Capitol LXVIII. Com lo senyor fon circuncis:

Capitol LXVIII. Com lo senyor fon circuncis: e comença a escampar la sua preciosa sanch per la redempcio nostra. E fon a ell imposat lo sagrat nom de Jhesus (Ihesus).

Venint lo huyten dia la prudentissima senyora dix al seu spos. O joseph yo so certa que lo meu fill. Non venit soluere legem sed adimplere. Car no es vengut a trencar la ley ans a complirla: perço es necessari prenga huy circuncisio per conformarse ab los pares seruant la ley per ell manada: començara a entendre en les fahenes de la redempcio humana: per la qual es deuallat del cel en aquesta vall de miseria: volent mercadejar e comprar los catius que son en aquella. E ja de huy auant no cessara james que no entenga continuament en la dita fahena fins la haja portada a fi. O joseph tan car e tan doloros sera aquest rescat dels dits catius: car nos oden comprar per or ni per argent sino ab la sola sanch de aquest fill meu tan amat. Lo qual vol huy en presencia vostra e mia rompre la sanch de la humanitat sua prenint circuncisio: e traure aquella moneda impreciable començant a pagar largament lo dit rescat donant per senyal la sanch que escampara en aquesta jornada: offerint se a pagar tota la resta lo dia doloros que entrara en la nau de la creu per retornar al pare seu quil ha trames. Axi joseph placiaus anar per lo sacerdot de bethlem e faças esta circuncisio: Lo qual ab moltes lagrimes ixque de casa per fer lo que la senyora manaua: car sabia que les paraules de sa senyoria eren totes conformes ab la voluntat diuina. E partint Joseph la senyora prengue lo seu fill al braç aparellant se per a aquell misteri ab la anima trauessada de extrema dolor: e mirant aquella cara tan dolça e tan benigna besal ab amor no recomptable regant lay tota de lagrimes: e dix. ¶ Dilecte meus vulnerati cor meum. Volent dir. O amat meu y com haueu nafrat lo cor meu ab lo pensament de aquesta pena que ara voleu sofferir. Aquesta senyor es la primera dolor que de vos he sentit: la qual ha fet nafra dins mi insanable: e durara per tota la vida mia. E venint joseph ab lo dit sacerdot la senyora se altera tota e ab infinides lagrimes offeri lo seu tant amat fill en aquella dolorosa pena. E sentint lo plorar per la agudea de la dolor fon axi angustiada la sua anima e posseida de tanta dolor qeue fon forçada de dir. ¶ Idcirco contutbata sunt viscera mea super eum quem in tanta amaritudine video. Volent dir. O dolorada mare que ara puch dir que les entramenes mies son totes alterades e regirades sobre aquest senyor y fill meu qui en la sua tan tendra edat lo veig sentir amargosa dolor. E abraçant lo fill deya. O vida mia: que aquesta dolor vostra als miradors par poca: e a mi senyor es tan gran y tan soberga: que se de quantes penes e turments es començament. Car ja senyor no espere veureus en tota la vida mia sino ab companyia de continues dolors: car ab aquest preu haueu a pagar la mercaderia vostra. ¶ O vida mia y tan cruels seran los homens remuts si de tal paga no son coneixents. E besant la senyora lo seu amat fill ab molta dolcor lo afalagaua: hauenjt de la sua tendra dolor extrema pietat e ab continues lagrimes li deya. ¶ O amor e vida mia vos sou turmentat en la vostra delicatissima carn: e yo trauessada de dolor dins la anima mia. Car vos senyor meu sou: Diuitie mee: delitie mee: delectatio mea et gaudium meum. E posat vos en dolor yo so cuberta de pena sens remey. E lo senyor a qui totes coses eren manifestades per la sua sauiesa sens esserli manifestades de boca: coneixent molt clarament la intrinseca dolor de la senyora mare sua. la qual a ella no era possible poderla explicar per lengua: per donar algun remey a sa senyoria: cessaua de plorar posant la sua dolça maneta sobre la boca de la senyora mare sua: mostrant que la dolor sua lo turmentaua molt mes que la pena propria. E la senyora per contentar lo tan amat fill cessa de plorar e ab sospirs dolorosos abraçaual e besaual desijant metrel dins les entramenes sues: e empremtar dins aquelles les dolors sues: e leuarles de la persona sua a ella tan cara: e deyali. ¶ Carissime obsecroda michi panem lacrimarum quem manducem die ac nocte: et non taceat pupilla occuli mei quia amore langueo videndo angustias anime tue. Volent dir parlant en sperit ab lo fill seu qui en los braços tenia. O amat meu daume font de lagrimes viues qui sien a mi pa e vianda de dia e de nit: e no vull nengun repos en la present vida: car yo defallch e languesch per amor qui fa sentir agudament les angusties que veig dins la anima vostra e la dolor que de present contemple en la delicada persona vostra: Car (Ear) de vos senyor ylfill meu es dit. ¶ Qui peccatum non fecit penam pro peccatis portauit. E stant axi la senyora en aquest piados plor fon enterrogada per lo sacerdot quin nom volia fos imposat al senyor fill seu: car sa senyoria hauia de esser la primera que hauia a nomenar e manifestar aquell nom Jhesus: lo qual hauia manat lo seu pare eternal li fos posat en la circuncisio sua: perque fossen declarades les grans excellencies e dignitats de sa magestat. ¶ Quia non est aliud nomen sub celo datum hominibus in quo quis possit obtinere salutem. Car noy ha altre nom sots lo cel donat als homens per obtenir salut sino aquest. E lo pare seu ha promes no negar nenguna cosa que en lo dit nom li sia demanada. E perço vol e mana. ¶ Ut in nomine (no+i+e) ibu (la b té un puntet a la dreta) omne genu flectatur celestium terrestrium et infernorum. E nomenant lo la senyora senti en si tanta dolçor dels grans misteris que eren tancats dins aquell sagrat nom a sa senyoria sola reuellats: que fon forçada de dir dins la sua sanctissima anima. ¶ Jhesu dulcis memoria dans vera cordis gaudia: s3 super mel et omnia eius dulcis presentia. Volent dir que lo nomenar e recordar jhesus dona vera alegria e consolacio en lo cor huma: e la dolçor de la sua presencia es molt pus delectable que nenguna dolçor que nomenar se puga. E feta la dita circuncisio e imposat lo nom al senyor lo sacerdot sen ana sens hauer sentiment nengu que aquell fos son deu e senyor ne messies promes en la ley. E la senyora e joseph restaren dolorats acompanyat lo senyor turmentat lohant e magnificant la paciencia e humilitat de ala clemencia sua.

Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims...

Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims: e vingueren a fer reuerencia a la mare de deu: per la qual foren rebuts ab gran amor.

Volent partir dix misericordia al visrey. senyor vos sou açi lochtinent general de la magestat real de nostre senyor deu sia de vostra merce manar ordenar aquesta gent: perque vagen concertats e be en orde. ¶ E lo visrey respos: dient. Senyora misericordia lorde que a mi par se deu tenir en aquesta anada es aquest. Que vos e pietat vostra germana porteu lo venerable Adam en mig de vosaltres: e la senyora fe vaiga primera e sia guia de tots: car a ella deuen dir los homens. ¶ Per tuas semitas duc nos quo tendimus ad lucem quam inhabitas. Volent dir. Senyora fe portau nos (duc nos: dus mos; duch, aqua + ducto : acueducto, ducere, il Duche, conductor, etc...; dur, portar) per les vies stretes (estretes) e difficils (semitas : sendes, semita: senda) segurs e ferms: perque pugam peruenir alla hon desijam anar: ço es a veure la claredat diuina hon vos stau e habitau (esteu, estau, habiteu). E al costat de Adam ira la sua virtuosa muller Eua: e portarlan (la portarán, la han de portá) del braç amor e sperança. Car qui molt ama molt spera (ame, espere, ama, espera). E com les dones sien singularment amables per natura (Mónica Oltra incluída o inclosa): amor les ha de vnir ab nostre senyor deu: e sentint les dites dones dins si la gran efficacia de amor quant los fa sentir e asaborir les consolacions diuines: dira cascuna delles. ¶ Miror cur totus homo non resoluitur per amorem domini sui. Volent dir. Gran admiracio tinch com los homens no regalen tots per amor del seu senyor: qui tant carament los ama. ¶ E apres de Adam y de Eua ira (jra) lo seu santissim fill Abel acompanyat de puritat e de deuocio. E tots los altres seguiran aquestos: e cascu ira acompanyat de dos donzelles de aquelles que viuint en lo mon hauran amat e seguit. E hoyt aço misericordia dix. O senyor Miquel vos haueu ben ordenat sia fet axi com manau. E prenint les dos germanes Adam començaren son cami. E lo visrey cuyta primer per esser ab la senyora en la recepcio de aquesta gent: e entrant per la cambra dix a sa altesa. Senyora excellent ja son molt prop aquells qui ab infinit goig venen a fer reuerencia a vostra senyoria. E sa merce alegrant se molt leuas de peus: e dix que volia exir fins a la porta de la cambra per rebre Adam e ferli honor de pare. e prenint la lo visrey del braç ab multissima reuerencia vingue sa senyoria a la dita porta. E essent aqui junct Adam vehent aquella excellentissima cara de la filla sua. ¶ Reuixit spuns eius et dixit. Maria virgo virginum redemptionis hostium porta salutis integra lapso ceruicem releua. Car reuiuit lo seu sperit de vna tal vista dix. O senyora Maria filla mia: vos sou verge sobre totes les vergens porta de nostra redempcio per vos nos es donada entrega salut: sia de vostra merce senyora releuar lo miserable caygut en tanta dolor e miseria. E dit aço prostrat en terra ab grandissima deuocio adora lo seu creador tancat dins aquella lanterna virginal del ventre sagrat de la sua filla: e dix. ¶ Adorandus admirandus et glorificandus es semper dominus meus et deus meus propter magnam misericordiam tuam: Volent dir. O senyor meu digne sou de tota adoracio: admirable sou redemptor meu gloria sia dada a la clemencia vostra eternalment senyor y deu meu per la gran y habundosa misericordia a mi feta e a la generacio mia que de infern haueu restaurada ab la vostra sancta venguda. O senyor que tostemps he agut ferma sperança en la pietat vostra quem haureu merce: encara quem sia vist condempnat a mort perpetual e ja posat en tenebros carcer: nunqua he desconfiat de la clemencia e misericordia vostra. e perço dix lo meu fill Job en persona mia. ¶ Etiam si occiderit me in ipso sperabo. Car si vostra majestat me hagues mort de deu milia morts: james per axo la sperança mia no fora perduda: ans sperara hauer de la clemencia vostra perfeta resurrectio e deliurament de la mia culpa e gran errada: car la magnificencia vostra no ha terme ne fi. ¶ E acabades estes paraules sentint en si vna singular dolçor e alegria de la presencia del senyor dreças per besar la ma a la senyora: e sa merce no lay volgue donar: perque li era pare: ans lo feu leuar e abraçal ab molta amor: e prenint lo per la ma tornas a seure en la cadira: e dix a sanct Miquel que fes portar vna cadira per a Adam lo qual volia sigues al seu costat: e axi fon fet E seyta la senyora acostas la venerable mare Eua per fer reuerencia a sa altesa: la qual vehentla se leua de peus (depeus) rebentla ab molta amor e honor com a mare molt cara. E la dita mare Eua prostrada en terra adora lo seu redemptor: e dix. ¶ Ecce qui elongant se a te peribunt. Volent dir. O senyor y be es cosa certa: que tots los que se aparten de vos perexen: e los que se acosten a la clemencia vostra de mort tornen a vida. ¶ O maledicta sit insipientia mea que me a te elongauit. O senyor e maleit sia lo