Mostrando las entradas para la consulta mon ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mon ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 9 de octubre de 2023

Claire, Clara; Anduse, Anduze, Anduza

Claire d' Anduse.

Claire, Clara;  Anduse, Anduze, Anduza


En greu esmay et en greu pessamen

An mes mon cor, et en granda error,

Li lauzengier e 'lh fals devinador,
Abayssador de joy e de joven,
Quar vos, qu' ieu am mais que res qu' el mon sia,
An fait de me departir e lonhar,
Si qu' ieu no us puesc vezer ni remirar,
Don muer de dol, d' ira e de feunia.


Selh que m blasma vostr' amor, ni m defen
Non podon far en re mon cor mellor,
Ni 'l dous dezir qu' ieu ai de vos maior,
Ni l' enveya ni 'l dezir ni 'l talen;
E non es hom, tan mos enemicx sia,
S' il n' aug dir ben, que no 'l tenha en car;
E, si 'n ditz mal, mais no m pot dir ni far
Neguna re que a plazer me sia.


Ja no us donetz, belhs amics, espaven
Que ja ves vos aia cor trichador,
Ni qu' ie us camge per nul autr' amador,
Si m pregavon d' autras donas un cen;
Qu' amors, que m te per vos en sa bailia,
Vol que mon cor vos estuy e vos gar,
E farai o; e, s' ieu pogues emblar
Mon cors, tals l' a que jamais non l' auria.


Amicx, tan ai d' ira e de feunia
Quar no vos vey, que quant ieu cug chantar
Planh e sospir, per qu' ieu no puesc so far
A mas coblas qu' el cor complir volria.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Clara_d%27Anduza

Clara d'Anduze, est une trobairitz de langue occitane, sans doute issue de la famille des seigneurs d’Anduze, dans le Gard, est née aux environs de l'an 1200. Elle était aimée du troubadour Huc ou Uc de Saint-Circ, amour partagé.

Son existence n'est pas assurée, elle se base sur la razo d'Uc de Saint-Circ qui la mentionne et un poème qui lui est attribué publié dans un manuscrit conservé à la Bibliothèque nationale de France, ms. C, BnF fr. 856.

En greu esmai et en greu pessamen

an mes mon cor et en granda error

li lauzengier e.l fals devinador,

abaissador de joi e de joven;

quar vos qu'ieu am mais que res qu'el mon sia

an fait de me departir e lonhar,

si qu'ieu no.us puesc vezer ni remirar,

don muer de dol, d'ira e de feunia.


Cel que.m blasma vostr' amor ni.m defen

non pot en far en re mon cor meillor,

ni.l dous dezir qu'ieu ai de vos major

ni l'enveja ni.l dezir ni.l talen;

e non es om, tan mos enemics sia,

si.l n'aug dir ben, que non lo tenh' en car,

e, si 'n ditz mal, mais no.m pot dir ni far

neguna re que a plazer me sia.


Ja no.us donetz, bels amics, espaven

que ja ves vos aja cor trichador,

ni qu'ie.us camge per nul autr' amador

si.m pregavon d’autras donas un cen;

qu'amors que.m te per vos en sa bailia

vol que mon cor vos estui e vos gar,

e farai o; e s'ieu pogues emblar

mon cor, tals l'a que jamais non l'auria.

    

Amics, tan ai d'ira e de feunia

quar no vos vey, que quan ieu cug chantar,

planh e sospir, per qu'ieu non puesc so far

ab mas coblas que.l cors complir volria.


Traduction de Raoul Goût et André Berry:

« En grave émoi et grave inquiétude ils ont mis mon cœur et aussi en grande détresse les médisants et les espions menteurs qui rabaissent joie et jeunesse car pour vous que j'aime plus que tout au monde ils vous ont fait partir et vous éloigner de moi à tel point que si je ne puis vous voir ni vous regarder j'en meurs de douleur, de colère et de rancœur.

Ceux qui me blâment de mon amour pour vous ou veulent me l'interdire ne peuvent en rien rendre mon cœur meilleur ni faire croître encore mon doux désir de vous non plus que mon envie, mes désirs, mon attente et il n'y a pas un homme, fût il mon ennemi que je ne tienne en estime si je l'entends dire du bien de vous, mais s'il dit du mal, tout ce qu'il peut dire ou faire ne me sera jamais plaisir.

N'ayez pas de crainte, bel ami qu'envers vous je n'aie jamais le cœur trompeur ni ne vous délaisse pour quelque autre amoureux, même si cent dames m'en priaient, car mon amour pour vous me tient en sa possession, et veut que je vous consacre et vous garde mon cœur ainsi je ferai, et si je le pouvais être mon cœur, tel l'a qui jamais ne l'aurait.

Ami, j'éprouve tant de colère et de désespoir de ne pas vous voir que lorsque je pense chanter, je me plains et je soupire parce que je ne puis faire avec mes couplets ce que mon cœur voudrait accomplir. »

En grèu esmai a été repris par:

Aiga Linda, album Barrutladas, interprété par Hervé Robert (chant, chifonie) et René Huré (clarinette).

Duo Dedoceo, concert Le chemin de Regordane, interprété par Pascal Jaussaud (chant, vielle à roue) et Valère Kaletka (guitare électrique).

À Anduze, un buste dans le parc des Cordeliers, porte son nom.

Clara d'Anduze trobairitz Un spectacle du gargamelatheatre; texte:
Anne Clément; mise en scène: Michel Froelhy

https://catalogue.bnf.fr/ark:/12148/cb33021783w.public

http://www.editions-alcide.com/livre-Petit_dictionnaire_des_%C3%A9crivains_du_Gard-328-1-1-0-1.html

https://archive.org/stream/posiesdeucdesa00ucde#page/n31/mode/2up

http://www.siefar.org/dictionnaire/fr/Clara_d%27Anduze/Fortun%C3%A9e_Briquet

https://archive.wikiwix.com/cache/?url=http%3A%2F%2Fwww.siefar.org%2Fdictionnaire%2Ffr%2FClara_d%2527Anduze%2FFortun%25C3%25A9e_Briquet



Lettre à Clara d'Anduze par Lionel Bourg.


Lecture faite par Lionel BOURG à Grigny ( Rhône)

Cette lettre de 1989 écrite par Lionel BOURG est actuellement épuisée chez son Editeur Jacques BREMOND

(Ce dernier nous a joyeusement promis de la rééditer en claquant sa main contre celle de Lionel BOURG à GRIGNY -Rhône - le week-end dernier – Dont Acte …).

Je vous l'offre en attendant et pour inaugurer ce nouvel album qui sera le réceptacle de toutes les lettres écrites ou à écrire à toute sorte de Femmes Pathétiques... La liste en est, vous en conviendrez, immémoriale...

J’accueillerais toute lettre personnelle ou éditée dans cet esprit particulier. Une sorte de remise en écoute de voix s’adressant aux femmes de manière recevable et sensible à leurs limbes silencieuses.

__________________________________________________


LA DECHIRURE

LETTRE A CLARA D'ANDUZE

Revenir sur ses pas. Marcher comme si rien n'avait été. Comme si cette morne journée de février ne contenait pas toutes celles vécues ici ou ailleurs, là où la brume frange de ses apparitions des pierres que tant de passants foulèrent. Je me suis arrêté un instant. Tout était gris. Le ciel, la garrigue, les strates même, accumulées pour je ne sais quelle ferveur, les rues soudain plus tristes, ce jardin où, me promenant, je contemplais le singulier visage d'une femme morte depuis des siècles, et dont , inexplicablement, je ne pouvais abandonner le regard immobile.

