Mostrando las entradas para la consulta Alamanon ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Alamanon ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Garins d' Apchier - Guionet

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Garins d' Apchier, t. IV. Six pièces.

Garins d' Apchier si fo un gentils castellans de Javaudan, de l' evesquat de Meinde, q' es en la marqua d' Alverne e de Rosergue, e de l' evesquat del Puoi Santa Maria. Valens fo e bons guerrers, e larcs, e bon trobaire, e bels cavaliers; e sap d' amor e de domnei, e tot so qu' en era. E fetz lo premier descort que anc fos fais, lo qual comenset:

Quan foill' e flor reverdis
Et aug lo cant del rossignol.
Une de ses pièces se termine par ce couplet:
Eu no m' apel ges Olivier
Ni Rothlan, que qu' el s' en dises,
Mas valer los cre maintas ves,
Quan cossir de leis qu' eu enquier;
E non sai el mon cavalier
Qu' eu adoncs no 'l crezes valer;
E volria, tal sieu, aver
A partir regisme o empier.
L' autr' ier.


On trouve dans une autre:
Veillz Comunal, plaides...
E ill malvaz serventes
Que vos aug far e dir
Me tornon en azir;
E ill vostra janglosia,
Don vos faiz escarnir,
Me desplaz chascun dia;
E m n' es vos enoios...
Gals e sems e falcos
Am mais auzir que vos...

Membrari' us del jornal,
Quan perdes vostres cuissos
A Monfort, e messes vos
Dins en la boissera;
Granz esmais
Vos veng e granz esglais,
Qu' els draps vos traisses denan;
Be us gari deus per semblan
Car no us torques en carn nuda...
Veillz Comunal.
Bastero, 83. Crescimbeni, 146. Hist. gén. de Languedoc II, 519. Millot, I, 39. Hist. Litt. XIV, 565. P. Occ. 10.


Garins le Brun, t. IV.
Garins lo bruns si fo un gentils castellans de Neillac de l' evesquat de Puoi Sainta Maria; e fo bons trobaire; e fo a maltraire de las dompnas com deguesson captener. Non fo trobaire de vers ni de chansos, mas de tempsos.
La pièce qui reste de cet auteur, et qui a été imprimée tome IV, page 436, est attribuée par d' autres manuscrits à Rambaud d' Orange et à Gui d' Uisel.
Bastero, 83. Crescimbeni, 186. Hist. gén. de Languedoc II, 519, et III, 98. P. Occ. 367. Hist. Litt. XV, 463.

Gaubert Amiels.
Gaubertz Amiels si fo de Gascoingna, paubres cavalliers e cortes e bons d' armas; e sap trobar; e non entendet mais en domna plus gentil de se; e fes los sieus vers plus mezuratz de hom que ancmais trobes.
Voici un couplet de la seule pièce que les manuscrits ont conservée de ce troubadour:
Mas dei donc amar e mon poing
Un bel auzelet qu' eu tengues
Qu' al cel doas gruas o tres
Qu' eu no prengues; ni no somoing
Domna d' amar, s' afar no fai;
Ja 'l fol cabrier no semblarai
Qu' enques la reina que l' ames.
Breu vers per tal.
Bastero, 71. Crescimbeni, 187. Millot, III, 21. P. Occ. 268.

Gaucelm Estuca. Une seule pièce dont voici deux passages:
Tant es fina sa beutatz
Qu' en lieys ai m' amor
Meza, e fatz gran follor,
Quar sui tant auzatz
Qu' ieu dezir tant autamen...
Tant es sos fis pretz prezatz
Per qu' ieu m laus d' amor,
E dey lauzar la follor
Don ieu sui senatz,
Que foudatz mesclad' ab sen
Val en amar coralmen
Mais que sen non fai,
Er o dic per so qu' ieu sai
Qu' en amar fatz oltra poder
E no m rancur per lonc esper.
Quor qu' ieu.
Millot, III, 401.

Gaucelm Faidit, t. II, III et IV. Plus de soixante pièces.
Gaucelms Faidit si fo d' un borc que a nom Uzercha, qu' es en l' avescat de Lemozi. Fils fo d' un borzes: e cantava piegz d' ome del mon, e fes mot bos sos e bonas cansos. E fes se joglar per ochaison qu' el perdet tot son aver a joc de datz. Hom fo mot larcs e mot glotz de manjar e de beure, per que en devenc gros otra mesura. Mot fon lonc temps desastrucs de dos e d' onor a penre, que plus de XX. ans anet per lo mon qu' el ni sas cansos no foro grazitz ni volgutz. E pres per molher una soudadeira que menet ab si lonc temps per cortz, que avia nom Guilhelma Monja. Fort fo bella et ensenhada; et esdevenc si grossa e grassa com era el. Ella fo d' un ric borc que a nom Alest, de la marca de Proensa, de la seingnoria d' En Bernart d' Anduza.

E messier Bonifassi, marques de Monferrat, mes lo en aver et en raubas et en arnes et en gran pres lui e sas cansos.
Vos avetz auzit qui fon Gaucelms Faidit, ni com venc ni estet. Mas el ac tan de cor que se enamoret de ma dona Maria de Ventadorn, de la meillor domna e de la plus avinens que fos en aquela sazo, e d' ela fazia sas cansos. E la pregava en cantan, et en cantan prezicava e lauzava sa gran valor: et ela lo sufria per lo pretz que li donava. Et en aissi duret lur amor be sept ans, que anc non ac plazer en dreg d' amor. E si venc un dia En Gaucelm denan sa dona, e dis li o ela 'l faria plazer en dreg d' amor, o ela lo perdria, e serquaria dona don li venria gran be d' amor.

E pres comjat d' ela iradamen.
E ma dona Na Maria mandet per una dona que avia nom ma dona Audiart de Malamort, que era bela e gentil, e dis li tot lo fag d' En Gaucelm e de si; e que la degues cosselhar co respondera a 'N Gaucelm, ni col poiria retener ses far amor a lui. Et ela dis que no la cosselharia del laisar ni del retener; mas ela 'l faria partir de s' amor que no s' en rancuraria ni seria sos enemicx. E ma dona Na Maria fo molt alegra cant auzi aisso, e preguet li mot que o complis. Ma dona n' Audiartz s' en anet; e pres un messatge cortes, e mandet dizen a 'N Gaucelm que ames may un petit auzel el punh que una grua volan el cel.

Gaucelm, cant auzi aquel man, montet a caval et anet s' en a ma dona N' Audiart; et ela 'l receup mot amorozamen. Et el li demandet per que ela li avia mandat del pauc auzel e de la grua. Et ela 'l dis que mot avia gran piatat de lui, car savia que el amava e non era amat: “Mas car l' avetz montat son pretz, e sapiatz qu' ela es la grua; et ieu soi lo petit auzel que vos tenetz el punh, per far e per dir totz vostres comans.

E sabes be que ieu soi gentils et auta de riqueza, e jove d' ans, e si dis hom que ieu soi fort bela. Et ancmais no dei ni promis, ni enganiei ni fui enganada; et ai gran voluntat de valer e de esser amada, per tal que ieu gazanh pretz e lauzor. E sai que vos etz cel per cui o puesc tot aver; et ieu sui cela que o puesc tot gazardonar. E vuelh vos per amador; e fas vos don de mi e de m' amor, ab tals covens que vos prengas comjat de ma dona Maria; e que fassatz una canso rancuran d' ela cortezamen, e digas, que pus no vol segre autra via, que vos aves trobada autra dona, franca e gentil, que vos amara.” E can Gaucelms auzi los plazers plazens que 'l dizia, e ves los amoros semblans que 'l mostrava e 'ls precs que 'l fazia, e car era tan bela, fo sobrepres d' amor que no saup on se fon.

E can fo reconogut, et el li redet grans gracias aitan com poc ni saup, com fera tot so qu' ela li comandaria, e s partiria de s' amor de ma dona Maria e metria tot son cor en ela. Es aquesta promessios fes la us a l' autre.
Gaucelms s' en anet ples de joia; e penset de far canso que fos entenduda que partit se era de ma dona Maria, e que autra ne avia atrobada que l' avia retengut; e la canso dis:
Tant ai sufert longamen greu afan.
Aquesta canso saup Na Maria, et alegret s' en mot; e ma dona N' Audiart atressi, car conoc qu' el avia partit son cor e son chant de ma dona Maria, car avia crezudas las falsas promessas de lieis per aquesta canso. Et a cap d' una sazo Gaucelms Faidit anet vezer ma dona N' Audiart ab gran alegrier, com sel que esperava intrar en cambra mantenen: et ela 'l receup fort. Ex Gaucelms fo a sos pes e dis qu' el avia fag son comandamen, e com el avia mudat son cor en ela; e qu' ela li fazes los plazers qu' ela li avia promes, e que fos meritz de so que avia fag per ela. Ma dona n' Audiart li dis: que vos es trop valens e trop prezatz, e que non es dona el mon que no s degues tener per pagada de sa amor; car vos es paire de valor, et ayso que vos promezi non o fi per voluntat de vos amar per amor, mas per vos traire de preso on vos eras, e de aquela fola esperansa que vos a tengut pus de VII ans; e car sabia la voluntat de ma dona Na Maria, car ieu sabia que res de vostres volers no vos atendera, car ieu serai vos amiga e bevolens e tot can comandares ses mal estar. Gaucelms auzi ayso e fo tristz e marritz; e comensa clamar merce a la dona, qu' ela no l' aucizes ni 'l trais, ni l' enganes.

Ela 'l dis qu' ela no lo aussiria ni enganaria, ans vos ay trag d' enguan e de mort. Can vi que no valia clamar merce, anet s' en com hom marritz, car vi qu' en aissi era enganatz; car se era partitz de ma dona Maria, e so que l' avia promes o avia fag per engan. E pesset que tornes merce clamar a ma dona Maria, e fes aquesta canso que dis:
No m' alegra chans ni critz
D' auzelh mon felh cor engres.
Mas per chansos ni per res del mon non poc trobar perdo, ni foro auzit sos precs. Can Gaucelms fo partitz de ma dona Maria per ma dona Audiart, aysi com avetz auzit, el estet lonc tems marritz per lo engan que ac pres. Mas ma dona Maria Garida d' Albusso, molher d' En Raynaut, vescoms d' Albusso, lo fey alegrar e chantar; que 'l dis tans de plazers e ill mostret tant d' amoros semblans, per qu' el s' enamoret d' ela la preguet d' amor. Et ela, per so qu' el la mezes en pretz et en valor, si receup sos precs, e ill promes de far plazer d' amor. Longamen durero los precs d' En Gaucelm, mot la lauzet a son poder: et ela, com se fos cauza qu' ela no s' alegres de las lauzors qu' el fazia d' ela, no l' avia nulh' amor ni nulh semblan no li fez; mas una vez, can prenia comjat d' ela, el li bayset lo col; et ela luy sofri amorozamen, don el visquet ab gran alegrier per aquel plazer. Mas ela amava 'N Uc de la Signa, qu' era fill d' En Uc lo Brun, coms de la Marcha, et era mot amic de Gaucelm.

La dona si estava al castel del Busso, on ela no podia vezer N Uc de la Signa ni far negun plazer, per que ela se fes malauta de mort, et vodet se ad anar a Nostra Dona de Rocamador. E mandet dire a 'N Ugo de la Signa que vengues a Uzercha, en un borc on estava En Gaucelm Faidit, e que vengues a furt, e que descavalgues a l' alberc d' En Gaucelm; et ela venria aqui e 'l faria plazer d' amor: et assignet li lo jorn que vengues. Can N Ugo o auzi fo molt alegres, e venc s' en lai al dia mandat; e desmontet en l' alberc d' En Gaucelm: e la molher d' En Gaucelm can lo vi lo receup ab gran alegrier. E la dona venc e desmontet en l' alberc, e trobet N Uc rescost en la cambra on ela devia jazer. Et ela can l' ac trobat fo molt alegra et estec dos jorns aqui; e pueys s' en anet a Rocamador. Et el atendet la aqui tro que venc; e pueys estero aqui autres dos jorns, can fo venguda; e cada nueg jazian ensems ab gran joi. E non tardet gayre, can s' en foro tornat, qu' En Gaucelm venc, e sa molher contet li tot lo fag. Can Gaucelm o auzit per pauc no mori de dol, car crezia que non ames autre may lui; e car l' avia colgat en son lieg, fo ne plus dolens. Don fe per aquesta razo una mala canso que di:
S' anc negus hom per aver fin coratge.
Ayso es la derreira qu' el fe.
Nostrad. 62. Crescimbeni, 43, 232. Bastero, 132, 141. Hist. gén. du Languedoc II, 518. Millot, I, 354. Papon, II, 246. P. Occ. 99.

Gausseran de Saint-Leidier. Une pièce.
Gauserans de Saint Leidier si fo de l' evescat de Velaic, gentils castellans, fills de la filla d' En Guillems de Saint Leidier; et enamoret se de la comtessa de Vianes, filla del marques Guillem de Monferrat.
Puois fin' amors me torn en alegrier,
Ben dei pensar de far gaia chanso,
Qu' en tal domna ai mes mon cossirier
Qu' anc hom non vi tan bella ni tan pro;
Per qu' eu am mais la soa sospeisso
De nuill autra que m dones joi entier;
E tengra m ric ab sol d' un desirier,
E ill enveios non sabran de cui so.


Sobre totas a de beutat l' empier;
Reina es de joi ses contenso,
E duquessa de valen pretz entier,
E comtessa de cors e de faisso,
E marquesa de ben dir sa razo,
E princessa, que ja nuill mal parlier
Non puoscan dir ni feigner lausengier
Qu' en leis aia nuilla res si ben no...

Auzist o mais oncas de nuill arquier
Cui armadura non tengues nuill pro?
Qu' ieu l' ai trobat, que tan duramen fier
C' outra l' ausberc e 'l perpoing e 'l bleso
M' a si nafrat inz el cor d' un pilo,
E ill flecha es d' un bel dig plasentier,
E l' arcs don moc d' un franc cor presentier.
Las! d' aquest colp trobarai guariso?...
Puois fin' amors.
Crescimbeni, 186. Millot, III, 134. P. Occ. 288.

Gavaudan le Vieux, t. III et IV. Onze pièces, dont une est attribuée à Albert Caille.

Les vers suivants sont tirés d' une pièce où Gavaudan le Vieux parle de lui-même:
Ieu no sui pars
Als autres trobadors,
Ans sui trop durs
A selh que m ten per fraire,
E mos trobars
Es blasmes e lausors...


Mos sens es clars
Als bos entendedors,
Trop es escurs
A selh que no sap gaire;
Per que cuiars
Lai on no val valors
Non es sabers
Ni sens a mo veiaire...
Ieu no sui.
Millot, I, 154. P. Occ. 43. Hist. Litt. XV, 445.

Geneys, le jongleur de Lucas. Une pièce religieuse, dont ce couplet est tiré:
Dieus verays, a vos mi ren,
Que de la verge fos natz
E per nos en crotz levatz,
Vos clam merce humilmen,
Que m perdonetz los mortals
Falhimens e 'ls venials
Qu' ay faitz en tota ma via;
Dieus, filhs de Sancta Maria,
Jhezu Crist, on gaug s' espan,
Per la vostra merce gran,
No y gardetz la colpa mia.
Dieus verays.


Geoffroi Rudel de Blaye, t. III.
Jaufres Rudel de Blaia si fo molt gentils hom, princes de Blaia; et enamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo gran ben e per la gran cortezia qu' el auzi dir de lieis als pelegrins que vengron d' Antiochia, et fetz de lieis mains bon vers et ab bons sons, ab paubres motz. E per voluntat de lieis vezer el se crozet, e mes se en mar per anar lieis vezer. Et adoncs en la nau lo pres mout grans malautia, si que cill que eron ab lui cuideron que el fos mortz en la nau; mas tan feron qu' ill lo conduisseron a Tripol en un alberc com per mort. E fo faitz a saber a la comtessa, e venc ad el al sieu lieich e pres lo entre sos bratz. Et el saup qu' ella era la comtessa, si recobret lo vezer, l' auzir e 'l flairar; e lauzet dieu e 'l grazi que ill avia la vida sostenguda tro qu' el l' ages vista. Et en aissi el moric entr' els braz de la comtessa; et ella lo fetz honradamen sepellir en la maison del Temple de Tripol.

E pois en aquel meteis dia ella se rendet monga, per la dolor que ella ac de lui e de la soa mort.
Nostrad. 23. Crescimbeni, 11. Bastero, 84 et 119. Millot, I, 85. Papon, II, 444. Hist. Litt. XIV, 559. P. Occ. 19.

Germonde de Montpellier, t. IV.
Millot, II, 456.

Giraud. Tenson avec Bonfil:
Auzit ai dir, Bofil, que saps trobar
E fas coblas, mais saber vuelh breumen,
Per que can chans as de re espaven,
O as dona per que o deyas far,
O si cantas per plag de joglaria
Ni per aver de nulh home que sia,
O si chantas que ton pretz s' en enans,
Car ton chan val, s' as razon per que chans.
Auzit ai dir.

Giraud de Borneil, t. III et IV. Environ quatre-vingt-dix pièces.
Guirautz de Borneill si fo de Limozi, de l' encontrada d' Esidueill, d' un ric castel del visconte de Lemoges. E fo hom de bas afar, mas savis hom de letras e de sen natural. E fo meiller trobaire que negus d' aquels qu' eron estat denan ni foron apres lui; per que fo apellatz maestre dels trobadors, et es ancar per totz aquels que ben entendon subtils ditz ni ben pauzatz d' amor e de sen. Fort fo honratz per los valens homes e per los entendens, e per las dompnas qu' entendian los sieus maestrals ditz de las soas cansos. E la soa vida si era aitals que tot l' ivern estava a scola et aprendia, e tota la estatz anava per cortz e menava ab se dos cantadors que cantavan las soas cansos. Non vol mais moiller; e tot so qu' el gasaingnava dava a sos paubres parens et a la eglesia de la vila on el nasquet; laqual glesia avia nom et a encaras Saint Gervasi.
Voici le premier couplet d' une tenson avec le roi d' Aragon:
Be m plairia, seingner reis,
Ab que us vis un pauc de lezer,
Que us plagues que m disessetz ver
Si us cuiatz qu' en la vostr' amor
A bona dompna tan d' onor
Si com d' un autre cavallier;
E non m' en tengas per guerrier,
Ans mi respondes franchamen.
Be m Plairia.

Nostrad. 145. Crescimbeni, 98, 226. Bastero, 84. Millot, II, 1. P. Occ.
123.

Giraud de Cabrière. Une longue pièce sur l' instruction que doit avoir le jongleur; il en a été imprimé des fragments tome II; en voici un autre:
Cabra juglar,
Non puesc mudar
Qu' eu non chan, pos a mi sap bon;
E volrai dir,
Senes mentir,
E comtarai de ta faison.
Mal saps viular
E pietz chantar
Del cap tro en la fenizon.
Non sabz fenir,
Al mieu albir,
A tempradura de Breton.
Mal t' ensegnet
Cel que t mostret
Los detz a menar ni l' arson;
Non saps balar
Ni trasgitar
A guisa de juglar gascon;
Ni sirventesc
Ni balaresc
Non t' aug dir e nuilla fazon.
Cabra juglar.
Millot, II, 495.


Giraud de Calanson, t. III et IV. Dix-sept pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours.
Guirautz de Calanso si fo un joglars de Gascoingna. Ben sab letras, e subtils fo de trobar; e fes cansos maestradas desplazens e descortz d' aquella saison. Mal abelivols fo en Proensa e sos ditz, e petit ac de nom entr' els cortes.
Ce troubadour est auteur d' une fort longue pièce sur l' instruction que doit avoir un jongleur. Divers passages en ont été imprimés tome II.

Les vers suivants en sont aussi tirés:
Sapchas trobar
E gen tombar
E ben parlar e jocx partir,
Taboreiar
E tauleiar
E far la sinphonia brugir;
E paucx pomels
Ab dos cotels
Sapchas gitar e retenir...
E sitolar

E mandurcar
E per catre sercles salhir...
Sapchas arpar
E ben tenprar
La gigua, e 'l sons esclarzir;
Joglar leri,
Del salteri
Faras X cordas estrangir,
IX esturmens,
Si be 'ls aprens
Ne potz a tos ops retenir.
Pueys apenras
De Peleas
Com el fetz Troya destruyr...
Fadet joglar.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot, II, 28.

Giraud d' Espagne, de Toulouse. Trois pièces, dont l' une est à refrain et commence ainsi:

Pus era suy ab senhor

Qu' es de plazen captenensa,
E coms d' Anjaus e d' onor
E de pretz e de Proensa,
E joys e chantars l' agensa,
Chantarai del mal d' amor
Que m' a tan doussa sabor.
E ja guerir del mal d' amor no vuelh,
Ans m' abellis mais on pus fort m' en duelh.

Tant es la dolors plazens
Qu' el dous mal d' amor mi dona,
Per que mos cors franchamens
De gen servir s' abandona
A la covinen persona
Dont anc jorn no fuy jauzens,
Ni per maltrach recrezens
E ja guerir, etc. etc.

Totz hom qu' ab fin cor leyal
Am, ni s' enten en amia,
Vol mais soffrir lo dous mal
Per amor, que s' en gueria,
Tant es plazens malautia;
Mas selh que d' amor non cal
No pot tant valer ni val,
E ja guerir, etc. etc.
Pus era suy.
Millot, III, 401.

Giraud du Luc. Deux sirventes, dont l' un se trouve aussi sous le nom de Giraud de Calanson; le couplet suivant est tiré de l' autre:
Gaug n' an las gens d' outra 'l nil,
Car lor fai tant gent socors
C' uns feus de lor ancessors
C' avion conquist li fraire
Vendet, mas gens non pres gaire
Vas qu' era grans la ricors.
Dieus! cal gaug n' an lai part Valensa
Car Pol torne en tenensa
Del rei maroqui qui fai
Son esquern de lai;
Et anc tan gran descrezensa
No vim pois la leis ebraia;
E Barbaria s n' apaia.
Si per malvatz.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot, 402. Papon, III, 462.

Giraud Riquier, de Narbonne, t. II, III et IV. Plus de quatre-vingt-dix pièces, la plupart datées et très longues.
On lit dans le manuscrit 7226, fol. 288:
Aissi comensan los cans d' En Guiraut Riquier de Narbona, en aissi cum es de cansos e de verses e de pastorellas e de retroenchas e de descortz e d' albas e d' autras diversas obras, en aissi adordenadamens cum era adordenat en lo sieu libre; del qual libre escrig per la sua man fon aissi tot translatat; e ditz en aissi cum de sus se conten.
A l' une de ses pièces on trouve ce préambule:
Canson redonda et encadenada de motz e de son d' En Guiraut Riquier, facha l' an M. CC. LXXXII, (1282) en abril. El sos de la seconda cobla pren se el mieg de la premeira e sec se tro la fin, pueys torna al comensamen de la primeira, aissi com es senhat; pueys tota la cansos canta se aissi: la primeira e la tersa e la quinta d' una maneira, e la seconda e la quarta e la sexta d' autra maneira, et aquesta cansos es la XXIII.
Elle commence ainsi:
Pus sabers no m val ni sens.
MS. 7226, fol. 300 v°.
Dans une pièce il exprime ses regrets au sujet de la mort d' Alphonse, roi de Castille, arrivée en 1287:
En la greu mort amara
Del bon rey es serratz
Pretz qu' en est mon non platz,
N Anfos, qu' elh saup culhir
Bos faitz e 'ls mals fugir...
Res no m val.
Millot, III, 329. P. Occ. 329.

Giraud le Roux. Sept pièces, dont cinq sont imprimées tome III.
Giraudos lo Ros si fo de Tollosa, fills d' un paubre cavalier; e venc en la cort de son seingnor lo comte Anfos per servir; e fon cortes e ben chantans; et enamoret se de la comtessa, filla de son seingnor; e l' amors qu' el ac en leis l' enseignet a trobar, e fetz mantas cansos.
Nostrad. 198. Bastero, 84. Crescimbeni, 133. Hist. gén. du Languedoc II, 452. Millot, I, 205. Hist. Litt. XIII, 306. P. Occ. 64.

Giraud de Salignac, t. III.
Girautz de Salaingnac si fo de Caersin, del castel de Salaingnac. Joglars fo, ben adreg hom fo e ben cortes, e trobet ben e gen cansons e descortz e sirventes.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot, III, 402. P. Occ. 371. Hist. Litt. XV, 444.

Granet, t. IV. Quatre pièces, dans l' une desquelles, intitulée Coblas d' En Granet, on trouve cet envoi:

Per la comtessa de Rodes valen
An ras lor cap cavalier mais de cen;
E s' En Sordel se vol gardar de failla
Son cap raira, o ja deus non li vailla.

Pos al comte.
Crescimbeni, 190. Millot, II, 133. Papon, III, 460.

Gui. Tenson avec Falco, auquel il dit:
Falco, en dire mal
Vey qu' es trop abrivatz,
E fos ne causigatz,
E portatz n' el senhal;
E digatz me per cal
Fos de claustra gitatz,
Que quan monge senhatz
Laissa l' orde quere,
Pueys prezo i mens sa fe;
Qu' ieu n' ai auzit clamor;
E digatz me per que
Issitz del refreitor.
Falco en dire.

Gui de Cavaillon, t. IV.
Guis de Cavaillon fo un gentils bars de Proensa, seingner de Cavaillon, larcs hom e cortes, et avinens cavalliers, e mout amat de domnas e per totas gens; e bons cavaliers d' armas e bons gerrers; e fes bonas tensons e bonas coblas d' amor e de solatz; e si se crezet qu' el fos drutz de la comtessa Garsenda moiller que fo del comte de Proensa que fo fraire del rei d' Aragon.
Ce troubadour adresse un couplet au comte de Toulouse:
Seigner coms, saber volria
Cal tenriatz per melhor
Si l' apostol o us rendia
Vostra terra per amor,
O si per cavalaria
La conquerez ad honor,
Sufertan freit e calor,
Qu' eu sai ben la cal volria,
S' era homs de tan gran valor
Q' el maltraich torn en legor.
Seigner coms.
Bastero, 87, Crescimbeni, 197. Millot, III, 34. Papon, II, 407. P. Occ. 269.

Gui Folquet. Une pièce religieuse; on lit en titre:
Aquest gautz dechet mo senher Guy Folqueys, e donet C. jorns de perdon, qui los dira, can fon apostolis:
A te, verge Santa Maria,
Me ren e m coman nueg e dia,
E prec te que pregues per me,
Car mos precx no val re ses te;
Tan m' an lunhat li miey peccat
De ton filh que ai mescabat,
Parlan, pessan e cossenten,
E tan son gran miey falhimen
Qu' ieu non cug atrobar perdo,
Si tu non prendes ma razo...
Per ver fon la vergenetatz
Clausa, can dieus y fon intratz,
Aisi co la verga flori
Ses tot humor que non senti,
Aguist tu frug que, ses semensa
D' ome, venc a vera naissensa,
E la porta qu' el sant hom vi
Que a lunh home no s' obri
Mai al gran senhor solamen,
Est tu, dona, certanamen...
A te verge.

Millot, III, 402.
Gui de Glotos. Un couplet en réponse à Diode de Carlus:
Diode, ben sai mercandeiar,
Mas del vendre sui plus coitos,
Per q' eu soi sa vengutz a vos
Vendre pretz, si 'n voletz comprar;
Pero, si vos faillon dinier,
Penrai ronzin o blanc o nier,
E s' el mercat no us agrada be,
Tal com aurai de vos, aurez de me.
Millot, III, 398.

Gui d' Uisel, t. III et IV. Dix-sept pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours.
Gui d' Uissel fo de Lemozi, gentils castelas; et el e siei fraire e son cozi si ero senhor d' Uissel que es bos castels, e si ne avian motz d' autres. E l' us de sos fraires avia nom N Ebles e l' autre En Peire, e 'l cozin avia nom N Elias. E tug quatre si eron trobador. En Gui si trobava bonas cansos, En Elias bonas tensos, En Ebles las malas tensos, En Peire cantava tot quant els trobavan. En Gui si era canorgues de Brieude e de Monferran, e si entendet lonc temps en ma dona Margarida d' Albusso et en la comtessa de Monferran, don fetz maintas bonas cansos. Mas lo legatz del Papa li fetz jurar que mais no fezes cansos; e per lui laisset lo trobar e 'l cantar.
Nostrad. 100. Crescimbeni, 70. Bastero, 87, 126. Millot, III, 1. P. Occ. 259.

Guigo. Trois tensons, l' une avec Joris ou Jauris, et les deux autres avec Bertrand d' Alamanon. Dans l' une de celles-ci il répond:
Gigo li respondet aisi:
Si crit, Bertrans, per cels que son valen,
No cridarai per vos Alamano,
Qu' ieu vey tot l' an, ses honor e ses pro,
C' anatz la cort de Proenza seguen,
E non es faytz per vos condugz ni dos;
Pero de motz vernassalhs, enueios
No sap nulhs homs mielhs de vos far parven;
E ja per me no perdatz vostr' uzatge.
Amicx Guigo.
Millot, I, 435.

Guigo de Cabanas. Couplet adressé à Esquileta:
N Esqileta, quar m' a mestier,
M' aven a cercar mant seignor,
E sitot non sai entre lor
Cridar a foc per En Rogier,
Ben eu conosc que prez destriza
E fina valors a briza,
E ses cridar sai en cort conoissen
Ben dir dels pros e mal de l' avol gen.
N Esqileta quar.
Crescimbeni, 197. Millot, III, 403.

Guillalmet. Une tenson avec un prieur:
Senher Prior, lo sains es rancuros
Quar en aissi l' aves tengut aitan
Paubre e nu, al mieu semblan;
Lo sains no deu faire vertutz per vos,
Que tan l' aves tengut aunidamen;
Per vos non ac vestimen
De que pogues cubrir sas paubretatz;
Per so 'n paron a l' autar los costatz.
Senher prior.
Millot, III, 42.

Guillaume Deux troubadours de ce nom ont une tenson ensemble; l' un dit:
Guillem, prims iest en trobar, a ma guia,
Troban vuelh doncx saber ta voluntat...
Cal volrias mais aver?
Esser ricx de terr' e d' aver
Entr' els pus ricx, o la sciensa aprisa
Ab lo saber que las VII artz deviza.


Son interlocuteur répond:
Mais volgr' aver la sciensa conquiza
Que m degues remaner que la rictat...
Car ricx pot pauc valer
E leu pot hom d' aut bas cazer,
E 'l sciensa non chai, pos es assiza;
Sel c' a 'l saber es ricx en sa camiza.


Le premier réplique:
Sel qu' entr' els ricx a gran ricor pleneyra
Vol e quer pus en sus,
Que C. savis pot metr' en una teyra,
Sol c' a cascun don pus...
C' Aristotils sobr' els prims e lus
Pres dons dels ricx, e Virgili
Que ditz en la ribeyra
Lay a Napols: May am d' onor que quieyra.

A quoi l' autre répond:
Aleysandre venquit Porus
E sa gran ost, e 'l tornet en paubreira
Ab son saber, per qu' en sec en cadeyra...
Guillem prims.
Millot, III, 403.

Guillaume Adhémar, t. III et IV. Plus de vingt pièces, dont quelques-unes se trouvent sous différents noms.
Guillem Azemar si fo de Gavaudan, d' un castel que a nom Merueis. Gentils hom era, filhs d' un cavallier que non era rics ni manens: e 'l seingner de Merueis si 'l fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos trobaires. E non poc mantener cavalaria, e fes se joglars. E fon fort onratz per tota la bona gen, per los baros e per las domnas; e fes mantas bonas chansos. E cant ac lonc temps vescut, el se rendet a l' orde de Granmon, e la muri.
Il commence une de ses pièces par cette comparaison:
L' aigua pueia contra mon
Ab fum, ab niul et ab ven,
Et, on pus aut es, dissen;
Eisamen pueia valors
Ab ben fag et ab honors,
E cant es aut, deysendria
Si 'l bes no la sostenia.
L' aigua pueia.
Nostrad. 45. Crescimbeni, 28. Bastero, 85. Hist. gén. du Languedoc II, 519. Millot II, 497. Hist. Litt. XIV, 567. P. Occ. 258.

Guillaume d' Anduse. Une pièce, dont voici un fragment:
Plus fon mon cor que neus per gran calor,
E plus que fuec m' es avis qu' esconprenda;
Sabetz per que dreitz e razos entenda?
Per vos c' avetz sobre totas valor,
Beutat e sen, ensenhamen e grat,
Qu' ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen
Ypolite, que visquet castamen,
Fora floris de cor enamorat.
Be m ditz.
Millot, IV, 408.

Guillaume Anelier, de Toulouse, t. IV. Dans un de ses sirventes on trouve ces vers:
El nom de dieu qu' es paire omnipotens...
Fas sirventes e prec li qu' el m' ampar...
Que no m nogom clercx ab fals mots forbitz
Don mains homes an pel segle trazitz,
Qu' en van faiditz queren d' autrui lur vida,
Quar dreitz no 'ls val ni 'ls es razos auzida.

Tan son lassatz ab Franses fermamens
Qu' om no 'ls auza lur fals ditz contrastar,
Quar en lur cortz fa sayns Marcx acabar
Mais que Ihesus ab totz los autres sens...
El nom de dieu.
Bastero, 85. Crescimbeni, 190. Millot, III, 404.

Guillaume d' Autpoul, t. IV. Fragments d' une pastourelle:
L' autr' ier, a l' intrada d' abril,
Per la doussor del temps novelh,
Per gauch del termeni gentil,
M' anava sols, per un pradelh,
En un deves, prop d' un cortil;
Trobey pastor' ab cors yrnel,
Vestida fon d' un nier sardil,
Ab capa grizeta ses pelh;
Bell' es e genta,
S' amors m' atalenta,
Tant es covinenta;
E fes un capelh
De flor ab menta,
De motos a trenta;
Sola si contenta
Jost un arborelh:
Ab si meteyssa dis: “Hay!
Sola suy, e 'l temps s' en vay.
Lassa! be planc ma joventa,
Quar non ay amic veray.”
L' autr' ier.
Millot, III, 408.

Guillaume de Balaun. Une seule pièce remarquable par la circonstance qui en fournit le sujet.
Guillems de Balaun fo un gentils castellas de la encontrada de Monpeslier. Mout adretz cavayers fon e bon trobaires. Et si s' enamoret d' una gentil domna de l' evesquat de Gavaudan, que avia nom ma dona Guilhelma de Javiac, moiller d' En Peire, seignor de Javiac. Mout l' amet e la servi en contan et en cantan; e la dona li volc tan de ben que 'l dis e 'l fetz so qu' el volc en dreg d' amor.
En Guilhems si avia un companho que avia nom Peire de Barjac, valens e pros e bon e bel; et amava el castel de Javiac una avinen dona, Na Viernetta, la cal tenia Peire de Barjac per cavayer, e n' avia de leis tot cant el volia. Abdui eron drut de lor donas. Et avenc se qu' En Peire se corrosset ab la soa dona, si qu' ela li det malamen comjat; don el s' en anet dolens e tristz plus que ancmais no fo. En Guilhems si 'l cofortet fort que no s desesperes, qu' el ne faria patz tan tost can tornaria a Javiac. Mot li fons grans lo termes ans que fos tornatz lai; e si tost com En Guilhems fon vengutz a Javiac, el fetz patz d' En Peire e de sa dona, don Peire fo alegres pus que quan la conques de premier, don el mezeis o dis a 'N Guilhem. En Guilhem dis qu' el o volia esproar, si 'l joi de recobrar amor de domna era tan grans com lo jois del gazaing premier. E feins se fort iratz com ma dona Guillelma, et estet se que no 'l mandet messatje ni salutz, ni no volc esser en tota l' encontrada on ela estava; don ela li mandet messatje ab letras fort amorosas, com ela s meravilhava com estava tan de lieys veser, o que sos messatges no l' agues mandat. Et el, com fols amans, no volc auzir las letras, e fes donar comjat al messatje vilanamen. El messatjes tornet s' en dolens comtar a sa dona com era estatz. La dona fon mout trista, et adordenet ab un cavayer del castel que sabia lo fag, que s' en anes a 'N Guilhem de Balaun, e que saupes per que era aisi iratz contra ela, e si avia fag res encontra luy que el s' en degues venjar, que ela 'n venria ad esmendamen a son voler.