meu poch saber que axim ha lunyat de vos vida mia per tant lonch temps: e no solament a mi ans a tots mos fills per la errada mia. E ara senyor per la magnificencia e clemencia vostra podem dir ab gran alegria ells e yo. ¶ Eramus enim longe: facti sumus prope in sanguine domini xpi (x + pe en virgulilla + i). Car erem senyor tots molt luny de vos per la iniquitat mia: ara redemptor meu som retornats molt prop de vos senyor e deu meu per la humanitat que presa haueu delliberant escampar la vostra preciosa sanch per la salut mia. ¶ Quin tirament de amor tant transcendent senyor es aquest. Quines gracies senyor pore yo retre a vostra magestat de tanta misericordia: Noy ha en mi res sufficient que offerir vos puga: tota so vostra senyor e a vos me do de cor e de anima: preniu me senyor puix per sola clemencia vos sou donat a mi. ¶ Te ergo inuoco te adoro in animam meam. Car a vos senyor inuoque a vos adore dins la anima mia. E dit aço dreças aquella sanctissima mare Eua ab feruor de amor prenint les mans de la senyora ab tot que sa senyoria nou volgues permetre besaua aquelles: dient. O senyora leixau me besar aquestes mans vostres per qui tant de be he aconseguit. ¶ Quia nullum solatium habeo nisi te domina mea. Car no he altre solaç ni deport: sino tocar e mirar e contemplar a vos senyora mia mare del meu redemptor. E leuantla sa senyoria ab vna singular familiaritat e amor abraçantla e besantla dix li. Be siau venguda mare mia e de tota humana natura. Veus açi lo senyor que tant haueu desijat e cridat adelitau vos en ell: car aquest es remey de vostres dolors: terme e fi de vostre repos. ¶ E hoint Eua besaua aquell de sa senyoria ab goig no recomptable: dient. O senyora y quin tabernacle es aquest tant glorios en lo qual es tancat y clos lo qui no pot esser compres: la magestat infinida habita en estreta sala. ¶ O senyora y ab quanta raho puch dir. ¶ Benedictus sit mundissimus conceptus tuus: quia per ipsum liberata sum de manibus querentium me. Car obligada so eternalment a lohar e beneir lo purissim concebiment vostre: per lo qual so misericordiosissimament (tócat los collóns y balla!) deliurada de les mans iniques qui volien la mia anima. E dient aco tornaua abracar e besar aquell excellent ventre. E la senyora loy comportaua ab molt plaer adelitant se en la deuocio feruentissima sua. e a cap de vna gran peça (al cap de mol rato) que la sancta mare eua fon stada axi agenollada alegrant se en lo seu redemptor e senyor: la senyora reyna li mana que sigues (de seure; assentás, que se assentare; segués o seguès, com tos dono la gana ficá la tilde; le mandó que se sentase o sentara; en coxins; en, sobre cojines) molt prop de sa merce en coxins. La qual hobeint sa senyoria ab molta reuerencia sigue (se va assentá; se sentó; “es va seure”) alla hon li era manat: no partint james los vlls ni la pensa de aquell sagrat ventre: dient tostemps dins si mateixa. ¶ Ego autem gaudebo et exultabo in deo ihesu meo. Volent dir. Yom (yo me, yo´m) alegrare (gaudebo: gaudir) de singular goig en lo meu senyor jesus redemptor: e saluador meu. e apres tota la gent axi en orde com eren venguts anaren a besar la ma a la senyora adorant lo seu sanct prenyat: dient a sa senyoria cascu de ells. ¶ Intercede pro nobis salutifera mater dei que angelorum et hominum salutem concepisti. Volent dir. O serenissima senyora siau intercessora nostra vos qui tant potent vos trobau: car sou feta mare de deu: e haueu concebut aquell qui es salut e gloria dels angels e dels homens. Vos senyora sola sou constituyda mare e gouernadora e aduocada nostra: a vostra clemencia tots reclamam. e feta reuerencia per tots a sa senyoria ab gran alegria se prengueren a dancar e ballar ensemps ab les donzelles de la senyora: les quals ab molt plaer e singular amor se acompanyaren ab los fills de Adam: vehent que la sua senyora los ha tan be rebuts. e que en la sua cort ja no si parla sino de les grans fauors e amors de deu ab natura humana. e que de aço los dits homens stan tan gloriosos e alegres que es molta raho que totes les virtuts los ajuden a festejar aquesta gracia tan singular, e ab aquesta alegria e goig inrecomptable passaren tot aquell dia, e hauent se a partir de aqui Adam fica lo genoll en terra per despedirse de la senyora: e dix mirant lo ventre de la senyora contemplant la gran majestat que dins era. ¶ Tu esto nostrum gaudium: qui es futurum premium: sit nostra in te gloria per cuncta semper secula. Volent dir. Vos senyor sereu daçiauant lo goig meu y dels meus fills: car vos sou lo esdeuenidor premi e loguer nostre: en vos senyor sera la gloria e alegria nostra eternalment. e besada la ma a la senyora parti de aqui: e venint la mare eua per despedirse besant la ma a sa merçe dix. O senyora molt excellent que ara poden recorrer los meus fills a vostra senyoria ab gran confiança: dient vos en ses necessitats e angusties. ¶ Exules filij eue ad te suspiramus Car podeu los recaptar gracia e gloria: e axi per orde tots besaren la ma a la senyora e tornaren als lims.

