Mostrando las entradas para la consulta llebre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llebre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.

viernes, 21 de septiembre de 2018

Ai vist lo lop, lo rainard la lèbre



Ai vist lo lop, lo rainard la lèbre
hay vist lo llop, la rabosa, la llebre ai vist lo lop, lo rainard dançar.
hay vist al llop, a la rabosa, a la llebre ballá, dansá. Totes tres fasián lo torn del aubre Tots los tres féen (fáien) voltes al abre ai vist lo lop, lo rainard, la lèbre,
hay vist lo llop, la rabosa, la llebre totes tres fasián lo torn del aubre, Tots los tres féen voltes al abre fasián lo torn del boisson folhat. fáien, féen, voltes al / ñan mols significats de boisson/ fullat.

fasián lo torn del boisson folhat.  fáien, féen, voltes al / ñan mols significats de boisson/ fullat.
espino blanco,  aubespin/albespin, aubépine
Aquì triman tota l'annada aquí traballem com a esclavos tot l´añ per se ganhar quauques sòus per a guañámos unes monedes (sous, sueldo, solido) rèn que dins (d')una mesada, res que dins de un mes (no quedará res d´aquí a un mes) ai vist lo lop, lo rainard, la lèbre, hay vist lo llop, la rabosa, la llebre nos i fotem tot pel cuòu, mos u fotem tot pel cul ai vist la lèbre, lo rainard, lo lop. hay vist lo llop, la rabosa, la llebre.

Las Aventuras de Rainard e Isengrin - André Lagarde

Las Aventuras de Rainard e Isengrin - André Lagarde



ENGLISH:

I saw the wolf, the fox, the hare,
I saw the wolf, the fox dance.
All three were circling round the tree
I saw the wolf, the fox, the hare,
All three were circling round the tree,
They were circling round the sprouting bush.

Here we slave away all the year round
So we can earn a few coins
And just in a month's time
I saw the wolf, the fox, the hare,
There is nothing left
I saw the hare, the fox, the wolf.







Els Paísus Cagaláns

Els Paísus Cagaláns

Alguer, Alguero :



Aranés :



Cansó en ocsitá, medieval, ai vist lo lop :


Ai vist lo lop, lo rainard la lèbre
hay vist lo llop, la rabosa, la llebre ai vist lo lop, lo rainard dançar.
hay vist al llop, a la rabosa, a la llebre ballá, dansá. totes tres fasián lo torn del aubre Tots los tres féen voltes al ábre ai vist lo lop, lo rainard, la lèbre,
hay vist lo llop, la rabosa, la llebre totes tres fasián lo torn del aubre, Tots los tres féen voltes al ábre fasián lo torn del boisson folhat. fáien, féen, voltes al / ñan mols significats de boisson/ fullat.

fasián lo torn del boisson folhat.  fáien, féen, voltes al / ñan mols significats de boisson/ fullat.
espino blanco,  aubespin/albespin, aubépine
Aquì triman tota l'annada aquí traballem com a esclavos tot l´añ per se ganhar quauques sòus per a guañámos unes monedes rèn que dins (d')una mesada, res que dins de un mes (no quedará res d´aquí a un mes) ai vist lo lop, lo rainard, la lèbre, hay vist lo llop, la rabosa, la llebre nos i fotem tot pel cuòu, mos u fotém tot pel cul ai vist la lèbre, lo rainard, lo lop. hay vist lo llop, la rabosa, la llebre.

Las Aventuras de Rainard e Isengrin - André Lagarde

Las Aventuras de Rainard e Isengrin - André Lagarde



ENGLISH:

I saw the wolf, the fox, the hare,
I saw the wolf, the fox dance.
All three were circling round the tree
I saw the wolf, the fox, the hare,
All three were circling round the tree,
They were circling round the sprouting bush.

Here we slave away all the year round
So we can earn a few coins
And just in a month's time
I saw the wolf, the fox, the hare,
There is nothing left
I saw the hare, the fox, the wolf.

Ses taronges, Miquel de Mallorca



Lo catanazi Juaquinico el Torrao :





martes, 23 de abril de 2024

Lebre - Sacrilegi

Lebre, s. f., lat. leporem, lièvre.

Lebre bestia es pauruga, frevol, et aptament corrent.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Le lièvre est bête peureuse, faible, et habilement courant.

Aissi com cel qu' a la lebre cassada, 

E pois la pert, et autre la rete.

