Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferens, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantindre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿entens? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamins.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redons com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

La campaneta del Pilá, lo que no vingue no tindrá pá

Cuan érem chiquets, a Beseit, antes del Pilá se resae a la vírgen del Pilar al carré del Pilá. Uns díes antes, los chiquets agarráem una campaneta de misa y anáem pel poble cantán esta cansoneta, y tocán la campana tot lo fort que podíem. Se fée casi de nit, o ya de nit.

Si no fee fret voltáem tot lo poble, aixina mos gitaem mes tart, y preníem la fresca. Mos fée molta ilusió ixí al carré, no érem massa beatos, y aprofitáem per a tiráls piñols de lladó a les dones que resáen. Feem aná canuts de caña, alguns de natros ne teníem uns de metal de bufá al foc, pero estos feen massa mal.

Natros alguna vegada vam traure les esquelles, algunes mol grans, de les vaques que van tindre mons yayos y mon pare. Entonses vivíen a casa les Carabines. Ara es casa Pelu. A la part enfrente de casa Lilo, ñabíe una figuera, mon pare va caure de minut y casi se va matá. Al atra banda donae a la replasseta damún la farmassia de ara, aon antes estae la discoteca Jerley.

Repartíen lleit pel poble, an algunes cases sol un cuart de litro, ñabíe molta pobresa. Ere la postguerra. Al menos ere lleit mol grassa y bona y la gen la teníe que mesclá en aigua. Ara u fan totes les marques y poca gen beu lleit bona.

Cabres n'ham tingut sempre. Yo als 16 añs después de minjá me podía fotre un flan de litro de lleit de cabra, aixina estic de fort.

A casa no van fe may formache, minjáem collada, bebíem lleit, féem flan (chino mandarín), natilles, poques vegades yogur. 

Cuan les cabres criáen, la lleit ere groga y se fée collada sense ficá coll, ni pels de carchofa (dels blaus, com los de la Marge Simpson), ni cuatre gotes de llimó.

Esta collada teníe uns grumos com una colifló, li ficáem be de sucre y tamé mos bebíem lo calostro, suquet, lleit, suero.

Cuan ficáem la lleit a bullí, se feen cuatre dits de nata, la ficáem a una tassa y sucre an ella.

lleute

Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína.

//

A casa sol féem collada natural, cuan criaben les cabres, de les ovelles may vam fé collada, ni vam beure lleit. Suposo que lo lleute es la levadura.

Pels de carchofa tampoc ne féem aná, de mes gran sempre ne trobes algún a la boca.

Si no me engaño, lo lleute es levadura que se emplee per a fe pa, servesa....

Lo del pels de les carchoferes es coll per a fe formache, collades....

Teníem una panera a la 'despensa', o rebost, pero natres no vam fé pa may a casa. Eli Bosque Caballé, la veína, sí. Forn Bosque Caballé, a Beseit.

DCVB:

LLEUTE m.

Llevat; massa fermentada que es mescla amb la pasta de farina per a fer-la fermentar (Ribes, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Gandesa, Sorita, Cinctorres, Aiguaviva d'Aragó); cast. levadura.

    Fon.: ʎéwte (Ribes, Esterri, Tor, Àreu, Tavescan, Sort, Senterada, Pobla de S., Tremp, Bonansa, Gandesa, Cinctorres, Sorita, Aiguaviva); ʎéwto (Maella).

    Sinòn.: llevat, rent.

    Etim.: del llatí levĭtu, mat. sign., derivat de levare ‘alçar’. (Cf. Spitzer Kat. Etym. 29; Rohlfs Gasc. 196).