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -

Capitol LXII. Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom:

Capitol LXII (lxij). Com nasque sanct Johan baptista e fon a ell imposat nom: e zacharies cobra la paraula. E com apres sen torna la senyora en nazaret.

Com los nou mesos fossen complits Elizabeth pari vn glorios fill: e tota la dolor del part li fon prestament oblidada ab la vista joyosa del fill: Lo qual com fon faixadet: portaren lo a la senyora quis era apartada en vn retret per no esser vista per les gents moltes que venien a visitar Elizabet: alegrant se molt del seu goig: e sa senyoria vehent aquell chiquet e sabent la gran sanctedat sua alegras de singular alegria e prenguel al braç ab molta amor donantli largament la sua benedictio. E lo sanct chiquet vsant de raho baixa lo cabet axi com pogue: e besa la ma a la senyora qui en lo braç lo tenia: agenollas en la falda de sa senyoria apartant los peuets seus no tocassen lo ventre sagrat a hon staua tancat lo fill de deu humanat: Lo qual ell adoraua continuament ab sobirana reuerencia. E la senyora molt alegra de les marauelles que veya en lo seu car nebodet: dix. ¶ Iste puer magnus coram domino nam et manus eius cum ipso est. Volent dir. o quant sera gran e marauellos aquest fadri dauant nostre senyor deu: e la ma sua ço es la sua potencia sera ab ell tostemps fent li fer obres tan marauelloses que sera vna gran admiracio dels miradors. E dit aço tornal a la dida quel portas a sa mare: e com la gent sen fon anada sa senyoria ana a la cambra de elizabeth: e seruiala en les necessitats sues ab molta amor e diligencia: e james sen partia: sino tant com la gent venia: car sabia era scrit. ¶ Vbi (o ubi) est multitudo ibi est confusio (hon hi ha multitut, no falte confusió; aon ña multitut, no falte confusió; donde hay multitud, no falta confusión).
Car hon ha multitut: no defall confusio. ¶ E venint lo huyten dia: volent circuncir (tallálila pelleta pera fé un morralet) la criatura fon delliberat per los amichs e parents li fos posat lo nom del seu virtuos pare zacharies, (aquí ña un rombo, no un pun: punt: punct, pero no se pot mirá tot lo texto a vore si es coma o pun. Yo fico pun a tot arreu, encara que ñague minúscula después. Qui u vullgue editá milló, que traballo y se llixgue tot lo llibre) e sentint aço la mare dreças en lo lit ab vn gran esforç: e dix. ¶ Nequaqp: sed vocabitur iohannes. Volent dir. Nou façau per res de metre li lo nom de son pare: mes digauli johan. // (nequaqp, la qp en rayeta damún: mes pareix “nanay” que “Nou façau per res de metre li lo nom de son pare”)
e respongueren a ella los parents pus acostats: dient. O senyora per merce pensau en esta fahena vn poch: e no vullau li sia imposat vn nom tan estrany que nos troba tal en tota la parentela vostra. e vehent que la mare estaua ferma en son proposit delliberaren demanar al pare en signes quin nom volia fos imposat al seu primogenit fill. Lo qual vehent que per paraula nos podia satisfer axi com desijaua venguerenli los vlls en aygua: e demana tinta e paper e screui: dient. ¶ Johannes est nomen eius. Volent dir.
(4 paraules en latín, Isabeleta: Elizabeth, que ne són 5 al traduí: Johannes es lo seu nom. ¿Les has de estirá com un chiclet mastegat? Eres mol cansina, donen ganes de tancá lo llibre. 313 págines a 4 columnes. Ya ne porto 147, y me emprén lo cor continuá; menos mal que me acompañe la donzella passiensia).
