Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 20 de octubre de 2023

XXVIII, Sirventes vuelh far

XXVIII.


Sirventes vuelh far

En est son que m' agensa,

No 'l vuelh plus tarzar

Ni far longu' atendensa,

E sai, ses duptar,

Qu' en aurai malvolensa,

Car fauc sirventes

Dels fals d' enjans ples,

De Roma que es

Caps de la dechasensa

On dechai totz bes.


No m meravilh ges,

Roma, si la gens erra,

Qu' el segl' avetz mes

En trebalh et en guerra,

Car pretz e merces

Mor per vos e sosterra:

Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz

E sims e razitz;

Lo bon reys d' Anglaterra

Fon per vos trahitz.


Roma trichairitz,

Cobeitatz vos engana,

Qu' a vostras berbitz

Tondetz trop la lana;

Mas sayns Esperitz

Que receup carn humana

Entenda mos precx,

E franha tos becx,

Roma, e no m' en precx, 

Quar yest falsa e trefana 

Vas nos e vas Grecx.


Rom', als homes pecx

Rozetz la carn e l' ossa,

E guidatz los secx

Ab vos ins en la fossa;

Trop passatz los decx

De dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz,

Quar vos perdonatz

Per deniers peccatz; 

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.


Roma, be sapchatz

Que vostr' avols barata

E vostra foldatz

Fetz perdre Damiata.

Malamen renhatz,

Roma, dieus vos abata

En dechazemen,

Quar tan falsamen

Renhatz per argen;

Roma, de mal' escata

Es ab fals coven.


Roma, veramen

Sabem senes duptansa

Qu' ab gualiamen

De falsa perdonansa

Liuretz a turmen

Lo barnatge de Fransa,

La gent de Paris;

E 'l bon rey Loys

Per vos fon aucis,

Qu' ab falsa prezicansa

'L gitetz del pays.


Rom', als Sarrazis 

Faitz petit de dampnatge,

Mas Grecx e Latis 

Geratz a carnalatge: 

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio;

Mas ja dieus no m do,

Roma, del perdo

Ni del pellegrinatge

Que fetz d' Avinho.


Roma, ses razo

Avetz manta gent morta,

E ges no m sap bo

Quar tenetz via torta,

Qu' a salvatio,

Roma, serratz la porta;

Per qu' a mal govern

D' estiu e d' ivern

Qui sec vostr' estern,

Qu' el diables l' enporta

Ins el foc d' ifern.


Roma, ben dessern

Los mals qu' om ne pot dire,

Quar faitz per esquern

Dels crestias martire;

Mas en qual cazern

Trobatz qu' om dey' aucire,

Roma, 'ls crestias?

Vers dieus e vers pas

E vers cotidias

Me don so qu' ieu dezire

Vezer dels Romas.


Roma, vers es plas

Que trop etz angoissoza

Dels prezicx trefas

Que faitz sobre Toloza;

Lag rozetz las mas

A ley de cer rabioza

Als paucs et als grans:

Mas si 'l coms prezans

Viu encar dos ans,

Fransa n' er doloirosa

Dels vostres enjans.


Roma, tant es grans 

La vostra forfaitura, 

Que dieus e sos sans 

En gitatz a non cura, 

Tant etz mal renhans, 

Roma falsa e tafura;

Per qu' en vos s' escon 

E s baissa es cofon 

L' enguan d' aquest mon, 

Tant faitz gran desmezura 

Al comte Ramon!


Roma, dieus l' aon, 

E 'l don poder e forsa

Al comte que ton

Los Frances e 'ls escorsa,

E 'ls pen e 'n fai pon,

Quant ab luy fan comorsa;

Et a mi plai fort,

Roma, dieus recort

Li vostre gran tort,

Si 'l plai, qu' el coms n' estorsa 

De vos e de mort.


Roma, be m conort,

Qu' abans que trigue guaire

Venretz a mal port,

Si l' adreitz emperaire

Endressa sa sort,

E fai so que deu faire:

Roma, ieu dic ver,

Que vostre poder

Veyretz dechazer,

E dieus, del mon salvaire,

Lais m' o tost vezer!