A quoi songez-vous, Clara ? Et quel amour vous ronge ?

Vous demeurez en ces lieux, aussi improbable qu'aux temps où, folle peut-être, vous composiez des poèmes pour les dire en secret à celui que vous aimiez. Vous êtes là. Distante. Présente de toute cette distance qui tient en votre façon un peu hautaine de jauger le silence, cependant que vous semblez vouloir retenir le promeneur, mêlant à cette invite un refus péremptoire : déjà loin, si loin, vous savez sans doute que ne s'étreignent vraiment, après tant de leurres, que ceux qui délaissent à la poussière la peur de ne pas être aimés.

Si lointaine. Si proche pourtant. Et ce n'est pas facilement faire jouer les mots : vous découvrant une nouvelle fois, j'ai compris davantage en quelle inaccessible patrie résident celles que l’on désire de cet amour plus fort que les vaines raisons qui nous font exister.

J’ai marché. Il y avait le ciel, les nuages, le gris des calcaires, toute cette lumière vague des nuages où passe une tristesse qui ressemble à la seule forme admissible du bonheur. Voyez-vous, je n’éprouve jamais plus fortement le sentiment de vivre qu’en ces moments comme suspendus entre deux rives inconciliables. Il y faut cette brume. Ces pierres chiffrées. Ces traces dont il importe peu alors de connaître l’origine : elles sont là, métissant leurs langages, livrant leur impassibilité aux interrogations qui restent retenues. Elles disent une sorte de paix. Une manière de repos. Et si j’en relève les empreintes, collectionnant les figures énigmatiques, c’est sans doute parce qu’en ces gravures de rien, ces marques élémentaires, quelque chose n’en finit pas de me parler du monde qui, tangible, évident, n’en demeure pas moins dissimulé sous ses propres dehors, et barré, raturé par l’errance qui nous voue à rechercher une présence aussitôt dérobée.

Et je voudrais qu’il pleuve, maintenant, que le ciel fût pleinement gris, haché de ce bleu si sombre qu’il est à la nuit une espèce de supplique, avec, çà et là, ces trouées claires, ces passages miraculeux ouverts dans l’épaisseur des ombres et que des oiseaux seuls, souverainement seuls, toisent un instant avant de s’y engouffrer pour se jeter de l’autre côté du monde et des choses. Et la pluie tomberait. Longue. Interminable. Une pluie d’avril ou de septembre, une eau sous laquelle il me serait possible d’aller, hurlant des hymnes incongrus, des mots stupides, criant peut-être « je t’aime », ou « je me fiche de tout », ou « je vis », une pluie qui me ferait l’égal de cet arbre qui, d’avoir été mille fois dépouillé, d’abriter en son tronc, sous l’écorce, des insectes qui le ruinent, essaie de se tenir debout face à tout, face à cette détresse sans borne et cette inextricable beauté d’un ciel déchiré sur la terre.

Peut-être est-ce pour cela que je vous écris, Clara , pour cette déchirure. Pour ces regards que je ne puis croiser sans baisser les yeux, sans même savoir ce qui gît derrière eux, comme si, à l’extrémité de j’ignore quelle nuit, une neige tombait, dont je ne saurais retenir que d’infimes étoiles bientôt fondues entre mes doigts et pareilles à des larmes.

Puis à nouveau , le ciel. Les pierres nues. Et, devant moi, la lente, l’invincible crue de la lumière. Je vous ai longtemps contemplée. Me retournant une ultime fois, vous paraissiez sourire à l’inacceptable.

Derrière le parc, un chemin secret entre deux murs. Passage étroit, préludant à quelque initiation. Parmi les grès, des blocs de tuf fourmillant de traces végétales :réseau de feuilles, de tiges, morceaux de bois inscrits en creux, mémoire d’une boue sans âge où pourrissait la vie. Il y avait quelque chose de poignant dans cette sente. La certitude peut-être, irréfléchie, qu’on ne parvient jamais à combler la faille où l’on erre, rêvant à des visages ou fomentant, du plus loin de ses songes, des paradis brisés, des édens invivables.

Ma vie, Clara, qu’est-ce donc que ma vie ?

Une promenade obstinée sur une berge. Une déambulation hasardeuse.

J’aurai vu, de l’autre côté, la lèvre où je crus devoir vivre. Pour ne pas crever tout de suite. Pour continuer à marcher sous la pluie. Serrer tout contre moi cette femme que j’aime. Et si rien n’aura été qu’un trou béant, qu’une patiente, peut-être irrévocable déchirure, c’est ici, arpentant une à une les journées ordinaires, que je tente de faire de mes jours autre chose que leur banale insuffisance. Comme vous. Comme celle qui me sourit. Qui est là. Seule. Criblée d’amour et comme foudroyée par la douceur lancinante des étoiles.

domingo, 8 de octubre de 2023

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

I.

Lo rossinholet salvatge
Ai auzit que s' esbaudeya
Per amor en son lenguatge,
E m fai si murir d' enveya,
Quar lieys cui dezir
Non vey ni remir,
Ni no m volc ongan auzir;
Pero pel dous chan
Qu' ilh e sa par fan
Esfortz un pauc mon coratge,
E m vau conortan
Mon cor en chantan,
So qu' ieu no cugei far oguan.

Empero nulh alegratge
No m don al cor ren qu' ieu veya,
Per qu' ieu conosc mon follatge;
Et es dreitz qu' aissi m' esteya:
E deu m' avenir,
Quar per fol cossir
Laisiey mon joy a chauzir;
Don sui en afan,
E n' ai ira e dan,
E conosc en mon coratge
Qu' ai perdut est an,
Qu' anc no i aic joi gran
Ni re que m vengues a talan.

E sitot planh mon dampnatge,
Mon cor aclin e sopleya
Vas lieys que a 'l senhoratge
En mi, tant com esser deya;
Car no m poc plus dir
Quan venc al partir,
Mas sa cara 'l vi cobrir,
Em dis sospiran:
“A dieu vos coman!”
E quan pens en mon coratge
L' amor e 'l semblan,
Per pauc en ploran
No m' auci, quar no ill sui denan.

Anc non falsiei mon viatge
Vas lieys cui mos cors s' autreya
Pus l' agui fait homenatge,
E non ai cor que m recreya
Ja del sieu servir;
Cui qu' enuey ni tir,
Sieus sui, e no m puesc giquir
De lieys tan ni quan;
Qu' autra non deman,
Ni non es en mon coratge
Res qu' ieu vuelha tan,
Per que la reblan
Mas mas juntas humilian.

Mi dons m' a per heretatge
Acli, cum selh que merceya,
Que no m' aia cor salvatge,
Ni fals lauzengiers non creya
De mi, ni s' albir
Que vas autra m vir;
Que per bona fe sospir,
E l' am ses enguan
E ses cor truan;
Qu' ieu non ai ges tal coratge,
Cum li fals drut an
Que van gualian,
Per qu' amors torna en soan.

Chansos, de te fatz messatge,
E vai ades e despleya
Lai on jois a son estatge,
A mi dons que tan me greya;
E poiras li dir
Qu' ieu muer de dezir;
E s' ilh te denh' aculhir,
Vai li remembran,
E non t' ans tarzan,
Lo mieu deziros coratge
E l' amor tan gran
Don muer deziran,
Quar non la remir en baizan.
Na Maria, tan
Avetz de pretz gran,

Per que son tuich d' agradatge

Mei dich e mei chan,

Per la lauzor gran
Que ieu dic de vos en chantan.

