la Mort nous a montré ce qu'elle peut faire, vu qu'à un seul coup elle a le mieux du monde pris.

Ab dels mels de la vila e dels emparentatz.

Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. Là fu li mielx, là fu li plus. 

Li plus de la chevalerie, 

E li mielx de la baronie. 

Roman de Rou, v. 13070 et 16267. 

Subst. comp.

Pero 'l miels del miels que hom ve, 

Mi dons, que val mais que valors, 

En pot leu far acordamen.

Folquet de Marseille: Mout i fetz. 

Pourtant le mieux du mieux qu'on voit, ma dame, qui vaut plus que valeur, en peut facilement faire accord.

ANC. CAT. Mills.

2. Melhor, Meillor, Melher, Meilher, Mielher, Meiller, adj. comparatif, lat. melior, meilleur. 

Ades m' agr' obs, sitot s' es bos,

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Maintenant j'aurais besoin, quoiqu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est.

Pero bon m' es, mas mielher volgra fos. 

Giraud le Roux: Auiatz la. 

Pourtant bon m'est, mais meilleur je voudrais qu'il fût.

Précédé de l'article ou suivi de DE, qui se traduit ordinairement par QUE, ce mot exprimait le superlatif.

Pus, domna, etz la meilher.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure. 

Si melher es dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

S'il est meilleur que les preux. 

Bona domna, meiller de las meillors.

Pistoleta: Sens e sabers. 

Bonne dame, meilleure que les meilleures. 

Loc. Dona meiller de bona,

E la genser c'om anc pogues vezer. 

G. Magret: Cel cui senhor. 

Dame meilleure que bonne, et la plus gentille qu'on pût oncques voir. Substant. Esperans' an tuit li meillor

Els vostres cars precs merceians. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Espérance ont tous les meilleurs aux votres chères prières produisant merci.

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Le temps s'en va, et nous perdons le meilleur. 

ANC. FR. Oncques mais rois, ne quens, ne dus 

N' oïrent de millor estoire.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 80. 

La ville qui ere une des meillors. Villehardouin, p. 116.

Dona sa terre e son réalme

A son meillor parent Willealme.

Li dus ont chevaliers des meillors de Bretaingne.

De Bretaigne manda li meillors ensement.

Roman de Rou, v. 11918, 3943 et 2368.

L'ancien français avait changé OR en EUR, mais cette dernière désinence se conserva longtemps invariable pour les deux genres.

A la meilleur du royaume de France. 

Le Comte de Béthune. Ess. sur la mus., t. II, p. 170.

Puis comme un camp épars qui cherche meilleur place.

Philippe Hegemon, p. 28. 

CAT. Millor. ESP. Mejor. PORT. Melhor. IT. Migliore. (chap. Milló, millós.)

3. Melhoramen, Melhuramen, Meillurament, Milhoramen, Milhuramen,

s. m., amélioration, soulagement. 

Res que fassa ni que dia, 

No conosc que pros me sia, 

Ni no y vei melhuramen.

B. de Ventadour: Lo temps. 

Rien que je fasse ni que je dise, je ne connais pas que profit me soit, ni je n'y vois pas amélioration. 

Mas de la nostra part er lo milhuramen. Guillaume de Tudela. 

Mais de la notre part sera l' amélioration.

La domna conoc mantenent 

Que l'enfas ac meillurament.

V. de S. Honorat. 

La dame reconnut aussitôt que l'enfant eut soulagement.

ANC. CAT. Millorament. ESP. Mejoramiento. PORT. Melhoramento. 

IT. Miglioramento. (chap. Milloramén, milloramens.)

4. Melhurazo, Melhuirazo, Meilurazo, Meliurazo, s. s., lat. melioratio, amélioration, abonissement, soulagement.

Pus, domna, etz la meilher, ses duptansa, 

Ben deu venir a mi melhurazos.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure, sans doute, il m'en doit bien venir amélioration. 

Ai ieu dicha tan gran meilurazo

Al vostre pretz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

J'ai moi proclamé si grande amélioration pour votre mérite.

ANC. FR. S' impriment certaines dispositions d' empiremens ou de méliorations.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 334.

ANC. CAT. Melloraço. (chap. Millorassió, millorassions; millora, millores.)

5. Meilhuranza, Meilluranza, Megloranza, s. f., amélioration, avantage.

Totz hom qu' en vai, taing que sia menbratz,

Qu' el combatre y ha tan de meilluranza. 

