Mostrando las entradas para la consulta Rosselló ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Rosselló ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de octubre de 2023

Berenguer de Palasol. Bérenguer, Berengiers, Berenguier de Palazol, cataloigna

Berenguer de Palasol.

Berenguer de Palasol. Bérenguer, Berengiers, Berenguier de Palazol, cataloigna



I.

S' ieu sabi' aver guizardo
De chanso, si la fazia,
Ades la comensaria
Cunhdeta de motz e de so;
Que perdut n' ai mon belh chantar,
Per qu' eras m' en pren espavens;
E si n' ai estat alques lens,
No m' en deu hom ochaizonar.

Qu' amada us auray en perdo
Longamen en aital guia;
A! ma belha douss' amia,
Qu' anc res no us plac no m saupes bo,

Ni anc res no saupi pensar
Qu' a vos fos pretz ni honramens,
Qu' al tost far no fos pus correns
Que si 'n degues m' arma salvar.

E ja dieus a me be non do,
S' en lieys mos cors se fadia;
La flor de la cortezia
Elha m' aura, o autra no;
Qu' a sola lieys m' estug e m guar,
E suy aissi sieus solamens,
Qu' autre solas m' es eyssamens
Cum qui m fazia sols estar.

E no farai pus lonc sermo;
Quar on pus la lauzaria,
Del laus sol qu' en remanria,
Cent domnas ne aurian pro,
Qui sabria ben devizar
Las beutatz e 'ls ensenhamens,
E la cortezia e 'l sens,
Aissi cum s' eschairi' a far.

Aissi finira ma chanso,
E no vuelh pus longa sia,
Que pus greu la 'n apenria
Mo senher, e siey companho,
Lo coms Jaufres, que dieus ampar,
Quar es adreitz e conoissens,
E fai tans de ricx faitz valens,
Lauzengiers no 'l pot encolpar.

II.

De la gensor qu' om vey, al mieu semblan,

On nueg e jorn velh e pens e cossir,
Mi vuelh lunhar, si 'l cor mi vol seguir,
Ab tal acort que mais no 'l torn denan;
Quar longamen m' a tengut deziron
Ab belh semblan, mas tan dur me respon
Qu' anc jorn no m volc precx ni demans sofrir.
Jamais miey huelh ab los sieus no s veyran,
S' a lieys no platz que m man a se venir:
Cum plus la vey plus m' auci de dezir,
Et on mais l' am, mais y fatz de mon dan;
E 'l non vezer me languis e m cofon;
E pus no m plai ren als que sia 'l mon,
Ab pauc no m lays de vezer e d' auzir.


Ai! belha domna, ab belh cors benestan,
De belh semblan e de gent aculhir,
A penas sai de vos mon mielhs chauzir,

Si us vey o no, o si m torn, o si m' an:

Non ai saber ni sen que mi aon;
Tan suy intratz en vostr' amor prion,
Qu' ieu non conosc per on m' en puesc
issir.

Pero, dona, si us vis cor ni talan
Que m denhessetz l' amor qu' ie us ai grazir,
So es us mals don no volgra guerir;
Mas, pus no us plai, al ver dieu me coman;
De vos mi tuelh, e non ab cor volon,
Quar res ses vos no m pot far jauzion:
Veiatz si m puesc ab gaug de vos partir!


Quar conoissetz que no us am ab engan,
E quar vos sui plus fis qu' ieu no sai dir,
E quar ab vos m' aven viur' e murir,
Vos afranquis merces vas me d' aitan,
Dona, qu' el cor que m falh e m fug e m fon
Me sostenguatz, quar ieu no sai vas on
Mi serc secor, si vos mi faitz falhir.

Senher Bernard, no ns partrem viu del mon,
Mas la belha que m destrenh e m cofon
Tem que m fassa per mort de vos partir.

III.

Totz temeros e doptans
Cais qui s laiss' a non chaler;
Sol puesc' entr' els bos caber,
Vuelh que si' auzitz mos chans;
Pero no m n' entremetria,
Si mon voler en seguia:
Mas francamen m' en somo
Tals cui non aus dir de no.

Domna, cui sui fis amans,
Vos mi faitz viur' e voler;
E quan peza 'n mon lezer
El guais amoros semblans
Que m' a mes de joy en via,
Dic vos que no m camjaria
A la belha sospeisso,
Per nulh autr'
oc vostre no.

Tant etz belha e benestans,
Era mi vengr' a plazer
Qu' en pogues un
oc aver;
Qu' ades, sitot m' es afans,
N' am mais la belha fadia
Qu' el don d' autra no faria:
De vos aurai aquelh do
Que plus vuelh que d' autra no.


Franca res, conhda e prezans,
Veus mi al vostre plazer;
E si us plai mi retener,
Sui vostres, senes enjans,
E vostres, si no us plazia;
Et en vostra senhoria
Remanh e serai e so,
Ab que m retenguatz o no.

Pueis qu' anc no us vi ni davans,
No pogui dels huelhs vezer
Re que m pogues tan plazer;
Sia mos pros o mos dans,
Pus qu' ieu vos vi, belh' amia,
E quar m' en lais per feunia,
O per un pauc d' ochaizo,
Guerrey mi eys e vos no.

Domna, no sai si us plairia
Qu' ie us vis, o si us pezaria,
En tan gran doptansa so
No sai s' ie us veya o no.
IV.

Tan m' abelis jois et amors e chans,
Et alegrier, deport e cortezia
Qu' el mon non a ricor ni manentia
Don mielhs d' aisso m tengues per benanans;
Doncs, sai ieu ben que mi dons ten las claus
De totz los bes qu' ieu aten ni esper,
E ren d' aisso ses lieys non puesc aver.

Sa grans valors e sos humils semblans,
Son gen parlar e sa belha paria,
M' an fait ancse voler sa senhoria
Plus que d' autra qu' ieu vis pueis ni dabans;
E si 'l sieus cors amoros e suaus,
E sa merce no m denha retener,
Ja d' als amors no m pot far mon plazer.

Tant ai volgut sos bes e sos enans,
E dezirat lieys e sa companhia,
Que ja no cre, si lonhar m' en volia,
Que ja partir s' en pogues mos talans;
E s' ieu n' ai dic honor ni be ni laus
No m' en fas ges per messongier tener,
Qu' ab sa valor sap ben proar mon ver.

Belha domna, corteza, benestans,
Ab segur sen, ses blasm' e ses folhia,
Sitot no us vey tan soven cum volria
Mos pessamens aleuja mos afans,
E delieyt me, e m sojorn, e m repaus;
E quan no us puesc estiers dels huelhs vezer,
Vey vos ades en pessan jorn e ser.

Sabetz per que no m vir ni no m balans
De vos amar, ma belha douss' amia,
Quar ja no m cal doptar si ie us avia
Que mesclessetz falsia ni enjans;
Per qu' ieu am mais, quar sol albirar n' aus,
Que vos puscatz a mos ops eschazer,
Qu' autra baizar, embrassar ni tener.

Doncs, s' ieu ja m vey dins vostres bras enclaus,

Si qu' ambeduy nos semblem d' un voler,
Meravil me on poiria 'l joy caber.

V.

Mais ai de talan que no suelh,

Quo fezes auzir en chantan

D' amor co m ten en son coman,

Ni quo fai de mi so que 'l plai;

Qu' ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor,

Cum si eram el belh temps de pascor.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh,

De bon cor e de fin talan,
La belha que m compret baizan;

Qu' eras l' am tan que non puesc mai,

E no sai cossi m' esdeve
Que, quan li play que m fai be ni honor,

Ades l' am mais, no sai don mov l' amor.

E quan mi fai semblan d' erguelh,
Ges l' amor no s baissa per tan,
Ans es ver, e no m tengua dan
Que non la puesc per ren ni sai
Dezamar per neguna re;
Ni vuelh esser en luec d' emperador,
Qu' ieu per autra vires mon cor alhor.


