Mostrando las entradas para la consulta haguereu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta haguereu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Verbo habé, auxiliar

Lo verbo habé: auxiliá + partissipi O equivalén a tindre.

Yo hay - o hai - begut.
Tú has trascolat.                
Ell, ella, vosté ha dinat.
Natros, natres ham (habem) minjat.
Vatros, vatres hau (habéu) sopat.
Ells, elles, vostés han amorsat.

Yo hauría
Tú hauríes
Ell hauríe
Natros hauriem
Vatros haurieu
Ells hauríen

Yo hauré
Tú haurás
Ell haurá
Natros haurem
Vatros hauréu
Ells haurán

Si yo haguera
Si tú hagueres
Si ell haguere
Si natros haguerem
Si vatros haguereu
Si ells hagueren

Que yo haiga
Que tú haigues
Que ell haigue
Que natros haigam o haiguem
Que vatros haigáu o haiguéu
Que ells haiguen

Etc.

Curiosidats que trobo al dicsionari de F. Mistral, Lou Tresor dóu Felibrige

Ague, Àgui (m.), Àigui (niç.), Age (l.), Atge (auv.), Àgi (bord.), Àugi, Àugei (g.), Aie (a. Lim.), Àyi (b.), Ave, Avo (viv. d.), (rom. ag, aig, cat. haja, it. abbia, lat. habeam), que j' aie, v. avé. (chap. que yo haiga + partissipi, ejemple, que yo haiga minjat. Se apareix mes al de Niza, sigue en h o sense.)

Ague, Aigue (niç.), Age (l.), Àgi, Ayi (bord), Ajo (rouerg.), Atjo (auv.), Auge, Aujo (g.), Aie, Aio (a. Lim.), Aye (b.), Ave (d.), (rom. ag, ac, aga, aia, aya, aye, cat. haja, it. abbia, lat. habeat), qu' il ou qu' elle ait. v. avé. (chap. que ell o que ella haigue + partissipi, ejemple, haigue fet. Coinsidix en lo de Niza, sigue en h o sense.)

Agué, Aguer (a.), Aguedre, Agudre, Agure (l.), Agé, Augé, Augué (g.), (rom. aguer, auer, cat. aver, haber, goth. aigan, lat. habere), 

v. aux. Avoir, v. avé plus usité. (chap. verbo auxiliá habé. Presén del infinitiu: yo hay, tú has, ell o ella ha, natros o natres ham o habem, vatros o vatres hau o habéu, ells o elles han.)

Aguè, Aguèt (l.), Aiguèt (niç.), Aguèc, Aguit (a. D.), Agèt, Augèt (toul.), Atgèt (querc.), Auguèt (b. lim.), Auguèc, Auèc, Augouc, Auouc, Augout, Agout, Aouc, Aout, Augut (g.), Auut, Auu (bord.), Abou (b.), At (Velay), (rom. aguet, ago, ag, ac, cat. haguè, lat. habuit), il ou elle eut, v. avé.

Aguènt, Agent (g.), Aient (a. L.), Ajant (périg.), Aiant (lim. d.), (rom. avent, ayan), ayant, v. avent. R. aguè. (chap. habén + partissipi, ejemple: Habén suspés este examen, - tú - no passarás de curs.)

Aguère, Aguèri (m.), Aiguèri (niç.), Aguèro (d.), Aguèi, Agui, (lim.), Agère, Agèri, Agèi (toul.), Auguère, Auguèi (b. Lim.), Agóuri, Augoui,  Augùri, Augu (g.), Auùri (bord.), Aboui (b.), (rom. agui, agra, cat. hagui, lat. habui, habueram), j' eus, v. avé. (chap. yo haguera + partissipi; haguerahaguereshaguerehagueremhaguereuhagueren.)

Aguères, Aiguères (niç.), Aguèreis (d.), Aguèrei (d. Lim.), Aguèra, Auguèras (lim.), Agères, Agèros (l. toul.), Auures (bord.), Augous (g.), Abous (b.), (rom, aguist, agras, cat. haguères, lat. habuisti, habueras), tu eus, v. avé. (chap. Si tú hagueres + partissipi. Coinsidix sense la h en lo de Niza y Tolosa: Toulouse, y en lo catalá segons Mistral. Lo catalá normatiu ha modificat lo hagueres per haguesses, haguessis.)

Aguerian, Agueian (rh.), Aiguerian (niç.), Aguèren, Aguren (alb.) Aguèrem, Aguèbam (lim.), Auguèram, Auguèm (b. Lim.), Aguèrim, Aguèron (d.), Aguen, Agerian, Agèren, Agèen (l.), Augùren, Augoum (g), Auùrem (bord.), Aboum (b.), (rom. agram, cat. haguèrem, it. avemmo, lat. habueramus, habuimus), nous eûmes, v. avé.

(chap. natros o natres haguerem + partissipi. Coinsidix en lo lemosín, treta la h. Lo catalá normatiu ha modificat haguèrem per nosaltres haguessem o haguessim.)

Aguerias, Agueia (rh.), Aiguerias, (niç.), Agerias (toul.), Aguerèts, Aguèrit (d.), Agères, Aguères, Aguèrets (l.), Aguèrei, Aguèra (lim.), Auguerats, Auguets (b. lim.) Auurèts (bord.), Augouts (g.), Abouts (b.), (rom. agratz, cat. haguèreu, lat. habueratis, habuitis), vous eûtes, v. avé. (chap. Vatros o vatres haguereu + partissipi.
El català subnormalitzat ha modificat lo haguèreu per haguesseu o haguessiu.)

Aguèro, Aguèros, Aguèro, Agueram, Aguerats, Aguèrou (rom. agra, agras, agra, agram, agratz, agron, lat. habueram, habueras, habuerat, habueramus, habueratis, habuerant), 2e imp. du subj. usité en Albigeois et Limousin: j' eusse, tu eusses, il eût, nous eussions, vous eussiez, ils eussent, v. aguèsse, auriéu.

(chap. haguera, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren.)

Aguèron, Aiguèron et Auguèron (niç.), Aguèrou, Agèrou (l.), Aguèren, Augueron (lim.), Auguèren, Augèbon (toul.), Augoun, Auoun, Aoun (g.), Auùren (bord.), Aboun (b.), Aguiron, Aguèrant (d.),

(rom. agron, agro, agren, agran, cat. haguèren, lat. habuerunt, habuerant), ils ou elles eurent, v. avé. (chap. ells o elles hagueren + partissipi. En lo cas de habé : tindre : tingueren.)