II.

Ab Cossirier plang,
En chantan, mon dampnatge
D' un joy que m sofrang
Per mon mezeis follatge,
Qu' en pays estrang
Sui, e no i vey messatge
De lieys cui sopley,
Don ges no m recrey;
Qu' ades on qu' estey
L' aclin ses cor volatge,
Sitot non la vey.

Mout fi belh guazang,
Quan pres mon homenatge,
Per qu' ieu non remang
En autrui senhoratge,
Ni a mi no s tang
Qu' ieu segua autre viatge,
Ni que ja desrey
En autrui domney,
Ans sos sers m' autrey
Humils ab fin coratge,
Qu' autra non envey.

Mi dons sui aclis
Vas on qu' ieu an ni venha,
Et al dous pays
On ilh estai e renha
Suavet m' aucis
Ab sa falsa entresenha;
E no sai per que
M' a destreg ancse,
Qu' ieu l' asegur be
Que ja d' autra no m fenha;
Mas ilh no m' en cre.

Mielhs fora m sofris

De lieys, cui jois mantenha,
Qu' ieu ja non la vis,
Qu' aitals maltraitz m' en venha.
Sola m' a conquis
La belha que no m denha,
Pus per sa merce
Mi retenc ab se;
Ar no l' en sove,
Quar m' es ops que m revenha,
Ni 'l membra de me.
Amors, que farai
S' aissi m dezasegura
Lo mals qu' ieu en trai,
E de mi non a cura?
Quar gelos savai,
Et avols gens tafura,
E croy lauzengier
Son d' amor guerrier;
Per que Jhesu quier
Que los met' en rancura
Et en encombrier.

Joyos, ben s' eschai
Qu' aya de joy fraitura
Qui ab joy estai
Et ab joy non s' atura;
E mos cors es sai
Lueng de bon' aventura
En greu cossirier;
E mon Santongier
Vey d' amor primier,
E si sa joya 'l dura
Be 'l vai a sobrier.

E tu, messatgier,
Porta 'l chant leugier
N Agout, on pretz s' atura,
Lai part Monpeslier.

III.

Tant ai sufert longamen gran afan,
Que, s' estes mais que no m' aperceubes,
Murir pogra tost e leu, si m volgues,
Qu' a la belha non penra ja dolors
En cui mala fos beutatz e valors,
Don regardan part forsatz mon coratge;
E pus no m vol, segrai autre viatge,
Qu' a lieys non cal, ni no so ten a dan
De perdre me ni 'ls belhs digz de mon chan.

Pero tal ren ten hom vil qu' es prezan,
E tal ren pert que ditz que l' es ben pres,
Que pueis li fai frachura meyns de bes;
Mas de mi dons es tan grans sa ricors
Que ren no s ten si m pert ni m vir alhors;
Doncs, be fis ieu outracuiat folatge
Quan percassiei ma mort e mon dampnatge,
Per mon fol cor que m fetz dir en chantan
So don degra gen cobrir mon talan.

E pus mon cor e mei huelh trahit m' an,
E ma mala domna e ma bona fes,
Si que quascus m' agra mort si pogues,
Clamar m' en dei com de mals bailidors;
E ja mos huelhs messongiers traidors
Non creirai mais, ni fiansa ses gatge;
Quar selh es folhs qui fai folh vassalatge,
E folhs qui cre aver a son coman
Tot so que ve plazen ni benestan.

Meravilh me, pus ab mi dons es tan
Pretz e valors, plazers e digz cortes,
Com pot esser que no i sia merces;
E m meravilh de lieys on es honors,
Sens e beutatz, que ja no i sia amors;
E m meravilh de domna d' aut paratge,
Belh' e gentil, qu' es de mal senhoratge,
Ni com pot far contra sa valor tan
Que desmenta son franc humil semblan.

De tot aisso ai meravilha gran;
E pus no 'l platz que si camge de res,
No m tenra mais enfrenat sos mals fres,
Qu' era m' en part, sitot m' es dezonors;
Et agra m' obs que fos del maltrag sors:
Pus alhors vau mudar mon estatge,
Bon encontre m don dieus e bon intratge,
E m lais trobar dona ses cor truan,
Qu' ab mal senhor ai estat aquest an.

Ab tot aital mal e brau e tiran
Volgr' ieu estar voluntiers, s' ill plagues,
Mais qu' ab autra que mais de be m fezes;
Mas, pus no il platz, a tal vau per socors
De cui me ven al cor plazens dousors;

Belh' es e pros, franch' e de bon usatge,
Et a m mandat per un cortes messatge
Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an,
Am mais qu' al cel una
grua volan.

Mon Santongier m' ane mon sobregatge,
Quar ai conquist gran sen ab gran follatge,
E sai chauzir d' amor lo pro e 'l dan,
E jamais jorn no m' aucirai preyan.

Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an, Am mais qu' al cel una grua volan.


IV.

Sitot ai tarzat mon chan
E n' ai fag trop lonc estatge,
Ar ai ben cor e talan
Qu' ie 'n torn la perd' e 'l dampnatge,
Que 'l belha m met el viatge,
E m ditz qu' ieu mostr' en chantan
Lo joy e la valor gran
Que m donet, e l' alegratge,
Lo jorn que m retenc baizan.

Adoncs l' estei tan denan,
Mas jontas, de bon coratge,
De genolhos, en ploran,
Tro m pres en son senhoratge;
Mas al prim li fo salvatge,
Quar m' auzei enhardir tan;
Pueis vi mon humil semblan,
E receup mon homenatge,
Quar mi conoc ses enjan.

Amicx, quan se vol partir
De si dons, fai gran efansa,
Sitot no vol aculhir
Sos precx a la comensansa;
Qu' amors s' abriva e s' enansa
Ab honrar et ab servir;
E qui vol de lieys jauzir,
Sia de belha semblansa,
E sapch' amar e sofrir.

Mi dons am tant e dezir
Que, qui m mezes en eguansa
Vas lieys tot quant hom pot dir,
Non penria eu acordansa
Qu' ieu ja 'n partis m' esperansa,
Ni s camjesson mei cossir;
Ni no vuelh esdevenir
Senes lieys senher de Fransa;
Guardatz si vuelh qu' ilh m' azir!

Manthas sazos s' esdeve
Que pens tan fort e cossire
Qu' ieu non aug qui parla ab me,
Ni fatz mas tremblar e frire;
E pens com no volc assire
Dieus en una sola re
La beutat qu' ilh a en se,
E 'l gen parlar e 'l dous rire
Ab que s' amor me rete.

Tot ai per ma bona fe
Conquis so don sui jauzire,
E prec mi dons per merce
Que son cors del mieu no vire,
Quar sos hom e sos servire
Sui, et ai estat ancse;
Et ades pueia e ve
L' amors, e dobla 'l dezire
On ilh plus mi fai de be.

Linhaura, lai vir mon fre
Vas mon senhor cui dezire
E vuelh s' onor e son be.

V.