Ja no s lassarian miey huelh
D' esguardar los sieus belhs semblan,
Neys si durava 'l jorn un an;
Tan m' es belh tot quan ditz ni fai

Que de nulh maltrach no m sove;

Que 'l sieu belh huelh e la fresca color

M' aluma 'l cor en joy et en bauzor.

Li maltrach don ieu pus mi duelh
Son quar ades no 'l sui denan;
E si la vey pro en pensan,
Qu' el cor e 'ls huelhs tenh ades lai;
Mas li dezir son sai ab me
Que m' agran mort lonc temps a de dolor,

S' aquest dous pens no fos que mi secor.
Li lauzengier son d' un escuelh
Ab aquels que van devinan
L' autrui joy, et es enuetz gran
Quar ja 'ls pros s' en meton en plai;
Et on mais val meyns y cove,
Quar aver deu de si meyns de paor
Selh qui d' autrui ditz enueg ni folhor.

VI.

Bona domna, cui ricx pretz fai valer
Sobre las plus valens, al mieu veiaire
Avetz razo per que m deiatz estraire
Lo belh solatz ni l' amoros parer,
Sinon quar vos auziey anc far saber
Qu' ie us amava mil aitans mais que me;
En aquest tort me trobaretz jasse,
Quar non es tortz que ja us pogues desfaire.

Si 'l belh semblan que m solias aver
De clar que m fo, dona, tornatz en vaire,
Quar conoissetz qu' ieu no m' en puesc estraire,
Mielhs me fora ja no us pogues vezer;
Quar ges pauzar no us puesc a non chaler:
Tals es l' envey' e 'l dezir que m' en ve
Manthas sazos que de vos me sove,
E vir mos huelh devas vostre repaire.

E si de vos dizetz que m dezesper,
Dona, no sai de qui m sia esperaire;
Si m' avetz fait d' autras amar estraire
Q' una non vey ab cui dezir jazer:
Sens totz covens vuelh ab vos remaner,
E sia en vos que m fassatz mal o be;
Pero guaratz qual mielhs vos en cove,
Que no us deman oltra grat pauc ni guaire.

De bon talan, ab cor leyal e ver,
M' autrey a vos per vostres comans faire,
Sol no m mandetz de vos amar estraire,
Quar ja, dona, non auria lezer;
E no m' en cal per messongier tener,
C' aissi mi soi enpres per bona fe,
Ja dezamar no us poiria per re,
Ni fin non vuelh, s' aman no la 'n puesc traire.

Trop mi podetz longamen mal voler,
Si m dezamatz, quar ieu vos suy amaire,
E volgues m' en mon essien estraire,
Ja de mon cor non auria poder;
E doncs, dona, pus no m' en puesc mover,
Ni m' abelhis autre joys ni m soste,
S' ab vos no truep chauzimen e merce,
Vostre belh cors n' er vas amor peccaire.

Amors n' a tort quar enveyos me te
Del vostre cors graile, gras, blanc e le,
S' enquer no m faitz mielhs que no m soletz faire.

//


https://en.wikipedia.org/wiki/Berenguier_de_Palazol

Berengiers de palazol si fo de cataloigna, del comtat de rossillon, paubres cavallier fo...

"Berenguier de Palazol was from Catalonia, from the county of Roussillon, a poor knight he was..."

Berenguier de Palazol, Palol, or Palou (fl. 1160–1209) was a Catalan troubadour from Palol in the County of Roussillon. Of his total output twelve cansos survive, and a relatively high proportion—eight—with melodies.

Palafolls
En el año 1002 aparece en el alodio de Palazol en un documento de los condes de Barcelona Ramón Borrell y Ermesenda de Carcasona, a favor del vizconde de Gerona Sunifredo.

Castillo de Palafolls


Only some sketchy details of Berenguier's life can be gleaned from surviving records. According to his vida he was a poor knight, but well-trained and skilled in arms. Other evidence suggests that his family was well-off.
He appears in five documents of Roussillon between 1196 and 1209, all under the Latin name Berengarius de Palatiolo (or Palaciolo). The earliest dates of his career are determined by the fact that he was a vassal of Gausfred III of Roussillon, who died in 1164 and receives mention in several of Berenguier's works. It is quite possible that Berenguier was one of the earliest troubadours, and the poems that mention Jaufres (Gausfred) may date as early as 1150. Berenguier does not seem to have had much contact with his fellow troubadours. He may have met Pons d'Ortaffa late in life, and the latter may address him in one of his songs as Senher En Berenguier.

All of Berenguier's surviving works deal with the theme of courtly love.
One of his cansos was a model for a sirventes by his contemporary Raimbaut de Vaqueiras, who may have set it to the same tune, Berenguier's most "florid". The chief object of the love of his songs is Ermessen d'Avinyo, wife of Arnaut d'Avinyo. According to Berenguier's vida, Arnaut was a son of Maria de Peiralada, but this is probably a confusion with Maria domina de Petralata, the mother of Soremonda, the lover of Guillem de Cabestany.

Berenguier's well-preserved music is generally syllabic with a few melismatic phrase endings; conservative, generally staying within an octave; and motivically structured, having something in common with that of Bernart de Ventadorn.

//
https://ca.wikipedia.org/wiki/Berenguer_de_Palou_(trobador)

Berenguer de Palou (o Berenguer de Palol, o de Palazol) (segona meitat del s. XII) va ser un trobador català, del comtat del Rosselló. (que escribía en lengua occitana, plana romana)

Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la vida,[1] fou un cavaller de Palol -Palazol, tal com grafia la vida-, al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i xiii abunden els catalans que porten aquests noms. Sempre segons la vida, fou un cavaller pobre, però destre, instruït i bo amb les armes. Trobà bé cançons i cantava d'Ermessenda d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyó, fill de Maria de Peiralada.

Es conserven dotze composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de notacions musicals en el cançoner R; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans la música dels quals es conserva i un dels trobadors amb un percentatge alt de música conservada sobre el conjunt de l'obra.

Una de les seves cançons (S'ieu sabi'aver guiardo) descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Gausfred III de Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els mateixos cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat. La referència a Gausfred permet, a més, situar cronològicament el trobador, ja que Gausfred morí el 1164. Això el fa probablement el trobador català conegut més antic.

Algunes d'aquestes poesies s'atribueixen, segons en quin cançoner es conserven, a altres trobadors.

(47,1) Ab la fresca clardat (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,2) Aissi com hom que senher ochaizona (cançó)

(47,3) Aital dona cum ieu sai (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,4) Bona dona, cuy ricx pretz fai valer (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,5) De la gensor qu'om vey', al mieu semblan (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,6) Dona, la genser qu'om veya (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,7) Dona, si totz temps vivia (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,8) Mais ai de talan que no suelh (cançó)

(47,9) S'ieu anc per fol' entendensa (sirventès-cançó)

(47,10) S'ieu sabi' aver guiardo (cançó)

(47,11) Tant m'abelis joys et amors et chans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,12) Totz temoros e doptans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

//


Vegeu Riquer 1983 o 1995; o el text que apareix en la fotografia, en tinta vermella.

Una explicació sobre la numeració de la poesia trobadoresca d'acord amb el repertori de Pillet i Carstens es troba a l'article Alfred Pillet.
//

Adroher, MichelLes troubadours roussillonnais : XIIe-XIIIe siècles (en francès). Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2012. ISBN 978-2-908866-42-1 [Consulta: 15 octubre 2016].

