Mostrando las entradas para la consulta realidat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta realidat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVI.

XVI.

Lo sine, Molledo, Cantabria, el cine, Lo camí XVI, Delibes, El camino

Don José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito, tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe, reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escasos pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acusadó y inclús un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens. Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán, un franc espíritu deportiu los infundíe un notori alé humano. Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés durán los sermons a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat" y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure, lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé los seus instins mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat, engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no se enmendaben radicalmen".

Una comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la sacristía al acabás la missa.

- Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan corrompudes? - va di la Pesteta.

Lo agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.

- Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu ben disposades.

Al atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta dos vegades y ell habíe jugat a nones.
A la sacristía, don José, lo mossen, va afegí:

- Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre al siñó. En bona voluntat assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de entretenimens. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.

La Pesteta gran va fé palmetes.

- Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.

Catalina, la Llebre, va intervindre:

- Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un sine lo va aguantá.

Don José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:

- No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.

La Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:

- Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.

Camila, l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les Alejandre, y va tallá:

- Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la Tonta, la dona del sabaté:

- L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.

Don José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestions en Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá una sotana nova. Tots van elogiá la idea y la Pesteta, creénse obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.

Tres mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No ñabíen disponibles mes películes "católiques a machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago a un tauló, a la teoría del mal mes menut.

- Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats - díe.

Va passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.

Una tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un gran san, va convocá a casa seua a la comissió.

- Ña que pendre medides urgens. En realidat ni les películes són ya morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura. Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.

- Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la Pesteta gran.

Después de moltes discussions se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen, la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se proyectaríe al día siguién.

Una tarde van pará la proba a una escena dudosa.

- Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va di la Pesteta.

- Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara cap a Trino, lo sacristán,

que mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li va di -:
Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la comissió de censura.

Trino ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero ¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats. Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del molí, qui va escomensá la queixa.

- Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se ha acabat lo sine - va di. Atres mossos lo van secundá.

- O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.

Un atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe alterat:

- Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los oferixque lo aparato de sine als Ajuntamens de la comarca.

La Pesteta va chillá:

- Vendrem la ocasió del pecat, don José.

Lo mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo pecat.

- La cremarem entonses - va di.

Y al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra, la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no descansá hasta que esta reinare sobre la vall.

- Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán contra la inmoralidat. No u dudo.

Yo sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets. Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe cap a les cares confundides la llum de la llanterna.

- Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.

Aixina va recorre los voltans sense fatigás, repetín incansablemen la seua terrible admonissió:

- Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.

"Ya que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro, yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no estabe exenta de atractius.

Los mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta, abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que, alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una miqueta de clemensia.

Proferín crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro vertíe l´aigua en violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán, com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se va arrimá al confessonari de don José.

- Ave María Puríssima, pare - va di.

- Sense pecat consebuda, filla.

- Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de la nit - va di la Pesteta. Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo del confessonari, ressignat.

- Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa per aquell poble.

Lo Camí, XVII.

XVII.

Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.

Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.

Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.

Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:



Paass-too-raa Dii-vii-naaa

Seee-guiit yooo vuu-uull...

Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:

- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:

"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".

Tornémi - va di.

Va pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.

- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?

Roc, lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples". Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de aquí al día de la Virgen.

Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

seee-guiit- yoo vuu-ll

peeer les va-alls y o-te-rooos

lees teuues hue-lles en pooos.

Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.

Aquella nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la vareta y lo cántic va escomensá:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

Seee-guit yoo vuu-ull...

La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:

- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.

Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.

- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá. 

Va descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda, inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va prosseguí dién coses del
camí de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca, que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns - va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá - no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina". Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen controlades per la batuta de la Pesteta:

Paaas-too-raa Di-vii-naaa

seee-guit yoo vuu-ull

peeer les vaa-lls y o-te-rooos

lees teeues hue-llees en pooos.

La teuua grey des-va-lii-daa

gee-meg-aan tee im-plo-ree,

ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,

lo seu ar-dén claa-moor....

Cuan va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va sonriure ella.

- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.

Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.

- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.

- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.

