Pleonasme - Plovilar

 

Pleonasme, s. m., lat. pleonasmus, pléonasme.

Vol dire pleonasmes aytan cum sobrehabondansa e sobrefluitatz de dictio e de paraula. Leys d'amors, fol. 106.

Pléonasme veut dire autant comme surabondance et superfluité de mot et de parole.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Pleonasmo.

Pleurezis, s. f., lat. pleuresis, pleurésie.

Apostema apelada pleurezis. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Apostème appelé pleurésie.

En la malautia de pleuresi. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Dans la maladie de pleurésie.

(ESP. Chap. Pleuritis: inflamassió de la pleura.)

2. Plevezi, s. m., lat. pleuritis, pleurésie.

De febre e de plevezi. V. de S. Alexis. 

De fièvre et de pleurésie.

3. Pleurezia, s. f., pleurésie. 

Val specialment contra pleurezia. Eluc. de las propr., fol. 211.

Vaut spécialement contre pleurésie.

CAT. Pleuresia. ESP. Pleuresía. IT. Pleurisia. 

(chap. Pleuresía o pleuressía.) 

4. Pleuretic, adj., lat. pleuriticus, pleurétique, de pleurésie.

En cauzas reumaticas, pleureticas. Eluc. de las propr., fol. 86.

En causes de rhumes, de pleurésie. 

CAT. Pleuretic. ESP. (pleurético) PORT. Pleuretico. 

(chap. Pleurétic, pleuretics, pleurética, pleurétiques.)

Plevir, Plivir, v., promettre, garantir, engager. 

Hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Homme était cru sans serment, seulement avec la foi, s'il voulait la promettre.

Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

Subst. Si 'l jurars e 'l plevirs de nos dos.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Si le jurer et le promettre de nous deux. 

Part. prés. Revendedor, obrier e menestral 

Iran a Dieu, si lor o vol sofrir, 

Ab car vendre et ab pliven mentir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Revendeurs, ouvriers et manœuvres iront à Dieu, s'il veut le leur permettre, avec vendre cher et avec garantissant mentir.

Part. pas. Vostr' om sui juratz e plevitz. 

B. de Ventadour: Pels dols chan. 

Je suis votre homme juré et engagé.

Ricx hom, que per aver traire, 

Sec torneyamen plevitz, 

Per penre sos vasvassors, 

Non l' es honors.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Homme puissant qui, pour acquérir richesse, suit les tournois promis, afin de surprendre ses vavasseurs, ce ne lui est pas honneur.

ANC. FR. Chescun l' a par sa main è plévie è jurée. 

Roman de Rou, v. 2702. 

Ce vos plevis, puis entrerons. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. 

Li frères lor jurèrent e lor fei lor plévirent 

Ke jà ne lor fauldront è cil altretel firent. 

Roman de Rou, v. 813.

2. Pliu, s. m., garantie, promesse, engagement.

Loc. En aquest cinc, senz pliu, 

Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Dans ces cinq, sans engagement (en toute liberté), naît prouesse et s'avive.

3. Plevensa, Plivensa, s. f., promesse, garantie, confiance.

Mas en so n' ai plevensa.

Aimeri de Bellinoy: Era m destreing. 

Mais en cela j'en ai garantie.

Vostr' amor fug e desvoill, 

Qu' ieu non ai plivensa.

Lantelm: Lanfranc. 

Votre amour je fuis et dédaigne, vu que je n' ai pas garantie.

On avion lur plevensa.

P. Vidal: Pus tornatz. 

Où ils avaient leur confiance.

4. Plevi, Plevit, s. m., garantie, promesse, serment.

No m' aten plevi ni covinenza.

P. Vidal: S' ieu fos. 

Ne me tient serment ni promesse. 

Ab cui el ven el camp e ses plevitz.

(Ralmens) Ralmenz Bistors: Aissi col fort. 

Avec qui il vint au champ et sans garantie. 

ANC. FR. Car moi, por vostre garison

Poes, dist-il, metre en prison 

Por plévines ou por ostages. Roman de la Rose, v. 8123.