Roma, per aver 

Faitz manta fellonia, 

E mant desplazer, 

E manta vilania;

Tan voletz aver

Del mon la senhoria,

Que res non temetz

Dieu ni sos devetz,

Ans vei que fairetz

Mais qu' ieu dir non poiria

De mal per un detz.


Roma, tan tenetz 

Estreg la vostra grapa 

Que so que podetz 

Tener, greu vos escapa; 

Si 'n breu non perdetz 

Poder, a mala trapa

Es lo mon cazutz

E mortz e vencutz. 

Roma, la vostra papa 

Fai aitals vertutz.

Roma, selh qu' es lutz

Del mon e vera vida

E vera salutz

Vos don mal' escarida,

Quar tans mals saubutz

Faitz, don tot lo mons crida.

Roma desleyals,

Razitz de totz mals,

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida,

Si non pessatz d' als.


Roma, als cardenals

Vos pot hom ben rependre

Per los criminals

Peccatz que fan entendre; 

E non pensan d' als

Mas cum puoscan revendre

Dieu e sos amicx,

E no y val casticx.

Roma, grans fasticx

Es d' auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.


Roma, ieu suy enicx

Quar vostre poders monta

E quar grans destricx

Totz ab vos nos afronta

Quar vos etz abricx

E capdelhs de gran anta

E de dezonor,

E vostre pastor

Son fals e trachor,

Roma, e qui 'ls acointa

Fai trop gran folhor.


Roma, mal labor

Fa 'l papa, quar tensona

Ab l' emperador,

Ni 'l dreg de la corona

Li met en error,

Qu' a sos guerriers perdona,

Et aitals perdos,

Qui non siec razos,

Roma, non es bos,

Ans qui 'l ver en razona

Es trop vergonhos.


Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la crotz per nos,

Vos don la mala estrenha;

Quar totas sazos

Portatz la borsa plena,

Roma, d' avol for;

Quar tot vostre cor

Avetz en tezor;

Don cobeitatz vos mena

El foc que non mor.


Roma, del mal cor

Que portatz en la gola

Nais lo sucx don mor

Lo mons e s' estragola

Ab dossor del cor;

Per qu' el savis tremola,

Quar conois e ve

Lo mortal vere,

E de lai on ve,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.


Roma, ben ancse

A hom auzit retraire

Qu' el cap sem vos te,

Per qu' el faitz soven raire;

Per que cug e cre

Qu' ops vos auria traire,

Roma, del cervel;

Quar de mal capel

Etz vos e Cystelh,

Qu' a Bezers fezetz faire

Mout estranh mazelh.


Rom', ab fals sembelh 

Tendetz vostra tezura,

E man mal morselh

Manjatz, qui que l' endura;

Car' avetz d' anhelh

Ab simpla guardadura,

Dedins lop rabat,

Serpent coronat

De vibra engenrat,

Per qu' el diable us apella

Com al sieu privat.


        Guillaume Figueiras.

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Moleste - Molleta


Moleste, adj., lat. molestus, fâcheux, incommode, chagrinant.

Murmurios e moleste e turbolent. Trad. de Bède, fol. 20.

Grondeur et fâcheux et turbulent.

ANC. FR. Si ne fut-il pas à son arrivée importun du commencement ne moleste aux Grecs. Amyot, trad. de Plutarque. Vie d'Antoine. 

L'envie, monstre horrible, abominable peste, 

Plus que tout autre mal furieuse et moleste. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

CAT. Molest. ESP. PORT. IT. Molesto. 

(chap. Molesto, molestos, molesta, molestes. Incordio. Molestadó, molestadós, molestadora, molestadores; cansino, cansinos, cansina, cansines; mosca collonera, mosques colloneres.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Molestia, s. f., lat. molestia, ennui, embarras, contrariété. 

Garda ti de fol, que non aias molestia. Trad. de Bède, fol. 73. 

Garde-toi de fou, afin que tu n' aies pas de contrariété. 

ANC. FR. Que il ne li féist moleste.

Tot jors nos avez fet moleste. 

Roman du Renart, t. III, p. 138, et t. II, p. 168. 