Agues, Aigues (niç.), Ages, Atges, Ajo (l.), Àtgei (auv.), Àgis, Àyis (bord.), Auges, Ajos (g.), Ayes (b.), Aies (a.), Àieis (d.), Àiei, Àia, Aio (lim.), (rom. aias, cat. hàjas, it. abbi, lat. habeas), impér. et subj. s. du v. avé, aie, que tu aies. (chap. que tú haigues + partissipi; en lo cas del verbo tindre, que tú tingues.)

Agués, Aigués et Augués (niç.), Agés, Agets, Atgets, Agas (l.), Atjas (auv.), Agits, Àyits (bord.), Augets, Ajats, Ajas (g.), Ayats (b.), Aies (a.), Aiei, Aia (lim.), Avit (d.), (rom. aiatz, aias, cat. hajau, it. abbiate, lat. habeatis), impér. et subj. plur. du v. avé, ayez, que vous ayez.

(chap. que vatros o vatres haigáu o haiguéu + partissipi.)

Aguessac, v. agassa.

hajatz

Aguèsse, Aguèssi (m.), Aiguèssi, Auguèssi (niç.), Agèsse, Agèssi (l.), Aguèsso, Aguèi, Aguè (lim.), Auèsse (toul.), Auguèsse (b. Lim.), Auguès (alb.), Agóussi, Óussi, Augóussei, Augusse (g.), Auùssi (bord.), Abóussi (b.), Aguèsso, Ausso, Ousso (d.), (rom. aguès, aguessa, cat. haguèsit. avessi, lat. habuissem), que j' eusse, v. avé. (chap. que yo haguera; en lo cas del verbo tindre: tinguera.)

Aguèsse, Aguesso (m.), Aiguèsse, Auguèsse (niç.), Agèsso, Agèsse, Agès (l.), Aguèsso, Aguè (lim.), Auèsso (toul.), Agousso, Agous, Augousse, Augusse, Augousso, Aousso, Ausso, Ousse (g.), Auùssi (bord.), Abousse, Aboussie (b.), Aièisse, Ausse, Eusse, Usse (d.), (rom. aguès, cat. haguès, it. avesse, lat. habuisset), qu' il ou qu' elle eût, v. avé. (chap. Que ell o ella haguere; en lo cas del verbo tindre: tinguere.)

Aguèsses, Aguèsseis et Aguèssei (d.), Aiguèsses, Auguèsses (niç.), Agèsses (l.), Aguèssa, Auguèssas (lim.), Auèsses (toul.), Augousses, Agousses, Aoussos, Ousses (g.), Auùssis (bord.), Abousses, Abóussis (b.), (rom. aguesses, cat. haguesses, it. avesti, lat. habuisses), que tu eusses, v. avé.

Aguessian, Aiguessian (niç.), Aguessam (lim.), Agaschan (auv.), Agèssen (l.), Augóussem, Óussem (g.), Aguèssim (d.), Auùssim (bord.), Abóussem, Abóussim (b.), (rom. aguessem, agossam, cat. haguèssem, it. avessimo, lat. habuissemus), que nous eussions, v. avé.

(chap. Que natros o natres haguerem.)

Aguessias, Aguessia (rh.), Aiguessias (niç.), Agaschas (auv.), Aguessas, Aguessa (lim.), Aguèsses, Aguèssets (l.), Agussets, Auguessets (alb.), Augoussets, Oussets, Augoussots (g.), Auùssits (bord.), Abóussets, Abóussits (b.), Aguèssit, Eussia, Ussia, Aussia, Oussia (d.), (rom. aguessatz, aguessas, aguessetz, cat. haguèsseu, it. aveste, lat. habuissetis), que vous eussiez, v. avé.

(chap. Que vatros o vatres haguereu.)

Aguèsson, Aguesson (m.), Aiguèsson (niç.), Agèsson, Agèssou (l.), Aguèssou, Aguèssan (lim.), Aguèssen, Agousson, Augóussen, Óussen (g.), Auùssin (bord.), Abóussen, Abóussin (b.), Aguèssant, Eussion, Ussion, Oussian (d.), (rom. aguesson, aguessen, aguessan, cat. haguèssen, it. avessero, lat. habuissent), qu' ils ou qu' elles eussent, v. avé. (chap. Que ells, elles, vostés hagueren.)


miércoles, 16 de agosto de 2017

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó...

carrossa, ANC
Joaquim Torrent Blanch, bloquear, facebook

Joaquim Torrent Blanch, amistat, facebook


(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao"

Lo mateix Prat de la Riba, prinsipal ideólogo del nassionalisme catalá, u explicabe perfectamén. Lo odio sirá la prinsipal pauta de esta nova generassió, y la mentira y la victimissassió les seues ferramentes a nivells no vists abáns. A partí de la década dels 80 del siglo XIX ixen una serie de catalanistes que personificarán la pijó cara del catalanisme: fanatisme, victimisme, arrogánsia, hipocressía y castellanofobia.


Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé)

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

occitan, goda


La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

Juaquinico Torrente Blanco.

La franja del cul de Joaquim Torrent Blanch


La franja del meu cul , Joaquim Torrent Blanch



La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINA Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com BenavarriMonroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.
El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

Ets franquista o català?

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. Aquesta és la seva apariència actual:

Francisco José Franco de Rivera, Paco Escudero
Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

ERC,Esquerra republicana de Catalunya, mamelles, tetas, tetona
Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec


El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

grillats, estelada

Con una estrella de Cuba,
la bandera de Aragón,
Vicenç hizo la estelada,
Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,
la bandera de Aragó,
Vicenç va fe la estelada
Mas la va penjá a un balcó.

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.


Arturo Quintana y Fuente
Arturo Quintana y Fuente con su boina


tots som catalans i volem la independència

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

Yo parlo lo chapurriau

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment
gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Virgili Ortiga

Valderrobres, catalanistes, vaga, català de Pompeyo Fabra
Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres
(la tontería se apegue)

miércoles, 22 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre VI. Verbes.

Chapitre VI.

Verbes. 

Les verbes romans peuvent être classés en trois conjugaisons:

AR, ER ou RE, IR ou IRE.

La langue romane avait deux verbes auxiliaires:

AVER, avoir.

ESSER ou ESTAR, être. 

L' auxiliaire Aver appartient à la seconde conjugaison.

Quant aux verbes Esser et Estar, qui forment l' autre auxiliaire, Estar appartient à la première conjugaison, et Esser est à la fois irrégulier et défectif. 

Aver (1) Avoir.

