Mostrando las entradas para la consulta garrot ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta garrot ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 15 de abril de 2017

suriaca, surriaca, suriaques, surriaques

suriaca, surriaca, suriaques, surriaques.

Suriaco son los Roda de Valderrobres, Casino, electrodomésticos Roda.

correrá la suriaca: te esbatussaré : te fotré : te pagaré, etc.

Castellá zurriaga, zurriago; zurriagazo.

suriaca, surriaca, suriaques, surriaques


(DCVB)
XURRIACA (i ses var. dial. suriaca i surriaca), usat sovint en plural: xurriaques. f.
|| 1. Instrument compost d'un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda (or., occ.); cast. azote, látigo, zurriago. Una sorriaqua per un diner, doc. a. 1568 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Pegar ab xuriaca a algú: Scuticam alicui infligere, Lacavalleria Gazoph. Bordissos... per a fer-ne suriaques, Moreira Folkl. 89.
|| 2. Peix de l'espècie Cepolla rubescens (Blanes); cast. látigo.
Refr.
—«No tots els qui porten xurriaques són carreters»: significa que les aparences enganyen.
Var. form.: xurriac, suriac.
Fon.: ʃuriákə (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Lluçanès, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Plana de Vic, Cardona, Maresme, Vallès, Barc., Sta. Col. de Q.); ʧuriákə (Camp de Tarr.); ʧuriákɛ (Sort, Ll.); ʧuriáka (Pont de S., Tortosa); ʃuɾiáka (Solsona); suriákɛ (Organyà, Borges Bl.); suriáka (Pobla de S.); soɾiáka (Tamarit de la L.); soriákɛ (Tremp, Oliana); soɾiákɛ (Artesa de S., Fraga); suɾiákɛ (Balaguer, Ll.); suriák (Les Garrigues, Reus); suɾiák (Gandesa).
Sinòn.: corretjades, escorretjades, tralla.
Etim.: incerta. La d'aparença més clara era l'àrab surriyaq que apareix en R. Martí Voc. amb el significat de «funis» (=‘corda’), però sembla que no és un mot vertaderament aràbic, sinó mossaràbic, probablement adaptació d'un mot romànic. S'ha proposat també com a origen el basc zurriaga, però també s'ha arribat a la conclusió que aquest mot és d'importació romànica dins el basc. Corominas DECast, s. v. zurriaga, s'inclina a acceptar com a base etimològica d'aquest mot castellà i del cat. xurriaca la paraula llatina vg. *excorrigiāta; es tracta d'un derivat de corrĭgĭa, ‘corretja’, del qual tenim un representant directe i evident en el mall. escorretjades. Segons Corominas, *excorrigiāta s'hauria reduït a *escorriata (d'on provindrien el fr. écourgée, occità escorrejada i it. scuriada), i en el sud d'Espanya s'hauria convertit per metatesi en *estorriaca, d'on els mossàrabs haurien fet açurriaca, i d'aquí provindrien les formes castellana, catalana i portuguesa

lunes, 22 de abril de 2024

Lata - Laut, Lahut

Lata, s. f., latte, perche, règle. 

Il serven tenon la corda e la lata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacatz. 

Les servants tiennent la corde et la perche.

Pic, barreiras, peiras, latas e cairo.

Guillaume de Tudela.

Pics, barrières, pierres, lattes et quartiers.

- Limite.

Anc uns non passet la lata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges.

Oncques un seul ne dépassa la limite.

CAT. Llata. ESP. Lata. (chap. Signifique pértiga, garrot, etc. Lo metal se diu llanda, llandes. Una lata de beguda, dos lates.)

 

Lata, s. f., late, sorte d'amende, de droit fiscal.

An accoustumat exigir lata.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 472. 

Ont accoutumé d'exiger la late.

Per exigir las dichas latas. Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger lesdites lates.

 

Latin, adj., lat. latinus, latin.

Romans o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Le roman ou la langue latine.  

Ieu prec ne Jhesu del tro 

Et en romans et en lati.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.

- Substantiv. et fig. Langage.

Dirai vos, en mon lati, 

De so que vey e que vi.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai, dans mon langage, de ce que je vois et que je vis.

L' ausel canton en lor latis.

(chap. Los muixons canten en lo seu llenguache, la seua llengua; 

en lo seu llatí, latín.)

Cercamons: Quan l'aura.

Les oiseaux chantent dans leurs langages.

- Nom de peuple.

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis. 

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad' iverns. 

Ici entre les Latins et les Grecs. 

ANC. FR. Voir, oïl voir, molt très matin, 

Le dirai-ge en mon latin, 

Se ge puis, mon messaige bien. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 206. 

Ki de plusurs latins sunt escolé e sage. Roman de Horn, fol. 10.