Si anc nulhs hom per aver fin coratge,
Ni per amar leialmen ses falsura,
Ni per sufrir franchamen son dampnatge,
Ac de si dons nulh' onrada aventura,
Ben degr' ieu aver
Alcun covinen plazer,
Qu' el ben e 'l mal, quals qu' ieu n' aya,
Sai sufrir, et ai saber
De far tot quan mi dons playa,
Si qu' el cor non puesc mover.

De ben amar sai segr' el dreg viatge,
Si que tant am mi dons outra mezura
Que far en pot tot quan l' es d' agradatge;
Qu' ieu no 'lh deman, tan tem dir forfaitura
Baizar ni jazer:
Pero si sai tan valer

Ad ops d' amar, qui qu' en braya,
Qu' honrat jorn e plazen ser
E tot don qu' a drut eschaya
Sai dezirar e voler.

Sitot la m vuelh, ieu non ai autre gatge,

Ni autre don, ni paraula segura,
Mas ilh es tan franch' e de belh estatge

Que la valors e 'l pretz qu' en lieys s' atura
Fai a totz parer
Qu' amors y puesca caber;
Quar lai on es valors gaya
Deuria merces valer;
Veus tot lo joy que m n' apaya,
E m tolh qu' ieu no m dezesper.

Mas, e que m val? qu' ieu non ai vassalatge
Ni ardimen que l' aus dir ma rancura!
Quar tan dopti s' onor e son paratge,
Son guay semblan e sa belha faitura,
Qu' aisso m fai temer
Qu' a lieys non puesca caler
De mal ni d' afan qu' ieu traya;
Mas, si m volgues retener,
No volgr' esser reys d' Armaya,
Tan com ab lieys remaner.

Ai auzit dir del savi ses folhatge,
C' om honra mal aisel don non a cura
Que ditz que 'l do dieus jove senhoratge;
Aquest honrat, sia tortz o drechura,
Ai d' amor per ver,
E s' ieu l' ai, no m deu doler;
Quar de pros domna veraya
Val mais qu' om bel dan esper,
Que tal don d' avol savaya
Qu' om no deu en grat tener.

Qu' ieu 'n sai una qu' es de tan franc usatge
Qu' anc no gardet honor sotz sa sentura;
E 'l tortz es sieus, s' ieu en dic vilanatge,
Quar, senes gienh et a descobertura,
Fai a totz vezer
Cum ponha en se dechazer;
E dona qu' ab tans s' asaya,
No us cugetz qu' ieu m' alezer
Que ja de lieys ben retraya,
Ni vuelh que s puesc' eschazer.

Na Maria, domna guaya,
Vos non etz d' aital saber
Que re no faitz que desplaya,
Ans faitz so que deu plazer.

VI.

Tug cilh que amon valor
Devon saber que d' amor
Mov larguez' e guais solatz,
Franchez' et humilitatz,
Pretz d' amar, servirs d' onor,
Gen teners, jois, cortezia;

Doncs, pois so 'n mov, ben deuria

Chascus ponhar, qui bon pretz vol aver,
De fin' amor leialmen mantener.

Qu' aissi fan tut li melhor,
Cil qu' an bon pretz ab sabor;
Mas li fenhedor malvatz
An ab falsas amistatz
Volt pretz en avol color;
E s' ieu ver dir en volia,
Aquela meteissa via
Vezem al plus de las domnas tener,
Per que m sap mal quar en puesc dire ver.

Las falsas e 'l trichador
Fan tan que 'l fin preyador
An pois dan en lur baratz;
Qu' aital es preyars tornatz
Tot per doptansa de lor,
Que l' us en l' autre no s fia;
E qui per so s recrezia
Non auria vas amor fin voler,
Qu' amors no vol qu' amics si dezesper.


E sivals segon error
Las falsas e 'l fenhedor,
Volgra fosson ad un latz,
E quascus fos enganatz;
E 'l fin lial amador,
E las domnas ses bauzia
Mantenguesson drudaria;
Qu' enueitz es grans, en amor, a vezer
Que fals amans puesc' entr' els fins caber.

Mas una tals sazos cor
Que greu trob om bon senhor,
Ni domna don si' amatz
Totz sols, ses autres peccatz;

E s' ieu ab francha doussor
Trobes leyal senhoria,
Be m plagra, qu' aissi tanh sia,
Quan fin aman s' acordon d' un voler,
Tot quan l' us vol deu a l' autre plazer.

D' amor agr' ieu cor melhor
Que de re, mas la dolor
Sen don ieu sui galiatz;
E ges per so no m desplatz
Ni m fan li maltrag paor,
Ans sapchatz qu' ieu amaria
Mout voluntiers, si podia
Chauzir bon luec on pogues remaner,
Ni trobava qui m saubes retener.


Cor ses don no m' a sabor,
Ni dona senes amor,
Ni cavaliers dezarmatz,
Ni joves manens senatz,
Ni drutz mas d' una color,
Ni trop gabar ab folhia,
Ni solatz ab vilania,
Ni no m sap bo prometre ses aver,
Ni loncs preyars, quan pro no m pot tener.

Ves Monferat ten ta via
A mon Thesaur on que sia,
E di 'l, chanso, que sapcha miels valer
De nulh autre que hom puesca vezer.

//


Gaucelm Faidit, literally "Gaucelm the Dispossessed" c. 1156 – c. 1209) was a troubadour, born in Uzerche, in the Limousin, (Corrèze) from a family of knights in service of the count of Turenne. He travelled widely in France, Spain, and Hungary. His known patrons include Geoffrey II, Duke of Brittany and Dalfi d'Alvernha; he was also at one time in Poitiers at the court of Richard I of England, for whose death he wrote a famous planh (lament) in 1199. It is possible, though controversial, that Gaucelm took part in the Third Crusade from 1189–1191; it seems clear that in 1202 he set out on the Fourth Crusade, as did his then-patron, Boniface of Montferrat, but after 1202 there is no further historical trace of Gaucelm.

Three sources – the anonymous vida (biography) of Gaucelm, an exchange of verses between Gaucelm and Elias d'Ussel, and the satirical sirventes on rival troubadours by the Monk of Montaudon – allege that Gaucelm married a prostitute. According to the vida, her name was Guillelma Monja: "she was very beautiful and well educated" and accompanied her husband on Crusade. The vida also claims that Gaucelm was rather fat, and that after their marriage, Guillelma also put on weight.

About seventy of Gaucelm's poems and fourteen of his melodies survive. Six poems are addressed to Boniface of Montferrat, and twelve to Maria de Ventadorn. Several of his poems are accompanied in the manuscripts by detailed explanations (razós), usually concerning love affairs and rivalries that allegedly inspired the poems. These tales involve Gaucelm with Hugh IX of Lusignan, his son Hugh X, Alfonso II, Count of Provence, and others.

Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167–195.

Rossell i Mayo, Antoni. Les poesies i les melodies del trobador Gaucelm Faidit. Cabrera de Mar, Maresme [Espanya]: Galerada, 2013. pp. 10, etc.

http://trobar.org/troubadours/gaucelm_faidit/

https://es.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (ca. 1170 - ca. 1203) fue un trovador medieval. Se conservan 75 canciones y poemas atribuidos a su autoría.

Gaucelm nació en Uzerche (departamento de Corrèze) en el seno de una familia burguesa. Gaucelm Faidit perdió toda su fortuna en el juego y se hizo juglar. Su actividad poética se desarrolló poco más o menos entre 1180 y 1220.

Estuvo en relación con Elías d’Ussel y fue protegido por María de Ventadorn y por Ricardo Corazón de León. Habiendo pasado del Lemosín a Lombardía, acompañó en 1202 al marqués Bonifacio de Montferrato a la Cuarta Cruzada.

