Mostrando las entradas para la consulta vull ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vull ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

De dos amics que sempre están juns un se gite en la dona del atre; este atre, donánsen cuenta, compinchat en la seua dona lo tanque a un baúl damún del que, están aquell a dins, en la dona dell se entén.

Graves y dolorosos habíen sigut los patiméns de Elena als oíts de les siñores, pero perque en part estimaben que li habíen passat justamen, en mes moderada compassió los habíen sobreportat, encara que inflexible y fieramen constán, aixina com cruel, reputaren al escolá. Pero habén Pampínea arribat al final de la novela, la reina li va maná a Fiameta que continuare; ella, dessichosa de obeí, va di:
Amables siñores, com me pareix que tos ha causat alguna amargura la severidat del ofengut escolá, crec que es convenién ablaní en algo mes deleitable los exasperats espíritus; y per naixó vull contátos una historieta sobre un jove que en ánim mes manso va ressibí una injuria, y la va vengá en una acsió mes moderada; per la que podréu compendre que cadaú té que contentás, com un ase català, en ressibí lo que li ha futut a la paret, sense dessichá (sobrepassán les conveniénsies de la venjansa) injuriá cuan lo que pretén es vengá la injuria ressibida. Teníu que sabé, pos, que a Siena, com hay sentit di, van ñabé dos joves mol acomodats y de bones families plebeyas, de los que un se díe Spinefloccio de Távena y l´atre Zeppa de Mino, y los dos eren veíns de Cainollia.
Estos dos jovens sempre anaben juns y, per lo que pareixíe se volíen com si foren germáns o mes; y los dos teníen dones mol hermoses. Ara be, va passá que anán Spinefloccio mol assobín a casa de Zeppa, estáni allí Zeppa o sense estáy, de tal manera va intimá en la dona de Zeppa que va escomensá a gitás en ella; y aixina van continuá durán bastán tems sense que dingú sen acatare. Pero al remat, están un día Zeppa a casa sense sabéu la seua dona, Spinefloccio va víndre a buscál. La dona li va di que no estabe a casa; en lo que Spinefloccio, puján a escape y trobán a la dona a la sala, y veén que no ñabíe dingú mes, abrassánla, va escomensá a besála, y ella an ell.
Zeppa, que va vore aixó, no va di ni chut, se va quedá amagat per a vore aón arribabe aquell joc; y en seguida va vore a la seua dona y a Spinefloccio anássen abrassats cap a la alcoba y tancás allí; de lo que mol se va enfadá. Pero sabén que ni fén un abalot ni per atra cosa se aminoraríe la seua ofensa, sino que aumentaríe la seua deshonra, se va ficá a cavilá quína venjansa podríe féls, que, sense divulgás, tranquilisare lo seu ánim.
Y después de mol pensá, pareixénli habé trobat lo modo, se va está amagat tot lo rato que Spinefloccio va está en la seua dona; y en cuan sen va aná va entrá ell a la alcoba, aon va trobá a la seua dona colocánse al cap la toca, que jugán Spinefloccio li habíe desordenat; y li va di:

- Dona, ¿qué fas?

A lo que la dona li va contestá:

- ¿No u veus?

Va di Zeppa:

- Be que u vech, ¡y tamé hay vist un atra cosa que no haguera volgut!
Y en ella va escomensá a parlá de les coses passades; y ella, en molta temó, después de donáli moltes voltes, habénli confessat lo que claramen negá no podíe de la seua intimidat en Spinefloccio, plorán va escomensá a demanáli perdó. A lo que Zeppa va di:

- Mira, dona, has fet mal; y si vols que te u perdona pensa en fém cas de lo que te vach a maná, que es aixó: vull que li digues a Spinefloccio que demá pel matí cap a la hora de tersia trobo alguna raó per a separás de mí y acudí a tú; y cuan estigue aquí, yo tornaré, y al sentím, féslo amagás an este baúl y táncal a dins; después, cuan haigues fet aixó, te diré lo demés que tens que fé; y en fé aixó no tingues cap temó perque te prometixgo que no li faré cap mal. La dona, per a satisfél, va di que u faríe; y aixina u va fé. Arribat lo día siguién, están Zeppa y Spinefloccio juns, cap a la hora de tersia, Spinefloccio, que li habíe prometut a la dona aná a vórela an aquella hora, li va di a Zeppa:

- Este matí ting que aná a amorsá en un amic y no lo vull fé esperá, aixina que quédat en Deu.

Va di Zeppa:

- Encara no es hora de amorsá hasta daquí un rato.

Spinefloccio va di:

- No importe; tamé ting que parlá en ell de un assunto meu; de manera que me convé arribá pronte.

Separánse, pos, Spinefloccio de Zeppa, donán una volta per a despistál, sen va aná cap a casa seua en la seua dona; y sol habíe acabat de entrá a la alcoba cuan Zeppa va torná; lo que, al escoltáu la dona, mostránse en molta po, lo va fé amagás al baúl que lo seu home li habíe dit, y lo va tancá a dins y va eixí de la alcoba.
Zeppa, arribán a dal, va di: - Dona, ¿es hora de amorsá?