Lo cavayers s' en anet a 'N Guilhem e fon mal recebutz. E can lo cavayer l' ac dic son voler, el dis que no 'l dissera la occayzo, car el sabia be qu' ela era tals qu' el non volia esmenda ni 'l devia perdonar. Lo cavayers s' en tornet, e dis a ma dona Guilhelma so qu' En Guillems avia dit, don ella se mes en desesperansa, e dis que mais no il mandaria messatje ni prec ni rasonamen. Adonc ela 'l mes en soan del tot; et en aysi ela estet un gran temps.
E can venc jorn, En Guilhems se comenset pensar com per son fol sen el perdia per la folia gran joy e gran benanansa; e si montet a caval, e venc s' en a Javiac; et alberget en la maison d' un borzes, que no volc venir en cort; disen qu' el anava en pelegrinatge. Ma dona Guilhelma saup qu' el era en vila; e can venc la nueg, que las gens foron a leit, et ela issi del castel ab una dona et una donzela, e venc a l' alberc on el jazia; e se fe mostrar on jazia Guilhem de Balaun, e venc s' en a la cambra on jazia;

e mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar, e querec li perdo del tort qu' ela non avia: et el non la volc recebre ni perdonar, ans batan e feren la casset de denan se; e la domna s' en anet trista e grama e dolenta a son alberc ab cor que mais no 'l vis ni 'l parles; e penedet se de so qu' amors li avia faich far. Et el atressi remas iratz car avia fach tal folor; e levet se mati, e venc s' en al castel, e dis que parlar volia ab ma dona Guilhelma per querre perdo. E la dona Guilhelma cant o auzi fes li donar comjat, e dis no 'l veiria, e fes lo gitar del castel vilanamens. En Guilhem anet s' en trist e ploran; e la dona remas dolenta e penedens de la humilitat c' avia facha. Et en aysi estet Guillems de Balaun ben un an que la dona no 'l volc vezer, ni auzir parlar de lui; dont el adonc fes lo vers desesperat que di:
Mon vers mov merceian.
En Bernartz d' Anduza, qu' era 'l melhor hom de la encontrada, saup lo fag d' En Guilhem e de la dona; e montet a caval e venc s' en a Balaun.

E parlet ab En Guilhem, e dis li co s podia far qu' el ages tant estat de vezer sa dona. En Guilhem contet li tot lo fag e la foldat que li era venguda. En B. cant auzi la razo tenc s' o a gran isquern, e dis li qu' el ne faria patz: don el n' ac mot gran gaug, cant auzi que s' en volia entrametre.

En B. s' en parti e venc s' en a Javiac, e contet tota la razon d' En G. a la dona, e com el era mot trist e dolent per la folia que s' avia pensada:

e comtet li tot l' esquern, com o fes per esproansa. E la dona respos que mot s' en tenia per falhida, car tant s' era humiliada ad el. En B. li dis, que per so li era a perdonar enans, per lo dreg que era sieu el tort d' En G., e preget la 'n, aytan caramen co poc ni saup, que per dieu e per merce li perdones; e qu' ela 'n prezes venjansa can li plazeria.

E la dona 'l respos que pus el o volia ela 'l perdonaria, en aisi que per la falha qu' el fag avia, que se traisses la ongla del det menor; e qu' el la y degues portar ab un cantar, reprenen se de la folia c' avia facha.
En B. d' Anduza, quan vi que al res far non podia, pres comjat; et anet s' en a 'n G. E dis li la resposta de la dona. En G. quant auzi que perdon trobaria fo molt alegres; e rendet li gracias, car tan li avia acabat ab sa dona. Tan tost mandet per un maestre, e fes se traire la ungla ab gran dolor qu' en sofri; e fes son vers, e venc s' en a Javiac, el e mo senher B. Ma dona Ghilhalma issi lor encontra: en G. gitet se de ginolhs denant ela, queren merce e perdo, et prezentet li la ongla. Ela fon piatoza e levet lo sus; et intreron se totz tres en una cambra, et aqui ela lo perdonet baysan et abrassan. E retrais li son cantar, et ela l' entendet alegramen. E pueys ameron se pus fort trop que non avian fag enans.
A la fin de cette vie le manuscrit ajoute:
Et es grans merces d' ome, quant a gran ben e vai mal queren, qu' el trobe, si com fez Guillems de Balaun, qu' en aissi s castia folz com el fetz dan perden.
Voici deux couplets de sa pièce:

Hailas! co fui malauros
Quan per me baisset sa benda
E m quis franchamens esmenda
D' aquo don degr' esser cochos;
Me fis preguar de tal barganh
Don m' a 'l cor soven dolgut;
Qu' era m tengr' ieu per errebut,
Si m saludes cum un estranh.


Domna, sitot no m tanh perdos
Non laissarai no us mi renda,
E mas mans no us estenda
Que pregars vens los mals e 'ls bos;
E si pietatz tan vos afranh,
So qu' ieu non esper ni non cut,
Que m perdonetz tort conegut,
S' ieu mais chai, no m levetz del fanh.
Mon vers mov.
Bastero, 85. Crescimbeni, 190. Millot, I, 119. P. Occ. 30. Hist. Littér. XV, 447.

Guillaume de Baux, prince d' Orange.
Guilems del Bauz, princeps d' Aurenga, si raubet un mercadan de Fransa, e tolc li un gran aver en la sua strada. El mercadans s' en anet a reclam al rei de Fransa; e 'l reis li dis q' el no li podia far dreit, que trop li era loing: Mas te don paraula q' en calqe maneira que tu t' en pos valer, si t' en val. El borges anet e fetz contrafar l' anel del rei, e fetz letras de part lo rei a 'N Guilem del Baus q' el vengues al rei, prometen ad el grans bens e grans honors e grans dons. E quant Guilems del Baus ac las letras, alegret s' en mout, et aparellet se granmen d' anar al rei. E moc, e venc s' en a la ciutat don era lo mercadans qu' el avia raubat, q' el no sabia dont el fos. El borges, qan sap q' En Guilems era en la ciutat, si lo fetz prendre e totz los compaignos; e si 'l coven a rendre tot so que li avia tout, e refar tot lo dan: et anet s' en paubres desasiatz. Et anet s' en presar una terra d' En Aimar de Pitheus que a nom l' Osteilla; e qant s' en venia per lo Roine en una barca, preiron lo li pescador d' En Aimar. En Rambaut de Vaqueiras, qe s' apellava Engles, s' en fes aqestas coblas:
Tuit me pregon, Engles, q' eu vos don saut.
Il reste de lui une pièce dont le couplet suivant est tiré:
E s' ab N Agout vos encontratz,
Conseil que sia faita patz
E que remanhatz amic bon,
E plegassetz vostre leon,
Q' un petit va trop irissatz:
Que si ns avia totz manjatz
A vos no tenria nul pron...
En Gui a tort.

En réponse à Rambaud de Vaqueiras, il fit ce couplet:
Be m meraveill de vos, En Raimbaut,
Com vos es tan contra me irascutz,
Qu' en breu seretz per fol reconogutz
Plus qu' En Peyrols que hom ten per Arnaut.
Anatz vos en al rei de Barsalona
Et als autres, si com avetz enpres,
Que mais amatz deniers e paubr' arnes
Qu' enconogutz l' amor de Na Falcona.
Bastero, 85. Crescimbeni, 191. Millot, III, 52. Papon, II, 405. P. Occ. 271.

Guillaume de Bergedan. Vingt-trois pièces.
Guillems de Berguedan si fo un gentils bars de Cataloingna, vescoms de Berguedan, seingner de Madorna e de Riechs, bons cavalliers e bons guerrers. Et ac gran guerra com Raimon Folc de Cardona, qu' era plus rics et plus grans qu' el. Et avenc se que un dia se trobet com Raimon Folc et ausis lo malamen: et per la mort d' En Raimon Folc el fo deseretatz. Longa saison lo mantenguen siei paren e siei amic; mas tuit l' abandoneren, per so que tuich los escogosset, o de las moillers, o de las fillas, o de las serrors, que anc no fos negus que lo mantengues, mas d' En Arnaut de Castelbon, qu' era un valenz hom, gentils e grans d' aquela encontrada. Bons sirventes fetz on disia mals als uns e bens als altres; e se vana de totas las domnas que ill soffrian amor. Mout li vengon grans aventuras d' armas et de domnas, e de grans desaventuras. Pois l' aucis uns peons.
Fragments d' une complainte sur la mort du marquis Pons de Mataplana:
Consiros cant e planc e plor
Pel dol que m' a sasit e pres
Al cor per la mort mon marques
En Pons lo preu de Mataplana...

Paians l' an mort, mas dieus l' a pres
A sa part, que li sera garens
Del grans forfatz e dels minors,
C' els angels li foron auttors,
Car mantenc la lei cristiana...

E Paradis, el luoc megllior,
Lai o 'l bon rei de Fransa es,
Prop de Rolan sai que l' a mes...
Consiros cant.
Bastero, 85. Crescimbeni, 191. Millot, II, 125. P. Occ. 152.

Guillaume de Beziers, t. III et IV.
Millot, III, 409.

Guillaume de Briars. Une seule pièce, où se trouvent ces vers:
Si quo 'l maiestre vai prendre
Lo jaspi lai on la vist,
M' a fag tant assi atendre
Amors tro que m' a conquist;
Mas per mi er greu conquista
La bella en cuy enten
Celadamen ni a vista,
Si doncx a merce no m pren.
Si quo 'l maiestre.
Millot, III, 405.

Guillaume de Cabestaing, t. III. Sept pièces.
Guillems de Cabestanh fo un gentils castelas del comtat de Rossilhon, qu' es del rei d' Aragon e que confinava com Cataloingna e com Narbones. Mot fo avinens hom de la persona, e presatz d' armas, e de servir e de cortesia, e bos trobaires. Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom ma domna Sermonda, moiller d' En Raimon de Castel Rossilho, qu' era mot ric e gentils e braus e mals et orgoillos. Longamen l' amet En G. de Cabestanh, e 'n fet motas bonas cansos; e la domna 'l volc tan de be que 'l fey son cavayer, et esteron ab gran joi essems lonc temps. E fon dic al marit d' ela, don el n' ac gran gelosia; et enserret la en una tor, e fetz la fort gardar e li foron faitz man desplazer, don G. de Cabestanh intret en gran dolor et en gran tristessa; e fes aquella canso que dis:
Lo dos cossire
Que m don amor soven.
E quan R. entendet la canso crezet que fos de sa moiller, quar dis en una cobla:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fei
Penre, neis quan no us vei.
Et aquest mot entendet: e mandet lo marit a 'N G. que vengues a parlamen. E menet lo ab si foras lonh del castel, et a trassio el li tolc la testa e mes la en un carnayrol; e trais li lo cor del cors, e mes lo en carnayrol com la testa. Et intret s' en el castel, e fes lo cor raustir e fez lo aportar a la taula a la moiller, per so la domna s' agradava fort de cor de salvaizina, e fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes. E quan l' ac manjat, si levet sus e dis que so que avia manjat era 'l cor d' En G. de Cabestanh, e mostret li la testa, e demandet li si l' era estat bos a manjar. E la domna conoc la testa d' En Guillem de Cabestanh, e dis que tan bos li era estat e si saboros, que jamais autre manjars ni autre beures no 'l tolria la sabor de la boca qu' el cor d' En G. de C. li avia laissada. El marit, quant o auzi, correc li dessus ab l' espaza; e la
domna ac paor e fugi al balcon, e se laisset cazer jos, e fo morta.
Et aquest mal fo sauputz per tota Cataloingna e per totas las terras del rei d' Aragon; e per lo rei 'N Anfos, e per tos los baros de las encontradas fo mot gran tristeza e grans dolors de la domna e d' En G. de Cabestanh. Et ajusteron se los parens d' En G. e de la domna, e totz los cortes cavayers d' aquela encontrada, e guerreieron R. de Castel Rossilhon a foc et a sanc. El rei d' Arago venc en la terra, quan saup lo fag, e pres R. de Castel Rossilho, e desfetz li los castels e las terras, e fes metr' En G. de Cabestanh denan l' us de la gleiza de San Joan a Perpinhan, e la domna ab el. E fon una longa sazo que tug li cortes cavayer e las domnas gentils de Cataluenha e de Rossilho e de Sardanha e de Cofolen e de Narbones, venian far cascun an anoal per lur armas aital jorn quan moriro, pregan nostre senhor que lur agues merce.
Aissi com avetz auzit lo rei pres R. de Castel Rossilho e 'l deseretet, e 'l tolc totz sos castels, e 'l fes morir en sas preisos, e donet totz sos bes als parens d' en G. e de la domna que mori per el.
L' intérêt qui s' attache à ce troubadour exige d' en faire connaître une autre biographie plus circonstanciée qu' on trouve dans un des manuscrits de la Laurentiana.
monsegnor Raimon de Ronsillion fo un valenz B. aisi com sabetz et ac per moller ma dompna Margarida, la plus bella dompna c' om saubes en aqel temps, et la mais presiada de totz bon pretz, et de totas valors, et de tota cortesia. Avenc si qe Guillem de Cabstaing, qe fu fil d' un paubre cavaliers del castel de Cabstaing, venc en la cort de monsegnor Raimon de Rossillion, et se presentet a lui, se il plasia qe el fos vaslet de sa cort. monsegnor Raimon q' el vi bel e avinenz, et li semblet de bona part, dis li qe ben fos el vengutz, et qe demores en sa cort. Aisi demoret con el, et saup si tan gen captener, qe pauc et gran l' amavon. Et saup tan enantisar, qe monsegnor Raimon volc qe fos donzel de ma dompna Margharida sa molher; et en aisi fo fait. Adonc s' esforzet Guillem de mais valer et en ditz et en faitz. Mais, ensi com sol avenir d' amor, venc c' amors volc assalir ma dompna Margarida de son assaut, et scalfet la de pensamen; tan li plasia l' afar de G. e 'l dich e 'l semblantz qe non se poc tenir un dia q' el no 'l dizes: Ara m digatz, Guillem, s' una dompna te fasia semblan d' amor, auzarias la tu amar? Guillem, qe se n' era perceubutz, li respondet tot franchamen: S' ieu, ma dompna, saup q' els semblantz fosson vertadier. Per Saint Johan, fec la dompna, ben avetz respondut a guisa de pro; mas eras te volgl proar se tu poras saber et conoisser de semblanz cal son vertadier, o cal non. Cant Guillem ac entendudas las parolas, respondi: Ma dompna tot aisi con vos plaria sia. Et comenset a pensar, et mantenent li moc amors esbaralla et l' intret el cor tot de preon lo pensamen c' amors tramet als sieus; de si en an fo dels serventz d' amor, et comencet de trobar cobletas avinenz et gaias, et danzas et cantas d' avinens cantar era d' asautz et plus a lei per cui el cantava. Et amors qe rend a sos servens sos gasardos, can li ven a plaser, volc rendre de son servisi lo grat. Vai destregnen la dompna tan greumen de pensamen d' amor et consire, qe jorn ni noit non podia pausar, pensan la valor et la proessa q' er en Guillem pausada et messa tan aondosamen. Un jorn avenc qe la dompna pres Guillem, e 'l dis:

G. era m digatz, es tu ancara aperceubutz de mos semblanz, si son verais o mensongiers. G. respon: Dompna, si 'n vallia dieus; de l' ora en sai qe fui vostre servire, no m poc entrar el cor nul pessamen, qe non fossatz la mielz c' anc nasqet, et la mais vertadiera ab diz et a semblanz. Aiso crei et creirai tota ma vida. Et la dompna respos: G., eu us dis, si deus m' en par, qe ja per me non seres galiatz, ni vostre pensamen non er en bada: et tes lo braz et l' abrasetz dousamen inz en la zambra, on ill eron amdui assis, et lai comenseron lor drudaria. Et duret non longamen, qe lausinjers, cui dieus air, comenseron de s' amor parlar, et anar devinan per las chansos qe G. fasia, disen q' el s' entendia en ma dompna Margarida. Tan anneron disen, et jus et sus, c' a l' aurella de monsegnor Raimon venc. Adonc li saup trop mal, et trop greu iratz, per o c' a perdre li avinia son compagnon qe tant amava, et plus de l' onta de sa molher. Un jorn avenc qe Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen. Et monsegnor R. lo fetz demandar on era. Et un valletz li dis c' anatz era a sparvier. Et sel q' el sabia li dis en aital encontrada. Mantenent se vai armar d' armas celadas, et si fec amenar son destrier, et a pres tot sol son chamin vas cella part, on Guillem era annat; tan chavalquet qe trovet lo. Cant G. lo vi venut, si s' en donet merveilha, et tan tost li venc mal pensamens. Et il venc a l' encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz. Com es asi sols? Monsengnor Raimon respondet: G. quar vos vauc qeren per solazar mi a vos; et avetz nientz prez? O ieu, sengnor, non gaire, car ai pauc trobat, et qi pauc troba non pot gaire penre, so sabets vos, si col proverbi ditz. Laissem eimais aqest parlamen estar, dis monsegnor Raimon; et digatz mi ver per la fe qe m devetz de tot aiso qe us volrai demandar. Per deu, senher, ditz G. s' aiso es de dir, be us dirai. Non voill q' i m metatz nul escondit, so dis monsenhor Raimon, mas tot enteramen me diretz d' aiso qe us demandrai. Senher, pois qe us platz demandatz mi, so dis G., si vos dirai lo ver.

Et monsenhor Raimon demandet: Guillem, si dieus et fes vos vallia, avetz dompna per cui cantatz ni per cui amor vos destringna?

Guillem respon: Seigner et com canteria s' amor no m destrigna? Sapchatz de ver, monsegnor, c' amor ma tot en son poder. R. respon: Ben o voill creire, q' estiers non pogratz tan gen chantar; mas saber voill, si a vos platz, digatz qi es vostra dona. Ai! segnier, per dieu, dis G., garatz qi m demandatz, si es raisons c' on deia descelar s' amor, vos me digatz qe sabes q' En Bernard del Ventadorn dis:
D' una ren m' aonda mos senz
C' anc nulz hom mon joi non enquis
Q' eu volentiers non l' en mentis
Qar no m par bons ensegnamenz,
Anz es follia et enfanza,
Qui d' amor a benenanza
Q' en vol son cor ad omes descobrir,
Si no l' en pod o valer o servir.
monsegnor Raimon respon: Eu vos plevis q' ie us en valrai a mon poder. Tan li poc dir R. qe G. li dis: Senher aitan sapchatz q' eu am la seror de ma domna Margarida vostra molher, et cuig en aver cambi d' amor. Ar o sabetz, e us prec qe m' en valhatz, o qe sivals no m' en tengatz dampnage. Prenez man et fes, fet R., q' eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder; et aisi l' en fianset; et qant l' ac fiansat, li dis R:

Eu voill c' anam in qua lai, car prop es de qi. E us en prec, fetz G., per dieu. Et en aisi prenneron lor cami vas lo chastel de Liet. Et qan foron al chastel, si foron ben acuilliz per En Robert de Tarascon q' era maritz de ma dompna Agnes, la seror de ma dompna Margarida, et per ma dompna Agnes autresi. E monsegnor R. pres ma dompna Agnes per la man e mena la en chambra e si s' aseton sobra lo lieg. Et monsegnor R. dis: Ara m digatz, cognada, fe qe m devetz, amatz vos per amor?

Et ella dis: Oc, senher. Et cui, fetz el? Aqest no us dic ieu ges; et qe vos n' a romansan? A la fin tant la preget, q' ella dis c' amava Guillem de Cabstaing. Aqest dis ella per zo q' ella vezia Guillem marritz et pensan; et sabia ben com el amava sa seror; don ella se temia qe R. non crezes mal de Guillem. D' aiso ac R. gran alegressa. Aqesta razon dis la dompna a son marit; e 'l marit li respondet qe ben avia fatz, et det li parola, q' ella poges far o dir tot zo qe fos escampamen de G. Et la dompna ben o fetz, q' ella apella G. dinz sa chambra tot sol, et stet con el tant, qe R. cuidet qe degues aver d' ella plazer d' amor, et tot aco li plazia; et comenset a pensar qe so qe li fo dig d' el, non era ver, et que van dizen. La dompna et Guillem essiron de chambra, et fo apareillat lo sopar, et soperon con gran alegressa. Et pois sopar, fet la dompna apareillar lo lieg d' els dos, prop de l' uis de sa chambra, et tant feron, qe d' una semblanza qe d' autra, la dompna et Guillem, qe R. crezia que G. jagues con ella. Et lademan disnaron al castel con gran alegressa; et pois disnar, s' en partiron con bel comjat, et vengueron a Rossillio. Et si tost com R. poc, se parti de Guillem, et venc s' en a sa molher, et contet li zo q' avia vist de G. e sa seror. De zo ac la dompna gran tristessa, tota la nuoig.

Et lademan mandet per G., et si lo receup mal, et apellet lo fals e traitor. Et G. li clamet merce, si com hom qe non avia colpa d' aiso q' ella l' acasionava; et dist li tot zo com era stat a mot a mot. Et la dompna mandet per sa seror et per ella; et sap ben qe G. non avia colpa. Et per zo la dompna li dis e 'l comandet q' el degues far una chanson, qal el mostres qe non ames autra dompna mas ella; don el fetz aqesta chanson qe dis:
Lo dous cossire
Que m don amors soven, etc.
Et qant R. de Rossillion ausi la chanson qe G. avia facha de sa molher, donc lo fetz venir a parlamen assi fora del chastel, et tallet li la testa, et mes la en un carnarol, et tras li lo cor del cors, et mes lo con la testa.

Et annet s' en al chastel, et fet lo cor raustir, et aportar a la taula a sa molher, et fetz lui mangiar antesapuda. Et qant l' ac manjat, R. se levet sus, et dis a la molher qe so qe 'l avia manjat era lo cor d' En G. de Cabstaing, et mostret li la testa, et demandet li se era estat bon a manjar. Et ella auzi zo q' il demandava, et vi et conoc la testa d' En Guillem. Ella li respondet, et dist li q' el era estat si bons et saboros que jamais autre manjars ni autres beures no 'l torrian sabor de la boccha q' el cor d' En G. li avia lassat. Et R. li cortz sobra con la spasa. Et ella li fug aluic d' un balcon jus, et esmondega si lo col. Aqest mal fo sabutz per tota Catalogna, et per totas las terras del rei d' Aragon; et per lo rei Anfos, et per totz los barons de las encontradas gran tristessa fo et grans dolors de la mort d' En Guillem et de la dompna, q' aisi laidamenz los avia mort R. Et josteron si li paren d' En Guillem, et de la dompna, et tuit cil qi eron amador, et guerriron R. a foc et a sanc; e 'l reis Anfos d' Aragon venc en aqella encontrada, qant saup la mort de la dompna et del chavalier; et pres R. Et desfetz li lo chastels et las terras; et fetz G. et la dompna metre en un monimen denan l' uis de la gleiza a Perpignat, en un borc q' es en plan de Rossillion et de Sardogna, lo cals borc es del reis d' Aragon. Et fo sazos qe tuit li cavalier de Rossillion et de Sardogna, et de Cofolen, et de Riuples, et de Peiralaide, et de Narbones lor fasian chascun annoal; et tuit li fin amadors et las finas amaressas pregaven dieus per las lor armas. Et aisi lo pres lo rei d' Aragon R. et deseritet lo, e 'l fet morir en la prison; et det totas las soas possessions als parens d' En G. et als parens de la dompna que mori per el. El borc en lo cal foron seppellitz G. et la dompna a non Perpignac.
Fragments des deux pièces qui ne sont point imprimées dans le choix de ses poésies:
Mout m' alegra douza votz per boscage,
Can retentis sobra 'l ram qui verdeia,
E 'l rossignol de son chantar chandeia
Josta sa par el bosc per plain usage,
Et aug lo chan de l' auzel qui tentis
Don mi remenbra douza terra e 'l pais...

Il dit de sa belle:
E si voletz qu' eu vos diga son nom
Ja no trobaretz alas de colomp
O no 'l trovetz escrig senes falenza.
Moult m' alegra.

Qu' ab un fil de son mantelh var,
S' a lieis fos plazen qu' el me des,
Me fera plus jauzen estar
E mais ric que no m progra far
Autra del mon qu' ab si m colgues.
Al plus leu.
Nostrad. 56. Crescimbeni, 37. Bastero, 86. Millot, I, 134. Papon, II, 261. Hist. Litt. XIV, 210. P. Occ. 38.

Guillaume de Durfort. Voyez Raimond de Durfort. Une seule pièce:
Quar say petit mi met en razon larga,
Quar leu troba qui pesca en estanc,
Per qu' ieu quere lay ont trobaray larc
Vertadier laus, e dic que cum colum
Viu et esta en pretz de que no rum,
Lay on se tanh ni s requier per dever
Gui, cap de porc, qu' es artitz e cozens
Contra mals ayps, q' us viron lui non resta.
Quar say petit.
Millot, 255.

Guillaume Fabre, bourgeois de Narbonne. Deux sirventes; dans l' un on trouve ce couplet:
Anc non crec de pretz ni d' onor
Alexandres, segon qu' aug dir,
Per trop tener thesaur en tor,
Mas quar volc ben dar e partir
Lo sieu de gran coratge,
Don totz homs fazi' abrivatz
E voluntiers totz sos mandatz,
Mostran manh vassalatge;
Quar, qui ben fes, bes l' era datz,
Per qu' el mon fon sieus conquistatz.
On mais vey.

Dans l' autre sirvente il s' adresse aux princes qui, au lieu d' aller au secours des lieux saints, se font la guerre les uns aux autres:
Don penran destricx
Tug li amador
De nostre senhor,
Si 'n desamor ven la fe
Don yssaus paganesme.

La desamors
S' aferma e s' empren
Si que l' us reys cuida tener la clau
D' afortimen, e l' autr' a 'l contraclau,
Que a poder e ric cor d' ardimen;
Mas l' ajustamen
Que fan e 'ls prezicx
Degran als mendicx
Que son en error
Virar ad honor
D' aquel senhor que nos fe,
Per guazanhar sa merce.

Ar em el cors
On veirem man paren
L' us vas l' autre encaussar per esclau,
Pueis al colpar ab felh cor mal e brau,
Et esvazir veirem maynt guarnimen,
Si Dieus donc no y pren,
Qu' es nostres abricx,
Tal cosselh qu' els ricx
Torn totz en amor,
Pueis do entre lor
Sen e voler que desse
Passon lai si co se cove.
Pus del maiors.
Millot, III, 405.

Guillaume Figueira, t. IV. Onze pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours:
Guillems Figuera si fo de Tolosa, fils d' un sartor, et el fo sartres.

E quant li frances agron Tolosa, el s' en venc en Lombardia. E sap ben trobar e cantar, e fez se joglar entre los ciutadins. Non fo hom que saubes caber entre 'ls baros ni entre la bona gen, mas mout se fez grazir als arlots et als putans et als hostes et als taverniers. E s' el vezia bon home de cort venir lai on el estava, el n' era tristz e dolens; et ades se percassava de lui abaissar e de levar los arlotz.
Les vers suivants sont adressés à Bertrand d' Aurel:
Bertram d' Aurel, si moria
N Aimerics anz de martror,
Digatz a cui laissaria
Son aver e sa ricor
C' a conques en Lombardia,
Suffertan freit e langor...
Il est auteur d' une pastourelle qui commence ainsi:
L' autr' ier cavalgava
Sus mon palafre
Ab clar temps sere,
E vi denan me
Una pastorela
Ab color fresqu' e novela
Que chantet mot gen,
E dizia en planhen:
Lassa! mal vieu qui pert son jauzimen.
L' autr' ier cavalgava.
Nostrad. 150. Crescimbeni, 103. Bastero, 86. Millot, II, 446. P. Occ. 243.
Guillaume Gasmar. Une tenson avec Ebles de Saignas:
N Eble cauzetz la meillor
Ades, segon vostr' essien:
Lo cals ha mais de pensamen
De consirier e d' eror
Sel que gran re deu paiar
Ni pot ni vol hom esperar,
Ho sel c' a son cor e son sen
En dona pauzat, e re no fai que ill plaia?
N Eble cauzetz.
Millot, III, 405.

Guillaume Godi. Une seule pièce, dont ces vers sont tirés:
Li ric suau tornon atras
Joven e 'l fan estar d' aut bas,
E son engres per castiar;
Tan lur es gazanhs abelitz
Qu' aissel se ten per pus gueritz
Que mais pot aver amassar.
Si 'l gen.
Millot, III, 407.

Guillaume Hugues, d' Albi. Une pièce.
Atressi quo 'l laupartz aucire
Sap en la forest lo leo,
M' a mes tro en plus greu martire
Ab belh semblan silh de cuy so...

Per quo soven ma cara s muella
Ab l' aigua que nays de mon vis,
Tal paor ai plazer no m cuelha
Del gen cors clar, car, blanc e lis...

Per que 'l prec ma dolor li duelha,
Quar tan non dezir paradis
Mas qu' ab son gent bratz blanc m' acuella
Prop de la color e 'l dous ris.
Quan lo braus.
Millot, III, 407.

Guillaume, d' Hyères. Une pièce dont le manuscrit est mutilé:
Tan son greu mey falhimen
Qu' ai faitz tot jorn longamen,
Per que m do gran espaven,
Senher, si no m conortatz,
Que Longis fers, fels e fortz
Aculhis ab ferms conortz,
E queric perdo dels tortz
A vos per cuy fos nafratz.
A dieu en cuy.
Millot, III, 407.

Guillaume, de Limoges. Un sirvente.
Mal deu hom dir dels clercx e dels baros,
D' aisselhs qui van tollen e non donan,
E mal dire quan van la gen forsan,
E mal dire car non son vergonhos,
E mal dire quan son desconoissen,
E mal dire quan non an chauzimen,
E mal dire quan an gran cobeitat,
E mal dire quan non an pietat.

Mas hom deu be dire dels paubres pros
E de donas quan fan lor benestan;
Mas de donas non es qui 'ls tragu' enan,
Qu' avol so 'l drut e 'l marit son gelos;
Doncx per donas no s va ges pretz perden,
E 'l vasvassor acuelhon ben e gen,
Qu' ades servon volontiers e de grat
D' aquo petit que 'l ric lor an laissat.
Un sirventes.
Millot, IV, 405.


Guillaume Magret, t. III et IV.
Guillems Magret si fo uns joglars de Vianes, jogaire e taverniers; e fes bonas cansos e bons sirventes e bonas coblas. E fo ben volgutz et onratz, mas ancmais non anet en arnes, que tot quant gazaingnava el jogava e despendia malamen en taverna. Pois se rendet en un hospital en Espaingna, en la terra d' En Roiz Peire dels Gambiros.
Voici un couplet où il fait allusion à une pièce de Marcabrus appelée Lavoir:
Non valon re coblas ni arrazos
Ni sirventes, tant es lo monz deliz;
Que per dos sols serai meillz accollitz,
Si 'ls port liatz en un de mos giros
Que per cent vers ni per dozenzs cansos;
Dels doze aurai ab beure et ab manjar,
E 'ls oitz daria a foc et a colgar,
E del quatre tenrai l' ost en amor
Meillz non fera pel vers del lavador.
Non valon re.
Bastero, 86. Crescimbeni, 193. Millot, II, 243. P. Occ. 173.

Guillaume de Montagnagout, t. IV. Douze pièces. Sa vie se trouve dans un manuscrit de Florence. Elle a été traduite dans les Novelle Litterarie, 5 mai 1741:
Guglielmo de Montanghagout fu un cavaliere di Provenza, e fu bon trovatore e grande innamorato e faceva all' amore con madonna Jauseranda del Castello di Lunel, e fece per lei infinite buone canzoni.
Le manuscrit 7226 le nomme Guillems Montanhagol de Toloza, dans la pièce qui commence par ce couplet:

Non an tan dig li primier trobador
Ni fag d' amor lay el temps qu' era gays
Qu' enqueras nos no fassam apres lor
Chans de valor, nous, plazens e verays;
Car dir pot hom so qu' estat dig no sia,
Qu' estiers non es trobayre bos ni fis
Tro fai sos chans nous, gais e gent assis
Ab novels ditz de nova maestria.
Non an tan dig.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot, III, 92. Papon, II, 215, et III, 443. P. Occ. 278.

Guillaume de Mur. Une pièce sur la croisade:
D' un sirventes far me sia dieus guitz,
Quar comensat l' ay per bona razo,
Quar lo sanh bers on dieus fon sebelhitz
Volon liurar aissilh qui de lay so,
E sia certz quals que s' en entremeta
E n' intr' en mar ab bona ensio
Que Ihesum Crist en tan luec los meta
En paradis, quon li siey martir so.

Pero quascus gart quon ira garnitz;
Quar dieus no vol qu' ab l' autruy garnizo,
De qu' autre a tort sia despossezitz,
Lai pas nulh hom ses satisfactio,
Per qu' ieu non cre qu' aital home prometa
Dieu son regne ni que s' amor li do,
Si ben lai vay ab arc ni ab sageta,
Qu' el sout que pren cobra son gazardo.

Non cre sia per dieu gent aculhit
Ricx hom que pas ab l' autrui messio,
Ni selh qu' a tort n' a los sieus descauzitz
Ni fai raubar per aquelh' ochaizo;
Quar dieus sap tot que porta en sa maleta,
E s' ab tortz vay, trebalha s' en perdo,
Quar dieus vol cor fin ab volontat neta
D' ome que pas mais per lui que per do.

L' archivesque prec de cui es Toleta
Qu' amoneste lo bon rey d' Arago
Que per complir son vot en mar se meta
E per tener en pes son bon ressos.
D' un sirventes.
Millot, III, 107.

Guillaume Pierre de Casals ou de Cahors. Quatorze pièces, dont deux attribuées à d' autres troubadours. Dans une de ses chansons il dit:
A l' avinen mazan
Que fan entr' els l' auzelh
Pel joy del temps novelh
Que lur adui talan,
M' agrad' e m platz qu' ieu chan;
Qu' atressi n' i ai razo
Cum an li auzello
D' esser guays e vezatz;
Que mandatz
E preguatz
Suy de chant, per qu' el fatz.

Per nien van pessan
Qu' ieu ab joy no m capdelh,
Ans aurion un cantelh
De la luna en lairan
Qu' ieu ja m n' anes laissan
Qu' asola la faisso
Del belh nou, car e bo
Cors que m suy autreyatz.
A l' avinen.
Dans une autre on trouve ces vers:
De martir pogra far cofes
Mi dons ab un bays solamens,
Et ieu fora 'n totz temps jauzens,
S' a lieys plagues que lo m dones.
Ja tant.
On lit dans un sirvente:
No m plaz rics hom si non es amoros,
Ni m plaz domna si gent non acuillis,
Ni m plaz donzels si de gaug non servis,
Ni donzela si non a bel respos;
Ni m plaz escars manens
Ni joglars desplazens...
Eu chanterai.
Millot, II, 424.


Guillaume Raimond. Quatre pièces.
Dans une tenson avec Pouzet, il lui dit:
Pouzet, son fort cor autiu
Blan domna mais per un tres,
Quan pren gaire ni pauc ni ges;
C' adreg ten hom per esquiu
Penre qui ben so albira,
Doncx quar fai mais d' onramen
A sel qui 'l serf qu' al prenden,
Ben par c' amors lai la tira.
Del joi d' amor.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot, III, 407.

Guillaume Raymond de Gironella. Trois pièces, dont l' une commence par ce couplet:
Gen m' apareill
De far leu chanso grazida,
D' un sonet garnida;
Non ges brau ni veill,
Aras quan vei l' erba trida,
Pels vergiers flurida;
Ieu chant ab gaug e m' esveill,
E m luenh de la gent marrida,
Qu' el cor dins son e m crida
C' ab lor farai del be meils.
Gen m' apareil.


Guillaume Rainols d' Apt. Quatre pièces, dont trois tensons:
Guillem Rainols si fo uns cavalliers de la ciutat d' At, la quals ciutat es el comtat de Folqualquier. Bons trobaire fo de sirventes, dellas razos que corien en Proensa entr' el rei d' Aragon e 'l comte de Tolosa. E si fez a toz sos sirventes sons nous. Fort fo tempsutz per totz los baros per los cosens sirventes qu' el fazia.
Dans l' une des tensons avec Maigret, il lui dit dans le premier couplet:
Maigret, puiat m' es el cap
So qu' inz el ventre no m cap;
Bons es per listre e per drap,
Mas qui be us quer ni us esterna
Trobar vos pot, si no us sap,
Pres del vaissel ab l' enap,
C' ades tendes vostre trap
Lai on sentes taverna.
Maigret puiat.

