Mostrando las entradas para la consulta trong ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trong ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVII.

XVII.

Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.

Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.

Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.

Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:



Paass-too-raa Dii-vii-naaa

Seee-guiit yooo vuu-uull...

Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:

- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:

"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".

Tornémi - va di.

Va pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.

- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?

Roc, lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples". Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de aquí al día de la Virgen.

Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

seee-guiit- yoo vuu-ll

peeer les va-alls y o-te-rooos

lees teuues hue-lles en pooos.

Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.

Aquella nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la vareta y lo cántic va escomensá:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

Seee-guit yoo vuu-ull...

La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:

- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.

Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.

- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá. 

Va descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda, inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va prosseguí dién coses del
camí de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca, que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns - va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá - no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina". Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen controlades per la batuta de la Pesteta:

Paaas-too-raa Di-vii-naaa

seee-guit yoo vuu-ull

peeer les vaa-lls y o-te-rooos

lees teeues hue-llees en pooos.

La teuua grey des-va-lii-daa

gee-meg-aan tee im-plo-ree,

ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,

lo seu ar-dén claa-moor....

Cuan va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va sonriure ella.

- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.

Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.

- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.

- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.

Y entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día, encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera desesperás y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben. Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen; a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la cucaña y díe:

- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.

Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.

- Vach a pujá yo - va di.

Roc lo va picá:

- A que no ñan collóns.

Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:

- No u faigues. Te pots matá.

Lo va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel, lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe -. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán, encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe, y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján. Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven. Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames. Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.

- ¡Daniel, fill!

Ere sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano". Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc! A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica; chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién: "Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures" anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes incontenibles...

Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".

martes, 2 de junio de 2026

Soc, Soca, Societat, Soda, Sodomita, Sufflar, Sofisme

Soc, s. m., lat. soccus, socque, sabot, brodequin.
Non porta soc ni sanca.
P. Vidal: Cara amiga.
Ne porte brodequin ni cothurne.
ANC. CAT. Soch. CAT. MOD. Soc. PORT. Soco, socco. IT. Socco.
(chap. Soc, socs; de una forma pareguda está la soqueta, zoqueta, per a la ma cuan se segue.) (ESP. Zueco; madreña asturiano, madreñes; gallego zoco, zoca.)

Soc, socs, zueco, madreña, madreñes, zoco, zoca, soco, socco



2. Sanca, s. f., cothurne.
Non porta soc ni sanca. 
P. Vidal: Cara amiga.
Ne porte brodequin ni cothurne.

3. Soquier, s. m., sabotier, faiseur de sabots.
Del dimecres son soquiers e freniers.
A ssoquiers et a pairoliers.
Cartulaire de Montpellier, fol. 45 et 44.
Du mercredi sont sabotiers et fabricants de freins. 
À sabotiers et à chaudronniers.
(chap. Soqué, lo que fa socs; soqués, soquera, soqueres.)



Soc, s. m., de l'allem. Stock, souche, tronc d'arbre.
Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 65.
Es meravella que verga enpeutada atyre ves si tota la virtut del soc on es enpeutada. Eluc. de las propr., fol. 196.
C'est merveille que rameau greffé attire vers soi toute la force de la souche où il est greffé.
(chap. Soc, socs; dormí com un soc.)

Soc, socs; dormí com un soc; soca, trong o tronc de Nadal

2. Soca, s. f., souche.
Loc. Anc no s moc plus c' una soca. Roman de Jaufre, fol. 60.
Oncques il ne se mut plus qu'une souche.
ANC. FR. Icellui Jourdain en fuiant trouva en son chemin une soche de boys.
Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 877.
CAT. Soca. (chap. Soca, soques; cap de soca; trong o tronc; soquete, soquetes, soqueta.)