(chap. Així, aixina com aquell que ha cassat la llebre, y después la pert, y un atre la reté.)

Giraud de Salignac: Aissi cum.

Ainsi comme celui qui a chassé le lièvre, et puis le perd, et un autre le retient. 

Loc. En Proensa soi tornatz

Morir, cum lebres en jatz.

P. Vidal: Tant me.

En Provence je suis retourné mourir, comme lièvre en gîte.

CAT. Llebra. ESP. Liebre. PORT. Lebre. IT. Lepre, levre. (chap. Llebre, llebres; liebre, liebres. Al Camí en chapurriau, ñan unes germanes que se diuen les llebres, perque teníen un tic y movíen los labios com les llebres o conills. En rumano: lepure.)



Lebrier, lévrier, lebrel, llebrel, lebre, llebre, llebra, liebre, lepure

2. Lebrier, s. m., lévrier.

Elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers.

V. de P. Vidal. 

Il se fit chasser par les pâtres avec chiens et avec mâtins et avec lévriers.

Fig. Car ieu vi que los lebres an contrast als lebriers. 

Guillaume de Tudela.

Car je vis que les lièvres ont contraste avec les lévriers.

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

3. Lebreira, s. f., levrette. 

Quom fai lebreir' ab guosso.

Marcabrus: L' iverns vai. 

Comme fait levrette avec roquet. 

ESP. Lebrela. IT. Levriera. (chap. Llebrela o llebrera, llebreles o llebreres; N. E. Ver: lebrela de Términos en Wikipedia.)

 

Lecar, Lechar, v., de l'allemand lechen, lécher, faire lippée.

(N. E. en alemán, lecken: lamer; chupar; lecker : delicioso, para lamerse los dedos.) 

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 45.

Bevo et leco lo sanc. Eluc. de las propr., fol. 253.

Boivent et lèchent le sang.

Lai, on no mort, ilh lecha 

Pus asprament no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là, où elle ne mord pas, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Fig. Non tem truan maligne,

Ni fals digz don malvatz lecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Je ne crains vaurien malin, ni faux propos dont le méchant fait lippée. 

IT. Leccare. (chap. Llepá: llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen; llepat, llepats, llepada, llepades.)

2. Lec, adj., lécheur, friand, goinfre, gourmand.

Ca es lec e golos. Eluc. de las propr., fol. 243. 

(chap. Lo gos es llépol y golut.)

Le chien est lécheur et goulu. 

Fig. Car en pensan sui de lieis lecs e glotz.

A. Daniel: Sols sui que.

Car en pensant je suis friand et glouton d'elle. 

IT. Leccone. (chap. llépol, llepols, llépola, llépoles.)

3. Licaytz, Licays, Licais, Lecays, Lecais, adj., friand, avide.

Aquist son propriamens licaytz e glotz. V. et Vert., fol. 22. 

Ceux-ci sont proprement friands et gloutons.

Fig. Quant uns motz li eys del cays, 

Et ieu l' au, si 'n sui licays 

Qu' ieu crey morir talentos.

P. Vidal: Per sos. Var.

Quand un mot lui sort de la bouche, et je l'entends, j'en suis si avide que je crois mourir désireux. 

Tant suy de lieys glotz e lecays.

Jordan de Confolen: Non estarai. 

Tant je suis glouton et friand d'elle.

4. Lechadier, Lechadeir, adj., friand, goinfre, gourmand.

Etz glotz e lechadiers.

Giraud de Borneil: Cardalhac. 

Vous êtes glouton et friand.

Una lechadeira 

Amors nais, 

Don mon cors es tan lecais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Une amour friande naît, dont mon coeur est si friand.

5. Lecaria, Licharia, s. f., lécherie, friandise, avidité, libertinage.

Quar soven, per lecaria 

De viandas delicadas, 

Se fenhon dessaboradas.

Brev. d'amor, fol. 130. 

Car souvent, par friandise d'aliments délicats, elles se feignent dégoûtées.

Fig. Chanso ni sirventes

Ni stribot ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson ni sirvente ni estribot ni arlote, mais seulement libertinage.

6. Licajaria, Licazaria, s. f., friandise, goinfrerie, gourmandise.

Non o fan tan solament per licajaria de gola, mays per bobans.

Per gran licazaria de glotonia, o per mala costuma.

V. et Vert., fol. 21 et 20.

Ne le font pas seulement par goinfrerie de gueule, mais par ostentation.