5. Plevizo, s. f., assurance, promesse. 

Tuit l' autre baro 

Que m feron pleviso.

Bertrand de Born: Ges no. 

Tous les autres barons qui me firent promesse.

Pliades, s. f. pl., lat. pleiades, pléiades.

Part los planetas sobredig 

Trobam ...

... Arturus et Orio 

E cap e coa de drago, 

Dalfis, signes e bootes 

E sageta e pliades.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Par delà les planètes susdites nous trouvons.... Arture et Orion et tête et queue de dragon, dauphin, cygne et bouvier et sagette et pléiades. 

Las stelas ditas pliades. Eluc. de las propr., fol. 110. 

Les étoiles dites pléiades. 

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.

Plom, s. m., lat. plombus, plomb.

Ilh son pus pezan que plom.

Pierre de la Mula: De joglar.

Ils sont plus pesants que plomb.

Ai lo plom e l' estanh recrezut, 

E per fin aur mon argent cambiat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai le plomb et l'étain dédaigné, et pour fin or mon argent changé.

Loc. Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et à niveau et à droite ligne.

Loc. fig. Non avia cor de plom,

Sec e malvat, mas fi e bo. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

N' avait point coeur de plomb, sec et méchant, mais fidèle et bon.

ANC. FR. Et y appliquent toutes choses avec le plomb et la règle de la raison. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 249.

CAT. Plom. ESP. Plomo. PORT. Chumbo. IT. Piombo. (chap. Plom, ploms.)

2. Plumbenc, adj., plombé, couleur de plomb.

Han estranha color, cara plumbenca. 

De cara falbela et en color plumbenca.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 101. 

Ont étrange couleur, face plombée. 

De face blême et en couleur plombée.

(chap. Plomís, del coló del plom, plomisos, plomisa, plomises.)

3. Plombar, v., lat. plumbare, plomber, garnir de plomb.

Elh daurara so que mantha gens plomba.

(chap. Ell dorará lo que molta gen plome : cubrix de plom.)

Guillaume de Durfort: Quar say.

Il dorera ce que mainte gent plombe.

Loc. fig. En Oc e No conois qu' un datz mi plomba.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je connais que le seigneur Oui et Non me plombe un dé.

- Par extens. Plonger, pêcher, jeter le plomb.

Quo 'l pescaire que plomba 

En la mar, e pren ab l' esca 

Lo peisson que sauta.

E. Cairels: Era non vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend avec l'appât le poisson qui saute. 

Part. pas. Ab un datz

Menut plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tan me. 

Avec un dé plombé menu nous a trichés.

Ab sagetas plombadas. Eluc. de las propr., fol. 202.

Avec flèches plombées. 

CAT. ESP. Plomar. PORT. Chumbar. IT. Piombare. 

(chap. Plomá: plomo, plomes, plome, plomem o plomam, ploméu o plomáu, plomen; plomat, plomats, plomada, plomades. 

Plomada, plomades : plom lligat a un cordell pera trassá la línia recta vertical. Plom pera peixcá, com lo que fée aná lo agüelo de la novela de Ernest Hemingway, lo agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí.)

Plorar, v., lat. plorare, pleurer, gémir, lamenter, larmoyer. 

Si 'l moria 

A totz dic a prezensa 

Qu' il no 'l ploraria.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel. 

S' il mourait à tous elle dit publiquement qu'elle ne le pleurerait pas.

Las lagremas que Jhesu Crist ploret. V. et Vert., fol. 36. 

Les larmes que Jésus-Christ pleura. 

Ieu chant que deuria plorar 

D' ira d' amor que m fai languir.

B. de Ventadour: En abril. 

Je chante (alors) que je devrais pleurer de chagrin d'amour qui me fait languir.

Quant lo vi, elh se pres a plorar. Philomena.

Quand il le vit, il se prit à pleurer. 

Adoncs se ploret lo rei de so filh. V. de Bertrand de Born. 

Alors le roi se lamenta sur son fils. 