Amor ni societat ab lui non auria. Titre de 1139.
(chap. Amor ni sossiedat en ell no ne tendría.)
Attachement ni société avec lui il n'aurait.
Ab els societat non auran. Titre de 1025.
Avec eux alliance ils n'auront.
CAT. Societat. ESP. Sociedad. PORT. Sociedade. IT. Società, societate, societade. (chap. Sossiedat, sossiedats; aliansa, alianses; assossiassió, assossiassions.)

Sossiedat, sossiedats; aliansa, alianses; assossiassió, assossiassions; amics del chapurriau

2. Associar, v., lat. associare, associer, unir.
Part. pas. Es associada salut. Trad. d' Albucasis, fol. 1.
Le salut est associé.
CAT. Associar. ESP. Asociar. PORT. Associar. IT. Associare. (chap. Assossiá, assossiás: yo me assossio, assossies, assossie, assossiem o assossiam, assossiéu o assossiáu, assossien; assossiat, assossiats, assossiada, assossiades; assossiaré; assossiaría; si yo me assossiara a Òmnium cultural com lo cap de soca, membrillo, de la imache.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, sossio de òmnium cultural, Cendrós



Soda, s. f., migraine.
Voyez Du Cange, v° Soda, t. VI, col. 557.
Dolor capitis, qui dicitur soda sive emigranea.
Mich. Scotus, de Physionomia, cap. 2.
Doas causas, so es causa de soda e multitut de flux.
Trad. d'Albucasis, fol. 2.
Deux causes, c'est-à-dire cause de migraine et abondance d'écoulement. 
(chap. Migraña, migrañes, mal de cap mol intens.)

Sodomita, s. m., du lat. sodoma, sodomiste.
O sodomita de mal plach. Trad. d'un Évang. apocr.
Ou sodomiste de mauvaise sollicitation.
CAT. ESP. PORT. Sodomita. IT. Sodomito, soddomito. (chap. Sodomita, sodomites; natural de Sodoma; homens que se donen pel cul.)

Sofflar, Sufflar, v., lat. sufflare, souffler.
Jesu la plaga li sofflet,
E fon guerit.
Trad. d'un Évang. apocr.
Jésus la plaie lui souffla, et il fut guéri.
Aytals serpens nozo morden, firen, sufflan, agardan e shiulan. 
Eluc. de las propr., fol. 236.
Pareils serpents nuisent en mordant, en frappant, en soufflant, en regardant et en sifflant.
ANC. ESP. Suflar. ESP. MOD. Soplar. PORT. Soprar. IT. Soffiare. (chap. Bufá : bufo, bufes, bufe, bufem o bufam, buféu o bufáu, bufen; bufat, bufats, bufada, bufades; bufaré; bufaría; si yo bufara.)

Bufá : bufo, bufes, bufe, bufem o bufam, buféu o bufáu, bufen; bufat, bufats, bufada, bufades; bufaré; bufaría; si yo bufara

2. Sofflamen, Soflamen, Suflament, s. m., souffle.
Lo sofflamens del nas. Liv. de Sydrac, fol. 10.
Le souffle du nez.
Gitant grans hondas e grans soflamens.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 13.
Lançant de grandes vagues et de grands souffles.
Ab un pauc suflament li dona la forma e figura que platz.
Eluc. de las propr., fol. 194.
Avec un petit souffle il lui donne la forme et figure qui plaît.
ANC. FR.
Le vent par coups ses membres descouvroit
Et voleter faisoit ses vestemens,
Qui résistoient contre les soufflemens.
Cl. Marot, t. IV, p. 40.
Le souflement de ce doux vent.
Olivier de Magny, p. 27.
Rembrasa en flambes pestilencieuses par les soufflemens de l'ennemi.
Monstrelet, t. II, fol. 73.
IT. Soffiamento.

3. Issuflar, v., souffler.
Coma los efans que non auzon anar par las carrieyras per paor de las aucas que los issuflon. V. et Vert., fol. 12.
(chap. Com los infans (chiquets) que no osen aná per les carreres (los carrés) per temó (po) de les oques que los bufen.)
Comme les enfants qui n'osent pas aller par les rues par peur des oies qui les soufflent.

