champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.
Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina: Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.
Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí. Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:
- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.
Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.
Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat: - Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.
Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:
- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.
Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:
- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.
Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:
- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.
Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli: - Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!
Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare. Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.
Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó. Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.
Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.
A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:
Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio: «Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería. Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:
- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.
Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.
Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.
Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano. Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:
- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen. A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.
En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.
Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di: - ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?
La dona, contestánli orgullosa, va di:
- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat. Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara. Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:
- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:
- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues. Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:
- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit. Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:
- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut. Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.
Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.
Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di: Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.
A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá. A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra. Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida. Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan. A lo que lo possadé va contestá:
- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.
Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó. De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll. Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá. La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:
- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona. Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di: - ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.
Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá: - ¿Qué dimonis fa este aquí?-.
Después, mes enfadat que prudén, va di:
- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás. Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:
- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?
La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano: - ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué! Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit. La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio. Lo home va contestá:
- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa? La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu. Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre? Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di: - Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!
Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:
- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.
Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?
Adriano va di: - Sí, víne aquí.
Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.
Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.
En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá: Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als hómens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré. Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos hómens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:
- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.
Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di: - ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?
Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:
- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?
Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe: - ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá? ¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.
Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:
- ¡Prenéulo, aturéulo!
Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví. Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:
- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:
- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.
Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus paréns de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósi de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.
Al voltán de Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la
finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic
Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los
rossiñols, los verderols y los arrendajos (garrulus glandarius) inissiaben los seus
melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen
pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues
tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en
una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben,
cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada
y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no
habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima
historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprenén lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los
ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que
la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell
entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió,
de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un
enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol,
compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la
una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una
inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los
seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la
vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera
escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes
ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía
del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una
espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten
oportuns y consecuens en lo nostre particulá estat de ánim.
A
Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere
sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la
vall estiguere anugada o lligada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa.
No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un
pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia
y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la
Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo
rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la
formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó
melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe
lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball
de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los
movimens lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega
confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres
coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixássu per lo progrés.
Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder
de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan
ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol
quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de
dessisió de un home, si pot sabés? La vida ere lo pijó tirano,
caudillo o dictadó conegut. Cuan la vida l´agarre a un, li
sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en
condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare
qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se
organisabe tan rematadamen mal? Lo formaché, a pesá del estat
de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua
dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres.
La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera
despedís.
-
Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que
escomenso lo grado.
Y
lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué
diu lo estudián?". Pero ell mirabe an terra entristit. No
ñabíe res a di. Només calíe obeí.
Pero
al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y
tot, com si los aliviare
lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo
Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y
expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:
Y
Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un
viu sentelleo.
La
Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia
de la marcha de Daniel, lo Mussol.
-
Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya
saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te
enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les
carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu
mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la
siudat y ve a despedís.
Y
va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó,
se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y
sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena
pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a
la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:
-
Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la
seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res
-. Que sigue pera lo teu be.
Y
después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque
enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va
doná peu pera desahogás o desfogás (desaufegás):
-
Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a
discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar.
Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel
que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a
don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al
formaché, pegánli una
manotada al muscle:
-
Chaic, cóm passe lo tems.
Y
lo formaché va di:
-
No som dingú.
Y
tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare
que Daniel teníe un gran futur
en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco.
Va afegí que sen fixaren en ell. Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria.
Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet
una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix,
que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan
ya casi se mossegabe la negra patilla (o pulsera) se van despedí dell y lo van
dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus frenetics aspavens.
Don
José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li
va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José
sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu
sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses
que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá
de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán
podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de marmols
y criats.
Al
recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu
camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va
entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya
no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot",
sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y
peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán,
lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va
mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no
tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets
pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre
ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells
díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a
la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la
Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo
Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió
al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades
li habíe advertit lo Moñigo:
-
Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que
se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol,
recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija
volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín
per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al
persibí un braf intens de herba humida y de boñiga. De repén, se
va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin
embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La
veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:
-
¡Mussol!
Se
va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que
donabe a la carretera. Allí baix, al asfalt, en una lechera
vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera
extraña.
-
Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di
adiós a la estassió.
Daniel,
lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá
que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée
pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes
brillaben al sol.
-
Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló
inusitada.
Daniel
va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les
mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera
oportunidat.
-
Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague
les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá
de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que
la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va
invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí
diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.
Daniel,
lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro;
la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls
de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de
definissió sexual.
Aixó
no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro
ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe
medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la
iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y
Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio
cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una
vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.
Al
entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá
la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en
vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la
Virgen. Anem a vore - va repetí.
