Nace la ASAMBLEA NACIONAL ANDALUZA para independizarse de España y que reivindica parte de Portugal y el Rif.

Nace la ASAMBLEA NACIONAL ANDALUZA para independizarse de España y que reivindica parte de Portugal y el Rif.

http://spaincrisis.blogspot.de/2017/08/andalucia-ana.html?m=1


Serra Saún , Joan , de Gandesa :

També Catalunya pot reclamar Murcia i Almeria, conquerides per Jaume I el Conqueridor. Per cert, Almeria al seu escut encara està la senyera i a Murcia no fa massa anys la van treure els del PP. La història no enganya.

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=465780910462027&id=100010903655119

Rosa Comellas

Doncs tens raó Joàn !

Ramón Guimerá Lorente

La historia no engañe, Aragó pot reclamá Cataluña, Jaume ere rey de Aragó, de Valensia, //

Jaime I de Aragón el Conquistador (Montpellier, 2 de febrero de 1208-Alcira, 27 de julio de 1276) fue rey de Aragón (1213-1276), de Valencia (1238-76) y de Mallorca (1229-1276), conde de Barcelona (1213-1276), conde de Urgel, señor de Montpellier (1219-1276) y de otros feudos en Occitania.

Víctor Longares Abaiz, el maestro de primaria más tonto de Aragón

Esta bonita conversación con Víctor, en el grupo Basta ya de manipular la historia, la corona catalano aragonesa nunca existió.

Hay que tener cuidado donde estudian tus hijos y quienes son sus maestros o profesores. En la universidad ya mejor que se apañen solos, pero si llegan idiotizados de la primaria y secundaria, será más fácil que les tomen el pelo algunos licenciados, doctores o catedráticos imbéciles.

https://m.facebook.com/groups/51687756846?view=permalink&id=10154863780941847

https://es.linkedin.com/in/vlongares

https://fablanszaragoza.blogspot.com/2011/03/entrevista-victor-longares-nuevo.html

https://www.instagram.com/vogir/?hl=es

https://www.alcarajo.org/author/victorlongaresabaiz/

https://www.pinterest.cl/VLongares/

Estes dos imatges les té al seu perfil de Facebook

Chapurrear es hablar una lengua cometiendo errores.

Ese blog sin embargo, escribe en perfecto catalán. Se ve que lo lleva alguien con cultura.

Toni Babia, que no está en Babia, te explica el origen del chapurriau, y no pone nada de chapurrear, que es lo que todos los catalanistas decís, y recurrís a la RAE, que tanto os gusta. Chapurriau y chapurrear no es lo mismo, como no lo es medio metro de encaje negro, o que un negro te encaje medio metro.

No soy catalanista. No te inventes cosas. Ese Toni puede decir lo que quiera, pero ese blog está escrito en catalán.

He visto tus comentarios y eres catalanista, no me invento nada, además estás en un grupo o página que no te corresponde. El blog está escrito en chapurriau, como bien se puede ver en esta entrada http://chapurriau.blogspot.com/2017/06/swahili-catala-sua-gili.html

Pues no. No soy catalanista. Soy aragonés. Todos los pancastellanistas recurrís al mismo insulto.

La anterior entrada en perfecto catalán y esta con faltas de ortografía.... pero en catalán también. No por escribir mal se convierte en otra lengua.


No me vas a convencer, porque los catalanistas hacéis exactamente lo mismo, se nota que vuestro rey era aragonés.

"Antón. (A Valentina.) Chacha; sácate la retacía y el chapurriau, que tomen una copica."

El catalán solo es un chapurriau según el diccionario del occitano, y con cambiar palabras y hacer una gramática propia ya fue idioma, el chapurriau tiene su ortografía propia, gramática mixta y literatura, casi tan buena como la de Albert Pla. Si el valenciano y mallorquín son catalán, algunos lo defienden, y les interesa mucho, entonces todos los que hablan catalán realmente hablan francés, del lemosín, y entienden el francés escrito en un alto %, hablado menos, pero es cuestión de oído. Entender a uno de Olot no es tan fácil como a uno de Gandesa.

