champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls
o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams. Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped. Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe escoltán
los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.
La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que
relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota
comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del
telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta,
inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que
habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures,
sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé
de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta,
com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore
profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona,
plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes
sossegades y doctrinals odes de Horacio.
Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!
Pasturá
de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense
pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense
dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros
en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no
patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe
de cuan li habíe picat la mosca.
"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló
parabe tan lluñ!"
Aquella
pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió
del
ferrocarril.
La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va
abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del
Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá
mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la
máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná
acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un
perill que passabe, una catástrofe que amenassabe
sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre
potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo;
mes abán no fée mes que mirál,
sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.
A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí
impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o
escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó
superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé
gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo
passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en
gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa,
acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins
tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes,
forasteres.
Pero lo
telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén
passajero que se aufegabe
al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se
veíe cap
vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá
lo tren.
Matíns
sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels
insectes, la vaca y
los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al
mateix prat, hasta arribá la nit,
en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los
nugols allá
dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al
pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá
alguns estrels a lo mes oscur
del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de
Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de
la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels
seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que
acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang
tintineo de modorra esquella.
An este
silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos
germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per
la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén,
de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca
agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li
recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la
amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats
y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut,
contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu
fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis
que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.
Ere poc
expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella
los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses
que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo
afecte del animal passífic y pensatiu.
Als
tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los
impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta
habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen
nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó
es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de
les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía
pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la
guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos
esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están
exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars
de un camí.
Als
díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás
escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén
de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil
industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels
tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha
nessessaria entre lo alimén
y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en
robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore
absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín,
an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan
ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo
vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a
buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre,
girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:
Estos
recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a
tot aixó que la Cordera
teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe
emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella,
sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la
veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura,
velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.
Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de
privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalánla com a salvassió de la familia. "Cuidéula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.
Tot
aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta
nessessaria no se
teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de
día, de mal humor,
Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán
d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y
Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo
pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la
Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los
cabíe datra conjetura.
Pinín
y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que
no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé
cóm ni cuán.
Al
tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara,
cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los
fills van adiviná lo perill.
No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe. Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, bueys y
vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen
en mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.
Al
Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de
Chinta a quedás
sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot
lo día oferinli
pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat..
Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo
capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a
tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera,
interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo
pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les
mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que,
entre madreselvas que encara no floríen y romigueres
o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.
Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes. Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.
Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que
eren los tiranos del mercat. La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella. Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs. Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.
"¡Sen
anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.
"¡Ella
sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra
yaya!"
Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta. Pero
Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo. Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes? Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella. Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá. Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:
- ¡Bah,
bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ
lo pare, en la
veu enterbolida per les llágrimes.
Caíe
la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos,
formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que
pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo
tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los
chirrits melancolics de infinites chicharres.
-
¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós,
Cordera de la meua alma!
-
¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.
- Adiós
- va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu
lamén trist, ressignat,
entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.
En son
demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al
prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista;
aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.
De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons. A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.
-
¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga,
a la yaya vaca.
-
¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli
los puñs al tren, que volabe
camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que
san germana de les picardíes del món:
Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres... -
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -
Van
passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey
pera luchá a la guerra carlista.
Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé
influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un
roble.
Y una
tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas
del tren
correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.
Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen. Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:
-
¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín
de la meua alma! ...
Allá
anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn
de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma,
carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."
Entre
confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén
lo trenpedres
allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés,
les vegues y los roquissals...
¡Qué
sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.
-
¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -
En quín
odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams
del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere
lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa
va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta
del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó
metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de
abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a
queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la
vía abán:
zanguanga, indolente, vaga, perezosa, gandula, holgazana, embrutecida, necia, que rehúye del trabajo o la fatiga. Etimología : de zangón y el sufijo -ango
sanlluc, singlot, sanglot - del latín singŭltu, *singlŭttu per influénsia de glŭttīre. La forma dialectal sanlluc prové d'una adaptassió al nom de San Lluc. - Tráureli lo singlot an algú : assustál, assombrál
hipo, movimiento convulsivo, repetido y espasmódico del diafragma y la glotis, que impulsa el aire fuera de los pulmones, de forma sincopada y a intervalos regulares sin intervención de la voluntad, con un pequeño ruido característico.
sardines – les de cubo (solen sé arenques) se diuen guardiassivils – A la fonda Alcalá de Calaseit un plat típic son fesols tous (blangs) en sardina salada (de cubo) desmollada
lagartija , La lagartija es el diminutivo de "lagarto", y en diferentes países se utiliza como nombre común para denominar a algunas o todas las especies de ciertos géneros de las familias Lacertidae y Gekkonidae. En España, específicamente en las provincias de Cuenca y Palencia, "ligaterna" es un término equivalente a lagartija.
sarguera, vime – planta del género Salix - los vimes dels cabezudos de Beseit se féen de sarguera, normalmen prop dels estiradós y la fon del pas, mes aball del toll de les madrilles.