Li
va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los
chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:
Paass-too-raa
Dii-vii-naaa
Seee-guiit
yooo vuu-uull...
Cuan
ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va
ficá un gesto raro de dessolasió y va di:
-
¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas".
Aixina:
"Paaas-too-raa
Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees
teuues huee-lles en poos".
Tornémi
- va di.
Va
pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la
atensió de tots. Los muros del templo van ressoná en les agudes
veus infantils. Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco
que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.
-
Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?
Roc,
lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que
ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap
cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben
home té que definís desde lo naiximén. Los primés de la
escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de
superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa
admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de
dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo
Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en
transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples".
Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre
sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo
ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere
nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta
va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro
suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que
un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría
pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus
dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro
Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un
desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne
eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als
sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de
aquí al día de la Virgen.
Van
sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de
tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo
bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe
fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de
Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo
les plegaries a la Virgen:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
seee-guiit-
yoo vuu-ll
peeer
les va-alls y o-te-rooos
lees
teuues hue-lles en pooos.
Daniel,
lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los
chics descartats, capitanejats
per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un
corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a
chillá de una manera repetitiva y enfadosa:
De
res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de
Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot.
Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol,
li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe
hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del
grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut
excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no
importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo
Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an
aquella borrasca.
Aquella
nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al
cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo
excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben
pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de
tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de
Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la
seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que
ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro
abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo
ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a
la seua veu. La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la
vareta y lo cántic va escomensá:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
Seee-guit
yoo vuu-ull...
La
Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li
molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no
cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá
la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la
vareta al Mussol, y li va di, molesta:
-
Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una
clatellada.
Habíe
sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés
pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi.
Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la
primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo
grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu
estribillo:
Daniel,
lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo,
perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si
plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures".
Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día,
Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina
als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe
cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la
finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt
y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels
cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá
lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per
don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit
teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca,
escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No.
La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu.
No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo
"Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures".
No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los
digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal,
voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la
frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del
aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima
del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama.
Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de
Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets
la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va
amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben
a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida
sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les
dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro
y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José
que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe
sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol,
li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell
y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y
entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora
Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren
dell ni lo
motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un
gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí
un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol,
va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en
realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don
José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la
cuenta.
-
Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que
seguí sempre lo nostre camí,
sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es
ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo
camí
que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di
que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu
y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -.
Lo camí
del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los
mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon
datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al
horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels
panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo
món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que
ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá.
Va
descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que
descansá. Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda,
inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va
prosseguí dién coses del camí
de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a
vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per
ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera
Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes
felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca,
que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats. "Algúns
- va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los
teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá -
no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes
apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al
camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue
humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí
en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los
ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un
día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no
siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de
escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del
armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán
dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí
la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va
empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina".
Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen
controlades per la batuta de la Pesteta:
Paaas-too-raa
Di-vii-naaa
seee-guit
yoo vuu-ull
peeer
les vaa-lls y o-te-rooos
lees
teeues hue-llees en pooos.
La
teuua grey des-va-lii-daa
gee-meg-aan
tee im-plo-ree,
ees-cool-taa,
Sii-ñoo-raa,
lo
seu ar-dén claa-moor....
Cuan
va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá
en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la
burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos
envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero
Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo
guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de
la iglesia la gen parlabe del sermó de don José. Un poc
apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va
sonriure ella.
-
Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.
Los
deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé
en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero
no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de
dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que
no li va agradá al Mussol.
Y
entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ
pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se
donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se
díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha
vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la
Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú
apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe
entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo
Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día,
encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los
muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues
melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li
haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera
desesperás
y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe
amenassadoramen al seu interió. Per la tarde va baixá a la
romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben.
Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat
de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen;
a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu
metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van
contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels
primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la
cucaña y díe:
-
Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.
Y
sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a
Roc, lo Moñigo.
-
Vach a pujá yo - va di.
Roc
lo va picá:
-
A que no ñan collóns.
Germán,
lo Tiñós, li va di en precaussió:
-
No u faigues. Te pots matá.
Lo
va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove
enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va
saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel,
lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de
orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe
-. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú
sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán,
encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe
caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe,
y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen
del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig
y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján.
Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell
continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de
deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven.
Pero no teníe temó. Li agradabe está mes prop del sel, podé
tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames.
Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.
-
¡Daniel, fill!
Ere
sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y
Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de
rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y
lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don
José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y
tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la
seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per
una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord
a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se
tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al
tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes
com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi
tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano".
Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos
apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia
mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes. ¡Li faltabe tan poc!
