Mostrando las entradas para la consulta cul ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cul ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 1 de julio de 2017

lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya

Tos penséu que sou democratics y moderns, pero només sou uns catalibans, catanazis, catabatasunos, y en general sou exactamén lo que dieu de atres, fascistes; vatros dieu feixistes.

Tan los 
nazis alemans com Mussolini eren sossialistes.
NAZI = NAtionalsoZIalismus.

Cataluña, Catalunya, nazi, nazis, catanazis, catalanazis, nazismo catalán, ERC y los nazis, socialistas




Marcel Pena, Markel Bringuè, pro etarra, Bildu, EH Bildu, catalaniste

Lo pena de Marcel, Marcel Pena, Markel Bringuè o Bringué, de La Llitera.


A cascala catalanistes, estelada



Los chapurriaus tenim lo dret de parlá, escriure, defensá lo chapurriau, no mol traurán ni 'sientifics' lingüistes, de la siensia de si la enserto la endivino, filólogos, ni dingú.

Arturo Quintana Font

Arturico Quintanica y Fuentecica (Este es catalá, es lo gos rabiós que ha contagiat a mols aragonesos, desde los tems de Desideri Lombarte.
Cuan se mórigue este ca, no se acabará la rabia.)

Ignacio Sorolla Vidal, conegut com Ignacio Sorolla Amela



Mes Ascuma

AscumaAssociació catalanista del Matarranya, en l´agüelo Quintaneta a la esquerra, a la dreta de Carlos Sancho Meix. Después lo presidén es Juaquinico Monclús, sense t al apellit. Tamé ix José Miguel Gracia Zapater (lo del finestró).

Juaquinico lo cochet, Monclús, unes vegades u escriu en T y atres sense

Juaquinico lo cohetMonclús, unes vegades escriu lo seu apellit en T y datres sense, aixina de atontat está.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja


Aquí teniu unes cuantes franjes:

Franja, franjes, franja del meu cul, Mullarero, bresquilla, préssec

A vore si trobéu o trobáu lo mullarero. (A melocotón li falte la tilde)

Javier Giralt Latorre, professó investigadó universidat Saragossa

Javier Giralt Latorre, professó investigadó a la universidat de Saragossa 

Luis Raxadel


Papé de cul, estelada, independéncia, Catalunya, paper higiènic


Víctor Vidal, Cachol, La Portellada, presidente, asociación empresarios Matarraña

Cachol ix al cuentet Lo burro mort. La seua dona, Josefina Nogués, es la protagonista.

https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/pepa-nogues-antropologa-y-etnologa-todo-lo-que-ayudo-a-mantener-la-lengua-durante-800-anos-ahora-ha-cambiado (mantener la lengua durante 800 años: 2024 - 800 = 1224. Me pregunto qué lengua se encuentra en estos documentos de Francia desde el 842. Qué lengua se encuentra en este documento del 2.2.1231? Esta catalanista es más burra de lo que parece. Ya os podéis imaginar en qué centro educativo trabaja impartiendo clases del dialecto occitano catalán. Pista: es un nido de ratas catalanistas en la capital de la comarca del Matarraña.)


Josefina, Josefa, Pepa, Pepita, La Comarca, instituto de Valderrobres, Nogués


La Diana está ficada:

Diana Ross, chapurriau, lista negra


//

5 DE MAYO.

Los señores Diputados mandaron escribir las cartas que siguen a continuación, advirtiéndose, que de la primera y del pregón que en ella se incluía, se envió también copia, con la dirección respectiva, a un gran número de diputados locales.

Al honorable senyer En Francesch Benda ciutada diputat local en la ciutat de Gerona.
Honorable senyer. Dins aquesta vos tramatem copia de una crida ab la qual son donades per enamigues de la cosa publica les persones en ella nomenades. Dehim e manam vos aquella vista la present façau publicar en nom de nosaltres als diputats e conçell com a representants aquest Principat per los los lochs acustumats de aqueixa ciutat sens empero nominacio ne intervencio de algun oficial sino en la manera que es escrita de mot a mot e com publicada sera feu aquella registrar en poder del notari de aqueixa diputacio local. Avisant nos ab vostra letra del dia que les dites costes haureu exequutades. Aço empero no diferiau o dilateu per alguna causa o raho car deliberacio precedent ab intervencio de aquesta ciutat axi volem se faça. Dada en Barchinona a cinch de maig del any Mil CCCC sexanta dos. Manuel de Monsuar dega de Leyda. Los diputats del General e conçell representants lo Principat de Cathalunya residents en Barchinona.

