JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.

Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.

A lo que Guiscardo sol va contestá:

- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.

Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.

Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:

- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.

Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:

- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.

Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:

- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.

Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:

- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.

Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:

- Quedéutos en Déu, que yo men vach.

Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez. 

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya, ¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.

Capitol LXXVIII. Com la mare de deu dona lo seu fill al sanct sacerdot Symeon:

Capitol LXXVIII. Com la mare de deu dona lo seu (sen) fill al sanct sacerdot Symeon: e a la sanctissima viuda anna prophetissa. los quals adoraren e magnificaren lo senyor en presencia de tot lo poble.

La senyora vehent la gran deuocio del sanct vell volgue contentar lo seu desig e comunicali lo seu fill tan amat: De que lo venerable symeon rebe tanta consolacio en sols tocarlo ab los propris braços que fon content finir la vida sua apres de vna tan singular alegria no restant li ja res a desijar en la present vida: e dix ab vn goig no recomptable. ¶ Nunc dimittis seruum tuum domine secundum verbum tuum in pace. Quia viderunt occuli mei salutare tuum. Quod parasti ante faciem omnium populorum. Lumen ad reuelationem gentium et gloriam plebis tue israel. Volent dir. O senyor meu vida e consolacio mia placia a la clemencia vostra licenciar la anima mia que ixqua del carcer de aquest miserable cors: puix largament haueu complit lo que promes me hauia la pietat vostra: ço es que no tancaria los vlls per mort fins hagues vist lo redemptor de humana natura per vos pare eternal promes. Lo qual yo seruent vostre tinch en lo meu braç. Ara senyor reposare en pau e dormire ab los meus pares: puix yo he vist ab los vlls propris lo saluador del mon: per vos pare eternal trames. Lo qual haueu posat dauant la faç de tot lo poble: perque sia reuelada e mostrada la lum a totes les gents: e coneguen la gran gloria de la casa de israel: a la qual aquest senyor principalment es trames. E per ells sera tant desconegut e mal rebut que la gloria los tornara en confusio. E perço sols desije molt exir de aquesta vida per no veure la crueldat e ferea de aquest miserable poble: Lo qual abominara e perseguira lo ben factor e redemptor seu: e haura en oblit tots los beneficis seus: segons Dauid testifica: dient. ¶ Obliti sunt benefactorum eius: et mirabilium eius que ostendit eis. E perço senyor torne a supplicar vostra magestat demanant merce a aquella: dient. ¶ Educde custodia animam meam: me expectant iusti donec retribuas mihi. Car los pares del lim sabuda la promesa que a mi es stada feta de veure lo redemptor me speren ab vn grandissim desig quels compte noues certes de sa clemencia. E dient lo sanct vell aquestes rahons sobreuingue aquella famosa dona viuda de singular vida la qual conexia molt be la senyora. La dita viuda hauia nom Anna era filla de phanuel: aquesta era la gran matrona qui regia les donzelles qui seruien deu en lo temple. E aquesta vehent lo senyor conegue per sperit de prophetia esser aquell lo ver Messies promes en la ley: e alegrant se de goig inestimable adora la magestat sua loant e magnificant la clemencia sua. E dreçant se abraça la senyora mare de deu ab tanta de amor que paria que la volgues metre dins les sues entramenes: e dix. ¶ O filia mea dulcissima dimidium anime mee dies letitie per te ortus est nobis: quia per te fructum vite comunicauimus. Volent dir. O la mia filla e senyora que de tres anys vingues en mon poder com fos offerta al temple yo senyora vos he criada e seruida tant com alli aturas. Benedictio e gloria sia donada a vos la mia senyora: car per lo mija vostre lo fruyt de vida a nosaltres es donat e comunicat: e lo dia de salut per vostra merce sobre nosaltres ha resplandit e clarejat. E demana de merce a sa senyoria li volgues donar licencia prengues lo seu glorios fill en los seus braços: lo qual encara tenia symeon en les sues mans no podentlo partir de si. ¶ E haguda licencia de la senyora la virtuosa Anna se acosta a Symeon: dientli. O reuerent senyor e pare comunicau a mi aqueix tresor inestimable: tingal yo en los meus braços: toque y palpe aquell qui ama la mia anima: tota la mia vida lo he desijat e famejat per amor sua he seruat viduytat fins al dia de huy: auorrint lo mon e tots los delits de aquell: no exint del temple denit ni de dia: occupant me en continues oracions e deiunis: escampant moltes lagrimes desijant veure la sua cara: he la he vista e som alegrada de goig inrecomptable. ¶ O pare symeon quina gracia es aquesta que en nostres dies hajam vist lo creador del cel e de la terra fet home passible e mortal per reparar e illuminar lo mon: e donar salut e vera beatitut als homens en sa magestat crehens. Araus dich reuerent pare que podem dir. ¶ O vere secula aurea christi presencia illustrata. O felitia tempora nostra: in quibus omnes qui volunt scire possunt: perfecta beatitudo consistit in deo. E la feruentissima dona prenint lo senyor en los braços inflamada de goig inestimable sentint dins si alegria no recomptable: dix. ¶ Cor meum et caro mea exultauerunt in deum viuum. E ballant lo senyor e alegrant se ab ell conuidaua tota la gent a adorar e coneixer lo redemptor a ells trames: dient. ¶ Venite et videte opera domini: quia dominus angelorum factus est homo: et deus inuisibilis seruis suis similis factus est. Volent dir. Veniu tots acostau vos açi e veureu les grans e marauelloses obres de nostre senyor deu. Car lo senyor dels angels se es fet home: e lo deu e senyor inuisible se es fet semblant dels seus seruents vestint se de la sua liurea. E la gent que aquis trobaua no la cregue gens: ans sen tragueren joch dient que desmemoriejaua: que de molt vellar e orar tenia ja lo ceruell buyt. E moltes altres iniuries de que la sancta dona stigue molt torbada vehent la gran ceguedat e malicia de aquella gent. E lo glorios symeon coneixent la turbacio sua confortala: dient. O senyora viuda y no sabeu que aquest senyor es vengut en lo mon per sofferir iniuries e dolors e moltes congoixes e vol sa excellencia que tots los seruents seus segueixquen la via sua no estimant res en la present vida: e diguen publicament. ¶ Nos stulti propter christum: nos autem prudentes in christo: tamquam purgamenta huius mundi facti sumus. De mi senyora viuda us (viudaus) dich que he passades moltes congoixes e dolors: perque lo que deya e preycaua del adueniment de aquest senyor: ara que conech lo profit que porten les tribulacions e quant ajusten lome ab deu so tant esforçat a pendre les ab paciencia. Que non solum alligari sed et mori in hierusalem paratus sum pro nomine domini nostri iesu christi: quem vidi quem amaui in quem credidi quem dilexi. E de aqui auant senyora vos e yo no pensem en lo parlar de les gents ne en la estima de aquelles: car dich vos certament. ¶ Nec valde gaudere debemus qño laudamur: nec contristari quando vituperamur: quia nec dampnare iniuria: nec coronare potest falsa laus. Sols lo pensament e ansia nostra sia en amar e seruir aquest senyor qui de la sua presencia nos ha tant alegrats e aconsolats. ¶ E respongue la virtuosa Anna al sanct vell: dient. Siau cert pare reuerent que yo nom sent de les iniuries propries: car certa so. ¶ Quoniam per multas tribulationes oportet nos intrare in regnum dei. Sols la mia dolor es com veig lo meu senyor tan poch conegut e axi desestimat que podem dir. ¶ In propria venit et sui eum non receperunt. E de aço feren vn piados plant Symeon e Anna. E la senyora los ajuda molt largament que sentia pus viuament les desconeixences fetes al seu diuinal fill per aquell poble judaych. ¶ E apres que per gran peça hagueren plorat e recomptat les grans obres e marauelles de nostre senyor deu per lo mon no conegudes la senyora recobra lo excellent fill seu dels braços de la virtuosa viuda Anna que encara lo tenia.

Palais - Pujols

Palais.
Quatre pièces:

Be m plai lo chantars e 'l ris
Quant son ab mos conpaingnos,
E mentaven los baros;
E parlem del pro marquis
Que ab bon pretz s' aconpaigna...
Be m plai.

Un sirventes
farai d' una trista persona
Qui mal fai e mal ditz e mal met e mal dona
E mal joga e mal ri e mal parla e pieitz sona,
E plus en
far tot mal chascun jorn s' abandona,
Per qu' ieu de malvestat
vuoill que port la corona,
Sabetz cum el a nom? Porc armat de
Cremona.
Un sirventes.

Be m deu valer ab vos, dona,
merce,
C' ab leial fe la us quier e la us deman,
E s' ieu en re
conogues vostre dan,
Mais amera sofrir ma descaienza
Que ja per
mi us fos quis ni demandaz
Nuls dos, don fos vostre fis pretz
baissaz;
Car qui un jorn pert de joi ni de be,
Ja recobrar no
'l poira en jasse.
A dreit fora.
Millot, III,
421.

Palazis. Voyez Tomiers. Il reste deux pièces de ces
troubadours.
Tomiers e 'N Palazis si fazian sirventes del rei d'
Aragon e del comte de Proensa e de Tolosa e d' aquel del Baus e de
las razos que corian per Proensa. E foron dui cavallier de Tarascon;
amat e ben volgut per los bons cavalliers e per las domnas.
Si col
flacs molins torneia
Quan trop d' aigua 'l despleia,
Trop de
rasons mi refreia
Qu' a pena m plai ren que veia,
Ni mos chanz
non s' esbaudeia
Si com far solia;
Per so chascus pot saber
De
que m plaingneria.

Tan trop de rasos que dire
Que non sai
vas cal me vire,
Mas chascus pes e consire
Et en Tolosa se
mire
Qu' il plus rics a pietz d' aucire
E qui sen avia
Mais
valria guerreges
Que s' avol plag fazia.

Mais val que hom
si defenda
Que hom l' ausia ni 'l prenda
Que mot n' a malvais'
esmenda
D' avesques, cui dieus dissenda;
Ar prec chascun que m'
entenda
Cals fon la bausia
Que feiron a sel de Fois
Car en
lor se plevia.

Mais val l' avinensa comtessa
D' Avignon,
cui dieus adressa,
Car miels s' en es entremessa,
Que parens de
part Alguessa
Que negus cara non dressa
Ni ten bona via,
Que
l' uns ten vas Portegal
E l' autr' en Lombardia.

Qui que s
fina ni s recreza,
Avignons puei' en Provenza,
E par que dieus
lo arreza
Qu' en els es sens e largueza.
Ai! rica gent e
corteza,
Vostra gaillardia
Es honors dels proensalesa
On c'
om an ni estia.

En Guillem del Baus si loingna
Del regisme
part Coloingna,
E met ben en fol sa poingna
Car sec Fransa ni
Borgoingna,
C' atressi 'l torn en vergoingna
Com fes la
baillia
C' om li det en Venaisin,
Donar a sa fadia.
Pauc a
en deu d' esperansa
Qui 'l sepulchre desenansa,
Car clergue e
sel de Fransa
Prezon pauc la desonransa
De dieu qu' en penra
venjansa,
C' ab lur raubaria
An tot los camins
E 'l portz d'
Acre e de Suria.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202. Hist. gén. du
Languedoc III, 98. Millot, III, 45. Papon, II, 422. P. Occ.
273.

Paul Lanfranc de Pistoie. Un fragment.
Valenz senher,
rei dels Aragones,
A qui prez et honors tut jorn enansa,
E
menbre vos, senher, del rei franzes
Que us venc a vezer e laiset
Fransa
Ab dos sos fillz et ab aquel d' Artes.
Hanc no fes colp
d' espaza ni de lansa
E mainz baros menet de lur paes;
Jorn de
lur vida, sai n' auran membransa;
Notre senher fazia a vos
compagna.
Per que en ren no us cal duptar;
Tals cuia hom que
perda que gazaigna;
Senher es de la terra e de la mar;
Per qu'
el rei engles e sil d' Espagna
Ne valran mais, s' el voletz
ajudar.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202.

Paulet de Marseille,
t. IV. Sept pièces.
Dans une pièce, dont le texte est mutilé,
on lit:
Mas si us platz, senher, diguatz mi
Del comte que
Proensa te,
Per que los Proensals ausi
Ni 'ls destrui, qu' il
no ill forfan re;
Ni per que vol ni cui' aisi
Dezeretar lo rei
Marfre;
Qu' ieu non cre qu' el agues tort
Ni de lui terra
tengues,
Ni cug que fos a la mort
Del pros comte d'
Artes...

Toza, per l' ergueill c' a ab si
Lo coms d' Anjou
es ses merce
Als Proensals, e ill clerc son li
Cotz e fozil,
per que leu cre
Dezeretar lo rei qu' es fi
Pres, e valor fina
soste.
Pero d' aitan me conort...
Venran lai, so m par
Franses,
Sol c' ab los sieus ben s' acort
Lo valens ricx reis
Marfres...
L' autr' ier.
Millot, III, 138. Papon, III,
457.

Paves. Un seul couplet qui paraît adressé à Guillaume
Figueira:
Anc de Rolan ni del pro 'N Olivier
No fo auzitz us
colps tant engoissos
Cum sels que fetz capitanis l' autr' ier
A
Florenca a 'N Guillem l' enoios;
E no fo ges d' espada ni de
lanza,
Anz fo d' un pan dur e sec sus en l' oill...
Crescimbeni,
203.

Perdigon, t. III et IV. Environ douze pièces.
Perdigos
fo joglar, e sab trop ben violar e trobar e cantar. E fo del avescat
de Gavaudan, d' un borget que a nom Lespero, e fo filh d' un
pescaire. E per son trobar e per son sen s' en montet en pretz et en
onor tan, qu' el Dalfi d' Alvernhe lo tenc per son cavalier, e 'l det
terra e renda; e tug li bon home li fazian honor; e de grans bonas
aventuras ac lonc temps; mas molt se camjet lo seus afars, que mort
li tolc las bonas aventuras e det li las malas, qu' el perdet los
amics et las amigas, e 'l pretz e l' honor e l' aver. Apres el anet
ab lo princeps d' Aurenga En G. del Baus, et ab Folquet de Marceilla,
evesque de Tolosa, et ab l' abas de Cistel a Roma per mal del coms de
Tolosa, e per adordenar crozada, e per deseretar lo bon comte R. E
son neps lo coms de Bezers fon mortz, e Carcasses et Albeges fon
destrug; e 'n muri lo rei P. d' Arago ab mil cavaliers denan Murel,
e pus de XX mil autres homes. Et a totz aquest faitz far fon
Perdigos, e 'n fes prezicansa en cantan per que se crozeron.

E
'n fetz lauzors a dieu car los frances avian mort e descofit lo rei
d' Arago, lo qual lo vestia e 'l dava sos dos; per qu' el cazec de
pretz e d' onor e d' aver. E can l' agron enrequit, tug silh que
remazon vieu negus no 'l volgron vezer ni auzir. E tug li home de la
sua amistat foron mort per la guerra, lo coms de Montfort, En G. del
Baus, e tug l' autre c' avian faita la crozada. E lo coms R. ac
recobrada sa terra, Perdigos non auzet anar ni venir, e 'l Dalfi d'
Alvernhe ac li touta la terra e la renda que li avia dada. Et el s'
en anet a 'N Lambert de Montelh, qu' era genre d' En G. del Baus, e
preget lo que 'l fezes recebre en una mayo (mayso) de Sistel, que a
nom Silvabela; et el fes lo i recebre, e lai mori.
Be m dizon, s'
en mas chansos

Fezes
sonetz plazens e gais,
Que mos chans en valgra mais;
Et eu,
segon mas razos,
Taing que fassa motz e sos
Qu' il auzon ben c'
anc si me plaing
En chantan del mal d' amor,
E s' ieu chan de
ma dolor,
Non lor deu esser estraing,
Si no m fas sos coindes e
galaubiers,
C' ab marimen no s' acorda alegriers...
E ja malvaz
ni janglos
No m tolran tant ric gazaing
Si puosc conquerre
valor
Ab sola lieis cui ador,
Q' es aurs en poder d'
estaing;
Plassa mos bes, puois sieus sui domengiers;

A
mon dan met gelos e lausengiers.
Be m dizon.