La dona va contestá: - Si, ya u es.

Va di entonses Zeppa: - Spinefloccio sen ha anat a amorsá en un amic seu y ha dixat sola a la seua dona; assómat a la finestra y crídala, y disli que vingue a amorsá en natros.

La dona, tenín temó per nella mateixa, y per naixó mol obedién, va fé lo que lo home li manabe. La dona de Spinefloccio, insistín la dona de Zeppa, va víndre allí al sentí que lo seu home no acudiríe a amorsá; y cuan ella va arribá, Zeppa, fénli grans afalagaméns y agarránla familiarmen de la ma, li va maná en veu baixa a la seua dona que sen anare a la cuina, y an ella se la va emportá a la alcoba; y cuan estáen allí, va tancá la alcoba per dins. Cuan la dona lo va vore tancá la alcoba per dins, va di:

- ¡Ay, Zeppa!, ¿qué vol di aixó? ¿Éste es l´amor que li tens a Spinefloccio y la leal compañía que me féu?

A lo que Zeppa, arrimánse al baúl aon estabe tancat lo seu home y agarránla be, va di:
- Siñora, antes de queixát, escolta lo que te hay de di: yo hay volgut y vull a Spinefloccio com a un germá; y ahir, sense sabéu ell, me vach trobá en que la confiansa que yo li tenía habíe arribat a que ell se gite en la meua dona com u fa en tú; ara be, com lo vull, no vull pendre atra venjansa contra nell mes que una que igualo a la ofensa:
ell ha tingut a la meua dona y yo vull tíndret a tú. Si tú no vols, tindré que vengá la ofensa de un atra manera, de lo que ni tú ni ell estaréu may conténs.

La dona, al sentí aixó, y después de moltes confirmassións que li va doná Zeppa, creénlo, va di: - Zeppa meu, ya que esta venjansa me té que caure damún, estic disposada an aixó, sempre que aixó que ham de fé no me faigue enemiga de la teua dona, perque yo espero seguí en pas en ella encara que lo que me ha fet sigue mol gros.

A lo que Zeppa va contestá:

- Aixó faré; y ademés de aixó te donaré una joya mes hermosa y pressiosa que consevol de les que tens.

Y dit aixó, abrassánla y escomensán a besála, la va ficá damún del baúl aon estabe tancat lo seu home, y allí damún, tot lo que van volé se van magrejá y van fé tremolá lo arcón. Spinefloccio, a dins del baúl cotet habíe sentit totes les paraules de Zeppa y la resposta de la seua dona, y después habíe escoltat la dansa trevisana que li ballaben damún del cap, durán mol rato va sentí tal doló que li pareixíe morís; y si no fore perque teníe temó de Zeppa, li haguere cridat a la seua dona un gran insulto, tancat com estabe. Después, pensánse milló que la injuria la habíe escomensat ell y que Zeppa teníe raó en féli lo que li fée y que se habíe comportat humanamen y com amic, se va di an ell mateix que habíe de sé mes amic que may de Zeppa, si este volíe.
Zeppa, después de está en la dona tot lo que va volé, va baixá del baúl, y demanánli la dona la joya prometuda, obrín la alcoba, va fé víndre a la seua dona, que sol va di:

- Siñora, me hau donat un pa per unes tortelles - y u va di enriénsen. A lo que Zeppa va di: - Obri este baúl - y ella u va fé; y a dins va trobá la Siñora al seu Spinefloccio.
Y llarg siríe de contá quin dels dos se va avergoñí mes, si Spinefloccio veén a Zeppa y sabén que sabíe lo que ell habíe fet, o la seua dona veén al seu home y sabén que ell habíe sentit y notat lo que li habíe fet damún del cap.

A lo que va di Zeppa:

- Aquí está la joya que te dono.

Spinefloccio, eixín del baúl, sense gastá moltes paraules, va di:
- Zeppa, estem igualats, y per naixó está be, com li díes abáns a la meua dona, que sigam sén amics com solíem, y sense tindre entre natros res que no sigue comú, ni les dones, que tamé les ham compartit.

Zeppa va asseptá, y en la armonía mes gran del món van amorsá los cuatre juns; y desde entonses cada una de aquelles dones va tindre dos hómens y cada un dells va tindre dos dones, sense que tingueren may cap discussió ni enfado per naixó.

sábado, 1 de mayo de 2021

Capitol. XVIII. Com lo senyor manifesta a les virtuts la posada hon lo seu fill seria receptat.