Faidit era un poeta de una gran sensibilidad, capaz de escribir un sentido planto ( elegía ) a la muerte de uno de sus protectores, el rey Ricardo Corazón de león, y deliciosos poemas de amor dedicados a María de Ventadorn.

Su obra es abundante, unas 75 composiciones líricas y de inspiración varia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (Uzerche, Llemosí, fl. 1185 - vers 1220) fou un trobador occità. Els seus poemes són datats entre el 1185 i el 1220, i se sap que participà en la Quarta Croada. Pertanyia a una família burgesa i es va fer joglar perquè va perdre la seva fortuna en el joc. Serví a les corts de Ventadorn, de Bonifaci II de Montferrat i d'altres senyors. Viatjà per la Llombardia, Espanya i Hongria, durant una vintena d'anys. Però no s'acontentà només en recitar composicions alienes, i ell mateix compongué nombroses poesies. N'han estat conservades gairebé setanta poesies (de les quals 14 amb melodia conservada), que palesen un classicisme convencional, superat al planh per la mort de Ricard Cor de Lleó, a qui acompanyà a les croades (Fort chauza est que tot lo major dan; Riquer 1983, vol. 2, p. 770-773, núm. 148).


La major part de les seves poesies són amoroses i estan dirigides a les dames que més simpaties li inspiraven, com Maria de Ventadorn, Jordana d'Embrun i Margalida d'Aubusson, de les quals havia sol·licitat els favors, amb més o menys fortuna. Més artificiós que sincer, la puresa i correcció del seu estil, tanmateix li asseguren un dels primers llocs entre els trobadors.


Altres de les seves composicions són exhortacions a allistar-se en la croada, i ell mateix seguí a Bonifaci III de Montferrat en la de 1202. Quant a les dramàtiques que li atribuí Nostradamus, sembla que són completament apòcrifes. Faidit es casà amb Guillermina Monja, dona d'humil origen, però de gran bellesa i discreció, que l'acompanyà en les seves corregudes.


Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167-195.

Riquer, Martí de, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 2, p. 755-780.

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 240.

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 80-94 [Reproducció de la vida i diverses razós, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]

Enciclopèdia Espasa, tom. nº, 23, pag, 95-96.

http://ccuc.cbuc.cat/record=b1640696~S23*cat




martes, 2 de julio de 2024

Morn


Morn, adj., morne, triste, pensif.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, morn, morne, triste, pensif

E 'l peccat qu'els esglaya,

E 'ls ten morns e tritz.

G. Faidit: Era nos.

Et le péché qui les effraie, et les tient mornes et tristes.

Ill non es de re trista ni morna.

A. Daniel: Lanquan vei.

Elle n'est de rien triste ni morne. 

Fig. La plueia e 'l vent e 'l temps morn.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

La pluie et le vent et le temps morne. 

ANC. FR. L' hiver morne de froid, blanc de nège et de glace.

Remi Belleau, t. I, p. 99.

PORT. Morno. (chap. Moix, moixos, moixa, moixes; triste o trist, tristos o tristes, ell está triste, elles són unes tristes; tristot, tristots, tristota, tristotes; pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives; cabiladó, cabiladós, cabiladora, cabiladores.)

2. Mors, adj., triste, morne.

Voletz tan laitz deseretar

Una pulcella trist' e morsa,

Car vezetz que no us pot far forsa.

Roman de Jaufre, fol. 102.

Vous voulez si laidement déshériter une pucelle triste et morne, parce que vous voyez qu'elle ne peut vous faire résistance.


Morphea, s. f., morphée, sorte de maladie.

(N. E. La maladie de morphée, ou sclérodermie localisée est une maladie rare (incidence environ 2 à 3 pour 100 000), inflammatoire, supposée auto-immune, de la peau et des tissus mous (graisse, fascia, muscles, et même parfois os) conduisant à un durcissement anormal appelé sclérose. https://www.deuxiemeavis.fr/pathologie/maladie-de-morphee#:~:text=La%20maladie%20de%20morph%C3%A9e%2C%20ou,un%20durcissement%20anormal%20appel%C3%A9%20scl%C3%A9rose.)

Voyez Du Cange, à ce mot.

Morphea, es taca et infectio de pel.

Cum en aquels qui han morphea.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 65.

Morphée, c'est tache et infection de peau.

Comme en ceux qui ont morphée.

PORT. Morpheã. IT. Morfea.


Mortairol, s. m., coulis.

Per far meillor mortairol

Ajusta i hom del barbaiol.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pour faire meilleur coulis on y ajoute de la joubarbe.

Si non cum els mangem la bona fresza

E 'ls mortairols grasses e ben espes.

P. Cardinal: Ab votz d'angel.

Si comme eux nous ne mangeons pas la bonne fressure et les coulis gras et bien épais.

CAT. ESP. Morterada. (chap. Morterada, morterades; se sol fé en lo morté, mortés, pero tamé en una hormigonera, hormigoneres, igual que se fa lo hormigó, hormigons.)


Mortier, s. m., lat. mortarium, mortier, sorte de vase.

Pizar el mortier

Pebre.

Le Moine de Montaudon: Fort m'enueia. 

Piler dans le mortier poivre.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortiers de coyre. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Que tout l'or et l'argent nous fassions piler dans des mortiers de cuivre.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. IT. Mortaio. 

(chap. Morté, mortés; per a fé all y oli, per a picá; vore al Decamerón la noveleta del morté.)

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Mortier, s. m., mortier, terme de maçonnerie.

Dedins fan barreiras ab cautz et ab mortier.

Pessio los autz murs e la sala peirina,

Que so faitz de mortier, d'arena e de caucina.

Guillaume de Tudela. 

Dedans font des barrières avec chaux et avec mortier.

Mettent en pièces les hauts murs et la salle de pierre, qui sont faits de mortier, de sable et de chaux. 

Fig. Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers 

Ni la malaventura, tan es durs lo mortiers.

Izarn: Diguas me tu. 

S'il sait donner médecine de manière qu'en sorte la pourriture et la maladie, tant est dur le mortier.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. 

(chap. Morté, simén mesclat en grava o arena grossa, pedres, etc.)


Mos, pron. poss. m. 1re pers., lat. meus, mon, mes.

Voyez la Grammaire romane, p. 192.

Sing. sujet. Ja mos cors vas lieys non er leugiers.

Arnaud de Marueil: Anc vas Amor. 

Jamais mon coeur envers elle ne sera léger. 

Mos chantars li plai. 

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Mon chanter lui plaît. 

ANC. FR. Je sui vostre homs et vos mes sire. 

Roman du Renart, t. II, p. 307. 

Plur. rég. Mon cor eu l' autrei e m' amor, 

Mon sen, mos oillz e ma vida.

La Comtesse de Die: Estat ai.

Je lui octroie mon coeur et mon amour, mon sens, mes yeux et ma vie.

Mos digz escouta e rete.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Elle écoute et retient mes dits. 

CAT. Senyor... combat te ab mos combatadors.

Trad. des Ps. en lang. cat., ps. 34.

(N. E. Traducción de los Salmos en lengua catalana, ja ja ! 

¿De qué lengua los tradujeron, acaso de la misma occitana? 

Jodó con Raynouard. Pegaba unos patinazos que parecía Bartolomé Simpson.)

