champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Don
Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes
que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe
sense la dona que nessessitabe. Les Pestetes, les Llebres y don
José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó
nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre
no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un
formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo
primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don
Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de
particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al
mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot
apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió.
La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe
los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la
Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está
encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses,
perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una
tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no
ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe
sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero
Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que
pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó
li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni
que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli
la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que
la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va
continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín
cada día a la escola sense roba interió, en los puñs
desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que
Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo
Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións,
cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida
al rogle de les birles.
-
Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?
Per
un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló
tan sensill y
pertinén
no se li habíe ocurrit abáns an ell?
-
¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?
-
Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña
prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en
que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo
Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe
cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li
pareixíe tot alló.
-
¡Claro! - va repetí.
Va
continuá lo Moñigo:
-
Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos
sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe
alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y
inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua
dona. Crec que me explico, ¿no?
-
¡Claro! - va torná a di.
-
¡Claro! - va di lo Tiñós.
Lo
Moñigo va moure lo cap dudán:
-
Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.
-
¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó
fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe
que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens
guapa.
-
Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la
lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo
Moñigo.
-
¿Entonses? - va di lo Tiñós.
-
La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás
es diferén - va di lo Moñigo.
Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va
di:
-
¿Per qué no fem que se veiguen?
-
¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.
Lo
Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:
-
Vine, ya u vorás.
Van
eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol
revelabe una febril exitassió.
-
Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs?
Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore
passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y
la veigue se creurá quel está esperán de verdat.
Roc,
lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan
algo no lo cuadrabe del tot.
-
¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.
-
La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.
Va
afegí lo Moñigo:
-
¿Y si li enseñe la carta a la Sara?
Daniel
va cavilá un momén.
-
Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li
parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo
torno a mirá a la cara.
-
¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.
-
La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es
una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y
que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya
lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.
Roc,
lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:
-
Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde
que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe
la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara,
sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels
dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses
no habíe conegut.
-
¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.
-
Ara mateix.
Estaben
enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un
llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don
Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home.
L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta
carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a
la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".
Al
hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre
per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa
tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los
acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.
Lo
assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de
anássen a pique. La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo
a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart.
Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó
una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.
La
veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe
sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no
va pugué evitá ara un tremoló:
-
Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de
la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y
moribundes...
Lo
Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe
atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:
-
Jesús misericordiós, tin compassió de mí.
La
Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo
Mussol y lo Tiñós.
-
Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u
tornará a fé.
-
Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.
-
Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.
-
Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en
lo cástic:
-
Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua
vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los
afáns de la mort...
-
Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?
Se
va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen
satisfeta. Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé
replá se va girá.
-
Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.
Lo
Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de
la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les
taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá
angustiat lo Mussol:
-
¿Ha eixit ya?
-
Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se
va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!
Lo
cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes
encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y
ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li
va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran
duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán
y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo
y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara,
en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o
clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de
la boca. La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per
tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:
-
Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?
Ell
entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé
una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que
estabe contén.
La
Sara lo observabe assombrada.
-
Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don
Moissés parlabe mol be. Al poble no se ficaben de acord sobre
quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos
coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don
Ramón, lo alcalde - boticari.
La
melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van
desconsertá a la Sara.
-
¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va
torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va
contestá.
A
dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la
orella del Mussol:
-
Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de
charrá.
-
¡Chist!
Lo
Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en
ossadía.
-
Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú
y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.
Tan
roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos
roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la
Sara se va separá de la ma del Peó.
-
¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada
complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la
pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo
Peó va torná a la cárrega.
-
¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.
Ara
li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá
la robeta detrás della, atossigada per la roijó.
-
Les mans quietes, don Moissés - va di.
A
dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:
-
Ji, ji, ji. Es una braga - va di.
Lo
Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén
enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va
escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la
seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua
se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de
requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la
retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop,
fixamen, a la Sara.
-
¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.
Ella
va riure, atontadota.
-
¡Qué coses té, don Moissés! - va di.
