Mostrando las entradas para la consulta agra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Verbo habé, auxiliar

Lo verbo habé: auxiliá + partissipi O equivalén a tindre.

Yo hay - o hai - begut.
Tú has trascolat.                
Ell, ella, vosté ha dinat.
Natros, natres ham (habem) minjat.
Vatros, vatres hau (habéu) sopat.
Ells, elles, vostés han amorsat.

Yo hauría
Tú hauríes
Ell hauríe
Natros hauriem
Vatros haurieu
Ells hauríen

Yo hauré
Tú haurás
Ell haurá
Natros haurem
Vatros hauréu
Ells haurán

Si yo haguera
Si tú hagueres
Si ell haguere
Si natros haguerem
Si vatros haguereu
Si ells hagueren

Que yo haiga
Que tú haigues
Que ell haigue
Que natros haigam o haiguem
Que vatros haigáu o haiguéu
Que ells haiguen

Etc.

Curiosidats que trobo al dicsionari de F. Mistral, Lou Tresor dóu Felibrige

Ague, Àgui (m.), Àigui (niç.), Age (l.), Atge (auv.), Àgi (bord.), Àugi, Àugei (g.), Aie (a. Lim.), Àyi (b.), Ave, Avo (viv. d.), (rom. ag, aig, cat. haja, it. abbia, lat. habeam), que j' aie, v. avé. (chap. que yo haiga + partissipi, ejemple, que yo haiga minjat. Se apareix mes al de Niza, sigue en h o sense.)

Ague, Aigue (niç.), Age (l.), Àgi, Ayi (bord), Ajo (rouerg.), Atjo (auv.), Auge, Aujo (g.), Aie, Aio (a. Lim.), Aye (b.), Ave (d.), (rom. ag, ac, aga, aia, aya, aye, cat. haja, it. abbia, lat. habeat), qu' il ou qu' elle ait. v. avé. (chap. que ell o que ella haigue + partissipi, ejemple, haigue fet. Coinsidix en lo de Niza, sigue en h o sense.)

Agué, Aguer (a.), Aguedre, Agudre, Agure (l.), Agé, Augé, Augué (g.), (rom. aguer, auer, cat. aver, haber, goth. aigan, lat. habere), 

v. aux. Avoir, v. avé plus usité. (chap. verbo auxiliá habé. Presén del infinitiu: yo hay, tú has, ell o ella ha, natros o natres ham o habem, vatros o vatres hau o habéu, ells o elles han.)

Aguè, Aguèt (l.), Aiguèt (niç.), Aguèc, Aguit (a. D.), Agèt, Augèt (toul.), Atgèt (querc.), Auguèt (b. lim.), Auguèc, Auèc, Augouc, Auouc, Augout, Agout, Aouc, Aout, Augut (g.), Auut, Auu (bord.), Abou (b.), At (Velay), (rom. aguet, ago, ag, ac, cat. haguè, lat. habuit), il ou elle eut, v. avé.

Aguènt, Agent (g.), Aient (a. L.), Ajant (périg.), Aiant (lim. d.), (rom. avent, ayan), ayant, v. avent. R. aguè. (chap. habén + partissipi, ejemple: Habén suspés este examen, - tú - no passarás de curs.)

Aguère, Aguèri (m.), Aiguèri (niç.), Aguèro (d.), Aguèi, Agui, (lim.), Agère, Agèri, Agèi (toul.), Auguère, Auguèi (b. Lim.), Agóuri, Augoui,  Augùri, Augu (g.), Auùri (bord.), Aboui (b.), (rom. agui, agra, cat. hagui, lat. habui, habueram), j' eus, v. avé. (chap. yo haguera + partissipi; haguerahaguereshaguerehagueremhaguereuhagueren.)