Capitol. XVIII. Com lo senyor manifesta a les virtuts la posada hon lo seu fill seria receptat: e volgue per elles fos elegit digne embaxador de tan alt misteri: les quals elegiren lo gran archangel sanct gabriel (archi angelus, archangelus: archangel: arcángel)

Finit lo parlament del fill de deu ab la amada sua caritat: dix la magestat del pare eternal a totes les virtuts. Excellents donzelles puix en lo consistori meu es deliberat yo trameta lo meu vnigenit fill en lo mon per deliurar los catius fills de Adam: vull vos comunicar qual sera la posada hon sera receptat. ¶ Mulier quedam martha (Marta) nomine excepit illum in domum suam. Car aquexa senyora de qui vosaltres sou criades ab tot lo seu nom propri sia Maria a ella sola son apropiats tots los noms que a virtuts son interpretats. ¶ E com Martha vulla dir solicitut siau certes que aquesta es vera Martha: car es stada molt solicita e ansiosa de la salut humana: car del instant de la concepcio sua tostemps ha demanat e suplicat per la redempcio humana. ¶ Aquesta he yo elegida eternalment per a sposa mia e mare del meu fill: aquesta sera dita mare de misericordia: Car ella la comunicara a totes les creatures. E ella sola complira totes les obres de misericordia en la persona del meu amat fill: car ella lo aposentara dins les entramenes sues: el (lo aposentarà + y lo, e lo vestirà: el) vestira daquell carmesi singular de les sues preciosissimes sanchs e li fara vna vestidura de tanta excellencia que en bellea e valor nos trobara james semblant en natura. La let (llet, lleit; leite en galego : gallego y portugués; rumano lapte; latte en italiano, corso; lait français; lakto en esperanto; lèt en criollo haitiano; llaeth en galés; llatí lac, vía láctea, lacto, lactosa, lactancia, etc) sua sera vianda e nodriment del meu fill en la sua tendra edat: ellal seruira e acompanyara ab grandissima amor en totes les peregrinacions e necessitats sues: fins al sepulcre lo seguira ab dolor inrecomptable. ¶ En mans d´aquesta vull comanar lo meu fill: e que li sia obedient com a verdader e natural fill. ¶ Empero vull que vosaltres donzelles molt virtuoses me digau lo parer vostre qui sera lo embaxador que yo dech trametre per menejar e tractar aquest matrimoni e portar a fi aquesta fahena. ¶ Car yo vull per donar gratia (gl´a) e singular honor a aquesta verge ab qui dellibere fermar lo dit matrimoni que tot se faça ab volentat e plaer seu: e si ella no volra prestar consentiment que noy haja res fet: per que los homens li resten de mes obligats regonexent per lo mija de aquesta natura humana esser reparada e ajudada en totes les necessitats sues. ¶ E cantaran de ella los fills d´Adam ab gran melodia dient. ¶ Cantate ei habitatores terre: et laudem ei in populis annunciate: Ipsa enim est solatium vite nostre: et in laboribus subuentio optima. ¶ Car yo vull que a ella regoneguen senyoria totes les creatures: puix yo la prench per sposa mia e mare del meu amat fill. E per ella sien administrades totes les gracies que dellibere fer a natura humana. ¶ E les donzelles hoyt lo parlament del pare eternal tingueren consell entre si matexes que respondrien a sa magestat: e apres moltes rahons totes foren de acort que misericordia e pietat responguessen per totes: car elles eren aqui principalment per natura humana. ¶ E aquestes ensemps ab les altres prostrades dauant la presencia diuina feta adoracio profunda dreçant se misericordia e pietat conuidaren se largament quala primer parlaria. ¶ E dix pietat a misericordia: O senyora no stigau en cortesies: car a vos es donada aquesta dignitat de parlar e respondre a la magestat diuina: car ja sabeu que ab tot a sa clemencia sien molt acceptes totes les virtuts vos principalment li sou propria e natural: que de la magestat del pare eternal es dit. ¶ Pater celestis misericors est cui proprium est misereri semper et parcere. ¶ Respos misericordia a pietat dient O germana mia: e no sabeu que entre vos e mi noy ha res partit. ¶ Et omnia mea tua sunt: et tua mea. ¶ E perço parlant vos: parle yo: car de les persones que molt se amen e han les voluntats vnides lo parlar nuncha discorda. ¶ E replica pietat dient: Misericordia senyora vos dieu gran veritat que ni les obres ni paraules mies no poden discordar de la obediencia vostra: perçous deman de merce regonexent a vos majoritat queus placia parlar e dar resposta a la magestat diuina: e yo callant confirmare les paraules vostres. ¶ E lauors misericordia sens mes replicar feta reuerencia comença a dir. ¶ O immensa pietas deus pater omnipotens Vostra majestat mana e vol que nosaltres digam quis par dega esser lo embaxador que vostra clemencia deu