Mostrando las entradas para la consulta ovella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ovella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de octubre de 2018

ovella, sedella, medella


Una ovella sedella, medella, llana llanuda cap y cornuda ha tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut, si la ovella no haguere sigut llana llanuda cap y cornuda no haguere tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut pero com la ovella era sedella.....va tindre un sedell medell.....cornut


Mes traballéngües a https://parlochapurriau.blogspot.com/2018/10/una-endivinalla-curiosa.html

endevinalla, adivinansa castellanisat

http://lafabricadefimo.blogspot.com/2010/03/una-ovella-recuerdos-de-mi-infancia.html

miércoles, 7 de febrero de 2018

Assormá

Doná de mamá a un cabridet o un corderet de una cabra.
Lo pastó a vegades te que ajudá perque la mare no vol al fill, per la auló o alguna depresió post-parto.


Assormá, amamantar, xurmar, assormar


Amamantar en castellá.

Dcvb

XURMAR v. tr. 
|| 1. Traspuar, deixar anar un líquid pels porus (Tor); cast. rezumar. Chumá.

|| 2. Xarrupar, xuclar, beure a morro (Rosselló); cast. chupar, beber a morro. 


|| 3. Amorrar un xai o cabrit a la mamella d'una ovella o cabra que no és la seva mare, perquè li doni mamar (Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà). Això es fa principalment quan s'ha mort una ovella i ha deixat un o més xais que necessiten mamar. A vegades l'ovella no admet aquests xais, ni fins i tot els seus propis fills, i aleshores el pastor la subjecta obligant-la a no moure's i a permetre que l'anyell mami. També hi ha altres procediments enginyosos per aconseguir que l'ovella no es resisteixi a admetre el xai que no és seu. Així ho explica un folklorista de Ripoll: «El pastor, perquè la mare del xai mort es prengui com a seu el bessó que li xurmaven, es val d'una traça ben enginyosa. Lleva la pell al que s'ha mort, procurant que amb la mateixa hi quedin els forats de les quatre potes, i agafant el xai bessó el vesteix amb la pell del mort, fent-li ficar les potes dintre els forats, de manera que se li adapti com un abric, i l'acosta a l'ovella; de moment ja li sembla que no és el seu, però com aquestes coneixen llurs xais més que amb la vista amb l'olor, abans de dar-li mamar el flaira dos o tres vegades, i trobant que la farum és la del seu, li dóna de mamar; al cap d'un parell de dies ja l'ha pres, no hi ha necessitat que porti la pell del mort, i d'aquesta manera el xai va més bé i s'estalvien de xurmar-lo» (Catllar, 18 juny 1921).


    Fon.: ʃuɾmá, əʃuɾmá (pir-or., or.).

http://alpi.csic.es/sites/default/files/publicaciones/cria_vaca_ALPI.pdf

En los nombres de los animales domésticos suelen menudear las etimologías 
problemáticas, de carácter incierto, onomatopéyico, desconocido o prerroma-
no. Los nombres de la cría de la vaca en las lenguas romances de la Península 
Ibérica no son una excepción. Junto a denominaciones de claro origen latino 
como ternero (< TĔNĔRU + -ARIU), novillo (< NOVĔLLU), anello (< ANNĬCŬLU), o los 
derivados de VĬTĔLLU (vedell, vitelo), se encuentran becerro, chalo, choto ~ joto 
~ jote, jato ~ xato ~ chato, jito, pucho, cucho ~ cuxo, meco ~ mequerro, quirro,
cherro ~ chirro, churro, meno, xurmar, cuyas etimologías se sitúan en terrenos 
más movedizos. Es por ello mi propósito mostrar la distribución dialectal, hasta 
ahora inédita, de las voces destinadas a denominar a la cría de la vaca que fueron recolectadas para el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI)
de suerte que se proyecte algo de luz sobre su etimología e historia.
Antes de entrar en un examen detallado, conviene visualizar el panorama 
general de las denominaciones en el mapa 1, que cartografía las primeras res-
puestas registradas en más de 10 puntos de encuesta.
A la vista del mapa, es evidente que las voces preferidas en las lenguas ibe-
rromances son las derivadas de *(i)BICERRU, VĬTŬLU / VĬTĔLLU, TĔNĔRU y las voces 
de origen incierto xato, choto, cucho ~ pucho, meco ~ mequerro ~ cherro.
Desde un punto de vista estadístico, becerro (en español) o bezerro (en por-
tugués) es la forma más extendida, con un área compacta en el occidente y sur 
peninsular (aparece en 210 respuestas, de las cuales solo 26 (12%) lo fueron 
como segunda opción). Es, probablemente, la voz más antigua de las documen-
tadas, ya en 964 en el Becerro de Cardeña
, y presente desde los primeros tex-

tos romances. En la Edad Media, como en portugués y en algunos pueblos de ...



viernes, 9 de febrero de 2018

AQUELL PASTORET VALÉN

La poesía de avui se referis a un temps pasat, un temps mol du, es una fabula inventada per mi inspirada en histories que me contae mon yayo, es un homenatge a eisa generasió que desde chiquets ya tenien una vida mol dura.

