Mostrando las entradas para la consulta cor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de octubre de 2023

Folquet de Marseille. Fulco. Foulques. Marselha.

Folquet de Marseille.


I.

Tan m' abellis l' amoros pessamens
Que s' es vengutz en mon fin cor assire;
Per que no i pot nuls autres pens caber,
Ni mais negus no m' es dous ni plazens;
Qu' adoncs sui sas quan m' aucizo 'l cossire:
E fin' amors m' aleuza mon martire
Que m promet joy, mas trop lo m dona len,
Qu' ab bel semblan m' a tengut longamen.


Be sai que tot quan fas es dretz niens;
E qu' en puesc mais, s' amors mi vol aucire!
Qu' a escien m' a donat tal voler,
Que ja non er vencutz, ni el no vens:
Vencutz si sui, qu' aucir m' an li sospire
Tot suavet, quar de liey cui dezire
Non ai secors, ni d' aillors no l' aten,
Ni d' autr' amor non puesc aver talen.

Bona domna, si us platz, siatz sufrens
Dels bes qu' ie us vuel, qu' ieu sui dels mals sufrire;
E pueis li mal no m poiran dan tener,
Ans m' er semblan qu' els partam egalmens:
Pero si us platz qu' en autra part me vire,
Partetz de vos la beutat e 'l dous rire,
E 'l gai solas que m' afolleis mos sen,
Pueis partir m' ai de vos, mon escien.

A totz jorns m' etz plus bel' e plus plazens,
Per qu' ieu vuel mal als huelhs ab que us remire,
Quar a mon pro no us pogron anc vezer,
Mas a mon dan vos vezon subtilmens:
Mas dans non es, so sai, quar no m n' azire,
Ans me sap bon, pros domna, quan m' albire,
Si m' aucisetz, que no us estara gen,
Quar lo mieus dans vostres er eissamen.

Per so, domna, no us am saviamens,
Qu' a vos sui fis et a mos ops trayre,
Qu' ie us cug prendre e mi no puesc aver,
Ie us cug nozer et a mi sui nozens:
Per so no us aus mon cor mostrar ni dire,
Mas a l' esgart podetz mon cor devire;
Ar lo us cug dir et aras m' en repren,
E port n' als huelhs vergonha et ardimen.

Dona, 'l fin cor qu' ie us ai no us puesc tot dire,

Mas per merce so qu' ieu lais per non sen

Restauratz vos ab bon entendemen.

Trop vos am mais, dona, qu' ieu no sai dire,
E s' ieu anc jorn aic d' autr' amor desire,
No m' en penet, ans vos am per un cen;
Quar ai proat autrui captenemen.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire,
Que gaug n' auran, segon lo mieu albire,
Las tres domnas a cui ieu te prezen,
Car elhas tres valon mais d' autras cen.

II.

Ab pauc ieu d' amar no m recre
Per enueg dels lauzenjadors,
Mas forsa d' amor mi rete
Que no m laissa virar alhors,
Quar dels benanans sui la flors;
Qu' aissi m te
Amors pres el fre,
Que d' autra cauza no m sove
Mas de lieys servir a jornal,
Qu' aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

E doncx, s' ieu fas so que s cove,
Be m' en deu eschazer honors,
Quar s' ieu puesc amar Mielhs de Be,
Per dreg m' en eschai la lauzors:
E sap be mi dons et amors
Qu' ieu de re
Vas leis no m mal me;
Mas quar li clam humils merce
Que m des so que m' es plus coral;
Pot esser qu' ilh so tenga a mal!

Doncx ben sui folhs, quar no m recre
D' amar lieys, que be m par folhors,
Pus autre bes no m n' esdeve;
Ans vey qu' ades creys ma dolors
Qu' en mi tot sol a fag son cors:
Per ma fe,
Vos dic, mielhs m' ave
Que per lieys ieu suefra jasse
Mon dan, sitot a lieys non cal,
Qu' autra m des s' amor per cabal.

E quant elha m parla ni m ve,
Mi sal al cor la resplandors
Dels sieus huelhs, e del dous ale
M' en ve mesclamens la doussors
Si qu' en la boca m nais sabors;
Per qu' ieu cre
E conosc qu' el be
Qu' ieu dic de lieys no nais de me,
Ans nais de s' amor natural
Que dins mon cor a pres ostal.


E pus aquest jois mi mante,
Si m volgues far tan de socors
Que m denhes retener ab se,
Guardatz s' ieu fora dels aussors!
Que sos ricx pretz e sa valors,
Mi reve
Tan gen e m soste;
E sol qu' ilh agues lo mille
De la dolor fer' e mortal,
Ben agram partit per egual.

Pero s' il clamarai merce
Del dan qu' ilh me fai e del mal,
Pus nulh' autr' amors no mi val.

III.