B. Zorgi: Non lassarai.

Tout homme qui s'en va, il convient qu'il soit bien avisé, vu qu'au combattre il y a autant d'amélioration.

En l' orb trop aitan de megloransa 

Que jamais sols non ira volontiers.

P. Pelissier: Seingner Blacatz. 

Dans l'aveugle je trouve tant d'avantage que jamais seul il n'ira volontiers.

IT. Miglioranza. (chap. Milloransa, milloranses.)

6. Melhurier, Meillurier, s. m., amélioration, avantage, mieux.

No i conoisseretz melhurier. Brev. d'amor, fol. 124. 

Vous n'y connaîtrez pas amélioration. 

Trop a grans meilluriers

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: Senher. 

A très grands avantages celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

Posco mermar o creisser de la tailla d'aquella persona segon lo meillurier o 'l pejurier que aura pres. Tit. de 1263. DOAT, t. CXLVI, fol. 31.

Puissent diminuer ou croître de la taille de cette personne selon le mieux ou le pire qu'elle aura pris.

7. Melhuros, adj., avantageux, fier.

Sos locx n'er melhuros.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sa situation en sera avantageuse. 

Com joyos ni melhuros

En sia.

Cadenet: Camjada s' es. 

Comme joyeux et fier j'en sois.

8. Melhorar, Meillorar, Meillurar, Melhurar, Meluyrar, v., lat. meliorare, améliorer, élever, perfectionner, rendre meilleur.

Amors fa ill meillors meillorar.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot.

Amour fait améliorer les meilleurs.

Qualque re 

De que melhures ma razos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Quelque chose par quoi ma raison se perfectionnât. 

Ben a malvatz cor e mendic

Sel qui ama e no s melhura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Bien a mauvais coeur et perfide celui qui aime et ne s'améliore pas.

Bos seigner creis los sieus e 'lz meillura. 

Bernard de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bon seigneur accroît les siens et les élève.

L' enrequi e 'l meilloret. V. du moine de Montaudon.

L' enrichit et l' éleva. 

Part. pas. Ab aisso m' a joy e deport rendut, 

E mon saber tenc en dreg meluyrat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Avec cela m'a rendu joie et transport, et mon savoir tient justement amélioré.

ANC. FR.

L'aultre riche importun le long de la journée 

Avec flammes et fer meliore ses champs. 

Anc. trad. des Épîtres d'Horace, liv. II, p. 336. 

Partant désiroit de pouvoir traitter quelque chose de certain avec le roy, pendant qu'il estoit huguenot, afin de méliorer leur condition.

Mém. de Sully, t. 1, p. 182. 

ANC. IT. Uno ven meno, altro meilliora. Guittone d'Arezzo, Lett. 27.

CAT. Millorar. ESP. Mejorar. PORT. Melliorar. IT. MOD. Migliorare.

(chap. Millorá: milloro, millores; millore, millorem o milloram, milloréu o milloráu, milloren; millorat, millorats, millorada, millorades.)

9. Ameilhurament, s. m., amélioration.

De las reparations et dels ameilhuraments.

Tit. de 1358. DOAT, t. CXIV, fol. 103.

Des réparations et des améliorations.

10. Admilioracio, s. f., amélioration.

Aprop alcus dias retornet admilioracio de las suas disposicios.

Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Après quelques jours revint amélioration des siennes dispositions.

11. Amilorar, v., améliorer. 

Que pessetz d' amilorar aquest loc. Philomena. 

Que vous pensiez d'améliorer ce lieu.

- Se prévaloir, faire le fier, s' avantager.

Amilorar de tan noble baro ni de tan pros quo el es. Philomena. 

Se prévaloir de si noble baron et de si preux comme il est.

(chap. Amillorá : millorá.)


Melsa, s. f., rate.

Melsa dona a la partida sinestra suppliment et perfeccio.

Contra inflacio de melsa.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 212.

La rate donne à la partie gauche souplesse et perfection. 

Contre gonflement de rate.

CAT. Melsa. (chap. Melsa, melses; ESP. Bazo.)


Membrar, Menbrar, Nembrar, v., lat. memorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, revenir en mémoire. 

En chantan m' aven a membrar 

So qu' ieu cug, chantan, oblidar.

Folquet de Marseille: En chantan. 

En chantant il m'arrive de remémorer ce que je pense, en chantant, oublier.

Qui be s membra del segle qu' es passatz. 

