champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá Cuan érem chiquets, a Beseit, antes del Pilá se resae a la vírgen del Pilar al carré del Pilá. Uns díes antes, los chiquets agarráem una campaneta de misa y anáem pel poble cantán esta cansoneta, y tocán la campana tot lo fort que podíem. Se fée casi de nit, o ya de nit. Si no fee fret voltáem tot lo poble, aixina mos gitaem mes tart, y preníem la fresca. Mos fée molta ilusió ixí al carré, no érem massa beatos, y aprofitáem per a tiráls piñols de lladó a les dones que resáen. Feem aná canuts de caña, alguns de natros ne teníem uns de metal de bufá al foc, pero estos feen massa mal. Natros alguna vegada vam traure les esquelles, algunes mol grans, de les vaques que van tindre mons yayos y mon pare. Entonses vivíen a casa les Carabines. Ara es casa Pelu. A la part enfrente de casa Lilo, ñabíe una figuera, mon pare va caure de minut y casi se va matá. Al atra banda donae a la replasseta damún la farmassia de ara, aon antes estae la discoteca Jerley. Repartíen lleit pel poble, an algunes cases sol un cuart de litro, ñabíe molta pobresa. Ere la postguerra. Al menos ere lleit mol grassa y bona y la gen la teníe que mesclá en aigua. Ara u fan totes les marques y poca gen beu lleit bona. Cabres n'ham tingut sempre. Yo als 16 añs después de minjá me podía fotre un flan de litro de lleit de cabra, aixina estic de fort.
A casa no van fe may formache, minjáem collada, bebíem lleit, féem flan (chino mandarín), natilles, poques vegades yogur.
Cuan les cabres criáen, la lleit ere groga y se fée collada sense ficá coll, ni pels de carchofa (dels blaus, com los de la Marge Simpson), ni cuatre gotes de llimó.
Esta collada teníe uns grumos com una colifló, li ficáem be de sucre y tamé mos bebíem lo calostro, suquet, lleit, suero.
Cuan ficáem la lleit a bullí, se feen cuatre dits de nata, la ficáem a una tassa y sucre an ella.
Entre
ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que
li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe
imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes
desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe
per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en
muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia,
aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les
habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa
raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás
de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara
los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova. Lo
Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres
tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable
cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les
vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los
montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns
eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil
trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches
féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes.
Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes,
de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les
gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als
abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís
matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina,
cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro
ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe
mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto
que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús,
desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi
tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va
dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós
descubrimén.
-
¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de
les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un
mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes
descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe
mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al
corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los
aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una
apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se
habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo
Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo
demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya
dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo
Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se
classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se
sulfurabe per esta precossidat.
-
Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.
Paco,
lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.
-
Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.
Pero,
potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y
complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se
obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al
mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los
independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la
Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe
entre roques y códuls, en poca fondaria. An esta sona peixcaben
cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y
pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca,
la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen
y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió
inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de
peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les
aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la
badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns
pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, degut
a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a
subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en
les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres.
Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés,
lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les
seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles
a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore
poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen
diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques.
Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los
inspiraben les mores, les serves y les madrilles. A les tardes
bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés.
Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe
en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y
removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y
los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres
tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes
tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca,
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que
volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen,
entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se
tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo
Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los
habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va
despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel,
lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa
mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una
exuberán vaca holandesa.
-
Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.
Lo
chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les
cassoles, peroles, lecheres y cantes.
-
No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.
La
mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a
la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes,
fill. Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa
mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe
detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó",
perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.
-
¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de
aclaríu tot.
Sa
mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al
contestáli:
-
A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la
perplejidat del chiquet:
-
¿Quééééé?
-
Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va
afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la
vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les
mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.
-
¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.
-
Sí, fillet, per eixe gra ix.
Aquella
nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en
tot alló un misteri
velat
pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe
enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses.
Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después,
son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del
boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol
después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense
cantes no donaben lleit.
Aquella
tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo
parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa.
Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes
llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién.
Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un
muixó mol gran.
-
¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que
espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.
Va
tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo
se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y
enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se
unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.
-
¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara?
- va di lo Moñigo.
Lo
Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los
dos miraben
anheláns
al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo
Tiñós li va doná peu.
-
¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di. Roc, lo Moñigo, se
manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.
-
Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.
-
¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.
L´atre
va remachá:
-
Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.
-
Sí.
-
Pos es igual.
A
la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.
-
¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.
Al
Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.
-
No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de
cadaú.
Va
brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de
inteligensia.
-
La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe
raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de
tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está
dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?
Lo
Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol
trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose
del ven contra les fulles. Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca
uberta.
Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?
Van
estallá les dudes del Mussol:
-
¿Y tú cóm saps totes estes coses?
-
Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va
di lo Moñigo -. Ma mare se va morí de tan doló que va tindre
cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de
doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y
se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. -
Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres
dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.
Germán,
lo Tiñós, va preguntá:
-
Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?
Lo
Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la
veu:
-
Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets
naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol
tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls,
les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe
les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus
ulls se
obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la
justificassió de la vida y de la humanidat.
Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire
libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y
impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada,
dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un
víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible,
nessessaria.
La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe
al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá
Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó
lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la
coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque
dessichabe tíndrel pressisamén an ell.
Desde
entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes
humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una
sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina
com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió
de paralelisme y mutua nessessidat.
Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la
Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo
Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán. Y, entonses, pensabe
en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de
pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme
boca afanosa de chuplá. "Com un top", pensabe. Y lo
primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades
espasmódiques y contagioses.
liberá, alliberá, libre – yo libro o lliro, libres o lliures, libre o lliure, librém o librám o lliurém o lliurám, libréu o libráu o lliuréu o lliuráu, líbren o llíuren – librat, librada, lliurat, lliurada
llágrima, llágrimes – latín lacryma – llárima a la Ribagorsa (Ripacurtia en latín), lágrema - llagrimeta, llagrimetes, llagrimota, llagrimotes
lágrima, lágrimas
llágrimes
lágrimas
llagrimeta
lagrimita
llagrimetes
lagrimitas
llagrimosa, llagrimós
Lacrimosa, que tiene lágrimas - lastimero, implorante, compungido, lagrimoso, lloroso, triste, afligido
llagrimot, llagrimota
lagrimón
llagrimots, llagrimotes
lagrimones
Llamí - Cosa agradable al paladá, sobretot dols - aragonés lamín, laminero - Tan de llamí o tan de dols fa cucs - probablemén derivat del latín lambere, ‘llepá’, en lo sufijo -īnu, llépol, golut, llaminé
dulce, golosina
llaminadura, llaminadures, dolsaina, dolsaines
golosina
llaminé, golut, llépol
goloso
llana, llanes (vore suncha)
lana, lanas
llanda, llandes - Bandeja de “hojalata” per a cuiná al forn – la llanda es la hojalata, no “fullalata”
hojalata, bandeja de este material
llanesa, sensillés, naturalidat, familiaridat, sé campechano, franco, espontáni, confiansa
llaó, llaós - del latín labōre, ‘treball’, que en lenguaje agrícola va passá a significá ‘treball de sembrá’, y después ‘alló en lo que se sembre’.
simiente, simientes
llápis, llápissos : Barreta de grafito (pizarreta), ficada a dins de un silindro o prisma de fusta, que servíx per a dibuixá o escriure.