Alfred Pillet / Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle: Niemeyer, 1933 [Berenguer de Palou és el número PC 47]

Costa, Ricardo da; Gaby, André; Hartmann, Ernesto; Ribeiro, Antonio Celso; Silva, Matheus Corassa da. "Um tributo à arte de ouvir. O amor cortês nas cançons de Berenguer de Palou (c. 1160-1209)". In: eHumanista/IVITRA 15 (2019), p. 396-455. ISSN 1540-5877

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 122

Margherita Beretta SpampinatoBerenguer de Palol, edizione critica, Modena, Mucchi, 1978 [és l'edició que es pot consultar en línia a Rialto

Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 1, pàg. 300-310 [Comentari i edició i traducció a l'espanyol de la vida i dues composicions]

Martí de Riquer / Antoni ComasHistòria de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1964 (5a ed. 1993), vol. 1, p. 67-71

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 286-287 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners I i K].

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_i_trobairitz

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_amb_m%C3%BAsica_conservada

//

Berenguer de Palou, obispo

viernes, 6 de octubre de 2023

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany. Trovador catalán.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Guillaume de Cabestaing.


I.

Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen,

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer,

Parti mon cor tot d' autre pessamen,

E foron ferm en vos tug mey voler:
Qu' aissi m pauzetz, domna, el cor l' enveia
Ab un dous ris et ab un simpl' esguar,
Que tot quant es mi fezes oblidar.


La gran beutatz, e 'l solas avinen,
E 'l cortes dig e l' amoros parer
Que m saubetz far m' embleron si mon sen
Qu' anc pueis, domna, en mi no 'l puec aver:
A vos l' autrey cui mos fis cors merceia,
Per enantir vostre pretz et honrar,
Tan finamen c' om miels non pot amar.


E car vos am, domna, tan finamen
Que d' autr' amar no m don amors poder;
Mas aissi ai qu' ab autra cortey gen
Don cug de me la gran dolor mover:
Mas quan cossir de vos cui pretz sopleya,
Tot' autr' amor oblit e dezampar,
Ab vos remanc, e us tenc el cor plus car.

E membre vos, si us plai, del bon coven

Que mi fezetz al departir saber,
Don aic mon cor, domna, guay e jauzen:

Per bon respieit en que m mandetz tener,

Mout ai gran joy, si aitals mals me greya,

Qu' el ben aurai quan vos plaira encar,

Belha domna, qu' ieu suy en l' esperar.


E ges maltrait no mi fan espaven,
Sol que ieu pens en ma vida aver
De vos, domna, pauc o gran jauzimen:
Tug li maltrag mi son joy e plazer
Tot per aisso, quar sai qu' amors m' autreya;
Que fis amans deu gran tort perdonar,
E gen sufrir maltrait per guazanhar.


Ai! quan sera l' ora, domna, qu' ieu veya
Que per merce me vulhatz tant honrar,
Que sol amic me denhetz apelhar. (o denbets)


II.


Ancmais no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor
Solatz, ni per joi chan,
Ni m plores per dousor.
Be m ten en son coman
Amors, qu' en mi comensa
Mans dolz plazers, e cre
C' ad ops de leis me fe
Deus, e per sa valensa.


Que m vau soven claman
De so don faz lauzor,
E vau leis merceian
Don degra far clamor;
Be non faz per engan.
Mas cel cui amors gensa
Deu soffrir mainta re,
Car en mans luocs s' ave
Q' el mal taing q' el bes vensa.


No s deu plaigner d' afan,
Ni dire sa dolor,
Ni conoisser son dan,
Ni de be far lauzor
Amics, que va camjan
Soven sa captenensa.
Mains ne parlon dese,
E non sabon de que
Mov jois ni malsabensa.


Si m destregnetz pensan,
Que maintas vez quant or
Vos cug esser denan;
Que la fresca color,
E 'l gen cors benestan
Teng en tal sovinensa,
De re als no m sove;
D' aquest dous pes me ve
Franqueza e benvolensa.

III.

Ar vey qu' em vengut als jorns loncs
Que flors s' arenga sus els troncx,
Et aug d' auzelhs chans e refrims
Pels playssatz qu' a tengutz enbroncs
Lo fregz, mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels prims,
S' alegra quascus a son for.

Per qu' eu m' esjauzisc e m demor
D' un joy d' amor que m ven al cor,
Don m' es dous deziriers taizitz;
Que plus que serps de sicomor
M' en deslong per un fals fraiditz;
E m n' es totz autres joys oblitz
Per l' amor don paucs bes aiust.

Anc pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust,
Tan belha non aspiret Crist,
Cors gent format e car e just,
Blanc e lis plus q' us almatist;
Tant es belha, per qu' ieu 'n sui trist,

Quar de me no 'lh pren mais de sonh.

E jamais non serai tan lonh,
Que l' amors, que m' aflama e m ponh,
Si parta de lieys ni s' esquis:
Mas a las vetz quan si dejonh
Que s' espan defors e dedis,
Adoncx sui claus, cubertz e sis
D' amor, plus que de flor ysops.

Et am tan qu' ab menhs n' a mortz trops,
E crey qu' el jorns mi sia props,
Qu' amors m' es cara et ie 'l sui vils,
E ges aissi no m fora ops:
Qu' el fuecs que m' art es tals que Nils
No 'l tudaria, plus q' us fils
Delguatz sostendria una tor.

Mas ieu las! que suefri l' ardor
E la pena que m ven d' amor
Ab grans afans et ab destricx,
E m n' espalezis ma color;
Pero eu serai veill anticx,
E tot blancs aissi com es nicx,
Anz que de ma dona m clames.

Quar domna fai valer ades
Los desvalens e 'ls fels engres;
Que tals es pros et agradius
Que si ja domna non ames,
Vas tot lo mon fora esquius:
Qu' ieu 'n sui als pros plus humilius,
E plus orgulhos als savais.

Joglar, vai, e prec te no t tricx,
E chanta 'l vers a mos amicx,
Et a 'N Raimon, car en val mais.


Que mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben mana don mi pais.

IV.

Aissi cum selh que laissa 'l fuelh

E pren de las flors la gensor,
Ai eu chauzit en un aut bruelh
Sobre totas la belhazor:
Qu' elh eis dieus, senes falhida,
La fetz de sa eissa beutat,
E mandet qu' ab humilitat
Fos sa grans valors grazida.

Ab dous esguart siei cortes huelh
M' an fait guai e fin amador,
Et anc l' amors, per qu' ieu me muelh
Ab l' aigua del cor ma color,
No fon per mi espandida.
Mas era m fai chantar de grat
De tal on an mayns cundeyat,
Q' us no la tenc devestida.
Non dic fenchas ni laus cum suelh,
Mas ver on me son mil auctor,
Q' usquecx dezira so qu' ieu vuelh,
Qu' als plus guays es lansa d' amor
Que fer al cor ses guandida,
Ab plazer plazen d' amistat:
Mas ieu qu' ai 'l colp assaborat,
Cum plus dorm mielhs me ressida.

Chauzimen fara, si m' acuelh,
E merce, contra sa ricor;
Qu' ieu li mostr' el mal de que m duelh,

E que m' aleuge ma dolor
Qu' es dins mon cor espandida.
Amor e Cossirier m' a dat,
Que del mielhs m' a enamorat
Qu' es del Pueg tro en Lerida.

Sos rics pretz es en l' aut capduelh
De mi dons, et es la gensor
Qu' el mon se viesta ni s despuelh:
Gen la saup far nostre senhor;
Qu' aissi es pels pros chauzida
Lai on mostra sa gran beutat,
E son fin pretz tant esmerat,
Qu' a las pros n' estai guarnida.

Tant es genta e de belh escuelh,

Qu' enveia m tol d' autra s' amor;

Qu' ab ensenhamen, ses jangluelh,

L' es dada beutat ab valor,
Cortezia non oblida;
Q' us de corteza voluntat
La fai, ses ginh d' enemistat,
Guardar, o autra es brugida.

V.