mimbre. El mimbre es una fibra vegetal que se obtiene de un arbusto de la familia de los sauces (género Salix, principalmente S. viminalis, pero también S. fragilis y S. purpurea) y que se teje para crear muebles, cestos y otros objetos útiles.
sária, sáries, sárria, sárries, sarrió
apero para los equinos, para transportar
sarmén, sarméns – lo cuento de María Sarmén, que sen va aná a cagá y se la va emportá lo ven
sarmiento, sarmientos
sarmentós, que pareix un sarmén
sarmentoso
sarmentosa, sarmentoses (máns)
sarmentosa, sarmentosas (manos)
sarpada, de sarpa
zarpazo, de zarpa
sarpades
zarpazos
sarpat, sarpats – agarrá an algú en un sarpat, en un bras apoyat a la cadera
satisfé – satisfet – satisfeta – satisfach, satisfás, satisfá, satisfém, satisféu, satisfán – si yo satisfaiguera o satisfera – satisfaría – satisfaré
satisfacer – satisfecho, satisfecha
satisfée
satisfacía
satisfél
satisfacerle
satisfémos
satisfacernos
satisfén
satisfaciendo
satisfet, satisfets
satisfecho, satisfechos
Satisfeta, satisfetes
satisfecha, satisfechas
satséns duros
700
satséntes pessetes
700
saúc
sauce
Sauló : tipo de arena que ña a Beseit, se fée aná per rentá, paregut a la arena que porten los sabóns industrials
tipo de arena
sauna, saunes
sauna, saunas
saurí, sahorí, saorí, zahorí : persona que falsamen diu que veu lo que está amagat, encara que sigue daball de terra, mentres no u cubrixque roba blava / lo saorí que trobe aigua, trobe saó, hay conegut a Ángel de Valjunquera, Bancho,
zahorí, del árabe zahuri ("geomante").
sauvia, salvia (sabaudum)
salvia
sava, saba (de un ábre)
savia de un árbol
savia, saba de un ábre
savia de un árbol
saxabe, saxáe – saxá be
Agitaba – agitar bien
saxada
agitada
saxán
agitando
saxofón, saxo
saxofón, saxo
saya, sayes
saya, sayas
scanner, escáner per a escanejá, scan inglés, fé una passada buscán algo
madalena, magdalena, bollo de masa de bizcocho normalmente presentado en un molde de papel acanalado
selestial
celestial
selestials
celestiales
selet
celito
selets
celitos
séli
serle
selibat
celibato
selidónia, seledónia
magdalena
selidónies, seledónies
magdalenas
sella, selles
ceja, cejas
sello, sellos
sello, sellos
sello, sellos
sello, sellos
selós
celoso
selosa, seloses
celosa, celosas
selosos
celosos
sels
celos – cielos
sels, se´ls, se los – sels ha fet un nugo a la gola
se les ha hecho un nudo en la garganta
seltzer, aigua en gas, sifó
seltzer, agua con gas, sifón
sélula, sélules
célula, células
sem, sems, semat, semada, semats, semades, dessustansiat, fruita que ha perdut lo suc, lo coló y lo gust / s'ha semat la carbassa, no me miros que me semo
Sense, estém sense dinés, aném sense frenos costa aball
sin
sensibilidat
sensibilidad
sensibilíssimes
sensibilísimas
sensible, sensibles
sensible, sensibles
sensiblemen
sensiblemente
sensill, sensills
sencillo, sencillos
sensilla, sensilles
sencilla, sencillas
sensillamen
sencillamente
sensilles
sencillas
sensillés
sencillez
sensillet, sensillets
sencillito, sencillitos
sensills
sencillos
sensó, sensós
sensor, sensores
sensorial
sensorial
sensorial, dels sentits
sensorial
sensorials
sensoriales
sentá, sentás, assentá, assentás, yo me assento, tú te assentes, assente, assentém o assentám, assentéu o assentáu, assénten – assentat, sentat, sentada, assentada, assentadet, assentadeta
seremónia, seremónies, sirimónia, sirimónies, del latín caerimōnĭa – selebrá una solemnidat – massa formalidat, trate afectat, exessíu, que no respón al sentimén del qui lo fa.
Sinforoso : Este nombre proviene de la raíz griega «συμφορα» (symphorá), al cual algunos autores le dan la interpretación de “acompañante”, sin embargo, su verdadero significado es “calamidad”, por lo que podría interpretarse como “lleno de desdicha”.