REBOST m. 

|| 1. Cambra o altre lloc d'una casa, o d'una nau, on es guarden els comestibles; cast. despensa. Per nou panys ab claus que compram a ops d'arquibanchs e caixes del rebost del senyor Rey, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269). Los officials de la boteyleria de la paniceria del rebost e de la cuyna, Ordin. Palat. 16. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, Tirant, c. 26. No crech comanàs... la clau del rebost a moça ni sclaua, Proc. Olives 732. Aqueixa olor embalsamava el rebost, Rosselló Many. 202. Rebost d'es formatge: celler o altre lloc subterrani on es guarda la provisió de formatge d'una casa, d'una possessió (Mall.). Rebost d'es vidre o d'es plats: cambra on es guarda la vaixella i els atuells de vidre, com tassons, pitxers, etc. (Palma). a) abusivament, Cambra fosca on es guarden les coses inútils o poc usades d'una casa (Al., Bocairent). 

|| 2. Provisió de comestibles estojada en una casa, en un vaixell, etc.; cast. despensa. Tots aportaven rebost per a menjar, Miquel Parets 68 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. fig., humorísticament, Pits voluminosos d'una dona (mamellona)(Men.); cast. pechugaza.

    Fon.: rəβɔ́st (or.); reβɔ́st (occ.); reβɔ̞́st, raβɔ̞́st (val.); rəβɔ̞́st (bal.); molt dialectal, rəβɔ́sk (Eiv.).

Aquí les paraules inventades pera que lo dialecte catalá tingue mes léxic que no se trobe escrit ni se diu a cap puesto:

    Intens.:—a) Augm.: rebostàs, rebostarro.—b) Dim.: rebostet, rebostetxo, rebostel·lo, rebosteu, rebostí, rebostiu, rebostic, rebostó, rebostoi.—c) Pejor.: rebostot.

    Etim.: del llatí repŏstum, ‘cosa guardada’.

batre

Batut batre batuere.

BATRE v. tr.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Era_de_batre

I. || 1. Donar cops repetits a qualcú, per fer-li mal o per altre fi; cast. batir. Ell tallaria cinch vergues..., e batria tant sa muller tro que totes les hagués trencades, Llull Felix, pt. vii, c. 6. E vetlant continuament, bat les ànimes cruelment, Metge Somni iii. Esbalayt, batentse 'ls pits, Spill 14144. 

Timoneda, Valdeltormo, Valldeltormo, La Vall :