Sofisme, Sophisme, s. m., lat. sophisma, sophisme. 
O apertement o a part o per sofisme. V. et Vert., fol. 25.
Ou ouvertement ou à part ou par sophisme.
CAT. ESP. Sofisma. PORT. Sofisma, sophisma. IT. Sofismo, soffismo, sofisma. 
(chap. Sofisma, sofismes.)

2. Sophismar, v., sophistiquer.
Sophismar e concluire, e tot ginhosamens
Menar mon adversari a desconfezimens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Sophistiquer et conclure, et tout adroitement mener mon adversaire à déconfiture.

Ascuma,Matarranya, Matarraña, miembros, Artur Quintana, Gracia Zapater, Javier del Molino de Monroch, Carles Sancho Meix

3. Sophista, s. m., lat. sophista, sophiste.
Bachalier ni sophista.
Un Troubadour Anonyme: Flor de paradis.
Bachelier et sophiste.
Sophista e poeta. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.
Sophiste et poète.
CAT. ESP. Sofista. PORT. Sofista, sophista. IT. Sofista. (chap. Sofista, sofistes.)

Natxo Sorolla Vidal, Ignacico, aragonés catalanista, doctorcico; sofista

4. Sophisticar, v., sophistiquer, subtiliser. 
Cant hom sophistica las causas e fay apparer mielhers que no so.
V. et Vert., fol. 17.
Quand on subtilise et fait apparaître les choses meilleures qu'elles ne sont.
ANC. FR. S'estoit advisé, par le conseil testamentaire de son père, de sophistiquer ce catholicon. Satyre Ménippée, p. 4.
ESP. Sofisticar. PORT. Sofisticar, sophisticar. IT. Sofisticare. (chap. Sofisticá.) 
- Dénaturer, altérer, changer.
Color... am la qual las donas sophistico e pinho lors caras.
Basme... lo sophistico, mesclan cypri et oli o mel.
Eluc. de las propr., fol. 267 et 201.
Couleur... avec laquelle les dames changent et peignent leurs figures.
Baume... ils l'altèrent, mêlant troëne et huile ou miel.
Part. pas. Unguent qui ret tan sophisticadas las caras de las donas. 
(chap. Ungüén que fa tan sofisticades les cares de les dones.)
Eluc. de las propr., fol. 247. 
Onguent qui rend si dénaturées les figures des dames. 

Fraude hecho con tan poco disimulo, que el más ignorante conocerá la enmienda.

5. Sophistication, s. f., détour, supercherie, altération.
Fasson las confeccions ses tota sophistication, aisi con l' antidotaris o comanda. Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
Qu'ils fassent les confections sans nulle supercherie, ainsi comme le donneur d'antidote le commande.
ESP. Sofisticación. (chap. Sofisticassió, sofisticassions; alterassió, alterassions; adulterassió, adulterassions.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

sábado, 15 de abril de 2017

soca

SOCA 

trong de un abre

per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons

troncho de una col


trong de Nadal de Cataluña, cagatió

|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
    Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
    Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
    Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
    Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
    Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
    Etim.: forma femenina de soc, art. 1.

burchasoques
burchá soques

martes, 18 de agosto de 2026

Tron, Tro, Troneire, Troneyre, Tonedre, Tronar, Tronc, Tronso, Troncho, Trenson, Troncar

Tron, Tro, s. m., lat. tonitru, tonnerre.
Selh que fetz l' ayr' e cel, e terra e mar,
E caut e freg, e vent e plui' e tro.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Celui qui fit l'air et ciel, et terre et mer, et chaud et froid, et vent et pluie et tonnerre.
- Adjectiv. Terrible.
L' apostoli que mot fetz cara trona. Guillaume de Tudela.
Le pape qui moult fit mine terrible.
CAT. Tro. ESP. Trueno. ANC. IT. Trono. (chap. Tro, trons.)