Aguères, Aiguères (niç.), Aguèreis (d.), Aguèrei (d. Lim.), Aguèra, Auguèras (lim.), Agères, Agèros (l. toul.), Auures (bord.), Augous (g.), Abous (b.), (rom, aguist, agras, cat. haguères, lat. habuisti, habueras), tu eus, v. avé. (chap. Si tú hagueres + partissipi. Coinsidix sense la h en lo de Niza y Tolosa: Toulouse, y en lo catalá segons Mistral. Lo catalá normatiu ha modificat lo hagueres per haguesses, haguessis.)

Aguerian, Agueian (rh.), Aiguerian (niç.), Aguèren, Aguren (alb.) Aguèrem, Aguèbam (lim.), Auguèram, Auguèm (b. Lim.), Aguèrim, Aguèron (d.), Aguen, Agerian, Agèren, Agèen (l.), Augùren, Augoum (g), Auùrem (bord.), Aboum (b.), (rom. agram, cat. haguèrem, it. avemmo, lat. habueramus, habuimus), nous eûmes, v. avé.

(chap. natros o natres haguerem + partissipi. Coinsidix en lo lemosín, treta la h. Lo catalá normatiu ha modificat haguèrem per nosaltres haguessem o haguessim.)

Aguerias, Agueia (rh.), Aiguerias, (niç.), Agerias (toul.), Aguerèts, Aguèrit (d.), Agères, Aguères, Aguèrets (l.), Aguèrei, Aguèra (lim.), Auguerats, Auguets (b. lim.) Auurèts (bord.), Augouts (g.), Abouts (b.), (rom. agratz, cat. haguèreu, lat. habueratis, habuitis), vous eûtes, v. avé. (chap. Vatros o vatres haguereu + partissipi.
El català subnormalitzat ha modificat lo haguèreu per haguesseu o haguessiu.)

Aguèro, Aguèros, Aguèro, Agueram, Aguerats, Aguèrou (rom. agra, agras, agra, agram, agratz, agron, lat. habueram, habueras, habuerat, habueramus, habueratis, habuerant), 2e imp. du subj. usité en Albigeois et Limousin: j' eusse, tu eusses, il eût, nous eussions, vous eussiez, ils eussent, v. aguèsse, auriéu.

(chap. haguera, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren.)

Aguèron, Aiguèron et Auguèron (niç.), Aguèrou, Agèrou (l.), Aguèren, Augueron (lim.), Auguèren, Augèbon (toul.), Augoun, Auoun, Aoun (g.), Auùren (bord.), Aboun (b.), Aguiron, Aguèrant (d.),

(rom. agron, agro, agren, agran, cat. haguèren, lat. habuerunt, habuerant), ils ou elles eurent, v. avé. (chap. ells o elles hagueren + partissipi. En lo cas de habé : tindre : tingueren.)

Agues, Aigues (niç.), Ages, Atges, Ajo (l.), Àtgei (auv.), Àgis, Àyis (bord.), Auges, Ajos (g.), Ayes (b.), Aies (a.), Àieis (d.), Àiei, Àia, Aio (lim.), (rom. aias, cat. hàjas, it. abbi, lat. habeas), impér. et subj. s. du v. avé, aie, que tu aies. (chap. que tú haigues + partissipi; en lo cas del verbo tindre, que tú tingues.)

Agués, Aigués et Augués (niç.), Agés, Agets, Atgets, Agas (l.), Atjas (auv.), Agits, Àyits (bord.), Augets, Ajats, Ajas (g.), Ayats (b.), Aies (a.), Aiei, Aia (lim.), Avit (d.), (rom. aiatz, aias, cat. hajau, it. abbiate, lat. habeatis), impér. et subj. plur. du v. avé, ayez, que vous ayez.

(chap. que vatros o vatres haigáu o haiguéu + partissipi.)

Aguessac, v. agassa.

hajatz

Aguèsse, Aguèssi (m.), Aiguèssi, Auguèssi (niç.), Agèsse, Agèssi (l.), Aguèsso, Aguèi, Aguè (lim.), Auèsse (toul.), Auguèsse (b. Lim.), Auguès (alb.), Agóussi, Óussi, Augóussei, Augusse (g.), Auùssi (bord.), Abóussi (b.), Aguèsso, Ausso, Ousso (d.), (rom. aguès, aguessa, cat. haguèsit. avessi, lat. habuissem), que j' eusse, v. avé. (chap. que yo haguera; en lo cas del verbo tindre: tinguera.)