Senyors perdeu tot pensament: car certament vos dich que lo seu nom ha de esser Johan. Lo qual nom no hauem triat sa mare ni yo: ans li es imposat per la magestat diuina qui sab les dignitats sues: e segons aquelles la nomenat. E legit lo scrit tots foren plens de gran admiracio: vehent la concordia del pare e de la mare sobre aquest sanct nom. E tantost com zacharies acaba de scriure senti la lengua sua deliura, e hauent dins si vn grandissim goig fica los genolls en terra per donar lahor e gracies a nostre senyor deu: e sentint en si la gracia del sanct sperit paral profeticalment e dix.
¶ Benedictus dominus deus israel quia visitauit et fecit redemptionem plebis sue. Volent dir. Beneyt sia nostre creador e senyor deu de israel (jsrael, la j está clara; tamé passe a ire: iré, que se llich jre): car ha visitat lo seu poble vestintse de carn humana: deliberant rembrel de la captiuitat diabolica ab la sanch propria. E tots los que aqui eren hoint parlar a zacharies hagueren grandissima admiracio e goig no recomptable: Lauors fon la alegria complida en la casa de zacaries: en tota la parentela sua. E la senyora molt aconsolada del goig singular que veya en aquelles sanctes persones loaua nostre senyor deu ensemps ab ells. ¶ E fenides (finides; fin; finit) les festes sa senyora dix a zacharies e a elizabeth: que delliberaua tornar a casa sua. Los quels prengueren aquesta noua ab molta congoixa supplicant sa merce volgues aturar en la posada sua e seria per ells seruida e reuerida com a reyna e senyora e mare del seu creador. E la senyora regraciant los la bona offerta e molta amor que en ells conexia: pregals haguessen paciencia: car no li era possible contentar lo desig de ells: que la voluntat de nostre senyor era tornas a nazaret. E zacharies e Elizabeth sabent la ordinacio e voluntat de nostre senyor deu no gosaren pus contrastar (contra + salte línia + star): ans ficant los genolls en terra digueren. O excellentissima senyoria sia de vostra merce donarnos la ma: car digna cosa es que laus besem: que reyna e senyora nostra sou e de tot lo mon general: e placia a vostra senyoria voler nos beneir a nosaltres dos ensemps ab lo nostre fillet e tota la casa nostra E sa altesa nols volgue donar la ma: mas beneils ab molta amor: e dix los Alegrau vos cosi germa e cosina germana. ¶ Quia in hoc vocati estis: vt benedictionem hereditate possideatis: Car faç vos molt certs que sou cridats e elets per nostre senyor deu: perço que posseixcau la heretat de benedictio e pau: ço es la gloria de parais. ¶ E prenint sa senyoria lo glorios Johan dels braços de Elizabeth sa mare e abraçant lo estretament ab molta amor mirant lo en la cara dix. ¶ Tu puer propheta altissimi vocaberis preibis eni ante faciem domini parare vias eius. Volent dir. Vos nebodet molt car: sou fadrinet chiquet a la vista dels homens: e sou molt gran e magnifich dauant nostre senyor deu: car la alta magestat sua vos ha elegit en propheta singular e demostrador del seu fill humanat: dauant lo qual vos ireu (jreu) aparellant la via ço es los cors dels homens: als quals ab gran feruor preycareu quel reben com a redemptor e senyor: el amen: el serueixquen. E dit aço la senyora torna lo fillet a la sua cosina germana despedint se della. E lo glorios Johan vehent que la senyora sen volia partir feu tanta demostracio de tristicia e de enyorament que a tots los miradors feu plorar: car tant com se era alegrat per la venguda de sa senyoria tant se entresti de la sua partida. E axi la senyora sen parti e torna en nazaret a viure de la fahena de ses mans.