trametre en aquesta insigne embaxada: aço senyor omnipotent remetem nosaltres a la increada sauiesa vostra qui regeix e gouerna totes coses ab sobirana egualtat: de la qual es dit. ¶ Omnis sapientia a domino deo est: et cum illo fuit semper: et est ante euum (eu+u nassal): altitudinem celi et latitudinem terre et profundum abissi quis dimensus est. Car vos senyor sou aquell qui totes coses sabeu e podeu: e en les obres vostres erra no si pot trobar: e nengu sens vos obrar ni perlar (p+lar) virtuosament no pot E los homens mortals vehen be per speriencia que sola vna bona cogitacio sens ajuda vostra sentir no poden: e perço los discrets e virtuosos regonexent la fragilitat sua continuament dien. ¶ Non sufficientes sumus cogitare aliquid a nobis quasi ex nobis f3 suffitientia nostra ex deo est. E vos magestat infinida no freturau res de les creatures vostres: e perço dix dauid. ¶ Bonorum meorum non indiges. Ni menys podeu esser consellat: car en la profunditat e altea dels secrets vostres nengu atenyer no pot: segons testifica Ysayes dient. ¶ Quis enim cognouit sensum domini aut quis consiliarius eius fuit. Ab tot senyor que obediencia no consent ni admet rahons ans vol que la voluntat del manant sia prestament complida perço dire a la real magestat vostra lo parer de aquestes donzelles e meu sobre aquesta embaxada puix vostra excellencia o (ho) vol eu (e ho) mana. ¶ Ja (la J, I mayúscula un atra vegada) sab vostra clemencia com totes les obres que per la potencia d´aquella son stades fetes y obrades del començament del mon ença totes son stades executades per lo gran visrey e lochtinent de vostra magestat lo glorios princep miquel: largament e ab gran zel ha desempachada la justicia per vos senyor a ell comanada: Donant gran terror als homens fent los conexer la immensitat de la potencia vostra. Car de aquest valeros princep es dit. ¶ Hic (açi, açí està; aquí está) est michael archangelus princeps militie angelorum qui fortis in prelio fecit victoriam. Ara senyor que vostra magestat delibera fer aquesta obra de tanta pietat e clemencia volent rembre (redimir) lome ab tanta de amor e beniuolencia: a nosaltres par que lo embaxador e tractador de aquesta fahena deu esser lo gran princep dels serafins Gabriel: car aquest ab tot lo seu orde no tracten sino de les amors e dolçors de vostra clemencia. E aquest es molt dispost a denunciar e preycar la caritat e amor que vostra real senyoria ha als homens: La qual fins açi no es stada coneguda: ans era a tots manifest vostra magestat esser molt irada contra los fills de Adam per lo peccat del pare seu e no voler comunicar a ells la gracia e clemencia vostra del començ del mon ença. ¶ E perco senyor aquesta noua (nova) tan gloriosa de la nouella (novella) pau de vostra magestat ab los homens nouell (novell) missatger ha menester: e lo dit gabriel me par esser lo pus dispost entre tota la caualleria de vostra real cort. ¶ Aquest senyor sabra induir ab sa dolçor de paraules la verge ma senyora al consentiment: car tant es ella pura e de vergonya acompanyada que haura mester (mes+t en ganchet a dal) per lo missatger molt confortada ¶ E lo senyor hoit lo parlar de misericordia fon tant content que ab molt gran plaer respongue a ella dient. O misericordia tant sou conforme ab la voluntat mia que les paraules vostres tostemps me son acceptes e no poden discordar del que yo vull: e dich vos certament que aqueix princep que vos haueu nomenat: he deliberat yo elegir en secretari meu: e vull que per ell se meneje tota aquesta fahena de la redempcio humana e los homens lo hajen en singular veneracio: vehent que per lo mija seu han a conseguir (aconseguir) salut e repos. E misericordia e pietat e les altres virtuts molt alegres de la resposta de la magestat diuina començaren a cantar magnificant e lohant lo glorios missatger dient. ¶ Gabrielem veneremur summi regis nuncium: per quem deus delegauit suum ministerium: te solum deus elegit suum secretarium. E vehent les dites virtuts que ja lo senyor manaua cridar lo embaxador per desempachar lo: suplicaren sa magestat dient. O clemencia infinida ja sab vostra altesa com nosaltres totes som donzelles e criades de aquesta senyora que vostra magestat dellibera pendre per sposa: placia a la alta senyoria vostra manar nos dar licencia que anem primeres per acompanyar la senyora nostra perque nons trobem absents de sa senyoria en tal jornada. ¶ E lo senyor dix: donzelles anau en bona ora e acompanyau la vostra senyora: car seruint a ella seruiu a mi e aquest es lo plaer meu que nous partixcau may de ella: car siau certes que per ella sereu exalçades e molt dignificades en lo cel e en la terra.