Lo dous cossire
Que m don amors soven,
Domna, m fai dire
De vos mainh vers plazen:
Pessan remire
Vostre cors covinen
Qu' am e dezire
Mais qu' ieu no fas parven;
E sitot me desley,
Ges per so no us abney,
Qu' ades vas vos sopley
Ab franca benvolensa.
Domna, cui beutatz gensa,
Mainthas vetz oblit mey
Que laus vos, e mercey.
Tos temps m' azire
Amors que us mi defen,
S' ieu ja 'l cor vire
Ves autra, ni m desmen
Tolt m' avetz rire
E donat pessamen;
Pus greu martire
De mi nulhs hom no sen,
Quar vos qu' ieu plus envey
D' autra qu' el mon estey,
Desampar e mescrey,
E dezam en parvensa:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fey
Penre, neis quan no us vey.

Totz jorns comensa
L' amors, tan m' abelhis
La captenensa
De vos cui suy aclis:
Be m par que m vensa

Vostr' amors, qu' ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames, e us servis;
Qu' aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz,
Qu' autra joy no m' adutz:
Q' una non porta benda
Qu' ieu 'n prezes per esmenda
Jazer, ni 'n fos sos drutz,
Per las vostras salutz.

En sovinensa
Tenc la cara, e 'l dolz ris,
Vostra valensa,
E 'l belh cors blanc e lis;
S' ieu per crezensa
Estes vas dieu tan fis,
Vius ses falhensa
Intrera en paradis.
Qu' ab vos sui remazutz
Francs, ses autres aiutz,
Ab vos qu' ieu n' ai perdutz
Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda!
Qu' a mi platz mais qu' atenda,
Ses totz covens saubutz,
Vos don m' es gaugz vengutz.

Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors,
Merces dissenda
Domn' en vos et amors,
Que joy mi renda,
E m luenh sospirs e plors:
No us o defenda
Paratges ni ricors;
Qu' oblidatz m' es totz bes,
S' ab vos no m val merces.
Ai! belha doussa res,
Molt feyratz gran franqueza,
S' al prim que us aic enqueza
M' amessetz, o non ges;
Qu' eras no sai cum s' es.
Non truep contenda
Contra vostras valors;
Merces vos prenda
De mi, que us si' honors:
Ja no m' entenda
Dieus, entr' els preyadors,
S' ieu vuelh la renda
Dels quatre reys maiors,
Per qu' ab vos no m valgues
Merces e bona fes;
Quar partir no m puesc ges
De vos en cui s' es meza
M' amors, e si fos preza
En baizan, ni us plagues,
Ja no volgra m solves.

Doncx, cum seria
Qu' ieu merce no i trobes
Ab vos, amia,
La genser qu' anc nasques;
Qu' ieu nueg e dia,
De genolhs e de pes,
Sancta Maria
Prec vostr' amor mi des;
Qu' ieu fui noyritz enfans
Per far vostres comans:
E ja dieus no m' enans,
S' ieu ja m' en vuelh estraire.
Franca res de bon aire,
Suffretz qu' ie us bais los guans,
Que de l' als sui doptans.

Anc res qu' a vos plagues,
Bona domna corteza,
No m' estet tan defeza
Qu' enans no la fezes
Que d' als me sovengues.

En Raimon, la belheza
E 'l pretz qu' en mi dons es
Me ten gai e cortes.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Cabestany

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany, en provenzal Guilhem de Cabestany (* finales del siglo xii- † 1212) fue un trovador catalán (que usaba la lengua provenzal, occitanoplana lengua romana, los catalanes no tuvieron otra), de la Edad Media cuya existencia está discutida.

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/index.htm

Leyenda de Guillem de Cabestany según los Cancioneros:

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña y con Narbona. Fue un hombre de agradable figura, y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, feroz y orgulloso. Y Guillem de Cabestany quería la señora por amor, y sobre ella cantaba y componía sus canciones. Y la dama, que era joven, gentil, alegre y bella, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre airado y celoso, investigó el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar la esposa. Y un día, Ramon de Castell Rosselló encontró a Guillem de Cabestany que paseaba con poca compañía, y lo mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y le cortó la cabeza; e hizo traer el corazón a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón con pimienta, y lo dio de comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramón de Castell Rosselló le dijo: "Sabéis qué es esto que habéis comido?" Y ella dijo: "No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa." Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany aquello que había comido; y, para que lo creyera, hizo traer la cabeza ante ella. Y cuando la mujer vio y sintió esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: "Señor, me habéis dado tan buena carne que nunca jamás comeré de otra." Y cuando él escuchó esto, corrió con su espada y quiso golpearla en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se tiró, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la nueva de que Guillem de Cabestany y la mujer habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado el corazón de Guillem como comida a la mujer. Fue mucha la tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y vino a Perpiñán, al Rossellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara delante de él; lo hizo prender y le arrebató todos sus castillos y los hizo destruir, y tomó de él todo aquello que tenía, y lo mandó a prisión. Y después mandó recoger los restos de Guillem de Cabestany y de la dama, y los hizo traer a Perpiñán y poner en un monumento ante la puerta de la iglesia; y ordenó dibujar sobre el monumento cómo habían muerto; y ordenó que por todo el condado del Rossellón, todos los caballeros y las damas celebraran el aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

Datos Reales:

Que esta vida es falsa lo prueba el hecho de que, según consta en documentos de la época, Saurimonda, viuda de Ramón de Castell-Rosselló se volvió a casar el 1210 y que Guillem de Cabestany aparece en Navas de Tolosa el 1212 (con Pedro II de Aragón). Además, el rey Alfonso II de Aragón, que se menciona en las versiones más largas de la vida, había muerto un año antes del casamiento de Saurimonda con Ramón de Castell-Rosselló (1197).

domingo, 20 de noviembre de 2022

Cataloniam, Cataluña, 844, 806, Ludovico Pío

GODMARO o GONDEMARO

desde antes de 841 hasta después de 850.

La primera memoria que queda de este Obispo es del año 841, es a saber, IIII. nonas septembris anno II. post obitum Dmni. Ludovici Imperatoris, día en que uno llamado Domingo, a consecuencia de la sentencia judicial dada en presencia del Vizconde Wifredo, reconoció a Gondebe, agente y abogado de nuestro Obispo, que las tierras que poseía en Terradellas eran de la jurisdicción episcopal. A esta escritura copiada (a: Ap. núm. II.) del Cartoral del Vicariato, llamado de Carlo Magno, pág. 89, sigue otra del año 842, y es la sentencia que poco antes decía dada sobre los derechos de teloneo y pascuario, los cuales parece que le disputaba en los condados de Empurias y Peralada el Conde Adalarico por medio de su agente (mandatario) Ansulfo. Los testigos hicieron sus declaraciones juradas (que llamaban conditiones sacramentorum) en la iglesia de San Martín, dentro de la ciudad de Empurias, asegurando que el Obispo Wimer, antecesor de Godmaro, fue puesto en posesión de dichos derechos en los Condados de Gerona y Besalú por el Conde Bernardo, y en los de Empurias y Peralada por el Conde Suniario, y que hasta su muerte percibió aquellos frutos. Esto es lo que contiene la escritura que va adjunta (a: Ap. núm. III), copiada del Libro verde de esta Catedral, fol. 53, cuya fecha dice así: latae conditiones sub die duodecimo kal. septembris in anno tertio postquam obiit Lodovicus Imperator. El modo de contar en ambas escrituras por la muerte de Ludovico Pío nació de la discordia que siguió entre Carlos Calvo y su hermano el Emperador Lotario; porque hasta el 843 en que se terminó, hubo territorios en nuestra Marca en que no se reconoció por Rey a dicho Carlos. Habiendo pues muerto Ludovico a 20 de junio de 840, la fecha de nuestra escritura de 21 de agosto, año tercero después de su muerte, pertenece al 842. Hállase en la Marc. Hisp. (ap. núm. XVI) la sentencia de los jueces a favor de Gondemaro, conforme a la declaración que acabo de decir de los testigos, que es lo único que comprende la escritura que yo envío.