Aguèsse, Aguesso (m.), Aiguèsse, Auguèsse (niç.), Agèsso, Agèsse, Agès (l.), Aguèsso, Aguè (lim.), Auèsso (toul.), Agousso, Agous, Augousse, Augusse, Augousso, Aousso, Ausso, Ousse (g.), Auùssi (bord.), Abousse, Aboussie (b.), Aièisse, Ausse, Eusse, Usse (d.), (rom. aguès, cat. haguès, it. avesse, lat. habuisset), qu' il ou qu' elle eût, v. avé. (chap. Que ell o ella haguere; en lo cas del verbo tindre: tinguere.)

Aguèsses, Aguèsseis et Aguèssei (d.), Aiguèsses, Auguèsses (niç.), Agèsses (l.), Aguèssa, Auguèssas (lim.), Auèsses (toul.), Augousses, Agousses, Aoussos, Ousses (g.), Auùssis (bord.), Abousses, Abóussis (b.), (rom. aguesses, cat. haguesses, it. avesti, lat. habuisses), que tu eusses, v. avé.

Aguessian, Aiguessian (niç.), Aguessam (lim.), Agaschan (auv.), Agèssen (l.), Augóussem, Óussem (g.), Aguèssim (d.), Auùssim (bord.), Abóussem, Abóussim (b.), (rom. aguessem, agossam, cat. haguèssem, it. avessimo, lat. habuissemus), que nous eussions, v. avé.

(chap. Que natros o natres haguerem.)

Aguessias, Aguessia (rh.), Aiguessias (niç.), Agaschas (auv.), Aguessas, Aguessa (lim.), Aguèsses, Aguèssets (l.), Agussets, Auguessets (alb.), Augoussets, Oussets, Augoussots (g.), Auùssits (bord.), Abóussets, Abóussits (b.), Aguèssit, Eussia, Ussia, Aussia, Oussia (d.), (rom. aguessatz, aguessas, aguessetz, cat. haguèsseu, it. aveste, lat. habuissetis), que vous eussiez, v. avé.

(chap. Que vatros o vatres haguereu.)

Aguèsson, Aguesson (m.), Aiguèsson (niç.), Agèsson, Agèssou (l.), Aguèssou, Aguèssan (lim.), Aguèssen, Agousson, Augóussen, Óussen (g.), Auùssin (bord.), Abóussen, Abóussin (b.), Aguèssant, Eussion, Ussion, Oussian (d.), (rom. aguesson, aguessen, aguessan, cat. haguèssen, it. avessero, lat. habuissent), qu' ils ou qu' elles eussent, v. avé. (chap. Que ells, elles, vostés hagueren.)


viernes, 6 de octubre de 2023

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre Raimond de Toulouse.


I.

Pessamen ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e 'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu' om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.


La fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,

Tan qu' aleuges mon afan,

Ab douss' acoindansa;

Qu' ieu li suy senes enguan,

E non ai embransa
D' als, mas quom fezes

Tot so qu' a mi dons plagues;

Pero pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran

On plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon' esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil cors cortes,

Si t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.


Pus vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu' es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m' atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu' anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m puesc sufrir d' una leu chanso faire,

Pus prec e man n' ai de mon Ereubut;

Qu' apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,

Coven qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:

Quar segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu' els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un nou chantaret prezan.


Anc per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l' honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m' an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre

E l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l' an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat, non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.


Esta chansos vuelh que tot dreg repaire
En
Arago, al rey cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan

Duc ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M' en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l' aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;

Qu' a autruy don alegratge,

Et a mi pen' e turmen;

Nulla res, si mal m' en pren,

No m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,

Conosc que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m pens qu' esser deia.