Dans une tenson avec sa dame, il dit:
Farai un vers ses prec e ses somos,
Ma domn' es tan bell' e cortes' e pros
Que m fai loirar plus que falcos lanier.
Quant aug.
Bastero, 87. Crescimbeni, 195. Millot, I, 251. Papon, II, 392. P. Occ. 72.

Guillelmine de Rosers. Une tenson avec Lanfranc Cigala. Elle répond à sa question:
Amicx Lanfrancs, mielz complit son viatge,
Al meu semblan, cel que tenc vas s' amia,
E l' autres fes ben, mas son fin corratge
Non pot saber tan ben si dons a tria
Com cel que vi devan sos oillz prezen,
C' atendut l' ac sos cavalliers com ven,
E val trop mais qui so que dis aten
Que qui en als son coratge cambia.
Na Guillelma.

Bastero, 85. Crescimbeni, 190.

Guillaume de Saint-Didier, ou Saint-Leydier, t. III et IV. Seize pièces, dont quelques-unes attribuées à d' autres. Voyez Gausseran de Saint-Didier.
Guillems de San Leidier fo us rics castelas de Noaillac, de l' avescat del Puoi Santa Maria. E fo mot honratz hom e bons cavaliers d' armas, e larcx donaire d' aver, e molt gent ensenhat e cortes, e molt fis amaire, e molt amatz e grazitz. Et entendet se en la marqueza de Polonhac, qu' era sor del Dalfin d' Alverne e de N' Azalais de Claustra, e moiller del vescomte de Polonhac. En Guillems si fazia sas cansos d' ella e l' amava per amor, et appellava se ab ella Bertran, et ab N Ugo Marescalc dizia altresi Bertran, qu' era sos compaing e sabia totz los faitz d' En Guillem e de la marquesa: e tut trei si clamaven Bertran l' uns l' autre. Esteron en mot gran alegrier lonc temps los tres Bertrans; mas Guillems tornet en gran tristessa, car li dui Bertran feron gran fellonia de lui e gran vilania, si com poires auzir.
Dig vos ai d' En Guillem qui fo ni don, e de sa dona, ni com duret lor amor de la marquesa e de lui. E molt l' avien menada avinenmen, senes blasme e senes folor, car molt tenion cubert so que fazia a tener cubertz et en crezensa. E molt s' alegravon totas las gens de l' amor de lor, per so que maint fait avinen s' en fazion e s' en dizion per la lor amor. Et en aquela sazo si avia una dona mot bela e mot ensenhada en Vianes, so era la comtessa de Rossilho; e tug li gran senhor e baro li portavon mot gran onor; et En Guillems mais que tug, car el la lauzava mot e la vezia voluntiers; e la amava, e deleitava se en parlar de lieis, que totz hom crezia que fos sos cavalliers. E la dona se agradava mot de lui.
Tan s' agradava En Guillems de lieis qu' el n' estava de vezer la marqueza, don ela n' ac gelozia, e crezet cert que fos sos drutz; e tota la gent o crezia, mas non era. Tan que la marqueza mandet per N Uc Marescalc, e s clamet a lui d' En Guillem, e dis que vengar se volia d' En Guillem per sen d' En Uc: Et en aisi qu' ieu vuelh far mon cavallier de vos, per so car sai qui es; e car non trobaria cavallier que m convengues mai de vos, ni de cui En Guillems degues esser tan irat com de vos; e vuelh anar en pelerinatge ab vos a Sant Antoni en Vianes; et anarai a San Leidier a maio (maizo, maison) d' En Guillem, jazer en sa cambra, et el seu leig vuelh que vos jaguatz ab mi. E can N Uc o auzi meravilhet se mot fort, e dis: Dona, trop me dizes d' amor, e veus me a tot vostre mandamen. La marqueza s' aparelhet gent e be, e mes se en la via ab sas donzelas e sos cavaliers; e venc s' en a San Leidier e i descavalquet. Mais Guillem non era el castel, pero la marqueza fo gen aqulhida a sa voluntat; e can ven la nueg colquet ab si N Uc el lieg d' En Guillem. E si fon saupuda la novela per la terra. E can Guillem o saup fon trist e dolens, mas no li 'n volc mostrar brau semblan a la marqueza ni a 'N Uc, ans fazia semblan que res non saupes. Mas esforset se fort de servir la comtessa de Rossilho, e parti son cor de la marqueza. Et adonc el fe aquesta chanso que dis:
Pus tan mi fors' amors que mi fai entremetre.
et en la tornada el dis:
Bertran, Bertran, ben feira a mespendre,
S' il messonja fos vers et alhors ad apendre.

Auzit aves d' En Guillem de San Leidier qu' amava la comtessa de Polonhac, la cals avia nom Marqueza, et ela no 'l volia retener per cavalier ni far negun plazer en dreg d' amor. Ans, can venc a la parfi, ela 'l dis: En Guillems, si lo vescoms mos maritz no m comandava e no m pregava, no us tenria per mon cavalier ni per mon servidor. E can Guillems auzi la resposta, fo trist e marritz; e pesset en cal manieira poiria penre genh que fezes pregar la marqueza a son marit co 'l retengues per son cavalier: et acordet se que fezes un vers en persona de son marit. Lo vescoms se deleitava mot el cantars d' En Guillem e cantava mot be e bel; e 'N Guillems si fe un vers que ditz:

Dona, ieu vos soi messatgiers
Del vers, et entendres de cui.
E quant l' ac fag el lo mostret al vescomte, al marit de la domna, e comtet li la razo per qu' el l' avia fait: q' una soa domna l' avia dit qu' ela no l' amaria, si non la fazia pregar a son marit. El vescoms fo molt alegres cant auzi lo vers, et apres lo voluntiers; e can be lo saup cantet lo a sa molher. E la dona entendet lo tan tost, e recordet se de so c' avia promes a 'N Guillem; e dis a si meteissa: Ueimais no m puesc defendre ad aquest per razo. Et a cap de temps Guillems venc vezer sa dona, e dis li co el avia fag son comandamen, e com l' avia fag pregar a son marit. Et adonc la marqueza lo receup per cavalier e per servidor; e lor amor estet et anet si com ai dig en l' autra razo.
Nostrad. 38. Bastero, 87. Crescimbeni, 20. Millot, III, 119. P. Occ. 281. Hist. Litt. XV, 449.

Guillaume de Saint Gregori. Quatre pièces. Ce troubadour a composé une sextine en bouts rimés, comme celle d' Arnaud Daniel.

Ben grans avoleza intra
A 'N Aiemar entre la carn e l' ongla,
E si a 'n pres luoc el cors josta l' arma,
E malveistaz bat l' ades de sa verja;
Mal resembla al bon Prebost son oncle
En cui bon pretz fai per sojorn sa cambra.

N Aimars fai lum en sa cambra
De sef ardent, quan a privat s' en intra,
Ans re non fais al bon pretz de son oncle,
Que cors e sens l' es partiz totz per ongla;
Vist l' agues eu mesurar dura verja
Vas on fos mes lo cors que destrui l' arma.
Ben grans.
Bastero, 87. Crescimbeni, 196. Millot, II, 121.

Guillaume de Salonic. Une pièce dont voici le premier couplet:
Tot en aital esperansa
Com cel que cass' e ren non pren,
M' aura ja tengut longamen
Amors que dona estrai,
Et ieu col jogaires fai
Que sec joi perdut e 'l te,
Sec mon dan e fug mon be.
Tot en aital.
Millot, III, 408.


Guillaume de la Tour, t. IV. Treize pièces.
Guillems de la Tor si fon joglars, e fon de Peiregorc, d' un castel qu' om ditz la Tor. E venc en Lombardia; e sabia cansos assatz, e s' entendia e chantava e ben e gen, e trobava: mas quan volia dire sas cansos, el fazia plus lonc sermon de la razon que non era la cansos. E tolc moiller a Milan, la moiller d' un barbier bella e jove, la qual envolet e la menet a Com; e volia li meils qu' a tot lo mon. Et avenc si qu' ella mori, don el se det si gran ira qu' el venc mat; e crezet qu' ella se fezes morta per partir se de lui; don el la laisset dez dias e dez nueig sobre 'l monimen; e chacun ser el lavava lo monimen, e trasia la fora, e gardava per lo vis baisan et abrasan, e pregan qu' ella li parles e ill disses se ella era morta o viva; e si era viva, qu' ella tornes ad el; e si morta era, qu' ella li disses quals penas avia, qu' el li faria tantas messas dire e tantas alimosinas faria per ella, qu' el la trairia d' aquellas penas.
Saubut fon en la ciutat per los bons omes, si que li ome de la terra lo feron anar via de la terra. Et el anet cerquan per totas partz devins e devinas, si ella mais poiria tornar viva. Et uns escarniers si 'l det a creire que si el legia chascun dia lo salteri e disia C. e L. patres nostres, e dava a VII paubres elemosinas ans qu' el manges, et aissi fesses tot un an que non faillis dia, ella venria viva; mas non manjeria ni beuria ni parlaria. El fo molt alegres quant el so auzi, e comenset ades a far so que aquest li avia enseingnat; et en aissi o fes tot l' an entier, que anc non failli dia. E quant el vit que ren no ill valia so que a lui era enseingnat, el se desesperet e laisset se morir.
Une pièce de ce troubadour commence par ce couplet qui fait allusion à un roman sur Alexandre:
Plus que las domnas que aug dir
C' Alixandres trobet el bruoill
Qu' eran totas de tal escuoill
Que non podion, ses morir,
Outra l' ombral del bruoill anar,
Non poiri' eu ses mort loingnar
D' amor que m' a noirit ancse;
E pois en aissi ma mort te
E ma vida el sieu poder,
Ben li dei servir a plaser.
Plus que las.

Une autre de ses pièces contient ce couplet:
Una, doas, tres e quatre,
Cinc e seis e set e ueich
M' avenc l' autr' er a combatre
Ab m' osta tota una nuich;
E si m trobes fol ni mal duich,
Fe que dei a deu, bel fratre;
Ben fora toz mos pans cuich,
Si me volgues esbatre.
Una doas tres.
Bastero, 87. Crescimbeni, 196. Millot, II, 147. P. Occ. 156.

Guillaume de Tudela. Il est auteur d' un poëme sur la Guerre des Albigeois. Le manuscrit qui le contient est décrit dans le catalogue de la Vallière, Ire partie, t. II, p. 168, n° 2708, et se trouve à la Bibliothèque du roi.

Guion. Tenson avec Mainard:
En Maenard, vos ab saubuda,
Sai doz cavaliers prezans
Don largueza no s remuda,
Mas l' us a terra dos tans
Et es ses raubor graziz,
L' autre es per raubaria aiziz;
Chausez al qal fai grazir mais.
En Maenard.

Guionet. Une tenson avec Cadenet, une autre avec Raimbaud, auquel il dit:
En Raimbaut, pros dona d' aut linhatge,
Bell' e valens pregon per drudaria
Dui cavalier, e son d' engual paratge;
Mas l' uns ha pretz de gran cavalaria
E non ha plus nul autre faig valen,
E l' autres ha totz bes enteiramen
Mas volpils es; diguatz m' al vostre sen
Del qual deu meils la don' esser amia?
En Raimbaut.

Millot, III, 31.

Guiraut. Une pièce adressée à Hugues de Saint-Cyr:
N Uc de Sain Circ, ara m' es avengut
So que m' avetz lonjamen augurat,
Que s' ieu trobi qui m' aia mantengut
Ni m voilla re del seu aver donat
Inesllamen l' ai pres e molt de cors...
Que si no fos sels que m' a retengut
E m dona pan e vin e fen e blat
En agra spes del groing del veragut,
Sitot lo ai ogan assi provat...
N UC de Sain Circ.
Millot, III, 409.

jueves, 21 de septiembre de 2023

Choix des poésies originales des troubadours. Introduction. (+ Index de Tomes)

François-Juste-Marie Raynouard

Choix des poésies originales des troubadours.

Par M. Raynouard,
membre de l' Institut Royal de France (Acad. Française, et Acad. des inscriptions et belles-lettres), officier de la légion d' honneur.

Contenant
Les Preuves historiques de l' ancienneté de la Langue romane; - Des Recherches sur l' origine et la formation de cette langue; les Éléments de sa grammaire, avant l' an 1000; - La Grammaire de la langue des Troubadours.

A Paris,
De l' imprimerie de Firmin Didot,
imprimeur du Roi, et de l' Institut, Rue Jacob, N° 24.
1816.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Introduction contenant les preuves historiques de l' ancienneté de la langue romane.

Les poésies originales des Troubadours, écrites en langue romane, seraient publiées presque sans utilité, si une grammaire détaillée n' expliquait en même temps les principes et le mécanisme de cet idiôme.

Rassembler les traditions historiques et les preuves matérielles qui attestent l' existence de la langue romane à des époques très reculées, remonter à son origine et à sa formation, offrir les éléments de sa

grammaire avant l' an 1000, et donner enfin les règles complettes de cette langue perfectionnée et fixée dans les ouvrages des Troubadours, tels sont les travaux préliminaires qui rempliront ce premier volume de la collection intitulée: Choix des poésies originales des Troubadours.
Sans doute ce titre ne paraîtra point déplacé à la tête même du premier volume, puisque les différents passages cités dans les exemples de la grammaire offriront déja plus de deux mille vers de ces anciens poëtes.

L' existence de la langue romane paraît dater du commencement de la monarchie française (1).

Dès ce temps reculé, les auteurs distinguent la langue romane, et la langue francique ou théotisque.

Jacques Meyer, dans ses annales de Flandres, parle en ces termes du choix qu'on fit de saint Mommolin pour évêque de Tournay.

"L' an 665, mourut saint Éloi, évêque de Tournai…

Mommolin fut choisi pour lui succéder, parce que c' était un homme d' une très sainte vie, qui savait la langue romane aussi-bien que la théotisque.” (2)

Les monuments qui appartiennent à l' histoire de France, nous montrent à l' époque du règne de Charlemagne quelques vestiges de l' idiôme roman.

(1) On a souvent répété la citation suivante, faite par Ducange dans la préface de son Glossaire, n° XIII.

"Romani etiam qui in Galliis habitabant, ita ut nec reliquiæ ibi inveniuntur, exterminati sunt. Videtur mihi indè Francos, qui in Galliis morantur, a Romanis linguam eorum, quâ usque hodie utuntur, accommodasse. Nam alii, qui circà Rhenum ac in Germaniâ remanserunt, Teutonicâ linguâ utuntur.

Quæ autem lingua eis antè naturalis fuerit ignoratur."

Luitprand. lib. 4. cap. 21.

Mais ce passage ne se trouve point dans les œuvres de Luitprand.

(2)."665. Obiit D. Eligius Tornacensis episcopus… Suffectus est episcopus

in locum ejus Momolenus, propterea quod vir esset sanctissimæ vitæ, qui romanam non minus quam Teutonicam calleret linguam."

Meyer. Annal. Flandr. p. 6.

En deux endroits des litanies Carolines, qu'on chantait alors dans les églises, le répons du peuple était en cet idiôme.

Quand le clergé chantait: Sancta Maria, etc.,

le peuple répondait à chaque fois: Ora pro nos. (lat. Ora pro nobis)

Quand le clergé priait pour le pape, pour Charlemagne, ou pour quelque prince de sa famille, etc., le peuple répondait à chaque fois: Tu lo juva (1:
Sancta Maria, ora pro nos.

Sancte Cherubin, ora pro nos.

Sancte Seraphin, ora pro nos.

Sancte Petre, ora pro nos.

Adriano summo pontifice, etc. vita:

Redemptor mundi, tu lo juva.

Sancte Petre, tu lo juva.

Karolo excellentissimo et a Deo coronato, etc. vita et victoria:

Salvator mundi, tu lo juva.

Sancte Joannis, tu lo juva.

Pipino et Karolo nobilissimis filiis ejus, vita, etc. tu lo juva.

Pipino rege Langobardorum, vita, etc. tu lo juva.

Chlodovio rege Aquitanorum, vita, etc. tu lo juva.

Omnibus judicibus et cuncto exercitui Francorum, vita et victoria:

Sancte Remegii, tu lo juva.

Marillon, Analecta vetera, p. 170.)

De ces six mots, que présentent les deux répons, LO appartient incontestablement à la langue romane, comme troisième personne du pronom personnel masculin au singulier; et NOS comme première personne indéclinable du même pronom au pluriel.

Les deux verbes ora et juva, ainsi que le pronom personnel tu, sont restés dans cette langue sans modification.

Le mot tu est très remarquable: jamais la langue latine ne l' a employé dans des litanies; c' est donc une tournure particulière.

Dans le serment de 842, cet ancien monument si souvent cité et réimprimé, on voit pro employé dans le même sens primitif de pour, comme une préposition alors en usage dans la langue romane.

Même avant le siècle de Charlemagne, on rencontre, dans les historiens étrangers, quelques indices qui peuvent s' appliquer à cet idiôme.

Vers la fin du VIe siècle, Commentiolus, général de l' empereur Maurice, faisait la guerre contre Chagan, roi des Huns. L' armée de Commentiolus étant en marche pendant la nuit, tout-à-coup un mulet renversa sa charge. Le soldat à qui appartenait ce bagage était déja très éloigné; ses compagnons le rappellèrent à cris réitérés: torna, torna, fratre, retorna.

Entendant cet avis de retourner, les troupes de Commentiolus crurent être surprises par l' ennemi, et s' enfuirent en répétant tumultuairement les mêmes cris. Le bruit en parvint jusqu' à l' armée de Chagan, et elle en prit une telle épouvante, qu' aussitôt elle s' abandonna à la fuite la plus précipitée. Ainsi ces deux armées fuyaient en même temps, sans que l' une ni l' autre fut poursuivie. Les historiens qui ont transmis le souvenir de cet événement, et qui ont conservé en lettres grecques les paroles que prononçaient les soldats de Commentiolus, assurent que ces mots, torna, torna, fratre, retorna, étaient de la langue de leur pays (1: Τῇ πατρώᾳ φωνῇ· Τόρνα, τόρνα φράτρε.
Theophan. Chronographia, fol. 218.
Éπιχωρίῳ τε γλώττῃ… ἄλλος ἄλλῳ, ῥετόρνα.

Theophylact. Hist. lib. 2, c. 15. - Histor. miscel. lib. 17.

Si ces légers vestiges de l' idiôme roman, trouvés dans des lieux et dans des temps si éloignés, nous offrent quelque intérêt, combien cet intérêt augmentera-t-il, quand nous pourrons croire que ces guerriers étaient Francs, ou Goths habitant les provinces méridionales de la France?
Je présenterai à ce sujet deux conjectures.

La première, c' est que Théophylacte, Hist. lib. 6, cap. 3, parle d' un traité conclu entre les Francs et l' empereur Maurice, pour faire la guerre contre Chagan: "Bessus et Bertus, dit-il, envoyés des Celtibériens, aujourd'hui appelés Francs, sont dans la ville. Théodoric, prince de cette nation, traitait avec l' empereur d' un tribut pour s' unir aux Romains, à l' effet de faire la guerre contre Chagan…” Quoique ce traité soit postérieur d' environ quinze ans, il est sans doute permis d' admettre qu' il existait, entre l' empereur et les Francs, des relations qui avaient précédemment amené des guerriers Francs dans l' armée de l' empereur d' Orient contre Chagan.

La seconde, c' est que ces guerriers pouvaient être des Goths, qui habitaient alors le nord de l' Espagne et le midi de la France.

Le même général Commentiolus, qui commandait l' armée de Maurice contre Chagan, avait fait la guerre aux Goths d' Espagne; il avait repris sur eux Carthagène, et il y avait résidé quelque temps, ainsi que l' atteste l' inscription suivante trouvée à Carthagène, et rapportée dans l' España Sacra, t. V, p. 75.

Quisquis ardua turrium miraris culmina

Vestibulumq. urbis duplici porta firmatum (vestibulumque)

Dextra levaq. binos positos arcos (levaque)

Quibus superum ponitur camera curba convexaq. (convexaque)

Comitiolus sic hæc fieri jussit patricius

Missus a Mauricio aug. contra hoste barbaro

Magnus virtute magister mil. Spaniæ

Sic semper Spania tali rectore lætetur

Dum poli rotantur dumq. sol circuit orbem. (dumque)

Ann. VIII, aug. ind. VIII. (Anno VIII aug., indictione VIII.)

Il est donc très vraisemblable que des Goths, vers cette époque, aient servi dans les armées commandées par Commentiolus, lorsqu' il

faisait la guerre à Chagan.)

Les mots de ces fragments sont conformes aux règles de la syntaxe romane, et ils s' accordent avec le style du serment de 842, où l' on trouve fradre employé comme fratre dans Théophane, et returnar à l' infinitif, comme retorna à l' impératif dans Théophylacte, quoique ce verbe n' existât point dans la langue latine.

Notre historien Aimoin rapporte (1) un fait bien plus difficile à expliquer.

"Justinien, dit-il, devient empereur. Aussitôt il rassemble une armée contre les barbares; il part, leur livre bataille, les met en fuite, et il a le plaisir de faire leur roi prisonnier; l' ayant fait asseoir à côté de lui sur un trône, il lui commande de restituer les provinces enlevées à l' empire; le roi répond: Je ne les donnerai point: NON, INQUIT, DABO; à quoi Justinien réplique: Tu les donneras, DARAS.”

(1: Ce mot daras est entièrement roman. Voy. page 71.).

Je n' attache point à ces diverses circonstances, ni aux conjectures qu'on peut en tirer, plus d' importance qu' elles n' en méritent, mais peut-être n' ai-je pas dû les omettre.

Un monument qui appartient plus directement à l' histoire de la langue romane, c' est l' ordonnance qu' Alboacem, fils de Mahomet Alhamar, fils de Tarif, publia en 734.

Ce prince régnait à Coimbre; son ordonnance permit aux chrétiens l' exercice de leur culte, à certaines conditions, et fut sur-tout favorable aux moines Bénédictins de Lorban; elle fut rédigée en latin, mais il s' y trouve quelques mots qui prouvent l' existence actuelle de la langue romane (2 – N. E. Voire le final de la introduction), tels que E, et, conjonction; esparte, répand; pecten, peiten, payent; peche, paye; cent, cent; apres, auprès; acolhenza, accueil.

On ne sera donc pas surpris de ce qu' un auteur, qui écrivait vers 950, Luitprand, racontant des faits historiques relatifs à l' an 728, atteste qu' alors la langue romane existait dans une partie de l' Espagne.

Ses expressions sont très remarquables:

DCCXXVIII. En ce temps furent en Espagne dix langues, comme sous Auguste et sous Tibère.
1° L' ancienne langue Espagnole; 2° la langue Cantabre; 3° la langue Grecque; 4° la langue Latine; 5° la langue Arabe; 6° la langue Chaldaïque; 7° la langue Hébraïque; 8° la langue Celtibérienne; 9° la langue Valencienne; 10° la langue Catalane”.
(1: "DCCXXVIII. Eo tempore fuerunt in Hispaniâ decem linguæ, ut sub 
Augusto et Tiberio. I Vêtus Hispana; II Cantabrica; III Græca; IV Latina; V Arabica; VI Kaldæa; VII Hebrea; VIII Celtiberica; IX Valentina; X Cathalaunica; de quibus in III lib. Strabo, ubi docet plures fuisse litterarum formas et linguas in Hispanis."

Luitprandi Ticin. Episc. Chronicon, p. 372, éd. de 1640, fol.)

Ces deux dernières étaient la langue romane même; on aura, dans le cours de cet ouvrage, l' occasion de s' en convaincre
(2: Voici à ce sujet quelques autorités:

Dans son histoire de Valence, Gaspard Escolano s' exprime ainsi:

"La tercera… Lengua maestra de las de España, es la Lemosina, y mas general que todas… Por ser la que se hablava en Proenza, y toda la Guiayna, y la Francia Gotica, y la que agora se habla en el principado de Cataluna, Reyno de Valencia, islas de Mallorca, Minorca, etc."

Gasp. Escolano. Hist. de Valencia, part. I, lib. I, cap. 14, num. 1.

Nicolas Antonio dit de même:

"Ut enim veteres Provincialis linguæ seu Valentinæ poetas."

Nic. Antonio. Bibl. Hisp. vet. præf. t. I, num. 26.

"Elucubravit ipse Jacobus I, Aragoniæ rex, vernacula gentis, hoc est

provinciali ut vocant linguâ, quæ tam in Cataloniæ, quam in Valentiæ, nec non in Montis-Pesulani, unde Maria fuit regis mater, ditionibus in usu fuit, rerum tempore suo gestarum historiam."

Nic. Antonio. Bibl. Hisp. vet. t. II, fol. 49, num. 144.)

Dans quelques titres qui concernent l' histoire d' Italie, on trouve pareillement, aux VIIIe et IXe siècles, des mots qui indiquent l' existence de la langue romane, tels que:

corre, il court (1); avent, ayant (2); ora, à-présent (3), etc.

A ces preuves matérielles, qui ne laissent aucun doute sur l' existence de la langue romane en Italie pendant les VIIIe et IXe siècles, je joindrai un témoignage bien précis, celui de Gonzon, savant Italien, qui écrivait, vers l' an 960: "C' est à tort que le moine de Saint-Gal a cru que j' ignorais la science de la grammaire, quoique je sois quelquefois arrêté par l' usage de notre langue vulgaire, qui approche du latin (4)."
(1) An 730. Murat. diss. 33.

(2) An 816. Murat. diss. 33.

(3) An 730. Cod. diplom. toscano, t. I, p. 366.

(4) "Falso putavit S. Galli monachus me remotum a scientiâ grammaticæ artis, licet aliquando retarder usu nostræ vulgaris linguæ quæ latinitati vicina est." Martène, Vet. Script. ampl. Collect. t. I, col. 298.

L' usage de cette langue vulgaire ne pouvait être un obstacle, qu' autant qu' elle était parlée journellement.

L' épitaphe du pape Grégoire V, décédé à la fin du même siècle, atteste qu' il parlait bien la langue vulgaire:
"Bruno, de la race royale des Francs, usant de l' idiôme francique, de l' idiôme vulgaire, et de l' idiôme latin, enseigna les peuples en ces trois langages.” (1:
Ante tamen Bruno, Francorum regia proles...
Usus francisca, vulgari, et voce latina,

Instituit populos eloquio triplici.

Fontanini, della Eloquenza italiana, p. 15.

Francisca signifie francique, théotisque.)

Quant à la France, des preuves positives attestent l' usage général de la langue romane au VIIIe siècle.

Il existe deux vies de saint Adhalard, abbé de Corbie, né vers l' an 750.

L' une et l' autre font mention de cet idiôme.

Un disciple d' Adhalard, Paschase Ratbert, qui a écrit la première vie, a dit: "Parlait-il la langue vulgaire? ses paroles coulaient avec douceur; parlait-il la langue barbare, appelée théotisque? il brillait par l' éloquence de la charité”. (2: "Quem si vulgò audisses, dulcifluus emanabat; si vero idem barbarâ, quam teutiscam dicunt, linguâ loqueretur, præeminebat caritatis eloquio." Bolland. Acta Sanct. Januar. t. I, p. 109.)

Gérard de Corbie, qui a écrit la seconde vie, raconte les mêmes circonstances en termes plus exprès:

"S' il parlait en langue vulgaire, c' est-à-dire, romane, on eût dit qu' il ne savait que celle-là; s' il parlait en langue theutonique, il brillait encore

plus”. (3: "Qui si vulgari, id est, romanâ linguâ, loqueretur, omnium aliarum putaretur inscius; nec mirum, erat denique in omnibus liberaliter educatus; si verò theutonicâ, enitebat perfectius." Bolland. Acta Sanct. Januar. t. I, p. 116.)

En 714, un jeune sourd-muet de naissance avait été guéri miraculeusement au tombeau de saint Germain de Paris. D' après l' historien contemporain, ce jeune garçon répéta facilement les mots qu' il entendit prononcer; et non-seulement il apprit en peu de temps à parler parfaitement la langue rustique, mais il fut bientôt en état d' étudier les lettres (1: "Unde factum est ut, tam auditu quam locutione, in brevi non solum ipsam rusticam linguam perfectè loqueretur, sed etiam litteras, in ipsâ ecclesiâ clericus effectus, discere cœpit."
Ducange Gloss. præf. n. XIII.).

Ici se place un fait très important, qui sert à prouver que la langue romane était la langue vulgaire de tous les peuples qui obéissaient à Charlemagne dans le midi de l' Europe; et l' on sait que sa domination s' étendait sur tout le midi de la France, sur une partie de l' Espagne, et sur l' Italie presque entière.

Sous son règne, un espagnol malade, pour s' être imprudemment baigné dans l' Ebre, visitait les églises de France, d' Italie, et d' Allemagne, implorant sa guérison. Il arriva jusqu' à Fulde dans la Hesse (N. E. Fulda, Hessen), au tombeau de sainte Liobe.
(2: "Alter erat de Hispaniâ qui, peccatis exigentibus, pœnæ tali addictus est, ut horribiliter quateretur tremore omnium membrorum. Cujus passionis incommodum, sicut ipse retulit, in Ibero flumine contraxit; in quâ deformitate oculos civium suorum non sustinens, ubicumque ei ire visum est, per diversa sancta locorum vagabatur. Peragrata itaque omni Gallia atque Italia, Germaniam ingressus est… Fuldam venit… Cryptam occidentalem, super quam corpus S. Bonifacii martyris quiescit, ingressus est, ac prostratus in oratione…. Quod cernens vir venerandus Firmadus presbyter et monachus… Interea subito surrexit homo et non tremebat, quia sanatus erat. Interrogatus ergo a presbytero (quoniam linguæ ejus, eo quòd esset italus, notitiam habebat), retulit se per excessum mentis, etc."

Vita S. Liobae. - Mabillon, act. SS. Bened. secul. III, pars II, p. 258.

Mabillon observe que cette vie a été écrite par Rodulfe avant que les reliques de sainte Liobe eussent été transportées par Raban Maur au mont Saint-Pierre.

Rodulfe, prêtre et moine du couvent de Fulde, très savant dans toutes les sciences, historien et poëte, mourut le VIII des ides de mars 865, selon l' histoire de Pierre le bibliothécaire, ou 866, selon Duchesne, Hist. Franc. Script.).

Le malade obtint sa guérison; un prêtre l' interrogea, et l' Espagnol lui répondit.

Comment purent-ils s' entendre?

C' est, dit l' historien contemporain, que le prêtre, à cause qu' il était italien, connaissait la langue de l' Espagnol: "Quoniam linguae ejus, eo quod esset italus, notitiam habebat."

L' histoire nous fournit plusieurs faits qui permettent d' assurer que, sous le règne de Charlemagne, l' idiôme roman avait prévalu comme idiôme vulgaire sur la langue latine, et même que cette langue n' était plus comprise par le plus grand nombre des Français.

En 787, ce prince fut dans la nécessité d' appeler de Rome quelques grammairiens, pour rétablir en France l' enseignement de la langue latine (1: "Carolus iterum a Roma artis grammaticæ et computatoriæ magistros secum adduxit in Franciam, et ubique studium litterarum expandere jussit. Ante ipsum enim domnum regem Carolum, in Galliâ nullum studium fuerat liberalium artium." Vit. Karol. Magn. Per Monach. Egolism.)

Un fait bien décisif, c' est qu' Eginhard, historien de Charlemagne, s' excuse, en quelque sorte, d' écrire sa vie en latin:
(2: "En tibi librum præclarissimi et maximi viri memoriam continentem, in quo præter illius facta, non est quod admireris, nisi forte quod homo barbarus, et romana locutione perparum exercitatus, aliquid me decenter aut commodè latinè scribere posse putaverim." Eginh. Vit. Carol.)

"Voici, dit-il, l' ouvrage que je consacre à la mémoire de ce très grand et très illustre prince; vous serez surpris que moi, homme barbare, et peu

exercé dans la langue romaine, j' aie espéré écrire en latin avec quelque politesse et quelque facilité."

Si Eginhard, secrétaire et chancelier de Charlemagne, manifeste des craintes sur son style latin, s' il se nomme barbare, c' est que la langue latine n' étant point parlée vulgairement à la cour, il n' avait pas la

certitude que son style fut exempt de fautes; en effet, l' idiôme francique était la langue vulgaire à Aix-la-Chapelle (N. E. Aachen, Aquisgrán), et dans le nord de l' empire, tandis qu' à Paris, et dans le midi de l' empire, la langue vulgaire c' était l' idiôme roman.

Enfin, si la langue latine, qui restait toujours celle de la religion et du gouvernement, n' avait cessé d' être la langue du peuple, l' historien de Louis-le-Débonnaire aurait-il cru faire de ce prince un véritable éloge, en disant qu' il parlait la langue latine, aussi bien que sa langue naturelle? (1: "Latinam vero sicut naturalem æqualiter loqui poterat."

Theganus, de Gestis Ludov. pii.)

Au commencement du IXe siècle, divers conciles furent assemblés en différents lieux de l' empire de Charlemagne, pour rétablir la discipline ecclésiastique; ceux de Tours et de Rheims, tenus en 813, décidèrent que l' instruction religieuse devait être mise à la portée du peuple.

Quoiqu'on ait cité souvent l' article XVII des actes du concile de Tours, je crois indispensable de le traduire ici en entier:

"Il a paru à notre Unité que chaque évêque devait avoir des homélies contenant les admonitions nécessaires à l' instruction des fidèles, c' est-à-dire, sur la foi catholique, selon qu' ils en pourront comprendre, sur l' éternelle récompense des bons, et l' éternelle damnation des méchants, sur la résurrection future, et le jugement dernier, enfin sur la nature des œuvres par lesquelles on peut mériter la vie éternelle ou en être exclu. Que chaque évêque traduise publiquement ces homélies en langue rustique romane ou théotisque, de manière que tous puissent comprendre ces prédications."
(1: "Visum est unitati nostræ ut quisque episcopus habeat homilias continentes necessarias admonitiones quibus subjecti erudiantur; id est de fide catholicâ, pro ut capere possint, de perpetuâ retributione bonorum, et æternâ damnatione malorum, de resurrectione quoque futurâ, et ultimo judicio, et quibus operibus possit promereri vita beata quibusve excludi; et ut easdem homilias quisque apertè transferre studeat in rusticam romanam linguam aut theotiscam, quo faciliùs cuncti possint intelligere quæ dicuntur." Labbe. Concil. t. VII, col. 1263.

D' après Borel et Pasquier, on a souvent répété que les actes du concile d' Arles de 751 contiennent un passage semblable; mais c' est une erreur.)

L' article XV des actes du concile de Rheims porte:

"Les évêques doivent prêcher les sermons et les homélies, selon la langue propre aux auditeurs, afin que tous puissent les comprendre
(2: "Ut episcopi sermones et homilias sanctorum patrum, prout omnes

intelligere possint, secundum proprietatem linguæ, prædicare studeant." Labbe Concil. t. VII, col. 1256.)

Charlemagne publia, la même année 813, un capitulaire dont l' article XV prononce:

"Les prêtres doivent prêcher de manière que le simple peuple, vulgaris populus, puisse comprendre, intelligere possit.” (3: De officio prædicatorum: "Ut juxta, quod bene vulgaris populus intelligere possit, assiduè fiat." Capit. Reg. Franc. An 813.)

Selon les conciles et les capitulaires, l' instruction religieuse se faisant en langue vulgaire, le peuple devint bientôt entièrement étranger à la langue latine; aussi lui en défendit-on l' usage dans les actes religieux

qui exigent une profession de foi. L' art. LV des capitulaires recueillis par Hérard, archevêque de Tours, et publiés dans un synode tenu en 858, porte:."Que nulles personnes ne seront admises à tenir un enfant sur les fonts baptismaux, si elles ne savent et ne comprennent, dans leur langue, l' oraison dominicale et le symbole. Il faut, dit cet article, connaître l' obligation qu'on aura contractée envers Dieu.”
(1: "Ut nemo a sacro fonte aliquem suscipiat, nisi orationem dominicam et symbolum juxta linguam suam et intellectum teneat; et omnes intelligant pactum quod cum deo fecerunt." Capitul. t. I, col. 1289.).