Y con ser así que ambas tienen la fecha de la misma manera, se halla reducida allí al año 843, en el cual dice Baluzio (Ib. lib. IV), que se verificó sin dar razón del por qué alteraba una cuenta tan clara.
Alguna diversidad se halla entre ambos instrumentos: tal es que en el mío Ansulfo suena agente del Conde Adalarico, y en el de Marca él mismo lo parece ser del Obispo Godmaro, su competidor.
Con todo eso el mío añade varias circunstancias de este hecho, que no declara el de Marca; propone los nombres de los testigos y el altar sobre el cual juraron, y el nombre de Bernardus Comes (de Gerona y Besalú), donde Marca leyó Benedictum quondam. Por lo demás en la sustancia son coherentes, y ambos ponen existente a Godmaro en 842. Otra memoria suya hay del año 844, en el que a 11 de junio el Rey Carlos el Calvo, estando en el monasterio de San Saturnino, en el sitio de Tolosa, expidió un diploma de confirmación de todos los bienes de esta iglesia a instancias de su Obispo Gondemaro. Publicó ya este documento Baluzio en el apéndice ad Capitul. Reg. Franc., n. LXIV. También existe en el libro quinto de este capítulo, fol. 179; mas no lo he copiado, ya por no añadir cosa interesante en los documentos de esta clase, ya por el error que en él hay de poner por antecesor de nuestro Gondemaro a otro Gondemaro, en lugar de Wimer. Todavía está por publicar, que yo sepa, la memoria más curiosa e importante de nuestro Obispo; y es la sentencia que junto con Enrique, Conde Pictaviense, Gacfero, Conde Burdegalense, Servo Dei, juez y Pedro, Arcediano de San Esteban de Tolosa, dio de 
orden del Rey Carlos el Calvo en el pleito del monasterio de San Quirico de Colera contra el Conde Alarico sobre la posesión del Castro Tolon (Peralada). Dará razón de este cuento la copia adjunta (a: Ap. núm. IV.), no quedando yo fiador de la autenticidad de la escritura, la cual merece sin embargo alguna consideración por hallarse copiada en un libro de feudos en la curia episcopal, escrito en el siglo XIII, en cuyo tiempo, como allí se nota, presentó el original el Abad de dicho monasterio Fr. Br.

Contiene esta escritura algunas cosas que notaré aquí:
1.° Que aquel monasterio fue edificado en tiempo y de orden de Carlo Magno.
2.° Que el nombre de Castro Tolon fue puesto por los paganos como significando tierra muerta, al cual sucedió el de Petralata (Petra : Pera + lata : lada).
3.° Que los monjes construyeron entre otras iglesias la de Santa Maria in Reccesvindo (Recesvindo, Recesvinto), nombre de un monte que pudo intitularse del Rey Godo, y que corrompido en Rechesindo, fue sin duda raíz del de Requesens que hoy tiene:
4.° Que el citado Conde Alarico era hijo del Conde que Ludovico Pío estableció cuando conquistó a Barcelona:

(https://www.cervantesvirtual.com/obra/la-conquista-de-barcelona-por-ludovico-pio-y-creacion-de-su-primer-conde-bara--en-tres-actos--por-haberse-representado-en-el-teatro-de-la-m-i-ciudad-de-barcelona-en-el-ano-1777/)

5.° Que el tal Conde primero fue instituido super totam 
Cataloniam:

6.° Que esta es la primera vez en que se cree nombrado Cataluña. Vuelvo a repetir que no salgo fiador de la autenticidad de esta escritura, mayormente viendo firmar a todos los testigos con apellidos de familia, cosa que es mucho más reciente que el diploma, cuya fecha es de 25 de mayo, año IV del Rey Carlos, y de Cristo 844, sin poderse equivocar con los reinados de otros Carlos, pues los testigos dicen que vieron y conocieron a Ludovico Píoconquistador de Barcelona.

Por lo que hace a la antigüedad de la palabra Catalonia, no quiero dejar de poner aquí, pues se ofreció la ocasión, una memoria anterior que vi en Perpiñan entre las copias que el sabio M. Fossa tenía preparadas para la historia completa del Rosellón. Entre ellas del Cartoral de la abadía de la Grassa, cerca de Carcasona, copió una donación de Carlo Magno a dicho monasterio data nona aprilis anno sexto Christo propitiante imperii nostri, et trigessimo nono regni in Francia, atque XXXII. in Italia, indictione XIII. actum apud Narbonam in Dei nomine, etc., que corresponde al año 806. Dice pues el Rey:
Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in 
comitatu Cathaloniae (condado de CataluñaChastelongne) in pago Rossillionensi (Rosselló, Rosellón) S. Stephani de monasterio nuncupati, S. Felicis de Pedillano... S. Vincentii de Stagello cum terminis, etc. Basta haber advertido esto para los curiosos.

IV.

Judicatum pro monasterio S. Quirici de Colera sub Gondemaro Episcopo Gerundensi: anno DCCCXLIV. (Vid. pág. 17.)

Ex. libr. XXIV. feudorum curiae episcopalis Gerund. ubi additur eam cartam produxisse (en el original con una s) Fr. Br. Abbatem S. Quirici de Colera pro se et suo monasterio. Porro translatum est sec. XIII. exaratum.