Et cil oisel, chascun matin 

S' estudient, en lor latin, 

A l'aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8450.

ANC. IT. Gli augelli

Ciascuno en suo latino.

Dante: Fresca rosa.

CAT. Llatí. ESP. Latino, latín. PORT. Latino, latim. IT. MOD. Latino.

(chap. Llatí, latín; latino, latinos, latina, latines.)

2. Latinamen, s. m., littérature, érudition, bonne expression.

Aondos de paraulas e de latinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Abondant de paroles et de bonnes expressions.

3. Latinament, adv., en latin, à la manière des Latins.

Per grammatica sai parlar latinament. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je sais parler en latin selon la grammaire.

ESP. IT. Latinamente. (chap. latinamen, a la manera dels latinos : en bona gramática latina.)

4. Latinier, s. m., savant, interprète.

No sai latinier

Qu'entenda messongier.

Nat de Mons: Sitot non es.

Je ne sais savant qui comprenne menteur.

Mas chansos li 'n sian latiniers.

R. Jordan vicomte de S. Antonin: Ves vos sopley.

Que mes chansons lui en soient interprètes.

ANC. FR. Por ço k'il ne saveit comprendre 

Sun language, ne rien entendre, 

Il fist un latinier venir.

Marie de France, t. II, p. 420. 

Un latinier qui savoit leur langage et le nostre. 

Joinville, p. 185.

5. Enlatinat, adj., savant, trucheman. 

Substantiv. Saladis demanda als sieus enlatinatz. Guillaume de Tudela.

Saladin demande à ses truchemans.

(chap. Enlatinat, enlatinats, enlatinada, enlatinades : traductó, traductós, traductora, traductores; intérprete, intérpretes.)

 

Lato, s. m., laiton.

Aur ni argen, 

Lato, coire, plom issamen.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Or et argent, laiton, cuivre, plomb également.

Qui en anel d'aur fai veir' encastonar,

O en lato maracde.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Qui en anneau d'or fait verre enchâsser, ou en laiton émeraude.

Doncxs auziratz bozinas e man corn de lato. 

Roman de Fierabras, v. 3308.

Alors vous entendriez trompettes et maint cor de laiton.

CAT. Llautó. ESP. Latón. PORT. Latão. (chap. latón: aleassió de cobre y zinc.)

 

Latria, s. f, lat. latria, latrie.

Per adoration de latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois. 

Par adoration de latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. (latría) PORT. IT. Latria. (chap. adorassió, adorassions; ídolo + latría : idolatría, idolatríes.)

 

Latrina, s. f., lat. latrina, latrine. 

La porta que es dessus las latrinas. 

Entro a las latrinas dels frayres menors. 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221 et 222. 

La porte qui est dessus les latrines. 

Jusqu'aux latrines des frères mineurs. 

PORT. Latrinas. IT. Latrina. (chap. Letrina, letrines. ESP. Letrina, letrinas.)

 

Latz, Laz, s. m., lat. latus, côté, flanc, bord.

Il rauban deves totz latz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils dérobent devers tous côtés. 

Vostr' espaz' al latz.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Votre épée au côté.

L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie; rend

Cadent a latere tuo... 

In lateribus domus tuae.

Psaumes 90 et 150.

De la manière suivante:

Charrunt de tun lez... 

Ès lez de la tue maison.

L' espée el lez, l' haubert vestu. Roman de Rou, v. 644. 

Au droit lez estoit ledit archevesque. 

Monstrelet, t. II, fol. 178. 

Prép. Sol que m pogues latz son bels cors estendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

Seulement que je pusse m'étendre à côté de son beau corps.

ANC. FR. Lors s'est lez un buisson assise.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 157. 

Prép. comp. Ades er de latz

Saint Jorgi, e Dieus er ab lor. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Incessamment sera auprès de saint George, et Dieu sera avec eux.

ANC. FR. A senestre vi de lez lui. Roman de la Rose, v. 153. 

En Aquitaine, de lez Poitiers. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 226.

Adv. comp. Col molinz qu'a roda de latz. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Comme le moulin qui a roue de côté. 

Pois cavalgon latz e latz. Roman de Jaufre, fol. 82. 

Puis chevauchent côté à côté. 

Qui m mezes tot lo mon ad un latz, 

Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz. 

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Qui me mettrait tout le monde d'un côté, je prendrais le bonheur par lequel je suis trompé.

ANC. FR. Seans en deux chaieres lez à lez.

Villehardouin, p. 85.

Par les mains s'entrepristrent, si sistrent lez à lez.

Roman de Rou, v. 2686.

ANC. CAT. Lat. ESP. PORT. Lado. IT. Lato. (chap. Costat, costats.)

2. Ladrier, Lairier, s. m., côté, flanc, quartier.

Qui m fai ja doler ams los ladriers.