Par grande friandise de gloutonnerie, ou par mauvaise coutume.

7. Lechardetz, s. m., goinfrerie, gourmandise.

Sa fera escarsetat, sa fera desonransa... 

Ni son fer lechardetz ni sa fera semblansa. 

Guillaume de la Tour: Un sirventes farai. 

Sa sauvage avarice, sa sauvage effronterie... et sa sauvage goinfrerie et sa sauvage contenance.

8. Leconia, s. f., goinfrerie, gourmandise, débauche.

Raubadors que raubo 'ls camis 

Per lur leconia.

(chap. Robadós, assaltadós, bandolés: lladres que roben los camins per la seua llepolería, goludería, avarissia.)

Le Moine de Montaudon: Manens.

Voleurs qui volent les chemins pour leur débauche.

IT. Lecconia.

 

Leg, Ley, Lei, s. f., lat. legem, loi, ordonnance. 

Dels X mandamens de la ley de Dieu. V. et Vert., fol. 6. 

(chap. Dels deu manamens de la ley de Deu.)

Des dix commandements de la loi de Dieu. 

Non amam lo rei, si non amam sa lei. Trad. de Bède, fol. 24.

Nous n'aimons pas le roi, si nous n'aimons sa loi. 

Els feyron leys per terras guazanhar. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Ils firent lois pour acquérir des terres.

- Foi, croyance religieuse.

Ieu non tenh ni crey 

Negun' autra ley.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je ne tiens ni crois nulle autre loi. 

Loc. Em d'un cor e d'una ley.

J. Esteve: Si m vai. 

Nous sommes d'un même coeur, et d'une même croyance.

- Habitude, manière.

Li auzellet en lor leis,

Cascus de cantar no s tric.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Les oiselets à leur manière, chacun de chanter ne s'atarde.

- Procès, litige.

Lai o solien las altras leis jutjar. Poëme sur Boèce. 

Là où ils avaient coutume de juger les autres procès.

- Titre, qualité, aloi.

Els no son ni de ley ni de pes.

P. Cardinal: Tos temps. 

Ils ne sont ni de loi ni de poids. 

Dona de mal aire... 

Sitot s' es de malvada ley. 

Pierre de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Dame de mauvaise façon... bien qu'elle soit de mauvaise qualité.

Prép. comp. Anar a pe, a ley de croy joglar. 

T. d'Albert Marquis et de B. de Vaqueiras: Ara m. 

Aller à pied à manière de vil jongleur.

Troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol.

V. de P. Vidal. 

Trouvèrent Pierre Vidal par ainsi triste, dolent et par ainsi agencé à manière de fou.

Viurai ses guerr' ab ley de mainadier. 

Rambaud de Vaqueiras: Sitot. 

Je vivrai sans guerre à manière de pillards. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman. 

Ralmenz Bistors: Aissi col fortz. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant. 

ANC. FR. A loi de povre besongneus

Cui honte a si la bouche close

Que sa mesese dire n'ose.

Roman de la Rose, v. 8130.

ANC. ESP.

Comprando è vendiendo à lei de mercaderos. (mercaderes)

Manos atras atadas à ley de ladron. (atrás, ladrón; a ley de.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 683 et 899.

Loc. Anc non ateys

Domna de las doas leys 

En tant aut pretz. 

Folquet de Lunel: Si quon la. 

Oncques dame des deux lois n'atteignit en aussi haut mérite.

Car non es ni er ni fo 

Genser de neguna leg 

Ni tan pros.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni (m) platz

Car il n'est ni sera ni fut plus gentille sous aucune loi ni si méritante.

ANC. CAT. Ley. CAT. MOD. Lley. ESP. Ley. PORT. Lei. IT. Legge. 

(chap. Ley, leys.)

2. Legista, s. m., légiste.

Aus, tu que te fas legista, 

E tols l'autruy dreg a vista.

P. Cardinal: Jhesum Crist

Entends, toi qui te fais légiste, et enlèves publiquement le droit d'autrui.

Lo milher legista de la crestiandat. Guillaume de Tudela. 

Le meilleur légiste de la chrétienté.

ESP. PORT. IT. Legista. (chap. Legista, legistes.)

3. Legitima, s. f., légitime.

Per supliment de legitima. Fors de Béarn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime.

CAT. Legitima, llegitima (legítima, llegítima). ESP. (legítima) 

PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)

4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.