Mota fuit quaestio in praesentia domini gloriossimi Caruli Regis in civitate prope Tolosam in monasterio Sancti Saturnini inter domino Alaricho Comite ex una parte et Giemundo monacho et suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae sito in territorio Tolonense ex altera parte et dati Judices a dicto Carolo Rege, scilicet Guondemaro Gerundensi Episcopo, Eienrico Comite Pictavensi et Gaefero Burdalensi Comite e, Servo Dei Judex, et Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae ut audiamus, judicemus ac diffiniamus hanc causam. Venit in nostra praesentia ubi dictus Giemundus monachus, et petivit dicto Alarico Comite pro suo monasterio Sancti Cirici et Sanct Andreae dicens: quod libentius avunculus meus una cum genitore meo nomine Assinario per preceptum dompni gloriossisimi Caroli Imperatoris prendiderunt primi homines Castro Tolon et fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari, el ibi plantaverunt et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villam, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt quae antea a Paganis Tolon sive terra mortua vocaverunt. Et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari villas, vilarunculos, mansos, mansatas poblaverunt, et ecclesias fecerunt, et parrochias constituerunt, habuerunt et tenuerunt et judicaverunt totum hoc predictum secundum ipsorum voluntatem per XL. annos et amplius, et ad mortem illorum totum hoc predictum dimiserunt liberi ac solidi dicto monasterio, vel ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum erimus ibi domini possessores post mortem illorum per X annos et amplius sic venit dictus Alarius Comes (Alaricho, Alarico) et depotestavit nos injuste, et contra lege et multas malas exacciones extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus dictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite quid respondit ad ea quae sibi aponunt. Ille dictus Comes ita respondit: Iste Castro Tolon cum fines et adjacentias earum, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari quod iste Giemundus monachus mihi requirit pro suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae infra meo comitatu est, et debeo habere et possidere et judicari quasi res proprias de meo comitatu, et non credo ullo modo quod a divae memoriae Carolo imperatore donacio fuisset facta jam dicto Libencio Abba vel ad suo fratre nomine Assenario monacho, sive a dicto monasterio et nunc potui credere quod omnia predicta essent aprisiones de illis dictis, nec illis essent populatores de omnibus predictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Giemundo monacho si haberet firmas scripturas et bene corroboratas, vel testes boni testimonii ut ea quae dicis in veritate mittere possis, et si facere nequivis de jure, vox tua extincta sit de hac re, et ea amplius non resolves. Qui statim dictus Giemundus monachus protulit nobis testes veraces IIII presbiteri, et IIII milites, et VI paienses. Nos Judices statuimus eos testes jurare super altare consecrato in honore Sanctae Mariae Virginis in ecclesia Sancti Saturnini, et super reliquias dicti Sancti Saturnini, et super quator Evangelia, et ita haec fecerunt. Et post sacramentos nos dicti Judices singuli ac discussi sicut lex docet, exquisivimus ab illis rei veritatem, et omnes dicti testes concorditer quasi una voce protestabant hunc testimonium ita: nos vidimus et audivimus et presentes fuimus quando domno gloriossisimo Carolo Imperatore dedit de fischo suo Libentio Abbate, et ad suo germano Assenario monacho Castro Tolon cum fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum tali pacto, ut in ipsas valles Leocarcari plantent et edifficent monasterium Sancti Cirici et Sancti Andreae. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando Libentius Abba una cum Assenario monacho prendiderunt primi homines post mortem Galaffre et Biuxan filio eius et aliorum Sarracenorum dicto Castro Tolon cum fines et adjacentias et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum, et ibi in dictas valles plantaverunt, et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villa, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt, qui antea a Paganis Tolon, sive terra mortua voceaverunt (vocaverunt), et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari mansos, mansatas, villas, vilarunculos poblaverunt et fecerunt ecclesias scilicet in Novis Sanctae Eulaliae et in Daltiano Sancti Romani, et in Moleto Sancti Cipriani, et in Maseracho Sancti Martini, et juxta rivo Agneti Sancti Clementi, et in Cantalupis (Cantallops) Sancti Stephani et in Rechisindo (Requesens) Sanctae Mariae, et in Baneigis Sancti Martinis, et juxta rivulo Urline Sancti Genesii, et in Rabedoso Sancti Juliani, et in Spodilia Sancti Jacobi, et in Turnebule Sanctae Mariae et parrochias constituerunt in dictas ecclesias et postea fecerunt cellulas sanctorum in dictas parrochias habuerunt ac judicaverunt omnia predicta secundum illorum voluntatem. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno gloriossisimi Ludovicho filio dompno Carolo Imperatore venit ad expugnandos omnes Sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea, et ibi dimisit genitori de isto dicto Alaricho Comite domino super totam Cataloniam. Et vidimus et audivimus et presentes eramus quando dictus Ludovichus mandavit atque precipiendo dixit dicto Comite quod non tangat neque capiat vel judicet nullam rem de rebus vel honoribus dicti monasterii Sancti Cirici et Sancti Andreae quia de fischo patri mei est hereditatus, sed manuteneas ac deffendas quasi res proprias de fischo genitori meo habuerunt et possederunt ac judicaverunt in bona pace totum hoc predictum heremum et condirectum pratis, pascuis silvis, garricis, aquis aquarumve molendinis et molinaris, piscatories, ruppes, petras, fontes, plano monte, vie ductibus, vel reductibus omnia et in omnibus quicquid visum est habere infra fines et terminis de omnibus predictis locis per XL annos et amplius, et postea totum hoc predictum liberi dimiserunt predicto monasterio, et ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum essent domini possesores post mortem illorum per X annos et amplius nos videntibus sic venit dictus Alaricus Comes et depotestavit illos injuste et contra lege, et multas exactiones judicando sive rapiendo injuste extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus predictis locis et hodie plus... tur omnibus predictas parrochias cum fines et adjacentias et terminis eorum a isto Giemundo monacho, et ad suo monasterio sive ad illis qui ibi vitam monasticam vivent ad expletandum et regendum ac judicandum quam a nullo alio homine viventi. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite si voluit nec potuit nulla bona ratione ponere contra istos testes, ut ea quae testantur invalidum sit. Et Comes Alaricus ita respondit: Nollo ponere ulla ratione contra illos testes. Et nos supradicti Judices pariter ac diligenter exquisivimus hanc causam rey veritatem. Auditis rationibus, allegationibus, renunciatione exinde facta, donavimus hanc diffinitivam sententiam; ita ut dictus Comes Alaricus pleniter reddat dicto monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et ad suorum monachorum tam presentium quam futurorum dicto Castro Tolon cum fines et terminis adjacentias suas et tota terra illa et predictas parrochias cum fines et terminis adjacentiis eorum habeant heremum et condirectum quantum visum est infra fines et terminis adjacentiis de omnibus predictis locis, et possideant, regant et judicent et per alodium teneant in perpetuum de fischo Imperatoris sive Regis totum hoc predictum sine omni retentu et servicio et judicio ac justitia quod ibi in omnibus praedictis locis dictus Comes, necne alii non habeant vel capiant pro ulla ratione. Item pleniter reddat in triplo omnia mobilia quae habuit receptas pro vi sive gratis, vel aliqua alia ratione in omnibus predictis locis sicut eas certas sive veras poterint hostendere in presentia dicto Gondemaro Episcopo quando fuerit presens in dicto monasterio. Data fuit haec sententia in civitate Tolosa in dicto monasterio Sancti Saturnini VIII. kalendas junii anno IV. regnante dompno Carolo Rege. = Gondemarii Gerundensis Episcopi. + = Sig+num Eyenrici Pictavensi Comiti. = Sig+num Gauferi Burdolensi Comiti. + Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae. = Pe+tro Judex ordinarius in curia Regis. Nos Judices mandato Carolo Rege hanc sententiam donamus et corroboramus. = Sig+num Gaucperti de Castronovo. = Sig+num A. de Barbaveteri. = Sig+num Gaucerandi de Avalrino. = Sig+num Eymerici Castellanus de Castro Tolon quem modo vocant Peralada. = Sig+num Samarelli presbiteri. = Sig+num Ugo presbiteri. = Sig+num Falcuchii presbiteri. = Sig+num Salomoni presbiteri. Sig+num Rodulfi. = Sig+num Novelli. = Sig+num Eriberti.= Sig+num Sancii. = Sig+num Clementi. = Sig+num Roberti. Nos testes producti in hac causa confirmamus sententia data.= Sig+num Giberti Domino Terragonae. = Sig+num Eymerici domino Narbonae. = Sig+num Bocardi de Portaclusa. = Sig+num Esquivi de Caput stagni.= Sig+num Umberti de Accuta. = Sig+num Fulchi de Sancto Martino testes rei huius. = Iterius presbiter et publicus scriptor in civitate Tolosa in Burgo Sancti Saturnini rogatus a predictis Judicis scripsit die et anno prae+fixo. = Gondemarii Gerundensis Episcopi praescripta sententia sigillari + feci. Servo Dei Judex ordinarius Carolo Regi + similiter feci.

martes, 23 de agosto de 2022

Plant Santa María, metro vernaculo scriptus ante sec. XIII.

XXV

Planctus Sanctae Mariae virginis metro vernaculo scriptus ante sec. XIII. 

(V. pág.  148) 

Ex cod. epist. eccl. Agerens. MS. sec. XIII. 


Augats, Seyos, qui credets Deu lo payre, 

Augats, sius plau, de Ihu lo salvayre, 

Per nos pres mort, et no lo preset gayre. 

Sus en la creu on lo preyget lo layre,

E lach merce axi com o det fayre. 

Oy bels fyls cars,

Molt mes lo iorn doloros e amars

Auyts, barons, qui passats per la via, 

Si es dolor tan gran com es la mia 

Del meu car fyl que Deus donat mavia, 

Quel vey morir a mort tan descausida. 

Mort, com nom prens? Volentera moria. 

Oy bels fyls cars, 

Molt &c. 

… m'apelavon Maria;

Or me scamiats mos noms, lasa, esmarida 

Que mariment nauray, ay mays cascun dia 

Del meu fyl car mon conort que navia. 

Jueus lan pres sens tort que nols tenia: 

La un lo bat, e laltre vey quel lia. 

Oy bels fyls cars &c.

Tots temps jiray dolenta e smarida, 

Car aquel gaugs que en aver solia, 

Or mes tornats en dolor e en ira 

Regardant fyl quel cors meu partoria.