Giraud de Borneil: S' anc jorn.

Qui me fait déjà douloir tous deux les côtés. 

Estar al lairier de Dieu. Brev. d'amor, fol. 23. 

Être au côté de Dieu.

Non devon aver coutel al ladrier. Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Ne doivent avoir couteau au côté. 

Proverb. Tals cuia esser cortes entiers,

Qu'es vilans dels quatre ladriers. 

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Tel pense être courtois accompli, qui est vilain des quatre quartiers.

3. Lateral, adj., lat. lateralis, latéral.

Luna... adhoras es al solelh lateral. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... parfois est latérale au soleil.

CAT. ESP. PORT. Lateral. IT. Laterale. (chap. Lateral, laterals.)

4. Lateralment, adv., latéralement. 

La regio del col lateralment revirona. Eluc. de las propr., fol. 52. Environne latéralement la région du cou.

ESP. PORT. IT. Lateralmente. (chap. lateralmen; de costat.)

5. Collateral, adj., lat. collateralis, collatéral, qui est ou qui vient de côté. La dicha natural vigor... 

Prendon li ven collateral, 

Cascun del sieu ven principal. 

Trobam IIII vens principals, 

E quecs n' a dos collaterals.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Ladite naturelle vigueur... prennent les vents collatéraux, chacun de son vent principal.

Nous trouvons quatre vents principaux, et chacun en a deux collatéraux.

CAT. Collateral. ESP. Colateral. PORT. Collateral. IT. Collaterale. 

(chap. Colateral, colaterals.)

6. Deslatar, v., déposer, déblatérer, accuser.

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greument. 

Germonde de Montpellier: Greu m' es. 

Chétif et dolent, qui contre vous dépose, et agit durement.

 

Laudanum, s. m., lat. ladanum, ladanum, sorte de substance résineuse.

Laudanum, storax et lors semlans. Eluc. de las propr., fol. 8.

Ladanum, storax et leurs semblables. 

CAT. ESP. (ladano, mangla: resina de las ramas de la jara) PORT. Ladano. IT. Ladano, laudano.

 

Laur, s. m., lat. laurus, laurier.

Sia laurs o genibres.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Soit laurier ou genièvre.

CAT. ANC. ESP. Lauro. PORT. Louro. IT. Lauro.

2. Laurel, s. m., laurier.

Prendetz las bagas del laurel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez les baies du laurier.

ESP. Laurel. (chap. Lloré, llorés.)

3. Laurier, s. m., laurier.

Las fuelhas de laurier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les feuilles de laurier.

Tyberi, emperador, quan tronava, de laurier si coronava.

(chap. Tiberio, emperadó, cuan tronabe, de lloré se coronabe.)

Eluc. de las propr., fol. 206. 

Tibère, empereur, quand il tonnait, de laurier se couronnait.

PORT. Loureiro.

4. Laureat, adj., lat. laureatus, lauréat.

Aquels coronatz ero ditz laureatz. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. Aquells coronats eren dits laureats. Per ejemple, Dante.)

Ces couronnés étaient dits lauréats. 

ESP. PORT. Laureado. IT. Laureato. (chap. laureat, laureats.)

5. Lauri, adj., lat. laurinus, de laurier.

S'il pendon fort, onhetz las li

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si elles pendent fort, oignez-les-lui dessous avec de l'huile de laurier.

Cum es oli lauri. Eluc. de las propr., fol. 84.

(chap. Com es oli de lloré.) 

Comme est huile de laurier.

ESP. IT. Laurino.

 

Laus, Lau, s. m., lat. laus, louange, avis, approbation. 

Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire.

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Pel lau de rei de Fransa, detras tot passaran. Guillaume de Tudela.

Par l'avis du roi de France, derrière entièrement ils passeront. 

Prép. comp. Val mais a lau dels prezatz.

Granet: Fin pretz. 

Vaut mieux à l' avis des prisés. 

Tant cant val may, al laus dels drechuriers, 

Honors que anta.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas. 

Autant que vaut plus, à l'avis des justes, honneur que honte.

ANC. FR. Ce nous est loz que vos blasmes. 

J. Marot, t. V, p. 302. 

Rois, prens conseil au los que je te dis. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 77. 

An loz de son conseil.

Monstrelet, t. II, fol. 40. 

ANC. CAT. Laus. ANC. ESP. Laude. IT. Laude, lode.

2. Lauzor, s. f., louange, éloge. 

Blasmes es de fol al pro lauzors.

Cadenet: De nulla. 

Blâme du fou est au preux louange. 

Diversas son lauzors 

Donadas a chascun.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Divers sont les éloges donnés à chacun. 

ANC. CAT. Laudor. CAT. MOD. Llahor. ANC. ESP. Loor. PORT. Louvor. 