lápiz, lapicero, lápices, lapiceros
llapissera, llapisseres
lápiz, lapicero, lápices, lapiceros
llarc, llarg, llarcs, llargs – lo día se fa mol llarg – Román se va esténdre tot lo llarg que ere la nit de cap d´añ al bar de la plassa, y no va sé culpa del aigua
Llaurá – llauro, llaures, llaure, llaurém o llaurám, llauréu o llauráu, lláuren – llauraría – si yo llaurára – llauraré
labrar, arar
llaurabe
labraba, araba
llauraben
labraban
llauradó, llauradora, llauradós, llauradores
labrador, labradora, labradores, labradoras
llaurán (g)
labrando
llaurat (bancal), llaurada (era)
labrado, labrada
llaurat, llaurats (bancals)
labrado, labrados (bancales)
llaút, laúd instrumén (árabe laʿut) – barquet de cárrega típic al Ebro, vore sirga, camí de sirga es un llibre de Jesús Moncada (Mequinensa)
Laúd – tipo de embarcación típica del Ebro
llavá, rentá - llavo, llaves, llave, llavém o llavám, llavéu o llaváu, lláven – rento, rentes, rente, rentém o rentám, rentéu o rentáu, rénten – llavá o rentá la roba al safarech de Penarroija, voltat de flos.
lavar (ropa)
llavadó (los de la séquia majó a Beseit) – fregadó, safarech
llesca, llesques de pa - del pre-romano lĭska, ‘jung’ (FEW, v, 374). - llesqueta, llesquetes
Rebanada – rebanadita, rebanaditas
lletra
letra
lletra, lletres - del latín lĭttĕra – sabé de lletra : sabé lligí
letra, letras
lletrada, que sap de lletra, abogada
letrada
lletrat, que sap de lletra, abogat (quin abogat? Lo que porto aquí penjat !)
letrado
lletrats
letrados
lletrero, lletreros, cartell, cartells
letrero, letreros
lletres
letras
lletreta, lletretes
letrita, letritas
Lleu, lleus, pulmó, pulmóns – latín lĕve / algo que pese poc es lleu
Liviano, pulmón, pulmones
lleute - Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína. - levitu, derivat de levare ‘alsá, eixecá, pujá’
llibreta, llibretes – Qué se fa cuan se acabe una llibreta? - Se escriu a les tapes
libreta, libretas
llich
lee
llíches
lees
llichí
leer
llichíe
leía
llichíen
leían
llichíla
leerla
llichín (g)
leyendo
llichís
lee
llichquere, llichguere
leyera, leyese
Llidó – vore lladó, lledó
almez, latón
llidoné, llidonés
árbol del almez, latonero
Lligá – latín lĭgāre – en corda, cordell, cordell de paca, veta, cadena, bensill, etc
atar, ligar
lligaben
ataban
lligabes
atabas
lligada
atada
lligada, lligades
atada, atadas
lligáe, lligabe
ataba
lligáen, lligaben
ataban
lligál
atarlo
lligála
atarla
lligáles
atarlas
lligám
atarme
llígam
átame
lligán (g)
atando, ligando – ligar de cortejar es “ligá”
lligánme les sabates (los cordóns)
anudándome los zapatos (los cordones), atándome
lligare
atara, atase
lligarem
atáramos
lligarém
ataremos
lligaren
ataran, atasen
lligaríe
ataría
lligaríen
atarían
lligássel
atárselo
llígat
átate
lligat, lligats
atado, atados
lligats
atados
lligí – llíxgo, llíxco, lligíxco, llegíxco – llíges – llix, llich – lligím – lligíu - llígen – yo llechisco, lliches, llich, llechím, llechíu, llíchen – si yo llixguera o llisquera, llixguéres o llixquéres, llixguére o llixquére, llixguérem o llixquérem, llixguéreu o llixquéreu, si ells llixquéren o llixguéren – yo haguera lligit en chapurriau antes si algú haguere escrit antes en chapurriau.
