champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.
Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá: Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.
Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol. Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe: «Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?
A lo que va contestá:
- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!
Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?
- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.
A lo que Tingoccio va contestá:
- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:
- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?
A lo que Tingoccio va contestá.
- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.
Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:
- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare. Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:
- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:
- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.
¡Ay de la meua infelís vida!
¿Alguna vegada podría torná
al lloch del que vach sé desposeída?
No estic segura, y es tan ardén
lo afán del meu pit
per torná aon viure solía,
oh lo meu be, oh únic descáns,
que me té maltratada.
¡Ah, disme tú, que no preguntaría
a datre, ni sabría!
Ah, siñó meu, fésmu esperá,
que es lo consol de la meua alma afligida.
No sé be repetí cuán va sé lo plaé
que me té inflamada
sense pugué descansá nit ni día,
perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,
en forsa desusada,
cada un a la seua foguera me enseníe,
aon cremo encara:
y sol tú me pots animá
y tornám la virtut perduda.
¡Ah, disme tú si passará algún día
que te troba potsé
aon los ulls que causen lo meu dol;
dísmu, be volgut, dolsa alma meua,
disme cuán vindrás,
que al di «Pronte» ya me dones consol;
passe lo tems en un vol
que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,
per a curám, que es gran la ferida!
Si passare que alguna vegada te tinga
no sé si siré tan loca
com antes vach sé y te dixaré anáten,
te retindré, y que vingue lo que vingue,
pos de la dolsa boca
lo meu dessich se té que be nutrí;
només vull di;
aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,
que en sol pensáu la cansó cobre vida.
En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di: - Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.
Fray Alberto convéns a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li fóten ma y lo fiquen a la presó.
pon Rialto de Venecia
La história contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañeres moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:
- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chaleraque en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidéns semelláns, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.
Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañeres que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una história que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:
Acostumbre lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmén pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altaneríssims y áspres al empéndre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguíxen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santóns eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.
Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundíssia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiénsia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atro home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariénsia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinénsia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.
Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse móssen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassións y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessiáns que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:
- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos paréixen los meus encáns fets com los de eixes atres? Massa amáns tindría, si vullguera; pero no són los meus encáns per a dixá que los vullgue consevol. ¿A cuántes veéu que los seus encáns siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues históries; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di: - Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.
Va di entonses doña Trulla:
-¿Y quí tos va castigá de esta manera?
Va di fray Alberto:
- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenária, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá: «Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá: «¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.
Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di: - Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.
Fray Alberto va di:
- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol víndre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol víndre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina fomra, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.
Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere víndre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua víndre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:
- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que víngue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.
Va di entonses doña Estirada:
- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fótre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:
- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la glória selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañáns, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la glória y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.
A la que fray Alberto va di:
- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé. -¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.
Va di entonses fray Alberto:
- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.
Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:
- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di: - Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.
Entonces la dona, que poc magín teníe, va di:
- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.
A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.
Va di la dona:
- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.
Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empéndre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist víndre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondária ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadeixcut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes históries, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home: - No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.
Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.
Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen. Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabáns, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.
Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:
- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notíssia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miséria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts. Vullgue Déu que a tots los demés los passo lo mateix.
Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.
Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora.
Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove:
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió?
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home.
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinoplay ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di:
- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.
Va di entonses la Siñora:
- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám.
- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén.
Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?
La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:
- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:
- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:
- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món.
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen?
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara.
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio:
Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia.
De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.
Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:
- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre. Lo peregrino li va di:
- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.
Va di entonses la Siñora.
- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.
Entonses va di lo peregrino:
- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:
- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.
Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:
- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di:
- Siñora, ¿reconeixéu aixó?
En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:
- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.
Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:
- ¿Y a mí, me coneixéu?
Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius.
Tedaldo li va di:
- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.
La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién:
- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:
- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di:
- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:
- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.
Lo peregrino entonses va di:
- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:
- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina:
- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo. Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:
- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.
Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di:
- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina.
Veén aixó Aldobrandin, va di:
- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones?
Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:
- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:
- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.
La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este:
Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:
- ¡Bons los tingue Faziuolo!
A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá:
- Me hau pres per un atre.
Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién:
- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.
Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.
estar en babia (Babia, León) El dicho en español «estar en Babia» hace alusión a esta comarca. Los reyes de León poseían un palacio en esta zona donde pasaban largas temporadas, sobre todo en la época estival. Sus súbditos justificaban la ausencia de sus monarcas diciendo que estaban en su residencia veraniega. El entorno babiano supuestamente producía un efecto relajante en los reyes que se aislaban allí de sus problemas y preocupaciones, del mismo modo cuando no querían recibir a alguien en audiencia decían que «estaban en Babia»
babós (bolet), babosos, bateó, bateóns
baboso, seta
babosera, baboseres
donde salen los babosos (setas)
bachá, baixá
bajar
bache, baches – de bachá (baixá)
bache, baches – bajas
bachillé, bachillés, bachillera, bachilleres – bachiller, bachillerat – Dita de Beseit : al carré pla vénen blat, a Vilanova porgueres, y al carré de La Muleta, la flo de les bachilleres
alcahuete
bachillejá, chafardejá
alcahuetear, curiosear, chafardear
bachillerat
bachillerato
bachoca, bajoca, fesol vert / San Antoni, San Antoni, tú que estás per estes roques, guárdam les cabres goludes que no se mínjon les bajoques.
judía verde
bachoques, bajoques
judías verdes
bachoquetes, bajoquetes
judías verdes pequeñas
badá, badás
agrietar, agrietarse
Bada, bades, badat, badats, badada, badades (vore esbadocá y badá)
grieta, grietas
badá, embelessás, quedás encantat
embelesarse, quedarse boquiabierto, como encantado
bañá, bañás - yo (me) baño, bañes, bañe, bañém o bañám, bañéu o bañáu, báñen – bañada, bañat – bañ (a l´assut de Beseit)
bañar, bañarse
bañabe (se) o bañáe
Bañaba
bañadina, bañadines – quina bañadina ña avui per l´horta majó, ha caigut una bona rosada
cuando algo está muy mojado – qué mojada está la huerta mayor, ha caído un buen rocío.
banasta, banastes – cornalera, cornaleres són los “nassos de doña Rogelia”, agarradós – Esta falle per aon fallen les banastes (pel cul)
banasta, cesta grande de mimbre con dos agarradores (cornalera) como la nariz de doña Rogelia. Rogelio es Rugé, Roger.
bañat, bañats
mojado, mojados
banbán, bambán
holgazanear, pasar el rato
banc, bang, bancs, bangs, lo bang de la passiénsia - Este bang está ocupat per un pare y un fill, lo fill se diu Juan y lo pare ya te u hay dit.
banco, bancos
bancada, bancades (banc, bang) - Al parlamén, conjún dels legisladós de un mateix partit, o dels escañs corresponéns. Taula o bang gran en un madalapet damún, al que se tundíen (se fotíe una tunda) los teixits a les fábriques de roba, cuero artifissial com a Beseit. Tros de obra. Basse per a assentá o fixá una máquina o motor. Escalonamén a una cantera o excavassió. Al mar: Taula o banquet aon se assenten los remadós.
bancada, bancadas - En un Parlamento, conjunto de los legisladores de un mismo partido, o de los escaños correspondientes. El discurso fue muy aplaudido por la bancada oficialista. Mesa o banco grande con un pequeño colchón encima, sobre el cual se tundían los tejidos en las fábricas de paños. Porción de paño preparada para ser tundida. Arq. Trozo de obra. Constr. Base para asiento o fijación de una máquina o motor. Ingen. Escalonamiento en una cantera o excavación. Mar. Tabla o banco donde se sientan los remeros.
bancal, bancals - Replá de terra que se fa a un terreno en pendén, y que se aprofite per a cultivá. Tros de terra rectangulá, disposat per a plantá llegúms, viña, olivés o atres ábres. Arena acumulada a la vora del mar. Tapet que se fique damún del bang per a adornál o per a tapá la fusta.
bancal, bancales - Rellano de tierra que se hace en un terreno pendiente, y que se aprovecha para el cultivo. Pedazo de tierra rectangular, dispuesto para plantar legumbres, vides, olivos u otros árboles frutales. Arena acumulada en la orilla del mar, al modo de los bancos o bajíos que se forman bajo el agua. Tapete o cubierta que se pone sobre el banco para adorno o para cubrir su madera.
bandejá, bandechá les campanes - se poden encaná cuan van tan depressa que lo batall (o badall) se quede apegat a la campana y no toque. - bandejo, bandejes, bandeje, bandegém, bandegéu, bandégen – bandejára – bandejaré – bandejaría
bandear las campanas
bandeja, bandejes
bandeja, bandejas
bandejeta, bandejetes
bandejita, bandejitas
bandera, banderes
bandera, banderas
banderilla, banderilles
banderilla, banderillas
banderillero, banderilleros, lo que fique les banderilles als bous a la plassa
banderillero, banderilleros
bando, bandos
bando, bandos
bañe (se)
se baña
bañera, bañeres
bañera, bañeras
bañet, bañets
bañito, bañitos
bañéu (no tos)
mojéis, bañéis (no os)
bánua, bánues (manta cobertora) – vánova - cubrellit de abrigo y de adorno, de teixit gruixut, de pun o de ganchillo.