IT. Laudore. (chap. Loor, v. loá; Valenciano: Trobes en lahors de la Verge Maria, imprimit al 1474.)

- Médisance, calomnie.

Ja no voil aquesta lausor 

C' om diga qu' ieu l'am per riquesa. 

Roman de Jaufre, fol. 43. 

Jamais je ne veux cette médisance qu'on dise que je l'aime pour richesse.

3. Laudament, Lauzamen, Lausament, Lauxamen, s. m., louange, éloge, approbation.

Sos lauxamens es blasmars,

E sos blasmes es lauxars.

Un troubadour anonyme: Home fol.

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

A lausament del Payre Omnipotent. V. de S. Trophime.

A la louange du Père Tout-Puissant. 

Per autorici et per laudament del abbad. 

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 233. 

Par autorisation et par approbation de l'abbé. 

Per laudament dels omes de la villa. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 135. 

Par approbation des hommes de la ville. 

ANC. FR. Segnor baron, dist-il, oés le loement 

Que Guenes m'a donné. 

Roman de Fierabras en vers français.

ESP. Loamiento. PORT. Louvamento. IT. Lodamento. (chap. Loamén, loamens; elogio, elogios.)

4. Lauzisme, s. m., louange, approbation.

El chans dels salmes per demostrar lo lauzisme e la gloria de Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Le chant des psaumes pour démontrer la louange et la gloire de Dieu.

Que, per escambi o per donation, lauzisme non sia donatz ni demandatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704. 

Que, pour échange ou pour donation, approbation ne soit donnée ni demandée.

5. Laudeme, Lauzemne, s. m., louange, éloge, invocation.

A Dieu e a ma dona santa Maria a fayt aquest laudeme. Philomena.

A Dieu et à ma dame sainte Marie a fait cette invocation.

Qui vol los umas lauzemnes.

Non es pas bels lauzemnes en la bocha del pechador.

Trad. de Bède, fol. 30 et 37.

Qui veut les humaines louanges.

N'est pas beau l'éloge dans la bouche du pécheur.

6. Lauzemnie, s. f., louange, approbation, remercîment.

Qui essenia son fil aura de lui lauzemnie. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui enseigne son fils aura de lui remercîment.

7. Laudas, s. f. plur., lat. laudes, laudes.

Entre las matinas e las laudas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 12.

Entre les matines et les laudes. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Laudes. IT. Laudi.

8. Lauzimi, s. m., consentement, approbation, ratification; lods, terme de jurisprudence féodale.

Lauzimi no s dona entro que la cauza sia venduda.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Lods ne se donne jusqu'à ce que la chose soit vendue.

D'aquel departimen non tant al senhor lauzimi.

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 65. 

De ce partage lods ne convient pas au seigneur.

ESP. PORT. Laudemio.

9. Lauzaire, Lauzador, s. m., lat. laudator, louangeur, prôneur. 

Qui qu' en sia lauzaire, 

De be qu'en digua, no i men.

P. Vidal: Ab l'alen. 

Qui (que ce soit) qui en soit louangeur, quelque bien qu'il en dise, il n'y ment point.

No la 'n podon pro lauzar lauzador. 

Granet: Fin pretz. 

Ne l'en peuvent assez louer les louangeurs.

- Adject. Louable, digne d'éloge.

Non es meins lauzadors forz hom en plor que en batallia.

Trad. de Bède, fol. 26.

N'est pas moins louable homme courageux en pleur qu'en bataille. 

PORT. Louvador. IT. Laudatore, lodatore. (ESP. Loador. Chap. Loadó, loadós, loadora, loadores; aduladó, aduladós, aduladora, aduladores.)

10. Laudable, Lauzable, Lausable, adj., lat. laudabilem, louable.

Bon es non esser lauzat, mas esser lausable. Trad. de Bède, fol. 1.

Il est bon non d'être loué, mais d'être louable. 

Es mot lauzables. Brev. d'amor, fol. 6. 

Est très louable.

Non es pas laudabla chausa esser bon ab los bos, mas bon esser ab los mals. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ce n'est pas louable chose d'être bon avec les bons, mais d'être bon avec les mauvais. 

Devota e laudabla viscomtessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. Dévote et louable vicomtesse.

CAT. ESP. Laudable. PORT. Louvavel. IT. Laudabile. (chap. Laudable, laudables.)

11. Lauzar, Lauxar, v., lat. laudare, louer, célébrer.

Totz hom que so blasma que deu lauzar, 

Lauz' atressi aco que deu blasmar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Tout homme qui blâme ce qu'il doit louer, loue aussi ce qu'il doit blâmer. Subst. Sos lauxamens es blasmars, 

E sos blasmes es lauxars. 

Un troubadour anonyme: Home fol. 

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

- Approuver, conseiller.