Sitot me soi a tart aperceubutz,
Aissi com sel qu' a tot perdut, e jura
Que mais no joc, a gran bon' aventura
M' en dei tener, car me soi conogutz
Del grant enjan qu' amors vas mi fazia;
Qu' ab bel semblan m' a tengut en fadia,
Plus de detz ans, a lei de mal deutor
Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Ab bel semblan que fals' amors adutz
S' atrai ves leis fols amans e s' atura,
Col parpaillos qu' a tan folla natura
Que s fer el foc per la clardat que lutz:
Per qu' ieu m' en part, e segrai autra via;
Soi mal pagatz qu' estiers no m' en partria,
E segrai l' aip de tot bon sofridor
Que s' irais fort si com fort s' umilia.

Pero no s cuch, si be m soi irascutz,
Ni fas de leis en chantan ma rancura,
Ja 'l diga ren que sia outra mezura;
Mas sapchatz ben qu' a sos ops soi perdutz,
Qu' anc sobre fre no m volc menar un dia,
Ans mi fetz far mon poder tota via:
Mas anc sempre cavals de gran valor
Qui beorda, trop soven cuelh feunia.

Fols for' ieu ben, mas m' en soi retengutz;
Quar q' ab plus fort de si se desmezura
Fai gran foldat, e n' es en aventura
Neis de son par, car pot esser vencutz;
De plus frevol de si, es vilania;
Per c' anc no m plac, ni m plai sobransaria:
Pero en sen deu hom gardar honor,
Car sen aunit no pretz mais que folia.

Pero, amors, me soi eu abstengutz
De vos servir, que mais non aurai cura;
C' aissi com mais prez hom laida peintura
Quant es de luenh que quant es pres vengutz,
Prezava ieu vos mais quan no us conoisia:
E s' anc n' aic pauc, mais n' ai qu' er no volria;
C' aissi m n' es pres com al fol queredor
Que dis qu' aurs fos tot quant el tocaria.

Bels Azimans, s' amors vos destrenhia,
Vos en tos temps, ie us en cosselharia,
Sol que us membres quant ieu n' ai de dolor,

Ni quant de ben jamais no us en calria.

Mon Plus Leial, s' ab los oillz vos vezia,
Aissi com fatz ab lo cor tota via,
So qu' ieu ai dig poiria aver valor;
Qu' ie us quier conseill, e conseill vos daria.

IV.

Ja no volgra qu' hom auzis
Los doutz chans dels auzellos
Mas cill qui son amoros;
Que res tan no m' esbaudis
Co il auzelet per la planha,
E ilh belha cui soi aclis;
Cella m platz mais que chansos,
Volta, ni lais de Bretanha.

Be m' agrada e m' abellis,
Mais no soi aventuros;
Qu' ades es hom cobeitos
D' aisso qu' es plus grieu conquis:
Doncx, que m val ni que m gazainha
S' ieu l' am, et ilh no m grazis!
Amarai doncx en perdos?
Oc ieu, anceis que remanha.

Be m' estera s' ades vis
Lo sieu bel cors gai joios;
E quan no vei sas faissos,
Si be m soi en mon pais,
Cug esser loing en
Espanha
Preon entre Sarazis:
Sol lo vezer m' en es bos,
Q' als non aus dir que re m taigna.

Ferms soi eu be, quar soi fis;
Que s' ieu fos fals ni ginhos,
Ieu n' agra pro companhos;
Mais sa beutatz, e 'l dolz ris
Mi tolon de lor bargainha:
Car ilh val tan co us plevis,
Que si sol merces i fos
Ren als non es qui m soffrainha.

Ben volgra que Lemozis
Fos plus prop de Mauretainha,
Per so que plus sove vis
Lo senhor qu' es larcx e pros,
E tan de bona compainha.


V.

S' al cor plagues ben for' hueimais sazos
De far canson, per joia mantener;
Mas tan mi fai m' aventura doler,
Quan be m cossir los bes e 'ls mals qu' ieu ai,
Que tug dizon que ricx sui e be m vai;
Mas sel qu' o ditz non sap ges ben lo ver:
Benanansa non pot negus aver
De nulha re, mas d' aquo qu' al cor plai;
Per que n' a mais us paubres s' es joyos,
Q' us ricx ses joy, qu' es tot l' an cossiros.

E s' ieu anc jorn fui gays ni amoros,
Er non ai joy d' amor ni non l' esper,
Ni autres bes no m pot al cor plazer,
Ans mi semblon tug autre joy esmai:
Pero d' amor lo ver vos en dirai;
No m lais del tot, ni no m' en puesc mover,
Ni sus no vau, ni no puesc remaner;
Aissi cum sel qu' en mieg de l' albr' estai,
Qu' es tan poiatz que non pot tornar
jos,
Ni
sus no vai, tan li par temeros.