Oy bels &c. 

Aras dublen les dolos a Maria, 

E diu ploran que sofrir nou poria

Quel gladi... que Simeon deia

Que de dolor lo cor meu partiria, 

Car be no say quem día.

Oy bels &c. 

Molt me pesa lo greu mal quel vey trayre. 

Ay! ques fara lavia la sa mayre. 

Tu vas morir, que es mon fyl e mon paire, 

De tot lo mon es apellat salvayre.

Oy bels &c. 

Cascunes pens si sol un fyl avia, 

Si auria dol si penyar lo veya. 

Doncs io lasa quel fyl de Deu noyria,

Ben dey plorar, uy mays la... el dia. 

Oy bels &c. 

Mayre, dix Deus, nous doneç maraveyla, 

Si eu vuyl morir ni sofrir tant gran pena; 

Quel mal queu hay, a vos gran gaug amena, 

De paradis sotç dona e regina

Oy bels &c. 

Cant au Ihesus las dolos de sa mayre, 

Clamet Johuan axi com o pot fayre: 

Cosin Johuan, a vos coman ma mayre

Quel siats fyl, e ela a vos mayre, 

Om paradis abduy ayats repayre. 

Oy bels fyls cars, 

Molt mes lo iorn doloros et amars. 


(N. E. Se afegix la obra de Ramón Lull, plant de nostra dona Santa María, del llibre de Gerónimo Rossellóobras rimadas de Ramón Lull... )


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María 

A veser (1) son Deu fill que haút havía, 

Per lo Sant Esperit sens d' home paría, 

E car son Deu fill e home sabía 

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia 

No es quil pogués dir; mas gens no sabía 

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia, 

Car Judas Schariot concebut havía 

En trahir Jesu-Christ qui morir volía 

Per nosaltres a salvar, e per donar vía 

Com mays l' hom servescha e que cascun sia 

Seu per compra de mort, car per nos moría. 


II. 


- Judas Schariot! tú has mon fill venút, 

Lo qual mays val que tot quant n' has haút; 

Donat has per argent lo senyor de virtud; 

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut; 

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut: 

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut. 

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut 

Qui en home e Deu, e rey es de salut? 

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut! 

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut 

Ab ira e dolor aytant com has pogut, 

Perqu' en serás en infern combatut e vençut. 


III.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció 

Que han fayt a mon fill li fals jueu falló, 

Qui en mí ses fayt home per lur salvació, 

E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2). 

Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó. 

Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3). 

Avets trahit mon fill que del linatge fó 

De Davit e Moyses segon profeció? 

D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só 

Tan fort, que tota' m sent en consumació, 

E tot quant ha en mí tot está en passió; 

D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?


IV.


Judas! fals enemich de tot defalliment! 

¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent 

Basist mon Deu fill e amich de compliment, 

Qui ha boca olent ab tan bell parlament 

Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment, 

Ans en diu veritat tan virtuosament, 

Que null hom viciós ne qul' n sia mintent 

No la deuria baysar per negun trayment? 

E tú fals, ergullos, has donat baysament 

A mon fill qui es Deu e home exament, 

Lo qual soven baysaba tan amorosament! 

Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?


V. 


Judas! tú has donat un bays per senyal fal 

Per portar a mort lo meu fill que tant val, 

E qui encresía de persona leal, 

Enemich de virtud e en tot ple de mal, 

Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal 

Que tostemps n' estarás en lo foch infernal: 

Trista hanc mays no fó segons dret natural 

Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal 

Mostrar veritat de nulla re corporal, 

E aysó mateix es de causa spiritual; 

E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal 

Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.


VI.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres; 

Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes 

Ne eu que som fembra no y poria fer res. 

¿Há negú entre vos qu' ajudar y pogues? 

Anava la puella pres son fill e espes

Demandava ajuda e tirava ses manes, 

Sos cabells e sa cara rompía, e no es 

Qui li donás ajuda, com si res no valgués 

Ella ne son Deu fill, perque pietat es 

Ausir lo desconort en lo qual ella s'mes: 

E com foren ves ella, vilá e descortes 

Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -


VII. 


Estava la regina molt fortment irada 

Com per los seus si era desamparada, 

Car sino Sant Johan per tots fó lexada; 

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada 

La nostra companya qui m' ha deshonrada, 

Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada? 

Maynada del demoni, e qui m' ha donada 

Tanta de pressura, e tanta de bocada 

Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5) 

Lassa! e ja era per los meus aviada: 

E si que hanc no fui en vers ells errada, 

¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?


VIII. 


Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor, 

La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major 

De mon fill glorios qui es son creador? 

E tú, Pere, qui eres un pobre pescador, 

¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor 

E qui tú ha elet esser procurador 

De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor? 

- Pere, dix la regina e dona de valor, 

Tant fort mi has treballada per la pauca amor 

Que aguist a mon fill per pauca de temor 

De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,

…........


IX.


Estava lo meu fill entre' els jueus cluchat; 

Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat? 

Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. - 

Estava lo meu fill pacient e sanat 

Per donarnos eximpli de gran humilitat 

E de gran paciencia; perque fá gran pecat 

Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat 

E qui no fá ço que pòt com él sia honrat. 

Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat 

Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat, 

E que per nosaltres es tan fort avilat. 

¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?


X.


Pres es estat mon fill e per villania; 

En la sua cara cascun li escopía; 

Cara de Deu e home e on tot bé havia 

En que veig escopir si ella podía 

En ella escopir negú no y jaquía 

E tant estava gran la inmundicia 

Qu' en ella pausaven, que com la vesía 

D' ella no‘m venia lo gaug que solía; 

E car a ella, lassa, venir no podia 

E que la denejás un pauch no moria. 

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia! 

E com gran gaug hauria si tocar vos podia! 


XI.


Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir 

Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir 

E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir. 

¡Ah cara a qui tany honrament e servir 

E que hom vos deman perdó de son fallir, 

Que en axí vos veig colpejar e 'scarnir 

Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir 

Que no plor e no faça mant amargós sospir? 

Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir 

Tan spés feriment, ni eu com puch vivir 

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir, 

Ni los malvats jueus no ugar de ferir?


XII. 


Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats 

Entre los mals jueus e homens armats 

Qui l' escarnexen com si hagués peccats! 

Ah jueus plens de mal e no escarniscats! 

Aquel per qui serets jutjats e flastomats 

Lo dia del judici per ço col deshonrats 

Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats, 

En lo foch infernal, on tots temps estiats, 

Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!

Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats, 

E ab vostre veser a ma pena ajudats, 

Car en vos scarnir es mon cor treballats.


XIII.


Despullat es mon fill e tot quant ha li par, 

Cell qui es ver Senyor de terra e de mar, 

No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar. 

Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar, 

E per los fals jueus tant fort vituperar, 

Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar; 

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar: 

Cells com a enemichs no'm volen escoltar. 

Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar, 

De vostra ignocencia nos vullats adossar: 

Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6), 

Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -


XIV. 


Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat, 

Fill qui está Senyor de tot quant es creat; 

Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat; 

En aysi com anyell que hom ha degollat, 

Qui en res no 's defen e 's mon fill sanujat 

Per pendre e ligar a la lur volentat, 

Los braços tant forts ab un filet delgat: (7) 

Mas açó éll sofería per sa humilitat 

La divina natura qui tant l' ha exalçat, 

Que tot quant ha creat a éll ho ha donat 

E ab éll ajustada es hom e deytat. -


XV. 


Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat 

E per dos forts ribaúts fortment era açotat, 

Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát. 

Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat? 

Ah jueus traidors! e com es gran crueltat 

En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -

Cridava la regina en alts crits a Pilat, 

Que falsament havia son fill a mort jutjat: 

Car en null falliment no l'havia trobat. 

- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat! 

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat 

Está en gran dolor e per vos treballat!


XVI.