|| 2. recípr. o refl. Lluitar cos per cos; cast. batirse. Los mascles se baten per la famella la hu ab lo altre, Agustí Secr. 160. Son de colós sos muscles, mes jo'm batria ab ell, Atlàntida ii.
II. Donar cops repetits a una cosa; cast. batir, golpear. Una bregadora petita per batre lli, doc. a. 1541 (arx. mun. d'Igualada). Especialment: 
|| 1. a) Ferir amb projectils les construccions o obres defensives de l'adversari. La'n començà a batre fortment ab molts ginys, Boades Feyts 361. Y de les roques tirades | se'n valen los africans | per batre la dura porta, Costa Agre terra 29.—b) Recórrer una regió fent-hi mal i barrejant-la. Ell se'n tornà, batent tota la ribera entrò a Cepta, Muntaner Cròn., c. 31. Com l'almirall hach batuda tota Calabria, id. 82. 
|| 2. a) Picar amb un martell una peça de metall per reduir-la a la més poca gruixa possible. Un juheu... lo qual bat aqui fulla d'or e d'argent, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 556).—b) Fabricar moneda metàl·lica. Com no s'es legut a algú sino a Nos solament batre moneda, Pere IV, Cròn. 123. 
|| 3. Tupar amb bastons les branques d'un arbre de fruita forta (ametler, noguer, garrofer, avellaner, etc.) per fer-ne caure el fruit. Al batre les rames pel dolç fruyt d'aquella, Viudes Donz. 69. Veremareu, batreu les nous,Agustí Secr. 8. 
|| 4. Ferir repetidament la collita de cereals o llegums, sia amb instruments manuals, sia a cops de peu de bísties o amb aparells especials, per separar el gra de la palla o tavella; cast. trillar. No gos... batre encara alsguns blats, ni lagums, en la plaça del dit loch, doc. a. 1385 (BABL, xii,191). Lo segar e'l batre se fa en quinze jorns, Eximenis, II Reg., c. 36. Y al temps de les messes batreu bon çenteno, Proc. Olives 1559. Trotar de mules lleugeres y batre de carretons, Salvà Poes. 71. 
|| 5. Pescar amb xarxa a lloc de roques fent sortir el peix avalotat a cops de rocs tirats dins l'aigua (Empordà, Benidorm). 
|| 6. Agitar a cops repetits de cullera un ou o altra matèria semilíquida per donar-li cohesió i mesclar-la d'una manera homogènia; cast. batir. Hi posau tres unses de pasta real y se torna batre un poch, Ignor. 63. 
|| 7. entre xocolaters, Aplanar les rajoles de xocolata (Barcelona); cast. extender. 
|| 8. absol. Tancar-se violentament una porta per l'impuls del vent (Mall., Men.).
III. || 1. intr. Fer batre: fer donar voltes a una bístia cavallina per cansar-la (Mallorca). 
|| 2. intr. Caminar molt (Menorca). «M'ha costat batre tot lo dia per trobar-te» (Ciutadella). a) met. Fer batre algú: provar-li la paciència, fer-li passar pena d'esperit (Men.). No voldria aquest mosquit que cada instant te fa batre, Benejam FyF, acte i, esc. 1.a
IV. Ferir intensament el sol, la pluja o el vent, sobre un punt determinat (Cat., Bal.); cast. dar, azotar. Lloch ahont bate be lo sol, Agustí Secr. 158. Una alenada frescoia de la nit va batre a la cara an en Roc, Massó Croq. 73. Desert el pati de l'església, sota la pluja que hi bat, Villangómez Any 65.
V. || 1. tr. Moure repetidament. Ni son mes que galls quant baten les ales,Proc. Olives 860. ¿Y no batrà ses ales d'alegria l'aucell d'amor ferit?, Verdaguer Idilis. 
|| 2. intr. Moure's repetidament. Per l'amorosa ardor qui el mogué li començà a batre lo pols pus fort que no solia, Decam. ii, 134. E mos polsos comensaren ha batre,Fr. de la Via (Cançon. Univ. 233). Sentint batre en son cor la sanch heroyca,Canigó ii. La banderola bat, Alomar Columna 241.
VI. sentits especials: 
|| 1. Batre la ginyola: alçar-la a plom i deixar-la caure després d'untar-la d'aigua tenyida perquè senyi una retxa dreta damunt el tronc que han de serrar o damunt una filada de pedres per retallar-les dretes (Palma). Vay tirà la partió per lo meu hort, linyola batuda, fins a una creu de almàngana, doc. a. 156 (Hist. Sóller, ii, 18).
|| 2. Batre es compte: sortir bé el compte, haver-hi coincidència de la quantitat real amb la calculada (Bunyola). «De guerreres en tenc dues; | remirada hauré d'anar! | M'arribaran a comptar | de ses faldetes ses rues; | jo les me faré menudes, | i es compte no else batrà» (cançó pop. Bunyola). 
|| 3. Batre's: perdre tot el capital, fer bancarrota (Reus). V. abatre. 
|| 4. ant. Batre de rems: posar-se en moviment una galera o un estol de barques al rem. Tantost com lo senyor rey Darago fo en terra, les galees van batre de rems, Muntaner Cròn., c. 67.