Infinitif. (2)

Présent. Aver avoir

Part. présent. Avent ayant

Gérondif. Aven en ayant

Part. passé. Agut, avut eu

Prétérit. Aver agut, avut aver eu

Indicatif.

Présent.

Ai, ei j' ai

As tu as

A il a

Avem nous avons

Avetz vous avez

An, ant ils ont


Imparfait. 

Avia j' avais

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam nous avions

Aviatz vous aviez

Avian, avien, avion ils avaient


Parfait simple.

Aic, agui j' eus

Aguist, aguest tu eus

Ac, aguet il eut

Aguem nous eûmes

Aguetz vous eûtes

Agueren, agueron ils eurent 

Parfait composé.

Ai agut, avut j'ai eu

As tu as 

A il a

Avem agut, avut nous avons

Avetz vous avez

An ils ont


Plus-que-parfait.

Avia agut, avut j' avais eu

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam agut, avut nous avions

Aviatz vous aviez

Avian ils avaient


Futur.


Aurai, Aurei j' aurai

Auras tu auras

Aura il aura

Aurem nous aurons

Auretz vous aurez

Auran ils auront


(1) Quelques Mss. offrent l' H initial et même le B intérieur d' HABERE, primitif latin.

(2) Je place d' abord l' infinitif, parce qu' il serait impossible de se rendre raison des temps composés, si l' on n' avait déjà connaissance du participe passé.


Conditionnel. Subjonctif.

Présent. Présent.

Auria (1) j' aurais aia j' aye

Aurias tu aurais aias tu ayes

Auria il aurait aia il ait

Auriam nous aurions aiam, agam nous ayons

Auriatz vous auriez aiatz vous ayez

Aurian, aurion ils auraient aian, aion ils ayent


Parfait. Imparfait.

Auria agut, avut j' aurais eu agues j' eusse

Aurias tu aurais aguesses tu eusses

Auria il aurait agues il eût

Auriam nous aurions aguessem nous eussions

Auriatz vous auriez aguessetz, acses; vous eussiez

Aurian ils auraient; aguessen, aguon, acson; ils eussent


Impératif. Parfait.

aia agut, avut j' aye eu

Aias aye aias tu ayes

Aiam, aiem ayons etc. etc.

Aiatz ayez agues, agut, avut j' eusse eu Aian, aion qu' ils aient etc. etc.

Ce verbe auxiliaire s' employait quelquefois impersonnellement: 

loncx temps A, il y A long-temps.


(1) Le verbe Aver et plusieurs autres ont un double conditionnel présent:

Agra, agras, agra, agram, agratz, agran, agron; et, par analogie, un double conditionnel passé: Agra agut, avut, etc. (N. E. chap. haguera habut, avut o tingut o sabut &e, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren)


Esser, Estar, Être.

Infinitif.

Présent. Esser Estar (1) être

Part. Présent. Essent Estant étant

Gérondif. Essen Estan en étant

Part. passé. Estat été

Prétérit. Aver estat avoir été


Indicatif.

Présent.

Sui, Soi, Son Estai, estau, estauc je suis

Est, Iest, Ses, Siest Estas tu es

Es, Ez Esta, estai il est

Em, Sem Estam nous sommes

Etz, Ietz, Es Estatz vous êtes

Sun, Son, Sont, So Estan, eston ils sont


Imparfait.

Era Estava j' étais

Eras Estavas tu étais

Era, Er Estava était

Eram Estavam nous étions

Eratz Estavatz vous étiez

Eran, eron Estavan, estavon ils étaient


Parfait simple.

Fui Estei je fus

Fust Estest tu fus

Fo, Fon Estet, estec il fut

Fom Estem nous fûmes

Fotz Estetz vous fûtes

Foren, foron Esteren, esteron ils furent

Parfait composé. Ai estat, etc. j' ai été

Plus-que-parfait Avia estat, etc. j' avais été

Futur.

Serai, serei, Er Estarai         je serai

Seras Estaras         tu seras

Sera, Er Estara il sera

Serem Estarem nous serons

Seretz Estaretz vous serez

Seran Estaran ils seront

 

(1) On trouve parfois estre, istar pour estar; je crois devoir les signaler ici, quoique Estre appartienne plus spécialement à l' ancien français.


Conditionnel.

Présent. 

Seria (1) Estaria Estera je serais

Serias Estarias Esteras tu serais

Seria Estaria Estera il serait

Seriam Estariam Esteram nous serions

Seriatz Estariatz Esteratz vous seriez

Serian, serion Estarian, estarion; Esteran ils seraient


Passé. Auria estat, etc. j' aurais été


Impératif. 

Présent.

Sias Esta sois

Sia Esta soit

Siam Estem soyons

Siatz Estatz soyez

Sian, Sion Esten, eston soient


Subjonctif.

Présent.

Sia Este, estia je sois

Sias Estes tu sois

Sia Este, estia il soit

Siam Estem, estiam nous soyons 
                
                Siatz Estetz vous soyez

Sian, Sion Esten, eston ils soient


Imparfait. 

Fos Estes je fusse

Fosses Estesses tu fusses

Fos, Fossa Estes il fût

Fossem Estessem nous fussions
                
                Fossetz
Estessetz vous fussiez

Fossen, fosson, fossan Estessen, estesson ils fussent


Parfait. Aia estat, etc. j' aye été

Plus-que-parfait. Agues estat, etc. j' eusse été


(1) Ou Fora, foras, fora, foram, foratz, foran – foren - foron.


Première conjugaison en AR.

Actif. 

Amar. Aimer. 

Infinitif.

Présent. Amar aimer

Part. présent. Amant aimant

Gérondif. Aman en aimant

Part. passé. Amat aimé

Prétérit. Aver amat avoir aimé


Indicatif. 

Présent. Parfait composé. 

Am, Ami j' aime Ai amat j'ai aimé

Amas tu aimes As tu as

Ama, Am il aime A il a

Amam nous aimons Avem nous avons

Amatz vous aimez Avetz vous avez

Aman, amon, amen ils aiment An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait. 

Amava j' aimais Avia amat j' avais aimé

Amavas tu aimais Avias tu avais

Amava il aimait Avia il avait

Amavam nous aimions Aviam nous avions

Amavatz vous aimiez Aviatz vous aviez

Amavan, amavon ils aimaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple. 