Juan Carlos Abella

AQUELL PASTORET VALÉN

Avui vull parlá dun temps pasat
que fa mol que am olvidat
de eixe pastoret valen
que cuidae lo vestiá conten

cuans añs tendrá eise pastoret
pocs sol es un chiquet
que per nesesitat te que trevallá
a la familia ña que ajudá

se aiseque mol dematí
cuan lo sol no a vuigut eisí
amorse, y baise al corral
a vore que tot estigue normal

la primera cosa que fá
apartá los cordés que va ficá asormá
ya están les ovelles a pun
pera puija montaña amun

estos dies no porte gos
pos un llop lo va ferí dun mos
lo pastoret toque lo flariol
pera no sentís tan sol

esta tarde sa fet una tronada
de les que tenen a la gen asustada
a cap casalisi se pot amagá
a la intemperie la de pasá

a unes roques va trová amagatall
com va podé se va posá devall
asustat pensé en sa mare
no sap si la tornará a vore

mare no vull que ploros per mi
no soportaría voret patí
yo estic mol orgullos de tu
pos mas ajudat a se mes du

la tronada va pasá
esta la poguda contá
pero lo atre dia mes prop
va tindre la visita del llop

lo llop esta famolenc
aixo lo fa mes violen
a la rabera a atacat
y una ovella sa emportart

lo llop la ovella donan la voltera
esta violencia asuste a cualquiera
pero lo nostre pastoret no te pó
capa lo llop se tire en determinasió

lo pastoret sol es un chiquet
no masa alt, mes be menudet
lo llop a la ovella a soltat
cara a cara en ell sa quedat

un bon mos a la cama li a pegat
de tan doló casi sa desmallat
com a pogut li a pegat una garrotá
que lo llop no a pogut mes que soltá

y marche en la coa entre les garres
sempre recordará com te les gastes
y aiso que es un llop mol gran
una bestia enorme, impresionan

coiseisan a casa torne
sa mare la cama li cure
asustada sol fá que pensá
en alló que aguere pogut pasá

varios añs an pasat
y lo nostre pastoret sa enamorat
ilusionat lo dia de demá
la seua familia creará.

domingo, 3 de septiembre de 2017

Bossí

Bossí 


Bosí, bocí, bocado, arándanos



Dcvb

BOCÍ m. 
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.
—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.
—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: 
busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. 
dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: 
del llatí *bŭccīnummat. sign. || 1.

martes, 23 de mayo de 2017

barretina


https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina

Chapurriau, gorra torta

barretina, barret, del inglés BERET, boina, gorra. Fransés béret.
Birrete

A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé, Pepe es lo seu pastó.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa te una influensia clara catalana.



maneres de du la barretina, barretina, barret, vermell, roig

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 
|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 
|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 
|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 
|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 
|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 
|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.
La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbío sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols obarretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: 
bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:
—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: 
derivat de barreta. Barrette fransés.


http://etimologias.dechile.net/?birrete




catalá típi, barretina, ulls clas, barret, roig, roch, vermell
catalá típic, ulls clas, aspecte de Noruego, afeitat, no sigue que li diguen, catalá en bigot ojo muixonot


Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusinol 24 X 17.5
Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusinol 24 X 17.5


Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.
En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como el cagané. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.



Aquí se ve claramente que Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

La barretina dels nous catalans


Editar

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
  Enric Riba i Garcia sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus. A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pessebre, com el caganer. Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer i Salvador Dalí. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.
El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:
Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
Só barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
Jacint Verdaguer, La barretina, 2a. est.

  • Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
  • Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
  • Barretina de dormir: de roba blanca.
  • Barretina de dos intents o dos cairellsbarretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
  • Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
  • Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
  • Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
  • Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
  • Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
  • Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
  • Barretina vermella: la que és roja unicolor.


Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

martes, 25 de abril de 2017

embossiná

embossiná

embossinás , atragantarse


EMBOCINAR-SE v. refl. 
Ennuegar-se; fer-se mala via menjant (Llofriu); cast. atragantarse.
    Fon.: 
əmbusináɾsə (Llofriu).
    Etim.: 
derivat de bocí.


mol bon actó lo del video :




BOCÍ m. 

|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.
—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.
—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algúels bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: 
busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. 
dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: 
del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.



bocín

Del lat. buxis 'cajita', y este del gr. πυξίς pyxís.
1. m. Pieza redonda de esparto o de hierroque se pone por defensa alrededor de loscubos de las ruedas de carros y galeras.
2. m. En los molinos de cuboagujero estrecho por donde cae el agua al rodezno.
3. m. Col. Anillo de unos cinco centímetros de diámetrousado en el juego delturmequé.
dar alguien en el bocín

1. loc. verb. coloq. Col. Acertar en algún asunto.