cuadro de Jordi, las eras, les eres, vista de Santa Bárbara

2. Troneire, Troneyre, Tonedre, s. m., lat. tonitru, tonnerre.
Lo vens e 'l troneire, e l' aura e 'l tempier. Guillaume de Tudela.
Le vent et le tonnerre, et l'orage et la tempête.
La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' esluciada. Liv. de Sydrac, fol. 46.
La splendeur paraît avant en terre que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l'éclair. 
Ovelhas, las quals, si so prens et auzo troneyre, abhortisho.
(chap. Ovelles, les cuals, si están preñades y escolten un tro, aborten.)
Eluc. de las propr., fol. 234. 
Les brebis, lesquelles, si elles sont pleines et entendent le tonnerre, avortent.

3. Tronar, v., tonner.
Dormir quan venta ni trona.
(chap. Dormí cuan fa ven y trone.)
Le Moine de Montaudon: Mout me platz.
Dormir quand il vente et tonne.
Tan cum cel plou ni trona.
Pierre d'Auvergne: Ab fina.
Tant comme le ciel pleut et tonne.
Ades plova, ades grandine, ades neve, ades trone.
Eluc. de las propr., fol. 135.
Que tantôt il pleuve, tantôt grêle, tantôt neige, tantôt tonne.
ANC. IT. Le Dizionario d'Alberti, avant de rapporter l'exemple cité par 
l'Académie de la Crusca:
Si levò un grido si grande come se tronasse, etc. (Introd. virt.)
S'exprime ainsi:
Voce provenzale antiquata.
ANC. CAT. ESP. Tronar. IT. MOD. Tonare. (chap. Troná; ara trone; avui ñaurá tronada, les tronades de estiu són perilloses, sol pedregá; ha tronat a la franja del meu cul; tronará; si tronare mes assobín.)


Tronc, s. m., lat. truncus, tronc, tige.
Ar vey qu' em vengut als jorns loncs,
Que flors s' arenga sus els troncs.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
Je vois maintenant que nous sommes venus aux jours longs, vu que la fleur s'arrange sur les tiges.
Si cum la roza, entre mil troncs,
Es gensers que flors d' autre gras.
Raimond de Miraval: Contr' amor.
Ainsi comme la rose, entre mille tiges, est plus belle que fleur d'autre graine.
CAT. Tronc. ESP. PORT. IT. Tronco. (chap. Tronc, troncs; trong, trongs; tronquet, tronquets; vore Soca.)

Tronc, troncs; trong, trongs; tronquet, tronquets; vore Soca

2. Tronso, Troncho, Trenson, s. m., tronçon.
No pot esser remazut
Que vas cel no volon tronso. 
Bertrand de Born: Lo coms.
Il ne peut être différé que vers le ciel ne volent tronçons.
Ma lansa n' er per un pauc tronchos.
Boniface de Castellane: Sitot no.
Ma lance en sera pour un peu tronçon.
Debrisa la lansa, e reten lo trenson. Guillaume de Tudela. 
Brise la lance, et retient le tronçon.
ESP. Troncón. PORT. Troncho. IT. Troncone. (chap. Tronsó, tronsons; troncho, tronchos són rametes.)

3. Troncar, v., lat. truncare, tronquer, couper.
Totas las troncon e roen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Toutes les tronquent et rongent.
CAT. ESP. (Truncar) PORT. Troncar. IT. Troncare. (chap. Tronchá, tronchás; truncá, truncás. Tamé se fa aná me troncho de rissa.)

4. Retronchar, v., retrancher, couper, trancher, tronquer.
Res plus no deu hom retronchar. Leys d'amors, fol. 35.
Rien de plus on ne doit retrancher.
Part. pas. Coblas retronchadas. Leys d'amors, fol. 41.
Couplets tronqués.
(chap. Retronchá.)