Amei, amiei j' aimai Amarai, amerai j' aimerai

Amest, amiest tu aimas Amaras tu aimeras

Amet (1) il aima Amara il aimera

Amem nous aimâmes Amarem nous aimerons

Ametz vous aimâtes Amaretz vous aimerez

Ameren, ameron ils aimèrent Amaran ils aimeront


(1) Cette troisième personne prit, dans quelques verbes, le C final au lieu du T, on disait indifféremment parlet, ou parlec, il parla, etc.


Indicatif. Subjonctif.


Futur composé. Présent.

Aurai amat j' aurai aimé Ame que j' aim

Auras tu auras Ames tu aimes

Aura il aura Ame il aime

Aurem nous aurons Amem nous aimions

Auretz vous aurez Ametz vous aimiez

Auran ils auront Amen, amon ils aiment


Conditionnel. 

Présent. Imparfait.

Amaria, amera j' aimerais Ames que j' aimasse

Amarias, ameras tu aimerais Amesses tu aimasses

Amaria, amera il aimerait Ames il aimât

Amariam, ameram nous aimerions Amessem nous aimassions

Amariatz, ameratz vous aimeriez Amessetz vous aimassiez

Amarian (1: amarion), ameran (2: amerion) ils aimeraient

Amessen, amesson, amessan            ils aimassent.


Parfait. Parfait. 

Auria amat j' aurais aimé Aia amat j' aye aimé

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait. 

Agues amat j' eusse aimé

Ama, Am aime Aguesses tu eusses

Ama qu' il aime Agues il eût

Amem aimons Aguessem nous eussions

Amatz aimez Aguessetz vous eussiez

Amen, amon qu' ils aiment Aguesson ils eussent


Deuxième conjugaison en ER, ou RE.

Actif.

Temer, craindre.


Infinitif.

Présent. Temer, craindre

Part. présent. Tement craignant

Gérondif. Temen en craignant

Part. passé. Temut, temsut craint

Prétérit. Aver temut, temsut avoir craint


Indicatif.

Présent. Parfait composé.

Tem, temi je crains Ai temut, temsut j' ai craint

Temes tu crains As tu as

Teme, Tem il craint A il a

Temem nous craignons Avem nous avons

Temetz vous craignez Avetz vous avez

Temen, temon ils craignent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Temia je craignais Avia temut, temsut j' avais craint

Temias tu craignais Avias tu avais

Temia il craignait Avia il avait

Temiam nous craignions Aviam nous avions

Temiatz vous craigniez Aviatz vous aviez

Temian ils craignaient Avian ils avaient


Parfait simple (1).

Temi, temei, temiei, temsi je craignis

Temist, temest tu craignis

Temi, temet il craignit

Temem, temim nous craignîmes

Temetz, temitz vous craignîtes

Temeren, temeron (2: temiren, temiron) ils craignirent 


Futur simple.

Temerai je craindrai

Temeras tu craindras

Temera il craindra

Temerem nous craindrons

Temeretz vous craindrez

Temeran ils craindront


(1) Des verbes en ER subissaient une contraction: vezer, voir, faisait vi, vim; d' autres étaient modifiés intérieurement: prendre, prendre, faisait presi, sem, setz (presem, presetz), etc.

 

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai temut, temsut j' aurai craint Tema que je craigne

Auras tu auras Temas tu craignes

Aura il aura Tema il craigne

Aurem nous aurons Temam nous craignions

Auretz vous aurez Tematz vous craigniez

Auran ils auront Teman ils craignent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Temeria, temera je craindrais Temes, temses je craignisse

Temerias, temeras tu craindrais Temesses, tu craignisses 

Temeria, temera il craindrait Temes, temses il craignît 

Temeriam, temeram nous craindrions Temessem nous craignissions

Temeriatz, temeratz vous craindriez Temessetz vous craignissiez

Temerian, temeran ils craindraient Temessen ils craignissent


Parfait. Parfait. 

Auria temut, temsut; j' aurais craint Aia temut, temsut j' aje craint

Aurias tu aurais Aias tu ayes 

Auria il aurait Aia il ait 

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait

Agues temut, temsut j' eusse craint 

Teme crains Aguesses tu eusses 

Teme, tem qu' il craigne Agues il eût 

Temem craignons Aguessem nous eussions

Temetz craignez Aguessetz vous eussiez

Temen, temon qu' ils craignent Aguesson ils eussent


Troisième conjugaison en IR et IRE. (1)

Actif. 

Sentir, Sentir. 

Infinitif. Sentir, sentire sentir

Part. présent. Sentent sentant

Gérondif. Senten en sentant

Part. passé. Sentit senti

Prétérit. Aver sentit avoir senti


Indicatif. 

Présent. Parfait composé.

Sent, Senti je sens Ai sentit j' ai senti

Sentis tu sens As tu as

Sent, Senti il sent A il a

Sentem nous sentons Avem nous avons

Sentetz vous sentez Avetz vous avez

Senten, senton ils sentent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Sentia je sentais Avia sentit j' avais senti

Sentias tu sentais Avias tu avais

Sentia il sentait Avia il avait

Sentiam nous sentions Aviam nous avions

Sentiatz vous sentiez Aviatz vous aviez

Sentian ils sentaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple.

Senti je sentis Sentirai je sentirai 

Sentist tu sentis Sentiras tu sentiras

Senti il sentit Sentira il sentira

Sentim nous sentîmes Sentiram nous sentirons

Sentitz vous sentîtes Sentiratz vous sentirez

Sentiren, sentiron; ils sentirent Sentiran ils sentiront

(1) Ces verbes, peu nombreux, offrent rarement des anomalies, et ce qui en fait une classe à part, e'est qu'en général ils n' ont qu'un conditionnel, tandis que les verbes des autres conjugaisons en ont régulièrement deux.

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai sentit j' aurai senti Senta (1) que je sente

Auras tu auras Sentas tu sentes

Aura il aura Senta il sente

Aurem nous aurons Sentam nous sentions

Auretz vous aurez Sentatz vous sentiez

Auran ils auront Sentan ils sentent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Sentiria je sentirais Sentis que je sentisse

Sentirias tu sentirais Sentisses tu sentisses

Sentiria il sentirait Sentis que il sentît

Sentiriam nous sentirions Sentissem nous sentissions

Sentiriatz vous sentiriez Sentissetz vous sentissiez

Sentirian ils sentiraient Sentissen, sentisson; ils sentissent


(1) Des verbes ont ce présent en ia, ias, ia, iam, iatz, ian - ion,


Parfait. Parfait.

Auria sentit j' aurais senti Aia sentit que j' aie senti

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian, aion ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait.