Sagrar - Excecrable

Sagrar, lat. sacrare, sacrer, consacrer.

De l' ostia, cum si deu sagrar. V. de S. Honorat.

(chap. De l'hostia, com se deu (sagrá) consagrá.)

De l'hostie, comment elle se doit consacrer.

Anet sagrar lo sementeri am gran honor. Philomena.

(chap. Va aná a consagrá lo sementeri en gran honor, solemnidat.)

Il alla consacrer le cimetière avec grande solennité.

Part. pas. Lo nom de Dieu sagrat.

Izarn: Diguas me tu.

Le nom sacré de Dieu.

El non era onhs ni sagratz.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Il n'était oint ni sacré.

ANC. FR. Comment il sacreroit ceste victoire au souverain vainquecor. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133.

Aussi raison me commande...

Vous sacrer ceste chanson.

La Boderie, Mélanges poétiques, fol. 30.

CAT. ESP. (consagrar) PORT. Sagrar. IT. Sagrare. (chap. Sagrá, consagrá. Vore lo pun 22.)

 

 

2. Sagra, s. f., lat. sacrum, consécration.

Cant comensa la sagra. 

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la consécration.

A la sagra de la messa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.

A la consécration de la messe. 

ESP. PORT. Sacra. IT. Sagra, sacra. (chap. Sagra, sagres; consagrassió, consagrassions.)

 

3. Sagracio, Sagratio, Sagrassio, Sagrason, s. f., lat. sacrationem, consécration.

Aigua am lo vi a la sagracio. 

(chap. Aigua en lo vi a la consagrassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

Eau avec le vin à la consécration.

Fes la sagrassio del monestier. Philomena.

Fit la consécration du monastère.

PORT. Sagração. IT. Sagrazione. (chap. Consagrassió, consagrassions.)

 

4. Sagransa, s. f., consécration.

En la preveyral sagransa.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Dans la consécration du prêtre.

 

5. Sacrament, Sagramen, s. m., sacramentum, sacrement.

Los VII sagramens de sancta Glieya. V. et Vert., fol. 5.

(chap. Los sat (o set o siat) sagramens o sacramens de la santa Iglesia.)

Les sept sacrements de sainte Église.

- Consécration.

Uns moines que la messa di...

Cant lo sagramen ac complit.

V. de S. Honorat.

Un moine qui la messe dit... quand il eut accompli le sacrement.

- L'eucharistie. 

Sel que fai lo sagrifizi, 

No s tanh que s pes nuil mal vizi,

Ni qu' en aquel panh s' afizi 

Mas sol el Sant Sagramen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Celui qui fait le sacrifice, il ne convient pas qu'il pense à nul mauvais vice, ni qu'en ce pain il ait sa confiance, mais seulement au Saint-Sacrement.

- Serment.

Si s fai fals sacrament. Poëme sur Boèce.

S'il fait faux serment.

Ambedui me son jurat

E plevit per sagramen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Tous deux me sont jurés et garantis par serment.

Loc. Vos non tenetz sagramen ui fiansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Vous ne tenez serment ni assurance.

CAT. Sacrament, sagrament. ESP. PORT. Sacramento. IT. Sacramento, sagramento. (chap. Sagramén, los 7 sagramens; sacramén, sacramens; al añ 842 los juramens en lo chapurriau mes antic que tenim documentat. Los “serments” de Estrasburgo.)