leer
lligida
leída
lligíe
leía
lligíen
leían
lligíla
leerla
lligíli un cuento a un chiquet
leerle un cuento a un niño
lligín (g)
leyendo
lligínles
leyéndolas
lligirá
leerá
lligirán
leerán
lligirás
leerás
lligiré
leeré
lligit, lligida , lligits, lligides
leído, leída, leídos, leídas
lliguen
atan
llíguen
atan
llígues
atas
lliguéu
atais
lliguéulo
atadlo
lliguéutos
ataos
Llima, llimes
lima, limas
llimó, llimóns
limón, limones
llimosna, limosna, almoina, almoines
limosna
Llimpiá , rentá – llimpio, llimpies, llimpie, llimpiém o llimpiám, llimpiéu o llimpiáu, llímpien – rento, rentes, rente, rentém o rentám, rentéu o rentáu, rénten – si yo rentara, si yo llimpiara, etc
llisó al sel (llis) : Núgol minut después de una nugolada grossa
nube pequeña
llissó, llissóns
lección, lecciones
llissoneta, llissonetes
leccioncita, leccioncitas
llissóns
lecciones
llista, lista
lista
llistó, llistóns - de fusta - Herba prima, variedat de fenás, Brachypodium ramosum, que se fa pels márgens y se segue per a alimén del bestiá
tabla de madera
llisura
lisura
Llit, llits - a la taula y al llit al primé crit – catre, márfega
cama, lecho, camas, lechos
llitera, lliteres, litera, literes – comarca de Huesca – per a dormí
litera, literas, La Litera
lliterari, literari, lliteraris, literaris
literario, literarios
llitet, llitets
camita, camitas
llits
camas
lliurá, librá, lliurás, librás
librar, librarse
lliurarán, librarán
librarán
lliure, libre, lliures, libres
libre, libres
lliures, libres
libres
lliuro, libro
libro
llixgo, llixco
leo
llixgue
lea
llíxguen
lean
llixguera, llixquera
leyera, leyese
llixguere (ell)
leyera, leyese
lloba, llobes, llop, llops (canis lupus)
loba
llobes
lobas
llobet, llobeta - Llovet com apellit
lobezno, lobito, lobezna, lobita
lloc, llocs - puesto, poble, vila (per ejemple La Codoñera es lo lloc per an ells)
lugar, sitio, pueblo, villa
Lloca – gallina ponedora – loca
Clueca – loca
Lloco, loco
loco
llocos, locos
locos
Llodo, fang
lodo, fango
llogá
alquilar
llogán (g)
alquilando
llogué
alquiler
llom, lloms
lomo, lomos
lloma, coll, collet, montañeta
loma, montañita, collado
llomillo, solomillo
lomo, solomillo
llonga, llongues, rienda, riendes, cordes en les que se guíe al animal que llaure o que bat. Cuan estirabes cap a la esquerra se díe wesque u ósquei ! y cap a la dreta: passallá, passa allá, ollá !
rienda, riendas
llonganissa
longaniza
llonganisses
longanizas
llop
lobo
llops
lobos
lloques
cluecas
lloques, loques
Locas - gallinas cluecas
llord, brut, boñegut, mal treballat - del latín lūridu, lōridu, fosc, oscur, lívid tirán a negre
sucio, pesado
lloré
laurel
lloré, llorés
laurel, laureles
llorés
laureles
lloses
losas
lloseta, llosa minuda per a cassá muixóns, en una culla artifissial (les culles naturals són forats a les roques)
loseta, losita, losa pequeña para cazar pájaros
lluén, relluén, que refleje la llum
reluciente (de luz)
lluentó
fulgor, luz
lluerna , lluernes, cuc de llum, luciérnaga, luciérnagues
llus, (latín lūciu), Merlucius esculentus, mare de llus : merlusa - lucio. A Beseit encara men enrecordo de sa mare de José Luis "del tubo", que veníe peix en un carret y ne portabe alguna vegada.
merluza, pescadilla – lucio
llustre
lustre, brillo
llustrós, que té llustre, llustrosos
lustroso
Llustrosa, llustroses
lustrosa, lustrosas
lo, los, la, les (el se fa aná poc) – yo parlo lo chapurriau, los germáns, la germana, les germanes