Y entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día, encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera desesperás y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben. Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen; a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la cucaña y díe:

- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.

Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.

- Vach a pujá yo - va di.

Roc lo va picá:

- A que no ñan collóns.

Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:

- No u faigues. Te pots matá.

Lo va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel, lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe -. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán, encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe, y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján. Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven. Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames. Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.

- ¡Daniel, fill!

Ere sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano". Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc! A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica; chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién: "Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures" anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes incontenibles...

Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".

domingo, 7 de marzo de 2021

Nikos Vertis, si eres un estrel, traducsió



Si eres un estrel.


Lo que me está passán

es que ting temó de di

que espero, que pera lo meu cor ferit,

sigue verdat lo que estic vivín.

 

Lo amor se fa realidat,

realidat que veuen los meus ulls,

al trobá lo amor verdadé.

 

Si eres un estrel

portarás la llum a la meua vida vuida,

que may se apagará,

que may me dixo,

que may se acabo lo meu amor.


Pero si tot es un somni,

que desapareguen les llums y continúa ensomián,

un somni que espero que may se acabo,

que estigue en mí pera seguí volénte. (amánte; seguít volén)

 

Al meu camí tot ere una escurina,

los meus somnis may se féen realidat,

pero ara que estás aquí,

ara que hay tornat a naixe,

tú eres lo prinsipi y lo final de la meua vida.

Traduít del castellá de:

https://lyricstranslate.com/es/translator/luisruecar (Luis Rueda Caruezo)

Lo que me está pasando

es que tengo miedo de decir

que espero, que para mi corazón herido,

sea verdad lo que estoy viviendo.

 

El amor se hace realidad,

realidad que ven mis ojos,

al encontrar el amor verdadero.

 

Si eres una estrella,

aportarás luz a mi vida vacía,

que nunca se desvanezca,

que nunca me deje,

que nunca se acabe mi amor.

Pero si todo es un sueño,

que desaparezcan las luces y continúe soñando,

sueño que espero nunca termine,

que esté en mí para seguir amándote.

 

En mi camino todo era oscuridad,

mis sueños nunca se hacían realidad,

pero ahora que estás aquí,

ahora que he vuelto a nacer,

tu eres el principio y el fin de mi vida.

//

Αν είσαι ένα αστέρι

Αυτό που μου συμβαίνει
Φοβάμαι τόσο να το πω
Καρδιά μου πληγωμένη
Ας είναι αλήθεια αυτό που ζω
 
Αγάπη να 'ναι αληθινή
Αιτία να 'ναι κι αφορμή
Σ' αυτά τα μάτια που κοιτώ
Τον έρωτα να βρω
 
Αν είσαι ένα αστέρι
Που φως θα φέρει στην άδεια μου ζωή
Ποτέ μη σβήσεις ποτέ να μη μ' αφήσεις
Ποτέ να μη χαθεί η αγάπη αυτή
 
Μα όνειρο αν είσαι τα φώτα σβήσε
Στα όνειρα να ζω
Μη ξημερώσει ποτέ να μη τελειώσει
Μέσα μου μείνε να σ' αγαπώ
 
Στο δρόμο το δικό μου
Τα πάντα ήταν σκοτεινά
Ποτέ τα όνειρά μου
Δε θα 'χαν γίνει αληθινά
 
Μα τώρα είσαι εδώ εσύ
Και έχω ξαναγεννηθεί
Το τέλος κι η αρχή μου
Ζωή μου είσαι εσύ
 
Αν είσαι ένα αστέρι
Που φως θα φέρει στην άδεια μου ζωή
Ποτέ μη σβήσεις ποτέ να μη μ' αφήσεις
Ποτέ να μη χαθεί η αγάπη αυτή
 
Μα όνειρο αν είσαι τα φώτα σβήσε
Στα όνειρα να ζω
Μη ξημερώσει ποτέ να μη τελειώσει
Μέσα μου μείνε να σ' αγαπώ

https://lyricstranslate.com

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI. Roc, lo Moñigo, Quino, lo Manco

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.