Si per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d' alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al
rey que sap et enten
M' iras en
Arago dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic, plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz, quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu' avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n' er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu' a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa



Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver
gran be, plus leu pot sostener
afan que tal es rics e bos;
que l maltrag l'es plus angoyssos,
quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela
que si meteissa destrui
per far clartat ad autrui,
chant, on plus trac gren martire,
per plazer de l'autra gen.





lunes, 4 de diciembre de 2023

Folquet de Marseille. Los mals d' amor ai ieu ben totz apres,

Folquet de Marseille. 


Los mals d' amor ai ieu ben totz apres,

Mas anc los bes no puec un jorn saber,

E si no fos quar ieu n' ai bon esper 

Ieu cujera que nul temps no n' i agues; 

Et agra dreg qu'en fos desesperatz 

Tant ai amat, et anc no fui amatz!

Pero si 'l bes fos tan dous e plazens

Quom es lo mals engoissos e cozens,

Ans vuel murir, qu' enqueras non l' atenda.


Atressi m cug que 'l mortz mais me valgues

Que vida sai tostemps, ses mon plazer.

E donc m' es miels que mueir' en bon esper,

Que ma vida autre pro no m ten ges;

Qu' assatz es mortz totz hom que viu iratz,

A cui non es jois ni plazers donatz;

Qu' ieu sui ben sel cui negus jauzimens

Non pot dar joi, per qu' ieu sia jausens,

Tro qu' a mi dons plassa merces l' en prenda.


E donx sui ieu forsatz tan ni mespres,

Quar sol vos aus desirar ni voler.

Jes per aisso no m tuelh de bon esper,

Que maior tort perdona be merces;

Pero si 'l tortz mi fos adreg jutgatz,

Ieu non cuges esser trop encolpatz;

Mas vencutz es totz hom que forsa vens;

E pos nuylhs dregz no m pot esser guirens, 

Vey que m' es ops que merces mi defenda.


Amors et ieu em de tal guiza pres, 

Qu' ora ni jorn, nueg ni mati ni ser, 

No s part de me, ni eu de bon esper; 

E mort m' agra la dolors, tan grans es,

S'en bon esper no m fos asseguratz;

Pero mos mals non es en re mermatz,

Quar lonx espers m' aura fagz longamens

Estar maritz, et en greus pessamens, 

Et enquera tem que plus car no m venda.


La grans beutatz e 'l fin pretz qu'en lieys es,

E totz bos aips, que domna pot aver,

Mi fan estar ades en bon esper;

E ges no m pes qu' esdevenir pogues,

Que lai, on es totz autres bes pausatz,

No fos merces; e, quar humilitatz

Mi fai sufrir ma dolor bonamens,

Humilitatz, merces e chauzimens

Mi pot valer, sol que mi dons s' en prenda.


Las! s' ieu un jorn fos amix apelhatz, 

De tan bon cor quom ieu li m sui donatz,

A la bella don no i s part mos talens, 

Anc tant amors no m destreis malamens,

Qu'en eys lo jorn no m' agues fag esmenda.


Ves N' Azyman, Na Canso, vos n' anatz,

Et a 'N Tostemps, e, s' a lor es plazens,

Ja no us gardetz de mest las autras gens;

Que, quar es pros, crey que miels vos entenda.

____


Mout i fetz gran peccat amors,

Quan li plac que s mezes en me,

Pois merce non aduis ab se,

Ab que s' adolses ma dolors;

Qu' amors pert son nom e 'l desmen;

Et es dezamors planamen, 

Pos merces no i pot far socors

A cui 'l fora pretz et honors; 

Pos ilh vol venser totas res,

Qu' una ves la venques merces.


Mas trop m' a azirat amors,

Quar ab merce se dezave;

Pero 'l miels del miels que hom ve,

Mi dons, que val mais que valors, 

En pot leu far acordamen;

Que major l' a fag per un cen; 

Qui ve com la neus e 'l calors,

So es la blanquez' e 'l colors, 

S' acordon en lieis, semblans es

Qu' amors s' i acort e merces,

Estiers no puosc durar, amors!