Il est hors de doute que, pour toute la partie méridionale de l' empire de Charlemagne, cette langue dans laquelle le peuple devait recevoir l' instruction religieuse, n' était autre que l' idiôme roman, dont Nithard nous a conservé un fragment précieux, en transcrivant les serments prononcés à Strasbourg l' an 842, par Louis-le-Germanique, et par les Français soumis à Charles-le-Chauve.

Nithard nous a transmis en latin le discours que les deux princes prononcèrent, l' un en langue romane, l' autre en langue théotisque.

Le concile de Mayence, (Mainz, Maguntia) tenu en 847, porte à l' art. II

les dispositions semblables à l' art. XVII du concile de Tours de 813, et se sert des mêmes expressions (2: Seulement un mot a été omis, sans doute par l' inadvertance du copiste. Labbe. Concil. t. VIII, col. 42.).

L' idiôme roman du serment de 842 paraît encore très grossier; il ne présente pas l' emploi de l' article.

Mais il est très vraisemblable que, dans le midi de la France, le langage était déja épuré. Le poëme d' Abbon sur le siège de Paris par les Normands, en 885 et 886, félicite l' Aquitaine, c' est-à-dire, les pays de l' autre côté de la Loire, sur la pureté et la finesse de la langue qu'on y parle.

Calliditate venis acieque, Aquitania, linguæ.

Abbo poem. lib. II, v. 471.

Le traité de Coblentz (Koblenz, Coblenza), fait en 860 entre Louis-le-Germanique et Charles-le-Chauve, fut également publié en langue théotisque ou francique, et en langue romane.

Les Capitulaires en offrent la traduction latine.

A la fin du traité on lit:
(1: "Hæc eadem domnus Karolus romana linguâ adnunciavit et eâ maximâ parte linguâ Theodiscâ recapitulavit.

Post hæc, domnus (Hludouuicus) Hludouvicus ad domnum Karolum fratrem suum linguâ romana dixit:

Nunc si vobis placet, vestrum verbum habere volo de illis hominibus qui

ad meam fidem venerunt."

Et domnus Karolus, excelsâ voce, linguâ romana dixit:

"Illis hominibus qui, etc."

Et domnus Hlotarius linguâ theodiscâ eis suprà adnunciatis capitulis se

convenire dixit, et se observaturum illa promisit.

Et tunc domnus Karolus iterum linguâ romana de pace convenit, et ut cum dei gratiâ sani et salvi irent, et ut eos sanos reviderent oravit, et adnuntiationibus finem imposuit." Cap. Reg. Franc. t. II, col. 144.)

"Charles proclama ce traité en langue romane, et en récapitula la plus grande partie en langue théotisque.

Après quoi Louis dit à son frère Charles en langue romane: Maintenant, si cela vous plaît, je voudrais avoir votre parole au sujet de ceux qui

avaient pris les armes pour moi.

Et Charles, d' une voix beaucoup plus élevée, proclama en langue romane l' amnistie demandée.

Et Lothaire donna en langue théotisque son adhésion au traité, et Charles proclama encore la paix en langue romane."

Ces monuments du IXe siècle peuvent-ils permettre de former le moindre doute sur le fait incontestable que la langue romane était alors dans la France la langue vulgaire du peuple et de l' armée?

Le texte même de Nithard le déclare expressément, lorsqu' il dit au sujet des serments de 842:

"Or le serment que chaque peuple de l' un et l' autre roi jura en sa propre langue, est ainsi en langue romane.”
(1: "Sacramentum autem quod utrorumque populus quique propriâ linguâ testatus est, romana linguâ sic se habet.")

A ces preuves historiques, qui ne laissent aucun doute sur l' existence ancienne de la langue romane, on peut ajouter des preuves matérielles:

Soit en recherchant les traces les plus reculées de l' emploi de l' article qui a été l' un des caractères innovateurs de cet idiôme; et le tableau que je présenterai à ce sujet démontrera l' emploi de l' article aux dates de 793, 810, 880, 886, 894, 924, 927, 930, 960, 994 (1: Voyez ci-après ce tableau, p. 43 et 44.);

Soit en reconnaissant les noms propres qui, dans les ouvrages latins écrits à une époque ancienne, sont désignés par une dénomination purement romane; (2: Il est peu de nos chartes anciennes qui n' offrent quelques noms de lieu (N. E. toponimia) en langue vulgaire; une circonstance ajoute encore à la preuve qui résulte de l' évidence des noms appartenant à la langue romane, c' est que l' on trouve aussi un grand nombre de noms qui appartiennent à la langue francique ou théotisque.

Voici quelques exemples pour la langue romane:

Charte de 713. "Locum de Osne."

Titre de 790. "Raymundus Raphinel…. Locum qui apellatur Lumbe

Super rivum Save…. Fiscum qui Piscarias dicitur…. Monasterio quod Cesarion dicitur." Gallia Christiana, Instr. Eccl. Lombariensis.

Titre de 806. "Villare quem dicunt Stagnole…. Villare quem vocant Agre…. In villa Ulmes." Hist. de Languedoc. Pr. t. I, col. 33.

Titre de 819. “Parrochiam de ArchavelOrgollelEncapDe Tost

PalerolsDe NovesBanieresArchesCortalbMerangesBalcebreMacianersFigolsMerlesBaienAsnet. Etc. etc."

Append. March. Hisp.)

Soit enfin en cherchant dans les écrits de la basse latinité, les traces de la réaction de la langue vulgaire sur la langue latine.
(3: An 782. "A tunc nos missi…. A tunc ipsi missi et judices…" Hist. de Languedoc. Pr. t. I, col. 25.
An 852. "Ad tunc nos…. Ad tunc ipse Ramnus asserens dixit…. Unde

Ramnus ad tunc hora præceptum imperiale et judicium ad relegendum ostendit… Ad tunc nos supradicti interrogavimus…. Ad tunc ipse Odilo se recognobit…."

Hist. de Languedoc. Pr. t. I, col. 99.

An 833. "Ad contra responderunt." Muratori, diss. 70.)


Je crois avoir prouvé d' une manière incontestable, et par les faits historiques et par les preuves matérielles, l' existence et l' ancienneté de la langue romane.

Les monuments qu' offrent différents siècles et divers pays, démontrent avec la même évidence que l' idiôme primitif s' est conservé et perfectionné dans les écrits des troubadours, et dans le langage des peuples qui habitèrent le midi de la France.

Ce fait très certain avait été reconnu et attesté par de nombreux écrivains:

Fauchet, dans son Recueil de l' origine de la Langue et Poésie Françoise, Ryme et Romans, liv. I, ch. 4, s' exprime en ces termes:

"Or ne peut-on dire que la langue de ces serments, laquelle Nithard appelle romaine, soit vraiment romaine, j' entends latine, mais plutost pareille à celle dont usent à-présent les Provençaux, Cathalans, ou ceux du Languedoc… Il faut donc nécessairement conclure que ceste langue Romaine, entendue par les soldats du roi Charles-le-Chauve, estoit ceste rustique romaine, en laquelle Charles-le-Grand vouloit que les omélies preschées aux églises, fussent translatées, afin d' estre entendues par les simples gens, comme leur langue maternelle, aux prosnes et sermons….".

Il reste à savoir pourquoi ceste langue romaine rustique a été chassée outre Loire…".

Cette dernière séparation de Hue Capet fut cause, et, à mon advis, apporta un plus grand changement; voire, si j' ose le dire, doubla la

langue romande."

Cazeneuve, dans un fragment qu' il a écrit sur cette matière, a dit:

"Ces deux langues teudisque et romaine furent usitées dans les états de nos rois, jusqu' à ce que, par le partage fait entre les enfants de Louis-le-Débonnaire, le pays qui est maintenant sujet à la couronne de France échut à Charles-le-Chauve, et ce que nos rois avoient conquis en Allemagne échut à Louis son frère, avec le titre de roi de Germanie; car dès lors commença la division des deux langues, la romaine demeurant dans les états de Charles-le-Chauve, et la teudisque dans ceux de Louis-le-Germanique.

Cependant cette langue romaine souffrit en peu de temps un notable changement; car, comme les langues suivent d' ordinaire les fortunes des états, et perdent la pureté dans leur décadence, après que l' Allemagne fut éclipsée de la couronne de France, la cour de nos rois, qui se tenoit à Aix-la-Chapelle, se tint à Paris, et d' autant que cette ville se trouva assise près de l' extrémité du royaume qui tient à l' Allemagne, et par conséquent éloigné de la Gaule Narbonoise, où étoit l' usage de la langue romaine, il arriva qu' insensiblement, à la cour de nos rois et aux provinces qui en étoient voisines, il se forma une troisième langue qui retint bien le nom de romaine, mais qui se rendit avec le temps tout-à-fait différente de l' ancienne langue romaine, laquelle pourtant demeura en sa pureté dans les provinces qui sont en-deçà de la Loire; et d' autant que les peuples de delà la Loire disoient oui, (ancienne oïl) et ceux de deçà oc, la France fut divisée en pays de langue d' oui ou Françoise, et de langue d' oc ou provençale, dont le nom est demeuré à la province auparavant appelée Septimanie.

Or que cette langue d' oc ou provençale soit la même que l' ancienne langue romaine, il se peut clairement justifier par les serments qui sont dans Nitard… Puis donc qu' il est hors de doute que notre langue d' oc ou provençale est cette même langue romaine, que les anciens François parloient devant la troisième race de nos rois, c' est-à-dire, auparavant le Xe siècle, ne pouvons-nous pas aussi, sans faire les vains, et nous donner une gloire imaginaire, assurer que c' est de notre langue qu' a pris son origine celle que nous appelons maintenant françoise?… Ce lui est toujours de l' honneur d' estre comme le cep d' où s' est provignée cette belle langue françoise

Mais quand j' aurai fait voir de plus que c' est d' elle que les langues Italienne et Espagnole ont pris leur naissance, j' ose bien assurer… qu'on n' en fera pas moins d' estime qu'on fait d' ordinaire des sources des grands fleuves, quelque petites qu' elles soient."

Huet, dans son ouvrage de l' Origine des Romans, a consacré la même opinion:

"Le langage romain fut appelé la langue provençale, non-seulement parce qu' il reçut moins d' altération dans la Provence que dans les autres cantons de la France, mais encore parce que les Provençaux s' en servoient ordinairement dans leurs compositions, etc. Les troubadours, les chanterres, les conteurs, et les jongleurs de Provence, et enfin tous ceux qui exerçoient ce qu'on y appeloit la science gaie, (N. E. gay saber) commencèrent, dès le temps de Hue Capet, à romaniser tout de bon, débitant leurs romans et leurs fabliaux composés en langage romain: car alors les Provençaux avoient plus d' usage des lettres et de la poésie que tout le reste des François

Le roman estant donc plus universellement entendu, les conteurs de Provence s' en servirent pour écrire leurs contes qui de là furent appelés romans." (chap. eres un romansé)

Je ne dois pas omettre le sentiment de l' abbé Lebœuf, qui était si versé dans cette matière; ses recherches sur les plus anciennes traductions en

idiôme français offrent le passage suivant:

"Je me contente d' avancer, comme une chose très vraisemblable, que, dans la plupart des provinces des Gaules, on parloit vulgairement une langue peu différente de celle des Provençaux, des Périgourdins, des Limousins. Je pense que cela dura jusqu' à ce que le commerce de ces provinces avec les peuples du nord et de l' Allemagne, et sur-tout celui des habitants de l' Armorique avec les Anglois, vers le XIe siècle, eussent apporté dans la Romaine rustique, une dureté qui n' y étoit pas auparavant.” (1: Mém. de l' Acad. des Inscr. Et Belles-Lettres, t. XVII, p. 718.)

Les savants auteurs de l' histoire de Languedoc ont plusieurs fois donné à ce sujet des explications aussi curieuses qu' incontestables.

"La langue latine commençoit cependant à se corrompre, et dégénéra enfin de manière qu' elle forma ce qu'on appella dans la suite la langue

romaine, qui est à-peu-près la même qu'on parle aujourd'hui dans les provinces méridionales du royaume, et qui, dès le milieu du IXe siècle, se trouvoit déja toute formée, ainsi que nous le verrons ailleurs... (2: Hist. générale du Languedoc, t. I p. 327.)

Du mélange de cette langue avec celle des barbares, et du commerce de ces derniers avec les Romains ou Gaulois d' origine, qui ne firent ensuite qu' un seul peuple, il se forma enfin une nouvelle langue qu'on appela romaine, et qui est à-peu-près la même qu'on parle encore aujourd'hui dans le pays.” (1: Hist. générale du Languedoc, t. I, p. 379.)

Au sujet du serment de 842, ils disent:

"On peut remarquer dans ces deux actes que la langue qu'on appelle romaine est presque la même que celle que parlent encore aujourd'hui les peuples de Provence, de Languedoc, et de Gascogne, et qu' elle a beaucoup moins de rapport avec la françoise.” (2: Hist. générale du Languedoc, t. I, p. 532.)

Les auteurs de l' Histoire Littéraire de la France s' expriment sur le même sujet en termes non moins affirmatifs:
(3: Hist. Lit. de la France, t. IX, p. 172.)

"Dans la suite on distingua de la poésie françoise, proprement dite, la poésie provençale: celle-ci différoit de l' autre, en ce que le génie de la langue demeura presque pur roman, au lieu que la françoise, quoique pur roman dans son origine, comme l' autre, fut adoucie peu-à-peu, tant par de nouvelles inflexions et terminaisons qu' elle reçut, que par les autres endroits qui la rapprochèrent successivement du génie françois… C' étoit la langue qu' employoient ordinairement les poëtes d' en-deçà la Loire; ceux d' au-delà versifioient au contraire en langue provençale:” (1: "Quant au nom de provençale, qu'on donna à la langue dont on se servoit dans les provinces méridionales de la France, après que les peuples des pays septentrionaux eurent adopté un idiôme différent, il est certain qu' elle ne fut pas ainsi nommée, parce qu' elle fut d' abord particulière aux peuples de la Provence proprement dite, mais à cause qu' elle comprenoit alors, sous le nom de Provençaux, tous les peuples de la partie méridionale de la France. Les divers auteurs qui ont écrit, à la fin du XIe siècle, l' histoire de la première croisade, nous en fournissent les preuves: On nomme provençaux, dit un de ces historiens, les peuples de Bourgogne, d' Auvergne, de Gascogne, de Gothie, et de Provence. Les autres s' appeloient François, mais les ennemis donnoient le nom de Francs aux uns et aux autres. Les Aquitains étoient aussi compris sous le nom de Provençaux."
Hist. gén. du Languedoc, t. II, p. 246.)

J' avais prouvé l' existence et l' ancienneté de la langue romane; je crois que les autorités que je rapporte pour démontrer son identité avec la langue des troubadours ou poetes provençaux, ne laissent aucun doute sur ce point.

Mais quel était le mécanisme, quelles étaient les formes essentielles de cette langue?

C' est ce que j' ai à examiner et à démontrer.

D' abord j' exposerai les détails relatifs à son origine, et j' en expliquerai la formation; ce qui me permettra de présenter les éléments de sa grammaire avant l' an 1000.

Et ensuite je donnerai une grammaire détaillée de la même langue, devenue celle des troubadours; et j' autoriserai toutes les règles, soit générales, soit particulières, par les citations qui seront presque toujours prises dans les écrits de ces illustres poëtes.

_______

(2) Escritura del Rey moro de Coimbra, era 772. (an. 734).

"Alboacem Iben Mahumet Alhamar, Iben Tarif, bellator fortis, vincitor

Hispaniarum, dominator Cantabriæ Gothorum, et magnæ litis Roderici. Quoniam nos constituit Allah, Illalah super gentem Nazarat, E fecit me dominatorem Colimb, et omni terræ inter Goadaluam, et Mondecum, et Goadatha per ubi esparte meum mandum. Ego ordinavi, quod Christiani de meas terras pecten dupliciter quam Mauri, et de ecclesiis per singulas XXV. pesantes de bono argento, et per monasteria peiten L. pesantes et vispesantes pecten cent santes: et Christiani habeant in Colimb suum comitem, et in Goadatha alium comitem de sua gente, qui manteneat eos in bono juzgo, secundum solent homines Christiani, et isti component rixas inter illos, et non matabunt hominem sine jussu de Alcaide; seu Aluacile Sarraceno. Sed ponent illum apres de Alcaide, et mostrabunt suos juzgos, et ille dicebit: bene est; et matabunt culpatum.

In populationibus parvis ponent suos judices, qui regant eos benè, et sine rixas. Si autem contingat homo Christianus quod matet, vel injuriet hominem Maurum, Alvacir seu Alcaide faciat de illo secundum juzgo de Mauris; si Christianus esforciaverit Sarracenam virginem, sit Maurus et recipiat illam, sin matent eum; si fuerit de marito, matent eum; si Christianus fuerit ad Mesquidam vel dixerit male de Allah, vel Mahamet, fiant Maurus, sin matent eum. Bispi de Christianis non maledicant reges Maurorum, sin moriantur. Presbyteri non faciat suas missas, nisi portis cerratis, sin pieten (peiten) X pesantes argenti: monasteria quæ sunt in meo mando habeant sua bona in pace, et pechen prædictos L. pesantes. Monasterium de Montanis, qui dicitur Laurbano, non peche nullo pesante, quoniam bona intentione monstrant mihi loca de suis venatis, e faciunt Sarracenis bona acolhenza, et nunquam invenit falsum, neque malum animum in illis, qui morant ibi, et totas suas hæreditates possideant cum pace, et bona quiete, sine rixa et sine vexatione, neque forcia de Mauris, et veniant, et vadant ad Colimbriam cum libertate per diem, et per noctem, quando meliùs velint aut nolint, emant et vendant sine pecho, tali pacto quòd non vadant foras de nostras terras sine nostro aparazmo, et benè velle; et quia sic volumus, et ut omnes sciant, facio cartam salvo conducto, et do Christianis ut habeant illam pro suo juzgo, et mostrent, cum Mauri requisiverint ab illis. Et si quis de Sarracenis non sibi observaverit nostrum juzgo in quo fecerit damnum, componant pro suo avere, vel pro sua vita, et sit juzgo de illo, sicut de Christiano usque ad sanguinem et vitam. Fuit facta carta de juzgo, æra de Christianis DCC, LXXII, secundum verò annos Arabum CXXXXVII. Luna XIII. Dulhija Alboacem, iben Mahomet Alhamar, iben Tarif rogatu Christianorum firmavi pro more .O. et dederunt pro robore duos æquos optimos, et ego confirmavi totum."

Historias de Idacio, etc. fol. 88 et 89.
(N. E. Apéndice de Carlos Romey, Historia de España etc., traducida por A. Bergnes de las Casas:

Texto Original.

Alboacem Iben Mahumet Alhamar Iben Tarif, bellator fortis, vincitor Hispaniarum, dominator CABALLARIAE Gothorum, et magnæ litis Roderici. Quoniam nos constituit Alla-Illelah super gentem Nazarat, et fecit me dominatorem Colimb, et omni terræ inter Goadaluam, et Mondecum, et Goadatha, per ubi ESPARTE meum mandum. Ego ordinavi, quod christiani de meas terras PECTEN dupliciter quam Mauri, et de ecclesiis per singulas XXV pesantes de bono argento, et per monasteria PEITEN L pesantes et vispesantes PECTEN CENT santes: et christiani habeant in Colimb suum comiten, (comitem) et in Goadatha alium comitem de suâ (suam) gente, qui manteneat eos in bono juzgo, secundum solent homines christiani, et isti component rixas inter illos, et non matabunt hominem sine jussu de alcaide, seu aluacile sarraceno. Sed ponent illum APRES de alcaide, et mostrabunt suos juzgos, et ille dicebit: bene est, et matabunt culpatum. In populationibus parvis ponent suos judices, qui regant eos benè, et sine RIXAS. Si autem contingat homo christianus quod matet, vel injuriet hominem Maurum, aluacir seu alcaide faciat de illo secundum juzgo de Mauris; si christianus esforciaverit sarracenam virginem, sit Maurus et recepiat illam, sin matent eum; si fuerit de marito matent eum; si christianus fuerit ad mesquidam vel dixerit male de Allah, vel Mahamet, fiant Maurus, sin matent eum. Bispi (episcopo: bisbe: vespe: obispo) de christianis non maledicant reges Maurorum, sin moriantur. Presbyteri non faciat suas missas, nisi portis cerratis, sin PIETEN X pesantes argenti: monasteria quæ sunt in meo mando habeant sua bona in pace, et PECHEN prædictos L pesantes. Monasterium de Montanis, qui dicitur Laurbano non PECHE nullo pesante, quoniam bona intentione mostrant mihi loca de suis venatis, E faciunt Sarracenis bona ACOLHENZA, et nunquam invenit falsum, neque malum animum in illis, qui morant ibi, et totas suas hæreditates possideant cum pace, et bona quiete, sine rixe et sine vexatione, neque FORCIA de Mauris, et veniant et vadant ad Colimbriam cum libertate per diem, et per noctem, quando melius velint aut nolint, emant et vendant sine PECHO, tali pacto quod non vadant foras de nostras terras sine nostro aparazmo, et benè velle; et quia sic volumus, et ut omnes sciant, facio kartam salvo conducto, et do christianis ut habeant illam pro suo juzgo, et mostrent cum Mauri requisiverint ab illis. Et si quis de Sarracenis non sibi observaverit nostrum juzgo in quo fecerit damnum, componant pro suo avere, vel pro sua vita, et sit juzgo de illo sicut de christiano usque ad sanguinem et vitam. Fuit facta karta de juzgo æra de christianis DCCLXXII, secundum vero annos Arabum CXXXXVII, Luna XIII, Dulbija. Alboacem iben Mahomet Alhamar iben Tarif rogatu christianorum firmavi pro more .O. (puntos elevados) et dederunt pro robore duos equos optimos, et ego confirmavi totum.
Extracto de la Monarchia Lusitana de Brito, II part., fol., 288 et seq.

Fuero de Alboacem.


“Un autor arábigo, dice un autor moderno, conservó uno de aquellos convenios (entre vencedores y vencidos), y es el que un oficial árabe, llamado Alboacem Ibn Mohamed Alhamar, hizo con la ciudad de Coimbra.”
Pero no lo hay semejante, ni en los historiadores nacionales de la conquista, ni en colección diplomática arábiga. Con efecto, no es autor arábigo el conservador del ordenamiento de Coimbra, pues estuvo antes archivado en la abadía de Lorbao, en Portugal, y se publicó al pronto en la Monarchia Lusitana, Lisboa 1609, en 4.°, part. II, p. 288- 289: después con erratas por Sandoval, Historia de los cinco obispos, Pamplona 1615, p. 88 y siguientes. En fin, Mr. Reynouard la sacó de nuevo a luz, por Sandoval, en sus Selectas de poesías originales de los Trobadores, París 1816, t. I, pág. 11. Es monumento de entidad filológica, aunque no histórica, y que bajo este título merece tener aquí su lugar, si bien todo está manifestando que no es con mucho tan antiguo como la fecha equivocada que trae lo dio a entender a Mr. Reynouard (véase cuanto se dijo sobre este punto).

Traducción del fuero de Alboacem.

"Alboacem Ibn Mohamet Alhamar Ibn Tarif, guerrero poderoso, vencedor de las Españas, arrollador de la caballería goda y de la gran liga de Rodrigo. Habiéndome puesto al frente de la nación nazarat, y habiéndome constituido gobernador de Colimb y de todo el territorio entre Goadalva, Mondeco y Goadatha, que abarca mi mando, he dispuesto lo siguiente:
pagarán los Cristianos de mis tierras tributo doble que los Moros. Pagarán las iglesias veinte y cinco piezas de plata fina por la que fuere más ordinaria, cincuenta por cada monasterio, y ciento por la catedral. Tendrán los Cristianos en Colimb un conde de su nación, y otro en Goadatha, quienes los gobernarán con arreglo a las leyes y costumbres cristianas, y sentenciarán las desavenencias que sobrevinieren entre ellos: mas a ninguno darán muerte sin disposición del alcaide o del alvacir sarraceno, ante el cual traerán al reo, manifestando sus leyes; dirá el alcaide me conformo, y matarán al culpado.
En las poblaciones cortas tendrán los Cristianos sus jueces que los gobiernen debidamente y sin contiendas. Si acaeciere que un Cristiano mate o insulte a un Moro, obrarán el alvacir o el alcaide según las leyes de los Moros. Si algún Cristiano atropellare a una doncella sarracena, tendrá que hacerse moro y desposarse con ella, y si no, se le matará; si es casada, se matará al reo.
Si un Cristiano entra en una mezquita, y si dice mal sea de Alá, o sea de Mahoma, tendrá que hacerse moro, ú debe morir. Los obispos de los Cristianos nunca han de zaherir a los reyes moros, y en tal caso, han de fenecer. Los clérigos no dirán misa sino a puertas cerradas, y de lo contrario, pagarán diez piezas de plata. Los monasterios comprendidos en mi jurisdicción disfrutarán en paz sus haciendas, pagando las cincuenta piezas sobredichas. El monasterio de la serranía, llamado Laurbao, nada pagará, por cuanto los monjes me suelen mostrar gustosos sus cazaderos, acogen a los Sarracenos, y nunca he cogido en fraude ni en maldad a los domiciliados en aquel convento; y así seguirán conservando sus fincas sin padecer tropelía ni violencia de parte de los Moros. Serán árbitros de ir y venir a Colimb de día y de noche según les plazca; y tendrán también el desahogo de vender y comprar sin pecha alguna, con tal que no salgan de nuestro territorio sin nuestra anuencia. Y por cuanto es esta nuestra voluntad, para que todos se enteren, otorgo el presente salvoconducto a los Cristianos para que lo tengan por una de sus leyes, y lo manifiesten cuantas veces lo requieran los Moros; y en caso de haber algún Sarraceno que se desentienda de cumplirlo, se le juzgará hasta costarle sangre y vida como a cualquier Cristiano. Este fuero de justicia se hizo en la era de los Cristianos, el año 772, y según los años de los Árabes, el 13 de la luna de djulhedja de 147. Yo Alboacem iben Mahomet Alhamar iben Tarif, a instancia de los Cristianos, firmo según costumbre (puntos elevados) .O. habiéndome dado en ratificación dos hermosos caballos, y lo confirmo todo.

La diferencia principal entre Brito y Sandoval estriba en que el uno trae al principio dominator caballariæ Gothorum, y el otro dominator Cantabriae Gothorum; pero este último giro está positivamente equivocado, puesto que el mismo Sandoval dice al traducir (p. 89) domador de la caballería de los Godos.
Hemos rayado (mayúsculas), a ejemplo de Mr. Reynouard, las voces del texto original que corresponden directamente a la lengua romana, (romance) como e, y, conjunción; esparte, se extiende; pecten, peiten, paguen; peche, pague; cent, ciento; apres, junto, acolhenza, acogida, etc. Hemos añadido caballería, forcia, esforciaverit. - Se advertirá el modo con que el Wad de los Árabes se expresa en aquel latín bárbaro, modo idéntico con el prohijado por los Castellanos, que trasladan la waw arábiga, como ya se ha visto, con las letras gu, que vienen a sonar como la waw, la cual se suele pronunciar en arábigo como una w doble y gutural o aspirada. Así pues Goadalva es el Alva, Goadatha el Águeda, que desaguan, el primero en el Mondego, y el segundo en el Duero, al nordeste y al norte de Coimbra. En cuanto a la fecha del acta, advertiremos, lo que no parece se haya notado por otros, que el año 147 de la hégira medió entre el 9 de marzo de 764 y el 25 de febrero de 765, y no cuadra por consiguiente, como lo expresa el diploma, con el año de 772, ni de la era de Jesucristo ni de la de España, que corresponde al de Jesucristo de 734. Añádanse tres siglos a esta fecha, y se tendrá tal vez la verdadera del acta, auténtica al parecer en parte, y adulterada y viciada indudablemente en parte; teniendo con efecto poco que extrañar el que un walí árabe haya otorgado en 447 de la hégira (1055) un fuero de resguardo a los moradores de la provincia de Coimbra, en recordando los vaivenes de aquel pueblo, tomado contra los Árabes por Alfonso el Católico, recobrado por Almanzor en 987, yermo luego por siete años, reedificado después por los Ismaelitas, quienes lo habitaron setenta años, hasta que Fernando I, hijo de Sancho el Grande, lo tomó el VIII de las calendas de agosto del año 1064.)

INDEX.

Tome 1:

Recherches

Chapitre 1

Chapitre 2 - Substantifs

Chapitre 3 - Adjectifs

Chapitre 4 - Pronoms

Chapitre 5 - noms de nombres

Chapitre 6 - Verbes

Chapitre 7 - Adverbes, Prépositions, Conjonctions

Chapitre 8 - Idiotismes

Appendice - manuscrits

Tome 2:

Dissertations troubadours

Des cours d' amour

Monuments de la langue romane

Monuments langue romane depuis 842

Actes titres 960

La nobla leyczon - Poésies des Vaudois

La Barca

Lo novel Sermon

Lo novel Confort

Lo payre eternal

Lo despreczi del mont

Avangeli quatre semencz

Diverses fragments manuscrit Abbaye Saint-Martial Limoges

Genres poésies


Tome 3:

Comte de Poitiers

Guiraud le Roux

Rambaud d' Orange

Comtesse de Die, Dia

Pierre Rogiers, Peire Rotgiers

Bernatz de Ventadorn, Bernard de Ventadour

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Augier - Guilhem - Guillem - Novella - Ogier

Cabestaing, Cabestany, Guillaume, Guillem, Guilhem

Alfonse II Roi Aragon - Alfonso II

Peire Ramon Tolosa, Toloza, Pierre Raimond Toulouse

Guillaume de Beziers

Bertrand de Born

Folquet de Marseille, Fulco, Foulques

Albert, marquis de Malespine, Albertet

Gavaudan le vieux

Pons de Capdueil, Capduelh, Capduoill

Arnaud de MarueilArnaut de MareuilMaruelhMarolhMarolMaroillMaruoillMeruoill

Pistoleta

Berenguer de Palasol, Palazol, Palol, Palou, Palafolls

Pierre de Barjac, Peire de Barjac

Cadenet

Sail, Salh, Saill, Scola, Escola, École, Bergerac

Rambaud, Vaqueiras, Raimbaut de Vacqueyras

Pons, Ponç de la GardaGuardiaSaguardia

Peyrols, Peirols, Peirol

Gaucelm Faidit

Guillaume de Saint-Didier, Guillem de Sant Leidier

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz de Borneil,  Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll

Hugues, Uc, Nuc - Brunet, Brunec, Brunenc

Peire Vidal, Pierre Vidal

Peire, Pierre; Alvernha, Alverne, Auvergne

Uc, Hugues, Saint Cyr, Circ

Clara, Claire; Anduse, Anduze, Anduza

Blacas, Blacatz

Uc de La BacalariaHugues de La Bachelerie, Bachellerie

Perdigon, Perdigo.

Elias de Barjols

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Lo monge de Puicibot, Puycibot

Na Castelloza, La Dame Casteloze

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun (fill de Marcabrunela)

Gui d' Uisel 

Aimeric, Aimeri de Sarlat

Giraud, Guiraut de Calanson, Calanso

Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac

Raimond, Raymond, Ramon, Ramon, Vidal. de Besalú

Deudes, Daude, Prades, Pradas


Guillem Magret, Guillaume Maigret

Aimeri, Aimeric, Peguilain, Peguilhan

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Pierre Cardinal, Peire Cardenal, Cardinal

Sordel, Sordello, Goito, Goit (italiá)

Le moine de Montaudon

Richard de Barbezieux

Blacasset

Giraud Riquier, Guirautz Riquiers 


Tome 4:

Des Tensons, des Complaintes historiques, des pièces sur les Croisades, des Sirventes historiques, des Sirventes divers, et des pièces Morales et Religieuses.

TENSONS.

I.

Senher Raymbautz, per vezer
De vos lo conort e 'l solatz
Suy sai vengutz tost e viatz,
Mais qu' ieu no suy per vostr' aver;
E vuelh saber, quan m' en irai,
Cum es de vos ni cossi us vai,
Qu' enqueron m' en lai entre nos.

Tant ai de sen e de saber,
E suy tan savis e membratz,
Quant aurai vostres faitz guardatz,
Qu' al partir en sabrai lo ver:
S' es tals lo guaps cum hom retrai,
O si n' es tant, o meinhs o mai,
Cum aug dir ni comtar de vos.

Gardatz vos que us sapchatz tener
En aisso qu' eras comensatz;
Quar hom, on plus aut es puiatz,
Plus bas chai, si s laissa chazer:
Pueys dizon tug que mal l' estai,
Per que fes, pus era non fai,
Qu' eras non te condug ni dos.

Qu' ab pro manjar et ab jazer
Pot hom estar suau malvatz;
Mas de grans afans es carguatz
Selh que bon pretz vol mantener;
Cove que s percas sai e lai
tolha e do, si cum s' eschai,
Quan ve que es luecx ni sazos.

D' aisso vuelh que digatz lo ver
S' auretz nom drutz o molheratz,
O per qual seretz apelatz,
O 'ls volretz amdos retener:
Veiaire m' es, al sen qu' ieu ai,
dic, quar ben o sai,
Per so us o dic, quar ben o sai,
Qu' a dreg los auretz ambedos.

Si voletz el segle parer,
Siatz en luec folhs ab los fatz:
Et aqui meteys vos sapchatz
Ab los savis gen captener;
Qu' aissi s cove qu' om los assai,
Ab ira 'ls us, l' autres ab jai,
Ab mal los mals, ab ben los bos.

No us fassatz de sen trop temer,
Per qu' om diga: trop es senatz;
Qu' en tal luec vos valra foldatz
On sens no us poiria valer.
Tan quant auretz pel saur ni bai,
E 'l cor aissi coindet e gai,
Grans sens no us er honors ni pros.

Senher Rambautz, ieu m' en irai,
Mas vostre respost auzirai,
Si us platz, ans que m parta de vos.

                                                  Pierre Rogiers.


II.

Peire Rogiers, a trassaillir
M' er per vos los ditz e 'ls covens
Qu' ieu ai a mi dons, totz dolens
De chantar, que m cugei sofrir;
E pus sai etz a mi vengutz,
Chantarai, si m n' ai estat mutz,
Que non vuelh remaner cofes.

Mout vos dei lauzar e grazir,
Quar anc vos venc cor ni talens
De saber mos captenemens:
E vuelh que m sapchatz alques dir;
E ja l' avers no m sia escutz,
S' ieu suy avols ni recrezutz,
Que pel ver non passetz ades.

Quar qui per aver vol mentir,
Aquelh lauzars es blasmamens,
E torn en mals ensenhamens,
E s fai als autres escarnir;
Qu' en digz non es bos pretz saubutz,
Mas als fagz es reconogutz,
E pels fagz ven lo dir apres.

Per me voletz mon nom auzir,
Quals suy o drutz; er clau las dens,
Qu' ades pueia mos pessamens
On plus de prion m' o cossir.
E dic vos ben qu' ieu no sui drutz,
Tot per so quar no sui volgutz;
Mas ben am, sol mi dons m' ames!

Peire Rogiers, cum puesc sufrir
Qu' ades am aissi solamens?
Meravil me si viu de vens;
Tort ai, si m fai mi dons murir,
S' ieu muer per lieys, farai vertutz;
Per qu' ieu cre que, si fos perdutz,
Dreg agra que plus m' azires.

Ara 'l ven en cor que m' azir,
Mas ja fo, qu' er autres sos sens,
Qu' aitals es sos captenemens;
Per qu' ieu lo y dei tos temps grazir,
Sol pel ben que m n' es escazutz.
Ja, no m' en vengues mais salutz,
Li dei tos temps estar als pes.

Si m volgues sol tan consentir
Qu' ieu tos temps fos sos entendens,
Ab bels digz n' estera jauzens,
E fera m senes fag jauzir;
E deuria n' esser cregutz,
Qu' ieu non quier tan que m fos crezutz
Mas d' un bon respieg don visques.