(chap. Meu, meus, meua, meues.)

2. Mon, pron. poss. 1re pers. sing., lat. meum, mon.

Rég. Per so no us aus mon cor mostrar ni dire.

Folquet de Marseille: Tan m' abellis. 

Pour cela je ne vous ose montrer ni exprimer mon coeur.

Mon chan finisc ab dol et ab maltraire. 

Bertrand de Born: Mon chan.

Que mon chant je finisse avec deuil et avec souffrir.

CAT. Mon. (CAT. MOD. inventat per Pompeyo Fabra: el meu, els meus, la meva, les meves.) (chap. Mon pare no té nas, mon pare no té nas, ma mare es chata, y un germanet que ting, y un germanet que ting, té un nas de pataca.)

3. Mieus, Meus, pron. poss, m. 1re pers., lat. meus, mien.

Sing. suj. Cen tantz soi mielz vostres que mieus.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Cent fois autant je suis mieux vôtre que mien. 

Lo meus Dieus que crezet cel e terra e 'l solelh e la lunha.

Liv. de Sydrac, fol. 4. 

Le mien Dieu qui créa ciel et terre et le soleil et la lune. 

Rég. Lo mieu fin cor gardatz.

Peyrols: Ben dey chantar. 

Le mien pur coeur considérez.

Pero quascus sap son afar, 

Et ieu sai lo mieu eissamen.

Pistoleta: Manta gent. 

Pourtant chacun sait son affaire, et je sais la mienne également.

Subst. Perdonat m'er, ab que done del mieu. 

P. Cardinal: De selhs. 

Il me sera pardonné, pourvu que je donne du mien.

Ja, per ma fe, non auretz ren del meu. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vilan cortes. 

Jamais, par ma foi, vous n' aurez rien du mien. 

CAT. PORT. Meu. (chap. Meu, meus, meua, meues.)

Plur. suj. Si 'l mieus regnes fos d' aquest mont, certas li mieu ministre combatessan. Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 18.

Si le mien règne fût de ce monde, certes les miens ministres combattissent. 

Rég. Senher, mostra m la drecha via, 

E no y esgart los meus neletz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Seigneur, montre-moi la droite voie, et n'y regarde les miens péchés. CAT. Meus.

4. Mei, Miei, Mey, Miey, pron. poss. m. plur., lat. mei, mes.

Suj. Mal me faderon mei pairi.

G. Rudel: No sap chantar. 

Mal me féèrent mes parrains.

Quan no us podon miei huelh vezer. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand mes yeux ne vous peuvent voir.

IT. Miei.

5. Ma, pron. poss. f. 1re pers., lat. mea, ma.

Sing. suj. Ma domna m lais per autre cavalier. 

(chap. Ma dona (la meua dona) me dixe per un atre caballé.)

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Ma dame me laisse pour autre chevalier. 

Rég. Mos senher met ma terra en turmen.

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls hom.

Mon seigneur met ma terre en tourment.

CAT. Ma. (CAT. MOD. inventat, la meva, les meves.)

(chap. Ma : la meua: ma mare. Ma o man germana : la meua germana.) 

Plur. suj. Mas cansos me semblon sirventes.

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau. 

Mes chansons me semblent sirventes. 

Plur. rég.

Lo dous cossir...

Agrevia mout mas dolors e mos mals.

Cadenet: Ab leyal cor.

La douce pensée... aggrave moult mes douleurs et mes maux.

6. Mi, pron. poss, f. 1re pers. sing., ma.

Suj. Aisso m veda de que m don aondansa,

Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.

Cela me défend de quoi elle me donne abondance, ma dame, qui est généreuse, courtoise et accomplie.

Rég. Quant ieu mi dons sobrepren

De la mia forfaitura.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Quand je surprends ma dame de la mienne forfaiture. 

ESP. Mi.

7. Mia, mieua, pron. poss. f. 1re pers., mienne.

Sing. suj. Conosc que ja non er mia.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Je connais que jamais elle ne sera mienne. 

En te se cofiza la mieua arma. V. et Vert., fol. 86.

(chap. En tú se confíe la meua alma. v. confiá, confiás.)

En toi se confie la mienne âme.

Rég. Nuls hom no pot meils gardar la mia chausa de me.

Trad. de Bède, fol. 40. 

Nul homme ne peut mieux garder la mienne chose que moi.

ANC. FR. Éust tel fame com la moie.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 133. 

La gregnur pars deit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Certes vengiez seroit enc ui

Se la puissance en estoit mieue.

Fables et cont. anc., t. I, p. 281.

CAT. (meva, meves) ESP. (mía) IT. Mia. 

(N. E. Mallorquí: “la vida mia, amor.”)


Plur. suj. Eu soi lor, et ellas son mias.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Je suis leur, et elles sont miennes. 

Las mieuas fedas auzen la mieua votz.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 10. 

Les miennes brebis oyent la mienne voix. 

Rég. En cal maniera creires las mieuas paraulas.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 5.

En quelle manière vous croirez les miennes paroles.

ANC. FR. Aprenés-moi donc toutevoies

Quex choses puéent estre moies.

Roman de la Rose, v. 5338.

martes, 23 de agosto de 2022

Plant Santa María, metro vernaculo scriptus ante sec. XIII.

XXV

Planctus Sanctae Mariae virginis metro vernaculo scriptus ante sec. XIII. 

(V. pág.  148) 

Ex cod. epist. eccl. Agerens. MS. sec. XIII. 


Augats, Seyos, qui credets Deu lo payre, 

Augats, sius plau, de Ihu lo salvayre, 

Per nos pres mort, et no lo preset gayre. 

Sus en la creu on lo preyget lo layre,

E lach merce axi com o det fayre. 

Oy bels fyls cars,

Molt mes lo iorn doloros e amars

Auyts, barons, qui passats per la via, 

Si es dolor tan gran com es la mia 

Del meu car fyl que Deus donat mavia, 

Quel vey morir a mort tan descausida. 

Mort, com nom prens? Volentera moria. 

Oy bels fyls cars, 

Molt &c. 

… m'apelavon Maria;

Or me scamiats mos noms, lasa, esmarida 

Que mariment nauray, ay mays cascun dia 

Del meu fyl car mon conort que navia. 

Jueus lan pres sens tort que nols tenia: 

La un lo bat, e laltre vey quel lia. 

Oy bels fyls cars &c.

Tots temps jiray dolenta e smarida, 

Car aquel gaugs que en aver solia, 

Or mes tornats en dolor e en ira 

Regardant fyl quel cors meu partoria.

Oy bels &c. 

Aras dublen les dolos a Maria, 

E diu ploran que sofrir nou poria

Quel gladi... que Simeon deia

Que de dolor lo cor meu partiria, 

Car be no say quem día.

Oy bels &c. 

Molt me pesa lo greu mal quel vey trayre. 

Ay! ques fara lavia la sa mayre. 

Tu vas morir, que es mon fyl e mon paire, 

De tot lo mon es apellat salvayre.

Oy bels &c. 

Cascunes pens si sol un fyl avia, 

Si auria dol si penyar lo veya. 

Doncs io lasa quel fyl de Deu noyria,

Ben dey plorar, uy mays la... el dia. 

Oy bels &c. 

Mayre, dix Deus, nous doneç maraveyla, 

Si eu vuyl morir ni sofrir tant gran pena; 

Quel mal queu hay, a vos gran gaug amena, 

De paradis sotç dona e regina

Oy bels &c. 