Anc no
cujei que m pogues far amors
Tan de plaser qu' eu fos al seu
coman;
Mas ara vei q eu no m posc tan ni quan
Partir de lieis,
tant es grand sa valors,
Q' il m' a conques e m ten en sa
bailia,
Si que, mon grat, partir no m' en volria,
Qu' en tal
dompna m' a fait amors chausir
Que val mil tan q' eu non sabria
dir.
Anc no cujei.

Pero tant m' an dat de lezer
Sens
e fin' amors, cui mi ren,
C' ab mi dons mi fan remaner
Amic e
leial e sofren;
Et a tot so c' a lei dei abellir
E s' ieu
volgues lauzengier consentir,
C' ab plaitz d' amor son tos temps
enueios;
Leu pogr' esser d' amor e de joi blos.
Cil cui
plazon.

Totz
mos chantars
Lais qu' anc no m feron be,
Et ab tot joy m' azir
e m dezacort,
Aissi cum naus cuy vens men' a mal port
M' a mal'
amors menat no sai perque;
Quar s' ieu portes a dieu tan lial
fe,
Elh m' agra fag plus aut d' emperador;
E qui ama mala
dompna ni cre
Luenh es de joy e pres es de folhor.
Ira e
pezars.
Nostrad. 123. Crescimbeni, 85. Bastero, 90. Hist. gén. du
Languedoc III, 254. Millot, I, 428. P. Occ. 114.

Peyrols, t.
III et IV. Environ trente pièces.
Peirols si fo us paubres
cavalier d' Alvernhe, d' un castel que a nom Peirols, qu' es en la
encontrada del Dalfi d' Alvernhe al pe de Rocafort.

E
fo cortes hom et avinen de la persona, tan qu' el Dalfi lo tenia ab
se, e 'l vestia, e 'l dava caval et armas, et so que mestiers l'
avia.
Lo Dalfi si avia una seror que avia nom Sail de Claustra,
bela e bona e molt prezada, avinens et ensenhada; e si era molher d'
En Beraut de Mercuer, un gran bar d' Alvernhe. En Peirols amava
aquela domna, e 'l Dalfins la pregava per lui, e s' alegrava molt de
las cansos que Peirols fazia de la seror, e molt las fazia plazer a
la seror; e tant que la domna li volia ben e ill fazia plazer d' amor
a saubuda del Dalfi. E l' amor de la domna e de Peirols montet tan
qu' el Dalfi s' engelozi d' ella, car crezet qu' ella li fezes plus
que non covenia ad ella; e partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti
ni l' armet. E quan Peirols vi que non se poc mantener per cavalier,
el se fe joglar et anet per cortz; e recep dels barons e draps e
deniers e cavals. E pres moiller a Monpeslier e i definet.
Molt en
cossir nueg e dia,
E no m' en sai cosselhar;
Pero si s'
esdevenia
Gran talan ai qu' un baisar
Li pogues tolr' o
emblar,
E si pueys s' en iraissia
Voluntiers lo li
rendria.
Dels sieus tortz.

Trop vuelh s' amor, mais querre
no l' aus ges
Esters qu' ab ditz cubertz li vau parlan,
Mais si
m volgues esgardar mon semblan
Ja no 'l calgra plus vertader
message,
Qu' ab sol esguart pot hom ben per usage
Lo pensamen
conoisser, tal vetz es,
E membre li qu' asaz quer qui s
conplaing.
D' un bon vers vau.

Trop dic, non pois mais,
que mort m' an
Atendres e malas merces;
Que farai doncs
deserenan?
Partirai m' en? Oc, s' ieu pogues.
Mas mentre
m' estauc en balansa,
Si m desloigna desesperansa,
Amors pro n'
agra ab aitan.
Eu non lauderai.

D' altre trabaill prec
deu que la m defenda,
Mais un sol jorn volgra qu' ela sentis
Lo
mal qu' eu trai per lei sers e matis,
Qu' en greu perill m' a
laissat loing del port,
E non vuelh ges qu' autra m' en aia
estort,
Que s' a lei platz que ja vas mi s' afragna,
Anc homs
d' amar non fes gensor gazanha.
Si ben son loing.

Li
oill del cor m' estan
Vas lei qu' aillors no vire,
Si qu' ades
on qu' ieu m' an
La vei e la remire
Tot per aital semblan
Com
la flors qu' om retrai
Que totas horas vai
Contra 'l soleill
viran.
D' un sonet vau.
Camjat ai mon consirier,

Cambi
qu' ai fag d' amia

Don
ai fin cor vertadier

Mais
qu' aver no solia,

Mais
non es de prez sobrier;

Ieu
per qu' en mentiria?

Qu'
eu aug dir al reprochier:

Qui
no troba no tria
E qui pren no s fadia...

Ara soi
amesuratz
E sec ma dreita via;

Cal
que fos ma voluntatz

Plus
aut que non devia,

Ben
dei esser castiatz
Pel dan que m' en venia;

Car
so es dobla foldatz

D'
ome qui no s castia

Pois
conois sa folia...

Lai on ai mon bon esper
M' atrai amors e
m lia,
Don non aus ni m puosc mover
Mon desir noich ni dia;
Ben
pot ma dompna saber
Qu' ieu l' am ses bausia,
Que ren contra 'l
seu voler
Mos cors non pensaria
Ni boca no 'l diria...
Leu
chansoneta plazen,
Vai t' en ta dreta via
A leis on joi e
joven
Renovel e coindia
Digas li qu' a leis mi ren
En
qualque part qu' ieu sia,
Quar ieu non ai ges talen
Mais d'
autra segnoria,
Ni s taing qu' eu plus en dia...
Camjat ai
mon.

Ja non partrai de lieis mos cossiriers;
Per mal que m
fassa ieu no ill posc mal voler,
Quar tan la fait senz e beltatz
valer,
Segon l' amor follei saviamen,
Que mal o ai dig qu' ans
follei follamen,
Car anc Narcissus qu' amet l' ombra de se,
Si
be s mori, no fo plus fols de me...

Ben
sai quals er totz mos conseills derriers,
Pois del partir non ai
geng ni poder,
Ses son pensar, farai lo meu plaser;
Amerai la
mi dons per tal coven
Qu' el cor aurai l' amoros pensamen,
Mais
la bocha tenrai ades en fre
Que ja per re non li en dirai mas
re.
Mot m' entremis.

Amors a pauc de vera
mantenensa,
Non o puesc mais celar ni escondire,
Qu' els fals
amans que s fan fin en parvensa
La dechazon per lor galiamen,
E
las domnas si s n' an colp' ayssamen;
Qu' a penas es negus drutz,
so sapchatz,
Que non enjan o no si' enjanatz.

Ab
gran joi mov.

Mas pero si s' esdeve
Qu' ie 'lh parle de
re,
Ges mas paraulas no m neya
Ans vey qu' escouta las be.
Del
reprovier mi sove:
Qui non contraditz autreia;
Donc aura 'n
merce;
Tant o vuelh qu' ieu non o cre.
Nuls hom no.

Ab
joi que m demora
Vuelh un sonet faire,
Quar be m vai a hora
De
tot mon afaire;
Fin' amors m' onora
Si, qu' al mieu veiaire,
Ja
tan rix no fora,
Si fos emperaire;
Qu' el coratge n' ai
Gauzion
e guai;
Pero non a guaire
Qu' era mortz d' esmai.

Plus
es amors bona
Qu' eu no sai retraire,
Qui la mal razona
Non
es fin amaire;
Tan gen guiardona,
Si be s fai maltraire,
Qui
a leis s' abandona
N' ill es merceyaire;
Cum qu' ieu estey
sai,
Mos coratges lai
Es el dous repaire
On la belh' estai.

Sieus
sui qu' ilh me mena
E fai cortesia,
Qu' ab suau cadena
Mi
destrenh e m lia;
Mos mals no s refrena
Quar gueritz seria,
S'
ab tan doussa pena
Per mi dons muria:
Ja no m' en partrai,
A
ma vida mai;
S' ieu totz temps vivia,
Totz temps l' amarai.

Francha
res corteza,
Belha, douss' amia,
Al cor vos m' a meza
Amors
tota via;
Grans joia m' es presa
D' aital senhoria,
Qu' ieu
sui, si no us peza,
Vostres on qu' ieu sia;
Ja res no us
querrai
Ans vos servirai;
E si no us plazia,
Ja plus no us
dirai.

S'
ieu, per alegransa,
Sai cantar ni rire
D' un joy que m'
enansa
Dont ieu sui jauzire,
Domna, ja duptansa
Non aiatz
del dire,
Qu' ieu fassa semblansa
Que de vos cossire;
Ben e
gen mi sai
Cubrir, quan s' eschai;
S' ieu mos huelhs vos
vire,
Tost los en retrai...

Chansoneta
vai
Dreg a mi dons lai,
E potz li m ben dire
Qu' en breu la
veirai.
Ab joi que m.

Be m cujava que no chantes
ogan,
Sitot m' es greu pel dan qu' ai pres e m peza,
Que
mandamen n' ai avut e coman,
Don tot mi platz de mi dons la
marqueza;
E pus a lieys ai ma chanso promeza,
Ben la dei far
cuenhd' e guay' e prezan,
Quar ben conosc que, si 'l ven en
talan,
Qu' e mans bos locs n' er chantad' et apreza.

Apreza
n' er, mais ieu no sai cum chan,
Qu' om pus hi ai tota ma ponha
meza,
A penas puesc far ni dir belh semblan
Tant s' es ira dins
en mon cor empreza;
Que si a lieys que a m' amor conqueza
Non
plai qu' en breu me restaure mon dan,
Ja de mos jorns no m metrai
en afan
Que ja per mi si' autra domn' enqueza.

Enqueza non,
qu' en un loc solamen
Amiey ancse, e ja a dieu non playa
Que ja
vas me fas' aital falhimen
Qu' autra m deman e que de lieys m'
estraya;
Tos temps l' aurai fin' amor e veraya,
E son d' aitan
el sieu bon chauzimen
Que, si per lieys non cobre jauzimen,
Ie
us pleu per me que jamais joy non aya.

Joy aurai ieu, s' a lui
plai en breumen
Qu' ieu cug e crey qu' ilh no vol qu' ieu
dechaya,
Que per aisso mia no m' espaven
Qu' auzit ai dir que
mal fai qui s' esmaya.
A! doussa res, cuenda, cortez' e guaya,
Per
vos sospir e plor e planc soven,
Quar no sentetz la gran dolor qu'
ieu sen,
Ni ges non ai amic que la us retraya...

Dampnatge
m' es, quar no sui poderos

De
lieys vezer que ten mon cor en guatge,
Et estau sai don totas mas
chansos
Tramet ades quar las vol per uzatge;
Ab tot mi platz la
belha d' aut paratge
E plagra m pauc chans, si per lui no fos,
Mas
qui lieys ve ni sas plazens faissos,
No s pot tener de joy ni d'
alegratge.
Be m cujava que.

Ja no creirai qu' ieu no l'
agues conqueza,
S' ieu valgues tant qu' il amar mi degues,
Doncs
be sui fols quar l' am, pus a lieis peza;
Partirai m' en ieu? Non,
que no puesc ges;
Mas per merce la preyaria
Que no 'l pezes, si
no 'l plazia,
Que nulha res no m pot del cor mover
Lo desirier
ni 'l talan ni 'l voler...

La grans beutatz de lieis e la
drecheza
Non es lunhs hom que trop lauzar pogues,
E qual pro y
ai, s' il es guay' e corteza,
Qu' ieu muer per lieis e no li 'n
pren merces;
Doncs be sui fols, qu' ieu trobaria
Autra domna
que m' amaria,
Mas ar sai eu qu' el reprovier ditz ver:
Tos
temps vol hom so c' om no pot aver.

Emperairitz
volgra fos o marqueza
O reyna selha que me ten pres,
O tot l'
aver del mon e la riqueza
Volgra ieu, plus qu' ieu no sai dir,
agues,
Que per aitan no m' auciria;
Mas sa beutatz m' auci e m
lia,
Quar es tan grans e tan se fai plazer
Son belh semblan,
quan se laissa vezer.

D'
amor mi clam e de nostra marqueza,
Mout m' es de greu quar la ns
tolh Vianes,
Per lieis es jois mantengutz e guayeza;
Gensor
domna no cre qu' anc dieus fezes,
Ni eu no cug tan belha 'n sia
Ni
tan sapcha de cortezia,
Qu' a penas pot sos pretz el mon
caber,
Qu' a totz jorns creis e no y s laissa chazer.
M'
entencio ai.
Bastero, 90. Crescimbeni, 113, 203. Hist. gén. de
Languedoc III, 97. Millot, I, 322. P. Occ. 88. Hist. Litt. XV,
454.

Peyronet. Tenson avec Giraut auquel il répond:
Seigner
Giralt, el mon non a gramatje
C' ieu non vences en plac de
drudaria,
Car li uol son tot temps del cor mesatge
E fan amar
cel que non amaria;
C' amor non a nulla ren tan plasen
Com son
li uol vas liei cui an enten;
E 'l cor no met a lur son
pensamen
Ma lei o mostron li uol que dreit sia.
Peronet d'
una raiso.

Pierre, Roi d' Aragon, t. IV.
Lo Reis d' Aragon,
aquel que trobet, si ac nom Amfos; e fo lo premiers reis que fo en
Aragon, fils d' En Raimon Berrengier que fo coms de Barsalona, que
conques lo regisme d' Aragon e 'l tolc a Sarrazins. Et anet se coronar a Roma; e quant s' en venia el mori en Poimon al borc Sainz
Dalmas. E sos fils fo faiz reis, Amfos que fo paire del rei Peire,
lo qual fo paire del rei Jacme.
Dans une tenson il répond à
Giraud de Borneil:
Guirautz de Borneill, s' ieu mezeis
No m
defendes ab mon saber,
Ben sabes on voletz tener;
Per so ben
vos tenc a follor,
Se us cuiatz que ma ricor
Vailla mens a drut
vertadier;
Aissi vos pogratz un denier
Adesmar contr' un marc
d' argen.
Be m plairia.

Le couplet suivant se trouve
sous son nom:
Salvaz, tuitz ausem cantar,
Enamorar
Reis d'
Arragon;
Digatz me se poria tant far,
C' a mi no par, ses lo
lion
Que sia ensemble en tota res
Contra 'l frances,
Si qu'
el sieu afar sia gens;
E car el dis qu' el plus dreiturier
vensa,
De faillir tot a cascun de lai raison;
Pero sapchatz qu'
eu deteing Castelbon.
Hist. gén. du Languedoc III, 253. Millot,
III, 150. P. Occ. 290.

Pierre d' Auvergne, t. III et IV.
Environ vingt-cinq pièces.
Peire d' Alvernhe si fo del evesquat
de Clermon. Savis homs fo e ben letratz, et fo fils d' un borges.
Bels et avinens fo de la persona; e trobet ben e cantet ben. E fo lo
premiers bon trobaire que fo el mon en aquel temps, et aquel que fes
li meillors sons de vers que anc fosson faichs el vers que dis:
De
Josta 'ls breus jorns e 'ls loncs sers.
Canson no fetz neguna, car
en aquel temps negus cantars no s' apellava cansos, mas vers: mas
pueis En Guirautz de Borneill fetz la primiera canson que anc fos
faita. Mout fo onratz e grasitz per tots los valens barons e per
totas las valens dompnas. Et era tengutz per lo meillor trobador del
mon, tro que venc Guirautz de Borneill. Mout se lauzava en sos
cantars e blasmava los autres trobadors, si qu' el dis en una copla
d' un sirventes qu' el fes:

Peire d' Alvernhe a tal votz
Que
canta de sobr' e de sotz,
E siei sons son dous e plazen:
E pois
es maiestre de totz,
Ab q' un pauc esclarzis sos mots,
Qu' a
penas nulls hom los enten.
Longamen estet e visquet el mon ad
honor, segon que m dis lo Dalfins d' Alvernhe, que nasquet en son
temps; e pois donet se en orde et aqui mori.

"Rossinhol
en son repaire
M' iras ma dona vezer,
E ill diguas lo mieu
afaire,
E ill digua t del sieu ver,
Que man sai
Com l'
estai;
Mas de mi 'll sovenha,
Que ges lai,
per nuill
plai,
Ab si no t retenha,

“Que tost no m tornes
retraire
So star e son captener,
Qu' ieu non ai amic ni
fraire
Don tant ho vueilla saber.”
Ar s' en vai
L' auzel
guai
Ab gaug, on que venha
Ab essai,
Ses esglai
Tro qu'
en trop ensenha.