 

 

6. Serment, s. m., serment.

Se devon sermentz l' us al autre penre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Se doivent prendre serments l'un à l'autre.

 

 

 

7. Sagrier, s. m., sanctuaire.

Meton las relliquias de denfra lo sagrier.

Sant Honorat segnet l' aygua dins lo sagrier.

V. de S. Honorat.

Mettent les reliques en dedans du sanctuaire.

Saint Honorat signa l'eau dans le sanctuaire.

 

8. Sacrari, s. m., sanctuaire.

Cels que, obran el sacrari, mangeron aquelas causas que son del sacrari.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Ceux qui, travaillant au sanctuaire, mangèrent ces choses qui sont du sanctuaire.

Fig. Vergiers d' amors e vertuos sacraris. Leys d'amors, fol. 23.

Verger d'amour et vertueux sanctuaire.

CAT. Sacrari. ESP. Sagrario. PORT. Sacrario. IT. Sacrario. (chap. Sagrari, sagraris; sacrari, sacraris.)

 

9. Sacramental, Sagramental, adj., lat. sacramentalis, sacramentel, sacré.

Lo manjar del pan sacramental. Doctrine des Vaudois.

(chap. Lo minjá del pa sacramental, sagramental, consagrat. Se entén be este chapurriau del Vaud, a Suiza.)

Le manger du pain sacré.

- Subst. Serment.

Si com es escriu en la carta del sacramental del conte.

(chap. Aixina com está escrit a la carta del sacramental (juramén) del comte.)

Tit. de 1130. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 458.

Ainsi comme il est écrit dans la charte du serment du comte.

Si non avia fag lo sagramental.

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

S'il n'avait pas fait le serment.

CAT. Sacramental, sagramental. ESP. PORT. Sacramental. IT. Sacramentale, sagramentale. (chap. Sacramental, sacramentals; sagramental, sagramentals.)

 

10. Sacrificar, Sacrifiar, v. lat. sacrificare, sacrifier, immoler. 

Aqui si vay sacrificar. V. de S. Honorat.

Là il va sacrifier.

L' evesque sacrifiquet a Dieu. Trad. d'un Évang. apocr.

(chap. L'obispo va sacrificá a Deu.)

L'évêque sacrifia à Dieu.

Sel que y vol sacrifiar.

Lo rey dis lhi: Sacrifia a mon Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 31 et 4.

Celui qui y veut sacrifier.

Le roi lui dit: Sacrifie à mon Dieu.

CAT. ESP. PORT. Sacrificar. IT. Sacrificare, sagrificare. (chap. Sacrificá, sacrificás : yo me sacrifico, sacrifiques, sacrifique, sacrifiquem o sacrificam, sacrifiquéu o sacrificáu, sacrifiquen; sacrificat, sacrificats, sacrificada, sacrificades; yo sacrificaré; yo sacrificaría; si yo sacrificara.)

 

 

11. Sacrifici, Sacrifissi, Sacrifizi, Sagrifizi, s. m., lat. sacrificium, sacrifice, offrande.

El sancte sacrifici del autar. V. et Vert., fol. 30.

(chap. Al san sacrifissi del altá.)

Au saint sacrifice de l'autel.

Vol dire lo sant sacrifici, ostia no maculada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.

Veut dire le saint sacrifice, hostie non maculée.

Son sacrifizi vay complir. V. de S. Honorat.

Son offrande il va accomplir.

CAT. Sacrifici. ESP. PORT. Sacrificio. IT. Sacrificio, sacrifizio, sagrificio, sagrifizio. (chap. Sacrifissi, sacrifissis; ofrenda, ofrendes.)

 

12. Sacrifiamen, s. m., sacrifice, offrande.

Somon sos amix que 'lh fasso companhia a so sacrifiamen.

Liv. de Sydrac, fol. 31.

Convie ses amis qu'ils fassent compagnie à son sacrifice.

 

13. Sacrificadura, s. f., sacrificature, chose sacrifiée. 

La sacrificadura de las idolas.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 21.

La chose sacrifiée aux idoles.

Manjar de las sacrificaduras de las idolas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 2.

Manger des choses sacrifiées aux idoles.

 

14. Sacrificador, s. m., lat. sacrificator, sacrificateur. 

Adoras Dieu, senhor sacrificador. Hist. de la Bible en prov., fol. 34.

Tu adores Dieu, seigneur sacrificateur.

CAT. ESP. PORT. Sacrificador. IT. Sacrificatore. (chap. Sacrificadó, sacrificadós, sacrificadora, sacrificadores.)