Bon Respieg, d' aut bas son cazutz;
E si no m recep sa vertutz,
Per cosselh li do que m pendes.

                                    Rambaud d' Orange.


Index de Tensons:

III, IV, Amicx Bernartz del Ventadorn.

V, Ara m digatz Rambautz si vos agrada,

VI, Gaucelm Faiditz ieu vos deman

VII, Perdigons, vostre sen digatz,

VIII, N Uc de la Bachallaria

IX, Gausselm no m puesc estener,

X, N Elias conseill vos deman

XI, Peire Vidal, pois far m' aven tenson,

XII, XII, En Raymbautz, ses saben

XIII, Senher Blacatz, de domna pro,

XIV, Gui Uiselh be m peza de vos

XV, Digatz, Bertrans de San Felitz


XVI, Us amicx et un' amia,

XVII, Amicx N Albertz, tensos soven 

XVIII, Monges, digatz, segon vostra sciensa

XIX, L' autr' ier fuy en paradis,

XX, Autra vetz fuy a parlamen


Complaintes Historiques.


I.


Quascus plor e' planh son dampnatge,

Sa malanansa e sa dolor,

Mas ieu las! n' ai en mon coratge

Tan gran ira e tan gran tristor

Que ja, mos jorns, planh ni plorat

Non aurai lo valen prezat,

Lo pros Vescomte, que mortz es,

De Bezers, l' ardit e 'l cortes,

Lo gai e 'l mielh adreg e 'l bon,

E 'l melhor cavallier del mon.


Mort l' an, et anc tan gran otratge

No vi hom, ni tan gran error

Mais far, ni tan gran estranhatge

De dieu et a nostre senhor,

Cum an fag li can renegat

Del fals linhatge de Pilat

Que l' an mort; e pus dieus mort pres

Per nos a salvar, semblans es

De lui, qu' es passatz al sieu pon

Per los sieus estorser laon.


Mil cavallier de gran linhatge

E mil dompnas de gran valor

Iran per la sua mort a ratge,

Mil borzes e mil servidor

Que totz foran gent heretat,

Si 'lh visques, e ric et honrat:

Ar es mortz, ai dieus! quals dans es!

Guardatz quals etz ni quo us es pres,

Ni selhs qui l' an mort qui ni don,

Qu' eras no ns acuelh ni ns respon.


A senhor tan fort deu salvatge

Esser, al gran et al menor,

Quan del sieu honrat senhoratge

Nos membrara e de l' honor

Que ns fetz et de la fezautat

Vas selhs qu' eron a mort jutjat:

Ar es mortz, ai dieus! quals dans es!

Caitieu, cum em tug a mal mes!

Vas qual part tenrem, ni ves on

Penrem port, tot lo cor m' en fon!


Ric cavallier, ric de linatge,

Ric per erguelh, ric per valor,

Ric per sen, ric per vassallatge,

Ric per dar e bon servidor,

Ric d' erguelh, ric d' umilitat,

Ric de sen e ric de foldat,

Belhs e bos, complitz de totz bes,

Anc no fo nulhs hom que us valgues;

Perdut avem en vos la fon

Don tug veniam jauzion.

Selh dieu prec que fetz trinitat

De se mezeis en deitat,

Qu' el cel, on lo maior gaugz es,

Meta l' arma, e non li pes,

Et a totz selhs qui pregatz son

De son ben soccor' et aon.

Guillaume, moine de Beziers.

https://www.persee.fr/doc/ccmed_0007-9731_1968_num_11_44_1461

https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Viscounts_of_B%C3%A9ziers


Index:


II, mon chan fenisc ab dol et ab maltraire

III, Si cum sel qu es tan grevatz

IV, Fortz chauza es, que tot lo maior dan

V, Cascus hom deu conoisser et entendre

VI, Ailas! per que viu lonjamen ni dura

VII, Era par ben que valors se desfai,

VIII, Anc non cugey que m pogues oblidar

IX, Belh senher dieus, quo pot esser sufritz

X, Planher vuelh En Blacatz en aquest leugier so,

XI, Molt mes greu d' En Sordel, quar l' es falhitz sos sens,

XII, Pus partit an lo cor En Sordel e 'N Bertrans

XIII, Ab marrimen et ab mala sabensa

XIV, Razos non es que hom deya chantar

XV, Ples de tristor, marritz e doloiros

XVI, Aissi quo 'l malanans,

XVII, Planhen, ploran ab desplazer


Pièces sur les croisades.


I.


Pus de chantar m' es pres talens,

Farai un vers don sui dolens;

Non serai mais obediens

De Peytau ni de Lemozi.


Ieu m' en anarai en eyssilh;

Laissarai en guerra mon filh,

En gran paor et en perilh;

E faran li mal siey vezi.


Pus lo partirs m' es aitan grieus

Del seignoratge de Peytieus,

En garda de Falco d' Angieus

Lais ma terra e son cozi.


Si Falco d' Angieus no 'lh secor

E 'l reys de cui ieu tenc m' onor,

Mal li faran tug li pluzor

Qu' el veyran jovenet meschi.


Si molt non es savis e pros,

Quant ieu serai partit de vos,

Tost l' auran abayssat en jos

Fello Guasco et Angevi.


De proeza e de valor fui,

Mais ara nos partem abdui;

Et ieu vauc m' en lay a selui

On merce clamon pelegri.


Aissi lais tot quant amar suelh,

Cavalairia et orguelh,

E vauc m' en lay, ses tot destuelh,

On li peccador penran fi.


Merce quier a mon companho,

S' and li fi tort, que lo m perdo,

Et ieu prec ne Jeshu del tro

Et en romans et en lati.


Mout ai estat cuendes e gais,

Mas nostre seingner no 'l vol mais;

Ar non posc plus soffrir lo fais,

Tant soi apropchatz de la fi.


Totz mos amicx prec a la mort

Qu' il vengan tuit al meu conort,

Qu' ancse amey joi e deport

Luenh de me et en mon aizi.


Aissi guerpisc joy et deport

E var e gris e sembeli.


Comte de Poitiers.

//

Index.

II, senhors per los nostres peccatz

III, En honor del Paire en cui es

IV, Er nos sia capdelhs e guerentia

V, So qu' hom plus vol e don es plus cochos,

VI. Ara sai eu de pretz quals l' a plus gran

VII, Era nos sia guitz Lo vers dieus Iheus Critz,

VIII, Nostre senher somonis el mezeis

IX, Pus flum Jordan ai vist e 'l monimen,

X, Ara parra qual seran enveios

XI, Per pauc de chantar no me lays,

XII, Si m laissava de chantar

XIII, Hueimais no y conosc razo

XIV, Aras pot hom conoisser e proar

XV, Lo senher que formet lo tro

XVI, Baros Ihesus qu' en crotz fon mes

XVII, Bel m' es, quan la roza floris

XVIII, Quan lo dous temps ven, e vay la freydors,

XIX, Totz hom qui ben comensa e ben fenis

XX, Tornatz es en pauc de valor

XXI, Emperaire, per mi mezeis,

XXII, Ira e dolor s' es dins mon cor asseza,

XXIII, El temps quan vey cazer fuelhas e flors,

XXIV, Qui vol aver complida amistansa

XXV, Ab grans trebalhs et ab grans marrimens


Sirventes historiques.


I.


En aquest guai sonet leugier

Me vuelh en cantan esbaudir,

Quar hom que no s dona alegrier

No sai que puesc esdevenir;

Per qu' ieu me vuelh ab joy tenir

Et ab los pros de Proensa

Qui renhan ab conoissensa

Et ab belha captenensa,

Si qu' om no 'ls en pot escarnir.


De conquerre fin pretz entier

Agra ieu talen e dezir,

Si no m' en falhisson denier

E rendas, don pogues complir

Los fagz qu' ieu volgra mantenir;

Mas pus a dieu non agensa

Qu' ieu puesca far gran valensa,

Gardar me dei de falhensa

Al meins, e d' aiso qu' ai servir.


Quar pretz no demanda ni quier

Ab sels qui volen obezir,

Mas tant quant al poder s' afier,

E que hom se guart de falhir;

Per qu' aisel que trop vol tenir

A molt petit de sciensa,

Quar l' avers non a valensa

Mas quar hom en trai guirensa,

E quar hom s' en pot far grazir.


A l' emperador dreiturier

Frederic vuelh mandar e dir

Que, si mielhs no mante l' empier,

Milan lo cuida conquerir

Ab grans faitz, e fai s' en auzir;

Don vos jur per ma crezensa

Que pauc pretz sa conoissensa

E son sen e sa sabensa,

S' en breu no l' en sap far pentir.


Dona sai ab cors plazentier,

Don negus hom no pot mal dir,

E no tem gap de lauzengier,

E sap los melhors retenir

Ab honrar et ab aculhir;

Tan gen fenis e comensa

So solatz e sa parvensa

Qu' en re non hi fai falhensa,

Et a car nom per encarzir.


Na Johana d' Est agensa

A totz los pros, ses falhensa,

Per qu' ie m vuelh ab los pros tenir.

Bernard de Ventadour.

//

Index:

II, Un sirventes on motz non falh

III, Ges de far sirventes no m tartz,

IV, Pus Ventedorn e Comborn e Segur

V, Un sirventes fatz dels malvatz barons,

VI, D' un sirventes no m qual far longor ganda,

VII, Lo coms m' a mandat e mogut,

VIII, Rassa, mes se son primier

IX, Ges no mi desconort S' ieu ai perdut,

X, Ieu chan, qu' el Reys m' en a preguat

XI, Gent fai nostre reis liouranda,

XII, Pus lo gens terminis floritz

XIII, Greu m' es deisendre carcol,

XIV, Quan vey pels vergiers desplegar

XV, Pus li baron son irat e lor peza

XVI, Al dous nou termini blanc

XVII, S' ieu fos aissi senhers e poderos

XVIII, Miez sirventes vueilh far dels reis amdos,

XIX, Non estarai mon chantar non esparja,

XX, Quan la novella flors par el verjan

XXI, Un sirventes farai novelh, plazen

XXII, Ja nuls hom pres non dira sa razon

XXIII, Del rei d' Arragon consir,

XXIV, Quor qu' om trobes Florentis orgulhos,

XXV, Sendatz vermelhs, endis e ros,

XXVI, Bel m' es cant aug lo resso

XXVII, Ab greu cossire Fau sirventes cozen; Bernard Sicart de Marjevols.

XXVIII, Foilla ni flors ni chautz temps ni freidura

XXIX, En aquell temps qu' el reys mori 'N Anfos

XXX, D' un sirventes faire Es mos pessamenz (Pierre de la Caravane)

XXXI, Quant vei lo temps renovellar, (Bertrand de Born, le fils)

XXXII, Ja de far un nou sirventes

XXXIII, Ja no vuelh do ni esmenda (Bernard de Rovenac)

XXXIV, D' un sirventes m' es grans volontatz preza, (Bernard de Rovenac)

XXXV, Doas coblas farai en aqest son

XXXVI, Seigneiras e cavals armatz

XXXVII, Ja non creirai d' En Gui de Cavaillon

XXXVIII, Estiers mon grat mi fan dir villanatge

XXXIX, Belh m' es quan d' armas aug refrim (Guillaume de Montagnagout)

XL, Guerra e trebalhs e brega m platz, (Boniface de Castellane)

XLI, Gerra mi play quan la vey comensar,

XLII, Peire salvagg', en greu pessar

XLIII, De l' arcivesque mi sap bon

XLIV Ja de chantar nulh temps no serai mutz

XLV, Un sirventes farai ses alegratge,

XLVI, En luec de verjanz floritz

XLVII, Ges no m' es greu s' eu non sui ren prezatz

XLVIII, Mout a que sovinenza

XLIX, Entre dos reis vei mogut et enpres

L, Mout fort me sui d' un chan meravillatz

LI, On hom plus aut es pueiatz,

LII, Comte Karle, ie us vuelh far entenden

LIII, Al bon rey qu' es reys de pretz car,

LIV, Nostre reys qu' es d' onor ses par (Bernard d' Auriac)

LV, Francx reys frances, per cuy son Angevi,

LVI, Ancmais per aital razo

LVII, Tant m' es l' onratz, verays ressos plazens,


Sirventes divers.


Index:

I, cominal, vielh, flac, playdes

II, mos Cominals fai ben parer

III, Comtor d' Apchier rebuzat,

IV, Ancmais tan gen no vi venir pascor,

V, Reis, pus vos de mi chantatz,

VI, Vergoigna aura breument nostre evesque cantaire,

VII, Mout mi plai quan vey dolenta

VIII, Belh m' es quan vey camjar lo senhoratge,

IX, Guerra e trebalh vei et afan

X, Quan lo dous temps d' abril

XI, Sirventes e chansos lais

XII, Ar faray, sitot no m platz

XIII, Ara farai, no m puesc tener,

XIV, no m agrad iverns ni pascors

XV, D' un sirventes a far ai gran talen,

XVI, De nuilla ren non es tan grans cardatz

XVII, Tans ricx clergues vey trasgitar

XVIII, Per espassar l' ira e la dolor

XIX, Joan Fabre, yeu ai fach un deman

XX, Messonget, un sirventes

XXI, Pus chai la fuelha del garric

XXII, Belha m' es la flors d' aguilen,

XXIII, Chantarai d' aquetz trobadors

XXIV, Pus mos coratge s' esclarzis

XXV, Auiatz de chan com enans se meillura,

XXVI, Belh m' es quan vey pels vergiers e pels pratz

XXVII, No m laissarai per paor

XXVIII, Sirventes vuelh far

XXIX, Greu m' es a durar,

XXX, Ieu ai ja vista manhta rey

XXXI, Qui se membra del segle qu' es passatz

XXXII, Lo segle m' es camjatz

XXXIII, Per lo mon fan l' us dels autres rancura

XXXIV, Del tot vey remaner valor

XXXV, Un sirventes fas en luec de jurar,

XXXVI, Falsedatz e desmezura

XXXVII, Ricx hom que greu ditz vertat e leu men,

XXXVIII, Li clerc si fan pastor

XXXIX, Per folhs tenc Polles e Lombartz

XL. Tos temps azir falsetat et enjan,

XLI, Tals cuia be Aver filh de s' espoza,

XLII, Pus ma boca parla sens

XLIII, Qui ve gran maleza faire

XLIV, Tartarassa ni voutor

XLV, Tot atressi com fortuna de ven

XLVI, Tan son valen nostre vezi,

XLVII, Razos es qu' ieu m' esbaudey,

XLVIII, Un sirventes novel vuelh comensar

XLIX, Una cieutat fo, no sai quals,

L. Pus Peyre d' Alvernhe a chantat

LI, L' autre jorn m' en pugiey al cel,

LII, De sirventes aurai gran ren perdutz,

LIII, Ab gran dreg son maint gran seignor del mon

LIV, Per tot so c' om sol valer

LV, Qui ha talen de donar

LVI, Mon sirventes tramet al cominal

LVII, Cristias vey perilhar Per colpa dels regidors,

LVIII, Qui m disses, non a dos ans,

LIX, Fortz guerra fai tot lo mon guerreiar

LX, Vertatz es atras tirada



I.


Cominal, vielh, flac, playdes,

Paubre d' aver et escas,

Tant faitz malvatz sirventes

Que del respondre sui las;

E 'l vostra cavalaria

Venra tota ad un dia,

Quant er so denan detras,

L' avol bo e 'l bo malvas.


Anc un bon mot non fezes,

Non i agues dos malvatz,

Per qu' ie us tolrai vostre ses,

Mon chan ab que us fermiatz;

Quar chantatz ab vilania;

E 'l comtessa m' en chastia

Que ten Beders e Burlas,

Que ditz que vos rebuzas.


Anc sagramen non tengues

Del tornel, quant l' avias;

Ni nul temps ver non disses,

Si mentir non cuidavas;

Et anas queren tot dia

Qu' om se fi, e qui se fia,

Tenetz lo taulier e 'ls datz,

E del joc sabetz assatz.


Qu' ie us tolia Vivares,

L' Argentiera e 'l Solas,

On lor comtes mans orbes

Mezures vos hom lo vas;

Que quant Ponstorstz vos payssia,

E Sanh Laurens vos vestia,

Siatz totz paubres e ras,

Que sieus es enquer, si us plas.


Et avetz tan de mal pres

Aras e d' aissi entras,

Que non sai cum vos tolgues

Si 'l pe no us toli o 'l nas

O 'ls huelhs, o no us aussizia;

Si no fos la confrairia

De Chassier e de Carlas,

Ab los pecols anaras.


Garin d' Apchier.


II.


Mos Cominals fai ben parer

Que si 'l saubes dire ni far

So qu' a mi degues enuiar

Qu' el en faria son poder;

Mas jovens e poders li falh,

E paubreira e veillors l' assalh;

Per qu' al guerrier non fai paor;

E non a amic ni senhor

Que no 'l tenha per enueyos,

Mas tan quant ditz nostras tensos.


E s' ieu lo vuelh ben dechazer,

Qu' el vuelha tolre mon chantar,

Ja non er qu' ilh don' a manjar,

Ni 'l vuelha albergar un ser;

Mas metray lo chan din serralh,

Per qu' el soven trembl' e badalh;

Que la verchieira de sa sor

Vendet de son gay maint pastor,

Car lai vivia ab sos lairos,

Emblan las fedas e 'ls moutos.


Anc ab armas non sap valer

Hom meinz, tant s' en volgues lauzar;

Ni als guerriers, mas ab parlar,

No saup hom meinz de dan tener;

Mas soven mov guerra et assalh

A sels que an croz e sonalh,

Don mil monge dins refeitor

Pregan, ploran, nostre senhor

Qu' en Ponstortz e 'n Sanz Laurens fos,

Si cum es vielhs e sofraitos.


Leialtat sol molt mantener,

E falsetat totz temps blasmar;

Mas al tornei la i vim laissar,

E del tot metr' en non chaler;

Per que ditz lo par de Neralh

Que home que nafre e talh,

E prenda son lige senhor,

Ni qu' el toilla castel ni tor,

No 'l deu mantener nulhs homs pros,

Per qu' el no 'l mante ni 'n randos.


Ja nulh marit non cal temer

De lui, ni sa molher gardar,

Ans lo pot laissar domneiar

Et estar ab leys a lezer;

Que quals qu' el de bois vil entalh,

Deboissar lo pot d' aital talh,

Ses pel, ses carn e ses color

E ses joven e ses vigor;

E d' ome qu' es d' aital faysos

Non deu esser maritz gelos.


Garin d' Apchier.


III.


Comtor d' Apchier rebuzat,

Pos de chan vos es laissat

Recrezut vos lays e mat,

Luenh de tota benanansa,

Vencut, de guerra sobrat,

Comtor, mal encompanhat,

Ab pauc de vi e de blat,

Plen d' enuey e de carn ransa.


Aisi prenc de vos comjatz,

Pois may de mi no chantatz,

E del vostre vielh barat,

E de vostra vielha pansa,

E del nas tort, mal talhat,

E del veser biaisat,

Que tal vos a dieus tornat

C' anas co escut e lansa.


Be us a breujat lo corril

Monlaur que tenias per vil, 

Que de may tro qu' en abril

Vos fay estar en balansa;

E non aves senhoril,

Tant aut son dur cor apil!

Que ja us trobon en plan mil,

Per que m pren de vos pezansa.


Can vos clavon lo cortil

Sil que us son deus lo capil

E tornat de brau humil,

E tout chant et alegransa;

E s' anc raubes loc mongil,

Ara us faitz dire a mil

Que dieus e l' orde clergil

Vos a tout pretz et onransa.


Pos de chantar em al som

Aiss' ie us desampar lo nom;

Tot vostr' argen torn en plom,

E vostr' afar desenansa;

Vilhet pus blanc d' un colom,

Be us menon de tom en tom,

E no sabetz qui ni com;

Tart seres mais reis de Fransa.


Cominal.


IV.


Ancmais tan gen no vi venir pascor,

Qu' el ve guarnitz de solatz e de chan,

E ve guarnitz de guerra e de mazan,

E ve guarnitz d' esmay e de paor,

E ve guarnitz de gran cavalairia,

E ve guarnitz d' una gran manentia;

Que tals sol pro cosselhar e dormir

Qu' ara vay gent bras levat aculhir.


Belh m' es quan vey que boyer e pastor

Van si marrit q' us no sap vas o s' an,

E belh quan vey que 'l ric baro metran

So don eron avar e guillador,

Qu' ara dara tals que cor non avia,

E montara 'l pages qu' aunir solia,

Que grans guerra, quant hom no i pot gandir,

Fai mal senhor vas los sieus afranquir.


Ab nulha gent no trob om tan d' amor

Ni tan de fe, segon lo mieu semblan,

Com ab los sieus, que ja no falhiran

En nulha re, sol qu' om no falha lor;

Mas a senhor qu' els sieus forsa e gualia

Non pot hom fe portar ni senhoria,

Mas ab los sieus qui los sap gen baillir

Pot hom lo sieu gardar e conquerir.


El mon non a thesaurs ni gran ricor

Que si' aunitz, sapchatz qu' ieu prez un guan,

Qu' aitan tost mor, mas non o sabon tan,

Avols cum bos; e vida ses valor

Pretz meyns que mort, e pretz mais tota via

Honor e pretz qu' aunida manentia,

Quar selh es folhs que se fai escarnir,

E selh savis que se fai gen grazir.


Al pro comte de Tolza mon senhor

Prec que 'l membre qu' il valc ni qu' il tenc dan;

E que valha a cels que valgut l' an, 

E sian ric per lui bon servidor; 

Qu' el savis dis que cel qui be volria 

Esser amatz, ames be ses bauzia, 

Car qui be vol baissar ni frevolhir 

Sos enemics, bos amics deu chauzir.


Bernard Arnaud de Montouc.


V.


Reis, pus vos de mi chantatz,

Trobat avetz chantador;

Mas tan me faitz de paor,

Per que m torn a vos forsatz,

E plazentiers vos en son:

Mas d' aitan vos ochaizon,

S' ueymais laissatz vostre fieus,

No m mandetz querre los mieus.


Qu' ieu no soy reis coronatz,

Ni hom de tan gran ricor

Que puesc' a mon for, senhor,

Defendre mas heretatz;

Mas vos, que li Turc felon

Temion mais que leon,

Reis e ducx, e coms d' Angieus,

Sufretz que Gisors es sieus!


Anc no fuy vostre juratz

E conoissi ma folor;

Que tant caval milsoudor

E tant esterlis pezatz

Donetz mon cosin Guion;

So m dizon siey companhon

Tos temps segran vostr' estrieus,

Sol tant larc vos tenga dieus.


Be m par, quan vos diziatz

Qu' ieu soli' aver valor,

Que m laysassetz ses honor,

Pueys que bon me laysavatz;

Pero dieus m' a fag tan bon

Qu' entr' el Puey et Albusson

Puesc remaner entr' els mieus,

Qu' ieu no soi sers ni juzieus.


Senher valens et honratz,

Que m' avetz donat alhor,

Si no m sembles camjador,

Ves vos m' en fora tornatz;

Mas nostre reis de saison

Rend Ussoir' e lais Usson;

E 'l cobrar es me mot lieus,

Qu' ieu n' ai sai agut sos brieus.


Qu' ieu soi mot entalentatz

De vos e de vostr' amor;

Qu' el coms, que us fes tan d' onor,

D' Engolmes n' es gen pagatz;

Que Tolvera e la mayson,

A guiza de larc baron,

Li donetz, qu' anc non fos grieus;

So m' a comtat us romieus.


Reis, hueymais me veiretz pron,

Que tal dona m' en somon,

Cui soi tan finamen sieus

Que totz sos comans m' es lieus.


Le Dauphin d' Auvergne.


VI.


Vergoigna aura breument nostre evesque cantaire,

Sol veigna lo legatz que non tarzara gaire,

E farem denan lui los sirventes retraire,

O pels mieus o pels sieus lo cuig de l' orden traire;

Qu' anc mieils non o conquis lo seigner de Belcaire;

Sol dieus gart lo legat que per aver no s vaire.


Si no s vaira 'l legatz e vol gardar dreitura,

Ades nos ostara sa falsa creatura;

Alverne, be us garnic de gran mal' aventura

Qui 'l fetz governador de la sainta escriptura;

Be s pot meravillar qui conois sa figura

Cossi s' ausa vestir de sainta vestidura.


Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona,

Cum cel que rauba e tol e pren, e ren non dona,

Mas vai guerra mesclan plus que 'l Turcs de Mairona,

E saup mieils prezicar la comtessa d' Artona;

Si fos nostre vezis lo legatz de Narbona,

Mais non portera anel ni crossa ni corona.


Anc tan fals coronat non ac en esta terra;

Grans meravilla es cum tota gens non erra,

Que nuills hom son amic ses aver non sosterra,

E quan pot tant donar, costa il mil solz la bera;

Et ab deniers dels mortz alonga al rei sa guerra:

Aitan l' azire dieus cum el ama Englaterra.


Englaterra ama el ben e fai gran fellonia,

Que lo reis l' a cregut de mais qu' el non avia;

E quant el li promes que del frair' el creiria,

Fetz li frangner Mausac, quan lo reis lo tenia;

Mal portara honor al rei ni seignoria,

Pois no la porta a dieu ni a sa preueiria.


L' evesques me dis mal segon sa fellonia,

Et ieu li port ades honor e cortesia;

Mas s' ieu dir en volgues so qu' ieu dir en sabria,

El perdria l' evescat et ieu ma cortesia.


Le Dauphin d' Auvergne.


VII.


Mout mi plai quan vey dolenta

La malvada gent manenta

Qu' ab paratge mov contenta;

E m plai quan los vey desfar

De jorn en jorn vint o trenta,

E 'ls trop nutz ses vestimenta,

E van lur pan acaptar,

E s' ieu ment, m' amia m menta.


Vilas a costum de trueia,

Que de gent viure s' enueia;

E quant en gran ricor pueia,

L' aver lo fai folleiar;

Per que 'l deu hom la tremueia

Totas sazos tener vueia,

E 'l deu del sieu despensar,

E far sufrir vent e plueia.


Qui son vilan non aerma

En deslialtat lo ferma,

Per qu' es fols qui be no 'l merma,

Quan lo vetz sobrepuiar;

Quar vilas, pus si conferma

En tan ferm loc si referma,

De maleza non a par,

Que tot quan cossec aderma.


Ja vilan non deu hom planher,

Si 'l vetz bras o camba franher

Ni ren de sos ops sofranher,

Quar vilan, si dieus m' ampar,

A cel que pus li pot tanher,

Per planher ni per complanher,

Nuls hom no 'l deu ajudar,

Enans deu lo fag refranher.


Rassa, vilana tafura,

Plena d' enjan e d' uzura,

D' erguelh e de desmezura,

Lur faitz non pot hom durar,

Quar dieu geton a non cura

E leialtat e drechura,

Adam cuion contrafar;

Dieus lur don mal' aventura!


Bertrand de Born.


VIII.


Belh m' es quan vey camjar lo senhoratge,

E 'ls viels laisson als joves lurs maizos;

E quascus pot laissar en son linhatge

Aitans d' efans que l' us puesc' esser pros:

Adoncs m' es belh qu' el segle renovelh,

Mielhs que per flor, ni per chantar d' auzelh.

E qui dona ni senhor vol camjar

Vielh per jove ben deu renovelar.


Vielha la tenc dona pus capelaya,

Et es vielha quan cavalier non a;

Vielha la tenc si de dos drutz s' apaya,

Et es vielha si avols hom l' o fa;

Vielha la tenc s' ama dins son castelh,

Et es vielha mal' ha ops de fachelh;

Vielha la tenc pos l' ennueion juglar,

Et es vielha quan trop vuelha parlar.


Joves dona que sap honrar paratge,

Et es joves per bos fagz quan los fa;

Jove se te quant a adreg coratge

E vas bon pretz avol mestier non a;

Jove se te quan guarda son cors belh,

Et es joves dona quan be s capdelh;

Jove se te quan no y cal devinar,

Qu' ab belh jovent se guart de mal estar.


Joves es hom que lo sieu ben enguatge.

Et es joves quant es ben sofraitos;

Jove se te quan pro 'l costa ostatge,

Et es joves quan fa estraguat dos;

Jove se te quant art l' arqua e 'l vaixelh,

E fai estorn e vouta e sembelh;

Jove se te quan li plai domneiar,

Et es joves quan ben l' aman juglar.


Vielhs es ricx hom quan re no met en guatge, 

E li sobra blat e vis e bacos;

Per vielh lo tenc liura huous e formatge

A jorn carnal si e sos companhos,

Per vielh quan viest capa sobre mantelh,

E vielh si a caval qu' om sieu apelh;

Viels es quan vol un jorn en patz estar,

E vielhs si pot guandir ses baratar.


Mon sirventesc port e vielh e novelh, 

Arnaut juglar, a Richart qu' el capdelh, 

E ja thesaur vielh no vuelh' amassar, 

Qu' ab thesaur jove pot pretz guazanhar.


Bertrand de Born.


IX.


Guerra e trebalh vei et afan

Sofrir a mant baron truan;

Pauc m' es del dol e menz del dan,

Per que m vueilh alegrar chantan,

Quar ab joi vauc et ab joi pes,

E pensamens no m' enpacha,

Ni sabers no m fai sofracha

De far un novel sirventes.


Guerra m plai, sitot guerra m fan

Amors e ma domna tot l' an;

Quar per guerra vei trair' enan

Cortz e domnei, solatz e chan;

Guerra fai de vilan cortes,

Per que m plai guerra ben facha, 

E m plai quan la trega es fracha 

Dels Esterlins e dels Tornes.


Esterlins e Tornes camjan,

Tollen e meten e donan

Veirem de ill dui reis, ans d' un an,

Lo menz croi, segon mon semblan;

Pero 'l senhers coms, ducs, marques,

N' a ben sa pegnora tracha,

Mas metre lo fan per gaicha,

So dizon Gascon et Engles.


En breu veirem qual mais poiran

Sofrir lo maltrach e 'l mazan;

Mant caval bai e mant ferran

Veirem e mant elm e mant bran,

E mant colp ferir demanes,

Mant bratz, manta testa fracha,

Mant mur, manta tor desfacha,

Mant castel forsat et conques.


Ges non crei Frances ses deman

Tengan lo deseret que fan

A tort a mant baron presan;

Pero meravilha m don gran

Del seinhor dels Aragones,

Quar ab lor dan non destacha,

Pueis sai nos ades a pacha

Desmandat a coms, duc, marques.


Qui s vuelha n' aia mal o bes

O enpacha, o desenpacha,

O bratz rotz, o testa fracha,

Que tan m' es del mort com del pres.


Gay mi ten una bella res,

Avinens, joves, ben facha,

Et ai ab lei aital pacha

Com an Pisan ab Genoes.


Bertrand de Born.


X.


Quan lo dous temps d' abril

Fa 'ls arbres secs fulhar,

E 'ls auzelhs mutz cantar

Quascun en son lati,

Ben volgr' aver en mi

Poder de tal trobar,

Cum pogues castiar

Las domnas de falhir,

Que mal ni dan no m' en pogues venir.


Qu' ieu cugiey entre mil

Una lial trobar,

Tan cuiava sercar;

Totas an un trahi,

E fan o atressi

Col laire al bendar,

Que demanda son par

Per sas antas sofrir,

Per qu' el mazans totz sobre lui no s vir.


Tant an prim e subtil

Lur cor per enganar,

Qu' una non pot estar

Que sa par non gali;

Pueys s' en gab e s' en ri,

Quan la ve folleiar;

E qui d' autruy afar

Si sap tan gent formir,

Ben es semblans qu' el sieu sapch' enantir. 


E selha que del fil

A sos ops no pot far,

Ad autra en fai filar;

E ja peior mati

No us qual de mal vezi;

Que so qu' avetz plus car

Vos faran azirar,

E tal ren abelhir

Que de mil ans no vos poiretz jauzir.

Si las tenetz tan vil

Que las vulhatz blasmar,

Sempre us iran jurar,

Sobre las dens N Arpi,

Que so qu' om ditz que vi

No s fai a consirar;

E saubran vos pregar

Tan gent ab lur mentir

De lurs enjans nulhs hom no s pot guandir.


Qui en loc feminil

Cuia feutat trobar

Ben fai a castiar;

Qu' ieu dic qu' en loc cani

Vai ben sercar sai:

E qui vol comandar

Al milan ni baillar

Sos poletz per noyrir,

Ja us dels grans no m don pois per raustir.


Anc Rainartz d' Isengri

No s saup tan gent venjar,

Quan lo fetz escorjar,

E il det per escarnir

Capel e gans, com ieu fas quan m' azir.


Donas, pois castiar

No us voletz de falhir,

Amtas e dans vos n' aven a sufrir.


                                            Pierre de Bussignac.


XI.


Sirventes e chansos lais

E tot quan suelh far ni dire,

Que ja no 'n parlarai mais;

Quar des que fui natz,

Mi sui trebalhatz

Cum pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz;

Mas tot es niens,

Que l' aurs e l' argens,

El vis e 'l fromens

Fai ves si atraire

Dona de mal aire,

Que l' am e la bais,

E que 'l senhorey,

Sitot s' es de malvada ley.


Jamais feutres ni gambais,

Solatz, ni motz que fan rire,

Ni torneys, on hom s' eslais,

No seran prezatz,

Servitz ni honratz

Per elms ni per escutz fendre

Tals temps es tornatz!

Quar s' etz belhs e gens,

Larcx et avinens,

E non etz manens,

No vos valra gaire;

Q' us fals d' avol aire,

Vilas e putnais

Part vos non estey

Ab deniers que tenha e maney.


Era 'n faran colh e cais,

Si m vau josta lor assire,

Las falsas, cui dieus abais;

Et er me vedatz

Lo joys e 'l solatz,

Quar conosc e sai entendre

Las lurs malvestatz;

Pueys las avols gens

Diran entre dens

Qu' ieu sui mal dizens,

Et ieu, per mon paire,

Cuiava lur traire

Lo pel don lur nais

Malvestatz, e vey

Que per un lur en naisson trey.


Un pauc estan en bon plais,

Quan si podon escondire

Al prim que jovens las pais,

Tro qu' es aut montatz

Lur pretz ves totz latz,

Mas pueys lo fan bas deyssendre,

Qu' ab lur orretatz

En fan per totz sens

Lurs drutz conoyssens,

Per qu' ieu serai lens

De tornar al laire,

Si m' en puesc estraire;

Quar totz malvatz fais

Porta qui las crey,

E parec en la cub' al rey.


Ges ab donas no m' irais,

Ni ja negus no s cossire

Qu' ieu per lur mal dir engrais;

Mas tan suy iratz,

Quan vey lur beutatz

Lay, on no s' eschay, despendre,

Per qu' ay ajustatz

Aitals motz cozens

Que lur es grans sens

E castiamens,

Quar quant aug retraire

La foudatz ni braire,

Cove que s biais

E que no folley,

Ans fassa so que ben l' estey.


Mielhs mi vai qu' al rey

Ab que m melhur e non sordey.

Pierre de Bussignac.


XII.


Ar faray, sitot no m platz

Chantar verses ni chansos,

Sirventes en son joyos,

E sai qu' en seray blasmatz;

Mas del senhor suy servire

Que per nos suferc martir

Et en crotz deynhet morir,

Per qu' ieu no m tem de ver dire.


Quar vey qu' el temps s' es camjatz

E 'ls auzelletz de lurs sos;

E paratges que chai jos

E vilas coutz son prezatz,

Clercx e Frances cuy azire,

Qu' ieu per ver vey dregz delir

E merces e pretz veuzir;

Dieus m' en do so qu' ieu 'n dezire.


Tant es grans lur cobeytatz

Que dreytura n' es al jos,

Et enjans e tracios

Es dreitz per elhs apellatz,

Don pretz, dos, solatz e rire

Franh, e vezem car tenir

Los malvatz que ges servir

Non podon dieu ni ver dire.


Per qu' ieu suy al cor iratz,

Quar aissi s pert ad estros

Per sofracha d' omes bos

Aquest segle ves totz latz,

Qu' ieu vey qu' hom met en azire

Drechura per fals mentir,

E 'l tort ans qu' el drech escrir

E 'l mals enans qu' el bes dire.


Joglars, ben son desamatz

La flor dels valens baros

Cuy cortz, dompneyars e dos

Plazion joys e solatz;

Qu' er, si re als voletz dire,

Vos pessaran descarnir,

Quar ja no 'ls pot abellir,

Qu' aver aver lur tolh rire.