Tan
quan l' auzels de bon aire
Vi sa beutat aparer,
Dous chant
comenset a braire
Si com sol far contra 'l ser;
Pueis se
tai
Que non brai,
Mas de lieis enginha
Co 'l retrai
Son
pantai,
So qu' ill auzir denha:

“Sel
que us es verais amaire
Vol qu' ieu el vostre poder
Vengues sai
esser chantaire,
Per so que us fos a plazer;
E sabrai
Quan
veirai
De vos cor que m venha,
Que ill dirai,
Si ren sai
Per
qu' el lai sen fenha.

“E si 'll port per que s n'
esclaire
Gran gaug en podetz aver,
C' anc hom non nasquet de
maire
Tan de be us puesca voler.
Eu movrai
Et irai
Ab
gaug, on que venha.
No farai,
Quar non ai
Dig qual plag en
prenha.

“D' aisso serai plaideiaire
Qu' en amor a son
esper;
No s deuria triguar gaire
Tan quan l' amors n' a
lezer,
Que tost chai
Blanc en bai
Coma flors en lenha,
E
val mai
Qui 'l fag fai
Ab c' om la 'n destrenha.”

Ben
ha tengut dreg viatge
L' auzel lai on el tramis;
Et ill envia m
mesatge
Segon que de mi s jauzis:
“Molt mi platz,
So
sapchatz,
Vostra parladura;
Et auiatz
Que ill diguatz
So
don mi pren cura.

“Fort
mi pot esser salvatge

Quar
s' es lonhatz mos amicx,

C'
anc jois de negun linatge
No vi que tan m' abelis;
Trop
viatz
Fo 'l comjatz,
Mas si 'n fos segura,
Mais bontatz
N'
agr' assatz,
Per qu' ieu n' ai rancura.

“Que tan l' am
de bon coratge
C' ades soi entr' on dormis,
Et ab lui ai
guidonatge,
Joc e gaug e joi e ris,
E solatz
C' ai en
patz
No sap creatura,
Tan quan jatz
E mos bratz
Tro que s
trasfigura.

“Tos temps mi fo d' agradatge
Pos lo vi et
ans qu' el vis,
E ges de plus ric linatge
Non vueill autr' aver
conquis;
Mos cuidatz
Es bon fatz;
No m pot far tortura
Vens
ni glatz
Ni estatz
Ni caut ni freidura.

“Bon' amors a
un usatge
Col bos aurs quan ben es fis,
Que s' esmera de
bontatge
Qui ab bontat li servis;
E crezatz
C'
amistatz
Cascun jorn meillura;
Meilluratz
Et amatz
Es cui
jois aora.

“Dous auzels, en son estatge

Iras
quan venra 'l matis,
E diguas li en dreg linhatge
De qual guiza
l' obedis.”

Abrivatz
N' es tornatz
Trop per gran
mezura;
Doctrinatz,
Emparlatz
De bon' aventura.

Nostrad.
31 et 162. Crescimbeni, 17 et 111. Bastero, 90. Hist. gén. du
Languedoc III, 97 et 533. Millot, II, 15. P. Occ. 135. Hist. Litt.
XV, 25.

Pierre de Barjac, t. III.
Peire de Barjac si fo uns
cavalliers compaignon d' En Guilhem de Balaun; e fo fort adregs e
cortes, e tot aitals cavalliers com taingnia a Guilhem de Balaun. E
si s' enamoret d' una domna del castel de Javiac, la moiller d' un
vavassor, et ella de lui; et ac d' ellei tot so qe il plac. E Guilhem
de Balaun sabia l' amor de lui e d' ella. E venc si c' una sera el
venc a Javiac com Guilhem de Balaun, e fo sentatz a parlamen ab sa
domna, et avenc si que P. de Barjac s' en parti malamen com gran
desplazer, e com brau comjat qu' ella li det. E quant venc lendeman,
Guilhem s' en parti e Peire com lui tristz e dolenz. En G. demandet
per que era tant tristz; et el li dis lo covinen. En Guilhem lo
confortet, disen qu' el en faria patz. E no fon lonc temps que il
foron tornat a Javiac, e fon faita la patz; e s' en parti d' ella com
gran plazer que la domna li fetz. Et aqui son escrit lo comjat qu' el
pres de lei.
Bastero, 90. Crescimbeni, 203. Hist. gén. de
Languedoc III, 98. Millot, I, 119. P. Occ. 34. Hist. Litt. XV,
447.

Pierre Basc ou Buse. Une pièce.
Ab greu cossire
Et
ab greu marrimen
Planh e sospire
Ab perilhos turmen;
Can me
remire,
Ab pauc lo cor no m fen,
Ni mos huels vire,
Que gart
mos vestimen
Que son ricx et onratz
Et ab aur fi frenatz
E
d' argen mealhatz,
Ni regart ma corona;
L' apostoli de
Roma
Volgra fezes cremar
Qui nos fai desfrezar.

Sesta
costuma
Ni sest establimen
Non tenra gaire
C' an fag
novelamen,
Car lo rei Jacme
No fon a presen
Ni l'
apostoli
C' absolva 'l sagramen...
La sentura mesclaia
Que
ieu solia senchar
Lassa! non l' aus portar.

De ma
camiza
Blanc' ai tal pessamen
Que era cozida
De seda
ricamen...
Blanca e blava
Ab aur et ab argen,
Lassa! non l'
aus vestir.
Lo cor me vol partir,
E non es meravilhas,
Senhors,
faitz me esclavina,
Que aitan l' am portar
C' an vestir ses
frezar.
Ab greu cossire.
Millot, III, 422.

Pierre de
Bergerac, t. IV.
Crescimbeni, 203. Millot, III, 423.

Pierre
de Blai. Une pièce qui est aussi sous le nom de Brunenc; en voici
les deux premiers couplets:
En est son fas cansoneta
novella;
Novella es quar eu cant de novell;
E de novell ai
chauzit la plus bella,
Bell' en totz sens, e tot quan fai es
bell
Per que m' es bel qu' ieu m' alegr' e m deport,
Quar en
deport val pauc qui no s deporta.

Jois deporta mi quar am
domn' isnella;
Isnella es sella que m ten isnel:
Isnel cor n'
ai quar tan gen si capdella
Qu' il capdela mi ses autre capdel,
Qe
mais capdel non quier mas per conort:
Per gien conort qu' om no s
pes qui m conorta.
En est son fas.
Bastero, 90.
Crescimbeni, 203. P. Occ. 393.

Pierre Bremon, Ricas Novas, ou
Richard de Noves, t. IV. Vingt-deux pièces, dont un assez grand
nombre sont attribuées à d' autres troubadours. Voici quelques
fragments:
Be volgra de totz chantadors
Fos tan sobriers maiers
mos sens,
Car am mielhs e pus temens
De totz los autres
trobadors...
Be volgra.

Lo bels terminis m' agensa
Et
ai joi quecs dia
Car ades ai sovinensa
On que eu m' estia
De
mos amics de Proensa;
Pero s' ill vezia,
Car ab lor ai
conoissensa,
Plus m' alegraria,
E s' eu lor dic lauzor,
Dreitz
es, qu' il an valor
E d' onrat pretz la flor
E de cortesia.

Uns
que m porta malvolensa,
Fugi de Lombardia
Per desleial
chaptenensa;
Qui 'l conoisseria,
Juglars es, a ma
parvensa,
Fals ab leujaria;
E vieu sai, per ma crezensa,
Per
sa juglaria;
Conoissez lo, seingnor,
Que de mi fai clamor,
Et
anc no ill fi desonor
Mas ben leu la ill diria.
Lo bels
terminis.

Dans une pièce adressée à Sordel, il lui
dit:
Soven ferez d' espada e de coutel,
Puois garniz etz ben a
gaug qui us ves,
Dels cavalliers semblaz del bavastel
Quant el
caval etz poiaz ab l' arnes;
E no us cuidaz qu' eu en luoc vos
atenda,
Puois que veirai c' ab armas serez pres;
E puois vas
vos non ai cor que m defenda,
Si dieus vos sal, messers, vailla m
merces.
Tant fort.
Crescimbeni, 88. Millot, II, 377. P.
Occ. 216.

Pierre Bremond le tort. La pièce imprimée t. III,
p. 82, sous le nom de Bernard de Ventadour, lui est aussi
attribuée.
Peire Bremonz lo tortz si fo un paubres cavalliers de
Vianes; e fon bons trobaire et ac honor per totz los bons
homes.
Voici des vers d' une pièce qui ne se trouve que sous son
nom:
Gran mal mi fan li sospir
Que per leis m' aven a far
Que
la nueit no posc dormir
E 'l jorn m' aven a veillar.

De
sen e de cortesia
A tota la seignoria

Cesta
domna cui me dei
Lo primier jorn que il parlei;
E sembla m,
quan la remir,
Qu' el mon non aia sa par,
Que tot lo bes c' om
pot dir
Poiria hom del seu doblar.

Dieus! com gran merce
faria
Us sieus garsos, si m seguia
Per las terras on irei,
Que
m parles tot jorn de lei;
Quant il seri' a jazir,
Eu seri' al
sieu colgar,
E no poiria soffrir
C' autr' hom l' anes
descausar.
Mei oill an.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. P.
Occ. 277.

Pierre de Bussignac, t. IV.
Peire de Bossignac
si fo uns clercs e gentils om d' Autafort, del castel d' En Bertran
del Born; trobaire fo de bons sirventes de reprendre las domnas que
fazian mal, e de reprendre los sirventes d' En Bertran del Born
atressi.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Hist. gén. du Languedoc
III, 98. Millot, III, 154. P. Occ. 292. Hist. Litt. XV, 444.

Pierre
Camor ou Canier. Une pièce.
Dos ans ai atendut e mais
Lo don
que m covenc e m promes;
Mas aras sai que mains fols pais,
So
di 'l reprovier, farina.
Mout ai atendut, e per que?
Dieus dona
en pauc d' ora gran be.
Iratz chant.
Bastero, 90.
Crescimbeni, 204. Millot, III, 415.

Pierre de la Caravane, t.
IV.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Millot, III, 424.

Pierre
Cardinal, t. III et IV.
Peire Cardinal si fo de Veillac, de la
ciutat del Puei Nostra Domna; e fo d' onradas gens de paratge, e fo
filhs de cavalier e de domna. E cant era petits, sos paires lo mes
per quanorgue en la quanorguia del Puei: et apres letras, e saup ben
lezer e chantar. E quant fo vengutz en etat d' ome, el s' azautet de
la vanetat d' aquest mon; quar el se sentit gais e bels e joves. E
mot trobet de belas razos e de bels chantz: e fetz cansos, mas
paucas: e fes mans sirventes, e trobet los molt bels e bons. En los
cals sirventes demostrava molt de bellas razos e de bels exemples,
qui ben los enten, quar molt castiava la follia d' aquest mon; e los
fals clergues reprendia molt, segon que demostron li sieu sirventes.
Et anava per cortz de reis e de gentils barons, menan ab si son
joglar que cantava sos sirventes. E molt fo onratz e grazitz per mon
seignor lo bon rei Jacme d' Aragon e per onratz barons. Et ieu
maistre Miquel de la Tor, escrivan, fauc a saber qu' En Peire
Cardinal, quan passet d' aquesta vida, qu' el avia ben entorn de sent
ans. Et ieu sobredig Miquel ai aquestz sirventes escritz en la ciutat
de Nemze.
Dans une pièce il fait l' éloge du comte de
Toulouse:
Ieu volgra, si dieus o volgues,
Acsem cobrat Suria,
E
'l pros emperaire agues
Cobrada Lombardia,
E 'l valens coms,
ducx e marques
Agues sai cobrat Vivares,
Qu' en aissi m
plairia,
Que aitals voluntatz m' a pres
Que dels afars
volria
So que dregz n' es.

Si cum val mais grans naus en
mar
Que lings ni sagecia,
E val mais leos de singlar
E mais
dos que fadia,
Val mais lo coms que autre bar,
Qu' ab tolr' als
fals et als fis dar
Sec de valor la via,
E pueia en pretz ses
davallar,
Et a la maestria
De ricx faitz far.

Marseilla,
Alres et Avinhos
Tug segon una via,
E Carpentras e Caivallos
E
Valensa e Dia,
Viana, Pupet e 'l Dromos
Agron rei lo pus
cabaillos
Que port caussas ni esperos,
Car si pro no 'l
tenia,
En badas seria pros.
A Tolosa a tal Raymon
Lo comte,
cuy dieus guia,
Qu' aissi cum nays aigua de fon,
Nays d' el
cavalaria,
Quar dels peiors homes que son
Se defen e de tot lo
mon,
Que frances ni clercia
Ni las autras gens no l' an
fron,
Mas al bos s' humilia
E 'ls mals cofon.
Ieu Volgra Si
Dieus.

Il dit dans un autre sirvente:
S' us paupres hom
emblava un lansol,
Laires seri' et iria cap cli,
E si us ricx
emblava mercairol,
Iria dreitz pueis denan Constanti;
Paubre
lairon pent hom per una veta,
E pen lo tals qu' a emblat un
roci,
Et aquest dreitz non es dreitz cum sageta
Qu' el ric
laire penda 'l lairon mesqui.

A mos ops chant et a mos ops
flaujol,
Nulhs mas quant ieu non enten mon lati;
Atretan pauc,
cum fan duy rossinhol,
Sabon las gens de mon chan que se di;
Mas
ieu non ai lengua friza ni breta,
Ni non parli norman ni
peitavi...
Prop a guerra.

Dans un sirvente il accuse
Estève:
Quar si Caym a el segle semensa,
Esteves cug que fon
d' eyssa nayssensa,
Qu' a Aenac fetz tres tracios
Que no feira
Judas ni Guaynelos.

Quar aquil duy traziron en vendens;
L'
us vendet Crist e l' autr' els ponhedors,
Et ac hi fort
deschauzitz vendedors;
Mas Esteves trazic en aucizens,
Qu' anc
sos pairis no y atrobet guirensa,
Ni un tozet don fetz tal
descrezensa
Qu' a son disnar los aucis ambedos...

Esteve
fals, quan penras penedensa,
Als capellas diguas en pasciensa
Dels
sirventes que t' ay fait un o dos,
Qu' adoncx poira auzir tas
tracios.
Un sirventes ai en cor.

Un autre sirvente
commence par ces vers:
Aissi com hom planh son filh o son paire
Ho
son amic, quant mort lo l' a tolgut,
Planc eu los vius que sai son
remazut
Fals, desleials, felons e de mal aire...

Voici
des vers par lesquels il déplore la ruine d' un monastère:
L'
afar del comte Guio
E de la guerra del rei,
E de Mauzac lo
barei
Ai ben auzit cossi fo,
Mas enqueras non aug dire
Per
que nostre senescals,
Que tant es pros e cabals,
Laissa los
morgues aussire
De Sancta Fre, ar m' en gic,
Car dreitz no i
troba abric
Ab los laics ni ab los clercs;
Aissi 'ls encaussa
avers.

Poders
a tout la maizo
De Camaleiras ses drei,
E 'l monestier
decazei,
Don l' abas es en cossire
E 'l covens, car
desleials
Los gieta de lurs ostals
Ses razon que n' es a
dire;
Qu' anc, pus Sancta Fres moric,
Hom tan lag non
envazic
Lo monestier ni 'l dezers,
Guardatz si es a dieu
plazers!
L' afar del comte.

Mas Jacopi, apres manjar, non
aqueza,
Ans disputon del vin cals meillers es,
Et an de plaitz
cort establia,
Et es Vaudes qui 'ls ne desvia,
E los secretz d'
ome volon saber
Per tal que miells si puoscon far temer.
Ab
votz d' angel.

Ce troubadour a composé plusieurs pièces
morales ou Sermons:
Predicator
Tenc per meillor
Cant fai l'
obra que manda far,
Non fas sellui
Que l' obra fui
Que als
autres vai predicar.
Que son efan
Bat hom enan
E ill castia
son malestar,
Non fai l' estranh
De cui no 'l tanh,
Si 'l
vezia peiras lansar.

C' aitan si pert
Qui en desert
Semena
fromen ses arar,
Ni en calmeilh
Espan son meilh
Non sap
gaire de laorar...