Sigue el pregón a que se refiere la carta anterior.

Ara oyats tot hom generalment de part dels molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables diputats del General e consell lur representants lo Principat de Cathalunya en virtut de la comissio de la cort ultimament celebrada en la ciutat de Leyda e encara de la capitulacio per la Majestat del Senyor Rey atorgada fermada e jurada et alias. Que com los honorables micer Francesch Marquilles mossen Nicholau Pujades ardiacha de la mar micer Pere Falco micer Jaume Taranan e micer Pere de Montmany ciutadans de Barchinona sien stats conselladors e adjutors notoriament hoc e hajen participat e assistit axi en lo spatxament de diverses letres procehides de la Majestat o cort de la Senyora Reyna dirigides als dits deputats e concell e a la ciutat de Barchinona com en altres actes fets e attemptats les quals e los quals son contra la capitulacio dita. E per les dites causes deliberacio precedent ab intervencio de la dita ciutat los dits diputats e concell hajen dats per enamichs e acuydats de la cosa publica del dit Principat los dessus nomenats (la lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya) per ço ab veu de aquesta publica crida vos notifique hom les dites coses perque a tots sien manifestes e a fi que aximateix tot hom del dit Principat los haja per enamichs e acuydats com dit es e que les persones e tots bens dels dessus dits que sapien e haver puixen meten en mans e poder dels dits diputats e conçell en altra manera seria procehit contra los contrafahents segons per la dita capitulacio et alias es permes. Es empero entes e declarat que la persona e bens del dit ardiacha per esser ecclesiastich han esser confischats ab los mijans deguts e pertinents a despeses del General juxta la deliberacio dessus dita.

resposta de hoc o de no

martes, 13 de noviembre de 2018

el mundo, lo món, chapurriau

Ignacio Sorolla Amela, Penarroija Peñarroya, roya en aragonés es roja, matón online del catalanismo, pupilo de Arturo Quintanilla Fonteta
el mundo, lo món, chapurriau

http://www.pressreader.com/mexico/el-mundo/20170728/281569470800814



https://www.elmundo.es/espana/2018/11/12/5be9878b22601d60618b4606.html


https://www.abc.es/espana/aragon/abci-lengua-aragonesa-chapurriau-pide-proteccion-oficial-para-no-arrasada-catalan-201811121011_noticia.html

Piden que la lengua de una zona de Aragón se llame "chapurriau" y no catalán JAVIER ORTEGA , Zaragoza 12 NOV. 2018 15:06 El Gobierno de Aragón envió a los 29 municipios de la comarca del Bajo Aragón histórico, entre las provincias de Zaragoza y Teruel, una carta instándoles a decidir si deseaban ser incluidos en la zona hablante de denominación "catalán de Aragón".



el mundo, lo món, chapurriau


Un total de 17 de esos municipios dijeron que no, pues sostienen que lo que se habla en esa zona oriental de Aragón es el chapurriau; ocho respaldaron la propuesta y cuatro no contestaron.Los no partidarios crearon la Asociación de Amigos del Chapurriau (Asociación Cultural Amics del Chapurriau) y, en un comunicado, instan a las instituciones, especialmente al Gobierno de Aragón, a proteger dicha lengua y a evitar que sea absorbida por el catalán. «El chapurriau es para nosotros la lengua propia de nuestra tierra, la que hemos heredado de nuestros padres y abuelos, y cuyas características y particularidades consideramos fundamental conservar y diferenciar de otras lenguas mayoritarias».Añaden que no son "anticatalanes ni odiamos Cataluña, somos aragoneses que buscamos proteger nuestro patrimonio sin que ello tenga que suponer atacar el de nadie». 