Fig. El cors m' art e dels hueil plor..., 

Eissamens com fa la vertz leigna 

Qu' al fuoc arden

Plora soven.

G. Faidit: Lonratz (L' onratz) jauzens. 

Le corps me brûle et des yeux je pleure..., également comme fait le bois vert qui au feu ardent pleure souvent.

Subst. Mais val d' amor, si non es angoissos,

Un belh plorar no fan quatorze ris. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Davantage vaut un beau pleurer d'amour, s'il n'est pas angoisseux, que ne font quatorze ris.

ANC. FR. Par les oilz fere assez plorer. 

Mainte chaude lerme plorer 

I fist, quant ele s' en ala. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 78 et 89. 

Là véissiez mainte lerme plorer. Villehardouin, p. 152.

Sire, jo plur pur nostre amur. Marie de France, t. 1, p. 128.

Nous plorions jour et nuict Jérusalem destruite. Bertaut, p. 24.

CAT. Plorar. ESP. Llorar. PORT. Chorar. IT. Plorare.

(chap. Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades.)

2. Plor, s. m., lat. ploratus, pleur, gémissement, larme. 

Ve nicx qu' an afilatz lurs becx,

E 'ls pros cortes adreg fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Je vois sots qui ont affilé leurs becs, et les preux courtois francs font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort. 

Anc non ayc joi que no m costes un plor.

Arnaud de Marueil: Hom ditz. 

Oncques je n'eus joie qui ne me coûtât un pleur.

Aquel chaitius, cui tu o as tolt, plora, e Dieus aus son plor.

Trad. de Bède, fol. 83.

Ce malheureux, à qui tu l' as ôté, gémit, et Dieu entend son gémissement.

ANC. FR. Dunc crust li dols, dunc li crust plors. Roman de Rou, v. 15229. 

Mais lessiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513. 

Le grant pleur que ilz menoient devant leur fut, par leur venue, tourné en joye. Roman de Giron-le-Courtois, fol. 82. 

Mi plor, mes larmes, mi désir. 

Roman de Parthonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 47.

ESP. Lloro. PORT. Choro. ANC. IT. Ploro. (chap. Plo, plos; plorera, ploreres; ploramiques catalanista com Carlos Rallo Badet.)

3. Ploramen, s. m., affliction, désolation.

Es de gens menudas lo dol e ploramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Est pour les petites gens le deuil et affliction. 

ANC. FR. Duel i ot grans et ploremens.

Vie de J.-C. Carpentier, t. III, col. 322.

(chap. Ploramenta, ploramentes.)

4. Plorador, s. m., lat. plorator, pleureur.

Li falliran plorador.

P. Cardinal: D'Esteve. 

Lui manqueront les pleureurs. 

CAT. Plorador. ESP. Llorador (plañidero). PORT. Chorador.

(chap. Ploradó, ploradós, ploradora, ploradores.)

5. Ploros, adj., éploré, désolé.

Deu esser totz lo pobles ploros.

G. Riquier: Ples ne. 

Doit être tout le peuple éploré.

Tot ploros, la levet d' aqui. Passio de Maria. 

Tout éploré, it la leva de là.

Plorosa e cays en desperatio. Carya Magalon., p. 14.

Éplorée et quasi en désespération.

ANC. FR. Que pensis e ploros esteit. 2e Trad. du Chastoiement, cont. 13.

Ne mais por vous 

N' averai jà iex plorous.

Romancero français, fol. 89. 

Sans estre murmurans ni pleureus ni plaintifs. 

La Boderie, Hymnes eccl., fol. 75. 

CAT. Ploros. ESP. Lloroso. PORT. Choroso. 

(chap. Plorós, plorosos, plorosa, ploroses.)

6. Plorios, adj., douloureux, désolant, déplorable.

Abiz vils e plorios. Trad. de Bède, fol. 50. 

Abîme abject et déplorable.

7. Plorilvoment (plorivolment), adj., lamentablement.

Plora plorilvoment. Doctrine des Vaudois. 

Pleure lamentablement.

Plovilar, v., plonger.

Tro lai on lo soleils plovil.