Pero no m lais, sitot s' es perillos,
Que sus non pueg ades a mon poder;
E deuria m, domna, fis cors valer,
Que be sabetz que ja no m recreirai,
Qu' ab ardiment apoderisc l' esglai:
E non tem mal que m' en puesca eschazer;
Per que us er gen si m denhatz retener,
E 'l gazardos er aitals com s' eschai;
Que neys lo dos n' es faitz bos gazardos
A sel que sap d' avinen far sos dos.

Si anc merces ac nulh poder en vos,
Traga s' enan, si ja m vol pro tener;
Qu' ieu no m' en fi en precs ni en saber
Ni en chansos, mas ben conosc e sai
Que merces vol so que razos dechai:
Per qu' ieu vos cug ab merce conquerer,
Que m' es escutz contra 'l sobre valer
Qu' eu sai en vos, e m fai metre en assai
De vostr' amor so que m veda razos,
E m fai cuiar aisso qu' auninent fos.

Ara conosc qu' eu sui trop oblidos,
Quar al comensamen me desesper
De mas chansos, pos vuelh merce querer;
Farai o doncs aissi col joglar fai,
Qu' aissi com mov mon chant lo fenirai.
Desesperar m' ai pus non puesc saber
Razo per que 'l deia de me chaler;
Mas tot lo mens aitant en retendrai,
Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos,
E dirai ben de lieys en mas chansos.

Mentir cugei, mas estra grat dic ver,
Quar m' estava trop miels qu' ara no fai;
E cugei far creire so que no fos
Mas mal mon grat s' auera ma chansos.

Si N' Azimans sabia so qu' ieu sai,
Dir poiria q' una pauca ochaizos
Notz en amor plus que no i val razos.

VI.

En chantan m' aven a membrar

So qu' ieu cug chantan oblidar;

E per so chant qu' oblides la dolor

E 'l mal d' amor;
Mas on plus chan plus m' en sove;

Qu' a la boca nulha res no m' ave

Mas de merce:
Per qu' es vertatz, e sembla be
Qu' ins el cor port, domna, vostra faisso
Que m chastia qu' ieu no vir ma razo.

E pois amors mi vol honrar
Tan qu' el cor vos mi fai portar,
Per merce us prec qu' el gardetz de l' ardor;

Qu' ieu ai paor
De vos mout maior que de me:
E pos mos cors, domna, vos a dinz se,
Si mals l' en ve,
Pos dinz etz, sufrir lo us cove;

Empero faitz del cors so que us er bo,

E 'l cor gardatz si cum vostra maizo.

Qu' el guarda vos e us ten tan car

Qu' el cors en fai nesci semblar,

Quar el y met l' engienh e la valor,

Si qu' en error
Laissa 'l cor pel sen qu' el rete:
Qu' om mi parla manhtas vetz s' esdeve
Qu' ieu no sai que,
E m saluda qu' ieu non aug re;
E ja per so nuls hom no m' occaizo,
Si m saluda, et ieu mot non li so.

Mas ja lo cors no s deu clamar
Del cor per ren que 'l puesca far;
Que tornat m' a al plus honrat senhor,
E tout d' aillor
On trobava enjan e non fe:
Que dregz torna vas son senhor ancse;
Mas ieu non cre
Que m denh, si merces no m mante,

Que 'lh intr' el cor, tant qu' en luec d' un ric do

Denh' escotar ma veraia chanso.

Quar si la denhatz escotar,
Dona, merce deurai trobar;
Pero obs m' es qu' oblidetz la ricor
E la lauzor
Qu' ieu n' ai dig e dirai jasse:
Pero ben sai mon lausars pro no m te;
Cum que m mal me,
La dolors mi creis e m reve;
E 'l fuecx qui 'l mov, sai que creis a bando,

E qui no 'l toc muor en pauc de sazo.
Murir puesc be,
N' Azimans, qu' ieu no m planc de re,

Neis si m doblava 'l mals d' aital faisso,

Com dobla 'l poins del taulier per razo.

VII.

Ai! quant gent vens et ab quant pauc d' afan
Aissel que s laissa venser ab merce!
Quar en aissi vens hom autrui e se,
Et a vencut doas vetz senes dan;
Mas vos, amors, non o faitz ges aissi,
Q' anc jorn vas vos merces no m poc valer;
Ans m' avetz tan mostrat vostre poder
Qu' era no us ai, ni vos non avetz mi.

Per so m par fol qui non sap retener
So qu' a conquis, qu' ieu prez ben atrestan
Qui so rete que a conquist enan
Per son esfors, com fatz lo conquerer:
Qu' aissi m pogratz tener col fols rete
L' esparvier fer, quan tem que se desli,
E l' estrenh tant el poing tro que l' auci;
Mas pus estortz vos sui, viure puesc be.

Tot so que val pot nozer atressi;
Doncs, s' ie us tenc pro, be us poirai dan tener:
Et er merces s' ab eis vostre saber
Que m' avetz dat, don anc jorn non jauzi,
Vos sai nozer ni dir mal en chantan;
Mas non er fach, que chauzimens m' en te:
Mais vuelh sufrir mon dan en patz jasse
Qu' els vostres tortz adrechurers claman.