Pedro II, Osca, Huesca, 1196, als presentz
Pedro II, Osca, Huesca, 1196, als presentz


En el comunicado, señalan que «llamar catalán al chapurriau es negar esas particularidades y diferencias, contribuyendo a una homogeneización con el catalán oriental que acerca a nuestra variante lingüística a su desaparición».El chapurriau no figura como lengua "propia" de Aragón en la Ley de Lenguas, en la que sí constan el catalán y el aragonés. Es más, la Academia de la Lengua de Aragón contempla la creación del Institut del Catalá d'Aragó, / atufa a IEC como la Ascuma / como organismo oficial encargado de velar por las normas lingüísticas del catalán y su promoción. Dicha asociación precisa que las diferencias «de vocabulario, acento y otras expresiones con respecto al catalán y al valenciano, son rasgos que consideramos forman parte de nuestro patrimonio inmaterial, y en ningún caso podemos permitir que se pierdan o se descarten a favor de otros más mayoritarios propios de otros territorios».

No ocultan que existen evidentes relaciones entre el chapurriau, el catalán, el valenciano o el mallorquín. / aquí faltan aragonés y occitano


franja del meu cul
franja del meu cul, la franja de mi culo, encuentra el mullarero o bresquilla, préssec


«Pero, igual que la palabra valenciano identifica los rasgos propios, acento, vocabulario y territorio hablante, chapurriau es la palabra que hace lo propio con la lengua hablada en este sector de Aragón. Y dicha denominación debe ser reconocida por las instituciones y preservarse y fomentarse».



Añaden que no son "anticatalanes ni odiamos Cataluña,
Arturo Quintana Font, misionero del catalán en Aragón

viernes, 18 de agosto de 2017

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

Aconsello lligí a un atre Ricart y no an este inútil catalaniste.

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de la FRANJA del meu cul.

Escrits contra l´erm, aspiracions des de la Franja del meu cul.

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA


El segon enunciat que porta Espluga a desqualificar la possible aversió o rebuig del protagonisme de l’Aragó es refereix a la necessitat d’exigir el reconeixement de la llengua a qui tinga el poder real per a reconèixer-ho i no a dedicar-se a fer propaganda per Catalunya pensant que és la millor manera d’aconseguir-ho. En aquest apartat, la veritat és que hi estic d’acord: la reivindicació del reconeixement i la dignificació del català s’ha de fer a l’Aragó. Al Principat–com a part «més poderosa» dels PPCC