De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment 

Per ço que lo meu fill en éll sofris turment, 

Fayta' n fó la crotz on pren reperament 

Trastot l' humá genre (8), e per avilament 

Sobr' el coll de mon fill lo posaren vilment, 

Com si éll fos bastax li feren manament 

Que éll portás la crotz qui pesa malament, 

E per lo greu pes e per lo greu bastiment 

Del seu cors glorios de tot mal ignocent. 

E eu, lassa, qu'havia fort gran pesament 

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!


XVII.


Com mon fill fó al loch on fó crucificat, 

E en subines ells l' hagueren envessat, 

E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat 

E de cascuna part cascú clau rebavat 

Per ço que la pena fos en majoritat, 

Car envers la terra estaba regirat (9), 

La sanch qui' s decorría tot era calcigat, 

Cascun son peu torcava e era despagat, 

Com a la sanch de mon fill l'havia acostat, 

Sanch qui de font exia de home deytat, 

E quant eu lo volia baysar era' m vedat; 

Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment 

E que fos escarnit per trastota la gent, 

Ab corona d' espinas e cascuna punyent 

Coronaren mon fill quax qui fá honrament 

A rey per son regisme com pren honrament; 

E cascuna espina entrava tant fortment 

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent, 

E per tota la cara era decorriment, 

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment 

Que eu, lassa, havia no es home vivent 

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament 

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent. 


XIX.


Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi 

En aquell punt un gran colp en mon cor sentí 

De tant gran dolor que un pauc no 'm morí: 

E la sanch e suor que d' aquell cors exí 

Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí 

E bayselo molt car, mes per ço nos pertí 

La ira ne dolor, ans tota me scarní 

Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí. 

De mentre que mon fill penjava (10) en axí, 

Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní; 

E' l meu fill callava, é 'l cap tenia clí 

E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -


XX.


Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan, 

Ab esguart angoxós com a hom engoxán, 

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán; 

Ella sia' n ta guarda duy may en aván: 

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. - 

Trista quant eu viu que de mí feu comán 

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan, 

Adonchs mi sentí sola e pensí en están 

Que lo meu fill moría e que en gran afan 

En aquest mon viuría, on visquí beneran 

E 'n estar ab mon fill al qual dix en plorán, 

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t'ho demán! - 


XXI.


De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía 

En alts crits cridá que gran sed havía, 

Car tota humiditat de son cors exía, 

En sanch e en suor, e per villanía; 

Beuratje molt amar que sed no 'n havía 

De sutja e de fel vinagre on metía 

En la sua boca que mal no desía, 

Boca douça d' amor e qui no mentía. 

Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia, 

Que es aço que mon fill, pus tant lo volía 

No 'n pogué gens haver pus creada l' havía? 

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!


XXII.


Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment 

Per las nafres dels peus, e per lo posament 

De la sua persona, car en dislungament 

Era de sos nirvis è p' el coronament 

De cascuna espina que era trop punyent 

En cara que havía aytant gran sentiment 

De pena e dolor, com fó lo falliment

De tot l' humá linatge e de li primer parent, 

Per ço que en fos fayt nostre reperament, 

Altre dolor havía Christ en son pensament 

Quant vesia sa mayre en tan gran languiment, 

Encara que son cors mays fort n' era sintent.


XXIII.


Sentia nostra dona per son fill grans dolors, 

Tant que tota estava en sospirs e en plors: 

E en axí temblava com fembra per pahors (11) 

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors, 

E lo cor se depertia per força de langors, 

Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors. 

Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors! 

Volentera morría, car les grans deshonors 

E la pena que dats a mon fill, qui amors 

Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors, 

Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors 

Que tot se desleya e's baxa en dolors (12).


XXIV.


Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel, 

En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13) 

Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael, 

Avallats e vejats esta mort tan cruel, 

La qual fan a mon fill li malvat infael, 

Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel 

Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel: 

Veus com mor de séd e donenlí de fel 

Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel 

Que no es foch ardent a pluja ni a gel. 

Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel 

No hac mes crueldat com han aquest infael.


XXV. 


Cridava lo Senyor qui morí en la crotz 

Al seu payre Deu, e gitava sanglotz 

Per angoxa de mort que soferia per tots: 

- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots

Pren lo meu esperit car mudar lo pòts 

D' Adam e los prophetes e desligaralnots 

Del pecat original qui estava en tots. 

Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots 

E perdonats est layre qui pres mi es en crotz, 

Car en mí se confia que eu lo guart de lots

Hon estan li demoni en l' abís mays de sots, 

Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.


XXVI. 


Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)

Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14) 

Deus de l' humanitat la cual el relinquí, 

En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15), 

Mas volch que morís per ço que hagués fí 

L' original peccat que per sa mort delí." 

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí. 

En lo punt de la mort lo sol s'escuray 

E si 's feu la luna, e 'l temple s'estomí; 

Morí en quant hom, no en quant era daví: 

Sa mayre qui 'l viu mori al soll casi se jaquí, 

E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!


XXVII.


Al cors de Jesu-Christ estava restaurat 

Un fort petit de sanch per ço que calcigat 

No fos per els jueus; mas Longí al costat 

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát 

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat 

En los ulls perque ha son vesér recobrat, 

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat. 

Maravellás Longí quant vi la claredat, 

E de la mort de Christ hac molt gran pietat, 

E penedís molt fort com lo hac nafrát, 

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát, 

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat! 


XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats, 

Cascun lo lexá, e fó acompanyats 

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats. 

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats: 

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats 

Joseph d' Arimatias qui era molt privats 

De Jesu-Christ, demaná a Pilats 

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats: 

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats 

E la douça puella prenlo en los seus brats, 

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats, 

Ab una nova tela en éll l'han soterrats. 


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment 

On trobá la regina en desconsolament, 

E sl' s feu Sant Johan e pregá humilment 

La puella d' amor que vingués mantinent, 

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16). 

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment 

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent 

Virtut ne força en anant ne en sient. - 

E adonch la regina donant baysament 

A la peyra del vás ab tal suspirament, 

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament, 

Vench ab Magdalena en ella sustinent. 


XXX. 


Quant abdos foren vengudes a maysó, 

Maria Cleofé e María Salomó 

Estaven en la cambra en desconsolació; 

Quant veren la regina que no ‘ls dix oc ni no (17), 

Car quax morta estava, mudaren lo sermó 

Que elles li dixeren, no doná responsó, 

Car pres era de mort per la greu passió 

Que membret de son fill que a greu tort mort fó, 

E' sguardá la regina ça ella enviró 

Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............


XXXI.


De mentre nostra dona estava en plorar 

E en torcer ses mans e en suspirs gitar, 

A l'hostal vench Johan e volc la consolar. 

La regina que plorava hanc no 's pòt star (18) 

Que ab ella no plorás e si volch esforçar; 

Dix a la regina que no volgués membrar 

Lo seu fill e sa mort per ço que repausar 

Poguessen, car no ho poría molt durar. 

- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar 

Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19) 

E si lo oblidava fallir mi ha amar, 

Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.


XXXII.


Finit es aquest plant qui es tan dolorós, 

De la Verge regina mayre de peccadors, 

Lo qual vòl que canten los grans e los menors 

La douça doncella qui es dona d' amors; 

Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors 

Do als uns e als altres per ço qu' els langors 

Membren de nostra dona e la gran deshonors 

Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors, 

Car en la Terra Sancta no fan dir lausors; 

E si nostra dona hagués ara dolors 

Quant tant pauch honren son fill, les hagra majors. 

A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.


(1) En veser son Deu fill que haút havia, 

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó. 

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció 

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres. 

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far, 

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat. 

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament 

(9) Car envers la terra estava regitat, 

(10) De mentra que mon fill pendia en axí, 

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors 

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors. 

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel, 

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi 

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti, 

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament. 

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no, 

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar 

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar, 

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.