Plusieurs autres honneurs ont jadis esté tornez en molestie.

G. Tory, Tr. des Politiques de Plutarque, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. IT. Molestia. (chap. Molestia, molesties.)

3. Molestar, v., lat. molestare, molester.

Molesten lo dit abbat, sos servidors et lo dit monestier.

Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 220. 

Molestent ledit abbé, ses serviteurs et ledit monastère. 

Part. pas. Non puesca esser molestat.

Statuts de Provence. BOMY, p. 200. 

Qu'il ne puisse être molesté. 

CAT. ESP. PORT. Molestar. IT. Molestare. (chap. Molestá: molesto, molestes, moleste, molestem o molestam, molestéu o molestáu, molesten; molestat, molestats, molestada, molestades. Incordiá.)

4. Molestation, s. f., molestation, vexation.

Preservar... de... molestations. Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 221. Préserver... de... molestations.


Molh, adj., lat. mollis, mou, tendre, doux, souple.

Lo pan del folh 

Caudet e molh

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D'aisso laus. 

Le pain du fou chaud et tendre je mange, et laisse le mien froidir.

Trop son espes denan, 

E mols deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Sont très épais devant, et mous devers le tranchant.

De cuer que sia mols e plas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De cuir qui soit souple et uni. 

Fig. Ans n' a cor plus humil e mol.

Arnaud Daniel: D'autra guisa. 

Mais en a le coeur plus humble et mou. 

CAT. Moll. ESP. Mole, muelle (mullido, blando; miga). PORT. IT. Molle.

(chap. Moll, molls, molla, molles. v. amollá : amollo, amolles, amolle, amollem o amollam, amolléu o amolláu, amollen; amollat, amollats, amollada, amollades.)

2. Molamen, adv., mollement.

Vigorosamen, 

Non de paraula molamen.

Brev. d'amor, fol. 68. 

Vigoureusement, non de paroles mollement.

ANC. CAT. Mollament. ESP. Muellemente (mullidamente, flojamente). PORT. IT. Mollemente. (chap. Mollamen, fluixamen.)

3. Molet, adj. dim., mollet.

Es pauc ampla e be moleta.

(chap. Es poc ampla y ben molleta. Mollet.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est peu ample et bien mollette.

ANC. FR. Puis nous endormirons dessus l'herbe molette.

Ronsard, t. 1, p. 164.

CAT. Mollet. (chap. Mollet, mollets, molleta, molletes.)

4. Molleza, Moleza, s. f., lat. mollitia, mollesse, douceur, souplesse.

En home deu resplandir vertut et forssa, non pas moleza de corruptio ni de frevoleza.

Molleza e tenreza de cor et de cors. V. et Vert., fol. 70 et 12.

En l'homme doit resplendir vertu et force, non pas mollesse de corruption et de frivolité.

Douceur et tendresse de coeur et de corps.

Fluzibilitat et moleza. Eluc. de las propr., fol. 275.

Flexibilité et souplesse.

ANC. CAT. Mollesa. ANC. ESP. Mollez (mullidez). PORT. Molleza. 

IT. Mollezza. (chap. Mollesa, molleses.)

5. Amollezir, Amolezir, v., amollir. 

Per amollezir vigor et fermetat. Eluc. de las propr., fol. 12. 

Pour amollir vigueur et fermeté.

La quals la fay amolezir. Brev. d'amor, fol. 87.

Laquelle la fait amollir. 

Part. pas. Dels corns al foc redressatz et amolezitz.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Des cornes redressées et amollies au feu.

CAT. Amollir. ANC. ESP. PORT. Amollecer. IT. Ammollire. (chap. Amollá.)

6. Emolezir, v., amollir, adoucir. 

Si banha per emolezir la pel.

Trop si emolezish.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 99.

Se baigne pour amollir la peau. 

Beaucoup s'amollit.

7. Amolegar, v., amollir, ameublir. 

Fig. El se laisset cazer als pes de Joseph per vezer si lo poyria amolegar en sa gran ira. Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 20. 

Il se laissa tomber aux pieds de Joseph pour voir s'il le pourrait amollir dans sa grande colère.