Ell
va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá
en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló
parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que
haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va
vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.
-
Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les
cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va
quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules
per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes
apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá
tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va
dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de
sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen
habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá
algo:
-
La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?
Lo
Mussol va aclarí:
-
Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.
Lo
Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No
obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que
nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va
torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella
estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al
buit, igual que una sonámbula. Lo Peó va voldre assegurás la
dona que nessessitabe:
-
Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a
vóret tots los díes an esta mateixa
hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un
efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?
La
Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en
una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si
algú parlare per nella desde dins del seu cos. - Lo voldré, don
Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món
desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la
radera agonía y los afáns de la mort.
-
¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá
les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va
estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de
arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure
convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó.
En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats,
tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén.
Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al
colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo
dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites.
Andrés, "lo
home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y
u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se
casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al
ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la
Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se
li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses,
sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli
les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per
afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va
tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen
grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi,
va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé
intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá
la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu
costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de
Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo
mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:
-
Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo
lo volía?
-
No, Sara - va di lo Moñigo.
-
¿De verdat? - va di ella.
-
Te u juro, Sara - va afegí.
Ella
se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va
traure va di:
-
Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida.
Va, apártat de ahí, carnús.
Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.
Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di: Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.
Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana. Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla. Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná. Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála; éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala. Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:
- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.
Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto: - Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá: - Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.
Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.
Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!
Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:
- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia. Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:
- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.
- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.
Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di: - Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.
- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.
Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto; al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:
- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:
- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos. Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:
- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:
- Conta a vore si ne ñan singséns.
Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:
- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó. Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.
La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:
- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?
Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara. Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.
Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre. Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:
- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.
Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:
- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre. Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:
Tan es, Amor, lo be
y lo contén que estic per tú sentín
que soc felís cremánme a les teues flames.
Lo meu cor tanta alegría rebose,
tan de goch está ple
per lo que me has donat,
que amagáu siríe cosa seria
y a la cara serena
se mostre lo meu alegre estat:
que están enamorat
de un be tan elevat y estupendo
leve me sigue estám an ell cremán.
Yo no sé demostrá cantán
ni indicá en lo dit,
Amor, lo be que séntigo;
y encara que u sapiguera hauría de callá
que, sense dixáu callat,
se tornaríe tormén:
pos estic tan contén
que consevol parlá aniríe menguán
antes que anáu descubrín.
¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus
podríen torná
aon los han tingut,
y que la meua cara sense patí rechás
tornaríe a arrimás
aon va sé beneída?
may haguera cregut
la meua fortuna, encara que estiga sucarrat y lo meu plaé y goch estiga amagán.
La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto. Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.
estar en babia (Babia, León) El dicho en español «estar en Babia» hace alusión a esta comarca. Los reyes de León poseían un palacio en esta zona donde pasaban largas temporadas, sobre todo en la época estival. Sus súbditos justificaban la ausencia de sus monarcas diciendo que estaban en su residencia veraniega. El entorno babiano supuestamente producía un efecto relajante en los reyes que se aislaban allí de sus problemas y preocupaciones, del mismo modo cuando no querían recibir a alguien en audiencia decían que «estaban en Babia»
babós (bolet), babosos, bateó, bateóns
baboso, seta
babosera, baboseres
donde salen los babosos (setas)
bachá, baixá
bajar
bache, baches – de bachá (baixá)
bache, baches – bajas
bachillé, bachillés, bachillera, bachilleres – bachiller, bachillerat – Dita de Beseit : al carré pla vénen blat, a Vilanova porgueres, y al carré de La Muleta, la flo de les bachilleres
alcahuete
bachillejá, chafardejá
alcahuetear, curiosear, chafardear
bachillerat
bachillerato
bachoca, bajoca, fesol vert / San Antoni, San Antoni, tú que estás per estes roques, guárdam les cabres goludes que no se mínjon les bajoques.