Lo valens coms, sens fench dire,

Mante pretz e s fa grazir

D' Astarac, e 'l platz servir

E donar e joy e rire.


Guillaume Anelier de Toulouse.


XIII.


Ara farai, no m puesc tener,

Un sirventes en est son gay,

Ab bos motz leus per retener,

Sitot chantar cum sol no m play;

Quar li ric son tan non chalen

Qu' el pretz ne perdon d' aquest mon,

Quar cobeytatz los vay vensen,

Don proeza s bayssa e s cofon.


Quar aras no ven a plazer

Joys ni deportz ni pretz veray,

Enans creys malvestatz per ver

E falsetatz contra ver vay,

E paratges pren aunimen

Per vilas coutz on totz be s fon,

Quar tan son ples de mal talen

Que tot bon fag de lor s' escon.


E qui vol de lor grat aver

Er ses merce ab cor savay,

E fara tot fach per aver

Sol que n' aya, que pueys n' er may

Honratz e tengutz per paren,

E sia vengutz no sai don;

Qu' er non es prezatz hom valen,

Si non a pro de que s' aon.


Mas us enfans cobra poder

Qu' es a paratge lums e ray,

Que ses elh no pogra valer

Ans er al bas per tos temps may,

Mas tant a pres gran honramen

De selhs de qui fetz planqua e pon,

Eychanple tal qu' ab cor temen

Son Frances, quar tan prop li son.


Don prec Ieshu Crist que poder

Li don e qu' el garde, si 'l play,

Que clercx no 'l puescon dan tener

Ab fals prezicx totz ples d' esglay,

Quar tant es grans lur trichamen

Qu' el fuecx enfernals plus preon

Ardran, quar volon tant argen

Qu' hom peccaire fan cast e mon.


A la gleiza falh son saber,

Quar vol los Frances metre lay

On non an dreg per nulh dever,

E gieton cristias a glay

Per lengatge sens cauzimen,

Quar volon lo segle redon;

Pero en camp clercx non aten,

Mas de perdon daran un mon.


Lo coms a laus de tota gen

D' Astarac, e s' espenh amon

Son pretz, et a en dar talen,

E flac cor ab luy no s' apon.


Guillaume Anelier de Toulouse.


XIV.


No m' agrad' iverns ni pascors,

Ni clar temps ni fuelhs de guarricx,

Quar mos enans me par destricx

E totz mos magers gaugz dolors;

E son maltrag tug mei lezer

E dezesperat mei esper;

E si m sol amors e dompneys

Tener guay plus que l' aigua 'l peys;

E pus d' amdui me sui partitz,

Cum hom eyssellatz e marritz,

Tot' autra vida m sembla mortz

E tot autre joy desconortz.


Pus d' amor m' es falhida 'l flors

E 'l dous frug e 'l gras e l' espicx,

Don jauzi' ab plazens predicx,

E pretz m' en sobrav' et honors,

E m fazia entr' els pros caber,

Era m fai d' aut en bas chazer;

E si no m sembles fols esfreys,

Anc flama tan tost non s' esteys

Qu' ieu for' esteyns e relenquitz

E perdutz en fagz et en digz,

Lo jorn que m venc lo desconortz

Que no m merma, cum que m' esfortz.


Pero no m comanda valors,

Si be m sui iratz et enicx,

Qu' ieu don gaug a mos enemicx

Tan qu' en oblit pretz ni lauzors;

Quar ben puesc dan e pro tener,

E sai d' irat jauzens parer

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis:

E 'l marques, que l' espaza m ceis,

Guerreye lai blancs e droguitz;

Et anc pus lo mons fo bastitz,

No fes nulha gens tan d' esfortz

Cum nos, quan dieus nos n' ac estortz.


Belhas armas, bos feridors,

Setges e calabres e picx,

E traucar murs nous et anticx,

E venser batalhas e tors

Vey et aug, e non puesc vezer

Ren que m puesc' ad amor valer;

E vauc sercan ab rics arneys

Guerras e coytas e torneys,

Don sui, conquerenz, enrequitz;

E pus joys d' amor m' es falhitz,

Totz lo mons me par sol uns ortz,

E mos chans no m' es mais conortz.

Lo Marques vey honrat e sors

E Campanes, e 'l coms Enricx,

Sicar, Montos e Salanicx,

E Costantinople socors,

Quar gent sabon camp retener,

E pot hom ben proar en ver;

Qu' ancmais nulha gent non ateys

Aitan gran honor apareys

Per bos vassals, valens, arditz,

E nostr' emperi conqueritz;

E dieus trameta nos esfortz

Qu' elh se trai' a cap nostre sortz.


Anc Alixandres no fetz cors,

Ni Karles ni 'l reys Lodoycx

Tant honrat; ni 'l coms N Aimericx,

Ni Rotlan ab sos ponhedors,

No saubron tan gen conquerer

Tan ric emperi per poder

Cum nos, don pueia nostra leys;

Qu' emperadors e ducx e reys

Avem fagz, e castels garnitz

Pres dels Turcx e dels Arabitz;

Et ubertz los camis e 'ls portz

De Brandis tro al bratz Sanh Jortz.


Doncs que m val conquitz ni ricors?

Qu' ieu ja m tenia per plus ricx,

Quant era amatz e fis amicx,

E m payssia cortes' amors;

N' amava mais un sol plazer

Que sai gran terr' e gran aver;

Qu' ades on plus mos poders creys,

N' ai maior ir' ab me mezeis;

Pus mos Belhs Cavaliers grazitz

E joys m' es lunhatz e faiditz,

Don no m venra jamais conortz;

Per qu' es mager l' ira e plus fortz.


Belhs dous Engles, francx et arditz,

Cortes, essenhatz, essernitz,

Vos etz de totz mos gaugz conortz,

E quar viu ses vos fatz esfortz.


Per vos er Damas envazitz

E Jerusalem conqueritz,

E 'l regnes de Suria estortz,

Qu' els Turcx o trobon en lur sortz.


Los pelegris perjurs faiditz,

Que nos an sai en camp gequitz,

Qui los manten en cort es tortz;

Que quascus val meins vius que mortz.


Rambaud de Vaqueiras.


XV.


D' un sirventes a far ai gran talen,

E farai lo, si dieus me benezia,

Quar tot lo mon vey tornar en nien,

Que negus hom l' us en l' autre no s fia;

Ans si m sirvetz, vos farai ab falsia

Tro que us aya fach lo vostre perden,

Et aissi a gran desconoissemen,

Per que ns dona dieus gran mal quascun dia,

E de tot be frachura e carestia.


De la gleysa vos dic primeiramen

Que y corr engans, e far non o deuria,

Quar cobeitatz la lassa e la pren,

Que per deniers perdonon que que sia;

E prezicon la gens la nueg e 'l dia

Que non aion enveya ni talen

De nulha ren, mas ges elhs non an sen,

E devedon renou e raubaria,

Et elhs fan lo, e d' elhs pren hom la via.


A legistas vey far gran falhimen,

E corr entr' elhs grans bautucx e bauzia,

Quar tot bon dreg fan tornar a nien,

E fan tener de tort la dreyta via,

Et en aissi dampno l' arma e la via;

Per que n' iran trastug a perdemen

Ins en yfern, e sofriran turmen

E greu dolor e peior malautia,

En escurdat, ab fera companhia.


En totz mestiers vey far galiamen

Sol que y corra nulha mercadaria,

Quar messorguier son compran e venden,

E ses mentir negus hom no us vendria;


E gieton dieu e la verge Maria

En messorgas per cobeitat d' argen.

Ailas! caytiu, quo no son conoyssen

Que als deniers donon tal senhoria

Que perdon dieu qu' els ten totz en bailia.


Ar vey lo mon mal e desconoyssen

E senes fe e de tot avol guia,

Quar hom paupres non troba ab manen

Nulh' amistat, si gazanh no y vezia;

E doncx aisselh que ns a formatz e ns cria,

E sofri mort oltra son mandamen,

Faym quascun jorn, e faym dieu de l' argen, 

E per deniers lo meten en oblia,

Et a la fin negus non porta mia.


Ancmais non ayc coratge ni talen

De repentir, mas aras si podia,

Quar quascun jorn propcham del fenimen,

Per que quascus cofessar si deuria,

Quar gran signe en vi antan un dia,

Que ploc terra e sanc verayamen;

Per so degram aver bon pessamen,

E que valgues a son par qui podia,

Et en aissi quascus s' emendaria.


A mon Azaut vai corren e ten via

Mo sirventes, quar es flors de joven,

E sobre totz yssaussa son pretz gen

E sa valor e sa gaya paria,

Et agradans es en tot luec on sia.


Pons de Teza, dieu prec que us benezia, 

Quar a totz etz de belh aculimen,

E quascun jorn creyssetz vostr' onramen, 

Per qu' ieu me suy mes en vostra bailia, 

Quar bona fi fai qui ab bon arbre s lia.


Pons de la Garde.


XVI.


De nuilla ren non es tan grans cardatz

Cum d' omes pros, e car n' es carestia,

Fai n' a plaigner uns pros qan se cambia;

Et eu dic lo pel vescomt de Burlatz,

C' auzit ai dir q' es de bon pretz camjatz,

Car no il platz jes aitan cum sol valors;

Eu non dic jes per so q' a mal so tenga,

Enanz o fatz per respeig que reveigna;

Que vida es anta e desonors

Qui non a pretz segon q' es sa ricors.


Que hom non es tan pros ni tan prezatz

Que non aia blasme de cui que sia;

E si us fols li ditz mal per follia,

Jes per aisso no s tenga per blasmatz,

Enanz s' en deu tener per ben lauzatz,

Que blasmes es del fol al pro lauzors;

Per qu' eu li prec que mon conseill reteigna, 

E cum se sol captener se capteigna,

E laisse dir als nescis lor follors,

Que ill conoissen en diran pro d' onors.


Qu' ieu ai auzit mal dire d' En Blacatz,

Que per aisso non i s refrenet un dia,

E d' En Raimon Agout que tan valia,

E del marques de cui fon Monferratz;

Que per aisso non semblet nuills iratz,

Ni non tolgron benfaig a cantadors.

Pauc vos ama, vescoms, qui us enseigna

Que de ben far hi de pretz no us soveigna;

Leu aura fait vostre fins pres son cors,

Si non avetz amics e lauzadors.


De las domnas mi platz be lur honors

De Caherci, e voill mal als seignors.


Cadenet.

XVII.


Tans ricx clergues vey trasgitar

En aissi col trasgitaire,

Que 'l filha c' an de comayre

Fan lur nepta al maridar;

Et atruep ne d' autres fols vers

Que an tan d' ipocrisia,

C' om non conoys lor bauzia 

Ni l' enjans don lor ven l' avers.


Falses clergue, e cals devers

Es fassas tan gran folia,

E qu' el be mostres tot dia?

Es be fols doncx vostres volers!

Bos pastres non deu hom preyar

Sas fedas per nulh afaire;

E que vos o vulhatz faire

Qu' es pastor, fariatz a cremar.


Qui ben vol de dieu prezicar

Non deu esser fols ventayre,

Car fols es lo prezicayre

Que ben ditz, e vuelha mal far;

E fols si no 'l destrenh temers,

E fols qui s fenh que bos sia,

E fols sel que dieus oblia,

E fols qui sec sos vas plazers


On que s' an lo devis poders

Sap cal clercx fai bona via,

E sap be la tricharia

Dels fals ples de totz mals sabers;

E sap com per otracuiar

An portels tras lor repaire,

Per on intran li cofraire

Vergonhos, can van cofessar.


Lo mal qu' ilh fan deu hom blasmar

E 'l ben grazir e retraire:

Ufana non lor play gayre,

Que aisso lor puesc ieu lauzar,

Ni ricx manjars ni ricx jazers,

Ni erguelh ni feunia;

Mas empero tota via

Fan so c' a dieu es desplazers.


A sel hom cui es fis pretz vers,

Sirventes, e cortezia,

Al mieu car senhor t' envia

Dir qu' ie 'l prec que s gar de fals clercx;


E qu' ieu soi sieus ses bauzia

Per far e dir totz sos plazers.


Bertrand Carbonel.


XVIII.


Per espassar l' ira e la dolor

C' ay dins mon cor, e per cofizamen

C' ay bon en dieu, fas lo comensamen 

D' un sirventes contra la gran folor 

Que fals clergue fan sotz bela semblansa; 

Qu' ilh dizon be, mas en vey ses doptansa 

Qu' ilh fan tot mal, don yeu ay dolor gran, 

Car sel que vai la lei de dieu mostran, 

Degra ben far, e seguir drech semdier; 

Mas cobeitat fay home messongier.


Laia cauza es tengud' al doctor,

So dis Catos, can nescis lo repren;

E qui mais val mais fay de falhimen,

Can falh en res, que us hom ses valor:

Qui prezica c' ayam en dieu fiansa,

E fassam be per la su' amistansa,

Sertas ben dis; mas lo repres deman

Qu' o dis per que fai nulh fach malestan;

Que honestat non porta costalier,

Ni fier ni franh ni fay fach de murtrier.


Ai! fals clergue, messongier, traidor,

Perjur, lairo, putanier, descrezen,

Tant faitz de mals cascun jorn a prezen

Que tot lo mon avetz mes en error:

Anc Sans Peyre non tenc captal en Fransa,

Ni fes renou, ans tenc drech la balansa

De liautat; no faitz vos pas senblan,

Que per argen anatz a tort vedan,

Pueys n' absolvetz, pueys no datz empachier, 

Pueys ses argen no y trob om deslieurier.


Non crezantz pas silh fol entendedor

Blasme totz clercx, mas los fals solamen;

Ni d' autra part no vazan entenden

C' aiso digua per doptansa de lor:

Mais que m plagra fezessan acordansa

Dels reys que an guerr' e desacordansa,

Si c' otra mar passessan est autr' an,

E 'l Pap' ab els; e lay fezesson tan

Que crestiantat s' en dones alegrier;

E valgra may, qu' encar son sa guerrier.


Ar es ben dretz, pus ieu n' ai dich blasmor,

Qu' el be qu' els fan laus e vaza dizen;

Drap de color e vaysela d' argen

Refudan tot per dieu nostre senhor:

Aissi 'ls gart dieus de mal e de pezansa

Com els non an ni erguelh ni bobansa,

Ni riquezas no van cobezeian,

Ni joc d' amor, mas autre dieu non an:

Adonc mostran can veian, qu' en l' armier

S' en vay l' arma e la carn el carnier.


Al pus privat Proensal, ses doptansa,

Que huey viva e de mais d' alegransa

Vay, sirventes, a sel on car lay van

Miey sirventes, dir qu' el pres qu' entr' enan

Sosten, qu' el gart de fals clercx, car leugier

Son a mal far e fals e messongier.


Bertrand Carbonel.


XIX.


Joan Fabre, yeu ai fach un deman

A ton fraire, et a m' en bel espos.

G**, dis ieu, per que es fabre vos?

E respondec: Car ieu vau fabregan

D' aquel mestier que hom a, cal que sia,

O d' aquel art lo vay lo mons seguen,

C' aysi n' a faitz dretz adhordenamen.


Doncx qui foudat fay per aital semblan

Dic ieu qu' es fols, c' aisi 'l jutja razos;

Et es tracher sel que fay trassios;

Et es layres aysel que vay emblan:

Qui malvestat fay nulhs hom non poiria

Tolre lo nom del malvat sertamen,

Per que fay bon renhar adrechamen.


Per tu, Joan, que vey anar obran

Malvayzamen, soi per sert cossiros;

S' ieu dizia que savis iest e pros,

Mon cor dira: Bertran, tu vas faulan,

Que anc nulh homs mays no fetz de fulia

Ni d' avoleza que Joans vay fazen

En son alberc, prezen de tota gen.


Qu' ab ta molher et ab tu va s colcan

E manj' e beu la femna d' un gibos;

Tos temps devetz esser fort doloiros,

Caitieu, dolens de ta folia gran.

A joc de datz o en bordelairia

Te troba hom, cant hom te vay queren,

Joan, per sert, mens vales de nien.


Totz hom savis garda per adzenan;

Doncx veyas y, e cals es tos ressos,

E 'l mal c' adutz fol' e vils messios,

On non yray mon sirventes selan,

Ans lo volray ensenhar cascun dia

A tot home per so c' an retrazen

La malvestat del teu cor recrezen.


Joan, car ieu t' ay amat ses bauzia,

E t' am encars, te vau aiso dizen,

C' amicx non es qui non o fay parven.


Bertrand Carbonel.


XX.


Messonget, un sirventes

M' as quist, e donar l' o t' ay

Al pus tost que ieu poyrai

El son d' En Arnaut Plagues;

Que autr' aver no t daria,

Que non l' ay; ni s' ieu l' avia,

Non t' en seria amicx,

Que s' era de mil marcx ricx,

D' un denier no t' en valria.


Qu' en tu non es nulha res

De so qu' a joglar s' eschai,

Que tos chans no val ni play,

Ni tos fols ditz non es res;

E croya es ta folia,

E paubra ta joglaria

Tan que si no fos N Albricx

El marques que es tos dicx,

Nulhs hom no t' alberguaria.


Mas d' una res t' es ben pres 

Que d' aisso, qu' aras pus play, 

As pus qu' anc non aguist may 

Follia e nescies;

E si negus hom que sia 

De ta folhor te castia,

Tu non creiras sos casticx,

Quar per folhor t' es abricx

Tal que per sen no t valria.


Per tu blasmon lo marques

Li croy joglar e 'l savay,

Per lo ben que elh te fay;

Per qu' ieu vuelh qu' en Verones

Al comte tenhas la via;

Mal dig, que mais li valria

Us braus balestiers enicx

Que traisses als enemicx

Que s' ieu tu li trametia.


Hugues de Saint-Cyr.


XX.


Per solatz revelhar,

Quar es trop endormitz,

E per pretz qu' es fayditz

Aculhir e tornar,

Mi cuyei trebalhar;

Mas er m' en sui giquitz,

Per so quar sui falhitz,

Quar non es d' acabar;

Cum plus m' en ven voluntatz e talans, 

Plus creys de lai lo dampnatges e 'l dans.


Greu es a sofertar,

A vos o dic, qu' auzitz

Cum era jois grazitz

E tug li benestar,

Hueymais podetz jurar,

Que ja de fust no vitz

Ni vilas miels formitz

Estra grat cavalgar:

Lagz es l' afars e greus e malestans

Don hom pert dieu e reman malanans.


Ieu vi torneis mandar

E segre gens garnitz,

E pueys dels miels feritz

Una sazo parlar;

Ar es pretz de raubar

Buous, motos e berbitz;

Cavaliers si' aunitz

Que s met a domneiar,

Pus que toca dels mans motos belans,

Ni que rauba gleizas ni viandans.


On son gandit joglar

Qu' ieu vi gent aculhitz,

Qu' a tal mestier fo guitz

Que solia guidar?

E vey senes reptar

Anar tals escarits,

Pus fon bos pretz failhitz

Que solia menar

De companhos, e no sai dire quans,

Gent en arneis e bels e benestans.


E vi per cortz anar

De joglaretz petitz

Gen caussatz e vestitz,

Sol per domnas lauzar;

Ar non auzon parlar,

Tant es bos pretz delitz,

Dont es lo tortz issitz

De las mal razonar.

Diatz de quals d' elhas o d' els amans,

Ieu dic de totz, qu' el pretz n' a trag enjans.


Qu' ieu eys que suel sonar

Totz pros hom issernitz,

Estauc tant esbaitz

Que no m sai cosselhar,

Qu' en luec de solassar

Aug en las cortz los critz,

Qu' aitan leu s' es grazitz

De lans e de bramar

Lo comtes entre lor cum us bos chans 

Dels ricx afars e dels temps e dels ans.


Mas a cor afrancar,

Que s' es trop endurzitz,

Non deu hom los oblitz

Ni 'ls viels faitz remembrar,

Que mal es a laissar

Afar pus es plevitz,

E 'l mal don sui guaritz

No m qual ja mezinar,

Mas so qu' om ve, volv e vir en balans,

E prenda e lais e forss' e dams los pans.


D' aitan me puesc vanar

Qu' anc mos ostaus petitz

No fon d' els envazitz;

Sels cui aug totz duptar

Anc no fetz mas honrar

Los volpils mal arditz;

Doncs mos senher chauzitz

Si deuria pensar

Que non l' es ges pretz ni laus ni bobans 

Qu' ieu que m laus d' el sia de lui clamans.


Eras non plus per que no m' o demans,

Que blasmes er, si vau d' aissi clamans,

So di 'l Dalphins que conois los bons chans.


Giraud de Borneil.


XXI.


Pus chai la fuelha del garric

Farai un guai sonet novelh,

Que trametrai part Mongibel

Al marques qu' el sobrenom gic

De Monferrat, e pren selh de sa maire,

Et a laissat so que conquis son paire;

Mal resembla lo filh Robert Guiscart

Qu' Antiocha conques e Mongizart.


Marques, li monges de Clunhic

Vuelh que fasson de vos capdel,

O siatz abbas de Cystelh,

Pus lo cor avetz tan mendic,

Que mais amatz dos buous et un araire

A Monferrat qu' alhors estr' emperaire;

Ben pot hom dir qu' ancmais filhs de lhaupart 

No s mes en crotz a guiza de raynart.


Gran gaug agron tug vostr' amic

Quant agues laissada la pel

Don folretz la capa e 'l mantelh;

Quar tug cuideron estre ric

Silh que per vos son liurat a maltraire,

Que son tondut et an paor del raire:

Quascus aten socors de vostra part;

Si no y venetz, qui dol y a, si 'l guart.


Marques, li baron vair' e pic

An contra cel trait un cairel

Que lor tornara sus capel;

E de l' emperador Enric

Vos dic aitan que ben sembla 'l rey Daire

Que sos baros gitet de lor repaire,

Dont elh ac pueys de morir gran reguart; 

Mas mantas vetz qui s cuida calfar s' art.


Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver, e man castel

D' autres, qu' ieu no mentau ni dic;

Per dieu, marques, Rotlan dis e sos fraire,

E Guis marques e Rainaut lur cofraire,

Flamenc, Frances, Burgonhos e Lombart

Van tug dizen que vos semblatz bastart.


Vostr' ancessor, so aug dir e retraire,

Foron tug pros, mas vos non soven guaire;

Si 'l revenir non prendetz geynh et art, 

De vostr' onor perdretz lo tertz e 'l quart.


Elias Cairels.


XXII.


Belha m' es la flors d' aguilen,

Quant aug del fin joy la doussor

Que fan l' auzelh novelhamen

Pel temps qu' es tornat en verdor,

E son de flors cubert li reynh

Gruec e vermelh e vert e blau.


De molherat ges no m' es gen

Que s fasson drut ni amador,

Qu' ab las autruis van aprenden

Engienhs ab que gardon las lor;

Mas selh per que hom las destrenh

Port' al braguier la contraclau.


Vilas cortes hi eis de son sen,

E molherat dompneiador,

E l' azes quan brama eyssamen

Cum fai lebriers ab son senhor,

Mas ieu no cre pros dompna denh

Far drut molherat gelos brau.


Molherat fan captenemen

De veziat enguanador,

Que l' autruy pan guasta e despen, 

E l' sieu met en luec salvador,

Mas selh a cuy grans fams en prenh

Manja lo pan que non l' abau.

Maritz que marit vay sufren

Deu tastar d' atretal sabor,

Que car deu comprar qui car ven;

E 'l gelos met li guardador,

Pueys li laissa sa molher prenh

D' un Girbaudo filh de Girbau.


D' aqui naisson li recrezen,

Q' us non ama pretz ni valor:

Ai! cum an abaissat joven

E tornat en tan gran error!

Sest ama l' aver e l' estrenh,

Li folh e 'l gars son naturau.


Sancta Maria, en Orien

Guiza 'l rey e l' emperador,

E faitz lor far ab la lor gen

Lo servizi nostre senhor,

Que 'lh Turc conosco l' entressenh

Que dieus pres per nos mort carnau.


Aissi vay lo vers definen,

Et ieu que no 'l puesc far lonjor,

Qu' el mals mi ten e lo turmen

Que m' a mes en tan gran languor,

Qu' ieu no suy drutz, ni drutz no m fenh, 

Ni nulhs joys d' amor no m' esjau.


Dieus, que nasques en Betlehen,

Tu los capdela e 'ls acor,

Que per lo nostre salvamen

Prezes en cros mort e dolor;

Vers dieus, vers hom, vai m' accoren,

Trinus unus n' aor e 'n lau.


Non er mais drutz, ni drutz no s fenh

Los pitars, ni joys non l' esjau.


Pierre d' Auvergne.


XXIII.


Chantarai d' aquetz trobadors

Que chantan de manhtas colors;

El sordeyor cuida dir gen,

Mas a chantar lor er alhors;

Qu' entremetre n' aug cent pastors

Q' us no sap que i s monta o i s dissen.


D' aisso m' er mal Peire Rogiers,

Per que n' er encolpatz premiers,

Quar chanta d' amor a presen;

E covengra 'l mielhs un sautiers

En la gleisa, o us candeliers

Portar ab gran candela arden.


El segonz Guirautz de Bornelh,

Que sembla drap sec al solelh

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh;

E si s mirava en espelh,

No s prezaria un aguilen.


El tertz Bernatz del Ventadorn

Qu' es menres d' En Bornelh un dorn;

Mas en son paire ac bon sirven

Per trair' ab arc manal d' alborn;

E sa maire calfava 'l forn,

Et amassava l' issermen.


El quartz de Briva 'l Lemozis,

Us joglaretz pus prezentis

Que sia tro en Benaven;

E semblaria us pelegris

Malautes, quan chanta 'l mesquis,

Qu' a pauc pietatz no m' en pren.


En Guillems de Ribas lo quins

Qu' es malvatz defors e dedins,

E dis totz sos vers raucamen;

Per qu' ieu non pres ren sos retins, 

Qu' atrestan s' en faria us chins;

E dels huelhs sembla vout d' argen.


El seizes N Elias Gausmars

Qu' es cavayers e s fai joglars;

E fai o mal qui lo y cossen

Ni 'l dona vestirs belhs ni cars,

Qu' aitan valria 'ls agues ars

Qu' en joglaritz, s' en son ja cen.


E Peire Bermon se baysset,

Pus qu' el coms de Toloza 'l det,

Qu' anc no soanet d' avinen;

Per que fon cortes qui 'l raubet,

E fe o mal, quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden.


L' ochen es Bernatz de Sayssac 

Qu' anc negun bon mestier non ac 

Mas d' anar menutz dons queren; 

Que despueys no 'l prezei un brac 

Pus a 'N Bertran de Cardalhac 

Queri un mantelh suzolen.


El noves es En Raymbautz

Que s fai per son trobar trop bautz;

Mas ieu lo torni a nien,

Que non es alegres ni cautz;

Et ieu pres trop mais los pipautz

Que van las almornas queren.


En Ebles de Sancha 'l dezes

A cuy anc d' amor non venc bes,

Sitot se canta de Coyden;

Vilanetz es e fals pages,

E ditz hom que per dos poges

Sai si logua e lai si ven.


E l' onzes Guossalbo Rozitz

Que s fai de son chan trop formitz,

Tan qu' en cavallairia s fen;

Et anc no fon tan ben guarnitz

Que per elh fos dos colps feritz,

Si doncs no 'l trobet en fugen.


El dozes us petitz Lombartz

Que clama sos vezins coartz,

Mas elh es d' aquelh eys parven;

Per q' us sonetz fai gualiartz

Ab motz amaribotz bastartz;

E luy apellon Cossezen.


Peire d' Alvernhe a tal votz

Que chanta cum granolh' en potz,

E lauza s trop a tota gen;

Pero maiestres es de totz

Ab q' un pauc esclarzis sos motz,

Qu' a penas nulhs hom los enten.


Lo vers fo faitz als enflabotz

A Poivert tot jogan, rizen.


Pierre d' Auvergne.


XXIV.


Pus mos coratge s' esclarzis

Per selh joy dont ieu suy jauzens,

E vey qu' amors part e chauzis,

Per qu' ieu n' esper estrenamens,

Ben dey tot mon chant esmerar,

Qu' om re no mi puesca falsar,

Que per pauc es hom desmentitz.


Selh en cui sest' amors cauzis

Joves, cortes e sapiens,

E selh cui refuda delis

E met a totz destruzemens;

Quar qui fin' amor vol blasmar

Elha 'l fai si en folh muzar

Que per art cuida esser peritz.


So son fals jutges raubador,

Fals molheratz e jurador,

Homicidi e lauzengier,

Lengu' a loguat, creba mostier,

Et aissellas putas ardens

Qui son d' autrui maritz cossens; 

Cyst auran guazanh ifernau.

Homicidi e traidor,

Simoniaix, encantador,

Luxurios e renovier

Que vivon d' enoios mestier,

E cill que fan faitilhamens,

E las faitileiras pudens

Seran el fuec arden engau.


Ebriaicx et escogossatz,

Fals preveires e fals abatz,

Falsas reclusas, fals reclus

Lai penaran, dis Marcabrus,

Que tuit li fals y an luec pres,

Car fin' amors o a promes,

Lai er dols dels dezesperatz.


Ay! fin' amors, fons de bontatz,

Quar tot lo mon enlumenatz,

Merce ti clam, lai no m' acus

Em defendas, qu' ieu lai non us,

Qu' en totz luecx me tenh per ton pres,

Per ton lairon en totas res;

Per tu esper estre guidatz.


Mon cor per aquest vers destrenh,

Quar mi plus qu' els autres reprenh,

Que qui autrui vol encolpar

Dregs es que si sacha guardar

Que no sia dels crims techitz

De que lieys encolpa e ditz,

Pueis poira segur castiar.


Pero si er asatz cauzitz

Sel que ben sap dire e 'l ditz,

Que pot si se vol remembrar.


Marcabrus.


XXV.


Auiatz de chan com enans se meillura,

E Marcabrus, segon s' entensa pura,

Sap la razo e 'l vers lassar e faire,

Si que autr' om no l' en pot un mot traire.


Pero sospir, quar mouta gens abura

De malvestat, c' ades creis e peiura,

C' aquist baro an comensat estraire,

E passat per un pertuis de taraire.


Li sordeior an del dar l' aventura,

E li meillor badon ves la penchura;

La retraissos fai trist e sospiraire,

C' a rebuzos fant li ric lur affaire.


No i a conort en joven mas trop surra,

Ni contra mort ressort ni cobertura;

Qu' ist acrupit l' an gitat de son aire

E de cami per colpa de la maire.


Qui per aver per vergonh' e mezura,

E giet honor e valor a non cura,

Segon faisson es del semblan confraire

A l' erisson et al goz et al laire.


Proeza franh e avoleza mura,

E no vol joi cuillir dins sa clauzura;

Dreitz ni razo no i vei mais tener guaire,

Quan per aver es un gartz emperaire.


Coms de Peiteus, vostre pretz s' asegura

Et a 'N Anfos de sai, si gaire ill dura,

Lai Avignon e Proensa e Belcaire

De meils per sieu no fes Tolzan son paire.


S' aquest N' Anfos far contenensa pura,

Ni envas mi fai semblan de frachura,

Sai vas Leo en sai un de bon aire,

Franc de sazo, cortes e larc donaire.


De malvestat los gart sanct' escriptura,

Que no lur fassa c' a floquet ni peintura

Sel qu' es e fo regom, recx e salvaire;

La sospeiso del rei 'n Anfos m' esclaire.


Marcabrus.


XXVI.


Belh m' es quan vey pels vergiers e pels pratz

Tendas e traps, e vey cavals armatz,

E vey talar ortz e vinhas e blatz,

E vey gienhs traire, e murs enderrocatz,

Et aug trompas e grans colps dels nafratz,

E mal lur grat meto 'ls en las postatz;

Aital guerra m' agrada mais que patz,

Non tals treguas ont hom si' enganatz.


Tot aisso dic per l' Enfant d' Arago;

E deu aver nom Enfant per razo,

Quar leu s' ave qu' enfans fa fallizo,

Et elh falhi quant aucis son baro

Raymon Guillem, qu' anc treguas no 'l tenc pro,

Ni en sa cort jutjamens datz no 'l fo;

Per que totz selhs a cuy elh treguas do

Devon duptar aquelh enfant fello.


Treguas trencar escien esta lag

E quant a fe no s' emenda 'l forfag;

Per que l' enfant a fag un sol assag,

Qu' ab un mal sag qu' als Catalas a fag,

E dizon tug qu' om de selhs treguas gag,

E qu' el son cors y fo mes en fol plag;

Qu' a filh de rey esta mal atrazag,

Quant ampara nulh offici de sag.


En aissi par qu' el sag no fon certas,

Quar n' a lauzor d' aul gent e de vilas

E gran blasme de totz los sobiras;

E si d' est sag no s clamon Catalas,

Hom los tenra totz per flacx e per vas,

E plus suffrens que negus hermitas;

E meta hi quascus per si sas mas,

Ostenra pus que rabia de cas.


Al vescomte de Cardona despley

Mon sirventes, ans que alhors desrey,

Que mai vol pretz que laire pres mercey,

Quar en valor se banha, don ieu crey

Que pro a pretz, qui s vuelha so plaidey,

Tot vescomte qui n' a egal d' un rey.


A gran poestat esta mal, fe que us dey, 

Que trenc treguas ni que tan lag desrey,

Quar de guerra no s pot honrar lo rey,

Trencan treguas, o vol tornar so crey.


Bernard de Rovenac.

XXVII.


No m laissarai per paor

C' un sirventes non labor

En servizi dels fals clergatz;

E quant sera laboratz,

Conoisseran li plusor

L' engan e la fellonia

Que mov de falsa clerzia;

Que lai on an mais forsa ni poder

Fan plus de mal e plus de desplazer.


Aquist fals prezicador

An mes lo segl' en error,

Qu' il fan los mortals peccatz:

Pois cill cui an prezicatz

Fan so que ven far a lor,

E tuit segon orba via;

Doncs si l' uns orbs l' autre guia,

Non van amdui en la fossa cazer?

Si fan, so dis dieus, qu' ie 'n sai ben lo ver.


Vers es que notre pastor

Son tornat lop raubador,

Qu' il rauban deves totz latz,

E mostran semblan de patz,

E confortan ab doussor

Los oveillas noit e dia,

Pois quant las an en bailia

Et ill las fan morir e dechazer

Ist fals pastor, don eu m' en desesper.


Pois fan autre desonor

Al segle, et a dieu maior;

Que s' uns d' els ab femna jatz,

Lendeman tot orrejatz

Tenra 'l cors notre seignor;

Et es mortals eretgia,

Que nuls preire no deuria

Ab sa putan orrejar aquel ser

Que lendeman deia 'l cors dieu tener.


E si vos en faitz clamor,

Seran vos encusador,

E seretz n' escumeniatz;

Ni, s' aver non lor donatz,

Ab els non auretz amor

Ni amistat ni paria.

Vergena, sancta Maria,

Domna, si us platz, laissatz me 'l jorn vezer 

Qu' els puosca pauc doptar e mens temer!


Vai sirventes, ten ta via,

E di m' a falsa clerzia

Qu' aicel es mortz qui s met en son poder; 

Qu' a Tolosa en sab hom ben lo ver.


Guillaume Figueiras.


XXVIII.


Sirventes vuelh far

En est son que m' agensa,

No 'l vuelh plus tarzar

Ni far longu' atendensa,

E sai, ses duptar,

Qu' en aurai malvolensa,

Car fauc sirventes

Dels fals d' enjans ples,

De Roma que es

Caps de la dechasensa

On dechai totz bes.


No m meravilh ges,

Roma, si la gens erra,

Qu' el segl' avetz mes

En trebalh et en guerra,

Car pretz e merces

Mor per vos e sosterra:

Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz

E sims e razitz;

Lo bon reys d' Anglaterra

Fon per vos trahitz.


Roma trichairitz,

Cobeitatz vos engana,

Qu' a vostras berbitz

Tondetz trop la lana;

Mas sayns Esperitz

Que receup carn humana

Entenda mos precx,

E franha tos becx,

Roma, e no m' en precx, 

Quar yest falsa e trefana 

Vas nos e vas Grecx.