países andaluces

PPCC, paísos cataláns, paisos cagaláns, países catalanes, esta gente está muy grillada
se n’ha de fer d’altaveu, però no per reivindicarhi res sinó per fer-hi veure que el problema de la Franja és el seu problema, és el problema de totes les terres del domini lingüístic del català; i és en aquest sentit que un pot «actuar» en el Principat i no en cap altre sentit: des de qualsevol punt és bo reivindicar pel català perquè la reivindicació és única i els qui en són concernits (ara sí) són tots els qui tenen responsabilitats de govern arreu. Explicant la situació i les mancances del català a la Franja, des d’on siga, no es deserta de fer-ho a l’Aragó sinó que és una manera més, una opció més que no s’ha de negligir. I a l’Aragó, també i més, és clar, i en aquest sentit, per exemple, des dels Casals Jaume I s’han impulsat accions, buscant les complicitats de totes les associacions en la reivindicació per la Llei de llengües i en altres accions conjuntes. El que entenc del teu retret, Espluga, és si es fa prou des de la Franja, reivindicativament parlant, davant les administracions aragoneses. La resposta ben segur que la compartim. En el comentari del segon argument, no me n’amago, ja en parlo del component Països Catalans, qualificats d’utòpics, quan algú (un servidor mateix) podria pensar que és la menys utòpica de les aspiracions d’un català (catalanoparlant); és allò dels drets històrics recordat a bastament amb motiu de l’Estatut de Catalunya; és a dir que no et poden prendre –o no pots negar– una condició que tens «per definició», la de ser català. No cal dir, no hauria de caldre, que parlem de ser catalans des de la condició de components d’una comunitat lingüística innegable. I aquí és on hi ha qui s’escandalitza i prefereix posarhi fum i passar a una defensiva que entenc que és negativa; em refereixo a la negació de la catalanitat de la Franja perquè posa en perill el component aragonès. Certament, hi ha a qui no ens preocupa aquesta suposada tensió (catalanitat-aragonesitat) perquè allò que està en perill és la llengua (la catalanitat) i no l’aragonesitat que, a més, com segurament no se li escapa a ningú, per a la major part del personal no és sinó una manera de defensar l’espanyolitat de l’Aragó. Vaja, que la negació de la catalanitat de la Franja és la via lliure cap a la garantia de l’espanyolisme d’aquestes terres que, no se’m negarà, històricament han estat sospitoses de pertànyer al maligne català (per exemple, a la vista dels veïns aragonesos som tan polacos com els que més). Per això serà que es despobli de catalanoparlants la Franja? Preguntes. I això no m’ha agradat. Em fa que fas trampa dient això. El català patirà molt –ja ha patit i pateix molt– per sobreviure perquè els problemes són immensos; però el català, com qualsevol espècie en extinció, ara que es parla d’ecolingüística, necessita de tot l’organisme sencer (mira, aquí, hi va bé l’artefacte Urbilatèria) per no desaparèixer i el català a la Franja es tan important com en els altres territoris. Jo podria dir que penso a l’inrevés (i ho penso) que si es vol identificar el català amb l’Aragó, en la mesura que hi ha estat rebutjat històricament, no tenim gaires garanties que el paraigua aragonès siga suficient per no fer aigües fàcilment. Més aviat podem tenir dubtes raonables a partir de la desídia ancestral: què ha fet mai ningú a l’Aragó «oficial» per la nostra llengua i per la nostra gent? Només cal recordar les manifestacions de Cisco Beltran a les Corts aragoneses i després, en plegar d’alcalde de Fraga, com s’ha esplaiat sobre el menysteniment de l’administració cap a les nostres comarques. Tu mateix, a l’últim paràgraf, em sembla que em dónes una mica de raó, només que et sobra allò de «la barra”: quan dius que és fàcil el reconeixement de la Franja a Catalunya, vols dir que a l’Aragó costa de reconèixer (i d’entendre) la Franja. És clar, és aquí on som, no ens enganyem: la gent de la Franja de Ponent ens hem de fer perdonar que siguem com som i per això –Freud ho tindria tan fàcil amb nosaltres!– hem de sublimar la nostra estimació cap a l’Aragó. A la vista del que hi ha, estic d’acord que la majoria comparteix la teva diagnosi «ben innocent». Però deixa que m’agafe a les cometes que he posat al teu adjectiu: no és fruit de cap cosa innocent sinó que més aviat penso que la gent es decanta pel sentiment aragonès perquè l’hi han fet; sí, l’hi han muntat, no s’hi ha hagut d’esforçar: som aragonesos i prou! Potser no caldria dir-hi res, al respecte, i potser algú podria dir que no hi tenim dret a dir-hi res; però hi ha qui pensem que els qui ens volen en aquesta postura ens han furtat (o ens han volgut furtar) un dret fonamental, inalienable, el dret a tenir una llengua digna com qualsevol altra persona, una llengua cultivada (de cultura, ja veus) que ens servixca per accedir al món com qualsevol altra persona i això, des de l’Aragó que ens hauria de protegir, s’ha impedit i sovint de manera aferrissada i desconsiderada. Que hi haja poca gent (“micromón franjolesc», ja tornes a enquetar) que no combregue amb la diagnosi proaragonesista no es deu a cap mèrit fruit de l’aplicació de cap pedagogia, sinó més aviat a una manca escandalosa de fer pedagogia en cap sentit a les nostres comarques. Tu dius que és molt fàcil defensar des de Catalunya el català a la Franja; a mi em toca recordar-te com és de difícil defensar la catalanitat des de la Franja des de qualsevol punt de vista, peró sobretot com ho és des de l’òptica no aragonesista (per entendre’ns). I suposo que hi estàs d’acord. Hi ha gent que no perdona treballar pel català sense combregar (que em perdonen els catòlics per abusar del verb) amb les tesis aragoneses, cosa que potser és el que fas tu, amic Espluga amb el teu escrit, segurament sense voler. Recorda que hi ha gent que ha actuat amb ràbia contra els qui treballem a la Franja des de l’òptica de la llengua i la cultura dels Països Catalans i que no només no és fàcil sinó que té els seus riscos, fins i tot físics. Però insisteixo que no ha de ser tan estrany i antinatural treballar per la catalanitat, des de la Franja de Ponent, buscant la coincidència d’estratègies amb la resta dels qui tenen el teu mateix problema i la teva mateixa aspiració; i això és el que volem alguns, ja sabem que som pocs, però d’alguna manera tenim raó, potser no tota la raó, però tenim raó i per això, malgrat tot, penso que val la pena, fins i tot malgrat Freud.