On trobaretz mais tan de bona fe,
Q' anc negus hom se mezeis non tray
Son escien, si cum ieu que us servi
Tan longamen, qu' anc non jauzi de re.
S' ar quier merce, so us faria parer;
Quar qui trop vai servizi repropchan,
Semblansa fai qu' el guazardon deman;
Mas ja de me no us cugetz qu' el n' esper.

Mas qui 'l bon rey Richart, de cui ieu chan,
Blasmet per so quar non passet desse,
Ar l' en defen, si que quascus o ve
Qu' areire s trais per miels salhir enan:
Qu' el era coms ar es ricx reys ses fi,
Quar bon secors fai dieus al bon voler;
E parec ben al crozar qu' ieu dic ver,
Et ar vei hom per qu' adonc no menti.
Ja N' Azimans, tos temps non an cuian
Qu' ieu vas amor aia virat mon fre;
Mas hom pot ben creire aisso que ve,
Et er saubut hueimais d' aissi enan.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Fulco_de_Marsella

Folquet de Marseille. Fulco.

Fulco de Marsella, Fulco de Tolosa, Folquet de Marsella o Foulques (Marsella, ca. 1155 - 25 de diciembre de 1231) fue un obispo católico, trovador y poeta francés.

Su familia provenía de Génova. Inicialmente se dedicó al comercio y luego fue trovador de gran fama. Sus obras poéticas de amor promovían también las cruzadas realizadas a Oriente y contienen consejos morales.

En 1195 se hizo monje cisterciense en la abadía de Thoronet. En 1201 fue nombrado abad de ese mismo monasterio. Fue ordenado obispo de Toulouse cuatro años después. Desde esa responsabilidad, Fulco tuvo ocasión de conocer a Domingo de Guzmán al serle encargada la misión de predicar en la ciudad como fundador de la nueva congregación fundada inicialmente como respuesta al surgimiento y expansión del catarismo en la región.

Participó en el IV concilio de Letrán viajando a Roma acompañado por Domingo donde apoyó el reconocimiento de la Orden de Predicadores. La respuesta de Inocencio III es que el grupo de predicadores que combatía la herejía en Tolosa se diera una regla y un consuetudinario y que solo entonces podrían obtener la confirmación papal. Sí le fue recriminado sin embargo, por el conde de Foix, su pasado como trovador y sus poemas encuadrados dentro de las composiciones de amor de la época, con trasfondo doctrinal a menudo de lo que entonces se calificaba como herejía cátara.

Se hizo cargo de la formación de la llamada militia Christi o “compañía blanca” de la cité de Toulouse (parte antigua o vieja de la ciudad), en 1209, en el transcurso de la cruzada albigense; combatientes ligados a él por juramento con el objetivo de perseguir a sospechosos de herejía y usureros. En una ciudad donde eran frecuentes las batallas de clases entre sus habitantes, Fulco se convierte en “jefe” del partido que defiende las más pobres, artesanos principalmente frente a mercaderes enriquecidos.​ Poco más tarde le fueron otorgadas, a él y su hijo, las tierras conquistadas de Verfeil, en reconocimiento, por parte del jefe militar de la cruzada, Simón de Montfort.

A finales de 1215, desde su posición de obispo, fijó una serie de objetivos para la orden dominicana:

Extirpar la corrupción de la herejía, desterrar los vicios, enseñar las reglas de la Fe, inculcar a los hombres costumbres sanas...

En 1221 viajó de nuevo a Roma, acompañado por monjes cistercienses de la abadía de Grandselve, obteniendo el reconocimiento oficial de la fundación de la Orden iniciada en Prouilhe, Fanjeaux, de Domingo de Caleruega.​ En 1229 fundó la Universidad de Toulouse.

Es mencionado por Dante como el único trovador que se encuentra en el canto IX del Paraíso. (Folco)



  • Cahiers de Fanjeaux (2000), Collection d'Historie religieuse du Languedoc au Moyen Âge: Cathares en Languedoc (Cahier 3). Édic. Privat et Centre d'études historiques de Fanjeaux. ISBN 2-7089-3439-2
  • Enciclopedia cattolica (versión italiana), Ed. Sansoni, Florencia 1951
  • Labal, Paul (1988) Los Cátaros. Herejía y crisis social, Barcelona: Editorial crítica. ISBN 84-7423-234-1
  • Schulman, Nicole (2001) Where Troubadours Were Bishops: The Occitania of Folc of Marseille (1150-1231), Nueva York: Routledge. ISBN 978-0-415-93665-1
  • Varios (sous présidence de Michel Roquebert ) (2004) La Croisade Albigeoise Centre d'Études Cathares. ISBN 2-9521024-0-6

martes, 10 de octubre de 2023

La Dame Casteloze. Na Castelloza.