A. Daniel: Lancan son. 

Jusque là où le soleil plonge.

Capitol CXIIII. Com lo senyor resuscita lo fill de vna dona viuda.

Capitol CXIIII. Com lo senyor resuscita lo fill de vna dona viuda.

Continuant lo senyor la preycacio sua e los grandissims miracles vengue sa clemencia a la ciutat de Naym acompanyat de molta gent e dels deixebles seus. E com se acostas a la porta de la ciutat veu que portauen vn Jove a soterrar fill de vna viuda qui non hauia pus de aquell. E la trista de mare acompanyaua lo cors del seu amat fill a la sepultura ab plor e dolor extrema. La qual dona era de les honrades de la ciutat: e perço acompanyauen aquella molta gent de la dita ciutat: complanyent se de la sua dolorosa perdua. E mirant aço lo piados senyor: e recordantse de la senyora mare sua qui no tenia sino vn sol fill: del qual se speraua veure infinides dolors: fon mogut de tanta misericordia e clemencia: que sens degu demanarli merce: sa magestat delibera de fer la. e acostant se a la dita viuda ab vna (vua) cara de molta compassio: dixli. Noli flere. Volent dir. O dolorada dona ab tot que la causa del escampament de les vostres lagrimes sia molt rahonable per hauer perdut vn sol fill que tenieu per confort de la vida vostra: Car yo so cert: que la amor de la mare per natura es de tanta fermetat e fortalea: que ans desija morir que veure la mort de nengun fill: per molts quen tinga: quant mes es creedor de vos qui non haueu sino aquest: e perço tant com per mi es mes coneguda la rahonable dolor vostra: tant mes vos estimare si per amor mia cessau de plorar: confiant que per lo adjutori meu sereu deliurada de la vostra dolor: e dient aço toca ab la sua piadosa ma lo lit en que lo mort era portat: e los quil portauen stigueren segurs: e tota la altra gent se para per veure si faria lo senyor alguna nouitat. E la trista de mare desijosa de obtenir misericordia e remey en sa desmesurada dolor feu son poder de deixar lo plor: per obeir lo senyor: e sa clemencia que veu que aquella dona que volguera esclatar sobre lo seu fill: e que lo plorar li es remey per manifestar la dolor del seu cor a totes les gents: e que de aços volia abstenir per complir lo manament seu: fon tant content de la dita dona: que volent la prestament apartar de tota dolor: e donar li inextimable goig: dix al joue mort. Adolescens tibi dico surge. E tentost hoyda la diuinal veu lo mort fon resuscitat: e parla e feu actes de viu. E lo senyor prenint lo per la ma donal a la mare sua dient. O dona alegrau vos de la noua vida del fill: per la mort del qual tant sou stada turmentada: la qual segons costuma de dones qui no son desconeixents: ans regracien be tots los beneficis: lanças als peus del senyor conuertint lo plor e dolor en goig no recomptable: fent infinides gracies a sa magestat de la tanta e tan inestimable gracia que feta li hauia sens ella hauer lay demanada. e tota la gent vist lo tan marauellos miracle stigueren ab vna grandissima temor e admiracio e loant nostre senyor digueren. ¶ Propheta magnus surrexit in nobis: et quia deus viuisitauit plebem suam. Volent dir. Gran e marauellos propheta es aquest que ses leuat en la terra nostra: ara podem creure que nostre senyor deu visita lo seu poble: trametent vn tal propheta per salut de les gents. e tot aquell poble hauia grandissima deuocio en lo senyor Jesus fill de deu: e partint se de aqui sa magestat restaren molt enyorats perdent la sua presencia.

Capi. LXXXIII. Com la mare de deu pres comiat de la sua mare sancta anna ans que pertis para egipte.

Capi. LXXXIII. Com la mare de deu pres comiat de la sua mare sancta (scá) anna ans que pertis para egipte.