Son todos la misma lengua. Jesús Moncada era de Mequinenza y escribía en catalán porque sabía escribir bien. No escribía en ese engendro infecto que se inventó Roberto Bayod y usa la FACAO. Poco a poco, acabaremos con esa chapuza lingüística.

Y ahí te dejo solo con tus idioteces. Ya se extenderá el catalán y te tocará a ti o a tus hijos estudiarlo. Acuérdate. Ese día, seguirás echando bilis. Pero en catalán.

Jesús Moncada, Desideri Lombarte y muchos otros autores que conozco, y he leído, escribían catalán, normalizado, usaban palabras de la zona, muchas de ellas casi extintas, pero recurrían a la norma para poder publicar. Yo también sé escribir catalán, autodidacta, y tengo el nivell mitjà de valencià.

Sí. De catalán. Muy bien.

El catalán se extenderá como una gangrena, a golpe de talonario, pero al mismo tiempo está perdiendo hablantes en Cataluña, no lo digo yo, lo dice gente estudiosa del catalán, y lo escriben en catalán. De ahí esta ansia.

Pues anda que el chapurriau...😂😂😂😂 La gente con cultura quiere hablar bien. No ese engendro inventado por el franquista Roberto Bayod.

Se nota que no sabes leer, Toni Babia (catalán) descubre el origen del chapurriau en el occitano, y en Aragón hay miles de personas que hablan chapurriau, son aragoneses, y el catalán no solo no lo aceptan, lo desprecian, como la gran mayoría de españoles.
Eso no pasa en ningún otro sitio, Catalunya és diferent. Ni el catalán ni el valenciano pueden expresar nuestra forma de hablar, al menos, normalizado.
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

esto es chapurriau de Valjunquera, donde se usa el apitxat (tiarra, diau, piau), en Valencia se usa en pocos sitios ya.

Toni Babia veo que ni es filólogo ni nada. "Descubre" una palabra en un diccionario de occitano y se monta su propia película. Muy científico.

Roberto Bayod es el que se inventa el nombre de chapurriau para el catalán de Aragón. Tu abuelo pasaba de que le comiesen la cabeza con tonterías (supongo) y hablaba catalán sin problemas.

Me estás poniendo como autoridades a un jurista franquista, reaccionario y catalanófobo (Bayod) y a un iluminado que buscaba palabras en diccionarios de otras lenguas para ver qué se inventaba. Sin embargo, la labor normalizadora del profesor Pompeu Fabra no te sirve porque era químico.

Veo que actúas con todo el rigor del mundo.

Una cosa más. Toni Babia, aparte de "descubrir" una palabra en un diccionario occitano, ¿qué más ha hecho en su vida?

Uno de los especialistas, autoridad, riguroso, es Artur Quintana Font,

https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2016-10-23/cataluna-aragon-premian-filologo-catalan-tiene-2200-anos_1279002/ ,

creu de Sant Jordi, que dice que se hablaba aragonés y catalán hace 2200 años (antes de Francisco Franco, vamos).
A mí Pompeyo no me sirve para nada, sólo hizo una gramática siendo químico, pero todos los que escriben en catalán están usando esta gramática. De Bayod no he leído nada, no lo conozco, su pueblo sí. Entiendo que no te caiga bien, ni vayas a leer sus libros. Toni Babia te caerá mejor, tiene perlas en imágenes de google.

escudors, escudorsat

escudors, escudorsat,

 ¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,

aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.

desparellat, sense parella,

Fernando (Rano)
A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.

Pedro comente:

La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.
Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.

Pareix que ix an esta página:

http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21

M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"

Natxo Sorolla:

És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...


 ESCADORS o ESCODORS adj.

Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».
    Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).

  Var. form.: descodors.

 

lleute

Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína.

//

A casa sol féem collada natural, cuan criaben les cabres, de les ovelles may vam fé collada, ni vam beure lleit. Suposo que lo lleute es la levadura.

Pels de carchofa tampoc ne féem aná, de mes gran sempre ne trobes algún a la boca.

Si no me engaño, lo lleute es levadura que se emplee per a fe pa, servesa....

Lo del pels de les carchoferes es coll per a fe formache, collades....

Teníem una panera a la 'despensa', o rebost, pero natres no vam fé pa may a casa. Eli Bosque Caballé, la veína, sí. Forn Bosque Caballé, a Beseit.