La Dame Casteloze.

La Dame Casteloze. Na Castelloza.

Ja de chantar non degr' aver talan,

Car on mais chan

E pietz mi vai d' amor;

Que plaing e plor

Fan en mi lor estatge;

Car en mala merce

Ai mes mon cor e me,

E s' en breu no m rete,

Trop ai fag long badatge.


Ai! bels amics, sivals un bel semblan

Me faitz enan

Qu' eu muoira de dolor;

Que l' amador

Vos tenon per salvatge,

Qu' a joia no m' ave

De vos don no m recre

D' amar per bona fe

Totz temps, ses cor volatge.


Mas ja vas vos non aurai cor truan, 

Ni plen d' enjan,

Sitot vos n' ai peior,

Qu' a grant honor

M' o teing e mon coratge;

Ans pens qan mi sove

Del ric pretz que us mante,

E sai ben que us cove

Dompna d' ausor paratge.


Despuois vos vi, ai fag vostre coman,

Et anc per tan,

Amics, no us n' aic meillor;

Que preiador

No m fan ren ni messatge

Que ja m viretz lo fre;

Amics, non fassatz re:

E car josi no m soste,

Ab pauc de dol non ratge.


Si pro i agues, be us membri en chantan 

Q' aic vostre gan

Qu' enblei ab gran temor,

Pueis aic paor

Que i aguessetz dampnatge

D' aicella que us rete,

Amics, per qu' ieu dese

Li torniei, car ben cre

Que no i ai poderatge.


Dels cavalliers conosc que i fan lor dan, 

Car ja preian

Dompnas plus qu' ellas lor,

Qu' autra ricor

No i an ni seignoratge;

Que pois dompna, s' ave

D' amar, preiar deu be

Cavallier, si 'n lui ve

Proeza e vasalatge.


Dompna N' Almurs, ancse

Am so don mal me ve,

Car cel que pretz mante

A ves mi cor volatge.


Bels Noms, ges no m recre

De vos amar jasse,

Car i truep bona fe

Totz temps e ferm coratge.


II.


Amics, s' ie us trobes avinen, 

Humil e franc e de bona merce, 

Be us amera, qant era m' en sove 

Qu' ie us trob vas mi mal e fellon e tric; 

E fauc chansons per tal que fassa ausir 

Vostre bon pretz, don eu no m puesc sofrir 

Qu' eu no us fassa lauzar a tota gen, 

On plus mi faitz mal et asiramen.


Jamais no us tenrai per valen,

Ni us amarai de bon cor ni per fe,

Tro que veirai si ja m valria re,

Si us mostrava cor fellon ni enic;

Non farai ja, car no vueill puscatz dir

Qu' eu anc ves vos agues cor de faillir;

Qu' auriatz puois qualque razonamen,

S' ie us fazia ves vos nuill faillimen.


Eu sai ben qu' a mi estai gen,

Si be i s dizon tuit que mout descove

Que dompna preia cavallier de se,

Ni qu' el teigna totz temps tan lonc pressic;

Mas cel q' o ditz non sap ges ben chausir,

Qu' ieu vueil proar, enans que m lais morir,

Qu' el preiar ai un gran revenimen,

Qan prec sellui don ai greu pessamen.


Assatz es fols qui m' en repren

De vos amar, pos tan gen mi cove;

E cel q' o ditz no sap cum s' es de me,

Ni no us vei ges aras si cum vos vic

Quan me dissetz que non agues cossir,

Que calc' ora poiria endevenir

Que n' auria enqueras jauzimen;

De sol lo dig n' ai eu lo cor jauzen.


Tot' autr' amor teing a nien,

E sapchatz ben que mais jois no m soste

Mas lo vostre que m' alegra e m reve,

On mais en sent d' afan e de destric;

E m cug ades alegrar e jauzir

De vos, amics, qu' eu non puesc convertir;

Ni joi non ai, ni socors non aten,

Mas sol aitan qan n' aurai en durmen.


Jamais non sai que us mi presen, 

Qu' esajat ai et ab mal et ab be 

Vostre dur cor, don lo mieus no s recre; 

E no us o man qu' eu meteissa us o dic, 

E morai me, si no m voletz jauzir 

De qualque joi; e si m laissatz morir, 

Faretz pecat, e serai n' en turmen, 

E seretz ne blasmatz vilanamen.


//

https://es.wikipedia.org/wiki/Castelloza

Na Castelloza (fl. a comienzos del siglo xiii) fue una noble, poetisa y trobairitz de Auvernia.

De acuerdo con su Vida, Castelloza fue la esposa de Turc de Mairona, probablemente señor de Meyronne.​ Los antepasados de Turc habían participado en una cruzada alrededor de 1210 o 1220, por lo que de ahí provendría el origen de su nombre (significa Turco).1​ Presuntamente tuvo amoríos con Arman de Brion, un miembro de la casa de Bréon de rango social más alto que ella, y sobre quien habría escrito varias canciones. Su Vida registra que fue «muy alegre y sin preocupaciones», «muy educada» y «muy bella».