Y aixó u publique Mario Sasot.

viernes, 19 de julio de 2019

Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA)

Texto publicat al grupo de facebook yo parlo chapurriau (en alguna correcsió):

Después de la tormenta llega...
Las conclusiones.
La desafiante acción del sábado (celebraban el 30 aniversario en Valderrobres) de una Asociación que defiende el dialecto occitano catalán en el Matarraña les ha dejado en pelotas, y tod@s tenéis el derecho a saber los datos y opiniones que se aportaron en dicha reunión desde los sillones de la presidencia.


- Gracias a nuestra secretaria, un año conseguimos tener hasta 100.000€ en la cuenta. // Llepasubvencions //
- Me da asco ser aragonés. (ver texto al final sobre la vall de Arán)
- Estaríamos mejor anexionados a Cataluña.
- Ahora las subvenciones ya no son como antes.
- Los Amics del Chapurriau son uns catetos.
- A Facao, Plataforma y los nous Amics del Chapurriau les tendrían que cerrar la puerta.

// Sólo les ha faltado decir: "pegar un tiro en la nuca o atar una bomba, como hizo el de la foto, Carlos Sastre, al que saluda efusivamente el presidente de la Generalidad". Estos del lacito amarillo (los de la Ascuma son claramente unos groguets) son bastante amigos de "terra lliure". //


Carlos Sastre, Terra Lliure


Mis conclusiones son:

Esta Asociación NO defiende la cultura y la lengua aragonesa, simplemente quiere imponer sus ideas. Vive desde hace la friolera cantidad de 30 años de las subvenciones (dinero de tod@s los españoles) que recibe y por lo visto no son pequeñas. Tienen una masa social que les respalda casi inexistente, en este acto estaban 35-40 personas. Tienen respaldo económico/político. 



Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA) Valderrobres



Esta es mi reflexión, que cada uno saque la suya propia, los datos no son inventados, los aportaron ellos mismos. No vivimos en ninguna franja (la del meu cul), somos aragones y estamos orgullosos de hablar #LoChapurriau y quiero gritar bien fuerte y claro. #YOPARLOCHAPURRIAU

La sede de la ASCUMA está al carré majó 4, 44610, Calaseit, Teruel.


https://www.facebook.com/associacio.ascuma/posts/515187245323320/


http://www.ascuma.org/wordpress/qui-som/



Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA) 4


Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA) 3


Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA) 2


Associació catalanista del Matarranya (ASCUMA) 1

Este es lo peix gros, abáns u ere Arturico Quintanilla y FontJuaquinico Monclús (a vegades escriu MonTclús) Esteban. Está gort que chape, pero encara té ganeta de "calers". La pela es la pela, Quimet (tocayo del president de la Generalitat, la marioneta de Puchcagón).


Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Goebbels - Los once principios de la propaganda:

https://tems de la franja del meu cul.org/

1. Principio de simplificación y del enemigo único: Adoptar una única idea, un único símbolo. Individualizar al adversario en un único enemigo.

2. Principio del método de contagio: Reunir diversos adversarios en una sola categoría individuo. Los adversarios han de constituirse en suma individualizada.

3. Principio de la transposición: Cargar sobre el adversario los propios errores o defectos, respondiendo el ataque con el ataque. Si no puedes negar las malas noticias, inventa otras que las distraigan.

4. Principio de la exageración desfiguración: Convertir cualquier anécdota, por pequeña que sea, en amenaza grave.

5. Principio de la vulgarización: Toda propaganda debe ser popular, adaptando su nivel al menos inteligente de los individuos a los que va dirigida. Cuanto más grande sea la masa a convencer, más pequeño ha de ser el esfuerzo mental a realizar. La capacidad receptiva de las masas es limitada y su comprensión escasa; además, tienen gran facilidad para olvidar.