Cant au Ihesus las dolos de sa mayre, 

Clamet Johuan axi com o pot fayre: 

Cosin Johuan, a vos coman ma mayre

Quel siats fyl, e ela a vos mayre, 

Om paradis abduy ayats repayre. 

Oy bels fyls cars, 

Molt mes lo iorn doloros et amars. 


(N. E. Se afegix la obra de Ramón Lull, plant de nostra dona Santa María, del llibre de Gerónimo Rossellóobras rimadas de Ramón Lull... )


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María 

A veser (1) son Deu fill que haút havía, 

Per lo Sant Esperit sens d' home paría, 

E car son Deu fill e home sabía 

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia 

No es quil pogués dir; mas gens no sabía 

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia, 

Car Judas Schariot concebut havía 

En trahir Jesu-Christ qui morir volía 

Per nosaltres a salvar, e per donar vía 

Com mays l' hom servescha e que cascun sia 

Seu per compra de mort, car per nos moría. 


II. 


- Judas Schariot! tú has mon fill venút, 

Lo qual mays val que tot quant n' has haút; 

Donat has per argent lo senyor de virtud; 

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut; 

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut: 

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut. 

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut 

Qui en home e Deu, e rey es de salut? 

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut! 

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut 

Ab ira e dolor aytant com has pogut, 

Perqu' en serás en infern combatut e vençut. 


III.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció 

Que han fayt a mon fill li fals jueu falló, 

Qui en mí ses fayt home per lur salvació, 

E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2). 

Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó. 

Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3). 

Avets trahit mon fill que del linatge fó 

De Davit e Moyses segon profeció? 

D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só 

Tan fort, que tota' m sent en consumació, 

E tot quant ha en mí tot está en passió; 

D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?


IV.


Judas! fals enemich de tot defalliment! 

¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent 

Basist mon Deu fill e amich de compliment, 

Qui ha boca olent ab tan bell parlament 

Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment, 

Ans en diu veritat tan virtuosament, 

Que null hom viciós ne qul' n sia mintent 

No la deuria baysar per negun trayment? 

E tú fals, ergullos, has donat baysament 

A mon fill qui es Deu e home exament, 

Lo qual soven baysaba tan amorosament! 

Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?


V. 


Judas! tú has donat un bays per senyal fal 

Per portar a mort lo meu fill que tant val, 

E qui encresía de persona leal, 

Enemich de virtud e en tot ple de mal, 

Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal 

Que tostemps n' estarás en lo foch infernal: 

Trista hanc mays no fó segons dret natural 

Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal 

Mostrar veritat de nulla re corporal, 

E aysó mateix es de causa spiritual; 

E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal 

Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.


VI.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres; 

Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes 

Ne eu que som fembra no y poria fer res. 

¿Há negú entre vos qu' ajudar y pogues? 

Anava la puella pres son fill e espes

Demandava ajuda e tirava ses manes, 

Sos cabells e sa cara rompía, e no es 

Qui li donás ajuda, com si res no valgués 

Ella ne son Deu fill, perque pietat es 

Ausir lo desconort en lo qual ella s'mes: 

E com foren ves ella, vilá e descortes 

Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -


VII. 


Estava la regina molt fortment irada 

Com per los seus si era desamparada, 

Car sino Sant Johan per tots fó lexada; 

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada 

La nostra companya qui m' ha deshonrada, 

Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada? 

Maynada del demoni, e qui m' ha donada 

Tanta de pressura, e tanta de bocada 

Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5) 

Lassa! e ja era per los meus aviada: 

E si que hanc no fui en vers ells errada, 

¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?


VIII. 


Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor, 

La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major 

De mon fill glorios qui es son creador? 

E tú, Pere, qui eres un pobre pescador, 

¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor 

E qui tú ha elet esser procurador 

De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor? 

- Pere, dix la regina e dona de valor, 

Tant fort mi has treballada per la pauca amor 

Que aguist a mon fill per pauca de temor 

De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,

…........


IX.


Estava lo meu fill entre' els jueus cluchat; 

Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat? 

Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. - 

Estava lo meu fill pacient e sanat 

Per donarnos eximpli de gran humilitat 

E de gran paciencia; perque fá gran pecat 

Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat 

E qui no fá ço que pòt com él sia honrat. 

Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat 

Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat, 

E que per nosaltres es tan fort avilat. 

¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?


X.


Pres es estat mon fill e per villania; 

En la sua cara cascun li escopía; 

Cara de Deu e home e on tot bé havia 

En que veig escopir si ella podía 

En ella escopir negú no y jaquía 

E tant estava gran la inmundicia 

Qu' en ella pausaven, que com la vesía 

D' ella no‘m venia lo gaug que solía; 

E car a ella, lassa, venir no podia 

E que la denejás un pauch no moria. 

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia! 

E com gran gaug hauria si tocar vos podia! 


XI.


Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir 

Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir 

E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir. 

¡Ah cara a qui tany honrament e servir 

E que hom vos deman perdó de son fallir, 

Que en axí vos veig colpejar e 'scarnir 

Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir 

Que no plor e no faça mant amargós sospir? 

Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir 

Tan spés feriment, ni eu com puch vivir 

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir, 

Ni los malvats jueus no ugar de ferir?


XII. 


Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats 

Entre los mals jueus e homens armats 

Qui l' escarnexen com si hagués peccats! 

Ah jueus plens de mal e no escarniscats! 

Aquel per qui serets jutjats e flastomats 

Lo dia del judici per ço col deshonrats 

Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats, 

En lo foch infernal, on tots temps estiats, 

Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!

Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats, 

E ab vostre veser a ma pena ajudats, 

Car en vos scarnir es mon cor treballats.


XIII.


Despullat es mon fill e tot quant ha li par, 

Cell qui es ver Senyor de terra e de mar, 

No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar. 

Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar, 

E per los fals jueus tant fort vituperar, 

Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar; 

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar: 

Cells com a enemichs no'm volen escoltar. 

Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar, 

De vostra ignocencia nos vullats adossar: 

Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6), 

Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -


XIV. 


Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat, 

Fill qui está Senyor de tot quant es creat; 

Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat; 

En aysi com anyell que hom ha degollat, 

Qui en res no 's defen e 's mon fill sanujat 

Per pendre e ligar a la lur volentat, 

Los braços tant forts ab un filet delgat: (7) 

Mas açó éll sofería per sa humilitat 

La divina natura qui tant l' ha exalçat, 

Que tot quant ha creat a éll ho ha donat 

E ab éll ajustada es hom e deytat. -


XV. 


Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat 

E per dos forts ribaúts fortment era açotat, 

Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát. 

Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat? 

Ah jueus traidors! e com es gran crueltat 

En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -

Cridava la regina en alts crits a Pilat, 

Que falsament havia son fill a mort jutjat: 

Car en null falliment no l'havia trobat. 

- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat! 

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat 

Está en gran dolor e per vos treballat!


XVI.


De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment 

Per ço que lo meu fill en éll sofris turment, 

Fayta' n fó la crotz on pren reperament 

Trastot l' humá genre (8), e per avilament 

Sobr' el coll de mon fill lo posaren vilment, 

Com si éll fos bastax li feren manament 

Que éll portás la crotz qui pesa malament, 

E per lo greu pes e per lo greu bastiment 

Del seu cors glorios de tot mal ignocent. 

E eu, lassa, qu'havia fort gran pesament 

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!