Agues sentit que j' eusse senti

Senti, Sent sens Aguesses tu eusses

Senti qu' il sente Agues il eût

Sentam sentons Aguessem nous eussions

Sentetz sentez Aguessetz vous eussiez

Sentan, senton qu' ils sentent Aguesson ils eussent


Observations sur les verbes romans.

Je ferai d' abord remarquer que le passif des verbes romans se formait en joignant le participe passé de chaque verbe aux différents temps et modes du verbe Esser, sauf les temps composés, qui se formaient à l' aide du participe passé d' Estar: ai estat amat, j'ai été aimé. Les règles relatives aux conjugaisons passives ne souffraient jamais d' exception.

Le lexique offrant des détails nombreux et spéciaux, surtout à l' égard des anomalies particulières, je me bornerai à parler des exceptions ou anomalies communes à plusieurs verbes romans.

Les modifications subies par les verbes romans, en diverses personnes de leurs divers temps, consistaient ou dans les changements des désinences, ou dans les changements, additions, soustractions de lettres intérieures.

Les terminaisons des verbes romans offraient peu d' anomalies; en général, ces anomalies se trouvaient: aux participes passés, aux premières et aux troisièmes personnes du présent de l' indicatif, aux premières et aux troisièmes personnes du prétérit simple du même mode.

Les modifications intérieures s' appliquaient ordinairement aux mêmes temps des mêmes modes. 


Infinitifs.

Présent.

Dans quelques verbes romans en ER ou RE, en IR ou IRE, le présent de l' infinitif avait plus d' une terminaison.

Ainsi: Far, faire, et Faire, fazer.

Querer, quérir, Querre, et leurs composés.

Seguir, suivre, Segre, et leurs composés.

Dir, dire, etc., Dire, etc.

Remarque. Quand une anomalie s' explique par la conjecture très vraisemblable que les verbes où elle se trouve variaient primitivement la terminaison de leur infinitif, cette explication ne doit pas être rejetée.

Far, Faire, étaient très vraisemblablement des modifications de l' infinitif primitif Fazer, du latin Facere (N. E. castellano antiguo facer o fazer : hacer); aussi Far et Faire n' avaient-ils qu'un même participe présent fazent, qu'un même gérondif fazen (1).

De même, dans l' hypothèse inverse, si des verbes romans, tels que Vezer, voir, Plazer, plaire, etc., font au futur de l' indicatif veirai, plairai, etc., ne 

doit-on pas admettre que ces verbes ont eu une seconde terminaison au présent de leur infinitif Veire, Plaire, quand même celle-ci ne se retrouverait pas dans les écrits qui nous sont parvenus?

Le présent de l' infinitif pouvait se joindre à la plupart des prépositions: 

A far, a faire, DE servir, de servir; PER emblar, pour voler, etc.


Participes présents, gérondifs, participes passés.

Les participes présents et passés n' étant que des adjectifs verbaux, furent ordinairement soumis à la règle générale, qui ôtait à chaque adjectif latin la désinence caractéristique de ses cas. (2)

Les gérondifs romans, formés en supprimant DO, finale caractéristique de l' un des gérondifs latins, demeurèrent invariables, comme ils l' étaient dans la langue qui les avait fournis. (3)

(1) Les écrits des Vaudois, qui remontent à l' an 1100, offrent de ces terminaisons d' infinitifs, qui ne sont plus dans les écrits postérieurs, ainsi on y trouve Combater, combattre, Render, rendre, etc., au lieu de combatre, rendre, usités plus tard.

(2) Les participes présents dont la terminaison fut toujours ANT ou ENT, restèrent, comme adjectifs verbaux, soumis aux règles générales de l' S final, qui étaient imposées aux adjectifs ordinaires.

(3) AN ou EN fut la terminaison caractéristique de tous les gérondifs romans.

Ils s' employaient sans préposition, ou avec la préposition EN: 

Aman viu, je vis aimant; me vuelh en chantan esbaudir, me veux en chantant esbaudir.

Les participes latins, soit présents, soit passés, adaptés à la langue romane par la suppression de la désinence qui caractérisait leurs cas, paraissaient quelquefois manquer d' analogie avec le présent de l' infinitif, quand ce présent avait subi la modification souvent imposée à plusieurs autres verbes.

Ainsi de Credentem latin, était venu le participe roman crezent; mais le présent de l' infinitif latin Credere ayant, par des modifications successives, produit le présent de l' infinitif roman Creire, on ne reconnaîtrait pas d' analogie entre les temps de l' infinitif:

Creire, présent, venant de credere; 

Crezen, gérondif, credendo;

Crezent, participe présent, credentem;

Crezut, participe passé, creditum. 

La plupart des participes passés se formèrent directement par la suppression de la désinence du participe latin, quoique cette modification ne fût pas conforme à la modification subie par le présent de l' infinitif. (1: 

On s' étonnerait avec raison que le présent de l' indicatif Nascer, naître, eût produit le participe passé Nat, si l' on ne reconnaissait facilement que Nat a été dérivé directement de natum, et que l' infinitif Nasci, entrant dans la langue romane, qui donna à tous les infinitifs de sa deuxième conjugaison la désinence ER ou RE, prit cette terminaison ER et produisit Nascer.)

Un très grand nombre de verbes romans formèrent leurs infinitifs présents, leurs participes présents, leurs gérondifs, leurs participes passés, d' après des règles d' analogie aussi simples qu' invariables.

Présent. Part. présent. Gérondif. Part. passé.

Ar. 

Rom. Amar amant aman amat.

Lat. Amare amantem amando amatum.

ER ou RE.

Rom. Plazer plazent plazen plazut.

Lat. Placere placentem placendo placitum.

IR ou RE.

Rom. Auzir auzent auzen auzit.

Lat. Audire audientem audiendo auditum.

Comme la langue romane avait un assez grand nombre de participes passés qui s' éloignaient plus ou moins de cette forme ordinaire, je ferai quatre classes des différentes exceptions.

Première classe. Elle comprend les participes passés qui avaient été conservés du latin, sans autre altération que la suppression de la désinence, quoique le présent de l' infinitif eût subi une altération plus ou moins considérable:

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

AT. Irat (1) irascer iratum irasci.

Nat nascer natum nasci.

ARS. Ars ardre arsum ardere.

AUS. Claus claure         clausum claudere.

ERT. Ubert ubrir         apertum aperire.

IPT. Escript escriure scriptum scribere.

IT. Fugit fugir fugitum fugere.

ORS. Cors         corre cursum currere.

ORT. Mort         morir mortuum moriri.