Sordel: Qui be s membra. 

Qui bien se souvient du siècle qui est passé. 

Li membre del fin cor qu' ieu l' ai.

Arnaud de Marueil: A guisa de. 

Qu'il lui souvienne de la pure affection que j'ai pour elle.

Si d' aquetz dos membrava 

Ad home.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Si de ces deux il souvenait à l'homme. 

Part. prés. Gloriosa, siatz de mi membrans. 

Guillaume d' Autpoul: Esperansa. 

Glorieuse, soyez de moi vous souvenant.

Hom que a merce d' ome chaitiu es membrans de se. 

Trad. de Bède, fol. 5.

L'homme qui a merci d'homme chétif est se souvenant de soi.

Part. pas. Mantas vetz m' es pueis membrat 

L' amor que me fetz al comjat. 

B. de Ventadour: Accossellatz. 

Maintes fois m'est depuis revenu en mémoire l'amour qu'elle me fit au congé.

Per so que nembrada en sia. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Pour qu'elle en soit remémorée. 

Mortz fuy per vos, don vos es mal membrat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Je fus mis à mort pour vous, dont il vous est mal souvenu. 

Loc. Baro, estem membrat e cert. Guillaume de Tudela.

Barons, soyons sûrs et certains.

- Prudent, bien avisé, renommé.

A drutz de bona domna tanh 

Que sia savis e membratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Il convient à amant de bonne dame qu'il soit sage et prudent.

Quar un effant pauc tenia 

En sa fauda, que durmia, 

E filava cum membrada.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Car elle tenait dans son giron un petit enfant, qui dormait, et elle filait comme bien avisée. 

Apres si t demanda sos cavayers membratz. 

Roman de Fierabras, v. 4526. 

Après s'il te demande ses chevaliers renommés. 

Substantiv. Nescis als fatz,

E dregz e savis als membratz.

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Simple avec les ignorants, et juste et sage avec les bien avisés. 

ANC. FR. Faites li de moi membrer.

Le Roi de Navarre, chanson XII. 

Bien l'en menbre et bien l'en sovient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 228. 

Fu li bons rois Pépins à la chaire membrée. Roman de Berte, p. 155.

Gart que toz jors seit bien menbrez

Quels choses covienent à rei.

2e trad. du Chastoiement, cont. 22.

ANC. CAT. ESP. Membrar. PORT. Lembrar. IT. Membrare.

(chap. Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen.)

Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen

2. Membramen, s. m., souvenir, souvenance.

Mas non es dreitz c' om valens ni prezatz

Se recreza per aital membramen.

Sordel: Qui be s membra.

Mais il n'est pas juste qu'homme vaillant et prisé se décourage pour pareil souvenir.

(chap. Record, records o recuerdo, recuerdos.)

3. Membransa, s. f., souvenance, souvenir.

Sol qu' el cor aia de mi membransa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Seulement qu'au coeur elle ait de moi souvenance. 

Greu n' aura Dieus membransa 

D' aquels per cuy es oblidatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Difficilement Dieu en aura souvenance de ceux par qui il est oublié.

ANC. FR. Et dit Renart: Par la membrance, 

Par les plaies, par la mort beu. 

Roman du Renart, t. III, p. 46.

ANC. CAT. Membrança. ESP. Membransa. PORT. Lembranca (lembrança). IT. Membranza.

4. Membradament, adv., sciemment, en connaissance de cause.

Alcus membradament o per sa folor anava encontra.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221. 

Aucun sciemment ou par sa folie allait contre.

(chap. Aposta, en coneiximén de causa.) 

5. Memoria, s. f., lat. memoria, mémoire.

Bona memoria per ben retener. V. et Vert., fol. 9. 

Bonne mémoire pour bien retenir.

(chap. Bona memoria per a be retindre.)

Ela a memoria per qu'ilh remenbre las cauzas que so aoras trespassadas.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Elle a mémoire pour qu'elle remémore les choses qui sont maintenant passées. 

Loc. Son filz, de bona memoria. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 82.

(chap. Son fill, de bona memoria : mort.)

Son fils, de bonne mémoire.

- Compte, état sommaire de ce qui est dû.

1 copia de las petitas memorias. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Une copie des petits mémoires. 

CAT. ESP. PORT. IT. Memoria. (chap. Memoria, memories.)

6. Memoratiu, adj., mémoratif. 

Apela Aristotil... la quinta virtut, memorativa. Eluc. de las propr., fol. 14.