Successors de legitim matrimoni.

(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)

Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37. 

Successeurs de légitime mariage. 

Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)

(chap. Filles legítimes y naturals.)

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

Filles légitimes et naturelles. 

CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)

5. Legitimamen, adv., légitimement. 

En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.

En demandant... ou d'autre manière légitimement. 

CAT. Llegitimament. ESP. (legítimamente) PORT. Legitimamente. 

IT. Legittimamente. (chap. legítimamen o legitimamen.)

6. Legisme, adj., légitime.

Cantem tuh, aici cum filh legisme, 

Ab los angels: Gloria sus el Altisme. 

(chap. Cantem tots, aixina com a filla legitims, en los angels: Gloria al altíssim.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Chantons tous, ainsi comme fils légitimes, avec les anges: Gloire sus au Très-Haut.

7. Legismament, adv., légitimement. 

El non legismament intret el papat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Il n'entra pas légitimement à la papauté.

8. Leyaltat, Leialtat, Leiautat, Lialtat, Liautat, s. f., loyauté.

Si 'ls abastes en aissi leyaltatz

Quon se depert.

P. Cardinal: Tot lo mons. 

Si à eux abondait loyauté tout ainsi comme elle se dépérit. 

Cavallier pros e savi, e de grand lialtat. V. de S. Honorat.

Chevalier preux et sage, et de grande loyauté. 

Non deu esser amatz ni fort volgutz, 

Mas sol aitan cum leiautatz adutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Ne doit être aimé ni fort désiré, mais seulement autant comme loyauté apporte. 

Fig. Tenc la balansa

De liautat.

B. Carbonel: Per espassar. 

Tint la balance de loyauté. 

ANC. FR. Tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 9.

CAT. Llealtat. ESP. Lealtad. PORT. Lealdade. IT. Lealtà, lealtate, lealtade.

(chap. Lealtat, lealtats.)

9. Leialeza, Lealeza, Lialeza, s. f., loyauté, fidélité.

Renha ab leialeza. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Agit avec loyauté.

Juro far lealeza. Brev. d'amor, fol. 126.

(chap. Juren fé (observá) lealtat.)

Jurent de tenir loyauté.

Fig. Deslialtatz si jura

Contra lialeza.

P. Cardinal: Falsedat.

Déloyauté se ligue contre loyauté.

10. Leyal, Leial, Leyau, Lial, Liau, adj., lat. legalis, loyal.

Vostre amicx fis e leials.

(chap. Vostre amic fiel y leal.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Votre ami fidèle et loyal.

Sirventes non es leyals, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Sirvente n'est pas loyal, si on n'y ose dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

Franqu' e doussa, fin' e leyaus.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Franche et douce, sincère et loyale. 

La paraula fon doussa et humana, 

E 'l dir cortes e liau. 

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

La parole fut douce et humaine, et le dire courtois et loyal.

Ieu non l' aus dir, per temensa, 

Cum li sui francs, fis e lials.

Elias de Barjols: Amors be. 

Je n'ose lui dire, par crainte, comme je lui suis franc, sincère et loyal. Subst. Aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Ainsi il me pèse que cela fassent les loyaux. 

ANC. FR. L'amor de sa loial moillier. 

Miex vaudroit du païs foïr

Que dire à famé chose à taire, 

Tant soit loial ne debonnaire. 

Roman de la Rose, v. 20248 et 16558.

CAT. Lleal. ESP. PORT. Leal. IT. Leale. (chap. Leal, leals.)

11. Leyalmen, Leialmen, Leiaument, Lialment, Liaument, adv., loyalement.

Cui serv de bon cor leyalmen.

Richard de Barbezieux: Be volria. 

A qui il sert de bon coeur loyalement. 

Pus aissi sui vostre serf leialmen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Puisque ainsi je suis loyalement votre serf. 

An jurat de tenir lialmen

Dreg a quascun.

P. Cardinal: Tot atressi.

Ont juré de tenir loyalement droit à chacun.

Paguar peagges lialment et fizelment.

(chap. Pagá peaches lealmen y fielmen.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 2.

Payer péages loyalement et fidèlement.

ANC. FR. Car vous m'avez servi moult lealment.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 122. 

CAT. Llealment. ESP. PORT. IT. Lealmente. (chap. lealmen.)

12. Beslei, s. m., injustice.

De Fransa fui gitatz a gran beslei. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. Je fus rejeté de France avec grande injustice.