sábado, 3 de febrero de 2018

POESIA A LA DONA

Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.

POESIA A LA DONA

Juan Carlos Abella

Vull parlá de eixa persona
a la que trovo gran, mol gran
es potsé la mes importan
diguem que parlo de la dona.

A Santa Agueda li vull demaná
guardamos a totes les dones
que son persones mol bones
que mols añs mos puguen acompañá

a natros mos ompli de felisidat
cuan una jove mos diu que sí
que la seua vida vol compartí
mos fa sentí lo home mes honrat

mos aporte tantes coses
que natros no sabem vore
y que ella sempre trove
y tot son coses ben bones

dones tenim a la nostra vida
mare, filla, o germana
y una de mol enamorada
vull fels una poesía mol sentida

son un mar de sabiduria
de ternura, cariño, y bellesa
de forsa, sabé, y enteresa
y tame de gran valentia

una cosa mai podrem igualá
y es la virtut de se mare
cosa que en rés se compare
es lo mes gran que ñá

capás de crea una vida
a dins del seu ventre
no ña rés mes tendre
aixo no vá de mentira

son nou mesos de embarás
temps de cambis, de sufrimen
pero tamé de ilusió, de sentimen,
son mol valentes, ya u vorás

arribe lo momen del naisimen
deu sentimetros san de dilatá
pa que un cabet se pugue asomá
son momens de gran sufrimen

a cuatre partos ai pogut asistí
a la meua dona poc ai pogut ajudá
sol li ai pogut doná la má
y animala pa que sen pugue eixí

y después del naisimen
cuan lo fill tenen a les mans
los ix una sonrisa de les mes grans
ya no sen recorden de tan patimen

yo voldria sé tan valén
com eixa dona ques mare
que de luchá per lo fill mai pare
sempre trove lo seu momen

aquell criminal que les vol maltratá
se li olvide de aon va eixí
que una dona lo vá parí
la seua vida li vá doná

a totes les dones vull honrá
aiguen sigut mares, o no
pos cap de elles te mai pó
pa afrontá alló que vindrá

a los homens mos fan mes valens
mos apollen, mos ajuden,
mos volen, y mos cuiden
inclús cuan estem ben dolens

Santa Agueda, cuidales
pos tenen lo sel guañat
tota la vida an treballat
mai san guardat rés

donals molta, molta salut
aixo te demano yo
donals tot lo milló
a la vellesa y a la juventut.

DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.

martes, 4 de mayo de 2021

Capitol XXXVIII. Com la prudentissima verge dix a les sues donzelles

Capitol XXXVIII. Com la prudentissima verge dix a les sues donzelles: en quin temps cascuna de elles faria matremoni ab lo seu diuinal fill: e de les grandissimes alegries e festes de aquelles.