Aristote appelle... la cinquième qualité, mémorative. 

PORT. IT. Memorativo. (chap. Memoratiu, memoratius, memorativa, memoratives.)

7. Memorial, adj., lat. memoriale, mémorial, avertissement.

Lo vestir que hom dona al paure li es coma memorial que pregue Dieu per aquell que fay aquella almorna. V. et Vert., fol. 78.

Le vêtement qu'on donne au pauvre lui est comme avertissement qu'il prie Dieu pour celui qui fait cette aumône.

- Subst. Mémoire, état sommaire d'un compte.

Per la copia dels memorials facha. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour la copie faite des mémoires.

CAT. ESP. PORT. Memorial. IT. Memoriale. (chap. Memorial, memorials.)

8. Comemoracio, Comemoratio, s. f., lat. commemoratio, commémoration.

Oratios ab comemoracio de la santa passio del filh de Dieu.

Brev. d'amor, fol. 100. 

Oraison avec commémoration de la sainte passion du fils de Dieu.

Per comemoratio e per gloria d'elh. Philomena.

Pour commémoration et pour gloire de lui.

CAT. Commemoració. ESP. Commemoracion (conmemoración). 

PORT. Commemoração. IT. Commemorazione. 

(chap. conmemorassió,  conmemorassions; v. conmemorá: conmemoro, conmemores, conmemore, conmemorem o conmemoram, conmemoréu o conmemoráu, conmemoren; conmemorat, conmemorats, conmemorada, conmemorades.)

9. Desmembrar, Demembrar, v., oublier. 

Que vuelha desmembrar mos peccatz, mas dolors. V. de S. Honorat.

Qu'il veuille oublier mes péchés, mes douleurs. 

Que non an demembran 

Mi ni negus de totz selhs que estan 

En est segle malvat, galiador.

R. Gaucelm: A Dieu. 

Qu'il n'aille pas oubliant moi ni nul de tous ceux qui sont en ce siècle méchant, trompeur. 

Part. pas. Quan si vol recordar de causa desmembrada.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Quand il veut se souvenir de chose oubliée.

ANC. CAT. Desmembrar. IT. Dismemorare. (chap. Desmemoriá : olvidá : pedre la memoria, com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte.)

10. Desmemoriament, s. m., perte de la mémoire, folie.

Alienacio, o desmemoriament. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Aliénation, ou perte de la mémoire.

(chap. Desmemoriamén : pérduda o pérdua de la memoria : demensia, Alzheimer.)

11. Dememoriar, v., priver de mémoire, être fou, insensé, extravaguer.

Part. pas. Aquels qui so fora uzagge de razo, o dememoriatz.

Eluc. de las propr., fol. 194.

Ceux qui sont hors d'usage de raison, ou insensés. 

ESP. Desmemoriar. (chap. Desmemoriá.)

12. Remembransa, Renembransa, s. f., souvenance, commémoration, ressouvenir.

Ades m' auci sa doussa remembransa.

Hugues de Saint-Cyr: Ses dezir. 

Sans cesse me tue sa douce souvenance.

Entorn lieys que m ten en remembransa. 

Aimeri de Bellinoy: Meravil me. 

Autour d'elle qui me tient en souvenance.

Remembransa de la passio de Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 84.

Commémoration de la passion de Jésus-Christ. 

Tuit li mal e 'l ben del mont son mes en remembransa per trobadors.

Gramm. provençal. 

Tous les maux et les biens du monde sont mis en ressouvenir par les troubadours.

Car ieu fauc tota ora renembransa de vos senes entrelaissament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.

ANC. FR. Lors te vendra en remembrance, 

Et la façon et la semblance.

Roman de la Rose, v. 2445.

Se ne fust tant de remembrance. Roman de Rou, v. 16. 

ANC. CAT. Remembrança. ESP. Remembranza. IT. Rimembranza.

(chap. Remembransa, rememoransa : record o recuerdo.)

13. Remembrament, Remembramen, s. m., ressouvenir.

Per talh que tos temps aguesso remembrament d' aquelha aigua beneseyta. Philomena. 

(chap. Per tal que tots tems tingueren remembramén : rememoramén : record d' aquella aigua beneita.)

Pour tel que toujours ils eussent ressouvenir de cette eau bénite.

Loc. Per so que d' el fos fag tos temps remembramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Pour ce que de lui fut fait en tout temps ressouvenir.

ANC. FR. Quant de sa doulce mère li vient remembrament. 