    Loc.—a) Batre ferro fred: esforçar-se inútilment (Mall., Men.).—b) Batre el coure: pegar molt fort (Vallès).—c) Fes-te batre!: ho diuen despectivament a algú, com per indicar-li que no volen saber res d'ell (Valls, Tarr.).—d) Batre l'empedrat: perdre el temps rodant pels carrers (Lacavalleria Gazoph.).—e) Batre fesols: ballar apressadament (Llofriu). «Quan els pagesos ballen la polca, corren tant, que se'n diu batre fesols» (Llofriu).—f) Al batre; si no aquest, l'atre: ho diuen parlant d'una cosa incerta, que probablement no esdevindrà mai (Solsona, Val.).—g) Batre per la palla: treballar sense treure'n gaire profit (Tarragona, Gandesa, Cast.). En sentit propi, significa batre els cereals d'altri, donant al propietari tot el gra i quedant-se amb la palla com a remuneració pel treball de la batuda.—h) Batre sempre a la una: estar sempre a un mateix estat econòmic o social, sense millorar de posició (Santanyí).—i) Fer batre ses foranes a algú: tenir-lo en un estat d'inferioritat, carregant-li les feines més feixugues o deixant-li els beneficis més magres (Mall.).—j) Batre cames (Ll.), o batre les cames (Tarr.), o batre l'ala (Blancafort), o batre ses pernes (Llofriu), o batre els peus (Mallorca): morir-se.—l) No poder batre més ala: no poder més de cansament (Llofriu).—m) Batre les cames: caure defallit (Segarra).
    Refr.—a) «La ventura d'En Samarró, que pensava batre i bateren-lo» (Manresa).—b) «Lo fill que sos pares bat, ja té l'infern guanyat» (València); «Qui a la mare bat, té l'infern guanyat» (Olot); «El fill que bat el pare o la mare, mai més fa xiu» (Olot).—c) «Qui no bat merdós, no pot puis batre pelós» (Fasset, segle XIV): vol dir que qui no corregeix els infants, després no pot governar-los quan són grans.—d) «Després de segar ve el batre»: ho diuen per recomanar l'orde natural en tota cosa (Manresa).—e) «Qui no bat al juliol, no bat quan vol» (Empordà, Urgell, Segarra, Rib. d'Ebre).—f) «Qui bat primerenc, bat de franc» (Mall.).—g) «No és meua l'era; hi bati qui vol»: ho diuen per expressar indiferència i abstenció d'intervenir en una qüestió (Sineu).—h) «Bon batre, mal hivern» (Solsona).—i) «Llengua muda, mai és batuda» (Rojals).
    Cult. pop.—  La batuda, acte de batre o mallar els cereals, és una de les feines agrícoles més importants, que té per objecte separar el gra de la palla o pellerofa que l'acompanya. Les maneres de fer aquesta separació són quatre: 1a, pegant cops amb les garbes damunt un banc aposta; 2a, tupant les espigues amb un bastó o batolles; 3a, fent trepitjar a bísties al trot les garbes escampades per terra; 4a, triturant-les per l'acció de corrons de pedra o de fusta que les bísties rosseguen. El lloc aposta per fer-hi la batuda és l'era, la forma de la qual varia segons les regions (V. l'art. era).—A Andorra, la primera operació de la batuda és escarriar les garbes: un home agafa les garbes i dóna amb elles bons cops damunt un banc inclinat (l'escarriadora); a cada cop boteixen de la garba els grans millors (blat de cap de garba), i en haver pegat quatre o cinc cops tiren la garba a un racó i n'escarrien d'altres, i les van apilant i fent-ne garberes. D'aquesta feina d'escarriar, és de la que els andorrans en diuen batre; en canvi, anomenen mallar a la segona operació, que consisteix a estendre les garbes damunt l'era i fer-hi passar un parell de bísties perquè les trepitgin, mentres dos homes van regirant amb forques l'estesa perquè quedi ben mallada. El gra que surt de la mallada (blat de malladissos) és menys granat i no tan bo com el de l'escarriada. Quan està ben mallada l'estesa, treuen les bísties de l'era, separen la palla del gra que queda (feina que es diu ventar) i després fan net el gra decantant-ne la volva.