6. Principio de orquestación: La propaganda debe limitarse a un número pequeño de ideas y repetirlas incansablemente, presentarlas una y otra vez desde diferentes perspectivas, pero siempre convergiendo sobre el mismo concepto. Sin fisuras ni dudas. De aquí viene también la famosa frase: "Si una mentira se repite lo suficiente, acaba por convertirse en verdad".

7. Principio de renovación: Hay que emitir constantemente informaciones y argumentos nuevos a un ritmo tal que, cuando el adversario responda, el público esté ya interesado en otra cosa. Las respuestas del adversario nunca han de poder contrarrestar el nivel creciente de acusaciones.

8. Principio de la verosimilitud: Construir argumentos a partir de fuentes diversas, a través de los llamados globos sonda o de informaciones fragmentarias.

9. Principio de la silenciación: Acallar las cuestiones sobre las que no se tienen argumentos y disimular las noticias que favorecen el adversario, también contraprogramando con la ayuda de medios de comunicación afines.

http://comarquesnord.cat/ https://comarquesnord.cat/radiomatarranya/

10. Principio de la transfusión: Por regla general, la propaganda opera siempre a partir de un sustrato preexistente, ya sea una mitología nacional o un complejo de odios y prejuicios tradicionales. Se trata de difundir argumentos que puedan arraigar en actitudes primitivas.

11. Principio de la unanimidad: Llegar a convencer a mucha gente de que piensa "como todo el mundo", creando una falsa impresión de unanimidad.


//
Así es como se tiene que contestar a esta gentuza:

valencià, Jaime I, senador Palpatine

Sesión del día 12.

Se acordó enviar embajadores a cada uno de los pretendientes para intimarles que se abstuviesen de vías de hecho en sus pretensiones. Asimismo se dispuso entregar a Berenguer de Monravá, Alberto Çatrilla y Juan de Ribesaltes, la cantidad de doscientos florines para invertirla en el pago de los espías que creyesen conveniente enviar a algunas partes. Comisionóse también al abad de San Juan de las Abadesas, embajador que debía ir al Rosellon, para que a su paso por el Ampurdan procurase apaciguar las disensiones promovidas entre Raimundo de Rexach y Pedro de Galliners. Resueltos ya estos asuntos, tomó la palabra Francisco de Erill, y pidió la competente venia, para que cierto procurador que habían enviado los del valle de Aran pudiese presentar el escrito que sigue, referente a los negocios de dicho valle.

Núm. 245. Tom. 18. fol. 1115.