Roman des quatre fils Aymon. Bekker, p. 4.

14. Remembre, adj., remémoratif, souvenant, ressouvenant.

Ne siatz remembres e testimonis. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 39.

En soyez remémoratifs et témoins.

15. Remembrius, adj., mémoratif. 

De mort no suy remembrius 

Ni temens.

G. Riquier: A mon dan. 

De mort je ne suis mémoratif ni craintif.

16. Remembrador, Renembrador, adj., mémoratif.

Es remembrador de mi.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Vous êtes mémoratifs de moi. 

Que siatz renembrador d' aycellas paraulas. 

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Que vous soyez mémoratifs de ces paroles. 

ANC. ESP.

Madre, del tu Golzalvo sey remembrador. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 866.

17. Rememoracio, s. f., lat. rememoratio, ressouvenir.

Rememoracio de la opperacio.

Segon que ve rememoracio de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 24.

Ressouvenir de l' opération.

Selon qu'il vient ressouvenir d'eux.

18. Rememorar, Remembrar, Renembrar, Rembrar, v., lat. rememorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, se ressouvenir.

No deu hom los oblitz

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz.

On ne doit les oublis ni les vieux faits rappeler.

Vai lur remembrar del pantays qu' avian vist.

V. de S. Honorat.

Va leur ressouvenir de l'agitation qu'ils avaient vue.

Trobey lay donas, per ver, 

Que m fero rembrar mon paire.

P. Vidal: Abril issic. 

Je trouvai là dames, pour vrai, qui me firent rappeler mon père.

Pot, si s vol, remembrar.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Peut, s'il veut, se rappeler.

Del bec adobar vos remembre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D' arranger le bec qu'il vous souvienne.

Part. prés. Yeu so rememorant la operacio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Je suis me rappelant l'opération. 

Qu' el nostre luectenen, remembrans de salut, nomne persona bona et util. Cartulaire de Montpellier, fol. 49. 

Que notre lieutenant, se souvenant de salut, nomme personne bonne et utile. 

ANC. FR. Amis, fet-ele, jeo pensoue,

E vos cumpainuns remembroue.

Marie de France, t. 1, p. 382.

Considère la manière de la mort de luy, laquelle est moult lamentable et piteuse à remembrer. Monstrelet. t. 1, fol. 57.

ANC. CAT. ANC. ESP. Remembrar (ESP. MOD. Rememorar). 

IT. Rimembrare. (chap. Rememorá, recordá.)

19. Reminiscencia, s. f., lat. reminiscentia, réminiscence. 

Entre memoria e reminiscencia ha diferencia... Bestias, ja sia que haio memoria, empero no han reminiscencia. Eluc. de las propr., fol. 18. 

Entre mémoire et réminiscence il y a différence... Les bêtes, bien qu'elles aient mémoire, n'ont pas réminiscence.

CAT. ESP. PORT. Reminiscencia. IT. Reminiscenzia. (chap. Reminissensia.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Jaime II de Aragón, el Justo, Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.


Original en castellá:

Capítulo V.

Sale Pedro Saputo al registro de novias. Sariñena.- Almudévar.

De ahí a algún tiempo, que empleó en hacer los retratos de todos los de casa, es decir, de los padres y su hermano y Juanita, le preguntó su padre si había pensado en tomar estado y vivir como hombre de otras obligaciones. Respondió que alguna vez había pensado, pero ligeramente; que ahora, sin embargo, le parecía que debía tratarlo con seso y resolución, aunque la edad no le apremiaba. Manifestóle entonces su padre que así él como su madre deseaban verle casado; y cuando lo determines, dijo, aquí tengo todavía la lista que formé para tu hermano de todas las doncellas que en tierra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me pareció que había a propósito. Apartóse poco de casa, porque en el segundo pueblo que visitó encontró ya quien le paró, que fue Juanita. Algunas se han casado, y están borradas, otras he añadido estos días porque han llegado a la edad que entonces no tenían. Tomó Pedro Saputo la lista, fue leyendo nombres y notas, porque cada una llevaba la suya de la edad, dote que les podían dar, y cualidades personales. Vio entre ellas algunas de las que conoció de estudiante, y a Morfina Estada, que era la que él buscaba, con un elogio que ninguna otra le igualaba; y al fin estas palabras: pero no quiere casarse ni recibe galanteos ni obsequios de nadie.