—En el Pallars (Esterri, Sort) i en el Ribagorça (Pont de Suert) també es fa la batuda a cops de potes de les bísties, sense corrons. Estenen les garbes damunt l'era (tirar batuda, Sort; estendre mallada, Pont de S.), i la fan trepitjar a la colla d'animals, que generalment es compon de quatre egües o mules lligades pel coll unes amb les altres amb el ramal; l'home que toca, aguanta el ramal de la bístia de davant o de més prop del centre de l'era. Quan les garbes ja estan disgregades i desfetes de tant de passar-hi la colla, els homes van acostant cap al centre la palla de les voreres (fer les vores, Sort; voreiar, Pont de S.), i després fan la segona tocada, trepitjant les bísties les espigues que en la primera tocada eren quedades sense batre. Després, amb les forques fan la tria, enretirant la palla cap a les voreres de l'era i deixant enmig el gra i la volva; la primera triada la fan amb les forques de dos forcons; tot seguit hi passen el rascle amb les puntes per avall, i després la forca de cinc forcons per treure la palla menuda; llavores amb una escombra de bedoll o salenca (l'esbaleia, Pont de S.) es posen a esbaleiar o escombrar lleugerament la superfície de la tria per treure'n la miqueta de palla que encara hi ha, i a l'últim passen el rascle amb les puntes cap amunt i amunteren el gra i l'olva a un costat de l'era. Aquesta operació de triar la palla del gra, la fan primer a mitja era i després a l'altra meitat. Fet això, tornen estendre la palla batuda i la tornen fer mallar per les bísties fins que la palla és prou menuda, i aleshores la posen dins el paller, tirant-la-hi amb les forques si el paller és veïnat de l'era, i transportant-la-hi en llençoles o aixavegons si està situat a certa distància. El blat que queda a l'era després de separar la palla, és blat riscós (Pont de S.), és a dir, una mescla de gra amb risca o olva; per llevar-li la risca, és necessari ventar-lo. L'operació de ventar avui es fa amb màquines (ventadors), però antigament es ventava a portell (Sort): es posava el blat dins un garbell o cabàs, a un lloc on pegàs el vent, i abocant-lo a poc a poc, el gra queia emplomat i la risca se n'anava volant; després porgaven el gra amb el garbell per llevar-li els darrers residus de brossa, i ja quedava en disposició d'esser engranerat.—A la Pobla de Lillet també trobam el sistema de batre sense corró. L'acte de passar els animals damunt les garbes es diu esgarbassar; feta l'esgarbassada, treuen el coble d'egües, adrecen les garbes i les deslliguen, i el coble hi torna passar per damunt, i quan les han xapades amb les potes, els homes amb forques espolsen i treuen la palla; després tornen posar la palla damunt l'era, hi fan dues girades, i llavores ja és feta la palla; un home arrenca la batuda (treu la palla) i queda el gra i el boll. L'operació d'arrencar la batuda es fa amb les forques i el raspall (un rampill amb puntes voltades): llaurar és la primera vegada que passen el raspall en espiral; raspallar és la segona vegada que el passen, en espiral i en sentit contrari al del llaurar. La palla més petita que treuen llaurant i raspallant, és el raspallum. Feta la llaurada a l'era, hi fan una creu perquè les bruixes no se'n portin la batuda. Aleshores apiloten el boll i el gra, i venten amb una pala; la separació de boll i gra que es fa ventant es diu la collada; després de fer la collada tornen ventar el boll per treure'n el gra que hi queda mesclat, i d'això en diuen la recollada. Un home abrigat amb un sac frega amb una escombra lleugerament dalt la cara de la batuda per decantar-ne les capses de llepadencs, tavelles i veça borda; aquesta operació es diu baleiar.—A Guissona (Segarra) ja trobam moltes diferències dels sistemes de batre que hem exposats. Els animals porten curró o curra: el curró és una peça de pedra viva, de forma troncocònica, llisa; la curra és més llarga que el curró, però no tan gruixuda, i és acanalada. Fan anar els animals amb les curres o currons per damunt l'estesa de garbes, i hi fan cinc o sis tandes; entre tanda i tanda, els homes, dirigits pel cap d'era, giren amb les forques la batuda perquè resulti trepitjada de pertot. Fetes totes les tandes, els homes van a beure i llavores es posen a ventar amb la forca de dues pues per separar la palla del gra; després tornen ventar amb les forques trianses (de sis forcons) per treure més bé la palla; aleshores amb l'estiràs acaramullen el gra amb el bolló a un costat de l'era. La batuda es divideix en tres colls, situats en direcció perpendicular a la del vent; venten el primer coll, l'escombren, es posen a ventar el segon i acaramullen amb l'estiràs el gra amb el bolló a un cap; venten després el tercer coll i fan el mateix amb el gra i bolló. Llavores desembollonen (treuen el boll del gra) amb les trianses; després traspalen per acabar de treure el boll, els tronquets o espigues buides; posen l'erer enganxat d'un costat a una forca de ventar, tiren amb cabassos el gra dins l'erer, i un home fent anar i venir l'erer fa caure el blat i queda l'espigada, que donen a les gallines o posen a una altra batuda; a l'últim balegen, fregant lleugerament amb una escombra damunt el blat caigut de l'erer, per acabar-lo de fer net.