Venint sa altesa a la porta de la dita senyora mare sua toca ab molt recel per que no fos sentida ne coneguda per la gent del veynat: Car de tots se temia: e de negu nos gosaua fiar: puix per lo rey de la terra se veya perseguida E sentint lo tocar la gloriosa anna mana a vna de ses filles ques fes a la finestra: e que miras qui era: e aquella tornant molt espantada dix que la senyora sa germana era e que li peria (p:per+ia) venia ab molta congoixa: E la senyora sa mare ferida d´amargosa dolor dreças en lo lit: e mana que li obrissen: E la senyora entra e puja dalt: e venint a la cambra: hon la sua mare era: dixli ab vn grandissim plor. ¶ Consurge in nocte in principio vigiliam tuam: effunde sicut aquam cor tuum ante conspectu domini pro persecutione amantissimi filij mei pro q necesse habet fugere in egiptum. Volent dir. Leuau leuau senyora mare ab tot sia denit e hora de dormir e stau esuellada: e en lo començ de les vigilies vostres escampau lo vostre cor axi com aygua per viua deuocio dauant la presencia del senyor supplicant la magestat sua me vulla ajudar en la dura persecucio del meu amat fill: per la qual a ell e a mi es necessari fugir de aquesta terra: e anar en egipte: e leixar la companyia vostra: e aquesta separacio (se+p+aracio) es a mi senyora vna mortal dolor: E hoint aço la gloriosa Anna cuyda morir: sentint ja aquell doloros enyorament que aconseguiria per la absencia d´aquelles persones a ella tant cares: e dix ab multissima dolor. O filla mia y en ma vida veure yo tanta de dolor: que de aquest senyor y de vos me veja separada: ab vos ma filla vull anar e james no leixar vos: Car mes ame morir seguint la companya vostra: que viure absent de la presencia vostra: E la senyora ab moltes lagrimes dixli. Ma senyora mare hajau paciencia: car no es voluntat del senyor fill meu: que nengu vaja ab sa senyoria en aquest viatge si no Joseph e yo mare dolorosa: E la virtuosa Anna vehent que te a restar e la sua filla amada a partir lo cor seu vengue a esclatar no podent durar tan amargosa separacio: e ab vn gran crit dix. O filla e senyora mia y tan poch ma durat la consolacio de la vostra companyia: per que yo no mori lo dia que vos entras en esta ciutat de natzaret: en lo qual dia yo senti alegria no recomptable: de veure lo meu excellent net e a vos vida mia: O quant es ara doblada la dolor mia com nous puch seguir: e dolor e plor sera la antiga edat mia: O ma filla si pensas que anau en loch que fosseu ben acullida: e que poguessem hauer souint letres vostres: que es la major consolacio de les persones cares qui seperades se troben: aço seria a mi algun conort: mes so certa que anau entre gent ydolatra (ydolat+r en diéresis) e molt grossera: e que naturalment han en oy los juheus: e vos ma filla sereu en ells tan estranya que ab nenguna persona d´ells aconsolar nous poreu: ne ajudar vos en vostres necessitats: ni a les gents que daçi iran alla nous gosareu mostrar: per que no siau coneguda: ans vos haureu amagar recelant vos de tots: ne yo trista mare vostra gosare demanar als que vendran d´egipte: haueu vist ma filla: per que no senten hon sou: O dolor qui rahonar ni sentir nos pot sino per mi qui la soffir: que yo vivint haja a esser seperada de persones a mi pus cares que la vida e que nous pugua ajudar ni consolar en cars de tanta necessitat: car ara haurieu vos ma filla mester la companya mes que en altre temps. vos portareu dolor de la mia soledat e yo de la vostra: e la vna alaltra aconsolar nons porem. E la senyora hauent gran compassio de la virtuosa mare sua plora ab ella vna gran peça e confortantla dixli. O senyora mare preniu esforç a passar aquesta congoixa: pensau que ab tot vos e yo siam seperades corporalment: les animes son vnides per vera amor: De mi senyora no passeu congoixa: car yo porte la companyia del meu senyor e fill que tot loch mes delitos puix que ab ell sia e tota pena per ell portada es a mi singular delit e refrigeri. ¶ Et hoc sit in hoc