Solo tres —quizás cuatro si recientes investigaciones son aceptadas— de sus canciones (todas cansos) sobreviven, aunque sin música. Esto, sin embargo, la transforma en al menos la segunda trobairitz más prolífica en términos de obras preservadas: sólo Beatriz de Día la supera con cuatro cansos vinculados a su autoría. El tema de todos sus poemas es el amor cortés.

Comparado con Beatriz de Día, Castelloza era una poetisa más conservadora. La persona a través de sus obras es consistente y, aunque levanta tensiones entre el amor condicional e incondicional, siempre se mantiene comprometida a la fidelidad absoluta.

Un investigador, Peter Dronke, (drunk no) ha visto las canciones de Castelloza como iniciadoras de un ciclo lírico.

Ja de chantar No degra aver talan.

Amics, s'ie.us trobes avinen.

Mout avetz faich lonc estatge.

Por joi que d'amor m'avegna (discutido).


Bruckner, Matilda Tomaryn. "Fictions of the Female Voice: The Women Troubadours." Speculum, Vol. 67, No. 4. (Oct., 1992), pp. 865–891.

Coldwell, Maria V. "Castelloza." Grove Music Online Archivado el 16 de mayo de 2008 en Wayback Machine., ed. L. Macy.

The Vidas of the Troubadours, ed. and trans. Margarita Egan. Nueva York: Garland, 1984. ISBN 0 8240 9437 9.

Gravdal, Kathryn. "Mimicry, Metonymy, and 'Women's Song': the Medieval Women Trobairitz." Romanic Review, 83:4 (1992:Nov.) pp. 411–427.

Paden, William D., Jr. "The Poems of the 'Trobairitz' Na Castelloza." Romance Philology, 35:1 (1981:Aug.), pp. 158–182.

Schutz, A. H. "Where Were the Provençal 'Vidas' and 'Razos' Written?" Modern Philology, Vol. 35, No. 3. (Feb., 1938), pp. 225–232.

Shapiro, Marianne. "The Provençal Trobairitz and the Limits of Courtly Love." Signs, Vol. 3, No. 3. (Spring, 1978), pp. 560–571.

Weiss, Julian. "Lyric Sequences in the Cantigas d'amigo." Bulletin of Hispanic Studies, 65:1 (1988:Jan.), pp. 21–38.

La Dame Casteloze. Na Castelloza.

viernes, 6 de octubre de 2023

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre Raimond de Toulouse.


I.

Pessamen ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e 'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu' om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.


La fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,

Tan qu' aleuges mon afan,

Ab douss' acoindansa;

Qu' ieu li suy senes enguan,

E non ai embransa
D' als, mas quom fezes

Tot so qu' a mi dons plagues;

Pero pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran

On plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon' esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil cors cortes,

Si t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.


Pus vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu' es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m' atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu' anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m puesc sufrir d' una leu chanso faire,

Pus prec e man n' ai de mon Ereubut;

Qu' apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,

Coven qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:

Quar segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu' els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un nou chantaret prezan.


Anc per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l' honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m' an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre

E l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l' an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat, non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.


Esta chansos vuelh que tot dreg repaire
En
Arago, al rey cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan

Duc ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M' en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l' aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;

Qu' a autruy don alegratge,

Et a mi pen' e turmen;

Nulla res, si mal m' en pren,

No m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,

Conosc que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m pens qu' esser deia.


Si per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d' alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al
rey que sap et enten
M' iras en
Arago dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic, plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz, quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu' avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n' er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu' a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa



Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver
gran be, plus leu pot sostener
afan que tal es rics e bos;
que l maltrag l'es plus angoyssos,
quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela
que si meteissa destrui
per far clartat ad autrui,
chant, on plus trac gren martire,
per plazer de l'autra gen.





martes, 5 de diciembre de 2023

Gaucelm Faidit. Moutas sazos es hom plus volontos

Gaucelm Faidit.


Moutas sazos es hom plus volontos

De so don mals e dans li deu venir 

Que de son ben, e vuelh o per me dir,

Car ieu meteys m' anei metre cochos

En tal poder, don era m vau planhen,

Que m fai languir e sospirar soven, 

E, quant ieu cug be n' aver, ieu n' ai dan,

E torn atras quan cug anar enan.


Be m' an trahit siey belh huelh amoros 

E sos gens cors que s sap tan gen garnir,

Sos doutz parlars ab son bel aculhir, 

Sos gais solatz, sos avinens respos; 

Mala vi anc sa gran beutat valen, 

Don miels cugei aver mon cor jauzen; 

Mas era vau planhen e sospiran, 

E no m' i val merces, quan la deman. 