—En el Penedès sol fer la batuda una sola bístia (un mul) rossegant un corró de pedra; quan amb la tocada estan les garbes prou esclafades, els batedors es posen a girar la batuda amb forques, sense que l'animal s'aturi de rodar fins que la palla està ben trita. A més del corró, que és llis, empren el trill, que és un cilindre de fusta que té ficades raores tallants que passen per damunt la batuda i esmenussen més la palla, encara que la deixen més troncosa que el corró. Després passen el rampí, barra de fust amb pues de ferro que serveix per treure els residus de palla i boll que encara hi haja a la batuda; i llavores, amb el tiràs amunteguen el gra batut amb la polsegada (empilar la batuda), fent ordinàriament dos munts o piles; aleshores dos dels batedors comencen a ventar amb forques espesses; després palegen tirant a l'aire el gra i boll de la pila perquè se'n vaja el boll i romanga el gra; tot palejant, de les dues piles en fan una i després garbellen (passen el gra pel garbell).—Molt diferent dels que hem dit, és el sistema de batre que observàrem a Calaseit. Tiren damunt l'era de deu a trenta cargues de garbes, i llevant-ne els vencills les escampen amb les forques (escampar l'erada); junyen un o dos animals a un trill, postissada que antigament tenia el davall armat de pedrinyeres i que avui du tres o quatre rodets armats de tallants per capolar bé les espigues; un home va dret damunt el trill i toca (guia) l'animal o animals que hi van junyits. Cada home dels qui serveixen a l'era té una tanda de tocar (una tocata). Així com el trill funciona, els homes van girant amb forques la batuda perquè l'acció del trill arribi a totes les espigues; quan la palla està prou capolada, treuen els animals i el trill i comencen a replegar i fer la tonga, o sia un munt de tota la batuda, de forma llarguera, que travessa tota l'era diametralment. Feta la tonga, agranen amb ramassos de botja les dues bandes d'era i es posen a ventar amb la forca; després palegen amb les pales, i una dona baleja amb un ramasset fregant-lo lleugerament damunt el gra palejat per separar els totxos, nugos, espigues mal batudes i altres impureses que hi ha barrejades amb el gra. Llavores ve l'operació per ererar: passar per l'erer el gra palejat, per acabar de purificar-lo.—A Morella i el Maestrat també baten amb un trill de postissada, rossegat de dues bísties (la colla); hi pot haver una o vàries colles que baten al mateix temps; l'home que toca o guia la colla, a vegades va dret damunt el trill i altres vegades no. Per fer una batuda completa cal fer quatre o cinc tocades; després de cada tocada giren amb les forques la batuda. Fetes totes les tocades, fan el primer coll, és a dir que amb lo tiràs duen la palla i el gra cap a una mateixa línia i formen la primera serra (munt llarguer), venten amb les forques i tornen replegar el gra i la palla (segon coll) per formar la segona serra, paral·lela a la primera, tornen ventar i després palegen i fan el munt.—A l'Horta de València (Sueca, Cullera) observàrem el sistema de batre que segueix. El dia abans de començar la batuda, preparen l'era raspallant-la, o sia fent-hi passar un aplec de rames d'olivera, de morera o altre arbre, arruixant-la d'aigua i passant-hi una sària amb un cudol o altra cosa feixuga per tal de fer ben llis el sòl de l'era. Després ve l'operació per serrar lo blat: tallar amb una corbella les espigues de las garbes, separant a un munt la palla (l'empallim) i a un altre les espigues (el serrat). La bístia o colla de bísties arrossega el trill, que és una postissada que per davall va armada de claus o de pedres de foc; també solen fer anar el carro de tragí per damunt l'era. Així se baten les espigues; cada mitja horeta donen un giró a l'erada, amb les forques; en haver donat quatre o cinc girons, treuen el trill i es posen a ventar amb les forques. Per ventar fan dues dutxes, és a dir que els ventadors fan dues tirades de ventar de cap a cap, i després amb el tiràs se'n duen el gra ventat fins a la ratlla del no ventat. Després de tirassar, es fa feina d'arramassar, o sia agranar amb ramassos de murta allò que han tirassat. Quan han repetit diverses vegades les operacions de ventar, tirassar i arramassar, ve la per passar la pala o traspalar el blat, amuntegant el gra amb les pales. Després s'ha d'erejar (passar el gra per l'erer).