siniestro, siniestra - esquerra, zurda - que fa temó (sinister)
Siniestro – zurdo – que da miedo
sino – aixó no es un caball, sino un macho // si no fas aixó no ixirás
sino
sinsera, sinsé, sinsés, sinseres, que diuen la verdat
sincera, sincero, sinceros, sinceras
sinta, sintes
cinta, cintas
sinto, correcha
correa, cinto, cinturón, ceñidor
síntoma, síntomes
síntoma, síntomas
sintonisá (la tv, radio Matarraña), sintoniso, sintonises, sintonise, sintonisém o sintonisám, sintoniséu o sintonisáu, sintonísen – Matarranya Ràdio NO la sintoniséu, son catalanistes a matá, igual que comarquesnord.cat
sintonizar
sintos, correches
correas, cintos
sintura, sintures
cintura, cinturas
sinturó, sinturóns – sinto, sintos, correcha, correches – sinturó de asteroides
sirena, sirenes – les del mar : una vegada men vach trobá una, la vach mirá be y vach dí “per aón?” y la vach torná a aviá al mar – les de les ambulánsies
sofocá, sofocás – yo me sofoco, sofoques, sofoque, sofoquém o sofocám, sofoquéu o sofocáu, sofóquen – sofocára – sofocaría – sofocaré
sofocar
sofocada, sofocades
sofocada, sofocadas
sofocat, sofocats
sofocado, sofocados
sofoco, sofocos – yo me sofoco
Sofoco, sofocos – yo me sofoco
sofoque
sofoca
sofóquen, sofoquen
sofocan
sofre (sulphur, azufre), sofres – mecha de sofre per a cremá a dins de un carretell (o als lavabos de les chiques al institut de Valderrobres, que yo sé quí va sé)
solitária, solitáries – parássit del intestino, com una serp als budells
solitaria, solitarias – parásito del intestino
soll, solls del gorrino, eau de la soll (colonia)
pocilga
sols
solos
solsida
enrunada, caída
solsídes, de solsí, solsís - solsits – mas de Solsides a Valderrobres (Segarra)
enrunadas, arruinadas, que han caído
solt, solts
suelto, sueltos
soltá, amollá, afluixá – amollo, amolles, amolle, amollém o amollám, amolléu o amolláu, amóllen – amollat, amollada – afluixo, afluixes, afluixe, afluixém o afluixám, afluixéu o afluixáu, aflúixen – afluixat, afluixada – soltá les ovelles, tráureles del corral, dixáles soltes, pero lo pastó va en elles
persona que te la mete en clave de humor, sabe bien lo que dice – irónico, sarcástico, NO es un gracioso – sorna : ironía, socarronería, burla, retintín, guasa, intención, cinismo
soná, ha sonat, sonán, sonen les onse del matí, ara toquen les onse, la orquesta sone be – sono, sones, sone, soném o sonám, sonéu o sonáu, sónen – está sonat
sonar
sona, zona, sones, zones
zona, zonas
sonabe, sonáe
sonaba
sonada, sonades
sonada, sonadas – loca, locas
sonáen o sonaben
sonaban
sonán
sonando
sonánse
sonándose
sonás los mocs
sonarse los mocos
sonat, sonats
Sonado – loco
sonata, sonates
sonata, sonatas
sonda, sondes
sonda, sondas
sondeo, sondeos
sondeo, sondeos
sondormit , adormit, sondormida, adormida
adormilado, adormilada, dormido, dormida
sone
suena
sonen
suenan
sones
suenas
sonido (so), sonidos
sonido, sonidos
sónon
suenen
sonorissassió
sonorización
sonreíe
sonreía
sonrién
sonriente
sonriénli
sonriéndole
sonriéns
sonrientes
sonriénse
sonriéndose
sonrisa, sonrissa
sonrisa
sonrisses
sonrisas
sonríu
sonríe
sonriure - sonreíxco o sonric, sonreíxes o sonrius, sonreíx o sonríu, sonreím, sonreíu, sonríuen o sonreíxen – si yo sonreiguéra – sonriuré – sonreía
sonreir
sonrós, mandrós, vago, dropo, gos, que té gossina o dropina, com Francisco Escudero
souvenir, suvenir, recuerdo comprat an algún viache
souvenir, recuerdo, utilizada muy comúnmente en el comercio refiriéndose a detalles o mercancías alusiva a un lugar o a un evento de cualquier tipo a la venta o que se adquiere.
sovín, sobín, assobín, a sovín
a menudo
suá – súo, súes, súe, suém, suéu, súen – si yo suára – suaré – suaría – suat, suada
sudar
suá – súo, súes, súe, suém o suám, suéu o suáu, súen – suára – suaré – suaría
subliminal, mensaje escondido, pero el modesto presente encerraba un mensaje subliminal: 'Espero que pronto esté bien para volver a viajar'." Miguel Bonasso
submarines
submarinas
submarino, submarinos, submarina, submarines
submarino, submarinos, submarina, submarinas
submaríns, submarinos
submarinos
subordiná
subordinar
subordinada, subordinades
subordinada, subordinadas
subrallat, subrallats, subrallada, subrallades
subrallado, subrallados, subrallada, subralladas
substantiu, substantius, sustantius, com tassa, vidre, cona
sustantivo, sustantivos
substrate, sustrate
substrato
subterránea, subterránees
subterránea, subterráneas
subterráneo, subterráneos
subterráneo, subterráneos
suc, sucs (succo en italiá) vore sucaina – al suc de compra, per ejemple de taronja, molta gen li diu zumo de taronja, y la gen jove fa aná mol mes zumo que suc