E no sai cossi s' esdeve

De mon cor, qu' aissi us a e us te,

Que res non par que n' ai' alhors;

Quar si us etz grans, issamen

Podetz en me caber leumen,

Quo s devezis una grans tors 

En un pauc miralh; e il largors 

Es ben tan grans que, si us plagues,

Encaras i caubra merces.


S' ar no us vens, vencutz sui, amors! 

Venser no us puesc mas ab merce; 

E s' entre tans mals n' ai un be,

Ja no us er dans ni desonors.

Cuiatz doncs que us estia gen, 

Quar mi faitz planher tan soven?

Ans, en val meyns vostra valors. 

Pero 'l mals mi fora doussors,

Si l' aut ram, a cui mi sui pres,

M' enclines merceian merces.


Mas non pot esser, pos amors

Non o vol, ni mi dons, so cre.

Pero de mi dons no sai re,

Qu'anc tan no m' enfoli follors 

Qu' ieu l' auzes dir mon pessamen;

Mas cor ai que m captenh ab sen

Mon ardimen que m tol paors;

Pero esperan vei la flors

Venir frug; e de mi dons, pes

Qu' esperan la vensa merces.


Mal me sui gardatz per no sen,

Quar mi eis m' a emblat amors;

Qu' ieu er' estors de sas dolors,

Mas dir puesc qu' ieu eis me sui pres,

Si no m' en val dregz ni merces.


N' Azimans, lo vostre socors

E d' En Totz Temps volgr' ieu alhors,

Mas d' aquest no vuel sapchatz jes,

Qu'a penas neis o sap merces.

miércoles, 18 de octubre de 2023

XIX, Non estarai mon chantar non esparja,

XIX.


Non estarai mon chantar non esparja,

Pus N Oc e Non a mes foc e trag sanc,

Car gran guerra fai d' escars senhor larc,

Per que m sap bon dels reys, quan vey lur bomba,

Qu' en aion ops pals e cordas e pon,

E 'n sion trap tendut per fors jazer,

E ns encontrem a milliers et a cens,

Si qu' apres nos en chant hom de la gesta.


Colps n' agra ieu receubutz en ma tarja,

E fag vermelh de mon gonfainon blanc;

Mas per aisso m' en sofrisc e m' en parc,

Qu' En Oc e No conois q' un datz mi plomba;

E non es mieus lo senhal ni 'l ranson,

E non puesc luenh osteiar ses aver;

Mas ajudar puesc a mos conoissens,

L' escut al col e 'l capelh en ma testa.


Si 'l reis Felips n' agues ars una barja

Denan Gisorc, o crebat un estanc,

Si qu' a Roam n' intres per forsa el parc

E l' assetges pel pueg e per la comba,

Qu' om non pogues traire breu ses colon,

Adonc sai ieu qu' el volgra far parer

Carle que fon lo sieu meilhor parens,

Per cui fon Polha e Samsuenha conquesta.


Anta l' adutz, e de pretz lo descarja

Guerra seluy que hom non troba franc;

Per que non vuelh lais Caortz ni Caiarc

Mon Oc e Non, pus tan sap de trastomba;

Si 'l reis li do lo thesaur de Chinon,

De guerra a cor et agra en poder;

Tan l' es trebalhs e messios plazens,

Per qu' els amicx e 'ls enemicx tempesta.


Anc naus en mar, quant a perdut sa barja, 

Et a mal temps e vai urtar al ranc,

E cor pus tost d' una sageta d' arc,

E sailh en aut e pueys aval jos tomba,

Non trais tan mal, e dirai vos ben con,

Cum fas per lieys que anc no m volc tener

Jorn ni respieg, termenis ni covens,

Per que mos jois, qu' era floris, bissesta.


Vai, Papiolz, ades tost e correns

A Trasinhac on sias ans la festa,

Di m' a 'N Rogier et a totz sos parens

Qu' ieu no i trob plus ombra ni olm ni resta.

                Bertrand de Born.

XLI, Gerra mi play quan la vey comensar,

XLI.