DCVB:

LLEUTE m.

Llevat; massa fermentada que es mescla amb la pasta de farina per a fer-la fermentar (Ribes, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Gandesa, Sorita, Cinctorres, Aiguaviva d'Aragó); cast. levadura.

    Fon.: ʎéwte (Ribes, Esterri, Tor, Àreu, Tavescan, Sort, Senterada, Pobla de S., Tremp, Bonansa, Gandesa, Cinctorres, Sorita, Aiguaviva); ʎéwto (Maella).

    Sinòn.: llevat, rent.

    Etim.: del llatí levĭtu, mat. sign., derivat de levare ‘alçar’. (Cf. Spitzer Kat. Etym. 29; Rohlfs Gasc. 196).

REBOST m. 

|| 1. Cambra o altre lloc d'una casa, o d'una nau, on es guarden els comestibles; cast. despensa. Per nou panys ab claus que compram a ops d'arquibanchs e caixes del rebost del senyor Rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269). Los officials de la boteyleria de la paniceria del rebost e de la cuyna, Ordin. Palat. 16. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, Tirant, c. 26. No crech comanàs... la clau del rebost a moça ni sclaua, Proc. Olives 732. Aqueixa olor embalsamava el rebost, Rosselló Many. 202. Rebost d'es formatge: celler o altre lloc subterrani on es guarda la provisió de formatge d'una casa, d'una possessió (Mall.). Rebost d'es vidre o d'es plats: cambra on es guarda la vaixella i els atuells de vidre, com tassons, pitxers, etc. (Palma). a) abusivament, Cambra fosca on es guarden les coses inútils o poc usades d'una casa (Al., Bocairent). 

|| 2. Provisió de comestibles estojada en una casa, en un vaixell, etc.; cast. despensa. Tots aportaven rebost per a menjar, Miquel Parets 68 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. fig., humorísticament, Pits voluminosos d'una dona (mamellona)(Men.); cast. pechugaza.

    Fon.: rəβɔ́st (or.); reβɔ́st (occ.); reβɔ̞́st, raβɔ̞́st (val.); rəβɔ̞́st (bal.); molt dialectal, rəβɔ́sk (Eiv.).

Aquí les paraules inventades pera que lo dialecte catalá tingue mes léxic que no se trobe escrit ni se diu a cap puesto:

    Intens.:—a) Augm.: rebostàs, rebostarro.—b) Dim.: rebostet, rebostetxo, rebostel·lo, rebosteu, rebostí, rebostiu, rebostic, rebostó, rebostoi.—c) Pejor.: rebostot.

    Etim.: del llatí repŏstum, ‘cosa guardada’.

bresquilla

BRESQUILLA f. 

|| 1. Varietat de préssec, primerenc, més petit i més dolç que l'ordinari (Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Alcoy, Biar); cast. durazno. Mores, préssecs i bresquilles, Serres Poes. 60. 
|| 2. Bolet de l'espècie Agaricus Eryngii D. C. (val., ap. Archivo, vii,352).
    Etim.: derivat de bresca, per sa dolçor.

agaricus campestris

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

caballó, caballons

caballó, caballons

menos cassá pokemons y mes cavá caballons, que estéu agilipollats, copón.

CAVALLÓ m.

|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen. 

|| 2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellón. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. 
Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2. 

|| 3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoy, Pego, Benidorm); cast. caballete. 

|| 4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca). 

|| 5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnal. En els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalons, doc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordey, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li,doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). 
En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas, 
Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino).

|| 6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.). 

|| 7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues» = trenta figues (Benassal).

Fon.: kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., Eiv.); kəvəó, kəvó (men.).

Etim.: derivat de cavall.

//

Del aum. de caballo.

1. m. Lomo de tierra, como el que queda entre surco y surco al arar un terreno o el que se levanta con la azada.

2. m. Lomo de tierra que se dispone para contener las aguas o darles dirección en los riegos.

3. m. Montículo de tierra que resulta de hacer un enterramiento.

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)

“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)

gazapo

De or. inc.

1. m. Conejo nuevo.

2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.

cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molido, leche, sal, papelón o 

azúcar, que se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervido, o cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapo. Es xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.