Molt noble mossen lo governador e molt reverents egregis nobles e honorables e molt savis senyors de tots e de cascu dels estaments e condicions del principat de Catalunya qui sots e a present celebrats parlament general del dit principat. A tots en comu e en particular es notori e a major cautela vos notifica e diu en Johan de Vallinarça donzell de casa del noble en Francesch Derill capita de la vall Daran e lo dit Johan sindich e en nom de sindich e procurador de aquella que per la longa guerra e a la dita vall soberga e importable que li han feta e fan e saparellen a fer major la egregia dona Margarita comtessa de Comenge e gens sues per la qual ja la dita vall la qual
per si no es bastant ne pot defendres o resistir al poder de la dita comtessa sien cremats e desabitats los lochs de Puyo de Bensost de Lees de Caneya de Bansen e la meytat de la vila de Veylla e novellament los lochs de Benos e de Begos e apparellen les dites gents ab grossa gent darmes e de peu de destrouir totalment e conquerir e occupar aquella si molt prestament noy es provehit ab socos covinent: car jatsia les gents de la dita vall no dubtants perills alguns de mort o qualsevol altre ne recusants tots treballs hajen feta fan e faran tota defensio a ells possible empero lur paucitat en nombre e deffalliment de gent darmes e artilleries necessaries a semblants actes de guerra no son bastants ne poden resistir a tan soberch esforç com son los comengeses en sguard de la dita vall molt pocha e assats pobra nes pot de costuma fer en part del mon que cascun membre o part de la provincia haja e puxa pendre e fer per si defensio a guerres e adversitats sens total reforç e ajuda del cap e altres parts o membres del regne comdat e provincia com la unitat ajustada sia pus fort a resistir a tot sinistre e evitar aquell segons en altres semblants fets a costumat a fer notablament lo dit principat. E jatsia lo dit noble en Francesch Derill per honor del dit parlament e de la cosa publica del dit principat e per son descarrech vos ho haja dit e proposat diverses vegades pero noy ha stat ans creix tot jorn la potencia dels de Comenge e periclita la dita vall ab gran flaquesa e deshonor de la corona real Darago e a major carrech del dit parlament que durant incertitud qui es nostre rey e senyor per justicia no occorre ab celeritat a tan gran carrech e desonor. E jatsia la dita vall ab ferm privilegi e ley paccionada puxa licitament e sens menys valença de sa fe o altre carrech si per lo senyor rey e officials reals no son defeses donarse a qualsevulla altre senyor ço que ells han scusat e no voldrien fer per cosa del mon hon scusar ho puxen: per tal a present en lur extrema necessitat de la dita guerra no podents accorrer al senyor rey personalment per la dita incertitud recorren per lur sindich e per ells recorre lo dit sindich a vos dit mossen lo governador e a vosaltres dits molt reverents egregis nobles honorables e savis senyors del dit parlament e a tot lo dit parlament açi convocat e justat eus supplica e requer tant instantment com pot per tot dret ni costum que per ell faça e per vigor del dit privilegi que la dita vall Daran lochs e habitadors de aquella vullats defendre e conservar a la subjeccio de la corona real de la qual son subdits e vassalls e volen esser ab tota guarda e tuicio de aquella provehint los castells senyaladament de Lees e de Bensost de vitualles armes e stablida de gent e altres coses necessaries e encara trametre gent a la dita vall per defensio de aquella com los de la dita vall nos puxen defendre ne sien bastants a les dites coses. En altre manera lo dit sindich ab total reverencia forçat per son offici e per scusacio de sos principals protesta contra vos mossen lo governador e encara contra lo dit parlament de tots dans destruccions exterminis e perdues ques facen os seguesquen en la dita vall que tot sia imputat a vosaltres senyors e cascun de vos e que per vostra culpa o dessidia axi desemperats de rey e de vostra defensio e ajuda en tan extrema necessitat puxen usar del dit privilegi e ley paccionada e tot altre remey que puxen els pertanga ço que hon als no puxen hauran a fer per vostra gran culpa e carrech ab trencament de cor e molt dolorosament e plorosa per stalviar les persones e bens lurs per vosaltres lexades e abandonades a total destruccio e carnatge. Requirent de la present scriptura testimoni de la presencia divinal e carta publica per descarrech de sos principals e salvament de lur fe e total carrech de aquells per culpa de qui se seguira tan dan e desonor a la corona real e al dit principat de Cathalunya.  

jueves, 23 de marzo de 2017

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

https://finestro.wordpress.com/about/

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera
En () com se diu a La Codoñera, algunes paraules en cursiva són catalanades de Pep Miquel.

Nascut (o naixcut) a la Codoñera (la Franja del meu culTeruel) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest (este) de l’Ebre, a dues (dos) passes del Matarraña— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els (los) Despertadors de la Verge (Virgen) de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).
Els (los) meus pares, lo Pascual i la Felisa, ja (ya) eren grans quan vaig arribar a aquest món (an este). Mon pare (va) treballà de mosso de ferrer fins (hasta) que es (se) va casar, després (después) al camp, com gairebé (casi) tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.
Fins (hasta los) als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codoñera. En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb (en) guix (alchés) i sobre una petita (menuda) pissarra que penjava (penjae) a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava (dixava) d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino
A les vacances (vacassións) ajudava una mica en els (los) treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca (faena), per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura (cuidado de) que no hi faltés (faltare) palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca (la dita faena) comportava (comportae) haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques (d'hivern), asseguts (assentats) damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, (hasta) cúbiques. L’endemà (en son demá) el (lo) mestre ens (mos) felicitava (felissitae).
L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat (abogat) i músic de la Codoñera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents (los cursos siguiéns) els vaig fer al col·legi (colegio) San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs (quinto) 5è. El 6è (lo sexto) i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logroño i sota (en lo) el mateix règim de treball.
En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Teruel. 