Rom', als homes pecx

Rozetz la carn e l' ossa,

E guidatz los secx

Ab vos ins en la fossa;

Trop passatz los decx

De dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz,

Quar vos perdonatz

Per deniers peccatz; 

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.


Roma, be sapchatz

Que vostr' avols barata

E vostra foldatz

Fetz perdre Damiata.

Malamen renhatz,

Roma, dieus vos abata

En dechazemen,

Quar tan falsamen

Renhatz per argen;

Roma, de mal' escata

Es ab fals coven.


Roma, veramen

Sabem senes duptansa

Qu' ab gualiamen

De falsa perdonansa

Liuretz a turmen

Lo barnatge de Fransa,

La gent de Paris;

E 'l bon rey Loys

Per vos fon aucis,

Qu' ab falsa prezicansa

'L gitetz del pays.


Rom', als Sarrazis 

Faitz petit de dampnatge,

Mas Grecx e Latis 

Geratz a carnalatge: 

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio;

Mas ja dieus no m do,

Roma, del perdo

Ni del pellegrinatge

Que fetz d' Avinho.


Roma, ses razo

Avetz manta gent morta,

E ges no m sap bo

Quar tenetz via torta,

Qu' a salvatio,

Roma, serratz la porta;

Per qu' a mal govern

D' estiu e d' ivern

Qui sec vostr' estern,

Qu' el diables l' enporta

Ins el foc d' ifern.


Roma, ben dessern

Los mals qu' om ne pot dire,

Quar faitz per esquern

Dels crestias martire;

Mas en qual cazern

Trobatz qu' om dey' aucire,

Roma, 'ls crestias?

Vers dieus e vers pas

E vers cotidias

Me don so qu' ieu dezire

Vezer dels Romas.


Roma, vers es plas

Que trop etz angoissoza

Dels prezicx trefas

Que faitz sobre Toloza;

Lag rozetz las mas

A ley de cer rabioza

Als paucs et als grans:

Mas si 'l coms prezans

Viu encar dos ans,

Fransa n' er doloirosa

Dels vostres enjans.


Roma, tant es grans 

La vostra forfaitura, 

Que dieus e sos sans 

En gitatz a non cura, 

Tant etz mal renhans, 

Roma falsa e tafura;

Per qu' en vos s' escon 

E s baissa es cofon 

L' enguan d' aquest mon, 

Tant faitz gran desmezura 

Al comte Ramon!


Roma, dieus l' aon, 

E 'l don poder e forsa

Al comte que ton

Los Frances e 'ls escorsa,

E 'ls pen e 'n fai pon,

Quant ab luy fan comorsa;

Et a mi plai fort,

Roma, dieus recort

Li vostre gran tort,

Si 'l plai, qu' el coms n' estorsa 

De vos e de mort.


Roma, be m conort,

Qu' abans que trigue guaire

Venretz a mal port,

Si l' adreitz emperaire

Endressa sa sort,

E fai so que deu faire:

Roma, ieu dic ver,

Que vostre poder

Veyretz dechazer,

E dieus, del mon salvaire,

Lais m' o tost vezer!


Roma, per aver 

Faitz manta fellonia, 

E mant desplazer, 

E manta vilania;

Tan voletz aver

Del mon la senhoria,

Que res non temetz

Dieu ni sos devetz,

Ans vei que fairetz

Mais qu' ieu dir non poiria

De mal per un detz.


Roma, tan tenetz 

Estreg la vostra grapa 

Que so que podetz 

Tener, greu vos escapa; 

Si 'n breu non perdetz 

Poder, a mala trapa

Es lo mon cazutz

E mortz e vencutz. 

Roma, la vostra papa 

Fai aitals vertutz.

Roma, selh qu' es lutz

Del mon e vera vida

E vera salutz

Vos don mal' escarida,

Quar tans mals saubutz

Faitz, don tot lo mons crida.

Roma desleyals,

Razitz de totz mals,

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida,

Si non pessatz d' als.


Roma, als cardenals

Vos pot hom ben rependre

Per los criminals

Peccatz que fan entendre; 

E non pensan d' als

Mas cum puoscan revendre

Dieu e sos amicx,

E no y val casticx.

Roma, grans fasticx

Es d' auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.


Roma, ieu suy enicx

Quar vostre poders monta

E quar grans destricx

Totz ab vos nos afronta

Quar vos etz abricx

E capdelhs de gran anta

E de dezonor,

E vostre pastor

Son fals e trachor,

Roma, e qui 'ls acointa

Fai trop gran folhor.


Roma, mal labor

Fa 'l papa, quar tensona

Ab l' emperador,

Ni 'l dreg de la corona

Li met en error,

Qu' a sos guerriers perdona,

Et aitals perdos,

Qui non siec razos,

Roma, non es bos,

Ans qui 'l ver en razona

Es trop vergonhos.


Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la crotz per nos,

Vos don la mala estrenha;

Quar totas sazos

Portatz la borsa plena,

Roma, d' avol for;

Quar tot vostre cor

Avetz en tezor;

Don cobeitatz vos mena

El foc que non mor.


Roma, del mal cor

Que portatz en la gola

Nais lo sucx don mor

Lo mons e s' estragola

Ab dossor del cor;

Per qu' el savis tremola,

Quar conois e ve

Lo mortal vere,

E de lai on ve,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.


Roma, ben ancse

A hom auzit retraire

Qu' el cap sem vos te,

Per qu' el faitz soven raire;

Per que cug e cre

Qu' ops vos auria traire,

Roma, del cervel;

Quar de mal capel

Etz vos e Cystelh,

Qu' a Bezers fezetz faire

Mout estranh mazelh.


Rom', ab fals sembelh 

Tendetz vostra tezura,

E man mal morselh

Manjatz, qui que l' endura;

Car' avetz d' anhelh

Ab simpla guardadura,

Dedins lop rabat,

Serpent coronat

De vibra engenrat,

Per qu' el diable us apella

Com al sieu privat.


Guillaume Figueiras.


XXIX.


Greu m' es a durar,

Quar aug tal descrezensa

Dir ni semenar;

E no m platz ni m' agensa;

Qu' om non deu amar

Qui fai desmantenensa

A so don totz bes

Ven e nais et es

Salvamens e fes;

Per qu' ieu farai parvensa

En semblan que m pes.


No us meravilhes

Negus, si eu muov guerra

Ab fals mal apres

Qu' a son poder soterra

Totz bos faitz cortes,

E 'ls encauss' e 'ls enserra:

Trop se fenh arditz,

Quar de Roma ditz

Mal, qu' es caps e guitz

De totz selhs qu' en terra

An bos esperitz.


En Roma es complitz 

Totz bes, e qui 'ls li pana

Sos sens l' es falhitz; 

Quar si meteys enguana, 

Qu' elh n' er sebellitz, 

Don perdra sa ufana: 

Dieus auia mos precx,

Que selhs qu' an mals becx,

Joves e senecx,

Contra la ley romana,

Caion dels bavecx.


Roma, selhs per pecx

Tenc totz e per gent grossa,

Per orbs e per secx,

Que lur carns e lur ossa

Cargon d' avols decx,

Don caion en la fossa,

On lur es sermatz

Pudens focx malvatz,

Don mais desliatz

No seran del trasdossa

Qu' an de lurs peccatz.


Roma, ges no m platz 

Qu' avols hom vos combata;

Dels bos avetz patz, 

Q' usquecx ab vos s' aflata: 

Dels fols lurs foldatz

Fes perdre Damiata;

Mas li vostre sen

Fan sels ses conten

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greumen.


Roma, veramen

Sai e cre ses duptansa,

Qu' a ver salvamen

Aduretz tota Fransa;

Oc, e l' autra gen

Que us vol far ajudansa.

Mas so que Merlis

Prophetizan dis

Del bon rey Loys

Que morira en pansa,

Ara s' esclarzis.


Piegz de Sarrazis

E de pus fals coratge,

Heretiers mesquis

Son qui vol lur estatge;

Ins el foc d' abis,

Vay en loc de salvatge,

En dampnatio, 

Quar selhs d' Avinho 

Baysses, don m' es bo, 

Roma, lo mal pezatge, 

Don grans merces fo.


Roma, per razo

Avetz manta destorta

Dressad' a bando;

Et uberta la porta

De salvatio

Don era la claus torta,

Que ab bon govern

Bayssatz folh esquern;

Qui sec vostr' estern,

L' angel Michel lo 'n porta,

E 'l garda d' ifern.


L' estiu e l' yvern

Deu hom ses contradire,

Roma, lo cazern

Legir, si que no s vire;

E quan ve l' esquern

Cum Iehus pres martire,

Albir se lo cas

Si 's bos crestias;

S' adoncx non a cossire,

Totz es fols e vas.


Roma, los trefas

E sa leys sospechoza

Als fols gigz vilas,

Per que fos de Tolosa

On d' enjans certas

Non es doncx vergonhoza,

Ni ans de dos ans;

Mas si 'l coms prezans

Cove qu' els engans

Lays e la fe duptoza,

E restaur' els dans.


Roma, lo reys grans

Qu' es senhers de dreytura,

Als falses Tolzans

Don gran mal' aventura,

Quar tot a sos mans

Fan tan gran desmezura,

Q' usquecx lo rescon

E torbon est mon:

E 'lh comte Raymon

S' ab elhs plus s' asegura,

No 'l tenray per bon.


Roma, be s cofon

E val li pauc sa forsa,

Qui contra vos gron,

Ni bast castelh ni forsa,

Quar en tan aut mon

No s met ni no s' amorsa,

Que dieus non recort

Son erguelh e 'l tort

Don pert tota s' escorsa,

E pren dobla mort.


Roma, be m conort,

Qu' el coms ni l' emperaire,

Pueys que son destort

De vos, no valon gayre;

Quar lur folh deport

E lur malvat veiaire

Los fatz totz cazer,

A vostre plazer,

Q' us no s pot tener;

Sitot s' es guerreiayre,

Non li val poder.


Roma, ieu esper 

Que vostra senhoria

E Fransa, per ver, 

Cuy no platz mala via, 

Fassa dechazer 

L' erguelh e l' eretgia, 

Fals heretges quetz 

Que non temon vetz, 

Ni cre als secretz; 

Tan son ples de feunia 

E de mals pessetz!


Roma, be sabetz

Que fort greu lur escapa

Qui au lor decretz;

Aissi tendon lur trapa

Ab falces trudetz,

Ab que quascus s' arrapa;

Totz son sortz e mutz,

Qu' el lur tolh salutz

Don quecx es perdutz, 

Qu' ilh n' an capel o capa,

E remanon nutz.


Clauzis e sauputz

Naysson, senes falhida,

Crematz o perdutz,

Que lur malvada vida

Qu' anc negus vertutz

No fe, ni ges auzida,

Non avem sivals,

E si fos leyals

Lur vida mortals,

Dieus crey l' agra eyssauzida;

Mas non es cabals.

Qui vol esser sals

Ades deu la crotz penre

Per heretiers fals

Dechazer e mespenre;

Qu' el celestials

Hi venc son bras estendre,

Tot per sos amicx;

E pus tals destricx

Pres, ben es enicx

Selh que no 'l vol entendre 

Ni creyr' als chasticx.


Roma, si pus gicx

Renhar selhs que us fan anta

Al Sant Esperitz,

Quant hom lor o aconta,

Tan son fols mendicx

Q' us ab ver no s' afronta,

No y auras honor;

Roma, li trachor

Son tan ples d' error

Qu' on plus pot quascus monta

Quecx jorn sa follor.


Roma, folh labor

Fa qui ab vos tensona;

De l' emperador

Dic, s' ab vos no s' adona,

Qu' en gran deshonor

Ne venra sa corona,

E sera razos.

Mas pero ab vos

Leu troba perdos

Qui gen sos tortz razona,

Ni n' es angoissos.


Roma, 'l glorios

Que a la Magdalena

Perdonet, don nos

Esperan bona estrena;

Lo fols rabios

Que tans ditz fals semena,

Fassa d' aital for

Elh e son thezor

E son malvat cor

Cum heretiers mor.


Germonde, dame de Montpellier.


XXX.


Ieu ai ja vista manhta rey

Don anc no fis semblan que vis,

Et ai ab tal joguat e ris

Don anc guaire no m' azautey;

Et ai servit a manht hom pro

Don anc no cobrey guazardo;

Et a manh nesci, ab fol parlar,

Ai ja vist trop ben son pro far.


Et ai ja vist per avol drut

A domna 'l marit dezamar,

Et a manh nesci acaptar

Plus qu' a un franc aperceubut,

E per domnas ai ja vist ieu

A manht hom despendre lo sieu;

Et ai ne vist amat ses dar,

E mal volgut ab molt donar.


Ieu ai vist donas demandar

Ab plazers et ab honramens,

Pueys venia us desconoyssens

Abrivatz de nesci parlar

Qu' en avia la mielher part.

Esguardatz si son de mal art!

Manthas n' i a qu' els plus savays

Acuelhon mielhs en totz lurs plays.


Ieu ai vist en domnas ponhar

D' ensenhatz e de ben apres,

E 'l nescis avinen nemes

Qu' el plus savis ab gen preyar;

Et ai vist nozer chauzimens

A trops valer ab trichamens,

Per que val mais, a mos entens,

En luec foudatz que sobriers sens.


A domn' ai vist hom encolpar

De so que no meria mal,

E que so laissavon de tal

On se pogron a dreg clamar;

Et ai ja tal ren esguardat

On n' er en ren mon cor virat,

Per que m' an fait mos rics volers

Manthas vetz dons e desplazers.


Guillaume Adhémar.


XXXI.


Qui se membra del segle qu' es passatz

Com hom lo vi de totz bos faitz plazen,

Ni com hom ve malvais e recrezen

Aquel d' aras, ni com er restauratz

Non er per cel qui venra plus malvatz,

Totz hom viura ab gran dolor membran

Cals es ni fo ni er d' aissi enan.


Mas non es dreitz c' om valens ni prezatz

Se recreza per aital membramen,

Ans taing s' esfortz tot jorn plus vivamen

C' om sufra 'l fais de pretz qu' es mesprezatz;

Car cel n' a mais que plus fort n' es cargatz,

E car es dreitz s' esforso ill prezan

De ben, on plus l' avol s' en van laisan.


En plus greu point non pot nuillz esser natz

Com cel que pert dieu e 'l segl' eissamen,

Tot aital son li trist malvatz manen

C' an mes a mort domnei, joi e solatz;

Tan los destreing non fes e cobeitatz

C' onor e pretz en meton en soan,

E dieu e 'l mon en geten a lor dan.


Ai! com pot tan esser desvergoignatz

Nuls hom gentils que an' enbastarden

Son lignatge per aur ni per argen;

Que l' avers vai leumens e la rictatz,

E 'l vida es breus, e la mortz ven viatz;

Per c' om degra leialmen viure aman,

Deu retener del mon grat gen regnan.


Dels maiors mov tota la malvestatz

E pois apres de gra en gra deissen

Tro als menors, per que torn en nien

Fins jois e pretz, e qui vol pretz ni 'l platz

Pot l' aver leu, car tan n' es granz mercatz

Que per cinc solz n' a hom la peza e 'l pan,

Si 'l tenon vil li ric malvatz truan.


Na Gradiva, qui que estei malvatz,

Per vos n' azir malvestat et enjan,

Et am valor e joi e pretz e chan.


Al rei tramet mon sirventes viatz

Cel d' Aragon, qu' el fais lo plus pesan

Sosten de pretz, per qu' el ten entre man.


Sordel.


XXXII.


Lo segle m' es camjatz

Tan fort, don suy iratz,

Qu' a penas sai que m dia,

Qu' ieu suelh esser uzatz

De chans e de solatz,

E de cavalairia

Mesclat ab cortezia;

E so per qu' om valia

Era ma voluntatz

Et en ditz et en fatz

Et en tot quan podia;

E las domnas vezia,

Selhas cuy valor tria,

Ab lur plazens beutatz,

Don era conortatz

De gran joy qu' en avia,

E trac en garentia

Amor que mi movia;

Del tot m' era donatz.

A so que valor platz,

E 'l segles m' o sufria.


Aras tem que blasmatz

En fos e condampnatz,

S' ieu res d' aisso fazia;

Del tot mi suy viratz,

Totz enicx e forsatz,

A so que no m plai mia;

Que me coven de platz

Pensar e d' avocatz,

Per far libelhs tot dia;

E pueys esgart la via

Si nulh corrieu veiria,

Qu' ilh venon daus totz latz,

Polsos et escuyssatz,

Que la cortz los m' envia,

E si dizon folhia

Blasmar non l' auzaria,

Pueys me dizon: Puiatz

En cort e demandatz,

La pena s' escieuria,

Qu' om no us perdonaria,

Si 'l jorn en vos falia.


Veus a que suy tornatz,

Senhors, ar esgardatz

Si sui be a la lhia,

Qu' ieu am trop mais lo glatz

No fas las flors dels pratz;

Que no sai on me sia,

Senhors, a dieu siatz,

Quar hom que viu iratz

Val meyns que si moria;

Qu' al rey Castellan platz,

Qu' es sobre totz honratz,

Qu' ieu tengua lai ma via,

Qu' en elh m' er restauratz

Joys e chans e solatz

Qu' alhors no m revenria.


Bertrand d' Alamanon.


XXXIII.


Per lo mon fan l' us dels autres rancura

Li clerc dels laicx, e 'l laic d' elhs eissamen,

E li poble s planhon de desmezura

De lors senhors, e 'l senhors d' elhs soen;

Aissi es ples lo mons de mal talen:

Mas er venon sai deves Orien

Li Tartari, si dieus non o defen,

Qu' els faran totz estar d' una mensura.


Per manh forfag e per mantha laidura

Qu' an fag e fan clerc e laic malamen,

Venra, si ven esta dezaventura

A crestias, s' a dieu merce non pren,

Que fass' al papa metr' atempramen

En so don an li clerc e 'l laic conten;

Quar si 'lh los fai ben d' un acordamen,

Non lor pot pueys nozer nulh' aventura.


A! per que vol clercx belha vestidura,

Ni per que vol viure tan ricamen,

Ni per que vol belha cavalgadura?

Qu' el sap que dieus volc viure paubramen:

Ni per que vol tan l' autrui ni enten?

Qu' el sap que tot quan met ni quan despen

Part son manjar e son vestir vilmen,

Tolh als paubres, si non men l' Escriptura.


Els grans senhors per que no y s prendon cura

Que no fasson tort, ni forson la gen?

Qu' ieu non tenc ges per menor forfaitura

Qu' om fors' els sieus cum quan l' autrui dreg pren;

Ans es mager, quar falhis doblamen,

Quar so de se ni d' autrui non defen

A son poder los sieus, adrechamen

Falh en dreg lor tan qu' en pert sa drechura.


Mas totz pobles a de bon sen frachura

Qu' a son senhor fassa en re falhimen;

Quar totz hom deu amar d' amistat pura

Son bon senhor e servir leyalmen:

A senhor tanh qu' am los sieus bonamen,

Que lialtatz lor ne fai mandamen

Que l' us ame l' autre tan coralmen

Que no s puesca entr' els metre falsura.


Reys Castellas, l' emperis vos aten;

Mas sai dizon, senher, qu' atendemen

Fai de Breto, per que s mov grans rancura,


Que d' aut rey tanh, quant un gran fag enpren,

Qu' el tragu' a cap o 'n segua s' aventura.


Guillaume de Montagnagout.


XXXIV.


Del tot vey remaner valor

Qu' om no s n' entremet sai ni lay,

Ni non penson de nulh ben say,

Ni an lur cor mas en l' aor;

E meron mal clercx e prezicador,

Quar devedon so qu' a els no s cove,

Que hom per pretz non do ni fassa be;

Et hom que pretz ni do met en soan

Ges de bon loc no 'l mov al mieu semblan.


Quar dieus vol pretz e vol lauzor,

E dieus fo vers hom, qu' ieu o say;

Et hom que vas dieu res desfay,

E dieus l' a fait aitan d' onor,

Qu' al sieu semblan l' a fait ric e maior,

E pres de si mais de neguna re;

Doncx ben es folhs totz homs que car no s te,

E que fassa en aquest segle tan

Que sai e lai n' aya grat on que s n' an.


Ar se son faitz enqueredor

E jutjon aissi com lur play;

Pero l' enquerre no m desplay,

Ans me plai que casson error,

E qu' ab belhs digz plazentiers ses yror

Torno 'ls erratz desviatz en la fe,

E qui s penet que truep bona merce;

Et en aissi menon dreg lo gazan

Que tort ni dreg no y perdan so que y an.


Enquers dizon mais de folhor

Qu' aurfres a dompnas non s' eschay,

Pero si dompna piegz no fay

Ni 'n leva erguelh ni ricor,

Per gen tener no pert dieu ni s' amor;

Ni ja nulhs homs, si 'lh estiers be s capte,

Per gen tener ab dieu no s dezave;

Ne ylh per draps negres ni per floc blan

No conquerran ja dieu, s' al re no y fan.


Tug laisson per nostre senhor,

Nostre clercx, lo segle savay,

E no pessan mas quan de lay

Aissi 'ls guart dieus de dezonor,

Cum elhs non an ni erguelh ni ricor,

Ni cobeytatz no 'ls enguana ni 'ls te,

Ni volon re de so belh que hom ve;

Res no volon, pero ab tot s' en van;

Pueys prezon pauc qui que s' i aia dan.


Sirventes, vay al pros comte dese

De Toloza, membre 'l que fag li an,

E guart se d' elhs d' esta hora enan.


Guillaume de Montagnagout.


XXXV.


Un sirventes fas en luec de jurar,

E chantarai, per mal e per feunia,

De malvestat que vey sobremontar

E decazer valor e cortezia,

Qu' ieu vey als fals los fis amonestar

Et als lairos los lials prezicar;

E 'ls desviatz mostron als justz la via.


Enguanatz es en son nesci cuiar,

Folhs qui cuia que enjans e bauzia

Fassa son don decazer e mermar,

Enans los sors e 'ls creys e 'ls multiplia;

Meravilh me cum totz no van raubar,

Pus malvestat ama hom e ten car,

E lialtat ten hom a fantaumia.


Glotz emperier no vol vezer son par,

E li clerc an aquelha glotonia

Qu' en tot lo mon no volrion trobar

Home mas els que tengues senhoria,

Qu' els feyron leys per terras guazanhar,

Cum poguesson creysser e non mermar;

Ades fai pron un petit de baylia.


Ab totas mas vey clergues assajar

Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia;

Quar els l' auran ab tolre o ab dar,

O ab perdon, o ab ypocrizia,

O ab asout, o ab beur', o ab manjar,

O ab prezicx, o ab peiras lansar,

O els ab dieu, o els ab diablia.


En Gostia, diguatz m' a 'N Azemar,

Si defendre si vol de la clercia,

Miels qu' en lur fag si guart en lur parlar,

O si que non en bada s' armaria,

Qu' els trazon so don hom no s pot guardar

Que quant autres fan enguanas farguar

Et elhs enguans per maior maystria.


Non aus dire so que elhs auzon far,

Mas anc rascas non amet penchenar,

Ni elhs home qui lur dan lur castia.


Pierre Cardinal.


XXXVI.


Falsedatz e desmezura

An batalha empreza

Ab vertat et ab dreytura,

E vens la falseza;

E deslialtatz si jura

Contra lialeza;

Et avaretatz s' atura

Encontra largueza:

Feunia vens amor

E malvestatz honor,

E peccatz cassa sanctor

E baratz simpleza.


Si es hom que dieu descreza,

Sos afars enansa,

Ab que non aia grineza

Mas d' emplir sa pansa:

A cui platz dreitz e tortz peza

Soven a grevansa,

E qui s' enten en sancteza

Tray greu malanansa;

Et an l' enguanador

De lur afar honor;

Mas li mal entendedor

Jutjon per semblansa.


Aras es vengut de Fransa

Que hom non somona

Mas selhs que an aondansa

De vin e d' anona,

E qu' om non aia coindansa

Ab paupra persona,

Et aia mais de bobansa

Aquelh que meyns dona,

E qu' om fassa maior

D' un gran trafeguador,

E qu' om leve lo trachor,

E 'l just dezapona.


Coms Raymon, ducx de Narbona,

Marques de Proensa,

Vostra valors es tan bona

Que tot lo mon gensa;

Quar de la mar de Bayona

Entro a Valensa,

Agra gent falsa e fellona

Lai ab viltenensa;

Mas vos tenetz vil lor,

Que Frances bevedor

Plus que perditz ad austor

No vos fan temensa.


Ben volon obediensa

Selhs de la clercia;

E volon ben la crezensa,

Sol l' obra no y sia:

Greu lur veyretz far falhensa

Mas la nueg e 'l dia;

E no porton malvolensa

Ni fan symonia;

E son larc donador

E just amassador;

Mas li autres n' an lauzor,

Et ilh la folhia.


No sai dire l' error

Del segle fals traytor,

Que fai de blasme lauzor

E de sen folhia.


Dieu prec per sa doussor

Que ns gar d' enfernal dolor

E ilh verge Maria.


Pierre Cardinal.


XXXVII.


Ricx hom que greu ditz vertat e leu men,

E greu vol patz e leu mov ochaizo,

E dona greu e leu vol qu' om li do,

E greu fai be e leu destrui la gen,

E greu es pros e leu es mals als bos,

E greu es francx e leu es orgulhos,

E greu es larcx e leu tol e greu ren,

Deu cazer leu d' aut luec en bas estatge.


De tals en sai que pisson a prezen

Et al beure rescondo s dins maizo;

Et al manjar no queron companho,

Et al talhar queron en mais de cen;

Et a l' ostal son caitiu e renos,

Et a tort far son ric e poderos;

Et al donar son de caitiu prezen,

Et al tolre fortz e de gran coratge.


Malditz es hom qui 'l ben laissa e 'l mal pren;

E 'ls ricx an pres enguan e tracio,

Et an laissat condug e messio;

Et an pres dan e gran destruzimen,

Et an laissat lays e vers e chansos;

Et an pres plaitz, e novas e tensos,

Et an laissat amor e pretz valen;

Et an pres mal voler e far outratge.


Aissi cum son maior an meyns de sen

Ab mais de tort et ab meyns de razo,

Ab mais de dan tener, ab meyns de pro,

Ab mais d' orguelh, ab meyns de cauzimen,

Ab mais de tolre et ab meyns de bels dos,

Ab mais de mals, ab meyns de bels respos,

Ab mais d' enueg, ab meyns d' ensenhamen,

Ab mais d' enguan, ab meyns de bon coratge.


Ara diguatz, senhors, al vostre sen

De dos barons qual a maior razo,

Quan l' un dels dos pot dar e tolre no,

L' autre pot tolr' e dar no pot nien:

Ar diran tug que dars val per un dos,

E veyretz los tolre totas sazos;

A que far doncx van emblan ni tolen,

Pus lo donars a dos tans d' avantatge?


Mos chantars es enueg als enoios

Et als plazens plazers; cui platz razos

Tug li dig son enoios e plazen;

So qu' als us platz als autres es salvatge.


Pierre Cardinal.


XXXVIII.


Li clerc si fan pastor

E son aucizedor;

E semblan de sanctor

Quan los vey revestir

E pren m' a sovenir

d' En Alengri q' un dia

Volc ad un parc venir,

Mas, pels cas que temia,

Pelh de moton vestic,

Ab que los escarnic;

Pueys manjet e trahic

Selhas que l' abellic.


Rey et emperador,

Duc, comte e comtor,

E cavallier ab lor

Solon lo mon regir;

Aras vey possezir

A clercx la senhoria

Ab tolre et ab trazir

Et ab ypocrizia,

Ab forsa et ab prezic,

E tenon s' a fastic

Qui tot non lor o gic, 

Et er fag quan que tric.


Aissi cum son maior,

Son ab mens de valor

Et ab mais de follor,

Et ab mens de ver dir

Et ab mais de mentir,

Et ab mens de clercia

Et ab mais de falhir,

Et ab mens de paria;

Dels fals clergues o dic,

Qu' ancmais tant enemic

Ieu a dieu non auzic

De sai lo temps antic.


Quan son al refector,

No m' o tenc ad honor,

Qu' a la taula aussor

Vey los cussos assir,

E primiers s' eschausir;

Auiatz gran vilania,

Quar hi auzon venir,

Et hom non los en tria;

Pero anc non lai vic

Paupre guarso mendic

Sezer latz qui son ric;

D' aisso los vos esdic.


Ja non aion paor

Alcays ni Almassor

Que abbas ni prior

Los anon assalhir,

Ni lurs terras sazir,

Que afans lur seria;

Mas sai son en cossir

Del mon quossi lur sia,

Ni cum En Frederic

Gitesson de l' abric;

Pero tal l' aramic

Qu' anc fort no s' en jauzic.


Clergues, qui vos chauzic

Ses fellon cor enic

En son comde falhic,

Qu' anc peior gent no vic.


Pierre Cardinal.


XXXIX.


Per folhs tenc Polles e Lombartz

E Longobartz et Alamans,

Si volon Frances ni Picartz

A senhors ni a drogomans;

Quar murtriers a tort

Tenon a deport;

Et ieu non laus rey

Que non guarde ley.


Et aura 'l ops bos estandartz

E que fieira mielhs que Rotlans,

E que sapcha mais que Raynartz, 

Et aia mais que Corbarans;

E tema meyns mort

Qu' el coms de Monfort,

Qui vol qu' a barrey

Lo mons li sopley. 


Mas sabetz quals sera sa partz

De las guerras e dels mazans?

Los critz, las paors e 'ls reguartz

Que aura fagz, e 'l dol e 'l dans

Seran sieu per sort.

D' aitan lo conort,

Qu' ab aital charrey

Venra del torney.


Ben petit val tos giens ni t' artz,

Si pertz l' arma per tos efans;

Per l' autruy carbonada t' artz,

E l' autruy repaus t' es afans;

Pueys vas a tal port

On cre que quecx port

L' enguan e 'l trafey

E 'ls tortz faitz que fey.


Anc Carles Martel ni Girartz

Ni Marsilis ni Aigolans

Ni 'l rey Gormons ni Yzombartz

Non aucizeron homes tans

Que n' aion estort

Lo valen d' un ort;

Ni non lur envey

Thezaur ni arney.


Non cug qu' a la mort

Negus plus enport

Aver ni arney,

Mas los faitz que fey.


Pierre Cardinal.


XL.


Tos temps azir falsetat et enjan,

Et ab vertat et ab dreg mi capdelh,

E si per so vauc atras o avan,

No m' en rancur, ans m' es tot bon e belh,

Qu' els uns dechai lialtatz mantas vetz,

E 'ls autres sors enjans e mala fes;

Mas si tant es qu' om per falsetat mon,

D' aquel montar dissen pueys en preon.


Li ric home an pietat tan gran

De paubra gen, com ac Caym d' Abelh;

Que mais volon tolre que lop no fan,

E mais mentir que tozas de bordelh:

Si 'ls crebavatz en dos locx o en tres,

No us cugessetz que vertatz n' issis ges

Mas messongas, don an al cor tal fon

Que sobrevertz cum aigua de toron.


Mans baros vey, en mans luecx, que y estan

Plus falsamen que veyres en anelh;

E qui per fis los ten falh atrestan

Cum si un lop vendia per anhel;

Quar els no son ni de ley ni de pes;

Ans foron fag a ley de fals poges, PUGESA

On par la cros e la flors en redon,

E no y trob om argent quan lo refon.


Daus Orient entro 'l solelh colguan

Fas a la gent un covinent novelh;

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavelh;

Et un marc d' aur donarai al cortes

Si 'l deschauzitz mi dona un tornes;

Al vertadier darai d' aur un gran mon,

Si m don' un huou quecx messongier que y son.


Tota la ley qu' el pus de las gens an

Escriuri' eu en un petit de pelh,

En la meitat del polguar de mon guan;

E 'ls pros homes paysseria d' un tortelh,

Quar ja pels pros no fora cars conres; 

Mas si fos hom que los malvatz pagues, 

Cridar pogra, e non gardessetz on: 

Venetz manjar li pro home del mon.


Sel que no val ni ten pro per semblan,

Pros ni valen non tanh que hom l' apel

Ni vertadier, quan met dreg en soan,

Quan dreitura ni vertat non l' es bel;

Car qui fai mal ni tort, razos non es

Qu' en cueilla grat ni lauzor ni pretz ges;

E se ditz ben un reprochier pel mon:

Sel q' una ves escorja autra non ton.


A totas gens dic e mon sirventes

Que si vertatz e dreitura e merces

Non governon home en aquest mon,

Ni sai ni lai no cre valors l' aon.


Faidit, vai t' en chantar lo sirventes

Drech al Tornel a 'N Guigo, qui que pes,

Car de valor non a par en est mon

Mas mon senher En Ebles de Clarmon.


Pierre Cardinal.


XLI.


Tals cuia be

Aver filh de s' espoza,

Que no y a re

Plus que selh de Toloza;

Quar s' esdeve

Que la molher coitoza

Acuelh ab se

Alcun baratador,

Don ilh rete,

Plus vilh d' un' autra toza,

Un filh de que

Fai heres al senhor:

Per so ai fe

Que malvestatz si noza

En tal qu' ieu cre

Que fon filhs de prior.


Tant es viratz

Lo mons en desmezura

Que falsetatz

Es en luec de drechura,

E cobeitatz

Creys ades e melhura,

E malvestatz

Es en luec de valor,

E pietatz

A d' hoste sofrachura,

E caritatz

Fai del segle clamor,

Et es lauzatz

Qui de dieu non a cura,

E pauc prezatz

Qui vol aver s' amor.


Qui des en sai

Entro en la Turquia,

E daus en lai

Tro que part Normandia,

Ad un savai

Baron tot o daria,

Non cug ni sai

Que visques ses rancor;

Que greu si fai

Que fort gran manentia

Son don apai

De conquerre maior;

Mal li eschai

Aitan grans baronia

Pus non l' estrai

Del nom de raubador.


Mais val assatz

Un ribaut ab pauprieyra,

Que viu en patz

E sofre sa nescieyra,

Q' us coms malvatz

Que tot jorn fai sobrieira

D' avols peccatz,

Que non tem dezonor;

Qu' al ribaut platz

La via dreitureira,

E 'l coms es las

De dieu e de sanctor;

E quar lo bas

Hom a valor entiera

E 'l coms non pas,

Pretz ieu mais lo melhor.


E que faran

Li baron de mal aire

Que tot jorn fan

Lo mal e 'l be non guaire?

Quossi poiran

Los tortz qu' an faitz desfaire?

Que lur enfan

Seran plus tolledor,

E non daran

En l' arma de lor paire

Lo pretz d' un guan,

Ni negus en la lor;

E li enguan

Qu' auran fag l' enguanaire

Retornaran

Sobre l' enguanador.


Non ai talan

D' aver aital repaire,

Qu' eras en chan

E totz temps mais en plor.


Pierre Cardinal.


XLII.


Pus ma boca parla sens

E mos chantars es faitis,

Vuelh ab belhs motz ben assis

Dressar los entendemens

Dels malvais mal entendens, 

Que cuion que valha mais 

Hom messongiers que verais; 

E 'l sen tenon a folhia,

E 'l dreit tornon en biais.


Ves yfern fay son eslais,

E 'l govern ten ves abis,

Selh que vertatz aborris

Ni ab dreitura s' irais;

Quar tals bast murs e palais

Del dreit de las autras gens,

Qu' el segles deconoyssens

Ditz que mot fa bona via,

Quar es savis e creyssens.


Tot atressi com l' argens

El foc arden torna fis,

S' afina e s' adoussis

Lo bons paupres paciens

En las trebalhas cozens;

E 'l malvatz manens savais,

On plus gent si viest e s pais,

Conquier de sa manentia

Dolor e pena e pantais.


Mas d' aisso no 'l pren esglais,

Quar gallinas e perdis

Lo conorton e 'l bos vis,

E 'l ben qu' en la terra nais,

Dont el es jauzens e gais;

Pueys ditz a dieu en ligens:

Ieu suy paupres e dolens.

E si dieus li respondia,

Poiria 'l dire: Tu mens.

Semblans es als aguilens

Croys hom que gent si guarnis,

Que defora resplandis

E dins val meyns que niens;

Et es mager fenhemens

Que si us escaravais

Si fenhia papaguais,

Quan se fenh que pros hom sia 

Us malvatz manens savais.