Drutz que pros don' abandona, 

Ben laus que s gart de janguelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prim. 

Amant qui noble dame abandonne, j'approuve bien qu'il se garde de médisance. 

Al rei Felip et a 'N Oto, 

Et al rei Joan eisamen 

Laus que fasson acordamen

Entr' els.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Au roi Philippe et au seigneur Othon, et au roi Jean également je conseille qu'ils fassent accord entre eux.

Part. pas.

Quar qui ben fai, tanh que sia lauzatz. 

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car qui fait bien, il convient qu'il soit loué. 

Substantiv. Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire. 

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Proverb. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela. 

ANC. FR. Et leur demanda que il looient à faire, et li loèrent tous que il descendist... Et il li dirent que je li avois loé bon conseil. 

Joinville, p. 213 et 214.

Nos vos loons que vos le pregniez, et si le vos prion. Villehardouin, p. 31.

Si ami l'amonestèrent et li loèrent qu'il se mariast.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 144.

Lesdictes ordonnances... avons louées, ratifiées et aprouvées, louons, ratiffions, etc. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 366. 

CAT. Lloar. ANC. ESP. Laudar. ESP. MOD. Loar. PORT. Louvar. ANC. IT. Laudare. IT. MOD. Lodare. (chap. Loá: loo, loes, loe, loem o loam, loéu o loáu, loen; loat, loats, loada, loades.)

12. Lauzenja, Lauzenga, s. f., louange, flatterie. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Mais voil offendir am vertat que plazer am lauzenja. 

Trad. de Bède, fol. 7.

Davantage j'aime offenser avec vérité que plaire avec flatterie.

Mas no 'l sai dir lauzengas ni prezics. 

Pierre d'Auvergne; De josta 'ls breus. 

Mais je ne sais lui dire flatteries ni prières. 

ANC. FR. Li faus ami ki de losenges servent en liu de cunseil, n' entendent qu'à déçoivre en blandissant. 

Moralités, anc. ms. de l'église de Paris, n° 5. Du Cange, t. IV, col. 274.

ANC. CAT. Lausenga. CAT. MOD. Llisonja. ESP. PORT. Lisonja. IT. Lusinga.

(chap. Lissonja, lissonjes; adulassió, adulassions.)

- Médisance, calomnie, perfidie.

Ans vuelh qu'om me talh la lengua, 

S'ieu ja de leis crezi lausenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

Mais je veux qu'on me coupe la langue, si jamais sur elle je crois calomnie.

ANC. FR. Mès lor losenges les gens poignent.  

Roman de la Rose, v. 1046.

13. Lausengamen, s. m., calomnie, médisance.

Per qual lausengamens

De leis e del rei March parti 'l maridamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par quelle médisance d'elle et du roi Marc il empêcha le mariage.

IT. Lusingamento. 

14. Lauzengier, Lausengier, Lauzenjador, s. m., louangeur, flatteur.

Aisso son los lauzengiers que, per lur bell parlar, fan adormir los grans homes en lur peccat. V. et Vert., fol. 24.

Ce sont les louangeurs qui, par leur beau parler, font endormir les grands hommes en leur péché. 

Adj. Quan lo bos drutz plazentiers 

Es per proeza lauzengiers 

Ves tozeta. 

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Quand le bon amant agréable est par galanterie flatteur envers fillette. ANC. FR. Loent les gens li losengier. Roman de la Rose, v. 1043. 

ANC. ESP. Non ames nin ascuches a ombre losenjero. 

(chap. No ames ni escuches a hombre lisonjero.)

Poema de Alexandro, cop. 51. 

ANC. CAT. Lausengier, lausengador. CAT. MOD. Llisonger. ESP. MOD. Lisonjero, lisonjeador. PORT. Lisonjeiro. IT. Lusinghiero, lusinghiere.

(chap. Lissonjero, lissonjeros, lissonjera, lissonjeres; aduladó; a vegades esta lissonja no es cap alabansa, sino una calumnia; calumniadó, calumniadós, calumniadora, calumniadores; maldién, maldiens. Parlá per detrás.) 

- Médisant, calomniateur.

Ges lausengiers no m'esglaya;

Ans Deu prec qu' els dechaya.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Point médisant ne m'effraie; mais je prie Dieu qu'il les abaisse.

Ab pauc ieu d'amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants.

Adject. Cobla lauzengiera 

Fes e messongiera. 

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Fit couplet médisant et menteur. 

ANC. FR. Or ont tant fet li losengier

Qui de moi se volent vengier 

Que vos m'avez jugié à mort.

Roman du Renart, t. II, p. 48.

En sa cort ot maint losengier, 

Maint traïtor, maint envieus, 

Ce sunt cil qui sunt curieus 

De desprisier e de blasmer 

Tous ceus qui font miex à amer.

Roman de la Rose, v. 1038. 

