No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de FRANJA

Aconsello lligí a un atre Ricart y no an este inútil catalaniste.

No tinc por de la bèstia aragonesa (i II) Francesc Ricart / revista TEMPS de la FRANJA del meu cul.

Escrits contra l´erm, aspiracions des de la Franja del meu cul.

El segon enunciat que porta Espluga a desqualificar la possible aversió o rebuig del protagonisme de l’Aragó es refereix a la necessitat d’exigir el reconeixement de la llengua a qui tinga el poder real per a reconèixer-ho i no a dedicar-se a fer propaganda per Catalunya pensant que és la millor manera d’aconseguir-ho. En aquest apartat, la veritat és que hi estic d’acord: la reivindicació del reconeixement i la dignificació del català s’ha de fer a l’Aragó. Al Principat–com a part «més poderosa» dels PPCC–

se n’ha de fer d’altaveu, però no per reivindicarhi res sinó per fer-hi veure que el problema de la Franja és el seu problema, és el problema de totes les terres del domini lingüístic del català; i és en aquest sentit que un pot «actuar» en el Principat i no en cap altre sentit: des de qualsevol punt és bo reivindicar pel català perquè la reivindicació és única i els qui en són concernits (ara sí) són tots els qui tenen responsabilitats de govern arreu. Explicant la situació i les mancances del català a la Franja, des d’on siga, no es deserta de fer-ho a l’Aragó sinó que és una manera més, una opció més que no s’ha de negligir. I a l’Aragó, també i més, és clar, i en aquest sentit, per exemple, des dels Casals Jaume I s’han impulsat accions, buscant les complicitats de totes les associacions en la reivindicació per la Llei de llengües i en altres accions conjuntes. El que entenc del teu retret, Espluga, és si es fa prou des de la Franja, reivindicativament parlant, davant les administracions aragoneses. La resposta ben segur que la compartim. En el comentari del segon argument, no me n’amago, ja en parlo del component Països Catalans, qualificats d’utòpics, quan algú (un servidor mateix) podria pensar que és la menys utòpica de les aspiracions d’un català (catalanoparlant); és allò dels drets històrics recordat a bastament amb motiu de l’Estatut de Catalunya; és a dir que no et poden prendre –o no pots negar– una condició que tens «per definició», la de ser català. No cal dir, no hauria de caldre, que parlem de ser catalans des de la condició de components d’una comunitat lingüística innegable. I aquí és on hi ha qui s’escandalitza i prefereix posarhi fum i passar a una defensiva que entenc que és negativa; em refereixo a la negació de la catalanitat de la Franja perquè posa en perill el component aragonès. Certament, hi ha a qui no ens preocupa aquesta suposada tensió (catalanitat-aragonesitat) perquè allò que està en perill és la llengua (la catalanitat) i no l’aragonesitat que, a més, com segurament no se li escapa a ningú, per a la major part del personal no és sinó una manera de defensar l’espanyolitat de l’Aragó. Vaja, que la negació de la catalanitat de la Franja és la via lliure cap a la garantia de l’espanyolisme d’aquestes terres que, no se’m negarà, històricament han estat sospitoses de pertànyer al maligne català (per exemple, a la vista dels veïns aragonesos som tan polacos com els que més). Per això serà que es despobli de catalanoparlants la Franja? Preguntes. I això no m’ha agradat. Em fa que fas trampa dient això. El català patirà molt –ja ha patit i pateix molt– per sobreviure perquè els problemes són immensos; però el català, com qualsevol espècie en extinció, ara que es parla d’ecolingüística, necessita de tot l’organisme sencer (mira, aquí, hi va bé l’artefacte Urbilatèria) per no desaparèixer i el català a la Franja es tan important com en els altres territoris. Jo podria dir que penso a l’inrevés (i ho penso) que si es vol identificar el català amb l’Aragó, en la mesura que hi ha estat rebutjat històricament, no tenim gaires garanties que el paraigua aragonès siga suficient per no fer aigües fàcilment. Més aviat podem tenir dubtes raonables a partir de la desídia ancestral: què ha fet mai ningú a l’Aragó «oficial» per la nostra llengua i per la nostra gent? Només cal recordar les manifestacions de Cisco Beltran a les Corts aragoneses i després, en plegar d’alcalde de Fraga, com s’ha esplaiat sobre el menysteniment de l’administració cap a les nostres comarques. Tu mateix, a l’últim paràgraf, em sembla que em dónes una mica de raó, només que et sobra allò de «la barra”: quan dius que és fàcil el reconeixement de la Franja a Catalunya, vols dir que a l’Aragó costa de reconèixer (i d’entendre) la Franja. És clar, és aquí on som, no ens enganyem: la gent de la Franja de Ponent ens hem de fer perdonar que siguem com som i per això –Freud ho tindria tan fàcil amb nosaltres!– hem de sublimar la nostra estimació cap a l’Aragó. A la vista del que hi ha, estic d’acord que la majoria comparteix la teva diagnosi «ben innocent». Però deixa que m’agafe a les cometes que he posat al teu adjectiu: no és fruit de cap cosa innocent sinó que més aviat penso que la gent es decanta pel sentiment aragonès perquè l’hi han fet; sí, l’hi han muntat, no s’hi ha hagut d’esforçar: som aragonesos i prou! Potser no caldria dir-hi res, al respecte, i potser algú podria dir que no hi tenim dret a dir-hi res; però hi ha qui pensem que els qui ens volen en aquesta postura ens han furtat (o ens han volgut furtar) un dret fonamental, inalienable, el dret a tenir una llengua digna com qualsevol altra persona, una llengua cultivada (de cultura, ja veus) que ens servixca per accedir al món com qualsevol altra persona i això, des de l’Aragó que ens hauria de protegir, s’ha impedit i sovint de manera aferrissada i desconsiderada. Que hi haja poca gent (“micromón franjolesc», ja tornes a enquetar) que no combregue amb la diagnosi proaragonesista no es deu a cap mèrit fruit de l’aplicació de cap pedagogia, sinó més aviat a una manca escandalosa de fer pedagogia en cap sentit a les nostres comarques. Tu dius que és molt fàcil defensar des de Catalunya el català a la Franja; a mi em toca recordar-te com és de difícil defensar la catalanitat des de la Franja des de qualsevol punt de vista, peró sobretot com ho és des de l’òptica no aragonesista (per entendre’ns). I suposo que hi estàs d’acord. Hi ha gent que no perdona treballar pel català sense combregar (que em perdonen els catòlics per abusar del verb) amb les tesis aragoneses, cosa que potser és el que fas tu, amic Espluga amb el teu escrit, segurament sense voler. Recorda que hi ha gent que ha actuat amb ràbia contra els qui treballem a la Franja des de l’òptica de la llengua i la cultura dels Països Catalans i que no només no és fàcil sinó que té els seus riscos, fins i tot físics. Però insisteixo que no ha de ser tan estrany i antinatural treballar per la catalanitat, des de la Franja de Ponent, buscant la coincidència d’estratègies amb la resta dels qui tenen el teu mateix problema i la teva mateixa aspiració; i això és el que volem alguns, ja sabem que som pocs, però d’alguna manera tenim raó, potser no tota la raó, però tenim raó i per això, malgrat tot, penso que val la pena, fins i tot malgrat Freud.

Y aixó u publique Mario Sasot.