Ara filles mies yous vull manifestar com ni en quin temps sereu ab lo meu fill collocades. Car vos caritat qui sou la primera e per mi tant amada vull que façau matremoni ab ell ara stant dins lo meu ventre: e aqui siau molt estreta ab la amor sua: ajudant li a portar (aportar) les dolors de la redempcio humana: car ja les sent agudament. Vos ma filla lo acompanyareu en aquelles fins a la fi de la vida sua: carament lous acoman nous partixcau de ell nit ni dia. Car vos poreu be dir. ¶ Ego primogenita (p en un ganchet damún + mogenita) ante omnem creaturam. Car vos sereu la primogenita sobre totes amada. ¶ E la sancta donzella caritat molt contenta del dit matremoni besa la ma a la senyora regraciant a sa senyoria com tan be la hauia collocada. E sa merce besa la en la boca acceptant la per filla e feu la seure molt prop de si. E dreçant son parlar a laltra donzella: que hauia nom sancta pobrea dix li. Veniu ma filla: que yo a vos nous tinch oblidada: ans vull façau matremoni ab lo meu fill lo dia de la natiuitat sua. En vostres mans lo posare exint del meu ventre. ¶ Quia non erat ei locus in diuersorio. Car en lo porchet hon lo parre noy haura llit ni strado per a la magestat sua: ans lo haure a posar en vn pesebre: e aqui sereu vos ab ell: el (e lo, y lo: el) afalagareu ab la vostra dolçor fent li passar alegrament aquella tanta penuria per amor vostra. ¶ E de aqui passejareu ab ell tota la vida sua: sens james partir lit ni taula: ab ell yreu (ireu; anireu; iréis) en totes les peregrinacions sues: En la mort sua li sereu tan acostada: que per mostrar quant vos ama: volra tot nuu penjar en la creu: e poran ben dir los miradors. ¶ Quomodo in vita sua dilexerunt se: ita et in morte non sunt separati. Volent dir. Mirau aquest senyor ab la sua sposa sancta pobrea: quant se son amats en la vida sua que en la mort no son separats: ans lo ha acompanyat fins al estrem: nius partireu de ell apres la mort: car en strany sepulcre lo fareu soterrar. Vos ma filla li poreu dir. ¶ Ego tecum (cum te) sum vbicumquem ambulasti. Volent dir. Yo senyor meu so ab vos hon se vulla que aneu. E pobretat molt alegra del que la senyora li hauia dit besa la ma a sa altesa donant li la fe de james desemparar lo seu fill ne a ella en la present vida: e sa senyoria la besa ab molta amor com a filla molt cara. ¶ E girant se sa merce a laltra donzella dix li. O paciencia amada mia: vos haureu lo meu fill per marit en edat molt tendra: car sols que haja complit huyt dies de la natiuitat sua tantost lo posare en poder vostre. Car aquell dia començara a sentir les cruels dolors: que per los homens te a passar prenint circuncisio: e escampara aquella impreciable sanch sua en tan tendra edat: O ma filla: y quant vos haura mester lo meu fill: car les dolors sues d´aquest dia auant tostemps creixeran e augmentaran. E en aquelles yo so certa no volra altra companyia sino la vostra: souint se rahonara ab vos en la plenitut de les angusties sues: eus dira. ¶ Tu es refugium meum in tribulatione mea. Volent dir. Que vos sou lo refugi e descans en les tribulacions sues. O paciencia filla mia y carament vos coman aquest vostre spos en tota la vida sua: e molt mes en la mort: car com sera en la creu clauat yo nol pore tocar: vos lo haureu a tenir en los vostres braços: e aquell mirare yo el contemplare ab molta dolor e dire a vos ab infinides lagremes. ¶ Redde michi hominem sanctum: iustum: mansuetum et pium. Volent dir. tornau a mi mare dolorosa lo fill meu: qui es home sanct e sens nenguna culpa: just mansuet e piados. ¶ E respos paciencia a la senyora sa mare e dix. O ma senyora yous offir que com vos lom (l+ o en virgulilla: lon, lom) demanareu: yol vos tornare mes no viu. Car mort sera posat en la vostra falda: aquil tendreu ab molta dolor: e poreu mirar e comptar les nafres de la sua persona: e yo senyora sere aqui ab vos: axi com sere stada ab lo vostre fill: eus fare portar aquelles dolors ab tant gran modo e prudencia: que los miradors molt marauellats diran. ¶ Quomodo amabat eam. Volent
dir. Mirau esta senyora quant ama la sua nora que per amor sua passa les dolors del seu fill ab sobirana temprança. ¶ E hoint la senyora les rahons de paciencia sa cara filla: e sabent que axis hauia a seguir (aseguir) com ella deya: no li pogue tornar paraula: ans besantla lança vn gran sospir e abraçantla molt estret dix. O ma filla que en les dolors del meu fill vos e yo tostemps serem vnides: carament lous acoman: e paciencia besant la ma a sa senyoria dix. Senyora deixau les ansies a mi: que james lo perdre de vista. ¶ E cridant la senyora laltra donzella molt amada dix li. Veniu ma filla humilitat: car nous tinch yo en oblit: ans vos vull collocar e sposar ab lo fill meu en lo temps que començaran les persecucions sues. Car vos lo fareu fugir de Herodes: e passar tantes dolors e necessitats en egipte: e tota la jouentut sua sera de vos acompanyada: e lo restant de la vida sua nos partira de vos: car singularment vos amara e per ligarse ab vos es deuallat del cel en la terra: car de vos es dit. ¶ Perfecta inuenta est videns eam rex exinaniuit. Volent dir. Que entre les altres donzelles mies vos sou perfectissima trobada: e mirant vos lo rey de gloria es se (se es) tant baixat per amor vostra: que se es fer home mortal e passible per hauer a vos per sposa: e nengun loch no li es plaent si a vos noy troba. E perço vull quel seguixcau en tota la vida sua: e molt mes en la mort: car aqui creixeran les persecucions e dolors sues e haura