Tals a vestit
Drap de samit
E pot ben
gran aver mandar,
Que ges no 'l do
Nom de baro,
Can li vei
malvestat menar.

E tals es nus
Que non a plus
Qu' aquel
c' om porta batejar,
Sol car es pros
E ill plas razos,
Lo
deu hom baron apellar...

Perdonas leu,
Venzas vos greu
E
non vos cal cheira portar;
Amas amics
Et enemics
E no us cal
anar outra mar...
Predicator.

Dans une pièce il attaque
les menteurs:
Anc no vi Breto ni Baivier...
Que tan mal
entendre fezes
Cum fai home lag messorguier;
Qu' a Paris non a
latinier,
Si vol entendre ni saber,
Quoras ment ni quoras ditz
ver,
Que devis non l' aia mestier...

Al
frug conois hom lo fruchier;
Si com hom sent podor de fermorier
Al
flairar, ses tot lo vezer,
Aissi fai lo mentir parer
Lo fals
coratje torturier.
Anc no vi.

Parmi les sirventes qu' il
a composés contre le clergé, il y en a de très remarquables:
Tan
son li orde enveios,
Plen d' erguelh e de mal talan
Que cen
tans sabon mais d' engan
Que raubadors ni mal cussos...

E
d' aquo baston lurs maizos
E bels vergiers on els estan;
Mas
ges los Turc ni li Persan
Non creyran dieu per lurs sermos
Qu'
ilh lur fasson, quar paoros
Son del passar com del morir,
E
volon mais de sai bastir
Que lai conquerre los felos.

Per
deniers trobaretz perdos
Ab els, s' avetz fag malestan;
E
renoviers sebeliran
Per aver, tan son cobeitos,
Mas ges los
paubres sofrachos
No seran per els sebelitz
Ni vezitatz ni
aculhitz,
Mas aquels de cuy an grans dos.
Quan vey lo
segle.
Cavallier s degron sebelir
Que jamais d' els non fo
parlat,
Quar son aunit e deshonrat,
Lur viure val meins de
morir,
Que als clercx se laisson pestrir...
Qui vol
sirventes.
Nostrad. 177. Crescimbeni, 121. Bastero, 90, 136. Hist.
gén. du Languedoc II, 518, et III, 533. Millot, III, 236. P. Occ.
306.

Pierre de Cols d' Aorlac. Une pièce:
Si quo 'l
solelhs, nobles per gran clardat,
On plus aut es gieta mais de
calor,
E 'ls plus bas luecx destrenh mais per s' ardor
Qu' els
autz que son pels vens pus atemprat,
Tot en aissi amors ab nobla
cura,
Auta per pretz, destrenh me plus fortmen...

Be
m troba bas et a sa voluntat
Selha qu' ieu am ses tota autr'
amor,
Qu' en aissi m ten en fre et en paor
Com lo girfalcx,
quant a son crit levat,
Fai la grua, que tan la desnatura
Ab
sol son crit, ses autre batemen,
La fai cazer e ses tornas la
pren,
Tot en aissi ma dompna nobla e pura
Me li' e m lassa e m
pren...
Qu' el fuecx que m' art es d' un' aital natura
Que mais
lo vuelh on plus lo sen arden,
Tot en aissi quo s banha
doussamen
Salamandra en fuec et en ardura,
E 'n tra son
noyrimen.
Si quo 'l solelhs.
Millot, III, 425.

Pierre
de Corbiac ou Corbian, t. IV. Il a composé un Trésor en huit cent
quarante vers de douze syllabes sur la même rime; en voici quelques
passages:
Si m demandas qui soy ni don ni de cals gens,
Maistre
Peire ai nom, e fon mos naisemens
De Corbia on ai mos fraires, mos
parens...
Qu' ieu n' ai un ric thezaur amassat clars e gens,
Et
es pus pretios, pus cars e pus valens
Que peiras pretiozas ni fis
aurs ni argens;
Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,
Que
no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens...
Qui vol aquest
thesaur vezer apertamens...
Cest thesaur es sciensa de maintz
ensenhamens...
De dieu mov tot saber, Salamos n' es guirens;
De
dieu mov doncx lo meu, e de dieu lo comens...
Creet dieus, quan li
plac, los qatres elemens
Lo cel, l' aer, la terra e l' aiga
eissamens;
La terra fes redonda e stabla fermamens,
La cal
enclau la mar movabla e bruzens...
Establi nueg e jorn ben e
ginhozamens...
Lo jorns per afanar, la nuegz per pauzamens;
La
nueg donet lumneyras, las estelas luzens,
Et al jorn lo solelh qu'
es clars e resplandens.
Premier fetz lo dimentge, so sabem
veramens,
Pueys fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissamens,
Jous,
venres e dissapte c' a Juzieus es colens;
E car fon primayrans
dimentge entamens,
Colem lo nos apres, c' a dieu es
onramens...

L' auteur parle ensuite de la chûte d' Adam, de
l' histoire des Juifs, de la venue du Messie, de la Rédemption,
etc.:
En totas las set artz sui assatz conoissens,
Per
gramatica sai parlar latinamens,
Declinar e costruire e far
derivamens...
E m gar de barbarisme en pernunciamens.
Per
dialetica sai molt razonablamenz
Apauzar e respondre e falsar
argumens,
Sophismar et concluire, e tot ginhosamens
Menar mon
adversari a desconfezimens.
De rethorica sai per bels
afachamens
Colorar mas paraulas e metr' azautimens...
De muzica sai yeu tot aondozamens
Quatre tons principals e quatre sotz
jazens,
Li quatre van en sus detz cordas autamens,
E ill quatre
van en jos en cantan bassamens;
Pero en quatre letras an totz los
finamens,
E 'n totz aquels no son mas set votz solamens,
E
pueion s' en per tons e 'n semi tons plazens;
La primairana corda
s' entona jotz greumens,
Mas la quarta e la quinta qu' el son
contraferens
S' acordon per descort ab leis molt dossamens;
La
premeira e l' octava son aissi respondens,
Qu' ab doas paron una
tan sonon dossamens.
Per aquest artz sai yeu tot envezadamens
Far
sons e lais e voutas e sonar estrumens;
Tota la solfa sai e los
set mudamens
Que don Gui e Boeci feron diversamens.
D'
arismetica sai totz los acordamens
Creisser, multiplicar e mermar
dividens...
Per las onsas dels detz tot en breuadamens
Poiria
comtar d' un rei totz sos despensamens...
El nom de Ihum Crist.

A la fin de la pièce, on lit dans un manuscrit:
Fenitz
es lo Thesaur de maistre Peire de Corbian.
Bastero, 91.
Crescimbeni, 204. Millot, III, 227.

Pierre Durand. Cinq
pièces, dont deux attribuées à d' autres troubadours:
Dans une
tenson avec une dame, il lui dit:
Mi dons qui fuy deman del sieu
cors gen
Qu' es devengutz, e deman l' atressi
Son gen parlar; e
no 'l pes si lo 'l di
Qu' es devengutz son bel aculhimen,
Ni
qu' esdeve son pretz ni sa cundansa,
Ni qu' esdeve son gent anar
en dansa,
Ni qu' esdeve sa graissa, qu' ie 'l vi be,
Ni qu'
esdeve son gen cors, pus no m ve?
Mi dons qui fuy.

Il
adresse un sirvente à Raimond de Miraval:
D' un sirventes m' es
pres talens
Que razos m' o mostra e m' o di;
E cant er fatz
tenra 'l cami
Tot dreg a Miravals correns
A 'N R. don ai
pezansa,
Car fe tan gran malestansa
Contra domney don tos temps
fos amatz,
E s' anc tenc dreg viatje
De drut cortes, ar camja
son coratje.
D' un sirventes.
Millot, III, 419. P. Occ.
288.

Pierre de Durban. Un sirvente en réponse à Pierre
Gavaret:
Peironet, ben vos es pres
Car sai vos faich
venir
Gavaretz, si m' ajut fes,
Car vol de si dons
auzir
Consseil d' aisso don estai en error,
Qu' ieu sai jutgar
los tortz e 'ls dreitz d' amor;
E la dompna non fara ja folia
Anz
faillira si mon conseill cambia.

Eu jutge que razos es,
C'
om no m' o pot contradir,
Qu' els renda a si donz totz tres
Per
desfar e per aucir,
Que nuills rics hom non deu auzir
traichor,
Que traicher es qui faill a son seignor;
E la dompna
fara gran cortesia
Si 'n fai tot so qu' ieu la conseillaria.

Eu
conseill que sion pres
E c' om los fassa ferir,
E l' uns dels
tres sia mes
En loc don non veia eissir,
E ill doi sion pendut
sotz cobertor,
Car failliron a la cocha maior;
E si per so un
dels tres no i s chastia
Mal perda dieu qui mais en lor se
fia...
Peironet ben vos.
Millot, III, 425.

Pierre
Espagnol. Trois pièces.
Cum selh que fon ricx per encantamen
Et
en breu temps perdet sa benanansa,
Ai ieu estat ricx per bon'
esperansa,
Mas eras sui tornatz en pessamens;
Aissi m' es pres
cum asselh que al port
S' en es vengutz, que cui' aver estort
Tot
son tezaur, pueys vens ab mal uzatge
Fa 'l tan d' enueg que 'l
veda lo ribatge.
Cum selh que fon.

Tant es amors fortz
e corals e dura
Que tot quant te fai aissi tremolar
Cum fai lo
vent la cana torneyar
Que vas totz latz li fai penre
baissura...
Tot atressi cum l' estrus per natura
Que de son
huou gardan lo fai coar,
Me fa, dompna, vostre plazen
esgar
Naysser del cor sospirs d' aital figura
Que 'l belh
semblan e las gentas faissos...
Me venon si tot dreg al cor
ferir...
Entre que m pas.
Millot, III, 427.

Pierre de
Gavaret. Une pièce qu' il adresse à Pierre de Durban:
Peironet,
en Savartes
Vai a 'N Peire de Durban,
E digas li que vers
es
Que la genser, ses mentir,
C' ab si m colguet una nuoich per
amor,
E no lo fi, de que sui en error,
Per ti me man, si es
dreitz que m' aucia,
O si 'ls me trac, si sera cortesia.

Trahitz
sui per aquels tres
Don plus me cuidei gauzir...

Ben volgra
tot mon arnes
Aver donat, ses mentir,
Que a las domnas
plagues
Que m deguesson captenir
Del faillimen qu' ai faich vas
la gensor...

E
ges no m puosc vanar que sos drutz sia,
Domnas, oimais vos lais de
drudaria;
Vostr' er lo dans e l' anta sera mia.
Peironet
en.
Millot, III, 425.

Pierre Guillem, t. IV. Deux
pièces.
Peire Guillems si fo de Tolosa, cortes hom e ben avinenz
d' estar entre las bonas genz. E fez ben coblas, mas trop en fazia; e
fez sirventes joglaresc e de blasmar los baros. E rendet se a l'
ordre de l' Espaza.
No m fai chantar amors ni drudaria
Ni m fai
chantar flors ni fuoilla ni brutz
Que fan l' auzel, ni per so ni
seria
Plus chantaire tan ni quant ni plus mutz,
Qu' atressi
chan quan l' ivers es vengutz
Cum faz l' aistat ni la pasca
floria,
Quan chans mi plai ni razos lo m' adutz.
No m fai
chantar.

Dans
une tenson avec Sordel, il lui adresse cette question:
En Sordel,
que vos es semblan
De la pros comtessa prezan
Que tug van dizen
e guaban
Que per s' amor etz sai vengutz,
Qu' enans cuiatz
esser sos drutz
Qu' En Blacas qu' es per leis canutz.
En
Sordel.
Bastero, 31. Crescimbeni, 205. Hist. gén. de Languedoc
II, 519. Millot, III, 427. P. Occ. 379.

Pierre Guillem de
Luzerne. Une pièce.
Qui Na Caniza guerreia
Per orgoill ni per
enveia
Foldatz gran fai, car sa beltatz resplan
E sos rics
pretz segnoreia,
E taing se que far o deia,
So us man,
Per
que m' aura derenan
Servidor; e si desreia
Negus vas lei ni
felneia,
De mon bran
Saubra si tailla ni s pleia.
Qui Na
Caniza.
Millot, III, 428.

Pierre Imbert. Il dit en parlant
de sa dame:
Per qu' ieu prec dieu, selh d' amor, que la m
vensa,
Car mos cors m' es miralhs de sas faissos,
E non dezir,
pros dona, res mas vos...

Ara
par mi qu' ad autra part bistensa;
Ieu la salut e ges non ai
respos,
No sai s' o fai per lauzengiers gilos.

Deus!
que farai, s' ab lieis non truep valensa,
Ab la bela qu' entre las
gensors gensa?
Recreirai mi? Non ja, pel glorios,
Ans atendrai
tro que m fassa joyos.
Aras pus vey.
Millot, III,
428.

Pierre de Maensac. Deux pièces attribuées à deux
autres troubadours.
Peire de Maensac si fo d' Alverne, de la terra
del Dalfin, paupres cavaliers. Et ac un fraire que ac nom Austors de
Maensac: et amdui foron trobadors. E foron amdui en concordi que l'
uns d' els agues lo castel, e l' autre lo trobar. Lo castel ac
Austors, e 'l trobar ac Peire; e trobava de la moller d' En Bernat de
Tierci. Tant cantet d' ela, e tant la onret e la servi, que la domna
se laisset envolar ad el; e mena la en un castel del Dalfin d'
Alverne; e 'l marit la demandet molt com la glesia, e com gran guerra
qu' en fetz; e 'l Dalfins lo mantenc si que mais no li la rendet.
Fort fo adregz hom e de bel solatz; e fez avinens cansos de sons e de
motz, e bonas coblas de solatz.
Voici le commencement de l' une de
ces deux pièces, qui se trouve aussi sous le nom de Gui d'
Uisel:
Estat aurai de cantar
Per sofraicha de razon,
Qu' anc
no mi pogu' incontrar
En faire bona chanson;
Mas ar ai cor que
m n' asai
De far bos motz ab son gai;
Quar ben estai,
Si
saup ab pauc de dire
Gen razonar leis cui es obezire.
Estat
aurai.
Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III, 234. P. Occ.
304.

Pierre Milon. Six pièces:
Si com lo metge fai
creire
Al malaut, que crid' e brai,
Quan li dis: Tu
scanparai,
E del morir sap per ver;
E pero si 'l
delinquis
Enanz qu' el mort sia,
Ni no i va, tan com
solia,
Quan s' aprosma de la fis.

Aissi
mi dons me promis
E m dis que jauzens serai
Del maltrag que
sufert ai
Don tornei mon plor en ris...

Pero
eu no m desesper
Ni ja no m desesperarai,
Ni desesperatz
serai,
Ans ferm en lei mon esper,
Que per bon esper
requis
Paubr' om manta via;
Per desesper non aug mia
Judas
perdet paradis?
Si com lo.

Domna, en vos trobei tal
guierdos
Com fai al lup lo cabrol e l' agnel
Cant il vas lui il
coren ses revel,
E laissa star la feda e 'l moutos;
Aissi,
domna, al prim, al meu albir
Per la meillor eu vos cuidei
chausir;
Mas jogador ai vist sovenz jogar
Qui jeta fal e s'
enuia ad intrar.
Pois que d' al cor.

E si eu fos seigner
de la corona,
Al malastruc qui obrenza muzansa
E paraules lais'
anar ses temensa
De la gautas la lenga li trareia.
S' eu anc
d' amor.

Un manuscrit lui attribue le couplet suivant:
En
amor trob pietat gran,
E 'l diz un pauc en sospiran,
Car la
prima lettra d' amor
Apellon A, e nota plor,
E las autras qui
apres van
M, O, R, et en contan
Ajostas las e diran MOR.
Donc
qui ben ama plangen mor;
D' amor moren plagen tot l' an;
Si
pens fassan li autre fin aman.
Nostrad. 195. Crescimbeni, 129,
132. Bastero, 91. Millot, III, 428.
P. Occ. 379.

Pierre de
la Mula.
D' els joglars servir mi laisse,
Senhor, auiatz per
que ni cum:
Quar lurs enueitz creis e poia,
Qui mais lor sier
meyns acaba,
Quar selh que meyns valdra que tug
Vol qu' hom per
melhor lo tenha,
E son ja tant pel mon cregut
Que mais son que
lo Bret menut.