ANC. FR.

Tu destruiz sainte Iglise à tort et à beslei. Roman de Rou, v. 5057.

E de genz de mauvese loi 

Qui nous metroient à besloi.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 76.

13. Deslei, s. m., tort, injustice.

Del deslei 

Que m fei.

Marcabrus: Estornelh. 

De l'injustice qu'il me fit.

14. Desleyar, v., décrier, ôter la réputation.

Falh i tan que s desleya. 

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Y faut tant qu'elle se décrie.

15. Desleialtat, Deslialtat, s. f., déloyauté. 

Ieu non vuelh jamais esser selaire 

De lurs crois faitz, on es desleialtatz. 

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Je ne veux jamais être céleur de leurs vils faits, où est déloyauté.

Qui son vilan non aerma,

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté. 

ANC. FR.

Ne deust, por nule aveir, fere desléalté. Roman de Rou, v. 3254. 

CAT. Desllealtat. ESP. Deslealtad. PORT. Deslealdade. IT. Dislealtà, dislealtate, dislealtade. (chap. Deslealtat, deslealtats.)

16. Deslialeza, s. f., déloyauté. 

Falsedat e deslialeza. V. et Vert. fol. 7.

(chap. Falsedat y deslealtat.)

Fausseté et déloyauté.

17. Desleial, Deslial, adj., déloyal.

En aquest segle venal, 

Desleial. 

Lanfranc Cigala: Oi! Maire. 

Dans ce siècle vénal, déloyal. 

Subst. Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel. 

P. Cardinal: Tos temps. 

A l'homme loyal je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou. CAT. Deslleal: ESP. PORT. Desleal. IT. Disleale.

18. Delialment, adv., déloyalement.

Que mal se sia governat, ni delialment y aia obrat. Libre de Tindal.

Qui se soit mal gouverné, et y ait travaillé déloyalement.

CAT. Desllealment. ESP. PORT. Deslealmente. IT. Dislealmente. 

(chap. Deslealmen.)

19. Desleialar, v., infamer, rendre infâme, diffamer, déshonorer.

Part. pas. Pot l'en om accusar aissi com s' era desleialat.

Si non es tals causa qu' el paire en sia desleialatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 3.

On peut l'en accuser ainsi comme s'il était déshonoré.

S'il n'est telle cause pour que le père en soit déshonoré.

Es desleialada

E puta privada.

B. Martin: Bel m'es. 

Elle est rendue infâme et débauchée privée. 

ANC. FR. Vers li ne vous desloiautés.

Roman de la Rose, v. 7325.

Puis que le duc de Bourgongne s'estoit ainsi desloyauté devers luy.

Monstrelet, t. II, p. 121.

20. Aleyalar, v., justifier, préconiser. 

De cascuna vos darem ysshemple, non pas que per so las entendam aleyalar. Leys d'amors, fol. 20.

De chacune nous vous donnerons exemple, non pas que pour cela nous entendions les justifier.

21. Privilegi, Previlegi, s. m., lat. privilegium, privilége.

De las santas Gleisas e de lor privilegis.

(chap. De les santes iglesies y de los seus privilegis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Des saintes Églises et de leurs priviléges.

Ha yssamen son previlegi e sas franquezas. V. et Vert., fol. 16. 

A également son privilége et ses franchises. 

CAT. Priviletge, privilegi. ESP. (privilegio) PORT. IT. Privileggio. 

(chap. Privilegi, privilegis.)

22. Privilegiar, Priviligiar, v., privilégier, accorder des priviléges. 

Cofermet et privilegiet l' abadia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 53. 

(chap. Va confirmá y privilegiá l' abadía.) 

Confirma et privilégia l'abbaye. 

Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.

Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.

Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale ou privilégiée.

Sian privilegiat per lo senher apostoli.

Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153. 

Soient privilégiés par le seigneur pape. 

CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.) 

23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.

Que m vol deseretar per anelei. 

Karles mi fai gran tort et aneleh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.

Vu qu'il me veut déshériter par injustice.

Charles me fait grand tort et injustice.

24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.

(N. E. Esto supongo que lo entenderán los rojillos catalanistas.)

(chap. Qui robe les iglesies... fa sacrilegi.)

Qui vole les églises... fait sacrilége.

- Adj. Celui qui commet un sacrilége.

Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.

Qui le rompt est... sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)