Gerra mi play quan la vey comensar, 

Qar per gerra vey los pros enansar,

E per gerra vey mantz destriers donar; 

E per gerra vey l' escas larc tornar,

E per gerra vey tolre e donar,

E per gerra vey las nueigz trasnuechar;

Don gerra es drechuriera, so m par,

E gerra m play ses jamais entreugar.


A 'N Agout man, qar n' es primier comes,

Q' el en fasa demanda, cui q' en pes,

Tal q' en sion mant colps donat e pres,

E no s' en clam, qar no seria bes,

Qe sos paires no s' en clamera ges

De nul home per mal q om li feses,

Mas deman n' agra gran, fort et espes.


A 'N Amieu prec lo seinhor de Curban

Q' el en pes tenga la gerra e 'l masan,

Qe n' aion ops elm et escut e bran,

E 'l bon gerrier doblon lur prez ugan;

A amdos dic en chantan lausor gran,

Pero us d' els mi veira a son dan.


Bel m' es q' ieu veia en un bel camp rengatz 

Els, et ill nos, per tal bruit ajostatz,

Q' al ben ferir n' i aia de versatz;

Aqi veirem manz sirventz peceiatz,

Mantz cavals mortz, mantz cavaliers nafratz;

Se nulls non torna ja non serai iratz;

Mas vueilh murir qe viure desonratz.


Valenz domna, a vos m' autrei e m don,

Noveleta, de q' aten gierdon,

Et aurai l' en, qan aurai servit pron

Vostre gen cors fazonat per rason;

Mais vueilh servir, domna, tos temps perdon

Vos qu' autra, e m des ni anel ni cordon;

S' ieu mueir aman per vos, cug far mon pron,


Gentils domna, se lo non fos en oc,

Amanz del mon non agra tan bon loc

Del joi d' amor don aten honrat joc,

Q' al flac jelos cug dir mat ses tot roc.


Blacasset.

viernes, 20 de octubre de 2023

XXXVI, Falsedatz e desmezura

XXXVI.


Falsedatz e desmezura

An batalha empreza

Ab vertat et ab dreytura,

E vens la falseza;

E deslialtatz si jura

Contra lialeza;

Et avaretatz s' atura

Encontra largueza:

Feunia vens amor

E malvestatz honor,

E peccatz cassa sanctor

E baratz simpleza.


Si es hom que dieu descreza,

Sos afars enansa,

Ab que non aia grineza

Mas d' emplir sa pansa:

A cui platz dreitz e tortz peza

Soven a grevansa,

E qui s' enten en sancteza

Tray greu malanansa;

Et an l' enguanador

De lur afar honor;

Mas li mal entendedor

Jutjon per semblansa.


Aras es vengut de Fransa

Que hom non somona

Mas selhs que an aondansa

De vin e d' anona,

E qu' om non aia coindansa

Ab paupra persona,

Et aia mais de bobansa

Aquelh que meyns dona,

E qu' om fassa maior

D' un gran trafeguador,

E qu' om leve lo trachor,

E 'l just dezapona.


Coms Raymon, ducx de Narbona,

Marques de Proensa,

Vostra valors es tan bona

Que tot lo mon gensa;

Quar de la mar de Bayona

Entro a Valensa,

Agra gent falsa e fellona

Lai ab viltenensa;

Mas vos tenetz vil lor,

Que Frances bevedor

Plus que perditz ad austor

No vos fan temensa.


Ben volon obediensa

Selhs de la clercia;

E volon ben la crezensa,

Sol l' obra no y sia:

Greu lur veyretz far falhensa

Mas la nueg e 'l dia;

E no porton malvolensa

Ni fan symonia;

E son larc donador

E just amassador;

Mas li autres n' an lauzor,

Et ilh la folhia.


No sai dire l' error

Del segle fals traytor,

Que fai de blasme lauzor

E de sen folhia.


Dieu prec per sa doussor

Que ns gar d' enfernal dolor

E ilh verge Maria.


Pierre Cardinal.

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.