Tals si fenh pros e valens,

Quar sol gent si viest e s pais,

Que es malvatz e savais;

Mas si los autres payssia,

Per aquo valria mais.


Pierre Cardinal.


XLIII.


Qui ve gran maleza faire

De mal dir no se deu traire;

Per qu' ieu vuelh dir e retraire

Que ricx hom dezeretaire

Es piegers que autre laire,

E fai diablia

Peior que negun raubaire,

E tart se castia.


Ricx hom, quan va per carreira,

El mena per companheira

Malvestat, que vai primeira

E mejana e derreira;

E gran cobeitat enteira

Li fai companhia;

E tort porta la senheira,

Et erguelh la guia.


Ricx hom mals quan vay en plassa

Que cuiatz vos que lai fassa?

Quant autr' om ri e solassa,

A l' un mov plag, l' autre cassa,

L' un maldi, l' autre menassa,

E l' autre afolhia;

E no y fai joy ni abrassa,

Si com far deuria.


Ricx hom, quan fai sas calendas

E sas cortz e sas bevendas,

De toutas e de rezendas

Fai sos dos e sas esmendas,

Sos lums e sas oferendas,

E de raubaria;

Et en guerras met sas rendas

Et en plaideria.


Ricx hom mals, quan vol far festa, 

Auiatz quossi fai sa questa:

Tant bat la gent et entesta

Tro que denier non lur resta,

Que no y qual venir tempesta

Ni fam ni moria;

Pueys fai cara mout honesta,

Qui no 'l conoyssia.


Un pauc ai dig de la gesta

Que dire volia;

Mas tan gran massa n' y resta

Que fort pauc embria.


Pierre Cardinal.


XLIV.


Tartarassa ni voutor

No sent plus leu carn puden

Com clerc e prezicador

Senton ont es lo manen:

Mantenen son siei privat,

E quan malautia 'l bat,

Fan li far donatio

Tal que 'l paren no y an pro.


Frances e clerc an lauzor

De mal, quar ben lur en pren;

E renovier e trachor

An tot lo segl' eyssamen;

Qu' ab mentir et ab barat

An si tot lo mon torbat,

Que no y a religio

Que no sapcha sa lesso.


Saps qu' esdeven la ricor

De selhs que l' an malamen?

Venra un fort raubador

Que non lur laissara ren,

So es la mortz, qu' els abat;

Qu' ab quatr' aunas de filat

Los tramet en tal maizo

Ont atrobon de mal pro.


Hom, per que fas tal follor

Que passes lo mandamen

De dieu, que es ton senhor,

E t' a format de nien?

La trueia ten el mercat

Selh que ab dieu se combat,

Qu' el n' aura tal guizardo

Com ac Judas lo fello.


Dieus verais, plens de doussor,

Senher, sias nos guiren;

Guardatz d' enfernal dolor

Peccadors e de turmen;

E solvetz los del peccat

En que son pres e liat;

E faitz lur verai perdo

Ab vera confessio.


Pierre Cardinal.


XLV.


Tot atressi com fortuna de ven

Que torba 'l mar e fa 'ls peyssos gandir,

Es torbada en est segle la gen

Per un fort ven que dels cors fan salhir

Fals messongiers, deslial e trahire,

Ab que s cuion eyssaussar e formir;

Et en aissi fan veritat delir,

E 'n pert son dreg hom bos qui 'l ver vol dire.


A! greu sera est segl' en l' estamen

Que a estat, segon que auzem dir;

Que hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir,

E veritatz era sens escondire;

Ar es tornatz lo segl' en tal azir

Que quecx pessa de son par a trazir;

Per qu' ieu apelh aquest segle trazire.


Qui auzes dir quals son li falhimen

Que fan en cort selhs qui degron regir,

Et an jurat de tenir lialmen

Dreg a quascun? primiers los vey fallir,


E fan semblan aqui mezeis de rire;

E 'ls clamatiers, quan ven al departir,

Ab penhoras, ab dar et ab servir

Perdon lo sen, quant auzo 'l jutge dire.


Entr' els clergues non truep departimen,

Tut son d' un sen, d' un cor e d' un albire,

E siervon dieu aitan honestamen,

Nulh' autra ren non lur pot abellir,

Ni es nulhs hom que mal en puesca dire

Mas selh que y es, si doncx no vol mentir,

Qu' el cavalguar e 'l manjar e 'l dormir

E 'l juec d' amor tenon a gran martire.


No y truep cosselh mas qu' estem lialmen,

E que pensem e Ihesum Crist servir,

Quar el nasquet pel nostre salvamen,

E volc en crotz per nos la mort sofrir;

Aital senhor, qui 'n poiri' autr' eslire,

Qu' el fes de se nau per nos reculhir

Als grans perils don no podem gandir

Ses cofessar, e so qu' aurem fag dire.


Pierre Cardinal.



XLVI.


Tan son valen nostre vezi,

E tan cortes e tan huma,

Que si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi,

E li pueg bacon e pouzi,

No serion larc, tals n' i a.


Tals n' i a, mas non dirai qui,

Que foron porc en Guavauda,

Et en Vianes foron ca,

Et en Velaic foron masti,

Seguon l' afaitamen cani;

Mas, quar non an coa, rema.


En jurar de femna no m fi,

Ni son sagramen no vuelh ja;

Quar si 'l metiatz en la ma

Per ver dir un marabeti,

E per mentir un barbari,

Lo barbari guazanhara.


Tals a lo semblant effanti

Qu' el sens es de Trebellia,

E 'l lengua de logicia,

E 'l voluntatz d' En Alengri:

Tals a belh cors e saura cri

Que dins a felh cor e vila.

Dig vuelh aver de Sarrazi

E fe e ley de crestia,

E subtileza de paia,

Et ardimen de Tartari;

E qui es guarnitz en aissi

Val be messongier Castella.


Quar fai tort e messongas di

Atressi com de tals n' i a.


Pierre Cardinal.


XLVII.


Razos es qu' ieu m' esbaudey,

E sia jauzens e guays

El temps que fuelha e flor nays,

Et un sirventes despley,

Quar lialtatz a vencut

Falsedat; e non a guaire

Que ieu ai auzit retraire,

Q' uns fortz trachers a perdut

Son poder e sa vertut.


Dieus fai e fara e fey,

Si com es dous e verays,

Dreitz als pros et als savays,

E merce segon lur ley:

Quar a la pagua van tut

L' enguanat e l' enguanaire, 

Si com Abels e son fraire; 

Que 'l traytor seran destrut 

E li trahit ben vengut.


Dieu prec que trachors barrey

E los degol e 'ls abays

Aissi com fos los Alguays,

Quar son de peior trafey:

Mas aisso es ben sauput,

Pieger es tracher que laire.

Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom de trachor pendut.


De lops e de fedas vey

Que de las fedas son mays;

E per un austor que nays 

Son mil perditz, fe que us dey: 

Ad aquo es conogut

Que hom murtrier ni raubaire

No platz tant a dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut

Com fai del pobol menut.


Assatz pot aver arney

E cavals ferrans e bays,

E tors e murs e palays,

Ricx hom, sol que dieu reney:

Doncx ben a lo sen perdut

Totz hom a cuy es veiaire

Que, tollen l' autrui repaire,

Cuge venir a salut,

Ni 'l don dieus quar a tolgut.


Quar dieus ten son arc tendut

E trai aqui on vol traire;

E fai lo colp que deu faire

A quec, si com a mergut,

Segon vizi e vertut.


Pierre Cardinal.


XLVIII.


Un sirventes novel vuelh comensar

Que retrairai al jorn del jutjamen

A selh que m fetz e m formet de nien;

Si 'l me cuia de ren ochaizonar;

E si 'l me vol metre en la diablia,

Ieu li dirai: Senher, merce no sia,

Qu' el mal segle trebaliey totz mos ans,

E guardatz me, si us plai, dels turmentans.


Tota sa cortz farai meravilhar,

Quant auziran lo mieu plaideyamen;

Qu' ieu dic qu' el fai ves los sieus fallimen,

Si 'l los cuia delir ni enfernar;

Quar qui pert so que guazanhar poiria,

Per bon dreg a de viutat carestia;

Qu' el deu esser dous e multiplicans

De retener sas armas trespassans.


Ja sa porta non si degra vedar,

E sans Peires pren hi gran aunimen,

Quar n' es portiers, mas que y intres rizen

Quascun' arma que lai volgues intrar,

Quar nulha cortz non er ja ben complia

Que l' uns en plor e que l' autres en ria,

E sitot s' es sobeirans reys poyssans,

Si no ns obre, sera li 'n faitz demans.


Los diables degra dezeretar

Et agra en mais d' armas pus soven,

E 'l dezeret plagra a tota gen,

Et el mezeis pogra s' o perdonar

Tot per mon grat; totz los destruiria,

Pus tug sabem qu' absolver s' en poiria;

Bel senher dieus, siatz desheretans

Dels enemicx enoios e pezans.


Ieu no mi vuelh de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen;

Per que devetz m' arma e mon cors salvar,

E que m valhatz a mon trespassamen;

E far vos ai una bella partia,

Que m tornetz lai don muec lo premier dia,

O que m siatz de mos tortz perdonans;

Qu' ieu no 'ls feira, si no fos natz enans.


S' ieu ai sai mal, et en yfern ardia,

Segon ma fe, tortz e peccatz seria;

Qu' ieu vos puesc be esser recastinans,

Que per un ben ai de mal mil aitans.


Per merce us prec, dona sancta Maria

Qu' ab vostre filh nos siatz bona guia,

Si que prendatz los paires e 'ls enfans,

E 'ls metatz lay on esta sanhs Joans.


Pierre Cardinal.


XLIX.


Una cieutat fo, no sai quals,

On cazet una plueia tals

Que tug l' ome de la cieutat

Que toquet foron dessenat.

Tug dessenero, mas sol us;

Aquel escapet e non plus,

Que era dins una maizo

On dormia, quant aco fo:

Aquel levet, quant ac dormit

E fon se de ploure gequit,

E venc foras entre las gens

On tug feiron dessenamens.

L' us fo vestis, e l' autre nus,

L' autr' escupi vas lo cel sus;

L' uns trais peira, l' autre astelas,

L' autre esquisset sas gonelas,

L' uns feri e l' autre enpeis,

E l' autre cuget esser reis

E tenc se ricamens pels flancx,

E l' autre sautet per los bancx;

L' us menasset, l' autre maldis,

L' autre ploret e l' autre ris,

L' autre parlet e no sap que,

L' autre fes metoas de se.

Et aquel qu' avia son sen

Meravilhet se molt fortmen,

E vi ben que dessenat son;

E gard' aval e gard' amon

Si negun savi n' i veira; 

E negun savi non i a:

Grans meravelhas ac de lor;

Mas molt l' an els de luy maior,

Qu' el vezon estar saviamen;

Cuion qu' aia perdut lo sen,

Car so que ill fan no ill vezon faire.

A quascun de lor es veiaire

Que ill son savi e ben senat,

Mas lui tenon per dessenat;

Qui 'l fer en gauta, qui en col;

El no pot mudar no s degol.

L' uns l' enpenh, l' autre lo bota,

El cuia eissir de la rota;

L' uns l' esquinta, l' autre l' atrai,

El pren colps e leva e chai.

Cazen, levan, a grans ganbautz

S' en fug a sa maizo de sautz,

Fangos e batut e mieg mortz;

Et ac gaug quan lor fon estortz.


Aquesta faula es al mon

Semblan et a tug silh que i son;

Aquest segles es la cieutatz,

Que es totz ples de dessenatz;

Qu' el maior sen c' om pot aver

Si es amar dieu e temer,

E gardar sos comandamens:

Mas ar es perdutz aquel sens;

La plueia sai es cazeguda;

Una cobeitatz es venguda,

Uns orgoills et una maleza

Que tota la gen a perpreza;

E si dieu n' a alcun onrat,

L' autr' el tenon per dessenat

E menon lo de tom en vil,

Car non es del sen que son il,

Qu' el sen de dieu lor par folia;

E l' amicx de dieu, on que sia

Conois que dessenat son tut,

Car lo sen de dieu an perdut;

E 'lh tenon lui per dessenat

Car lo sen del mon a laissat.


Pierre Cardinal.


L.


Pus Peyre d' Alvernhe a chantat 

Dels trobadors qu' en son passat, 

Chantarai a mon escien

D' aquels que pueissas an trobat;

E no m' aion ges cor irat,

S' ieu lor malvatz fatz lur repren.


Lo premiers es de Sanh Desdier

Guillems que chanta voluntier,

Et a chantat mot avinen;

Mas, quar son desirier non quier,

Non pot aver nulh bon mestier,

Et es d' avol aculhimen.


Lo segons de Sanh Antoni

Vescoms qu' anc d' amor non jauzi,

Ni no fes bon comensamen,

Que la primeyra 'l a tray;

Et anc pueis re non li queri,

Siei huelh nueg e jorn ploran s' en.


E lo ters es de Carcasses

Miravals que fai motz cortes,

E dona son castel soven;

E no y estai l' an ges un mes,

Et ancmais kalendas no y pres;

Per que no i ha dan qu' il se pren.


Lo quartz Peirols, us alvernhatz, 

Qu' a trent' ans us vestirs portatz,

Et es pus secs de lenh' arden,

Et es sos chantars peiuratz;

Qu' anc, pus si fon enbaguassatz

A Clarmon, no fes chan valen.


E 'l cinques es Gaucelms Fayditz

Que es de drut tornatz maritz

De lieys que sol anar seguen;

Non auzim pueis voutas ni critz,

Ni anc sos chans no fon auzitz,

Mas d' Uzercha entro qu' Agen.


E 'l seizes Guilems Azemars,

C' anc no fo pus malvatz joglars;

Et a pres manh vielh vestimen,

E fai de tal loc sos chantars

Don non es a sos trenta pars;

E vey l' ades paubr' e sufren.


Ab Arnaut Daniel son set,

Qu' a sa vida ben non cantet

Mas uns fols motz qu' om non enten;

Pus la lebre ab lo buou casset,

E contra suberna nadet,

No valc sos chans un aguillen.


En Tremoleta 'l catalas

Qui fai sos sos leuetz e plas,

E sos cantars es de nien,

E peinh sos peills cum s' er' auras;

Ben a trent' ans que for' albas,

Si no fos lo negrezimen


E 'l noves N Arnautz de Maruelh,

Qu' ades lo vey d' avol escuelh;

E si dons non a chauzimen,

E fay o mal, quar no l' acuelh;

Qu' ades claman merce siei huelh,

On plus canta l' aigua 'n dissen.


Salh de Scola es lo dezes

Que de joglar s' es faitz borges

A Brajairac o compr' e ven;

E quant a vendut son arnes,

El s' en va pueis en Narbones

Ab un fals cantars per prezen.


L' onzes es Guiraudetz lo Ros

Que sol vieure d' autrui chansos;

Es enoios a tota gen,

Mas quar cuiava esser pros, 

Si se partic dels filhs N Anfos 

Que l' avian fag de nien.


E lo dotzes es en Folquetz

De Marcelha, us mercadairetz;

Et a fag un fol sagramen

Quan juret que chanso no fetz;

Perjur nos an say dig pro vetz

Que s perjuret son essien.


E lo trezes es mos vezis

Guillems lo marques mos cozis,

E non vuelh dire mon talen;

Car ab los seus chantars frairis

S' es totz peiuratz lo mesquis,

Et es viells ab barba et ab gren.


Peire Vidals es dels derriers

Que non a sos membres entiers;

Et agra l' obs lenga d' argen

Al vilan qu' er uns pelliciers;

Que anc, pus si fetz cavaliers,

Non ac pueys membransa ni sen.


Guilhems de Ribas lo quinzes

Qu' es de totz fatz menutz apres,

E canta voluntiers non jen;

E percassa s fort, s' il valgues,

Car nulh tems no 'l vim bel arnes,

Ans vieu ses grat e paubramen.


Ab lo sezesme n' i aura pro

Lo fals Monge de Montaudo

Qu' ab totz tensona e conten;

Et a laissat dieu per baco,

E quar anc fetz vers ni canso, 

Degra l' om tost levar al ven.


Lo vers fe 'l monges, e dis lo

A Caussada primeiramen,

E trames lo part Lobeo

A 'N Bernat son cors per prezen.


Le Moine de Montaudon.


LI.


L' autre jorn m' en pugiey al cel,

Qu' aniey parlar ab sanh Miquel

Don fui mandatz;

Et auzi un clam que m fon bel:

Eras l' auiatz.


Sanh Jolias venc denan dieu,

E dis: Dieus, a vos mi clam ieu

Com hom forsatz,

Dezeretatz de tot son fieu,

E malmenatz.

Quar qui ben voli' alberguar,

De mati m solia preguar

Qu' ieu 'l fos privatz;

Eras no y puesc cosselh donar

Ab los malvatz.


Qu' aissi m' an tolt tot mon poder, 

Qu' om no m pregua mati ni ser; 

Neys los colgatz

Laissan mati dejus mover;

Ben suy antatz.


De Tolza ni de Carcasses

No m plang ta fort ni d' Albiges,

Com d' autres fatz:

En Cataluenh' ai totz mos ces,

E y suy amatz.


En Peiragorc e 'n Lemozi,

Mas lo coms e 'l reys los auci,

Sui ben amatz;

Et a 'n de tals en Caerci

Don sui paguatz.


De lai Roergu', en Gavauda,

No m clam ni m lau qu' aissi s' esta;

Pero assatz

Y a d' aquelhs q' usquecx mi fa

Mas voluntatz.

En Alvernhe ses aculhir

Podetz alberguar e venir

Descovidatz,

Qu' il non o sabon fort gent dir,

Mas ben lur platz.


En Proensa et els baros

Ai ben enquera mas razos;

Non sui clamatz

Dels Proensals ni dels Guascos

Ni trop lauzatz.


Le Moine de Montaudon.


LII.


De sirventes aurai gran ren perdutz,

E perdrai en enquera un o dos

Els rics malvatz on pretz es remasutz,

Qu' a lor non platz donars ni messios,

Ni lor platz res que taingna a cortezia,

Mas be lor platz quant ajoston l' argen;

Per so n' a mais cel que lo met plus gen,

C' onors val mais que avols manentia.


Ja non serai desmentitz ni vencutz

Qu' anc hom escars non fo aventuros;

E si n' i a un qu' en sia cregutz,

Doncs n' a el faig alcun fag vergoignos:

C' avers non vol solatz ni leugaria,

Ni vol trobar home larc ni meten,

Ans lo vol tal qu' estia aunidamen

E tal qu' endur so que manjar deuria.


Que val tesaurs qu' ades es rescondutz,

Ni cal pro tenc a nuill home qu' anc fos?

Aitan n' ai eu, sol non sia mogutz,

Com an aquil que lo tenon rescos.

C' a mi non costa un denier si s perdia,

E ill an tot l' esmai e 'l pessamen;

E quan perdon l' aver perdon lo sen,

Et a mi an pro donat de que ria.


Per valens faitz es hom miells mantengutz

Et acuillitz et honratz per los bos;

E n' es hom miells desiratz e volgutz,

E 'n pot menar plus honratz compaignos:

Que malvestatz ab pretz no s' aparia,

Ni s' acordon per lo mieu escien;

Que pretz vol dar e metre largamen,

E malvestatz estreing e serra e lia.


Lai a 'N Guillem Augier, on pretz s' es clutz,

Tramet mon chant, car el es cabalos;

E 'ls enemics ten sobratz e vencutz,

Et als amics es francs et amoros,

Larcs et adregs e senes vilania;

E tot quant a dona e met e despen,

E non o fai ges ab semblan dolen;

Per qu' en val mais, ja tan pauc non metria.


Bertrand du Pujet.


LIII.


Ab gran dreg son maint gran seignor del mon

Sempre de bos servidors sofraichos,

Et ab gran dreg prendon maintas sazos

Danz e destrics, quan se pogran gandir,

Et ab gran dreg faillon a conquerer

Terras e gent, quan n' an cor e voler,

Car an mes tot so per qu' om vai pueian

En honrament et en pretz, en soan.

E car il tan senz tota valor son

Non dur' ab els servire fiz ni bos,

Car s' esdeve, sia tortz o razos,

Que cascuns vol l' us aprendr' e seguir

De son seignor per miels ab lui caber:

Doncs si fezesson aissi lur dever

Li croi seignor com il s' en van loingnan,

Grieu aurion servidor mal obran.


E sol per so si dechai e s cofon

Lo segl' e s pert, car il son nuaillos

E nonchalen de totz faitz cabalos;

E m meravil com pot esdevenir

Qu' il no voillan proeza mantener,

Car s' ab proeza pueion en poder

Et en ricor, don tan gran talent an,

Per qu' eu m' en vau trop fort meraveillan.


Car totz seingner, on mais a cor volon

D' aver mais e d' esser mais poderos,

De valer deu esser mais voluntos

E de tot so que fassa 'ls pros grazir,

E maiorment de dar, car fai tener

Per pro maint hom a pauc d' autre saber,

E de tot' autra valor sol que n' an,

Qu' el don si gart qu' o met en luec prezan.


E s' om prezatz, que don pren, no i respon

Gent, quant obs es l' onors e 'l pretz e 'l pros

Qu' en ven, celui per cui faig es lo dos,

Restaura tot; car chascus que l' au dir,

Si s preza ren ni sab en re valer,

A tan bon cor vas lui com degr' aver

Cel que n' a pres lo don, per qu' a afan

No s deu nuls hom tener dar si onran.


Als seingnors cug aver faig gran plazer 

En aquest chant, al pros per mantener 

Lur bel capteing, et als autres montran, 

S' il volon far lur pron, so qu' a far an.


Boniface Calvo.


LIV.


Per tot so c' om sol valer

Et esser lauzatz

Deval et es encolpatz,

Car es proeza folia

E leialtatz non sabers

E gaieza leujaria,

C' aissi es camjatz valers

En avoles' e il en lui, qu' om te

Lo croi per pro, e qu' el pros non val re.


E sitot * eu saber

De far malvestatz,

Per q' eu seria prezatz,

Et en poder puiaria;

Conoissenza e devers

Mi capdellon tota via

De guiza, que mos volers

No m sofre ges que m plaia fais, per que

Mi prezon cil qu' el mal tenon per be.


Anz voill ab aital voler

Meinz poder assatz,

Que dels crois mal enseingnatz

Ples de tota vilania

Mi plai en re lurs plazers

Ni lur mendiga paria,

Car mi par lur chapteners

Tant laitz e tant aunitz, que per ma fe, 

Qan sovinenza n' ai, m' enueg de me.

E sai qu' eu faria parer

Ab mos ditz serratz,

Que m lau com outracuidatz,

Non a totz, que s' o fazia

De messoini' auri' el vers

Semblanz', e tant se valria;

Mas sitot no m faill lezers,

Ges de chantar no m membra ni m sove,

Mas sol per cels qu' entendemenz soste.


Domna, tan mi fai plazer

Bels faitz e honratz,

Lo senz e la granz beutatz,

La valors e 'l cortezia

De vos que res fors poders

No m sofraing a far que sia

Perdutz l' auzirs e 'l vezers

E 'l senz dels avols, per cui s' esdeve

C' om lau celui c' avinen no s capte.


Boniface Calvo.


LV.


Qui ha talen de donar

Tal don que sia lauzatz

Entr' els savis, deu pensar

Tres chauzas, ben o sapchatz:

Cals es el eis taing que s pes,

E cals cel qu' el don deu penre,

E cals los dos; qu' estiers res

No 'l pot de blasme defendre.


Qu' om don tan gran non deu dar

Qu' en sia trop fort grevatz,

Ni tant pauc qu' a soanar

Lo taingna cellui qui er datz;

Ni dons avinens non es

C' om lo 'n poiria rependre,

O chauzir qu' el non saubes

So que s taing a far entendre.


E quant hom per si honrar 

Da 'l sieu e n' es desonratz, 

No s pot maiorment desfar; 

Qu' avers e l' honors prezatz 

Val mais que nuls autre bes; 

Doncs qui 'ls pert non pot contendre 

Que d' autra guiza pogues

Tan bassa valor descendre.


Per que requer' e pregar

Lo rei castellan mi platz

Qu' el deia mos chanz membrar,

E non crei' uns sieus privatz;

Car il an tal us apres

E tal art, so il vol aprendre,

Que quecs, per pauc qu' el n' agues,

Son pretz volri' escoiscendre.


Tan mi fai ma dompn' amar

Amors, qu' en sui fol jugatz;

Que can deuria poingnar

El rei de servir, li fatz

Plazers; e no m' en tueil ges,

Car sai qu' il m' en degra rendre

Bon guierdon, s' il plagues

Adreg sa merce despendre.


Boniface Calvo.


LVI.


Mon sirventes tramet al cominal

De tota gen, e si 'l volon auzir

Ni l' entendo ni 'l sabo devezir,

Quascus hi pot triar lo ben del mal;

Que cobeytatz a tant sazit en brieu

Lo mon que no y cort dreg ni tem hom dieu,

Ni no y trob om merce ni chauzimen,

Ni vergonha ab lo pus de la gen.


Clergue volon trastot l' an per engual

Ab cobeitat gent caussar e vestir;

E 'l ric prelat volo s tant enantir

Que ses razo alargan lor deptal

E si tenetz de lor un honrat fieu

Volran l' aver; e no 'l cobraretz lieu,

Si no lor datz una summa d' argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.


Rey e comte, baylo e senescal

Volo 'ls castels e las terras sazir,

A lur gran tort las paubras gens delir;

E li baro son tornat atretal;

E ditz quascus: Ieu penrai d' aquo mieu; 

Et ab tot son plus paubres que romieu; 

E no tenon vertat ni sagramen;

E nos autres em tug d' aquelh eys sen.


Si monge nier vol dieus que sian sal

Per pro manjar ni per femnas tenir,

Ni monge blanc per boulas a mentir,

Ni per erguelh Temple ni Espital,

Ni canonge per prestar a renieu,

Ben tenc per folh sanh Peir' e sanh Andrieu 

Que sofriro per dieu aital turmen, 

S' aquest s' en van aissi a salvamen.


Si capelan per pro beure a Noal,

Ni legistas per tort a mantenir,

Et ostalier per son oste trahir,

E loguadier per falsar lor jornal,

E raubador e metje e corrieu,

Rauban la gen, se salvo, non cre ieu

Que menudet no vivon folhamen

E selhs qu' estan cofes e peneden.


Revendedor, obrier e menestral

Iran a dieu, si lor o vol sofrir,

Ab car vendre et ab pliven mentir;

E camjador et home de portal,

E renovier yssamen com Juzieu,

E noyriguier panan so qu' om lor plieu,

E laurador terras sensals tenen,

Festas obran e mezinas crezen.


A l' autra gen darai cosselh leyal,

Sitot no 'l say a mos ops retenir,

Que quecx pesses de be far e de dir,

Que non aurem negus plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a dieu,

Al derrier jorn' que tenra parlamen

Ayselh senhor que ns formet de nien.


De totz los reys ten hom per pus cabal

Lo rey 'N Anfos, tan fay bos faitz grazir,

E dels comtes selh de Rodes chauzir

Fai sa valor e son pretz natural,

E dels prelatz selh de Memde, qu' el trieu

Sec drechamen e despen gent lo sieu,

E dels baros son fraire, tan valen

Son tug siey fag e siey captenemen.


Qui mon chantar me repren no m' es grieu, 

Si maynt fan be sitot pauc m' en fatz ieu; 

Ab que las gens renheson leyalmen,

Pueys poirion dir: De folh apren hom sen.


Raimond de Castelnau.


LVII.


Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors,

Quar entr' elhs no cap amors

Ni patz ni dreitz, qu' ab tortz far

Son d' autruy dreg enveyos,

E creys lurs iniquitatz,

Creyssen lurs possessios.


En aisso truep voluntos

Lo pus de las poestatz;

Ja non dirai dels prelatz

Qu' ilh devon governar nos,

Mostran via per salvar;

Si s fan don lur tanh lauzors,

E dieus fassa 'ls drech guidar!


Per sas obras deu mostrar

Selh que repren las follors,

Si que 'l n' eschaya honors;

Qu' ayssi deu hom essenhar,

Quar non es maiestres bos

Per sol dictar apelatz,

Si 'ls faitz no fay cabalos.


Aisso lais, qu' autra razos

M' o tolh don suy apessatz,

Qu' els reys truep desacordatz,

Que d' un voler non sai dos;

Tant vol quascus contrastar

Ab l' autre, don es paors

Que dieus tot o desampar.


Un temps vol dieus yssausar

Crestias, e 'l fon sabors,

Quar el pus era valors;

E pessavan d' elh honrar

Contra Sarrazis fellos,

Et avian entr' elhs patz

Et amor totas sazos.


Mas er es contrarios

L' us a l' autre, que duptatz

No y es enjans ni baratz

Ni cuberta tracios;

L' us cuia l' autr' enjanar:

Mas pus greu m' es dels maiors,

Qu' el mals pot a mais montar.


Quan l' us ve l' autre baissar,

Se deurian far socors,

Quar qui val a valedors;

Mas estiers los vey obrar,

Que del creysser son gilos

E del mermar fan solatz,

Qu' om val als pus poderos.


Bos reys castellas, N Anfos,

Ab dreg faits tot quant fassatz

Et auretz pro companhos.


El devers sia gardatz

Vostres, e 'l pretz per vos.


Giraud Riquier.


LVIII.


Qui m disses, non a dos ans,

Qu' el laus me fos desgrazitz

Del rey 'N Anfos, de pretz guitz,

Mot me fora greus afans;

Qu' er es tant vil tengut sai

E blasmatz, que sol parlar

Non aus de luy ad honor,

Don ai al cor tal dolor

Qu' ab pauc chant no 'n desampar.


A moutz homes l' aug blasmar

Que li foran valedor,

Si guerra l' agues sabor

Tant com a cor de donar:

Mas ieu las! suy en esmai,

Com me sol lauzar mos chans,

Per elh que m' er abelhitz

Tant qu' ieu serai sebelhitz,

Ans que dreg alhors los lans.


Mala veyra sos efans,

Si 'l pus de la gent ver ditz, 

Que vius n' er despostaditz; 

E dieus don me mort enans, 

Quar ja gran joy non aurai 

Tro per ver auia comtar

Que 'l sieu enemic maior

Aian ab luy tal amor

Que d' elhs no 'l calha gardar.


Ab dreg a volgut renhar

Et ab pretz et ab valor,

Creyssen de terr' ab lauzor,

Lo reys N Anfos que dieus gar;

Et aras deu mielhs e mai

Voler dreg e patz dos tans,

Sol que non si' escarnitz;

Per que de dieu si' aizitz,

E sos pretz no s desenans.

Mos ditz sera pro bastans

Sol que per luy si' auzitz,

Qu' ieu parti totz esferzitz;

E si m' enten, non l' er dans;

Pero aitan li dirai

Que reys deu amicx amar,

Mas de l' als dir ai temor,

E 'lh chauzisca son melhor

Per son dreg dever a far.


Jamais no m' esforsarai

D' el rey castellan lauzar,

Ni d' autre, si en error

Ven son pretz, qu' a deshonor

Me pogues ab dan tornar.


No suy astrucx de senhor

Que m vuelha de cor amar.


Giraud Riquier.


LIX.


Fortz guerra fai tot lo mon guerreiar

E destruir, per que tot er destrutz,

Qu' ab totz esfortz vey las gens esforsar

De dechazer us austres dechazutz

De drechura, q' us non es drechuriers,

Ans es ab tort qui pot pus torturiers,

Tant que temors de dieu no y fai temensa,

E qui conoys mescre sa conoyssensa.


Per qu' el mons es estranhatz de mondar,

Quar hom no cre autre ni es crezutz,

Ni es amatz per ren ni pot amar

Ni ben voler, ans es totz ben volgutz

Qu' om dona dreg, dat per dieu, per deniers;

E per aver avera 'ls messongiers

Per que dieus fa ses pro far penedensa 

Als crestias crestatz de paciensa.


Q' us ab son par no s pot apariar

Ses decebre, don quecx es deceubutz

E gualiatz, tan vol quecx gualiar,

Creyssen lo sieu, don mals es tant cregutz

Qu' om no vol far ben, e fa voluntiers

Mal, per que patz nos fug, qu' el vers paziers

Par que nos falh per la nostra falhensa,

E no nos val quar nos no 'l faym valensa.


Mas qui fes totz los bes que pogra far,

E que s tengues dels mals on es tengutz,

Et oblides so que deu oblidar,

E decores de cor so qu' es salutz,

E volgues dreg quar dreitz es dreitz semdiers,

Qu' aissi viven viu hom e non estiers,

Et obezis so qu' es d' obediensa,

De belh saber agra belha sabensa.

Vers paires dieus, don no ns podem pairar,

Vera via, vertatz e vera lutz,

Vers salvamens per que ns devem salvar,

Vera bontatz don totz bes es vengutz,

Amaires vers als amadors entiers,

Defendemens defendens d' aversiers,

Faitz nos obrar tals obras ab crezensa

Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.


Amples camis ab trops de caminiers,

Leus per saber e per tener leugiers,

Es selh de mort, e mortals ab temensa

Selh de vida, per qu' a paucx vius agensa.


Si be m falhic no crey que y fes falhensa,

Mos Belhs Deportz, deport truep e guirensa.


Giraud Riquier.


LX.


Vertatz es atras tirada

E messonja enantida

E lialtatz encaussada

E falsetatz aculhida,

Qu' om ten per dreg son voler 

Et obra de son poder

Don tortz es tan poderos

Que dreitz es a non chaler

Vengutz, que no y val sermos.


Sancta fes es sermonada

Mot, e pauc l' obra seguida;

Tant es plazens e privada

Selha de mondana vida,

Qu' om, per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever,

E d' aver es tant curos

Hom, e pro non pot aver,

Que no sap que s' es razos.


E crey qu' a dieu non agrada

Quar amors non es aizida,

Ni merces non es trobada;

Per que patz nos es falhida,

Qu' om non la vol enquerer;

Don deu lo mons dechazer,

Quar dieus totz savis, totz bos, 

No vol en loc remaner

On baratz renh e tensos.


Mas si patz fos essercada

Tant com es guerr' afortida,

Erguelhs non agra cassada

Merce qu' al mon fort oblida,

Per qu' amors no y pot caber

Ni sens no y pot res valer,

Qu' erguelhs e baratz ginhos

Tolhon auzir e vezer

Ad home totas sazos.


Ihesus Cristz nos a mostrada

Via qu' es del ver gaug guida,

Mas tant es pauc ademprada,

Per que petit es polida,

Quar mot es greus per tener

Qu' om manjar be ni jazer

No y pot, ans viu sofrachos

Del mon que deu fort temer,

Quar tot l' es contrarios.


Lo mons no dona lezer

De be, e fai mal plazer;

E qui pus l' es amoros

Mens a de ben far poder,

Tant es lo mals saboros!


Sanctz paires dieus glorios,

Senher, datz nos tal saber

Qu' el mon azirem per vos.


Giraud Riquier.

Pièces morales et religieuses.

Index:

I, Senher dieus, que fezist Adam,

II, Vers dieus, el vostre nom e de sancta Maria

III, Patz passien ven del senhor

IV, Razos es e mezura,

V, Ben volgra, s' esser pogues,

VI, Verges, en bon' hora

VII, Dieus, vera vida, verays,

VIII, Ja hom pres ni dezeretatz

IX, Pus lo dous temps ve jogan e rizen,

X, Lo pair' e 'l filh e 'l sant espirital

XI, Mantas vetz sui enqueritz

XII, Nueg e jorn suy en pensamen

XIII, Oi! Maire, filla de dieu,

XIV, Un decret fauc drechurier,

XV, Vera vergena Maria,

XVI, Dels quatre caps que a la cros

XVII, Ihesum Crist, nostre Salvaire,

XVIII, Ben es adreigz E sap qu' es alegranza,

XIX, Sirvens suy avutz et arlotz,

XX, Domna, dels angels regina

XXI, Be volria de la mellor

XXII, Cor ai e voluntat

XXIII, Luecx es qu' om si deu alegrar;

XXIV, Esperansa de totz ferms esperans


Tome 5:

Appendice - Biographies (+ Index)

Tome 6:

Grammaire comparée langues Europe latine - chapitre 1, Substantifs (+ Index)