Una curiositat (curiosidat): en arribar a Cascante em sorprengué (me va sorpendre) que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat (tombat), i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà (me va demaná) consell per (a) canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia). / Pero no dieu los catalanistes que NO ña democrássia a España? Aclarixte, Pep Miquel /
Com era jove, era prop de la capital —Teruel— i una mica més eixerit que la resta dels sol·licitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar (otorgá) una beca de Col·legi (colegio mayor) Major, l’única que es donava (se donae) en tota la província. 

Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’España franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’España d’aquells temps (així se’n deia). 
Amb (en) classes i algunes hores d’estudi, enmig (al mich) de conferències, vagues, (huelgues) manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren (van passá o van transcorre) els anys de la llicenciatura.
Des de l’any 1969 he (hay) treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé (casi) sempre en (a) multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa (inglesa) i quasi (casi) vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer (finansié)-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.
Unes festes de Sant Cosme i Sant Damián a la Codoñera, vaig conèixer (a) la María del Carmen, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia (vivíe) a Esplugues de Llobregat.

Al cap d’un temps ens vàrem (mos vam) casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on (aon) els garrofers veuen el mar. Hem (ham) tingut una filla i un fill, els quals (los cuals) (van passá) passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es (se) diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codoñera que el facin (lo faiguen) fill adoptiu de la vila: mai, que (se recordo) es recordi, no ha hagut (ñagut) cap Damián a la Codoñera, malgrat (i aixó) que és un dels sants patrons). Hem (ham) viatjat pel món i hem gaudit (disfrutat) raonablement de la vida. 
(A) l’any 1.995 vàrem (vam) comprar una casa a la Codoñera —casa gran— per (a) omplir-la de mobles, eines (ferramentes) del camp, claus, ribots, discs (discos) de vinil, música i d’estades quan arriba (arribe lo) el bon temps. 

He (hay) passat moltes estones (mols ratos) restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat (sigut) impediment perquè (per a que) m’interessés (me interessara) per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.
L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codoñera que (va) treballà al camp fins (hasta los) els 83 anys. 

Vivia (vivíe) al Carreró, tenia (teníe) sempre un bon vi de raïm (garnacha) garnatxa i els millors (los millós primentóns) pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi (yayo) meu li deien (díen) lo Roig, també (tamé) a mon pare, però (natres) nosaltres vam perdre el malnom (/creutu). L’avi per part de mare (va) treballà de pelaire i li deien l’oncle (lo tío) Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).
L’any 1999, fi de segle (siglo) per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a (ademés) més, en català de la Codoñera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per (a enténdremos)  entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc (ne ting) unes quantes recopilades sota els següents títols:
Fets i temps de la Codoñera (publicat el 2005)
Davall d’una olivera em rascava els collons (publicat el 2002)
Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.
I uns altres poemaris més, en català estàndard:
Finestrons i finestretes, espío a les veïnetes (publicat el 2004)
Vers a vers a Barchinona (publicat el 2005): Premi Guillermo Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.
XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions mentre em rasco els collons (publicat el 2005)
Dietari en groc per la llibertat dels presos polítics (publicat el 2008 ): Premi Guillermo Nicolau 2007 del Govern d’Aragó.
Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen… (publicat el 2008).
Obra col·lectiva/Antologies/Revistes
Seleccions Histocat. Publicació periódica d’història i pensament nazional (núm. 1, setembre 2008)
Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)
Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009) 
Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua cagalana dels orígens als nostres dies (2010)
L’Arbreda ebrenca. Recull de relats (2010)
VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codoñera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codoñera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja del meu cul com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana i Font

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Arturet Quintaneta y Fuentecica —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Catalanista del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Col·laboro regularment en la revista Temps de la Franja del meu cul i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en dialècte occitan catalan en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.
I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.
No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música.


I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català. / No cal que u juros /
Afegitó:
Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per les seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC



Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC.

La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues. 
Molt de quan en quan anem a La Codoñera.