Anc no cugei qu'en nulha dona fos 

Tan grans beutatz qu'en fos merces a dir, 

C'on plus li clam merce, no m denh auzir, 

Ans n' a son cor ades plus ergulhos, 

Per que mos malz me vai ades creissen, 

Et es mi piegz, si m sal Dieus, per un cen, 

Per lieys, car re n' y a de malestan

Que per lo mal qu' ieu n' ai, ni per l' afan.


Lo mals qu' ieu trac me fora belhs e bos, 

Belha dona, sol qu' el pogues sofrir; 

Car ses afan no s pot hom enriquir 

De nulh afar que sia cabalos; 

E so que hom conquer ab gran turmen, 

Ten hom plus car e plus celat e gen,

Que so que a tot jorn a son talan, 

Car leu despen qui de leu a gazan.


De so don plus cugei esser joyos 

Suy plus iratz, e n' ai mais de cossir; 

Per qu' om no s deu per gaug trop esjauzir, 

Ni per ira trop esser angoissos:

Mas ieu non puesc ges esser d' aital sen; 

Qu' ieu m' alegrei trop al comensamen, 

Dona, per vos, mas ara 'n vau ploran 

Cum hom marrit que re no sap on s' an.


S'a ma dona plaguesson mas chansos 

Ni mos preiars, mout m' estera plus gen; 

Car ja enans non aurai bon talen

De nulha re, ni puesc far belh semblan,

Tro que de lieys aya so que deman.

___


Razon e mandamen

Ai de lieys, on m' aten 

De far guaya chanso; 

Doncx, pus ilh m' en somo, 

Ben cove derenan 

Qu' ieu m' alegr' en chantan 

Mielhs que far no solia; 

Qu' eras conosc e sai

Que mos enans li plai; 

Qu'en franca senhoria 

Ai mes mon cor e me; 

Pero tanh e cove, 

Pus que senher fai be 

A son bon servidor, 

Que s' en melhur' e cresca sa valor.


Qui don de senhor pren,

Non es ges avinen

Qu'el fassa mespreizo 

Vas lui, ses ochaizo; 

Ni non es benestan, 

Si pueys li quier son dan 

Ni so que non deuria: 

E pus dona tan fai 

Qu'a son amic s' atrai, 

E l' us en l' autre fia, 

Non sai don pueys lur ve 

Que l' us l' autre malme; 

Mas tan sai ieu e cre

Que celh a mais d' amor 

Que mielhs ama, e rete mais d' onor.


En aisso fan non sen 

Li drut, mon escien; 

E qui 'n jutja razo

Es anta senes pro; 

Qu' ades on mais auran 

D'amor, miels preyaran 

Sai e lai quascun dia; 

E, per aquest assai, 

Bayssa amor e deschai 

E leials drudaria; 

Quar, per un que s capte

Vas amor e vas se 

Leialmen, ni rete 

D' aquestz aips lo melhor,

En veiretz mainz que l' an per sordeyor.


Drutz qu' ama falsamen 

Deu, per dreg jutjamen, 

Aver fals guizardo;

Mas a vos m' enrazo, 

Bona domna, d' aitan

Qu'en mi non a engan

Contra vos ni bauzia;

E si m donavatz jai 

Segon lo cor qu' ieu n' ai, 

Ja res pus no us querria; 

Que d' aitan bona fe 

Cum anc hom amet re, 

Vos am, e no m recre 

Per mal ni per dolor,

Tan vos ai cor de leial amador!


Domna, lo cor e 'l sen

E 'ls huels e 'l pessamen 

Ai en vostra preizo, 

E non truep guerizo 

Mas solamen d' aitan, 

Quan vos estau denan, 

Adoncs me par qu' ieu sia 

L' om el mon cui miels vai; 

E, quan me part de lai, 

Ven m' ira e feunia 

Que m lassa 'l cor e m te: 

Mas pueis, quan mi sove 

De vos, cui jois mante, 

Oblit l' ira maior, 

E torn mon cor en joi et en doussor.


Belhs Desirs, mout mi plai

Del vostre gent cors gai, 

Quar pueia quascun dia 

En honor et en be, 

Que quascus hom que us ve

Vos enans' e us mante, 

Que de gaug e d' amor 

Son vostre dig, e 'l fach son de lauzor. 

___


Tot me cugiei de chanson far soffrir

Er ab l' ivern tro ves calenda maya;

Mas era vei que no m' en puesc giquir 

Per ma razo que tot jorn es pus gaya, 

E per joy qu' ai de mon Plus Avinen 

E de son pretz qu' ades puei' e s' enansa; 

Qu' ara sai ieu e conosc ses duptansa, 

Que deu esser plus gaia ma chansos

Quar vol ni'l platz que sos belhs noms hi fos.