Como el padre y el hijo eran muy activos empleó aquél dos días en escribir cartas, dióselas a Pedro Saputo y salió éste a verificar el registro de aquellas doncellas con presupuesto de divertirse mucho y comparando aquella expedición a la de los estudiantes. Por de pronto y antes de ver a ninguna, eran tres las que le ocupaban el pensamiento: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera tenía el mérito de haberle amado con mucha constancia, y de haber dicho mil veces públicamente que por Pedro Saputo despreciaría al mayor príncipe del mundo con su cetro y su corona real. La segunda estaba también en su corazón, pero más como hermana que como amante, pareciéndole imposible amarla de otra manera. Morfina, que por su hermosura, educación, talento, discreción y virtudes era la que prefería entre todas, hacía cerca de siete años que no la había visto, ni le escribió nunca por dudar de su suerte y no atreverse a vivir con ella en el país ni llevarla a la ventura a otra provincia; y temía que le hubiese olvidado o pensase en él con indiferencia, por ser prueba a que ningún amor puede resistir faltando la esperanza, o la comunicación, que es la que le sostiene. Es de pecho más profundo que todas, se decía a sí mismo; la de mejor entendimiento; la que tratándome menos me ha conocido más y ofreciéndoseme con más inteligencia y estimación de mí y de su persona; su amor, si todavía existiese, el más antiguo también; y ¡con qué firmeza y prendas fue fundado y asegurado! ¡Pero seis años, siete años sin saber de mí, fuera de la visita no lograda de su padre, siete años sin saber si yo pienso en ella! Nadie los resistió en el mundo no mediando necesidad u obligación pública o secreta, pero cierta y eficaz, y en rigor no media de esta calidad entre nosotros.

Con estas reflexiones llegó al primer pueblo de la lista, y pasó como quien entra en una casa conocida a tomar un vaso de agua y hacer una visita; la enregistrada no le pareció digna de más. Continuó la vereda; y aunque no se tiene el itinerario sino una nota de los pueblos que visitó, que no se sabe quién la ha formado, quiero poner algún orden en la relación, pues veo a Sariñena al lado de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juntos, y otros así no menos disonantes. Y llegase en un día o en dos, o en tres, o en más o menos, quiero comenzar por Sariñena, ya que la hemos nombrado.

No había cosa de gusto, y eso que llevaba tres en la lista; porque la una era fea y presumida, que es decir necia; y parecía acostumbrada a tratar con mercaderes de mulas, o con las mulas mismas; la otra, muy crítica y sabijonda (sabihonda), apretaba los labios para hablar y coleaba con el moño; y la tercera, entre boba y maliciosa, hermana de la tercera orden, supida y leída también, fajaba con mucha naturalidad a los niños de su cuñada, y parecía destinada para el oficio de componer la cofia a las paridas.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Mas la ocasión, que, si no se ofreciera de suyo, la hubiera él buscado, le despertó el deseo que siempre tuvo de ver a sus antiguas monjas. De que se infiere que el dichoso convento que él honró de muchacho, fue el de Sariñena. Y todavía en esta historia, si se lee con cuidado, se encontrarían otras pruebas a favor de Sariñena, y contra Tamarite por consiguiente, cuyas monjas presumen haber sido las favorecidas del filósofo, por una descripción del convento donde estuvo que conviene a las dos como asimismo la situación en su pueblo respectivo: y villa también es Tamarite como Sariñena, aunque se cree que ésta dejará de serlo. Yo por lo menos, que si no he sido monja en ninguno de estos conventos, sé grandes secretos de algunas de las que se encerraron en ellos, voto resueltamente por el de la villa de las grandes ferias. Y quiero decir lo que ahora sucedió, y no antes ni después, según mis notas a que me refiero.

Encaminóse, pues, al convento. Vio el edificio, miró aquellas paredes, aquellas ventanas misteriosas y oscuras, por las cuales fijando bien la vista a ciertas horas se ven de cuando en cuando pasar como sombras las tristes que dentro habitan, y acercarse a mirar, tal vez con la envidia en el corazón y las lágrimas en los ojos, la libre luz del sol, y la tierra y el mundo que ya no es para ellas. Y dijo: dentro están: ¿cómo las encontraré después de tantos años? ¡Si aguardarán semejante visita! ¿Qué les sucederá cuando me vean? Estaba ya cerca de la puerta y detuvo el paso. Tres veces movió hacia ella, y tres veces se paró, no queriendo los pies ir adelante; y dudaba, y le latía el corazón al paso que se acercaba o determinaba llegar. Parecía que acabase de leer el falso billete de Juanita en Zaragoza. Pisó en fin el umbral, entró, y se acordó de cuando llegó allí otra vez disfrazado de mujer tan cargado de embustes como de miedo, y se espantó de aquel arrojo y temeridad. Pero esta misma memoria le dio valor, y llamó, y preguntó por la antigua priora y sor Mercedes. Bajaron al locutorio, no sin darles un salto el corazón de verse llamadas las dos a un tiempo.