Que non poguesson ni vezer ni auzir ni sentir cauzas delechablas al cors, per que la forssa del cor se pogues amolegar. V. et Vert., fol. 85.

Qu'ils ne pussent ni voir ni ouïr ni sentir choses délectables au corps, par quoi la force du coeur se pût amollir.

Part. pas. Coma cera amolegada per far sagel, e coma bona terra ben amolegada et aparelhada per recebre bona semensa e bonas plantas.

V. et Vert., fol. 36. 

Comme cire amollie pour faire sceau, et comme bonne terre bien ameublie et préparée pour recevoir bonne semence et bonnes plantes. ANC. FR Li pria que il refrainsist et amoliast la male volenté de son père. Mais il les sousplia et amolia leur orgueill. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 283 et 189.

Moult a dir coeur qui n' amolie, 

Quant il trove qui l'en suplie.

Roman de la Rose, v. 3295. 

Vous le dites pour moi amolier.

Le Roi de Navarre, chanson t\z.

8. Mollificatiu, adj., mollificatif, adoucissant, émollient, assouplissant. 

Am emplastre mollificatiu ayssi cum dyallaquilon ben fayt.

Trad. d'Albucasis, fol. 65.

Avec emplâtre adoucissant comme diachylon bien fait.

Es del estomach mollificativa. Eluc. de las propr., fol. 74. 

Est de l'estomac adoucissante.

ESP. IT. Mollificativo. (chap. Amollán, amollans, amollanta, amollantes; afluixán, afluixans, afluixanta, afluixantes.) 

9. Mollificacio, s. f., lat. mollificatio, assouplissement, élasticité, souplesse.

Dono a la carn mollificacio. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. Donen a la carn elastissidat, mollesa. Afluixen, amollen la carn.) 

Donnent souplesse à la chair.

- Faiblesse, affaiblissement.

Si es necessari en la malautia de mollificacio del corps.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

S'il est nécessaire dans la maladie d' affaiblissement du corps.

ESP. Mollificación. PORT. Mollificação. IT. Mollificazione.

10. Mollificar, v., amollir, assouplir, adoucir.

Mollificar et recurvar ab foc. 

(chap. Afluixá, ablaní, amollá y recurvá, belcá en foc.)

Ab unguens... membres mollificar.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82. 

Amollir et recourber avec feu.

Avec onguent... assouplir les membres. 

Part. prés. Am aygua tebeza en la qual so coytas erbas mollificants.

(chap. En aigua tibia a la cual són cuites herbes amollans, afluixans, que ablanixen.)

Trad. d'Albucasis, fol. 66.

Avec eau tiède dans laquelle sont cuites herbes émollientes.

Part. pas. Si per saliva no ero preparadas et mollificadas.

Eluc. de las propr., fol. 45.

Si par la salive elles n'étaient préparées et amollies.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 16. 

La paupière est assouplie.

CAT. Mollificar. ESP. Molificar. PORT. Mollificar. IT. Mollificare. 

(chap. Amollá.)


Molher, Moller, Moiller, Moillier, s. f., lat. mulier, femme, épouse. 

Portar camiz' ab aur que 'l molher cotz tot l'an.

Sordel: Sel que m. 

Porter chemise avec or que la femme coud toute l'année.

Ab las autrui moillers

Faillir non doptei gaire.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Avec les femmes d'autrui de faillir je ne craignis guère.

No letz a tu aver la moller de to fraire. Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 6.

Il n'est pas permis à toi d'avoir la femme de ton frère.

Fig. El rey d' Arago donet per molher las cansos d'En Guiraut de Bornelh als sieus sirventes. V. de Bertrand de Born. 

Le roi d'Aragon donna pour femme les chansons de Giraud de Borneil aux siens sirventes.

- Femelle.

Passer... per sa molher guerreia. 

Gal... tant ama sas molhers que, trobada pastura, el las sona, e per que manjo. Eluc. de las propr., fol. 148 et 146.

Le passereau... guerroie pour sa femelle.

Le coq... aime tant ses femelles que, la pâture trouvée, il les appelle, et pour qu'elles mangent. 