Amis, trop vos font eslongier 

De moi felon et losengier.

Anonyme, Oriolans, Ms. 1989, ch. 61 bis. 

Or sont tout lié li fol losengeour, 

Que il pesoit des biens que en avoie.

Le Châtelain de Coucy, chans. 21.

15. Lauzenjar, v., louanger, louer, flatter. 

Voyez Denina, t. III, p. 46 et 47.

Per blandir ni per lauzenjar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour flatter et pour louanger. 

CAT. Llisongear. ESP. PORT. Lisonjear. IT. Lusingare. (chap. Lissonjejá, adulá; calumniá; acusá; criticá; “fotre la martellada”.)

- Accuser, calomnier.

Part. pas. A fol avetz parlat;

Per vos no seran mays miey Frances lauzenjat.

Roman de Fierabras, v. 2150. 

En fou vous avez parlé; par vous ne seront plus mes Français calomniés.

16. Lauzenguejar, v., médire, calomnier.

Lauzengiers y a deslials

Que, can volon lauzenguejar,

Se gardon que non parlan clar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Médisants il y a perfides qui, quand ils veulent médire, se gardent qu'ils  ne parlent clair.

17. Alauzar, v., lat. allaudare, louer, vanter.

Aquest estamen fay mot alauzar per sa gran dignetat e per sa gran beutat. V. et Vert., fol. 93.

Cet état fait beaucoup louer par sa grande dignité et par sa grande beauté.

ANC. FR. Tant par fu preus, vaillans et alossés. 

Estoire de Guiot de Anstone. La Vallière, t. II, p. 215.

Caron de Bos de Gas li preux et l' alosés. Combat des Trente.

18. Deslaus, Deslau, s. m., blâme; désapprobation.

Sel qu' es rectors

Pauzatz en regimen

De nostra fe, n'a d'aitan gran deslau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Celui qui est recteur établi pour la direction de notre foi, en a d'autant grand blâme. 

ANC. FR. Gaignez le blasme et le desloz. Alain Chartier, p. 520.

(ESP. Desloor, vituperio. Chap. Vituperi.)

19. Deslauzar, Delauzar, v., désapprouver, déprécier.

Aquel deslauza e vitupera, et a en mespretz sciensa.

Leys d'amors, fol. 1.

Celui-là désapprouve et blâme, et a en mépris la science.

Apres que ac saubuda ma voluntat, me deslauzet fort mon viatge.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Après qu'il eut su ma volonté, il me désapprouva fort mon voyage.

Can l'us fals se perjura vos delauzan. Leys d'amors, fol. 34.

Quand un faux se parjure en vous dépréciant.

ANC. CAT. ESP. Desloar (vituperar). (chap. Desloá : vituperá: vitupero, vituperes, vitupere, vituperem o vituperam, vituperéu o vituperáu, vituperen; vituperat, vituperats, vituperada, vituperades. Fotre a parí, fotre a caldo, etc.)

20. Sobrelaus, s. f., sur-louange, louange excessive.

Sobrelaus, es cant bom lauza trop autra persona. Leys d'amors, fol. 119.

Sur-louange, c'est quand on loue trop une autre personne.

Sobrelaus follesc' es.

B. Martin: D' entier vers. 

Sur-louange est extravagante.

21. Sobrelauzor, s. f., sur-louange, louange excessive.

En aquest derrier cas, sobrelauzor suffertam. Leys d'amors, fol. 119. Dans ce dernier cas, nous souffrons la louange excessive.

22. Sobrelauzar, v., sur-louer, trop louer, exagérer la louange.

Hom lui lauzan, non pot sobrelauzar. 

Giraud de Borneil: Ancmais. 

Homme la louant, ne peut trop louer. 

Anc Dieus non fetz sa par ni autretan; 

Eu non dic trop ni no la sobrelau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton. 

Oncques Dieu ne fit sa pareille ni tout autant, je ne dis pas trop ni ne la sur-loue.

23. Conlaudar, v., lat. collaudare, louer, célébrer. 

Conlaudar, benezir e predicar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. Célébrer, bénir et prêcher.

ANC. ESP. Colaudar.

 

Lausa, Lauza, s. f., roche, roc, rocher.

Entro la plana lauza an cavat a poder. 

Caveron la lauza. 

V. de S. Honorat.

Jusqu'à la plane roche ils ont creusé à force. 

Ils creusèrent la roche.

- Pierre sépulcrale.

Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa, si no lo foten tot viu daball de la llosa, lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Jamais ils n'auront pause, s'ils ne le mettent tout vif dessous la pierre.

CAT. Llosa. ANC. ESP. Lauda. ESP. MOD. Laude, losa (lápida). 