Saludólas con naturalidad y les entregó un papel que decía: «El caballero que tenéis delante es el que hace ocho años estuvo en esta casa en traje de mujer y con el supuesto nombre de Geminita, llamándose Pedro Saputo...» Al llegar aquí se sobresaltaron y levantaron la cabeza a mirarle: él sonriéndose amablemente, les hizo seña que continuasen. Continuaron y leyeron: «Pero hace cuatro meses he encontrado mi verdadero nombre habiendo conocido por una feliz causalidad a mi padre, que es el caballero don Alfonso López de Lúsera, viudo de su primera mujer, y ahora casado legítimamente con mi madre, la cual tengo el consuelo de ver señora de aquella casa y adorada de su esposo e hijos políticos. Así que, y para servir a mis dos apreciables amigas de otro tiempo, cuya amabilidad jamás he olvidado, me llamo Don Pedro López de Lúsera.»

Leído el papel y mudándoseles el color y las faltas de voz para hablar, se pusieron a mirarle entre alegres y vergonzosas. Caíanseles los ojos a tierra, y no sabían qué hacer ni qué decir. Socorriólas él advertido y discreto, diciéndoles con algo de intención, pero templado y risueño: mejor recibido pensaba ser; ¿me habrá de pesar el haber venido?... ¿Se temerá que en mí falte honor, prudencia, reserva, circunspección y conocimiento de las cosas, no habiendo faltado en edad que generalmente no conlleva sino imprudencia y mal recado? Alentáronse ellas con esto un poco y se serenaron de la turbación y vergüenza primera. Pero ¡oh, lo que en aquel breve rato padecieron! Levantaron al fin los ojos y le miraron sin empacho, hablaron con libertad y recordaron con gusto y con dolor, bien que en términos muy generales aquellas inolvidables escenas de los últimos días, quedándoles ya sólo el alborozo que era natural, y la suspensión y pensamiento que debía excitarles la vista de un hombre a quien tan dulce e impensadamente estrecharon de más mozo en sus brazos. Miraron después el papel de nuevo, y dijeron que según el nombre del padre debió encontrar el joven de nuera en casa a su compañera de noviciado, Juanita. - Sí, señoras, respondió él; efectivamente es Juanita agora mi cuñada, y está como el ángel del amor y de la alegría en aquella casa feliz, si felices hay en la tierra.

Mucho se admiraron las monjas de ver las cosas que pasan en el mundo, y ya del todo serenas y tan afables como siempre, le preguntaron de la ocurrencia y diablura de fingirse mujer para ir allí y engañarlas como lo hizo. Él les contó sus aventuras desde la capilla de Huesca hasta que llegó al convento (omitiendo lo de la catedral de Barbastro). - Sois Pedro Saputo, dijo sor Mercedes, y ese nombre lo explica y lo dice todo; ya no me admiro de nada. Pero entended que aunque os hubiésedes descubierto con nosotras (después de estar dentro, como se supone y esto os lo quiero decir por una fineza que deberéis a nuestro antiguo cariño) no os hubiésemos vendido ni echado atropelladamente. Ya os acordaréis que yo no creí en la transformación que tan benditamente engulló esta nuestra buena prelada. - Es verdad, contestó ella; yo ya se ve, lo creí... Tan bien supo el señor fingilla de un modo... - E yo, continuó sor Mercedes, os dejé en vuestra fe por no meternos en aprensión, puesto que no importaba lo que fuese. Pero no os propuse que se echase del convento, y os disuadí de comunicallo a quien decíades.

Lanzadas estaban las monjas en su conversación y gratísimos recuerdos, de que suspiraban en el centro más vivo del alma, cuando se oyó a deshora una campana que las llamaba al coro. Jamás sonó tan impertinentemente; pero sonó, y no fue posible dejar de darse por entendidas. Conque se levantaron, él se despidió, y se separaron comenzando sólo a gustar el sabor de la visita, y por consiguiente poco satisfechas y con más sed de explicaciones y de desahogo. Pero sor Mercedes salió de allí muy triste; y cuando se vio sola en su celda suspiró profundamente y dejó correr de sus ojos algunas lágrimas que nadie recogió para consuelo.