ANC. FR. Mult out grant duil de sa muillier.

Roman de la Rose, v. 5388. 

Et vont devenir moulier,

En filer entre pucelletes.

Villon, p. 36. 

Et prendre en pacience 

A sa noble mouiller.

Molinet, p. 149.

ANC. ESP. Peor enferma moller.

Ortiz de Zúñiga, Annales de Sevilla. 

CAT. Muller. ESP. MOD. Mujer (ANT. Muger). PORT. Mulher. IT. Mogliere, moglie. (chap. Mullé, dona, esposa. Lligí al Fuero de Jaca, si alguna muller que no aia marit...)

2. Molieransa, s. f., mariage, épousaille. 

Ara digam de matremonis, so es de las mollieransas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Maintenant parlons de mariages, c'est-à-dire des épousailles.

Liat del no de molieransa. Trad. de Bède, fol. 32. 

(chap. Lligat del nugo de matrimoni.)

Lié du noeud de mariage.

3. Molheramen, s. m., mariage.

A nossas ni a molheramens.

Izarn: Diguas me tu.

A noces ni à mariages.

4. Molherar, Moillerar, v., marier, prendre femme.

Ce mot ne se disait que pour l'homme, comme maridar ne se disait que pour la femme, l'un venant de mulierem et l'autre de marem.

Car mais val che ns mollerem.

(chap. Ya que mes val que mos casem.)

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Car mieux vaut que nous nous mariions. 

Part. pas. Que gilozia defendatz

A totz los homes molheratz 

Que en vostra terra estan. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Que vous défendiez la jalousie à tous les hommes mariés qui sont dans votre terre. 

El coms venc en Bigorre, on a 'l filh molherat. Guillaume de Tudela. 

Le comte vint en Bigorre, où il a le fils marié. 

Adulteris, es cant homs es molheratz, o femna maridada, o ambidoy o so, e falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130. 

Adultère, c'est quand un homme est marié, ou une femme mariée, ou que tous deux le sont, et faussent leur mariage.

Subst. Si m vol mi dons tener vestit o nut, 

Baisan lonc se, en luoc de moillerat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Si ma dame veut me tenir vêtu ou nu, me baisant à côté d'elle, en place de mari.

CAT. Mullerar. (chap. Casá, casás, pendre dona; se referix al home, novio, marit, espós.) 

5. Amoillerar, v., marier, prendre femme.

Venc se amoillerar a l' Isla, e Venaissi, en Proensa. 

V. de Hugues de Pena.

Il vint se marier à l' Île, en Venaissin, en Provence. 

ANC. CAT. Amoillerar. IT. Ammogliare.


Molle, s. m., moule.

De cera en molle. 

Vodet... son molle de cera. 

V. de S. Flors, DOAT, t. CXXIII, fol. 285 et 290.

De cire en moule.

Voua... son moule de cire (son cierge).

(ESP. Molde. Chap. molde, moldes. v. moldejá.)


Molleta, s. f., mollette, sorte de coiffure.

En son cap porta barreta

D' ermini, l' apellan molleta.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

V. de S. Honorat.

Sur sa tête porte barrette d'hermine, ils l' appellent mollette.

(chap. Molleta, molletes : classe de sombrero, normalmén fet de la pell d' armini, de la familia de les musteles (mustelidae). Pot sé que vingue de mustela, musteleta.)

Lexique roman; Faina – Falgueira

Héctor Moret Coso tamé ne porte o portáe. En estes selles no li cau la suó als ulls (huelhs etc.) cuan cave la viña. Hectorcico piscinas.

Héctor Moret Coso

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.

Simona vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén mostrali al jues cóm va morí Pasquino, refreganse les dens en una de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.

Pánfilo habíe acabat la seua historia cuan lo rey, sense mostrá cap compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la historia contada per Pánfilo me porte a contaton una en cap cosa pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino per inesperada mort se va librá de la justissia. Y com ya se ha dit mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com a poderossíssim siñó se fa tindre temó de los mes rics. Tornaré a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per a filá, de nom Pasquino. Volenlo mol y no atrevinse a res mes, filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil suspiros mes calens que lo foc al enrecordassen de aquell que li portabe la llana per a hilvanala.
Ell, per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre, com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe tindre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá, y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó pugueren está juns. Simona va di que sí, y donanli a entendre a son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá a un atra. 


salvia, sauvia


Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:

- ¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!

Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo TortRechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
- Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí ya u estáe fen en presensia del jues, y encara no acababe de tombá la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amans. Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo, no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren feligresos.

jornada-cuarta-novela-octava

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

sábado, 15 de diciembre de 2018

purna, foc y destral an estos amics dels etarres y catanazis


Jovent republicà, utilitza la llengua per a lleparvos lo cul, so marranos. 




Són mol amiguets de Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija de Tastavins y de atres com lo pena de Marsel de La Litera, y encara que sigue bastán agüelo tamé de José Miguel Gracia Zapater de La Codoñera

purna, Arran, Puyalón, Ignacio Sorolla Vidal



YO no chapurrejo res, YO parlo CHAPURRIAU


https://ca.wikipedia.org/wiki/Purna_(organitzaci%C3%B3)


Purna, el jovent revolucionari i independentista, és una organització juvenil de l'esquerra independentista aragonesa que neix el febrer de 2010 fruit de la confluència entre les organitzacions Astral (antiga joventut d'Estat Aragonès) i Chobenalla Aragonesista (joventut de la CHA). Purna es declara independentista, ecologista, revolucionària i feminista, essent els seus eixos principals la independència d'Aragó i el socialisme com a forma d'organització econòmica. Des de la seva naixença ha promogut actes polítics que inclouen xerrades, concerts, mobilitzacions, participació en vagues, etc.



purna, foc y destral an estos amics dels etarres y catanazis
foc, purnes y destral contra los catanazis, nazis aragonesos com tots estos idiotes


8m-valderrobres-natros-natres-mos-aturem



8M , Valderrobres , si natros o natres mos aturem, huelga feminista , la vaga feminista del ajuntamén se passe lo matí al casino  Catalá: si nosaltres ens aturem  , vaga feminista , Vall-de-Roures


La ideologia de Purna és el socialisme revolucionari i el seu objectiu és aconseguir una República Socialista Aragonesa independent i sobirana. El seu discurs pren elements de la ideologia socialista revolucionària a la que afegeix, com a característica principal, l'independentisme com l'eina específica per lluitar i trencar amb l'Estat espanyol sostenidor del capitalisme i l'imperialisme. Tot i que reconeix Aragó com una nació, Purna no es declara nacionalista, considerant que l'independentisme revolucionari és la superació teòrica i pràctica del nacionalisme d'esquerres. De la mateixa manera es declara ecologista lluitant contra projectes com el recreixement de Yesa o els pantans de Mularroya i Biscarrués. Reconeix la realitat trilingüe d'Aragó provant d'empentar l'aragonès i el català en tots els seus comunicats i textos, i defensa un feminisme de classe.


bonas pascuas


Actualment Purna té al voltant de mig centenar de militants (50 dal o baix) repartits per tot el territori aragonès, tenint especial presència en les principals capitals del país on compta amb assemblees organitzades i en actiu. En concret a Osca, Terol i Saragossa, i també amb presència a les comarques del Baix Aragó, Calataiud, Serra d'Albarrasí i Jacetània. /Jaca/

Jacetània, Jaca, Huesca, Osca, Pedro II


Les relacions sociopolítiques de Purna es fan depenent de les ciutats i del seu context social i polític. En línies generals, Purna té relacions a nivell nacional amb el Bloque Independentista de Cuchas, plataforma de la qual és membre des de la seva creació i que marca la major part de les seves relacions amb l'esquerra independentista. En l'àmbit juvenil treballava al costat de UJCE, CJC i Universidat al Frent de Luita Chovenil d'Aragón, que aplega el jovent revolucionari aragonès. / La creme de la creme dels idiotes aragonesos /

Pel que fa a la lluita estudiantil, s'ha apropat al sindicat independentista Universidat amb qui ha treballat conjuntament participant en l'organització de mobilitzacions estudiantils per tot Aragó. A Terol es relaciona amb el sindicat CNT i amb l'Asambleya d'Estudiants de Teruel en l'autoanomenat Bloque Critico, treballant per organitzar vagues / ya u sou vagos, ya, dropos, mantes, gossos/ i manifestacions. A Osca es relaciona amb el sindicat universitari CEPA també per a manifestacions i vagues.