PORT. Lousa. (chap. Llosa, lloses; lloseta, llosetes : trampa per a muixons. Lápida, lápides. Lapide en latín ya significabe pedra; lapidá, lapidassió, lapidat, lapidari : marmoliste : picapedré.)

lloseta, culla

Laut, Lahut, s. m., luth.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 249.

Amors te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz, 

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et satisfaits, mieux que luth et guitare.

Sturmens... coma son salterios, orgenas, arpas... lahuts, guitarras.

Libre de Tindal. 

Instruments... comme sont psaltérions, orgues, harpes... luths, guitares. ANC. FR. Harpes et gigues et rubebes; 

Si r'a guiternes et léus.

Roman de la Rose, v. 21287. 

ANC. CAT. Llahut. ESP. Laúd. PORT. Laude. IT. Leuto, liuto.

(chap. Laúd, laúds. Fransés luthier: qui fa violins, laúds, guitarres, instrumens de corda. Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre. Al llibre de Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga, lo trobaréu. Yo encara no hay lligit este llibre del autó de Mequinensa.)

Lata, latte, perche, règle; laut, lahut, llaut, llaút, Jesús Moncada Estruga, Camí de Sirga

 

Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre

lunes, 10 de diciembre de 2018

dabán

dabán ve del latín vulgar *de-ab-ante.

escrit tamé debán.
adverbio y prepossisió.

DCVB - DAVANT:

|| 1. A
la part de la cara o de l'endret vers el qual l'objecte avança
normalment; cast. delante. a) Usat
com a adv.: El
dit majordom tornan de la cuyna seguesca los sobrecocs... als quals
lo dit porter davant vaja, Ordin.
Palat. 13. Los
ulls són per a mirar | tot lo que devant los ve, Flor
d'Enam. 44. 
Passar
davant a
qualcú: fer
més via que ell fins a contrapassar-lo anant en la mateixa
direcció. En
Miquel amb un parei més, mos varen passar davant, Alcover
Cont. 20. S'usa en combinació amb altres adverbis de lloc: aquí
davant, allà davant, etc. Y
fugi, dona, d'aquí davant!, Vilanova
Obres, xi, 44. 
Davant
davant: movent-se
una persona o cosa davant una altra i en la mateixa direcció
d'aquesta. Jesús
parlava dolçament | mig recolzat en una barca; | ... | la multitut,
davant davant, | des de les roques la seguia, Oliver
Obres, i, 90.—
b) Usat
com a prep.: Les
gens qui anauen dauant nostre senyor, Hom.
Org. 3 vo. Emplaza
general dauant la porta de l'eglea, doc.
a. 1250 (Pujol Docs. 24). Agenollà's
davant lo altar, Llull
Blanq. 3. Lo
qual stech per un dia davant la dita vila, Pere
IV, Cròn. 40. Abdós
venien | al combregar | davant l'altar | de la capella, Spill
4020. Se
passava una hora devant es miray, Ignor.
70. Davant
l'hermosa creu del Salvador,Canigó ix. I
davant de dos dits que En Xaneta ens presentà encreuats, Ruyra
Parada 15. Davant
la Verge Blanca, davant l'iglésia freda, Maragall
Enllà 16. Tots
els ametllers ja són florits | davant del mar brillant fins a
Mallorca,Maragall
Enllà 17. 