XVII.


Com mon fill fó al loch on fó crucificat, 

E en subines ells l' hagueren envessat, 

E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat 

E de cascuna part cascú clau rebavat 

Per ço que la pena fos en majoritat, 

Car envers la terra estaba regirat (9), 

La sanch qui' s decorría tot era calcigat, 

Cascun son peu torcava e era despagat, 

Com a la sanch de mon fill l'havia acostat, 

Sanch qui de font exia de home deytat, 

E quant eu lo volia baysar era' m vedat; 

Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment 

E que fos escarnit per trastota la gent, 

Ab corona d' espinas e cascuna punyent 

Coronaren mon fill quax qui fá honrament 

A rey per son regisme com pren honrament; 

E cascuna espina entrava tant fortment 

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent, 

E per tota la cara era decorriment, 

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment 

Que eu, lassa, havia no es home vivent 

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament 

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent. 


XIX.


Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi 

En aquell punt un gran colp en mon cor sentí 

De tant gran dolor que un pauc no 'm morí: 

E la sanch e suor que d' aquell cors exí 

Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí 

E bayselo molt car, mes per ço nos pertí 

La ira ne dolor, ans tota me scarní 

Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí. 

De mentre que mon fill penjava (10) en axí, 

Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní; 

E' l meu fill callava, é 'l cap tenia clí 

E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -


XX.


Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan, 

Ab esguart angoxós com a hom engoxán, 

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán; 

Ella sia' n ta guarda duy may en aván: 

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. - 

Trista quant eu viu que de mí feu comán 

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan, 

Adonchs mi sentí sola e pensí en están 

Que lo meu fill moría e que en gran afan 

En aquest mon viuría, on visquí beneran 

E 'n estar ab mon fill al qual dix en plorán, 

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t'ho demán! - 


XXI.


De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía 

En alts crits cridá que gran sed havía, 

Car tota humiditat de son cors exía, 

En sanch e en suor, e per villanía; 

Beuratje molt amar que sed no 'n havía 

De sutja e de fel vinagre on metía 

En la sua boca que mal no desía, 

Boca douça d' amor e qui no mentía. 

Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia, 

Que es aço que mon fill, pus tant lo volía 

No 'n pogué gens haver pus creada l' havía? 

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!


XXII.


Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment 

Per las nafres dels peus, e per lo posament 

De la sua persona, car en dislungament 

Era de sos nirvis è p' el coronament 

De cascuna espina que era trop punyent 

En cara que havía aytant gran sentiment 

De pena e dolor, com fó lo falliment

De tot l' humá linatge e de li primer parent, 

Per ço que en fos fayt nostre reperament, 

Altre dolor havía Christ en son pensament 

Quant vesia sa mayre en tan gran languiment, 

Encara que son cors mays fort n' era sintent.


XXIII.


Sentia nostra dona per son fill grans dolors, 

Tant que tota estava en sospirs e en plors: 

E en axí temblava com fembra per pahors (11) 

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors, 

E lo cor se depertia per força de langors, 

Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors. 

Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors! 

Volentera morría, car les grans deshonors 

E la pena que dats a mon fill, qui amors 

Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors, 

Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors 

Que tot se desleya e's baxa en dolors (12).


XXIV.


Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel, 

En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13) 

Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael, 

Avallats e vejats esta mort tan cruel, 

La qual fan a mon fill li malvat infael, 

Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel 

Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel: 

Veus com mor de séd e donenlí de fel 

Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel 

Que no es foch ardent a pluja ni a gel. 

Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel 

No hac mes crueldat com han aquest infael.


XXV. 


Cridava lo Senyor qui morí en la crotz 

Al seu payre Deu, e gitava sanglotz 

Per angoxa de mort que soferia per tots: 

- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots

Pren lo meu esperit car mudar lo pòts 

D' Adam e los prophetes e desligaralnots 

Del pecat original qui estava en tots. 

Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots 

E perdonats est layre qui pres mi es en crotz, 

Car en mí se confia que eu lo guart de lots

Hon estan li demoni en l' abís mays de sots, 

Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.


XXVI. 


Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)

Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14) 

Deus de l' humanitat la cual el relinquí, 

En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15), 

Mas volch que morís per ço que hagués fí 

L' original peccat que per sa mort delí." 

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí. 

En lo punt de la mort lo sol s'escuray 

E si 's feu la luna, e 'l temple s'estomí; 

Morí en quant hom, no en quant era daví: 

Sa mayre qui 'l viu mori al soll casi se jaquí, 

E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!


XXVII.


Al cors de Jesu-Christ estava restaurat 

Un fort petit de sanch per ço que calcigat 

No fos per els jueus; mas Longí al costat 

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát 

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat 

En los ulls perque ha son vesér recobrat, 

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat. 

Maravellás Longí quant vi la claredat, 

E de la mort de Christ hac molt gran pietat, 

E penedís molt fort com lo hac nafrát, 

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát, 

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat! 


XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats, 

Cascun lo lexá, e fó acompanyats 

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats. 

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats: 

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats 

Joseph d' Arimatias qui era molt privats 

De Jesu-Christ, demaná a Pilats 

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats: 

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats 

E la douça puella prenlo en los seus brats, 

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats, 

Ab una nova tela en éll l'han soterrats. 


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment 

On trobá la regina en desconsolament, 

E sl' s feu Sant Johan e pregá humilment 

La puella d' amor que vingués mantinent, 

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16). 

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment 

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent 

Virtut ne força en anant ne en sient. - 

E adonch la regina donant baysament 

A la peyra del vás ab tal suspirament, 

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament, 

Vench ab Magdalena en ella sustinent. 


XXX. 


Quant abdos foren vengudes a maysó, 

Maria Cleofé e María Salomó 

Estaven en la cambra en desconsolació; 

Quant veren la regina que no ‘ls dix oc ni no (17), 

Car quax morta estava, mudaren lo sermó 

Que elles li dixeren, no doná responsó, 

Car pres era de mort per la greu passió 

Que membret de son fill que a greu tort mort fó, 

E' sguardá la regina ça ella enviró 

Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............


XXXI.


De mentre nostra dona estava en plorar 

E en torcer ses mans e en suspirs gitar, 

A l'hostal vench Johan e volc la consolar. 

La regina que plorava hanc no 's pòt star (18) 

Que ab ella no plorás e si volch esforçar; 

Dix a la regina que no volgués membrar 

Lo seu fill e sa mort per ço que repausar 

Poguessen, car no ho poría molt durar. 

- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar 

Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19) 

E si lo oblidava fallir mi ha amar, 

Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.


XXXII.


Finit es aquest plant qui es tan dolorós, 

De la Verge regina mayre de peccadors, 

Lo qual vòl que canten los grans e los menors 

La douça doncella qui es dona d' amors; 

Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors 

Do als uns e als altres per ço qu' els langors 

Membren de nostra dona e la gran deshonors 

Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors, 

Car en la Terra Sancta no fan dir lausors; 

E si nostra dona hagués ara dolors 

Quant tant pauch honren son fill, les hagra majors. 

A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.


(1) En veser son Deu fill que haút havia, 

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó. 

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció 

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres. 

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far, 

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat. 

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament 

(9) Car envers la terra estava regitat, 

(10) De mentra que mon fill pendia en axí, 

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors 

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors. 

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel, 

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi 

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti, 

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament. 

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no, 

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar 

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar, 

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.