5. Retroncha, s. f., retronse, sorte de poésie.
Retroncha, es us dictatz ayssi generals coma vers que pot tractar de sen, de essenhamen, d' amors, etc. Es dicha retroncha quar es de coblas retronchadas. 
Leys d'amors, fol. 41.
Retronse, c'est un dictié aussi général comme vers qui peut traiter de sens, d'enseignement, d'amour, etc. Elle est dite retronse parce qu'elle est (se compose) de couplets tronqués.

lunes, 20 de julio de 2026

Titol, Tiltre, Entitolar, Entitular, Intitular, Detitolar - Tizana, Tyzana, Tipsana - Atizar

Titol, s. m., lat. titulum, titre, inscription.
Aissi cum es dig desotz, en l' autre titol. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.
(chap. Així (aixina) com es dit daball, al atre títul.)
Ainsi comme il est dit dessous, en l'autre titre.
- Droit, acte authentique.
Mas si el non ac titol. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.
Mais s'il n'eut pas de titre.
Per venda o per donatio o per autre titol dreiturer (: dreiturier).
Cout. de Condom.
Par vente ou par donation ou par autre titre droiturier.
CAT. Titol (N. E. Sin tilde, como pasa en muchísimas palabras anteriores desde el tomo 1). ESP. (Título). PORT. Titulo. IT. Titolo. (chap. Títul, tituls.)

Títul; soc licenciado en filología inglesa, universidad de Zaragoza. Llissensiat en filología inglesa, Universidat de Saragossa.

2. Tiltre, s. m., titre, acte authentique.
Per lo tiltre e razon que desus. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 228.
Par le titre et raison que dessus.

3. Entitolar, Entitular, Intitular, v., lat. intitulare, intituler, nommer, donner, recevoir un titre.
Trames II cavaliers que apobolessan 1 gran ciutat,... e que la entitolessan de lurs noms. Hist. de la Bible en prov., fol. 47.
Transmit deux chevaliers qui fondassent une grande cité... et qui l'intitulassent de leurs noms.
Part. pas. So entitulatz a celebrar en las autras IIII glyeyas patriarchals.
(chap. Són intitulats a selebrá a les atres cuatre (4) iglesies patriarcals.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.
Ont reçu titre pour célébrer dans les autres quatre églises patriarcales.
Es amors intitulada. La Crusca provensale, p. 100.
Est intitulée amour.
CAT. ESP. PORT. Intitular. IT. Intitolare. (chap. Intitulá, intitulás : yo me intitulo, intitules, intitule, intitulem o intitulam, intituléu o intituláu, intitulen; intitulat, intitulats, intitulada, intitulades; intitularé; intitularía; si yo me intitulara catedrátic de chapurriau, Francho Nagore Laín se alegraríe mol o muito.)

Calatayud, Francho Nagore; fabla, fablante, fábula, fabulador, lengua aragonesa por mis cojones

4. Detitolar, v., être pourvu d'un titre, être titré. 
Part. pas. Era detitolat de Tarascona.
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Était titré de Tarascon.


Tizana, Tyzana, Tipsana, s. f., lat. ptisana, tisane.
D' ordi mundat si fa ayga medicinal, dita tizana.
Tyzana d' ordi.
Tipsana, es ordi sec, pilat, mundat.
(chap. Tissana, es sibada o sibá seca, pelada, mundada : llimpiada, rentada, porgada o purgada. Antigamen se li díe ordi, de ordeum o inclús hordeum, lo mateix sereal de aon ve la horchata, encara que se fa de chufa, chufes.)

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc /  Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

Eluc. de las propr., fol. 217 et 224.
D'orge mondé se fait eau médicinale, dite tisane.
Tisane d'orge.
Tisane, c'est orge sec, pilé, mondé.
CAT. ESP. Tisana. PORT. Tisana, ptisana. IT. Tisana. (chap. Tissana, tissanes; ara se diu igual que lo te, tes. Yo escric té cuan es de tindre, pera diferensiál del te, planta y beguda.)