Van
cridan duy e duy:
Datz me que joglars suy,
Car es Bretz o
Normans
E vey en tans per qu' es
Als pros dompnajes.
D' els
joglars.

Dans une seconde pièce, attribuée aussi à Folquet
de Roman, on trouve ces vers:
Ric jove croy, pos vezes que val
mays
Dars que teners, mot i faytz qu' enuios,
Quar es aysi avar
ni cobeytos,
C' om non y a qu' a la fin tot non lays,
Ni que ja
'n port mas una sarpelheyra;
Mas d' una re vos remembre sivals
C'
aqui no val ni thesaur ni captals,
Tors ni castels, palais ni
argenteyra.

Per
dar conquis Aleysandres Roays,
E per tener perdet Daire lo Ros
La
batalha, que teners li sostrays,
Sa gent li fes layssar e sos
baros;
E per donar conquis Karles Baveyra,
E per tener fo mortz
Andronels fals;
C' anc per donar a princes no venc mals,
Mas
per tener lur nais dans e paubreyra.

Ja
de razon.
Crescimbeni, 205. Millot, I, 129.

Pierre
Pelissier.
Peire Pelissiers si fo de Marcel, d' un borc del
vescomte de Torrena; borges fo valens e pros e larcs e cortes; e
montet en si gran valor per proesa e per sen qu' el vescoms lo fetz
baile de tuta la sua terra. El Dalfins d' Alverne, en aquella sazon,
si era drutz de Na Comtor, filla del vescomte, qu' era en gran pretz
de beutat e de valor. En Peire Pelissiers lo servia totas vetz quant
el venia de tot so qu' el volia; et il prestava son aver. E quan
Peire Pelissiers volc l' aver recobrar, lo Dalfins no 'l volc pagar,
e 'l esquivet a rendre gierdon del service qu' el li avia fait, et
abandonet la domna de vezer, ni de venir en aquella encontrada on
ella estava, ni mes ni letra no il mandet, don Peire Pelissiers fetz
aquesta cobla:
Al Dalfin man qu' estei dinz son hostal
E manje
pro e s gart d' esmagresir,
Com piez no sap a son amic gandir
Quan
n' ac tot trait lo gasaing e 'l capdal;
Remansut son li mesatg' e
'l correu,
Que lonc temps a non vi carta ni breu;
E nulls hom
piechs so que ditz non aten,
Mas joves es e castiara s' en.

Lo
Dalfins respondet a Peire Pelissier vilanamen e com iniquitat:
Vilan
cortes, l' avetz tot mes a mal
So qu' el paire vos laisset al
morir,
Cuidatz vos donc ab lo meu enrequir,
Malgrat de dieu que
us fetz fol natural?
Ja, per ma fe, non auretz ren del meu;
Don
somonatz vianda ni romeu;
Adonc queretz gierdon orbamen
E
chantatz ne ades qui no 'l vos ren.

Blacas
adressa les questions suivantes à Pierre Pelissier:
En Pelissier,
chauzes de tres lairos
Lo qual pres piez per emblar menuders?
Que
l' us perdet lo pe per dos capos
E 'l poing destre e puois fo
senestrers;
El segon fo penduz per dos deniers,
Mas aqui ac un
pauc trop de venjansa;
El ters fo orbs, car emblet una lansa
E
la capa al monge del mostier.

Lo
Pelissiers respondet a En Blacatz en aquesta cobla:
Seingner
Blacatz, aquo lor es grans pros
Qu' a vos parec qu' a els fos
destorbiers;
Qu' eu vi Durban, quant era tals com nos,
Morir de
fam, mas ar' a dos destriers;
El pendutz es fora de
consiriers,
Que non a freg ni fam ni malanansa;
Et en l' orb
trop aitan de megloransa
Que jamais sols non ira
volontiers.

Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III,
428.

Pierre Raimond de Toulouse, t. III. Environ vingt
pièces.
Peire Raimons de Tolosa lo viells si fo fils d' un
borges, e fetz se joglar, et anet s' en en la cort del rei 'N Amfos
d' Aragon; e 'l reis l' acuillic e ill fetz gran honor. Et el era
savis homs e subtils, e saup molt ben trovar e cantar: e fetz de bons
vers e de bonas cansos e de bon motz. Et estet en la cort del rei, e
del bon comte Raimon de Tolosa, lo sieu seignor, et en la cort d' En
Guillem de Saint Leidier, longa sazon. Pois tolc moiller a Pomias, e
lai el definet.
Voici une pièce entière de ce troubadour et
plusieurs fragments d' autres pièces:
Si cum seluy qu' a servit
son senhor
Lonc temps e 'l pert per un pauc fallimen,
M' aven
per so qu' avia leyalmen
Fagz sos comans de ma dona e d' amor,
E
ja d' aisso no m degr' ocaizonar
Ni mal voler ma dona s' il
plagues
Pero be sai, quant hom plus savis es,
Adoncx si deu
mielhs de falhir guardar.

Tan
tem son pretz e sa fina valor
E tant ai cor de far tot son
talen,
E tan mi fan lauzengier espaven,
Per qu' ieu non aus de
lieys faire clamor
Ni mon fin cor descobrir ni mostrar,
Mas mil
sospirs li ren quec jorn per ces;
E veus lo tort de qu' ieu li suy
mespres
Quar anc l' auzei tan finamen amar.

E si 'l
plagues que m fezes tan d' onor
Qu' a genolhos sopleyan
humilmen
Son belh cors guay, gen format, avinen,
E 'l dous
esguart e la fresca color
Mi laissesson sospiran remirar,
Ben
cre que mais no m falhira nulhs bes,
Quar tant fort m' a s' amor
lassat e pres
Que d' als non pes ni puesc mon cor virar.

De
paratge no suy ni de ricor
Que ja m tanhes que 'l fes d' amar
parven,
Mas quan lo ricx sos menors acuelh gen
Dobla son pretz
e 'l creys mais de lauzors;
Per que feira ma dona ben estar,
Si
qualque belh semblan far mi volgues,
Qu' en tot lo mon non es mais
nulla res
Que ja ses lieis mi pogues joy donar.

Be sai qu'
ieu fatz ad escien folhor
Quar ai en lieis mes mon entendemen,
Mas
non puesc als cum plus li vau fugen,
Mais la dezir e dobli ma
dolor;
So q' om vol fort no pot hom oblidar;
S' apres cen mals
un be de lieis agues,
Be fora ricx, e sol qu' a lieis plagues
Iria
'l tost denan merce clamar.

Sa gran beutat, son gen cors nou e
clar
Son pretz, s' onor sal dieus e 'ls digz cortes,
Que res de
be no y falh mas quan merces
Qu' ab sol aitan no 'lh trobari' hom
par.

Canso, vai mi tost retrair' e comtar
Ad Auramala e di
m' al pros marques
Mecier Colrat qu' en luy a tans de bes
Per
qu' om lo deu Sobretotz apellar.
Si cum seluy.

Ar ai
ben d' amor apres
Cum sap de son dart ferir,
Mas cum pueys sap
gent guerir
Enqueras no sai ieu ges;
Lo metge sai ben qui
es
Qu' en pot sols salut donar;
Mas que m val, s' ieu
demostrar
Ja non l' aus ma mortal playa?

Morrai per mo
nescies,
Quar no 'l vau mostrar e dir
La dolor que m fai
sufrir,
Don no m pot cossellar res
Mas quan sos guais cors
cortes
Qu' ieu tan dezir e tenc car,
Que non l' aus merce
clamar,
Tal paor ai que 'l desplaya.

Gran talent ai cum
pogues
De ginols ves lieys venir,
De tan luenh cum hom
cauzir
La poiria, qu' el vengues
Mas juntas far homenes
Cum
sers a senhor deu far,
Et en ploran merceyar
Ses paor de gent
savaya.

Bona dona, on totz bes
Vezem granar e florir,
Pus
tan vos am e us dezir
Merce vos clam que merces
Mi valla e ma
bona fes,
Qu' ieu serai de bon celar
E plus fis, si dieus m'
ampar,
Que no fo Landricx a N' Aya...
Ar ai ben d' amor.

Si
com l' enfas qu' es alevatz petitz
En cort valen et honratz del
seingnor,
Pois quant es grans, s' en part e quer meillor,
No 'l
pot trobar, ten se per escarnitz,
Vol s' en tornar, non a tan d'
ardimen;
Aital son eu que m parti follamen
De leis cui ren
merce, si m vol sofrir
Que venjament en prenda 'l no
delir.

Venjar s' en pot de mi qu' er' afolitz;
Mais hom qu'
es fols, so dizion li autor,
Non er jujatz tro que lo ten be
iror,
Del mal qu' il fai n' es per raison punitz;
Mas quan n'
es fors, er jujatz si 'l mespren,
O si 'l enanz avia faiz
faillimen
E s' el fis anc, ben vos dic ses mentir,
E 'l sap lo
ver, faz om toz temps languir...
Si com l' enfas.

Era
pus hyverns franh los brotz
E pareisson floritz li ram
E 'l
gibres e 'l neus son a flocx
Pels tertres e pels playssadencx,
Be
se tanh qu' ieu m luenh d' enocx
Chantan, e no pareys ges
pecx,
Sitot s' es braus et enoios lo temps,
Pus de tals digz
sai far chanso ni vers.
Era pus hyverns.

Pos lo prims
verjans botona
De que nais lo frug e 'l fuelh,
E 'l rossinhols
s' abandona
De chantar per mieg lo bruelh,
Belha m' es la
retindida
Que fai per mieg la giardina.

Drutz
que pros don' abandona
Ben laus que s gart de jangluelh,
Que
lauzengier, bec d' ascona,
Car son plan en far lur truelh,
Ab
lor mesonja forbida
Cuion falsar amor fina.

Qui de joi
porta corona
Ben es dreg c' om l' en despuelh,
Si ves sa dona
tensona
O totz sos fatz non acuelh,
Que amors es tan
chauzida
C' ab humilitat s' aizina.

Gellosia m tol e m
dona
So que pus am e mais vuelh,
A me non cal qui q' en
grona,
Pueys que dossamens m' acuelh
Ma domna cui fin joys
guida
E pretz e jovens aclina...

Tan
com la mars avirona
N' ay triat, ses dig baduelh,
La gensor e
la pus bona
C' oncas vezeson miey huelh,
Blanca, fresc' e
colorida,
Et es de bona doctrina.

Lai
al renc de Barsalona
Estay l' amors c' amar suelh
E qui d'
autr' amor me sona
Perda dieus que non l' acuelh;
Qu' ieu non
partray a ma vida,
Tant es de bona razina...
Pos lo prims
verjans.

Vergiers, ni flors, ni pratz
No m' an fait
chantador,
Mas per vos cui azor,
Domna, m sui alegratz:
Qu'
ieu no chanter' ogan;
Mas lo gen cors prezan,
E vostra grans
beutatz
M' abellis tant, e m platz,
Qu' ab mil vers
sagramens
No us puesc mostrar cum vos sui bevolens.

Si ma
fin' amistatz
Vos avia sabor
Tan que per servidor
Vostres
fos reclamatz,
Ben agra meinhs d' afan,
Que ren als no deman.
E
rics don quant es datz
Es grazitz e prezatz
Trop mais pels
conoissens,
Que per malvatz parliers desavinens.

Domna, ben
vuelh sapchatz
Que la fina color,
E 'l sen, e la lauzor,
E
'l vostre pretz onratz,
Me fan far deziran
Manh sospir, per que
us man
Que vostr' om domenjatz
Sui, con s' era compratz.
E
qui 'ls sieus meteis vens
No m par sia ges grans afortimens.
S'
ieu fos aventuratz.

Per qu' ieu li m suy autreyatz e rendutz
A
fin' amor, et a lieys cuy dezir;
Que finamen m' an fait mei huelh
chauzir
La belha, qu' es flors e miralhs e lutz
E caps e guitz
de tot ensenhamen:
E pus tan gen
Nafret mon cor d' un esgart
amoros,
D' als no m sove, ni no m fo saboros
Nulhs autres bes,
ni d' als non ai membransa.

Bona
domna, vostre ricx pretz saubutz,
E las faissos e ilh plazen
aculhir,
E la boca don tan gen vos vey rir,
M' an tan sobrat,
que soven devenh mutz;
E lai on cug gen parlar, pert lo sen:
Qu'
ab espaven
Quer hom ric don, per qu' ieu suy temeros;

Mas
ieu aug dir qu' om savis a sazos

Conquier
manhs bes soven ab esperansa...

Mas fis amans non tanh que lev
grans brutz,
Ans deu son cor celar et escondir
E 'l ben e 'l
mal qu' el vei d' amor grazir;

Qu'
ab cortes ayps es hom per pro tengutz,

E
que s guart be de faire falhimen
Ab escien;
Que de bon luec
aven bos guazardos;
Que si domneys e cortejars no fos,
No fora
pretz ni servirs ni honransa.

Domna, per so suy a vos
atendutz;
Que m detz cosselh qu' a pauc no m fai murir
Lo mals
qu' ieu trai per vos, e 'l greu sospir
E si mos cors fos per vos
conogutz,
Be m' es semblans que n' agratz chauzimen;
Que no m
cossen
Nulh' autr' amor, ni ma bona razos
No s pot sebrar ni
deslunhar de vos;
Tan m' es al cor vostra guaya semblansa!
Tos
temps aug dir

Pero qui dones Alixandra
No volgra camjar
leis qu' es flor
De joven e de joi sabor
Per nuill' autra, qu'
en mon viven
No pogra trobar tan plazen
Ni coinda d' amoros
parlar;
Per qu' eu amar
La voill, quar en valor
M' a fait
estendre, e poiar en honor
Et encara, s' ill platz, donar mi
poc.
Lo dolz chan.
Nostrad. 73. Crescimbeni, 52. Bastero,
91. Hist. gén. de Languedoc III, 96. Millot, I, 114. P. Occ. 29.
Hist. Litt. XV, 457.

Pierre Rogiers, t. III et IV. Douze
pièces.
Peire Rotgiers si fo d' Alvernhe, canorgues de Clarmon, e
fo bels et avinens, e savis gentils hom e de letras e de sen natural;
e trobava e cantave be. E laisset la canorga e fes se joglars, et
anet per cortz; e foron grazit li sieu cantar. E venc s' en a Narbona
en la cort de ma dona Na Esmengarda, qu' era de gran valor e de gran
pretz; et ella l' aculhit fort ben et l' onret, e 'l fes gran be. Et
el s' enamoret d' ella e 'n fetz sos vers e sas cansos; et ella los
receup e lo pres en grat: et apellava la Tort N' avetz. Lonc temps
estet ab ella en cort; e si fon cregut qu' el agues d' ella joi d'
amor, don ella en fo blasmada de las gens d' aquela encontrada: e per
temor del dit de la gen si 'l det comjat. Et el parti de si, e s' en
anet dolens e pensieus e consiros e marritz, a 'N Raembaut d'
Aurenga, si com el dis el sirventes que fetz de lui que ditz:
Senhe'
'N Raimbaut, per vezer
De vos lo conort e 'l solatz, etc.
Lonc
temps estet ab En Raembaut d' Aurenga, e puois s' en partic de lui et
anet s' en en Espanha ab lo bon rei 'N Amfos de Castela, et ab lo rei
'N Amfos d' Arago, et puois estet ab lo bon comte Ramon de Toloza;
tant quant li plac et el volc; mout ac gran onor el mon tan com el i
estet; mas pois se rendet a l' orde de Granmon, e lai el fenic.
Ges
non puesc en bon vers faillir
Nulh' hora qu' ieu de mi dons
chan;
Cossi poiria ieu ren mal dir,
Qu' om non es tan mal
ensenhatz,
Si parl' ab lieys un mot o dos,
Que totz vilas non
torn cortes?
Per que sapchatz be que vers es
Qu' el ben qu' ieu
dic ai tot de liey.

L'
auteur termine cette pièce par un dialogue entre son cœur et son
esprit:
Ailas? - Que t plang? - Laissi m murir.
- Que as? - Am.
- E trop. - Ieu oc tan
Qu' en muer. - Mors? - Oc. -
Non potz guerir?
- Ieu no. - E cum? - Tan suy iratz.
- De que?
- De lieys don suy aissos.

-
Sofra. - No m val. - Clama 'l merces.
- Si m fatz. - No y as pro?
- Pauc. - No t pes
Si en tras mal. - Noqua o fas de liey.