  1.  (an) Naxe Purna-A Chobenalla Reboluzionaria Independentista, adeban.org.
  2. (an) Consideracions Estratéchicas de Purna t'a «Tobada d'o Nacionalismo Aragonés de Cuchas», www.purna-aragon.org




Lambán subvenciona una revista independentista que promociona a los ‘Arran aragoneses’ El gobierno socialista de Javier Lambán subvenciona la revista independentista Temps de Franja, dirigida a los “catalanoparlantes de Aragón”.

En la publicación se promociona a Purna, una “asociación joven y combativa” que reconoce los ‘Países Catalanes’ y está hermanada con los independentistas radicales catalanes de Arran.

El artículo de la revista reproducido sobre estas líneas habla de la organización juvenil Purna y está firmado por uno de sus miembros. La publicación cuenta por lo tanto, en este caso, con un redactor integrante de Purna que escribe y promociona las acciones de su asociación. La revista Temps de Franja salió a la luz en el año 2000. Está editada por la Iniciativa Cultural de la Franja, ICF, que reúne a las asociaciones pancatalanistas de Aragón: Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA, Associació Cultural de Matarranya y Centre d’Estudis Ribagorçans. En marzo de este año, Temps de la Franja del meu cul publicó una entrevista en la que las propias preguntas hacían referencia directa a “los países catalanes”, una expresión utilizada por los pancatalanistas que abarca territorios de las comunidades autónomas de Cataluña, las islas Baleares y la Comunidad Valenciana, varios municipios del norte de Murcia, el microestado pirenaico de Andorra, parte del Pirineo francés donde ya se sabe que la lengua es el occitano, y la llamada Franja del meu cul.



Isto no ye España yes en Aragón, Purna, independentista, idiotas, Arran, Puyalón

Isto no ye España yes en Aragón

Purna: Independentista y pro Maduro

Purna se presenta como “juventud aragonesa, alegre y combativa”. En su cuenta de Twitter apela a la independencia aragonesa respecto a España. Utilizando imágenes con la bandera independentista aragonesa reflejan su actitud ante al separatismo.
Por otro lado, la asociación también apoya a los jóvenes abertzales de Alsasua que dieron una paliza a dos guardias civiles y a sus parejas el pasado mes de octubre.
Aquí ne íx un de estos insultón y amenassadó
La situación de Venezuela también suscita interés entre los jóvenes de Purna. A través de un mensaje en las redes sociales, la asociación se posicionó a favor del dictador Nicolás Maduro y apoyó, dando vivas a la revolución bolivariana, el fraude de las elecciones a la Asamblea Constituyente.

Purna y Arran

Tanto Purna como los antisistema de Arran comparten un objetivo común: defender la independencia de ‘los países catalanes’.
Arran ha sido protagonista de los recientes acontecimientos vandálicos organizados como acto de protesta contra el turismo, tanto en Barcelona como en Palma de Mallorca. Sus miembros acudieron al puerto de Moll Vell de la ciudad para intimidar a los viandantes y a los restaurantes de la zona.
Una delegación de Purna, A Chovenalla Independentista y Revolucionaria, estuvo presente en Barcelona en los actos organizados el 11 de septiembre por la Esquerra Independentista y en la Conferencia Nacional de Arran celebrada en Ulldecona. “Desde Aragón queremos trasmitir toda nuestra solidaridad y agradecimiento a la juventud dels Països Catalans, que vive un momento histórico en la liberación de su pueblo”, rezaba un comunicado emitido por Arran.
No era la primera vez que algo así ocurría. El colectivo de Arran provocó varios desperfectos contra un bus turístico en Barcelona la semana pasada y este martes se dedicó a pinchar las ruedas de las bicis que el Ayuntamiento de Ada Colau ofrece de alquiler a los barceloneses para desplazarse.