Tizia, Tysia, Tezia, s. f., du lat. phthisis, phthisie.
Tysia… per ulceracio del pulmo provenient.
(chap. Tissis... per ulserassió del pulmó (o lleus) provinén : Tuberculosis.)
Esquinancia, thos, tizia,... et semlans.
Eluc. de las propr., fol. 86 et 52.
Phthisie…. par ulcération du poumon provenant.
Esquinancie, toux, phthisie,... et semblables.
(chap. Tissis. ESP. Tisis.)

2. Tezic, Tesix, s. m., lat. phthisicus, phthisique.
Cum vezem al tesix.
Vent aquilonar... als tezics es sobrenociu.
(chap. Ven aquiloná (del aquilón o aquiló : nort)... als tissics es sobrenossiu : mol nossiu : roiníssim. A Raimon li va fé mol mal lo ven del nort. Lo sers bufe del noroest.)



Eluc. de las propr., fol. 19 et 135.
Comme nous voyons au phthisique.
Vent d'aquilon... aux phthisiques est très nuisible.
CAT. Tisic. ESP. (Tísico) PORT. IT. Tisico. (chap. Tíssic, tissics, tíssica, tíssiques; que té la tissis, una tuberculosis o tuberculossis. Al monasteri de Veruela hi anabe molta gen a tratás, com lo gran poeta Gustavo Adolfo Bécquer. 
Desideri Lombarte de Penarroija de Tastavins fumabe o pipabe mol. No sé si va estirá la garra de tissis o de un atre mal roín - ell no díe “dolent”, pero va está mol tems dolén, y ya se sap, volíe un trosset de terra.)

Desideri Lombarte de Penarroija de Tastavins fumabe o pipabe mol. No sé si va estirá la garra de tissis o de un atre mal roín - ell no díe “dolent”, pero va está mol tems dolén, y ya se sap, volíe un trosset de terra.

Tizo, Tuzo, s. m., lat. titio, tison.
Sest estai en la cozina,
E cocha 'l fuec e 'l tizo.
Marcabrus: L' iverns vai.
Celui-ci est en la cuisine, et presse le feu et le tison.
Ardre cuian la gata, e i porton mant tizon. Guillaume de Tudela.
Brûler ils croient la chatte, et y portent maints tisons.
CAT. Tió. ESP. Tizón. PORT. Tição. IT. Tizzo, tizzone. (chap. Teó, teons; tió, tions. Al trong o tronc de Nadal no li diem cagatió, com a Cagalunya, vull di, Cataluña. Esta gata - chatte - es una catapulta, fonévol, manganell, etc.)

Soc, socs; dormí com un soc; soca, trong o tronc de Nadal

2. Tizonar, Tuzonar, v., tisonner, attiser.
Fig. Silh que son ves Amor tric e vaire
Ho tuzonon.
R. Jordan, Vicomte de S.-Antonin: No puesc.
Ceux qui sont vers Amour tricheurs et changeants tisonnent cela.
ANC. FR. Que cele moult le tisona. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 285.

3. Atizar, Atuzar, Atusar, v., attiser, exciter.
Los sirvens que atuzavo lo fuoc. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 18.
Les sergents qui atisaient le feu.
Fig. Fin' amors el cor m' atiza
Un fuec don m' es suaus la flama.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que. 
Pur amour au coeur m'attise un feu dont m'est douce la flamme.
Part. pas. El fuecx es atizatz
Que y a mes malvestatz.
P. Cardinal: Quals aventura.
Le feu qu'y a mis méchanceté est attisé. 
ESP. Atizar. PORT. Atiçar. IT. Attizare. (chap. Atisá, féli ven al foc, reviscolá los calius. T'atisaré! : te fotré : atiso, atises, atise, atisem o atisam, atiséu o atisáu, atisen; atisat, atisats, atisada, atisades; atisaré; atisaría; si yo atisara la sendra o los calius esmorteíts podría botá foc a Penarroija de Tastavins.)

moraga, moragues