-
Cosselh ai. - Qual? - Vuelh m' en partir...
Qu' en puesc als! -
Vols t' en ben jauzir?
- Oc mout. - Crei mi. - Era
diguatz.
- Sias humils, francx, larcs e pros.
- Si m fai mal? -
Suefr' en patz. - Sui pres.
- Tu? - Oc. - Si amar vols, e
si m cres
Aissi poiras jauzir de liey.
Ges non
puesc.
Nostrad. 202. Crescimbeni, 134. Bastero, 91. Hist. gén. de
Languedoc II, 519, et III, 95. Millot, 1, 103. P. Occ. 24. Hist.
Litt. XV, 459.

Pierre Sauvage. Un couplet en réponse à
Pierre, roi d' Aragon:
Senher, reys qu' enamoratz par
Non deu
estar
Ab cor felo
Contra Flors, ans deu arbirar
Cum puesca
far
Ab bon resso
Culhir las flors en aissel mes
On l' estius
es
E las flors naysson plus espes;
E 'ls culhidors sian d'
aital valensa
Qu' en pueg ni en pla, en serra ni 'n boysso
Non
laisson Flors de sai Monmelio.
Millot, III, 152. P. Occ.
290.

Pierre Torat. Une tenson avec Giraut Riquier, auquel il
adresse les vers suivants:
Guiraut Riquier, si be us es luenh de
nos,
Cosselh us quier e donatz lo m breumens.
Una don' ay amada
lonjamens
Bel' ab gens huelhs et ab plazens faysos
Que m' ausi
e m' esglaya,
E no vol far endreg mi ren que m playa,
Et ieu
fas tot so que vol ni cove,
E lieys no denha ni vol aver merce.

E
soi pregatz per autra a destros
Aitan bela et aitan avinens,
E
vol me far un aital mandamens
Si laysi lieys que m' es de greu
respos,
Que s' amor no m' estreya
Per nulha res que hom de mi
'l retraya;
Ans ditz que m' er plazens en tota re,
Si m lays d'
amor l' autra que no m rete.
Guiraut Riquier.
Millot, III,
428.

Pierre de Valières. Trois pièces.
Peire de Valeria
si fo de Gascoingna, de la terra d' En Arnaut Guillem de Marsan.
Joglars fo el temps et en la sazon que fo Marcabrus; e fez vers tals
com hom fazia adoncs, de paubra valor, de foillas e de flors, e de
cans e de ausels. Sei cantar non aguen gran valor ni el.
Mon joi
comenz en un bel mes,
En la meillor sazon de l' an,
Que li
auzel movon lor chan
Contra 'l dous termini d' estiu
Que ja
porton una doussa sabor,
Per que s' alegran chantador...
Mon
joi comenz.

Vezer volgra N' Ezelgarda,
Quar ai de morir
talen
E pesa mi que trop tarda,
Tan lai morrai
dousamen...
Laissat ai eu en reregarda
Per ma mort son bel cors
gen;
E quar es de pretz complida,
Lai irai morir breumen.
Ja
hom que s vol.

Nostrad. 196. Crescimbeni, 129, 132. Millot,
III, 428. P. Occ. 380.
Pierre Vidal de Toulouse, t. III et IV.
Environ soixante pièces.
Peire Vidals si fo de Toloza, fils fo d'
un pelissier. E cantava mielhs c' om del mon, e fo bon trobaires; e
fo dels plus fols home que mais fossen, qu' el crezia que tot fos
vers so que a lui plazia ni q' el volia. E plus leu li avenia trobars
que a nulhs hom, e pus rics sons fetz, e maiors folias d' amors. E
dis grans mals d' autrui; e fo vers que us cavalier de San Gili li
fes talhar la lengua, per so qu' el dava ad entendre qu' el era drutz
de sa molher: e 'N Uc del Bauz si 'l fes guerir e metgar. E cant el
fon gueritz el s' en anet outra mar, e de lai menet una grega que 'll
fon donada per moiller en Cipry. E 'l fon donat a entendre qu' ela
era netsa de l' emperador de Costantinopoli, e qu' el per lieis devia
aver l' emperi per razon. Don el mes tot can pot guazanhar a far
navili, qu' el crezia anar conquistar l' emperi; e portava armas
emperials, e s fazia apelar emperaire e sa molher emperairitz. Et
entendia en totas las bonas donas que vezia, e totas las pregava d'
amor; e totas li dizian d' oc: don el se crezia drutz de totas
e que cascuna moris per el; e totas l' enganavan.

E
totas ves menava rics destriers e ricas armas, e cadieira e
campolieit emperial: e crezia esser lo melhor cavayers del mon per
armas, e 'l plus amatz per donas.
Peire Vidal, si com ieu vos ai
dig, s' entendia en totas las bonas donas, e crezia que totas li
volguesson be per amor. E si s' entendia en ma dona Na Alazais,
molher d' En Barral lo senhor de Marcelha, lo quals volia meils a
Peire Vidal qu' a home del mon, per lo ric trobar e per las belas
folias que dizia e fazia: e clamavan se abdui Raynier. E Peire Vidal
si era privatz de cort e de cambra d' En Barral plus c' ome del
mon.
En Barral si sabia be que Peire Vidal se entendia en sa
molher, e tenia lo i a solatz, e tug aquilh que o sabion; e si s'
alegrava de las folias qu' el fazia ni dizia; e la dona o prendia en
solatz, aissi com fazian totas las autras donas en que Peire Vidals
s' entendia; e cascuna li dizia plazer e ill prometia tot so que ill
plagues e qu' el demandava: et el era si savis que tot o crezia. E
quan Peire Vidals se corrossava ab ela, En Barral fazia ades la patz,
e 'l fazia prometre tot so que demandava. E quan venc un dia Peire
Vidal saup qu' En Barrals se era levatz e que la domna era tota sola
en sa cambra; e venc s' en al leit de ma dona N' Alazais et atroba la
dormen, et aginolla se davan ella e baiza li la boca. Et ella sentit
lo baizar e crezet que fos En Barrals sos maritz, e rizen ella se
levet; e garda, e vi qu' era lo fols Peire Vidals, e comenset a
cridar et a far gran rumor. E vengron las donzelas de lains, quant
ho auziron, e demanderon qu' es aisso? E Peire Vidal s' en issit
fugen. E la domna mandet per En Barral, e fes li gran reclam de Peire
Vidal que l' avia baizada; e ploran l' en preguet qu' el en degues
penre venjansa. Et En Barrals, aissi com valens hom et adregz, si
pres lo fag a solatz, e comenset a rire et a rependre sa molher, car
ela avia faita rumor d' aisso qu' el fols avia fait. Mas el no la 'n
poc castiar qu' ela no mezes gran rumor per lo fait, e sercan et
enqueren lo mal de Peire Vidal; e grans menassas fazia de lui. Peire
Vidal per paor d' aquest fait montet en una nau et anet s' en a
Genoa; e lai estet tro que passet outra mar ab lo rei Richart, que
ill fo mes en paor que ma dona N' Azalais li volia far tolre la
persona. Lai estet longa sazo, e lai fes maintas bonas cansos
recordan lo baizar qu' el avia emblat; e dis en una canso:
Assatz
par
Que loingnar
Me volc de sa reio,
Can passar
Mi fes
mar...
Qu' ie 'l servi
Ab cor fi
Tan quan puec abando,
E
non aic guizardo,
Mas un petit cordo:
Si agui,
C' un
mati
Entrei dins sa maiso,
E 'l baizei a lairo
La boca e 'l
mento.

Et en un autre loc el dis:
Pus onratz
Fora c' om
natz,
Si 'l bais emblat mi fos datz
E gent aquitatz.

Et
en autra chanso el dis:
Be m bat amors ab las vergas qu' ieu
cuelh,
Quar una vetz en son reial capduelh
L' emblei un bais
don tan fort me sove.
Ai! tan mal trai qui so qu' ama no ve!
Aisi
estet longa sazo outra mar, que non auzava tornar en Proensa. En
Barral, que li volia aitan de be com aves auzit, si preguet tan sa
molher, qu' ela li perdonet lo fait del baisar e lo i autreiet en
dos. En Barral si mandet a Peire Vidal grassia e bona voluntat de sa
molher, e que vengues. Et el venc ab gran alegrier a Marcelha, e fon
fort be aculhit per En Barral e per ma dona N' Alazais, et autreiet
li lo baizar en do qu' el li avia emblat; don Peire Vidal fes aquesta
chanso que dis:
Pos tornatz soi en Proensa.
P. Vidal, per la
mort del bon comte Raimon de Toloza, si se marri molt e det se gran
tristessa; e vestit se de negre, e talhet las coas e las aurelhas a
totz los sieus cavals; et a si et a tos los sieus servidors fes raire
los cabelhs e la testa; mas las barbas ni las onglas non se feiron
taillar. Molt anet longa sazo a lei de fol home e de dolen. Et avenc
se en aquela sazo qu' el anava en aissi dolens, qu' el reis N Anfos
d' Arago venc en Proensa; e vengro ab lui totz los bos homes de sa
terra, Blascols Romieus, En Garsias Romieus, En Martis del Canet, En
Miquels de Luzia,
En Sas d' Antilon, En Guillems d' Alcalla, En
Albertz de Castelveil, En Raimon Gausseran de Pinos, En Guilems
Raimons de Moncada, En Arnautz de Castelbon, En Raimons de Caveira; e
troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a
lei de fol. E lo reis lo comenset a pregar e tug li autre sei baro
que eron sos amic especial, qu' el degues laissar aquel dol, e que
degues cantar e se alegrar, e que fes una chanso que ill portesson en
Arago. Tan lo preguet lo reis e ill siei baro qu' el dis que se
alegraria e laissaria lo dol, e faria chanso e tot so que ill
plagues.
Et el si amava la Loba de Puegnautier, e ma dona
Estefania que era de Sardanha; et aras de novel era s' enamorat de Na
Raymbauda de Biolh, molher d' En Guillem Rostanh qu' era senher de
Biolh. Biolhs si es en Proensa, que es en la montanha part Lombardia.
La Loba si era de Carcasses: En P. Vidals si se fazia apelar lop per
ela, e portava armas de lop. Et en la montanha de Cabaretz elh se fes
cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers, si com om fac
lop; e vesti una pel de lop per donar a entendre als pastors et als
cans qu' el fos lop. E li pastor ab los cas lo cassero e 'l baratero
si malamen, qu' el en fo portatz per mort a l' alberc de la Loba de
Puegnautier. Et cant ela saup que aquest era Peire Vidal, ela
comenset a far gran alegreza de la folia que Peire Vidals avia faita,
et a rire molt, e 'l marit de leis atressi: e receubron lo ab gran
alegreza. E 'l marit de ela lo fes penre e fes lo metre en luec
rescos, al miels qu' el poc ni saup; e fes mandar pel metge, e fes lo
metgar entro que fon gueritz. Et aissi com vos ai comensat a dire de
Peire Vidal que avia promes al rei et a sos baros de far chansos; can
fon gueritz, lo reis fes far armas a se et a lui; e vestit se En
Peire Vidal, et agenset se fort; e fes adoncs aquesta canso que
dis:
De chantar m' era laissatz
Per ira e per dolor.
Voici
des passages d' une pièce historique:
Ara m' alberc dieus e sans
Julias
E la doussa terra de Canaves
Qu' en Proensa no tornarai
ieu ges
Pus sai m' acuelh Monferratz e Milas...

E
pus Milas es autz e sobeiras,
Ben volgra patz de lor e dels
Paves
E que s' estes Lombardia en defes...
Lombart, membre us
cum Polla fo conquiza
De las donas e dels valens baros,
Com las
mes hom en poder de garsos,
E de vos lai faram peior deviza.

Bon'
aventura don dieus als Pizas
Quar son ardit e d' armas ben
apres,
Et an baissat l' erguelh dels Genoes
Qu' els fan estar
aunitz e soteiras,
Per qu' ieu volrai tos temps l' onor de
Piza
Quar an baissatz los perfietz ergulhos,
Que sol l' enueg
dels vilas Borbonos
Me trenqua 'l cor e 'l me franh e 'l me
briza.

Alamans
trob deschauzitz e vilas...
E lor parlars sembla lairar de
cas,
Per qu' ieu no vuelh esser senhors de Friza...
Ans vuelh
estar entr' els Lombartz joyos
Pres de mi dons qu' es blanqu' e
blond' e liza.
E pus mieus es Monferratz e Milas
A mon dan giet
Alamans e Ties,
E si m creira Richart reis dels Engles,
En breu
d' ora tornara per sas mas
Lo regisme de Palerm' e de Friza,
Quar
lo conquis la soa rezemsos...
Ara m' alberc.

Ma
voluntatz me mov guerr' e trebalh
Quar ma lenga non retrai la
falsura
Dels fals clergues per qui maintha gens falh...

Be
m meravelh del rey dels Castellas
Per que los cre quar sa valor an
morta,
Qu' ieu vi sazo qu' el era sobeiras,
E proeza era en lui
estorta,
Ar es desotz, per l' ensenha que porta
De l' emperi
per cosselhadors vas.
Salvatge temps, qu' el non obri sas mas!
Per
que valor de lui si desconforta,
Quar s' om li quier el fai del
colh redorta.

Del rey frances qu' om ten per dreiturier
Vuelh
pauc parlar, quar pauc val e pauc dona,
Ans per tolre cuid' aver
pretz entier...

Per qu' ieu vuelh far del rey Matfre entendre

Qu'
els enemics fai gent a frau venir
E sos amics onrar et
enantir,
Qu' el sap pel sieu e per l' autrui contendre,

E
te vencutz clercx qu' el volgron deissendre.

Ben m' agrada
quar ten segur lo sieu,
Pus de valor ni de dar no s' estranha
Ni
de guerra per plueia ni per ven,
Ans osteia per plans e per
montanha;
E si nuls reys pert, el ne gazanha,
E sap o be
Toscana, et en brieu
O sabran Grecx e mais que non dic
ieu...
Ma voluntatz.

Il vante souvent ses
prouesses:
Las aventuras de Galvanh
Ai ieu e mai d' autras
assatz,
E quan soi en cavals armatz,
Tot quan trobi pesseg e
franh;
Cent cavaliers ai tot sols pres
E d' autres cent ai tout
l' arnes,
Cent donas ai faitas plorar
Et autras cent rir' e
jogar.
Neus ni glatz.

Une de ses pièces commence par ce
couplet:
La lauzeta e 'l rossinhol
Am mais que nulh autr'
auzel,
Que pel joy del temps novel
Comenson premier lur
chan;
Et ieu ad aquel semblan,
Quan li autre trobador
Estan
mut, ieu chant d' amor
De ma dona Na Vierna.
La
lauzeta.

Dans une autre pièce il dit:

Mout viu ab gran
dolor
Qui pert son bon senhor,
Qu' ieu perdiei lo melhor
Que
mortz pogues aucir,
E quar no puesc murir
Ni es dreitz c' om s'
aucia,
Per ma vida guerir
M' en anei en Ongria
Ab bon rey 'N
Aimeric;
Lai trobei bon abric,
Et aura m, ses cor
tric,
Servidor et amic.

Dans la même pièce il fait le
portrait de sa dame:

Que roza de pascor
Sembla de la
color
E lis de la blancor;
E quan la volc bastir,
Dieus mez
i son albir,
Qu' en ren als non l' avia,
Qu' en lieys volc
revenir
Amors e drudaria...
Mout viu ab gran.