Deuxième classe. Elle se compose des participes passés romans qui, dans leur formation, offrirent des modifications remarquables, soit que le présent de l' infinitif eût été formé ou non d' après la règle générale:

AT. Tronat tronar tonitrum tonare.

ERS. Aers aerdre adhaesum adhaerere.

ES. Promes promettre promissum promittere.

Pres prendre prehensum prehendere.

IST. Quist querre quaesitum quaerere.

Vist vezer visum videre.

IT. Complit complir completum complere.

Salit salir saltum salire.

Seguit (2) segre, seguir secutum sequi.

Trahit trahire traditum tradere.

Trait traire tractum trahere. 

BUT. Recebut recebre receptum recipere.

CUT. Viscut viure victum vivere.

DUT. Mordut mordre morsum mordere.

GUT. Begut beure bibitum bibere.

PUT. Romput rompre ruptum rumpere.

ZUT. Cazut cazer casum cadere.

(1) La langue romane avait aussi le participe régulier irascut.

(2) On disait également segut.

Troisième classe. Elle offre les participes passés qui avaient été formés par analogie avec les autres participes romans, ou avec le présent de l' infinitif, soit que la langue latine n' eût pas un supin ou un participe d' où ils pussent être dérivés, soit que la nouvelle langue rejetât le supin ou le participe passé du verbe latin défectif. 

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

ERT. Uffert uffrir offerre.

IT. Florit florir         florescere.

Luzit luzer lucere.

OLT. Tolt tolre tollere.

UT. Batut batre batuere.

Temut temer timere.

Quatrième classe. Cette dernière classe comprend les participes passés en AT des verbes romans qui, changeant la terminaison latine, étaient entrés dans la conjugaison en AR, quoique originairement ils eussent appartenu à une autre conjugaison latine. 

AT. Adolzat adolzar dulcitum dulcescere.

Cobeitat cobeitar cupitum cupere.

Oblidat oblidar oblitum oblivisci.

Tremblat tremblar         tremere.

Usat usar usum uti.

Quelques participes passés romans, dérivés directement des supins ou des participes passés de la langue latine, subirent parfois des modifications si peu importantes, et si faciles à reconnaître, que je n' ai pas cru nécessaire d' en faire une classe à part; tels sont entre autres:

Roman. Latin.

Fach, fait, factum

Destruit, destructum

Escrich, escrit, scriptum

Junh, joinh, junctum, etc. (1)

(1) L' euphonie, et même seulement l' orthographe ou la prononciation, ont pu produire ces légères altérations, ainsi:

CT, PT ont été facilement changés en C, CH ou T.

NCT, etc. en NH, etc.

Quant à l' introduction de l' I, elle fut si commune dans les autres mots que la langue romane dériva de la langue latine, qu' il n' est pas nécessaire de donner une nouvelle explication à cet égard.

Quelques verbes romans avaient plus d' un participe passé, comme:

Conques, conquist, de Conquerre, conquerer.

Elet, elegit, elegut,         Eleger, elegir.

Pour expliquer ces variétés, je dirai que de ces participes, les uns avaient été fournis directement par les participes latins, et que les autres furent formés par analogie d' après l' infinitif roman, ou d' après les infinitifs romans, quand le verbe en avait eu plus d' un.

Quant au féminin des participes passés romans, la terminaison A au singulier, et la terminaison AS au pluriel, caractérisaient ces adjectifs verbaux comme tous les autres; mais il est à observer que tous les participes qui au masculin se terminaient en T précédé d' une voyelle, changeaient au féminin ce T final en D, qui recevait l' A et l' AS caractéristiques du genre, amat, amada, aimé, aimée, etc. 

Cette règle était sans exceptions.

Indicatifs.

Présent. 

Les trois conjugaisons formaient ordinairement la première personne du présent de l' indicatif, en supprimant la finale caractéristique de l' infinitif.

Amar, temer, partir.

Voici les principales modifications que subissait la règle générale.

Cette première personne prenait très souvent un I, et quelquefois, mais rarement, un E: Azire, je hais; Descobre, je découvre.

Quelques verbes de la deuxième conjugaison pouvaient retrancher la consonne qui restait après la suppression de la finale ER ou RE, et y substituer la voyelle I; ainsi,

Dever faisait à la fois Deu et Dei.

Saber Sap et Sai, etc.

Lorsque, après la suppression de la finale caractéristique de l' infinitif, il restait deux consonnes, dont l' N était la pénultième, la dernière lettre fut ordinairement supprimée:

AR. ER ou RE. IR ou RE.

Chantar Atendre Blandir.

Mandar Rendre Sentir.

Quelquefois, mais très rarement, l' I final de la première personne du présent en EI, était supprimé dans certains verbes, tels que: crei, mescrei, qui produisit cre, mescre, etc.

On retrancha parfois la consonne finale placée après AU: Lauzar, produisit Lau, Auzir, Au, etc.

Souvent on changea des consonnes finales:

B en P. Trobar fit trop.

D en T. Gardar gart.

ID en G. Cuidar cug.

Z en G ou S. Auzir aug, aus.

Des verbes conservèrent ou reprirent la consonne finale que fournissait le verbe latin au lieu de celle qu' offrait le verbe roman.

ROMAN. LATIN. 

Prec de Pregar Precari. 

Sec segre sequi. 

Il y eut encore d' autres transmutations de consonnes finales; on les reconnaîtra facilement.

Quelques premières personnes du présent de l' indicatif furent terminées, en AUC, comme Vauc, je vais.

D'autres verbes prirent un C après la consonne finale, et SC après la voyelle: Tenc, je tiens, Posc, je peux, etc.

Quelques uns eurent indifféremment une terminaison en s, z, ts, comme 

fas, faz, fatz, je fais.

L' euphonie ou la prononciation locale modifia souvent le son de l' O placé avant une consonne finale, en UE et parfois en EI, OI:

Trobar, Trop, fit aussi truep.

Morir, Mor, muer.

Voler, Vol, vuel, vueil, vuoil.

Tolre, Tol, tuel, tueil, tuoil.

Assez souvent la première personne admet une modification intérieure, en recevant un I qui n' est point à l' infinitif: de Segre, ou Seguir, suivre, vint Seg ou Sec, qui fit aussi siec, je suis; de querre ou querer vint quier.

Toutes les secondes personnes des divers temps et des divers modes furent caractérisées par l' S au singulier et le TZ finales au pluriel; il n' y eut d' autres exceptions que le singulier du parfait simple de l' indicatif, et le singulier du présent de l' impératif.