|| 2. En
presència (d'algú, d'alguna cosa); cast. delante. Si
fet nostre senyor un preciós miracle d'un ceg que alumenà dauant
els, Hom.
Org. 3 vo. Me
só sovint prehat davant los altres, Eximenis
Conf. 20. Aquests
falcons, astors y cans... criden y udolen agrament de hora en hora
devant mi, Metge
Somni ii.Pere
ha fet assò devant de mi, Lacavalleria
Gazoph. L'arpa
era antiga que en els jorns de glòria | davant los reis en el
castell sonava, Costa
Trad. fant. 12. Qui
s'atreveix a alsar la veu davant meu?, Vilanova
Obres, xi, 253.
Especialment: a) En
presència d'un jutge o d'altra persona revestida d'autoritat per a
determinar què s'ha de fer. Entraren
dauant lo seinor apostoli e dauant totz los cardenals, doc.
a. 1251 (Pujol Docs. 343). Que
dins trenta dies comparega davant los dits consols, Consolat,
c. 25. O
príncep gloriós, si yo he trobat gràcia dauant vós, feu-me mercè, Villena Vita Chr., c. 1. Tots
els homos són germans i iguals devant Déu, Aurora 228.—
b) A
la vista (d'una cosa, d'un fet que obliga a actuar en cert sentit). Y
devant tal acort jo no'n podia defugir, Obrador
Arq. lit. 10. May,
donchs, vensuda dobleguem la testa devant els sufriments, Salvà
Poes. 20. No
hi ha gana que valgui davant de la bona criansa, Vilanova
Obres, xi, 238.—
c) Davant
per davant: donant-se
la cara una persona o cosa amb l'altra. S'homo
que estava davant per davant ella, Roq.
35. «Les nostres cases estan davant per davant». 
|| 3. (en
els escrits) Abans; més amunt; cast. antes,
arriba. Vejaus
lo cor en tot ço que devant havets entès, Muntaner
Cròn., c. 6. Roger de Lúria e Corral Llança..., axí com davant vos he dit, vengren
molt fadrins en Cathalunya, ibid.,
c. 18. 
|| 4. Abans
dels altres, en una acció conjunta. Dir
davant en
el rosari: dirigir
la recitació del rosari dient els parenostres i avemaries i
contestant-hi els altres feels. Señe't
y digues devant, Ignor.
39. 
a) Dir una
cosa davant
davant: dir-la
anticipadament, per fer saber una cosa en temps oportú (Mall.). Si
aquest carabassot teu no s'assanta, t'ho dich devant devant!..., ab
un garrot te rompré una espatla, Alcover
Rond. ii, 268.
II.
|| 1. m. La
part d'un objecte que correspon a la cara o a l'endret vers el qual
l'objecte avança normalment; cast. delantera. En
lo davant de dita frasada farà St. Sebastià, doc.
a. 1540 (Vidal Guide 475). Lo
devant del cap, Lacavalleria Gazoph. 
El
davant o davants
d'una casa: la
fatxada o paret de davant. 
El
davant de la xemeneia: post
o tela que tapa verticalment la boca d'un escalfapanxes. Quadros
que... poden passar per davants de xemeneya: ni color, ni dibuix, ni
perspectiva, Oliver
Obres, ii, 76. Els
davants d'una
camisa, d'un guardapits o d'altra peça de vestit. Gipó
de fay negre adornat per s'esquena y p'es devants de trenats amb
atzabeja, Ignor.
5. Carlets...
tenia poca trassa per beure a galet..., es mullà tot lo devant de la
camisa, Vilanova
Obres, iv, 9. Els
davants de la sabata: la
part anterior d'una sabata, des de la punta fins a la meitat dels
francs (Mallorca). Davant (cat.)
o davants (mall.) d'antena: corda
que subjecta a proa el car de l'antena d'una barca. Davant
del rai: tram
del rai damunt el qual va el davanter que el mena (Coll de
Nargó). Davant
d'un carro: joc
o parell de rodes de la part anterior del carro. El
davant d'un exèrcit: la
davantera o avantguarda. Los
scots... fan quatre tropells de gent: lo dauant, qui los de Spanya
apellen dauantera, ells apellen dauantguarda, Eximenis
XII Crestià, c. 274 (ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 353). La
cavalleria tenia lo devant o anava devant, Lacavalleria
Gazoph. 
|| 2. Al
davant té
el mateix valor gramatical de la simple preposició i
adverbi davant. Al
dauant viu un pinar, Vent.
Pel. 4. Tal
passió d'açò 'm veig al davan | que lo meu cor ne resta
tremolós, Auzias
March lxxviii. Sant
Josep va al seu davant, portant la florida vara, Verdaguer
Idilis. Jo
que me'n entro a l'escala del devant, Vilanova
Obres, xi, 14. Els
reguerons tantost nascuts cuiten a fugir del devant meu, Massó
Croq. 12. El
sol i la lluna, i el mar al davant, Maragall
Enllà 29. 

|| 3. Indica
temps a venir des de cert moment que es pren com a punt de partida;
cast. adelante. De
aquí al devant sien enseculats en dos bosses, doc.
a. 1584 (Priv. Vilafr. 94). Procurau
de si al devant de esmenar-vos, Regla
de St. Francesc, a. 1614, pàg. 202. Volent
que de aquí al devant no tinguen força, Ordin.
Univ. 1629, fol 5.

    Loc.

—a) Esser
el de davant: esser
el primer, el principal.—b) No
saber quin cap li va davant: estar
desorientat, no saber per on prendre o què fer (Mall.).—c) Anar
davant del vent: esser
molt llest, deixondit (Vinaròs).—d) Anar
davant i darrera a
qualcú: cercar-lo
molt o fer-s'hi trobadís per demanar-li amb insistència alguna
cosa, per obtenir-ne profit, etc. (Mall., Men.).—e) Posar-se
al davant d'una
cosa: prendre-la
pel seu compte, assumir-ne la direcció i la responsabilitat (Mall.,
Men.).
    Refr.—a) «Qui
va davant, camina» (Mallorca); «Qui va davant, guanya la joia»
(Val.); «Qui va davant, obre es barranc» (Men.): vol dir que el qui
va davant els altres té molts avantatges.—b) «Qui
no mira al davant, arrere es queda»: vol dir que cal esser previsors
(Val.).

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.