judía verde
bachoques, bajoques
judías verdes
bachoquetes, bajoquetes
judías verdes pequeñas
badá, badás
agrietar, agrietarse
Bada, bades, badat, badats, badada, badades (vore esbadocá y badá)
grieta, grietas
badá, embelessás, quedás encantat
embelesarse, quedarse boquiabierto, como encantado
bañá, bañás - yo (me) baño, bañes, bañe, bañém o bañám, bañéu o bañáu, báñen – bañada, bañat – bañ (a l´assut de Beseit)
bañar, bañarse
bañabe (se) o bañáe
Bañaba
bañadina, bañadines – quina bañadina ña avui per l´horta majó, ha caigut una bona rosada
cuando algo está muy mojado – qué mojada está la huerta mayor, ha caído un buen rocío.
banasta, banastes – cornalera, cornaleres són los “nassos de doña Rogelia”, agarradós – Esta falle per aon fallen les banastes (pel cul)
banasta, cesta grande de mimbre con dos agarradores (cornalera) como la nariz de doña Rogelia. Rogelio es Rugé, Roger.
bañat, bañats
mojado, mojados
banbán, bambán
holgazanear, pasar el rato
banc, bang, bancs, bangs, lo bang de la passiénsia - Este bang está ocupat per un pare y un fill, lo fill se diu Juan y lo pare ya te u hay dit.
banco, bancos
bancada, bancades (banc, bang) - Al parlamén, conjún dels legisladós de un mateix partit, o dels escañs corresponéns. Taula o bang gran en un madalapet damún, al que se tundíen (se fotíe una tunda) los teixits a les fábriques de roba, cuero artifissial com a Beseit. Tros de obra. Basse per a assentá o fixá una máquina o motor. Escalonamén a una cantera o excavassió. Al mar: Taula o banquet aon se assenten los remadós.
bancada, bancadas - En un Parlamento, conjunto de los legisladores de un mismo partido, o de los escaños correspondientes. El discurso fue muy aplaudido por la bancada oficialista. Mesa o banco grande con un pequeño colchón encima, sobre el cual se tundían los tejidos en las fábricas de paños. Porción de paño preparada para ser tundida. Arq. Trozo de obra. Constr. Base para asiento o fijación de una máquina o motor. Ingen. Escalonamiento en una cantera o excavación. Mar. Tabla o banco donde se sientan los remeros.
bancal, bancals - Replá de terra que se fa a un terreno en pendén, y que se aprofite per a cultivá. Tros de terra rectangulá, disposat per a plantá llegúms, viña, olivés o atres ábres. Arena acumulada a la vora del mar. Tapet que se fique damún del bang per a adornál o per a tapá la fusta.
bancal, bancales - Rellano de tierra que se hace en un terreno pendiente, y que se aprovecha para el cultivo. Pedazo de tierra rectangular, dispuesto para plantar legumbres, vides, olivos u otros árboles frutales. Arena acumulada en la orilla del mar, al modo de los bancos o bajíos que se forman bajo el agua. Tapete o cubierta que se pone sobre el banco para adorno o para cubrir su madera.
bandejá, bandechá les campanes - se poden encaná cuan van tan depressa que lo batall (o badall) se quede apegat a la campana y no toque. - bandejo, bandejes, bandeje, bandegém, bandegéu, bandégen – bandejára – bandejaré – bandejaría
bandear las campanas
bandeja, bandejes
bandeja, bandejas
bandejeta, bandejetes
bandejita, bandejitas
bandera, banderes
bandera, banderas
banderilla, banderilles
banderilla, banderillas
banderillero, banderilleros, lo que fique les banderilles als bous a la plassa
banderillero, banderilleros
bando, bandos
bando, bandos
bañe (se)
se baña
bañera, bañeres
bañera, bañeras
bañet, bañets
bañito, bañitos
bañéu (no tos)
mojéis, bañéis (no os)
bánua, bánues (manta cobertora) – vánova - cubrellit de abrigo y de adorno, de teixit gruixut, de pun o de ganchillo.