La plupart des exceptions des premières personnes du présent de l' indicatif au singulier s' appliquaient aux troisièmes personnes, ordinairement formées, comme les premières, par la suppression de la désinence caractéristique de l' infinitif.

Une modification particulière à cette troisième personne, dans les verbes en IR principalement, ce fut de prendre un S final, soit en l' ajoutant, soit en le substituant à une autre consonne: Languis, il languit, au lieu de langui; Sors, il surgit, au lieu de Sort, etc.

Cet S final s' attacha à des troisièmes personnes de quelques verbes qui l' avaient rejeté de leurs premières, quoiqu 'll pût y rester d' après la règle ordinaire: Creis de creisser, croître, Nais de Naiscer, naître.

Quelques verbes terminés en NHER qui faisaient rarement ING à la première personne eurent assez ordinairement ING à la troisième, comme sofraing de sofranher, manquer, destreing de destrenher, étreindre, etc.

Parfait simple.

Les exceptions à la règle générale étaient plus rares pour les premières personnes que pour les troisièmes, qui offraient souvent des anomalies.

La première personne du singulier de la conjugaison en AR, ordinairement en EI, prenait quelquefois un I intérieur; amai, amiei, j' aimai; et, par suite de cette modification, la deuxième personne reçut aussi cet I intérieur: 

amest, amiest, tu aimas.

Les autres conjugaisons avaient ordinairement la première personne de leur parfait simple en I au singulier, mais parfois l' S final y était joint:

Dis, je dis y Fis, je fis.

Parfois aussi cette première personne dans la conjugaison en ER ou RE, se terminait en EI ou IEI: Temi, Temei, Temiei, je craignis.

On trouve des exemples de la terminaison en INC, comme dans retener, 

tener, venir; Retinc, je retins, Tinc, je tins, Vinc, je vins.

Les troisièmes personnes du singulier des verbes en ER ou RE, IR ou IRE, offrent des modifications si nombreuses et si variées, que je crois nécessaire de rassembler les principales dans un ordre alphabétique.

3e pers. Infinitif. 3e pers. Infinitif.

Ac. Ac aver Plac plazer.

Ais. Plais plazer Trais traire. 

Ars. Ars ardre.

Aup. Saup saber.

Aus. Claus claure.

Ec. Cazec cader Correc corre.

Sofrec sofrir

Bec beure Sec sezer.

Dec dever Tec tener.

Eis. Teis tener

Esteis estendre Peis penher.

Enc. Venc venir Sostenc sostener

Erc. Uberc ubrir

Ers. Ters terger

Aers aerdre

Es. Mes metre Pres prendre.

Ques querre

Et. Escondet escondre Sufret sufrir.

Eup. Receup recebre

Is. Dis dire Escris escriure.

Aucis aucire Fis faire.

Enquis enquerre Ris rire.

Oc. Moc mover Noc nocer.

Ploc placer Poc poder.

Conoc conoscer

Ois. Ois oinher Pois poinher.

Olc. Dolc doler Volc voler.

Tolc tolre

Ols. Absols absolvre Revols revolvre.

Sols soler

Ors. Tors tordre

Os. Apos aponre

Escos escoter


Quelques verbes ont à la fois différentes anomalies aux mêmes temps.

On a remarqué dans le tableau ci-dessus plazer et tener qui faisaient à la troisième personne du parfait simple plac et plais, tec et teis; j' indiquerai en outre le verbe fazer, faire, far, faire, dont la troisième personne du passé était à la fois en is, es, etz, ou ez, e: fis, fes, fetz, fez, fe.


Futur.

Les futurs restèrent généralement conformes à la règle primitive de leur formation, qui consistait, pour le futur simple, à joindre au présent de l' infinitif des verbes romans, le présent du verbe Aver, en entier au singulier et à la troisième personne du pluriel, et en aphérèse à la première et à la seconde personne de ce même pluriel (1: Amar ai, as, a, avem, avetz, an.), et pour le futur composé, à placer le futur simple de cet auxiliaire devant leur participe passé.

Les exceptions à cette règle étaient très rares ou s' expliquent facilement.

Ainsi, quelques verbes subirent la soustraction d' une voyelle intérieure, Tener, tenir, fit tenrai, et cette soustraction eut lieu pour toutes les personnes du singulier et du pluriel.

L' euphonie ou la prononciation locale a quelquefois changé le futur ARAI en ERAI, on trouve amerai pour amarai. De même, la terminaison AI se changeait parfois en EI, ce qui provenait sans doute de la double terminaison AI ou EI, première personne du verbe Aver, au présent de l' indicatif.

Le présent du verbe Aver resta souvent séparé de l' infinitif, on disait:

Amar l' ai pour l' amarai, je l' aimerai, Aucir m' an pour auciran mem' occiront, etc. 

De même, les verbes Aver et Esser, avec la préposition A devant l' infinitif des autres verbes, formèrent une locution qui servit à exprimer le Futur, comme, 

Ai a guerir, j' ai à guérir (je guérirai), m' er a morir, me sera à mourir (je mourrai).


Conditionnel.

Tous les verbes ont leur conditionnel en ia, ias, ia, etc., ajouté à l' infinitif.

Les verbes en AR eurent un double conditionnel: Amar ia, ias, ia, etc.; 

Am era, eras, era, etc.

Plusieurs verbes en ER ou RE eurent un second conditionnel en GRA, tels que:

Infinitif. Double conditionnel. Part. passé.

Aver avria agra agut.

Beure beuria begra begut.

Conoscer conoiria conogra conogut.

Dever devria degra degut.

Mover movria mogra mogut.

Nocer noceria nogra nogut.

Plazer plaseria plagra plagut.

Poter (poder) poiria pogra pogut.

Segre segria segra segut.

Tener tenria tengra tengut.

Valer valria valgra valgut.

Voler volria volgra volgut.


D'autres verbes, tels que venir, eurent aussi ce double conditionnel:

Venir venria vengra vengut.

D'autres, tels que saber, avaient A et IA, sabra, sabria.

Les soustractions subies par le futur eurent aussi lieu pour le conditionnel.


Impératif et subjonctif.

Il y a peu d' observations à faire sur ces deux modes.

Souvent, et surtout dans les verbes en ER et RE, la langue romane,comme le latin, employait le présent du subjonctif pour l' impératif: vulhatz, veuillez.

Quelquefois le présent de l' infinitif remplaça la seconde personne de l' impératif, surtout quand le verbe était précédé d' une négation: 

Hueymais non plorar tant, désormais ne pleures tant, am ric home no t fizar, avec puissant homme ne te fie.