Ves ma domna soplei totas sazos 

Que m nafret gen el cor, ses colp de lansa, 

D'un dous esgart, ab sos huelhs amoros, 

Lo jorn que m det sa joia e sa coinhtansa; 

Aquel esgartz m' intret tan dolsamen

Al cor que tot lo m reven e m' apaya, 

Et ab sos huelhs m' a fait cortesa playa; 

Ilh m' en saup pueis cortezamen guarir,

Per que lo y dei conoisser e grazir. 


En amor son fermat tuit mei cossir, 

Si qu'en ren al no ai poder qu' els retraia, 

Qu' ieu no sui faitz mas per far e per dir 

Mi dons tot so que 'l sia bon ni 'l playa;

Qu'ades l' acli e grans merces li ren, 

Ab bona fe et ab humil semblansa, 

E grazic li lo joy e l' alegransa 

Que m det tam ferm que no romp ni descos;

Per qu' ieu estauc alegres e joyos.


Nulhs hom no pot, ses amor, far que pros,

Si no i enten o no i a sa esperansa,

Qu'el joys d' amor es tan fis e tan bos, 

Qu' encontra lieys non es mais benenansa;

Que per amor ten hom son cor plus gen,

Si 'n val hom mais e n' esfors' e n' assaya

D'aver bon pretz e de valor veraya;

Si 'n vol hom mais cavalcar e garnir

E far que pros e donar e servir.


Ja ma dona non cuig de lieys me vir

Ni altr' amors ja li m tolha ni m' aya, 

C'on plus esgart autra domna ni mir

Non ai poder que ja de lieys m' estraya; 

Per merce 'l clam e per essenhamen,

Aia de mi cossir et remenbransa, 

E quar no m ve no s' o tenh' a pezensa (pezansa); 

Qu' ieu n' estau tan pessius e cossiros

Qu'ades hi tenh los huelhs del cor amdos. 

___


Chant e deport, joy, domney e solatz,

Ensenhamen, largueza e cortezia,

Honor e pretz e leyal drudaria

An si baissat engans e malvestatz

Qu'a pauc d' ira no m suy desesperatz;

Car, entre cent domnas e preyadors,

Non a una ni us que be s captenha

De ben amar, qu' a doas partz no s fenha,

Ni sapcha dir qu' es devengud' amors;

Gardatz cum es abayssada valors!


Quar drutz hi a e domnas, si 'n parlatz, 

Que s fenheran e diran tota via 

Que 'l son leyal et amon ses bauzia; 

E pueys quascus es cubertz e celatz, 

E tricharan say e lay, vas totz latz; 

E las domnas, on plus an preyadors, 

On plus cuian qu' om a pretz lur o tenha. 

Mas aitals joys, cum cove, lur en venha;

Qu'a cascuna es anta e deshonors, 

Pus a un drutz, que pueys desrey' alhors.


Aissi cum es miels en domna beutatz,

Gens acuillirs et avinens coindia,

E gens parlars, pretz e doussa paria,

Aissi deu miels gardar sas voluntatz;

Que ren no val cors de doas meitatz

Ni non es fis, pueys hi a vaira colors,

Quar una amors sola tanh la destrenha:

Non dic ieu ges qu' a domna descovenha,

S' om la preia, ni a entendedors,

Mas non deu ges en dos luecs far secors.


Tan quan renhet leyalmen amistatz, 

Fo lo segles bos e ses vilania;

E pus amors tornet en leujaria,

Fo joys cazutz e jovens abayssatz;

Per qu' ieu meteys, si dir vuelh las vertatz,

Ai tant apres dels fais drutz trichadors

Que non es dregz que jamais en revenha,

Quar ves amor dis anc falsa entresenha,

Cum si m' agues mal faich, fugi de cors,

Quan m' ac levat et enansat e sors.


E s' il plagues qu' ab bels plazers honratz

Mi retengues en leyal senhoria,

E s' afranques, pus en als s' umilia,

E m perdones, aisi for' afinatz

Ves lieys, cum l' aurs s' afina en la fornatz;

E no m nogues paratges ni ricors,

Quar si elha m tra del mal, ni far o denha,

Aissi 'l serai fis, ses falsa entresenha,

Cum fo 'l leos a 'N Golfier de las Tors,

Quan l' ac estort de sos guerriers peyors.


Ha! s' aquest tortz, domna, m fos perdonatz,

Passad' agra la mar part Lombardia;

Mas ges non puesc far leyal romavia,

Si en abans non era adrechuratz.

Sol per aisso devetz voler la patz,

E car merces es ab vos e ricors,

An ma chansos, e res non la retenha,

Preyar vas vos francamen que us sovenha

Que a franc cor tanh franqueza e doussors,

E Dieus perdona als bos perdonadors.


Na Maria, tant es la grans valors

Qu'en vos estai, bona domna, e renha,

Que m meravill que nuills cors la sostenha,

E quascun jorn creissetz als trobadors

Avinens faitz, don crescan las lauzors.