—A les Balears la batuda es fa amb els carretons de batre, que són rodets troncocònics de pedra amb talls de ferro, i van muntats a un bastiment de fusta que s'enganxa amb cordes al collar de la bístia. Les bísties que s'empren per la batuda són muls o mules, que van una darrera l'altra, rossegant cadascuna un carretó; en primer també s'empraven sovint les egües, que solien anar encollades i portaven esquelles en el coll. La primera operació de la batuda és escampar les garbes damunt l'era (estendre); deixen assolellar una estona l'estesa o batuda, i després hi posen el bestiar; primer fan donar algunes voltes a les bísties sense carretons per mesclar bé les garbes (embuiar o aplanar), i tot seguit hi enganxen els carretons; el qui toca es posa a un punt equidistant del centre i de la vorera de l'era i es mou molt lentament conservant sempre aqueixa equidistància, mentres les bísties volten ràpidament entorn d'ell; quan el tocador ha fet el primer revolt entorn del centre de l'era, els altres batedors comencen a girar amb les forques la batuda, i després de cada tocada continuen la feina de girar perquè l'acció dels carretons arribi a totes les garbes. Cada tocada consta de dos o tres revolts del tocador. Quan s'han fet totes les tocades, lleven els animals de l'era i es posen a ventar, o sia alçar amb forques i després amb pales la batuda perquè el vent se'n dugui la palla i quedi el gra tot sol dins l'era; abans de ventar, arregussen amb el tiràs la batuda d'un terç de l'era, reunint-la en un munt llarguer perpendicular a la direcció del vent (es prímer coll), i tot seguit venten amb forques de tres forcons el dit munt; després atirassen un altre terç d'erada formant el segon coll, paral·lel al primer, i el venten en la mateixa forma; fan després el tercer coll i el venten igualment; el gra es reuneix en un munt llarguer que travessa l'era i es diu sa serra; per llevar-ne els residus de palla que encara hi ha mesclats, venten la serra amb forques de quatre forcalls (trasforcar o forquejar), i per acabar de netejar-la la venten amb les pales (palejar o traspalar); després amunteguen amb les pales el gra en el centre de l'era (fer es caramull), mentres un o dos homes balegen, i finalment porguen el gra passant-lo per l'erer (ererar). Per una descripció molt minuciosa de les operacions del batre tal com es fan a Mallorca, vegeu Rokseth Cult. cér. 130 i ss.—Per completar la informació sobre cada una de les feines i eines del batre, V. els nostres articles carretó, coll, curra, era, ererar, forca, pala, serra, tiràs, trill, ventar, etc. En la present exposició general de la batuda sols ens falta fer referència a les cançons del batre. El qui toca o guia les bísties en la batuda, sol cantar cançons de cadència lenta i monòtona, principalment a València i a Mallorca. De les valencianes tenim diverses tonades publicades per E. Chàvarri en la Revista Musical Catalana y per F. Figueras en la Geografía de la provincia de Alicante, p. 248; de les tonades del batre mallorquines n'hi ha un parell de publicades per N'Antoni Noguera en sos Ensayos de Crítica musical, i en el volum present (pàg. 381) en publicam algunes més, inèdites, que foren replegades del nostre col·laborador Mn. Antoni Josep Pont i Llodrà.
    Fon.: bátɾə (pir-or., or., bal.); bátɾe (occ., val.).
    Conjug.: la flexió d'aquest verb en els dialectes catalans, va exposada en el paradigma de les pàgines 382-383. No hi posam el dialecte alguerès perque a Alguer no s'usa el verb batre. Les formes que posam entre claus [ ] són de localitats fronterisses i representen influència del dialecte veí.
 Etim.: del llatí vg. battĕre (clàssic battuĕre), mat. sign.

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.

Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.

Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.