Pasados tres o cuatro días llamaron a la coja, o sea, a la organista, y le dijeron lo que había de Geminita; y cuando acabó de creerlo acabó también de avergonzarse y principió a echarse maldiciones. - ¡Desasnar a Pedro Saputo!, le decían las otras con sorna y una caidica que la quemaba. Les pidió que callasen, si no se arrancaba la toca o las arañaba a ellas la cara. Y torciendo muy pronto la idea, exclamó dando una palmada: - ¡El grandísimo demonio! ¡Conque era hombre! ¡Mira por qué yo lo quería y me gustaba tanto! ¡Ah, no haberlo sabido! ¡Y con qué gazmoñería nos engañó a todas y nos embelesó la vista para que no conociésemos nada!... Sí que es verdad; hombre, hombre era; agora me acuerdo. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantas ocasiones que tuve!... Pero no os perdono, señoras madres, el no haberme llamado para velle. ¡Qué hermoso, y qué caballero debe de estar! Como otra vez no me llamen si vuelve, o me mato, o mato a las dos. Mucho se rieron las dos amigas de oír desatinar a la coja. Y después siempre que querían pasar un rato de humor, la llamaban y tocaban este registro.

De Sariñena pasó Pedro Saputo a La Naja, donde había una doncella; pero le pareció que tenía el alma pegada a la pared, y la dejó con su vela recogida y con su dote de buena cuenta. En Alcubierre casi le gustó una muchacha de diecinueve años por su inocencia; y después supo que se había jugado la flor con un mudo. Visitó otros pueblos, no se detuvo en ninguno, y fue a Almudévar para pasar al Val de Ayerbe.

Dicho se está que fue a posar en casa de su madrina, su segunda madre, y que lo hubiera sido en todos los oficios, si quedara pupilo de la suya; mujer de algún talento y de un corazón bonísimo, que no tuvo otra ambición toda su vida que la de ver a su hija Rosa casada con Pedro Saputo. Así es que dejó libre y aun fomentó la inclinación de la muchacha; pero él la miraba como hermana verdadera, y ni la razón ni la reflexión pudieron dar otro temple a su amistad. Veía que la infeliz estaba enamorada, y no sabía cómo partir para no desesperarla. Hizo su retrato y el de Eulalia en miniatura, y para darles más a su gusto los últimos retoques, las llevó una tarde a su casa a merendar, pues fuera de no haber pan, que tomaron de casa de Rosa, nada se había sacado y estaba la despensa aún repuesta de cosas buenas y regaladas. Sentólas a las dos juntas primero, después una a un lado y otra a otro; y retocó y perfeccionó los retratos. Mas mientras ellas salieron del cuarto a dar una vuelta por la casa y traer lo necesario para la merienda, se puso él a pensar en su vida y en su madre; miraba aquellos cuadros de pintura con que había adornado las paredes, miraba los muebles, recordó su niñez y primera mocedad, y cayó en una tristeza que no pudieron desvanecer del todo las dos muchachas con su presencia tan alegre; con el contento que tenían y les rebosaba por los ojos y se mostraba en todas sus palabras y movimientos. - ¿Qué tienes?, le preguntó Eulalia de ahí a un rato viéndole pensativo. - Nada, respondió él; sino que en esta casa y en este cuarto he nacido, me he criado, he sido feliz, nada me faltaba, antes bien me sobraba todo, y el mundo para mí era menos que este cuarto y que aquella suerte, que con vosotras dos, amores míos dulcísimos, llenaba mi corazón y lo regaba de gloria y alegría al lado de mi madre. - ¿Y qué piensas tú, dijo ella, que has hecho con esto? ¡Pues nos has muerto, sí, nos has muerto! Rosa, no le dejemos salir de Almudévar; unámonos, y con tus brazos y los míos, con tu cariño de hermana y el mío de amiga, formemos unos lazos que no pueda romper, y no le dejemos ir; porque me dice el corazón... ¡No le dejemos ir, Rosa mía! - Basta, dijo él; basta; no hemos venido aquí a llorar. Merendaron enseguida, y haciéndole tomar después la vihuela, un poco fueron los tres cobrando su natural alegría.