colcha, colchas
bar, bars, baret, barets, bareto, baretos
bar, bares
baralla, riña, barallás – a una dona de Calaseit que va viure a Beseit li vach sentí : no tos barrallésseu - yo me barallo, baralles, baralle, barallém o barallám, baralléu o baralláu, barállen
barrang , barranc, barrangs, barrancs – barrancada (cuan baixe molta aigua pel barrang) – barranquet – invertí en sang es invertí al barrang : comprá animals de cárrega, que paren al barrang - a tranques y barranques – barranquet, barranquets - despeñadó, pressipissi, rambla
báscula, báscules, per a pesá – romana, romanes – A Beseit estabe a la vora de Santa Ana, ara aon la ofissina de turisme, prop de casa Royo – les chiques de este poble s´han comprat una romana per a pesás les mamelles dos vegáes a la semana....
báscula, básculas, romana, romanas
basques, basca, caló, suó freda
calores, sudor frío
basquet, basquets, caixetes de fusta per a la fruita
cajita de madera para la fruta
bassa, basses, basseta, la balseta de Fórnols, la Bassa de Fórnols, bassot, bassotet
balsa, balsas
bassada (de bassa) – aigua de una bassa O a la séquia, l´aigua que se quede acumulada, embassada hasta lo estolladó que tens ubert.
bássia, bássies, vássia, vássies (per al ges, alchez) ere de fusta, después de goma, tamé se donabe minjá als gorrinos en ella.
bacía. Palangana metálica de borde muy ancho y con una hendidura para apoyar el cuello, usada por el barbero para remojar las barbas. Artesa usada para dar de comer a los cerdos y otros animales.
bassiol , trong de fusta buidat pel mich que servix de abeuradó al bestiá.
tronco de madera hueco que sirve para abrevar a los animales.
bassura, bassures
basura, basuras
bastán, bastáns, bastanta, bastantes
bastante, bastantes
bastém, natros dos mos bastém, ne som prou per a fé alló
berberecho, berberechos – pichina, pichines són les almejes
berberecho, berberechos
berená, minjá a mija tarde – a Mallorca es amorsá (desdichuná) – bereno, berenes, berene, bereném o berenám, berenéu o berenáu, berénen – berenaría – berenára – berenaré
merendar
berenán (g)
merendando
berene (berená)
merienda
bereném (berená), berenám
merendamos
berénen (berená)
meriendan
berenes (berená)
meriendas
berenéu, berenáu (berená)
romper, esclafar
bereno (berená)
meriendo
berénon (berená)
romper, roto, rota
Bermudes, isles, bañadó
Bermudas
berrejá lo ciervo (la berrea)
ropa
berrugues, berruga, verruga, verrugues
verruga, verrugas
Besá – besás – besán (g) – doná un bes, beset, bessito – yo beso, tú beses, bese, besém o besám, beséu o besáu, bésen – besara – besaría – bésam ! - besaré – besat, besada
besar
besabe, besáe
besaba
besál
besarlo
besála
besarla
besáli
rota, que tiene una hernia, roto
besám
besarme
bésam !
Bésame !
besamáns
besamanos. Muestra de respeto y saludo a una persona que consiste en tomar su mano derecha y hacer el ademán de besarla inclinando ligeramente el cuerpo. Acto público en el que se saluda a los reyes o a las autoridades en señal de adhesión.
besánla
besándola
besánlo
besándolo
besátos
besaros
Beseit
Beceite
beset, besets, bes, besos
besito, besitos, beso, besos
bestiá, bestiás (ramat, ramats) normalmén de ovelles
Bo , bons, bona, bones - bon (día) – este pá está mol bo – esta carbassa está mol bona – esta cabra va bona (va moguda, está en sel) – bona nit – bon día – bon orache
bombejá – bombejo, bombeges, bombege, bombegém o bombejám, bombegéu o bombejáu, bombégen – bombejára – bombejaré – bombejaría bombeo, com lo del Matarraña hasta lo pantano de Pena, a Beseit, bombeos
broza, conjunto de restos de plantas, como ramas u hojas secas, que hay en bosques y jardines. Conjunto de desperdicios o desechos que se van acumulando en algún lugar, especialmente en cañerías de desagüe o en el fondo de ríos, balsas,