be mester la companyia vostra. ¶ E respos humilitat dient. O ma senyora que a mi es molta gracia que lo fill de deu e vostre sia tan content de la companyia mia: yo senyora queus do la fe de no partirme de sa senyoria en chiquea ni en granea e molt menys en la mort e ab vos senyora aturare tant com restareu en la present vida: E la senyora besant la ab molt plaer: accepta la sua bona offerta: e humilitat li besa la ma prenint la per mare e senyora. ¶ E apres sa senyoria dix a vna altra donzella. O penitencia sabeu vos quant fareu matremoni ab lo meu fill en lo trentren (trété; les dos e en virgulilla) any de la edat sua: e sereu per ell tant amada que de la companyia mia se apartara per seguir a vos: En lo desert lo tendreu quaranta dies e quaranta nits sols de vos acompanyat: en tota la vida sua james vos deixara: ans volra que tots los amichs seus façen gran festa de vos. E los peccadors que no li vinguen dauant sens vos: e a tots los queus hauran en sa companyia dara guiatge molt segur: car de vos ma filla es dit. ¶ Non inuenitur propitiatio sine illa: per illam peccata purgantur: et per illam fit vera remissio de peccatis. Volent dir. que sens vos lome pecador no trobara merce: car per vos son los peccats purgats: e per la intercessio vostra es feta vera remissio de peccats. ¶ Magnificentia tua predicatur in seculum. Car la magnificencia vostra sera preycada per tot lo vniuersal mon: Axi ma filla puix sou tan potent eus trobau amada muller del fill de deu: e per ell tant estimada: coman vos los peccadors quels siau aduocada: E penitencia besant la ma de la senyora dix a sa altesa. En hobeir vostra senyoria es tot mon desig: e so presta d´ajudar als peccadors si ells se volran amprar de mi: E la senyora contenta de sa resposta besant la com a cara filla feu la seure prop de si. ¶ E crida altra donzella pietat nomenada e dix li. Veniu ença ma filla car vull queus dispongau a esser muller del meu fill: en lo temps que sa clemencia se manifestara al mon: e començara a preycar: Vos ma filla lo moureu tostemps a compassio de natura humana en tant que per informar e instruir los homens en la ley euangelica li fareu passar infinits treballs e fatigues: anant e acaminant de nit e de dia per contentar a vos quius veura molt ansiosa dels miserables: Vos ma filla li fareu guarir los malalts: que a sa magestat se presentaran: ferlieu (fer+salte línia+lieu) resucitar los morts: e comportar ab molta dolçor los peccadors: e tirarlos a venia. ¶ Sit eloquium tuum dulce coram eo. Car lo vostre parlar sera tan dolç e tan plaent al fill meu: que res que vos demaneu nous sera negat. Les entramenes del meu fill seran axi atendrides per la amor vostra: que en les persecucions sues e congoixes a ell donades: tot simateix dara per amor de vos en deliuracio dels peccadors. E pietat hoint aço fon molt alegra e dix. O ma senyora y be sab vostra merce: que tostemps lo desig meu es ençes en ajudar als peccadors e miserables: perque reste molt obligada a vostra senyoria: com me vol collocar en temps que pore largament complir lo desig meu: e de aço senyora bese la ma a vostra altesa per mi e per tots los peccadors dels quals so aduocada. E la senyora besantla dix li. Axo es lo meu plaer ma filla: que penseu tostemps en ajudar e abraçar als miserables: e perço sereu singularment amada per lo meu fill e per mi. ¶ E sient se pietat ab ses jermanes la senyora crida la amada donzella misericordia dient a ella. ¶ O ma filla no siau descontenta com delibere collocar primer vostres germanes que a vos: car faç ho perque so certa teniu lanimo tan generos que en lo temps de la pobrea e de les persecucions del meu fill: vos starieu molt enyorada no podent manifestar la magnificencia vostra tan largament com volrieu. ¶ E perço vull detenir lo matremoni vostre ab lo fill meu fins en aquell dia que finara la penosa vida sua: e siura en aquella ricosa taula de cambi ço es la sancta creu en la qual estendra la sua moneda impreciable en tanta habundancia: que per terra ni haura gran copia: e sera calcigada per los seus enemichs: per mostrar ab quanta liberalitat e plaer la donara a sos amichs aquell magnanim senyor: qui axi la leixa calcigar a sos enemichs: Aquell dia fareu vos tan grans e tan asenyalades obres per la habundosa riquea del spos vostre a vos comunicada: que coneixeran les gents que a vos se endreça lo parlar de salamo que diu. ¶ Consumatus in breui expleuit tempora multa (ml9ta). Car en poch temps fareu fahena infinida: e per molt temps desijada: E perço es dit als homens viuint en aquest mon. ¶ Non enim curandum é qp diu viuatur: sed qp bene viuatur. Car nengu no deu estimar ni pensar quant durara la vida sua: mas solament com sera despesa. E perço ma filla haueu vos molta raho d´alegrar vos: car en aquell sols dia de les vostres noces desempachareu e acabareu totes les ardues fahenes de la redempcio humana: e fareu dir al vostre spos ab gran crit. ¶ Consumatum est. Volent dir. e manifestar als homens que tot lo que vos haueu demanat e volgut ha complit e acabat per amor vostra: fent vos destribuidora dels seus merits: ab los quals vos ma filla fareu aquell dia lo general pagament de la redempcio humana. Afranquireu los catius fills de Adam: darlos eu seguretat de hauer parays: si anarhi volran: alegrant se de aquells infinits merits dels quals vos sereu partidora: Car tota la riquea del spos vostre sera posada en vostres mans la qual es tanta que estimar nos pot. ¶ Quia hic est naturalis dei filius et a patre