colcha, colchas
bar, bars, baret, barets, bareto, baretos
bar, bares
baralla, riña, barallás – a una dona de Calaseit que va viure a Beseit li vach sentí : no tos barrallésseu - yo me barallo, baralles, baralle, barallém o barallám, baralléu o baralláu, barállen
barrang , barranc, barrangs, barrancs – barrancada (cuan baixe molta aigua pel barrang) – barranquet – invertí en sang es invertí al barrang : comprá animals de cárrega, que paren al barrang - a tranques y barranques – barranquet, barranquets - despeñadó, pressipissi, rambla
báscula, báscules, per a pesá – romana, romanes – A Beseit estabe a la vora de Santa Ana, ara aon la ofissina de turisme, prop de casa Royo – les chiques de este poble s´han comprat una romana per a pesás les mamelles dos vegáes a la semana....
báscula, básculas, romana, romanas
basques, basca, caló, suó freda
calores, sudor frío
basquet, basquets, caixetes de fusta per a la fruita
cajita de madera para la fruta
bassa, basses, basseta, la balseta de Fórnols, la Bassa de Fórnols, bassot, bassotet
balsa, balsas
bassada (de bassa) – aigua de una bassa O a la séquia, l´aigua que se quede acumulada, embassada hasta lo estolladó que tens ubert.
bássia, bássies, vássia, vássies (per al ges, alchez) ere de fusta, después de goma, tamé se donabe minjá als gorrinos en ella.
bacía. Palangana metálica de borde muy ancho y con una hendidura para apoyar el cuello, usada por el barbero para remojar las barbas. Artesa usada para dar de comer a los cerdos y otros animales.
bassiol , trong de fusta buidat pel mich que servix de abeuradó al bestiá.
tronco de madera hueco que sirve para abrevar a los animales.
bassura, bassures
basura, basuras
bastán, bastáns, bastanta, bastantes
bastante, bastantes
bastém, natros dos mos bastém, ne som prou per a fé alló
berberecho, berberechos – pichina, pichines són les almejes
berberecho, berberechos
berená, minjá a mija tarde – a Mallorca es amorsá (desdichuná) – bereno, berenes, berene, bereném o berenám, berenéu o berenáu, berénen – berenaría – berenára – berenaré
merendar
berenán (g)
merendando
berene (berená)
merienda
bereném (berená), berenám
merendamos
berénen (berená)
meriendan
berenes (berená)
meriendas
berenéu, berenáu (berená)
romper, esclafar
bereno (berená)
meriendo
berénon (berená)
romper, roto, rota
Bermudes, isles, bañadó
Bermudas
berrejá lo ciervo (la berrea)
ropa
berrugues, berruga, verruga, verrugues
verruga, verrugas
Besá – besás – besán (g) – doná un bes, beset, bessito – yo beso, tú beses, bese, besém o besám, beséu o besáu, bésen – besara – besaría – bésam ! - besaré – besat, besada
besar
besabe, besáe
besaba
besál
besarlo
besála
besarla
besáli
rota, que tiene una hernia, roto
besám
besarme
bésam !
Bésame !
besamáns
besamanos. Muestra de respeto y saludo a una persona que consiste en tomar su mano derecha y hacer el ademán de besarla inclinando ligeramente el cuerpo. Acto público en el que se saluda a los reyes o a las autoridades en señal de adhesión.
besánla
besándola
besánlo
besándolo
besátos
besaros
Beseit
Beceite
beset, besets, bes, besos
besito, besitos, beso, besos
bestiá, bestiás (ramat, ramats) normalmén de ovelles
Bo , bons, bona, bones - bon (día) – este pá está mol bo – esta carbassa está mol bona – esta cabra va bona (va moguda, está en sel) – bona nit – bon día – bon orache
bombejá – bombejo, bombeges, bombege, bombegém o bombejám, bombegéu o bombejáu, bombégen – bombejára – bombejaré – bombejaría bombeo, com lo del Matarraña hasta lo pantano de Pena, a Beseit, bombeos
broza, conjunto de restos de plantas, como ramas u hojas secas, que hay en bosques y jardines. Conjunto de desperdicios o desechos que se van acumulando en algún lugar, especialmente en cañerías de desagüe o en el fondo de ríos, balsas,