Fragments
d' une pièce qui a plus de dix-huit cents vers. Elle commence
ainsi:
Abril issic, mais intrava
E cascus dels auzels
chantava
Josta sa part, que aut que bas;
E car remanion
atras
Vas totas partz neus e freidors,
Venion frugz, venion
flors
E clar temps e dossa sazos;
Et ieu m' estava cossiros,
E
per amor un pauc enbroncx;
Sove m que fon mati adoncx
En la
plassa de Bezaudun...
Venc vas mi vestitz e caussatz
Un
joglaretz a fort del temps...
Venc josta me son cors pauzar,
Et
ieu rendey li sas salutz;
E si m fui aperceubutz
A son venir
que fos joglars;
Si m volgui saber sos afars
Per mi meteus, et
el me dis:
“Senher, ieu soy us hom aclis
A joglaria de
cantar,
E say romans dir e contar
E novas motas e salutz
Et
autres comtes espandutz
Vas totas partz azautz e bos
E d' En
Gr. vers e chansos
E d' En Arnaut de Maruelh mays,
E d' autres
vers e d' autres lays;
Que ben deuri' en cort caber
Mas er son
vengut vil voler...
Per qu' ieu ni nulhs homs avinens
Ni savis
non es aculhitz...”
Et ieu per so car ora 'n vi...
Li dis:
Amicx, ses tot messatge,
Vuelh que ns anem ades dinar,
Apres,
si res voletz comtar...
Vos auzirai mot volontiers...
Apres
manjar en un vergiers
Sobr' un prat, josta un rivet
Venguim
abduy, e si no y met
Messonja, sotz un bruelh fleurit...
Me
dis: Senher, a bon abric
Vei que em aisi vengut,
Per qu' ieu
prec, si dieus vos aiut
A far tot so que vos volres,
C' aisi
puramen m' escotes
Com s' era messatje d' amor.
Co us sabetz
ben que 'l chauzidor,
Cal que sian o mal o bo,
An mes chausir
en tal tenso
C' a penas s' en sabon issir...
Per qu' els faitz
e 'ls captenemens
Segon las gens deu hom camjar;
Aiso m' a fag
man ben estar
Apenr' e man divers saber,
E cuidava 'n secret
aver
Entr' els baros man gazardo...
Mas er conosc qu' a
perdemen
Son tug vengut estiers petitz;
Per qu' ieu m' en fora
tost partitz
Per penr' un autre cossirier,
Mas aventura e siey
mestier
Que mant homes fan ben enans
Volgron qu' ieu fos a
Monferrans
Vengutz en Alvernh' al Dalfi,
E si fon un sapte
mati;
Si co suy vengut de Riom;
E si anc genta cort ni hom
Ni
de bon solatz, si fon sela;
Non y ac dona ni donzela
No fos pus
francx d' un aizelo
Ni cavayer ni donzelo
C' om agues noirit en
sa man...
E si s' avenc entor nadal
C' om apela kalendas
lay...
E aco fon ses tot esmay
A Monferrat sus el palaitz,
E
s' anc vis homes ensenhatz
Ni ab baudor, so fon aqui...
Vos
sabetz ben que luenh ni pres
Non es hom natz ni faitz ses
paire,
Per qu' ieu n' aic un mot de bon aire
E tal que s saup
far entr' els pros;
Cantaire fo meravilhos
E comtaires azautz e
ricx
Et ieu peytz. Si com N Enricx
Us reys d' Englaterra
donava
Cavals e muls e can sercava
Vas Lombardia al pros
marques...
Et auzic nomnar Catalas
E Proensals mot e
Gascos,
Vas donas francx et amoros;
E fazian guerras e
plays,
Per c' a mi, per aital pertrays,
Ab vostres motz me fis
joglars...
D' aqui m' en anei en Tolzan
On atrobey al cor
certan
Mo senher lo comte premier
E mant avinen cavayer...
C'
aisi tengues ma via plana
Fes me venir a Mataplana...
Aqui
trobey, si a vos platz,
Mon senher N Ugo avinen,
E franc e dos
e conoissen
Ad escotar tot bo saber,
E trobey lay donas, per
ver,
Que m fero rembrar mon paire
E 'l segle bos qu' en a fag
traire...
Ieu li dis, ses tot aparelh:
Amicx, vos es vas mi
vengutz
Segon que dizes esperdutz,
Fors issitz de vostre
sen
Per so car no sabetz comen
Ni per que es aissi camjatz
Lo
segles e fina beutatz...
E si 'l Dalfis fis e verays
No vos
agues aital sen mes,
Vos foratz tornatz descortes...
Et
auziratz, si com ieu fi
Als trobadors dir e comtar,

Si
com vivion per anar
E per sercar terras e locx,
E viras lur
selas ab flocx
E tans autres valens arnes
E fres daurats e
palafres;
Meravilheratz vos en fort;
Li un venian d' otra 'l
port
E li autre d' Espanha say,
Aqui trobavon cuend e gay
E
donador lo rey 'N Anfos,
En Diego que tan fo pros...
E 'l comte
Ferran lo cortes,
E sos fraire tan ben apres...
Vas Lombardia
'l pros Marques...
Que en la terra veramen
S' es mantenguts tos
temps donars;
Et en Proensa homs non avars...
En Blacas no y
fai a laissar
Ni del Baus En Guillem lo blon...
Ni 'l comte
Dalfi que tan valc
Ni sai En Gasto a cui calc
May de pretz c'
om non li conoys;
E silh que venion per Foys
Aqui trobavon un
senhor
Adreg e plazen donador...
E trobaretz pros e veray
N
Arnaut de Castelnou tos temps...

Et
al Castelvielh fo N Albertz
Us cavayers mot coratjos,
Et entorn
lui d' autres baros
A totz bes far francx et arditz...
Mas vos
non poirias sofrir,
A mon semblan, tan lonc sermo,
E trop
parlar met en tenso
So que mezura fai grazir,
Per qu' ieu vuelh
a Miquel venir
En Arago et a 'N Garsia...
Lo comte qu' es a
Castilho
En Pos bo, e sos filh N Ugo,
A mantener prez e
valor...
E Jaufre que tan fo prezatz
Per mans locx e per mans
regnatz...
Vers dieus, que per nos fon penatz...
Volc qu' en
Alamanha vengues
Us emperaire Fredericx;
Et Englaterra 'N
Enricx...
N Enricx, En Richartz, En Jofres;
Et en Tolosa un
coms cortes
En Raimon que tan fon prezatz...
Aisi o deuriatz
saber
Per mot auzir e per parer
Cals fo 'l pros coms de
Barsalona
E sos fils N Anfos que tan bona
Valor saup aver totz
sos jorns...
E per aquist eran refait
Joglar e cavayer
desfait
E mantengut li dreiturier,
E qui avia son mestier
Ni
son saber azaut ni car
Ad els l' anavon prezentar...
Er vos ai
parlat dels baros
Per so qu' en sias pus ginhos...
E per
mostrar, si co hom ditz,
Ni vos mezeis m' avetz pregat,
Per cal
maneira son prezat
Aitals homes ni mielh apres...
C' ades
vulhatz bos sabatos
Portar e caussas ben estans
Cotel, borsas,
correg' e guans,
E capel el cap gen tener,
Car aital s captenh
son plazer;
Adzaut e non trop maystrat
Vostre vestir sian
talhat...
Que vostres ditz sian ginhos
E vostre fag mesclat ab
sen...
E membre us so c' us conoissens
Trobaires dis, En
Miravals...
Per que us deu membrar eyssamen
A far valens
vostres mestiers
So que us dis En Peire Rogiers...
Aprendetz so
qu' en dis N Arnaut
De Maruelh que per melhurar...
“Aprendatz
de las gens
Fatz e captenemens...”
Abril issic.

Les
vers suivants sont la réponse qu' il fit à l' attaque de
Lansa:
Lanza marques, paubresa en eschera
Vos coichan fort
dolors e malananza,
Et es col orbs que pissa en la carrera,
Quant
a perdut la vergoigna e membranza;
Plus soven venz castels e
domeios
No fai vieilla gallinas ni capos,
E s' anc fos francs,
ar es sers ses doptansa.
Emperador avem.
Nostrad. 97.
Crescimbeni, 67. Bastero, 31. Hist. gén. de Languedoc III, 95.
Millot, II, 266. Papon, II, 216, 245. P. Occ. 178. Hist. Litt. XV,
470.

Pierre du Villar, t. IV.
Millot, III, 426. P. Occ.
377.

Pistoleta, t. III.
Pistoleta si fo cantaire d' En
Arnaut de Maruoill e fo de Proensa; e pois venc trobaire e fez cansos
com avinens sons. E fo ben grazitz entre la bona gen; mais hom fo de
pauc solatz, e de paubra enduta, e de pauc vaillimen. E tolc moiller
a Marseilla; e fes se mercadier e venc rics; e laisset d' anar per
cortz.
Il dit de sa dame:
Cil trobador fan m' en tuit
guarentia
En lor chansos, si a mi non crezatz,
Que tot lo ben,
a qualque dir l' auiatz,
Dison d' ellei e de sa seignoria;
Neis
l' auzelet s' alegron per s' amor
Quan la vezon, tal jois n' an
entre lor...
Aitan sospir.

Il termine une de ses
pièces par le couplet suivant:
Al valen rei qu' es de pretz
coronatz
Sobr' autres reis e que mielhs se capte,
On fis jois
nais, et es renovellatz
Jois e jovens, t' en vai, chanso, dese
En
Aragon, on prendon tug repaire
Bon fag valen que francx reis deia
faire;
E saluda m de Perpinhan enan
Selhs e selhas que d' amor
an talan.
Ancmais nulhs hom.

Ar agues ieu mil marcx de
fin argen
Et autres mil de fin aur e de ros,
Et agues pro
sivada e fromen,
Buous e vacas, e fedas e moutos,
E quascun
jorn cen libras per despendre
E fort castelh en que m pogues
defendre,
Tals que nuls hom no m' en pogues forsar,
Et agues
port d' aigua dousa e de mar.

Et
ieu agues atretan de bon sen
E de mesura cum ac Salamos,
E no
pogues far ni dir falhimen,
E m trobes hom leial totas sazos,
Larc
e meten, prometen ab atendre
Gent acesmat d' esmendar e de
rendre,
E que de mi no s poguesson blasmar
Ni encolpar cavalier
ni jocglar.

Et ieu agues belha domna e plazen,
Coinda e
gaia ab avinens faissos,
E quascun jorn cen cavaliers valens
Que
m seguesson, on qu' eu anes ni fos,
Ben arnassatz, si cum ieu sai
entendre,
E trobes om a comprar et a vendre,
E grans avers no
me pogues sobrar
Ni sofranher res qu' ieu volgues donar.

Quar
enueitz es qui tot l' an vai querer
Menutz percatz, paupres ni
vergonhos,
Per qu' ieu volgra estar suau e gen
Dins mon ostal
et aculhir los pros
Et albergar cui que volgues dissendre,
E
volgra lor donar senes car vendre;
Aissi feiri' eu, si pogues, mon
afar
E quar no m puesc, no m' en deu hom blasmar.
Ar agues
ieu mil.
Nostrad. 200. Crescimbeni, 131, 133. Bastero, 91. Millot,
III, 430. Papon, II, 414. P. Occ. 381.

Pons Barba. Deux
pièces.
Sirventes non es leials,
S' om no i ausa dir los
mals
Dels menors e dels comunals
E maiorment dels maiorals;
Car
ill fan los faillimens tals
C' om non deuria parlar d' als;
E
car los sai e non dic cals,
Mos sirventes n' es meinz cabals.

Pero
'l dir me tol temors,
C' om non ausa dels maiors
Aissi dir
verais desonors
Com fai mensongieras lauzors;
Per que n' es
mendres lur valors,
Car loingnan los chastiadors,
E vei rics
los cossentidors,
Car faillir laissan lor
seingnors...
Sirventes non.

Non
a tan poder en se
Cel qui ve vostras faissos
Que mais non n'
aiatz vos,
Dompna, can ven al partir;
Car tan sabetz far e
dir
D' avinen so que plai als conoissens
En maneira que vos non
valetz mens...

Aissi avez vos pres me,
Com los autres en
perdos,
Ab vostres ditz amoros,
Qu' als non pot hom
conseguir
Mas lo vezer e l' auzir,
E 'l vezers es e l' auzirs
tan plazens
Que non es hom de preiar sovinens
Que pagatz es cel
que us estai denan...

E pos deus aital vos fe
Par que us
fos per lui datz dos
Que chascus fos enveios
De vos amar e
servir,
E mostra us en car tenir;
Ar aisso us fai socors,
sabers e sens
Ab que pagatz aissi los entendens
Qu' ab plazens
ditz et ab faitz alongan
N' avez mais grat que cellas que plus
dan.
Non a tan.
Bastero, 91. Crescimbeni, 206. Millot, I,
177.

Pons
de Capdueil, t. III et IV.
Pons de Capduelh fo un gentils bars del
avescat del Puei Santa Maria; e trobava, e viulava, e cantava be. E
fon bos cavaliers d' armas, e gen parlans, e gen domneians, e grans e
bels e ben ensenhatz, e fort escas d' aver, mas si s' en cubria ab
gent aculhir et ab far honor de sa persona. Et amet per amor ma dona
Alazais de Mercuer, molher d' En Ozils de Mercuer, un gran comte d'
Alvernhe, e filla d' En Bernart d' Andusa, d' un honrat baron qu' era
de la marca de Proensa. Mout l' amava e la lauzava, e fes de lieis
mantas bonas cansos. E tant quan ela visquet non amet autra: e quant
ela fon morta, el se croset e passet outra mar, e lai moric.
Pos
de Capduelh amet aquesta dona, si com avetz auzit, e fon amatz per
ela. E molt fo lur amor grazida per totas las bonas gens; e maintas
bonas cortz, e maintas belas jostas, e maint bel solatz en foron
fait, e maintas belas cansos. Et estan en aquel gaug et en aquel
alegrier ab ela, ac voluntat, aisi com fols amicx que no sap ni pot
sufrir gran benanansa, de proar si ela li volia be; qu' el no crezia
a sos huelhs, ni als plazers plazens, ni a las honradas honors qu'
ela li fazia ni 'l dizia. E si acordava en son fol cor qu' el fezes
semblan que s' entendes en ma dona Audiartz, molher del senhor de
Marselha. E fes aquest pensamen, que, si a sa dona pezava si 'l se
lonhava d' ela, adoncs porria saber qu' ela li volia be; e si a leis
plazia, era ben conortz que res no l' amava. Et el, com fols que no s
recre tro qu' a pres lo dan, comensec se a lunhar de ma dona N'
Alazais et a traire se a ma dona N' Audiartz, et a dire ben d' ela. E
dis d' ela:
No vuelh aver l' emperi d' Alamanha,
Si N' Audiartz
no vezian miei uelh;
E non dic trop, si m vest gai ni m
despuelh,
Ni 'l ren merce, quar li plac ma companha.

Ma
dona N' Alazais, quan vi que Pons de Capduelh, qu' ela avia tant amat
et onrat, s' era lunhatz dela, e s' era tragz a ma dona N' Audiartz,
ela n' ac fort gran desdenh; si que anc jorn no fon persona a cui ela
parles ni demandes de lui; e qui li 'n parles no respondia. Ab gran
cort et ab gran domnei ela vivia. Pons de Capduelh anet domneian per
Proensa longa sazo, e fugen las honors de ma dona N' Alazais. E quant
el vi e saup qu' ela no s' en mostrava irada, ni 'l mandava mesatge
ni letras, et el penset que mal avia fag; e comenset a tornar en la
sua encontrada, e parti se de la fola proazo qu' el avia faita. Et el
comensa esser tristz e dolens; e mandet letras e coplas humils ab
grans precx a ela, que degues sufrir que li vengues denan razonar la
soa razo, e pregar e clamar merce; e qu' ela degues penre venjansa de
lui, si el avia faita ofensio vas ela; mas no ill volc escoutar merce
ni razo. Don el fes aquesta canso que ditz:
Aissi com cel qu' a
pro de valedors.
Et aquesta canso no li valc ren, e si en fes un'
autra que ditz:
Qui per nesci cuidar
Fai trop gran fallimen.
Ni
aquesta no 'l valc ren eisamen que ma dona Alazais lo volgues tornar
en grassia, ni volgues creire qu' el se fos lunhatz d' ela per proar
si ela en seria alegra o no; si el se partis d' ela; don el anet a ma
dona Maria de Ventadorn et a ma dona la comtessa de Monferran, et a
la vescomtessa d' Albusso, e si las amenet a Mercuer a ma dona N'
Alazais clamar merce, qu' ela li rendet grassia per los precs de las
donas. E Pos de Capduelh fon plus alegres que homs del mon, e dis que
jamais non se fenheria plus per proar sa dona.

Aissi m' es
pres, cum selui que sercan
Vai bon senhor e n' assaya gran re,
E
l' honron tug, e 'l fan voluntiers be;
Pueis chauzis n' un tot sol
qu' en re no 'l blan,
Ni 'l fai honor, estiers quar l' acuelh
gen;
E quar lo sap sobre totz plus valen,
Ama 'l mil tans mais
en perdon servir
Qu' els autres totz, don se pogra jauzir.