deo genitus ab eterno: hic est temporaliter factus homo: in quo omnes thesauri paterni sunt diuine scientie et sapientie abscondite copiose. Car aquest senyor es natural fill de deu eternalment engendrat per lo omnipotent pare seu: e aquest mateix temporalment ses fet home: en lo qual reposen tots los tresors dels seu pare: ço es diuinal sciencia: e sauiesa amagada e apartada de la coneixença dels homens en gran copia e infinida habundancia. ¶ O ma filla: que com mes despendreu dels tresors seus: pus richa restareu. Vos li fareu en aquell dia donar molt francament vn do lo major que demanar se pot: car dara paradis a vn ladre pobrellet que li demanara merçe. ¶ E per mostrar pus largament quant vos vol contentar donant se tot als peccadors: obrira lo seu costat mostrant als homens lo cor e les entramenes: trahent de aqui dos rius: lo hu d´aygua en lauament dels peccats: e laltre de sanch en remissio de les culpes. ¶ Gratiam infundit: perdita bona restituit etiam cum vsura. Car continuament la clemencia sua per amor vostra dara e infundira gracia (g+r en virgulilla+a) als homens: e los bens per ells perduts restituira ab continuat millorament. ¶ A tots los qui ab vos se affermaran haura merce: de la sola bona voluntat dels peccadors sera content: sino han temps de fer les obres bones que desijen: segons es scrit. ¶ Si desit facultas: non queritur nisi voluntas. Car si defall la facultat de be obrar: no vol sino la voluntat: aquestes gracies e moltes daltres hauran los peccadors per intercessio vostra: E finida la peregrinacio (p+egrinacio) del vostre spos ensemps ab ell pujareu al cel: car la terra no es loch dispost a la dolça qualitat vostra. ¶ Quia in terra non est requies: sed labor et dolor et afflictio spiritus. Car en la terra noy ha repos nengu: ans infinits treballs e dolors e molta afflictio de sperit: e perço lo aturat repos vostre sera en lo cel e no en la terra: e de aqui continuament trametreu dons e gracies als homens habitants en la terra: E misericordia molt alegra respos a la senyora e mare sua dient. O excellent reyna e senyora yo no he raho de esser descontenta: ans molt mes que contenta: car vostra senyoria spera la collocacio mia en temps a mi tan plaent: que la tarda es a mi augment de gloria: puix vendre en temps habundos e pore fartar e contentar a tots los que demanaran la ajuda mia. Yo ma senyora sere ab lo fill vostre e de vos nom partire en lo cel: o en la terra hon seuulla que siau los dos tostemps vos seguire: e dire a vos la mia senyora continuament. ¶ Magnifica nomen tuum multiplicatione gratiarum: et ne sinaa seruos tuos periculis subiacere. Volent dir. Senyora magnificau e exalçau lo vostre glorios nom donant multiplicacio de gracies per mans mies: Car yo senyora nunquam cansare de anar alla hon vostra merce me trametra: puix vaja ab les mans plenes: E perço supplique vostra senyoria: no vulla permetre los seruents vostres cayguen en los perills mundanals: mane vostra altesa sien prest socorreguts en les necessitats sues: nom planga vostra merce: car yo so molt prompta a tot treball que per ajudarlos haja de sostenir: E la senyora molt contenta de les paraules de sa cara filla besala ab molta amor e feula (feu la: feu + salte página + la) seure al seu costat. ¶ E cridant sa senyoria totes les altres donzelles que restauen dix los. Mes filles siau molt alegres de la collocacio de vostres majors jermanes que ensemps ab elles sereu acullides e amades en la cort del meu fill. ¶ Quia in domo eius mansiones multe sunt. Car en la real casa de sa altesa y ha tantes posades e officis que totes podeu esser molt ben aposentades e dignament collocades: e per sa magestat amades com a filles e germanes. ¶ E hoint aço totes les virtuoses donzelles ab gran goig besaren la ma a la senyora e leuarense a ballar festejant sa senyoria e lo seu prenyat. ¶ Tunc psallat fides: spes tripudiat: exl´tat caritas: deuotio plaudat: iubilat puritas: et sinceritas iocundetur. Car lauors la sancta fe trobant se molt feruent alça la sua veu e canta e loha lo senyor e la sua noua venguda. La sperança faltaua per sobres de gran goig. Alegras infinidament la sancta caritat. La deuocio inflamada comença a tocar palmes. La sancta puritat feya grandissimes festes. Hague goig singular la verdadera sinceritat. E axi totes ballant cantaren ab gran goig armonia dient. ¶ Cantate domine nostre canticum nouum laus eius in congregatione iustorum: Letentur celi de gloria eius insule maris et totus orbis. Volent dir. Cantau totes les coses creades a la senyora nostra cançons nouelles: resone la lahor de sa senyoria en la congregacio dels justs: e les illes (jlles) de la mar e tota la terra (orbis: orbe): car per lo fruyt del seu ventre tots som reparats. ¶ E acabat lo ballar vengueren les dites donzelles ab gran reuerencia dauant la senyora: e ficant lo genoll en terra adoraren lo seu glorios ventre: dient a sa senyoria. O excellent senyora que ara queus trobau mare de deu poden los miserables recorrer a vostra merce: dient ab gran confiança. ¶ O gloriosa spes nostra tuo filio nos comenda: tu nos sibi representa: quia in te dulcis Maria speramus vt nos deffendas in eternum. Volent dir. O gloriosa sperança nostra comanau nos senyora al vostre excellent fill: quens guart ens defena: presentau nos senyora a la clemencia sua: quens accepte a la seruitut sua: car en vos dolça senyora Maria speram: quens defendreu de tot perill eternalment.

jueves, 28 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.