exilio consolatio mea: et in ipa dulcedine conquiescit anima mea Car aquesta sera la consolacio mia en aquest exili: e en la dolçor sua reposa e se adelita la anima mia: car mirant la sua diuinal cara descanse de totes les mies congoixes: axi senyora placiaus darme licencia: que massa tardam e lo dia se acosta. E la gloriosa Anna ansiosa de les necessitats de la senyora sa filla: qui tan carament amaua dix a sa senyoria: O ma filla y quina prouisio haueu fet per al cami. E sa merce respos que no nenguna: car sols hauia pensat en fugir obeint lo mament diuinal: deixant tot lo restant a la ordenacio e prouidencia de sa alta clemencia: E la senyora Anna dix. Ay ma filla: e no veu que lo pare eternal no vol ara mostrar la potencia sua: per que sia manifestada la paciencia del seu fill humanat. E vol que lo dit fill seu senta tots los treballas e fretures humanament axi com si fos pur home: no ajudant se en res de la diuinal potencia: axi com vem (veu: veeu; vem: veem) ara que fuig de aquells qui poria a no res tornar: Axi filla feu me gracia de pendre vna somereta que yo tinch açi en casa mia: e portareu algunes necessitats per al cami: car haueu a passar per vn gran desert que noy ha poblacio nenguna: e que vos pugau cavalcar: car lo anar a peu tan larch cami nous seria possible: ab tot vos ara res no estimau que treballos sia: sols apartar pugau lo fill vostre d´aquest perill: e la feruor de la amor sua vos fa oblidar lo delicament e tendrea de la persona vostra: la qual es a mi tan cara que oblidar no la puch: ans tinch e tendre continua ansia de les necessitats vostres desijant continuament ajudar vos en aquelles: E mana la dita senyora mare albardar la somereta en que caualcas la sua filla : e feu metre en vna talequeta tot lo pa ques troba en casa sua per que tingues que menjar en lo cami: E donali vna cistella dous dient li ab moltes lagrimes: Aquests ous ma filla seran per al vostre fill: e veus açi vn sclauo: per que pugau encendre foch en les montanyes desertes: e recreareu vos e lo fill vostre a la calor del foch: e coureu li vn ou cada dia com haureu oportunitat de fer foch per que pugau passar lo treball del cami: E les amables donzelles germanes de la senyora: desijoses de seruir sa senyoria despenjaren rayms e magranes e posaren ho en vna cistella ab altra fruyta seca per proveir la del que podien: car eren molt certes que lo cami era tan aspre que no trobarien per a menjar ne encara erba per a la somera. E per ço la prudent mare sua qui en tot pensaua prouehi de ciuada per a la somera: ab tot non podien portar si no poca per no anar tan carregats. E joseph hauia molta consolacio de la prouisio que la mare de la senyora hauia feta per al cami. E prenint ho tot posau sobre la somera: E la senyora besant la ma a la senyora sa mare: regraciaua li ab molta humilitat lo que donat li hauia prenint ho per amor sua mes que per satisfer a la propria necessitat: E despedint se sa senyoria per a partir la senyora sa mare fon trauessada e ferida de congoixa inestimable e abraçala ab molta amor e dolçor no podent comportar tan dolorosa separacio e besauala moltes vegades sens poderli parlar. E adorant lo seu senyor e net ab moltes lagrimes esforças a parlar axi com pogue e ab grans sanglots dix li. O vida mia ya comanuos la vostra mare: qui per vos soffir tants treballs. E les germanes de la senyora volent acompanyar sa merce fins a la porta sa senyoria mana que restassen ab la senyora mare dient los. Germanes si voleu queus ame ym recorde de vosaltres seruiu e obeyu a la senyora nostra mare: carament laus coman: hajau pietat de la antiquitat sua: car ab molta dolor resta per la absencia mia. E les virtuoses e amables germanes no podent dir res a sa senyoria per habundancia de plor: ficaren los genolls besant la ma a sa altesa com a germana major e senyora: mostrant en son gest que son prestes a obeir tot lo per sa merce manat.

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].