 

15. Sacristan, Sagrestan, s. m., lat. sacrista, sacristain. 

Fraire son claustrier,

Selarier, sacrista.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les frères sont cloîtriers, célériers, sacristains.

Sagrestan de la maison de Moyssag.

Tit. de 1226, Arch. du Roy., J. 320.

Sacristain de la maison de Moissac.

CAT. Sagristá. ESP. Sacristán. PORT. Sacristão. IT. Sagrestano. (chap. Sacristá o sacristán, sacristans.)

 

16. Sacristia, Sagrestia, s. f., sacristie.

Conte en se molteza coma sacristia. Leys d'amors, fol. 49.

Contient en soi multiplicité comme sacristie.

Trobet en la sagrestia.. una guirbia d' argen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 89.

Trouva en la sacristie... une châsse d'argent.

CAT. Sagistia. ESP. (sacristía) PORT. Sacristia. IT. Sacristia, sagrestia.

(chap. Sacristía, sacristíes.)

 

17. Sacerdotat, s. m., du lat. sacerdotium, sacerdoce, prêtrise.

L' an de son sacerdotat LXVI.

L' establi el sacerdotat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

L'an de son sacerdoce soixante-six.

L'établit au sacerdoce.

(chap. Sacerdotat, sacerdotats; sacerdossio, sacerdossios.)

 

 

18. Sacerdotal, adj., lat. sacerdotalis, sacerdotal.

Vestirs sacerdotals. V. de S. Honorat.

Vêtement sacerdotal.

Dignitat... sacerdotal. Eluc. de las propr., fol. 8.

Dignité... sacerdotale.

CAT. ESP. PORT. Sacerdotal. IT. Sacerdotale. (chap. Sacerdotal, sacerdotals.)

 

19. Sacerdot, s. m., lat. sacerdotem, prêtre.

Per los princeps e per los sacerdotz.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 4.

Par les princes et par les prêtres.

CAT. Sacerdot. ESP. PORT. IT. Sacerdote. (chap. Sacerdot o sacerdote, sacerdots o sacerdotes; mossen, mossens; retó, retós.)

 

 

20. Sagramentejar, v., blasphémer, profaner.

Part. pas. Ay... sagramentejatz e desconogutz lo benezecte nom de Dieu.

Ai juratz, sagramentejatz e mentitz.

De la Confessio.

J'ai... blasphémé et méconnu le nom béni de Dieu.

J'ai juré, blasphémé et menti.

(chap. Sagramentejá : sagrá, blasfemá, profaná.)

 

21. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Sacrilegis, es penre o emblar o tractar vilmens o mal metre causas sanctas.

V. et Vert., fol. 15.

Sacrilége, c'est prendre ou voler ou traiter vilement ou mal placer les choses saintes.

- Celui qui commet le sacrilége.

Vot..., qui lo trenca es apostata e sacrilegis. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Vot..., qui lo trenque es apóstata y sacrílego.)

Voeu..., qui le rompt est apostat et sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; qui lo comet: sacrílego, sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)

 

22. Consecrar, Consegrar, v., lat. consecrare, consacrer, sacrer, bénir.

Lo rey demanda: Bo e mal poiran far ni consecrar son cors ? 

Liv. de Sydrac, fol. 122.

Le roi demande: Les bons et les méchants pourront-ils faire et consacrer son corps ?

Part. pas. L' autra peyra consegrada ha aytal vertut.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 29.

L'autre pierre consacrée a pareille vertu.

CAT. ESP. PORT. Consagrar. IT. Consacrare. (chap. Consagrá : consagro, consagres, consagre, consagrem o consagram, consagréu o consagráu, consagren; consagrat, consagrats, consagrada, consagrades; yo consagraré; yo consagraría; si yo consagrara.)

 

23. Consecratio, Concecratio, Consegracion, s. f., lat. consecrationem, consécration.

A la consecratio de l' ostia.

(chap. A la consagrassió de l'hostia; después es una hostia consagrada.)

Fetz una gran concecratio de prelatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90 et 198.

À la consécration de l'hostie.

Fit une grande consécration de prélats.

Per la consegracion que es en ella.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 19.

Par la consécration qui est en elle.

CAT. Consagració. ESP. Consagración. PORT. Consagração. IT. Consacrazione. 

(chap. Consagrassió, consagrassions.)

 

24. Excecrable, adj., lat. exsecrabilis, exécrable. 

Sancta constitucio, la tenor de la qual comensa: Excecrabla. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.

Sainte constitution, la teneur de laquelle commence: Exécrable.

CAT. ESP. Execrable. PORT. Execravel. IT. Esecrabile. (chap. execrable, execrables.)