Le verbe saber, savoir, prenait le CH intérieur, et faisait sapchatz, sapchon, etc.

Les verbes dont les prétérits simples ou les conditionnels avaient été modifiés intérieurement par des soustractions ou par des additions, conservaient ces modifications à l' imparfait du subjonctif, comme ce même verbe saber, qui faisait à ce temps Saupes, parce qu' il faisait Saup au prétérit simple de l' indicatif.

Dans ce cas, les différentes personnes gardaient leurs désinences ordinaires. Seulement quelques pays avaient adopté la désinence AN à la troisième personne du pluriel, ainsi on trouve passessan pour passessen, ils passassent.

Des verbes défectifs et irréguliers.

Les anomalies qui se rencontrent dans les conjugaisons d' un petit nombre de verbes romans défectifs ou irréguliers appartiennent au Lexique, qui réunira les explications et les exemples. Je me bornerai à présenter quelques observations sur un seul verbe de ce genre, Anar, aller, que je considérerai d' abord dans sa conjugaison et ensuite dans son emploi assez fréquent d' auxiliaire.

Conjugaison du verbe Anar. 

L' ensemble des temps de ce verbe fut évidemment formé de trois verbes

différents:

Anar.

Ir venant du latin IRE.

Vader Vadere.

La conjugaison d' Anar, dans tous les temps et dans tous les modes que les monuments romans nous ont conservés, étant entièrement conforme aux règles générales des conjugaisons des verbes en AR, il suffit d' en faire l' observation. 

Voici le tableau de la conjugaison des temps connus des deux autres verbes.

Infinitif. 

Prés. Ir Vader, aller. 

Indicatif.

Prés. Sing. Vau, vauc, je vais.

Vas, tu vas.

Va, vai, il va.

Pluriel. Van, ils vont.

Fut. sing. Irai j' irai. 

Iras tu iras.

Ira il ira.

Pluriel Irem nous irons.

Iretz vous irez.

Iran ils iront.

Conditionnel.

Singulier. Iria j' irais.

Impératif.

Singulier Vai (1), vas, va, va.

Subjonctif.

Singulier. Vaza, j' aille.

Pluriel. Vazan, ils aillent.


(1) L' adjonction du pronom personnel tu, te, avec l' adverbe EN, produisit la forme remarquable vai t'en.


Anar, consideré comme auxiliaire.

Ce verbe était auxiliaire de deux manières:

La première, lorsqu 'll précédait un autre verbe placé au gérondif, e'est-à-dire un participe invariable: No i anes doptan, n' y allez doutant (ne doutez pas), irai planhen, j' irai plaignant (je me plaindrai) van disen, ils vont disant (ils disent).

La seconde manière joignait le verbe anar au présent de l' infinitif qu' il régissait: Li anec dir, lui alla dire, iran cercar, ils iront chercher, vai li trasmettre, va lui transmettre.


Remarques. 

Il arriva fréquemment que la langue romane, à l' imitation du latin, n' exprima point les pronoms personnels qui étaient les sujets des verbes:

Singulier. 

1re pers. sous-entendu Ieu ... dirai un vers; je dirai un vers.

2e Tu quant ... l' auras; quand tu l' auras.

3e El meillers que ... non es; meilleur qu' ils n' est.

Ilh pus blanca ... es, plus blanche elle est.

Pluriel. 

1re pers. Nos trobat ... avem, trouvé nous avons.

2e Vos per so ... devetz, pour cela vous devez.

3e Els tant messongier... sun; tant mensongers ils sont.

Elas pus frescas ... sun; plus fraîches elles sont.

J' ai dit que Vos était presque toujours employé au lieu de Tu; par suite de cette règle, les verbes devant lesquels Vos se trouvait placé ou sous-entendu, quoique ne désignant qu'une seule personne, prenaient le pluriel; et pourtant les adjectifs qui se rapportaient au pronom restaient au singulier.

Ce fut aussi un caractère particulier à la langue romane que de mettre assez souvent au singulier le verbe auquel s' attachaient plusieurs sujets:

solas e cortesia mi platz, soulas et courtoisie me plaît.

La forme suivante est remarquable: Ab, avec, est considéré comme conjonction: lo reis, ab sos baros, pueion e lor spazas ceinzon, le roi, avec ses barons, montent et leurs épées ceignent.

On trouve parfois au pluriel non seulement les verbes dont un nom collectif est le sujet, mais encore les pronoms personnels qui se rapportent à ce nom collectif: Amor blasmon fola gent, amour blâment folle gent; pert sa gent, que no lor secor, perd sa gent, vu qu' il ne leur aide.

Pour suppléer les différentes opérations grammaticales qu' avait nécessitées chez les Latins l' effet de l' action d' un verbe sur un autre, la langue romane adopta QUE, pronom conjonctif invariable, qui permettant au sujet du second verbe de conserver le signe qui le caractérisait, ôta toute amphibologie, et laissa ce second verbe au mode indiqué par la forme ordinaire du discours.

Employé par la langue romane, et par les autres langues de l' Europe latine, ce QUE remplaça à la fois et la forme grammaticale que les modernes ont appelée la règle du Que retranché, et les nombreuses particules qui, dans la langue latine, étaient le lien de communication d' un verbe à un autre, telles que ut, ne, eo quod, quia, etc.

Cette forme de la langue romane était, à certains égards, préférable à l' emploi que les Latins faisaient de leur infinitif. Elle ajoutait à la clarté, elle servait à indiquer avec plus de précision différentes modifications de la pensée et du discours. En effet, les temps de l' infinitif latin n' offraient pas assez de nuances, pour rendre exactement quelques unes des modifications qu' a exprimées la langue romane, modifications qui, dans les divers modes, distinguaient si heureusement le présent, de l' imparfait; le prétérit simple, du prétérit composé; le prétérit, du plus-que-parfait, etc.

Quelquefois le Que conjonctif roman était sous-entendu, mais sa suppression n' empêchait pas le verbe d' être placé au temps qu' aurait exigé la présence du Que: Ben volgra … mi dons saubes, Bien je voudrais (que) ma dame sût; comme on aurait dit: Ben volgra que mi dons saubes.

Je parlerai dans le chapitre suivant du Que placé après les conjonctions, ou employé comme adverbe de temps.

Il m' eût été facile d' indiquer d' autres modifications, soit accidentelles, soit ordinaires, qu'on rencontre parfois en quelques modes, en quelques temps et en quelques personnes d' un petit nombre de verbes; j'ai réservé ces détails pour le Lexique.