Et
es razos e dregz, al mieu semblan,
Qu' om la melhor am mais per
bona fe,
Sitot no 'l val; fols es qui s' en recre,
Mas sierv'
ades e ja re no 'l deman.
Qu' assatz quier hom a senhor
conoissen
Qui l' am e 'l sierf; doncs s' ieu am finamen
Mi dons
cui sui, be m degra joys venir,
Qu' el genser es qu' om puesc el
mon chauzir...

Tan
quan la vey me te 'l vezers jauzen,
E quan m' en part sui en tal
pessamen
Qu' en chantan plor, e m vol lo cor partir;

En
aissi m fai s' amors viur' e murir.

Dieus,
que la fes tan belh' e tan prezan,
Li salv' e 'l guart lo ric
pretz qu' ilh mante;
Que non a hom tan dur cor qui la ve
No 'l
port honor; aissi s vai melhuran
Tan quan cove a valor et a
sen;
Qu' abelhir fa sos faitz a tota gen,
Neis als melhors se
fa mil tans grazir;
En totas res se guarda de falhir...
Qu' ilh
chant e ri, et ieu planc e sospir
E 'n perc soven lo manjar e 'l
dormir.
Fins cors prezans, per vos perc veramen
Ric joy d'
alhor, e de vos no l' aten;
E ges per tant non puesc mon cor
partir,
Quar mais e mielhs vos am qu' ieu no sai dir.
Aissi
m' es pres.

Quoras que m tengues jauzen
Amors era m fai
languir,
Per que no puesc avenir
En far chanson avinen,
Ans
muer d' ir' e de feunia,
Quar ma belha douss' amia
Qu' ieu am
de cor finamen
No sap la dolor qu' ieu sen.

Pero
ben sai veramen,
Si de mi 'l vol sovenir,
Qu' ieu planh per
lieys e sospir,
Qu' ilh saubra mon pessamen,
E 'l solatz qu' ab
lieys avia,
Quan vi la belha paria
Que m mostreron l' huelh
rizen
Don m' esguardavon tan gen.

Las!
pueis n' ai plorat soven
De talan e de dezir,
Quan mi soven qu'
al partir
L' auzi dire francamen,
Que tot mon ben li
plazia
Mais que semblan non fazia;
Per aquelh conort plazen
M'
adousson tuit mei turmen.

Mout fera gran jauzimen
S' ella
no m laissa morir,
Qu' ieu son faitz per leis servir,
E m'
escobit leialmen;
Qu' ans qu' ieu la vis la vezia
Inz e mon cor
cascun dia,
Sa beutat e son joven,
E la cauzi entre cen.

Bona
dona, l' onramen
Non degr' ieu desovenir
Quan vos plac que m
des un rir
E m baises celadamen:
Per qu' ieu si tos temps
vivia
Lo bais non oblidaria;
Ni anc non camiei mon sen,
Ni
farai al mieu viven.
Quoras que m.

Razon n' ai, qu' ieu
non puesc vezer
Tan belha ni tan gen parlan
Ni mielhs fassa bon
pretz valer;
Per qu' ieu no m sen mal ni afan
Quan vey sos
belhs huelhs, e remire
La belha boca e 'l cor plazen:
Dieus,
que la fes tant avinen,
Li met' al cor que no m' azire!
Qu' ieu
sui totz mortz, si non ai jauzimen.
Vius non puesc ieu ges
remaner,
Estan aissi per lieys aman;
Qu' a pauc mortz no m
laissei cazer
Lo jorn que m' en parti ploran.
E pos del tot li
sui mentire,
Sivals aitan sapcha no 'l men;
Que planh e plor m'
en son guiren,
Que m fan suffrir tan greu turmen
Qu' a pauc lo
cor d' ir' e d' esmai no m fen.
Ben sai que per.

Ja
non er hom tan pros
Que no sia blasmatz,
Quant es a tort
felhos;
Qu' el ricx bars e l' onratz
N' es plus cars e plus
bos,
Quan conois sas foudatz;
Qu' aissi jutja razos
Los
valens e 'ls prezatz:
Qu' aisselh que s' humilia
De son
falhimen
Deu trobar chauzimen,
E l' orgulhos feunia;
Quar
qui mal fai mal pren...
Don', aisso dic per vos,
A cui m' era
donatz,
E sai que soi clamos
A tort, quar no m' amatz,
Que
vostres tanh que fos
Coms o reys coronatz,
Ab totz ayps
cabalos;
Tant es sobrepuiatz
Vostre pretz quascun dia
Ab joy
et ab sen,
Que 'l pro e 'l conoyssen
Vos porton senhoria,
Mais
qu' a las melhors cen...

Per qu' ieu m' en part forsatz,
Quar
ges leu no poiria
Esser oblidos
De las plazens faissos
Ni de
la cortezia
Del vostre cor joyos...
Ja non er hom.
Bastero,
91. Crescimbeni, 206. Hist. gén. du Languedoc III, 97. Millot, III,
170. P. Occ. 10. Hist. Litt. XV, 22.

Pons Fabre d' Uzès. Deux
pièces. L' une commence par ce couplet:
Luecx es qu' om si deu
alegrar
E sitot no m sui amaire,
Si vuelh ieu esser
chantaire
Et en luec mon saber mostrar,
Qu' ieu dic que paucx
ni grans avers
No val saber qui l' avia,
Per que d' apenre
quascun dia
Creys' als plus savis lur volers.
Luecx es qu'
om.
Crescimbeni, 184. Millot, III, 400. P. Occ. 366.

Pons
de la Garde, t. III et IV. Treize pièces.
Per so l' am ieu, per
bona fe,
De mon poder, si deu me benezia,
E l' amor durara
jasse,
Pos a vos platz que us am, ma bel' amia;
Amigua us clam,
dieus vueilla que vers sia;
Don amigua m' es vos, so cre,
Pos
tot lo joi me dats qu' ieu ai ab me.

Qui la m mentau, tal joi
m' en ve
Que mos amicx es totz hom que re m' en dia...
Ab lei
que m' a fag tan d' onor
Que bon m' en es lo parlar e 'l dezire,
E
bon quan pens de sa valor,
E quan la vei meillor qu' ieu no sai
dire,
Qu' ie 'n soi plus bels quan sa beutat remire,
E car ja
tenc mos hueils aillor,
Per trop temer ho fauc e per paor.

Tos
temps m' an fait lauzenjador
Mal et enuei, dami dieus los
azire...
De chantar dei.
Aman viu et aman morrai,
C' ab
bon cor et ab bona fe
Am la meillor dona qu' ieu sai
E la plus
bella qu' anc dieus fe...

Ai
dieus! e cora la veirai,
C' om non pot aver qui la ve
Ira ni
consir ni esmai;
E sel c' o a no sembla me,
Qu' ieu quan la vei
de re no m dueil;
Ben es dreitz.

Tant soi apoderatz,
Et
en gran esmai,
Que ben cre e sai
Que no m plagr' onguan
Solatz
ni deport ni chan;
Mas, Mon Tot Mi Platz,
Vol qu' ieu chant, et
es mi gen
Que fassa son mandamen...

Que
las grans beutatz,
E 'l cors cuend' e gai,

E
'l ric pretz verai,
E la valor gran
Qu' a mi dons qu' ieu dupt'
e blan,
M' a mes en tal latz
Don molt dur trebaill aten,
Si
no m val chauzimen.
Tant y fui onratz
Qu' el coven mi
plai,
Sitot no m' estrai,
Que m fes en baizan;
Del bel
mensongier semblan
Es mos cors pagatz;
C' aissi m' o dis
avinen,
Que ver me par quan me men...

Mas nos avem conort
gran
En Mon Tot Mi Platz,
Que sel qui la ve soven
Non pot
aver marrimen.
Tant soi apoderatz.
Millot, II, 311. P. Occ.
325. Hist. Litt. XV, 460.

Pons de Montlaur. Une tenson avec
Esperdut, qui lui propose cette question:
Qal preiatz mais a ops
d' amor:
Toseta que pot meillurar
Et es corteza, bell' e
pros,
O dompna de prez caballos
Abrivada de dompneiar?

Pons
de Montlaur dit:
N Esperdut ben par de sen blos,
Ni non par que
si' amoros,
Ni non sap la meillor triar.
Eu am mais retener qu'
esperar...
Esperdut répond:
Seigner Pons, molt m' es bel d'
amor
Quan l' ai bel' e l' esper meillor;
Et ai respit de
gadagnar,
Quan dompna no pot plus poiar,
Ans ai del deiscendre
paor,
Qu' ieu ai vist caval milsoldor
A prez de trenta sols
tornar.

Pons
réplique:
N Esperdut, ben a la meillor
Dompna quant es de prez
auzor,
E meill sap son amic onrar,
E pot ben tot son cors
mostrar,
E meill sap far pretz et onor
Que cil c' om enquer ab
temor
Que vai tot son marit contar.
Seigner Pons de
Montlaur.
Millot, III, 326.

Pons d' Ortafas. Deux
pièces.
Aissi cum la naus en mar,
Destrecha d' ondas e de
vens,
Que si sent fort perillar
Que selhs dedins an grans
turmens
Que neys dieus no podon pregar,
E volrion vius
traspassar
Mais que aquelh turmen sofrir,
E valria mais, so m
par, morir
Ad honor que tos temps durar
Pena et afan e
cossir,
Quar vida val pauc on jauzir
De negun joy no l' es
donatz;
Vida non es ans es morir;
Per que val mais morir
viatz
Qu' aital afan tot jorn sofrir.

En aissi m sent ieu
perillar,
Si fin' amors no m n' es guirens,
Quar ieu no puesc
l' afan portar
Per vos, dompna, cuenda e plazens;
Ni ges no us
aus mon cor mostrar
Plus que selh qu' es pres outra mar
Que 'l
coven gran afan sofrir,
E quar non pot per ren fugir,
Coven li
'l gran mal sofertar...

La doussa color que us apar
E 'l
dous ris que tot autre vens,
Mi fan en aissi tremolar
Cum fai
la fuelha lo fortz vens...

Senher Berenguier, be m par
Que
vos etz bos e conoyssens
E sabetz qui s fai ad honrar,
E sabetz
gentilmen servir
Las donas e ben aculhir.

En Narbones es
gent plantatz
L' arbres que m fai aman morir
Et a Cabestanh
gent cazatz
En mout ric loc senes mentir.
Aissi cum la
naus.

Fragments de la seconde pièce:
Si ai perdut mon
saber
Qu' a penas sai on m' estau
Ni sai don ven ni on vau
Ni
que m fauc lo jorn ni 'l ser,
E sui d' aital captenensa
Que no
velh ni puesc durmir,
Ni m platz viure ni morir,
Ni mals ni bes
no m' agensa.

A per pauc no m desesper
O no m ren monges d'
Anjau
O no m met dins una clau
On hom no m pogues vezer...

A
gran tort mi fai doler
E sia eu pendut en trau
Si pueys segui
autr' esclau,
Pos m' ac pres en son poder...

Ieu sui
aisselh que no tensa
Ab mi dons ni no m' azir
Ni no m sai de
ren ardir
Mas d' aisso qu' a lieys agensa...
Si ai
perdut.
Millot, III, 431. P. Occ. 383.

Pons Santeuil de
Toulouse. Une complainte sur la mort de Montagnagout, son beau-frère.
Le premier couplet est lacéré:
So es us planhs que fes Pos
Santhol de Toloza d' En G. de Montanhagol, lo qual G. avia sa seror
per molher.
Marritz cum homs mal sabens ab frachura
Viurai
hueymais de be ab marrimen...
Doncx las! caitiu, cum puesc aver
enten
Que negus gaugz mais me conort ni ven,
Pus vos etz mortz,
senher, que tota gen
Que us vic vos planh, si us fai dieus honor
pura...

Segurs
caps fos e paire per drechura
Dels trobadors e complitz
bonamen,
Et es devers e razos per natura,
Quan lo caps dol, van
li membr' afeblen;
Doncx, quan mor par, que 'lh mueyran
eyssamen;
Doncx ab vos mor grans sabers vos seguen,
E va de
cors e d' armas salvamen
E sens entiers conoyssensa e
mesura.
Marritz cum.
Millot, III, 105, 431. Papon, III,
449.

Porcier. Couplet en réponse à Folquet:
Seigner, fait
m' avez enquer
A Folchetz enrimader;
Car per un poc mi
desfer
Lo ronzin c' om li donec
Del pe dreig e de l'
esquer,
Car meil me degra profer
Son servir quant blasm'
er
Mant bon cantar en deserer.

Pouzet. Tenson avec
Guillaume Raimond, auquel il répond:
En Guillem Raimon, d'
aisiu
M' es que s' ieu chauzisc ades...
E dic que ill dona s'
aten
Plus vas sel cui fai prezen
D' aquo don l' autre
sospira...

Guillem Raimon, e chauzira
Uns secx vos qui
anatz queren,
Car sel c' a dona repren,
Penre ben par qu' en
dezira.
Del joi d' amor.

Prevost. Tenson avec Savari,
auquel il soumet cette question:
En Savaric, ie us deman
Que
diatz en chantan,
D' un cavayer valen
C' a amat lonjamen
Una
dona prezan
Et a 'l mes en soan;
Pueys preya n' autra
Que en
deven s' amia,
E manda 'l jorn c' am leys vaza
Per penre tot
son voler;
E can l' autra 'n sap lo ver,
Manda 'l c' a leys
aquel dia
Li dara so qu' el querria;
D' egal pretz e d' un
semblan
Son, e chauzetz a talan.

Dans
la discussion il dit à Savari:
Senher, amor desfan
Donas, can
van lunhan
Lur don ni permeten;
Mais qu' il dona breumen
Fa
son don aut e gran...

La
tenson est soumise par Prevost au jugement de trois dames:
Senher,
jutge no' 'n lo ver
Na Guilha 'n son plazer
De Benaut, e Na
Maria
De Ventadorn; vuelh que y sia
La dona de Monferrat
C'
a bon pretz ses tot enjan.
En Savaric.
Millot, II,
102.

Pujols. Deux pièces relatives à deux sœurs qui se firent religieuses à Saint-Pons en Provence.

 

 

Si 'l mal d' amor m'
auci ni m' es nozens,
No sai hueimais on m' an querre secors,
Pus
rendudas s' en son las doas flors
Bonas a dieu et al segle
plazens;
A pauc Sant Pos no m fai dir descrezensa,
Quar nos a
toutz dos dels gaugz de Proensa,
Si las! chanton e dizon lurs
lessos,
Plor En Blacas et ieu En Pujolos.

La
nueg e 'l jorn mi ven en pessamens
Qu' ieu cavalgue ab totz mos
valedors
Dreyt a Sant Pos, sia sens o folhors,
E que creme las
morgas de laiens,
Pus Hugueta es en obediensa,
Qu' ieu trac per
lieys sai fort greu penedensa.
Et avetz mi laissat de tot joy
blos,
Belh' Hugueta, vostra seror e vos.

E
que faran vairs huelhs ni blancas dens,
Ni per cui er manteguda
valors,
Ni per cui er levatz dompneys e sors,

Pus
Hugueta ni sa seror n' es mens;

Don
chantarem ieu ni 'l coms de Proensa?

Non
er per elh embrassada valensa,

Qu'
elh fora mortz, ben a un an o dos,
Si 'l belh cofortz d' elhas
doas no fos.

Si
'N Blacatz mor, er dans verayamens
E seran hi perdutz pretz e
valors;
Moirir pogra, quar las plazens dolors
Cre l' auciran
don Sordel n' er dolens...
Si 'l mal d' amor.

Qui 'l
segle ser a dieu es dessirvens,
Quar hom non pot ben servir dos
senhors;
Mas a Sant Pos siervon gent las serors
Selh qui per
nos fon pauzatz en la crotz...

Sellas
qui son el segle ben volens
Podon saber res non es mas follors;
No
'l tenon pro vilas, ciutatz ni tors,
Que per un gaug n' an ben
cent marrimens;
E qui per pretz si treballa ni s tensa
Ben deu
suffrir pus aspra penedensa
Quan dieus dira, jutjan sus en la
crotz:
“Ves mi tenetz, los dreituriers e 'ls bos.”

Hugueta
es regina veramens,
E la dona del Baus a grans honors;
E
montaran ab los angels aussors,
E portaran coronas resplandens,
E
chantaran un verset de plazensa...
Dieus es amors.