A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica;
chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya
estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se
atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá
la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un
aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una
desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del
trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les
cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que
se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn
viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor
escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la
galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home
enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién:
"Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures"
anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y
renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va
vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les
cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes
incontenibles...
Después,
de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada
de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está
trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y
lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".
Don
José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito,
tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe,
reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escassos
pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acussadó y inclús
un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos
mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la
vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen
massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala
cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó
sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo
mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell
que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y
menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan
piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens.
Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán,
un franco espíritu deportiu los infundíe un notori aliento humano.
Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se
podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en
realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de
Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns
no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José
ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo
mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta
gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y
que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés
durán los sermóns a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos
al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat"
y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra
forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure,
lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal
irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen
individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que
cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en
benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben
dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol
se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los
jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los
agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo
roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé
los seus instíns mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran
san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o
als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben
al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta
los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los
díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o
repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo
mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En
definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall
podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa
sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat,
engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá
los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá
que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca
gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no
se enmendaben radicalmen".
Una
comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la
sacristía al acabás la missa.
-
Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan
corrompudes? - va di la Pesteta.
Lo
agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió
tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares
predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.
-
Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu
ben disposades.
Al
atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo
sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta
dos vegades y ell habíe jugat a nones. A la sacristía, don
José, lo mossen, va afegí:
-
Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre
al siñó. En bona voluntat
assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de
entreteniméns. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de
festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.
La
Pesteta gran va fé palmetes.
-
Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol
véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.
Catalina,
la Llebre, va intervindre:
-
Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense
fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe
en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va
pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un
sine lo va aguantá.
Don
José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:
-
No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.
La
Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:
-
Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.
Camila,
l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les
Alejandre, y va tallá:
-
Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al
dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la
Tonta, la dona del sabaté:
-
L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli
ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.
Don
José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá
una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestións en
Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó
sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al
acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes
colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá
una sotana nova. Tots van elogía la idea y la Pesteta, creénse
obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.
Tres
mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y
desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió
va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques
alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No
ñabíen disponibles mes películes "católiques a
machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la
nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo
mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago
a un tauló, a la teoría del mal mes menut.
-
Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats -
díe.
Va
passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de
la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes
se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la
oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.
Una
tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del
molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa
anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un
gran san, va convocá a casa seua a la comissió.
-
Ña que pendre medides urgéns. En realidat ni les películes són ya
morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura.
Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.
-
Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la
Pesteta gran.
Después
de moltes discussións se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La
comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen,
la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los
dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se
proyectaríe al día siguién.
Una
tarde van pará la proba a una escena dudosa.
-
Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va
di la Pesteta.
-
Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara
cap a Trino, lo sacristán,
que
mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li
va di -: Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la
comissió de censura.
Trino
ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una
mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li
donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe
se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá
a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una
completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y
Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán
de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure
bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero
¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles
y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don
José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats.
Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota
la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de
dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca
vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y
ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en
destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán
la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a
patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen
de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen
la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del
molí, qui va escomensá la queixa.
-
Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se
ha acabat lo sine - va di. Atres mossos lo van secundá.
-
O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.
Un
atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe
alterat:
-
Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los
oferixque lo aparato de sine als Ajuntaméns de la comarca.
La
Pesteta va chillá:
-
Vendrem la ocasió del pecat, don José.
Lo
mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe
raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo
pecat.
-
La cremarem entonses - va di.
Y
al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra,
la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua
fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no
descansá hasta que esta reinare sobre la vall.
-
Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán
contra la inmoralidat. No u dudo.
Yo
sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá
una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets.
Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y
espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe
cap a les cares confundides la llum de la llanterna.
-
Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.
Aixina
va recorre los voltáns sense fatigás, repetín incansablemen la
seua terrible admonissió:
-
Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.
"Ya
que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro,
yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una
faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no
estabe exenta de atractius.
Los
mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los
seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va
arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns
volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la
serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un
tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta,
abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a
entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que,
alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una
miqueta de clemensia.
Proferín
crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro
vertíe l´aigua
en
violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un
ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe
disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte
de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará
aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara
que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo
cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara
conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se
va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va
defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al
aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als
que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá
que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se
va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió
ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de
compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va
torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen
cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó
de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán,
com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se
va arrimá al confessonari de don José.
-
Ave María Puríssima, pare - va di.
-
Sense pecat consebuda, filla.
-
Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de
la nit - va di la
Pesteta.
Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo
del confessonari, ressignat.
-
Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa
per aquell poble.